diumenge, 29 de juny de 2008

El cas Pagola: quina és la fe catòlica?

La Comissió Episcopal per a la Doctrina de la Fe, segons sembla a instàncies de l’omnipotent secretari de l’episcopat Martínez Camino, ha publicat una nota de condemna del llibre de José Antonio Pagola “Jesús. Aproximación histórica”, del qual he parlat ja més d’un cop en aquestes pàgines. I ho ha fet immediatament després que el bisbe de Sant Sebastià, Juan María Uriarte, hagués donat el seu “nihil obstat” a la publicació del llibre després d’algunes correccions respecte a edicions anteriors. Cosa que significa que la tal comissió episcopal ha volgut donar una bufetada directa al bisbe Uriarte, just ara que es jubila. Amb gran alegria, per cert, dels més coneguts altaveus de la carcúndia més salvtge.

Però més enllà de les formes, penoses i que desacrediten Martínez Camino i tots els seus amics, aquí hi ha en joc alguna cosa molt seriosa, que toca directament el nucli de la fe catòlica. Jo crec que la nota episcopal, i deixeu-m’ho dir així, és dubtosament fidel a aquesta fe.

Quan es va publicar el llibre, jo vaig pensar que era realment una gran aportació al millor coneixement de Jesús per part dels creients, i també dels no creients que hi estiguessin interessats. Després de tants segles de parlar de Jesús com d’algú que venia directament del cel, gairebé teledirigit, i que ho sabia tot i ho tenia tot previst, qualsevol esforç que es faci per ajudar a acostar-se a la seva realitat humana, i a les seves perplexitats, i a les seves descobertes... és sens dubte una gran cosa. Que fa entendre millor què volem dir quan diem que Jesús és Déu i home. I el que volem dir és que Jesús és un home amb totes les característiques humanes, no és només una carcassa que amaga una divinitat omnipotent.

Val a dir també que, llegint el llibre, vaig pensar que hauria anat bé que en algun moment l’autor hagués explicat específicament què significava la divinitat de Jesús: afirmar que Jesús és Déu vol dir que nosaltres descobrim, en aquell home, la plenitud de Déu. De manera que, si el seguim a ell, i si ens unim a ell per la fe i per tot el que la fe comporta, entrem en la vida de Déu. Això el llibre no ho explica, i hauria estat bé fer-ho, per desfer definitivament la idea que per afirmar la divinitat de Jesús calgui atribuir-li uns poders i uns coneixements que li anul·len totalment la humanitat.

Doncs bé, resulta que la comissió que ha fet la nota creu més o menys això: que afirmar que Jesús és Déu vol dir afirmar que Jesús ho sap tot. “Jesús és Déu, sap que és Déu, i en parla contínuament”, diu la nota. Dir això és negar la humanitat real de Jesús, a més de ser una afirmació molt poc sostenible des del punt de vista de la investigació històrica. Com també és molt poc sostenible històricament dir que Jesús va voler crear un grup “organitzat i jeràrquic”, l’Església. Per als autors de la nota, dir que les coses que creiem els cristians sobre Jesús i sobre l’Església les hem anat coneixent amb el temps i gràcies a la reflexió cristiana, significa destruir els fonaments de la fe. Tot el que creiem, segons ells, ve directament de Jesús. Cosa que qualsevol persona mínimament assenyada sap perfectament que no és així ni pot ser així. A més, el mateix evangeli de Joan (14,26 i 16,13) ja diu allò de que l’Esperit ens ajudarà a entendre les coses i ens conduirà cap a la veritat completa... Realment, ens està fallant alguna cosa molt important. (Josep Lligadas)

divendres, 20 de juny de 2008

Òmnium Cultural

Ja sé que no és políticament correcte, però goso dir que a mi Òmnium Cultural cada cop m’agrada menys. Els objectius de l’entitat són, segons expliquen en els seus papers, “la normalització de la llengua catalana, la cultura i la identitat nacional de Catalunya”. I resulta cada cop més obvi que a treballar per la llengua i la cultura no s’hi dediquen gaire, mentre que, en canvi, dediquen la major part de les seves energies a promoure una versió molt específica de la normalització de la identitat nacional, que consisteix bàsicament a fer propaganda a favor de la independència de Catalunya, a vegades de manera subtil, i a vegades sense cap subtilitat. L’últim invent, aquest acte de dimecres que ve contra el Tribunal Constitucional, al qual pressuposen que haurien d’unir-se totes les forces polítiques catalanes.
A Òmnium Cultural, la llengua i la cultura sembla que només li interessin en funció de l’objectiu polític sobiranista. A la darrera Nit de Santa Llúcia, a Reus, el desembre passat, tot semblava dirigit cap aquí. A mi, que hi anava en tant que guanyador d’un premi dels considerats “menors”, el Joan Maragall, em van fer sentir com un comparsa perfectament prescindible o, més encara, com un convidat sobrer. Allà, els protagonistes eren els discursos inflamats dels dirigents d’ERC, i del mateix president d’Òmnium, Jordi Porta, que va parlar més del necessari alliberament de Catalunya que de la llengua i la cultura. I també va ser gran protagonista Joan Laporta, que per si algú no ho sabia és un important referent cultural nacional.
Jo penso que si els dirigents d’Òmnium creuen que la cosa prioritària és treballar per la independència de Catalunya, farien bé de deixar-ho clar, i dedicar-s’hi. I permetre que alguna altra gent menys sectària treballi, amb visió àmplia i unitària, per la llengua i la cultura catalanes, que prou falta ens fa. (Josep Lligadas)

dilluns, 16 de juny de 2008

Pobres pobres!

Quan estudiava Treball Social no recordo quin professor ens va dir que les institucions tendeixen a reproduir la matèria en què treballen.

M’ha vingut al cap quan he llegit aquest article d’un educador social, que fa tasques de monitor en un centre obert per a infants i adolescents amb dificultats, a Viladecans. Són menors que en molts casos no reben a casa l’atenció que necessiten, no s’acaben de trobar bé a escola i sovint no segueixen el ritme dels companys i els fa falta un acompanyament gens fàcil. Si les coses anessin com haurien d’anar, a mesura que els menors tinguessin més dificultats, els faria falta personal més preparat. Però a algunes administracions públiques passa justament el contrari. En el cas d’en Pau, l’educació d’aquests infants es deixa en mans d’una empresa subcontractada, que contracta temporalment, per deu mesos, monitors i no pas educadors. Monitors que no sempre estan preparats per fer una feina dura, que cobren poc, que s’han de buscar ells mateixos substituts si emmalalteixen i que, naturalment, així que poden canvien de feina. Amb la qual cosa els menors van veient desfilar un monitor rere l'altre i els punts de referència trontollen per tot arreu.

En d’altres situacions que conec són les persones que acaben de sortir de la facultat les que s’ocupen de treballar a centres penitenciaris o a centres tancats per a joves conflictius. Són feines que requereixen una bona formació, una certa maduresa personal i molta experiència i en canvi es confien a persones que corren el risc de cremar-se en l’intent.

Deu ser que sí. Que les institucions que tracten amb els més pobres tendeixen a reproduir la pobresa. En dos sentits: deixant d'atendre la gent amb la qualitat que necessiten i contribuint a fer precària la vida dels professionals que hi treballen. Mercè Solé

divendres, 13 de juny de 2008

Només veient la foto...

Marta, el teu comentari al meu satisfet article dels cinquanta anys del CPL m’obre la gana de parlar-ne més i explicar per què m’hi sento bé, en un lloc així.

“Només veient la foto fa que em tiri enrere”. I sí, és una foto tota masculina, com és la realitat del poder eclesial en aquests moments. Avui en posem una altra de més plural, de gent que estava bé junta en aquesta celebració. I, a l’empar d’aquesta foto, explico els meus motius de satisfacció.

El primer. Que a mi m’agrada escriure i explicar les coses que per a mi són importants. I les coses de la fe en general i de les celebracions en particular, ho són. I m’agrada poder ajudar-les a viure a molta gent, de molts nivells. I si aquesta ajuda la gent la rep des de la perspectiva que jo puc transmetre, que és la d’un estil de fe obert al món, que busca la igualtat, que creu en la llibertat i la justícia, doncs segur que tots plegats hi sortim guanyant. I això és el que faig, i fem, al CPL.

El segon. Que des del CPL hem pogut crear una xarxa de treball i de bones relacions que resulta molt agradable. Cap endins, amb tota la gent que treballem aquí, que com deia al post d’ahir, tenim ganes que les coses surtin bé i que nosaltres ens hi trobem bé. I cap enfora, perquè aquest és un lloc on molta gent que busca una Església oberta (només cal veure la relació amb la gent d’ACO!) s’hi pot sentir còmode.

I el tercer. Que deu ser bona cosa que un militant d’ICV com un servidor pugui treballar pacíficament en un lloc eclesial, i que un cristià que sempre que pot manifesta que ho és pugui ser a ICV també pacíficament. A vegades, amb aquesta presència simultània, sorgeixen complicacions i algun mal de ventre. Però a mi m’agrada, això de poder tenir finestres obertes i sentir-me bé amb la bona gent de la meva parròquia i amb la bona gent d’ICV.

Tot això no treu, és clar, que tingui clar que moltes coses haurien de ser diferents. Només faltaria. Però a mi em sembla que així també hi contribueixo. Una forta abraçada! (Josep Lligadas)

dijous, 12 de juny de 2008

50 anys, una satisfacció


Érem unes 220 persones, aquest matí, en la celebració dels 50 anys del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, el CPL. La meitat, més o menys, capellans. I en conjunt, una sensació de trobar-se en un ambient familiar, amable, tranquil. Cosa que, en aquests temps de crispacions diverses, sempre és molt d’agrair.
El Centre de Pastoral Litúrgica és una entitat privada, amb reconeixement eclesial, que ofereix materials per a les celebracions i per a la pregària, i que també fa incursions en temes més generals de fe, de vida cristiana, de formació, de compromís. Va començar l’any 1958, quan la missa es deia en llatí i d’esquena a la gent, amb un llibre que volia ajudar a entendre el sentit de les celebracions i dels seus diversos moments; després va liderar tot el procés de transformació litúrgica fruit del Concili Vaticà II; i des de llavors va oferint ajuts per celebrar millor, juntament amb llibres més d’estudi i aprofundiment.
Però segur que el que la gent més agraeix i fa que al CPL s’hi senti com a casa, és un doble sentiment: per una banda, que l’oferta de materials està guiada, en allò que és d’ús més directe (que és la majoria de coses) amb una voluntat de proximitat a la vida, a la normalitat de la gent, i amb ganes de transmetre un estil cristià obert i atent al món; i per l’altra, que l’oferta es fa de manera molt lliure, de forma que tothom pugui fer-ne allò que més últil li resulti i més oportú li sembli.
I encara una altra cosa. I és l’estil d’ambient de treball amb què es funciona. Vull dir la gent que està a la redacció, a l’administració, a la gerència... un esforç simultani de treballar bé i d’estar-hi bé, que segur que es deu transmetre de moltes maneres, i ajuda a crear el clima de què abans parlava.
El qui va donar l’empenta bàsica per tirar endavant el CPL va ser un capellà que el 1958 tenia 30 anys i després ha estat bisbe auxiliar de Barcelona, Pere Tena. I el qui va crear l’estructura de funcionament va ser un altre capellà jove, que ara està casat, Joaquim Gomis. Aquests dos han estat els personatges claus de l’entitat. I amb ells, i fins ara, molta i molta altra gent que ha empès aquest carro, i molta i molta altra gent que hi ha confiat. Certament que em sento molt satisfet i orgullós de treballar-hi. (Josep Lligadas)

dimecres, 11 de juny de 2008

Quinze dones

Ens vam reunir dilluns per veure com podíem participar en l’Entrellaça, la jornada de convivència multicultural organitzada per l’Ajuntament de Viladecans el dia catorze. Es faran activitats molt diverses: xerrades, danses, música, exposicions, i cadascú aportarà un plat preparat a casa per compartir i per tastar la cuina del veí.

La veritat és que les convocants ens vam sorprendre de l’èxit. Hi havia gent del Marroc, Argentina, Veneçuela, Bolívia, Equador, Brasil, Romania, Polònia. Disposades també a anar-nos veient amb una certa regularitat per xerrar i per aprofundir sobre algunes qüestions. Algunes d’aquestes dones són aquí amb la família, però n’hi ha unes quantes que estan molt soles. D’altres que no saben què fer amb uns adolescents que de vegades porten un llarg camí itinerant, perquè aquesta no és la seva primera experiència migratòria.

No sé com anirà. D’una banda em fa il·lusió i estic contenta, perquè em sembla que hi puc connectar bé. De l’altra, estic espantada per la dedicació que tot plegat pot comportar. Tendeixo a complicar-me l’agenda més del que seria raonable, i després no hi ha qui m’aguanti, per angoixada. També és final de curs i és un moment de cansament, avui especialment ja no puc amb la meva ànima… És que fa molt de temps que penso que això s’ha de fer i com que de moment qui contacta amb les dones sóc jo a través de la borsa de treball, doncs més val posar-s’hi. De fet, quan penso en el grup, em recordo d’aquell text que diu “ni or ni plata no tinc…”. Doncs no, ni papers ni feina no en tenim, però almenys unes relacions més humanes intentarem promoure-les…

En fi, els que sou cristians, reseu perquè ens en sortim totes plegades. Mercè Solé

Per cert, la fotografia és de l'escola de dones de Càritas de Viladecans, participant en una festa de Nadal muntada, junt amb altres grups, per l'ajuntament.

dimarts, 10 de juny de 2008

Viatge assembleari


Vaga de la Mohn, ja fa unes quantes setmanes. Els viatgers ens ho prenem amb una certa filosofia, després d’haver patit la incompetència de la Renfe durant uns quants mesos. Probablement ens hem enfortit. De fet no m’afecta gaire perquè a les set del matí, l’hora en què agafo el bus L97, encara funcionen els serveis mínims (50 % del servei en aquella hora) i tan sols notem el bus considerablement més ple.
Jo crec que els treballadors deuen tenir raó. Fa molt de temps que sento els xofers queixar-se de la quantitat d’hores extraordinàries que se’ls demana i de les conseqüents i insegures jornades maratonianes. I, es digui el que es digui, fer vaga sempre és d’entrada perdre molts diners de la pròpia butxaca i entrar en una dinàmica dura, d’haver de prendre decisions ingrates, i de fer-se mal veure per uns o altres. Representa una tensió considerable. I de fet l’experiència ens diu que només a través de la pressió s’aconsegueix que les negociacions avancin. Perquè sospito que les administracions públiques estan poc disposades a invertir en transport públic. I aquest és un conflicte anunciadíssim.
Doncs avui ens hem trobat un xofer que ha aconseguit posar-se el personal a la butxaca. Anàvem pleníssims. Molta gent dreta i alguna d’asseguda en llocs inconcebibles (als espais entre dos seients damunt la roda, a les escales del passadís del final…). Salutació atenta en pujar. Quan hem deixat Viladecans, ha parat el bus i ens ha dirigit unes paraules a través del micro: a les parades, obrirà les portes per davant i per darrere per baixar i per evitar-nos incomoditats; com que li sembla que tindrem calor, engega l’aire condicionat. Si algú té fred, que ho digui, i mirarà de regular-ho. Salutació atentíssima en baixar del bus. En fi, per sort ens porta aquest xofer i no la Magdalena Álvarez. Les circumstàncies són difícils per a tothom i s’agraeix un gest amable, així com la informació que els treballadors han anat passant als usuaris, cosa que també ha fet l’empresa.
La vaga no em fa la vida més agradable, però m’alegro de viure en un context polític i sindical que la fan possible. Això sí, que els serveis mínims es compleixin, i que el període de vaga sigui tan breu com sigui possible. Jo el dia que el L97 falla puc agafar la Renfe. Els treballadors –majoria estrangers– que tornen de la feina amb un bus nocturn que funciona al 25 % no tenen alternativa per tornar a Castelldefels, Gavà, Viladecans o el Prat a les dues de la matinada, després de la seva, també dura, jornada. I fa mal.

Mercè Solé

dilluns, 9 de juny de 2008

Han desaparegut


Primer em va costar veure-les. Unes prestatgeries blanques, al mig del pas, en les dues estacions de metro per les quals passo habitualment: Zona Universitària i Catalunya.
Em va costar associar-les amb la discreta publicitat que hi havia al voltant, potser perquè sempre hi passo corrent. L’invent és per a fer intercanvi de llibres. En portes un, en prens un. De fet no devien tenir gaire èxit, perquè només un parell de vegades hi vaig veure dos o tres llibres. Jo mateixa m’anava animant a portar-ne de casa, però és que sempre em costa desfer-me’n, i com que necessito un ampli espai de meditació previ per decidir què hi podria deixar, mai no trobo el moment de fer-ho. Tinc una tendència malaltissa a aferrar-me als llibres, encara que no els llegeixi o que no m’hagin entusiasmat. De fet la idea m’agrada, com m’agrada que a la biblioteca de Viladecans hi hagi un espai dedicat a l’intercanvi lliure i gratuït.
La sorpresa va ser, tanmateix, un dia que vaig canviar l’itinerari habitual i vaig passar per l’estació de la línea vermella a l’estació d’Espanya. Hi ha un quiosc just a tocar de l’andana, on vénen totes les andròmines típiques dels quioscos. I amb una caixa plena de llibres de segona mà que vénen a preus entre 1 i 3 €. Exactament el mateix tipus de llibre que es troba a les prestatgeries de lliure accés de les estacions. No sé d’on surten aquests llibres, però realment fan molt mal efecte.
Avui he tornat a passar per les prestatgeries i s’han esfumat. És una llàstima, sempre i quan, és clar, els llibres no servissin senzillament perquè algú o altre fes negoci…

Mercè Solé

diumenge, 8 de juny de 2008

Avui estrenem campanes


Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com les campanes que toquen o els platerets que dringuen.

Això deia Sant Pau. O sigui que el sol fet que les noves campanes sonin bé no fa la cosa. Aquest carilló que avui tan solemnement estrenem ha de ser un compromís per a la nostra comunitat si no volem tornar-nos vermells cada cop que soni.

Perquè un carilló és una presència pública de la nostra modesta església de la Montserratina. Una presència que desitgem de veritat al servei dels veïns i veïnes de la nostra ciutat, molt especialment de la gent més senzilla i d’aquelles persones que viuen en dificultat, perquè se senten soles, estan tristes o malaltes, no arriben a fi de mes o no són acceptades. Un espai obert a totes les persones vinguin d’on vinguin, pensin com pensin.

Però el carilló no és només presència pública. Per als homes i dones d’aquesta comunitat és una crida a escoltar la veu amorosa de Déu, a trobar-nos per resar i a rebre l’estímul necessari per fer això que sembla tan senzill: estimar els altres com Déu ens estima.

Tots nosaltres, prou que ho sabem, som campanes una mica desafinades o potser esquerdades, campanes de moltes formes, mides i materials, de sons molt diferents, però malgrat tot, Déu deixa en les nostres mans les seves melodies.

Que el nostre so, real i simbòlic, com a comunitat, sigui signe d’esperança i d’evocació d’estimació sincera i no solament el d'unes campanes que toquen!

Mercè Solé

dissabte, 7 de juny de 2008

Agraïment

Revisió de vida. Un fet que va sortint regularment: ens sentim privilegiats. De fet, objectivament, i tal com va el món, en som. També és cert que convivim amb moltes persones que viuen circumstàncies semblants a les nostres i que se senten permanentment amargades, o amb por, o ressentides.

El sentiment de privilegi i de felicitat de vegades va associat a la por de perdre aquesta mena d’estat “de gràcia” en què totes et ponen. Com si fos una estadística que s’hagués d’anar equilibrant. Però anant més a fons acabes veient que de fet la felicitat no sempre té a veure amb què et passa sinó amb com ho entomes. No és l’absència de desgràcies, o de lluites. Amb els anys pots cultivar una –potser fràgil– acceptació que la vida té alts i baixos, o que quan tu estàs bé el del costat ho passa malament. I aleshores tu pots ser suport de l’altre. I a l’inrevés. De fet una de les persones que ahir deia sentir-se més privilegiada passa unes circumstàncies personals per les quals no deu ser gaire envejada: problemes propis de salut i greu malaltia d’una persona molt propera.

En el fons hi havia un profund agraïment. I una certa pau davant de la certesa que haurem de viure coses que ens costaran, com morir-nos, per exemple, o la pèrdua de persones molt properes. I una íntima convicció que les nostres morts no tenen la darrera paraula i que la por es pot véncer. Que el dolor i el patiment no són l’única realitat de la vida. I que per això val la pena continuar les nostres petites o grans lluites encara que no en veiem els resultats.

Tot molt fràgil, si voleu. Tot basat en la confiança. Com diu el salm, “com un nen petit a la falda de la mare”. Aquesta confiança, i no la nostra habilitat, vàlua o privilegi personal és el que val.

Mercè Solé

dijous, 5 de juny de 2008

Diagnòstics

L’Ajuntament de Viladecans és a punt de posar en marxa el PRAM (Pla de recepció i acollida municipal) , un procés de diagnòstic de la situació de la immigració a la ciutat, per tal de veure quines mesures específiques d’acolliment cal desenvolupar i com cal formar administració, entitats i ciutadans per conviure en pau. Ho faran tècnics de la Diputació i penso que és una bona notícia, perquè permetrà desencallar un tema que fa molt de temps que demana una actuació decidida.

Dit això, he de confessar que no deixa d’entristir-me aquest sistema de funcionament. En primer lloc, perquè a l’Ajuntament hi ha, em consta, bons tècnics que fa temps que fan recomanacions que no són escoltades en relació a aquest tema i bons professionals que, també pel seu compte, s’han format tant com han pogut. En segon lloc, perquè, si bé és bo contrastar els diagnòstic amb gent de fora, que pot detectar tics i mancances que des de dins es fan difícils de veure, per obvis que siguin, la font d’informació acaben sent els tècnics de la casa i els membres de les entitats. I m’hi jugo el que vulgueu, que les mesures que es proposaran a partir de la diagnosi seran les mínimes previsibles, que no necessitaran cap filigrana prèvia.

De fet, en el mandat anterior, al grup municipal vam discutir-ne força, del tema dels estudis. Ens plantejàvem, abans que es parlés de la Llei de la Dependència, de fer un bon diagnòstic de la situació de les persones grans possibles usuàries de serveis a domicili. Em sembla que es va optar per encomanar l’estudi a fora. No sé si s’ha arribat a fer o no. Però de fet no hagués costat gaire de conèixer la situació, sense gaires pretensions, a partir de les dades censals, de l’experiència dels professionals de la salut i dels Serveis Socials i de revisar els procediments habituals de recollida d’informació a les entrevistes que es fan amb els usuaris. Podria ser una bona manera de motivar la gent que hi treballa, aprofitant la seva experiència, fent-los pensar sobre la feina que fan, desenvolupant la seva creativitat i implicant-los en les innovacions. Podria ser també una bona manera de convertir les dificultats objectives de la feina de cada dia en propostes concretes de millora.

Sigui quin sigui el mètode, però, l’important són les ganes de dur a terme algun projecte real, pressupostat i eficaç.

Mercè Solé

dimarts, 3 de juny de 2008

Un dia i un altre...


Acabo d'arribar de la borsa de treball de Càritas. Contacte amb dones molt diferents. Històries que s'assemblen en la seva dificultat.
Història 1. XX està treballant i viu amb una parella de gent gran. La dona té demència senil. L'home es veu que és molt malcarat. No té dies lliures. Li proposo que vingui a una reunió que farem la setmana vinent per si es pot muntar algun grupet de dones en situació semblant. Em diu que vindrà. Me la miro bé i veig que arrenca a plorar. "¡Es que estoy tan sola!". Comença a parlar i no acaba: l'home de qui té cura exigia tocaments a més de fer la feina. N'ha parlat amb els fills de la parella, que li han donat tot el suport i finalment han entès el motiu pel qual a aquesta parella les dones els duraven tres setmanes a tot estirar. Però el dia a dia continua sent molt desagradable.
Història 2. Una altra XX fa un any que és aquí. De la seva situació personal no es dedueix que pugui tenir papers amb rapidesa, però un advocat li ha fet tots els tràmits. El permís li han denegat, però l'advocat li ha cobrat 300 €. Jo penso que li han pres el pèl.
Història 3. La tercera XX d'aquesta tarda ha vist com ingressaven la persona que cuidava a casa seva. Ara, a més de canviar de feina -ha trobat una suplència de dia- ha hagut de llogar una habitació: 250 € al mes, subministraments a part.
Històries velles d'una sola tarda. Per al món en què vivim són immigrants sense papers. Però, a l'estil de la JOC, diem: Una dona immigrant val més que tot l'or del món.
Mercè Solé
Com sempre, he robat la fotografia del Photoblog de Jordi Bertran.

dilluns, 2 de juny de 2008

Excés de zel

El Periódico d’ahir explicava que el test d’ADN s’utilitza en alguns casos per concedir la reagrupació familiar. Sembla que, un cop concedits els permisos de reagrupació familiar per part de la corresponent Delegació del Govern, els consolats espanyols d’alguns indrets si sospiten que hi ha falsedat en la documentació aportada, proposen la realització de proves d’ADN per garantir que realment el parentiu al·legat existeix. De fet sembla que la prova s’ha fet a 177 ciutadans. En aquests moments es coneixen els resultats de 86 anàlisis. Només una de les proves ha donat resultat negatiu.

No sé qui paga aquestes proves, si els interessats o el govern. En qualsevol cas, el procediment s’allarga innecessàriament, té un cost econòmic elevat i tot plegat sembla que fins al moment ha posat en evidència un sol cas de falsedat. Això sí, el personal dels consolats corresponents (sembla que a la Xina i a Nigèria) han quedat com a perfectes guardians de les Europes. Tant de bo utilitzessin el mateix afany de rigor en el frau a Hisenda o en la prevenció d’accidents laborals. Jo crec que això sí que ens sortiria a compte! Perquè pel que sembla els consolats concedeixen els visats de forma força arbitrària i, en alguns casos, amb procediments clarament corruptes, com és el cas, deia el diari, de l’ambaixada espanyola al Pakistan. La manca de personal, les subcontractacions i la corruptela habitual en les administracions públiques de molts països d’origen de les persones que volen instal·lar-se a casa nostra són terreny abonat per a aquestes coses. Però els qui sempre s’emporten l’etiqueta de delinqüents són els immigrants. I a qui s’apliquen mesures de control és a ells i no a qui caldria.

L’article també informa que El Defensor del Poble, CCOO, Càritas, i ICV-EuiA, entre d’altres, han denunciat aquestes actuacions consulars “injustes”. Moltes gràcies a totes elles. Mercè Solé.

diumenge, 1 de juny de 2008

Memorable incest


El de La Walkíria l'altre dia al Liceu. Waltraud Meier i Plácido Domingo, entre d'altres, van fer possible escoltar una magnífica versió concertant (com si fos un concert, sense representar) d'aquesta òpera. Els amors dels germans Siegliende i Siegmund, esguerrats per influència de la dona de Wotan, una Fricka inquisidora, amb un esperit de posar ordre i de venjança digne de la millor Cope. Val a dir que les criatures eren filles d'una altra dona i que a aquest déu, com a Wagner mateix, li agradava el marro.
Sempre em sorprèn que esdeveniments com aquest passin relativament tan desapercebuts. ¿Potser perquè el Plácido és del Madrid i políticament conservador? ¿Potser perquè es vol considerar que l'òpera és un espectacle elitista i en canvi en Santi Santamaria, que surt als mitjans catalans dia sí i dia també, amb maniobres força sospitosos, per cert, forma part de la cultura popular?
De fet Plácido Domingo és part de la meva educació sentimental i musical. La primera vegada que el vaig sentir cantar va ser el dia de Nadal de l'any 71 o 72 amb Manon Lescaut, de Puccini i la veritat és que vaig quedar commocionada. Jo deuria tenir 15 o 16 anys i era la primera vegada que una òpera m'agradava de debò. Recordo una professora de cant plorant a l'escenari, després de la representació, i l'impacte que tot allò va tenir en el públic del galliner, que era el meu, és clar. Sempre ha anat venint pel Liceu, però els primers anys van ser especialment significatius: Andréa Chénier, Un ballo in maschera, Aida, Les Vespres Sicilianes, Carmen, Tosca... Aleshores, la Caballé estava en forma i feien un bon tàndem. A casa ens gravàvem les retransmissions de les òperes a base de fer silenci i aguantar un micro al costat de la ràdio, perquè encara no teníem radiocaset.
Ara, amb 67 anys, manté la veu en molt bones condicions i ha acumulat una gran saviesa musical. M'encanta escoltar-lo cantant Wagner, perquè són papers que habitualment canten tenors potents, "heroïcs" en diuen, que solen tenir gruix i potència, però un timbre una mica matusser. Domingo hi incorpora un color llatí, de tradició musical italiana, per dir-ho d'alguna manera, molt bonic i un fraseig una musicalitat infinites. Potser la musicalitat és la característica de tots aquests intèrprets d'aquesta versió del Liceu, cosa que s'agraeix.

En fi, que em va agradar.

Mercè Solé