dimecres, 23 de desembre de 2015

Nadal sense tocar de peu(s) a terra

Enguany toca un Nadal dels que ajuden a tocar de peus a terra. I mai millor dit: fa una setmana em vaig trencar un peu i em penso que en tinc ben bé per tres mesos. De moment no puc posar el peu lesionat a terra i això comporta un canvi de vida. No em queixo: no em fa mal, en Josep, que s'acaba de jubilar, està per mi i per les coses de la casa, en Jordi es mostra disposadíssim a satisfer els meus "antojus", que diu ell. Un munt d'amics i amigues em fan la vida més amable: fent-me encàrrecs, preparant-me el dinar de Nadal (gràcies, Anna!). Em sento estimada. A banda d'això m'agafa en un moment en què estic sobresaturada de coses i cosetes, en què no puc seguir el ritme que jo mateixa m'he marcat. L'aturada, doncs, és com un regal que m'obligarà a prioritzar i a deixar de banda aquest incorregible anhel de fer-ho tot i tot alhora, que a mesura que em faig gran es va fent impossible. Només em sap greu per la feina, on la meva ensopegada és sens dubte un destorb. Però també puc donar un cop de mà des de casa, i on no arribi jo ja arribaran els companys, que tenen disposició i capacitat per fer-ho. 
Malgrat les retallades, rebo l'atenció mèdica gratuïta que necessito i mentre no pugui desplaçar-me a la feina cobraré íntegrament el meu sou.
És qüestió d'acostumar-se a viure sense posar-se nerviosa si la pols s'acumula o si convindria fer no sé quina feina urgent de casa. Abandonar els perfeccionismes és fer salut. Se suposa que podré llegir, pensar, escriure i meditar. Ja veurem si en sóc capaç. De moment encara no ho he fet gaire.
Al meu voltant, hi ha situacions també difícils: els amics que celebraran el Nadal amb pèrdues importants a les seves vides; els qui afronten una etapa que s'entreveu que serà la darrera de la vida; els qui fan front a la malaltia, seva o de les persones estimades; els qui tenen al seu càrrec gent gran de pronòstic imprevisible que els fa anar d'ensurt en ensurt; els qui se senten sols i una mica abandonats en tasques difícils; fins i tot uns amics han hagut de marxar avui precipitadament de casa perquè se'ls enfonsava. I el més trist, una parella han perdut la criatura que esperaven.
Tot plegat em porta al sentit del Nadal. Lluny de la imatge televisiva de l'estem contents, fem regals, la vida és bella. Més aviat ho visc com un som fràgils, Déu és fràgil amb nosaltres. L'únic que és important és la qualitat de les relacions entre les persones, és a dir, l'amor, tot i que la paraula sembla sempre ensucrada.
Al costat d'aquesta fragilitat veig el dinar de Nadal que munten a la parròquia de Sant Joan de Vilanova i la Geltrú (un dinar halal obert a tothom); la vetlla de Cap d'Any que munten uns amics cada any a casa seva, amb persones que es troben soles -algunes d'immigrants i musulmanes; el seguiment i tutela que fa una amiga a una antiga veïna seva ja molt gran i amb demència; la dedicació d'una altra als seus sogres (amb Alzheimer)...; la col·lecta entre la gent del Mamut per a un dels integrants de la colla que passa un pèssim moment econòmic, la visita als camps de refugiats de Jordània (amb 2.000.000 de persones!) que farà un bisbe amic, i tantes altres situacions valuoses que m'envolten. És el Nadal d'una certa impotència i de la petitesa, que em fa pensar que cada cop que diem que Déu és "omnipotent" ens estem equivocant de Déu. Una altra cosa és que aquesta petitesa, com el gra de mostassa, acaba donant fruit, no sempre de forma evident i demostrable. Aquesta és la nostra esperança.
Amics, amigues: bon Nadal!


dissabte, 14 de novembre de 2015

Un Magnificat per l'ACO

Et donem gràcies, Senyor, pel nostre moviment,
  • Et donem gràcies perquè ens ha acollit sempre, en els bons i en els mals moments. Tal com som. Respectant els nostres ritmes, les nostres circumstàncies, les nostres dèries, els nostres bloquejos, les nostres prioritats.
  • Et donem gràcies perquè ha comptat i continua comptant amb nosaltres per ser Església. No perquè siguem perfectes, sinó perquè, com Déu, l’ACO confia en la nostra capacitat d’estimar enmig del barri, de la feina, de les associacions, de la família, de l’Església.
  • Et donem gràcies perquè malgrat la nostra petitesa individual l’ACO obre les portes a l’Esperit i fa sortir el repte, l’estímul, la preocupació, el neguit pels qui no tenen poder, presència, feina, formació; els que són menystinguts, els que pateixen.
  • Et donem gràcies perquè l’ACO no és el millor moviment del món: és Església també envellida, també amb dificultats per trobar persones que hi vulguin dedicar temps i esforç, també amb tendència a instal·lar-nos en el confort, o a no escoltar la teva veu, o de vegades a creure’ns els millors, o a encarcarar-nos en la rutina de l’estructura. Malgrat tot, l’ACO ens fa pensar i ens mou a transformar-nos per transformar.
  • Et donem gràcies perquè ens ajuda a pregar i ens connecta amb l’Església universal: la de tot el món i la dels qui ens han precedit.
  • Et donem gràcies perquè ser ACO no és mèrit nostre. És encàrrec de l’Esperit i renovació continuada del nostre ser Església i del nostre ser sal de la terra.
  • Et donem gràcies perquè tossudament l’ACO ens va recordant que nosaltres no som els últims ni el centre del món, ni els únics dins i fora de l’Església que treballen per a la fraternitat i la dignitat de totes les persones.
  • Et donem gràcies perquè l’ACO ens permet compartir alegries i neguits, fracassos i dificultats; perquè ens ajuda a pensar i a discernir.








Però sobretot, Senyor, et donem gràcies perquè l’ACO ens ajuda a reconèixer-te en tanta gent que ens envolta i ens fa sentir, encara, més set de tu.
(pregària del grup, ahir a la nit)

divendres, 13 de novembre de 2015

Parar i pensar

Podeu llegir-la aquí.
Ho vam fer amb l'Agulla i jo, francament, hi vaig accedir amb molt poc convenciment, pessimista com sóc. L'Agulla és una revisteta que potser fa uns 20 anys que funciona. La fèiem en paper i la col·locàvem en un blog. Ens va passar allò que de vegades passa: alguna persona significativa havia deixat la revista, tots plegats acusàvem el cansament de tants anys i l'ofec d'agendes espesses i de responsabilitats personals ineludibles, les feines pràctiques tendien a acumular-se en una o dues persones. I les circumstàncies externes (els canvis de sistema dels bancs per fer els rebuts) convertien una feina ja de per si una mica feixuga en una cursa d'obstacles. 
I en Josep va tenir la idea: quan s'acabi l'actual tanda de subscripcions, tanquem l'Agulla un any i la repensem: per fer-la nova totalment nova, en el disseny,  la distribució de feines, el funcionament. Només hem mantingut, és clar, els objectius de fer una revista per a cristians esquerranosos. Així podríem desprendre'ns de la servitud de la impressió en paper. No pas perquè imprimir-la i distribuir-la fos gaire complicat (tot i que porta feineta) sinó perquè sense despeses d'impressió i tramesa no ens cal cobrar a ningú. D'ara endavant, l'enviem per correu electrònic.
La novetat era que en lloc de pensar i continuar fent la revista fins al moment del canvi, ens vam regalar un any sabàtic. Això va permetre: explicar-nos bé i recollir adreces electròniques dels nostres subscriptors, que ens van ajudar a arribar a més gent; que els cansats i cansades reposessin una mica; que la sensació d'afeixugament fos substituïda per una nova il·lusió; que ens reuníssim per tractar qüestions més a fons sense la immediatesa de preparar el proper número; que ens forméssim tècnicament per afrontar millor la nova etapa; i que ens distribuíssim de manera més equitativa les feines. Fins i tot vam recuperar en Josep, que ens havia abandonat temporalment.
Tots continuem enfeinats, però la revista s'ha renovat i tornem a gaudir preparant-la, editant-la i distribuint-la. Tot, jo penso, perquè en un cert moment vam fer això de parar i pensar. Si no ho haguéssim fet és probable que haguéssim acabat parant igual: amb sentit de culpabilitat i sense represa. Tendim a pensar que el que fem és imprescindible i que el món s'enfonsarà si no tirem endavant tal o qual cosa, i ho pensem encara més quan estem sobrecarregats, en aquells moments en què delegar, per exemple, sembla impossible i de fet hi ha molt poques coses que no es puguin deixar una temporadeta.
Em sembla que ha estat una magnífica experiència. 

diumenge, 8 de novembre de 2015

Refugiats, immigrants, veïns, ciutadans...



Ahir l'ACO vam fer la castanyada que ja és tradició, als locals -magnífics- de l'església de Sant Pau del Camp.  Sempre tractem d'algun tema i després sopem tots junts, amb el que ens hem portat de casa.
Enguany el tema era el dels refugiats i ens hi ha ajudat en Llorenç Olivé, advocat d'una llarguíssima trajectòria en el camp de la immigració, primer a Càritas (vam ser companys!), i ara al Departament d'Immigració de la Generalitat, i membre de Justícia i Pau. Una persona compromesa, certament, en el tema, no només per la feina sinó per ben bé per convicció.
A mi em va anar bé per clarificar algunes coses. Us ho poso a mode de resum.
 - L'atenció als refugiats no és solament un deure moral. Es tracta de l'acompliment d'una llei en vigor... que els estats es resisteixen a acomplir. Vés per on, tant parlar de desobediència, i resulta que Espanya n'és pionera...
- El nombre de refugiats és molt minso respecte al total de la població novinguda cada any a Catalunya. Es parla de 15.000 refugiats (3.000 a Catalunya). L'any passat van arribar a Catalunya, que se sàpiga, 118.000 immigrants. La xifra, doncs, és irrisòria en el conjunt.
- Europa dóna voltes i voltes al tema dels refugiats. Mentre nosaltres pensem, afeixugats, els països que envolten Síria reben no milers, sinó milions de refugiats. Encara que siguin països petits, amb conflictes, i, com és el cas del Líban, amb molts altres refugiats, provinents de Palestina.
- No sembla pas que els països europeus reconsiderin les seves polítiques de venda d'armament ni que revisin quin ha estat el seu paper en l'eclosió dels conflictes bèl·lics que han causat tants refugiats.
- Els refugiats que ens arribaran (de moment de 15.000, n'han arribat 19; sí, no és un error: 19) no són els que surten per la tele. Són refugiats que fa molts i molts mesos que són en camps. La imatge que veiem per la televisió ens toca el cor, però és molt més complexa. S'estan ara distribuint els refugiats que ja han passat per totes les qüestions administratives.
- Si volem ajudar refugiats, el nostre país és ple de persones immigrades que han vingut per conflictes que potser desconeixem o hem oblidat, i que no han obtingut la condició de refugiat, però que necessiten ajut. Ser considerat immigrant econòmic o refugiat depèn molt sovint de qüestions purament polítiques o administratives. Depèn sovint de les relacions bilaterals amb el país en qüestió.
- La immigració afecta el 3 % de la població mundial. Si els consideréssim un sol país, seria el cinquè més gran del món. I més del 50 % d'aquests immigrants són menors de 18 anys.
- Els refugiats no són pas els únics que necessiten suport. Hi ha la gent d'aquí que ha perdut casa i o feina, que viu en condicions precàries; hi ha els immigrants amb o sense papers que malviuen. Estaria bé que tots plegats poguessin beneficiar-se de tots els recursos que som capaços de generar. La imatge d'Aylan mort a la platja ha estat més potent que la del veí desnonat. Però tothom necessita suport de la mateixa manera.
- Hi ha qui mira malament els refugiats perquè la llei estableix que rebran ajuts, però aquests ajuts són només per a mig any. Després hauran de passar per les mateixes dificultats que tothom.
- Molts dels refugiats que ens arriben són persones amb formació i estalvis, que es veuen despullades de tot el que tenen perquè el sistema d'accés europeu els deixa en mans de les màfies, cosa que comporta que després hagin de ser destinataris d'ajuts. Per què les ambaixades no inicien els tràmits de refugiat en el lloc d'origen?
- Sembla que alguns països es plantegen donar l'estatut de refugiat a qui estigui més qualificat o els convingui més. És una bona manera d'exemplificar que la qüestió dels refugiats és, com en tantes altres coses, una qüestió de classe.
- Cal anar amb compte amb el tipus de solidaritat que gestionem. En general el que sol anar millor són diners en mans d'entitats solvents. Donar coses (roba, estris...) no serveix de gran cosa perquè requereix una logística important aquí i allà i a més exigeix uns recursos potents per pagar el transport. Sol ser molt millor comprar el que fa falta a la zona, és una forma també de generar riquesa allà. 
- Hauríem de recuperar la memòria històrica dels exilis i migracions del nostre país...
Bé, és un resum que em faig jo mateixa per fixar una mica el que vam tractar. Estic cansada i no tinc el cap per a gaires literatures, però penso que en Llorenç ens va ajudar a fer bona feina. Ara ens caldrà ser conseqüents.

diumenge, 25 d’octubre de 2015

Embafats d'acció?

Ahir vaig anar a una reunió dels "retrobats", una colla de militants i ex-militants de la JOC i l'ACO, d'aquells que porten molts i molts anys en la vida associativa, sindical i política, des de la base, sense pretendre liderar res. Alguns han deixat el moviment, d'altres potser han viscut moments en què això de la fe es feia més emboirat, però no defalleixen. Des de fa un temps es van convocant i convidant amics (gràcies, Salva Martínez!) per reflexionar i compartir allò que viuen. 
El tema d'aquesta sessió era "Què aporta la participació al món a la nostra fe?", una pregunta que més aviat estem acostumats a formular-nos al revés. En Quim Cervera exercia més que de ponent, de catalitzador, de moderador i de fil conductor. L'estona que hi vaig ser em va resultar d'allò més estimulant: per l'experiència de la gent, molt fidel a la militància social; pel to tranquil, senzill, participatiu i gratuït de la trobada, i per la profunditat de les aportacions.
Em va fer pensar que per a mi aquesta participació en l'acció col·lectiva és la meva manera de viure la fe, de fer confiança a les persones i de relacionar-m'hi, una forma d'estimació, en definitiva. De tots aquests anys valoràvem més que els èxits obtinguts -pocs en cert sentit- allò que havíem après: a valorar l'aportació d'aquells que no són ben bé de la nostra corda, a ser crítics (també amb els nostres), a viure la humilitat de les errades, a conèixer-te més, a ser més lliures, a esmolar el sentit de la justícia i de la dignitat, a relativitzar les ideologies, a respectar els altres, a entendre millor l'Evangeli... Jo diria que l'experiència comuna era d'un cert despullament: l'essencial era la relació humana i l'estimació, i tots, més o menys, coincidíem en la necessitat de la contemplació i del silenci com a motor últim de transformació.
"Embafats d'acció, hauríem d'invertir en pau", deia la Imma, i crec que tenia raó. De fet, vam parlar molt del fracàs com a font de vida, com a humus que fa créixer. I és que és molt diferent parlar de la creu de Jesús que interioritzar què significa a les nostres vides... un camí llarg com la vida, i incert, cosa que potser està bé. Malament quan volem controlar de principi a fi tot allò que fem, que vivim, i que vindrà! Deixar-se anar amb confiança en mig de la boira és una bona cosa.
Algú, potser en Quim, ens advertia que la nostra espiritualitat no havia de ser alienadora, sinó amorosa (no centrada en el nostre benestar, sinó en l'estimació als altres), raonable i sensible als més desfavorits. Ja hi firmo.
No penséssiu pas que amb tot això la conclusió era que no cal continuar comprometent-nos en les entitats, partits i sindicats. Ben al contrari. Senzillament som en un altre moment vital, prenem una certa distància, assaborim allò que la vida ens porta i ho vivim no pas com una fita, sinó com un camí vital.



diumenge, 18 d’octubre de 2015

Acollir la llum

Això de la llum, ja es veu que és una experiència molt manresana... i molt ignasiana. Acabo d'arribar de la Cova de Manresa. No hi havia estat mai. Hi he anat en recerca de pau i d'una certa orientació vital: inquietuds, com les sembrades al Miracle (connexió amb la natura, silenci...), que de moment no acaben de trobar resposta; canvis familiars, amb la jubilació d'en Josep, que demanen que tots, a casa, ens resituem; i canvis a la feina pel mateix motiu (això em passa per treballar amb el marit!), amb una responsabilitat afegida que m'és un repte gran. A banda de tota una situació política i social que trobo difícil com mai, i on no sé quin paper fer-hi. I de la comprovació, dia a dia, que em faig gran i tot se'm fa més feixuc. Em costa treure'm la feina dels dits, m'he tornat més lenta. Amb tot, els canvis de salut en el meu cas, de moment, són irrellevants (quilos, colesterol, tiroides gandula). I malgrat el cansament que arrossego, em sento feliç.
No sé gaire què busco. Sé que faci el que faci de moment poques coses externes puc canviar. Si de cas, he de canviar les internes. I la primera que he canviat és la forma de pregar, l'anar a la font. Menys paraules i més silenci. 
M'hi he posat no gaire convençuda. Sempre em fa la sensació que hauria de rosegar uns salms que encara desconec, que hauria d'estar més pendent de les persones que m'envolten, de posar-hi atenció. Per, en terminologia ignasiana, "en tot estimar i servir". El silenci m'incomoda: sensació de perdre el temps, navegació mental per indrets exòtics, no arribar a cap conclusió sobre res, consciència de tot el que hauria de llegir i no m'he molestat a aprendre... Ha estat ben bé deixar-se anar, posar-se a tret, acollir la llum, esperar sense res a canvi, renunciar a conduir res... i trobar també el silenci com a resposta. 
Jo tinc tendència a funcionar amb agenda. Em passa amb la família i els amics. El problema és que gairebé també em passa amb Déu. Quedem a determinades hores i jo espero que es presenti i parli. Però és clar, això no sol anar així. De fet, sembla que ell ja hi és. Sóc jo la que he d'aprendre a reconèixer-lo. 
He pensat molt en la Biografia del Silenci, del Pablo d'Ors, i m'hi he posat. No hi ha camí sense les primeres passes. M'ha anat especialment bé quan he descobert la sala Arrupe, pensada especialment per a la meditació. La llum zenital recau sobre un bol immens que l'acull. Al costat una espelma-lotus crema. Un símbol estèticament perfecte i universalment acollidor. Buidar el bol perquè s'ompli de llum. A l'entrada, una fotografia del pare Arrupe meditant vestit a l'estil oriental. M'he recordat de la Hiroshima que va viure. Allà sí que van sobrar les paraules.


diumenge, 11 d’octubre de 2015

Sense gasosa



La campanya electoral per la qual acabem de passar m’ha semblat la més detestable des que tinc vida de vot, perquè crec que no és bo remenar els nacionalismes i perquè de nou s’ha vist que tant els indicis de corrupció com la corrupció demostrada no passen factura.
A banda d’això, no ens hem avorrit gens. No vull dir que ens hàgim divertit. Vull dir que hi ha hagut alguns canvis significatius.
Jo vaig votar Catalunya sí que es pot. Per fidelitat política (cotitzo disciplinadament a ICV tot i ser una mena de militant friqui) i perquè prometien treballar per dos objectius raonables: fer un referèndum amb garanties i frenar el desgavell de l’estat del benestar. Reconec que a mi, sobre el paper, el dret a decidir em sembla fantàstic. A la pràctica, tota la preparació d’un referèndum sobre la independència em fa patir, perquè no només es discuteix una proposta política més o menys asèptica, sinó que entren en joc totes les emocions patriòtiques. Amb el tastet d’aquests dies ja n’he tingut ben bé prou.
Des del punt de vista electoral, doncs, he fracassat.  Han guanyat els independentistes, s’han reforçat mútuament els patriotismes de perfil mesquí (alerta: no tots els independentistes ni els que no ho són tenen aquest perfil mesquí) i hem perdut, tots, el consens sobre la llengua. La meva opció política no s’ha menjat els roscos que somiàvem. 
Viure en minoria és un sentiment al qual m’he acostumat, i el meu currículum polític, sindical i eclesial comporta més fracassos que èxits. Però he de dir que no em sap pas greu, aquesta vegada. Després de sentir crítiques a tota la classe política i a la “casta”, es va optar per un dirigent veïnal amb experiència i no per la gent amb trajectòria pròpiament política. Segur que li faltava molt de rodatge i que això ha jugat molt en contra, però m’hi vaig sentir representada: va ser valorar la feina que no es veu de molta gent que és a les entitats, que treballa generosament i que sol ser invisible per als mitjans de comunicació. En aquest sentit representava ben bé el contrapunt a la llista dels guanyadors.
Les campanyes electorals són un despropòsit. Es busquen candidats “de disseny”, que siguin enginyosos, que tinguin èxit, de verb fàcil, guapos, agressius, capaços d’abandonar família i amics i d’indigestar-se àpat rere àpat durant una ingrata campanya. Jo no poso el llistó tan amunt. Per sort, he pogut constatar que no sempre “els millors” són els qui fan bona feina.
Vam anar en conjunt amb Podemos. Jo crec que va ser més un destorb que un ajut, però en valoro l’intent: és evident que hi ha punts de contacte i moltes coses en comú. Va estar bé provar-ho, tot i que jo no repetiria. Vaig sentir no fa gaire un politòleg que deia que hi ha partits “bottom up”, és a dir, de baix a dalt, i partits “top down”, de dalt a baix. ICV-EUiA som dels de base. Vull dir que persegueixen més aviat la vocació participativa, la valoració de la feina de formigueta a cada barri i a cada entitat, que no pas una bona imatge des dels mitjans de comunicació. Ja m’està bé. Podemos diu estar en aquesta línia, però de fet molts dels seus votants no ho són des del treball a la base, sinó des de la imatge televisiva, i en aquest sentit és una certa contradicció que acaba comportant problemes de coherència: el discurs és radical i l’experiència participativa sovint inexistent. 
A mi el dia a dia en el meu entorn és el que m’ajuda a viure, també des de la convivència amable amb gent que no pensen com jo. El radicalisme verbal està bé, assenyala rutes, però incidir en la realitat és tota una altra cosa. No ho pots fer sol. Mai no ho faràs sol. No hi ha política sense consens. I quan t’hi poses, t’adones dels teus límits i dels de la teva organització, i valores la feina dels companys de rem, encara que siguin adversaris polítics. És un necessari bany d’humilitat.
Cal provar coses noves. Encara que fracassin. Forma part del camí. Jo no crec que els experiments s’hagin de fer amb gasosa, poden fer-se amb els millors vins. Si no ens arrisquem, no construïm. Les novetats d’aquesta campanya són l’únic que penso que ha valgut la pena.
(A punt de ser publicat al Punt de Trobada)

diumenge, 4 d’octubre de 2015

Amb LaïcatXXI a Poblet

Un moment de la pregària inicial, divendres al vespre

Les inscripcions

La sala dels Cups, plena a vessar

Viure la fe al món laboral

Un tastet de dansa contemplativa
Ahir vaig anar a Poblet, a la trobada organitzada pel LaïcatXXI. Una trobada de laics i laiques de tot Catalunya, per tractar de temes socials i eclesials des de la nostra òptica, on vaig retrobar molts amics a qui feia anys que no veia. Una trobada amb el vist-i-plau dels bisbes -quatre hi van assistir (Vives, Taltavull, Pardo i Pujol)- i amb el suport dels delegats d'Apostolat Seglar, però muntada pels organitzadors, al seu aire.
Jo hi vaig anar perquè tenia una feina encomanada (un taller sobre litúrgia), però posats a fer hi vaig voler ser de principi a final. I francament em va agradar.
D'una banda, perquè els objectius eren anar per feina, animar-nos mútuament a tirar endavant, compartir experiències i projectes. No era una trobada de queixa ni de reivindicació, tot i que en els tallers en sortiren unes quantes, de reivindicacions. Però el to general era de continuar treballant, tant com puguem, bufi per on bufi el vent. Em va agradar aquest to positiu i de senzillesa, la bona organització (aquella organització que no es nota: simplement tot va a l'hora), la barreja de personal, l'esforç creatiu per agilitzar una jornada que hagués pogut ser tan buida com ho són de vegades alguns actes acadèmics tan protocol·laris. És que la temptació, per part dels laics, d'etzibar unes quantes cosses a les jerarquies,  hi és, perquè de motius sempre en podem trobar. Però a mi m'esgota i no estic segura que sigui un exercici que doni gaire fruit. El papa Francesc, amb el seu to, ha aconseguit no exactament apaivagar les queixes, sinó més aviat dirigir les energies cap a una Església més autèntica, cosa que segur que més endavant podrà permetre abordar certs canvis imprescindibles amb una mica més de serenor. Cal dir, a més, que els bisbes que van venir van saber ser-hi sense cap protagonisme, simplement acompanyant. 
A banda de la meva feina, vaig participar en un taller sobre el món laboral, muntat pel Consell d'Acció Catòlica. Anava sobre segur, perquè em constava que havent-hi l'Albert Dresaire com a ponent, funcionaria. Per primer cop a la vida, vaig parlar del món laboral amb persones eclesialment i ideològicament potser distants de la meva opció..., i em va agradar. Hi havia persones de l'Opus, de grups eclesials diversos, un grup de dones d'origen filipí, personal de neteja, directius... Va ser ben interessant. Això sí, vaig haver de descalçar-me dels prejudicis.
Al meu taller van venir una cinquantena de persones. M'ho havia preparat molt, moltíssim i em va costar força. He estat mesos treballant per fer una xerrada de 45 minuts. Ha estat tot un exercici per situar-me davant la litúrgia i per pensar què n'esperava jo. És un exercici que em resulta imprescindible per la feina que faig. No em serveixen els caminadors dels liturgistes més acadèmics, perquè jo no tinc els fonaments bàsics i per molt que m'hi esforci no tindré mai ni la seva experiència (ni me la deixaran tenir, he, he) ni els seus coneixements. Però en canvi penso que els laics tenim molt de camp per córrer, si ens deixen. Perquè la litúrgia és i ha de ser un reflex de la comunitat que la celebra, i tots volem comunitats compromeses, acollidores i profètiques, i esperem de la litúrgia que ens animi a ser-ho. El repte és com es transmet això a les nostres celebracions. De fet calen molts canvis eclesials, però fins i tot així, crec que l'actual estructura podria donar molt més de sí.
A la tarda, per pair el dinar i per desintoxicar el cap, vaig participar del taller de dansa contemplativa. Vaig gaudir molt. Reconec que fa molt de temps que penso que hauria de fer alguna cosa per desinhibir-me amb el cos. Mai no he ballat i sempre em moro de vergonya quan he de fer res que impliqui moviment. He pensat de vegades a apuntar-me a algun curset de ball de saló, però el meu parellu s'hi nega en rodó i jo també vaig amb massa coses i no tinc temps. La dansa contemplativa és molt i molt senzilla, fàcil de fer, no està pensada per al lluïment de ningú i a poc a poc et va portant al silenci, que és el que a mi em fa falta.
La trobada es va acabar amb una Eucaristia, ben preparada i molt viscuda. Llàstima que la magnífica església de Poblet no permet gaire una visió del conjunt de l'assemblea i el presbiteri, des de la distància, ni s'intuïa. Algunes iniciatives per animar la missa no van lluir el que podrien haver lluït en un altre entorn. Però vaja, va estar molt bé.
En fi, confio que la iniciativa tindrà continuïtat. Ens fa molta falta. Gràcies a tots i totes els que hi han treballat.

dissabte, 26 de setembre de 2015

Solitud electoral

Bé, ja s'ha acabat per fi la campanya. Detesto les campanyes electorals, i aquesta particularment. Com que em conec he intentat fer prevenció: no mirar la tele ni escoltar la ràdio; llegir poc la premsa; desconnectar discretament el seguiment d'alguns amics del facebook. He procurat mantenir-me al marge de les animalades dels uns i dels altres. He aconseguit no veure cap espot electoral. Ni un. A la feina hi ha un pacte no escrit de, llevat d'algunes brometes ben acceptades per tothom, no iniciar discussions apassionades que puguin crear mal rotllo. Ja entenem que cadascú vota el que vota, però no cal ni convèncer ni justificar-se. Amb tot he estat sovint injusta amb una companya més nacionalista, que camina cap a la santedat per la via de sentir-me rondinar sense perdre la paciència.
Però no m'ha servit de gaire: m'encenc com una teia a la mínima i m'he barallat amb uns quants amics. He fet mooooltes pràctiques de demanar disculpes per la meva agressivitat. Val a dir que malgrat la voluntat de quedar al marge de la campanya, alguns amics no han parat de bombardejar-me, vull dir que mai no m'havia sentit tan envaïda pels adversaris polítics. He escoltat alguns arguments xocants: hi ha qui votarà Junts pel sí confiant i desitjant que en Mas es mori ben aviat (!!!). M'he entristit molt veient que gent significativa per mi pren altres opcions, que estan a les antípodes del que a mi em sembla raonable.
Em miro la campanya nacionalista amb estupefacció, perquè em sembla que hi ha una mena de confusió entre el desig de la independència i les mesures concretes, com si les coses s'aconseguissin per la via de la màgia i no de la política. Una vegada, a l'ACO, vaig fer un taller que es deia "Harry Potter i la política municipal". Doncs el mateix, hi ha gent que sembla esperar que el 28-S, si guanyen, ja serem independents sense cap problema. En aquest sentit, la CUP em sembla molt més sensata que CDC. Ja ho he dit altres vegades, la meva educació en la lluita ve sobretot del camp sindical, on si fas vaga, saps que t'ho descompten i que potser no aconseguiràs allò que vols, i encara, que probablement mai no faràs carrera (ni falta que hi fa). No sé si tothom qui vota amb tantes ganes està disposat a arriscar-hi res. Aquesta serà la mesura real de l'èxit que tindran en la independència. 
La campanya m'ha aportat tres coses:
1) He descobert que hi ha alguna gent -poca, o senzillament invisible- que pensa com jo: que estima la llengua i la cultura catalanes, però que creu abans de decidir si això de la independència és prou bo, vol un plantejament més a fons i un referèndum pactat, per difícil que sigui. Potser alguns són més nacionalistes que jo, però ja m'està bé. Potser haurem d'anar parlant i treballant en conjunt, no pas per fer no sé quin corrent polític, sinó per ajudar-nos a pensar i a viure. Val a dir que valoro molt la confluència amb companys d'altres indrets d'Espanya, i que la seva aportació em sembla imprescindible.
2) Tenim molta feina, els de la meva corda política (Catalunya sí que es pot). He anat a un parell d'actes polítics. Algunes afirmacions del primer d'aquest actes, de format casolà, em van semblar pures consignes, buides de contingut, que cal matisar, aprofundir i formular en positiu. He constatat també que de fet, a diferència em sembla de la campanya municipal a BCN, la decisió d'anar plegats s'ha pres des de dalt. Vol dir que a la base, els de Podem de Viladecans, barallats com estan entre ells, es comporten com si ICV-EUiA fossin els seus enemics i no els seus companys de ruta. M'he assabentat d'algunes coses del seu funcionament habitual dignes de la millor casta. Vaig ser a l'acte que es va fer a Viladecans, de suport a la necessària reforma de l'hospital, amb Pablo Iglesias (al qual mai no havia escoltat ni llegit), Joan Herrera i Lluís Rabell. Em vaig sentir malament, perquè no som pas nosaltres els únics que hem treballat en aquest tema, tot i que hi hem treballat sempre (bé, jo he de reconèixer que hi he treballat ben poc). 
3) Agraeixo als meus companys independentistes d'ICV la seva paciència. Deu costar molt, en aquest moment, voler la independència i mantenir-se fidel als principis de l'esquerra. Crec que a ICV tot plegat s'hagués hagut de parlar més i millor. Alguns han  deixat el partit. Hem oscil·lat d'una banda a l'altra, però finalment crec que hem trobat punts d'acord per anar plegats: a) amb o sense independència, els drets de la gent són inalienables; b) cal fer un referèndum seriós. El dia que hàgim de votar sí o no, ja ens barallarem, però encara falta molt :)
Em sento trista, molt decebuda i en minoria. Com si m'hagués atropellat un tractor. Hi ha molta immaduresa en tot plegat, però no dono per més. 
Fa uns mesos vaig escriure sobre les actituds a mantenir sobre el tema. A nivell personal, crec que he fracassat. 
Surti el que surti, caldrà continuar treballant, però. Confio que sense tant de soroll. Hauré d'aprendre a conviure amb el nacionalisme.

diumenge, 20 de setembre de 2015

Fe electoral

Acabo de rebre un correu electrònic indignat del meu amic Ramiro, que es queixa que a Catalunya Cristiana fan propaganda molt descarada de Junts pel sí. Té raó. Jo també ho vaig pensar quan vaig veure el darrer número, en què carreguen contra l'Ada Colau no només per haver suprimir la missa de la Mercè en el programa (al meu parer, són ganes de fer amics i una solemne tonteria des del punt de vista de l'origen de la Festa Major) sinó també per la seva política, que jo, si visqués a BCN, hagués votat. Al costat d'això hi ha un enorme anunci electoral del Mas i amics. No em sorprèn. Aquest mitjà, amb què jo col·laboro de tant en tant, no es caracteritza per la seva pluralitat política. En un número anterior, en què sortien fotografies de la festa anual de Catalunya Cristiana - Ràdio Estel, hi havia una fotografia del matrimoni Pujol-Ferrusola, que encara que ens hagi robat (no pagar impostos és robar als pobres) de forma reconeguda per ells mateixos amb l'evasió d'impostos, continuen sent considerats, es veu, com el súmmum de la família cristiana i de la pàtria, i fins i tot de la independència.
De fet, però, no volia parlar ben bé d'això. És que constato que aquestes eleccions són les eleccions de la fe. En molts sentits.
La independència o no de Catalunya és senzillament una forma d'organització política, que arriba barrejada amb massa emocions. I a aquestes alçades, crec que ningú no pot objectar al fet que un col·lectiu decideixi com s'autoorganitza. La cosa no és tan senzilla i alguns temem els referèndums per la polseguera que pot derivar en indesitjades divisions, perquè als partidaris del sí i als del no els convé polaritzar el tema al màxim, i tensar la corda, que és el que a mi em posa més nerviosa. Però a hores d'ara, un referèndum ja és imprescindible.
Ara bé, des del punt de vista cristià, estic molt farta que tothom hi posi l'Evangeli, la doctrina social i el pare carabasser pel mig. Alguns bisbes, com Cañizares, perquè consideren que Espanya és un bé moral (?) i alguns amics -pesats, pobrets- perquè pretenen fer la teologia de la independència, que té molts adeptes, corrent el risc d'utilitzar el nom de Déu en va. Jo crec que el bé moral de veritat és que es respecti la llibertat individual i col·lectiva, que s'adoptin mitjans democràtics i no violents, que no es desqualifiqui l'adversari senzillament per crear merder, que no es facin trampes institucionals, i sobretot que l'atenció als més febles i la solidaritat no en quedin marginats. I crec que pot ser tan legítim des d'un punt de vista cristià optar per la independència com no fer-ho. Més aviat crec que seria bo desdramatitzar la qüestió. Per això penso que les Esglésies no haurien de prendre partit. 
Però hi ha moltes més fes, pel mig, en aquesta campanya. La fe d'afirmar que tot anirà bé, perquè es desitja que sigui així. I pinta bé, jo també hi viuria en aquesta Catalunya de lligar els gossos amb llonganisses. Però aquí sóc una agnòstica total, per no dir atea, perquè em sembla que no es pot donar per fet coses que no depenen només de la pròpia voluntat. Em sorprèn que les diverses formacions polítiques tinguin els seus propis acadèmico-bruixots de la tribu, que pontifiquen sobre la Seguretat Social, Europa, l'economia i fins i tot la lliga de futbol, quan està clar que són coses que no depenen únicament de la pròpia voluntat, i més quan hi ha mal rotllo amb Espanya. Jo creia que el pas per la Universitat aportava una pàtina d'objectivitat més o menys científica, però es veu que no. Ha arribat un moment que hi ha tant de soroll que jo ja no sé què creure, o més aviat, ja no crec res.
La meva pròpia fe social em fa desconfiar, per exemple, de la Seguretat Social, que estic segura, per no dir seguríssima, que té uns forats negres superiors als de l'univers, i que és urgent repensar de cap i de nou. Per tant temo que les pensions, a Catalunya i a Espanya, aniran fatal en els propers anys. 
I faig memòria que la divisió en tres al bisbat de BCN, que, com es va dir a la revista Foc Nou en el seu moment va ser un bunyol com a mètode encara que tothom segurament estava d'acord que un arquebisbat de tals dimensions no era gens operatiu, ha necessitat deu anys per al repartiment de cromos. De bon rotllo, i amb el reconeixement per part de tothom, de l'autoritat vaticana. 
Per tant, és legítim el desig de molta gent per la independència, però també ho és el reconeixement que enmig d'una greu crisi econòmica, amb una Europa reticent a les fragmentacions internes, i de molt mal rotllo amb els veïns, la cosa no serà fàcil. Cosa que, repeteixo, no hi treu legitimitat.

dijous, 17 de setembre de 2015

Cristians comunistes

"Cristians comunistes. Aportacions cristianes a l'acció política d'esquerres a Catalunya" és el títol del darrer llibre d'en Quim Cervera, que és una reflexió sobre un recull d'històries de vida de persones cristianes compromeses a ICV, EuiA i CCOO. El llibre va presentar ahir a Can Fabra, a Sant Andreu, acte en el qual vaig participar, junt amb Andreu i Oriol Carol, de l'editorial Llibres a Mida, Pau Vinyes (fill d'una de es dones que va participar en el llibre), José Luis Atienza (militant d'ICV a Viladecans), Quitty Guirao (militant també d'ICV, a Mataró i membre de l'ACO) i en Quim.
Francament, vam passar una bona estona, perquè vam retrobar amics ben diversos i perquè les aportacions van ser molt interessants. Us deixo amb la de José Luis Atienza, que, com sempre, no té pèrdua.

Abans de res vull agrair la invitació del Quim a aquesta original i ambiciosa presentació del original i ambiciós llibre Cristians Comunistes, que probablement podrà donar peu a un nou llibre.

"Soy ateo, gracias a Dios", era una de les frases estrella del director Luis Buñuel, una reflexió disfressada d’acudit. "Cristianos en el partido, comunistas en la iglesia",  dues frases d’una nuesa franciscana, sense ni un verb que portar-se a la boca però que amaguen l’íntim i no tan íntim conflicte de les dobles identitats.

Les dobles pàtries i les dobles militàncies són sempre candidates a patir dobles desconfiances, en uns ecosistemes ideològics on la fidelitat i la monogàmia en el pensament i l’acció es donen sempre per suposades. "No lo pueden comprender como se pueden querer dos ideas a la vez y no estar loco".

Probablement això era abans perquè ara sembla que la insuportable lleugeresa de les idees en teoria ho admet tot. L’experiència vital de pertànyer al partit ha passat d’intensa a lleugera, i la intensa i complexa comunió dels militants del partit, no exempta de conflictes, gairebé s’ha perdut.

L’emoció de la vella lluita de classes,  la il·lusió de construir un món més just, amb més igualtat, construït des de la solidaritat, la il·lusió de agermanar-nos, ha estat substituïda  per l’emoció de la il·lusió nacional.  El culo di ferro de les reunions, però també de l’intercanvi, ha estat substituït pels whatsapps, pels e-mails, i militar pot reduir-se a clicar "me gusta" al facebook.

Tornant a Buñuel, la gent de la meva generació, siguin creients o descreguts, estem fets a partir de valors cristians, cultura cristiana, catòlica, amb les seves llums i les seves ombres.

Jo he de dir que sóc un descregut cada cop menys laïcista, perquè no fan nosa els valors força que ens pot donar la gent cristiana, més aviat tot el contrari, i crec que hauríem de ser més possibles aliats que teòrics rivals. 

No crec gaire en el gest de negar-se a anar a Missa per la festa major perquè per a mi, que sóc regidor practicant i ateu no practicant,  és un gest de respecte i d’estima a la meva gent i a les seves íntimes i públiques creences.  I tot això ho vaig aprendre al PSUC.

La primera vegada que em van parlar de sindicalisme, i em va emocionar, va ser el el Nepo, García Nieto, sobre la lluita per la llei de la cadira, per poder asseure les dones embarassades en les fàbriques del tèxtil.  Ell feia política amb la gent del PSUC del Baix, sindicalisme amb CCOO, però quant a la realitat ell era més de tocar pèl que nosaltres.

Era un pastor que sempre feia olor a ovella perquè compartia olor i vida no només amb els treballadors, sinó també amb els marginats de la terra i els perdedors per golejada.

La fàbrica ja no és el centre del món assalariat, per tant hem perdut en gran part la socialització que donava el treball en grup. Estem envoltats de valors neoliberals, però també de valors de modernitat narcisistes, individualistes. Els cristians, i en especial els cristians pel socialisme, tenen sentit de comunitat. La meva església és la comunitat, deia el Nepo. Comunitat, comunió, comunisme, en comú.

No podrem avançar en la millora social si no som capaços de construir un nos solidari. I el nos, el nosaltres, no s’aconsegueix sense transcendir més allà de la nostre pell individual, més allà del nostre present personal i del nostre futur particular. 

I en això teniu molt a ensenyar-nos i a nosaltres ens toca aprendre i reaprendre. El Nepo no renunciava a un món nou, però predicava i practicava en el seu dia a dia per crear una illa de canvi al seu voltant amb la idea de formar arxipèlags. Això ens toca fer a cristians i gentils, canviar les coses des del cos a cos, en comú, en comunió amb la comunitat, per reinventar no sé si el comunisme o la fe en el gènere humà.

diumenge, 13 de setembre de 2015

Decepció


No puc amagar la meva decepció davant d'aquesta fotografia, sobretot davant del text que l'acompanya, en què Mas fa unes quantes afirmacions en relació a la pobresa: a) compte amb els pobres que volen viure del Pirmi!; b) la Catalunya no independent no té recursos per als pobres; c) cal aprofundir en la reforma laboral. 
Res de nou: el primer que va fer CiU quan va arribar al poder va ser arreglar (?) els pressupostos per la via de treure els recursos a la baula més feble, els beneficiaris de la Renda Mínima d'Inserció, amb l'argument, que, un cop fetes les recerques oportunes es va demostrar fals, que ens robaven. El segon i el tercer que va fer va ser retallar en educació i en sanitat. Una mostra dels valors de la coalició. 
La seva Catalunya, amb o sense independència, mai no ha volgut destinar els recursos necessaris per als pobres. Sempre han intentat que el tercer sector cobrís la seva atenció i sempre ha deixat en mans de loteries successives el seu finançament (quina fixació que té CDC amb el joc!). De fet quan l'oposició ha demanat parlar de pobresa hi ha posat tots els entrebancs del món. Una altra cosa és si ho demana Lucía Caram. Deu ser perquè els parlamentaris que no són de la seva corda són el diable al costat dels angelets amb qui li agrada fer-se la foto. 
I encara, CiU va donar ampli suport a una reforma laboral del PP que submergeix en la pobresa i en la precarietat la poca gent que accedeix a una feina. Servidora defensa que Espanya no és el PP, i en això devem coincidir amb un president que rebutja per complet Espanya, i que ha donat suport en nombroses ocasions al PP, sobretot en tot allò que sigui desmuntar les polítiques que permeten viure a qui no té res més que la seva capacitat de treballar.
Jo també crec que de vegades hi ha frau al PIRMI. També n'hi ha a la Seguretat Social, i també n'hi ha al Parlament amb les seves dietes. També n'hi ha en la política de subvencions (penso en aquelles subvencions a l'Orfeó Català que acabaven, de forma legal, a les arques del partit en el poder). I n'hi ha, sobretot, a l'hora de pagar a Hisenda o a l'hora de finançar els partits. No sembla que Mas ni CiU estiguin nets de culpa com per anar lapidant els pobres.
Per lluitar contra aquest frau cal establir mesures tècnicament correctes -de vegades no ho són-, cal dotar els serveis socials de personal suficient i sobretot cal acabar amb l'economia submergida: fer que tothom cotitzi el que cal cotitzar, regularitzar les situacions dels "sense papers", etc., i, a banda d'incrementar el control fiscal, establir un sistema fiscal més redistributiu. Res de nou.
Em dol, però, que persones com les de la foto que són tan al costat dels pobres siguin tan poc crítiques amb les causes de la pobresa i legitimin un poder que menysprea públicament els més febles. Jo vaig estudiar treball social amb ganes que la gent que pateix la pobresa se'n sortís, no per contribuir a perpetuar-la. Això passa, com deia Càritas en aquell moment, per atendre les seves necessitats peremptòries, però sobretot perquè rebi una formació que li permeti desplegar tot allò de què és capaç, una feina digna i un marc social que no afavoreixi la desigualtat. La primera condició, crec, és creure que la persona que tens al davant no és un aprofitat, sinó que exerceix un dret. I creure (i desitjar i treballar perquè així sigui), que se'n pot sortir.
Avui, en plena crisi, es multipliquen els ajuts assistencials, que són els que creen dependència: la beneficència de tota la vida. Són ajuts en què el protagonista és qui ajuda i no qui ho hauria de ser. Jo crec que cal reclamar la promoció de les persones i, sobretot, la millora de les condicions laborals i la recuperació d'un estat del benestar que aquí mai no s'ha acabat d'implementar. 
Per cert, només que els Pujols retornessin tots els diners que han estafat a hisenda, potser la situació dels Pirmi milloraria una miqueta.

diumenge, 6 de setembre de 2015

Prioritats polítiques de saló

Dic de saló, perquè són les que intento expressar des del confort de casa meva i a banda de consignes polítiques. De consens real gens fàcil i gens originals. Sense ordre ni concert.
  1. Acabar amb l'economia submergida, a petita o gran escala. No hi ha justícia social si no hi ha transparència, equitat, pagament dels impostos, retribucions dignes, prestacions adequades als ingressos reals, protecció social garantida de tots els treballadors.
  2. Recuperar una legislació laboral com cal, amb salaris com cal. Avui, els sacrificis dels treballadors fan més rics els rics (i tenen la barra de dir-ne "recuperació de l'economia"), però no repercuteixen en el benestar dels qui fan l'esforç. Treball i dignitat han d'anar junts. Estem preparant un futur molt més fosc que l'actual (sense Seguretat Social i amb una part àmplia de la població amb sentiment d'exclusió. Les "banlieues" com a forma d'organització social: malament! ).
  3. Acabar amb els paradisos fiscals; fer pagar les operacions purament especulatives.
  4. Posar a ratlla les multinacionals: en els hàbits que generen, els productes que ens col·loquen, els impostos que no paguen i la seva forma de relació amb els clients.
  5. Nacionalitzar els proveïments bàsics.
  6. Papers per a tothom: immigrants i refugiats tenen dret a viure dignament.
  7. Posar fi a l'explotació dels combustibles fòssils: reducció de consum i recerca de noves energies. Protecció dels espais naturals. 
  8. Ni fabricació ni venda d'armes. Control exhaustiu dels canals del tràfic d'armes.
  9. Revisar i repensar el sistema de prestacions socials: sospito que deuen haver-hi forats notables a les arques de la Seguretat Social, però tampoc el sistema actual em sembla adequat a les necessitats socials. Per reformar-lo cal filar prim i prioritzar en les qüestions tècniques i una gran capacitat de consens i voluntat política. Difícil.
  10. Prioritat a l'educació i a la cultura, en la diversitat.
  11. Proximitat de govern, descentralització, participació, compromís ciutadà.
  12. Vetllar per l'alimentació: per la qualitat, per la distribució, per la producció.
  13. Compromís ètic dels mitjans de comunicació.
Carta als reis de coses que no són fàcils i que no es poden aconseguir si no és amb voluntat ferma de la majoria de la població, per damunt de la diferència de llengües, nacionalitats, religions i cultures. Ja sé que és un exercici infantil, però de tant en tant em va bé fer-lo.


Abusos corporatius




He passat un estiu tranquil, gaudint de les vacances i fent tres mil feines, de tota mena, que tenia pendents: des de canviar les bombetes foses, fer neteja a fons, arreglar els armaris, posar en marxa els arranjaments necessaris que a l'hivern no tinc temps de fer, posar-me al dia en les qüestions informàtiques (en l'aprenentatge de nous programes i en el manteniment de l'ordinador i tot el que suposa), en les relacions de les entitats on tinc responsabilitats amb les administracions públiques (estatal, Generalitat, Ajuntament) i, la més difícil, barallant-me amb les grans corporacions: assegurances (Caser, Reale), Movistar (un clàssic), els bancs (Bankia), Endesa i també Microsoft. I encara em deixava Ikea.
M'he fet més conscient del paper que aquestes corporacions tenen en les nostres vides i de l'abús sistemàtic de poder i econòmic. Seria feixuc explicar aquí pas a pas cada gestió i el motiu. En línies generals: Caser i Bankia han estat cobrant-me durant anys una assegurança que no era meva. Caser ha rectificat en part davant la meva reclamació. Bankia ni tan sols s'ha dignat contestar. De fet nosaltres no hem abandonat Bankia per respecte als qui hi treballen i hem hagut de suportar molta incertesa, canvis de personal, atzucacs informàtics... Tot i això veig que ignoren els clients.
Movistar ha estat cobrant a en Josep una connexió a internet ni desitjada ni demanada, un automatisme via satèl·lit que costa gairebé 2 euros diaris. La reclamació via 1004, feta dues vegades, no va tenir cap èxit. Finalment la via epistolar ha aconseguit que retornessin els diners. Avís per als usuaris de Movistar que no teniu internet al mòbil: demaneu que eliminin la possibilitat de connectar-vos. Altrament, us ho faran pagar. A banda d'això, hem instal·lat la fibra òptica en un sainet inacabable que no us explico per no avorrir-vos, però que a la pràctica vol dir que tenim menys prestacions de les anunciades.
Reale, després de vint anys d'assegurança a tot risc amb el cotxe, ens expulsa sense donar-ne cap raó (tres "partes" en vint anys i només un pròpiament per culpa nostra (un copet, no l'estavellament del cotxe!). 
Microsoft ofereix gratuïtament el nou programa Windows 10. Quan l'instal·les t'adones que el programa penetra fins a les tripes del teu ordinador, en teoria per facilitar-te la feina, i a la pràctica per fer ús de la teva informació. Vaig tornar al Windows 7, que és el que tinc i em funciona perfectament. 
També hem estat pendents d'Endesa, que havia de canviar durant l'agost el comptador i no ha donat senyals de vida. Ja s'espavilaran!
A Ikea vaig comprar quatre llibreries amb porta. Els preus són uns, però de fet has de pagar més si vols que te'ls portin a casa o que te'ls muntin (això ho entenc perfectament), però també has de pagar més, senzillament per treure'ls del seu magatzem i col·locar-los al teu carro per passar per caixa. Cada porta de les vuit que em feien falta pesava set quilos i feia dos metres i les tenien a una alçada considerable per mi que sóc baixeta. L'ajut me'l van donar altres clients, perquè el personal d'Ikea no està per això, es veu. Si vols que ho facin, has de pagar. Vaig arribar a la caixa amb alguna porta trencada, que em van substituir sense problema. Penso que, a banda, de fer malbé coses inútilment algun dia algú prendrà mal amb aquest sistema.
A mi tot això no em fa cap gràcia. Aquestes corporacions malden per fer-se imprescindibles en les nostres vides. Ens creen necessitats que nosaltres fem pròpies (burros nosaltres, també!). Abusen clarament dels seus clients, no sempre compleixen amb les seves obligacions, et condemnen a entendre't amb màquines més que no pas amb persones; no contesten els teus escrits o te'ls contesten de forma inintel·ligible, i, això sí, controlen sempre els seus treballadors amb qüestionaris telefònics o informàtics que els seus empleats temen. No gosen, però, posar un qüestionari sobre l'actuació corporativa, que és a qui jo tinc ganes d'insultar.
I no sembla que sigui una prioritat política per ningú posar-los a ratlla. Sé que hi ha alternatives. He començat el camí a Triodos (per cert, el castellà llengua dominant i la seu a Madrid). I sé que hi ha Som Energia i d'altres opcions per a alguns serveis, però a banda d'optar per altra mena de corporacions, les existents, les del mercat, s'han de regular. Perquè aquest és el servei a l'usuari, però si parlem del tracte fiscal, estic segura que tots plegats deuen tenir per norma l'escaqueig sistemàtic i que actuen com a lobby defensant els seus interessos.
Ha estat un estiu cactus, un estiu punxegut. Amb el rerefons dels refugiats de Síria i amb el bany maria nacionalista a punt d'entrar en ebullició. Tot plegat, però, m'ha ajudat a formular les meves prioritats polítiques allunyades potser de les del meu entorn.

dilluns, 20 de juliol de 2015

Embolica que fa fort

L'església que serà enderrocada. La fotografia no és d'una  assemblea, sinó de la pregària que Pastoral Obrera hi va muntar el 1er. de Maig
Em pregunto si aquests nusos conflictius amb solució difícil són un signe dels nostres temps, o és que a mesura que passen els anys veig les coses més complicades.
L'altre dia vaig estar sopant amb uns amics del Poblenou, que m'explicaven tot l'embolic de l'enderrocament de l'antiga parròquia de Sant Bernat Calbó, afectada per l'aluminosi pròpia de tantes construccions dels anys 50 i 60. Bé, de fet el problema no és que l'enderroquin, sinó que en el seu emplaçament, propietat del bisbat de Barcelona, hi construiran un convent (o un monestir, que no ho sé mai) per posar-hi una comunitat de monges que ara viuen prop de la de Sant Jaume, la comunitat de l'Anyell.
La cosa és complexa: el projecte, que no presenta cap problema legal i ja ha estat aprovat, és rebutjat per molta gent del barri. S'ha constituït una plataforma que li és contrària. Motiu? Reclamen que el solar passi a eixamplar l'actual plaça que hi ha davant l'església o bé que s'hi construeixi un equipament. Altres motius no confessats, i que s'han anat manifestant d'altres maneres: el creixent anticlericalisme o una visió molt negativa de tot el que soni a religiós (m'explicaven d'una mare, a l'ssemblea, amenaçant una monja de cridar la policia si gosava aproximar-se a la seva criatura); la por que si la comunitat de monges es dedica gaire als pobres, hi hagi un efecte crida (sembla que els pobres fan més nosa que els turistes). No ho sé. D'altra banda, sembla que l'equipament que reclamen té una molt difícil concreció. Les formes en aquesta plataforma han estat verbalment força agressives i amb alguns intents manipuladors, com fer que els nens de l'escola que hi ha a la plaça reivindiquessin equipaments, entre ells un poliesportiu. Vist l'espai disponible, potser hi cabrien els vestuaris.
L'associació de veïns intenta fer pedagogia sobre allò que és legal i allò que no ho és, sobre el que encaixaria bé en el teixit urbà i el que no (fer una plaça més gran, clarament, no). A banda que justament aquella zona és a tocar de la zona de platges.
El tercer sector que se sent molt incòmode és l'eclesial del barri. Sembla que amb el tacte que és habitual en el bisbat de Barcelona, no hi ha hagut cap consulta prèvia, ni tan sols cap informació que mereixi aquest nom de cara al rector i a la comunitat cristiana, que es troben una comunitat de monges, sí o sí. Unes monges que, vist el seu web, tampoc no queda gaire clar a què es dediquen a més a més de resar, és clar. Obra social no en fan. Sembla que acompanyaran espiritualment els pobres que es deixin, o potser els turistes, que a Poblenou ara ja són legió, si tenim en compte el nombre proporcionat d'hotels que s'hi han construït en pocs anys. En qualsevol cas, tot i ser mendicants, sembla que compten amb prou diners com per fer un monestir i una petita església de nou en nou (quan sigui gran vull ser mendicant d'aquesta mena). Jo més aviat pensava que un dels problemes de l'Església a casa nostra és que els bisbats i les congregacions religioses estan plenes de locals enormes desocupats i difícils de mantenir. Però pretendre que es posin d'acord per fer-ne un bon ús deu ser molt difícil. Val a dir, però, que les monges han anat a trobar els col·lectius que els eren hostils, per parlar, cosa que està força bé. 
En fi. Els meus amics, com a ciutadans no tenien cap objecció fora d'un projecte arquitectònic que trobaven més aviat lleig. Com a cristians, el tema no els agradava gens. Matisacions difícils, en qualsevol cas. L'Ajuntament tindrà feina.

diumenge, 12 de juliol de 2015

La democràcia com a denominació d'origen

L'adjectiu "democràtic" s'ha convertit en una etiqueta que confereix autenticitat i garantia a determinades actuacions en contextos molt diferents. És utilitzada, doncs, com a marca amb denominació d'origen, i també com a projectil contra l'adversari. Tothom es considera altament democràtic.
Emboirada com sóc, jo hi veig molts clarobscurs. Per pensar-hi, em dedico a repassar alguns usos de la "paraula" en el meu entorn al llarg dels anys.
1. Taller d'en Jordi, on l'ús del castellà és molt majoritari. El veig a casa escrivint l'editorial de la revisteta interna que editen, en castellà, quan ell sol escriure en català. Ho comento al centre i em diuen que els nois i noies que formen la redacció majoritàriament han decidit publicar la revista només en castellà. I aquesta és una decisió assembleària que seria molt injust transgredir perquè és democràtica, és a dir, votada pels interessats. Del tema majories i minories, millora de la comprensió del català entre els usuaris, etc., no se'n parla. A mi em fa pensar que si el conjunt de la societat apliqués el tracte a les minories discapacitades amb aquest criteri, patiríem força tots plegats.
2. Creació del consell de la convivència de Viladecans. El meu paper és de tècnica de confiança (això tan bescantat!). Com que volem que sigui democràtic, posem els objectius i els projectes del consell a debat. Es rebaixen, des del meu punt de vista, però es consensuen i s'aproven per unanimitat. Passen dues coses: els qui més rebaixen, no hi tornen a aparèixer (potser no els hem sabut motivar, però vaig tenir la sensació que venien "teledirigits" per algun partit polític); part del focus d'atenció del consell passa de l'acollida als immigrants a les caques dels gossos. El procés és democràtic i participatiu, però arribar a la majoria comporta renunciar a algunes coses, que no són petites. Probablement si apretes més, et quedes sol. I sempre ets vulnerable a les manipulacions.
3. Fem els estatuts d'una coordinadora d'entitats entre una vintena d'associacions. Hi ha una exigència, sobretot per part dels més joves, d'un cert assemblearisme: es desconfia de juntes, de presidències i de responsabilitats concretes, que es considera "casta" (avant la lettre, perquè encara no se'n parlava en aquests termes). Un sistema que funciona si tothom es posa molt les piles, cosa que sol passar al principi... Però els joves són els primers a desaparèixer i al final la coordinadora queda en mans dels qui més treballen, sense cap cobertura legal, els quals no gosen ni reunir-se en petit comitè per fer feina, per no irritar ningú, perquè el fet que la gent no vingui a les assemblees no impedeix que faci una crítica esmolada. Em sento jugant a "l'últim, para". Està bé recordar que les juntes no són  per posar-se medalles sinó per fer un servei, però la democràcia exigeix constància, feina i responsabilitat, i, també, confiança en el veí o veïna i valoració de la feina que fa.
4. Escola de Treball Social a l'ICESB (a l'època de les cavernes). Uns 90 alumnes, dos delegats. Els que pringuem també som delegats sindicals de CCOO a les nostres feines. Hi ha una professora més aviat arrogant en el seu tracte. Fem una assemblea, s'acorda demanar que l'acomiadin. Cap dels dos delegats no ho veiem clar, però parlem amb la professora i amb la direcció. Amenaça (com era previsible): si no la voleu, vosaltres mateixos, però els exàmens es faran amb o sense professora. Nova assemblea i nous acords: els dos pardillo-delegats ens hem de retractar de tot amb la professora i amb la direcció. Vaig aprendre que no volia tornar a "acomiadar" ningú si jo no ho veia clar, per dignitat pròpia i aliena, i perquè les decisions dures són fàcils de prendre en grup i es rebaixen considerablement quan és un que ha de donar la cara. Encara avui quan sento parlar d'aquesta persona m'avergonyeixo d'haver demanat que l'acomiadessin. I vaig aprendre que a banda de les assemblees, que són espais necessaris, convenen espais de reflexió, temps per pair les coses i que cal fer una bona previsió de les conseqüències dels propis actes, per assumir-los o no. L'emotivitat de les assemblees pot ser molt perillosa.
5. Consell de l'ACO, ja fa anys. Una lectura precipitada del reglament d'ordre intern em va fer convidar a votar totes les persones amb responsabilitat dins del moviment en el consell. Per sort, hi ha qui ho va detectar a temps, i ho vam corregir. Em van sorprendre dues coses: a l'ACO el fet de ser presidents, consiliaris, responsables del que sigui no et dóna dret a vot: només vota un delegat per grup de revisió de vida. I la segona cosa que em va sorprendre és adonar-me que el fet que voti molta gent no ens fa necessàriament més democràtics.
6. Candidatures per a les juntes. En alguna associació de què formo part es considera una manipulació que la junta proposi candidats per a les suplències que es van produint. Però, és clar, per aquest camí, ens hem trobat secretaris i tresorers que no tenien cap idea de com fer la seva tasca concreta. De fet, a mi buscar una persona adequada per treballar, no pas com a única candidata, i elegir-la en una votació crec que és pràctic i que ajuda algunes persones tímides a decidir-se a col·laborar més activament. I no està renyit amb la democràcia perquè no exclou cap possibilitat.
Ja sé que són batalletes de molts anys d'associacionisme. Però tot plegat fa que desconfiï d'algunes noves propostes, com les llistes obertes (que em sembla que poden aportar elements distorsionadors tan notables com les tancades). O com les suposadament democràtiques eleccions plebiscitàries del 27 S, que a mi no m'ho semblen gens. Al final podria ser que ens trobéssim arrossegats en una declaració unilateral d'independència i amb les seves conflictives conseqüències, sense haver tingut cap possibilitat de votar res. No és cert que la vida a Catalunya es defineixi només en termes nacionals. Tot és força més complex i ric, penso, i calen moltes hores de diàleg (intern, per començar).  I trobo que és irrellevant que els candidats o candidates siguin o no professionals de la política. Jo m'estimo més gent amb experiència, sentit comú, dialogant, ben preparada i honesta. Si creiem que no hi ha cap polític que compleixi aquestes condicions, vol dir que anem errats, perquè els polítics no són pas professionals diferents de tots els altres. Però sembla que avui venen més la precipitació, els gestos grandiloqüents i buits de contingut, les grans paraules sense concreció, la negació d'assumir cap responsabilitat per les pròpies decisions. Jo ho veig molt verd. A veure què passarà. 

diumenge, 5 de juliol de 2015

Escalfament nacional

Ja se m'acaben els dies de tranquil·litat. Torna la bafarada nacionalista/sobiranista/independentista, que porta uns quants anys contribuint a l'escalfament estival. Jo em pregunto si no seria més útil i assenyat dedicar els esforços a consensuar seriosament en quins termes s'hauria de fer la consulta perquè tothom la considerés legítima. El 9 N va ser un nyap i un fracàs com a consulta (no pas com a performance independentista) no tant perquè fos inconstitucional, sinó perquè, em sembla a mi, el plantejament va ser infumable, començant per la pregunta, però continuant també perquè faltaven moltes coses importants per concretar: quina mena de país, quines relacions amb Espanya i amb Europa, quins riscos... Crec que una consulta d'aquesta mena no s'ha de fer sobre la ideologia, sinó sobre la concreció. El 9 N no ha restat rebutjat només pel tribunal constitucional: a molts catalans ens semblava poc seriós. Em crida l'atenció que molts sobiranistes hagin posat el crit al cel per la consulta d'Unió (per l'enrevessada pregunta en si mateixa i pel fet que s'acceptés un marge tan escàs de victòria), quan la consulta del 9N anava per camins molt semblants, amb l'afegitó que les institucions catalanes (de tots els catalans) van actuar com a institucions només dels independentistes.
Molta gent no som independentistes, però sí que voldríem una consulta ben feta. No seria més intel·ligent no córrer tant i sumar més persones a la voluntat d'una consulta amb garanties? Em sembla que si això no es tracta més a fons i no s'hi sumen acords el procés independentista serà -ja ho és- com el dia de la marmota. Surti el que surti, el resultat no serà acceptat per l'altra banda, que exigirà recomençar. Això sí, avorrit de moment no és.

dimarts, 30 de juny de 2015

Cura sindical d'humilitat


No fa gaire vaig tenir ocasió de prendre part en una de les reunions de CCOO dins del procés d’Assemblea Oberta.  La reunió s’adreçava a persones de diverses creences religioses, militants o no del sindicat (CCOO, a diferència d’ICV, sempre s’ha mostrat sensible en aquests temes i conscient que les qüestions religioses són importants i no han d’enfrontar la gent). Es tractava d’opinar sobre la tasca del sindicat, cadascú des de la seva experiència, propera o llunyana. Van sortir coses interessants. De fet resulta molt terapèutic tenir uns quants responsables sindicals davant i poder abocar-hi tot el que penses. Per a ells sens dubte és un bon exercici, tot i que es deuen haver de sentir coses que potser no els agraden. Jo vaig insistir en la imprescindible pedagogia del sindicat respecte als treballadors immigrats, en la necessitat de renovar i fer més proper un llenguatge massa ideologitzat  que no reflecteix ni de bon tros la cruesa de la realitat que el sindicat viu en el dia a dia, en l’acollida de les persones en situació precària o sense feina, i en la creació d’una xarxa sindical propera als delegats i delegades, perquè sovint el sindicat només respira en moments electorals i no s’ocupa gaire de fer formació als comitès d’empresa o d’escoltar-los en les seves lluites quotidianes.
Amb una de les persones assistents, no sindicades, havíem estat companyes de treball i em va fer molta gràcia retrobar-la perquè és una persona que valoro i aprecio, i crec que el sentiment és mutu. Vaig poder constatar que tenia una visió força negativa dels sindicats en general, visió que el fet de tenir un comitè d’empresa ben actiu al lloc on totes dues treballàvem no havia assuaujat gens, més aviat al contrari. Qüestionava un plantejament massa simplista de lluita de classes que no contemplava, per exemple, els autònoms (crec que tenia raó); qüestionava que la feina que no feien els alliberats sindicals en el seu lloc de treball l’acabaven pagant els seus companys i no el sindicat, perquè no eren substituïts (també deuria tenir raó, això jo ja no ho vaig viure); qüestionava que no hi havia renovació de persones en la tasca sindical de l’empresa. No va fer cap referència positiva sobre el tema.
Tenint en compte que durant un temps jo vaig formar part d’aquest comitè que ella criticava, em va saber greu. D’una banda perquè clarament no ho vam saber fer millor. De l’altra, perquè l’estada al comitè en aquells temps va ser de tot menys fàcil: costa trobar gent que s’hi vulgui mullar; costa entendre’s amb la resta de companys encara que hagis anat a la mateixa llista; costa satisfer les expectatives de la gent, que de vegades demana coses contradictòries; i encara hi afegiria que és molt pesat fer tota aquesta feina en condicions, com era el cas, de toxicitat de la direcció de l’empresa en aquella època, que procurava enterbolir tant com podia qualsevol procés negociador fent córrer informacions falses. Òbviament no hem sabut “vendre” tot això en positiu.
Jo entenc el sindicalisme com una baula imprescindible en la cadena democràtica, per difícil que resulti, per això hi he estat durant tants anys. No pas per gust. Recordo que una companya ja em va anunciar que ella no s’hi posaria mai perquè tenia aspiracions a fer carrera (i n’ha fet, i és una gran professional, per cert).  Tot plegat resulta una cura d’humilitat. Vas fent, pensant que fas qui sap què, i ja es veu que no aconsegueixes ni tan sols fer-te entendre, encara que els treballadors solen beneficiar-se de la tasca realitzada pels sindicalistes de la seva empresa, amb o sense consciència de l’esforç realitzat per part dels qui hi ha treballat. Però crec que s’ha de fer. Encara em penedeixo quan en alguna ocasió he fet veure que no veia un problema per no ficar-me en embolics sindicals.
No tot és negatiu. Estic contenta d’haver mantingut, al llarg de la meva vida sindical, bones relacions amb els meus caps (hi ha alguna dolorosa excepció, però). Agraeixo el gest solidari d’alguns companys quan jo he tingut problemes. Potser he viscut més fracassos que èxits, però darrerament penso que, amb l’Evangeli a la mà, el que compten són els fruits i no els èxits. Les petites morts del fracàs donen fruits col·laterals i inesperats. I, què caram, quan trobo algú que s’ha beneficiat d’alguna millora obtinguda pel comitè o pel sindicat, jo me n’alegro i ho sento com un petit èxit, en faci la valoració que en faci l’interessat.

Em dol, en canvi, la infravaloració social del paper dels sindicats des de la transició fins avui o actituds que a mi em semblen sobrades per part de gent que potser a la pràctica no es mou en aquest camp, però que troba que tot és fàcil, ràpid i expeditiu... des de la barrera.

diumenge, 28 de juny de 2015

Mandarines

Aquest any que tinc un curs una mica més tranquil m'he pogut organitzar per anar al cinema. Feia molts mesos que no ho feia. I he vist tres pel·lícules que m'han agradat molt: La professora d'història (més aviat una mica previsible), National Gallery (una molt estimulant i apassionada aproximació a l'art) i Mandarines, una pel·lícula de Zaza Urushadze que transcorre enmig d'un conflicte bèl·lic, els anys 90, entre georgians i txetxens (crec). De fet el de menys és la clau històrica concreta, perquè la qüestió de fons és l'absurditat i la desolació de la guerra. Un pagès i el seu veí, acullen a casa dos soldats ferits de bàndols oposats. El dolor, la convivència, la tensió, van desactivant l'odi i els prejudicis entre els dos soldats que han d'aprendre a mirar-se amb ulls nous i que no poden sobreviure sense la mútua col·laboració. Els protagonistes es mouen entre la por i la mort que genera la guerra i la quotidianitat de les mandarines que han de ser collides: la vida, en definitiva.
És una reflexió pausada, tranquil·la, sense gaires discursos ni pretensions. Que tampoc no aborda els greuges nacionals que porten al conflicte. 
Com que tendeixo al pessimisme, vaig pensar que la pel·lícula recollia bé allò que em preocupa: la construcció cultural, nacional, visceral de l'enemic fins a justificar la violència, una construcció fàcil de fer i difícil de desactivar. Penso en els meus propis prejudicis, que sovint no em permeten veure l'altre com a company i tendeixo a veure'l com a adversari. Sóc poc sensible a les sirenes nacionalistes, però sí que porto molt arrelats endins els prejudicis de classe. I em costa molt desprendre'm d'un cert menyspreu respecte la gent de casa bona. Com si jo mateixa no fos afortunada, no em sentís prou valorada o estimada, no hagués pogut gaudir d'una vida plena. També se'n diu enveja, d'això, crec. Tot plegat no m'amarga pas l'existència, però de tant en tant em sorprenc a mi mateixa amb un llampec despietat contra un tercer. No m'agrada. I mentre no aconsegueixo fer neteja dins meu, carrego contra els prejudicis (nacionalistes) dels altres. Quanta hipocresia.

dissabte, 20 de juny de 2015

El CIE, de la Zona Franca a la fi del món


M'ha sorprès i emocionat la quantitat de gent que avui ens hem trobat davant del CIE. Certament és la primera vegada que em mobilitzo pel tema, perquè fins ara mai no havia pogut fer-ho tot i ser una qüestió que em sembla importantíssima. No pot ser que aquí i avui mantinguem centres opacs on la gent pot ser molt arbitràriament tancada -potser maltractada- i expulsada sense defensa possible.
La veritat és que només pel fet d'anar fins al centre d'internament d'estrangers -en mig de la zona franca, o sigui gairebé del no res- ja t'adones de fins a quin punt allò és la perifèria en tots els sentits reals i simbòlics de la paraula. Ben lluny perquè no es vegi.
No pot ser que fardem de democràcia i cada cop més estiguem construint una Europa (una Espanya i una Catalunya, i una Barcelona) on hi ha ciutadans amb drets (que prou feina tenim perquè els drets es compleixin!) i, com deia un "raper" que ha intervingut en l'acte del CIE, "metecos", o sigui perpetus estrangers que no són considerats ciutadans i que en la pràctica exerceixen d'esclaus: sense papers, sense advocats, sense feina, sense diners. Però, exactament com nosaltres, amb dignitat, amb expectatives, amb família, amb necessitat de viure en plenitud.
No pot ser que se'ns trenqui el cor davant el "mare mortum" que els telenotícies ens posen davant del nas cada dia; que plorem pels ofegats, grans i petits, i que no siguem capaços de veure la relació claríssima entre aquestes morts i els sistemes d'estrangeria europeus. Les màfies hi són perquè Europa vol que hi siguin: les fa imprescindibles per entrar.
No pot ser que ens escandalitzem davant la crueltat de la guerra, d'algunes ideologies i d'algunes formes fonamentalistes de la religió, i deixem a l'estacada la gent que ho pateix.
No pot ser que avui continuem explotant d'aquesta manera, força frívolament, els països africans i llatinoamericans, o que no siguem prou sensibles a la col·laboració dels nostres països en la fabricació i venda d'armes.
No som propietaris del món ni de les nostres petites parcel·les. És un bé comú a compartir.  I la pregunta de Déu a Caín continua vigent: ¿què n'has fet del teu germà?
Per cert, m'ha emocionat també la presència -silenciosa- de l'Ada Colau i d'alguns membres del seu equip de govern. Hi haurà qui dirà que és demagògia, però el que em semblaria demagògic de debò és fer veure que aquest problema del CIE no existeix o no té res a veure amb nosaltres.

divendres, 19 de juny de 2015

Rumiant sobre l'ACO (2)

Josep Pascual, Marc Andreu, Montserrat Milà i Pere Nieto, en la taula rodona celebrada a la Castanyada de l'ACO a la nostra zona, sobre el tema dels "nous" i els "vells" moviments socials.

L'acte el vam fer en un centre cívic, obert a tothom
Aquesta vegada m'ha costat més de resumir el que hem treballat en el grup (continuo afegint-hi coses de collita pròpia). 
Potser hem estat més dispersos que l'altre dia: sempre costa més fer propostes que no pas opinar o criticar. D'entrada potser hem limitat una mica més la dificultat, perquè hi ha coses que no sabem si són extensibles a tot l'ACO. 
D'entrada veiem que potser les reunions de zona podrien agilitzar-se més, reinventar-se de zero per veure com poden ser més àgils i sobretot més participatives. En aquest sentit, desprendre's de rutines pot anar bé i pot ajudar a tornar als orígens. Caldria preguntar-nos, sobretot, com és que a la gent més jove li costa tant venir a les reunions de coordinació. 
La Marília, secretària de l'ACO, eficaç com n'hi ha poques, comenta en el meu post anterior que avui costa trobar gent que vulgui dedicar esforços a l'ACO i que a més hi ha una certa resistència a prendre decisions o a reconèixer-se com a "responsable". Quan vaig ser presidenta del moviment (1999-2003), hi havia qui ens veia com a "casta", encara que en aquell moment el terme no s'utilitzava. Em va sorprendre anar parar a un grup (vaig canviar de grup de revisió de vida perquè vaig canviar de ciutat on vivia), a Molins de Rei, molt crític amb el secretariat. A les reunions sortia que no coneixíem la realitat del moviment o que preníem decisions de "bombero" (amb perdó dels bombers). A mi més aviat em divertia recordar-los que aquests presidents-casposos-distants érem en Miquel Àngel -veí de Molins de Rei- i jo, tots dos persones ben properes al grup. Però no sé si vaig aconseguir guanyar-me'ls. Amb tot, aquest grup finalment es va desfer i vaig tornar als origens, o sigui al Poblenou. Al darrere de tot això jo hi veig una certa confusió entre el que significa participació, poder, servei, que és, amb raó o sense, també en el fons de totes les crítiques als polítics. 
Hi ha un cert debat en el grup sobre la presència pública de l'ACO al barri. Ens movem entre la discreció i un cert "pudor", no sé si es pot dir així. Jo, en canvi, penso que estaria bé que sistemàticament les entitats sabessin què fa l'ACO i hi estiguessin convidades (potser no cal en les jornades més internes, però la major part de coses que ens qüestionem a nivell social, segur que les comparteixen, entre d'altres coses perquè la gent de l'ACO ha estat sempre molt present, per exemple, a l'associació de veïns). Jo penso que l'ACO és, a més d'un grup eclesial, una mena d'entitat amb més de 50 anys al barri, que sempre ha estimulat la cohesió social, el valor de les coses col·lectives i el compromís. I no veig per quin motiu no ho celebrem entre tots. És una forma també de donar a conèixer que l'Església hi és. Sobre això, però, em sembla que tenim visions diferents. No n'hem parlat gaire en profunditat. Difícilment pot haver-hi diàleg amb l'altre si nosaltres mateixos no existim com a col·lectiu. 
De tota manera em sembla que el que ens fa por a tots és qualsevol signe de prepotència eclesial, que la jerarquia no en té l'exclusiva :), i en això sí que estem tots d'acord. De tota manera, constatem que el nostre grup no tenim gaire presència a les entitats del barri, potser perquè de fet la meitat del grup no vivim al Poblenou. 
Una altra qüestió que ha sortit és el de les perifèries. De què parlem quan parlem de perifèries? Algú diu que abans en dèiem "fronteres". L'Oriol, el consiliari, ens recorda que les perifèries són allà on és Déu. Fem uns quants tombs sobre l'evangelització, que és l'objectiu dels moviments com l'ACO. També l'Oriol ens recorda que sempre que ens plantegem "evangelitzar" acabem descobrint que no estem per donar gaires lliçons i que som nosaltres qui aprenem qui és Jesús a partir dels altres. En aquest sentit, m'ha enviat un resum del document de síntesi del Congrés internacional de pastoral de les grans ciutats (Barcelona, 20-22 de maig 2014), que us transcric perquè em sembla encertadíssim. M'agradaria treballar-lo en el grup.


LA COMPRENSIÓ DE LA MISSIÓ EN LA GRAN CIUTAT COM A SORTIDA 

Testimoni de la missió de Jesús i de les primeres comunitats apostòliques. La pastoral de les grans ciutats parteix de la descoberta de la presència de Déu en i entre els qui hi viuen La missió no és una opció pastoral entre d’altres, és la forma de ser Església que hem rebut de les primeres comunitats apostòliques. Jesús obre el seu ministeri itinerant a Galilea. La missió galilea de Jesús s’assembla a una missió urbana perifèrica, ja que es realitza en una àrea que no inclou centres de poder. Jesús surt, camina, parla del Regne, guareix, s’atansa als pobres, lluita contra el mal, recorre la perifèria i té cura de les perifèries. Després de la resurrecció de Jesús, la comunitat naixent continua caminant, des de Jerusalem. En una gran ciutat, Antioquia de Síria, els seguidors del Ressuscitat rebran el nom de “cristians”. Així, la ciutat reconeix una de les seves “ciutats invisibles”, la que formen els qui segueixen Jesús. I serà Pau qui es convertirà en el gran missioner urbà del cristianisme dels inicis, fins arribar a Roma, la gran ciutat per excel·lència. Pau parla el llenguatge i la llengua de la ciutat, fa servir la xarxa de comunicacions, s’acompanya d’un equip missioner, funda comunitats, i la seva sol·licitud no ofega la llibertat de les persones que evangelitza sinó que les empeny cap a l’amor. 
L’Església es cridada a sortir a les perifèries. La sortida missionera cap a les perifèries humanes i urbanes depèn de la mirada de fe i és la forma pastoral més pròpia de la pastoral urbana. Quan se surt a les perifèries, es descobreix el dolor de moltes persones i la lluita per la supervivència que sovint acompanya el seu camí. Atansar-se a la ciutat vol dir saber-hi reconèixer les perifèries que s’hi troben: perifèries religioses (els qui no creuen en l’Evangeli), urbanes (els qui viuen als barris allunyats del centre, sovint privats del necessari per a viure amb dignitat), socials (els qui són considerats “sobrants urbans”), existencials (els qui viuen en situacions límit, com ara els infants i els ancians, o bé els malalts i els abandonats). 
Una Església en sortida, no pot ser sedentària, temorenca, tancada en ella mateixa, sinó una Església que comunica misericòrdia i que sap que pot patir accidents o ferides. La gran ciutat imposa per la seva magnitud i per la complexitat dels seus teixits socials, per la riquesa dels seus “mons” interiors i per les dificultats d’acolliment amb què el missatge es pot trobar. Cal acceptar la crida a deixar la pròpia comoditat i sortir per tal de descobrir Déu, fins i tot quan sembla absent. En la ciutat, lloc de solitud i de companyia, les preguntes existencials pel sentit són significatives i la missió les ha de recollir sempre, es facin des d’un horitzó transcendent (la pregunta pel més enllà de la mort), transcendental (els valors humans sacralitzats) o bé immanent (les ciències o les paraciències que sovint exclouen una transcendència de tipus personal). 
Cal anar en compte amb la categoria de “secularització” aplicada a les grans ciutats. El fet que una part de la població de les grans ciutats resti indiferent als valors religiosos, no és sempre signe de secularització. Que el sagrat ja no pertanyi a la vida pública i que l’Estat ja no sigui una realitat sagrada, no vol dir que l’Església no tingui cap paper a jugar en la gran ciutat. Una missió atenta descobrirà que el ciutadà necessita experiències, esdeveniments interiors que el sacsegin, llocs i escenaris aptes per el silenci i el recolliment. 
Trobar-se amb els pobres. Un element definitori de la pastoral de les grans ciutat és trobar-se amb els pobres. Ells són el lloc on Déu es fa present, on el podem descobrir i trobar. Ells són els destinataris privilegiats de l’Evangeli i a la vegada ens evangelitzen a tots nosaltres. Els pobres, que constitueixen la meitat dels habitants de les ciutats de l’hemisferi sud, han de ser sostrets a la seva ubicació perifèrica i han de ser col·locats al centre: aquesta és una de les tasques essencials de la missió cristiana. De fet, els pobres, que són “una categoria teològica“, han d’ocupar el centre de la vida cristiana, com a subjectes actius d’una relació d’amistat: som cridats a ser els amics dels pobres, escoltar-los i interpretar-los. Aquesta relació, que té en compte les necessitats espirituals dels pobres com a element prioritari, va més enllà dels mecanismes assistencials garantits per una adequada organització.. L’Església no ha ser una gran ONG dedicada als serveis socials. L’Església ha de ser “Església samaritana”, que uneixi en un tot els missatge i el gest, que explica allò què és mitjançant allò que fa. Els pobres, als ulls humans, no acostumen a estar de moda però, als ulls de Déu, són benaurats, objectes de la seva benedicció. Si en el cor de Déu els pobres ocupen un lloc privilegiat, tant que fins Ell mateix es va fer pobre, l’Església ha de tenir en el seu cor els pobres, estar al seu costat, i fer-se pobre entre els pobres. 
Déu viu en els pobres, en les perifèries de les grans ciutats. En la gran ciutat els pobres són sovint considerats una nosa, una incomoditat, que fins i tot s’intenta amagar o bandejar amb motiu dels grans esdeveniments. L’Església afirma que Déu viu en la ciutat i que, per tant, viu en els pobres, en els barris marginals i oblidats, en les perifèries més llunyanes... en el camí ple de perills que baixa de Jerusalem a Jericó. Cal tenir una gran atenció als oblidats de la gran ciutat, on hi ha dues categories de ciutadans: els “ciutadans” i els qui no poden portar plenament aquest nom, els “no ciutadans” o “ciutadans a mitges”. Entre aquests s’hi troben grans masses de població que es veuen excloses i marginades. Aquesta gran quantitat d’éssers humans són tractats com un bé de consum, que es pot usar i després tirar. Els exclosos, són els qui de fet deixen de pertànyer a la societat urbana en que viuen, ja que no tenen accés als béns compartits, i per això es converteixen en “rebuig”, en “sobrants”. La gran ciutat, filla d’un món globalitzat, no és capaç de tractar com a ciutadans tots els qui la conformen. 
L’alternativa al rebuig és la misericòrdia, la tendresa. L’Església que té cura de la fragilitat del poble i del món, ha d’esdevenir una llum en la megàpolis, que trenqui moltes tenebres. Incloure els exclosos, recordar els oblidats, recollir i acollir els sobrants, estimar els invisibles, equival a descobrir Jesús ens els pobres. Aquesta és la descoberta fonamentat que ha de fer l’Església de la gran ciutat. Els pobres li mostren el Crist sofrent i per això l’evangelitzen, i rep d’ells aquest mateix Evangeli, en un intercanvi extraordinari que fecunda la gran ciutat en el seu conjunt. 
En la gran ciutat la missió es planteja com a contagi. L’Evangeli s’ha transmès des dels seus inicis per impregnació, per contacte personal, per una apel·lació al cor. Jesús no fa proselitisme, sinó que cerca de moure els cors amb un missatge i una praxi carregats d’atracció. “Tothom et busca”...”Anem a altres llocs que per això he vingut”. Una missió es torna capil·lar quan no s’autolimita, quan abandona les pors i les precaucions. Llavors produeix una “irradiació” en el si de la comunitat humana –la gran ciutat- perquè apareix el grup de cristians –l’Església- que manifesta una comunió de vida i de destí amb els altres –amb tots els ciutadans- i escampa d’una manera espontània la seva fe i la seva esperança. L’Església ha de ser una mare que surt a l’encontre, una casa acollidora. En les grans ciutats l’ésser humà es cridat constantment a caminar sempre mes a l’encontre de l’altre, a conviure amb el diferent, acceptar-lo i ser acceptat per ell. La convivència és el somni de tota gran ciutat i alhora la traducció concreta de la fraternitat, un dels pilars de la proposta cristiana. Viure conjuntament en la barreja i en el mestissatge, és el destí ineludible de la ciutat que globalitza les grans energies d’amor i de compassió que hi ha dins de cada home i cada dona. La cultura del trobament i de l’encontre, de la proximitat i de la companyia salvarà la gran ciutat dels seus enemics proverbials: la por, la violència, la desconfiança, l'aïllament. Els cristians hem de tenir un gran desig de brindar misericòrdia i d’agenollar-nos davant dels altres, hem d’involucrar-nos en la vida quotidiana dels qui poblen la ciutat, hem d’acompanyar els processos dels altres, amb paciència i perseverança, hem de donar fruits de vida nova ni que siguin inacabats. 
Una missió per contagi no es refia de fórmules prefabricades, sinó que es posa a la recerca de la innovació i la creativitat. Una pastoral de pura conservació o manteniment no respon als desafiaments plantejats per la gran ciutat. La missió a les grans ciutats demana una conversió personal sòlida i fidel, allunyada de tota introversió eclesial: 
  • Quina mirada tinc davant les persones i la gran ciutat? 
  • He fet la descoberta de Déu en les persones, especialment en les més pobres i excloses de la societat?
  • He agraït a Déu l’haver respost a la seva crida de viure a la perifèria de la nostra ciutat? - En què m’han evangelitzat les persones dels nostres barris perifèrics? 
  • Quina característica té la pastoral que realitzo: pastoral de manteniment o creativa, d’acompanyament, de contagi, d’amistat? 

 (Resum de la 2ª proposta a treballar del document de síntesi del CONGRÉS INTERNACIONAL DE PASTORAL DE LES GRAN CIUTATS, primera fase: Barcelona 20-22 maig 2014) L’Hospitalet de Llobregat 27 de maig de 2015 oriol