divendres, 20 de març de 2020

Pregant en grup des de casa


El meu grup de revisió de vida ens trobem cada vespre per videoconferència. Pel caliu de veure'ns i xerrar i per fer una estoneta de pregària. Un recurs relativament senzill, fàcil també per a la gent a qui li costen les noves tecnologies, perquè només es tracta de clicar sobre l'enllaç que ens ha enviat el responsable.
Us deixo amb un bocí de la pregària que hem fet avui, en la qual hem inclòs un munt de persones que ens envolten, amb el seu patiment i incerteses. L'ha preparat en Javier Cámara.

Señor, escucha los aplausos que suenan desde los balcones, son de agradecimiento.
Igual que esta plegaria.
Te queremos dar gracias Señor, por los signos de esperanza que descubrimos estos días.
Los aplausos empezaron por un colectivo, ahora son por todos los colectivos que luchan estén donde estén. Nos hemos acordado de los más humildes, de tus preferidos.
Supongo que, con ese pequeño avance, habrás esbozado una sonrisa.
Las ayudas a los vecinos, para hacer la compra,
los que se las ingenian para amenizar a los que se quedan en casa,
los que se preocupan de telefonear a los que están solos,
los que buscan refugio a los sin techo,
los que no dejan de cuidar a los ancianos de riesgo, con o sin protecciones,
… y tanta gente que se preocupa por otros.
Seguro que mantendrán tu sonrisa.
Te damos gracias Señor por todos ellos,
Te damos gracias por habernos enviado a tu hijo, modelo de Amor.
Pero, seguro, que te apena, nuestro lado oscuro.
Acaparamos en lugar de compartir,
Nos saltamos el confinamiento, sin pensar en los demás,
No damos respuesta a los que quieren volver a casa y permanecen aislados en otros países.
Nos olvidamos de los que no tienen móviles que los amenicen, ni de los niños que carecen de internet y no pueden seguir las ayudas de sus profesores,
de los que viven confinados en una habitación de alquiler sin espacio para moverse,
de los que no pueden recibir las becas comedor y no pueden hacer una comida caliente,
de los que se quedan sin trabajo y no les llegaran las ayudas sociales, porque su caso no está contemplado,
de los que lloran por no haber podido despedirse de los suyos y quedan solos en desconsuelo,
de las mujeres que tienen que convivir entre cuatro paredes con sus maltratadores,
de ….
No dejes de acompañarlos, Señor,
y ayudamos a saber encontrarlos y encontrar como estar a su lado.
Gracias por escucharnos Señor,
Y ayúdanos Señor a seguir avanzando, aunque sea un avance lento.

dissabte, 7 de març de 2020

Abandonar el recer per la incertesa del camí


De fet és una experiència ben humana des que naixem: deixem l’espai segur i protegit on hem anat creixent “en les entranyes de la mare” per abocar-nos a un desconegut i inimaginable món sorollós i acolorit ple d’estímuls i de persones. De fet quan naixem estem en condicions de fer tot just l’imprescindible per sobreviure, perquè encara no ens hem dotat dels sentits i la consciència per reconèixer on som ni qui ens envolta. I sospito que quan ens morim, potser encara no ho haurem acabat de descobrir. El que és segur és que qualsevol intent de romandre al si matern seria mortal per a mare i criatura. Per viure hem de deixar enrere la comoditat del món conegut.
Hi reconec aquesta tensió que expressen la primera lectura d’avui i l’evangeli. Una tensió entre la plenitud que anhelem, que assaborim de manera gairebé intuïtiva però que no podem retenir, i la incertesa del buit que s’estén davant nostre. És el cas d’Abraham, que ha de deixar la petita o gran seguretat del propi clan i del territori conegut, per, refiant-se de Déu, entrar en “terra incognita”, com aquells immensos buits que apareixien en els mapes incomplerts dels nostres avantpassats. I és el cas dels deixebles, que després del tastet místic i trinitari que els ha portat a reconèixer en Jesús  el Fill de Déu, deixen enrere la temptació de quedar-se en una contemplació estàtica per tornar a la vida quotidiana. “Escolteu Jesús” els diu la veu de Déu. I Jesús fa dues coses ben significatives: els toca (una acció, la de tocar, que en la nostra cultura racional no solem valorar gaire, però que apareix repetidament en els evangelis) i els diu “Aixequeu-vos i no tingueu por”.  Desvetllar afectuosament, moure’s, confiar. Amb aquest gest i aquestes paraules, Jesús eixampla l’espai sagrat que ha estat manifestació explícita de Déu, connectant-lo amb el món.
Tot plegat, un avenç encara d’un altre episodi (Mateu 28) analògic: Un àngel que “resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu” anuncia la resurrecció de Jesús a les dones. I acaba dient “No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran”. A Galilea. Al món. En el cor de la Pasqua.
Fent cas d’aquest “no tingueu por”, un vuit de març, no puc estar-me de recordar que també l’anhel de les dones de ser respectades i de viure la plenitud dels seus drets forma part del missatge de l’Evangeli. Hi arribarem. Segur. Vencent tots els obstacles.
(Publicat aquest finde a Catalunya Cristiana)

diumenge, 1 de març de 2020

Dones i chipirones

Doncs, sí. Crec que ha estat un èxit la concentració aquest matí de dones d'Església ja una mica o molt tipes de la immobilitat institucional en temes de gènere... (i si només fos en temes de gènere, encara rai!). No només per la quantitat de persones que hi han assistit (més de 600 segons Catalunya Religió), sinó per la diversitat de procedències (realment n'hi havia de tots colors i de totes edats), i la presència d'un munt de religioses que viuen en barris, que han dedicat la seva vida a l'Evangeli i a qui l'aparell  eclesiàstic no té gaire en compte. To festiu i reivindicatiu. Més ganes de fer una Església que reflecteixi l'Evangeli (cosa que sense condicions d'igualtat no es pot fer) més que no pas d'enfrontar-se a uns bisbes que solen sorprendre's de la poca simpatia que desvetlla l'Església sense tenir en compte que la seva manera d'entomar la diversitat de gènere no s'aguanta per enlloc. O almenys aquesta és la sensació que m'ha fet en escoltar les declaracions de Neus Forcano a l'informatiu de TV3. Un acte ben organitzat, senzill i expressiu. Acompanyades d'uns quants homes que ens donen suport i del grup dels "Chipirones", batukaires com cal, que donaven un to desenfadat i alegre, allunyat del to greu i solemne dels Seminaris.
Davant del clericalisme pujadíssim i triomfant de les institucions eclesials, no puc estar-me de fer-me unes quantes preguntes:
  • Tanta literatura teològica sobre l'Eucaristia i resulta que els bisbes s'estimen més que les comunitats no la puguin celebrar abans que permetre que un home casat o una dona puguin consagrar?
  • Per què la companyia d'una dona o la responsabilitat d'una família és incompatible amb "dedicar-se del tot a Déu" i en canvi exercir una professió no ho és? I si no que preguntin al munt de capellans que dediquen moltes, moltes hores a exercir la seva professió (d'historiador, de professor, de metge, de psicòleg i de tantes altres coses) i no a la pastoral. Ja em sembla bé, però resulta sospitós. No serà misogínia pura i dura?
  • Per què consideren sempre que aquest "dedicar-se del tot a Déu" només té forma de ser capellà o de vida religiosa? Perquè dedicar-se del tot a Déu és estimar, i això és a l'abast de tothom, en tota circumstància personal i social. És un discurs que he escoltat una vegada i una altra aplicat als seminaristes, promovent una mena de sentit de ser els "elegits" que em sembla un magnífic foment del clericalisme. Una altra cosa és sentir-se cridat a fer pregària tot el dia, però pel que fa a l'estimar, és universal.
  • Per què no deixen de fer grans declaracions sobre el laïcat i no alliberen les comunitats parroquials del fet que el rector tingui poder sobre absolutament tot i permeten que les responsabilitat siguin compartides?
  • Com pensen que les dones hem d'escoltar els missatges sobre temes delicats com l'avortament si ens sentim menystingudes, gens enteses i maltractades per la institució eclesial?
  • Per què no reconeixen l'aportació del feminisme al Regne de Déu en lloc de parlar d'una  malèvola "ideologia de gènere" que em sembla que s'han inventat ells?
  • Per què no parlen mai de la responsabilitat dels homes en la cura de les persones?
  • No tenen cap familiar homosexual, separat o separada, divorciat, maltractat que els ajudi a posar-se en el lloc de l'altre?
Encara em sortirien unes quantes preguntes més. Però aquí ho deixo. Els qui tenen més poder a l'Església tenen por. No haviem quedat que el "no tingueu por" és la frase que es repeteix més a la Bíblia? 
Si voleu veure unes quantes fotografies de la concentració, aquí les podreu trobar. He deixat la pancarta com si fos un palmó, a la meva parròquia...

divendres, 28 de febrer de 2020

Déu discapacitat


Que les persones amb una discapacitat intel·lectual important són també imatge de Déu no ho havia pensat mai fins que no vaig estar preparant un número de la revista Galilea.153 que edita el CPL, que tractava justament sobre la litúrgia i les persones amb discapacitat. Això que a casa en tenim una, de persona així. Si és que és políticament correcte parlar-ne en aquests termes.
Perquè la veritat és que crec que està relacionat un fet amb l’altre: d’una banda, no reconèixer també en la tan humana discapacitat un tret de Déu; i de l’altra, el canvi continuat de denominació de “la cosa”, que fa que cada vegada que en parles t’hagis de preguntar si encertes la paraula.
Sembla ser que ara es parla de persones “amb diversitat funcional”. “Discapacitat”, “minusvalidesa”, per descomptat “deficiència” són paraules que es consideren pejoratives. Segurament ho són, sobretot si en comptes de parlar de persones amb “discapacitat” els convertim en “discapacitats”, com si el subjecte fos incapaç de res en cap àmbit. De fet a mi la manera que més m’agrada és reconèixer que tots tenim capacitats i discapacitats. Això sí, hi ha unes discapacitats que segurament són importants però que podem dissimular millor i n’hi ha unes altres que ens fa mal constatar que resulten invalidants per poder viure de forma autònoma. Aquest embolic terminològic no em sembla menor, perquè posa en evidència la dificultat que tots tenim per acceptar no només la diferència, sinó una desigualtat no sempre fàcil de revertir. És una forma de mal, o de patiment si voleu, que no lliga amb el nostre tan civilitzat mite de controlar-ho tot. Fins al punt que molta gent considera que una vida així no val la pena de ser viscuda. De fet encara hi ha una altra manera d’enfrontar aquesta mena de misteri de dolor, que és parlar d’aquestes persones idealitzant-les de forma embafadora, una mica flower power, amb tots els respectes, com si fossin una mena d’àngels.
¿Però viure de forma autònoma sempre i a tot arreu no és també un mite? De fet la fragilitat, la dependència mútues no tenen bona premsa, encara que la infantesa, la malaltia, els accidents, la vellesa, tossudament ens recorden que necessitem dels altres per viure. Enmig d’un cert individualisme narcisista, l’acollida -deixar-nos acollir mostrant la nostra vulnerabilitat- sempre ens costa. Mola més veure’ns com a salvadors del món que no pas com a “salvats” pels nostres veïns, com si hi perdéssim la dignitat.
Doncs aquesta és la discapacitat que jo crec que Déu va voler compartir. Quan veig Déu en la discapacitat, no hi veig tant la cara amable i afectuosa de la síndrome de Down (que també), sinó que hi veig la disposició per deixar-se estimar, acompanyar, conduir, curar, pels altres. En el cas del Fill de Déu, per uns altres amb moltes, moltíssimes discapacitats de tota mena. Però Déu no tem la incertesa i fa confiança.
(Publicat a la revista Foc Nou)

dissabte, 15 de febrer de 2020

Escola pública, escola concertada. Més enllà de l’aparença

Em sembla que és molt imprudent per part meva ficar-me en el jardí de l’educació sense coneixement de causa. Però és que fa dies que sento grinyolar les frontisses de l’escola concertada en relació a la pública pels projectes d’inclusió universal de nois i noies amb algunes dificultats d’escolarització. 
Desconec el projecte i no sé si està ben o mal plantejat. Intueixo la voluntat que hi ha al darrere de distribuir els factors que poden comportar dificultats per a mestres i alumnes, entre totes les escoles i no només entre les públiques, i, en principi, em sembla raonable. Es fa difícil, però, de valorar correctament tot plegat perquè el tema escolar sembla permanentment inflamat i quan es toca surten visions al meu entendre molt ideologitzades i poc realistes, defensores de l’escola pública i laica d’una banda i de la llibertat d’elecció per l’altra.
Que l’escola pública ha de ser de màxima qualitat per a mi és un imperatiu. Sobretot perquè hi van a parar tots els nens i nenes que no poden triar, bé per motius econòmics, bé perquè els seus pares no ho valoren o no s’ho plantegen o no poden fer-ho per circumstàncies diverses. Per tant ha de ser una escola especialment motivadora i acollidora, una màquina d’equilibrar desigualtats de tota mena i una forma de prevenir l’exclusió social. I per tant no puc entendre de cap manera les retallades en matèria d’educació, una bomba en la línia de flotació de la futura cohesió social.
Ara bé, dit això, a mi l’escola concertada no em fa nosa. Perquè part de l’escola concertada té una clara voluntat d’escola pública i inclusiva (és el cas dels escolapis del barri del Raval de Barcelona o de tantes escoles vedrunes, per exemple) i perquè l’esperit fundacional de moltes escoles cristianes era precisament obrir l’escola a nens (i sobretot nenes) que per raons socials no hi tenien accés. Una altra cosa és que amb el temps s’hagin anat convertint en escoles més aviat de casa bona i han perdut els seus orígens. Però encara els salesians són en barris molt difícils o els jesuïtes mantenen escoles a Bellvitge. Són apreciades moltes d’aquestes escoles per la competència del seu ensenyament, encara que aquesta qualitat no té gran cosa a veure amb l’escola cristiana (Francesc Torralba dixit, i jo hi estic d’acord), que és l’etiqueta que moltes escoles es posen. Per a mi una escola cristiana és la que viu els valors de l’Evangeli. I això passa també en moltes escoles públiques, encara que potser els seus protagonistes no en siguin gaire conscients.
Jo crec que al darrere d’aquesta inflamació entre la pública i la concertada hi ha molts altres motius que no s’expliciten: com el fet de les diferències laborals enormes entre el personal d’unes i altres; el fet que sovint les autoritats col·loquen infants amb famílies vulnerables en escoles concertades però no es fan càrrec de les despeses que generen (a la Sagrada Família de Viladecans, les monges pagaven de la seva butxaca aquestes despeses!) i el fet que la diversitat escolar és també un valor, sempre i quan es respectin unes condicions bàsiques. Per no parlar que jo he observat de vegades voluntat elitista no pas entre profes o entre religiosos, sinó entre pares i mares, tant de la pública com de la concertada. Recordo una escola pública de Barcelona on els pares tractaven d’influir en la compra de llibres de text i material cars com a element dissuasiu respecte a la població gitana.
Perquè de fet l’escola concertada que es diu cristiana (entenent per cristiana la formació específica dels alumnes en aquest tema) no ho és tant com semblaria. Perquè llevat dels fonamentalistes (que també n’hi ha, és clar), l’escola cristiana s’esforça per acollir tothom i bona part del seu alumnat -i de les famílies- té un escàs interès en els temes pròpiament cristians. Molts alumnes surten sense conèixer coses bàsiques del cristianisme, malgrat l’ambigüitat entre catequesi i coneixement objectiu, pròpiament dit, del fet religiós.
En fi, que crec que aquest tema, com tants d’altres, podria ser font de mútua col·laboració i no d’ariet ideològic, però no sé pas si ens en sortirem.

dilluns, 20 de gener de 2020

Parlant de "pastoral obrera" i en homenatge als pacients alumnes de batxillerat


Aquest matí he estat amb un centenar d'alumnes de batxillerat de l'escola "Verge de la Salut" de Sant Feliu de Llobregat. Es tractava d'explicar-los què era la pastoral obrera. M'han escoltat pacientmentt, però no estic gaire segura d'haver-me'n sortit gaire, tot i que les preguntes que m'han fet eren molt intel·ligents i venien molt al cas. Per això els he escrit la meva intervenció, que podeu trobar aquí.
Us deixo amb l'esquema general de tot plegat.

Algunes temptacions de l’Església

Quan ser cristià és “normal”

  • Tothom n’és, sense cap altra opció possible.
  • La religió impregna tota la cultura
  • L’Església va de bracet amb el poder
  • La plenitud humana es projecta cap a l’altra vida
  • La transmissió de la fe s’accepta com un fet natural
  • Ser cristià és seguir la norma moral, dogmàtica, de costums i d’organització.

“Eppur si muove”... fins i tot l’Església

  • Pels moviments de renovació interna
  • Pel desenvolupament d’un pensament crític i racional, i de la ciència.

La crisi de la industrialització

La realitat social

  • El pas de l’artesania a la indústria
  • L’explotació i la pobresa estructural
  • La resposta dels treballadors
  1. Mútues i sindicats
  2. Desenvolupament de les grans ideologies
  3. Consciència de classe i mobilització

La reacció de l’Església

  • La Doctrina Social
  • Joseph Cardijn i la JOC
  1. La gent que més pateix viu allunyada de la fe
  2. El llenguatge de l’Església és incomprensible des del món obrer
  3. L’Evangeli es transmet renunciant al poder, a partir de la gent senzilla tal i com és
  4. El Regne de Déu comença ja en aquest món
  5. La transmissió de la fe passa per viure-la amb coherència i per crear les condicions perquè tothom pugui viure amb dignitat i sentir-se estimat.
  6. La fe no és un conjunt de normes, és descobrir Déu a la vida

  • La JOC, un mètode, una comunitat que s’organitza: Un jove treballador val més que tot l'or del món

  1. La revisió de vida (veure, jutjar, actuar)
  2. Els moviments

I avui?

  • La classe obrera continua
  • Una Església que conegui i tingui present la situació de tota la gent que pateix per causes socials.
  • Un món en crisi que pugui experimentar que l’Església l’estima i acompanya amb voluntat de transformació.
  • Transmetre l’esperança enmig del fracàs.


dimecres, 8 de gener de 2020

Dos gegants a l'entrada

Setmana Santa ACO 2001. En Pep pujava sempre per a la celebració de Dijous Sant. Encara que hagués de tornar a casa la mateixa nit a les tantes!
Ahir, ple total a la parròquia de Sant Andreu del Palomar, a l'enterrament d'en Pep Soler. Moltíssima gent, de tota mena i d'arreu. Els gegants, plantats a l'entrada de l'església, esdevenien un bon símbol del que anàvem a celebrar: el vincle amb una persona que estimava entranyablement la gent i les entitats, i que sabia veure en el tracte amb els altres l'empremta de Déu, i també la festa que significa el pas a una vida que ens és desconeguda però que intuïm de plenitud. Gegants, trabucaires i membres de la unió esportiva del barri, disposats a dedicar a en Pep un minut de silenci i una jornada de portes obertes en el seu pròxim partit. Representants de l'Ajuntament, grups i grupets de l'ACO, de la JOC, de l'esplai, de l'arxiprestat, de la catequesi, del Tramat de Vida, de Càritas, de la casa-asil de Sant Andreu, capellans i diaques en grans quantitats. Amics i amigues a dojo, adquirits i conservats al llarg de tota la vida i un parell de bisbes. Al meu costat hi havia una parella que acabava de batejar-se i de casar-se amb una criatura molt petita. I també amics del seminari que no van arribar a ordenar-se.
Va ser una gran celebració: emotiva, participada i plena de sentit, ben preparada, ben cantada (tenen una coral esplèndida, a Sant Andreu!), esperançada i agraïda, malgrat l'evident tristesa de la pèrdua.
"Totes les pobreses trobaven eco en el seu cor" va dir en Joan-Enric a l'homilia. Certament.

diumenge, 5 de gener de 2020

En Pep Soler

En Pep, a la presentació del llibre de Montserrat Sintas sobre la JOBAC
A Espot, el 1979, també
Recordo molt bé el dia que vaig conèixer el Pep. Era una trobada de la Jobac de Setmana Santa, al Bagís, l'any 1979. La primera vegada que jo hi anava, sense saber gaire on em ficava. El mateix dia vaig conèixer en Pep, i en Quim, i en Fisa i en Morlans i en Mingo, i el Grané i el Jubany, persones totes elles que, junt a en Joan-Enric i més tard al Puxan, després m'han acompanyat de moltes maneres, amb més o menys presència, amb opcions comunes o no tant. Però sempre hi han estat, com pilars ferms. Signes d'una manera de viure la fe i d'entomar la vida.

En Pep era fuster i pertanyia a un curs del seminari que Déu n'hi do, d'on m'han sortit una bona colla d'amics de per vida. Amb una potència vital i intel·lectual poc comuna. Cohesionats, molt diversos, forts, creatius i lliures. N'hi ha d'actius i de contemplatius. N'hi ha que han estat capellans, n'hi ha que ho van deixar abans. D'una època en què a diferència d'ara els seminaristes eren empesos cap al món, cap a la gent, cap als reptes laborals, socials, polítics, culturals, sense pors, sense arrogància, amb confiança i senzillesa. En Pep durant molts anys va treballar com a torner, després es va dedicar totalment a les parròquies on va estar. Jo el recordo a La Sagrera, al Bon Pastor, a Can Vidalet, ara a Sant Andreu... Sempre disponible per a persones i grups, sempre fidel als seus principis, sempre picant pedra. Sempre content de viure, sempre amb ganes d'anar més enllà, d'estar al costat dels qui més pateixen, de donar a conèixer Jesús. No solia fer gaire escarafalls, ni sobre l'Església ni sobre els canvis que anàvem veient. Anava a fons i hi era. Sense més.
Em sap molt de greu la seva mort sobtada, el dia 4,  a punt de fer 70 anys. Que visquis en Déu!