dimarts, 18 de novembre de 2014

Deixar el Mamut


Han estat només cinc anys, però molt intensos. Francament, mai no hagués dit que m'embolicaria en una cosa relacionada amb la Festa Major. Ensopida com sóc, no lliga gaire amb el meu tarannà, però m'ha agradat molt ser-hi. Ha estat un exercici agraït de creativitat, de treball en equip... Volíem fer una cosa nova a Viladecans, capaç d'aglutinar petits i grans i gent de tota mena. Déu n'hi do la feina que hem fet! Ara, però, toca posar seny i retornar als bons costums. Tinc una agenda amb obesitat mòrbida  i crec que m'he de desprendre d'unes quantes coses. Reconec que m'ha costat molt prendre la decisió. L'Agulla també ha rebut i em sap molt de greu, però així com en la revista es tracta d'una mena de "refundació" que porti menys feina, el Mamut sí que el deixo del tot.
Us deixo amb un petit qüestionari que em van fer a l'ACO sobre el tema.

Descripció: 
L’any 2008 un grapat d’entitats de Viladecans es va reunir per dinamitzar la Festa Major. Buscàvem donar identitat a la ciutat, fer més participativa la Festa Major, promoure la cultura popular i crear cohesió social. Vam decidir construir una nova figura, un mamut, perquè l’any anterior  a Viladecans s’havien trobat unes restes arqueològicament molt significatives d’aquest animal. El 2010 estrenàvem Mamut, una bèstia amb capacitat d’emmagatzemar 500 litres d’aigua i amb un motor per escampar-ne i que fa “mamullades”, és a dir un correaigua. La coordinadora d’entitats actualment aplega una trentena d’entitats. El 2011 es va crear la “Colla del Mamut” que és qui s’ocupa pròpiament de la bèstia.
Quin paper hi jugues, quina funció tens en aquesta activitat?
Actualment sóc la presidenta de la Coordinadora d’Entitats “El Mamut de Viladecans”
Com t’hi vas apropar i des de quan hi estàs vinculat?
Hi sóc des de l’inici. He fet tasques sobretot de difusió i de coordinació entre les entitats.
Per què hi ets, què et motiva a ser-hi?
De fet em qüestiono sovint si hi he de ser o no. Per a mi el Mamut aporta molts valors i en pot aportar encara molts més: treballar la festa en un moment de crisi que aporta amargor a moltes persones; desenvolupar un lleure participatiu i alternatiu; recuperar la cultura popular; promoure la creativitat en el moment en què una nova figura planteja nous rituals de festa, noves cançons, noves danses...; promoure la inclusió de tots els col·lectius  de la ciutat (pagesos, catalanoparlants, castellanoparlants, immigrants de nova fornada, discapacitats, entitats de tota mena...); promoure el treball conjunt de les entitats, que massa sovint anem a la nostra bola; desenvolupar un associacionisme menys depenent de subvencions i que faci funcionar més la imaginació i menys el talonari; sobretot aprendre a participar en un projecte col·lectiu; fer que les persones se sentin valorades i puguin aportar tot allò que avui el treball i l’atur neguen als treballadors... I passar-ho bé.
En què t’ajuda com a persona i com a creient?
Com a persona no em resulta gens fàcil, potser perquè és un camp nou per a mi, i perquè jo sóc molt ensopida de natural i la festa sempre em costa. Però puc aportar l’experiència organitzativa de l’associacionisme apresa sobretot a l’ACO, una manera de fer les coses que em sembla valuosa, i que xoca amb l’estil poc participatiu del nostre món en general. Ho visc amb dificultat perquè els meus companys de junta tenen un altre (excel·lent d’altra banda) tarannà i de vegades em miren com un bitxo raro. Crec que m’he desprendre de molts prejudicis i que potser vaig per la vida amb massa presumpció o pensant que tothom és de l’ACO i que per tant té una determinada manera de fer. A l’ACO estem acostumats, davant d’un repte, a aturar-nos, pensar i fer propostes per veure quins camins podem emprendre i amb quin compromís personal. Aquesta confiança en la pròpia capacitat de fer coses a partir del no res i aquest lligam entre l’acció i la reflexió no són tan comuns com podria semblar. En aquest sentit m’ajuda a veure altres punts de vista i a viure la pluralitat –de pensament i de maneres de fer- de debò. M’obliga a escoltar més i a acceptar altres punts de vista. També és un camp on em moc amb incertesa, sense seguretats, perquè hi tinc poca experiència i perquè en cert sentit obrim camí a Viladecans. Porta molta feina de la que no es veu i de vegades tinc la sensació que només em falta posar un plat a taula al Mamut. Escoltar, estar oberta a d’altres maneres de fer, caminar sense seguretats, treballar en feines poc lluïdes em semblen valors evangèlics. També contemplar i agrair l’alegria de la gent quan surt el mamut. I veure com les persones amb discapacitats diverses són ben acollides a la colla i es fan seva la festa col·laborant-hi en allò que poden. I m’agrada l’aproximació a les entitats, ja que el Mamut participa en els actes de les entitats quan aquestes ho demanen. El Mamut és un tastet de gratuïtat i de sentit comunitari.
Quina experiència de transformació social esteu fent?
És una transformació social a la llarga: millorar la identitat viladecanenca dels veïns i veïnes ajuda a sentir-nos més propers entre nosaltres; adquirir un sentit de ciutat contribueix a promoure el bé comú; prendre part en les reunions del Mamut ajuda a adquirir el bagatge mínim democràtic que després la gent pot aplicar en altres àmbits associatius i de veïnatge. És una aportació molt modesta però significativa. Per mi el treball conjunt és un “caldo de cultiu” d’altres iniciatives.
També està molt bé la inclusió real –a la pràctica, no espontània ni fàcil- de les persones amb discapacitat. Amb les persones immigrades això no ha acabat de funcionar, potser perquè tenen altres prioritats i sobretot perquè no estan gaire associades.
Com és valorada pels receptors, pels participants, pel barri?
A la gent li encanta el Mamut i la festa. En aquest sentit tenim un gran èxit, fins i tot també amb els mitjans de comunicació. Una altra cosa és aconseguir la implicació real de la gent en el funcionament de tot plegat. Molt poques entitats participen realment de la coordinadora. Avui la relació de moltes persones amb les entitats és clientelista: és a dir, sovint es consideren clients amb drets a serveis i no co-responsables del seu funcionament. També tenim força suport de l’Ajuntament, amb el qual hem assolit una relació interessant.
Com superes/supereu els moments de dificultat?
La pregària ajuda. Els amics, també. La revisió de vida, naturalment, també.  Penso que una de les dificultats prové que el Mamut genera moltíssima feina i que hauria de prioritzar entre totes les activitats extralaborals que tinc entre mans. Hi ha coses que requereixen temps per pensar, per estar tranquil, per badar... i aleshores les dificultats es veuen d’una altra manera. Però em sembla que em moriré estressada :). El Mamut és un gran regal.

divendres, 7 de novembre de 2014

L'estelada i la creu


La meva parròquia, a tocar de casa, ha aparegut amb la tela groga de l'ANC desplegada des del campanar. 
La parròquia de Sant Joan és un espai de confluència de cristians de diversos pelatges polítics, probablement amb majoria convergent, i la veritat és que amb relacions de bon veïnatge entre tots plegats. Tenim en comú la nostra fe, i després cadascú és militant allà on li sembla que en consciència ha d'estar. He de reconèixer que tampoc no dóna per gaire més: ens trobem a missa i prou, perquè en els dotze anys que fa que visc a Viladecans no s'ha convocat cap assemblea, cosa que segur que no ens fa avançar com a comunitat, però que evita debats eclesiàstics i, és clar, discrepàncies. 
Reconec que no hi vaig gaire. Estic en un grup de revisió de vida de l'ACO (Acció Catòlica Obrera), que és la meva comunitat natural. Hi ha dies que vaig a missa a d'altres llocs, i alguns diumenges pot més la ingent tasca endarrerida (casolana i de les entitats on sóc) que l'imperatiu de la missa (sí, tinc plaça assegurada a l'infern, on espero trobar un munt de mestresses de casa estressades!). O sigui que no hi sóc gaire, encara que m'agrada la meva comunitat i que procuro col·laborar en les tasques que em demanen. 
Mossèn Joan sol celebrar molt bé, però és una parròquia que m'atabala, perquè trobo que té un considerable overbooking de sants, maresdedéus  i d'imatges (algunes francament lletges) i unes làmpades impossibles, de manera que a mi no em desvetlla pau, sinó enyorança de parets buides, de silenci visual, per dir-ho d'alguna manera. 
A diferència de les parròquies que conec a Barcelona (Poblenou, Nou Barris, Bon Pastor...) les comunitats catalana i castellana estan dràsticament distribuïdes en dos centres de culte diferents, cosa que contribueix a crear una compartimentació que em resulta desagradable. M'estimo més la barreja de llengües, que és un clar reflex de la barreja de les persones que formem la comunitat. Alguna vegada he detectat alguna tensió més o menys indissimulada en totes dues comunitats que en realitat són una sola parròquia. No s'agraden, clarament.
Explico tot això perquè el descobriment de la bandera penjada m'ha fet mal. Cal dir que tampoc no és una estelada: és el groc de la consulta. L'estelada encara em sabria més greu, tot i que he de reconèixer que tinc uns quants amics capellans, que l'han plantada a la seva parròquia. No cal dir que m'han tocat el voraviu, perquè ja sabeu que no vull la independència i que penso que la consulta no s'ha plantejat com caldria. Però és com si em fessin sentir que l'Església està al costat dels independentistes... i no dels que no en som. És a dir, la creu, al costat d'un símbol polític -ben legítim, d'altra banda- pren un altre significat per a tota la gent que veu el campanar. 
M'incomoda i lluito amb mi mateixa per no empipar-m'hi gaire. La primera reacció és la de: jo-no-hi-torno-a-posar-els-peus. Bé, descartada. Després ve això de preguntar-se qui ha pres la decisió. En el cas parroquial aquesta pregunta no té gaire sentit: pot ser que sigui una decisió del rector, però vista la composició del consell pastoral, segurament si se'ls ho preguntés igualment l'adhesió a la bandera obtindria majoria. Una altra cosa és la consulta als parroquians, més fàcil de dir que de fer, perquè: a qui es considera pròpiament feligrès d'una parròquia? 
Però jo continuo preguntant si cal que una parròquia posi un signe polític d'aquesta mena. No s'ha posat davant de les retallades, de l'increment de la desigualtat, de la pobresa o de la injusta situació que viuen alguns immigrants. ¿És que el nacionalisme és l'únic punt sensible? ¿Som dolents els que no pensem que la independència sigui un bé o que no ens agradi la consulta? ¿No som cristians? ¿No som demòcrates? ¿Tenim cabuda encara dins l'Església? ¿Què en pensen, els de la comunitat que van al centre de culte on es fa tot en castellà? Abans d'aquest fet, la discrepància política entre els membres de la comunitat em quedava amagada rere allò que compartíem. Ara em passa al contrari: primer veig allò en què no estic d'acord i he d'anar repetint-me el mantra que tots som cristians. Però cal haver fet això? 
Tot passarà (o no, perquè la tensió política pot pujar de to). Però començo a sentir desafecció respecte a la parròquia. Ja veig que quan sigui a l'infern, a més a més de la caldera per als qui no anem a missa tant com caldria, em tocarà la caldera per als no independentistes, on cada dia ens faran cantar els segadors.