diumenge, 15 d’abril de 2018

Metges de família

A casa, com a molta gent a Viladecans, ens ha tocat canviar de metge i d’ambulatori com a conseqüència de la reorganització dels serveis de salut amb l’obertura del nou ambulatori de Montbaig. Una millora, sens dubte, per a la ciutat.
La manera com s’ha fet, però, m’ha resultat més aviat enutjosa, tot i entendre que deu ser ben difícil d’organitzar. A casa som tres, i ens han tocat tres metges diferents, en dos ambulatoris. Dos de nosaltres vam rebre avís, un, no. Els meus companys de pis (el meu marit i el meu cunyat) tenen força problemes de salut i són capaços d’alimentar diversos laboratoris només amb les pastilles que prenen. Vull dir que són persones que han mantingut una relació freqüent amb les seves respectives metgesses de capçalera, una relació a més de confiança i bon rotllo. Un metge se suposa que no és només un dispensador de receptes, ni un tècnic. Hi ha un plus d’escolta del pacient, d’atenció a les seves expectatives i a la seva manera de viure la malaltia, d’observació dels seus hàbits quotidians, que sens dubte té molt a veure amb la qualitat de vida, per no parlar de pactes i d’acords. I el mateix és aplicable al servei d’infermeria, que encara sol tenir una relació més estreta amb els pacients.
Per això la manera com ha anat tot plegat, m’ha desvetllat alguns interrogants:

  • Si el canvi de metge és inevitable, ¿no hagués estat bé fer un traspàs formal entre els dos metges i el pacient, quan aquest viu una situació sanitàriament complexa i necessita un seguiment continuat? Poder-se acomiadar va bé i poder recordar els acords i les coses rellevants pendents, també.
  • Jo tenia entès que el nom de “metge de família” responia a la voluntat d’atendre el conjunt familiar, una cosa pràctica des de molts punts de vista: per als pacients, perquè de vegades amb una sola visita pots enllestir coses de tota la família (sobretot quan la visita la fem gent que hem de combinar-la amb l’horari laboral), i per al personal sanitari perquè amb una mica de sort poden conèixer millor tot allò que té a veure amb la salut de les persones: des de les condicions de l’habitatge (les barreres arquitectòniques, les condicions higièniques i un llarg etcètera), els hàbits alimentaris, o les bones o males relacions mútues. 
  • Si l’espai d’atenció al pacient és de set minuts (penós!), raó de més per intentar coordinar esforços i reduir dispersions, dic jo. 
En fi, El meu agraïment a les metgesses que fins ara ens han atès al cap Maria Bernades. I la meva esperança que el serveis sanitaris deixin de ser objecte de privatitzacions i retallades i recuperin la seva qualitat. 
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada)