dimecres, 29 de juny de 2016

Rublev, Bach, el desert

Trobada, ahir, dels Amics del Desert amb Pablo d’Ors. La veritat és que no m’esperava pas que fes cap xerrada i no vaig preveure cap forma de prendre nota de res i ara em sap greu. L’escoltava amb la sensació de collir aigua amb un cistell de vímet. Em va impactar què va dir... però em costa recordar-ho. Només em vénen al cap fragments esfilagarsats. Deu ser perquè les emocions poden (cosa que mai no m’entusiasma), o perquè em va quedant memòria de peix.
La meditació com a camí d’acceptació de la fragilitat, més que no pas com a camí d’enfortiment o d’èxit. M’agrada el plantejament. El buit i la pobresa per obrir-se als altres i per escoltar-los. La compassió com a finalitat última. La Trinitat com a unitat en la diversitat (a diferència d’altres tradicions de meditació que dissolen el jo en la unitat), amb aquesta definició laica que trobo molt encertada: font, camí, energia. La tradició cristiana com a patrimoni universal molt devaluat a casa nostra, però enyorat, ni que sigui inconscientment, per molta gent. La religiositat, com a gratuïtat total, en contrast amb la màgia que persegueix un benefici. El cos i el gest com a expressió de l’intangible. L’Eucaristia com a centre de la tradició catòlica; la Paraula com a centre de la protestant. L’Evangeli en perpetu moviment, parlant a cadascú segons el moment que viu, per damunt del tecnicisme exegètic. Els innombrables calzes que es poden comptar, com una nina russa, a la Trinitat de Rublev.
De vegades tinc els meus dubtes que tot plegat encaixi amb l’ACO o amb la tasca social. Ahir em va semblar que harmonitzaven molt bé. Fins i tot enmig de les desfetes electorals. Som fràgils també col·lectivament.

Vaig pensar també en la Missa en si menor de Bach, que vaig escoltar fa molt pocs dies, i que fa dialogar el pare i el fill amb els oboès d’amore o que presenta la Trinitat amb tots els tresos possibles: ritme ternari, tresets, tercets... Perpètua dansa, impuls i moviment. L’oïda i el ritme al servei del que és inefable amb la majestuositat de Bach, que és matemàtica pura.
Costa d'explicar. Potser no cal.

diumenge, 19 de juny de 2016

Examen de consciència

Avui ens hem trobat el grup de revisió de vida, en una trobada llarga i relaxada. Hem estat treballant el tema del perdó, des de dos punts de vista complementaris: un mena d'examen de consciència, pensat a partir de la prioritat de l'ACO d'enguany (Passem de la indignació a l'acció alliberadora) i una estona de meditació-pregària pensant en aquelles persones amb qui ens costa conviure, bé perquè ens facin mal, bé perquè el fem nosaltres. Ens hi hem aproximat, doncs, a partir del treball més reflexiu, que és l'habitual en nosaltres, i a partir de l'emoció, o de la pregària, que és una bona manera d'apropar-se a allò que amb el pensament, l'acció o la voluntat no sabem o no podem canviar.
Donar voltes a tot plegat ens ha fet pensar en diverses qüestions:
- A mesura que ens fem grans tendim a reduir el nostre món; també ens costa més començar coses noves, en terrenys que no ens resulten còmodes, tot i que les coses de Déu solen fer-nos feliços.
- L'experiència de perdó (de perdonar i sobretot de ser perdonats) és experiència d'unitat, de comunió, d'integritat, d'alliberament.
- La consciència de pecat i de perdó és en el fons experiència de ser estimat, encara que no avancis gaire.
- A mi sempre em fereix que em vegin com sóc... però potser sí que perdre la reputació i acceptar-te i que t'acceptin com ets és un gran alliberament.
- Tractem Déu com tractem els altres.
- A mesura que ens fem grans, anem veient matisacions, complexitats... que cal passar pel cor i per la pregària. Com la nostra impotència o el sentiment que de vegades fem coses només per sentir-nos bé o per tapar aquest dolor del món que no sabem com assumir.
- Les celebracions comunitàries de la penitència són celebracions festives, on el que celebrem és que, malgrat els nostres desastres, Déu ens estima...
A l'Eucaristia hem llegit el Gènesi (Gn 4,1-6) i m'he adonat d'algunes coses interessants respecte a Caín: Malgrat el seu crim, Déu es nega a matar-lo (bon al·legat contra la pena de mort); és enviat a l'orient de l'Edén, o sigui de nou al lloc on tot comença, d'alguna manera torna a l'origen... I una altra reflexió un pèl més prosaïca: l'orient de l'Edén, és el lloc d'en James Dean (he, he).

Us deixo amb el nostre examen de consciència...

Som pecadors?

Som, bàsicament, relació amb les persones que ens envolten: la família, els amics, els veïns, els companys de feina, i la gran fraternitat del món. És en aquesta relació on es juga el nucli de la nostra persona i de la nostra fe: la confiança i l’estimació, sempre concretes, sempre amb rostre humà.
En el context de l’actual crisi econòmica, de la desigualtat social creixent, de la destrucció de l’Estat del Benestar, de l’auge de la guerra i de les crisis migratòries i de refugiats, com reaccionem?
-         ¿Em preocupo del bé i de la prosperitat de la comunitat humana, de la qual formo part, o bé porto una vida centrada en mi mateix? ¿Penso que el progrés en la justícia, en la igualtat, en la superació de les diferències econòmiques i socials, forma part del missatge cristià? ¿Com m’afecta a mi? ¿Quines respostes dono? ¿Afecta el meu temps, la meva atenció, la meva economia?
-         ¿He viscut alguna injustícia? ¿Com he reaccionat? ¿Defenso els oprimits del meu entorn?  ¿Ajudo els qui s’ho passen malament? ¿Com és la relació amb els pobres, els dèbils, els immigrats, els malalts, els vells? ¿Em qüestionen alguna cosa? ¿He de fer canvis?
-         ¿Comparteixo la meva fe amb la gent que no és creient? ¿Hem de canviar alguna cosa a la nostra petita comunitat de fe?
-         ¿Participo, segons les meves possibilitats, en la promoció d’una vida més digna per a tothom? ¿Conec les diverses iniciatives i activitats que es fan en aquest sentit, com ara la tasca de les entitats socials, veïnals, polítiques, de Càritas, dels grups d’ajuda fraterna, dels grups al servei del Tercer Món? ¿Hi participo d’alguna manera? ¿Per què?
-         ¿Pago els meus impostos? ¿Compleixo els meus deures cívics? ¿Procuro que es conservin i que no es facin malbé les coses que són d’ús públic? ¿Comparteixo els meus béns?
-         ¿Em preocupo per la protecció de la natura i del medi ambient?¿Sóc un consumidor compulsiu? ¿Malbarato l’aigua o l’energia? ¿Reciclo convenientment? ¿Utilitzo el transport públic?
-         ¿Com visc la impotència que tot plegat genera? ¿Com lliga aquesta impotència amb la meva fe? ¿En faig pregària? ¿Sóc esperançat?

Quina experiència tenim del perdó?
-         De gratuïtat?
-         De llum?
-         De veritat?
-         Regeneradora?
-         De comunió?
-         D’estupor?

dimarts, 14 de juny de 2016

Família i protecció social

Acabo de fer la declaració de la renda i de comprovar, amb estupor, que el fet que a casa tinguem una persona amb discapacitat només afecta la renda del meu marit, perquè ell n’és l’únic tutor. La veritat és que m’ha cabrejat. No tant pels diners: l’interessat cobra una pensió i amb això ja es manté. De fet, a mi em satisfaria més que en lloc de fer descomptes a cada família, garantissin tots els serveis que les persones discapacitades necessiten: llars, centres de dia, tallers ocupacionals, feines subvencionades, acompanyaments i un  llarg etcètera. O una bona pensió quan faci falta. 
El que em molesta és que tanta retòrica sobre el matrimoni, i resulta que les institucions públiques es comporten amb un individualisme ferotge! Em va sobtar, quan el meu marit va assumir oficialment la tutela del seu germà, comprovar que jo tampoc no comptava per res. Les preguntes de la fiscal i del jutge només es van referir a ell i el seu germà, passant de llarg del fet que jo també visc en aquella casa i també em faig responsable de l’atenció al meu cunyat, com si la convivència  quotidiana no fos un element a tenir en compte. Comprovar que tots els afectats estàvem disposats a conviure mútuament em sembla com a mínim prudent, si no imprescindible. De la mateixa manera que ni jutge ni fiscal no es van molestar a comprovar si el noi estava ben atès a nivell social, educatiu, mèdic, psicològic, psiquiàtric... o afectiu. Només es van interessar per la qüestió econòmica.
Igualment ara Hisenda deu trobar que el fet que convisquem tots tres a mi no m’afecta en res, com si el meu cunyat fos un objecte de què té cura exclusivament el seu germà, que no afecta ni el meu temps, ni la meva economia, ni la meva dedicació, ni el meu esforç, ni el meu afecte, ni la meva vida. Per sort meva, no és així, i n’estic ben contenta.
Jo no vull que em tornin diners a Hisenda, vull que es reconegui com a mínim que convivim i, per dir-ho d’alguna manera, que interactuem mútuament, que la família és això, no una suma de persones. Després els mateixos que fan aquestes lleis surten amb la bandera de la família i es queixen que la gent no es casa. Jo entenc el matrimoni civil com un contracte d’ajuda mútua amb unes garanties legals i de protecció social, a banda, és clar, de l’estimació (que és el més important) o del sentit religiós que alguns hi puguin trobar. El control social ja queda lluny. 
Tinc la sensació, però, que les prestacions socials es van allunyant cada cop més de la realitat de les famílies. És un contrasentit que aquest noi quan vivia amb els seus pares cobrés una misèria, quan els seus pares necessitaven tot el suport perquè es feien grans i, com deia la meva sogra :”entre tots tres no en fem un”, ni econòmicament ni per a la seva autonomia vital. Fins a la llei de la dependència, no se’ls van reconèixer els seus drets. I fins que els pares del meu cunyat no van morir, ell no va tenir una pensió pròpia: l’orfenesa.  
També passa amb la possibilitat de treballar. El meu cunyat està valorat per la Generalitat com a susceptible de trobar feina. No ha treballat mai. Seria bo que ho pogués fer, però si mai troba feina, haurà de renunciar a la pensió i a la seva plaça en un taller ocupacional. Normal. El problema és que no hi ha mecanismes previstos perquè quan quedi sense feina (en un context on la feina fixa ha passat a la història) pugui recuperar pensió i plaça: una bona manera de desincentivar qualsevol projecte d’integració laboral.
Avui, que la família és cada cop més líquida i inestable, convindria repensar com s’articula la protecció dels més febles: infants, gent gran, persones amb discapacitat o dependència, vidus i vídues... Però per això caldria consens sobre dues coses ben difícils: quins col·lectius cal protegir i com fer-ho, i com establir legalment què és una família, cosa més complicada del que sembla a primera vista.

divendres, 10 de juny de 2016

Dones grans

Em va impactar, quan estudiava treball social, la lectura del llibre de Marvin Harris Vacas, cerdos, guerras y brujas. El punt de vista de l’antropologia, que posa distància entre els fets i la interpretació o justificació que els protagonistes en fem, em va fer prendre consciència que els centenars de bruixes castigades al llarg de la història, més que per no sé quina mena de qualitats esotèriques, ho eren sobretot per ser dones grans i vulnerables. Dit d’una altra manera, podien exercir de cap de turc o de boc expiatori perquè sortia barat fer-los fer aquest paper. I mentre elles rebien un càstig, com a presumptes responsables de tots els mals del seu entorn, el poder que les cremava i que sí que causava mals no era qüestionat.
Tot això m’ha vingut al cap quan m’he adonat, no sense una certa sorpresa, que jo mateixa vaig formant part d’aquest grup de dones “grans” (aviat en faré seixanta) i que en cert sentit aquest fet m’incomoda. No fa gaire prenc part, per exemple, de la xarxa de meditació “Amics del Desert”, on la majoria som dones si fa no fa de la meva edat. Com que moltes ens hi hem posat després de llegir el llibre de Pablo d’Ors Biografia del silenci, hi ha una certa veneració pel personatge i reconec que això encara m’incomoda més. Intento fer-ne broma i desmarcar-me’n. Bé, en part, perquè crec que mantenir el sentit crític és una bona cosa, en qualsevol cas, però en part com si jo m’avergonyís de fer el que faig.
Llegeixo una plana web on titllen Pablo d’Ors d’heretge per gosar posar en qüestió alguns signes litúrgics, i entre els molts comentaris hi ha perles com el fet que compta amb un grup de dones que el segueixen, de casa bona, desocupades, poc compromeses i carregades de botox. És massa anecdòtic per fer mal, però de fet en aquest prejudici no deixo de reconèixer-m’hi. Lamento dir que estic segura que aquesta imatge de grup de dones és la que jo tenia, per exemple, de les “seguidores” de Xavier Melloni i que potser és al darrere de la meva escassa simpatia inicial per la meditació.  Pur prejudici.
Em fa pensar en Jesús i les dones que el seguien, en un acte de llibertat per part d’elles força més difícil de mantenir que fer-ho avui, i en com aquest fet tendeix a invisibilitat-se en la tradició eclesial, o a mirar-se amb un cert menyspreu. Com Joana, la dona de l’administrador d’Herodes, citada a l'evangeli de LLuc, que fàcilment titllem de “dona rica, avorrida, que passa el seu temps seguint un tal Jesús sense gaire convenciment”. Em fa pensar també en el paper que sens dubte van tenir les dones, sobretot les dones romanes amb diners i prou llibertat per usar-los, en les primeres comunitats cristianes. Ben segur que van ser un suport bàsic als inicis del cristianisme.
Dones. Riques (classe mitja-alta) o treballadores. Lliures. Amb o sense bótox o equivalent. Diverses. Però sempre poc prestigiades com a grup. Començant, glups, per mi mateixa.
En parlem a la feina. Una companya, jove, em diu que totes hi arribarem. Una altra companya, de la meva edat, em diu que nosaltres, “avorrides” no parem, mentre que els homes de la nostra edat no semblen motivats per gran cosa. Doncs això.