divendres, 31 d’octubre de 2008

De la botifarrada a la sardinada


Ahir vam tenir reunió un grup de treball del Consell de la Convivència de Viladecans. El tema del dia era com promoure que tant a la Festa Major com a les festes de barri es tingui present la cultura dels ciutadans nouvinguts. És una manera de fer visible que hi ha gent d'orígens molt diversos a la ciutat i de facilitar l'aproximació mútua dels veïns.
De fet no és gaire fàcil. Les persones immigrades, en el nostre cas, no estan associades. Hi ha una excepció, un centre cultural marroquí promogut amb calçador des de l'Ajuntament, amb bona intenció, però que no ha acabat de quallar, perquè els interessats no acaben de veure-ho clar. Si la motivació no surt de dins es fa difícil prendre'ls com a interlocutors, perquè no ho transmeten a la seva gent o no se senten inclinats a participar tal i com nosaltres ho entenem. És una associació purament formal, que oposa força resistència al contacte amb els veïns del país. De fet estan escaldats, i potser amb raó, però aquesta actitud no porta enlloc.
D'altres persones immigrades prenen part més o menys de projectes de Càritas, però hi són més com a usuàries d'un servei que com a membres d'una associació. Càritas esdevé un lloc des d'on es pot motivar per a la vida ciutadana, però costa perquè tampoc no acaba de ser ben bé l'objectiu prioritari dels serveis que ofereix. De tota manera, Déu n'hi do, la feina que es fa perquè els grups de dones vinguin a les celebracions de la ciutat, coneguin altra gent, se sentin acollides.
En l'altre cantó de la taula (cantó virtual, perquè a les reunions sobre aquestes qüestions no vénen) hi ha les associacions de veïns, que a Viladecans tenen una certa pretensió de funcionar com una mena de "sucursals" de l'Ajuntament, com si qualsevol cosa que es fes al barri hagués de passar forçosament per elles. Això és especialment complicat quan hi ha associacions de veïns que estan clarament contra la comunitat magribina i contra l'oratori en particular, un oratori musulmà que deu ser el que compleix al peu de la lletra més normatives municipals i del món sencer per l'exigència dels veïns. És un tema delicat, perquè a més durant un temps algun partit de l'oposició (bàsicament CiU) es va dedicar a atiar el tema contra el govern municipal. Em sembla que finalment s'han adonat que això és jugar amb foc i ara mantenen un comportament més raonable.
De fet en el barri on hi ha més recel respecte als musulmans, la festa popular amb més ressò és una botifarrada, sospitem que especialment dedicada als veïns que no mengen porc. Intentarem que sigui una sardinada. I que al centre marroquí hi hagi un grup de la xarxa "Parlar per Conviure", d'aprenentatge i conversa en català. I que al campionat de dòmino de la festa del barri hi participin els dels bars més freqüentats per magribins, que també hi juguen, això sí, ben separats de la resta. Molta feina a fer "de porta a porta", molta xerrada informal, molt te d'una banda i cafè de l'altra, molta paciència, molta lentitud. És el treball que cal anar fent, ajudant a teixir relacions entre les persones, a relaxar tensions. I és que els assistents a la reunió d'ahir no volem una activitat multicultural de cara a la galeria, sinó posar llavors de cohesió social.
Mercè Solé

dijous, 30 d’octubre de 2008

El precariat

És la terminologia que trobo en el document d'Estratègia Política d'ICV quan es fa referència al gruix de treballadors "amb unes condicions salarials i contractuals que els acosten als aturats, amb sous baixos i inestables i condicions de treball no sempre dignes". (...) "Un sector on es barregen joves, dones, immigrants, homes adults poc formats; un sector on hi ha pobres, molts d'ells antics treballadors que no poden viure dignament amb les seves pensions. I un sector amb problemes d'autoidentificació i per tant de solidaritat, tant interna com amb el gruix dels treballadors estables". "Sabem que és molt difícil treure aquests sectors de la seva invisibilitat, lluitar a favor seu i acostar-los a la participació política". I sindical, jo hi afegiria. I amb una esquerda difícil de salvar: la llei d'estrangeria, que deixa fora del mercat de treball i en situació de risc social i d'il·legalitat moltíssimes persones, al mateix temps que incrementa l'economia submergida i condiciona a la baixa les relacions laborals.

De fet no és una mala definició, aquesta de "precariat", però m'agradaria que s'articulés bé amb la massa de treballadors no tan precaris que mantenim una certa consciència de classe. Perquè la frontera amb el "precariat" és fàcil de traspassar. I perquè si algú té problemes d'"autoidentificació" no són ells, sinó la gent que té una feina en bones condicions i que es desmarca del conjunt de precaris, pensant-se que ha ascendit en l'escala social... fins que una situació de crisi o l'atur el torna a lloc.

D'altra banda, convé que tohom, precaris i menys precaris, treballem en la mateixa direcció i frec a frec. En primer lloc, perquè això cohesiona, fa conèixer en directe quines són les dificultats, aporta un horitzó ampli, transmet una cultura col·lectiva de classe, educa per a la lluita, ajuda a relativitzar determinats privilegis. En un moment en què vivim el risc del racisme, no hi ha res com relacionar-se amb els nouvinguts i per interessos comuns. Si considerem que els precaris sempre són "els altres" acabem buscant sortides diferents per a "ells" que per a nosaltres. Ja passa en l'escola, en la salut i en la feina... Mentre el que és públic no sigui el nostre, no anirem bé, jo crec.

En segon lloc perquè qui està en millors condicions per lluitar a favor dels qui estan pitjor són -som- els no tan precaris, que encara tenim drets sindicals i polítics i que faríem bé d'exercir-los i de fer-ho de manera no corporativa.

En la nostra història recent, van participar en les nostres lluites moltes persones "de casa bona", que van fer aportacions valuoses, una qüestió com el català es va convertir en reivindicació de tots, perquè tot i treballar amb la immigració molts documents fonamentals es feien en català. Això no hagués estat possible si els drets dels immigrants només l'haguessin reivindicat ells.

En tots aquests processos de lluita i de transformació, la identificació de classe no és una qüestió banal. M'agrada, però, que s'incloguin en els col·lectius que ens preocupen els petits pensionistes i els treballadors autònoms, que de vegades ho són ben bé a la força.
Mercè

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Delendum est capitalismum


Em penso que aquesta és la principal conclusió a què van arribar els participants en una taula rodona organitzada per Cristianisme i Justícia dilluns passat sobre la crisi econòmica. Es va haver de fer a l’església dels jesuïtes de Casp, plena de gom a gom, perquè a la sala habitual no s’hi cabia.

Josep M. Loza, antic Director General de Caixa de Catalunya, va fer una interessant comparació entre la crisi que patim i l’apagada de l’estiu passat a Barcelona. Causes múltiples, sobretot deixadesa i manca de rigor, que acaben fent petar el sistema. Entre aquestes causes va assenyalar el preu barat del diner, amb uns tipus d’interès molt baixos. Això junt amb una inflació més o menys controlada i catorze anys seguits de creixement econòmic han portat a un optimisme general de què hem acabat sent víctimes. Ni famílies ni empreses no han tingut cap consciència d’estalvi i s’han endeutat desmesuradament, amb un consum probablement innecessari. Quan els bancs no han tingut liquidesa han recorregut als fons asiàtics, àrabs i alemanys. Hi ha hagut també una falsa sensació de riquesa motivada per la sobrevaloració dels immobles.

L’any 2004, a més, va haver-hi un canvi general de normes comptables, a favor del sistema anglosaxó, més liberal i menys controlador que l’europeu. El control sobre les operacions bancàries s’ha relaxat i s’han fet operacions molt poc ortodoxes sense cap control. De fet, a casa nostra, el Banc d’Espanya ha exercit un paper més controlador que a la majoria de països, el relaxament ha estat general.

Alfredo Pastor, professor de l’IESE i ex Secretari d’Estat d’Economia, va posar l’accent en el fet que la crisi es veia venir perquè globalment gastàvem més que no pas guanyàvem. Va afirmar que la crisi de liquiditat pot ser gravíssima, però que a diferència d’anteriors ocasions, es compta amb els mitjans i la voluntat política d’arreglar-ho. Va remarcar que a Espanya s’ha anat superant una forta reconversió industrial. Francament, mentre parlava vaig pensar que sí que hi ha voluntat política, però ¿a quin cost? I que les crisis de la mineria, de les drassanes, de la indústria es deuen haver superat, però moltíssima gent ho va patir en carn pròpia. Els indicadors econòmics pugen a la llarga, però la vida concreta de la gent es va empobrir i molt.

Pastor va criticar l’excessiva llibertat de moviments del capital i la desregulació del sector. També es va preguntar, com tothom, on són aquests diners que han estat guanys per a molts.

El director de Càritas de Barcelona, Jordi Roglà, va remarcar amb encert que per a moltíssima gent aquesta és una crisi addicional, és a dir, una crisi afegida a unes condicions de vida ja molt precàries. Un Estat del Benestar afeblit al nostre país i inexistent a molts d’altres. Una crisi alimentària forta al món sencer. Tanta riquesa durant tants anys no només no va acabar amb això, sinó que va incrementar la desigualtat. Durant aquests catorze anys de vaques grasses no s’ha incrementat a Espanya el percentatge de despesa social. I per reblar el clau, no han sortit els diners reclamats per la FAO per lluitar contra la fam, però sí que ràpidament s’han posat sobre la taula els diners per subvencionar l’activitat bancària.

Finalment, Luis de Sebastián va extreure unes quantes lliçons de les intervencions anteriors: aquesta és una crisi de cobdícia generalitzada, cobdícia de persones i d’institucions. Va fer referència a un discurs d’Ignacio Ellacuría, que va fer amb motiu de rebre el premi Alfonso Carlos Comín, poc abans de morir, en què parlava d’aquesta societat sense mesura.

Luis de Sebastián atribueix la crisi i les seves causes a la ideologia neoliberal que a l’hora dels guanys situa l’Estat com a problema, i el mercat com a solució, i que a l’hora de les pèrdues inverteix els termes. I crec que té tota la raó en la seva anàlisi.

Per això convindria cercar nous sistemes d’economia i no menysprear els intents que es fan des de l’Amèrica Llatina o des de la Xina, tot i que alguns fan més por que goig. La redistribució de la riquesa i la consolidació de l’Estat de Benestar és una fita irrenunciable que cal assolir amb la participació de totes les forces democràtiques.

I va acabar, com una mena de Cató el Vell, amb aquesta frase lapidària: delendum est capitalismum, cal destruir el capitalisme.
Mercè Solé

dimarts, 28 d’octubre de 2008

Joan XXIII, avui fa cinquanta anys

El 28 d’octubre de 1958 va ser elegit papa el cardenal patriarca de Venècia, Angelo Giuseppe Roncalli, que va prendre el nom de Joan XXIII. Avui fa cinquanta anys. Quan va ser elegit ell en tenia 76, i tothom va entendre que, després d’un papat tan llarg i amb una imatge de tanta altura com el de Pius XII, els cardenals havien optat per un home gran, que durés poc temps i servís com de vàlvula de descompressió. Un papa de transició, es deia. Però ves per on, resulta que aquell papa de transició va capgirar l’Església. Joan XXIII era un home intel·ligent, i era un home bo i que creia en Déu. I per això, era un home convençut que calia provar camins nous per anar endavant, tal com ja havia escriure en el seu diari quan encara era seminarista, un dia de Sant Esteve: aquell seminarista de vint-i-pocs anys admirava aquell primer màrtir cristià perquè havia estat capaç d’entendre que la comunitat dels seguidors de Jesús s’havia de deslligar del judaisme i encetar una cosa nova, oberta a tothom...

Ara que estem en evidents temps d’involució, en què els profetes de calamitats que tanta angúnia li feien al papa Roncalli sembla que estiguin ocupant cada cop més l’espai eclesial, ens va bé recordar aquell home que va posar en marxa un procés de canvi irreversible a l’Església. Perquè, per molta involució que ens vingui, algunes coses ja estan definitivament adquirides, com ara la capacitat de pensar i opinar diferent de les doctrines més o menys oficials...

Per commemorar aquest aniversari, voldria transcriure aquí el seu darrer missatge, transmès com un testament als principals responsables de la política de la Santa Seu, Amleto Cicognani i Angelo Dell’Acqua, deu dies abans de morir. El papa, aquell 24 de maig de 1963, va dictar aquestes frases: “Ara més que mai, i certament més que en els segles passats, nosaltres estem ocupats a servir l’home com a tal, i no només els catòlics. A defensar sobretot i a tot arreu els drets de la persona humana, i no només els de l’Església catòlica. Les circumstàncies actuals, les exigències dels darrers cinquanta anys, l’aprofundiment doctrinal, ens han conduït a realitats noves, com vaig dir en el discurs d’obertura del concili. No és l’Evangeli el que canvia, som nosaltres els que comencem a entendre’l millor. Qui ha viscut llargament i s’ha trobat als inicis del segle davant les noves tasques d’una activitat social que abasta tot l’home, qui ha estat, com vaig estar-hi jo, vint anys a l’orient, vuit a França, i ha pogut confrontar cultures i tradicions diverses, sap que ha arribat el moment de reconèixer els signes dels temps, de captar la seva oportunitat, i de mirar lluny” (Josep Lligadas)

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Per un catalanisme popular


Per concloure amb el tema del nacionalisme de què hem parlat en els posts de dimarts i dissabte, aquí transcrivim el que es diu sobre aquest tema en el manifest “Iniciativa: Que es noti!”, del qual som signants els dos titulars d’aquest bloc:

“També des d’ICV tenim una aportació específica a fer en la construcció nacional de Catalunya, en l’ampliació del nostre horitzó d’autogovern, i si es vol d’autodeterminació, que associem als continguts socials, ecològics i solidaris. La nostra és una proposta de país liderada pels sectors socials populars més dinàmics i més avançats.

Per a ICV no és indiferent ni la forma ni els continguts de la nostra construcció nacional. Entenem aquests conceptes i aquests objectius com una part indestriable de la construcció d’un ordre social més just, més respectuós amb el medi i més solidari amb d’altres pobles i nacions, tan en el nostre entorn immediat com a escala més àmplia.

La nostra manera d’entendre l’autodeterminació, com a procés permanent, no passa per la confrontació entre territoris i societats, sinó per la construcció d’una nova forma d’entendre la sobirania dels pobles i les institucions de govern, des de la llibertat i el respecte. Estem per assumir els reptes de la interdependència, de la mundialització, com a única forma plausible de mantenir la pròpia identitat.

Hem de lluitar, amb les armes de la pedagogia, de la fermesa democràtica i de la confrontació política, per una nova constitució federal, en els seus múltiples sentits, que abasti tots els nivells d’autoorganització i representació social i política: des del reforçament de l’autonomia local, les institucions d’autogovern de Catalunya, sense desentendre’ns d’intervenir en els àmbits espanyol i europeu. Això ho volem fer des de la radicalitat democràtica i la participació permanent dels ciutadans, com el millor instrument per fer efectiu el ple reconeixement a la identitat de tots els pobles, que necessàriament ha de comportar la construcció de noves formes d’interrelació i cooperació basades en la llibertat, la solidaritat i el respecte mutus.

Som conscients que tot això és més fàcil dir-ho que fer-ho, especialment davant les agressions d’un nacionalisme espanyolista que està creixent perillosament. Però ICV s’ha d’oposar amb fermesa, sense complexos, a determinats corrents d’irracionalitat, de nacionalisme català excloent o de confrontació que posa a tothom de l’altre costat de l’Ebre en el mateix sac, o que posa per davant la nacionalitat o origen de la gent. ICV ha de reivindicar amb força i actualitzar el que ha estat una de les grans aportacions de l’esquerra catalanista en el passat segle: un catalanisme inclusiu, plural, obert i implicat en les realitats polítiques i institucionals de què també formem part, sense renunciar a la nostra singularitat”.

Josep Lligadas

diumenge, 26 d’octubre de 2008

La coral del Joncar

Acabo de tornar de la celebració dels 25 anys de la Coral del Joncar, del Poblenou. Jo hi vaig cantar durant cinc anys, ara en fa tretze, però malgrat el temps recorregut, a la celebració hi he trobat encara molts amics.

Hem sopat, hem cantat, hem xerrat. I m’he enyorat d’això que significa cantar i cantar amb altra gent. Veia l’entusiasme i recordava els primers temps de la coral, en què jo encara no m’hi havia apuntat, que per cada racó del barri anaves trobant “jonqueros” que arrencaven a cantar tant si venia a tomb com si no. En Toni, que no n’era pas el director, prenia una batuta virtual i dirigia espontàniament. I veig que continuen exactament igual: les mateixes ganes, uns quants anys més, un nombre considerable de criatures més, també, i la música que els surt per tots els poros. Un al costat de l’altre no ho poden evitar: canten.

Jo, amb la meva veu de fregall, m’hi vaig apuntar en una època difícil per mi, plena de neures, en què necessitava posar una mica de distància entre la feina i jo. Quan la Isabel em va proposar entrar a la coral no m’ho vaig pensar dues vegades. La disciplina de la coral em feia bé: ara canta, ara calla, ara vigila això o allò… No haver de prendre decisions era una delícia. I també el bon ambient, la música, aquell clima que es crea i que fa que encara que el so no sigui perfecte, la música flueixi igualment des de dins… És la mateixa sensació que he tingut de vegades al teatre d’aficionats. Sovint amb molt pocs mitjans i no gaire bons actors s’aconsegueix un Ibsen de primera. Hi ha alguna cosa creativa i intangible que es posa en marxa.

Promoure la música coral hauria de ser prioritari. A part de ser terapèutic, crear cohesió social, aprofundir en el llegat cultural, promoure la creativitat, escampar la sensibilitat, una s’ho passa bé sense haver de consumir res, sense estar connectada a cap aparell. Us ho recomano.

De fet, ja ho diu la portada del llibret que ens han donat: Fa vint-i-cinc anys no hi havia mòbils, no teníem ordinador, ni tampoc consoles, ni hipoteques, ni tants anys, ni maldecaps. Ens divertíem cantant... com ara.

Mercè

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Més de nacionalisme

Algun dels comentaris al post que vaig escriure dimarts arran del “Manifest per unes polítiques sobiranistes a ICV” diu que no veu la diferència entre el que jo dic i els plantejaments nacionalistes. Jo sí. I m’he posat a pensar exemples del que passa en aquest país nostre, per aclarir-me jo mateix i veure les diferències entre una actuació d’esquerres en el tema nacional i una actuació nacionalista. Recordant d’entrada la definició més teòrica que feia el dia passat: que per a un nacionalista la nació és una prioritat per si mateixa.

Primer exemple, el tema del finançament. Tenim un finançament injust, i s’ha de canviar. En això, cap dubte. Però per a un nacionalista del que es tracta és d’aconseguir, simplement, el màxim nombre de diners per a Catalunya. I en canvi, per a mi, del que es tracta és d’aconseguir un finançament que reparteixi de manera equitativa els diners: que Catalunya pugui tirar endavant, però que, alhora, les altres zones d’Espanya també puguin tirar endavant. Tenint en compte les capacitats, les possibilitats, les necessitats... coses totes elles dificilíssimes de mesurar i de controlar, però que caldria poder-ho fer. I si un dia desapareguessin els estats actuals i l’entitat política a la qual pertanyéssim fos Europa, diria el mateix.

Segon exemple, la llengua. El català és, sens dubte, una llengua minoritària que està assetjada des de molts fronts. De manera que cal defensar-la i potenciar-la, i el govern de Catalunya s’hi ha de dedicar amb especial atenció, des de la immersió lingüística a les escoles fins a tot el que convingui. Però jo veig que per a un nacionalsta això vol dir, alhora, mirar de silenciar al màxim tot el que sigui en castellà, de manera que li costa molt sentir-se com a propi, per exemple, un escriptor tan català com el Manuel Vázquez Montalbán. Només cal recordar tot el sainet de Frankfurt de l’any passat. I en canvi, jo em sento orgullós de tot allò que des de Catalunya es fa en castellà, i no penso de cap manera que el futur serà millor si ho fem desaparèixer.

Tercer exemple, les eleccions al parlament espanyol. Evidentment que, a l’hora d’elegir el parlament espanyol, és important que el govern que en surti actuï tenint en compte la pluralitat de l’estat. Però per a un nacionalista, quan pensa això, bàsicament pensa que vol un govern que afavoreixi els interessos de Catalunya i del qual, com deia un diputat del PNB, se’n pugui “sacar tajada”. O sigui que un govern del PP amb dependència dels nacionalistes catalans ja va prou bé... Jo no. Jo vull un govern espanyol que treballi pel bé col.lectiu de tots els ciutadans i ciutadanes, els d’aquí i els de qualsevol altre lloc. Amb el benentès que aquest treball pel bé col.lectiu inclou, només faltaria, la valoració i adequació a la pluralitat nacional de l’estat.

El tema és molt complex i hi caben molts matisos, sens dubte. I no és fàcil veure, per exemple, quina ha de ser la reacció adequada davant l’espectacular rebrotada del nacionalisme espanyol. En tot cas, però, el que jo tinc clar és que la resposta que vull no és la de promoure el nacionalisme català. I menys encara l’independentisme, explícit o implícit. La nació és important, però jo no vull que el meu partit la posi com una prioritat i un objectiu central. (Josep Lligadas)

divendres, 24 d’octubre de 2008

Fa trenta anys, la JOBAC

De part vostra em diu el cor,
"Busqueu la meva presència"
Salm 27

Tal dia com avui fa trenta anys que vaig fer el pas d’entrar a la JOBAC. Tenia 21 anys, venia d’un ambient familiar agnòstic i clarament crític amb l’Església, per no dir directament menjacapellans. De fet, feia pocs mesos que se m’havia desvetllat una gran inquietud per la fe cristiana arran de la classe de religió. Jo treballava i feia el COU nocturn i vaig intentar escaquejar-me de fer religió, eren els primers temps de la transició i semblava que a poc a poc s’anava esvaint l’obligatorietat de menjar-te la religió amb patates. Jo sempre havia anat a escoles públiques laiques, però tot i això hi havia el rosari i el mes de maria a primària. I religió a secundària, com una “maria” més, junt amb la “Formación del Espíritu Nacional” i alguna altra. Però el curs 1977-78 per renunciar-hi em feien signar un paper declarant-me atea. Vaig pensar que ni l’Església catòlica podia obligar-me a fer semblant cosa i que a classe el o la profe en qüestió ja pagaria aquesta obligatorietat.
I em vaig trobar que la profe era una persona intel·ligent i parlava d’una fe que a mi no em semblava que tingués gaire a veure amb el catecisme après abans. I vaig començar a sentir una mena d’interès que no sabia gaire d’on venia. Primer vaig provar sort amb la filosofia, però jo sóc negada per a aquestes coses. Després vaig obrir una etapa de recerca secreta. Els diumenges anava a missa. Em posava al darrer banc i escoltava i em semblava curiós tot aquell ritual, que no sabia com lligar amb el que havia après de petita. Per sort ningú no em va dir res ni va intentar donar-me la benvinguda, perquè hagués arrencat a córrer. Finalment vaig acabar claudicant i preguntant directament: “Què s’ha de fer per tenir fe?”. I la Roser em va parlar de posar-se en contacte amb algun grup de cristians. I va facilitar-me el contacte amb dos grups de tarannàs força diferents.
Va resultar tot un esforç això d’anar a entrevistar-me amb un capellà i desconegut. Mentre m’esperava vaig tenir la intuïció que allò acabaria bé. Pensava, mira que si el capellà en qüestió és un “capullo”? Però tot de cop vaig pensar que si havia arribat fins allà i tota jo m’havia deixat qüestionar, el de dalt respondria com cal. És a dir, respondria, senzillament, a la meva espantada trucada.
I va respondre, ja ho crec que ho va fer. I vaig entrar a la JOBAC.
La JOBAC es trobava en un moment d’eufòria, de creixement, de consolidació. De fet, aquest sentiment també era el de la recuperació de la democràcia. Per a mi va significar moltes coses.
D’entrada, em va permetre canalitzar tot aquella inquietud per la fe. Vaig tenir la sort de trobar un molt bon consiliari, que, com la Roser, em va escoltar amb una paciència infinita, pobre. Va ajudar a aclarir dubtes, a facilitar lectures, a orientar compromisos, a interioritzar coses. De fet em sembla que jo tenia una mena de set que no s'acabava.
Després va enllaçar amb la tradició obrera, que en el meu cas, era sentida, però molt poc treballada. De fet, ja m’havia afiliat a CCOO feia uns mesos a instàncies dels delegats sindicals –del sindicat vertical- de la feina. Però no tenia ni idea de què era un sindicat i ho vaig deixar córrer. Quan sentia parlar a la gent de les militàncies polítiques i sindicals jo em perdia amb tants grups i tendències i avorrides discussions on tothom donava per suposat que jo sabia de què parlaven. La JOBAC em va aportar formació sobre la història obrera, una formació elemental, però un bon canemàs on subjectar tota la posterior militància sindical en el meu cas i política, molt posteriorment.
Des del punt de vista educatiu, la JOBAC em va obrir moltes portes. Jo era bona estudiant, tenia amics i interessos propis (la música, sobretot). I tenia també una llarga experiència laboral. La JOBAC mai no va pretendre tancar-me o substituir el meu petit món per un altre, al contrari, em va rellançar a totes aquestes realitats amb una altra mentalitat, més activa. I també em va oferir la possibilitat de prendre part en moltes coses del propi moviment. Vaig aprendre moltes coses útils de les que no s’ensenyen a escola i hi vaig fer molts amics que encara em duren. De fet, el component afectiu era i suposo que continua sent important en qualsevol activitat amb joves, per més que les disfressem amb ideologies o fes diverses.
Vaig tenir la sort, a més, de poder viure simultàniament la JOBAC i la parròquia, com a dues realitats complementàries i no contradictòries.
Mentrestant, tant a casa com a la feina “al·lucinaven”, però em veien contenta. De fet va ser una època de descoberta, de mirar-me la gent d’una altra manera, de sentir-me molt estimada. Després l’eufòria va passar, i de vegades la vida es va complicar, però de tant en tant encara la recupero.
I des del punt de vista celebratiu, la JOBAC també va fer una bona aportació, perquè tenia la gràcia de fer una litúrgia ben feta i simultàniament prou connectada amb allò que vivíem com perquè ens la féssim nostra. De fet sospito que alguns consiliaris tenien un cert sentit de l’espectacle en el millor sentit de la paraula. Molts cants, que s’han fet extensius a molta altra gent. Encara recordo la meva primera Vetlla Pasqual al Bagís. No vaig entendre res, però vaig quedar commocionada. De fet jo encara estava convençuda que la festa grossa del cristianisme era Nadal i no sabia amb prou feines què era la Pasqua. Tanta religió franquista per una tan escarransida formació cristiana!
En fi, segurament ho tinc una mica idealitzat tot plegat, però no va estar gens malament. I de fet jo, a l’ACO, hi trobo ben bé la continuïtat…
Mercè Solé

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Doncs jo no vull ser nacionalista...

He rebut el "Manifest per unes polítiques sobiranistes a ICV", que un grup de companys i companyes han presentat de cara a la propera assemblea nacional. Me l'he llegit, i he de dir que me'n sento molt lluny. No m'agrada. Jo no vull ser nacionalista. I per tant, no em sap gens de greu si ICV "no ha estat ni és comptat a l'arc polític del nacionalisme català". I em sentiria molt incòmode dins ICV si es produís, com demanen els signants del manifest, "un canvi ostensible de la política i de la imatge nacionals d'Iniciativa" en la línia que ells propugnen.
Jo no crec que hàgim de tenir la nació com una prioritat juntament amb la de ser d'esquerres i ser ecologistes. Perquè nacionalista, si no m'equivoco, vol dir això: tenir la nació com una prioritat. I jo no la hi vull tenir. Jo defensaré la meva cultura nacional, i la meva llengua, i els meus sentiments de pertinença, i lluitaré per un finançament just, i per un poder polític arrelat al territori i proper a la gent. Però tot això ho faré perquè sóc d'esquerres, i perquè ser d'esquerres inclou posar tots els mitjans possibles perquè el desenvolupament de les persones i dels col·lectius sigui al màxim de potent, de ric, de realitzador.
Aquestes possibilitats de desenvolupament les vull, naturalment, per a la meva nació, que és Catalunya. Però les vull com a formant part d'un projecte de món on totes les possibilitats personals, culturals, socials, col·lectives en el nivell que sigui, es puguin desenvolupar. I en canvi, dir-me nacionalista voldria dir que em dedico de manera especial i prioritària a Catalunya, independentment de la resta. I no. Dedicar-me a Catalunya només té sentit dins aquest projecte internacionalista (i vull dir aquesta paraula, que ara sembla gairebé estigmatitzada) que mira cap a tohom. Per tant, no m'agradaria gens que el meu partit digués que Catalunya és una prioritat diferent i paral·lela a la prioritat d'un projecte de món verd i d'esquerres. (Josep Lligadas)

dilluns, 20 d’octubre de 2008

Responsables i solidaris en un món consumista (i 3)

Fins a quin punt som conscients dels riscos que aquest consumisme massiu comporta?
Per què i com hi podem lluitar? ¿Som capaços de descobrir que un viure més auster i conscient pot millorar la qualitat de les relacions personals? Des de la nostra perspectiva cristiana, hi tenim res a dir? Ha de ser un eix prioritari del treball de l’ACO? Si aquest és el món en què ens ha tocat de viure, ¿podem inhibir-nos-en? O bé hem d’admetre que és un nou camp que s’obre a la militància, i que reclama amb urgència el nostre compromís?

Intentem analitzar el nostre consum i delimitar quines serien les necessitats bàsiques i quines són necessitats induïdes. Repassem elements com sou; vivenda, hipoteques; temps de lleure: diversions, viatges, vacances; béns patrimonials, plans de pensions, assegurances; menjar i vestir; productes culturals; transport ... Refem la nostra història personal i familiar: ¿què ha canviat en les formes i objectes de consum?

Preguntem-nos quines reaccions acostumem a tenir davant de les propostes de consum. ¿Som coherents amb el que pensem? ¿Com es viu en el nostre entorn més proper: família, companys, veïns?

Quins contravalors hi descobrim? Quines contradiccions ens planteja des d’una visió cristiana? Quines dificultats trobem a avançar per un camí menys consumista?

Quines alternatives al consum practiquem o veiem viables a curt termini (cooperatives de consumidors responsables, banca ètica, comerç just, projectes d’austeritat, renúncies concretes)? Quins valors hi descobrim? Sabem transmetre’ls?

En el àmbits més col.lectius (sindicats, política, associacions, grups diversos), ¿ens veiem amb cor de defensar propostes de limitació del consum? Militem en alternatives en aquest sentit?

diumenge, 19 d’octubre de 2008

El Papa de Roma, la crisi i les eleccions USA

Ens ha arribat aquest interessant article de Florenci Costa, que em sembla que sap concretar bé què vol dir per als cristians la intervenció en la política.
El 7 d’octubre passat, a Benet XVI se li va escapar de dir una frase (d’ell o dels seus assessors) que va esdevenir el títol de molts diaris d’arreu del món. Les grans agències que tenen experts en trobar títols ho escampen ràpidament per la majoria de diaris importants: “Els diners s’esfumen; no són res: ho acabem de veure amb la darrera sotragada bancària” va afirmar en un llarga meditació adreçada al Sínode de Bisbes reunit a Roma per debatre sobre la Bíblia i els catòlics. I el contingut dels comentaris periodístics venia cantat, ja que el papa en treia conseqüències morals i religioses. En resum, que l’únic fonament de tot és Déu, venia a dir.
Però aquesta afirmació, que jo subscric, no té res a veure directament amb la crisi que afecta el món, les conseqüències de la qual, com sempre, patiran els més febles. L’altra dia vaig sentir una autoritat mundial afirmant que ja hi ha quaranta milions de persones més que pateixen fam. La globalització té aquests efectes immediats.
De la notícia referida, jo en trec la lliçó següent: si els teòlegs i gent semblant (i cal reconèixer que Joseph Ratzinger és un teòleg catòlic intel·ligent i lúcid) volem parlar d’economia, cal que no barregem massa aviat les coses. Per això hi ha experts, també catòlics.
Experts catòlics com un bon grup dels Estats Units d’Amèrica, que acaben de donar suport a la campanya del candidat Obama a les eleccions presidencials, ja que proposa implantar la Seguretat Social a aquell país, que té la tradició discutida i discutible de basar en les assegurances privades – o en el seu cas en la beneficència – la resposta a les situacions de malaltia, accident, etc. dels treballadors. El president del grup que promou aquesta iniciativa, el Dr. Patrick Whelan, un pediatra de Boston, afirma que una Seguretat Social bàsicament pública respon millor a les exigències del bé comú defensades per la doctrina social de l’Església.
En temps de crisi, els catòlics, amb els experts corresponents, podem proposar solucions que vagin més enllà de les bones paraules.
Florenci Costa i Padró Doctor en Teologia Director del Centre de Pensament Cristià de Manresa
(Publicat a Regió7 de Manresa el 2008-10-18)

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Responsables i solidaris en un món consumista (2)

2. Prenem consciència que això ha de canviar
Per interès propi hem de començar a protegir tot allò que aquesta lògica descompensadora amenaça: el medi ambient, el clima, els recursos naturals, les conquestes de la democràcia, els valors d’igualtat i fraternitat. Quan el sistema de mercat actual ens vol reduir a simples consumidors individuals, hi hem de respondre amb una visió col.lectiva, conscients que ens hi juguem el benestar de tots: haurem de canviar profundament les nostres formes de treballar, de produir i de consumir.
Tot això ens planteja un esforç, imaginatiu i sense complexos, per trobar alternatives al consumisme actual. Per descomptat, totes comencen amb una presa de consciència individual, a partir d’estímuls personals, solidaris; però s’ha de trascendir aquest nivell i fer-lo col.lectiu. El suport de grups i comunitats facilita el canvi d’hàbits i reforça el sentit de responsabilitat. Però si a més som capaços d’aconseguir que, a través de mecanismes de participació democràtica, una societat pugui acceptar limitacions i formes de vida més austeres, haurem trobat el bon camí. ¿No és funció de la política vetllar pel benestar actual i futur de les persones? Doncs si cal prendre algunes decisions impopulars, que els polítics les estudiïn, les valorin, les consensuïn... però que les tirin endavant, perquè la nostra societat ha de modificar amb urgència molts hàbits, valors i prioritats. I a l’hora de votar i de demanar resultats ho tindrem en compte. Implicar-se de debò en aquest tema, ¿no seria una bona forma de retornar prestigi i dignitat a la política? I des dels sindicats, ¿sabrem convèncer els nostres companys i companyes del fet que cal exigir també respecte per l’entorn, mesures que permetin compatibilitzar horaris laborals i família o fórmules per fer que el treball esdevingui enriquidor humanament, en comptes de centrar les reivindicacions només en la seguretat i els augments salarials?

divendres, 17 d’octubre de 2008

Càritas davant la crisi

Transcric aquest manifest de Càritas en ocasió del dia mundial d'eradicació de la pobresa, manifest que subscric totalment:

  1. Seria decebedor que des de les Administracions , ja siguin estatal, autonòmica o locals, que tenen encomanada una responsabilitat política i de govern, s’arribés a reduir la despesa social en moments en que la pobresa i l’exclusió augmenten i colpegen greument els sectors més vulnerables de la societat.
  2. És deplorable que la crisi econòmica causada per l’especulació sagnant i els guanys immorals d’una minoria, per reduir l’impacte de la qual s’hi abocaran milions d’euros de diner públic, freni o anul·li el feble Estat del Benestar aconseguit en la nostra societat, i arribés a retallar prestacions com ara les de la Llei de la Dependència.
  3. És intolerable que hi hagi una pobresa estructural i severa coneguda, i consentida, per l’Administració amb pensions i prestacions per sota del llindar de la pobresa, i que afecti desenes de milers de persones a Catalunya i entre 3’3 i 3’6 milions a l’Estat espanyol .
  4. Endurir els criteris per renovar les autoritzacions de treball de les persones immigrades que estaven treballant i a les quals la crisi ha fet perdre des fa mesos la seva feina , és afegir encara més incertesa i neguit a les seves vides.
Per tot això, Càritas creu que:
  • Cal voluntat política i una clara opció de lluita contra la pobresa al temps que cal estar alerta a les dures realitats que coexisteixen en el sí de la nostra societat perquè tota acció preventiva en l’àmbit de la pobresa i de l’exclusió té un efecte positiu multiplicador en la societat que la du a terme. Per això cal a nivell d’Estat un Pla d’Eradicació de la pobresa que impliqui a totes les forces polítiques i socials, amb coordinació amb les autonomies.

  • Cap pensió no pot estar per sota del nivell de pobresa ( 544€ per a l’any 2008). La dignificació de les pensions més baixes (de viduïtat, d’invalidesa, PNC’s...) no pot esperar al 2010.
  • El cost social i humà que generen la fragilitat i la feblesa continuades en la vida de les persones pot arribar a ser irreversible i fa especialment vulnerables als infants i als joves que són el futur de tota societat.
Càritas manifesta la seva voluntat de seguir col·laborant amb les institucions públiques i amb les organitzacions compromeses en la lluita contra la pobresa, així com amb la societat civil, per tal de contribuir a una societat millor, justa i solidària.
Mercè

dijous, 16 d’octubre de 2008

Responsables i solidaris en un món consumista (1)

Aquest és un sis dels documents preparatoris del IX Consell de l'ACO, que a mi m'agrada molt i que ha preparat l'Eulàlia Ribot. És d'allò més escaient en aquest moment en què sembla que el consum hagi de ser qui ens "salvi" de la crisi. L'anirem posant a trossets... Mercè

1. Vivim immersos en un món consumista.
Des de les societats riques, on un 20 % consumeix el 80 % dels recursos existents, fins a les més pobres, que malden per entrar-hi. És, amb tota certesa, un dels trets bàsics de la nostra època, l’enfocament prioritari de bona part de la població actual, el punt de vista que ha suplantat ideologies, religions i valors.
S’entén com a consum la despesa de recursos per satisfer una necessitat. Abans, les societats s’autoabastien i només es comprava allò que no es podia produir; i els productes duraven i es reutilitzaven. Al llarg del segle XX, amb els avenços tècnics la fabricació va esdevenir ràpida i barata i el que interessava era vendre com més millor. I la publicitat va començar a crear necessitats per generar nous consums. Anar a la moda, ascendir socialment o no ser menys que algú altre són necessitats induïdes pel mercat.
Tot i que és innegable que aquest procés va tenir alguns aspectes positius (alliberar temps personal, desenvolupament econòmic, increment del benestar), la tendència actual al consum desmesurat (cada dia hi ha més consumidors i consumeixen cada cop més) augmenta les desigualtats entre la població mundial i destrueix el medi ambient. I això segueix passant quan la major part de la població mundial no cobreix les seves necessitats bàsiques. A més, tothom sap que el planeta no resistiria si tota la població es posés a consumir al mateix nivell que la societat occidental.
Si donem un cop d’ull al nostre món ens adonarem que la societat consumista no ens fa més feliços ni més lliures, ja que el plaer de posseir és tan efímer com el producte que l’ha provocat i ens sotmet a la brutal dependència del mercat; no ens fa més solidaris ni més respectuosos amb els pobres ni amb el planeta en no garantir un futur de benestar per a tothom, mentre que produeix un col.lapse dels recursos d’abast mundial.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

Adherència i militància. El nom fa la cosa?


Simpatitzar = tenir o sentir simpatia per algú. Adherir-se = manifestar-se algú completament d'acord amb una idea, un dictamen, una doctrina, etc., associar-se a un acord. Afiliar-se = Fer entrar algú com a membre en una associació, un partit polític, una congregació, un gremi... Militar = 1. Professar la milícia o servir en la guerra. 2. Participar activament en un moviment polític, ideològic, artístic, etc. Especialment ésser membre actiu d'una organització política o sindical.

M'estic llegint els documents preparatoris de la propera assemblea d'ICV. I em miro les dades de les persones "adherides" i "simpatitzants". He de dir que cada vegada que llegeixo el terme "adherit o adherida" em sento incòmoda. Incòmoda perquè em sento enganxifosa o enganxada a una cosa ja feta. Ja una idea que algú ha parit i si m'agrada m'hi afegeixo. Em suggereix un acte estàtic. Perquè resulta que la idea, el dictamen, la doctrina si són bons són molt dinàmics i el concepte adhesió és molt limitadet... En política especialment cal preguntar-nos qui "fa" les idees, de què s'alimenten els canvis socials, qui intenta dur-los a terme, amb quines dificultats es troba. Adherir-se significa fer-nos nostres les coses? o deixar que les facin uns "ells"?
Dec ser antiquada, però em continua agradant molt més el concepte de militància, per més que tingui ressons militars. M'agrada ser membre activa d'aquelles entitats i col·lectius que m'importen. I en temps d'individualisme total, de consum, de capitalisme salvatge, de precarietat laboral, en temps de fam en el món, de malbaratament de recursos em sembla que afirmar una concepció política que pretén ser alliberadora i inclusiva comporta i comportarà lluita. Si més no, en el sindicalisme, per exemple, no vas enlloc si "t'adhereixes". Cal explicar-se, trobar la gent, fer anar la imaginació, donar la cara, lluitar, vaja.
Tampoc no m'agrada això de simpatitzar, que, segons el diccionari, queda en el terme dels sentiments i que em sembla que utilitzen molts partits, "simpatitzants", "amics de...". Afiliar-se a un partit està mal vist i d'aquesta manera un expressa sentiments i suports sense gaire compromís. Això és el que "mola" avui.
Em pregunto si és això el que volem a ICV. Potser per això a ICV ens diuen "Ecopijos" (i a ERC, "metropagesos", que tampoc no està gens malament...). Per avançar cal un ferm compromís, iniciativa de veritat, hores i esforç, respectant el ritme vital de cadascú. Però cal dir-ho. Només amb simpatia no es fa el món gaire millor.
Mercè Solé

diumenge, 12 d’octubre de 2008

Vivim molt i païm poc


Això ens deia aquest matí l'Isidre Ferreté, jesuïta i capellà obrer, a la jornada de l'ACO, amb el tema de l'espiritualitat militant. Interioritzar tot el que vivim des de la perspectiva de Jesús, aturar-nos, reflexionar... i actuar denunciant, anunciant, compartint, celebrant...
A l'ACO, com en d'altres moviments germans, ens sentim cridats a l'acció dins la classe obrera. Però allò que ens sosté depassa l'acció, ens fa mirar endins, i curiosament ens fa sortir més enfora, ens aporta serenitat i alegria profundes. Per l'ètica sola difícilment ens sostenim. Hi ha un plus més de misticisme, de viure la proximitat de Déu.
Costa d'entendre. I costa més d'explicar. Però per això ja hi ha l'Esperit Sant. Deixem que cadascú faci la seva feina. Com ens deia una vegada la Dolores Aleixandre, no som els secretaris generals de l'evangelització!
(Mercè)

dissabte, 11 d’octubre de 2008

El silenci de l'Església davant la crisi

Tot just acabem de rebre aquest escrit de José M. Castillo, que en general comparteixo. Bàsicament perquè és cert que la veu "oficial" de l'Església està obsessionada amb la moral sexual, i aquí sí que entra en polítiques i mesures ben concretes, i encarnades i li costa molt més passar de benintencionades i generalitzades recomanacions en temes que afecten seriosament la supervivència de la gent com és la famosa crisi. De tota manera, penso que això ens passa també a molts altres cristians, que segurament no estem gens d'acord amb com planteja la jerarquia tots els temes d'educació per la ciutadania, eutanàsia, condons, avortament, etc., però tampoc no som gaire capaços de promoure mesures concretes i profètiques davant la crisi econòmica, llevat de l'elemental solidaritat amb la gent que més pateix. Sóc prou sensible a la política com per haver-me afiliat a un partit, i tinc prou experiència sindical com per veure com van moltes coses. però en canvi em costa molt donar receptes fàcils i aplicables en aquests temes. Penso que els cristians sovint ens arrapem als errors de la jerarquia, que ens ho posa fàcil, per inhibir-nos d'algunes coses...
(Mercè
LLAMA la atención que las autoridades de la Iglesia hablen tanto de algunas cosas y, sin embargo, de otros asuntos muy preocupantes para la gente, como es el caso de la crisis económica, no dicen ni palabra. Por supuesto, es arriesgado afirmar que el papa, los cardenales y los obispos, tantos como son, no hayan dicho nada sobre un asunto del que todo el mundo habla con preocupación y con angustia. Sin duda que el papa y los obispos han hablado del tema. Pero el hecho es que la opinión pública sabe perfectamente lo que la jerarquía piensa y dice sobre el aborto, la eutanasia, el divorcio, la homosexualidad, el uso de anticonceptivos, la asignatura de educación para la ciudadanía, etc, etc, mientras que la gente no tiene ni idea de lo que piensan los obispos sobre la crisis del sistema financiero, la quiebra de los bancos, la subida de los precios, el paro, las hipotecas basura, la 'codicia' que, según el Comisario de Asuntos Económicos de la Unión Europea , Joaquín Almunia, está en la raíz de toda esta crisis, tan profunda, tan oscura, tan grave.

Es verdad que los asuntos relativos a la economía suponen conocimientos técnicos, que no están al alcance de todos, ni siquiera de los obispos que se supone son hombres bien formados y con buena preparación, para decir, como pastores de los fieles, lo que los creyentes deben pensar de los problemas que tienen en sus vidas y sus conciencias. Estamos de acuerdo en que, de economía, que hablen los economistas. Pero, si ese criterio es correcto, con idéntica razón habrá que decir que de biología, hablen los biólogos. ¿Por qué los obispos hablan con tanta seguridad sobre asuntos como las células madre, el final de la vida, los experimentos científicos con embriones o las fecundaciones 'in vitro', siendo así que la mayoría de los prelados saben de
biología menos aún que lo que pueden saber de economía?

Sinceramente, me sospecho que el silencio de los obispos sobre los temas de economía no se debe a la ignorancia, sino a otras motivaciones más oscuras. ¿Por qué digo esto? Hace pocos días, el presidente del Parlamento Europeo, Hans-Gert Poettering, decía sin rodeos: «No se pueden dar 700.000 millones (de dólares) a los bancos y olvidarse del hambre». Porque esa cantidad tan asombrosa de dinero se les da a los ricos para que se sientan más seguros y tranquilos en su situación privilegiada, al tiempo que, como bien sabemos, ahora mismo hay más de 800 millones de seres humanos que tienen que subsistir con menos de un dolar al día, lo que supone vivir en condiciones infrahumanas y abocados a una muerte cercana y espantosa. Ahora bien, lo escandaloso es que los políticos denuncian esta atrocidad de la «economía canalla» (Loretta Napoleoni), al tiempo que quienes se nos presentan como los representantes oficiales de Cristo en la tierra no levantan su voz contra semejante canallada.

Por supuesto, ni yo tengo soluciones para la situación crítica que estamos viviendo, ni yo soy quién para ofrecer tales soluciones. Lo único que puedo (y debo) decir es que en la Iglesia sobran funcionarios y faltan profetas. Y tengo la impresión de que, en este momento, para salir del lío en que nos hemos metido, más importante que la sabiduría de los gestores económicos es la audacia de los profetas que sean capaces de decir dónde se sitúa exactamente la codicia, que, como ya he dicho, es la raíz del desastre que estamos soportando..

Todos sabemos que la Iglesia denuncia la injusticia. Pero el problema está en que hace eso utilizando un lenguaje tan genérico como el del presidente Bush cuando exigía una justicia infinita. Nadie duda de las buenas intenciones del papa. Ni de su enorme personalidad y de su prestigio mundial. Pero el problema está en que el papa es el jefe supremo de una institución que está presente en el mundo entero. Y se esfuerza por mantener las mejores relaciones posibles con los responsables de la economía y de la política en cada país. Ahora bien, desde el momento en que la Iglesia ha tomado la opción de funcionar así, es imposible que ejerza la misión profética que tiene que ejercer en defensa de los pobres y las personas peor tratadas por la vida y por los poderes de este mundo.

Cualquier persona que lea los evangelios con atención sabe que Jesús no se comportó, ante las autoridades y ante los ricos de su tiempo, como los dirigentes eclesiásticos se comportan hoy ante los responsables de esta economía canalla que está arruinando al mundo. Es evidente que las preocupaciones de Jesús eran muy distintas de las preocupaciones de la Iglesia actual. Tiene que producirse una catástrofe económica, como la que estamos viviendo, para darnos cuenta de por dónde van los verdaderos intereses de los 'hombres de la religión'..

Ellos tienen que utilizar el lenguaje de la justicia y la solidaridad, que es el que se lleva en estos tiempos, pero no se atreven a levantar la voz cuando temen que los intereses de la religión se pueden ver en peligro. Así las cosas, la conclusión es clara: a la institución religiosa le preocupa más asegurar la estabilidad y el buen funcionamiento de la religión que dar la cara (con todas sus consecuencias) por quienes peor lo pasan en la vida. Y si esta es la conclusión lógica, el resultado está a la vista: los ricos se sienten seguros, los pobres siguen hundidos en su miseria, y la religión con sus templos y sus funcionarios mantiene el tipo, aunque el tipo se vea cada día más viejo y con menos fuerzas.
José María Castillo

dijous, 9 d’octubre de 2008

Llarga gimkana...


I amb final incert, la de la llei de la dependència. Avui estic en hores baixes, desmoralitzada. Els que heu anat llegint aquest blog ja haurem vist que a casa en teníem tres, de persones amb dependència, una de les quals va morir fa més d'un any. D'aquesta, encara no hem cobrat els diners que ens van dir que hi tenia dret.
1. L'altre és en Pepito. Vam demanar la seva valoració al mes de març. Ara està millor, però en aquell moment no es podia ni asseure sol, estava totalment enllitat, només menjava coses triturades i no tenia cap mena d'autonomia. Amb 84 anys més aviat és agradablement estrany que hagi remuntat tant. Teòricament la sol·licitud de s'ha de resoldre en tres mesos. Avui encara no han vingut. Ahir em vaig assabentar per casualitat del motiu: han perdut l'informe mèdic. Millor dit, diuen que no l'hem presentat, cosa força difícil per altra banda atès que quan entres la sol·licitud, revisen que hi hagi tota la documentació i, si no, no te l'admeten. Davant la manca d'un document necessari ni els ha passat pel cap reclamar-lo. Ja és pega, perquè va ser tota una aventura aconseguir aquest informe. La metgessa la primera vegada el va omplir malament i ens va reclamar a nosaltres nou imprès (a l'ambulatori no en tenen ni en poden aconseguir?) i nova visita, tot i que el pacient és conegut i molt de fa anys. La metgessa és molt bona tècnicament però està desbordada i no sempre és tan amable com ens agradaria. Ja tremolo pel què dirà quan li tornem a demanar.
2. I el tercer és en Jordi. Avui vénen a valorar-lo, també fora de termini. Ja veurem. De fet, molts dels seus companys de taller ocupacional ja estan valorats. Nosaltres no ho vam demanar seguint les recomanacions de la Generalitat, que va donar preferència a la gent més greu. Després, en vista que ells mateixos s'han saltat els seus criteris a l'hora de fer les valoracions, l'hem demanada. No sabem gens per què servirà, però més val fer-ho.
3. Ahir sentia les desencoratjadores notícies sobre la manca de diners per fer operativa la llei de dependència. Deien que les persones que ja ho tenen reconegut, rai, però de les altres no se sap si podran beneficiar-se d'algun recurs.
Em sento dolguda i enganyada, com molta altra gent. I em molesta profundament que un govern que es diu d'esquerres tregui diners d'on sigui per atendre el mal funcionament d'uns bancs que estan lluny de socialitzar els seus beneficis, i oblidi i arraconi la gent que està en pitjors condicions.
Mercè

dimarts, 7 d’octubre de 2008

Manifest de cristians i cristianes d'ICV

Des del passat mes d’abril que tenim en marxa el projecte de tirar endavant un grup de cristianes i cristians d’ICV. Ja en vam parlar en el seu moment en aquest bloc. Ara el grup ja existeix formalment, i el passat 29 de setembre la permanent del partit va aprovar formalment la seva constitució. Aquí us oferim el manifest inicial del grup.

Davant l’actual situació eclesial i política, una colla de cristianes i cristians membres d’Iniciativa per Catalunya Verds, hem cregut convenient iniciar un grup de treball per aportar, des de la nostra doble perspectiva de creients i militants ecosocialistes, la nostra reflexió sobre la realitat que tots plegats vivim i sobre el futur que volem construir.
Com a punt de partida, volem afirmar el següent:
- Per a nosaltres, el missatge de Jesucrist és un missatge d’alliberament, una invitació a treballar al servei d’una vida digna per a tothom. No l’entenem si no és a través del rostre d’aquells que avui més reflecteixen la seva presència: els pobres, els marginats, els exclosos. Aquest missatge a nosaltres ens porta a l’acció política per fer realitat aquesta vida més digna. I ens hi porta, concretament, dins ICV, perquè és aquí on creiem que aquesta acció es realitza més seriosament i més eficaçment.
- En aquest sentit, creiem que la potència transformadora de la fe, que a nosaltres ens anima en la nostra acció política, pot portar també a d’altres creients a descobrir aquest mateix camí, i pot contribuir a empènyer-hi la nostra societat. Malgrat les circumstàncies tan diferents, ens sentim hereus de la tasca que van realitzar en aquesta línia persones com Alfons Comín o Joan Garcia Nieto, i volem continuar-la d’acord amb la realitat del moment actual.
- Per això, a l’hora de valorar la realitat eclesial, creiem que val la pena destacar la molta gent que viu la seva fe com una empenta de transformació, i la concreten en l’acció política, o en altres actuacions amb voluntat transformadora. I igualment, creiem que val la pena valorar les tasques de cohesió social que es realitzen des dels llocs cristians: des de les més visibles, com les accions socials que es duen a terme des de les entitats religioses, fins a les més amagades, com les que realitzen moltes parròquies, comunitats o moviments cristians com a espais de trobada i d’acolliment.
- En contrast amb això, volem remarcar el mal que ens fa l’actitud cada cop més conservadora i integrista de bona part de la jerarquia eclesiàstica i de determinats sectors de l’església catòlica. Afirmem que aquestes actituds no representen de cap manera la totalitat dels creients, encara que siguin les que tenen el poder i la visibilitat. I volem dir, també, que nosaltres estem convençuts que aquesta mena d’actituds s’allunyen notablement del missatge de Jesús, i sovint fins i tot el contradiuen.
- Aquest allunyament del missatge de Jesús creiem que es dóna tant pel to com pel contingut. Pel to, perquè la pretensió d’imposar la pròpia visió i els propis criteris per damunt de la voluntat democràtica de la societat, té molt poc a veure amb la manera de fer de Jesús. I pel contingut, perquè els temes que aquests sectors conservadors i integristes propugnen com a fonamentals, no són de cap manera els que més preocupaven ni interessaven a Jesús; fins i tot, alguns d’aquests temes que sovint es presenten com a intocables per a la fe cristiana (per exemple, l’actitud negativa davant els mètodes anticonceptius, o davant les relacions homosexuals), nosaltres creiem que, des del punt de vista de l’evangeli, actualment són totalment indefensables.
- En línia amb aquest darrer punt, volem afegir també que creiem que el missatge de Jesucrist, i la fe que se’n deriva, només tenen sentit com una oferta lliure que està a l’abast de qui la vulgui. I que per tant, no té cap sentit qualsevol mena de pretensió que les administracions públiques afavoreixin específicament la fe catòlica o les seves institucions, en el nivell que sigui.
- Per això, volem que s’avanci al màxim en el camí de la construcció d’un estat laic. I això comporta replantejar els acords amb el Vaticà, igualar el tracte que reben les diferents religions, eliminar les connotacions cristianes en els actes oficials de les institucions públiques (des dels funerals d’estat fins a les preses de possessió dels càrrecs públics), suprimir l’ensenyament confessional de la religió a l’escola i substituir-lo per un adequat coneixement cultural del fet religiós, etc.
- Aquesta voluntat laica, però, no creiem que hagi de voler dir pretendre que el cristianisme, o el fet religiós en general, sigui una cosa que hagi de quedar en la intimitat, sense cap visibilitat social. El cristianisme, com hem dit ja més amunt, té una fecunditat social notable, i forneix valors importants per a molta gent, de manera que seria un error intentar anul.lar aquestes energies vitals. I això mateix podem dir de les altres religions. I igualment, no tindria sentit voler amagar que el cristianisme ha creat entre nosaltres una tradició i una riquesa cultural que va més enllà del camp religiós: cal trobar les maneres de gestionar i viure col.lectivament aquesta riquesa, a la qual sens dubte caldrà també anar afegint, segons s’escaigui, les tradicions i riqueses que ens aportin les noves expressions religioses que s’estan implantant entre nosaltres.
- L’important serà, en definitiva, que ningú no pugui imposar a ningú altre els seus propis criteris, plantejaments o doctrines; que tothom pugui viure amb igualtat allò que creu, allò que el motiva, allò que l’empeny; i que aquesta pluralitat pugui ser enriquidora, i no constrenyidora, per a tothom.
Aquestes són els criteris principals que basaran l’actuació d’aquest grup que ara iniciem. Ens trobem, sens dubte, en uns moments difícils per a molts creients, que veiem com la imatge pública de la nostra fe està monopolitzada per posicions conservadores i integristes. I entenem que a vegades costi d’entendre l’experiència cristiana que un bon nombre de militants d’ICV continuem compartint. Però tot i així, per a nosaltres aquesta experiència cristiana és molt valuosa, i creiem que des d’ella podem fer aportacions útils per a tots plegats. Amb el desig de contribuir a aquest objectiu que ens mou alhora com a creients i com a militants d’ICV: el treball per un món més digne i més feliç per a tothom.

dilluns, 6 d’octubre de 2008

L'enterrament del bisbe Carrera

El cardenal Martínez Sistach no ha volgut fer una homilia genèrica, “de bisbe auxiliar difunt”, sinó que ha sabut parlar d’aquell que estàvem acomiadant: un bisbe que des de sempre havia estat un home proper, que havia viscut a fons en el món obrer dels temps durs de la dictadura, que havia cregut en la cultura i havia creat estructures que la promoguessin, que no tenia aspiracions de poder, que entenia en quin món vivim... Val a dir, tanmateix, que m’hauria agradat sentir en llavis del cardenal expressions com ara “lluita per la democràcia” i altres de semblants, però potser això ja era demanar massa. En tot cas, Déu n’hi do.
L’homilia va donar el to, i el conjunt de la litúrgia, malgrat ser catedralícia, no va enfarfegar, sinó que va permetre que la gentada que érem allà, capellans i laics, bisbes i autoritats civils, poguéssim agrair a en Joan Carrera tota la seva trajectòria, defectes inclosos, que també en tenia, afortunadament. Ha estat una missa per viure-la amb pau i comunió. O sigui que n’he sortit content.
Al final, hem cantat el Virolai, i m’he emocionat. Em temia que, per raons d’estrictesa litúrgica, no el cantéssim (no és previst un cant així, en la correcta litúrgia exequial!). Però potser el bisbe Carrera se’ns hauria aixecat de la caixa a reivindicar-lo. Ell que, en el seu escut episcopal, i contra totes les convencions pròpies d’aquesta mena de signes eclesiàstics tan pintorescos (l’escut episcopal és una resta dels escuts dels bisbes-prínceps medievals!), no se li va ocórrer altra cosa que posar-hi una imatge de la Mare de Déu de Montserrat... Llàstima, però, que el cant semblava col.locat a última hora, com d’esquitllentes i sense tenir gaire clar quan i com calia fer-lo... Avui, tocava cantar-lo llarg, amb estrofes, que el públic que érem allà segur que se les sabia totes. I no ha estat així. Ja dic, una llàstima.
I encara vull destacar una altra cosa. I és la reivindicació que ha fet el cardenal del paper del rector del seminari, Josep Maria Turull, com a persona encarregada de vetllar pel bisbe Carrera a l’hospital durant aquests quinze dies de malaltia. El cardenal l’ha volgut citar pel nom, precisament en aquests temps en què tan bescantat és per l’extrema dreta eclesiàstica. Molt bé, sí senyor.
(Josep Lligadas)

Un jove treballador val més que tot l'or del món

Aquest és el lema de la JOC, sorgit en un moment en què els joves treballadors, majoritàriament a la indústria, pràcticament no tenien estudis, començaven gairebé quan eren nens a treballar com a aprenents. Eren no res, socialment no tenien cap valor. Treballaven de forma deshumanitzada i això era el que s'esperava d'ells tota la vida.
Era també un moment en què l'Església estava molt distanciada del món obrer. Cardijn, un capellà belga, va intuir que només els joves podien tenir credibilitat per transmetre als seus companys els valors de l'Evangeli i va veure que això només es podia aconseguir si els joves se sentien valorats i estimats. D'aquí aquesta frase. Però aquesta valoració i estimació necessitava també d'un compromís per millorar les condicions de treball, per fer un món on cada persona, també l'últim de la cadena de muntatge, pogués desenvolupar totes les seves capacitats i habilitats. En la confiança que els mateixos joves serien capaços de treballar-hi, sense paternalismes. Ningú els vindria a "salvar" des de fora. Ells mateixos són portadors de la llavor que els allibera.
I d'aquí la revisió de vida. Contrastar vida i evangeli en petits grups. respectant el ritme de la gent. Aprendre a reflexionar, a veure la causa de les coses, a prendre decisions, a treballar en col·lectius socials, polítics, sindicals; fer Església des del compartir la vida. Fer realitat la solidaritat. Una pedagogia, la del "Veure, jutjar i actuar" que ha fet fortuna també en altres àmbits.
La realitat social ha anat canviant molt, però el fil continua. La JOC de Catalunya celebra la seva assemblea nacional el proper 26 d'octubre a la parròquia de Sant Pacià, al barceloní barri de Sant Andreu. Serà una jornada de treball, de celebració, de festa, per continuar amb la campanya "Contra la precarietat, anem per feina!". La JOC no està de moda, i no agrada gaire a les "altures" eclesiàstiques, que la toleren, però es guarden prou de potenciar-la. Però jo crec que continua fent-nos molta falta...

diumenge, 5 d’octubre de 2008

Manelic i l'univers

Dijous vam anar a veure "Tiefland" (Terra Baixa, en òpera i en alemany) al Liceu. L'òpera és bonica i musicalment em va semblar que estava molt ben interpretada. De fet es veu que Terra Baixa en el seu moment es va convertir en una mena de bestseller que va provocar nombroses traduccions. Eugen d'Albert en va fer una òpera d'estil verista que va tenir la mala sort de convertir-se en una de les preferides de Hitler, amb la qual cosa la ressaca posterior l'ha mantinguda molt al marge de la vida musical.
Algunes coses curioses:
1. Desconec el procés d'escriptura del llibret, però curiosament el nom dels personatges ha donat unes quantes voltes. Manelic es converteix en "Pedro", Sebastià i Tomàs italianitzen el nom (Sebastiano i Tommaso), la Marta i la Nuri el conserven. També quan Marta balla se senten unes sospitoses castanyoles... Això que l'òpera és verista i se suposa que vol reproduir l'ambient de l'argument!
2. Per no perdre el costum, aquesta producció de l'òpera n'ha canviat l'ambientació. Ara passa en un ambient industrial, dins la fàbrica, on sobta una mica que Pedro digui que vol dormir al terra de la borda... i s'ajegui al costat d'una taula de despatx... Com sempre, el text de l'òpera es pega de bufetades amb el que veus a l'escenari.
3. No conec gaire l'original de l'Àngel Guimerà, però sembla que Marta se sent estimada per "Pedro" quan aquest l'amenaça amb un ganivet. O sigui que dins l'obra funciona allò tan políticament incorrecte de "Em pega, ergo m'estima".
El drama funciona, però empipa una mica el comentari del programa segons el qual per fer universal la proposta de Guimerà, cal allunyar-se del món rural. Com si els pagesos i els pastors no formessin part del gènere humà. Com si només poguéssim arribar a l'universal a través de la ciutat.
En sóc més conscient després d'haver-me llegit uns quants llibres d'en Pep Coll, situats al Pirineu, al poble imaginari de "Malpui" (El secret de la moixernera, La mula vella, Per les valls on es pon el sol, El salvatge dels Pirineus...), en què l'autor té la traça de plantejar qüestions de fons i qüestionaments a la nostra forma de vida des d'una trama molt local, però que permet perfectament una identificació del lector o lectora urbanita.
Mercè Solé

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Una mica més orfes

Efectivament, sense el bisbe Carrera, com diu la Maria. Jo no vaig tenir ocasió de tractar-lo gaire, únicament vam coincidir un temps al Consell d'Acció Catòlica. Era una persona amb molta més experiència, i ben compromesa per cert, que nosaltres, però mai no explicava batalletes ni reclamava protagonismes ni pretenia alliçonar-nos. Escoltava i callava, i actuava de manera que et senties lliure per expressar la teva opinió.
L'havia vist també a l'enterrament d'antics militants de l'ACO. Venia i s'asseia entre la gent. No pretenia pas presidir res ni dir res d'especial. I penso ara en l'enterrament d'alguna militant com l'estimada Angelina, que tota la vida va "allisar" ben críticament les autoritats i que segur que no sempre deuria resultar còmode.
Em penso que la darrera vegada que el vaig veure va ser en l'enterrament d'en Josep M. Puxan. Vaig admirar aleshores, a més de la qualitat de les seves paraules, el fet que respectés tant la voluntat del difunt en la manera de fer la celebració.
Confio que, des d'allà on sigui, continuarà vetllant perquè l'Església de Barcelona sigui fidel a l'Evangeli de Jesús.

divendres, 3 d’octubre de 2008

Mesures casolanes anti-crisi


A mi tot això de la crisi em sembla una mena de disbarat. Perquè es tracta d’una crisi anunciada, conseqüència del nostre hipercapitalista sistema de producció i de distribució de béns.
Un mercat que s’autorregula (sí?) i que troba totes les justificacions mentre els rics es fan més rics, encara que tot plegat porti a la pobresa a més de mig món. Un mercat on tothom viu endeutat, des dels grans bancs a les administracions públiques, i on la incitació al crèdit bancari a través de tots els mitjans és contínua, arriba un moment que fa fallida. Els guanys que aquest sistema ha generat, que són molts, queden en mans d’uns quants. Les pèrdues se socialitzen a càrrec dels contribuents. Ens renyen perquè no consumim prou, perquè sembla que l’única sortida sigui anar-nos dotant de més automòbils i enginys de tota mena. Encara que això porti a fer-nos més depenents energèticament, encara que aparentment s’estigui per donar prioritat al transport públic. Els bancs i caixes, que ens cobren per respirar i que tenen uns guanys enormes, que han estat incitant a l’endeutament i que s’han aprofitat i molt de l’alt cost dels habitatges, ara es tornen desmesuradament gasius. Aquest model no va.
D’altra banda, segur que la crisi ens toca a tots, encara que no de la mateixa manera. Molta gent perdrà la feina o l’habitatge, però molta altra confiem continuar mantenint totes dues coses. Per això, per a aquest personal, m’animo a fer algunes propostes:
1. Si heu de fer obres a casa, feu-les. Ara és el moment de renovar la cuina o el bany, de fer arranjar les persianes o de renovar aquelles portes que estan desballestades. O de pintar aquella habitació. Donareu vida a molta gent que viu d’això. Eviteu l’economia submergida.
2. Si necessiteu algú que us ajudi a fer la feina de casa, a tenir cura d’alguna persona que depengui de vosaltres, contracteu algú i pagueu dignament. Encara que us hagueu d’estrényer el cinturó. Molta gent podem crear ocupació. Val la pena fer-ho i val la pena evitar una excessiva precarització de les feines.
3. Manteniu i, si podeu, amplieu, les vostres quotes econòmiques de solidaritat amb les oenagés pertinents. Els més pobres, que no poden perdre la feina, perquè segurament no en tenen, són els que acaben pagant més la crisi. Quan exerciu aquesta solidaritat no penseu tant en allò que us sobra, sinó en allò que fa falta a la gent.
4. Invertiu en cultura. Sortiu, aneu al cinema, al teatre, compreu llibres i discs. El que molta gent considera superflu i suprimeix dóna vida en profunditat, ajuda a pensar, a animar-nos a transformar les coses, a tirar endavant. Un país culte està més ben preparat per afrontar la crisi.
5. Si teniu habitatges de la vostra propietat llogats, no escanyeu els llogaters. És possible que molts hagin fet més diners amb els lloguers en època de vaques grasses. Ara cal ser benèvols.
6. No us preocupeu gaire si amb tot això els vostres estalvis minven i si viviu molt més al dia. La solidaritat passa per aquí i ens fa més lliures.
7. Ara més que mai, no ens escaquegem de pagar impostos. És la millor manera de redistribuir la riquesa. Siguem exigents amb els polítics i amb les despeses públiques. Fem bon ús dels serveis públics.
8. Treballem per buscar alternatives a aquest tipus de societat capitalista nostra. Siguem crítics amb el consum.
I, bàsicament, no ens deixem aclaparar. Que la crisi no serveixi d’excusa ni per reduir la despesa en serveis públics ni per “fer neteja” de les empreses tant si ve a tomb com si no.
I la solidaritat, la imaginació, la creativitat no costen diners. Donen més com més s’exerceixen.
S’admeten més idees.

Mercè

dijous, 2 d’octubre de 2008

Maltractament institucional


La vaig conèixer dimarts. Té catorze mesos. Vaig poder veure el seu carnet d’identitat, que la identifica com a petita ciutadana espanyola. Porta els cognoms de la seva mare, pare desconegut. La mare venia a demanar feina a Càritas. És xilena i no té papers. Amb la nena, a més, no pot fer les feines que solen sortir en aquestes circumstàncies: cuidadora de nit o interna.
Jo no hi entenc gens, d’estrangeria. Però ¿té alguna lògica que una ciutadana espanyola que només depèn d’una persona per a la seva alimentació, en el seu propi país, vegi com aquesta persona no pot dur a terme cap feina remunerada? Al marge de moltes altres consideracions, queda clar que això de la protecció de la infància està lluny de ser veritat.
(Mercè Solé)

dimecres, 1 d’octubre de 2008

Militància sociopolítica i espiritualitat


És el títol del llibret de Jesús Renau, que acaba de sortir publicat per l’ACO. És una magnífica eina per treballar en grups de cristians (està pensat per a grups de revisió de vida, però pot ser extensiu a qualsevol altre grup), tant per reflexionar sobre la importància del compromís social i polític en la vida cristiana, com per acompanyar des de la fe la gent que participa activament en la dinàmica associativa, sindical i política.
De fet els cristians som un més dins de qualsevol organització i a efectes pràctics fem i ens comportem com la majoria de gent. Hi ha una cosa, però, que he observat al llarg dels anys i és que en general ens cremem menys fàcilment. Penso que dinàmiques de vegades dures com la sindical o la política, s’entomen millor amb el suport d’un grup i d’una vida de pregària activa. Comptar amb un espai on poder compartir angoixes o reflexionar amb una certa distància i rebre crítiques no pas dels adversaris sinó de gent amiga encara que no necessàriament de la teva corda, és sempre un privilegi. I de fet, fora dels ambients cristians, no anem gaire sobrats d’aquest tipus d’experiència.
El llibret tracta cinc temes: Relacions humanes, El ciutadà, El Poble, La confrontació i La Utopia, cadascun dels quals compta amb un plantejament general, una visió des de la fe, un qüestionari per al treball en grup i uns suggeriments per a la pregària. Al final de tot hi ha un apèndix molt senzill i pràctic per a la pregària.
Us el recomano. Si algú hi està interessat pot adreçar-se a l’ACO (Tel. 934124888, aco@treballadors.org).
Mercè Solé