diumenge, 27 de febrer de 2011

La contaminació sota l'estora


Els nous límits de velocitat a les vies metropolitanes, o com amagar la contaminació sota l’estora: una estratègia de CiU per evitar fer front a l’excés de cotxes i de contaminació a Barcelona.

Barcelona té un greu problema de contaminació de l’aire per culpa fonamentalment del transit rodat. El transit és la font d’emissió principal dels contaminants atmosfèrics més perillosos per a la salut humana: els òxids de nitrogen (NOx), els òxids de carboni (CO), i les partícules en suspensió de mida fins a 10 micres (PM10). Concretament és el responsable del 75% de les emissions contaminants.
Aquesta situació, greu pel que fa a la problemàtica que porta associada, que sembla a vegades ignorada per part de la població que viu i pateix les seves conseqüències, ve de la necessitat quotidiana de desplaçar-se per realitzar diferents activitats, com accedir al centre de treball, els centres escolars i de comerç, etc. Els desplaçaments, o sia la mobilitat generada per l’activitat de la població de l’àrea metropolitana, suposa un transit intens, que és la causa principal de la contaminació atmosfèrica en els àmbits urbans.
La planificació urbanística executada en els darrers 30 anys a l’àrea metropolitana de Barcelona ha afavorit un teixit urbà dispers i insuficientment comunicat amb mitjans de transport públic col•lectiu. El territori urbà metropolità pateix avui importants carències en infraestructures de transport de mercaderies per ferrocarril, fet que motiva un transit intens de camions, i té una deficient cobertura ferroviària de rodalies. En canvi, s’ha incrementat abastament la capacitat de les carreteres i les vies ràpides d’accés de manera que s’ha afavorit una major utilització del vehicle privat, generalment amb molt baixa ocupació que, a més de ser altament ineficient i comportar un malbaratament energètic, provoca uns nivells de contaminació atmosfèrica que perjudiquen sensiblement la salut de les persones, i a més genera congestions i col•lapses circulatoris. Aquesta estratègia de mobilitat metropolitana que recolza bàsicament en l’ús del vehicle privat és clarament errònia, però hi ha determinats sector de la societat que per interessos econòmics o per resistència cultural es neguen a canviar. CiU no representa altra cosa que la veu parlamentaria dels qui s’oposen al canvi.
No cal donar-hi gaire voltes per entendre quina és l’explicació de l’obcecació del conseller Felip Puig quan intenta argumentar i justificar una mesura, l’aixecament del límit de velocitat, que contradiu, es miri com es miri, allò que indica el sentit comú per no dir ja els estudis acadèmics i les evidencies. El conseller és la titella del lobby de l’automòbil.
Cau pel seu propi pes que si del que es tracta és de reduir la contaminació el que cal fer és limitar l’ús del vehicle amb motor de combustió. Es poden articular diferents mesures que van des de la prohibició de circular, fins la reducció del límit de velocitat, passant per la introducció de la bicicleta pública, les àrees de pacificació del transit, els carrils exclusius per a vehicles amb alta ocupació o de transport col•lectiu, eliminació o gestió de pagament dels aparcaments en el destí, etc.
Dir que la regulació variable de la velocitat soluciona el problema de la contaminació, és tant com intentar amagar la brossa sota l’estora. Les emissions de contaminants és difonen a través de l’aire i es dispersen o es concentren depenent dels agents meteorològics. En conseqüència el factor meteorològic, per exemple el vent, el que facilita és una menor presencia aparent de contaminants. No pas una disminució de les emissions. Aquesta actitud d’amagar el problema, és com la d’aquells conductors que aixequen el peu de l’accelerador quan s’aproximen a un radar de tràfic i tornen a pitjar-lo quan ja ha passat el perill de ser multats.
El que és evident és que la mesura més eficient és la que actua directament sobre els motors de combustió interna de gran cilindrada, que son els que generen el gruix de les emissions contaminants. Com que la velocitat té a veure amb el règim de revolucions del motor i aquest amb la quantitat d’emissions, es constata que a partir de 80Km/h que és quan les emissions son més baixes, aquestes comencen a créixer exponencialment. Es podrà dir que amb el límit de 80 no és suficient, i que cal fer més coses per reduir la contaminació, però el que no es pot fer és autoritzar córrer més perquè no només no ajuda sinó que perjudica. Si per cas, es podria deixar córrer només a aquells vehicles que no superin determinat nivell d’emissió, és a dir, els cotxes elèctrics, els híbrids i els de cubicatge baix. Sobra esmentar, sia dit de passada, que augmentant el límit de velocitat no disminuiran pas els accidents.
Salvador Clarós i Ferret

No hi puc estar més d'acord. Mercè

dijous, 24 de febrer de 2011

La caldera interior

El blog té uns grans avantatges, de què ja he anat parlant, però també m'estimula coses menys agradables o menys positives: una certa vanitat i competitivitat, la recerca de l'afalac, i també la construcció d'una imatge més o menys amable, però que no deixa de ser un decorat. I hi ha dies que tots els dimonis interiors s'entesten a sortir a prendre la fresca. Amb els anys, hi ha sentiments ben coneguts que haurien de portar a extremar la prudència, i reaccions indesitjades gairebé previsibles... però hi caus un cop i un altre. I reacciono amb crueltat o amb una agressivitat fora de mida que m'avergonyeix i que no sé evitar.
L'altre dia en parlàvem amb gent de la feina dins dels dinars dels dijous. És que els dijous treballem a la tarda, i amb un parell de persones anem a dinar i xerrem jo crec que de tot el que es pot xerrar en aquest món. És un moment esperat per tots tres, i compartit algun dia per algun cambrer amb ganes de ficar-hi cullerada. Doncs bé, comentàvem això que no sé si mai us ha passat: algú et fa una mala passada (o creus que te la fa) i en lloc de reaccionar en relació a aquesta persona, rep un tercer que passava per allà, o amb el qual potser també hi havia unes quantes coses a aclarir però no pas les que li retreus. Encara prou quan te n'adones... sempre després d'haver-te posat de peus a la galleda. O quan acabes adonant-te que allò que et molesta tant del teu veí és justament allò que et molesta de tu mateix...
L'enveja, els complexos, la duresa de cor, les manies, les inseguretats m'acompanyaran fins a la mort. Espero que no m'allunyin de la gent que estimo i que no faci patir gaire els altres amb tot això. Espero que em perdonin i prendre-m'ho amb bon humor. En aquest sentit, la meva fe m'allibera. La fe cristiana té fama de culpabilitzadora, però a mi em sembla tot al contrari. M'ajuda a veure la vida en positiu. Mercè

dimecres, 23 de febrer de 2011

Cultura participativa


S'acosten les eleccions i el personal som requerits dia sí i dia també pels partits polítics (alguns partits polítics, tot s'ha de dir) per ajudar a preparar programes, i aportar idees. O això diuen. Nunca es tarde si la dicha es buena, però la veritat és que és una pena quan aquest contacte només es produeix com una mena de maquillatge preelectoral.
A mi em sembla, però, que hi ha tres obstacles difícils de remuntar:
  • la major part dels partits s'omplen la boca de participació, però quan són en el govern difícilment la fan real. De vegades perquè si el tema és delicat, tenen por a morir linxats (hi ha qui confon la participació amb l'insult directe, i, és clar, tampoc no és això!), de vegades per mandra, de vegades per una mena d'impossibilitat pràctica. A Viladecans, el PSC, per exemple, té uns regidors que ho fan tot i uns altres, la majoria, que deuen ser elements decoratius, perquè no se'ls coneix gaires responsabilitats concretes. Quan vols parlar amb un dels "enfeinats" cal una mena de persecució implacable que resulta esgotadora, i els altres pateixen una mena d'incapacitat per mullar-se en res si no tenen el permís de qui realment remena les cireres, i, per tant, hi ha reunions que són una pèrdua de temps;
  • al personal que no forma part de les associacions li costa molt participar activament en res, i crec que això té a veure amb allò que en diuen els valors dominants, i és un veritable repte per a tothom..., encara que aparentment a qui governa ja li està bé el passotisme generalitzat. Però a la llarga aquest passotisme també resta eficàcia a moltes mesures importants per a la convivència, el civisme i l'acollida de mesures menys populars però necessàries;
  • hi ha entitats que funcionen per pur clientelisme. És el cas d'una certa associació veïnal de la ciutat que es va negar a entrevistar-se amb un partit, per si el PSC li retirava la subvenció. Dit amb totes les lletres i sense embuts per la presidenta de l'associació mateixa. Em consta que no és pas una interpretació de qui l'escoltava, no. Diu poc a favor del govern municipal i gens a favor de l'entitat en qüestió.
Per acabar-ho d'adobar, a Viladecans, la vox populi diu que s'està preparant una moguda sobre participació: un nou reglament amb tendència a liquidar les actuals estructures participatives, tant les que funcionen (o sobretot les que funcionen) com les que no. Cal dir que amb alguna honrosíssima excepció, com la del Consell de la Convivència, la major part de Consells ciutadans tene una dinàmica molt poc participativa. S'engeguen perquè toca i si ningú no piula, no es posen en marxa. I l'oposició tampoc no sol piular, a no sé que ho pugui convertir en un roc contra el govern. I tenen uns reglaments (d'ICV, que consti) que no hi ajuden gens. Poso un exemple: tant com costa que la gent vulgui venir a aquestes reunions, i la possibilitat de prendre la paraula s'ha de demanar per escrit amb 48 hores d'anticipació. Qui ho va redactar -i qui ho va aprovar- certament no tenia gens en compte la dificultat actual per a la participació i en canvi patia d'unes certes tendències paranoiques.
De fet penso que els reglaments ajuden a posar un marc regulador de certes coses, sobretot si hi ha conflicte, i són necessaris, però crec que el que cal engegar són bones dinàmiques estimuladores de la participació, de la reflexió, on la gent se senti escoltada i sobretot es faci seva la ciutat. Encara que les decisions són de qui governa. Però no està gens malament que hi reflexioni amb una quanta gent més. Per això cal saber conduir i moderar reunions, cosa que no tots els regidors saben fer. Però, com tot, es pot aprendre.
Per tant em sembla espantós canviar reglaments i no canviar l'actitud de fons dels partits, tant en el govern com en l'oposició. Perquè el que caldria anar creant, a poc a poc, és una altra cultura participativa, sòlida, de cara al bé comú, i responsable. I la forma potser no és tan important. Bé, cal que tots hi anem treballant. Des d'on sigui. Mercè


dimarts, 22 de febrer de 2011

Déus, homes, dones i lideratges

Ahir vaig anar a veure aquesta esplèndida pel·lícula, De dioses y hombres, que és una llarga i profunda pregària contemplativa de principi a final, magníficament interpretada. Realment és curiós com un director que s'autodefineix com a agnòstic, és capaç d'expressar tan bé el "nucli dur" de la fe, com a mínim de la cristiana. I sospito que no només de la cristiana.
Homes que no fan proselitisme, que no aspiren a dirigir res, però que són, com es diu en cert moment de la pel·lícula, aquella branca sobre la qual els ocells troben un suport on viure.
Al vespre vaig anar a una xerrada sobre el llibre Veïnes i Monges. Mentre la preparava em vaig adonar que potser el que m'havia admirat de moltes d'aquestes dones era la seva capacitat de prendre part en les coses col·lectives amb senzillesa i sense cap voluntat de "liderar-les".
I és que odio aquesta paraula i l'ús que en fan, sobretot, alguns partits polítics (encara que també ho he sentit en boca d'alguna ONG convençuda que només ella tenia la "salvació" del món). Sembla que cada candidat hagi de "liderar" determinats projectes, i que pugui fer-ho sol (o acompanyat només dels respectius correligionaris, perquè l'altra gent, que segurament no té res a aportar, caurà rendida davant la seva eficàcia i il·luminació). I donen per entès que "liderar" significa ser el capdavanter, el dirigent, el qui sap on cal anar i què cal fer. Pretenciosos, sens dubte. Però és el to que tenen avui majoritàriament les campanyes, on el o la protagonista sempre és la foto del candidat i no la foto del poble a qui pretenen servir. Segurament és el que reclamen els mitjans de comunicació i probablement els electors som prou rucs com per respondre a aquest esquema. Però no diu gaire a favor de la qualitat de la nostra democràcia i participació.
Potser no ve a tomb, tot això. És el contrast de la vida política amb la pel·lícula d'ahir, i amb el testimoni d'aquells monjos capaços d'afrontar el diàleg, el dubte, la violència, la por, el perdó fins a acceptar viure-les amb coherència amb la seva fe, i conscients que potser no arreglaran el món sencer. Per cert, després d'unes quantes magnífiques pel·lícules sobre monjos, així, en masculí, quan pensen fer-ne sobre monges? i sobre religioses? Amb aquest esperit, és clar. Sors "Citroën", absteniu-vos!
Mercè

PS: No recordava el documental sobre Cristina Kaufmann ni que estan fent una pel·lícula francesa (amb 25 anys de retard!) sobre Teresa de Lisieux...

dissabte, 19 de febrer de 2011

Refugiats i escolans


Us deia l'altre dia que m'havia agradat conèixer gent a través del blog. Una de les coneixences, que va poder anar una mica més enllà de la virtualitat va ser amb el monjo de Montserrat Sergi d'Assís, que durant uns anys va tenir un blog magnífic, ara tancat, i que actualment és el prefecte de l'escolania. Inquiet com és ara, en lloc d'un blog es comunica per un canal de youtube (Ora et Labora), del qual us deixo un tastet. Vaig tenit ocasió de saludar-lo i la veritat és que em vaig sentir com un culé conversant amb en Pep Guardiola, perquè sempre m'ha encantat la història i la qualitat musical extraordinària de l'Escolania de Montserrat.
Doncs bé, en Sergi ens demana que fem difusió del concert que els nois de l'Escolania volen oferir a favor d'un camp de refugiats del Sudan, i amb col·laboració amb Intermon Oxfam. Una excel·lent iniciativa que no és pas un bolet, sinó que s'inclou en un projecte educatiu sòlid i en l'eficàcia institucional d'Intermon. Us deixo amb la seva carta:

Estimats amics i família,

l'any passat els escolans, després del desastre d'Haití, van tenir la iniciativa d'oferir el millor que podien per ajudar: les seves veus. El resultat va ser un concert solidari ple de gent i d'emoció.

Però la solidaritat no pot tenir data de caducitat. Per això, aquest any han decidit ajudar la gent d'un campament de refugiats del Sudan. Per fer-ho, durant mesos uns escolans han estat en contacte amb gent d'Intermón Oxfam. El resultat: un concert solidari que tindrà lloc el proper divendres 18 de març al Monestir de Sant Cugat del Vallès, a les 21h. Aquesta vegada se'ns hi afegeixen un grup d'antics escolans amb el violoncel.

Com aconseguir entrades? A través de la web www.atrapalo.com , buscant-ho amb la paraula "Escolania"

Com col·laborar amb la fila zero, els qui vulguin ajudar però no puguin venir aquell dia? Doncs anant a aquest enllaç d'Intermón Oxfam: http://www.intermonoxfam.org/ca/page.asp?id=2031

Sóc testimoni directe de la il·lusió amb què ho han estat preparant el grup d'escolans, i del gran interès que van demostrar preguntant i preguntant el dia que vam fer una trobada amb el director d'Intermón Oxfam a Montserrat. I sé també la il·lusió que hi ha posat Intermón Oxfam.

Per això, us demano que en feu el màxim de difusió possible. La gent d'aquest camp de refugiats (de qui no es parla gaire) us ho agrairan infinitament!!!

Una abraçada i gràcies!!!

Sergi d'Assís.


dijous, 17 de febrer de 2011

Mala memòria, bones vibracions


Era a punt de celebrar avui tota il·lusionada el tercer aniversari d'aquest blog quan m'he adonat que era la data era ahir... Ja m'ho diu en Josep que potser que em faci a la idea que vaig fent anys. En qualsevol cas, m'alegra la iniciativa d'haver començat a escriure. Té un punt d'exhibicionisme, però crec que estalvio molt en psiquiatre. I sobretot em permet tres coses: mantenir el contacte amb moltes persones estimades a qui ja no tinc gaire ocasió de veure, conèixer nova gent de la meva corda o d'una altra ben diferent, cosa que sempre resulta estimulant, i explicar-me la vida a mi mateixa. Dit d'una altra manera, m'ajuda a pensar, a gravar en la memòria els petits o grans fets, lectures, vivències. No està gens malament.
Escriure en aquest blog m'ha ajudat a veure que, en un món tan canviant i tan compartimentador, si ens volem entendre hem de fer un esforç per explicar-nos, perquè els llenguatges aviat queden obsolets. És que estic convençuda que malgrat que vivim moments centrifugadors, que ens allunyen els uns dels altres, tenim molt de comú per retrobar. I mentre tot ens arriba cada cop més individualitzat (fins i tot les dosis de cafè) a mi m'agradaria fer el contrari. No sé si me'n sortiré. Però de moment gràcies a tots i a totes els qui pacientment aneu llegint el blog. Per celebrar-ho us deixo amb una interpretació memorable d'un bon quartet de corda. Us recomano que arribeu fins al final. Una abraçada!

Mercè

dimecres, 16 de febrer de 2011

La presó de Lleida

La versió de “La presó de Lleida” que vaig posar ahir, jo no la coneixia. De fet, estava buscant per Internet la típica, la que canta el Joan Manuel Serrat i que és més o menys la que jo coneixia, i em vaig trobar aquesta. Vaig patir una mica per endreçar-la, perquè entre altres coses qui la va copiar s’havia saltat alguns dels versos que es repeteixen, i no quadrava amb la música. Aquesta mena de romanços ho fan força, això de repetir versos, i vaig haver d’endevinar com devia ser la versió correcta… Però el més curiós va ser que de tant en tant apareixia la paraula “animador”, que no tenia cap sentit en aquest text, i que de fet havia de ser “aimador”. I és que havia actuat aquesta mena de malvat manipulador de textos que s’anomena “corrector automàtic”, i com que això d’“aimador” no li sonava ho havia substituït sistemàticament per “animador”. Jo crec que caldria fer una llei prohibint els correctors automàtics, que són un dels grans instruments de desnaturalització de la llengua…
Bé, doncs com he dit, aquesta versió no la coneixia. I és obvi que la intencionalitat del text és radicalment diferent de la que s’ha popularitzat més, i que s’acaba amb allò de “a cada cap de forca poseu-hi un pom de flors…”. És a dir, que s’acaba amb un to de romanicisme tràgic i resignat, que poetitza la mort per amor.
I en canvi, la versió llarga, que certament deu ser l’original, el que fa és rebel·lar-se contra l’autoritat amb tot l’enginy del món, utilitzant “dormitori del bo” (que bé que sona!), i aconseguint que els presos fugin. És molt millor això que el romanticisme tràgic i resignat… Tot i que també té un final molt romàntic, però no gens tràgic ni resignat, obert a fer que la història continuï: “Girat cap endarrere, guaitava el seu amor…”.
M’ha agradat, descobrir aquesta versió llarga i de to tan diferent. En quin moment es devia popularitzar la versió escurçada i “redireccionada”? (Josep Lligadas)

dimarts, 15 de febrer de 2011

N'hi ha una presó...

He passat pel carrer d’Entença de Barcelona i, ves per on, m’ha vingut al cap una cançoneta dels anys 70 que cantaven els estudiants dedicada, crec, al rector García Valdecasas. La cançó, poc correcta políticament –ho aviso per si de cas– deia:

Allà al carrer d’Entença

n’hi ha una presó;

de presos mai n’hi manquen,

petita, marica;

prous n’hi porta el rector,

cabreta, cabró.

La recullo com a contribució a això de la memòria històrica, que també està feta de coses d’aquestes. La petita memòria de la resistència.

La cançó, per cert, la vaig aprendre en una cosa que fèiem a l’escoltisme i que es deia FOCA, que vol dir Formació de Caps. La Formació de Caps suposo que es deu continuar fent, però no sé si encara li donen aquest nom tan pintoresc…

I bé. Ara, un cop dit això, em permetreu que us posi la lletra sencera de la cançó original, en la versió més completa que he trobat. La primera estrofa recordo que la vaig aprendre de petitó, i de més gran vaig aprendre les de la versió reduïda, més o menys la que cantava Joan Manuel Serrat. És una cançó que sempre m’ha agradat molt. Doncs apa, aquí va aquest esplèndid romanç.

A la ciutat de Lleida n'hi ha una presó;
de presos, mai n'hi manquen, petita, bonica,
prou n'hi porta el baró, lireta, liró.

N'hi ha trenta-tres presos, canten una cançó;
l'ha feta i l'ha dictada, petita, bonica,
el més jove de tots, lireta, liró.

La nina se'ls escolta de dalt del mirador;
a cada posadeta, petita, bonica,
ne davalla un graó, lireta, liró.

Els presos se n'adonen i paren la cançó.
Canteu, canteu, bons presos, petita, bonica,
canteu-me la cançó, lireta, liró.

Com cantarem, senyora, si estem en greu presó?
Que us falta menjar o beure, petita, bonica,
o us quiten la ració? lireta, liró.

No ens falta menjar i beure, ni ens quiten la ració;
el que ens falta, senyora, petita, bonica,
les claus de la presó, lireta, liró.

Canteu, canteu-me, presos, acabeu la cançó;
canteu, canteu-me, presos, petita, bonica,
que me'n captiva el so, lireta, liró.

Canteu, canteu-me presos, d’aquí us en trauré a tots;

‘niré a veure el meu pare, petita, bonica,

recaptaré el perdó, lireta, liró.

Qui és que l'ha dictada, tan bonica cançó?
El del barretet negre, petita, bonica,
el més jove de tots, lireta, liró.

Ja se'n va a n'el seu pare a demanar-li un do.
Ja se’n va a n’el seu pare, petita, bonica,
a recaptar el perdó, lireta, liró.

Ai pare, lo meu pare, jo vos deman un do;
no vos deman València, petita, bonica,
ni tampoc Aragó, lireta, liró.

Ni tampoc Barcelona, ciutat de gran valor.
Ai, filla, Margarida, petita, bonica,
quin do vols que jo et dó? lireta, liró.

Ai, pare, lo meu pare, les claus de la presó.
Ai, filla, Margarida, petita, bonica,
això no pot ser, no, lireta, liró.

Els presos fugirien, com quedaria, jo?
Digues per què vols, filla, petita, bonica,
les claus de la presó? lireta, liró.

Ai pare, lo meu pare, per treure'n mon aimador.
Ai, filla, Margarida, petita, bonica,
qui és ton aimador? lireta, liró.

Ai pare, lo meu pare, el més petit de tots.
Ai, filla, Margarida, petita, bonica,
això no pot ser, no! lireta, liró.

Han cremat la Garriga, Conflent i Rosselló.
Dels presos que allà canten, petita, bonica,
digueu, què en fareu, vós? lireta, liró.

S'acosta el sant dissabte, els penjaran a tots.
Ai, pare, lo meu pare, petita, bonica,
no pengeu l'aimador! lireta, liró.

Ai, filla, Margarida, serà el primer de tots.
Les cordes són filades, petita, bonica,
que en costen a pes d'or, lireta, liró.

Ai pare, lo meu pare, pengeu-me a mi i tot;
feu les forques de plata, petita, bonica,
feu-ne los dogals d'or, lireta, liró.

I a cada cap de forca poseu-hi un pom de flors;
perquè la gent que passi petita, bonica,
sentin la bona olor lireta, liró.

Resin un parenostre per l'ànima de tots dos,
i diguin: Ai la trista, petita, bonica,
que ha mort per l'aimador! lireta, liró.

Déu la perdó, floreta, matí de cada flor.
Qui és aquesta donzella, petita, bonica,
que és morta per amor? lireta, liró.

Néta és del rei d'Hongria, parenta del d'Aragó.
Déu l'haja perdonada, petita, bonica,
la filla del baró, lireta, liró.

Mentre el baró dormia la filla no dorm no,
li n'ha dat dormitori, petita, bonica,
dormitori del bo, lireta, liró.

Que de vint-i-quatre hores no tornarà a raó.
Sota el coixí li troba, petita, bonica,
les claus de la presó, lireta, liró.

Eixiu, eixiu, los presos, eixiu, eixiu-ne tots;
aneu's-en cap a França, petita, bonica,
i feu-ne una cançó, lireta, liró.

La filla vos lliberta, la filla del baró.
El qui no se'n vol moure, petita, bonica,
n'és lo seu aimador, lireta, liró.

Anem, anem, la bella, a fira a Tarascó;
us compraré les robes, petita, bonica,
del més bonics colors, lireta, liró.

Les tallaran set sastres, cosint-les vint-i-dos;
a cada estisorada, petita, bonica,
durem un ram de flors, lireta, liró.

A cada punt d'agulla refermaré l'amor.
Quan les tindreu cosides, petita, bonica,
ens casarem tots dos, lireta, liró.

Els presos tots corrien, no corre l'aimador.
Girat cap endarrere, petita, bonica,
guaitava el seu amor, lireta, liró.

(Josep Lligadas)

dilluns, 14 de febrer de 2011

Jubilats agredolços

Estava jo enneurat el passat dimarts per la nit, perquè a l’endemà firmaria el finiquito. Sabia que era una neura absurda estar perquè estava a punt d’entrar en un paradís somniat, el de viure sense treballar, estava a punt de començar a exercir el meu dret a la peresa. Però els humans som bèsties estranyes, i en comptes d’alegria desbordant tenia una sensació agredolça, una sensació de pèrdua. Jo treballava en una caixa sense gaire vocació, amb finalitats totalment alimentícies. Vaig començar a fer-ho per allò de treballar pels matins i estudiar periodisme per les tardes, però amb el temps, probablement per allò tan vell de el roce hace el cariño, vaig establir una relació d’amistat amb el meu treball, amb la meva feina. Jo portava trenta dos anys en la mateixa oficina i això et fa conèixer la gent i les seves coses, convius amb ells a partir de l’obligada pregunta de què vol fer avui? repetida al llarg d’anys i anys. Perquè quan la gent parla entre ella, la calidesa humana s’obre pas fins i tot en la fredor del ficar i treure diners d’una llibreta. He tingut molts companys/es, i s’han multiplicat els lligams que crea la gent que ha compartit amb tu temps i treball, però incomprensiblement sento també com un fil que me uneix als altres vuit mil de la meva caixa, com si cobrar la nòmina de la mateixa empresa augmentés el sentiment de fraternitat.

Els que ens jubilem som els últims representants d’una època en que el negoci de les caixes era dur, però mantenia una lleu vocació de servei a la comunitat. Aquesta vocació ara la veuen com un llast del que han de desprendre’s, i somnien en tenir oficines que siguin Teletiendas. Deixar enrere tot això per un ERE et produeix una llunyana sensaci, no de derrota personaluna llunyana cipals vsrender'tir el temps amb la gent que treballa amb tu.ont del parc de l'ó de derrota, no de derrota personal sinó de derrota col·lectiva. La desaparició del model de les caixes et deixa l’amarg sabor de boca que tan bé expliquen les cançons, amargor pel que serà serà i amargor també per lo que pudo haber sido y no fue. Però ho he de confessar. La jubilació també significa que puc recuperar el temps per la meva vida, que puc intentar aprovar assignatures pendents que hipotèticament no havia aprovat per falta de temps, i si no les aprovo, mai m per falta de tempsprovat per falta de temps, i si no les aprovo mai més no podré dir que és per falta de temps.

Com deia, estava jo enneurat amb aquests pensaments contradictoris quan vaig llegir l’escrit de la Mercè, “ens cobrarem els interessos en espècies”. Va ser com quan alguna mà solidària t’encn ﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽aig llegir l' i si no les aprovo mai mén la llum de la tauleta de nit quan estàs a les fosques. Vaig contestar content i agraït amb un article més o menys com aquest, que es va perdre en algun forat negre informàtic. Recordo una frase d’aquest document perdut referint-me a l’article de la Mercè: “després de llegir-lo, la jubilació agredolça sembla una mica menys agra i una mica més dolça”.

José Luis Atienza

dissabte, 12 de febrer de 2011

L'immaterial és el més consistent que existeix en la societat


Ho deia aquest matí Víctor Renes, sociòleg i ex director del departament d'Estudis de Càritas Espanyola, que ha fet una esplèndida (i densa) xerrada a la XXIII Jornada d'Estudis de la Pastoral Obrera de Catalunya.
La veritat és que tenia moltes ganes d'escoltar-lo, perquè en tinc molt bon record d'alguna feina a Càritas Espanyola en què havíem coïncidit. I no m'ha decebut gens, tot i que he de reconèixer que a estones se'm feia difícil de seguir tot el que ens anava abocant, precisament perquè ha fet una molt rica aportació.
Intentaré fer-me'n una síntesi d'aquí uns dies, perquè m'ho ha demanat l'Albert per al butlletí de l'ACO i perquè em va bé d'anar rumiant tot el que ha sortit. Però em ve de gust ara, tot i el cansament, comentar alguna de les coses que ens ha dit, encara que sigui d'una manera molt desordenada:
  • Els remeis que pretesament es donen a la crisi poden servir a curt termini, però a la llarga agreugen encara més la situació. Ens trobem en un punt en què no acabem de saber si l'Estat de Benestar europeu s'interromp temporalment o bé si ha començat la seva liquidació permanent.
  • les causes de la crisi cal buscar-les en el paradoxal aparellament que s'ha anat mantenint des dels anys 80: una extensió infinita de la producció a baix cost, que exigia un creixement desmesurat del consum, i un retall salarial acompanyat de precarietat laboral. Totes dues coses plegades han portat a estirar més el braç que la màniga: l'endeutament privat i públic.
  • vivim en una mena de cop d'estat no declarat: ens governa un mercat que no hem elegit, que ni tan sols acabem de conèixer i que "dicta" què fer als governs formals.
  • la crisi afecta tres qüestions bàsiques entrellaçades: el capital, l'energia i l'alimentació.
  • la desafecció democràtica, acompanyada d'una manca de cohesió cada cop més gran, deixa els més pobres en una situació molt vulnerable. I aquí hi ha posat la frase que titula aquest post. Perquè l'ajuda mútua, la solidaritat obrera, el suport familiar han ajudat a resistir moltes crisis. Però la tendència de la nostra societat no va per aquí. La cultura obrera ja no inclou avui els sectors més desprotegits de la classe treballadora, perquè costa molt de sortir del corporativisme.
  • el nou escenari social parteix d'uns nous axiomes: més és igual a millor; el preu és el valor de les coses (un valor que posa el mercat) i els subjectes s'han anat convertint en objectes.
  • avui hi ha més "desanuncis" que no pas "anuncis". La política no serveix, els sindicats són obsolets... és una mena de crisi d'oferta de sentit de les coses. En canvi, d'utopies ningú no en parla. Les utopies, per cert, que s'han d'anar coent, cuidant, creant.
Entre les propostes en positiu, en Víctor parlava de la satisfacció de necessitats (de subsistència, però també de protecció, afecte, enteniment, lleure, creativitat, llibertat, identitat... totes elles transcendents), de la construcció de sentit i de l'empoderament de les persones com a subjectes i protagonistes. En fi, el factor C: Col·laboració, Cooperació; Comunitat, aCompanyament, Calidesa, Compartir...
En fi, a mi m'ha semblat molt suggerent. No sé com ha anat el posterior debat ni el treball en grups perquè he hagut de marxar, però a mi, certament, m'ha anat molt bé ser-hi.
Mercè

dijous, 10 de febrer de 2011

La llibertat, al metro


Diu que Paul Éluard va escriure aquest poema mentre era a la resistència, durant l'ocupació alemanya. Una fotografia del manuscrit és a la parada de metro de la parada de Saint Denís, a París, i a nosaltres ens va emocionar.
Hi penso amb una certa tristesa, perquè em fa la sensació que estem empetitint la llibertat, una llibertat que també va ser molt anhelada durant la nostra dictadura. I sovint parlem dels nostres (petits) drets i oblidem els drets dels altres. Sembla que fumar, beure alcohol o conduir a gran velocitat siguin temes vitals. I sembla que la nostra opressió nacional sigui insuportable i comparable a la de països que viuen sagnants dictadures.
I en canvi no valorem la necessària llibertat dels immigrants, a guanyar-se la vida i a viure amb dignitat en un món que no hauria de ser propietat privada de ningú.
I no fem prou ús de les nostres possibilitats polítiques i participatives.
Aquí teniu en Gérard Philipe recitant-lo (ai, com sospiraria ma mare!):



I us deixo amb una traducció que he trobat per internet i que no sé si és prou bona. Però una mica d'ajut no estarà de més:

Llibertat

En els meus quaderns de classe
En el meu pupitre i els arbres
En l'arena en la neu
Escric el teu nom
En totes les pàgines llegides
En totes les pàgines blanques
Pedra sang paper o cendra
Escric el teu nom
En les estampes daurades
En les armes dels guerrers
En la corona dels reis
Escric el teu nom
En la jungla i el desert
En els nius en les ginestes
En l'eco de la meua infantesa
Escric el teu nom
En les meravelles de les nits
En el pa blanc de les jornades
En les estacions núvies
Escric el teu nom
En tots els meus bocins de cel
En l'estany sol florit
En el llac lluna viva
Escric el teu nom
En els camps en l'horitzó
En les ales dels ocells
I en el molí de les ombres
Escric el teu nom
En cada glop d'aurora
En el mar en els vaixells
En la muntanya enfollida
Escric el teu nom
En la molsa dels núvols
En les suors de la tempesta
En la pluja espessa i fada
Escric el teu nom
En les formes fulgurants
En les campanes dels colors
En la veritat física
Escric el teu nom
En les senderes despertes
En les carreteres obertes
En les places que desborden
Escric el teu nom
En el llum que s'encén
En el llum que s'apaga
En les meues cases reunides
Escric el teu nom
En el fruit trencat en dos
De l’espill i de la meua cambra
En el meu llit conquilla lliure
Escric el teu nom
En el meu gos llépol il tendre
En les seues orelles alçades
En la seua pota desmanyotada
Escric el teu nom
En el trampolí de la meua porta
En els objectes familiars
En el foc glorificat
Escric el teu nom
En tota carn que es brinda
En el front dels meus amics
En cada mà que s'allarga
Escric el teu nom
En el vidre de les sorpreses
En els llavis atents
Per damunt del silenci
Escric el teu nom
En els meus refugis caiguts
En els meus fars enderrocats
En els murs del meu tedi
Escric el teu nom
En l'absència sense desig
En la soledat nua
En els marges de la mort
Escric el teu nom
En la salut recobrada
En el perill esfumat
En l'espera sense memòria
Escric el teu nom
I pel poder d’una paraula
Torne a començar la meua vida
Només he nascut per conéixer-te
Per anomenar-te
Llibertat
Traducció de Marc Granell
M. GRANELL i I. MARTÍNEZ MARZO, Poemes d’un segle. Poesia occidental del segle XX, Edicions 96, Carcaixent, 1999.



dimarts, 8 de febrer de 2011

Ens cobrarem els interessos en espècies


Aquesta tarda l'Andreu en comptava ben bé una quinzena només entre els seus amics i coneguts de Viladecans. De jubilats forçosos que han treballat en alguna entitat bancària i que amb la reestructuració de les caixes van al carrer. I, per reblar el clau, en José Luis m'anuncia que dijous es jubila, després de declarar que no acaba de saber si és que es jubila o l'acomiaden.
Les caixes junt amb una obra social segurament plena de sofisticats serveis per mantenir l'autoestima dels jubilats van treient-se de sobre un munt de gent, de la de tota la vida. Aquests, rai, deuen ser privilegiats perquè probablement es jubilen en bones condicions. Però tot i això em sembla que deu ser una sensació ben agredolça.
Jo estic contenta, però. Em sembla que està molt bé que a Viladecans comptem a partir d'ara mb una quinzena llarga de persones actives, interessants, de bon veure, formades, sanes (algun potser amb una mica d'artrosi), preparades, amb possibilitats de fer tirar endavant un associacionisme que tenim una mica tronat, com tot allò que és col·lectiu. Un d'ells ja sé que es dedicarà a la política. Espero que entre caminades i viatges de l'Inserso continuïn, com fa quaranta anys, volent canviar el món. Companys, companyes, Viladecans us espera. Les caixes s'ho perden: elles es queden els diners, nosaltres les persones! Mercè



dilluns, 7 de febrer de 2011

Soles


Ja fa un any que no faig de voluntària a la borsa de treball de Càritas. Però hi penso sovint. Va ser una experiència ben interessant, tot i que perillosament intensa que vaig acabar deixant perquè ja no podia donar resposta a tanta trucada a tot hora.
Vaig veure moltes dones soles. Unes, les cuidadores de pares i oncles, sovint estressades i angoixades, havent de tocar moltes tecles: la feina, la família... i la gent gran, i no sabent gaire com posar-s'hi. Algunes venien, s'asseien i començaven a plorar. Em va fer pensar que tampoc no costaria gaire, per part dels ambulatoris o dels serveis socials, muntar algun grup de suport mutu i una mica de formació per ajudar a abordar aquests moments que per a mi són els més difícils: la incertesa de si ja has d'intervenir o no, si has de pressionar el teu pare o la teva mare per fer una cosa que no li agrada però que tu penses que li convé, o senzillament de saber gestionar un ajut d'una tercera persona. O de saber resoldre amb facilitat l'atenció a les persones enllitades sense acabar amb un pinçament. Una mica de formació geriàtrica generalitzada no ens faria cap mal.
I les altres, les dones que estaven aquí soles, que potser mai no havien treballat amb gent gran i que ara s'havien d'enfrontar amb una feina que no és fàcil. L'estereotip presenta dones que fàcilment "sedueixen" els avis, potser per aprofitar-se'n. Però jo més aviat vaig veure molta solitud, i dificultats per entomar senilitats, alzheimers i abandons de les famílies de les persones que atenien. I un lligam afectiu que les portava a visitar-los ben gratuïtament quan ingressaven en una residència o a portar-los flors al cementiri quan morien. No deu ser pas gens fàcil fer una feina que fàcilment enganxa a nivell emocional i que vas perdent un cop i un altre cop. En els equips professionals, això es treballa amb assessorament psicològic i aprenent a mantenir algunes distàncies. Però elles estan soles. Per no parlar dels abusos laborals a què s'enfronten: llarguíssimes jornades, sous baixos, dos alzheimers a preu d'un... Jo em sembla que no podria pas fer-ho.
Tota una economia deixada en mans de la precarietat laboral. Una pena, perquè sí que és un jaciment d'ocupació amb futur, i del que depèn la qualitat de vida de moltes persones grans. Mercè

diumenge, 6 de febrer de 2011

Una vaga contra Angela Merkel

Em sembla que fa dies va sortir en un acudit, no n’estic segur. Però després de la vinguda d’Angela Merkel a beneir el “pacte social” espanyol, i després de l’evident control que exerceix sobre les economies dels països de la Unió Europea, jo crec que comença a ser hora de posar en el punt de mira de les protestes socials a tot Europa el personatge que millor representa públicament això que ara s’anomena “els mercats”. O dit d’una altra manera, menys simplista: o l’esquerra es pren seriosament la necessitat de plantejar alternatives a l’actual situació, i de fer-ho conjuntament a nivell europeu, o això cada cop anirà pitjor. Josep Lligadas

divendres, 4 de febrer de 2011

Els pobres s'estimen més el suburbi


És, no gaire ben traduït, el títol d'un llibre que estic llegint i que vaig comprar a Paris. L'autor és un educador social que es tiu Étienne Liebig, amb una bona experiència a la "banlieue" parisenca. Fa una reflexió irònica i mordaç sobre els estereotips que tots plegats tenim sobre els pobres i, naturalment, és immisericorde -i amb raó- en relació a les polítiques socials (?) del govern Sarkózy. De fet no es tracta de polítiques socials. Quan hi ha un problema, la reacció sol passar per incrementar la policia, o les videocàmeres al carrer o per instaurar programes d'inserció que s'adrecen a la gent amb més possibilitats i continuen deixant al marge els qui haurien de ser objecte d'una atenció preferent. Però per acabar amb la incertesa i la precarietat laborals o per fer més accessibles i dignes els habitatges no es fa gran cosa.
La banlieue es converteix en un enemic interior sobre el qual es pot dipositar tota la insatisfacció del nostre sistema de vida sense qüestionar res més. La nostra mirada, sobretot en els nuclis de pobresa on viu la immigració, continua sent la d'uns colonitzadors que van contribuint a incrementar la desigualtat social. A sota el llenguatge políticament correcte que ens agrada utilitzar s'amaguen molts estereotips: els pobres són més violents, més immorals, més masclistes; no saben lluitar, no volen treballar. Si són pobres és ben bé per culpa seva. En nosaltres veiem la religió, en ells el terrorisme; en nosaltres, els adolescents rebels, en ells la llavor de la delinqüència i la droga. L'estigma d'immigrat s'estén sense tenir en compte que molts dels anomenats "immigrants" ja han nascut al mateix lloc que nosaltres i tenen la mateixa nacionalitat.
Explica molt bé els jocs de mans que cal fer per arribar a fi de mes amb molt pocs ingressos, l'atracció de la publicitat consumista, la frontera entre allò que és legal i el que no és. Una frontera que no es troba tant en els atracaments a mà armada, sinó en l'economia submergida, l'evasió d'impostos i tantes altres coses que en "ells" veiem com un delicte i en "nosaltres" considerem normal.
L'esquerra no en surt gaire ben parada, tampoc. La "gauche du caviar" sembla que té més sensibilitat ecologista que no pas social. Diu una cosa que em va fer pensar: que temps enrere els comunistes i els catòlics amb sensibilitat social -ho diu així- tenien molta cura d'estar a prop dels pobres. De conèixer-los pel nom. I això els feia ser menys teòrics i més humans. Els pobres, diu, s'estimen més el plàstic que el vidre, no trien les escombraries i preferirien un cotxe que una bicicleta...
M'ha agradat. Però el problema és que a més de crítiques àcides convindria formular propostes d'acció i això ja costa més. Mercè