divendres, 22 de gener de 2010

La immigració i allò que abans en dèiem lluita ideològica


Tot això que està passant a Vic hauria de donar peu a promoure actuacions concretes. Ja se’n fan moltes, però segur que en calen més. Els que, a molta honra, portem l’estigma de “bonistes”, hauríem de pensar quines coses més podem fer davant la situació actual i davant les situacions futures que ens vindran i que pretendran endurir encara més les coses.Si em permeteu, jo em fixaré en un tipus d’actuació que correspon sobretot als partits, i en la qual crec que ICV s’hi hauria de posar seriosament. Jo recordo que, en les bones èpoques en què estava a la comissió política d’ICV de Viladecans (ai!), ho havia proposat més d’un cop i mai no ens vam acabar d’animar a promoure-ho seriosament. Pensava jo llavors, i continuo pensant ara, que, entre les múltiples campanyes municipals que es fan, i que pretenen desvetllar temes més o menys cívics o d’autoestima ciutadana, hi cabria la mar de bé engegar campanyes que fossin alhora informatives i que ajudessin a crear una consciència dels valors d’esquerres amb què cal afrontar el tema de la immigració. Jo recordo l’esplèndida felicitació d’Any Nou que va fer ICV l’any 2001 (i que jo tinc associada a la Teresa Aubets...), que anava molt en aquest sentit. Doncs aquest to i aquesta manera de fer, estenguem-la no només a les preses de posició del partit, sinó a les actuacions municipals, sobretot en els llocs on, d’una manera o una altra, som al govern. Bé, i també, per què no?, a les actuacions del govern de la Generalitat.Jo crec que tenim un amplíssim camí a recórrer, en aquest camp. Tenim massa por, de transmetre i explicar valors. I a vegades ICV es queda massa en eslògans poc explicats, una mica fonamentalistes, i proclamats sense fer l’esforç d’inserir-los en una mirada a tota la realitat, que té molts matisos. Quan, fa ja molts anys, parlàvem de lluita ideològica, jo crec que el que volíem dir és que calia convèncer a la gent. I per a això, cal fer l’esforç de conèixer què li passa i què pensa aquesta gent a la qual volem coinvèncer, i a partir d’aquí mirar d’incidir-hi. No ens podem permetre deixar que la dreta continuï manipulant i ocupant tot l’espai ideològic. I l’única resposta a això, és, amb tota la paciència i tota la constància que calgui, promoure campanyes molt de fons, molt serioses, i molt pacients. (Josep Lligadas)

dimecres, 20 de gener de 2010

Baules

Sempre llegeixo massa atropelladament i sempre em quedo amb la sensació de no haver paït bé el que acabo de llegir. Em fa ràbia, però no ho sé evitar.
M'ha passat amb el llibre L'última baula d'una cadena, una excel·lent exposició de què significa conviure amb la malaltia mental. L'han escrit en Josep Maria Feliu i les seves tres filles, arran de la malaltia de la Montserrat, esposa i mare. Ja en vaig llegir un molt elogiós comentari a la revista El Pregó, i després al blog Viure i Conviure. Ahir em va arribar el llibre. Avui ja me'n queden molt poques planes per llegir. De fet és un llibre colpidor no tant pel que es diu sobre la malaltia, sinó pel que s'intueix que comporta a la pràctica. Deu costar molt conviure en aquestes condicions i no perdre l'esperança ni l'humor. I anar teixint una vida quotidiana que no es vegi distorsionada en allò més essencial i que respecti les prioritats educatives, de creixement i de relació entre tots els membres de la família. Puc donar fe que en Josep Maria ha estat molt capaç durant molt de temps d'entomar una situació difícil amb molta discreció, de fer de pare i mare amb tres filles i de dur a terme amb eficàcia una feina professionalment molt complexa (i en la qual, glups, em penso que li vaig comportar alguns maldecaps com a delegada sindical, cosa que, malgrat tot, no ha enterbolit una bona relació!).
Que ara pare i filles vulguin compartir amb nosaltres la seva intimitat m'emociona. És un despullament i també un cert repte. Perquè això tan difícil i tan tabú en el nostre món com la malaltia mental no deixa de qüestionar-nos, en les nostres relacions amb la gent i en l'acceptació d'aquells "brots" petits o grans que tots un dia o altre mostrem. De vegades és senzillament immaduresa, però sovint hem d'acabar acceptant aspectes de nosaltres mateixos que escapen al nostre control, que són desagradables, que no sabem per què es donen, o percepcions errònies o impulsos de què ens penedim.
I la situació que ells expliquen: una persona que estima i que és estimada, amb grans qualitats i possibilitats, educadora, i amb la qual les relacions es malmeten i la malaltia arriba a un punt en què cal un distanciament i l'ingrés en un centre. I no hi ha remei (ni tampoc recursos adequats ni que sigui per pal·liar els efectes de la malaltia i per ajudar les famílies que s'hi troben a assumir la nova realitat).
Penso que la Montserrat i el seu entorn tenen el do de testimoniar una estimació posada a prova i madurada, i una gran confiança en les possibilitats que tots tenim de tirar endavant en l'adversitat i de convertir aquest patiment en llum (diu en cert moment en Josep Maria). A mi em consola, sobretot en aquests dies d'errades polítiques, de bombers cremats i de haitians en situació desesperada. El dolor, la por, la solitud, el desconsol, la pregunta pel sentit de tot plegat, sens dubte hi són ben reals, però l'estimació pot transformar-los, fins al punt de trencar la baula que tan sovint encadena, en la malaltia mental, una generació rere l'altre . Us el recomano.
Mercè

dimarts, 19 de gener de 2010

ACO Haiti

Us transcric la nota enviada al Moviment Mundial de Treballadors Cristians per l'ACO d'Haití. I la resposta de l'ACO de Catalunya. Aquí podeu trobar, reproduïda al blog de la GOAC de Catalunya, el manifest del MMTC en relació a la situació d'Haití. He intentat posar, sense èxit, les fotografies d'aquella escola inaugurada el dia 13... i enfonsada dos dies després amb 300 escolars dins. Però de fet són les imatges que anem veient cada dia... fins que ens cansem de veure-les i passem a d'altres temes d'actualitat. Tant de bo la pobresa d'Haití ens faci reaccionar d'alguna manera i no fem com aquell transantlàntic de luxe, l'Independence of the Seas, que, a més d'independent dels mars, s'ha autoconsiderat independent del patiment que tenia al davant.

Nota de ACO Haiti, de Frisner Orèlien, Tresorer
Chers amis, Nous venons de lire vos messages de solidarité et de sympathie à l'occasion de cette terrible catastrophe qui a ravagé tout Port-au-Prince. Nous en sommes très touchés. Pour le moment nous ne pouvons que manifester notre survivance et vous annoncer que le local de l'ACO d'Haïti a été complètement détruit. Plus d'édifices publics dans la capitale: le Palais national, les Ministères, le Palais Législatif, le Palais de Justice, la Cathédrale, les grandes maisons de commerce, les écoles publiques et privées, pour ne citer que cela, tout a été détruit. A côté de ce spectacle, les pertes en vie humaine sont innombrables. Le Trésorier national, même à Port-au-Prince, ne peut communiquer avec les autres membres de l'organisation. Merci de votre solidarité. Prière de traduire le message et l'acheminer à qui de droit, particulièrement Danilda Sosa. Frisner Orélien Trésorier National ACO d'Haïti
Nota de ACO España-Catalunya de suport solidari a través del Grup de Solidaritat amb Haiti, creat avui 14 de gener
Ayer cuando conocimos tu personal información de la situación en la zona, te enviamos nuestro saludo fraternal y nuestro apoyo.
En España, Cruz Roja y Caritas conjuntamente con el Gobierno español han iniciado la ayuda a la zona devastada. Deseamos que sean rápidos y eficaces.
Además de ayudar a Haití en estos momentos, hemos de presionar para que a través de Naciones Unidas ayudemos a salir de la pobreza a nuestros hermanos de Haití con una acción sostenida, de larga durada.
Que Jesús de Nazaret os reconforte y nos de fuerzas a todos para ser solidarios con Haiti y con todos los pueblos empobrecidos.
Rafi, Xavier, Jordi, Cèlia, Jaume, Alfons, ..... de ACO España-Catalunya

dilluns, 18 de gener de 2010

En Ramiro des d'Haití

En Ramiro Pàmpols és un consiliari de la GOAC, jesuïta obrer, treballador de les arts gràfiques, sindicalista, de pedra picada, un bon amic, un punt de referència. Com qui res, quan es va jubilar de la feina se'n va anar a Haití, a continuar treballant. Quan vaig sentir això del terratrèmol vaig pensar en ell. Els amics de la GOAC me n'han fet arribar notícies: està sà i estalvi. I amb prou ànim com per escriure l'article que us transcric, que és força més esperançat que les notícies que ens arriben:

UNA CIUDAD…UN PAÍS, POR LOS SUELOS
Llevo cuatro años en Haití: del 2006 al 2010. Dos en la frontera con República Dominicana, para acoger a los haitianos expulsados a centenares cada mes.

Este “trabajo” lo realiza el CESFRONT, una unidad militar especializada en controlar la frontera.Los dos últimos años he vivido en la capital, como director adjunto de las escuelas Fe y Alegría (Foi et Joie), movimiento latinoamericano al servicio de las comunidades más pobres ubicadas en el campo, la montaña o los bidonviles, es decir, allí “donde se acaba el asfalto”.

El martes, día 12, regresaba a casa de mi trabajo. Eran cerca de las 5´00 horas de la tarde, aproximadamente. Al bajar por la acera de la calle que me conducía a casa, empezó a temblar el suelo bajo mis pies. Más que un temblor era un vaivén, como si estuviera en la cubierta de un barco. Miré las casas y paredes que estaban a mi izquierda y vi como un edificio de tres plantas empezaba a moverse hacia delante. Era precisamente una Funeraria. Mal presagio. Instintivamente me desplacé al centro de la calle, observando a uno y otro lado.

Veo salir algunas personas corriendo de las casas y algo más adelante, frente a mí, observo cómo varios coches van dando bandazos, chocan, se entrecruzan y quedan clavados en medio de la calzada.Unos cien metros más allá veo una densa nube de polvo blanco: es el que acaba de levantar una casa que se ha hundido hasta el suelo. No se oyen lamentos. Luego averigüé que estaba vacía.Sigo adelante con cuidado y piso las primeras gotas de sangre. Alguien acaba de ser introducido en una camioneta para llevarlo rápidamente al hospital. Miro mi reloj: son las 16´55.Irrumpe desde una casa un hombre con los brazos abiertos dando gracias a Dios por estar vivo.Los muros de las casas se derrumban en grandes pedazos. Con cuidado, llego finalmente a mi casa. Veo que sigue intacta. Sin embargo, la mujer de la casa vecina se echa al suelo dando gritos, se levanta y vuelve a echarse. Esta herida en una pierna. Su casa se ha desplomado por completo. Tan sólo queda en el fondo, una punta del alero que al caer se ha empotrado en nuestro muro.Entonces entiendo que alguien quedó atrapado. No sabemos qué hacer, es una especie de impotencia que nos hace sentir casi indiferentes al dolor de aquella mujer: ni atinamos a preguntarle qué le pasa.Al poco rato llega su marido, sube a la cornisa del techo y se dirige al fondo de su casa, donde ha quedado abierto el boquete. Llama entonces a sus hijas de tres y siete años que han quedad atrapadas. Pasan unos segundos… y aparecen las dos pequeñas empolvadas pero intactas. No reaccionan, no lloran ni hablan. Se abrazan a su padre, sin más. La madre y nosotros mismos quedamos atónitos.Esta escena se ha repetido, de una u otra forma, en centenares de casas. La prensa lo ha aireado hasta el límite.Sin embargo, el recuento total es abrumador. Se habla de cerca de 200.000 muertos.¿Cuáles son en estos momentos nuestros sentimientos?

El primero, ya indicado, es un fuerte sentimiento de impotencia. No tanto de cara al momento presente, sino acerca de nuestro futuro.Un periodista español habla de que “después del terremoto, Haití ha retrocedido 40 años”. Y nosotros, sin aceptarlo plenamente, de hecho no sabemos por dónde empezar y si hay que empezar, o dejar que “otros “ nos digan lo que hay que hacer.Estamos aturdidos, desorientados, pasivos. El caos no es un frenético ir y venir sin saber por qué. Es un caos interior, una desconfianza profunda en nosotros mismos, que deja al descubierto la enorme fragilidad de un estado apenas constituido.Otro sentimiento que va aflorando sutilmente es el una “entrega con armas y bagajes” a quien ha venido con la mayor ayuda humanitaria que se pueda uno imaginar: doce mil militares, un portaaviones, un buque hospital, expertos para dirigir el aeropuerto internacional,…

Hace algunos día oí decir algo que me pareció absurdo: que Haití se convirtiera en una especie de Protectorado. Ahora ya no me parece tan inverosímil. La mayoría nos hemos casi acostumbrado a la presencia de la Minustah…Finalmente, aun corriendo el riesgo de caer en el tópico, se visualiza en la política diaria la enorme dificultad de buscar seriamente unir fuerzas, establecer alianzas firmes entre grupos y los llamados partidos (que apenas lo son), para sacar al país del marasmo institucional. Claro que existen otras fuerzas de hecho absolutamente desinteresadas en llevar adelante un proyecto de bien común. Estas fuerzas ya están bien con lo que hay y ojalá se pueda seguir así mucho tiempo. Viven a caballo entre los EE.UU. y Haití, sus hijos estudian allá o en República Dominicana, lejos de las incertidumbres de la vida diaria de su país.Y no me atrevo a entrar en las consideraciones, tal vez bastante atinadas, de quien buceando en el pasado, habla de un “dualismo fundamental” que impide a dos categorías de haitianos, “vivir juntos”.Pido disculpas por esta especie de “salto lírico” que me ha llevado a reflexionar sobre otro “terremoto” más profundo y persistente, que tal vez, ninguna solidaridad internacional, como la que se está dando tan intensamente estos días, será capaz de contribuir a resolverlo.Acabo con un sentimiento de esperanza: que el interés manifestado por tantos países por Haití y su futuro, nos haga recuperar la confianza en nosotros mismos y apreciarnos en aquello que verdaderamente somos: hombres y mujeres amantes de su libertad y su independencia, apoyados en una forma de vida digna para todos.


Ramiro Pàmpols, enero 2010.
Puerto Príncipe.

diumenge, 17 de gener de 2010

Han tirat la canya al riu


... A la generació dels '80 ens han omplert de peixos, però han tirat la canya al riu. Els joves ens haurem de capbussar per recuperar-la. Així s'expressava més o menys (ho reprodueixo de memòria) l'Aleix Saló un jove dibuixant, que ha publicat un llibre sobre l'anomenada "generació bombolla". Ho he pogut escoltar aquesta matinada, en què he entretingut l'insomni amb un molt interessant programa de Barcelona TV que es diu Respira i que parlava dels joves., un programa que solen emetre els dimecres al vespre i els diumenges a la matinada, i que en teoria es pot "repescar" via internet (servidora no ho he aconseguit). Havien entrevistat tres joves (un pastisser, una periodista i l'Aleix), i el sociòleg Chakir El Homrani junt amb el director del programa, Lluís Reales, anaven comentant i aprofundint el que s'hi deia.
La veritat és que m'ha semblat un molt bon programa, dels que ajuden a anar al fons de les coses i amb un ritme reposat: reflexió sobre les aspiracions dels joves, les classes socials, el paper del món del treball, el de la família i els amics... I francament la frase de l'Aleix m'ha semblat brillant. Recordo bé un dels moments en què aquest tirar la canya al riu va ser més clar: la reforma laboral en època de govern socialista en què les ETT van ser presentades com a "salvadores" dels joves, mentre introduïen una època de precarització que no ha tingut retorn. Una reforma que va comportar una vaga general que no va aconseguir aturar aquest procés. I ara el context és un de molt diferent al que vem viure els de la meva generació.
Per cert, la il·lustració és treta del bloc de l'Aleix Saló. Mercè

dijous, 14 de gener de 2010

Vigatans, vigatanes

Ahir comentava tot això de Vic i ho feia potser a costelles d'en Vicenç Villatoro, i sé que em costa d'explicar-me. Per tant, em van bé els comentaris perquè m'obliguen a filar més prim i perquè crec que és bo anar més enllà de les bones o males vibracions que em produeixen segons quins termes.
1. El retorn dels immigrants. Pel que vaig veient en el dia a dia de Càritas, molta gent ha anat arribant hipotecant o venent el que tenia, amb molts deutes, deixant els fills al país d'origen... o bé recorrent mitja Àfrica de forma molt precària, i aquí es troben l'atur i la situació d'irregularitat administrativa, a més de ser una mena de cap de turc. Potser molts davant les dificultats intentin retornar, però en qualsevol cas no ho tenen fàcil. Quan es parla d'expulsar-los com si la seva marxa real fos fruit només d'una decisió administrativa o d'un control policial, no es té en compte els diners que costa el repatriament, les dificultats legals o senzillament que per sort no vivim en un estat policial (encara) i que per tan no és fàcil. Per això dic que em sembla un brindis al sol; és el discurs que molta gent vol sentir i es diu molt a la lleugera, crec, i crea una expectativa que no es pot complir. I quan no es pot complir, la reacció encara és carregar més sobre els immigrants i no sobre qui en parla amb lleugeresa.
I això sense tenir en compte que hi ha molt de patiment al darrere d'aquestes situacions, per tant és aquí que em sembla que tampoc no és èticament correcte pensar en l'expulsió com una solució. Jo crec que la migració per motius econòmics exigeix altres tipus de solucions, de millora de les condicions de vida als països d'origen, de bona informació allà, etc. Però està clar que ni en una cosa tan clara com el canvi climàtic som capaços d'arribar a acords en els quals cadascuna de les nostres societats del nord posi els interessos comuns per damunt de l'interès d'un desenvolupament que causa molta misèria.
2. Aprendre a conviure. Fer la vida impossible als immigrants que arriben és la tàctica que es fa servir habitualment a l'hora de gestionar papers i ara sembla que es vol anar més enllà. fins i tot saltant-se la llei. Qualsevol persona que segueixi de prop un expedient d'aquesta mena veurà que realment les cues, contradiccions, retards, i demandes impossibles són el pa de cada dia. Jo m'havia cregut allò que eren catalans tots aquells que viuen i treballen a Catallunya i ara es veu que ja no. Si la gent que ve s'ha de quedar crec que és millor que se'ls reconegui la seva condició de vigatà o de vigatana i que aprengui a estimar el país i a entendre com funcionem. És car però és una inversió de futur. A tots ens ha canviat el xip i estem una mica descol·locats, però amb les dificultats de la convivència ja en tenim prou, no cal crear bosses de marginació ni ressentiments, totes dues coses passaran factura d'aquí uns anys. No s'aprèn a ser ciutadà amb mesures excloents. És veritat que hi ha una certa idealització del mestissatge, però la barreja ara ja existeix, no ens l'hem inventada els que intentem promoure una bona convivència. Reforçar els estereotips negatius sobre la immigració dóna vots, però crea greus obstacles. La proximitat en canvi crea vincles i s'ha d'aprofitar.
3. Projectar les pròpies dificultats en un col·lectiu ja sabem on porta. I em sembla que cal ser clars. Molts europeus (no només alemanys) durant molts anys han vist els jueus com a causants de tots els seus mals i la cosa va portar a la shoah. I no deuria venir de cop, ni de forma minoritària. Quan la gent ens deixem portar pels prejudicis davant d'una dificultat, convé que ens ajudin a pensar, no que alimentin les nostres manies. A Europa algú va fer rendibles políticament els prejudicis. I encara porta cua.
4. I finalment em remeto a una petita experiència personal. Quan era al comitè d'empresa, d'on treballava fa pocs anys, em vaig trobar amb unes declaracions del cap de personal en què mentia absolutament. No es tractava de valoracions ni d'opinions, sinó que senzillament s'inventaven una cosa que no havia passat mai. Naturalment, van ser uns dies de manifestos i contramanifestos, però em va ferir molt el comentari d'una companya: "Ja no saps a qui creure't". I és que hi ha situacions que, com en el cas de Salomó, no es resolen partint la criatura per la meitat, sinó reivindicant la raó de qui la té.
En fi. No em sé explicar millor...
Mercè

dimecres, 13 de gener de 2010

Angelical bonisme?


Està de moda que quan defensis els drets humans et titllin amb condescendència o menyspreu de "bonista", com si ser senzillament "bona persona" fos una cosa de febles, d'irresponsables, d'il·lusos o de covards. M'ho fa pensar l'article que sobre la immigració ha publicat avui Vicenç Villatoro al Periódico, arran de les decisions del govern municipal de Vic sobre l'empadronament de les persones immigrants, en què, col·locant-se per damunt del bé i del mal, posa en un cantó de la balança els "angelicals bonistes" i a l'altre, els racistes. I pensa que el més ponderat és el punt mig.
A mi em sap greu aquest tipus de valoració, tot i que de fet a aquestes alçades de la vida poc m'importa que em titllin de bleda assolellada. Crec que totes les persones mereixem viure amb dignitat, amb llibertat i amb compromís. No acabo de veure per què uns valors que a les escoles mostrem als infants com una cosa desitjable no intentem aplicar-los amb totes les conseqüències. Potser aquí rau un dels problemes importants de l'educació: que intentem transmetre uns valors per la boca, mentre que els fets van en direcció oposada.
Penso que aquesta mena de "punts mitjans" entre els extrems (ser bons o ser racistes) no arreglen res: crec que ens hem d'esforçar a no ser racistes en absolut (cosa que no és necessàriament fàcil), no pas a ser-ne amb moderació. I crec que l'ètica ha de regir les nostres passes, cosa que en abstracte queda molt solemne, però que té a molt a veure amb les lleis d'estrangeria i amb la protecció social i amb la nostra actuació a la vida quotidiana.
I a més a més en el tema de l'estrangeria penso que a part de qüestions ètiques (fraternitat, llibertat, educació, salut, drets humans, deutes històrics, igualtat, explotació dels països del Sud), cristianes (no som tots germans i fills de Déu? No ha vingut Jesús per a tothom o només ha vingut per a Occident?) hi ha també qüestions pràctiques. Em pregunto si, mirant a vint anys vista preferiríem una societat on:
  • un grup important de ciutadans hagi hagut de viure ininterrompudament amb la por al cos, lluny de les seves famílies, pendent de la policia i d'una paralització administrativa (perquè això de l'expulsió no és gens real, a la pràctica és una mena de brindis al sol amb què certs polítics juguen)
  • un grup nombrós d'infants no hagi tingut accés a l'educació i a una educació de qualitat;
  • infants i adults no tinguin drets sanitaris i, per tant, arrosseguin malalties sense tractament
  • I el manteniment d'una colla de prejudicis mutus, entre moltes altres coses.
Una societat esquinçada i amb un ampli voral ple de marginació és més intel·ligent? Jo vull que els ciutadans estrangers puguin complir amb els seus deures que jo (fiscals, veïnals, ciutadans...). I, per fer-ho, han de poder sotmetre's a les mateixes lleis que jo mateixa, i no a unes altres.
Mercè

dijous, 7 de gener de 2010

Administracions públiques, entreteniment per a desvagats


Aquestes festes les he passades força atrafegada, he de dir que una mica massa. D'una banda en Pepito ha hagut de passar uns quants dies a l'hospital -res greu, finalment- i això sempre descol·loca una mica. D'altra banda, m'he dedicat a endreçar papers, tancar anys i preparar documents de subvencions de les entitats on sóc. Últimament sembla que no faci cap altra cosa. I, corrent el risc de repetir-me, em surten unes quantes qüestions:
  • com pot ser que per una subvenció de l'associació de pares del taller d'en Jordi a l'Ajuntament de Gavà, subvenció que al 2009 va ser de 225 euros, hagi d'omplir 15 fulls (sí, quinze!) només a la sol·licitud (i encara m'he fet l'orni i he passat de fer tots els projectes que em demanaven perquè ja semblava una presa de pèl)? Mentrestant els milions queien a la butxaca d'en Fèlix Millet sembla que amb molt poc esforç i control...
  • com pot ser que l'ajuntament de Viladecans, com ja deia un altre dia en aquest mateix blog, demani les justificacions d'una subvenció que encara no ha pagat? He de dir que en aquest cas va pagar a mitjans de desembre, finalment.
  • com pot ser que Càritas de Viladecans no hagi cobrat encara l'import acordat per conveni l'any 2009, doblat (tot s'ha de dir) per la crisi, però òbviament imprescindible per continuar fent el mateix servei a la gent?
I en referència a d'altres administracions, i en concret a la llei de la dependència,
  • com pot ser que hàgim trigat més de dos anys a cobrar el que pertocava a la mare d'en Josep i com pot ser, encara, que segons expliquen alguns tècnics, avui quan el beneficiari mor els familiars ja no cobren el que legalment els pertoca encara que això vagi contra la llei?
  • com pot ser que la Generalitat degui a en Pepito un any sencer de l'ajut que ja li ha concedit?
Tot plegat em fa pensar en alguns comentaris polítics que he sentit en relació al tema de la RENFE, que desqualificaven les declaracions del conseller Nadal sobre la prioritat que els lavabos dels trens estiguin nets, apel·lant a les essències pàtries. Doncs jo, amb independència, amb federalisme o amb autonomia vull que les administracions públiques catalanes paguin quan toca, simplifiquin els tràmits, tractin amb més rigor qui més cobra del diner públic i mantinguin nets els vàters. Que la pàtria també és això. I això no depèn de Madrid.
Mercè Solé


dimecres, 6 de gener de 2010

Cabòries de Reis

Avui, damunt les sabates, m'he trobat un llibre d'en González Faus sobre la laïcitat, que pinta molt bé, i aquest curiós escrit...
Fa quinze anys, l’any 1995, resulta que la nit de Reis, o sigui la nit del 5 al 6 de gener, va començar en dijous i va acabar en divendres. Una cosa sorprenent. Perquè heus ací que aquest any no serà així. Aquest any, la nit de Reis començarà en dimarts i acabarà en dimecres, cosa que està fora de tota lògica. Perquè, a veure: si fa quinze anys, o sigui l’any 1995, la nit de Reis va començar en dijous, aquest any també hauria de començar en dijous, no? És que les coses les canvien sense avisar ni preguntar, sense tenir en compte els sentiments de la gent, i llavors passa el que passa. Perquè ara, amb aquest canvi, algú s’ha preguntat quanta gent quedarà tocada en els seus sentiments més íntims? Perquè és clar, tu vas confiat o confiada que la nit de Reis començarà un dijous i acabarà un divendres, i et disposes a celebrar-la amb tota la il·lusió, i a l’hora de la veritat et trobes que no la podràs començar en dijous, sinó que t’obliguen a començar-la en dimarts. Per què, eh, per què? És que la gent ja no respecta els sentiments dels altres? És que ja res no importa? És que la il·lusió de celebrar una diada com aquesta no mereix cap consideració? Qui ho ha dexcidit, això? En resum, on anirem a parar? Què ens quedarà de tot el que hem viscut i estimat? Quin futur ens espera?
La vida, certament, és dura. Ara per una cosa ara per una altra, vas veient com se t’escola entre els dits, vas veient com tot allò que et pensaves que tenies a les mans i podies controlar, ja no l’hi tens. Quanta raó tenia sant Pau quan escrivia aquella originalíssima frase: “Els dies que vivim són dolents”! Quanta raó! I és que ho són. I sort que sant Pau ens ho diu, ens obre els ulls, ens fa adonar de la realitat. Perquè si no, estaríem tan tranquils pensant-nos que estem la mar de bé, i no ens adonaríem dels terribles mals de què estem envoltats. Fins i tot, ens podria passar que celebréssim tan tranquils aquest any la nit de Reis que comença en dimarts i acaba en dimecres, i no ens adonéssim de la terrible tragèdia que significa, i les grans malvestats que pot comportar, el fet que no la celebrem, com fa quinze anys, començant en dijous i acabant en divendres. Oh, quin mal que ens faríem, si penséssim que tant és, que és la cosa més normal del món això de que un any les coses se celebrin un dia de la setmana i en canvi quinze anys després se celebrin un altre. No, no pot ser, no podem empassar-nos-ho com si res. Per això és tan important que avui, aquesta nit malastruga que tots esperàvem que comencés en dijous i acabés en divendres, i que ens hem trobat que comença en dimarts i acaba en dimecres, siguem molt conscients de l’inexplicable i injustificable capgirament que algú, no sabem qui, ens obliga a afrontar.
Perquè aquesta és l’altra història. Ja ho he dit abans. Qui l’ha presa, aquesta decisió? Qui té tant de poder damunt nostre que ens pot obligar a assumir un canvi tan transcendental en les nostres vides? Qui, eh, qui? Jo crec que ens trobem davant un dels grans enigmes de la història. No la sabrem mai, la malvada conspiració de forces ocultes que hi ha aquí al darrere. Perquè hi és, sens dubte, una malvada conspiració de forces ocultes. Segur que hi ha intervingut la maçoneria, el socialisme, el sionisme, el nacionalisme basc, el Joan Laporta i potser, fins i tot, la Sagrada Congregació per al Culte Diví i la Disciplina dels Sagraments. Ah, i se m’oblidava. Segurament que també hi tenen alguna cosa a veure el comte Ramon Borrell i la seva muller Ermessenda, que aviat farà mil anys que van esmentar per primer cop per escrit el lloc anomenat la Vall del Gos de Sant Climent, origen del nom de Viladecans. Fa quinze anys, ah, fa quinze anys! Llavors sí que se celebraven les coses quan calia. La nit de Reis començava quan calia, i tot es feia quan calia. Per exemple, quan arribava el 23 de setembre, la gent se n’anava a Pedra i allà, més o menys, es casava. En dissabte, concretament, i no com aquest any que serà un dijous. Què hi podem fer, doncs? Ah, què hi podem fer? No ho sé. Però de moment, aquest paper serveix com a val per a l’adquisició d’una màquina de fotografiar d’última (bé, o penúltima: o sigui sense passar-se) generació, per conservar bé les coses. Que almenys això sí que ho podem fer.