dimarts, 29 de novembre de 2011

El llibre de Nadal

Aquest és un post d'autobombo. De propaganda pura i dura... que m'encanta fer. És que el CPL acaba de publicar un llibre de la sèrie Festa sobre el Nadal. i és made in Josep i servidora. Ell el text, jo el disseny. Bé, de fet la gràcia de les il·lustracions són sobretot els "Giottos" de l'extraordinària capella dels Scrovegni, a Pàdua.
El llibre té la seva història. Fa mesos que en Josep n'havia preparat el text. I jo em vaig encallar amb el disseny. No em sortia res que m'agradés, ni a mi ni a ningú. Però en qualsevol cas és difícil fer un llibre així si no t'agrada el que va sortint. El bloqueig va arribar al punt de decidir ajornar-ne la publicació fins a l'any vinent. Però la pausa de l'estiu va anar bé. Per desbloquejar, però també per fer turisme per Ferrara i Pàdua i deixar-se "tocar" per la quantitat ingent d'art amb què un ensopega gairebé inconscientment a Itàlia. I un dia d'octubre, quan ja estava enllestida la producció de tots els altres llibres del CPL que sortien aquest trimestre, un dia en què jo estava mig desvagada, m'hi vaig tornar a posar i va sortir en dos dies. Aleshores, corredisses per publicar-lo abans de Nadal. Al Giotto hi vaig afegir unes quantes fotografies que per a mi són significatives, encara que probablement no diguin res a la major part de gent, perquè com a fotografies no són especialment rellevants: el pessebre de casa, el pessebre d'en Ramon i la Paqui, els ciris de la professió de la M. Àngels, un ram de núvia amb flors de presseguer, Puiggraciós, Praga, la catedral de Gènova, Ravenna, la Fageda d'en Jordà...
Ha sortit en català i en castellà. Comprén una explicació de què és el Nadal des d'un punt de vista cristià i un petit recull de poemes i cançons nadalenques. De fet, el significat del Nadal cristià jo crec que  convé explicar-ho bé. Les paraules fetes i gastades, el consum massiu, la banalització d'algunes pel·lícules, han acabat convertint el Nadal en una cosa irreconoscible. A còpia de tendresa, el Nadal s'ha anat edulcorant i infantilitzant i convertint en una mena de món Disney on toca ser feliç per decret i on tot es torna enganxifós. Però el Nadal té molt més a veure amb el dolor del món i en la resposta de Déu. Per això m'agrada especialment aquest poema de Salvador Espriu (El caminant i el mur), inclòs en la versió catalana del llibre, i al qual Matilde Salvador va posar música, en una versió que ha trobat bona acollida entre les corals:
Mira com vinc per la nit 
del meu poble, del món, sense cants
ni ja somnis, ben buides les mans:
et porto sols el meu gran crit.
Infant que dorms, no l'has sentit?
Desperta amb mi, guia'm la por
de caminant, aquest dolor
d'un ulls de cec dintre la nit.
En fi, us el recomano. És baratet (8 euros). I a més el gerent ens va prometre que si en veníem un  milió pagava un viatge a Roma a tots els meus companys. El president del CPL, amb més bon cor, ens va abaixar el llistó fins als 10.000. Dades impossibles per a nosaltres. Però potser ho aconseguim... Per això faig aquest post.... Feu el favor de comportar-vos, que per a qualsevol tió, amic invisible, regalet de Nadal o Reis quedareu com uns senyors (o senyores). Bon Advent i bon Nadal, en qualsevol cas!






dilluns, 28 de novembre de 2011

Mahler, militància musical

Fa dies que no escric. I és que no dono a l'abast... per "bolos" (ja he acabat tot el que tenia pendent: quatre taules rodones, una intervenció breu i una xerrada més intensa), per sopars amb amics (un empatx prenadalenc considerable) i per tasques diverses, algunes força agradables, com recollir el premi que el Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat ha concedit al Mamut de Viladecans.
Però ahir a la tarda vaig anar a un concert a l'Àtrium de Viladecans que em va encantar. I que té la seva història.
Un bon dia vaig rebre la trucada del regidor de cultura: d'aquest concert s'havien venut poques entrades. Em deia: "a mi m'agradaria promoure més la música clàssica, però això és difícil si no puc justificar que a la gent li interessa". Total, que a través del Punt de Trobada vam fer una oferta: "Mahler 2x1" (dues persones, quinze euros) i jo vaig dedicar-me a enviar-la també a unes quantes amistats, així, a "boleo". A veure si picaven. I alguns, ho han fet i ha estat encantadora la barreja d'amics que hi hem assistit (Viladecans, El Prat, Castelldefels, Barcelona)
El concert estava anunciat com la Quarta simfonia de Mahler, en una versió per a orquestra de cambra que, si no ho he entès malament, és una adaptació de Schoenberg. Es feia estrany sentir Mahler en aquest format, però la proximitat que permet la sala, et feia sentir com si fossis en una mena de Schubertiada. Tocava el Conjunt XXI!, una formació de músics joveníssims que sonaven molt i molt bé i cantava una mezzosoprano que a mi m'ha semblat excepcional: Anna Alàs, que tenia una veu preciosa i una forma de cantar digna dels millors festivals de música.
Això sí, en el programa no constava la primera part del concert, un veritable regal: els Lieder eines fahrenden Gesellen. Ni tampoc el text ni del darrer moviment de la simfonia ni de les cançons. Una pena. Però de debò que el concert ha estat excel·lent. Em sembla que miraré d'anar més sovint a l'Àtrium. Cal aprofitar els recursos culturals al màxim. Són un bé escàs i en perill d'extinció. Mercè

diumenge, 27 de novembre de 2011

Advent


Primer diumenge d’Advent. Aquest any, tal com està tot plegat, sembla que aquest temps que comença avui tingui un especial sentit. La primera lectura d’aquest diumenge sembla posada expressament (“ens marcim com una fulla caiguda… oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu!”). O sigui que em permetreu transcriure la primera estrofa de l’himne d’Advent d’Hildebrand Miret amb música d’Ireneu Segarra, que m’agrada molt i em ressona molt endins:
Veniu, veniu, Emmanuel!
Sou l’esperança d’Israel,
que en trist exili ací tothora
redempció de vós implora.
Exulta! Exulta, Israel!
A tu vindrà l’Emmanuel.
(Josep Lligadas)

dimecres, 16 de novembre de 2011

El conde Sisebuto, en homenatge a Berlusconi


Jo escric molt poc en aquest bloc, que és bàsicament de la Mercè, però de tant en tant me’n vénen ganes. I aquest cop me n’han vingut amb una cosa més aviat exòtica.
Ja sé que no estem en temps de gaires conyes, i que el que se’ns ve a sobre a Espanya i a Catalunya fa por, i que la caiguda del Berlusconi no ha estat gràcies a un vot del Parlament, ni a l’acció de la justícia, ni a unes eleccions democràtiques. Ha sigut gràcies a la pura execució dels interessos dels amos del món. Però tot i així, a mi m’alegra profundament la caiguda del Berlusconi. Itàlia té uns sectors progressistes d’una gran cultura i altura, però no aconsegueixen impregnar el conjunt de la societat ni redreçar una lamentable classe política. I ho han hagut d’arreglar la Merkel i companyia. Però en tot cas, sense el Berlusconi, jo em sento més feliç. O sigui que, per celebrar-ho, aquí us passo una llarga poesia, que us recomano de llegir sencera. La cantàvem de petits, crec que a colònies. Les quatre primeres estrofes, més descriptives, amb música de la primera estrofa de L’home de Cromanyó (i quedava pintoresc això d’haver de fer les paraules planes finals de cada estrofa com a agudes, per culpa de la música: Pintó, Marmolejó, viejó…). I, a partir de la cinquena, amb clima de misteri, passàvem a la música del Torna a Sorrento. Apa, llegiu-la i imagineu-vos-la cantada. És divertit.
Cal dir que el text l’he recuperat sencer gràcies a internet, que per aquesta mena de coses és una joia. (Josep Lligadas)

El romance del Conde de Sisebuto
Joaquín Abatí y Díaz (Madrid 1865-1936)
A cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo,
existe un castillo viejo
que edificó Chindasvinto.

Lo habitaba un gran señor,
algo feudal y algo bruto;
se llamaba Sisebuto
y su esposa, Leonor,

y Cunegunda, su hermana,
y su madre, Berenguela,
y una prima de su abuela
que atendía por Mariana,

y su cuñado, Vitelio,
y Cleopatra, su tía,
y su nieta, Rosalía,
y su hijo mayor, Rogelio.

Era una noche de invierno,
noche cruda y tenebrosa,
noche sombría, espantosa,
noche atroz, noche de infierno,

noche fría, noche helada,
noche triste, noche oscura,
noche llena de amargura,
noche infausta, noche airada.

En un gótico salón
dormitaba Sisebuto,
y un lebrel seco y enjuto
roncaba en el portalón.

Con quejido lastimero
el viento fuera silbaba,
e imponente se escuchaba
el ruido del aguacero.

Cabalgando en un corcel
de color verde botella,
raudo como una centella
llega al castillo un doncel.

Empapada trae la ropa
por efecto de las aguas,
¡como no lleva paraguas
viene el pobre hecho una sopa!

Salta el foso, llega al muro,
la poterna está cerrada.
-¡Me ha dado mico mi amada!
-exclama-, ¡vaya un apuro!

De pronto algo que resbala
siente sobre su cabeza;
extiende el brazo y tropieza
con la cuerda de una escala.

-¡Ah!... -dice con fiero acento.
-¡Ah!.. -vuelve a decir gozoso.
-¡Ah!.. -repite venturoso.
-¡Ah!.. -otra vez, y así, hasta ciento.

Trepa que trepa que trepa,
sube que sube que sube,
en brazos cae de un querube,
la hija del conde... ¡la Pepa!

En lujoso camarín
introduce a su adorado,
y al notar que está mojado
lo seca bien con serrín.

-Lisardo... mi bien, mi anhelo,
único ser al que adoro,
el de los cabellos de oro,
el de la nariz de cielo,

¿qué sientes, di, dueño mío?,
¿no sientes nada a mi lado?,
¿qué sientes, Lisardo amado?
Y él responde: - Siento frío.

-¿Frío has dicho? Eso me espanta.
¿Frío has dicho? eso me inquieta.
No llevarás camiseta
¿verdad?... pues toma esta manta.

-Y ahora hablemos del cariño
que nuestras almas disloca.
Yo te amo como una loca.
-Yo te adoro como un niño.

-Mi pasión raya en locura,
-La mía es un arrebato.
-Si no me quieres, me mato.
-Si me olvidas, me hago cura.

-¿Cura tú?, ¡Por Dios bendito!
No repitas esas frases,
¡en jamás de los jamases!
¡Pues estaría bonito!

Hija soy de Sisebuto
desde mi más tierna infancia,
y aunque es mucha mi arrogancia,
y aunque es mi padre muy bruto,

y aunque temo sus furores,
y aunque sé a lo que me expongo,
huyamos... vamos al Congo
a ocultar nuestros amores.

-Bien dicho, bien has hablado,
huyamos aunque se enojen,
y si algún día nos cogen,
¡que nos quiten lo bailado!

En esto, un ronco ladrido
retumba potente y fiero.
-¿Oyes? -dice el caballero-,
es el perro que me ha olido.

Se abre una puerta excusada
y, cual terrible huracán,
entra un hombre..., luego un can...,
luego nadie..., luego nada...

-¡Hija infame! -ruge el conde.
¿Qué haces con este señor?
¿Dónde has dejado mi honor?
¿Dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?

Y tú, cobarde villano,
antipático, repara
cómo señalo tu cara
con los dedos de mi mano.

Después, sacando un puñal,
de un solo golpe certero
le enterró el cortante acero
junto a la espina dorsal.

El joven, naturalmente,
se murió como un conejo.
Ella frunció el entrecejo
y enloqueció de repente.

También quedó el conde loco
de resultas del espanto.
El perro... no llegó a tanto,
pero le faltó muy poco.

Desde aquel día de horror
nada se volvió a saber
del conde, de su mujer,
la llamada Leonor,

de Cunegunda su hermana,
de su madre Berenguela,
de la prima de su abuela
que atendía por Mariana,

de su cuñado Vitelio,
de Cleopatra su tía,
de su nieta Rosalía
ni de su chico Rogelio.

Y aquí acaba la leyenda
verídica, interesante,
romántica, fulminante,
estremecedora, horrenda,

que de aquel castillo viejo
entenebrece el recinto,
a cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo.

dimecres, 9 de novembre de 2011

Protocols que encarcaren


Ahir ja us vaig comentar que avui parlaria dels polítics i el protocol en la visita que ens van fer a l’Associació de Familiars de Caviga.
Resulta que vam decidir convidar-hi unes quantes persones. Algunes eren d’entitats i d’altres eren persones amb responsabilitat política, entre elles el president de la Fundació Caviga, que també ho és del Consell Comarcal i a més és l’Alcalde de Gavà. Joaquim Balsera té aquesta responsabilitat amb Caviga des de les darreres municipals i per tant encara no havia tingut ocasió de conèixer l’associació de pares. També vam convidar la regidora de Serveis Socials de Viladecans, perquè el taller és a Viladecans, i perquè hi ha prou confiança per dir-li que vingui a participar-hi i no a fer discursos. No vam convidar les de Castelldefels ni Gavà, perquè ens semblava una mica desproporcionat.
Doncs bé, mitja hora abans de començar teníem la cap de protocol del Sr. Balsera donant-nos instruccions. Ell venia només per obrir l’acte. O sigui que només va saludar i no es va quedar ni per escoltar la presentació de la jornada. Però sembla ser que segons el protocol li tocava presidir formalment l’acte. Jo em pregunto per què, si era un convidat; no és pas membre de l’associació, i a més a més no va tenir temps d’escoltar res del que hi vam parlar. O sigui que va seure amb nosaltres escassos cinc minuts. I a més a més és la gent de protocol qui diu qui i en quin lloc seu a la mesa. Aquí sí que vam fer el que a nosaltres ens va semblar.
Jo considero que si convides algú més val ser acollidor, i, si té el desig de seure en un determinat lloc, que ho faci si així és més feliç, però francament jo pensava que el protocol servia justament per afavorir una correcta i pròxima comunicació i en canvi el protocol converteix els polítics en arrogants i maleducats, sospito que sovint al marge de la seva pròpia actitud personal. També va venir la regidora de Serveis Socials de Gavà, i benvinguda sigui, vam estar molt contents del seu interès, però hagués estat bé que hagués avisat.
Jo no sé si els polítics s’adonen de com tot plegat els distancia de la gent. S’agraeix l’esforç de venir, però francament a mi m’agradaria que potser vinguessin menys sovint però que quan ho fessin poguessin escoltar i conèixer. Segurament, en el cas de Balsera, tindria més disponibilitat si tingués menys responsabilitats. Per què aquesta acumulació (i segurament en deu tenir molts més de càrrecs)? Això li permet fer una bona feina?
Per cert, això no li passa només als polítics. També als bisbes. N’he vist algun dient on han de seure la gent en una celebració privada en la qual ell, i el seu seguici, s’havien convidat. El protocol hauria de recordar que polítics i bisbes són servidors dels altres com els agrada dir-se, no presidents de tot i més. Mercè

dimarts, 8 de novembre de 2011

Què tenim? què ens fa falta?

Treballant per grups
Més o menys aquest va ser el tema de fons de la trobada que diumenge passat vam celebrar a l'associació de familiars de Caviga, el taller on va en Jordi. Mentre a fora plovia a bots i barrals, unes 140 persones, entre usuaris del centre, familiars, professionals i convidats, ens posàvem a treballar.
La idea va sortir d'una assemblea de l'associació, en la qual alguns pares proposaven que féssim una mica més de "Pepito Grillo" amb les administracions públiques, perquè alguns recursos eren inexistents a Gavà, Viladecans i Castelldefels. Però la concreció de tot plegat va ser una mica tirar pilotes fora: que la direcció del centre, que coneix bé els nois i noies, en prengui nota i demani.
A la junta ens va semblar que tot plegat havia de madurar més, que no podíem delegar en el centre una necessitat que era nostra i que per bo que sigui qui faci negociacions, si les coses no són molt assumides i treballades per tothom i convenientment argumentades no s'aconsegueixen. Això era a principi d'any. Després hem quedat en aquesta mena de bany maria de retallades, que ens ha fet pensar que cal prioritzar bé què fa falta.
Els nois i noies també fan la seva assemblea
I per pensar-hi i parlar-ne vam convocar la jornada de diumenge. De fet ens va sorprendre l'èxit: convocar la gent a una reunió llarga durant tot el diumenge no sembla que hagi d'atreure gaires masses, però els professionals de Caviga ens van ajudar molt a motivar els pares. Van venir un 60 % de les famílies, i amb bona disposició.
Per part nostra vam procurar que la dinàmica de la reunió fos eficaç i divertida. Ens hi van ajudar, amb gran generositat, dos molt bons professionals: en Quico Manyós i l'Anna Ramis, que van aconseguir crear un clima participatiu, relaxat i reflexiu. I van treballar de manera que ens van fer adonar que en aquestes preguntes: Què tenim?, què ens falta?, pesa gairebé més el que tenim que el que ens falta.
En Quico i l'Anna preparant les conclusions

D’entre les conclusions cal destacar l’alta valoració que mereix el centre Caviga entre els seus usuaris i familiars, la  constatació de la riquesa de la convivència entre persones amb diferents capacitats, la necessitat de sensibilitzar la població sobre aquesta riquesa ja que la gent que no hi conviu sol percebre la discapacitat de forma negativa i sovint amb rebuig­ la preocupació dels pares pel futur dels seus fills amb discapacitat i la manca d’habitatges tutelats per a aquest col·lectiu.
Els nois de Psico-Art ensenyant els nostres a fer una coreografia
A la jornada, també hi va haver espai per a la presentació de dues entitats de lleure i suport a la integració: Asdivi, de Viladecans, i Adisga, de Gavà, a càrrec de Mercè Ginés i Pilar Pérez, les presidentes. I vam comptar amb un espectacle de dansa per part de la Fundació Psico-Art, de Barcelona, especialitzada en dansa per a persones amb discapacitat. La veritat és que era un goig veure com els nois de Psico-Art ensenyaven a fer algunes passes de dansa als de Caviga.

Una aranya peluda sobre la taula!
La taula parada
A mi de fet el que més em va agradar va ser el clima que es va crear, i la dedicació dels professionals que van venir i dels meus companys de junta: a l'hora de moure mobles, de parar taula (vam procurar crear un ambient agradable amb la decoració feta pels nois -bé, agradable amb aranyes, com podeu veure-), de servir el dinar, de fer neteja, de disponibilitat i ganes de fer un bon servei. Van venir també alguns polítics, però això mereix un post a part, que demà us penjaré! En fi, hi ha esforços molt i molt rendibles, i que ens fan millor persones. Mercè


divendres, 4 de novembre de 2011

Compromís polític: ni babaus ni trepes


Eleccions amb un aire entre revoltat (amb els polítics) i resignat (amb els resultats). Un sentiment més aviat contradictori. Hi ha molt a corregir dels partits polítics, alguns dels quals no semblen haver après res del desencís que es palpa a tot arreu. Però és perillosíssim tot rebuig a la política que no vingui acompanyat d'un compromís seriós i avui imprescindible per  la renovació de la vida pública. 
No se'n treu res de fer crítiques estripades i contundents del sistema si no es treballa seriosament per canviar les coses, tant en el camp dels partits com de la vida associativa en general. I em temo que ara hi ha molta gent que fa crítiques "de cafè" sense anar més enllà, com fan molts tertulians. 
Els partits polítics no són cap meravella, però funcionarien força millor si comptessin entre les seves files amb molta més gent amb sentit crític disposada a enfrontar-se a la complexitat de les qüestions, a la dificultat de les decisions, i decidida a defensar l'honestedat i la democràcia interna. I en aquest sentit, tant és si això passa dins dels actuals partits com si se'n fan de nous. És l'única manera de contrarestar militants "babaus" (amb perdó) que només repeteixen consignes o militants "trepes" que només volen fer carrera. Això costa, com tot a la vida, però jo crec que s'hi ha de ser.
L'esquàlida vida democràtica que s'intueix en els partits no és més que un reflex de l'esquàlida i individualista vida social de tots plegats. Però jo voldria ressaltar algunes coses positives de la política de partit:
  • conec gent que ha treballat i continua treballant sense cobrar ni un cèntim de la seva etapa de regidor, perquè els ingressos han anat de dret al partit (jo crec que aquest sistema ja és obsolet, però és innegable la generositat de molts militants).
  • a ICV i EUiA (i parlo d'aquests perquè són els que conec més) hi ha molta gent que mai no n'ha extret a nivell personal cap satisfacció que no fos lluitar per allò que considerava important, i que hi dedica i hi ha dedicat moltes hores i sovint maldecaps, i que hi són tant a les verdes com a les madures.
  • la vida política vol dir negociació i això significa triar unes coses per deixar-ne unes altres; qui pretengui que dins de la política només es pot guanyar i encara de forma immediata és molt poc madur; les millores que s'aconsegueixen no són només per l'habilitat dels polítics, cal que tinguin un suport important al darrere, que en el cas dels treballadors no és altre que els vots i la mobilització pacífica; molts èxits polítics depenen en realitat de la capacitat de canviar rutines, actituds, comportaments de tots, la política genera més transformació a cop d'educació que a cop de decret.
  • governar significa adquirir un bany d'humilitat que a les campanyes, imprudentment els polítics no exterioritzen, però fer política costa, perquè s'ha de fer amb els companys de govern, els funcionaris, les entitats, les crisis externes i fins i tot els fenomens meteorològics que et toquen, no pas allò que triaries.
  • en els partits, com a tot arreu, hi ha gent de tota mena; la gràcia és no excloure ningú sinó extreure el millor de tothom, però els partits no són els grups dels "millors", encara que s'entestin a anar-s'ho dient a veure si se'n convencen; sí que són els grups de gent que té projectes per al col·lectiu, que no és cap tonteria.
  • algunes decisions polítiques de l'època Zapatero a mi em semblen un guany notabilíssim: com la llei de la dependència (molt mal programada i aplicada, certament, però un canvi substancial en les polítiques socials) o el matrimoni homosexual. I encara m'emociono quan penso en la retirada de tropes de l'Irak o la retirada del projecte de transvassament de l'Ebre. Jo no l'he votat pas ni m'agraden moltes de les seves decisions (no les dic perquè ja són en boca de tothom), però no es pot tirar tot a la bassa tan alegrement.

En fi, cal votar i fer-ho en consciència. I continuar treballant un dia rere l'altre sense descans. 
I jo continuaré votant ICV-EUiA i treballant perquè sigui més transparent, més democràtica, més creativa. Mercè