dijous, 15 d’agost de 2019

Europa i el magníficat



Avui, a la missa de la Mare de Déu d'Agost, àlias Assumpció, es llegeix el text de l'Apocalipsi (Ap 12,19) que ha donat peu a tanta iconografia: «una dona que tenia el sol per vestit, la lluna sota els peus i duia al cap una corona de dotze estrelles». Aquest text sembla que és el que va inspirar Arsène Heitz, a l'hora de dissenyar la bandera de la Comunitat Econòmica Europea. Una associació de continguts que no sembla que ni el Consell d'Europa ni la Unió Europea acabin de fer seva, si més no pel que diu a la seva plana web. Amb tot, està clar que hi ha un punt comú en l'Apocalipsi: el nombre de 12 es considera símbol de plenitud, i la seva disposició en forma de cercle la seva perfecció. No es contradiu amb el llenguatge bíblic que a més a més de la plenitud i perfecció hi deu simbolitzar les dotze tribus d'Israel. Per cert que la bandera es va presentar el dia de la Immaculada Concepció de Maria. Val a dir que la Maria de l'Apocalipsi està assetjada per un drac pervers, amb set caps com els set turons de Roma, és a dir, està assetjada pel Poder en majúscula. Avui serien els set dracs de Wall Street.
Dit això, és una llàstima que Europa tampoc no assumeixi un altre text que es llegeix avui i que és molt esperançador: el Magníficat. Un Déu que "dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils; omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res".
És un bon dia per pregar perquè els països europeus omplim de béns els pobres i els acollim a casa nostra.

dimecres, 14 d’agost de 2019

Assetjaments i complicitats


Plácido Domingo a Barcelona, l'any 71, amb Virgina Zeani i Pau de Nadal
Em sap greu això del Plácido Domingo. És que sempre m'ha agradat molt com canta. Ja he escrit alguna altra vegada l'impacte que em va fer, l'any 71, quan el vaig veure i escoltar per primer cop. És una mena de prodigi del cant: amb 78 anys continua actiu, no només en el món de la música, sinó en el de la veu i de la representació en viu i en directe. Té un repertori amplíssim i heterogeni. Quan jo era una joveníssima caçadora d'autògrafs (tothom té un passat), sempre et rebia amablement i et recordava i saludava. Al costat d'aquest vessant, n'hi ha d'altres amb què no sintonitzo gaire, com us podeu imaginar: el seu repertori popular -tan castís- no és ben bé el meu; la relació aduladora amb els reis d'Espanya; la proximitat a Alianza Popular (que el van convidar a presentar-se a l'alcaldia de Madrid); l'afició futbolera (tant me fa que sigui del Madrid, però el futbol no m'interessa gens). També aquesta cosa una mica empalagosa de la família: sempre anava amb la seva dona i els fills, potser perquè als primers temps solia venir a cantar per Nadal. Recordo una Doña Francisquita (una sarsuela encantadora d'Amadeu Vives) en què cantava junt amb els seus pares. O una Tosca (crec) en què ho feia amb un dels seus fills.
Diuen que la situació que es denuncia era coneguda per tothom i sembla versemblant, tot i que l'Ainhoa Arteta el defensa. No sé qui té raó. Però no m'acaba de convèncer el mètode del #metoo. 
En primer lloc perquè, si és veritat i a més a més tothom ho sabia, la hipocresia dels grans teatres és de manual: li cancel·len els contractes ara que ha sortit als diaris, però no pas abans. La pela és la pela. Llegeixo el testimoni d'una cantant en un diari: ella li va donar carabasses, però van continuar cantant junts molts anys. És a dir que les carabasses no van impedir una bona relació professional. En canvi, el director del teatre en què es va produir aquesta situació, pel seu compte, sí que va vetar-la a ella. Sempre hi ha qui està disposat a complaure el qui mana, amb ordres directes o sense. 
I en segon lloc perquè si no ho és jo crec que estaria bé aclarir-ho a l'antiga, és a dir, amb un judici com cal. Perquè continuo creient en la presumpció d'innocència i crec que la gent s'ha de poder defensar. Encara que cal reconèixer que aquests solen ser temes vidriosos i ambigus. Quan és clarament una violació, ja costa prou de demostrar-ho. Si no s'hi arriba, hi ha mala peça al teler. 
En qualsevol cas, els divismes no ajuden gens, ni l'adulació desmesurada ni la creació de personatges de cartró pedra ni l'acumulació de poder, ni la tonteria cronificada. Com menys poder, menys ocasions d'abús.
I encara, per acabar, la història està plena de personatges amb grans qualitats i un fotimer de defectes. No voldria Wagner com a amic, però la seva música m'encanta. Ningú no és perfecte. Començant per mi.

dijous, 8 d’agost de 2019

El prior de la Generalitat

Imatge de la primera missa del nou prior a la Capella de Sant Jordi. Manllevada de Catalunya Religió
Veig que el PSC portarà al Parlament el recent nomenament del prior de la capella de Sant Jordi de la Generalitat, per part de Quim Torra. A banda dels arguments que ells aporten, amb els quals estic  bàsicament d'acord, el nomenament en el seu moment no em va fer el pes.
En primer lloc, perquè vaig pensar que més valdria que el govern de la Generalitat destinés les seves energies a governar, cosa que no sembla que els interessi gaire. Vivim en un moment desgraciadet, on la gestió diària dels recursos per resoldre els problemes de la gent i per donar resposta a les seves necessitats no entra dins de les expectatives dels partits. A Catalunya ja no ens recordem dels bons o mals governs, i a Espanya tots mirem amb estupor com els partits van deixant passar setmanes i mesos sense concretar res. Uns perquè he arribat a la conclusió que viuen en un món que té pocs punts de contacte amb el meu. I els altres perquè redueixen la política a la distribució de poder. Trobo a faltar l'Anguita amb allò del "programa, programa, programa". Negociar està mal vist, avui. És un dels signes dels temps.
En segon lloc em va sorprendre que un nomenament eclesiàstic el fes el president de la Generalitat. Suposant que tingui gaire sentit avui la capella de la Generalitat, ¿no seria més normal que fos el bisbe qui el nomenés? Potser amb la república indepe tornarem a la guerra de les investidures
I en tercer lloc perquè llegint l'article de Jordi Llisterri a Catalunya Religió, sembla que a banda de les qüestions institucionals, la tasca del prior hagi estat estar al servei del president de la Generalitat, per presidir les celebracions catòliques d'àmbit familiar. El mateix que feia el Rouco amb el Rei, vaja (i que es deu continuar fent). Des del punt de vista cristià ho trobo d'allò més desencertat. Les celebracions del baptisme no són un acte devocional individual, sinó l'acollida en la comunitat cristiana (una comunitat cristiana local i universal alhora, la mateixa comunitat cristiana dels manters, dels sensesostre, dels veïns i veïnes dels nostres barris, dels indepes i dels qui no ho som, des de dretes i dels d'esquerres, dels que tenim papers i dels qui no en tenen). Des d'un punt de vista litúrgic, és molt poc pedagògic tot plegat. Al final, aquest priorat ofereix la imatge d'una Església dels qui tenen poder, ben diferenciada i compartimentada respecte als qui no en tenen.
Francament, jo crec que no té sentit, ni des del punt de vista polític ni des del punt de vista eclesial. Una altra cosa és que l'Església convidi els polítics de la Generalitat a tots els actes que consideri oportú i que els polítics hi vagin o no (jo crec que és millor que hi vagin, per cert!). Però mantenir aquesta tradició és com les sabates vermelles del Papa. Resulta interessant conèixer-ne l'origen, però avui dia no només no té cap sentit, sinó que ofereix una imatge distorsionada de l'Església i de la litúrgia.