dissabte, 15 de febrer de 2020

Escola pública, escola concertada. Més enllà de l’aparença

Em sembla que és molt imprudent per part meva ficar-me en el jardí de l’educació sense coneixement de causa. Però és que fa dies que sento grinyolar les frontisses de l’escola concertada en relació a la pública pels projectes d’inclusió universal de nois i noies amb algunes dificultats d’escolarització. 
Desconec el projecte i no sé si està ben o mal plantejat. Intueixo la voluntat que hi ha al darrere de distribuir els factors que poden comportar dificultats per a mestres i alumnes, entre totes les escoles i no només entre les públiques, i, en principi, em sembla raonable. Es fa difícil, però, de valorar correctament tot plegat perquè el tema escolar sembla permanentment inflamat i quan es toca surten visions al meu entendre molt ideologitzades i poc realistes, defensores de l’escola pública i laica d’una banda i de la llibertat d’elecció per l’altra.
Que l’escola pública ha de ser de màxima qualitat per a mi és un imperatiu. Sobretot perquè hi van a parar tots els nens i nenes que no poden triar, bé per motius econòmics, bé perquè els seus pares no ho valoren o no s’ho plantegen o no poden fer-ho per circumstàncies diverses. Per tant ha de ser una escola especialment motivadora i acollidora, una màquina d’equilibrar desigualtats de tota mena i una forma de prevenir l’exclusió social. I per tant no puc entendre de cap manera les retallades en matèria d’educació, una bomba en la línia de flotació de la futura cohesió social.
Ara bé, dit això, a mi l’escola concertada no em fa nosa. Perquè part de l’escola concertada té una clara voluntat d’escola pública i inclusiva (és el cas dels escolapis del barri del Raval de Barcelona o de tantes escoles vedrunes, per exemple) i perquè l’esperit fundacional de moltes escoles cristianes era precisament obrir l’escola a nens (i sobretot nenes) que per raons socials no hi tenien accés. Una altra cosa és que amb el temps s’hagin anat convertint en escoles més aviat de casa bona i han perdut els seus orígens. Però encara els salesians són en barris molt difícils o els jesuïtes mantenen escoles a Bellvitge. Són apreciades moltes d’aquestes escoles per la competència del seu ensenyament, encara que aquesta qualitat no té gran cosa a veure amb l’escola cristiana (Francesc Torralba dixit, i jo hi estic d’acord), que és l’etiqueta que moltes escoles es posen. Per a mi una escola cristiana és la que viu els valors de l’Evangeli. I això passa també en moltes escoles públiques, encara que potser els seus protagonistes no en siguin gaire conscients.
Jo crec que al darrere d’aquesta inflamació entre la pública i la concertada hi ha molts altres motius que no s’expliciten: com el fet de les diferències laborals enormes entre el personal d’unes i altres; el fet que sovint les autoritats col·loquen infants amb famílies vulnerables en escoles concertades però no es fan càrrec de les despeses que generen (a la Sagrada Família de Viladecans, les monges pagaven de la seva butxaca aquestes despeses!) i el fet que la diversitat escolar és també un valor, sempre i quan es respectin unes condicions bàsiques. Per no parlar que jo he observat de vegades voluntat elitista no pas entre profes o entre religiosos, sinó entre pares i mares, tant de la pública com de la concertada. Recordo una escola pública de Barcelona on els pares tractaven d’influir en la compra de llibres de text i material cars com a element dissuasiu respecte a la població gitana.
Perquè de fet l’escola concertada que es diu cristiana (entenent per cristiana la formació específica dels alumnes en aquest tema) no ho és tant com semblaria. Perquè llevat dels fonamentalistes (que també n’hi ha, és clar), l’escola cristiana s’esforça per acollir tothom i bona part del seu alumnat -i de les famílies- té un escàs interès en els temes pròpiament cristians. Molts alumnes surten sense conèixer coses bàsiques del cristianisme, malgrat l’ambigüitat entre catequesi i coneixement objectiu, pròpiament dit, del fet religiós.
En fi, que crec que aquest tema, com tants d’altres, podria ser font de mútua col·laboració i no d’ariet ideològic, però no sé pas si ens en sortirem.

dilluns, 20 de gener de 2020

Parlant de "pastoral obrera" i en homenatge als pacients alumnes de batxillerat


Aquest matí he estat amb un centenar d'alumnes de batxillerat de l'escola "Verge de la Salut" de Sant Feliu de Llobregat. Es tractava d'explicar-los què era la pastoral obrera. M'han escoltat pacientmentt, però no estic gaire segura d'haver-me'n sortit gaire, tot i que les preguntes que m'han fet eren molt intel·ligents i venien molt al cas. Per això els he escrit la meva intervenció, que podeu trobar aquí.
Us deixo amb l'esquema general de tot plegat.

Algunes temptacions de l’Església

Quan ser cristià és “normal”

  • Tothom n’és, sense cap altra opció possible.
  • La religió impregna tota la cultura
  • L’Església va de bracet amb el poder
  • La plenitud humana es projecta cap a l’altra vida
  • La transmissió de la fe s’accepta com un fet natural
  • Ser cristià és seguir la norma moral, dogmàtica, de costums i d’organització.

“Eppur si muove”... fins i tot l’Església

  • Pels moviments de renovació interna
  • Pel desenvolupament d’un pensament crític i racional, i de la ciència.

La crisi de la industrialització

La realitat social

  • El pas de l’artesania a la indústria
  • L’explotació i la pobresa estructural
  • La resposta dels treballadors
  1. Mútues i sindicats
  2. Desenvolupament de les grans ideologies
  3. Consciència de classe i mobilització

La reacció de l’Església

  • La Doctrina Social
  • Joseph Cardijn i la JOC
  1. La gent que més pateix viu allunyada de la fe
  2. El llenguatge de l’Església és incomprensible des del món obrer
  3. L’Evangeli es transmet renunciant al poder, a partir de la gent senzilla tal i com és
  4. El Regne de Déu comença ja en aquest món
  5. La transmissió de la fe passa per viure-la amb coherència i per crear les condicions perquè tothom pugui viure amb dignitat i sentir-se estimat.
  6. La fe no és un conjunt de normes, és descobrir Déu a la vida

  • La JOC, un mètode, una comunitat que s’organitza: Un jove treballador val més que tot l'or del món

  1. La revisió de vida (veure, jutjar, actuar)
  2. Els moviments

I avui?

  • La classe obrera continua
  • Una Església que conegui i tingui present la situació de tota la gent que pateix per causes socials.
  • Un món en crisi que pugui experimentar que l’Església l’estima i acompanya amb voluntat de transformació.
  • Transmetre l’esperança enmig del fracàs.


dimecres, 8 de gener de 2020

Dos gegants a l'entrada

Setmana Santa ACO 2001. En Pep pujava sempre per a la celebració de Dijous Sant. Encara que hagués de tornar a casa la mateixa nit a les tantes!
Ahir, ple total a la parròquia de Sant Andreu del Palomar, a l'enterrament d'en Pep Soler. Moltíssima gent, de tota mena i d'arreu. Els gegants, plantats a l'entrada de l'església, esdevenien un bon símbol del que anàvem a celebrar: el vincle amb una persona que estimava entranyablement la gent i les entitats, i que sabia veure en el tracte amb els altres l'empremta de Déu, i també la festa que significa el pas a una vida que ens és desconeguda però que intuïm de plenitud. Gegants, trabucaires i membres de la unió esportiva del barri, disposats a dedicar a en Pep un minut de silenci i una jornada de portes obertes en el seu pròxim partit. Representants de l'Ajuntament, grups i grupets de l'ACO, de la JOC, de l'esplai, de l'arxiprestat, de la catequesi, del Tramat de Vida, de Càritas, de la casa-asil de Sant Andreu, capellans i diaques en grans quantitats. Amics i amigues a dojo, adquirits i conservats al llarg de tota la vida i un parell de bisbes. Al meu costat hi havia una parella que acabava de batejar-se i de casar-se amb una criatura molt petita. I també amics del seminari que no van arribar a ordenar-se.
Va ser una gran celebració: emotiva, participada i plena de sentit, ben preparada, ben cantada (tenen una coral esplèndida, a Sant Andreu!), esperançada i agraïda, malgrat l'evident tristesa de la pèrdua.
"Totes les pobreses trobaven eco en el seu cor" va dir en Joan-Enric a l'homilia. Certament.

diumenge, 5 de gener de 2020

En Pep Soler

En Pep, a la presentació del llibre de Montserrat Sintas sobre la JOBAC
A Espot, el 1979, també
Recordo molt bé el dia que vaig conèixer el Pep. Era una trobada de la Jobac de Setmana Santa, al Bagís, l'any 1979. La primera vegada que jo hi anava, sense saber gaire on em ficava. El mateix dia vaig conèixer en Pep, i en Quim, i en Fisa i en Morlans i en Mingo, i el Grané i el Jubany, persones totes elles que, junt a en Joan-Enric i més tard al Puxan, després m'han acompanyat de moltes maneres, amb més o menys presència, amb opcions comunes o no tant. Però sempre hi han estat, com pilars ferms. Signes d'una manera de viure la fe i d'entomar la vida.

En Pep era fuster i pertanyia a un curs del seminari que Déu n'hi do, d'on m'han sortit una bona colla d'amics de per vida. Amb una potència vital i intel·lectual poc comuna. Cohesionats, molt diversos, forts, creatius i lliures. N'hi ha d'actius i de contemplatius. N'hi ha que han estat capellans, n'hi ha que ho van deixar abans. D'una època en què a diferència d'ara els seminaristes eren empesos cap al món, cap a la gent, cap als reptes laborals, socials, polítics, culturals, sense pors, sense arrogància, amb confiança i senzillesa. En Pep durant molts anys va treballar com a torner, després es va dedicar totalment a les parròquies on va estar. Jo el recordo a La Sagrera, al Bon Pastor, a Can Vidalet, ara a Sant Andreu... Sempre disponible per a persones i grups, sempre fidel als seus principis, sempre picant pedra. Sempre content de viure, sempre amb ganes d'anar més enllà, d'estar al costat dels qui més pateixen, de donar a conèixer Jesús. No solia fer gaire escarafalls, ni sobre l'Església ni sobre els canvis que anàvem veient. Anava a fons i hi era. Sense més.
Em sap molt de greu la seva mort sobtada, el dia 4,  a punt de fer 70 anys. Que visquis en Déu!