diumenge, 24 d’agost de 2014

Plantes amb voluntat pròpia

L'eixida de casa és força gran i hi ha molt d'espai perquè hi creixin plantes. Quan vam venir a viure-hi en Pepito em va acompanyar amb la seva furgo de pagès al seu camp. I tots dos vam omplir els parterres amb la mateixa terra que fa créixer enciams i tomàquets, entre plàstic i plàstic. Una mena de metàfora del parc agrari.
No hi va ajudar gaire que al cap d'un parell d'anys, d'una ventada volés la tela asfàltica del terrat i es va esmicolar sobre les plantes. Vaig anar traient els trossets amb molta cura, però no sé si vaig aconseguir fer net. Des que visc a Viladecans he après a témer el vent i l'aigua, que ja em van fer destrosses només arribar.
La veritat és que a casa la mare mai no havíem tingut plantes. No teníem balcó, i les finestres no s'hi prestaven gaire. Vaja, ja es veu que de voluntat política per fer créixer plantes no en teníem, no. Després quan ens vam casar i vam instal·lar-nos al carrer Llatzeret hi havia un espai molt semblant a aquest. M' hi vaig posar amb afany, empesa per la Merceneta que, entusiasta, no parava de regalar-me plantes i llavors, i encara aviat va fer prou goig, amb plantes senzilletes.
Però a Viladecans sempre ha estat més difícil. Tot i que en teoria hi ha menys contaminació que a Barcelona, tot m'ha costat molt més de fer créixer. De fet, no sé ben bé si planto un roser o un gerani, o més aviat pinso per a tota mena de pugó i de mosquits. 
Les plantes d'un costat no acaben de créixer, pobretes. Agafen totes les malures i amb la pèssima cuidadora que tenen deuen patir força. M'he proposat estar més per elles, però ja veurem. 
Les plantes de l'altre costat, però, tenen vida pròpia. Són descarades. El ficus creix i creix fins a l'infinit, fins al punt que jo ja no el puc podar. Una mena de planta carnosa (àloe?) que em va regalar en Jaume s'ha fet gran, s'ha reproduït amb gran entusiasme, i envaeix el pas, però m'agrada. En vaig fer una fotografia i el vaig convertir en la coberta d'un llibre.
Al seu aire, i per iniciativa pròpia, han crescut dues palmeres que amenacen amb treure'ns un ull. En vista que no podia treure-les, he intentat lligar-les. Però aquest cap de setmana amb les pluges una d'elles s'ha alliberat. L'hauré de reprimir. M'admira la seva tossuderia. És una planta agressiva, expansiva i veloç.
I finalment hi ha una mena de llorer que també s'ha afegit voluntàriament a la festa.
Tot plegat m'ha fet arribar a una conclusió: les plantes creixen, si volen, on volen i com volen. No sé què en deuen pensar els jardiners... 


dimecres, 20 d’agost de 2014

Ordre, litines, caramels

1. Ordre. Feia mesos que intentava posar ordre en el caos de la meva taula de feina i de la prestatgeria. I ahir, després d'un mes de vacances, ho vaig aconseguir. No penseu que és que no m'ho he plantejat fins a darrera hora: és que no ho vaig aconseguir fins ahir, perquè no sabia com posar-m'hi. Perquè endreçar suposa retrobar estímuls, tenir un cert ordre mental, poder tancar coses, d'alguna manera. Sí, sóc mandrosa. Però sospito que també estic molt bloquejada, bàsicament per desbordament i per excés: excés de llibres, de records associats a objectes, de metros quadrats per netejar (bé, tanta gent ha de viure en espais minúsculs i a mi més aviat em passa el contrari), excés de programes informàtics coneguts a mitges... Tot el que he anat llegint sobre el silenci i la meditació porta a centrar l'atenció en una sola cosa a la vegada, i jo vaig interrompent angoixada la redacció d'aquest post, pensant que podria escoltar música mentre escric, o impedint-me a mi mateixa deixar-ho a mitges per preparar les pastilles d'en Jordi, que torna divendres o pensant ja quina fotografia hi posaré, o reprimint el desig de baixar a llegir els diaris que acaba de portar en Josep, o de sortir urgentment a regar aquella planta que m'he oblidat de regar. Clarament hauria de simplificar la vida. De triar allò que és bàsic. De seguir un fil i no tres mil alhora.
2. Litines. En vaig veure l'altre dia i en vaig comprar. Em va semblar que seria un complement adient per acompanyar aquest viatge col·lectiu enrere cap al franquisme. L'aigua de litines va associada a la infantesa. Continua agradant-me aquesta mena d'aigua de Vichy esbravada. 
3. Caramels. Ai, que estic enganxada als jocs de mòbil! Si les hores que hi dedico les dediqués a una altra cosa més profitosa o al no res, aniríem millor. Però s'adiu bé amb aquesta sensació de bloqueig i de fer trenta coses a l'hora, i de tenir el cap ple costi el que costi... 

dissabte, 16 d’agost de 2014

Camins emboirats

Fa ja molts dies que vull reprendre aquest blog, però no me n'acabo de sortir. No aconsegueixo escriure amb fluïdesa, cosa que en el meu cas és una certa novetat. Escriure amb fluïdesa no és sinònim d'escriure bé, però habitualment no em costa. Ara gairebé no escric, ni bé ni malament. Ja fa temps que estic encallada en el fons i en la forma: excés de feina? cansament? Potser sí. En tinc molts números.
Em queda una setmana de vacances amb una llarga llista de coses a fer que durant el curs m'ha estat impossible abordar i que aquests dies em sento incapaç de dur a terme, cosa que m'angoixa una mica, perquè quan intenti reprendre el ritme habitual estaré encara més col·lapsada que a final de curs. Sóc conscient que he de deixar algunes activitats, però no veig en absolut quines. 
Potser, però, em trobo en situació de canvi. De canvi social, per dir-ho d'alguna manera, crec que sí. A part del desànim que em causa el bany nacionalista, em costa d'entomar que el model polític, sindical que m'ha estat referent tota la vida ja no serveixi de la mateixa manera i encara em costa més que sigui tan mal vist perquè els bons testimonis -que n'hi ha molts- no aconsegueixen ser percebuts sota la capa de corrupció. Mentre ho escric, m'adono que és un qüestionament més teòric que una altra cosa, perquè pel partit mai no hi apareixo i fa molts anys ja que no faig feina sindical. De fet ara em dedico més al món associatiu i faig tasques molt poc ideològiques: maquetar revistes (hi escric poc, però), enviar correus electrònics, posar blogs al dia (el del Punt de Trobada, el Crit Solidari, el Mamut de Viladecans...), portar els comptes, preparar xocolata desfeta o vendre samarretes... Potser les tasques d'Església (l'ACO, la pastoral obrera) són una mica més creatives. Però sento que hi ha d'haver un relleu generacional -ja està bé- i que m'he fet vella de cop. Toca aguantar i fer feina, en el sentit del servent inútil de l'evangeli. Perquè hi ha d'haver relleu, però encara no hi és. Per això em costa deixar activitats, perquè algunes, si les deixo, poden desaparèixer.
Però hi ha també altres canvis. Diverses coses han anat confluint: el curs "Natura i espiritualitat" del Miracle (que produeix un estat de felicitat immediata, però que aporta una càrrega de fons altament qüestionadora i suggerent); la mort d'en Ramon, que ens ha deixat com a herència a tot el grup de revisió de vida, a part de l'estimació, un parell de llibres d'en Pablo d'Ors: Sendino se muere i Biografia del silenci. De la meva collita m'he llegit també: El olvido de sí, sobre Charles de Foucauld. Tres llibres que m'han impactat i que també suggereixen transformacions. I he rebut també algunes altres propostes, de col·laboracions que m'interessen però a què en teoria hauria de dir que no... i no ho penso fer.
I hi ha la família, que estimo i que mereix més dedicació. I algunes amistats que he repescat...
És com si el canemàs social, espiritual, que fins ara em servia, ara ja no servís. Jo també he de refer la meva Constitució, vaja. M'hauré de fer una consulta a mi mateixa, però, com en la consulta del 9-N, no acabo de veure clara la pregunta...
No me'n queixo. No sé quin camí he de seguir, però estic contenta. Això sí, desconcertada. Provaré d'anar escrivint, a veure si això m'ajuda a veure-hi una mica més clar. Constato que a banda de "muda" des del punt de vista blocaire, m'he tornat clarament fresca. L'angoixa conviu amb un cert sentit de "qui fa el que pot no està obligat a més". A veure què passa...