dijous, 21 de març de 2019

Un monsenyor al meu cotxe

Piero Marini, Josep M. Romaguera i Joan M. Canals. La foto és d'en Toni Canal.
Per raons de feina, he tingut ocasió de conèixer, i de passejar amunt i avall en el meu cotxe (un prodigi de bonys i ratllades), un autèntic i elegant monsenyor romà: Piero Marini, arquebisbe de Martirano, personatge clau en la renovació de la litúrgia. En primer lloc pel seu treball al costat dels grans liturgistes de l’època conciliar quan ell era un joveníssim capellà recent ordenat, i en segon lloc per la seva feina com a mestre de cerimònies en les celebracions litúrgiques presidides pel Papa. Des de 1987 a 2007. 
El Centre de Pastoral Litúrgica li ha concedit el V Memorial Pere Tena de Pastoral Litúrgica i per això el va convidar a Barcelona. He de reconèixer que a mi, que sóc més aviat desgavellada quant a protocols, m’ha fet patir el tema. No sé com “vestir”, com “estar”, com “parlar”, ni amb quin ordre cal seure en els actes oficials. No m’ha preocupat mai gaire, però soc conscient que pots estar ofenent algú sense adonar-te’n. Veig que va aguantar estoicament tota la seva estada entre nosaltres sense expressar cap problema. Més aviat al contrari, a les converses que hem anat tenint al CPL ha parlat sense embuts sobre algunes coses tabús (el sentit i l’oportunitat d’alguns sagraments, de les noves universitats catòliques, l’ús inadequat d’alguns vestits en la litúrgia, la diferència entre acumular títols universitars i entendre la litúrgia, el paper dels seminaris, la tendència de la litúrgia a abarrocar-se més del compte, les seves dificultats per mantenir un espai independent a la cúria, la defensa de l’ecumenisme, el valor de l’Església oriental i alguna xafarderia vaticana...). Hem rigut força. Valora l’autenticitat, la bellesa i la senzillesa i sospito que ha tingut enfrontaments molt bèsties amb aquell sector clerical tan vanitós, enamorat de les randes i, en el fons, de la cort pontifícia. S’ha fet un fart de viatjar amb Joan Pau II arreu del món i n’ha vist de tots colors. He pogut comprovar la seva agudesa i sentit crític només de fullejar determinats llibres i no es talla a l’hora de dir les seves opinions. En sap molt, certament.
Estic contenta de l’exercici. Ha estat un privilegi tenir-lo entre nosaltres. Estic contenta també que m’hagi fet adonar del que va significar la renovació litúrgica i del valor que va tenir sobretot Pau VI per acabar amb la parafernàlia cortesana, per vendre’s la tiara i donar-ne els diners als pobres, per recuperar el sentit de la litúrgia. En paraules de Marini, per passar de les “cerimònies” a les “celebracions”, que és ben diferent.
Em sap més greu, però, l’evidència que dins del Vaticà continuen guanyant els cops de colze del carrerisme eclesiàstic per damunt de la saviesa, la lleialtat als principis conciliars i l’experiència acumulades. Francament crec que ens aniria molt millor si Marini fos el “gran jefe” del dicasteri (=conselleria vaticana) que regula la litúrgia, en lloc del cardenal Sarah, el qual ja es veu que sospira per tirar enrere molts dels guanys del Concili Vaticà II. Pitjor li va anar, però, a Annibale Bugnini, el primer “aplicador” de les indicacions litúrgiques del Vaticà II: va acabar enviat, per no dir desterrat, a l’aleshores Pèrsia , després de trepitjar uns quants ulls de poll vaticans. Va ser ell qui va fitxar Marini. Amb bon ull. 

dilluns, 18 de març de 2019

Sant Josep i els bolquers


Fa quatre dies vaig tenir ocasió d’admirar, dins del Museu del Prado, el tríptic de l’Epifania d’El Bosco, una obra espectacular i enigmàtica, que es fa mirar. Al mig del quadre, entre personatges molt estranys, hi ha pròpiament l’escena de l’adoració de l’infant per part dels reis. Mare i fill romanen asseguts i dominen l’escena. Mentrestant, en un raconet, a la part esquerra del tríptic, sant Josep, assegut sobre un cabàs a l’exterior, estén els bolquers del nen davant d’un foc fet a terra. L’escena resulta xocant i si la vaig identificar va ser perquè així ho explicitaven els cartells del museu.
Això m’ha fet adonar d’un fet en què no havia pensat mai. Mentre que a l’evangeli de Lluc, la iniciativa en la infantesa de Jesús prové de Maria, en l’evangeli de Mateu és Josep qui té tot el protagonisme. En el text se’l reafirma com a descent de David, se’l descriu com a “home just”, pren la decisió d’acollir Maria, escolta i obeeix l’àngel en posar nom a Jesús, i torna a escoltar-lo i a obeir-lo a l’hora de fugir cap a Egipte. De Maria, en canvi, només se’ns diu que ha concebut un fill per obra de l’Esperit Sant. I no hi ha cap intervenció seva en tot el relat. En tots aquests fets, però, encara sorpren més constatar que en un moment cabdal com és l’adoració dels savis d’Orient, Josep senzillament no apareix en el text. En desconec el motiu.
La major part de les representacions pictòriques de l’Epifania inclouen Josep. El Bosco, òbviament, no. El representa a part, fent una feina quotidiana de les que no es valoren gaire i que rarament deurien fer els homes, a l’època de Jesús, a l’època del pintor i sospito que, encara en algunes llars, a la nostra. Una picada d’ullet a les dones de qualsevol moment.
En qualsevol cas m’agrada aquest tret que subratlla el pintor: Josep, com els escoltes, “sempre a punt” per sortir de la pròpia zona de confort. Manté aquesta capacitat d’escolta, de posar atenció als àngels i sobretot a les persones, d’actuar amb confiança i intuïció, i no dubta a afrontar la incomoditat d’uns reptes nous. Josep podria fer valer el seu status de descendent de David i d’educador del Fill de Déu, prendre’s com a punt de referència col·locar-se al centre –patriarcal- del seu entorn. Ben al contrari, tenir cura del fill de Déu vol dir des-centrar-se,  afrontar situacions noves i difícils, desafiar els costums socials i familiars, instal·lar-se i desinstal·lar-se una vegada i una altra i, potser, rentar bolquers mentre la glòria queda per a la seva dona i el seu Fill. Tot un model.
(Publicat a Catalunya Cristiana)