divendres, 13 de setembre de 2019

¿On ens menen els “Menes”?

Els “Menors estrangers no acompanyats” ens estan posant a caldo. Per molts motius.
Són molt més autònoms que els nostres joves
En primer lloc, perquè en una societat tan hiperprotectora de la infància no deixa de sorprendre’ns que ens arribin tants menors impulsats no sabem si per les seves famílies o per les circumstàncies. Menors que arriben sense recursos, que fan llargues travesses per llocs molt perillosos, que deixen enrere la paraula seguretat. Segur que qualsevol d’ells ha passat per experiències que nosaltres ni tan sols podem imaginar. A casa nostra, per contra, hi ha joves que necessiten l’acompanyament de pares i mares fins i tot per matricular-se a la Universitat (jo ho he vist!) o per renovar-se el DNI.
Pel seu itinerari i circumstàncies requereixen una atenció de qualitat que no reben
En segon lloc perquè no sabem què fer-ne. Trenquen esquemes pel seu agosarat historial. Són menors i no els podem tirar a mar (que és el que alguns voldrien). Necessiten aixopluc i no hi ha prou places per acollir-los. Ni és fàcil fer-se’n càrrec. La Direcció General d’Atenció a la Infància, que mai no s’ha caracteritzat per atendre gaire bé els infants i joves vulnerables, actua una mica a la desesperada, col·locant els nois que acaben d’arribar on pot. On pot vol dir en circumstàncies difícils tenint en compte que hi ha pocs centres propis, que s’improvisa molt, que la ratio entre educadors i menors sol ser insuficient per atendre’ls i que, com sol passar, es confien uns menors que reclamen una sòlida experiència professional a gent que tot just acaba els estudis, i en condicions laborals molt precàries. Ideal per cremar educadors, nois i veïns (conec una escala de veïns on hi han col·locat 27 nois i dos educadors!).
Als 18 anys, sols i sense el suport d’una xarxa, ningú no és madur ni autosuficient
Tot i que anys enrere s’han fet experiències d’acompanyament familiar a nois estrangers quan compleixen els divuit anys (en conec alguna situació molt reeixida), avui la realitat ha desbordat tot esquema. Aquesta societat líquida en què vivim no posa fàcil cap feina estable, cap habitatge accessible, cap formació continuada. Quan jo vaig començar a treballar, la feina era un espai que et permetia relacionar-te de forma continuada amb  adults que no eren els de casa i anar coent-te a poc a poc: aprenentatge i experiència laboral, relacions més madures, independència econòmica… A les dificultats que també pateixen els joves que han crescut aquí per fer processos d’aquesta mena, els “menes” hi afegeixen les dificultats idiomàtiques, la soledat i el desarrelament familiar, la manca de formació, la nostra desconfiança respecte a cultures que desconeixem.
Si la Llei d’estrangeria no canvia, estem covant un espai de marginació molt difícil de superar
Les sovint absurdes restriccions de la Llei d’Estrangeria són un obstacle insalvable, una fàbrica de marginació, un impuls cap a la delinqüència, un camp abonat per a les màfies i una font de recels respecte als immigrants. Res del que fem amb els “menes” servirà de gran cosa si no poden formar-se, obtenir papers, optar a feines fora del circuït de l’economia submergida, cotitzar a la Seguretat Social i pagar els seus impostos. Altrament, el futur és una bomba de rellotgeria per a ells i per a nosaltres. 
Múltiples respostes a un problema complex
La qüestió dels “menes” té tots els ingredients per promoure el racisme a l’estil de Trump i de tants d’altres. No gosaria, però, parlar d’una única solució o d’una solució immediata. De fet els “menes” posen en evidència diversos fronts sobre els que convé actuar:

  • La immensa desigualtat social dins i fora de les nostres fronteres: per la guerra, per la sequera, per l’explotació, pel canvi climàtic…
  • Les falses expectatives i la banalitat de l’aparador del consum i de la vida occidental. Això sí que produeix un efecte “crida”!
  • La necessitat no satisfeta, a casa nostra, de treballadors joves que rebaixin la piràmide d’edat i cotitzin. 
  • L’economia submergida i una fiscalitat injusta, que afavoreix l’escaqueig constant de recursos que podrien finançar molts llocs de treball en el camp dels serveis.
  • Les barreres legals i les pors racistes que ens fan desconfiar dels estrangers.

Cinc temes no gens fàcils de treballar i que exigeixen plantejar-se les coses a llarg termini. Però si no s’aborden, senzillament estarem fent demagògia.
(Publicat al Punt de Trobada, núm. 135)

dimarts, 10 de setembre de 2019

Decisió i coratge

Més o menys tots ens mirem amb una pena infinita els naufragis del Mediterrani. Reaccionem amb ràbia davant els abusos de Trump amb els sense papers dels Estats Units. Denunciem el feixisme desimbolt i sense complexos de Salvini i els seus equivalents. Plorarem amb llàgrimes sinceres les pel·lícules que d’aquí a pocs anys Hollywood ens oferirà sobre el tema. El cinema ens aproximarà a històries de persones, reals o fictícies, tant se val, i aleshores amb la perspectiva de la història compararem el que està passant avui amb els migrants, amb l’holocaust.
Mentrestant, però, demanem només amb la boca petita que això s’acabi. Aquest dolor immens dels migrants, però, està íntimament lligat a quatre fets que no s’aborden ni amb coratge ni amb decisió des de la política: l’emergència climàtica, que torna inhabitables indrets on viu molta gent i que està íntimament relacionada amb l’ús de l’energia i amb els nostres banals hàbits de consum; l’opac comerç d’armament, que facilita armes d’un potencial immens al millor postor; la resistència a l’acollida de les persones que han de marxar del lloc d’origen, que es manifesta en por a donar-los entrada i igualtat en drets i deures; l’abandonament del poder polític en mans de l’econòmic, que crea una gran desigualtat.
En les nostres societats democràtiques descobrim cruament que la majoria no estem gaire disposats ni a decréixer en el consum, ni a exigir transparència, ni a acollir les persones, ni a implicar-nos en la recerca del bé comú a través de la política. Per això no ho exigim amb la determinació que caldria i per això els nostres partits majoritaris sovint juguen a la puta i la ramoneta en el tema. No es tracta de ser políticament correctes, sinó d’establir prioritats solidàries i justes amb els nostres coetanis i les generacions que ens seguiran. Mirar cap a una altra banda no ens en fa menys responsables.
(Editorial del Punt de Trobada que acaba de sortir. M'hi sento tan identificada que és com si l'hagués escrit, he, he)

divendres, 6 de setembre de 2019

Arqueologia laboral

Llorenç Reig, servidora, Pilar i Paquita. Treballadors de la Mútua
Algunes de les "nenes" de la Mútua: la Rosa, la Laura, la Teresa, la Trini, la Núria,
la Pilar, i la Paquita


Les “Novedades Rita” (1969-1972)
Soc a punt de jubilar-me laboralment. És un dir. Encara em falten tres mesos. Vaig començar a treballar amb 12 anys i quan la jornada laboral era de 54 hores setmanals. De fet quan dic això, faig una mica de trampa, perquè és cert que vaig iniciar-me en la vida laboral fent d’aprenenta en una botiga a les “Novedades Rita”, al barri del Clot, però també ho és que això va ser durant quatre anys, totes les vacances escolars d’estiu i de Nadal, perquè durant la resta de curs estudiava i aleshores la meva única feina remunerada eren les classes particulars. Va ser una gran oportunitat per espabilar-me una mica. Jo era bona estudiant, tímida i sense gaire relacions. El món del treball em va fer relacionar-me amb adults i desenvolupar moltes altres habilitats: posar ordre i escombrar formaven part de les meves tasques, però també atendre les persones, fer encàrrecs molt diversos, anar a comprar als majoristes (com pesaven les peces de llençol!), contribuir a portar els comptes de la botiga, organitzar la feina en moments d’atabalament, fer classes particulars a les filles petites de la mestressa... De fet, sempre i quan el treball no impedeixi la formació acadèmica en altres camps, ho recomanaria a tothom. Donar resposta als reptes que se’t van plantejant si la creativitat t’és permesa és fantàstic.

Joan Ferré Matheu, S.A. (1973-1974)
Fins als 16 anys, pròpiament, no vaig començar a treballar degudament assegurada i de forma permanent, perquè a casa em van dir que l’economia familiar reclamava una aportació més gran per part meva. La primera feina va ser com a telefonista, a Can Ferré Matheu, una empresa que venia maquinària per a forns i pastisseries. Atenia la centraleta (una centraleta que funcionava amb cables que havia d’annar connectant),  feia la feina mecànica de les nòmines (fulls de salari i TC1 i TC2 amb una calculadora d’aquelles anteriors a les electròniques, paper de carbó i paper de ceba!) i petites feines auxiliars. D’aquella època en recordo tres coses: la prohibició de posar-me pantalons (¡!), l’impacte de la mort de Salvador Puig Antich (la meva cap ens va donar a tots una fotocòpia de l’esquela dels diaris, que encara conservo) i la curiosa ordre del director de la casa que em feia connectar el seu telèfon a les converses d’alguns companys sense que aquests ho sabessin. Recordo la sensació de contradicció i de deslleialtat als companys, que no vaig saber com resoldre. Amb tot, va ser un lloc amable i vaig conservar l’amistat amb la meva cap fins a la mort d’aquesta, no fa gaire anys.

Mútua Previsora Barcelona (1974-1986)
Aquí sí que vaig fer arrels. A Can Ferré Matheu treballava fins a les 19 h. i això vol dir que no podia fer el COU, que m’obria les portes de la universitat. A falta de COU vaig començar a estudiar alemany i vaig continuar amb la música. Però em vaig posar a buscar una feina que em permetés compatibilitzar estudis i treball. Encara conservo l’anunci de La Vanguardia en què demanaven una “aspirant administrativa”.
La Mútua em va permetre plegar a les 3 de la tarda. Quan hi vaig entrar treballàvem de dilluns a dissabte, després la cosa es va anar relaxant una mica. I és que van ser els anys de la transició, una etapa ben interessant, de grans mobilitzacions que jo vaig viure intensament. De la Mútua em podria posar a parlar i no acabaria: dels meus companys, alguns retrobats a través del facebook, de la feina que hi feia, que era creativa i m’apassionava, de la meva etapa de delegada sindical des de CCOO, del molt que vaig aprendre del meu cap tot i que manteníem postures laborals a les antípodes, de l’esforç molt considerable de “traduir” tota la tasca de la Mútua al català i també de l’estimació per la meva primera parella, en Miguel Salgado, ja mort, font t’inspiració i, tot i ser sèrio com un plat d’arròs, d’alegria compartida.
Hi ha unes quantes coses curioses d’aquesta etapa:

  •           El primer discurs del meu jefe en què em va demanar que no marxés almenys fins al cap de dos anys, perquè si no, es passaria el dia ensenyant aprenents. Cosa indicativa que al mercat laboral hi havia més oferta que no pas demanda, cosa que avui resulta molt exòtica. Això es va acabar de cop a finals del 70 amb una crisi que va fer que no tornés a entrar ningú jove en molts i molts anys.
  •           La dura cultura paternalista de la mutualitat, que exigia coses que avui resulten inconcebibles: que quan feien el dinar d’empresa ens fessin asseure per l’ordre que designava la direcció (un ordre que va anar variant: des de l’arbitrarietat a l’antiguitat). Si et canviaves ho havies de justificar i tot plegat constava en un registre per escrit que em tocava fer a mi. O l’obligació d’assistir a la missa anual dels socis difunts.
  •       En un llarg període i en una plantilla que no  passava de les 35-40 persones més alguns col·laboradors externs, vam viure la mort d’alguns companys joves. Cada any moria un home. Vam tenir un ampli repertori: malalties, morts sobtades, accidents diversos (un va morir en un xoc dels Ferrocarrils Catalans) i fins i tot un assassinat.
  •        El meu contacte amb persones que havien viscut el front de la Guerra Civil. En Llorenç Reig havia estar aviador de la república i encara conservava els dibuixos que, per guanyar-se la vida, havia fet estant a la presó. I el Sr. Santiago, porter, que també va menjar molta presó i que explicava com si res escenes que et posaven els pèls de punta.
  •          El descobriment del sindicalisme, de la solidaritat i de l’organització. Van ser temps bonics, amb uns companys sindicals d’una qualitat extraordinària, com en Jordi Giménez.
  •           Les confidències d’alguns companys homes, força més grans que jo, que, en aquella època de “destape” t’explicaven amb naturalitat les seves infidelitats conjugals o la seva iniciació sexual en un burdell.
  • Quan vaig estudiar treball social, vaig estar a punt de fer un treball sobre els esmorzars del personal. Les dones solíem esmorzar o entrepà o crusants, però els homes portaven una àmplia gama de bocates que en moltes ocasions eren les sobres d'algun àpat. Podien incloure sardines, o bacallà, o carn, o escalivada... Recordo el Sr. Via (que tenia un fill capellà), amb la boina posada, i tallant l'entrepà amb un ganivet. A l'esmorzar, doncs, hi havia variables de gènere, d'edat i de procedència (rural o urbana).
  •           La barreja de creativitat i de rutina. La creativitat perquè el meu cap, el Sr. Amat, era dels que m’explicava què volia aconseguir i jo m’organitzava com em semblava amb tota llibertat, cosa que li agraeixo infinitament, perquè realment em mostrava la seva confiança. I la rutina, perquè dedicàvem moltes hores a feines mecàniques. Podíem arribar a enviar 100.000 cartes i les imprimíem, ensobràvem, tancàvem els sobres i hi posàvem el segell nosaltres. Això permetia llargues converses, ja ens ho muntàvem així, en cercle, per poder xerrar. Vaig treballar molt dissenyant impresos i imprimint-los, un preludi del que és avui per a mi la tasca editorial. Però aleshores ho feia amb una màquina d’escriure, clixés de cera (que havies de corregir amb una mena de laca), una multicopista, una màquina de fer foradets (els forats per arrencar un full d'un talonari, per exemple) i una guillotina.. Les fotocopiadora també era de museu: es revelava amb un líquid, com si fos una fotografia.
  •          L’atenció a la gent, que ens podia portar a rebre més de 800 persones en un sol dia. És que molts cobraven una pensió de la Mútua (molt esquàlida, cal dir-ho) i nosaltres els demanaven que vinguessin cada any a donar fe de vida.
  •     El primer contacte amb la informàtica. Quan vaig arribar em van presentar solemnement l’ordinador, que funcionava amb fitxes foradades. Ocupava una gran habitació sencera i era l’únic de la casa que tenia aire condicionat, cosa que propiciava que els informàtics (entre ells el meu Miguel) rebessin algunes visites interessades en ple estiu.
  •       El parlar de tot amb els companys, sobretot amb l’Amparo, l’aleshores secretària de direcció. Parlar de tot pot semblar una tonteria, però crec que em va ajudar molt a eixamplar horitzons, a veure contradiccions, a argumentar, a opinar...
  •          El descobriment dels sistemes corruptes. Ara que la Mútua ja no existeix ho puc dir. La Mútua, en part per sobreviure, tenia un sistema de ponderació de les prestacions de la gent que no era gaire transparent i fins i tot enganyós. Però tenir un sistema així, que protegeix la continuïtat de l’empresa, també comporta l’acostumar-se a tripijocs estranys. És el lloc on he treballat on més frau he pogut constatar perquè passar de la protecció del futur de l’empresa al guany particular és fàcil. Per tant vam tenir alguns xoriços.
La fotografia en color que hi he posat és de l'any 1978 (24 d'octubre). Va ser el primer dinar de treball on ens van deixar seure on volíem. El meu jefe, que avui fa 80 anys, em va dir que si la gent seia on volia, el conserge i les senyores de la neteja es quedarien sols. Va tenir un cert do profètic. Però la seva observació em va ajudar a vetllar que no ho estiguessin tant, de sols. Recordo el dia perquè en sortir vaig anar a la parròquia a parlar amb en Joan-Enric Vives, vicari jovenet que s'ocupava dels joves. Però aquesta és una altra història.
De la Mútua van sortir grans amistats que continuen, sobretot la Rosa i l'Amparo. Però jo, que mentre hi treballava, havia estudiat música i alemany, després el COU, filologia germànica i encara treball social, tenia inquietud per canviar de feina. I ho vaig fer.
I vaig entrar a Càritas Diocesana de Barcelona (1987-2003). Després d’aquests disset anys a Càritas en vaig passant un i escaig a mitja  jornada entre el CPL i  l’ACO (2003-2005). Després vaig fitxar un parell d’anys a l’Ajuntament de Viladecans (2005-2007) i a partir del 2007 m’he mantingut al CPL. Encara podria treballar un parell d’anys més, però he decidit que amb més de 45 anys cotitzats, ja en tinc prou. I si algú pogués incorporar-se al meu lloc seria fantàstic, però això ja no depèn de mi.
Avui us he explicat unes quantes batalletes d’un món laboral que ja és història. Un altre dia, potser quan ja estigui jubilada del tot, m’entretindré a recordar coses d’aquests últims trenta anys.

dimecres, 4 de setembre de 2019

Els salms sense prejudicis


Aquest estiu he pres part d’uns exercicis que organitzava l’ACO (Acció Catòlica Obrera) sobre els salms, amb una ponent d’excepció, com és l’Olga Nicolau, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat i doctora en Bíblia.
Els de l’ACO, que és el meu moviment, som una colla de treballadors cristians que posem l’accent sobretot en l’acció. Estem acostumats a fer revisió de vida i estudi d’evangeli. Potser pel nostre accent evangelitzador (viure l’Evangeli entre els treballadors i els més pobres), més aviat ens sentim a la frontera, amb tot el que això significa: una actitud crítica amb el món (incloent-hi l’Església), i la llibertat que acaba aportant viure la fe entre gent no creient i trobar-hi valors on reconeixem l’Evangeli. Penso honestament que ho farem millor o pitjor, però que ho vivim amb autenticitat.
L’Olga Nicolau ens va oferir una visió dels salms com a una peça unitària, pensada no com un recull de pregàries diverses, que de vegades és la visió trinxada que en tenim, sinó com a una obra poètica perfectament estructurada on cada paraula en el lloc que ocupa té un significat profund que es connecta amb altres llibres del Llibre i que es projecta també en el Nou Testament. I demana també tres actituds que a nosaltres, “occidentals del progrés”, solen costar-nos: no contemplar el text com un ensenyament moral, sinó com un reflex de la complexitat de la vida; desfer-nos del prejudici que nosaltres, simplement pel fet d’haver nascut després, tenim més respostes i en sabem més que els antics; i exigir una significació única i definitiva per a cada text. Quan un text es pot llegir en un sentit i potser també en el contrari, no es tracta d’optar per un, sinó de sumar tots dos, ens deia l’Olga. Aquesta mirada no sempre “casa” amb la litúrgia, que distribueix els textos de la Bíblia en funció de l’any litúrgic, sinó que s’hi complementa.
L’Olga ens va captivar a tots amb els salms i estimular les ganes de conèixer millor la Bíblia. Quan vam fer la valoració d’aquests dies, la majoria del grup constatava que els salms sempre els havien semblat un rotllo i per tant tampoc miraven amb simpatia la Litúrgia de les Hores. Això posa damunt la taula que, com tants i tants altres cristians, coneixem molt poc l’Antic Testament perquè solem centrar-nos en el Nou i encara només en els evangelis. I no només el coneixem poc, sinó que ens el mirem amb prejudicis. Aquest desconeixement de la nostra pròpia tradició ve acompanyat d’un altre desconeixement, al meu parer: el de la litúrgia. Ens cal, doncs, molta formació. A l’ACO ens hi posem: si us hi voleu afegir, sereu benvinguts.
(sortirà publicat a Catalunya Cristiana un dia d'aquests)