divendres, 22 de febrer de 2019

La litúrgia, un viatge cap a la plenitud

El primer dels volums, a la platja de Viladecans


Ahir no era un dia gaire apropiat per presentar un llibre. Molta gent feia vaga. I molta altra gent probablement no es va moure per la incertesa de si podria arribar a port.
Per això malauradament no hi havia multituds a la presentació de la “Trilogia del viatge”, de Núria Ferret, que es va fer a la sala “Abat Safont” de la parròquia de Sant Pau del Camp. Tres llibres (Viatge al cor de la fe. L’aterratge, El cor del viatge. L’exploració i Un viatge sempre nou. La missió), que són un de sol, que hem publicat al Centre de Pastoral Litúrgica.

Un canemàs de textos bíblics, patrístics i litúrgics encaixats en una novel·la

Tres llibres molt singulars, com tot el que porta la firma de la Núria. Singulars pel seu plantejament: pedagògic, imaginatiu, profund, original i autèntic. Prendre distància i mirar la nostra societat des de la galàxia, com fa la Núria, amb els ulls d’algú que no és humà, sens dubte ens permet distingir millor què som, què ens preocupa, què aporta sentit a les nostres vides, als homes i dones que compartim vida a la Terra. I de passada ens aporta un potent fil conductor de ficció que ens manté expectants fins al final. Una petita novel·la de ciència ficció en el canemàs de la qual hi ha inserides autèntiques perles de textos bíblics, patrístics i litúrgics.
Singulars per la seva elecció de la litúrgia com a motor entusiasta d’evangelització, una visió joiosament allunyada de rubricismes, obligacions i rutines, que situa la litúrgia com a espai privilegiat de trobar Déu en el present, en la celebració mateixa, i en la vida. M’ha recordat un altre llibre que s’acaba de publicar al CPL i que, des d’un àmbit molt diferent, coincideix plenament amb les inquietuds de la Núria: El evangelio celebrado, d’Enzo Bianchi i Goffredo Boselli, monjos de la comunitat de Bose.
Singulars per posar en relació i en context textos de la tradició cristiana molt ben triats que, tot i formar part del bagatge col·lectiu de l’Església, avui queden amagats. Ho subratllava Josep M. Romaguera, president del CPL, en la seva intervenció, quan deia que “molts dels que potser tenim familiaritat amb la Bíblia no la tenim amb els textos d’aquells bisbes i teòlegs dels primers segles que han acabat essent la continuació natural dels que havien escrit els apòstols. Doncs d’aquests escrits en trobem unes quantes mostres en aquesta trilogia. Igualment de la mateixa Litúrgia que “practiquem”. Llegir-los aquí ens pot ser una oportunitat per a valorar-los i assaborir-los de manera que, quan els retrobarem en la Pregària de l’Església, en podrem gaudir millor.”.
Aquesta és la finalitat de la Núria: ajudar a entendre en profunditat allò que celebrem. En la seva presentació va fer una anàlisi del llibre, però, en la seva línia pedagògica, va preparar també una aportació que tots els assistents segur que vam disfrutar: un parell de meditacions contemplatives a partir de textos dels llibres, de música i d’imatges. La millor manera de parlar sobre la pregària... és pregar.

Anunciar i acompanyar

Anna Almuni, delegada diocesana per a la formació i acompanyament del laïcat de Barcelona, va subratllar d’una banda la capacitat pedagògica de la Núria i la seva ben formada espiritualitat. I va insistir en aquest viatge, que ella definia més aviat com una peregrinació, un camí interior que requereix prendre unes certes actituds d’escolta i de canvi. La trilogia de fet és la història d’un primer anunci i d’un acompanyament que en lloc d’arribar a un punt i final, de fet ens deixa amb set i amb la necessitat de sortir a compartir el que hem viscut durant el viatge. Com el llibre de Michael Ende, La història interminable (i com la pel·lícula de Woody Allen La rosa púrpura del Caire, hi afegeixo jo), els llibres de la Núria ens abdueixen, ens fan protagonistes i ens empenyen a continuar la història i el viatge.
Anna Almuni va subratllar que veia molts brots d’una Església més madura, on els laics es formen, es preparen i actuen com a veritables responsables de transmetre el tresor que ens ha estat confiat. Des de la meva experiència al CPL, hi estic molt d’acord. La Núria mateixa fa un plantejament de la litúrgia que respon a nous temps, que pot descol·locar inicialment perquè s’escapa dels paràmetres establerts, però que és certament llavor de futur.
Fra Valentí Serra de Manresa va esperonar-nos a tenir cura d’aquesta encara petita llavor i ens va empènyer a fer-ne difusió. Jo, obedientment, he fet aquest article.









dissabte, 16 de febrer de 2019

Imagina...

Imagina que aquesta cosa formada pel PP, Ciutadans i Vox un bon dia planteja un referèndum per fer fora tots els immigrants estrangers d’Espanya o per restaurar la pena de mort o per sortir d'Europa, o per suprimir totes les autonomies o per acabar amb les llengües que no siguin el castellà o per extingir alguna minoria o per qualsevol altra cosa rellevant que ens afecta a tots i que requereix com a mínim un ample consens. Imagina que el seu argument és que posar les urnes és l'única sortida democràtica. Imagina que posen els mitjans de comunicació de la seva corda a fabular i a inventar arguments a favor del que propugnen. Imagina que tu penses que un referèndum així no és gaire desitjable, no només per si estàs d’acord o no amb el resultat, sinó també perquè intueixes per on pot anar tot el debat que l’acompanya i tems per la convivència.
Imagina que molta gent estaria d'acord amb un referèndum, però que abans de comprometre-s'hi vol saber en quines condicions. Imagina que la majoria d'escons (ni tan sols de vots), que obté grans èxits de mobilització en defensa dels seus arguments, el convoca sense cap acord previ amb la resta de partits que estableixi quines són les condicions mínimes per donar validesa al resultat. Imagina't que la presidenta del parlament els dona peixet i se salten alguns tràmits parlamentaris, contra l’opinió dels lletrats, vulnerant les lleis vigents. Imagina’t que el cens el posin ells, perquè l’han obtingut pel seu compte, i que el control del resultat es farà a través dels seus voluntaris, que segons ells  són molt imparcials. Imagina't que un  referèndum així el donen per vàlid.
Ho acceptaríem? Jo, no. Ni de la dreta "trifàl·lica", que diuen, ni de l'independentisme. Com tampoc no voldria pas que uns piolins de mala llet estossinessin els votants i m'agradaria que el judici que crec que cal fer-los s'ajustés a dret i a les circumstàncies reals, sense venjances ni exageracions. I m'hagués agradat que es mantingués una actitud més dialogant per part de tothom. I que només fossin acusats els autèntics responsables.
Les urnes no s'han de posar de qualsevol manera, perquè la democràcia són també les formes. Allò tan pesat de fer de president de mesa en una votació que no t'interessa gens és justament el que en dona garanties. I hi ha circumstàncies en que jo faria el possible per evitar referèndums, perquè malauradament, encara que la democràcia sigui el millor dels sistemes, no necessàriament sempre respon a la justícia i al respecte als drets humans. 

dimarts, 12 de febrer de 2019

¿A tu no t’han tocat mai el cul sense el teu consentiment?

Dibuix de Montserrat Cabo per a un número de L'Agulla
És el que em sortiria de dir quan sento algú que titlla d’exagerades les protestes de les dones per abusos. Fa uns anys em van fer una enquesta telefònica sobre si jo havia patit mai algun assetjament. Reconec que la primera reacció va ser dir que no... però el caràcter de les preguntes em va fer adonar que, de fet, hem viscut i acceptat amb normalitat situacions que avui resulten xocants. I la llista és llarga.
La primera experiència és la del cinema. A casa, des de molt petita, hi anàvem tot sovint, amb la meva mare, amb l’entrepà i disposades a empassar-nos una pel·li rere l’altra en sessió contínua. Aviat vaig aprendre que era assenyat posar-me al passadís fent servir la meva mare d’escut. Perquè era habitual que algú aprofités per posar mà. Ni una ni dues vegades: moltes. Preníem mesures però ni ens passava per la imaginació fer res més.
El segon bloc d’experiències va ser el camí de l’escola i de l’institut. Era com una desfilada. Vivíem al Poblenou, envoltats de fàbriques. Quan els treballadors esmorzaven s’asseien al sol, a la porta, i no deixaven perdre l’ocasió de fer tornar vermella tota femella que els passés per davant, de vegades amb prou gràcia i sentit de l’humor. Però si tenies corbes (i jo sempre n’he tingut moltes) passaves molta vergonya i podia resultar ben desagradable. Un pas més dins d’aquest camí escolar era la presència esporàdica d’exhibicionistes. El Poblenou i la Verneda, on hi havia l’institut, eren plens de descampats que afavorien els homes de la gavardina. Aquí també t’hi acostumaves. Procuraves mirar en una altra direcció i mantenir distàncies. I prou.
També el metro quan anava ple era ocasió de tocaments i refregaments ben molestos i gens casuals. Més endavant, a la feina he viscut coses que s’acceptaven amb normalitat: que algun dels teus companys et piqués el cul afectuosament, s’adrecés a alguna dona fent al·lusió al seu pit (per massa o per massa poc) o, com li passava a una amiga, que li estirés sistemàticament la goma dels sostenidors (fins que va rebre una sonora i molt celebrada bufetada). Encara he vist, no fa pas gaires anys, algun cap que petonejava les dones del despatx cada dia sí o sí, o que s’oferia a fer-los massatges si es quedaven soles a treballar amb ell.
Potser els moments més greus han estat un intent de violació (un diumenge, a les 3 de la tarda) del qual em vaig lliurar a força de córrer i de tocar tots els timbres dels veïns quan vaig arribar a casa i un assetjament per carretera, en què un home despullat es masturbava davant meu, tornava al cotxe i apareixia més endavant: sis quilòmetres així i no se’m va acudir ni prendre nota de la matrícula! Segur que qualsevol jutge m’hagués acabat condemnant a mi, si més no per pàmfila.
Algunes coses d’aquestes són declaradament de mala fe. D’altres, no, són fetes amb simpatia i pretesament afecte, però clarament ambígües o desagradables. He après també que desempallegar-se’n exigeix determinació i córrer el risc de ser titllada d’antipàtica o d’exagerada o de maniàtica, perquè no sempre l’assetjador té pinta d’esbudellador. De vegades la té de persona venerable. Explicar-ho genera una certa incomprensió. Costa fer entendre que m’agrada el contacte físic, els petons i les fortes abraçades, però no pas amb tothom ni de la mateixa manera.
Crec que la meva experiència en aquest camp no té res d’excepcional. Perquè està clar que el mirall sempre m’ha dit que no és que tingui un sex-appeal fora de mida. No dec ser, doncs, l’única. Els temps han canviat. Em sembla que l’efervescència de la transició va contribuir a canalitzar alguns escalfaments per vies més naturals i consentides. Les dones, per altra part, hem pres més consciència que no tenim per què consentir tocaments indesitjats i hem après a defensar-nos. Però entre peperos i voxeros, Trumps i Berlusconis més aviat tinc la sensació que ni de bon tros hem deixat de ser vulnerables en aquesta nostra societat occidental. 
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada que acaba de sortir; una mica piratejat d'un escrit antic al Foc Nou)

diumenge, 3 de febrer de 2019

La Boulangerie


Aquests dies de Nadal no em vaig poder estar de comprar-me un llibre que aplega un recull d’entrevistes amb Nadia Boulanger, pianista, organista, directora d’orquestra, compositora (i germana d’una altra compositora que va morir als 25 anys, Lili Boulanger). És un llibre una mica antic, perquè Nadia Boulanger (1887-1979) ja fa uns quants anys que va morir. N’havia sentit parlar sempre de forma indirecta, perquè resulta que ha estat “la” professora de música de diverses generacions de músics de tot el món: instrumentistes, directors d’orquestra, compositors. Amiga d’Igor Stravinski i de Gabriel Fauré (i de Paul Valéry), va tenir deixebles d’allò més variat: Aaron Copland, Daniel Baremboim, Leonard Bernstein, Kristoff Penderecki, John Eliot Gardiner, Philip Glass, Michel Legrand, Igor Markevitch, Yehudi i Jeremy Menuhin, Astor Piazzola, Narciso Yepes, i per dir-ne dos de casa, Ireneu Segarra i el recentment traspassat Narcís Bonet.
A banda de fer classes al conservatori, tenia el costum de convidar els seus alumnes (de totes les edats!) a casa seva per fer anàlisi musical d’obres de totes les èpoques, incloent-hi el segle XX. Alguna d’aquestes sessions, cap al final de la seva vida, va ser gravada i realment és tot un regal intentar seguir-la, encara que no sàpigues gaire música.
El llibre que us deia (Bruno Monsaingeon: “Mademoiselle”. Conversaciones con Nadia Boulanger. Acantilado, novembre 2018) és una joia per poc que us agradi la música. Una dona sàvia parlant de la vida i de la música, sobre la creació musical, la interpretació, l’art... A mi m’ha captivat. El mateix autor en va fer una pel·lícula, que us recomano (versió original en francès, subtitulada en anglès... però el “geni” de la Boulanger s’intueix). 
Per pensar, per escoltar, per conèixer una gran dona. Per cert, els seus alumnes, de casa la Boulanger en deien “la Boulangerie”, el forn. I, sí, s’hi feia pa del bo.