dimarts, 28 de juliol de 2009

La "laïcitat" de la Missa de les Santes

Ahir, com pràcticament cada any, vam anar a Mataró a la Missa de les Santes i a la posterior Dormida dels Gegants. És una bona ocasió per retrobar amics, i per disfrutar d’una festa amb tots els ingredients per a ser disfrutable.

Per als qui no sàpiguen de què va, diré que la Missa de les Santes és una missa que dura unes tres hores, perquè les parts cantades, escrites cap a mitjan segle XIX, tenen una llargària totalment inusitada. I la gràcia és que els cantaries no són cap cor professional ni estable, sinó una colla de gent que s’ajunta cada any per assajar-les un parell de cops per setmana des de Setmana Santa. Jo me’n vaig enamorar el primer cop que hi vaig assistir, el 1981, en el meu primer any de vicari de Santa Maria de Mataró, i des de llavors molt pocs cops hi he faltat.

Doncs bé. A més de la gràcia de ser un cor popular el qui canta, hi ha una altra gràcia suplementària molt important: que aquest cor no és un cor de “gent de missa”, sinó un cor ciutadà, de tots els colors. Molts són més o menys creients, però d’altres no: són gent que valora aquest acte tan específicament mataroní, i li agrada participar-hi i col·laborar-hi, i s’ho passa bé fent-ho. I amb els assistents passa el mateix: la majoria són més o menys creients, però també hi va gent que no ho és, començant per bona part de les autoritats ciutadanes i altres autoritats convidades, que són allà perquè aquell acte, a més de ser un acte propi dels creients (és una missa!), és també un acte d’afirmació mataronina. Darrerament, a més, també hi acostuma a assistir algun representant de la comunitat musulmana...

Doncs bé. A mi em fa feliç aquesta missa, perquè és una mostra clara que un correcte plantejament de la laïcitat no té per què significar fer desaparèixer de la vida pública oficial tot vestigi cultural d’origen cristià, sinó tot al contrari: ha de significar que els no creients no tinguin por d’assumir com a propi aquest passat, i no el deixin només per als creients. Perquè la cultura que hem acumulat al llarg dels segles és de tots. Per això, no tindria sentit que els creients se la volguessin apropiar en exclusiva, ni en tindria tampoc que els no creients la volguessin marginar de l’espai col·lectiu.

Jo crec que això a Mataró ho han entès molt bé i ho fan molt bé. L’únic que m’hi falta és que des de l’Església això sigui reconegut explícitament. Implícitament evidentment que es reconeix, ni que sigui només pel fet que el rector de la parròquia surt a la porta a rebre les autoritats. Però falta el reconeixement explícit. Falta, per exemple, que en la benvinguda inicial es digui que aquell acte és, efectivament, un acte dels creients, però que alhora hi rebem amb tot el goig tots els altres ciutadans i ciutadanes que volen compartir aquest acte que és, també, de tota la ciutat. O falta també, per exemple, que a l’homilia es doni igualment aquesta benvinguda a tots, i, a més de parlar als creients, es parli també del goig compartit amb tanta gent que, encara que no comparteix la fe en Jesucrist, comparteix molts valors cívics i socials. Estaria bé mirar d’arreglar-ho, això... (Josep Lligadas)

Juan Masiá tanca el blog

S'ho pren amb bon humor, però jo em sento fatal. Juan Masiá Clavell, jesuïta resident al Japó, que ja van fer fora de la Universitat de Comillas, ara ha estat pressionat fins a tancar el seu blog. Podeu llegir-ho aquí.
Em sembla un dia tristíssim. A mi m'agrada el seu blog perquè em fa pensar, perquè em sembla respectuós i gens destraler, perquè entén la fe des de la llibertat de consciència, perquè va al fons de les coses, perquè traspua alegria i agraïment per la vida, perquè la seva mirada "des de la frontera", al Japó, ajuda a entendre més coses sobre nosaltres mateixos...
Em fastiguegen profundament aquests manaires eclesiàstics tan profundament hipòcrites, que tiren la pedra i amaguen la mà, que sempre semblen de mal humor, agres i masclistes, que a més s'autojustifiquen sempre elaborant teologies a la mida del poder que desitgen. I que riuen totes les gracietes dels blogs ultracatòlics que són a internet, els quals, per cert, no tanquen.
En fi, amic Masiá, moltes gràcies pel teu blog. L'Evangeli és el que és, per més que alguns poderosos el vulguin tergiversar. Continua sent Bona Notícia per als pobres del món. I l'Església som molt més que els qui hi manen, mal que els pesi. Però hi ha dies que tot plegat fa molt de mal.
Mercè Solé

dilluns, 27 de juliol de 2009

Disciplina d'emergència

Aquests dies, com molta altra gent, suposo, m'he sentit molt colpida per la mort dels bombers. I em sembla que he trigat a escriure'n perquè realment em feia mal.
He de dir que en mig de l'atabalament de l'incendi, en un telenotícies, vaig sentir unes declaracions que em van frapar. Era abans que hi hagués l'accident: un veí, molt trasbalsat, es queixava de tot i de tothom. Sembla que els havien obligat a marxar i que no els permetien regar casa seva, parlava de la descoordinació dels bombers.
Em va recordar unes altres declaracions, ja fa temps, en mig d'una inundació: una persona es lamentava que havia perdut uns objectes importants sentimentalment (unes fotografies, crec) i li semblava que els bombers i la policia estaven per altres coses. Ho deia en un moment en què encara hi havia emergència i altres prioritats.
A mi aquest tipus de declaracions sempre em saben greu. Potser tenen raó. Crec que les actuacions de les forces de seguretat deuen tenir encerts i desencerts, però em sembla que en qualsevol cas, la crítica ha de venir amb el cap fred, després. I no crec que els mitjans de comunicació facin un bon servei estimulant aquest tipus de declaracions a cop calent, i mai millor dit. Al contrari, desvetllen una desconfiança profunda, i un individualisme ferotge. Per no parlar de les utilitzacions polítiques del tema.
Si mai em trobo en mig d'un incendi, segurament estaré molt espantada, no sabré què cal fer, és probable que hagi de deixar que se'm cremi la hisenda i possiblement em semblarà que els bombers estan fent coses que a mi em semblen estranyes o poc prioritàries. Però justament en aquestes situacions, en què el factor temps és clau, en què les emocions s'enfilen molt per damunt de la raó, en què cal fer coses que no sabem o a què no estem acostumats, i en què hi ha un elevat risc per a la vida de moltes persones, crec que és bo refiar-se de qui té experiència i preparació. I, després, demanar les explicacions que convingui. I fer les queixes oportunes. Però és temerari i a voltes insolidari, qüestionar-ho tot sobre la marxa, corrent el risc de convertir-se més en un destorb que en un ajut.
Quan cal actuar de pressa i amb precisió i evitar riscos innecessaris, no sempre tots els ajuts possibles es poden aprofitar i suposo que cal triar i tenir en compte variables que al comú dels mortals ni se'ns acudeixen...
La democràcia també deu ser disciplina, contenció i confiança. Els bombers no sé si van actuar bé o malament, però és indubtable que el primer que van arriscar va ser la pròpia vida. I no pas per salvar les seves propietats ni per grans sous ni per privilegis. Perquè és la seva feina i la van fer tan bé com van saber.
Mercè

dissabte, 25 de juliol de 2009

Sense estudis i amb prunes


Els qui aneu llegint aquest blog ja haureu vist que de tant en tant parlo dels meus cunyats. Perquè en tinc uns quants. De fet m'he referit a en Joan, que va morir ara fa cinc anys, i que jo qualificava del "més ben plantat". A en Jordi, ja el coneixeu. N'he parlat molt i l'he deixat com a "el meu cunyat preferit". D'en Jaume, tanmateix, només n'he parlat indirectament en un escrit en què el deixava com a persona "sense gaires títols universitaris". Tot plegat ha motivat alguna queixa sobre la discriminació que alguns soferts familiars han de patir per part meva.
Doncs avui aquest post té voluntat de desgreuge. Avui és el sant del meu cunyat-sense-estudis, que és alhora un cunyat seriós, rigorós i més estudiós jo diria que algun dels seus germans amb doctorat. Capaç d'averiguar-ho tot sobre l'herència Modolell (tema que, per cert, mereixeria una trilogia d'algun autor de bestsellers), capaç de fer molts quilòmetres per confirmar una dada sobre el patrimoni històric de Viladecans i capaç de remenar arxius hores i hores. Cunyat manetes com pocs, sembla que hagi fet seu sense embuts el lema dels escoltes: "Sempre a punt".
Cunyat també traumatitzat perquè de ben petit havia de dedicar el dia del seu sant, que aleshores era festa, a collir prunes tant si com no, perquè això de la collita no espera. Cosa que aporta tema de conversa per a totes les trobades familiars.
Per molts anys, Jaume!
(per cert, no us penséssiu pas que amb això he acabat amb els cunyats. Encara en tinc més. Però no és qüestió d'avassallar amb la família...)
Mercè Solé

dimarts, 21 de juliol de 2009

Ahir vaig anar al cinema

Ja sé que com a titular no és gaire original, però és que no hi vaig gaire i per tant, per a mi, sí que és notícia. Doblement perquè hi vaig anar amb una colla ben interessant, molt bons amics (Montse, Núria, Pere) encara que amb algun no ens veiem massa sovint. Sort, també, que no hi vam anar d'incògnit, perquè al Verdi ens vam trobar mig món. He de dir que cada vegada valoro més la trobada amb la gent: la conversa, però també poder compartir l'emoció de la música o d'una bona pel·lícula, com és el cas. Les relacions amb la gent estan teixides amb paraules, amb gestos, amb accions comunes i amb experiències, però també amb emocions compartides.
Vem anar a veure The visitor, una pel·lícula que em va semblar esplèndida per la seva intensitat i per la seva mirada intimista i pausada sobre les persones. Tocava, entre d'altres, tres temes que em sento propers: la música, l'absurditat de les lleis d'immigració, i la trobada entre persones aparentment diverses.
La música és el fil conductor de les emocions del protagonista: com a intent de donar continuïtat a la presència de la seva parella, com a obertura al món, com a forma d'expressió... Vistes les meves inhabilitats musicals per al piano, m'hauré de plantejar, com el protagonista, el trànsit cap a la percussió. Per què no?

diumenge, 12 de juliol de 2009

¿Per què serveix el teatre?


Pregunta que intenta respondre en Jordi, d'aquesta manera:
El teatre serveix per vèncer la timidesa, aprendre a vocalitzar, posar límits al xerraire, donar seguretat a qui se senti insegur. Serveix per un munt de coses: per a tot el que he dit i per molt més.
També hi ha exercicis que serveixen per saber-se moure sobre un escenari, especialment als que estan despistats i distrets. No importa qui ho fa millor o pitjor. El més important és tenir sang, donar tot el que tens. Es poden fer gags de dues o tres persones: un pessebre vivent amb humor. O bé la teva pròpia obra de teatre. I si la pots representar, ni que sigui a l'escenari d'una escola, molt millor!
Com podeu veure, la teoria se la sap. I de pràctica ja en té força. Està il·lusionat amb els projectes del centre ocupacional. Dues de les monitores ja estan pensant a col·laborar amb alguna escola i també a actuar, d'aquí a un any al teatre al carrer. No quedarà per falta d'entusiasme dels protagonistes, si més no!
Jordi Lligadas i Mercè Solé

dijous, 9 de juliol de 2009

ICV i les bases de dades de l'Església Catòlica

El passat mes de febrer, vaig llegir al diari, amb sorpresa, que ICV, juntament amb ERC, havia presentat una proposició no de llei al Congrés dels Diputats en què es reclamava que s’esborressin dels llibres parroquials de baptisme les dades dels batejats que haguessin apostatat, alhora que es reclamava que es facilités el dret a l’apostasia i altres reivindicacions del mateix estil. Vaig llegir-ho amb sorpresa, perquè vaig tenir la sensació que els autors del projecte no de llei no sabien gaire de què estaven parlant. I, efectivament, quan vaig mirar de més a prop el que es demanava, em vaig convèncer que la proposició no de llei no tenia ni cap ni peus. Vaig intentar explicar-ho a qui vaig considerar oportú, però vaig veure que no hi havia gaires ganes d’escoltar-me, i per tant ho explico ara, perquè crec que disparar cartutxos d’aquesta mena sense saber on es dispara, fa molt de mal a la credibilitat del nostre partit i a la imatge de seriositat que hauríem de donar, tot i que potser ens aconsegueixi alguns vots de gent a qui li agrada qualsevol cosa que signifiqui fer la punyeta als capellans.
En aquella proposició no de llei hi havia sobretot dues coses que no s’aguantaven per enlloc. La primera era la pretensió que s’esborrin dels llibres de baptismes les dades personals dels qui hagin apostatat. Jo no sé si qui va escriure això sabia gaire en què consisteix un llibre de baptismes. Un llibre de baptismes és un llibre on s’escriuen a mà, un sota l’altre, els noms dels qui són batejats, amb els pares i padrins, dia de naixement i alguna cosa més. No és un fitxer organitzat i que pugui actualitzar-se. O sigui que l’única manera d’esborrar les dades és amb rotulador o amb típex. Els llibres aquests tenen uns marges on anotar altres actes que ha realitzat el batejat, com ara el casament, i també, si s’escau, l’apostasia. Però pretendre esborrar les dades, la veritat, em sembla absolutament inaplicable. I m’ho sembla encara que legalment la llei de protecció de dades hi pogués obligar: voldria dir que la tal llei no s’ha fet ben feta.
Però la cosa per mi més important i reveladora és que es demanava que aquest donar-se de baixa del llibre de baptismes es pugui fer “a tots els efectes legals i econòmics possibles”. Quan vaig llegir això em vaig adonar definitivament que qui ho havia escrit no sabia de què parlava. ¿Quins “efectes legals i econòmics” té la inscripció en un llibre de baptismes? Cap ni un! Un llibre de baptismes, ja ho he dit, no és un fitxer actualitzat. Per exemple, quan algú es mor, no es fa constar, al llibre de baptismes. No és un cens de catòlics ni cap cosa semblant. És simplement això, un llibre on s’apunten els baptismes. I llavors, algú podria preguntar: quan es diu que a Espanya hi ha tants catòlics, ¿com se sap? Doncs no en tinc ni idea: a ull, o per enquestes... però pel llibre de baptismes segur que no. A Alemanya, per exemple, tenen un fitxer actualitzat de catòlics, que paguen regularment una quota a l’església, però aquest fitxer no té res a veure amb el llibre de baptismes...
En fi. Jo, naturalment, crec que qualsevol batejat té dret a fer constar que no vol continuar com a membre de l’Església catòlica, i estaria bé forçar que els respectius bisbats facilitessin i anotessin aquesta voluntat. No sé si és possible obligar-ho legalment, però es podria fer almenys pressió moral. Però per molt que qualsevol batejat tingui aquest dret, no té gaire sentit fer propostes legals que no corresponen a la realitat. Hauríem de ser més seriosos. (Josep Lligadas)

dimecres, 8 de juliol de 2009

ICV i l'avortament

Em permetreu, ara que les vacances fan que determinats temes de debat estiguin en moments més baixos, alguna reflexió sobre la posició d’ICV davant un parell qüestions, que em sembla que no és prou seriosa. Avui voldria parlar sobre l’avortament, i demà sobre l’apostasia.

En el tema de l’avortament, la posició d’ICV segueix el que diu el grup de Dones amb Iniciativa. I així, ICV proposa una llei d’avortament totalment lliure fins a les 24 setmanes, a partir de l’argument de Dones amb Iniciativa que afirma que la seva proposta es basa en dades “objectives”, ja que segons l’OMS, el fetus no és viable fora del claustre matern fins a aquestes 24 setmanes.

A mi, aquesta argumentació no em sembla seriosa. La dada de l’OMS, segons la qual el fetus no és viable fora del claustre matern fins a les 24 setmanes, deu ser una dada objectiva. Però el que no és en absolut objectiu és afirmar que d’aquí es dedueix que el fetus no mereix cap protecció per part de la societat fins a aquest moment, i que mentrestant la mare pot fer amb ell el que vulgui. Dir això és tan poc seriós com els que, des de l’altre extrem, afirmen que, com que l’embrió ja és vida humana, “objectivament” ha de ser protegit com si es tractés d’una persona totalment formada.

La vida humana és un procés, i a mesura que aquesta vida es va formant, ha de ser progressivament protegida per la societat. Quan el fetus té per exemple quatre mesos, té ja tants elements de persona humana que a mi em sembla molt dur arribar a dir que no mereix cap protecció... Segons com, si seguíssim aquesta lògica, podríem arribar a dir que, com que la criatura acabada de néixer no es pot valdre per si mateixa, doncs tampoc no mereix protecció... De fet, ben pensat, una criatura acabada de néixer tampoc no és viable tota sola...

Jo crec que el fetus mateix més protecció que la que proposa ICV. No, no pretenc de cap manera portar cap dona a la presó per un avortament. Però he de dir que, en aquest tema, em sembla molt més sensata la proposta socialista que la nostra. (Josep Lligadas)

dilluns, 6 de juliol de 2009


Llegeixo a La Vanguardia que darrerament s’han tancat mitja dotzena de centres especials de treball, que donaven feina a persones amb discapacitat física o psíquica, afectats per la crisi. De fet a Caviga, que no és un centre especial de treball, sinó un taller ocupacional, ja fa molts mesos que la crisi es fa notar. Els educadors fan mans i mànigues per anar trobant feines a fer per als nois i noies del taller, perquè, tot i que només un petit grup podria desenvolupar una jornada laboral, és bo per a ells aproximar-se al món del treball per raons òbvies.
Les 7.500 persones que formen part d’aquestes empreses són, doncs, a la corda fluixa. Fa vint-i-cinc anys que no s’han actualitzat els ajuts de l’administració pública a aquest tipus d’empreses i ara tampoc no han rebut cap ajut especial. Corre un manifest, que no he vist, que té el suport de CiU en la seva reivindicació (jo em pregunto perquè els partits només s’interessen per determinats problemes quan són a l’oposició i no quan tenen majoria absoluta, en què podrien deixar lligades moltes coses per al futur…).
Jo encara hi afegiria que hi ha moltes persones amb disminució que podrien incorporar-se al mercat laboral si tinguessin feina. És el cas d’en Jordi i de molts dels seus companys, que en teoria es preparen per començar a treballar. És difícil que ho puguin fer si no hi ha feina per a ells. Per bons que siguin els insertors laborals, la seva feina està abocada al fracàs si no es creen llocs de treball!
I encara més. Intueixo que les places en els centres ocupacionals també són escasses. Recordo els dos anys que ens vam passar amb en Jordi rondant de centre en centre. Va tenir la sort que es va obrir un centre a Viladecans, si no, probablement, encara hi seríem.
Mentrestant paguem entre tots gran quantitat de motos i de cotxes que deuen ser un gran bé públic. Capitalismus dixit.
Mercè Solé

dissabte, 4 de juliol de 2009

Mandra municipal a Viladecans


Ahir vam rebre una carta adreçada a totes les entitats des de l'Ajuntament. La signava el regidor de cooperació, solidaritat i agermanaments. I, com em temo que ja va sent costum, només en castellà. D'això se'n diu donar exemple i promoure la cohesió social i la integració dels nouvinguts. O potser se'n diu incompetència, mandra i deixadesa... Fa massa calor per trobar l'adjectiu més adequat.
Mercè

dijous, 2 de juliol de 2009

La carta del Consell Pastoral de Santa Maria i Sant Bernat




Més sobre el canvi de rector a Santa Maria del Taulat. (vegeu aquí i aquí). Aquesta és la carta que el Consell Pastoral va enviar al sr. arquebisbe de Barcelona:

Com a membres del Consell Pastoral de les parròquies de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calbó del Poblenou i com a representants dels diferents grups de la comunitat, davant la notícia de l’imminent trasllat dels seu rector, Oriol Garreta, ens dirigim a vostè per comunicar-li les conclusions de la reflexió que hem fet sobre aquest tema i que han estat les següents:
  • No pretenem posar en dubte la seva autoritat al capdavant de l’Arquebisbat de Barcelona però si que ens permetem qüestionar que en l’ exercici d’aquesta autoritat, no es tinguin en compte aspectes que poden fer aconsellable o no el canvi de titular d’ una parròquia.
  • Hi ha elements que haurien de diferenciar el funcionament d’ un bisbat del d’ una empresa multinacional, un d’ ells és el del tracte que reben les persones que en formen part, en aquest cas els capellans i les comunitats. Caldria que fossin escoltats i que les seves opinions es tinguessin en compte , cosa que en aquest cas no s’ ha produït. Quan una parròquia funciona (amb les limitacions que sempre hi ha) és el millor moment per fer un canvi?
  • Aquesta comunitat va donar tot el seu suport al rector quan va patir, fa dos anys, la malaltia que vostè ja sap. En aquest moment degut a l’ edat no es veu amb prou força per començar una nova tasca pastoral que ha de durar poc temps.
  • Ens consta la voluntat del rector de romandre en aquesta parròquia, als seus 70 anys, quedant-li només cinc de vida pastoral activa que seran profitosos ja que coneix la comunitat, les seves activitats i el seu tarannà, cosa que fa que estigui integrat a la comunitat i al barri en general.
  • Creiem que en els criteris d’ organització de les parròquies s’ hauria de tenir present la vida de les comunitats que s’expressa en les celebracioms i en les realitats dels diferents grups: catequesi infantil, de confirmació i d’adults, grups d’ estudi d’ evangeli, de revisió de vida ( ACO- JOC), grup de litúrgia, pastoral dels malalts, tercer món, ajuda fraterna, l’ esplai, activitats d’ integració dels immigrants (classes de català i castellà), grup de pregària, acolliment de promesos i de pares que volen batejar els seus fills... activitats que fan realitat la presència del Regne de Déu enmig del barri, especialment els grups de tercer món i ajuda fraterna i l’ esplai.
  • Tots ens sentim membres de la comunitat i procurem compartir les responsabilitats en la mesura que és possible. Per tot el que hem dit voldríem que en el moment que es produïssin canvis es tingués en compte els cristians de les comunitats amb les seves activitats i estil de viure la fe.
    Les experiències que coneixem ens han ensenyat que no tots els capellans que arriben de nou a una comunitat saben adaptar-se a tota la realitat existent i no sempre respecten el camí d’ aquesta sinó que més aviat imposen el seu criteri fet que provoca que algunes persones s’allunyin de la comunitat i de l’Església.
  • També creiem que els canvis s’ haurien de preveure amb més temps i que en l’ últim Consell Pastoral del curs es pugués concretar el treball del curs vinent. Els laics tenim massa experiències dels canvis que es produeixen a les comunitats en funció del prevere que la presideix. Sabem, també, que ningú no és imprescindible i que un canvi pot ser en algunes ocasions ser motiu de renovació i millora. En aquesta ocasió i per els motius que li hem exposat creiem que no seria així.
  • Per últim li fem saber la voluntat expressa del Consell Pastoral, en representació de tota la comunitat, que volem continuar caminant al costat del nostre rector, Oriol Garreta, (diem al costat, ni davant ni darrere), com hem fet fins ara i esperem poder continuar fent fins que es jubili com a capellà.

Li demanem una nova reflexió sobre aquest assumpte que tant ens preocupa pel que pot significar de trencament de la línia pastoral i que es pugui trobar una solució que defugi tota arbitrarietat i es fonamenti en els valors que tots esperem de l’ Arquebisbat de Barcelona.
Atentament.

Consell Pastoral de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calbó

dimecres, 1 de juliol de 2009

Santa Maria del Taulat


Transcric la carta publicada avui al Periódico de Catalunya del Consell Pastoral de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calbó. Aquesta és la comunitat parroquial que vaig trobar quan buscava una resposta a la meva inquietud cristiana i on vaig trobar la JOBAC... i moltes més coses i, sobretot, grans persones. Me la sento molt meva, encara que hagi anat a viure uns quants quilòmetres al sud.
He anat veient aquests darrers dies com anava això del canvi de rector. Hi feia al·lusió indirectament en un escrit anterior dolguda per com s'estaven fent les coses. Subscric totalment la carta de la comunitat. Només matisaria que, servidora, no hi poso mai la creu a favor de l'Església, en la declaració de la renda. No mentre les dones estiguem considerades com ho estem dins l'Església i els laics i les comunitats siguin tractats d'aquesta manera. Cosa que no treu que a la pràctica no dediqui diners a necessitats concretes del meu moviment o de la meva parròquia.
Les tres parròquies de l'Hospitalet que ara tindran com a rector l'Oriol són molt afortunades. Trobaran una persona il·lusionada (malgrat com ha anat tot, per a l'Oriol les seves noves parròquies són un projecte ja motivador), treballadora, propera, amb qui es pot comptar a totes.
Mercè

El Consell Pastoral de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calbó, de Barcelona, va dirigir el 22 de juny una carta al cardenal arquebisbe de Barcelona per comunicar-li les nostres reflexions arran de la notícia de l’imminent trasllat del seu rector. Li vam expressar que els preveres i les comunitats hem d’estar informats amb temps dels canvis. El funcionament d’un bisbat ha de ser diferent del d’una empresa multinacional. El rector tenia la voluntat de no canviar de parròquia quan, per edat, li queden cinc anys de vida pastoral activa. Cal, per part de qui realitza els canvis, conèixer la vida i l’estil de la comunitat.
La nostra carta no ha tingut cap contestació. Per contra, s’ha nomenat un nou rector després d’una setmana de rumors, que al final s’han confirmat. Estem molt decebuts per la nul·la consideració que ha tingut la nostra reflexió. Les respostes podien haver estat diferents, però el que no podem acceptar és que se’ns ignori. Tenim la sensació que per a l’única cosa que comptem els cristians a l’Església és per posar la creueta a la declaració de renda i per participar en les col·lectes.
Si el senyor bisbe creu oportú un canvi, és evident que té l’autoritat i la responsabilitat de fer-lo, però creiem que ha de ser després de parlar amb l’interessat i amb les comunitats. El sistema de nomenaments que segueix el bisbat de Barcelona és propi d’un sistema de govern dictatorial. Lamentem haver hagut de fer públic aquest escrit –creiem fermament en el missatge de Jesús i en el treball corresponsable de les comunitats–, però, pel bé de l’Església, fets com aquest no s’haurien de repetir.