dissabte, 22 d’octubre de 2016

Ideologies de gènere

Darrerament, en alguns ambients eclesials, fins i tot en algunes declaracions del papa Francesc, se sent parlar amb preocupació de l’anomenada “ideologia de gènere”, contraposada als valors de l’Evangeli. La veritat és que la primera vegada que ho vaig sentir, vaig interpretar que carregaven contra el feminisme en general i vaig pensar que l’Església havia de menjar encara moltes sopes per gosar criticar el feminisme sense revisar a fons les pròpies actituds. Sembla, però, que, si més no el Papa, fa referència a un grup –molt minoritari pel que conec- que reivindica la llibertat personal de triar el gènere sexual.  Tanmateix, una part de l’Església s’hi continua referint com si fos una ideologia general i unitària, de manera que s’agafa una part pel tot i es demonitza el conjunt de reivindicacions de gènere.  Em fa gràcia, perquè se’n parla de la mateixa manera que alguns nacionalistes espanyols parlen dels nacionalistes catalans: com si l’únic nacionalisme fos el de l’altre, sense reconèixer el propi. Malgrat l’actitud de Jesús amb les dones, que trenca molts motlles culturals, cal reconèixer que la institució eclesial és una de les que oposa més resistències al progressiu reconeixement de la capacitat, llibertat i majoria d’edat de les dones. Fins al punt que hi ha qui diu que així com en un cert moment l’Església va perdre els obrers, i després els joves, ara són les dones les que s’aniran sentint cada cop més allunyades de la institució.
Em direu que quina relació té aquesta qüestió amb la litúrgia d’aquest diumenge. Reconec que hi he pensat per associació d’idees. Aquest diumenge se celebra la Jornada Mundial de les Missions (el Domund). Crec sincerament que també el món occidental és terra de missió i em pregunto com podrem evitar la desconnexió massiva de les dones i com ens podrem apropar a les que ja se senten molt allunyades de l’Església. Serà difícil, si l’Església som incapaços de reconèixer els nostres propis tics, la nostra pròpia ideologia de gènere. Una ideologia que es manifesta especialment en la litúrgia i que contamina les reflexions teològiques i pastorals. No només pel que fa al necessari discerniment sobre l’accés de les dones al diaconat o al presbiterat, sinó senzillament per dur a terme el que ja ara es pot fer, com molt bé assenyalava Dionisio Borobio en un article a la revista Phase (“La mujer como agente de la celebración Litúrgica”, núm. 332 de març-abril 2016). Perquè tant el Codi de Dret Canònic com la constitució Sacrosanctum Concilium permeten que laics i laiques s’ocupin d’alguns serveis litúrgics. Una cosa que no sol formar part, si més no amb el reconeixement que mereix, de la vida quotidiana de les nostres comunitats i un camí per on, sens dubte, cal avançar, junt amb la delegació de determinades tasques pastorals.
En l’evangeli d’avui (Lc 18,9-14) veiem que, en la seva pregària autocomplaent, el fariseu viu la seva fe com si fos una mena de desplegament normatiu i contempla els altres amb les ulleres dels prejudicis. I és que la norma posa límits, “en-caixa”, permet controlar i verificar. Seguir la norma dóna seguretat, és una resposta objectiva, que ens eximeix d’un criteri intern.  El tema és que la vida, com diu la cançó, sol “desbordar tot esquema” i, en tota la seva complexitat, remet no pas a una norma exterior, sinó a la interioritat, a l’ésser. Un personatge mal vist, sospitós –abans i ara- com és un recaptador d’impostos es relaciona amb Déu no pas a partir de la norma, sinó del més pregon de l’ànima i de la consciència. Per això pot reconèixer el seu pecat, experimentar la misericòrdia de Déu i obrir la porta a ser ell mateix misericordiós.

Potser també en aquesta qüestió de les dones més que explorar la tradició i la norma, ens caldrà anar al fons de la interioritat, allà on podem trobar-nos, lliures de prejudicis, amb aquest Senyor que “no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistent de les viudes”, per esdevenir humils, lliures i lúcids al servei del Regne.
(Publicat aquest cap de setmana a Catalunya Cristiana)

divendres, 7 d’octubre de 2016

Nota dels Bisbes de Catalunya sobre el Treball Decent

En el dia de la Jornada Mundial pel Treball Decent, 7 d’octubre, impulsada per l’Organització Internacional del Treball (OIT), els bisbes de Catalunya donant suport a les delegacions diocesanes de pastoral obrera i altres entitats cristianes, volem recordar el compromís que tota la comunitat cristiana ha de tenir perquè tothom pugui aconseguir un treball decent en condicions de llibertat, equitat, seguretat i dignitat humana.
La situació actual
Darrere l’argument de la recuperació econòmica i de la disminució de l’atur, a Catalunya continuen havent-hi més de 650.000 persones aturades (més de 4.700.000 persones al conjunt de l’Estat Espanyol, segons dades del començament del 2016). En els darrers anys s’han aplicat algunes mesures en favor d’aquesta recuperació que han capgirat les condicions de treball de moltes persones treballadores pel que fa a la temporalitat, el tipus de jornada i el seu nivell salarial.
Avui, l’ocupació ja no garanteix sortir de la pobresa, com ho demostra el fet que el nombre de «treballadors pobres» vagi creixent de manera progressiva, ja que la taxa de risc de pobresa en el treball a Catalunya ja es troba a l’11,7% de les persones treballadores. Cada vegada ens trobem més persones excloses del mercat de treball, d’altres amb unes condicions laborals indignes, moltes treballant en l’economia submergida i molts joves que segueixen patint una falta de perspectives laborals que els angoixen.
La necessitat d’un treball decent per la persona i per la societat
A la nostra societat, el treball té un paper fonamental i decisiu en la vida personal, familiar i social de la ciutadania. Quan el treball i les seves condicions es veuen profundament deteriorats, tota la vida personal, familiar i social es veu afectada negativament. El treball és un bé i un dret fonamental de tota persona, vinculat a la dignitat humana. Es tracta d’una activitat amb la qual les persones desenvolupem la nostra creativitat i les nostres capacitats, majoritàriament adquirides amb esforç, així mateix ens relacionem amb els altres, ens sentim útils i compromesos amb la nostra societat, i potenciem la nostra autoestima, tot contribuint al bé comú. Alhora, el fet de treballar suposa un reconeixement social que ens dignifica com a persones i membres de la societat, i que actua com la principal via d’integració social. Per als cristians i tots els qui compartim la fe en Déu creador, el treball és un dret i un deure i constitueix una veritable col·laboració en el creixement i perfeccionament del món creat (Joan Pau II, Laborem exercens, 16).
L’Església pel treball decent
El Concili Vaticà II afirma que «el treball és un dret fonamental i un bé per a la persona humana» (Gaudium et Spes 26). Diferents entitats i associacions d’Església porten temps dedicant part dels seus esforços a la conscienciació sobre la situació laboral i el deteriorament en les condicions de treball. Per aquest motiu, manifestem la necessitat de posar com a objectiu de les nostres institucions i organitzacions la necessitat d’un treball decent per a tothom, promovent una economia que generi oportunitats, iniciativa empresarial, desenvolupament, llocs de treball i formes de vida més sostenibles per a tothom.
Benet XVI afirma «¿Què significa la paraula decència aplicada al treball? Significa un treball que, en qualsevol societat, sigui expressió de la dignitat essencial de tot home o dona: un treball lliurement elegit, que associï efectivament els treballadors, homes i dones, al desenvolupament de la seva comunitat; un treball que, d’aquesta manera, faci que els treballadors siguin respectats, evitant tota discriminació; un treball que permeti satisfer les necessitats de les famílies i escolaritzar els fills sense que es vegin obligats a treballar; un treball que consenti els treballadors d’organitzar-se lliurement i fer sentir la seva veu; un treball que deixi espai per a retrobar-se adequadament amb les pròpies arrels en l’àmbit personal, familiar i espiritual; un treball que asseguri una condició digna als treballadors que arriben a la jubilació» (Caritas in Veritate 63).
Demanem als governants que exerceixin la seva responsabilitat de defensar els drets humans i socials més bàsics com el treball, l’habitatge, la sanitat, l’ensenyament, i de controlar el desenvolupament de l’economia, perquè sigui un instrument al servei de les persones i no a l’inrevés. El camí cap al treball decent hauria de ser una prioritat en les polítiques i en els objectius dels agents socials i empresarials.
Com a seguidors de Jesús volem col·laborar a fer prendre consciència que l’economia no pot ser mai un absolut i que ha d’estar sempre al servei de les persones. La rendibilitat econòmica i, per tant, el preu que tingui en el mercat no pot ser mai, ni l’únic ni el darrer criteri de valoració del treball. Reclamem que es doni la importància merescuda al treball digne per a tothom i als drets de les persones més empobrides.
Si el sistema econòmic actual obliga a retallar els drets humans individuals i col·lectius, és que aquest sistema va en contra seu. Com diu el papa Francesc «Així com el manament de ’no matar’ posa un límit clar per assegurar el valor de la vida humana, avui hem de dir “no a una economia de l’exclusió i la desigualtat”. Aquesta economia mata» (Evangelii Gaudium 53).
Les generacions futures i la nostra casa comuna, que és tot el planeta, ens urgeixen a no ser passius ni insensibles davant de les qüestions que ens afecten a tots, entre les quals hi ha el dret al treball, i a un treball decent. Com posa en relleu el Papa Francesc: «El treball és una necessitat, sorgeix del sentit de la vida en aquesta terra, camí de maduració, de desenvolupament humà i de realització personal» (Laudato Si’ 128).

Els Bisbes de Catalunya
Barcelona, 6 d’octubre de 2016

dilluns, 3 d’octubre de 2016

Herois de la classe obrera



Ja s’ha convertit en un costum: els nois i noies del Centre Ocupacional Caviga participen al Teatre al Carrer, al mateix nivell que qualsevol companyia professional.
Muntar aquesta adaptació del Quixot els ha portat dos anys de feina molt participada: el guió, el vestuari, l’escenografia, els decorats, el video, la música... Tot pensat per transmetre ara i aquí el missatge del Quixot. Sens dubte, hi ha hagut una bona connexió directa amb Cervantes mantenint tota la ironia, el caràcter, la crítica social de l’original. Un Quixot atabalat amb les notícies de la tele, tip d’injustícies, de guerres i de patiment, que surt al carrer, en cadira de rodes, a defensar els desvalguts, els qui han perdut la casa o la feina... Un Quixot solidari, perdedor i esperançat, que ens recorda que “si ell, tot sol, pot fer això: tots plegats podríem aconseguir moltes més coses” per vèncer els molins del consum, la discriminació i la injustícia.
Així com Cervantes fa un ús magistral de la paraula, portant fins a les darreres conseqüències el llenguatge popular, el Quixot de Caviga és un mestre amb el video i amb la música (felicitats als músics de Caviga: progressen a marxes forçades). Impagable l’escena en què el Quixot és temptat pels porros... Les escenes filmades, d’una gran qualitat, són també una bona manera de donar protagonisme a persones a qui sortir dalt d'un escenari pot costar una miqueta més.
Una gran manera d’interioritzar una obra de referència de la literatura universal, de fer aflorar les millors aptituds de tots els guionistes, músics i actors. Això és fer teatre del bo, autèntic. Tan autèntic com la barba del Quixot, que, fidel al personatge i no sé si aplicant el mètode Stanislavski, s’ha deixat barba, crec que per molt de temps. De tota manera, potser no segueixen l'Stanislavski, sinó l'Angie Algaba, que és molt millor!!!
Em va fer pensar sobre la classe obrera i sobre el sentit del treball. M'han fet descobrir una cançó de John Lennon (The working class hero) que desconeixia (de fet, les desconeixia totes: jo, porto tota la vida amb Schubert i d'aquí en surto per poca estona!) i gaudir (cosa molt insòlita, certament) d'una d'en Raphael. Hauríeu de veure la coreografia que de totes dues feien els nois de Caviga!