diumenge, 26 d’abril de 2015

No em lliuris de la veritat

Divendres vam tenir reunió  de l'ACO. Tenim per costum que cada vegada la prepara una persona del grup. Se la inventa o l'extreu d'internet o d'algun llibre. Divendres vam començar la revisió de vida amb aquesta que us transcric i que em va agradar molt. 
Senyor,
Ensenya'm com estimar amb més profunditat, com mai no havia pensat que fos possible.
Allò que jo m'entesto a defugir, continua mostrant-m'ho amb absoluta evidència.
Allò que em provoca conflicte, ajuda'm a assumir-ho amb suavitat, a relaxar-me i a abraçar-ho completament.
On el meu cor estigui tancat, mostra'm la forma d'obrir-lo sense violència.
De tot allò a què m'estigui aferrant, ajuda'ma deseixir-me'n.
Regala'm desafiaments, lluites i obstacles aparentment insuperables, si creus que això em pot ajudar a ser més humil i a confiar en la intel·ligència de la vida.
Ajuda'm a riure'm de la meva pròpia serietat.
Permet-me trobar humor en els llocs més obscurs.
Mostra'm el profund sentit del descans en cada tempesta.
No em lliuris de la veritat. Mai.
Deixa que la gratitud sigui la meva guia.
Deixa que el perdó sigui el meu mantra.
Deixa que aquest moment sigui la meva eterna companyia.
Permet-me veure el teu rostre.

dissabte, 18 d’abril de 2015

Litúrgia, a seques. O la sequedat de la litúrgia

Jordi-Agustí Piqué i Jaume Fontbona
Més congrés, ahir i avui. Ponència excel·lent de Bernabé Dalmau, repassant els congressos de Montserrat, ben estructurada i documentada, fàcil de seguir, sense tecnicismes innecessaris i amb un toc de bon humor. Després van venir les comunicacions, de dues en dues, amb voluntat d'anar fent diàleg a cada bloc. He de reconèixer que a mi em costa veure-hi el fil conductor. M'han semblat disperses en el seu conjunt, potser perquè algunes eren realment molt tècniques i a mi em sobrepassaven. No tinc nivell. Les quatre del matí miraven més enrere que endavant i alguns dels temes plantejats crec que haguessin donat més de si. Com el tema de la música. La queixa general és que a les celebracions es canta poc i malament. Hi estic d'acord, però certament a l'Església deu ser l'únic lloc on encara es canta, a excepció de les corals. Quan treballem, quan anem d'excursió, quan ens trobem a la taverna o en una trobada familiar, ni que sigui per Nadal, hem perdut el costum de cantar. Ens posem els auriculars o engeguem la música, però no cantem. Cada cop que sóc en una assemblea del partit o del sindicat i veig que som incapaços de cantar la internacional em sap greu. La música transmet adhesions i estimula el sentit col·lectiu, però som en moments baixos. Des del punt de vista eclesial, francament no em fustigaria pas tant, tot i que convindria pensar mesures per estimular una forma de pregar que forma part de la nostra identitat des d'abans del rei David... De fet aquesta qüestió enllaça bé amb la proposta de Katia de Simone, de fer més aclamacions a l'Eucaristia. Ella deia que també en el futbol es fan aclamacions i que això esdevé una expressió de pertinença i de goig. Potser acabarem fent "la ola" a missa. 
Li hagués fet la "ola", per cert, a Mn. Xavier Parés per recordar-se del paper que han jugat Joaquim Gomis i Joan Llopis en la difusió de la litúrgia.
En un dels diàlegs vaig tenir la brillant idea de fer una pregunta sobre el que us explicava abans d'ahir: com ens afecta la litúrgia del papa Francesc? En què ha de canviar la litúrgia perquè hi tinguin cabuda les "perifèries"? Sospito que el moderador s'ho va prendre com un cop baix: es va encendre com una teia, i no va permetre que la mesa respongués. Va fer-me un sermonet i no em va pegar un clatellot perquè era lluny (he, he). Però la sang no va arribar al riu, perquè no era pas una cosa personal i així ho hem aclarit avui afectuosament. Vaig constatar, però, allò que ja s'intuïa: l'actual papa causa urticària a un bon nombre de liturgistes que s'estimen més fer com si no existís i no tocar el tema. 
L'incident va servir perquè algunes persones em vinguessin a trobar. Des d'una de les ponents, a dos capellans que venien de l'Amèrica Llatina i que pensaven que el congrés era massa local (no tenia en compte, per exemple, la vitalitat llatinoamericana) i que no estava gaire en la línia de l'Església dels pobres. 
La comunicació potser més singular -i molt contestada- va ser la de Jaume Fontbona, que, com a president del CPL, va presentar deu reptes de la pastoral litúrgica. Val a dir que alguns dels reptes eren recollits de les aportacions del Consell del CPL. En Jaume va aplicar amb honestedat la sinodalitat (el fer camí conjuntament, el parlar i consensuar les coses) que predica i que demana als bisbes, que no sé pas si s'ho deurien prendre gaire bé. Aquest discurs, en un marc com aquest, no gosa fer-lo gaire gent. Jo crec que, tot i ser uns reptes encara poc treballats i una mica desiguals d'abast, són un bon punt de partida per anar endavant, encara que s'hagin de modificar. Com a membre del CPl, n'estic contenta: més val fer camí i equivocar-se que no pas amagar el cap sota l'ala. Els temes pastorals s'han considerat secundaris en el congrés, però a mi em semblen prioritaris.
El ponent més divertit ha estat Andrea Grillo, laic, que ha qüestionat alguns temes litúrgics, entre ells el recent document del bisbe Cañizares sobre donar la pau. Ha explicat alguna anècdota sucosa, com un catecisme de fa un parell de segles, en què una de les preguntes deia "¿es pot resar dintre l'Ofici Diví?" i la resposta era "Sí, aprofitant els silencis entre salm i salm". Val a dir que hem avançat!
La conferència final ha estat avui a Montserrat i a càrrec de Piero Marini, el qual segons les males llengües ja estava pràcticament nomenat com a prefecte de la congregació del culte quan maniobres d'un sector de la cúria van aconseguir fer canviar d'idea el papa. Ha estat també ben interessant, encara que no ha tingut temps d'acabar la seva ponència. Ha recordat com en altres èpoques la pràctica eclesial no permetia combregar gaire sovint i com Blaise Pascal, al llit de mort, com que no el jansenisme no li va facilitar la comunió, va demanar veure un malalt per veure el rostre de Crist.
I ha acabat amb una expressió de titular: "la pregària eucarística és vista com una fàbrica d'hòsties", com si fos un miracle. És el moment d'acció de gràcies en què es recorda la institució de l'Eucaristia i hi ha qui la viu com si fos un truc de màgia. 
El Congrés ha acabat amb una missa i un petit concert fantàstic de l'Escolania. Ah, i un bon dinar. Que això sempre ajuda.
El meu balanç personal és positiu: vull treballar per conèixer millor la litúrgia. Però trobo que el congrés ha tingut un perfil baix, no per la qualitat de les seves ponències, sinó pels objectius que ell mateix s'ha marcat, molt menys ambiciosos que el del Congrés d'ara fa cent anys.

dijous, 16 d’abril de 2015

La litúrgia és la Bíblia en acte

Aquesta tarda he estat al IV Congrés de Litúrgia de Montserrat, a la Facultat de Teologia. Es feia l'acte inaugural i la primera de les ponències, a càrrec del bisbe Julián López. Per a mi és una bona ocasió per aprendre, i per veure i escoltar en viu i en directe algunes patums. O sigui que agraeixo l'ocasió que em brinda el CPL per anar-hi i en cert sentit per participar-hi a través de la comunicació que farà demà en Jaume Fontbona, i a la qual des del Consell hem pogut fer aportacions.
He de dir, però, que a mi el món acadèmic i el món eclesiàstic m'enfarfeguen. Aquelles intervencions inicials de cinc persones, cadascuna de les quals saluda amb el tractament corresponent els arquebisbes, bisbes, participants de fora de Catalunya, monjos, monges, religiosos, religioses...i al final de tot la tropa de senyores i senyors diguem-ne "normals" de la qual formo part, es fa llarguíssim, pesadíssim i, si m'ho permeteu, una mica inútil. Alguns dels oradors aporten, a més, un ego que converteix allò que hauria de ser una breu salutació inicial en una petita ponència sobre un tema que ve al cas... o no. M'ha agradat la senzillesa del bisbe Pujol i la intervenció de l'abat de Montserrat, sempre tocant de peus a terra. S'ha citat diverses vegades el papa Benet, mentre que Francesc passava de resquitllada. S'entén per la trajectòria teològica de Benet i perquè avui és el seu "cumple", però potser faríem bé de preguntar-nos quina és la litúrgia que ha d'acompanyar les perifèries a què ens impulsa el papa Francesc. Però segur que alguns dels liturgistes presents encara es deu estremir en recordar actes com la missa de Lampedusa, que a mi em va semblar una imatge molt i molt potent, en aquell altar-pastera on el bisbe de Roma celebrava acompanyat del bisbe del lloc i el rector de la parròquia, sense randes ni altres solemnitats que no provinguessin del dol sincer per la situació de les víctimes de l'exili i la migració.
El Congrés es fa per commemorar el centenari del primer Congrés de Montserrat, el 1915, que va tenir repercussions importantíssimes molt més enllà de l'àmbit català, però em fa la sensació que, a diferència d'aquests, no gosa plantejar quines són les qüestions litúrgiques que convindria potenciar, modificar, canviar... Temes tabú tots ells, sobretot perquè hi ha algunes qüestions molt ideologitzades, que s'usen com a projectil en les picabaralles eclesiàstiques, però que un dia o altre s'hauran d'abordar, serenament. El I Congrés de Montserrat, el 1915, va remoure les aigües eclesials a la recerca d'una litúrgia més autèntica i adequada al moment històric que es vivia. I molta de la feina que es va fer no va tenir efectes immediats, però va posar les bases del que després acabaria sent el Concili. D'alguna manera va acabar sent trencador. Per alguna cosa, la constitució litúrgica va ser la primera a aprovar-se en el Concili. 
Deu ser una heretgia que en un congrés es plantegin qüestions com l'ordenació de les dones, el celibat dels capellans, el paper dels diaques, la forma que pren el sagrament de la penitència o, senzillament, la distància que es va creant cada cop més entre la praxi de molts llocs i la norma, o entre la litúrgia encarcarada i la vida, o el fet que a molts indrets cada cop serà més difícil fer-hi celebracions litúrgiques per manca de capellans. Fa la sensació que tothom pateix per demostrar la seva ortodòxia, no fos cas, però hi ha qüestions que s'haurien d'anar desencallant i potser seria bo fer-ho sense la urgència de prendre una decisió immediata, sinó senzillament per escoltar, deixar reposar, dialogar... D'alguna manera em fa pensar en un article de Jorge Castañeda que he llegit avui al País i que comenta com a la cimera de les amèriques no s'aborden els problemes més greus que estan vivint els diversos estats i que tot queda en un ritual superficial. Perquè a més tots aquests temes es donen en una situació de canvi important com a mínim a l'Església de casa nostra.
Una altra cosa que em sorprèn és que els temes litúrgics -i acadèmics en general- s'abordin habitualment sense contrastar-ho amb les comunitats cristianes. El bisbe Julián ha anat exposant com la litúrgia al principi era entesa com una cosa exclusiva de capellans fins a convertir-se en una qüestió participativa del poble de Déu. I d'alguna manera encara avui els experts "segresten" els temes.  Cap laic o laica, només amb la seva experiència litúrgica quotidiana, pot rebatre res, però tanmateix la seva experiència de fill o filla de Déu que intenta viure la fe tan bé com pot és ben valuosa i s'hauria de tenir en compte. Respecto i valoro la intel·lectualitat, però si aquesta intel·lectualitat no es contrasta amb la vida corre el risc de moure's als llimbs i de desconnectar-se d'allò que també diu el Concili, a la Gaudium et Spes: "La joia i l'alegria, la tristesa i l'angoixa del nostre temps, especialment d'aquells que són pobres o afligits, són el goig i l'alegria, la tristesa i l'angoixa dels seguidors del Crist".  La litúrgia es converteix així en un tema d'especialistes. 
Recordo que el bisbe Tena -que per cert ha estat recordat pel bisbe Julián i no per cap altre membre català de la mesa- al funeral d'en Joaquim Gomis va parlar amb ironia de l'ideal de la litúrgia celestial "sense rúbriques". I em fa pensar que hi ha liturgistes que somien una litúrgia sense rúbriques, mentre que uns quants somien escriure-li les rúbriques a la Trinitat sencera, en viu i en directe.
En fi. M'he fixat en tres aportacions de Josep M. Soler: ¿com apropar la litúrgia als joves? ¿quin paper ha de jugar el cant a les celebracions (en un moment en què ningú canta!)? i l'afirmació, si no ho he entès malament, que "la litúrgia és la Bíblia en acte".
Continuarà.

Sobre el bisbe Romero, un llibre excel·lent per sant Jordi


Fa molts dies que esperava amb il·lusió que sortís aquest llibre de Bernabé Dalmau. És una molt bona aproximació a la vida i la mort d'Òscar Arnulfo Romero, el "san Romero de América", que diu mab raó Pere Casaldàliga. El bisbe Romero, que va saber dir sense por el que havia de dir davant la situació extrema que vivia el seu país, va ser molt estimat per la gent senzilla i molt menyspreat per la gent amb poder, també amb poder eclesiàstic. Per a Joan Pau II, incapaç d'anar més enllà dels esquemes que malauradament va haver de viure a Polònia i de valorar res de positiu en cap postura que no fos antimarxista, va ser una figura molt incòmoda i tant ell com el seu entorn van fer el possible per amagar el valor i el significat de l'actitud de Romero. Tampoc els esquemes burocràtics vaticans en la fabricació de sants (obsolets, funcionarials en el pitjor sentit del terme i jo diria que un pèl herètics) no van ajudar gens. Fins que el papa Francesc no l'ha reconegut com a màrtir no hi ha hagut res a fer. Però tot plegat no ha impedit que, per a molts, Romero (que no era un "progre" pròpiament, sinó una persona més aviat de tarannà conservador capaç de respondre amb honestedat i a favor dels pobres en una situació molt conflictiva) sigui un punt de referència i un exemple a imitar. També perquè se'n conserva molta documentació i perquè algunes de les seves homilies, que eren retransmeses per la ràdio, estremeixen encara avui.
D'aquí la proliferació de comitès amb el seu nom, que han fet una molt bona feina, tractant d'unir compromís cristià i compromís polític i social a favor dels pobres i contra la injustícia.
Però justament per això m'encanta que aquesta biografia surti d'un monjo de Montserrat, d'un ambient força diferent -si més no aparentment, perquè a Montserrat sempre han animat al compromís social i polític en un ventall ampli- del dels grups cristianoesquerranòfils. El llibre es llegeix molt bé i està documentat amb tot rigor.
En fi. Us el recomano molt. Pot anar acompanyat d'alguns reportatges molt interessants:

I la pel·lícula: Romero, que deu contenir elements de ficció però que crec que resumeix molt bé l'ambient i el tarannà d'un bisbe que, com assenyala Bernabé Dalmau, en dos anys va veure desaparèixer 40 capellans del seu bisbat, entre assassinats, expulsions i exilis forçosos.
Us deixo amb el poema de Pere Casaldàliga: San Romero de América, Pastor y Mártir nuestro.

Bernabé Dalmau, Óscar Romero, el bisbe dels pobres (Emaús 122). Centre de Pastoral Litúrgica: Barcelona 2015. 9,90 €

Des de l'heterodòxia

La litúrgia de l'aigua, a una Vetlla Pasqual dels anys 80 a Gualba (Jobac)
Sovint quan faig la meva feina editorial, al CPL, de buscar il·lustracions per als textos relacionats amb la litúrgia, tinc ben bé la impressió de passejar per un camp de mines. Quan trobo una imatge que a mi em sembla expressiva, no passa la prova del cotó dels meus companys liturgistes: perquè el celebrant no s’ha posat la casulla, perquè el pa de l’Eucaristia porta llevat i no n’hauria de portar, perquè el calze no té el revestiment interior que diu la norma, i un llarg etcètera. M’adono de la meva ignorància litúrgica i de la distància entre la praxi habitual del meu entorn –de parròquia, de moviment i ocasionalment de monestir- i la norma litúrgica. Una vegada vaig passar pel tràngol de no rebre la comunió, en una parròquia, a Marsella, i encara no he entès per què: era hivern, per tant se suposa que no era una qüestió d’escot o de mànigues, vaig parar la mà, com tanta altra gent dins d’aquella celebració, però el celebrant, a qui no coneixia de res, em va mantenir al marge i es va negar a donar-me la comunió. De fet va ser una missa on fins aquell moment m’hi havia trobat bé. Parlant-ne amb el meu marit, vaig arribar a la conclusió que no havia posat bé les mans. No em van donar cap explicació (a més, en francès, les subtileses tampoc no m’eren fàcils) i vaig sortir plorant.
De fet a mi m’encurioseix i em sol interessar l’explicació que hi ha al darrere de cada norma, i penso que encara que no ho entengui tot, si hi són és per algun motiu. Una altra cosa és que pensi que les normes han de ser inamovibles i inflexibles. Inamovibles, perquè les teologies, els costums, les cultures canvien i per tant allò que en un segle té un sentit en un altre el perd o canvia el significat. És com les sabates vermelles del papa, que no formen part de la litúrgia, sinó del costum. L’origen, com a privilegi de l’emperador, té la seva gràcia històrica però avui l’analogia del papa amb l’emperador més aviat fa mal i enterboleix el missatge.
Quant a la flexibilitat, recordo que les experiències més profundes, que m’han fet connectar millor amb la meva fe en Jesucrist, segurament no han estat gens ortodoxes.  Recordo la joia de la meva primera vetlla pasqual (l'any 1979), en la qual –a més a més de tot el que cal- ens vam pintar els rostres (un signe que deu esgarrifar qualsevol liturgista com cal J). Jo venia d’un context amb molts anticossos antieclesials i era la primera vegada que celebrava la Pasqua, i la celebració em va impactar. Però quan tractava d’explicar-ho a una amiga, només em sortien les cares pintades. Encara avui la Pasqua em porta aquesta visió amable. Aquest signe, en la seva simplicitat, va ser eficaç i no cal incorporar-lo a cap tradició litúrgica, però va fer la feina principal, ajudar-nos a connectar amb la font. És el mateix que passa quan participes en una Eucaristia de petit format, a casa d’algú, amb amics, prescindint d’algunes de les formalitats habituals. El caliu de l’amistat i la senzillesa del gest transporten al sopar amb l’Amic. Reconeixes Jesús com en el gest d’Emaús: en l’actitud amorosa, en el compartir, en la fracció del pa. L’actitud reverent és en el fons i no en la forma.
Jo veig les normes litúrgiques com uns caminadors, com un ajut per garantir el sentit autèntic, universal i comunitari de les celebracions, no pas com una cotilla, perquè a Déu no el podem pas encasellar.

Doncs res més. Molt bona Pasqua!
(Publicat a Catalunya Cristiana el 12 d'abril de 2015)

divendres, 3 d’abril de 2015

En campanya

La Bàrbara, neboda i cap de llista per ERC a l'Ajuntament de Viladecans, ens ha proposat al Punt de Trobada que organitzem un debat amb els partits de cara a les pròximes municipals. De fet, no és la primera vegada que el Punt de Trobada convoquem els partits per parlar d'alguns temes determinats. Diu la Bàrbara, i té raó, que seria un "exercici democràtic vital" i que de fet no hi ha cap altre espai on fer-ho des que vam perdre la televisió local. De fet, pobreta, d'entrada i a falta de parlar-ne més a la redacció, li hem dit que no. De fet ni en Josep i jo no ens hi veiem amb cor.
He de reconèixer que l'argument democràtic gairebé em convenç, però no m'hi acabo de veure per dos motius. D'una banda, perquè moderar semblant debat exigeix moltes taules, autoritat i un rígid protocol al costat del qual les rúbriques litúrgiques són broma. I jo no compto amb cap de les tres coses.
I de l'altra, perquè començo a dubtar que els debats electorals siguin democràtics en el sentit en què a mi m'agradaria que fos la participació democràtica. Les campanyes electorals cada cop em costen més, perquè de fet consisteixen en una competició desaforada, on l'objectiu no és escoltar què diuen els altres, sinó marcar perfil propi. I ara ja començo a pensar que això és lluny del que ens fa falta. 
M'interessa la política, i sobretot la política local, tot i que no sé com a ICV encara no m'han expulsat perquè no hi vaig mai i perquè no m'agrada gaire seguir les consignes de partit. Només pago, i no he deixat de fer-ho, perquè estic convençuda que el finançament dels partits s'ha de fer sobretot des dels ciutadans i no des de les administracions públiques. Però em sembla que no m'agradaria gaire ser regidora. Tinc un molt bon record del meu pas per l'Ajuntament com a tècnica "de confiança". Vaig aprendre molt i em va ajudar a conèixer molt millor la meva ciutat i els mecanismes del poder municipal, per bé i per mal. Però detesto els debats dels plens i les mocions més clarament polítiques (bé, més que polítiques hauria de dir "ideològiques" quan estan desarrelades de l'acció municipal concreta).
De fet això dels partits de vegades més aviat embolica. A mi el Mamut, per exemple, m'ha servit per treballar amb gent d'opcions polítiques diverses amb la qual ens hem entès força bé, perquè no sempre som tan diferents com diu l'etiqueta que ens posem, i perquè tenim un objectiu comú prou clar. I estic segura que hi ha alguna gent del PSC, de CiU, d'ERC, del Procés Constituent i fins i tot de Podemos, amb els quals faríem un bon equip, malgrat les discrepàncies (o justament gràcies a les discrepàncies). Però les campanyes van en direcció contrària: es tracta de desqualificar l'adversari al màxim, de marcar diferències i no punts comuns, i de substituir el veí o veïna que coneixem per la marca que ens venen a través dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials. No estic dient que tots els partits siguin iguals, ni que no hi hagi diferències entre ells, és clar que n'hi ha, per sort. Però les campanyes solen extremar el factor ideològic i competitiu del moment en lloc de promoure la participació tranquil·la i reflexionada al llarg del temps. D'aquí que les mesures altament criticades en un moment, són adoptades en un altre (per mostra: les limitacions dels 80 quilòmetres hora tan bescantades a l'època del Tripartit). Massa sovint la marca de partit es construeix en abstracte i en negatiu, mentre les grans decisions, ben concretes, es prenen al marge de la política. Per fer-hi front convindria acostumar-se a treballar junts des de la discrepància.
I una cosa que encara em sap més greu és que moltes persones voten exclusivament en nom de la marca a gent que no coneixen, tot i que en una ciutat o en un barri de dimensions raonables és fàcil de conèixer qui es mou, per què es mou i com ho fa. Però la distància curta es desaprofita, també perquè no hi ha cap interès a conèixer el moviment associatiu i perquè el treball col·lectiu el veiem desvinculat de la política, quan és tot al contrari.


dijous, 2 d’abril de 2015

El símbol i el servei

Celebració de Dijous Sant, aquesta tarda, a la catedral de Valladolid, amb lavatori de peus inclòs. Homilia i llarga monició sobre el significat simbòlic del rentament de peus per part de l'arquebisbe i president de la Conferència Episcopal Espanyola.
Han pujat, com diuen els canons (i no com, per sort, va fer el papa Francesc només arribar a la seu de Pere), dotze homes. Tots ells molt grans. M'han fet pensar si no venien d'una residència. L'arquebisbe s'ha tret la casulla i acompanyat d'un petit seguici (més homes: capellans, diaca i acòlits) els ha anat rentant els peus un per un. Bé, de fet, "el peu", un a cada un (posats a fer, podien rentar-los els dos peus, oi?).
Però al seu darrere hi anaven dues dones, que anaven ajudant els ancians, que tenien evidents dificultats, a tornar-se a posar el mitjó i a calçar-se.
M'ha fet pensar: hi ha qui està pel símbol -un magnífic símbol- i hi ha qui està pel servei real. Penso que, si el bisbe no s'hi volia o no s'hi podia entretenir (rentar els peus sempre és més que mullar-los i eixugar-los, en el pla simbòlic i en el real), l'exèrcit d'acòlits hagués pogut ajudar els ancians a vestir-se. Però no, el servei real i necessari l'han fet dues dones. Per variar. Aquest també ha estat un símbol, però d'una altra cosa.