dimarts, 26 d’agost de 2008

Rentar-se les mans

Sembla que la Conselleria de Treball, aquests dies, ha enviat a totes les empreses que presenten un índex elevat d'accidents laborals una pastilla de sabó i una tovallola, amb la pregunta de si realment pensen rentar-se'n les mans. Trobo que el gest ha tingut poc ressò, perquè la veritat és que té sentit si crea polèmica i si serveix per parlar-ne. A mi qualsevol iniciativa en aquest sentit em sembla bona i important. M'agraden els anuncis que han estat fent per la tele i els cartells que han col·locat a les grans fires d'empresaris de la construcció. És un escàndol que siguem capdavanters en els accidents laborals.
Però de fet em sembla que hi ha altres mesures menys mediàtiques i més eficaces que caldria desenvolupar. Una és dotar-nos d'un nombre adequat d'inspectors laborals. En aquest sentit confio que el fet que la competència de la inspecció de treball hagi estat traspassada a la Generalitat es noti.
Una altra mesura és promoure de veritat la cultura sindical dins les empreses. No he entès mai per quin motiu es parla tan poc de la vida sindical dins les empreses. No només de les intervencions sindicals en moments de crisi, sinó de la tasca diària d'assegurar que la llei es compleixi, que les condicions siguin les dignes, que ningú no sigui discriminat. És un forma poc agraïda de participació que socialment no es valora gaire. I és un paper fonamental en moments en què molts volem canvis ecològics importants que poden esdevenir estructurals i en un moment en què cal donar cabuda a molts treballadors immigrants.
Des de la distància, perquè ja fa anys que no sóc a cap comitè d'empresa (he estat delegada sindical durant tretze anys) també penso que convindria treure la pols a determinada manera de fer sindicalisme, i acabar amb alguns vicis.
Però fer sindicalisme no ven. I és una llàstima.
Mercè

dilluns, 25 d’agost de 2008

Primer dia de feina


Em sembla que feia anys que no gaudia d'unes vacances tan relaxades. I també que no tornava a la feina "sense plorar". Recordo anys enrere l'angoixa de final de vacances i dels diumenges a la tarda, la dificultat dels primers dies per desconnectar de la feina (hi somniava una vegada i una altra) i els malsons just abans de la tornada. Amb aquest panorama, les vacances es reduïen a la meitat. Jo les vivia com una mena de llibertat condicional sempre massa breu, i comptant els anys que em faltaven per a la jubilació...
Penso en la gent que conec per a qui la feina està lluny de ser agradable: feines poc valorades, o en condicions precàries, amb la incertesa de si tindran o no continuïtat; la gent que no s'entén amb el seu cap o amb l'equip on ha anat a parar, o la gent que se sent desbordada en certs moments perquè fa feines particularment difícils, sobretot en els camps educatiu, social, sanitari... La gent que ha de fer feines arriscades o que no li agraden; que es veu obligada a fer coses amb què no està d'acord. La gent que hi pateix, vaja, que és molta. I que de vegades ho té difícil per canviar.
A tots ells i elles, una abraçada.
Mercè

diumenge, 24 d’agost de 2008

Gas natural, amb poca credibilitat

L’altre dia ens van deixar a casa un cartell, solemne, de mida dinA 3 de Gas Natural, avisant que passarien a fer-nos una inspecció en una data determinada. I deixant un número de telèfon per trucar si el dia no ens anava bé. He trucat i m’ha sortit una casa particular. He telefonat aleshores al Gas Natural i m’han dit que no tenien pas cap revisió prevista. I que no em preocupés (¿?), que sovint comercials d’altres companyies o de les empreses que tenen contractat amb ells el servei de revisió, utilitzen cartells amb el seu logo i que es fan passar per ells per poder contactar millor amb nous clients. La noia que m’ha atès no semblava gens amoïnada. A mi no m’ha agradat gens. A partir d’ara em miraré amb desconfiança les seves comunicacions. I potser m’arribaré a l’oficina del consumidor.

dissabte, 23 d’agost de 2008

El dol com a espectacle


La veritat és que si la tele que veiem aquests dies és un mirall, no m’agrada la imatge que hi veig. Certament l’accident de Barajas ha estat impactant, i és veritat que desvetlla una certa inquietud (un cert morbo, potser?) per saber-ne més coses. Et quedes enganxat i d’alguna manera comparteixes el patiment de tanta gent. Però em sembla que en fan un gra massa.

No entenc per què TV1 va dedicar l’endemà de l’accident tot un programa a retransmetre com traslladaven els difunts a l’Almudena. Notícia no em sembla que sigui. I no crec que aporti res gaire sà.

Una altra cadena es dedicava a entrevistar al seu plató unes persones que havien trobat al tanatori i que havien convidat a l’estudi, que eren de Canàries i que hi havien anat l’endemà “per si coneixien algú”. Deu ser perquè, com tothom sap, Canàries és molt petit. Un altre dels convidats era un xicot familiar d’algú, que va explicar fil per randa com els havien atès els psicòlegs en el seu moment. Jo em pregunto si la tasca que fan els psicòlegs (ara ja no sabem néixer sense metges, patir sense psicòlegs i no ens deixen morir tampoc quan toca, no fos cas) no es veu interferida per tantíssims mitjans de comunicació que intentem captar moments emotius.

També els detalls tècnics eren curiosos. Recordo la veu d’un locutor per no sé quina emissora que demanava amb una certa exigència a un pilot que li expliqués acuradament com era la maniobra d’enlairar-se amb un sol motor, cosa que deu ser molt fàcil d’explicar al públic en general, que condueix avions com si anés en bicicleta.

Tot plegat potser per l’impacte emocional en un moment en què molta gent viatja, potser perquè anàvem curts d’altres notícies, potser perquè la competència morbo-comunicativa apreta… Cal parlar-ne molt, per no dir res, perquè de moment no hi ha grans coses a dir. El cert, però, és que el futbol del dia de l’accident no va faltar. Com tampoc els Jocs Olímpics no es veuen afectats per res, vista l’exquisida sensibilitat dels “Senyors dels anells”.

D'altra banda ahir es va informar d'una tensa reunió dels familiars amb els responsables d'Spanair, als quals exigien les causes de l'accident, causes que tots els especialistes diuen que segurament seran múltiples i que no se sabran fins d'aquí a uns mesos. Calia fer aquesta reunió ara i en aquests termes? Van recomanar-ho els psicòlegs? En un moment tan delicat i difícil es pot exigir als directius que es mullin sobre un tema que no es pot establir sense fer una anàlisi a fons? Aquesta situació no provoca molta més frustració afegida als qui pateixen?

També s'acusa Spanair de no haver donar les llistes de passatgers a temps. Però cal recordar que arran d'altres fets d'aquest estil, es va demanar que no es fessin públiques perquè no hi hagués gent que s'assabentés de la mort d'un familiar per la tele. Segurament que deu haver estat millorable tot plegat. Però la sensació és que tothom busca algú a qui, literalment, carregar el mort. Igual com els polítics busquen ser a la foto amb les víctimes (per cert, el Sr. Rajoy que quan tenia responsabilitats de govern no va deixar les vacances amb el Prestige, ara se sent obligat a passejar-se el primer dia per tots els hospitals).

Sí que penso que tot plegat és un mirall de com ens comuniquem, de com són les nostres relacions, de quines coses ens interessen i dels fils econòmics que es mouen per sota. Em sembla un encert que el jutge que porta aquest tema s’hagi negat a permetre’n la difusió de certes imatges, perquè les imatges s’acaben convertint en audiència i en diners. I el dolor dels afectats queda en darrer terme.

Ah, i ahir les tropes internacionals de l'Afganistan sota comandament nord-americà van matar 76 civils per error. Algú pensa demanar-ne responsabilitats?

Mercè Solé

divendres, 22 d’agost de 2008

Estalviar o consumir

Quan era petita, a l’escola i a casa intentaven que aprenguéssim a estalviar. Recordo que a casa compràvem moltes coses a terminis, a poc a poc, i que érem durament criticats per la gent assenyada. També era la mentalitat de no llençar res i de viure amb una certa austeritat, no només perquè no ens podíem permetre gaires alegries, sinó perquè es considerava que això era un valor en si mateix.

És el que ens sobta a molts en relació a les dificultats de la gent jove per independitzar-se. Jo vaig tenir la sort de tenir feina fixa a 16 anys, amb uns sous normalets tirant a baixos al llarg de la meva vida laboral, però crec que proporcionalment als trenta anys estava en una situació molt millor que molts joves (de 30?) d’ara, i mai no he estat a l’atur. I això em sembla fonamental. Ara bé, els meus nivells de consum i de lleure eren molt mínims, certament. I el pare em sembla que no va fer vacances –sempre les treballava– fins ben bé els seus 50 anys.

Dic això perquè la primera reacció que em sortiria davant de la crisi seria estrènyer-me el cinturó i no pas embrancar-me a comprar-me maquinetes diverses o un cotxe, a terminis i mig finançament públic. No puc entendre com és la recepta Zapatero davant la crisis: reduïm impostos als qui més tenen, regalem 400 € i consumim més, i a sobre a crèdit. Ho deia ben clarament en no sé quin congrés socialista i les mesures que pren van per aquí.

Ja sé que part de la nostra societat no funcionarà sense mantenir el consum, però em pregunto quin cost té per a nosaltres i, sobretot, per als països del tercer món, l’abús de tercers sobre matèries primes (això sí que és una expoliació i no la suposada de Catalunya), la trivialització de la comunicació, el consum de combustibles per a ús privat…

Algun dia algú dirà que hem de renunciar a unes quantes coses i que tot i això podrem ser igualment feliços?

dijous, 21 d’agost de 2008

La crisi

Sempre em crida l’atenció l’enorme creixement de beneficis de bancs i caixes. Més d’una i de dues vegades he sentit que el seus beneficis s’incrementen en un 20 o 25 %. Que són molts diners. I durant aquests darrers anys, segur que n’han fet molts, moltíssims, de diners. Quan hi ha crisi, però, es comporten gasivament. I l’acumulació en època de vaques grasses no sembla que ajudi a res quan arriben les flaques. En bancs, deu ser normal, però en el cas de les caixes em sembla una presa de pèl, un frau, vaja. No fa falta que regalin diners, però arriscar-se una mica més en préstecs bàsics s’agrairia sobretot perquè han tingut molts guanys deguts a l’especulació general. La seva “vocació social” (¿) es manifesta en projectes en molts casos de disseny i d’aparador, res que comprometi a llarg termini. Sempre coses que es poden tallar en sec si convé. És la política que segueix des de fa molts anys, la Caixa, i que és força general.

Una cosa semblant passa amb les grans immobiliàries. Durant uns quants anys hi ha qui ha fet molta, moltíssima pela, a costa dels qui necessiten un habitatge. Són diners que han anat a butxaques privades. Les mateixes butxaques que ara demanen a les administracions públiques que prenguin no sé quines mesures perquè el sistema s’ha tornat insostenible per als usuaris. Però que no volien cap intervenció mentre es feien d’or.

I no només passa a l’engrós. Els petits propietaris que tenen pisos i que els han vist revaloritzar-se en un 100 % a l’alça, per exemple, s’esgarrifen davant la crisi, però no rebaixen els mil euros de lloguer mensual que cobren.

És un sistema pervers en el qual la gent que té poc o molt mai no se sent responsable de res. I en el qual tothom espera que les administracions els resolguin la papereta. No ens preguntem gaire per les causes de les coses. I esperem respostes polítiques sense preguntar-nos gaire a qui afavoreixen de veritat.

Mercè Solé

dimecres, 20 d’agost de 2008

Un camí sense cap ni peus




Ahir feia grans lloances del Camí de les Filipines. Un parell de passejades, però, obliguen a fer-hi algunes crítiques, o millor dit, a proposar algunes millores. D’entrada, val a dir que t’hi jugues la vida, per arribar a l’inici del camí. Has de creuar l’autopista, fer uns dos quilòmetres per la carretera de la Vila, transitadíssima i sense voreres per acabar en una rotonda sense cap pas zebra on solemnement comença el camí. L’alternativa és anar-hi en cotxe… Però té sentit agafar el cotxe per anar a caminar?

O sigui, el camí no té cap. I de fet, si només n’ha fet un tram, l’Ajuntament faria bé de dir-ho, i no d’anunciar un camí fet a mitges com si estigués acabat.

El camí tampoc no té peus. De fet el camí és un lloc certament molt agradable. Quan arribes al final, a la Platja de la Pineda, et trobes una zona sense arreglar, bruta i estreta, que dóna al mar, a una platja que està força bé, però l’entrada t’espatlla el bon regust que et deixa el camí en si mateix.

El camí està molt bé. Hi passa gent que camina o que va amb bici. Té bancs de disseny (sense respatller, per variar) que costen d’identificar com a tals (potser no ho són….), amb poca ombra. Hi trobo a faltar cartells explicant les zones per on passes o la història de l’indret, que no hi farien cap nosa. També hi falten parades d’autobús, del bus que a l’estiu va de la ciutat a les platges de la Pineda i de la Murtra. Fa la sensació que han pensat el camí com una zona molt esportiva que fa la gent que forçosament vol arribar a mar, quan de fet, a algunes persones senzillament ens agrada passejar una estona sense cap necessitat d’arribar enlloc. Fer mig camí i tornar a casa en bus no està contemplat.

L’altra cosa és que a la rotonda tocant a mar, a més de parada del bús, hi ha parades de sexe. Sempre et pots guanyar un sobresou. Quan ja estava a punt d’anar a avisar a aquelles noies tan poc vestides que la parada del bus no era allà on s’esperaven, sinó allà on era jo, vaig veure que no eren elles les qui estaven equivocades. En fi.
Mercè Solé

dimarts, 19 d’agost de 2008

Viladecans, mar i muntanya

Sens dubte és magnífic el camí que permet anar cap a mar des de Viladecans, a peu o en bici. Un camí que ja té un nom polèmic. L’antic “Camí de les Filipines” ara és el “Camí del Mar”.

Aquella zona era coneguda per la gent del delta com “Les Filipines” per la seva llunyania respecte a la vila i per l’exotisme que li aportaven uns aiguamolls més aviat insalubres. No pas, com explicava un dia una guia de la zona (com si fos el Núñez mismamente, que una vegada va afirmar que la ciutat de Barcelona devia el seu nom a l’equip que ell presidia), perquè el càmping que durant anys va estar instal·lat allà, dit “Les Filipinas”, acabés deixant l’empremta del seu nom al paratge.

El nom, doncs, ja és un objecte reivindicatiu en si mateix. L’Ajuntament diu que va fer una consulta popular de l’estil que el caracteritza fent respondre la gent a la pregunta: “Quin nom t’agrada més?”… sense informar en absolut de la petita història de “Les Filipines”. El Grup Tres Torres de Viladecans, defensor del patrimoni històric ha posat en marxa una recollida de signatures que de moment ja supera amb escreix els vots recollits per l’Ajuntament en relació al “Camí del Mar”. Ja veurem com acaba. La sensibilitat municipal en relació a la història del terme municipal és nul·la.

I això que la història de com els pagesos van acabar convertint aquella zona en uns fertilíssims camps és realment meritòria. Amb els carros "de trabuc" van anar assecant llacunes, que s'inundaven fàcilment. En són testimonis el Mur del Rierot (conservat, però traslladat per l’Ajuntament a un altre lloc diferent del seu emplaçament original) i tot el sistema de corredores (sèquies).

Viladecans, que ha passat en cinquanta anys de 4000 a 64000 habitants, es troba en un moment interessant. El seu terme municipal va des de la muntanya de Sant Ramon (que domina tot el delta del Llobregat i que és visible fàcilment des de molts punts de les vies de comunicació) fins al mar, que queda a uns sis o set quilòmetres del centre urbà. La falda de Sant Ramon pel cantó de Viladecans no està urbanitzada, tot i que li fa falta una bona neteja, però de moment es manté en un estat preservable i, encara, amb un bosc mediterrari socarrimat, però existent. La tendència a construir inacabablement necessita frens legals contundents i compta amb una voluntat política només tèbia.

Per part de mar, Viladecans ha tingut la sort de tenir en els seus terrenys uns quants càmpings, ara tancats, que han permès preservar-ne les pinedes a ran d’aigua i, sobretot, evitar edificacions. Tot plegat al costat de la reserva natural del Remolar. L’únic que trenca l’harmonia és la proximitat de l’aeroport, perquè de tant en tant sembla que t’hagi d’aterrar un avió al clatell.

Si hi afegim la troballa de les restes de mamuts d’aquesta primavera, ens adonem que hem passat de viure en una grisa ciutat industrial del Baix Llobregat, a viure en una zona turística amb un gran potencial…

Mercè Solé

dilluns, 18 d’agost de 2008

Guerres

Em fa vergonya no haver escrit res sobre la situació de Geòrgia i de Rússia. Perquè la veritat és que no sé què dir. A dirigents georgians imprudents i irresponsables, per raó que puguin tenir, s’hi afegeix la xuleria russa, “en missió de pau”, que ja es va veient que el que fa sobretot és atemorir la població, destruir per destruir infrastructures bàsiques del país, saquejar les cases i potser coses pitjors que no es veuen, entre d’altres coses perquè no hi deixen passar observadors. Jo no havia sentit mai parlar d’Ossètia fins a l’episodi de l’escola de Beslan, “salvada” amb 150 morts, la major part criatures, per l’exèrcit de Putin. I aquella era la “seva” Ossètia, la del nord! Quan Putin intervé com a salvador, fa el que fa. No vull pensar en què deu consistir la seva missió de castigador.

No fa cap gràcia veure que l’OTAN va posant armament mirant cap a Rússia en territori polonès. Jo no crec que això ajudi a la contenció, sinó que més aviat justifica el rearmament. Tampoc no m’agrada contemplar que tant russos com americans parlen dels “territoris de la seva influència” com a emperadors. I en el fons de la qüestió, quan no hi ha petroli, hi ha gas. I la dependència mundial d’aquest tipus de combustible.

dimecres, 13 d’agost de 2008

L'estiu a Montornés

Ja no recordo quan vam començar. Deu fer entre 15 i 20 anys. Cada estiu ens anem trobant totes cinc a casa la Montse, a Montornés. Fem un bon dinar (millor dit, la Montse o la Teresa ens fan un molt bon dinar!), prenem la fresca a l’eixida i xerrem incansablement. Amb estoïcisme ens acompanyen de vegades les parelles, els fills o els néts. Perquè som d’edats variades, tot i que les més joves ja deuen haver complert els quaranta. De fet ara només dues de nosaltres continuen treballant al lloc on ens vam conèixer. No és l’única trobada que fem durant l’any, però segurament és la més significativa. Deixem un espai per posar-nos al dia respecte a les xafarderies, però sobretot ens comuniquem amb naturalitat i a fons sobre allò que ens passa, ens inquieta, ens fa felices o ens fa patir.

Servidora és força deixada amb les amistats. Truco poc. Vaig atabalada. Sóc mandrosa. Penso en la gent i en allò que els preocupa, però em costa sortir de l’embolic de l’agenda per fer espai per a l’amistat més gratuïta. M’adono que “faig coses” però que “hi sóc” molt poc. D’altres membres d’aquesta colla tenen maldecaps d’altres menes: criatures, feines complicades… Difícilment ens haguéssim anat trobat un any rere l’altre sense la constància de la Montse. Per això agraeixo tantíssim el seu gest, i no només d’ella, d’anar-nos convocant dos o tres cops l’any. Perquè estic segura que sense aquesta hospitalitat acurada, gaudiríem molt menys de l’amistat. No n’hi ha prou amb tenir sensacions agradables en relació a la gent que ens envolta. L’amistat requereix l’esforç d’aplegar la gent, de crear espais agradables de tranquil·litat i de conversa, de procurar que tothom s’hi trobi bé. És una cosa que probablement es valora poc, però em sembla que és un gran regal a tots els atabalats i atabalades del món.

Mercè Solé

dilluns, 11 d’agost de 2008

Hace falta que deje mi tierra y tome el bastón

En El Periódico d’avui es diu que hi havia una vegada un grup que es deia “Las Ardillas” i que cantaven coses com ara “Hace falta que deje mi tierra y tome el bastón”. És una cita feta en castellà a un dels relats de vacances, escrit en català amb el títol de “Llibertat al delta”.

M’ha costat adonar-me’n, perquè em sonava, em sonava… I és que és conseqüència del sistema de traducció d’aquest diari. Resulta que per traduir el diari al català, el passen primer tot al castellà i d’allà fan la traducció automàtica de tot en el seu conjunt. Si l’original és en castellà pateix tan sols una traducció. Si l’original és en català, pateix una doble traducció: primer al castellà i, després, altre cop al català. I "con las ardillas han topado".

Sort que els que tenim una edat encara recordem allò dels Esquirols: Cal que deixi la meva casa, i prengui el bastó…

M’ha sorprès encara de trobar un video del grup al Youtube: Sovint, amic, massa sovint…

Mercè



dissabte, 9 d’agost de 2008

Impostos. Lleis. Embuts

Molt encertat Joan Herrera quan proposa que només puguin representar Espanya els esportistes que hi paguen els seus impostos. La veritat és que no hi ha pàtria com la cartera. És realment la prova del cotó. Ho vaig pensar ja fa uns quants anys quan la Montserrat Caballé va donar suport a les llistes de CiU, sense tenir, segons sembla, el domicili fiscal a Espanya. Estaria bé que per ser considerats “catalans universals”, paguessin els impostos on es mou la majoria dels catalans, amb els mateixos criteris d’aquests i en benefici del seu país i no només de la pròpia butxaca. I més si, com és el cas, pretenen ser actius políticament.

I encertats també han estat els partits que aquests dies assenyalen com a molt greu l’incompliment de la llei per part del govern espanyol en relació a l’Estatut. I m'alegro que hagin estat capaços de posar-se d'acord (creuem els dits!). A mi això de la llei sempre m’ha fet molt de respecte, perquè aquí rau l’estat de dret, encara que les lleis siguin incompletes, contradictòries, injustes… Mai no són perfectes, ni crec que puguin ser-ho, i per això hi ha els instruments polítics, per canviar-les. La cosa s’espatlla considerablement quan qui l’ha de fer complir l’incompleix sistemàticament. O quan des de l’oposició, per exemple, es parla com si les lleis no existissin (és el cas del PP, per exemple, en temes de terrorisme o d’immigració) i s’exigeixen actuacions no legals per part del Govern.

A mi em sembla gravíssim el que està passant, perquè desmotiva el personal i desprestigia completament la política. A part, naturalment, dels perjudicis que això pot causar a Catalunya. També em sembla greu que Zapatero posi en marxa una llei de la dependència que va incomplint sistemàticament. Segurament per imprevisió i desbordament. Tants assessors i assessores i càrrecs de confiança i professionals no han servit per fer un bon diagnòstic o una llei que tingués en compte les dificultats pràctiques amb què es trobarien?

Mercè Solé

divendres, 8 d’agost de 2008

Ignorància selectiva

Tots els meus respectes pel poble tibetà. I tot el convenciment que a la Xina viuen una dictadura que no respecta els drets humans. Veure Occident denunciant l’opressió del Tibet… com si fos l’única que es pateix a la Xina, un país del qual en general coneixem tan poc, em fa la sensació que ens movem molt superficialment. Segur que a la Xina hi ha moltes desigualtats, moltes minories matxacades, molts disbarats. Jo me n’alegro pels tibetans, els quals, per cert, sembla que abans de la invasió tenien un règim ben poc democràtic, però em sembla que faríem bé d’interessar-nos també per altres realitats.

Per cert que en els jocs de Sidney no recordo mostres de protesta al mateix nivell per la situació dels aborígens d’Austràlia, els quals certament han patit greuges importants i segurament continuen patint una significativa exclusió, que s’assembla molt més al tipus d’exclusions dels països occidentals, amb indis, gitanos o qui faci nosa.

Fa gràcia quan sents dir que el govern xinés pretén amb els Jocs mostrar i demostrar-se que són altament eficaços… com si fos l’únic govern en la història que ho desitgés . I com si això, per si sol, no fos legítim. El que no és legítim és que això serveixi per tapar altres coses. Però tampoc en això estan sols.

Fa gràcia també sentir el Bush, garant de totes les democràcies hagudes i per haver, advocant pels drets humans, i desoint tothom sobre la situació de Guantànamo. I fan gràcia també els seus escarafalls per assistir a la inauguració dels jocs –diuen que no hi havia tradició que els presidents dels EUA hi anessin- i ja hi és. Fa gràcia que el govern que no vol signar els protocols de Kyoto faci allotjar els seus esportistes lluny dels centres de contaminació. Per cert, no havien d’estar tots en igualtat de condicions?

Total, que em fa la sensació que la Xina interessa molt Occident i alhora és temuda pel seu progressiu desvetllament al capitalisme i que criticar-la per la situació al Tibet, no deixa de ser una manera de centrar tota l’atenció en una part molt petita del problema. Si la Xina fa un petit gest en aquest sentit, segurament tancarem els ulls davant la resta. Es tracta, com sempre, de nadar i de guardar la roba. Amb una gran hipocresia.

dijous, 7 d’agost de 2008

Les dues muntanyes


Diuen que estimar és gratis i això ningú no ho pot posar en dubte.
Hi havia dues muntanyes, una de gran i grisa, tota plena de brillants de tots colors que l’afavorien molt. L’altra era marró i solament podia oferir un tros d’argila de la seva muntanya i el verd de les herbes salvatges. Al cap d’un temps, la gent del poble s’assabentà de l’existència de les dues muntanyes. Tant pares, com fills com els més petits en parlaven.

Per anar a veure les dues muntanyes es reuniren dos amics. Un tenia molta por perquè no sabia què fer amb el plànol. El seu amic Pau li digué: “però, de què tens por? No saps que un plànol serveix per orientar-se?”. I dit i fet, en Pau no sabia si era lluny a la vora. L’únic que volia era trobar on eren les dues muntanyes. Anava a peu i ja portava una estona caminant i s’assegué per primera vegada. Es refrescà la cara. Després es menjà un entrepà que quasi era una barra de quart i se’l menjà tan de pressa que semblava que mai no hagués menjat en sa vida. Al cap d’una estona d’haver descansat tornà a mirar el plànol i s’adonà que era el plànol de carreteres. Per dins pensà: “Merda, per culpa d’aquest plànol de carreteres no hem trobat les dues muntanyes. La mare que em va parir! Però jo no defalleixo com em dic Pau”. Per altra banda, pensà per dins que mai més se’n riuria d’un company, ja que va poder comprovar que tots som humans.

En Pau, després de veure que amb aquell plànol no arribaria enlloc, va fer la promesa de continuar buscant les dues muntanyes. Quan portava un bon tros caminant i havia arribat al poblet de Pedra, de sobte li va semblar veure de lluny les dues muntanyes que buscava, una d’alta i grisa i una altra de més petita, marró, que l’única cosa que podia oferir era el color vermell de la seva argila i el verd de les seves herbes salvatges.

De moment el nostre amic baixà fins a Viladecans per avisar els seus companys i explicar on són les dues muntanyes. Mentrestant, la muntanya gran presumia dient “Jo sóc la més bonica!”. En canvi, la seva veïna, tan baixa i tan lletja, també rumiava els seus pensaments, i deia: “Per què dec servir jo? Sóc baixa, trista… No tinc cap punt que brilli… Només quatre arbrots que prou feina tenen per créixer.”

Mentrestant el nostre amic Pau i el seu millor amic Manel, el que tenia una mica de por, i tres més, anaren a Pedra a investigar les dues muntanyes. Ja eren a la meitat, però tots cinc no defallien. Pel camí descansaven molt poc i no seien per refrescar-se la cara. Sopaven mentre caminaven amb les ganes d’arribar a Pedra. De cop, en Pau, els parà a tots i els digué: “Companys, som a tocar de Pedra”. I de lluny es veuen les dues muntanyes. “Au, som-hi, xiquets!” digué en Pau. I tots cinc deixaren les motxilles a terra, miraren la muntanya petita i li giraren l’esquena. Tots junts es van decidir a pujar a la muntanya gran, ja que amb els brillants de tots colors era més bonica. En Pau i en Manel van ser els dos companys escollits per investigar la muntanya i en Manel va ser triat perquè ja no tenia por.

Tots dos van començar a picar per muntar la tenda i s’adonaren que tot el terra era roca. Aleshores baixaren per avisar els companys i van decidir anar a la muntanya més petita, encara que no els agradés tant.

No sabeu pas l’alegria que van tenir quan van veure que allà sí que la tenda es clavava fàcilment.

Van passar uns dies i com que hi estaven tan bé, decidiren quedar-s’hi una bona temporada. Llavors començaren a plantar-hi verdures, arbres, flors i una gran figuera.

Aquella muntanya que pensava que no servia per a res, va convertir-se en un lloc meravellós, on la vida era agradable i acollidora. Mentre que la muntanya gran es va haver de quedar tota la vida igual, com al principi.


Jordi Lligadas Vendrell

dimecres, 6 d’agost de 2008

6 d'agost, record d'Hiroshima


EL NEN D’HIROSHIMA
(I come and stand at every door)
Lletra del poeta turc Nazim Hikmet
Arranjament de Pete Seeger
Adaptació de Ramón Casajoana. Hi ha una gravació d'aquesta cançó per la coral Primavera per la Pau


Per tot arreu us vaig cridant,
però ningú no em pot sentir,
i quan us parlo no em veieu,
perquè sóc mort, perquè sóc mort.

Tenia set anys quan vaig morir
a Hiroshima, fa molt temps.
Encara tinc aquells set anys,
quan els nens moren
no creixen més.

Tot el meu cos es va cremar,
amb els ulls cecs em vaig desfer,
tots els meus ossos es van fer pols;
després, el vent s’ho va emportar.

Dolços no en vull, no em cal el pa,
no vull arròs, fruites tampoc,
jo no demano res per mi
perquè sóc mort, perquè sóc mort.

El que us demano és que ara lluiteu,
però per la pau, però per la pau,
per tal que els nens de tot el món
puguin créixer, viure i jugar

dilluns, 4 d’agost de 2008

Pinsans i caderneres


“Crec en un Déu-Wagner, geni totpoderós, poeta i músic, creador del ‘leitmotif’ i de la ‘melodia infinita’; crec en la seva Tetralogia i en el Parsifal; crec en Lluís de Baviera i en la música del pervindre (…) Crec en tot lo que vulguin, relacionat ab el Colós y ab la seva obra. L’única cosa que’m resisteixo a creure és que un gran home com en Wagner fos vegetarià”.

És el Credo de Santiago Rusiñol publicat a L’Esquella de la Torratxa el 1907, i citat per Narcís Comadira a l’obra Pinsans i caderneres, una excel·lent repassada de la música catalana amb vocació popular i universal. Des de Clavé fins a Gerhard. Amb sentit de l’humor i amb un recorregut musical encantador, a càrrec de la suposada coral “Pinsans i caderneres” que, inspirada en mossèn Cinto, celebrava els seus primers cent anys de trajectòria al Teatre Romea.

L’obra bàsicament em va fer adonar que conec ben poc la major part d’aquesta música, nascuda en mig del xarampió wagnerià que va viure Barcelona i la cultura catalana en general i evolucionada per camins molt diversos. Una música de vegades coneguda i valorada pel seu catalanisme, però que quan és coral no sempre resulta fàcil de cantar, cosa que a mi m’ha estat una dificultat per aproximar-m’hi. Jo ja estic resignada a cantar fatal, però és que quan la sento a d’altres sovint continuen fent-me mal les orelles.

El repertori d’ahir recollia obres de Vives (el qual, a més de la música de “L’emigrant”, també va escriure allò de “Soy madrileña porque Dios ha querido que así lo sea…”), cuplets, música de Toldrà, de Mompou, de Monsalvatge i de molta altra gent que jo no coneixia.

Agraeixo molt a Xavier Albertí i Narcís Comadira que es decidissin a tirar endavant aquest espectacle, perquè em sembla que aquesta és una part de la nostra cultura i de la nostra història que no sembla que s’hagi promogut gaire, precisament. De fet estaria bé poder llegir amb calma el text i estaria bé també que en fessin una gravació. No s’animarien?

Mercè Solé

dissabte, 2 d’agost de 2008

Acollir o condemnar

Sempre que passo per una església francesa quedo admirada de l’habilitat de les parròquies d’aquest país per comunicar allò que fan, per convidar la gent a participar-hi. És una bona manera de ser acollidors. De fet, a part de l’explicació de les mostres d’art que puguin haver-hi en el recinte, les esglésies sovint tenen cartells en què els diversos grups expliquen què fan, o quines persones –amb foto inclosa– formen part del consell parroquial, o fulletons pastorals diversos, o pregàries senzilles.

És una forma ben fàcil i pedagògica d’assenyalar que allò no és una peça de museu, sinó l’espai de trobada i de pregària de les persones que formen d’una comunitat cristiana que se sent viva, la qual, més enllà de les misses, fa un munt d’activitats pastorals a les quals tothom hi és convidat.

Aquestes vacances en passar per Saint-Jean-Pied-de-Port, vaig veure un parell de fulletons en relació al baptisme i a la catequesi d’infants que em van cridar l’atenció pel seu realisme. S’hi plantejaven preguntes com aquestes: “El meu fill no està batejat, pot anar a catequesi?”, “Si el meu fill va a catequesi, no estic vulnerant el seu dret a escollir?”, “Un nen amb disminució pot fer catequesi?”, “El pare del meu fill el vol fer batejar. Pot fer-ho sense el meu permís?” “Visc en parella sense estar casada. Em puc batejar?” Les respostes acabaven remetent al diàleg, sempre des d’un gran respecte.

De fet, aquestes mateixes preguntes ens les plantegen de vegades els amics no creients. Perquè el cert és que família, amics i veïns avui configuren famílies molt allunyades del model en què nosaltres vam créixer (i de fet m’alegro molt que sigui així, perquè no em sembla que hi hagi fidelitat autèntica sense llibertat), i sovint se senten excloses de l’Església, a la qual no saben gaire com atansar-s’hi per no rebre un moc. Quan de fet encara hi ha qui reclama que no es doni la comunió als divorciats no és d’estranyar que la gent se senti rebutjada.

Per això em resulta esperançador que algunes comunitats optin per partir d’allò que la gent es pregunta, sense condemnar a priori ningú, i que puguin connectar-hi a partir de la seva vida i no a partir d’una imatge que cada cop es correspon menys a la realitat. És un camí interessant per a la pastoral familiar.

Mercè Solé