dilluns, 6 d’octubre de 2014

#Jonàs, ¿què hi ha de Nínive?

És un projecte que em fa molta il·lusió. La idea va sorgir d'un comentari del papa Francesc ara fa un any més o menys: cal que els catequistes es llegeixin el llibre de Jonàs.
En el seu moment em va fer gràcia. La història de Jonàs forma part de la "història sagrada" que ens explicaven de petits. I Jonàs engolit pel peix està representat en mil obres d'art.
Però l'edició que vam fer fa tres o quatre anys al CPL, amb dibuixos d'Ignasi Flores, me'l va fer revisar. I em vaig adonar que el brevíssim llibre de Jonàs és d'una gran actualitat i està fet amb un considerable sentit de l'humor. Crec que hauria de ser de lectura obligada a totes les reunions de les conferències episcopals presidides per algun Rouco. I naturalment de reflexió per a tots els homes i dones amb pretensions evangelitzadores.
Petita síntesi: Jonàs és un profeta que té una idea clara de Déu, una idea plena de normes... d'aplicació per als altres. Un bon dia sent la crida de Déu per evangelitzar Nínive, la gran ciutat plena de pecats. I la reacció de Jonàs és sortir corrent en direcció contrària. S'embarca en un vaixell que naufraga en una tempesta. Mentre tothom invoca Déu -el seu Déu, perquè n'hi ha de diferents- Jonàs dorm tranquil·lament. Acaba demanant que el tirin per la borda perquè creu que, en contravenir els desitjos de Déu, és el causant de la tempesta. I va a parar al ventre de la balena. En aquesta situació és quan se sent cridat a pregar i a donar gràcies. Quan surt de la balena s'adreça a Nínive. Predica anunciant grans desastres a la gent i... la gent es converteix, cosa que ell no esperava. I a sobre Déu els perdona. Jonàs se'n va al desert, amargat: això no correspon ni al concepte que ell tenia dels ninivites ni al que tenia de Déu. Finalment, Déu aconsegueix, amb una carabassa (per saber com va us haureu de llegir el llibre), que Jonàs entengui que Ell estima la gent, que confia en tothom (fins i tot en Jonàs) i que el que vol és el seu bé i no el seu càstig.
Tot això per preguntar-nos si nosaltres, com Jonàs, no som una gent morta de por davant dels reptes, amargada i un punt venjativa, que ens hem fet un Déu a mida, ple de normes especialment pensades perquè les compleixin els altres. Compartim amb Jonàs l'estupor i la distància davant d'una Nínive enlluernadora i complexa.
En definitiva, al CPL ens hem animat a muntar un curs sobre el llibre, adreçat sobretot a les persones que porten grups d'adolescents i joves. Comptem amb l'Ignasi Flores, dibuixant, amb en Joan Ramon Marín (biblista). I també amb en Joan Verdés, mestre i membre de l'equip de pastoral de l'Escola Claret.
La veritat és que al CPL, després de l'exili de Rivadeneyra (allí compartíem local a la "Casa de l'Església" amb un munt de delegacions i moviments cristians, i tots plegats en vam ser expulsats per una opaca operació del bisbat), ens venia molt de gust iniciar bones relacions de veïnatge. I qui són els nostres nous veïns? els claretians, l'escola Claret, les parròquies del Cor de Maria i de Sant Tomàs d'Aquino, les Teresianes, i l'Arxiprestat de la Sagrada Família. A tots ells hem convidat a pensar i preparar aquest curset sobre el llibre de Jonàs.
No sé si vindrà gaire gent, però de moment, ha estat un plaer tot el treball conjunt. I serà, n'estic segura, un plaer el curset, que tindrà lloc els dissabtes 8 i 15 de novembre de les 10 a les 13 h. del matí, als locals del CPL. Serà un curset pensat per donar eines per treballar amb els grups de joves. Us animeu a venir? Us hi podeu inscriure aquí

dissabte, 4 d’octubre de 2014

Jordi Roch i Matthias Goerne

Ahir vaig tenir el privilegi d'assistir a un acte molt especial: un concert secret a l'auditori de l'Illa de Barcelona. Els familiars i amics de Jordi Roch van voler regalar-li per al seu 83 aniversari un concert amb el baríton Matthias Goerne, acompanyat al piano per Alexander Schmalcz. Havia de ser una sorpresa i no sé si ho va ser gaire, però la veritat és que a mi em va encantar anar-hi. 
Motius:
1. El "lied" -la cançó- del romanticisme alemany (Schubert, Schumann, Brahms....) i després de tants altres autors d'altres èpoques i nacionalitats com Richard Strauss, Gustav Mahler, Gabriel Fauré, Benjamin Britten i un llarguíssim etcètera) és la música que porto més endins. És una música que no té gaire èxit. És poc coneguda, els cantants que s'hi dediquen destaquen més per la seva musicalitat que per la seva veu, ja que, a diferència de l'òpera, el lied no requereix acrobàcies vocals, però sí una gran sensibilitat per "dir" el text. De fet, l'afició per Schubert i els seus centenars de cançons van ser el que em va portar a estudiar alemany, i, de retruc, a fer germàniques. Una de les grans liederistes va ser, per exemple, Victòria dels Àngels.
2. Matthias Goerne és un dels millors cantants especialistes en lied i es troba a més en un moment de maduresa musical i vocal. Ve cada any a cantar a la Schubertiada de Vilabertran. Sembla ser que Jordi Roch, el director artístic d'aquest cicle, el va descobrir fa vint anys, es van fer amics, i des d'aleshores Goerne ve any rere any a Vilabertran. 
3. Posats a fer un concert per a un amic, Goerne s'hi va llançar i va cantar tres cicles de cançons de Schumann: l'Amor i vida d'una dona, Amor de poeta i encara els Dotze poemes de Justinus Kerner. Una passada que no es pot descriure amb paraules.
4. Em vaig alegrar molt d'assistir a un homenatge a Jordi Roch, perquè és de les persones que crec que més ha treballat per difondre no només el lied sinó la música mal anomenada "clàssica" a Catalunya i em sorprèn que no sigui més reconegut. L'acte d'ahir va ser molt singular, perquè clarament era un acte dels amics i no de les institucions. Jo no estic gens al dia del món musical, però em va semblar que el gruix de participants era públic agraït més que grans patums musicals o que -gràcies a Déu- els polítics. Per tant va ser un acte senzill i sentit.
Jordi Roch és metge i jo el vaig conèixer -no personalment- quan era president de Joventuts Musicals. El recordo quan jo deuria tenir nou o deu anys. A l'escola ens van portar a les Audicions Musicals per a Escolars, i a mi l'experiència em va frapar de debò. Es tractava d'un concert al mes, que ens presentaven Jordi Roch i Oriol Martorell, que inevitablement ens feia cantar amb gran entusiasme. Aquell any se celebrava alguna cosa de Mozart i jo vaig poder veure, un 9 de maig, la meva primera òpera: Bastià i Bastiana, amb Maria Dolors Aldea i Joaquim Proubasta. Quan vaig començar a l'institut, només hi deixaven anar als alumnes de cinquè curs. Jo hi vaig assistir clandestinament un munt d'anys, amb la complicitat dels pares i dels profes (i de Joventuts Musicals, ja que n'era sòcia). Quan em va tocar anar-hi, als quinze anys, algú havia decidit substituir els presentadors per pedagogs. I això ja no em va agradar tant. Em sembla que d'aquí em ve la sensació que les grans obres d'art entren millor sense adaptacions prèvies, encara que en captis solament una petita part.
Al cap d'un parell d'anys, amb la mare ens vam animar a comprar entrades per a alguns concerts del Festival Internacional de Música de Barcelona, un esdeveniment musical de gran qualitat i que segurament deuria ser molt deficitari -de minoritari sí que n'era. Vaig poder escoltar els grans, grans, liederistes de l'època, com Irmgard Seefried, Anton Dermota, Evelyn Lear, Thomas Stewart i, gairebé (perquè al final va suspendre el concert), Dietrich Fischer-Dieskau. M'empassava el lied sense saber què deien, amb la passió i l'obsessió pròpia d'un adolescent. Però això m'ha alegrat la vida fins avui.
Aquest Festival Internacional de Música va durar 24 o 25 anys, no ho recordo. I es va acabar abruptament no sé gaire per què. Sempre m'ha intrigat el fet que les entitats que van lluitar culturalment contra el franquisme, amb molt pocs recursos, hagin estat tan poc reconegudes. Des del pare Ireneu Segarra fins als promotors musicals com Jordi Roch.
En fi, el meu homenatge i el meu agraïment per a tots ells.