divendres, 29 d’abril de 2011

Mil anys de Viladecans

Avui és el dia en què se celebra el primer mil·lenari de la signatura del document més antic que es conserva amb el nom de Viladecans (Canis Vallis). L'Ermessenda de Carcassona, plena d'entusiasme, va signar-lo l'any 1011.
Això vol dir que en teoria estem de celebració a la ciutat. L'Ajuntament -que es va assabentar de l'efemèride per una entitat de la ciutat- va posar en marxa tot un nombrós procés participatiu. I les festes del Mil·lenari es van obrir, amb l'aparició del festiu Mamut el dia de la Festa Major, el 8 de setembre.
I la veritat és que les celebracions d'avui francament fan pena. Les han publicitades tot just fa quinze dies. Al matí hi ha la presentació d'un conte per a les escoles. I a la tarda s'obre una exposició i es fa una conferència sobre la Catalunya de fa mil anys. I, mitja hora més tard, a la plaça de la Vila una "pastissada" popular. Serà difícil que els assistents a la conferència hi arribin a temps: o sigui els actes previstos un cop cada mil anys, a sobre es cavalquen. La ciutat s'engalana amb uns domassos que han anat repartint, sobre el Mil·lenari, i que servidora troba d'un disseny espantós. Aquest matí, quan he vingut a treballar, l'Ajuntament no lluïa cap domàs ni bandera especial (tampoc va passar a la festa Major d'Hivern) i alguns dels grans balcons de la plaça tenien ja posats els molt esquifits domassos oficials, que tal i com estaven més aviat feien un efecte contraproduent.
Ja sé que la Junta Electoral no permet aquests dies fer grans coses presidides pels governs municipals. Ja sé que la crisi no permet alegries. Però tanta participació per arribar aquí? No podrien fer ni un sopar popular, al Cúbic, com els de fa cinquanta anys, a base de la pròpia carmanyola, compartit amb els veïns? Ja sé que aquestes coses els deuen sonar a cutre, perquè avui dia sembla que tot hagi de ser molt car i a Viladecans ha arrelat un profund clientelisme, però també en una ciutat, la celebració depèn més de la voluntat i convivència del veïnatge que no pas dels diners que s'hi destinin. Mercè

diumenge, 24 d’abril de 2011

Neteges pasquals

Aquesta imatge és a terra, just davant de l'església d'Albaida. És el lloc on s'encén el foc nou dins la Vetlla Pasqual. No sé si ho podreu llegir fàcilment, però seguint la circular hi ha el començament del pregó pasqual. Una imatge molt bonica, sens dubte, però certament li cal una bona neteja.
És una mica com em sento jo aquest any. D'una banda, perquè llevat dels quatre dies que vam ser fora, aquestes vacances de Setmana Santa es caracteritzen per haver de fer totes aquelles coses de casa que habitualment no faig: netejar a fons els plats de dutxa i les rajoles, desembossar bé tots els desaigües, enganxar i arreglar aquell calaix de la cuina que s'obstina tossudament a desencolar-se, treure les males herbes de l'eixida, podar el ficus voluntariós que s'entesta a tapar el llum i l'aixeta que té al costat, baixar la roba d'estiu d'en Jordi i endreçar-li la d'hivern; arreglar la funda de la guitarra d'en Jordi i cosir uns quants botons caiguts (això encara no he fet), escombrar bé la casa vella, netejar (ecs!) la cubeta del sabó de la rentadora (per què aquests llocs per on passa el sabó acaben esdevenint tan fastigosos?). La torna ha estat buidar un parell d'armaris perquè hi hem trobat humitat i caldrà cridar el lampista perquè hi ha un vessament per algun lloc. Feines que no m'agrada fer i que em fan rondinar, quan de fet hauria d'estar ben contenta de viure en una casa gran i en bon estat.
Anímicament em passa una mica el mateix. Tinc unes quantes coses per escriure, que em fan més o menys mandra, i també hauria de fer neteja de l'ordinador. Aquestes coses m'agraden força més que els fregalls i escombres, per tant més aviat és una perspectiva agradable. Ahir al matí vaig ser a la trobada de Pasqua de l'ACO, a Prades, amb el contacte sempre estimulant dels amics. Al vespre, la Vetlla a Molins de Rei. Una bona injecció, però a mi em continua costant tirar. I de fet no tinc pas cap motiu de queixa o d'especial preocupació, fora que llegir el diari em deprimeix, perquè la sensació és que no anem pas bé. Però bé, bé, el món tampoc no hi ha anat mai del tot. I la Pasqua sempre ha estat aquesta convicció que tot es pot renovellar, que hi ha esperança, que del dol en surt nova vida, nous camins. Bé, això dels sentiments no deixa de ser més aviat subjectiu. Hi ha els anys de castanyoles, i els anys de grisor. Ara toca el gris. Però l'esperança es manté més enllà de la subjectivitat. Deu ser la fe. Bona Pasqua! Mercè

dissabte, 23 d’abril de 2011

Les preguntes al papa, quina tristesa!

No he vist el programa de preguntes i respostes que li han fet al papa, i només en sé el que he llegit als diaris, i per tant no sé si els resums del que ha dit el papa són de fiar.

Però les preguntes que li han seleccionat sí que deuen ser les que diuen els diaris. I davant d’aquesta selecció, l’únic que puc fer és dir que m’entristeix molt que es doni la imatge de que les coses que val la pena preguntar sobre la fe cristiana són aquestes. De veritat al Vaticà pensen que amb temes com aquests es pot fer que algú s’interessi pel cristianisme? Jo, us ho puc assegurar, si no fos perquè sóc cristià i sé en què crec, aquesta selecció de temes em faria fugir!

Deixeu-m’ho dir, sobretot als amics no creients: el cristianisme és força més interessant que això! I malgrat tot plegat, deixeu-m’ho dir també: que tingueu tots una bona Pasqua!

(Josep Lligadas)

dijous, 21 d’abril de 2011

A sant Jordi se li multipliquen els dracs

Ara que s'apropa Sant Jordi no em puc estar de fer-vos arribar una carta que hem rebut a casa i que fa referència a la política (?) cultural de l'antiga Caixa de Catalunya a Sant Climent del Llobregat. Em temo que només és un inici del desmantellament que ens espera de l'obra social de les caixes. I em permeto suggerir a sant Jordi que en lloc de dracs (o de moros, en la molt políticament incorrecta versió alcoiana que veieu a la imatge), es dediqui a perseguir les caixes o el que en queda. A veure si fan bondat.

En el meu poble des de fa més de 31 anys tenim una Biblioteca, la Sala de lectura Sant Jordi, propietat de l'obra social (no sé com és deu anomenar ara!) de Catalunya Caixa. En un poble petit com el nostre és l'únic equipament cultural obert cada dia de la setmana, amb instal·lacions i una col·lecció important per a tots els estudiants, per als nens i nenes que s'hi passen la tarda i per a la gent gran que s'assorteix de lectura i cultura. A més la tasca de la bibliotecària s’estén a tot un programa de dinamització cultural que ha enriquit aquest poble des dels anys 80 fins a l'actualitat, amb centenars d'actes, innumerables lectures de contes, conferències, xerrades, classes pràctiques i teòriques, funcions, animacions i tot el que pugueu penjar d'una pestanya que s'anomeni cultura i en els que heu participat alguns de vosaltres.

Divendres es va anunciar que Caixa Catalunya, la que anuncia el suport als estudiants de batxillerat i promociona no sé quants programes culturals, tancarà el dia 1 de maig la Biblioteca de Sant Climent. Potser que afegeixin al seu spot que també "tanquen biblioteques, on no n'hi ha".

El poble bull indignat i els nens de l'escola van començar a recollir signatures per a evitar el tancament. S'ha organitzat una cassolada davant de la Casa de la Vila per a les tardes del dia 19 i 26 d'abril, abans de que es consumi aquesta gran putada per a tota la població, especialment per als nens i els joves estudiants que trobaven en aquest espai una servei i una atenció úniques.

Jaume Vendrell i Condeminas

dimecres, 20 d’abril de 2011

Les senyoretes d'Otos


Es deien Sabela i Teresa, eren conegudes com "les senyoretes", i tenien una casa gran, molt gran, a Otos, un poble de la Vall d'Albaida, de 504 habitants, amb molta personalitat. De fet, se'n podria parlar en termes que, ben segur, us seran familiars: "Som a l'any 2011 després de Crist. Tot el País Valencià és ocupat pel PP... Tot? No! Un llogaret de la Vall d'Albaida habitat per valencians indomables és governat per l'esquerra (actualment, cinc regidors d'Esquerra Unida del País Valencià, i dos del PSOE. No hi ha notícia que a les properes eleccions el PP presenti candidatura)". En fi, bon ambient. Però això no és tot.
El poble és conegut també pels seus rellotges de sol, que llueixen en un ambient molt cuidat. N'hi ha de clarament promoguts per l'ajuntament, n'hi ha de restaurats, n'hi ha que deuen ser aportacions de particulars. Però formen un conjunt que per ell sol val la visita: són molt bonics i variats, gaudeixen de tots els ets i uts exigibles per als amants de la ciència, i alguns reivindiquen causes socials, culturals i històriques. I un conjunt amb clara tendència a escampar-se per tota la vall.
El paisatge (tarongers, oliveres, vinya) convida a la serenor. Total, que s'hi està molt bé.
Hem descobert Otos gràcies a un regal d'aquests que és una estada en una casa rural. Ca les Senyoretes era una de les opcions i pintava molt bé. La veritat és que la informació que vam trobar a internet sobre l'Ajuntament ens va acabar de convèncer. L'estada, per raons d'agenda, la vam fer en un altre lloc, però ara hem aprofitat aquests tres primers dies de setmana per plantar-nos a Otos, a Ca les Senyoretes. I ha estat un encert: la casa és preciosa i està conservada amb molt de gust, la família Olivares són molt acollidors... i uns agitadors culturals que Déu n'hi do: en el camp de l'astronomia, de l'escriptura... i de la cuina (ai, aquell arròs!). De debò que us ho recomano. Perquè a més a més la Vall d'Albaida, i la propera Safor són llocs que tant per la seva història com pel seu paisatge, val la pena conèixer, a peu o en cotxe. Mercè
Per cert, el rellotge de la fotografia porta el nom de Polifem.

dimarts, 19 d’abril de 2011

Bona notícia


La que hem rebut avui: Manel Pousa no serà excomunicat perquè no hi ha cap motiu per fer-ho. I potser tot aquest personal tan amant de fer fogueres, que encara n'hi ha, haurà de buscar-se un altre boc expiatori. És una bona notícia que m'alegra i que diu molt de la intel·ligència de l'arquebisbe de Barcelona, el qual, per cert, estic segura que era el blanc on s'adreçava aquest projectil que englobava el pare Manel i la situació precària d'unes quantes dones. Lluites clericals, amb ressò mediàtic garantit, utilitzant els pobres com a roc. Com si en el món no hi hagués altra feina a fer. Els promotors del tema, per la forma com escriuen, no sembla pas que s'interessin pas pel benestar de cap persona nascuda o no, sinó pel raconet de poder que els pot quedar a palau. Però l'evangeli és tota una altra cosa. Com molt bé sap en Manel Pousa. Mercè

[Nota de l’Arquebisbat de Barcelona]

Arran d’unes manifestacions públiques de Mn. Manuel Pousa i Engroñat contingudes en un llibre sobre la seva persona, el Sr. Cardenal Arquebisbe, Dr. Lluís Martínez Sistach, el 16 de març de 2011, va designar Delegat Episcopal el Rvd. Mn. Xavier Bastida Canal, vicari judicial emèrit de l’arquebisbat, i dos Assessors, el Rvd. Mn. Joan Benito Tolsau, vicari judicial de l’arquebisbat, i el Rvd. Mn. Ramon Batlle Tomàs, membre del Tribunal Eclesiàstic de l’arquebisbat, per realitzar un procediment administratiu establert pel cànon 1341 del Codi de Dret Canònic. Atès que aquests membres han conclòs amb la deguda certesa que, a tenor del cànon 1329, l’esmentat sacerdot no ha incorregut en la censura d’excomunió latae sententiae establerta pel cànon 1398, per no haver concorregut en la intenció de procurar l’avortament i per no haver tingut complicitat principal en els avortaments decidits del tot i portats a terme per dues noies en situació econòmica molt precària. D’acord amb les conclusions d’aquest procediment administratiu, i atès l’escrit del Secretari de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, de 15 d’octubre de 2009, en què deia que “aquest Dicasteri, després d’haver examinat les respostes transmeses, considera que el Rvd. Pousa no sembla haver incorregut en cap pena canònica”, el Sr. Cardenal ha comunicat a l’esmentat sacerdot que no ha incorregut en aquella censura latae sententiae, i reitera a Mn. Pousa que el seu treball que fa al servei dels més pobres i marginats de la societat el realitzi sempre d’acord amb l’ensenyament de l’Església, amb la seva doctrina social i respectant tota vida humana des de la seva concepció fins a la mort natural.

Barcelona, 18 d’abril de 2011

dilluns, 18 d’abril de 2011

Camins dubtosos per la mar...

Per la finestra veig un rellotge de sol en forma de xíndria. Una bona tallada roja sobre una façana blanca. Al matí, passejada entre tarongers i vinyes, algunes roses i més rellotges. L'entorn és d'una gran bellesa.
Dijous dinàvem amb uns quants amics, amb alguns dels quals no ens veiem gaire. Vam riure molt. Va ser un moment esperat i ben agradable. Segurament trigarem a repetir la trobada. Pensava en la seva diversitat i en els diferents camins que cadascun ha anat emprenent, que no sembla que distorsionin o entorpeixin l'amistat última.
Em sento afortunada. Per aquestes estones i per moltes d'altres que he pogut viure recentment. És com poder abocar-se a alguna cosa molt més gran, que tot just es pot intuir i que no podem retenir, mentre el temps passa de pressa... Hi ha coses que són un regal. No les pots crear tu, només fruir-ne. Els camins, com deia el poeta, són dubtosos per la mar... però la travessia és apassionant. Estic decididament emboirada.

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, levant los deuen subvenir
ab lurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
qu'en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

diumenge, 17 d’abril de 2011

Sota el balcó

Serenata sorpresa aquesta tarda de Rams. Mai no hagués esperat tants músics sota el meu balcó. Concert ben agradable i sana enveja: un poble de 400 habitants, amb banda pròpia d'una qualitat més que acceptable.
Un bon preludi per a una Setmana que a casa necessitem de repòs, i de repensar unes quantes coses. Em sento cansada i una mica desanimada. Em pregunto si el camí de tanta activitat és realment el que cal fer. Mercè

divendres, 15 d’abril de 2011

Resultados. La Pasqua segons Dolores Aleixandre


Buscando en You Tube una conferencia reciente de Willigis Jager, veo otra más antigua con este título: “La humildad” pero, cuando intento dar con ella, lo que aparece en pantalla es: “esta búsqueda no obtiene resultados”. No me extraña demasiado porque “humildad” y resultados” suelen estar de suyo bastante distanciados, salvo para un puñado de chalados por el Evangelio que andan sueltos por ahí. Busco la palabra “resultado” en el diccionario de sinónimos y salen a mi encuentro: logro, éxito, provecho y productividad, todos vestidos de Armani, saludándome encantados y sonriéndome con sus dentaduras blanquísimas. Esto es ya otra cosa, pienso, y en este lenguaje ya nos entendemos todos, desde Botín hasta Mourinho, pasando por la SGA, la JMJ y el chino de la tienda de todo a cien, aunque él plonuncie lesultado.

Echándole imaginación, se me ocurre que es como si el Padre, después de arreglarle bien el nudo de la corbata al Hijo y comprobar que no le faltaba nada en el maletín, lo hubiera enviado con esta recomendación: “Hala hijo: a obtener resultados”. No le dio ningún ejemplar del Manual del Triunfador, pero quedaron en que se conectarían cada madrugada para diseñar juntos la estrategia del día.

Empezó por domiciliarse entre nosotros en un pueblo perdido que ni siquiera aparece en la guía Michelin (mal empezamos) y respondía al nombre de Jesús. Estudios, los justitos; el arameo, con acento galileo y el griego, lengua del imperio, flojísimo. Se puso a currar en un taller y algunos pensaron que iba a montar un franquiciado de exportación de maderas. Pero no, fue un chasco para todos: esperó a cumplir los 30, edad evidentemente tardía cuando a esas alturas otros más jóvenes presentan ya resultados exitosos. Y él, sin pisar business school alguna, se puso a buscarlos con métodos rarísimos. Ideas e innovación no le faltaban y parecía emprendedor pero en seguida los entendidos vieron que no paraba de cometer errores: “No está en sus cabales” comentaban los de su entorno (Mc 3,21): qué desperdicio de recursos y de posibilidades, qué mal le asesoran esos socios insolventes de los que se ha rodeado, qué falta le está haciendo un coach que le espabile y le ayude a establecer un plan en acción con mejores expectativas porque, con el marketing que emplea, que se despida de obtener ganancias. No se puede ir por la vida confesando que no tiene dónde reclinar la cabeza, afirmando que el dinero es como un coágulo en la sangre que te detiene el flujo vital, que a los pobres no hay quien los gane en alegría y que no conoce mejor inversión en bolsa que la de ganarse amigos. Declaraciones como esas generan inestabilidad y alarman a los inversores. Vas derecho a la crisis, chaval, cotizas a la baja, prepárate a la suspensión de pagos o incluso a algo peor.

Y lo peor llegó: fracasó su empresa, se hundió su proyecto, se fugaron sus socios, todo se vino abajo, terminó por quebrarse él mismo. Se reían al verle tan hundido: “Mirad cómo ha acabado el que se empeñaba en arreglar el mundo…” Borraron su nombre de la lista de los vivos, los eficaces, los competentes y los VIPS y pusieron una losa encima de su recuerdo.

No lo consiguieron. Sigue vivo entre nosotros y su memoria continúa transmitiéndose de boca en boca y encandilando a muchos que dedican sus vidas a la empresa creada por él, empeñados en seguir sus mismos extraños métodos de gestión.

Con todos ellos esperamos en silencio el bonus que concede el Padre a los resultados de su Hijo y que inundará de luz la noche del Primer Día de la semana

Feliz Pascua a todos y enhorabuena: es tiempo de reparto de dividendos.

Dolores Aleixandre

ALANDAR Abril 2011

I jo m'hi afegeixo, amb molt d'agraïment a la Dolores, per regalar-nos un text com aquest.

dilluns, 11 d’abril de 2011

Zapatero, Rubalcaba, Chacón, Herrera: si us plau, llegiu-vos l’article de Santiago Carrillo

Ja fa dies que en aquest mateix bloc vaig proposar fer una vaga contra Angela Merkel i algú se’m va escandalitzar. Jo, de fet, el que estava dient era que l’única manera de donar una resposta d’esquerres a la crisi era fer-ho globalment, i que des d’un sol país no hi havia res a fer.

Doncs bé. Avui, a “El País”, Santiago Carrillo publica un article, titulat ¿Es posible una reforma global del capitalismo? en què, a més de dir això mateix, ho concreta de manera molt precisa.

Jo hi estic totalment d’acord. I, com que desitjo que el PSOE continuï governant Espanya, demano a l’actual president i als possibles presidents futurs que es llegeixin l’article i mirin de crear complicitats europees en aquest sentit. Com ja he dit també altres cops, ja sé que sóc molt ingenu, però crec que és per aquí per on cal anar.

I també m’agradaria que ICV, en comptes d’entretenir-se amb cosetes, també empenyés en aquest sentit. (Josep Lligadas)

diumenge, 10 d’abril de 2011

Acte penitencial i electoral


Som a Quaresma i toca fustigar-se. Som a punt d'iniciar una campanya electoral i toca fustigar-se.
És el que sentia aquest matí mentre maquetava a casa l'últim número del Viladecans Punt de Trobada, aquesta revista que editem a la nostra ciutat, amb ganes de pensar i fer pensar. Naturalment, en aquest context, intentem que els partits de més pes s'expressin sobre les qüestions que nosaltres creiem més importants en aquest moment (la crisi, l'educació i la cultura, medi ambient i mobilitat...). Uns han aprofitat l'espai més que d'altres. No cal dir que el PP no ha dit ni piu. CiU, en canvi, s'hi ha abonat i ens ha enviat tres articles diferents.
He de dir que certament m'ha costat molt de fer la meva feina, perquè, com ja deveu haver notat, CiU em provoca una mena d'alèrgia permanent i irracional. Per tant m'ho he passat fatal, perquè m'encenia mentre llegia el que escrivien els militants de convergència que viuen a Viladecans, i em costava de no maquetar-los la plana amb una lletra il·legible i una il·lustració irònica. A part del "ohmmmmmmm" de rigor i de recordar-me a mi mateixa que hi ha una cosa que se'n diu llibertat d'expressió i que si vull que el Punt de Trobada sigui una bona revista, cal que aquesta llibertat hi sigui realment, ha arribat un moment que em plantejo què tenen les campanyes (i pre-campanyes) electorals que et predisposen de mala manera contra els teus veïns. Perquè em cau fatal el senyor president de la Generalitat i el seu equip de govern, però tinc bons amics a les llistes de CiU de Viladecans i els estic agraïda, per exemple, per com han tractat i acollit en Jordi quan era militant d'aquesta formació, encara que ara en Jordi per pròpia iniciativa s'ha passat a les nostres files d'ICV-EUiA.
És probable que el problema sigui meu, de falta de maduresa psicològica, de mala gestió, que diuen ara, de les emocions. Vés a saber quin trauma infantil em trepitja CiU. Però també hi ha un element ambiental i mediàtic que fa que aquests dies ens irritem desmesuradament, ens aferrem als estereotips més grollers, i per tant siguem poc receptius al diàleg de debò, en benefici del col·lectiu, que és justament el que faria falta. També perquè molts militants i candidats de tots els partits sembla que s'hagin begut l'enteniment, i els trobes repetint consignes com a lloros. Confio que tots plegats no confonguem la indignació que propugna Hessel amb aquesta mena de sentiment infantil que a alguns ens desvetllen els adversaris. Mercè

divendres, 8 d’abril de 2011

Bàrbars, segurament


Com que alguns amics que hi havien anat, en van tornar molt contents, m’he entretingut a escoltar la gravació de la taula rodona que l’ACO va organitzar el 2 d’abril, sobre la desafecció política.

He fet una mica de resum (gairebé transcripció) de la intervenció d’Antoni Puigverd, que és una persona que en general m’agrada el que diu i, sobretot, la calma amb què ho diu. Ben al contrari de la meva habitual forma atabalada i visceral d’expressar-me i de pensar.

Entre les causes d’aquest distanciament o irritació dels ciutadans respecte als polítics, Puigverd comenta unes quantes coses.

1. No hem acabat de definir bé què esperem exactament de la política i quin és el paper de la ciutadania.

2. La política és un afer complex. D’una banda es desenvolupa en molts àmbits diferents (municipal, provincial, autonòmic, espanyol, europeu…). I d’altra banda, en l’àmbit legislatiu, per exemple, ha de seguir procediments també complicats, sovint fora de l’abast dels ciutadans “normals”.

En l’àmbit executiu els qui manen sovint han de mediar entre interessos i problemàtiques dificilíssimes i acaben triant el mal menor, que acostuma a decebre tothom. De vegades resoldre un problema significa crear-ne d’altres. I l’elector ni coneix les problemàtiques ni té paciència d’esperar. Des de fora creu –i li han fet creure- que tot és molt fàcil i això fa augmentar la decepció.

3. L’individualisme del nostre temps fa que el ciutadà només s’ocupi dels seus problemes i es desentengui dels problemes que no l’afecten. Hi ha la tendència de dir: “si jo vaig malament és per culpa dels polítics i per tant no voto”. El problema és que tampoc el polític busca la mirada general. Sol afalagar el votant malcriant-lo. I el votant malcriat el tiranitza fent-li xantatge: no t’estimaré si no em regales tal cosa que jo et demano.

4. L’endogàmia i els tripijocs de la política són molt allunyats de la realitat del ciutadans. Avui es diuen el nom del porc, demà dinen junts, demà passat pacten i després trenquen. Un partit guanya les eleccions però dos que han perdut s’uneixen i deixen el guanyador a l’oposició. Aquest joc forma part de les regles del joc polític, és perfectament legítim, però desconcerta el ciutadà. Els professionals de la política s’acostumen als seus jocs, però per als ciutadans resulten molt desagradables. La “pudor” de la política els irrita o els decep, però no s’adonen que és la mateixa pudor que fan totes les relacions humanes, que tenen aspectes bons i altres menys agradables. Voldríem que els polítics fossin millors que nosaltres i ens empenyen en aquest sentit presentant-nos-els com a éssers superiors sovint amb vareta màgica. Quan descobrim que són com nosaltres la decepció és molt gran. Esperem dels polítics que actuïn com a deus ex machina.

5. L’electoral cada cop més més segmentat. Anys enrere, la societat estava clarament dividida en classes socials, que tendien a votar cadascuna d’elles a favor del seu interès. Ara hi ha molts interessos contraposats: els joves, les dones, els vells, els grans industrials, els empresaris turístics, els pagesos amb granges de porcs… Hi ha assalariats, i també autònoms. Hi ha treball precari i treball fix, etc. A vegades un govern per resoldre el problema dels vells, deixa de resoldre el dels joves. O per respondre a la sensibilitat ecologista del votant més jove perjudica interessos obrers de la indústria contaminant. A vegades defensant l’ús públic del català perjudiquem una empresa que edita en castellà. Les nostres societats s’han fet molt complexes, però els instruments de la política continuen sent tan simples com ho eren al segle XIX, quan només hi havia rics, obrers i petita burgesia. Quan les dones no votaven, quan els joves no es diferenciaven dels grans, quan els vells es morien abans que ara. A tots aquests elements cal sumar-hi el cas català. Si la política catalana, com passa ara, tendeix al catalanisme més o menys accentuat, hi ha tot de catalans que, sense estar en contra del catalanisme tampoc no hi estan a favor i s’inhibeixen. Només voten a les eleccions espanyoles, que són les úniques de les quals es parla a les televisions que freqüenten. En aquest sentit és interessant de tenir en compte les “pàtries virtuals”: aquests dos veïns que viuen al mateix replà, però cadascun d’ells habita en una pàtria diferent. Un mira T5, A3 o TVE i l’altre mira TV3. Això fa que tinguin sensibilitats diferents, malgrat que viuen exactament al mateix espai , a la mateixa finca.

6. Els mitjans de comunicació tenen una importància cabdal en la nostra percepció de la política. De fet la responsabilitat dels polítics en la creixent abstenció és menor de la que els periodistes els atribueixen. En general, els polítics fan molt bona feina i amb prou responsabilitat. Però el periodisme tendeix a destacar només els aspectes problemàtics: divisions, baralles, crisis, declaracions intempestives… errors, fallades col·lossals, corrupció… Naturalment això és important de saber però també cal saber què fan de positiu Cal dir també que la informació sobre les coses positives –està estudiat- obtè sempre baixíssimes quotes d’audiència i de lectura.

7. Els mateixos polítics contribueixen a degradar la política quan dediquen grans energies a criticar els rivals per coses (errors, problemes, corrupcions) que ells –gent del seu partit- també han comès. Quan organitzen estafes parlamentàries, quan no accepten dels resultats electorals o posen en risc l’estabilitat del sistema per ocultar errors. Quan estimulen els odis territorials i els extremismes, quan creen crispació per radicalitzar els seus votants. Està demostrat que la crispació i l’extremisme inhibeixen el votant moderat, però en canvi animen els votants més radicals. És una cosa que també té molt estudiada el PP. Ara, per exemple, acusaran Rubalcaba de col·laboració amb ETA quan Rubalcaba és evident que és un dels més ha contribuït a destruir ETA. De la mateixa manera que Palin intentava acusar Obama de terrorista.

Aquesta crispació sol afavorir els partits que en condicions més normals i tranquil·les segurament no guanyarien les eleccions. Això vol dir que hi ha partits objectivament interessats en la baixa participació.

8. Els partits no es posaran d’acord per reformar el sistema democràtic i per fer-lo transparent i participatiu. És un altre dels grans problemes que tenim. Mentre la representació democràtica depengui més de les direccions dels partits que de la ciutadania, la participació tendirà a ser poc madura. Es vota pel partit al marge de les persones que presenti a la llista. Els voto perquè són els meus. Si hagués llistes obertes, diputats del districte, la política seria més pròxima i d’aquesta manera l’electorat podria valorar millor els diputats i acabaria potser triant més les persones que els partits.

Ara bé, caldria preguntar-nos si els ciutadans som corresponsables de la desafecció. Isaiah Berlin deia una idea molt subtil: “mentre avancen, els bàrbars no es pregunten pel camí que estan fent i ni tan sols saben si volen arribar allà on arribaran. Quan s’aturen tampoc no saben per què”. Si agafem aquesta idea literalment encara som tots a la barbàrie. En general avancem perquè ens porten, perquè ens arrosseguen. Ens aturem perquè algú o algun obstacle ens atura. El punt de vista de Berlin és interessant perquè, com a cultíssim liberal que era, donava la màxima importància a la responsabilitat individual. No ets civilitzat quan acumules molts coneixements tècnics, científics o culturals. Tampoc no ho ets quan reflexiones sobre els teus comportaments personals, sinó quan després de pensar en el que fas o en el que vols fer, intentes convertir les conclusions a què has arribat en eix de la teva vida.

Actuar és fàcil, pensar és difícil. Això ho deia Goethe. Actuar segons com es pensa és molt difícil. Ser ciutadà es tracta no només d’actuar, no només de pensar, sinó d’actuar segons com es pensa. I això és ben difícil.Mercè

dimecres, 6 d’abril de 2011

El señor don Juan de Robres, era de CiU?

Poc abans de Nadal vaig tenir ocasió de prendre part en una taula rodona organitzada per una gran escola de Barcelona per als seus alumnes de batxillerat. Escola privada d'on han sortit grans dirigents... i uns quants delinqüents. Com passa a tot arreu, però aquests ho fan a l'engròs, perquè l'escola és certament molt bona i els seus alumnes tenen moltes possibilitats econòmiques, culturals i relacionals. O sigui que entre els seus ex-alumnes es compten grans empresaris i polítics, amb algú o altre que també ha obtingut un ressò mediàtic notable per activitats menys lloables.
El tema de la taula rodona va ser la pobresa. Els alumnes de batxillerat van estar treballant força temps contra la crisi, reforçant un banc d'aliments i recollint informació sobre els efectes de la pobresa continuada. Van fer bona feina. Però jo, francament, vist que tenia al davant la gent que probablement ens manarà a tots -encara que sigui des de diferents camps i de diferents opcions polítiques- d'aquí a quinze o vint anys, em vaig afanyar a recordar-los que la manera més eficaç d'acabar amb la pobresa és redistribuint la riquesa. I que no hi ha res com pagar els impostos que un ha de pagar, promoure uns recursos sanitaris i educatius públics de primera qualitat adreçats als qui no trien o no poden triar, acabar amb l'economia submergida i procurar que la gent cotitzi i cobri, després, pensions per damunt del llistó de la pobresa. Que és molt més del que tenim ara, amb crisi o sense.
I els vaig llegir allò de Juan de Iriarte (s. XVIII): "El Señor don Juan de Robres, de caridad sin igual, hizo este santo hospital, pero antes hizo a los pobres".
Ara, a més a més, de fer els pobres, el govern de Catalunya els redueix l'hospital. I redueix també el finançament que venia d'alguns impostos. No dubto que l'impost de successions s'havia de modificar, tal i com estava fa uns anys. Però francament em sembla un sarcasme brutal fer-ho així i en aquests moments. La veritat és que CiU s'està destapant. El seu amor al país no acaba d'incloure molts dels ciutadans que hi viuen. Sospito que la filosofia de fons és "busca't la vida". Es tracta que els ciutadans amb recursos paguin serveis privats o concertats (que, per cert, no són garantia de millor servei, si més no en el camp sanitari). I els serveis públics queden per als ciutadans de segona per als quals uns serveis mínims ja estan bé. Mentrestant es fan declaracions que són clarament brindis al sol.
I poso un exemple. Mentre es diu que els immigrants hauran de conèixer el català, a Viladecans s'ha tancat l'aixeta per als nous cursos promoguts per la Generalitat. De tal manera que el darrer curs de català que s'ha posat en marxa -ofertat per l'Ajuntament- tenia 15 places. La llista d'espera ha quedat en 107 persones.
No sé. Jo veig que cal millorar moltes coses. Que segurament cal racionalitzar despeses. Però que les coses no es fan així i que CiU està acabant de posar les bases d'una fractura social que ja fa temps que està germinant. Jo penso que els ciutadans més febles són els més prioritaris, però les coses van en direcció contrària. Mercè

dimarts, 5 d’abril de 2011

Atents al món en temps de crisi


Bon rotllo, ahir al vespre, a Piera en la taula rodona al voltant de la crisi. Més d'un centenar de persones, vingudes de tot l'arxiprestat de Piera-Capellades. La taula va resultar interessant, tot i que potser hagués estat bé, també, convidar algú que no provingués del camp eclesial.
Hi van haver dues aportacions vinculades a Càritas (la diocesana i la de Piera), que van deixar ben clar el desbordament general motivat per la crisi. Molta gent que fa molt de temps que les passa magres en aspectes diversos de la seva vida (atur, manca d'ingressos, pèrdua de l'habitatge...), cosa que a la pràctica vol dir que està passant d'una situació de pobresa a una d'exclusió, perquè la suma de factors multiplica la sensació de precarietat de la gent, també per la via emocional. Tant la Raquel (treballadora social) com la Susi (voluntària) van insistir en el fet que sovint no podien fer res més que acompanyar i escoltar la gent, perquè comptaven amb pocs recursos per ajudar-los. La Raquel va insistir que el "com" és important, ni que sigui com diem que no els podem ajudar. I la Susi va recordar que és important conèixer cada persona pel seu nom, perquè és una forma de fer-los sentir que la història de cadascun és valuosa per a nosaltres.
En Fermín, de la GOAC, va insistir en les causes socials i polítiques de tot plegat. La veritat és que les actuals retallades que vivim a Catalunya només fan que posar més llenya al foc on es couen totes aquestes persones que van quedant al marge: els joves, els sense papers, les dones. I la distància entre pobres i rics es fa més gran. Retallar en salut i en educació públiques en un context de desigualtat és posar les bases de la marginació del futur. La factura de la crisi la paguen sens dubte els més pobres, mentre que els principals responsables de la situació d'especulació econòmica que ens hi ha portat no semblen pas afectats de la mateixa manera.
En Miquel Àngel va explicar com la gent que viu a la presó i les seves famílies es veuen també directament afectats per la crisi. I, amb la participació d'algun altre voluntari de presons que era a la sala, vam constatar com el món de les institucions penitenciàries reprodueix amb escreix l'especulació del mercat: economats més cars dins la presó que fora, menys feina disponible per als presos, especulació amb productes bàsics com ara el calçat...
El bisbe va fer una aportació interessant i va posar l'accent en la necessària revisió del nostre sistema social, un sistema que ha donat preferència a l'economia financera per damunt de l'economia social. En termes cristians, d'això se'n diu pecat, pecat estructural, perquè només respon a una ambició econòmica desaforada. El bisbe va parlar dels valors cristians aplicats a l'economia: pagar els impostos, fer negocis amb honradesa, redistribuir la riquesa perquè la persona més necessitada pugui rebre el suport que necessita. Ho va lligar a la Doctrina Social de l'Església. He de reconèixer que alguns d'aquests documents estan bé, però que a mi no em motiven gaire. Me'ls miro com a relíquies històriques, però no acabo d'entendre perquè n'hem de fer més cas que a d'altres documents igualment interessants, vinguin o no de l'Església.
En el torn de paraules, la gent es va mostrar molt participativa. Em va agradar l'aportació que va fer una persona: retallem els pressupostos que afecten la major part dels treballadors, però no qüestionem em absolut les despeses futboleres ni televisives. "Ahí le has dao", que diria la Salo! Mercè

dilluns, 4 d’abril de 2011

Parròquies i comunitats socialment atentes

La presentem aquest vespre, dins del marc d'una trobada arxiprestal a Piera. Aquesta petita publicació és una guia pràctica de suggeriments i propostes elaborades per l'equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu i encaminades a les parròquies i comunitats que vulguin obrir-se a la realitat social.
A mi em sembla una bona idea. Penso que l'Església en general -no només les altures- vivim immersos en un món amb el qual anem perdent cada dia els punts de contacte. D'una banda, per les novetats socials que ens arriben: noves famílies, migració, precarietat laboral, atur. etc., cosa que sempre descol·loca, a nosaltres i a tothom. Els canvis exigeixen canvis, i treure's de sobre la rutina costa a tots.
De l'altra, perquè culturalment vivim encara com si nosaltres fóssim el centre i no ens acabem d'adonar que la societat pot viure -i viu- perfectament sense nosaltres. Això vol dir que sovint no ens acabem de prendre la molèstia de comunicar-nos de manera que la gent ens entengui.
Penso que del món eclesial potser Càritas, perquè és qui més a prop està de la gent que pateix per raons socials i econòmiques, és qui està més al dia.
A la guia, molt senzilla, es parla de totes aquestes qüestions: la necessitat d'una bona acollida de creients i no creients, de col·laborar amb entitats cíviques, de relacionar-nos cordialment amb els veïns d'altres religions, de fer dels més pobres una prioritat, d'explicar-nos molt millor, d'organitzar-nos més participativament, etc.
En fi, una eina per pensar. No sé si servirà, però si més no ho provarem. Mercè

diumenge, 3 d’abril de 2011

Disset de setanta


Ahir a la tarda tenia dues activitats interessants que se'm cavalcaven: una taula rodona sobre la política, que és un tema sobre el qual voldria aclarir-me una mica més perquè sóc conscient de la seva importància, però no m'hi acabo de trobar, i l'altra, l'assemblea anual d'Asdivi, l'entitat de lleure per a les persones amb discapacitat de Viladecans. M'he passat uns quants dies canviant d'opinió cada mitja hora aproximadament sobre la conveniència d'anar a un lloc o altre.
A les set del matí em vaig acabar de decidir. Vaig acompanyar en Jordi,a buscar l'autocar. Anaven a Castellar de n'Hug d'excursió. Mentre ens esperàvem, vaig veure l'arribada de la persona que fa de tresorera i de secretària de l'associació. Arribava amb el seu cotxe. Al davant hi anava la seva mare, una dona força gran, amb un ull tapat, recent operada de cataractes. Tenien visita a primera hora a l'hospital. Al darrere, el seu fill, un adolescent amb problemes de mobilitat, força inquiet. Ens el va deixar: "si us plau, si algú se'n vol fer càrrec...". Dues mares el fan entomar, i li van estar fent companyia fins que els monitors se'n van fer càrrec. L'escena em va commoure. Vaig pensar que hi ha moments a la vida en què la motxilla va molt, molt plena. I que aquesta dona feia un bon servei, dels que porten feina, a l'associació, i que potser estaria bé participar de l'assemblea ni que fos com agraïment a la feina que es va fent.
I hi vaig anar. No me'n vaig penedir gens. Hi ha una junta molt treballadora, uns monitors excel·lents i tots plegats fan una feina engrescadora i gens rutinària, amb voluntat d'acollir tothom. Hi ha molt bon rotllo. Però de setanta associats, només n'hi vam anar disset. Vam veure que calia treballar això de la participació, però la veritat és que no sabem gaire com fer-ho. Per què ens costa tant prendre part en les coses col·lectives? Em temo que deu formar part de la cultura dominant. Ens ho prenem tot com un servei a consumir i vivim la participació com una càrrega feixuga. És una llàstima. Mercè

dissabte, 2 d’abril de 2011

Fer-se gran, la presentació


Ja us vaig comentar l'altre dia que dijous passat vaig prendre part en la presentació d'aquest llibre de Montserrat Ribas. Una presentació que, com la de la BCI el dia anterior, va patir d'un cert overbooking, cosa que, tot i ser una certa desgràcia per a qui s'ha de quedar a la porta, produeix la satisfacció de veure que tant la literatura com l'amistat continuen motivant el personal. Aquí teniu la meva intervenció en l'acte (Mercè)

Primera impressió

Aquests darrers dies em temo que la Montserrat ha fet diversos viatges, de l’eufòria a l’angoixa, i a l’inrevés, amb aquella sensació tan “britànica” d’incomoditat després d’haver deixat aflorar en el llibre sentiments, records, experiències, i de no saber gaire com serien acollits. Perquè la seva –i la meva, encara- generació és aquella de la contenció, de la intimitat, de la prudència a l’hora d’expressar les emocions. L’entenc.

He de dir que a mi la lectura del llibre m’ha resultat d’una banda planera, perquè és com una de les mil converses que molts hem tingut la sort de mantenir amb la Montse: llegir-la és escoltar-la, tenir-la asseguda al davant, amb tanta naturalitat que gairebé li veus els gestos, li sents la veu. Potser per això aquesta petita presentació deixa de banda cap pretensió d’anàlisi literària. És que el llibre aconsegueix amb força fer un bon retrat de la persona que hi ha al darrere. És com si l’escrit, un mitjà al cap i a la fi, esdevingués transparent. Un objectiu que s’adiu molt amb el gust de la Montse per la biografia. Ja ho diu ella mateixa, que sent “un desig cultural i d’aproximació humana de la vida de les persones”. Ho ha aconseguit sens dubte, conscient o inconscientment, amb ella mateixa.

I de l’altra banda la lectura m’ha emocionat. I per tant ja m’està bé aquesta obertura que fa cinquanta anys potser s’hagués considerat gairebé “impúdica” pel despullament que implica, però que avui em sembla que tots celebrem, molt conscients que és bo que l’amistat, com l’amor, s’expliciti.

I és que aquest llibre m’ha semblat sobretot un gest d’amistat, de compartir sense embuts les coses fonamentals, és a dir, les coses que són al fons, amb els fonaments, que ens fan viure. Com que això afecta el més profund de nosaltres mateixos, d’aquí aquesta sensació de compartir intimitats.

Elogi de l’amistat

De fet, la Montserrat s’ha mostrat sempre al llarg dels molts anys que fa que ens coneixem, i també s’expressa així dins del llibre, com una persona amb gran capacitat de conrear l’amistat. I no només entre ella i la gent que l’envolta, sinó també entre nosaltres mateixos. M’agradaria dir que té la virtut de “catalitzar”, és a dir, de provocar que determinats ingredients en contacte facin una reacció química. I en poso un exemple. En la nostra petita colla, que prové de les “caritas”, som sis persones. Totes ens estimem molt, totes ens veiem poc, perquè la vida ens va portant per camins diversos. Ens trobem perquè la Montse tossudament ens cuida: ens convoca, ens fa dinars (molt sovint amb el suport de la Teresa), estimula i enforteix la nostra amistat. I de la mateixa manera que passem moments intrascendents i divertits, o que compartim dificultats i angoixes, de vegades la Montse ens ajuda a “enraonar”, és a dir, a posar aquesta raó que ella estima tant enmig del nostre intercanvi, que és el que ella fa pròpiament en aquest llibre. Ho fa perquè tots plegats donem raó d’allò que creiem, per argumentar, per motivar. I també hi posa un polsim d’aquesta bellesa que ella sap trobar tan bé en l’art i, sobretot, en la poesia, de la mà d’en Josep, el seu marit, que jo no vaig tenir ocasió de conèixer gaire, però que la Montse, a través de la seva fidelíssima estimació, ens fa ben viu. La Montse crea el marc, l’espai, en el qual totes nosaltres ens podem trobar reposadament. Després, en el llibre, ja he vist que la Montse té la capacitat de multiplicar aquesta mena d’espais amb un bon nombre de grups i persones ben diversos. I que ho fa –en el llibre no ho diu, però els qui la coneixem prou que ho sabem- amb una atenció i delicadesa infinites.

Doncs bé, això que ella fa amb nosaltres, ho fa també amb aquest llibre: crear un espai que ens convida a compartir i a elaborar el sentit mateix de la nostra existència.

L’honestedat

Una altra cosa que m’agradaria subratllar és l’honestedat amb què la Montserrat afronta aquesta qüestió a voltes tan incòmoda en una societat que tem la vellesa i que exalça excessivament –des del meu punt de vista- la joventut (que l’exalça, però que en el fons deixa de banda els joves en qüestions tan fonamentals com l’accés a la feina!). Honestedat perquè s’entreté a repassar com ha anat veient aquesta qüestió al llarg de la vida, sovint amb indiferència o amb prejudicis. O, simplement, com una cosa que no anava amb ella. I honestedat perquè se situa al davant amb humor i esperit lluitador, però sense amagar pors, incerteses o febleses davant la vellesa i davant la mort. M’ha impressionat aquesta actitud militant de dotar de sentit cada dia de la vida, ben conscient que tota persona, en la circumstància que sigui, pot viure amb llibertat i generositat el projecte únic i singular de la pròpia vida, perquè també té coses importants a aportar, a rebre i a aprendre. Sense concessions a la mandra o a l’artrosi –ai, aquests genolls “Piera”!- ni condescendències. Ni que això signifiqui que la primera cosa que la Montse faci en llevar-se és recordar-se a si mateixa quin és aquest sentit i aquesta lluita. I de passada, fer-hi present l’amor de Déu. A mi, que comparteixo aquesta fe, encara que sigui amb una sabata i una espardenya, l’actitud de la Montse em fa sentir millor en una Església que estimo, però que sovint és tan contradictòria o té un rostre oficial tan poc amable. La Montse em recorda que l’Església és aquesta comunitat esperançada i confiada de creients en Jesús que es deixa modelar, configurar, la vida per ell.

I encara hi ha una altra honestedat que m’agradaria destacar, que tots els que hem tingut el privilegi de treballar amb ella podem constatar, que és la de la feina feta acuradament, apassionadament, en equip i sense pretensions de posar-se medalles. Una qualitat que, a mesura que passen els anys, i que vaig coneixent món, em sembla més rara i extraordinària.

Més llibres, encara

I en un altre pla, la veritat és que m’ha agradat molt conèixer de prop a través del llibre una part de la història d’aquests Ribas Piera, família de la burgesia barcelonina, tan lligada a la ciutat i a la seva cultura des d’àmbits tan diversos. Una història que la Montserrat viu sense complexes ni agrors, amb un punt d’humor. Ser de casa bona de vegades li ha comportat poc reconeixement a l’hora de presentar les seves vivències en determinats certàmens (com si l’única memòria històrica valuosa fos la de les famílies obreres o republicanes).

Aquesta herència “burgesa” compartida amb senzillesa, tanmateix, també ha possibilitat al nostre grup de les Càritas conèixer un ús més adequat de determinats estris a taula –que desconeixíem- o, com és el meu cas –trenta anys a les comissions obreres!- sentir-me a casa seva molt ben acollida i gaudir d’aquesta amistat.

Acabo amb un doble encoratjament. Dius que estàs preparant la publicació dels escrits de Josep Gomà. Els espero com a complement necessari d’aquest llibre. Però no t’oblidis tampoc d’escriure alguna cosa sobre la teva germana Carmen, que tu mateixa dius que mereixeria un llibre sencer. Les persones que també l’hem coneguda i estimada, t’ho agrairíem. Tens feina, doncs, per a uns quants anys més.

Gràcies per la confiança de confiar-me aquest espai de presentació, gràcies per aquest regal que ens has fet a tots escrivint el llibre. Gràcies per la teva amistat.

Barcelona, 31 de març del 2011