dissabte, 21 de desembre de 2013

A la salut d'en Joaquim!

Trist matí avui. Missatge primerenc que ens avisa de la mort sobtada d'en Joaquim Gomis, capellà (casat amb la Montse), escriptor, liturgista autodidacta i, sobretot, bon amic, a part de moltes més coses (membre del Centre de Pastoral Litúrgica, cofundador de revistes: El Ciervo, Foc Nou; fundador de Missa Dominical; persona clau en la revista Phase...; membre del Fòrum Vida i Evangeli on ens vam conèixer...). La veritat és que en Joaquim, sempre de bon humor, sempre senzill i proper, sempre creatiu, sempre animador de totes les empreses senzilles i de les complicades és una persona que es feia estimar molt. Una persona sense fills, que a la pràctica ha exercit de pare a diversos nivells amb molta gent (aquí ens hi incloem en Josep i jo, però em sembla que n'hi ha molts d'altres). Una persona fidel a l'Església a les verdes i a les madures (ara estava encantat amb el papa Francesc), bon veí de Sant Just Desvern, tertulià de plantilla del grup de jubilats de la plaça, i ciutadà d'aguda sensibilitat social.
També era lector i admirador (vés per on!) de la revista l'Agulla des del primer dia. Escric aquí, avui, perquè en Joaquim també era lector d'aquest blog, que tinc mig abandonat. Quan apareixia pel CPL sempre comentàvem la jugada i em deixava parada que em seguís la trajectòria tant de prop i que de tant en tant em convidés a escriure a Foc Nou o al Ciervo.
En fi, Joaquim. Que visquis en Déu. Et trobarem molt a faltar. Tant de bo sapiguem continuar amb el teu alè i la teva vitalitat treballant per tot allò que a tots ens apassionava i que, jo crec, forma part del Regne de Déu.

dilluns, 9 de setembre de 2013

Aliens, ciutadans invisibles

Aquest mes d’agost em van convidar a prendre part en una taula rodona a la Universitat Catalana d’Estiu. L’organitzava Església Plural i, a més a més de servidora, hi prenien part Arcadi Oliveres pel Procés Constituent i Josep Andreu, alcalde de Montblanc i militant d’ERC. Parlàvem de fe cristiana i política i, sobretot, dels nostres projectes polítics. A mi em va tocar l’ingrat paper de jugar, en camp contrari, el meu rol anti-independència de Catalunya, suposo també que perquè no deurien trobar ningú més brillant disposat a prendre-hi part.
Ja m’ho deia en Pep Andreu: “sou una minoria molt minoria”. Jo no ho crec, francament, però per això no ens barallarem. Ja es veurà si hi ha ocasió de fer la famosa consulta, que no m’agrada però em sembla molt legítima.
Va ser per a mi una bona experiència: perquè la taula rodona va tenir un to molt respectuós i cordial, i perquè em va obligar a posar paraules al meu sentiment anti-indepentista. Admeto que el tema m’agafa a contrapèl. Com que mai no m’ha interessat gens, ara em veig forçada a reciclar-me amb arguments adients.
Primera constatació de la taula: estem molt d’acord que calen canvis importants en la relació amb Espanya i que aquests han de ser pacífics. Em sento molt propera al projecte de l’Arcadi Oliveres (de fet si no hi sóc és perquè és un projecte independentista). Discrepàvem a la taula sobre la qualitat i quantitat de greuges; discrepem sobretot sobre l’objectiu a assolir en la protesta. Em vaig adonar que de fet un dels motius pels quals em fastigueja l’actual situació és que m’atrau la participació democràtica i la imaginació d’algunes propostes, però me n’excloc perquè el seu objectiu em sembla perillós, erroni i no gens desitjable.
Em va fer pensar també que en aquesta situació és important mantenir el diàleg i treballar per una pacificació del procés. Els nacionalismes i les vísceres van de bracet i fàcilment s’exalten. Ho dic per mi mateixa. El tema em fa sortir de polleguera amb facilitat. I apel·lar a les vísceres sol donar rèdits electorals i és possible que a mesura que creixi la tensió al voltant de la consulta i de la independència, aquest sentiment vagi a més. Jo m’estic fent un decàleg d’ús personal que us transcric per si serveix:
  1. No fer generalitzacions, és a dir, no confondre la part amb el tot (Espanya no és el PP; Catalunya no és el Joel Joan, poso aquest exemple perquè ja parla de traïdors i revenges abans d’obtenir la independència!).
  2. Intentar delimitar els problemes, no fer-los més grans. Barrejar coses, fer demagògia, engrandir els conflictes, no ajuda a trobar solucions.
  3. No respondre a les agressions verbals amb noves agressions. Evitar la desqualificació de l’adversari. Als bons arguments no els calen desqualificacions. Mantenir el bon humor.
  4. Mantenir el respecte mutu, recordar que les discrepàncies són legítimes sempre que es respectin els sistemes democràtics.
  5. Valorar la pluralitat, cosa difícil quan els mitjans de comunicació públics o privats han pres partit i sovint presenten al seu públic visions molt esbiaixades i informacions poc objectives. Practicar l’autocrítica personal i col·lectiva.
  6. Recordar que en qualsevol cas aquest serà un procés llarg i que requerirà consens. Treballar aquest consens encara que sigui més lent té més futur.
  7. Preservar la convivència plural com un bon patrimoni col·lectiu. No esquinçar, no conrear ressentiments. Ningú no és propietari de Catalunya ni hi ha una sola cultura ni una sola forma d’estimar-la.
  8. Posar el bé comú per damunt de la pròpia estratègia.
  9. Recordar que, en qualsevol cas, continua sent prioritària la solidaritat amb els qui pateixen la crisi.
Un decàleg bonista, sens dubte, em direu. Bé, és veritat. Però és que jo sóc d’ICV (pijobonistes a tope), de missa i sóc fan, de moment, del papa Francesc, i a més a més penso que els valors de la pau no són per a les grans declaracions ni per a aquesta mena de parcs temàtics que en diem escoles, sinó per a la vida quotidiana.

I és que no voldria que a Catalunya acabéssim com a Letònia, en què els ciutadans letons d’origen de l’antiga URSS tenen prohibit el vot i un passaport que els qualifica de “no-ciutadans”, “aliens” en la versió anglesa. Cap procés no ens ha de portar a sortides com aquesta. No es pot conrear el ressentiment.

dimecres, 8 de maig de 2013

Fotografia i espiritualitat al Miracle

El cap de setmana passat vaig participar d'una experiència que us recomano. D'aquelles que quan les recordes t'alegren, i molt, el dia. Va ser al Santuari del Miracle, al Solsonès i es tractava d'un taller d'Art i Espiritualitat que en aquesta ocasió partia de la fotografia.
Jo no sóc gaire bona fotògrafa, però sí que treballo molt amb fotografies, per la meva feina i per la meva afició a editar revistes de caire ben diferent. Amb el temps i el photoshop ja he après que: a) una fotografia sovint porta una càrrega emotiva que li ve no tant del seu resultat objectiu sinó del moment que intentes fixar i que pot tenir un significat profund, i b), per dolenta que sigui, sempre se'n pot extreure una cosa o altra. De fet amb aquests principis tan poc perfeccionistes ja es veu ben bé que no aniré gaire lluny a l'hora de fer-les ben fetes, però ja fa temps que tinc ganes d'aprendre'n. Com sol passar amb tantes altres coses, tinc una màquina molt més bona que no pas la seva propietària, amb unes possibilitats que no m'acabaré. I estaria bé aprofitar-la millor i desenvolupar una sensibilitat per la imatge que fins ara ni jo mateixa sabia que pogués tenir.
Si hi afegim que porto una temporada cansada i atapeïda i que tenia moltes ganes de fer una aturadeta, em vaig animar a anar al Miracle. I em va encantar! Per moltes coses: la bellesa i la pau del lloc, l'excel·lent acollida i la pregària de la comunitat, l'organització de l'activitat, la possibilitat de reflexionar sobre què busco jo mateixa quan faig una fotografia, què és la bellesa, quina emoció estètica em provoca... La contradicció entre la distància que exigeix fer una fotografia i el gaudi de pertànyer a l'univers fotografiat. Un bon antídot contra aquest costum que tenim molta gent de fer centenars de fotografies, sense contemplar, sense interioritzar, sense pensar. 
La veritat és que vam comptar amb dos mestres d'excepció, no només pels seus coneixements tècnics, sinó per la seva qualitat humana: en Jordi Farrús, fotògraf professional, i la Lourdes Estrada, professora de filosofia. L'un ens va ajudar, i molt, en la part més tècnica i l'altra ens va fer pensar sobre per què fem fotografies i allò que volem transmetre. Tots dos amb total senzillesa. L'experiència d'en Jordi permetia veure què hi ha al darrera d'una bona fotografia: les proves, els intents, les possibilitats, la persecució amb constància d'un projecte estètic significatiu.
Quan ho escric, em surt molt retòric, però va ser una trobada sense pretensions, sense forçar res, ni en el camp de la fotografia ni en el de l'espiritualitat i la pregària, amb un grup d'unes deu persones, molt diverses d'edat, d'interessos, de coneixements fotogràfics. Anàvem alternant les qüestions tècniques, amb elements reflexius i amb pràctiques fotogràfiques. Les tres posades en comú van consistir en tres visionats d'algunes de les fotografies fetes: en un vam deturar-nos en qüestions tècniques, un altre el vam dedicar els símbols i un tercer a la pregària. I la veritat és que vaig quedar molt sorpresa del que va sortir: de la diversitat i de la sintonia.
La natura exuberant en plena primavera va ser una gran inspiradora... però també ho van ser per a algun els senyals de trànsit (extreure "l'Alfa i l'Omega" a partir d'un ferro doblegat i de la seva ombra en la duresa del sol del migdia té el seu punt, oi?) o potser la Pasqua viscuda, o les ganes del grup de fruir de la bellesa del moment. 
Fan molts altres cursets interessants. Els trobareu aquí. Ah, i la cuina està a l'alçada de la resta de l'activitat: senzilla, però feta amb molta estimació. 
Es nota molt que m'enyoro?

dilluns, 6 de maig de 2013

Comunicació horitzontal


Una de les més amables constatacions de l’existència d’internet és que molta gent podem utilitzar-lo per compartir allò que vivim o que pensem. És fàcil accedir-hi i prou fàcil també dipositar-hi escrits o imatges. Tant, que potser de vegades tendim –i m’hi incloc sens dubte- a fer-ne un ús més aviat banal.
La conseqüència, en justa correspondència amb una societat que té molts punts en comú amb  el barroc, és l’excés, la barreja indiscriminada de qualitats, opinions i, és clar, la falta de rigor (falta de rigor que sovint també hi és en paper!).
Però per a mi encara significa poder-me comunicar en mútua llibertat amb moltes persones a les quals sense aquest recurs no tindria accés. I poder-ho fer a partir de la riquesa i complexitat de la vida i no només a partir d’un sol aspecte. Vull dir que en aquest blog parlo de la meva vida com a ciutadana de Viladecans, com a familiar d’en Josep i d’en Jordi, com a cristiana, com a amant de la música, com a lectora, com a membre de l’ACO, com a amiga dels amics, com a membre i voluntària de diverses associacions, com a persona que un dia està de bon humor i l’endemà està trista o ho engegaria tot a rodar... I per això justament valoro molt estar a dues xarxes simultàniament: la blogosfera cristiana i la blogosfera ecosocialista. Per molts motius: perquè la vida cristiana també és vida política i perquè la vida política, en el meu cas, és també vida cristiana. Sóc conscient que això deu provocar estranyesa o irritació en qualsevol de les dues blogosferes, però jo ho valoro com una riquesa i al cap i a la fi no obligo pas ningú a llegir-me ni, em sembla, els causo cap perjudici.
Tot plegat m’ha portat a fer nous amics i a comunicar-me millor amb els que ja tenia.  I fins no fa gaire comportava també un funcionament en cert sentit democràtic: és a dir, dins cada blogosfera surt primer el darrer escrit publicat, prescindint de la persona que l’escriu i de la seva importància social o qualitat. Però això ha anat canviant.  
Dins l’àmbit cristià, la blogosfera cristiana de Foc Nou acull tothom, “patums” i cristians de base, sense distinció ni censura, amb formació diferent, pluralitat eclesial, responsabilitat eclesial i professional diversa, etc., partint de la vida i de la reflexió teològica. Des del meu punt de vista reflectia bé l’Església. Amb la creació, però, de Catalunya Religió, la major part de blogs de “patums” han canviat de blogosfera i han deixat la blogosfera de Foc Nou per trobar acollida dins de Catalunya Religió. En aquest web s’ha produït una millora qualitativa i s’ha enriquit des del punt de vista de buscar representativitats que no hi eren, s’ha perdut, però espontaneïtat i vida per prioritzar un cert academicisme. De fet, en conjunt, tenint en compte totes dues blogosferes més aviat s’ha sumat més que no s’ha restat, però reconec que al principi ho vaig viure com una pèrdua. Una blogosfera és més vital i l’altra és més intel·lectual. A mi m’agraden més barrejades, però sempre puc consultar totes dues.
En l’àmbit d’ICV ha estat pitjor. Els blogs dels dirigents s’han anat incorporant al web per donar-los relleu, i els blogs de la tropa han quedat als llimbs, perquè quan, després d’observar que el problema per entrar-hi que jo tenia des de feia setmanes, no era meu sinó del servidor d’ICV, la resposta dels informàtics és que “com que la gent no posava el blog al dia, no valia la pena”. I per tant no sé si continuarà o no. Quan una cosa no acaba de funcionar, es pot intentar corregir o es pot matar, però en una empresa que té la “radicalitat democràtica” i la participació com a objectius, jo esperaria que la promogués, perquè és una bona manera d’estimular l’intercanvi d’experiències, el coneixement d’altres realitats, la reflexió conjunta, etc. I també una bona oportunitat perquè els dirigents sàpiguen de quin peu calcen els dirigits, sempre i quan aquests, com passa de vegades tant en l'àmbit polític com en l'eclesiàstic, no es dediquin a repetir consignes i a mostrar públicament la seva incondicional adhesió a qui mana. Molts militants d’ICV fan política més enllà de les seves assemblees internes: la fan al poble o ciutat on viuen, a les entitats, al barri, a la feina (a través o no dels sindicats) o a la família. El coneixement mutu ajuda i anima, i més en temps en què la política és tan desprestigiada. Però l’aparell no sembla veure-ho així.
Certament, és normal que a les blogosferes les firmes de més qualitat tinguin un lloc d’especial relleu, però en un temps en què els mitjans de comunicació locals van desapareixent, em sembla bo que hi hagi espais de reflexió i de debat de la base accessibles a tothom. En el camp polític, en el camp cristià, i també en el cultural. I la selecció o l'interès m'estimo més marcar-me'ls jo mateixa. 

dissabte, 20 d’abril de 2013

El número 10 del Crit Solidari

Aquests dies vaig una mica de corcoll. Ja us en faré cinc cèntims. Però mentrestant no deixem de fer revistes de tota mena (bé, no exagerem, de tota mena potser no!). Aquí teniu el Crit Solidari, de l'Equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu.
Que vagi  de gust!

dissabte, 13 d’abril de 2013

Interrogants sobre el procés constituent

La veritat és que l'Arcadi Oliveres i la Teresa Forcades han presentat una proposta interessant, que m'estic pensant si subscriure o no. 
Certament m'agraden molt les qüestions socials que proposen i em semblen un bon programari, que serà apassionant debatre i que contribuirà a consolidar unes opcions que subscric totalment. Jo hi afegiria potser el reconeixement de la pluralitat cultural. Però per a mi és una limitació important que això es faci com un procés constituent d'una Catalunya independent que no desitjo. I no és un tema secundari.
De fet em passa el mateix amb Òmnium. Jo estic per a la defensa de la llengua i la cultura catalanes, però no necessàriament des de la independència. I m'incomoda molt la postura d'Òmnium i encara em molesta més que algunes de les seves activitats, si més no a Viladecans i  per la mena de publicitat que en fan, no vagin adreçades tant al coneixement, posem per cas, de la història de Catalunya, que ja prou ens han manllevat, sinó a la glorificació de l'imaginari nacionalista.
Jo estic pel dret a decidir i m'agradaria que m'ajudessin a pensar-hi, però sembla que la postura general més aviat és donar per fet que ja està tot decidit i que el que convé és tallar a cops de destral els vincles que encara hi ha amb la resta d'Espanya. En això caminen junts i complaguts els ultranacionalistes catalans i espanyols. Em sento com si fos invisible i en canvi estic segura que hi ha altra gent que pensa com jo. Dins i fora de Catalunya.
Penso que potser una entitat com Justícia i Pau, que ha estat treballant tants anys per la resolució de conflictes en un context de pau, podria aportar alguna cosa més que l'opció del seu president per la independència. Davant del conflicte i de l'actitud agressiva del PP i de Ciutadans, poden haver-hi molts mecanismes de mediació que reclamen una actitud dialogant i una voluntat negociadora. Crec de debò que s'haurien d'esgotar tots abans de prendre altres mesures, i que caldria pensar bé i assumir bé les conseqüències d'allò que es va fent. Quan dius això et diuen que ets profeta de calamitats. No és la meva voluntat, però crec que quan es comença una vaga, per exemple, has de saber que et descomptaran un dia de treball (i totes les despeses de Seguretat Social que l'acompanyen). I aleshores pots decidir molt lliurement si la fas o no. I jo estic per fer-les, però té conseqüències per a les quals has d'estar preparat.
I parlant de vagues, no deixa de sorprendre'm que la Teresa Forcades manifestés el seu desconcert en l'entrevista de presentació de la proposta, pel fet que la gent no seguís la seva proposta de vaga general indefinida. I és que una cosa és dir el que a molts ens agradaria, i una altra molt diferent fer de sindicalista. Jo treballo en una empresa que no té el propòsit d'acomiadar ningú, ni està particularment en crisi ni s'adopten represàlies de cap mena. I on la gent té força consciència social. I a les vagues generals, només un 60 % fem vaga convençuts. La resta es mou entre els que tenen por (!) i els que lliurement opten per treballar. Una vaga general comporta picar molta pedra, tenir la majoria de mitjans de comunicació en contra i arriscar-se que si fracassa obtinguis els resultats contraris als buscats. I cal no oblidar que aquesta por que dins la meva empresa no em sembla fonamentada, en altres empreses sí que ho està. I en canvi, amb tots els respectes, no s'esperen represàlies en l'interior d'un monestir per adherir-se a una vaga (en qualsevol cas, però, benvinguts els seus suports que a més els poden portar maldecaps eclesiàstics), perquè la seva situació és ben diferent de la que vivim els treballadors en actiu i, encara més, de la que viuen els treballadors en precari, que van sent majoria.
He de dir que jo estaria encantada que tant l'Arcadi Oliveres com la Teresa Forcades es decidissin a tirar endavant el seu projecte personalment. Tots dos s'estan mullant molt, i tenen una magnífica imatge, però cal reconèixer que no s'exposen al desgast polític que és una càrrega que suporten les persones que fan política, de forma professional o no. Cal lidiar amb crear consens, entomar les pluges tòxiques dels mitjans, les crítiques fundades o no dels adversaris i els propis errors, per no parlar dels trepes interns. 
No m'ha entusiasmat tampoc que no volguessin dir qui més hi havia al darrere de la proposta. No sembla un exercici de transparència.
En fi, benvinguda la iniciativa. Almenys es parlarà d'independència amb contingut i amb ganes de transformació social. I aquesta és una aportació significativa. Si, m'agradi o no, he d'acabar vivint en una Catalunya independent, prefereixo que sigui amb els valors que ells propugnen.

diumenge, 7 d’abril de 2013

El contrapunt de la corruptela

Aquests dies de descoberta de corrupteles i de destapar actuacions penoses, bé per avarícia o bé per deixadesa o per incompetència, m'he recordat d'algunes situacions en què m'he trobat al llarg dels més gairebé quaranta anys de vida laboral en diverses empreses. Certament quan qui té el poder o la capacitat de decisió opta per un camí clarament erroni tant des del punt de vista de l'eficàcia com de l'ètica, tens diverses opcions: si se't permet la participació, dir-ho; dimitir de la teva responsabilitat; fer objecció de consciència i no aplicar certes mesures de manera que se sàpiga, o de manera que no se sàpiga;  continuar a la responsabilitat intentant pal·liar les conseqüències d'aquella decisió errònia o fer denúncies al jutjat o als mitjans de comunicació. No resulta fàcil discernir què és correcte. A la pràctica, tot té matisacions i de vegades conseqüències no volgudes: si parles, t'exposes a represàlies, si dimiteixes, s'acaba omplint el pati de personal trepa disposats a carregar amb el que convingui per pujar, si escampes què passa, l'empresa i els llocs de treball perillen; si objectes, resols solament una part molt petita del problema. 
Pensant-hi m'han passat pel cap una colla de persones que conec i que han anat perdent diferents llençols en aquesta mena de bugades. Hi ha qui ha dimitit molt dignament i tot i ser una persona d'una gran vàlua professional ha quedat absolutament relegada. Igualment algunes persones han estat cessades, o han estat assetjades, o han hagut de canviar de feina. Hi ha qui s'ha quedat, i ha entomat un gran pes que ningú no li agraeix, amb voluntat que res no s'acabi enfosant. El meu homenatge a totes elles. Probablement mai no rebran homenatges de ningú ni la seva actitud serà coneguda, però han fet, cadascú a la seva manera, el que calia, tot i que formalment no han obtingut èxit. Ara és un bon moment per adonar-se del valor de la seva acció. Gràcies.

dimarts, 2 d’abril de 2013

Escarnis

Admiro sens dubte l'acció de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca: pel coratge, per la lucidesa, per la solidaritat, per la capacitat de connectar amb tanta gent i per comunicar bé allò que molts sentim. La seva resposta em sembla exemplar, i els estic agraïda.
En canvi, tinc els meus dubtes respecte a l'oportunitat d'aquesta mena d'assetjament no violent o escarni que plantegen als diputats insensibles al tema de l'habitatge, la majoria dels quals formen part del PP. I no pas perquè no entengui que s'ho puguin merèixer. Comparteixo la idea que és una acció criminal el desnonament tal i com es planteja ara i aquí. Però he viscut en pròpia carn o en la de persones properes ombres d'assetjaments i l'experiència no m'ha agradat gens:
- veïns que pel fet de ser estrangers i "robar" llocs de treball es trobaven cada dia la bústia plena de merda en el sentit més literal;
- pares d'algun regidor que perquè el seu fill formava part d'un govern que donava via lliure a l'existència d'un oratori musulmà es trobaven manifestacions i insults a la porta de casa seva perquè vivien al mateix barri on es volia instal·lar l'oratori;
- sindicalistes que perquè creien que en aquella ocasió no havien de fer vaga eren insultats i escridassats pels seus companys de feina;
- polítics acusats públicament de coses que no havien fet i jutjats a priori.
I a un nivell més personal, he patit anònims i en cert moment desqualificacions sistemàtiques per correu electrònic, de manera que obrir l'ordinador em causava un mal de ventre.
Causes diferents, a les antípodes de les de la PAH, però en totes els assetjadors estaven convençuts de la seva raó, se sentien incapaços de trobar altres camins i optaven per jutjar i condemnar la gent sense més. En cap d'aquestes coses, no va arribar la sang al riu, però van generar patiment i no només en les persones "responsables" de decisions ingrates, sinó en les seves famílies i veïns. Ja és el que probablement es buscava amb aquesta acció, però no em sembla just. Estar carregat de raó crec que no justifica les caceres de bruixes ni els assetjaments. Sobretot perquè sovint les aparences enganyen.
Aquests dies vaig estar parlant amb un treballador de Bankia, un sindicalista de la UGT. Em comentava com el comitè d'empresa en un cert moment i abans que esclatés el problema va intentar alertar de l'operació de les preferents a la ciutat on vivia. I com ni l'alcalde ni el seu grup polític els van voler ni tan sols rebre. Avui aquest alcalde passa a la premsa per un dels més sensibles al tema, però quan hagués pogut moure's per evitar que els seus veïns caiguessin en el parany no s'hi va voler comprometre. Però amb una capa de maquillatge, passa pel que no és.
Jo estaria més d'acord a assetjar, sense violència, les seus de partits o d'oficines bancàries, però no els domicilis particulars i, per tant, les famílies, i encara distingint molt bé que una cosa és l'entitat i una altra qui hi treballa. També perquè em sembla que la por no és bona motivadora. Al marge d'això, no cal dir que les mesures policials previstes són absolutament delirants. Però aquest és un altre tema.
Crec que cal canviar la mentalitat dels votants del PP, cosa difícil quan es tenen en contra els mitjans de comunicació, el poder polític, el policial i el judicial. Però la lluita obrera sempre s'ha trobat aquests mateixos obstacles. La PAH no troba un panorama diferent del que s'ha viscut als sindicats, als partits minoritaris o, posats a dir, a la mateixa Església en determinats mitjans.
Fins ara han demostrat una gran capacitat d'estar al costat de la gent. Crec que, si s'ho proposen, no els costarà trobar altres formes de denunciar la injustícia.

dilluns, 1 d’abril de 2013

Independentisme, de bon rotllo

L'altre dia vaig mantenir una molt interessant conversa sobre independentisme. Ens vam veure amb un amic al qual feia temps que no saludava i que havia quedat una mica commocionat per la meva postura en relació al sobiranisme que he anat expressant en aquest blog. Per tant, va aprofitar la nostra trobada per treure el tema... perquè ell de tota la vida que es confessa independentista.
He de reconèixer que em va agafar per sorpresa, però que em va agradar tenir ocasió de parlar-ne. De fet arran del que havia escrit en el blog i en d'altres llocs, he anat rebent felicitacions i retrets, a parts iguals. Hi ha gent que pensa com jo però no ho expressa, perquè no sap com fer-ho o perquè no gosa. I hi ha amics a qui els sembla impossible que tu vegis les coses d'una altra manera, perquè pensen que el desig d'independència de Catalunya respecte a Espanya és una cosa natural, que cau pel seu propi pes.
No és, però, el cas del meu amic, que entén bé que hi hagi postures diverses, perquè al seu voltant, enmig de persones que estimen molt la cultura catalana, tampoc no hi ha unanimitat sobre el tema.
Tornant a la conversa de l'altre dia, per part meva el que ha canviat és que ara sóc capaç de prendre-m'ho amb més bon humor. Constato que ja se m'ha passat una mica el disgust per la mani de l'11 de setembre i que estic en fase de "qui dia passa, any empeny" i de no deixar-me aclaparar pel debat sobiranista. Amb l'amic en qüestió ens vam fer un fart de riure mentre xerràvem (no hi ha com parlar des del bon humor i des de l'amistat, cosa que no sempre és fàcil). Compartíem anàlisi i no ens va costat gens posar-nos d'acord sobre unes quantes qüestions. Entre elles la sensació que amb independència o sense, patirem i ens trobarem en una situació d'empobriment general que durarà, per la crisi i per l'assetjament dels veïns, i l'anhel i necessitat que, amb independència o sense, mantinguem bones relacions amb Espanya, cosa difícil a curt termini. A cap dels dos no ens agradava la demagògia del PP (no conec ningú del meu entorn que li agradi) ni la fòrmula populista que assegura que amb una indepèndencia de Catalunya lligarem els gossos amb llonganisses d'un dia per l'altre. Ens vam plànyer també per la decepció que està resultant Europa, una Europa que, com molt bé deia ell, no és la de les nacions, sinó la dels estats. Jo mantenia l'esperança -i encara la mantinc- que els estats s'anessin diluint dins d'una Europa on acabessin reforçant-se els lligams lingüístics i culturals del veïnatge, definint altra mena de comunitats. Aquest és un dels motius pels quals no em sembla que posar un nou estat a Europa sigui gaire positiu. Continuarà sent un estat que novament no coincideix amb cap nació, entre d'altres coses perquè les nacions ja no són compartiments d'unitat cultural, si és que mai ho han estat. De moment, però, sembla que l'Europa que mana és la del mercat, la d'unes planificacions generals que tornen ridículs els plans quinquennals de la URSS en el seu temps, i les de l'allunyament progressiu de la decisió política respecte als ciutadans.
Ja veurem. He de dir que jo sento com el debat sobre la realitat d'Espanya i de Catalunya, a mesura que creix la reivindicació sobiranista, no es va enriquint amb matisos, com seria desitjable, sinó que es va esqueixant com aquelles fotografies tractades amb el Photoshop quan hi apliques segons quins filtres: acaben sent espais en blanc i negre on es perd el dibuix inicial i qualsevol matisació.
De tota manera, moltes gràcies, amic meu, això s'haurà de repetir. M'agradaria molt que els debats públics sobre el tema tinguessin la qualitat i el consens de la nostra conversa. I gràcies també a tots els que m'aneu fent observacions sobre el tema, i perdoneu que la meva passió sobre el tema no afavoreixi sempre una conversa reposada.




diumenge, 31 de març de 2013

Bona Pasqua!



  • La Pasqua no és només un esdeveniment que li va passar a Jesús i que nosaltres recordem i celebrem. La Pasqua és, ara, la nostra vida.
  • Pasqua és quan, cada dia, alcem els ulls i el cap i mirem endavant, més enllà dels dolors i les foscors que puguem portar dins nostre, i més enllà dels dolors i les foscors que omplen el nostre món.
  • Pasqua és quan ens sentim acompanyats de Déu, i podem reposar en ell quan ens sentim cansats, i demanar-li refugi quan estem abatuts.
  • Pasqua és quan estem contents per alguna cosa bona que ens ha passat a nosaltres, o que li ha passat a algú altre, o que ha passat en el nostre món.
  • Pasqua és quan donem la mà a algú que, a costat nostre, pateix per anar endavant a la vida.
  • Pasqua és quan sabem perdonar el qui ens ha ofès, i fem tot el possible per refer relacions trencades.
  • Pasqua és quan lluitem perquè, al nostre voltant i arreu del món, hi hagi més dignitat i més justícia, i no estem disposats a acceptar que les coses són com són i no cal preocupar-se’n, perquè no hi ha res a fer.
  • Pasqua és quan estem atents al que passa, i ens informem, i tenim esperit crític, i no ens empassem les coses sense pensar-les.
  • Pasqua és quan a casa manifestem el nostre amor a la nostra parella, i als nostres fills, i als nostres pares, i volem fer de la vida de família una vida valuosa i plena de riqueses, malgrat totes les dificultats i entrebancs.
  • Pasqua és quan a la feina, i al lloc d’estudi, i al veïnat, i amb tothom qui tenim a prop, mirem de crear bona relació, i estimació mútua, i goig, i confiança.
  • Pasqua és quan dediquem temps i esforç personal a les coses col·lectives, a les entitats, a les associacions, a tot allò que ajuda a una vida millor.
  • Pasqua és quan donem diners per als pobres, o per a les organitzacions que treballen per bones causes, o per a la nostra parròquia o comunitat eclesial.
  • Pasqua és quan ens esforcem per combatre les nostres males inclinacions, allò que és contrari al camí de Jesús, i ens reconeixem pecadors, i en demanem perdó.
  • Pasqua és quan, enmig de tot el que vivim, dediquem estones a la pregària, a la conversa amb Déu el nostre Pare, a l’amistat amb Jesús.
  • Pasqua és quan cada diumenge ens reunim amb la comunitat cristiana per celebrar l’Eucaristia.
  • Pasqua és quan busquem estones per llegir personalment l’Evangeli i per deixar que amari la nostra vida.
  • Pasqua és quan dediquem temps a formar-nos, per tenir una fe més profunda i sòlida i per poder-ne donar un bon testimoni.
  • Pasqua és quan participem d’un grup de revisió de vida, o de reflexió cristiana, o de formació.
  • Pasqua és quan col·laborem en les activitats de la parròquia.
  • Pasqua és quan transmetem el goig de ser cristians, i quan procurem que la gent que tenim al voltant i no comparteix la nostra fe, pugui arribar a conèixer-la.
  • Pasqua és quan tenim present, ben endins de nosaltres mateixos, amb pau i esperança, que la nostra vida no s’acaba en aquest món, sinó que tots estem destinats a viure per sempre, més enllà de la mort, en la vida eterna de Déu.
(Text de Josep Lligadas, a "El llibre de la Pasqua", col·lecció Festa, 14, CPL editorial)


dissabte, 30 de març de 2013

L'espera

Foto: Toni M.C.Canal
El dia que avui celebrem els cristians, és a dir, el no res, el silenci després de la mort, és el que em sembla que defineix millor el meu estat d'ànim últimament. 
Sembla que la crisi pugui amb tot. Quan acabi (quan?) no reconeixerem les nostres ciutats, els nostres drets, les nostres institucions. Haurem retrocedit en moltes coses i segurament ens esperarà afrontar l'actual manca de prevenció en temes educatius, sanitaris, de cohesió, de previsió social. La veritat és que sóc més optimista en termes purament econòmics que en el tema dels valors amb què volem refer la nostra societat. No sembla que el poder econòmic ni polític vulgui canviar els paràmetres d'avarícia i ús del poder en benefici propi que fins ara l'ha caracteritzat. Un exemple, per sort ja caducat, és la peregrina idea de posar un Eurovegas al Baix Llobregat per tirar endavant. Per sort nostra, no es farà aquí, però es farà igualment, cosa penosa. Ens ha servit, si més no, per posar damunt la taula la mena de projectes que alguns polítics continuen defensant, projectes que es mengen els drets dels treballadors, l'entorn natural i que juguen amb la llibertat de les persones.
Jo em defenso de tot plegat amb una mena de cuirassa. Penso: cal continuar treballant encara que no en vegis els fruits, i alguna cosa o altra en sortirà. Probablement no exactament la que esperaves. Pot ser molt millor i tot. 
Per això he quedat tan descol·locada amb l'elecció del nou bisbe de Roma (quin gust no sentir tant a dir "Papa", que té unes altres connotacions). Reconec que esperava el pitjor. De fet alguns amics jesuïtes no les tenen totes, perquè coneixen el nou Francesc d'altres coses, però a mi m'encanta el pensar quina nova sorpresa ens trobarem cada dia. De fet, fins ara han estat gestos encertats i a favor dels més vulnerables (consti que alguns periodistes han confòs els gestos litúrgics com estirar-se en iniciar la celebració de Divendres Sant amb una humilitat específica de Francesc!), però la feina grossa està per fer. Confiem que la farà. En qualsevol cas, la renovació eclesial haurà de venir de baix, facin el que facin els de dalt.
No m'ha agradat descobrir-me tan desesperançada. La Pasqua que esperem no té només una dimensió escatològica, volem el Regne de Déu. Ja és aquí, deia Jesús. De vegades no sabem veure'l, probablement perquè no sabem mirar. Veiem la mort al nostre voltant. Estem dolguts i ens costa trobar-hi signes de vida. Que la Pasqua ens ajudi a trobar la llum i la sal, per il·luminar la crisi i els qui pateixen. I alegrar-nos una mica la vida, que som una colla d'entristits de forma desmesurada. Ens falta confiança i en lloc d'alegrar-nos per allò que tenim, gemeguem per allò que ens falta. Jo, de moment, avui vaig a dos casaments. Ja us ho explicaré!

divendres, 29 de març de 2013

La dignitat de la persona

Quim Cervera, Montse Ribas, M. Victòria Molins i Xavier Such
Aquest matí m'he arribat a la trobada de l'ACO, a Can Bajona, al Solsonès. La xerrada central del dia la feia M. Victòria Molins, sobre la dignitat de la persona. I m'ha semblat esplèndida. Amb els seus 77 anys, Vicky Molins uneix lucidesa, experiència i llibertat. A més a més de bon humor i d'autenticitat provada. 
La seva aportació era explícitament cristiana, però la veritat és que m'hagués agradat molt que l'haguessin pogut escoltar moltes persones que conec i que no comparteixen la meva fe. No pas per alliçonar-les de res, sinó perquè ha estat una bona reflexió sobre aquelles qualitats humanes que són universals i assumibles per tothom: la consciència sensitiva, la capacitat de donar sentit a les coses, la consciència moral, la llibertat, la sociabilitat, la capacitat de transformar les coses a través de la voluntat, l'obertura a la transcendència... Coses que són fonamentals perquè la persona realment pugui ser-ho al màxim. Certament m'agradaria molt poder parlar-ne des d'una perspectiva laica, perquè tot i que es tracta -crec- de valors universals, no és habitual explicitar-los.
I l'altra cosa que m'ha fet pensar és que sovint, quan pensem en necessitats, pensem solament en el nivell de supervivència física i tendim a donar respostes immediates de tipus material. De fet, però, la major part d'aquestes qualitats que ens fan persona tenen a veure amb el protagonisme, l'aprenentatge, la seguretat, la lluita, la relació, la reflexió, el compromís amb la pròpia vida, coses totes elles que necessiten suports relacionats amb l'educació, el treball digne i estable, el suport mutu, la confiança... Coses totes elles afectades per les retallades i de vegades oblidades a l'hora de buscar sortides. Molta gent es troba en situació desesperada i cal recórrer a sortides immediates i tangibles, però per evitar el risc de la beneficència cal que aquestes mesures vagin acompanyades d'altres a mig i llarg termini encaminades al desenvolupament ple de la persona. 
Ho subratllava l'Ernestina, que, junt amb d'altres veïns del barri del Poblenou, fa temps que acompanya el grup d'africans que malviuen a fàbriques abandonades. Reben ajuts de moltes menes, però mentre no puguin regularitzar la seva situació (amb documentació, feina, habitatge, la família al seu voltant...) caminen a grans passes cap a la marginació. 
Avui, Divendres Sant, és un bon dia per pensar en tota la gent que carrega les creus de l'atur, de la fam, de la por, del racisme, de la discriminació, de la manca de formació, del barraquisme, de la malaltia física o mental, de la dependència, de la drogoaddicció, de la pobresa severa... i tantes altres. En tot el món. I un bon dia per demanar lucidesa, disponibilitat i determinació per lluitar per ella.



diumenge, 24 de març de 2013

Reescrivint el salm

"Els ídols d'ells són plata i or, obra d'homes i res més". Escoltàvem això (salm 115) avui, a vespres, i en Josep em diu a cau d'orella: "Sembla escrit pensant en Lehman Brothers". Doncs sí.
Els nous ídols pensen només a atresorar diners. De fet han aconseguit desplaçar molts milions cap a les seves butxaques. Primer ho han fet imperceptiblement: més de mig món fa molt de temps que viu en la misèria mentre nosaltres miràvem cap a una altra banda. Per a nosaltres ha estat una forma complaent de vida. Ho veiem només quan ens hem vist afectats. 
L'Europa que semblava de la democràcia, del seny i del bon govern, ara ha quedat desdibuixada. No sé què en diuen les seves institucions democràtiques (en queden?), però només continuen escoltant-se les veus que a mi em semblen idolàtriques: doneu els diners dels pobres per sadollar el mercat. No diuen res d'incrementar la participació, d'exigir als poders polítics i judicials que facin bé la seva feina, d'acabar amb la corrupció, de recuperar uns mitjans de comunicació al servei de la democràcia i de la veritat, de treballar contra el frau fiscal, de prioritzar l'educació, la feina, el benestar dels més febles. Una Europa vampiritzada pel mercat ja no és punt de referència. 
"Tenen boca però no parlen, ulls però no hi veuen, orelles que no hi senten, i nas que no olora". Al darrere el discurs del mercat no hi ha la persona, només la cobdícia. I l'ídol aspira que nosaltres tampoc no parlem, no hi veiem, no escoltem, no olorem. Hem estat fets per comprar, per consumir, per obeir les sagrades lleis de l'economia. Quan no podem fer això, no valem res.
"Seran com ells els qui els fabriquen, i tots els qui hi tenen confiança". Si badem, ens anirem solidificant. I no ens convertirem ni tan sols en part de l'ídol de plata i d'or. Em temo que a nosaltres només ens deixaran ser el fang.
Per això és tan important afinar els sentits i deixar-nos tocar per tot allò que sembla ingrat, feixuc, que no té solució fàcil, que fa patir, que és incert, que no és perfecte. "Confien els creients en el Senyor"... i en els altres creients, perquè mútuament ens puguem ajudar i protegir. 

dijous, 21 de març de 2013

El llibre de la Pasqua


Sense embuts: aquest escrit d'avui és publicitat descarada d'un parell de llibres que acaba de publicar el CPL. Com que en vivim, doncs això, procurem per tots els mitjans que els llibres del CPL es puguin vendre. Per tant, us en cantaré els goigs. Sense enganyar ningú.
El primer és "El llibre de la Pasqua", que segueix les passes de "El llibre de Nadal", tots dos de la col·lecció Festa. No sé ben bé per quin motiu, a nivell popular se celebra molt el Nadal i menys la que en realitat és la festa grossa, o sigui la Pasqua. Fins i tot sempre sembla que adquireixen més relleu la quaresma i la Setmana Santa que no pas el nucli dur de la fe cristiana, que és la Pasqua.
"El llibre de la Pasqua" vol contribuir a fer-nos conscients de la seva importància. En Josep n'ha escrit el text, que, francament, m'agrada molt, i jo m'he ocupat del disseny i de les il·lustracions, moltes de les quals són fotografies que em porten bons records i que vénen a ser un recorregut per les nostres vacances. Crec que és una publicació molt senzilla i digna, que a més a més és barateta (8,5 €).
I l'altre llibre de què us volia parlar no és nostre. L'han fet en Natxi i la Mireia, i està adreçat als nens que es preparen per a  la primera comunió. Dibuixos i text no tenen pèrdua. De fet en Natxi és autor d'aquell llibre magnífic de què ja us vaig parlar un dia (Jonàs, vés a Nínive!). 
En fi, no estic gaire inspirada per escriure, però confio que vosaltres n'estareu per llegir!

dissabte, 16 de març de 2013

Avui, Els Nou Rals

Havia de ser un secret. Però com tots els secrets interessants, ha acabat als diaris. Una quanta gent ha preparat una sorpresa per a l'amic Jordi Vicente, propietari de la llibreria "Els Nou Rals": avui, a les 11 del matí, trobada multitudinària a la seva botiga per comprar un llibre. Un acte senzill que ens agradaria que a més fos eficaç per evitar que en Jordi hagués de tancar la llibreria històrica de Viladecans. El que segur que serà aquest acte és un reconeixement de la trajectòria personal d'en Jordi i del servei que ell i Els Nou Rals han realitzat a Viladecans des del 1979, quan va obrir.
De fet, fins no fa gaire (fa pocs anys, en un centre comercial, s'ha instal·lat una sucursal de la Casa del Llibre), a Viladecans hi havia moltes papereries, però una sola llibreria de debò. Una llibreria que complia tots els requisits indispensables (bona acollida del client, bon servei de novetats, recerca de tota mena d'exemplars estranys, assessorament personalitzat) i que a més funcionava gairebé com una entitat, perquè en Jordi és un agitador cultural nat: presentacions de llibres, concerts, qualsevol acte de la promoció de la cultura trobava el seu suport a Els Nou Rals. Si com a entitat fas un llibre, saps que Els Nou Rals el promourà. Si es crea una nova figura de la Festa Major, pots comptar amb el seu suport inestimable. Per Sant Jordi, durant molts anys, Els Nou Rals ha estat l'únic que, a més de vendre llibres, ha promogut una festa popular.
En Jordi i els seus, la llibreria Els Nou Rals, mereixen sens dubte aquest homenatge. No sé si aconseguirem evitar que tanquin. Però com a mínim serà una manera de mostrar-li el nostre reconeixement i afecte per la seva tasca cultural, de primer ordre.

dijous, 7 de març de 2013

Diàlegs. Entre el verd i el taronja

Joan Batlle, Gemma Campos, Agustí Cortés, Raquel Avilés, Carme Trilla i Joan Torrents

Taula rodona, ahir, a Vilafranca del Penedès, organitzada pel nostre equip de Pastoral Obrera, amb el títol de "Reconquerim el dret a l'habitatge". Mal títol, com molt bé va dir Joan Torrents, perquè conquerit, conquerit, mai no l'hem tingut. Ni en època de crisi ni en època de bonança.
Hi van participar el bisbe de Sant Feliu, Agustí Cortés, la Carme Trilla (cap d'acció social de Càritas), Joan Batlle (director de Programes Socials de l'Habitatge de la Generalitat), Gemma Campos (de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca de l'Alt Penedès), i Joan Torrents, conseller de Càritas de Vilafranca. Va moderar amb molta traça la Raquel Avilés, treballadora social de Càritas.
La veritat és que el tema va convocar un munt de persones a Cal Figarot, la seu dels castellers de Vilafranca. Ho vam fer allà perquè, com sempre, volíem contactar amb la societat civil i no quedar-nos tancats dins l'Església. I ho vam aconseguir: va venir molta gent de les parròquies de l'arxiprestat i a més molta gent convocada pel tema, alguns polítics i sobretot persones de la PAH. 
I val a dir que a mi totes les intervencions em van semblar esplèndides: ben preparades, amb coneixement del tema i amb compromís per aportar solucions. Em van agradar especialment la Gemma Campos i la Carme Trilla. La Gemma hi posava passió, la Carme, experiència i lucidesa. En Joan Torrents ens va recordar que molta gent queda al marge i acaba sent un sense sostre. I en Joan Batlle, voluntariosament, va defensar la gestió actual de la Generalitat amb una actitud gens prepotent.
Quan va parlar el bisbe, però, va començar a sentir-se un brunzit creixent i alguns estirabots: alguns dels presents expressaven així la seva incomoditat amb l'Església, tot i que el bisbe Agustí té un to molt allunyat de la retòrica pròpia, per exemple, del portaveu de la CEE i que, francament, el que va dir a mi em sembla assumible per tothom amb una mínima sensibilitat social: que el sistema en què vivim està dominat en la seva profunditat per una estructura injusta, que cal una economia social i al servei dels més pobres i que treballar per canviar-ho és compromís ineludible dels cristians. Però l'Església ja es veu que per a molta gent no té credibilitat, tot i que a la taula s'acabava d'explicar quina és l'acció de Càritas en aquest tema, que va molt més enllà de l'assistència a la gent.
Al llarg del debat, que va ser encès i apassionat, es va anar mostrant que tampoc els partits polítics no tenien credibilitat: tots són corruptes, ineficaços, no han fet res ni en la bonança ni en la crisi. Han construït obres inútils, s'han omplert les butxaques. 
A mi aquesta anàlisi em sap greu. Perquè hi ha una part de veritat, i em dol, però també perquè és més aviat injusta. Hem arribat on som amb la inhibició de molta gent, que no s'ha preocupat gens de participar seriosament en la vida col·lectiva. Ara tothom desqualifica el veí, però quanta gent ha dedicat temps, reunió, esforços a aquests temes ingrats? En acabar, vaig poder saludar un ex-regidor no sé de quin partit, que em deia: jo no m'he embutxacat mai ni un cèntim i em sap molt de greu que em diguin corrupte dia sí i dia també. També em va saber greu que alguns dels membres de la PAH presents a l'acte no valoressin que abans d'ells ja hi havia qui treballava en la seva mateixa direcció (la conselleria de la Generalitat en època del tripartit, per exemple) i que alguns partits, minoritaris, això sí, ja alertaven de què podia passar amb la bombolla immobiliària. I és més, hi ha gent que és militant de partits que els dóna tot el suport, i les signatures que s'han aconseguit per a la ILP també s'han aconseguit amb l'esforç de moltíssima gent de molta mena.
Jo continuo pensant que és important treballar en allò que ens uneix i no en allò que ens separa. Però caldrà no tenir la pell fina i ser conscient de les diverses sensibilitats. En aquest sentit, crec que aquesta taula rodona ha estat la més reeixida que hem fet. Encara que m'hagi hagut d'escoltar coses que no m'han agradat. 
Penso, de debò, que una lleu -va ser lleu, no penséssiu que ens vam escridassar- confrontació és un primer pas de diàleg sincer. Ens convé molt en el moment en què vivim. Ja ho va dir un casteller present a l'acte: cal fer pinya i anar-ho intentant. Si no, no ens en sortirem.
Ja ho veieu per la primera imatge d'aquest post, que és ben bé un signe dels temps que vivim: la samarreta verda de la PAH (la Gemma), el vestit negre del bisbe i la samarreta taronja de la Raquel, contra les retallades en Serveis Socials. Moltes necessitats, moltes lluites.



dissabte, 2 de març de 2013

Re-creant els camins de l'experiència cristiana

Ahir van tenir lloc les jornades de què us parlava dissabte passat. No hi vaig pas poder ser tot el dia, perquè a la meva feina són molt flexibles i estan carregats de paciència, però més val no abusar. Total, que hi vaig anar a la tarda i vaig poder escoltar la intervenció del bisbe Taltavull, que em va semblar esplèndida, i vaig poder participar en la taula d'experiències, junt amb Ramon Rosal, prevere i psicòleg, de l'Institut Erich Fromm, Anna Gimeno, psicòloga, Enric Termes, prevere i delegat de catequesi de Barcelona,  i Francesc Grané, professor de la Ramon Llull.
Val a dir que em va sorprendre d'entrada l'èxit de participació: molta gent i força variada. De fet no hi va haver gaire temps per al diàleg, perquè l'horari era molt atapeït, però les intervencions de tots plegats em van remoure coses a dins, que no és poc.
D'entrada em va agradar poder parlar de l'evangelització (la nova o la vella, tant se val) fora de l'àmbit de la Pastoral Obrera i de l'ACO. I em va agradar també participar d'un àmbit "oficial", amb bisbe inclòs, encara que a mi les argumentacions teològiques i filosòfiques sempre em venen grans, perquè em costa de seguir-ne el fil.
No us faré pas una crònica del que es va dir (tot el material es publicarà), sinó de les expressions que em van ressonar dins.
La primera, el tema de l'experiència de Déu i la forma com l'expressem. Algú deia que a força de simbolisme de vegades no quedava clar de què estàvem parlant. I potser tenia raó. L'experiència de Déu sempre és personal i subjectiva, per tant em penso que no deu ser gaire "autentificable" des de fora. Vaig pensar en mi mateixa. A mi, que no em movia en un ambient gens favorable a les coses de missa, un bon dia se'm va despertar una inquietud que no sabia d'on venia, una mena de set. En tot l'itinerari que he seguit he tingut un parell de moments de certesa, d'una certesa que ve de dins. I després han estat com petites il·luminacions, i sobretot la revisió de vida, i la pregària, és clar. Experiències compartibles, celebrables, acompanyables, però sempre molt personals. Però quan intento resumir-les s'escolen com l'aigua en un cistell de vímet.
Sortia dijous la crítica a confondre el seguiment de Jesús amb una mena d'ètica: Déu és molt més que això. Suposo que sí, però la veritat és que quan el dubte arriba -que, de tant en tant, arriba- l'argument més racional que se m'acut és que, amb Déu o sense, la forma de vida que proposa Jesús és la que a mi em fa feliç.
Una altra constatació personal que el debat em va suscitar és que de vegades ens esforcem molt per transmetre una bona imatge de nosaltres mateixos (a través d'un testimoni coherent o d'un voluntarisme notable) amb la sana intenció de fer comprensible Déu, però jo cada dia estic més segura que Déu es transmet per allà on li sembla i que de vegades deu somriure davant els nostres esforços. Jo em sembla que he entès -no des de la raó- més coses de Déu a través dels meus defectes que no pas de les meves escasses virtuts.Vull dir que tinc la sensació que Déu es transmet a través de les persones, però que ell va molt més enllà de la imatge que nosaltres li volem donar. Per això em preocupa relativament si som o no bons transmissors del seu missatge. Crec que hem de fer el possible per estimar el proïsme, per ser transparents, per explicar allò que vivim, però que Ell, a través de la seva trinitat -que bé, bé, només se la deu entendre Ell- ja s'espabila.
Hi van haver aportacions molt interessants, com la de l'Ana Gimeno, que deia que no hem de donar la llauna, és a dir, d'oferir respostes quan no hi ha preguntes, que hem de procurar ser feliços (no la felicitat del satisfet, sinó la de l'esperançat), de comptar que els "altres" (no creients) tenen molts regals de Déu per oferir-nos. O la de Ramon Rosal, que havia estudiat i analitzat el procés de conversió d'un munt de personalitats i que ens advertia contra l'ús d'algunes expressions habituals en el món eclesials que desvetllen urticària en molta gent. Cal doncs aprendre a dir el mateix  amb d'altres paraules. L'Enric Termes, molt encertadament, deia que Déu es transmetia també per allò que sembla l'antítesi de la pràctica de la catequesi: "el no lloc, no hora, no inscripció".  En Francesc Grané insistia en el diàleg a fons i en la recuperació d'un Déu que es manifesta més enllà del cristianisme, ja que sovint tendim a parlar només de Jesús, cosa que és un reduccionisme.
I el bisbe Taltavull, que ens va passar els apunts d'una intervenció que només va tenir temps de desenvolupar fins a la meitat, va insistir en la necessitat de jugar en camp contrari. "Quan parles amb una parella del seu casament o del bateig del seu fill a la parròquia, parles de tu; quan ho fas a casa seva, parles d'ells". Convidava a convertir la inscripció a la catequesi en una veritable acollida, a mantenir -també en el sentit literal- les portes obertes dins l'Església i a recordar que Jesús no l'inventem nosaltres. Ja hi era abans que arribéssim i continuarà quan ja no hi siguem.
En fi, a mi em va resultar estimulant. S'hi va afegir el retrobament amb en Xavier Morlans, a qui no vaig poder escoltar al matí, però que és una de les persones que hi va ser molt present quan jo vaig descobrir la fe, i la pregunta d'una amiga que estimo molt que em va venir a saludar un cop acabada la jornada: "tot això està molt bé, però per què Déu, si ens estima tant, permet tant de patiment innecessari?" Un bon toc de realisme i una pregunta a la qual no tinc resposta (qui en té?). Però hi pensaré, perquè honestament no es pot parlar de Déu sense tenir-la en compte.

divendres, 1 de març de 2013

La litúrgia no és cosa només de capellans


He de reconèixer que durant molts anys he viscut més aviat d’esquena a la litúrgia, que em semblava una forma encarcarada de regulació de la comunicació amb Déu. Una mena de “check-point” on un tècnic eclesiàstic anomenat liturgista, inflexible i amb cara de pomes agres, permetia o no l’accés de les meves pregàries al destinatari. Com si al de Dalt o a mi ens fessin falta intermediaris.
Doncs amb els anys he anat canviat d’opinió, per diversos motius:
  • Em vaig casar amb un liturgista, que ni és inflexible ni mai no ha tingut cara de pomes agres.
  • Treballo al Centre de Pastoral Litúrgica, maquetant textos i tractant liturgistes el 90 % dels quals són uns xicots encantadors (l’altre 10 % ho són menys, però això passa a totes les famílies).
  • He anat coneixent i assaborint diverses formes de pregària de l’Església. 

Veig que els gestos i els textos litúrgics ajuden a aprofundir en la fe i que no són d’efectes immediats. Sovint, per assaborir-los, calen temps, formació i rutina, aquella cosa que sempre ens sembla espantosa, però que ens ajuda a funcionar quan estem encallats, en qualsevol àmbit de la vida. 
M’agrada també compartir pregària i litúrgia amb tots els cristians del món sencer que probablement avui i ara celebren el mateix que jo. I amb els qui ens han precedit, perquè moltes pregàries tenen orígens mil·lenaris, encara que fan servir un llenguatge pel meu gust massa encarcarat propi d’una societat medieval. 
La litúrgia, doncs, ha reforçat el meu sentit comunitari i també m’ha fet anar més enllà d’on arribaria jo soleta inventant-m’ho tot de cap a peus. Val a dir que aquest gust per la litúrgia “oficial” no està exempta de crítica (em sembla que convindria revisar unes quantes coses) i continua acompanyat del gust per determinats cants, pregàries espontànies, testimonis compromesos, etc. Dit d’una altra manera, la litúrgia de l’Església catòlica de cap manera no és incompatible amb la vida ni amb la nostra forma d’expressar-nos. 
Ho comento perquè contemplo com alguns liturgistes (els del 10 % de les pomes agres, i algun més de nostàlgic) sospiren per retornar a formes anteriors al Concili, perquè la missa es faci en llatí (consideren que és una llengua “més afí al misteri”, és a dir, els sembla que no entendre el llenguatge reforça el sentit del sagrat!), perquè rebutgen la participació dels laics i perquè, en definitiva, entenen la litúrgia com una forma de poder, expressió d’una Església més vertical i masclista que mai. La majoria de congressos de liturgistes (en un 99 %, capellans), en lloc de reflexionar sobre com apropar més la litúrgia i el seu llenguatge a la vida de la gent, i de plantejar-se què cal modificar en el futur, repeteixen incansablement la història de la litúrgia i els llocs comuns. 
Però potser per això mateix em sap greu que de vegades en els ambients “progres”, la litúrgia es contempli com si estigués en contradicció amb una Església dinàmica i compromesa. Hi ha capellans que, amb una formació que molts laics no tenim, desaprofiten l’ocasió de fer pedagogia sobre el significat de l’experiència litúrgica. Sobretot perquè em sembla que en el futur comptarem amb menys capellans i que per tant el to de les celebracions litúrgiques haurà de ser més el de la comunitat que no pas el del prevere, que ara encara marca molt. I també perquè és com segrestar la connexió amb l’Església universal. Val la pena fer l’esforç d’explicar –de forma crítica, per què no!– el calendari, els gestos i els textos litúrgics.
Tots hem viscut celebracions que amb voluntat de “desmarcar-se” de l’oficialitat i d’encabir-hi una vida compromesa, de vegades es queden a mig camí: són igual o més llargues, no necessàriament més participades, estan atapeïdes de text, on sovint hi ha més anècdota que testimoni. Sortir-se del guió no sempre garanteix celebracions reeixides. Si a la llarga ens hem d’enfrontar amb intents de tornar enrere en la litúrgia de l’Església, o si senzillament volem que aquesta litúrgia sigui més adequada a la nostra forma de viure la fe, més val que tots plegats l’entenguem millor i que la nostra crítica no provingui només de la ignorància o de la superficialitat. Perquè la litúrgia no és cosa només de capellans.
Publicat a l'Agulla 83

diumenge, 24 de febrer de 2013

Teatre per un forat


Petit reportatge de l'actuació del taller d'en Jordi, aquesta tarda. Una molt bona representació, fruit del treball de dos anys, que ja van estrenar aquest estiu, al Teatre al Carrer. Fer-ho en una sala on la concentració d'actors i d'espectadors és més alta és una bona millora. S'observen molt millor els detalls, la preparació, tot plegat. Mereixerien una gira. M'ha agradat molt, certament.

dissabte, 23 de febrer de 2013

En defensa dels cansats

Hi dono voltes aquests dies mentre em vaig preparant la meva intervenció en una taula rodona que es farà a la Facultat de Teologia, organitzada pel Departament de Teologia Pastoral, a la qual m'han convidat. És que m'han col·locat en el grup dels que intenten obrir camí entre els cansats, els desesperançats i els desencisats. La veritat és que al principi em va xocar i em va fer certa gràcia. Deu ser que deuen considerar que el meu entorn es manifesta cansat i desesperançat o que jo mateixa transmeto alguna cosa d'això. ¿A qui no li agradaria avui tenir grans èxits en la seva lluita o en els seus plantejaments? Però ens envolta el patiment i els camins de sortida no es veuen. Sembla que el regne de Mordor ens envaeix i els sarumancorruptes no paren.
Però la veritat és que continua acomplint-se allò que els cansats fan la feina. I que, justament perquè estem cansats, és que estem vius, no som insensibles a allò que ens envolta i intentem desbrossar el camí. Ens equivoquem, o s'equivoquen els nostres, i hi tornem. Per aquesta via està clar que mai no descansarem i no està clar que els resultats es comptin a la taula dels èxits, encara que la taula dels èxits no és exactament la dels bons fruits. 
Amb tot, he de dir que potser em preocupa més el fet que molta gent es mostra indignada, però no està gaire cansada. I el camí de la queixa sense compromís sí que a més a més de no donar èxits, no dóna fruits. Vull dir que, segadors, és l'hora del cansament.


dijous, 21 de febrer de 2013

El millor de nosaltres mateixos


És el que, sens dubte, la crisi ens demana. A Viladecans molta gent està sense feina. Molta gent pateix perquè no pot pagar el lloguer o la hipoteca. Molta gent malviu sense calefacció i amb una alimentació al límit. Una pobresa severa l’extensió de la qual resultava inimaginable fa pocs anys.
Davant d’això i malgrat les retallades generals, els Serveis Socials van incrementant el seu pressupost, i Càritas aconsegueix multiplicar-se: més ingressos, més persones voluntàries. Tot plegat ha portat a una millor coordinació i  va agafant un volum que requereix una bona organització per servir amb dignitat les persones que ho necessiten. També sorgeixen altres iniciatives a la nostra ciutat, com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). En conjunt, anem trobant respostes modestes, que sovint ens semblen insuficients o deficitàries en relació al gruix de problemes que veiem. Ens sentim petits i desbordats.
Però mentre al nostre voltant  s’estenen la desesperança, la mentida, el dubte, i la corrupció, tots aquests  petits o grans esforços de persones, voluntàries i professionals, d’entitats de tota mena, són llum en la fosca. Són actuacions que no arriben ni del poder, ni del prestigi ni del diner –les temptacions de Jesús al desert– però que van esdevenint el solatge sobre el qual es construeix un altre món molt més solidari. Probablement els mitjans de comunicació no en parlin mai, ni la gent que hi posa esforç deu tenir la sensació d’arreglar gran cosa, si de cas de posar-hi un pedaç. No hi ha varetes màgiques que resolguin els problemes d’un dia per l’altre. Hi ha la tossuderia de molta gent de lluitar, cadascú des del seu àmbit, contra la pobresa. Hi ha la confiança mútua entre les persones i l’instint del bé comú. Hi ha la l’esperança que si tots hi posem el coll, un altre món més just serà possible. Hi ha la constatació que quan ens ho prenem seriosament els pans i els peixos es multipliquen, com ha passat a Lleida amb la iniciativa del bisbe Piris, de convertir en habitatges socials un seminari en desús.
Aquest any, l’any de la Fe proposat per un Papa que ha tingut el coratge de fer un gest profètic que ningú no havia imaginat, anem descobrint que amb el millor de nosaltres mateixos –cristians o no– podem fer visible el Regne de Déu. En mig del temporal, doncs, no ens cal, com deia Joan XXIII, ser profetes de calamitats, sinó aprendre a trobar els signes de Déu entre nosaltres.
Escrit per al proper número del full parroquial de Sant Joan de Viladecans

dimarts, 19 de febrer de 2013

Ens voldrien congelats

Em va venir al cap dilluns, que teníem reunió del Punt de Trobada, quan pensàvem en el tema per a la propera editorial: cada dia ens deixen una mica més al marge.
1. Quan, amb el pretext d'abaratir costos, pretenen que els ajuntaments tinguin menys competències en benefici d'altres administracions públiques molt més centralitzades. Jo no dic que no hi hagi millores a fer, potser sí. Però el cert és que l'àmbit municipal és l'àmbit més proper a la gent, un bon lloc per fer pedagogia de què és la política i històricament ha estat una bona escola de dirigents i de gestors polítics. És el lloc on la política és més humana i corresponsable i on l'àrea d'influència és més directa.
2. Quan les grans empreses substitueixen les persones d'atenció als clients per línies automàtiques o per "contestadors humans" des de l'altra banda de món. És el cas de Movistar i de tantes altres. Un sistema inhumà i marginador, amb un llenguatge sovint incomprensible per al comú dels mortals i que obre la porta a abusos de tota mena. De persona passes a ser un client adotzenat. 
3. Quan ha desaparegut pràcticament -si més no a Viladecans- la xarxa de ràdio i televisió locals. Ara molt rarament es parla de la teva ciutat, del teu barri, pels mitjans generalistes. Et fan sentir insignificant. De fet, bona part dels programes i dels informatius podrien tenir molt més present la xarxa local, però qualsevol partit de futbol o xafarderia és més noticiable, sembla.
La sensació és que cada cop comptem menys. Bé, davant d'això més valdrà treballar als llocs on som perquè cada persona sigui tinguda en compte, en tot allò que pot aportar. Ens ho haurem de guanyar. Ens voldrien congelats, i cada dia malden per deixar-nos una mica més glaçats, però tenim escalf per estona. Espero.

divendres, 15 de febrer de 2013

Qui (no) s'ha beneficiat de la corrupció?

No sé si coneixeu un poema de Bertolt Brecht que m'agrada molt: Fragen eines lesenden Arbeiters. N'he trobat una traducció de Feliu Formosa (si més no això és el que posava el blog d'on l'he copiat) i us el poso més avall.
Malauradament m'hi ha fet pensar tot aquest tema de la corrupció i el mal rotllo que ens envolta, des dels suborns polítics, el finançament dels partits, la ineficàcia judicial, els espionatges i les trames ocultes, les irregularitats de les empreses, les estafes monàrquiques, els embolics vaticans... Sembla que tot plegat es va canalitzant sobretot en contra de les institucions i molt en particular de les polítiques. Sospito que, a més, no és casual: penso que un partit com el PP juga fort en l'administració de tota aquesta merda. Se sap el que el PP vol, quan vol i com vol. Al cap i a la fi una democràcia absolutament desprestigiada sempre va bé al totalitarisme. Potser tinc deliris paranoics, però jo hi veig un Aznar delerós de tornar al poder, amb el camí desbrossat per aprofundir encara més en la desigualtat social i en un sistema polític que fa tuf de franquisme. Potser deixa que altres facin la feina bruta per poder presentar-se després com una mena de salvador de la pàtria.
Dit això, l'altre dia, que vaig anar a veure l'exposició sobre els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians, vaig sentir una frase de Joan Fuster que em va semblar clavada: en una dictadura tots som víctimes, en una democràcia tots som culpables.
Perquè la veritat és que em pregunto si només són els polítics i els banquers els responsables de tot plegat. Perquè mentre molta, moltíssima gent, posava la mà a la caixa..., potser a molts tot plegat ja ens estava bé. Això es desprenia de la conversa entre dues dones, l'altre dia a la pelu. L'una era convergent, l'altra socialista. Després de retreure's mútuament totes les corrupteles, totes dues trobaven normal que, si un té diners, els tregui fora del país i que, si un té poder, procuri que el seu entorn familiar se'n beneficiï. En aquesta mena de converses sol sortir en clau laudatòria també la gent espavilada que, per exemple, obté un pis de promoció social i en fa negoci mentre viu en un altre lloc.
I encara més. Aquests dies, alguns diaris s'esquincen les vestidures sobre la corrupció i fent-se moltes fotos editen i proposen decàlegs i pactes per la transparència... mentre continuen informant molt tendenciosament al servei de qui els paga. ¿No seria un bé més gran per al país que, senzillament, fessin bé la seva feina com a periodistes? 
Durant molts anys, el sindicalisme, per exemple, ha estat molt bescantat. Probablement hi ha hagut actuacions poc glorioses, però el cert és que si en comptes de criticar des de la barrera, la normalitat de les empreses hagués contemplat un comitè d'empresa o un delegat actius, no haurien colat les  coses que ara surten els diaris: la gent que cobra en negre, la manca de cotitzacions a la Seguretat Social, l'increment de l'economia submergida... Hem alimentat una cultura anti-sindical sense adonar-nos que en fer-ho destrossàvem les relacions laborals.
També he vist com el tema de la participació de vegades s'afrontava molt superficialment. Els grups municipals solen tenir participació en les reunions dels consells de les empreses públiques del seu Ajuntament, per exemple. I cobren per fer-ho (és una altra d'aquestes formes que em semblen horroroses de finançament amagat dels partits). Però s'hi va per cobrar, i no sembla que es  vagi gaire a fons en allò que aquestes empreses municipals fan. Em pregunto quina cara se'ls deu quedar quan es van destapant veritables barbaritats.
Jo crec que la merda que sura -i perdoneu l'expressió- es correspon a l'escàs paper que les consideracions ètiques tenen a la pràctica en la nostra vida quotidiana. No hi haurà regeneració política si no aconseguim convèncer-nos mútuament de la necessitat d'actuar amb honestedat, i si no ens traiem la mandra del damunt. Polítics, jutges, empresaris  i un llarg etcètera són responsables de molts dels nostres mals, però manipulant el poema de Brecht, crec que han pogut actuar amb impunitat per la nostra pròpia deixadesa. Així com les grans batalles no s'han guanyat pel mèrit exclusiu del qui surt als llibres d'història, potser les grans desfetes tampoc no ho han estat únicament per la seva culpa
Els treballadors continuem fent-nos preguntes. Però podem també anar més enllà en la nostra exigència, amb nosaltres mateixos i amb els altres. I tant si podem!
Preguntes d'un treballador que llegeix
Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?
Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda…
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
de la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven el vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
els paletes? La gran Roma
és plena d’arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
van triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci
només palaus per als qui l’habitaven? Fins i tot a la lle-
gendària Atlàntida,
la nit en què el mar la va engolir, aquells que s’ofegaven
cridaven els seus esclaus.
El jove Alexandre va conquerir l’Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d’Espanya va plorar quan es va perdre
la seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?
Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?
Tantes històries.
Tantes preguntes.

dimarts, 12 de febrer de 2013

Les hores extres de l'Esperit Sant


És una bona noticia la decisió de Benet XVI, una noticia inesperada i positiva. En primer lloc, perquè diu molt de la intel·ligència i la sensibilitat del papa (un home que em resulta molt distant) el fet de reconèixer les pròpies limitacions en relació a la tasca ingent del pontificat. En segon lloc, perquè crec que fa una distinció cabdal entre el servei a l’Església (que al cap i a la fi és la seva tasca com a Papa i per a la qual, com molt bé diu, cal estar en forma) i el seu itinerari personal. Acceptar les limitacions, preparar-se per morir, l’humanitzen extraordinàriament, i l’apropen a la resta dels mortals. No comparteixo en absolut les declaracions de l’antic secretari de Joan Pau II, que considera que això del papat és una mena de procés de santificació personal i que pensa que “no es pot baixar de la creu”. Efectivament, no es pot i no em sembla que Benet XVI vulgui escaquejar-se de res. Però el tema és que, amb un papa tan malalt, la creu no la porta ell, o si més no, ell sol, sinó que ens la fa recaure sobre nosaltres, sobre tota l’Església, perquè impedeix que es faci un munt de feina que ell no està en condicions de fer. Aquesta mena d’afany de “camí a la santificació” em sembla erroni i en el fons posa en primer terme el “jo” i en segon la tasca encomanada. Està molt bé, a més "dessacralitzar" la figura del Papa, que voreja clarament la idolatria en molts mitjans eclesiàstics.
També penso que la decisió hauria de fer pensar a l’Església sobre l’accés als llocs de responsabilitat i sobre la temporalitat dels serveis (o dels càrrecs, en una altra terminologia). En aquest sentit em sembla que les congregacions religioses ofereixen un bon model: els “jefes” i “jefas” són elegits i desenvolupen les responsabilitats per un temps limitat. Això sempre és oxigen i aire fresc, rebaixa enveges i vanitats, a més a més de la mitjana d’edat dels qui tenen el poder, i fa que molta més gent adquireixi un sentit global de la institució.
Finalment, només voldria comentar que sempre em sorprèn veure i escoltar la quantitat de tonteries que molts periodistes diuen sobre el tema, sobre un desconeixement notori de la institució eclesial. No parlo pas d’opinions, que naturalment poden ser molt diverses, sinó de la confusió que transmeten. Em fa pensar que en la societat dita de la informació, anem malament si sobre tots els temes es parla amb la mateixa falta de rigor que en els eclesiàstics.
Decididament, l’Esperit haurà de fer hores extres (que no li caldrà cobrar en negre perquè, per sort, no treballa per a la patronal espanyola).
(Per cert, no té pèrdua l'escena del papa plegant en llatí, mentre els qui l'envolten posen cara de pòquer segurament sense acabar d'entendre'l, si no, no s'entén!)

diumenge, 10 de febrer de 2013

La Marta i l'Hilario es casen

Demà. O sigui el dia de la Mare de Déu de Lourdes. No sé si és obra del jutjat, casualitat, voluntat pròpia o una jugada de l'inconscient. En qualsevol cas: moltes felicitats a tots dos!
Amb la Marta fa molts i molts anys que ens coneixem, tant que ja no recordo el moment, però la veig, a l'ACO, com una noia provinent de la JOC, sempre inquieta, sempre punxant-nos per anar més a fons, per ser una mica més radicals i més coherents. Després han arribat altres afinitats, altres complicitats. Com el grup de cristians d'ICV, del qual ha fet la tasca de secretària amb l'entusiasme que li és propi, o com l'afecte per les germanetes de l'Assumpció, o mil i un amics comuns.
I des d'aquest entusiasme va arribar l'Hilario. No hi ha com anar a una trobada de l'ACO a les Espanyes i acabar enduent-se'n el ponent cap a casa (ep, els que sempre us queixeu que les trobades són avorrides o rutinàries, sapigueu que de vegades et canvien la vida, :)). Amb l'Hilario, la sintonia va ser immediata: un bon partit, sens dubte. Persona culta, intel·ligent, compromesa, afectuosa i amb la qualitat d'instal·lar-se a Barcelona en un moment delicat venint de Castella, desmuntant tots els prejudicis i tots els tòpics.
I tots dos vivint en aquella mena de comunitat estranya de Sant Andreu. Comunitat perquè són sis veïns de deu pisos, que posen moltes coses en comú sense deixar de viure cadascú a casa seva. Que cuinen junts, resen junts, s'ajuden i s'estimulen mútuament cap a la solidaritat.  Que converteixen el celobert en un intranet (a crits) que deu fer al·lucinar els veïns que no són "del rotllo". Creatius com pocs, en aquella casa es pinta, es llegeix, s'inventen noves formes de lluita, es paga el lloguer de qui no se'l pot pagar i es viu bàsicament amb alegria. I estranya perquè no és gens habitual que la gent sigui tan lliure a l'hora de buscar-se la vida.
Marta, Hilario: us desitjo tota la merescuda felicitat del món. Que per molts anys continueu transmetent als qui us envoltem la vostra amistat, la vostra esperança, la vostra creativitat, la vostra confiança en les persones i en-el-de-Dalt. Una abraçada!