divendres, 27 de febrer de 2009

Sempre et renyen...


O aquesta és la sensació que tens quan reps una carta d'alguna administració pública en general i de l'Ajuntament de Viladecans en particular. Faig de secretària de dues entitats i quan rebo cartes, encara que sigui per dir-me que han rebut tal o qual documentació i que tot està en ordre, fan servir uns termes d'un llenguatge administratiu tan sec, que resulta antipàtic. Un exemple: quan reben la memòria i els projectes de cada any, a més de tot el que legalment ens han de dir en aquest estrany argot administratiu i legal que gasten, i que de vegades costa d'entendre, podrien desitjar-te bon any, o encoratjar-te a continuar treballant..., o senzillament fer servir una salutació una mica amable!
Un altre exemple. Darrerament han començat a utilitzar els serveis d'una empresa privada per fer el repartiment de correspondència, una empresa de Viladecans, per cert, que s'encarrega també de l'atenció a domicili, el correu, el càtering dels actes protocolaris... El text de la nota que fan servir diu: Comuniquem que hem realitzat el primer intent d'entrega d'una carta amb acusament de rebuda de l'Ajuntament de Viladecans. L'informem que segons allò establert en l'article 59.2 de la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de Règim Jurídic de les Administracions Públiques i del Procediment Administratiu Comú, es repetirà una sola vegada i en una hora diferent durant els tres dies següents.
Sembla que et renyin per no ser-hi i no et donen cap alternativa si no és estar-te pacientment a casa esperant que tornin a trucar a la porta. No diuen tampoc quin departament de l'Ajuntament t'envia allò i en relació a què. Almenys els avisos de correus et diuen que pots passar a buscar la carta pels seus locals a partir de l'endemà. i els horaris en què pots fer-ho, si pots autoritzar a algú i què has d'aportar. La tercera vegada que m'hi he trobat he optat per trucar al telèfon que hi ha a l'imprès. I, efectivament, pots passar-hi a recollir la carta en les mateixes condicions que correus. Això sí, a diferència de l'estafeta de Correus, la seu d'aquesta empresa està plena de propaganda del PSC. Lleig. Si fan un servei públic s'haurien d'abstenir de fer propaganda de partit. De fet no és cap sorpresa la vinculació d'aquesta empresa amb el Govern Municipal, però podrien mantenir les formes. O no?

dijous, 26 de febrer de 2009

Probablement


Probablement Déu existeix: gaudim, doncs, de la vida!
Probablement els que han fet la campanya no són males persones: reconeguem-ho!
Probablement la campanya servirà per parlar de Déu: no és pas mala notícia.
Probablement alguns creients mirarem de viure la fe amb més alegria: quin bé de Déu!
Probablement la campanya es refereix a un altre déu: no ens hi amoïnem massa, doncs!
Probablement aquest adverbi deixa una escletxa per a la creença: aprofitem-la!
Probablement Déu es resisteix a quedar tancat a les sagristies: surt en bus!
Probablement uns i altres no podem “provar” gaire res; però podem raonar i viatjar junts!

(Aquest text ha estat publicat al Full Parroquial de Cardona, i nosaltres l’hem trobat reproduït a la revista “El Pregó”)

dimecres, 25 de febrer de 2009

Serials i sindicalisme


Sempre m'han agradat els serials. De petita, els escoltava per la ràdio. Ara els veig per la tele. M'he enganxat a "Amar en tiempos revueltos" que, de fet, tot i passar a Madrid, és com si no hagués sortit de TV3. Total, és Benet i Jornet igual, amb uns quants actors d'aquí, trànsfugues alguns del "Cor". M'agrada perquè és un culebrot amb més ingredients tradicionals -noia cegueta inclosa i ambient una mica de "sarsuela"- que segueix, jo penso que amb molt menys encert, les passes de "Temps de silenci": el franquisme viscut des de la vida quotidiana i amb sentit crític (en aquest serial fins i tot la noia "cegueta" resulta ser una compromesa comunista en la clandestinitat). Jo hi trobo força anacronismes, però el conjunt em té enganxada.
I més des que fa uns dies hi ha una novetat argumental: una de les protagonismes es presenta a les eleccions sindicals. Aprofiten per fer pedagogia sobre el tema. I a mi francament m'agrada. El tema sindical diuen, jo penso que amb raó, que és la ventafocs de la democràcia. És un tema amb poc glamour. Institucionalment no s'ajuda gaire a animar a la gent perquè es presenti a les eleccions o perquè faci bon sindicalisme. Sento rondinar molta gent pels seus representants sindicals, si en té, però no veig gaire entusiasme a assumir una responsabilitat on ets al punt de mira de companys i caps, o senzillament a participar amb consciència d'assemblees i grups de treball. Per tant, celebro que a l'argument hi hagi aquell sinistre personatge (que sempre sol ser-hi, d'una forma o altra) que anima els altres a demanar coses que ell no està disposat a defensar, o aquell empresari que voldria manipular els resultats perquè no surti determinada persona. I celebro que "la bona" sigui sindicalista, vés per on!
Mentrestant al Frívol-Club de TV3 un dels col·laboradors habituals diu, sense que li caigui la cara de vergonya, que "els treballadors de bars i restaurants si no volen inhalar el tabac dels fumadors, que canviïn de feina". Aquests sí que tenen assumits quins són els drets i deures dels treballadors!
Mercè Solé

dimarts, 24 de febrer de 2009

Només així podrem resar plegats


Germans nostres,
que esteu en el primer món:
Perquè el seu nom no sigui blasfemat,
perquè vingui a nosaltres el seu Regne,
i es faci la seva voluntat,
no només al cel sinó també a la terra.
Respecteu el nostre pa de cada dia,
renunciant, vosaltres,
a l’explotació diària.
No us entossudiu
a cobrar-nos el deute que no hem contret,
i que us van pagant els nostres infants,
els nostres famolencs, els nostres morts.
No caigueu més en la temptació
del guany, del racisme, de la guerra;
que nosaltres mirarem de no caure
a la temptació de l’odi o de la submissió.
Ans deslliurem-nos, els uns als altres,
de qualsevol mal.
Que només així podrem resar plegats
l’oració de família
que el germà Jesús ens va ensenyar.
Pare nostre, mare nostra,
que esteu en el cel i en la terra.

Pere Casaldàliga

dilluns, 23 de febrer de 2009

Directiva de la vergüenza

Los Estados de la UE prepararon desde 2005 un procedimiento para justificar la expulsión de los /las inmigrantes, llamado la Directiva del Retorno en previsión a la caída del mercado de trabajo, conocida como la Directiva de la vergüenza. Europa se militariza con muros, vallas, barreras en pleno siglo XXI desuniversalizando los derechos humanos. Criminaliza el simple hecho de ser inmigrante, seres humanos sin recursos ni papeles, que se verán forzados a retornar, sin posibilidad de volver a pisar suelo europeo, como si de peligrosos delincuentes se tratase.
Se les podrá detener con una simple orden administrativa y no judicial. Podrán ser recluidos hasta 18 meses en centros de internamiento cuyo número en suelo europeo supera los 280, contando con 10 en España y 2 en Cataluña,” los guantánamos europeos”. También se podrá expulsar a menores sin tener garantías de que regresen con sus familias. Una vez fuera no podrán volver en cinco años
¡No sería necesario elaborar una nueva directiva sobre unas bases conformes a la idea que tenemos sobre la dignidad de las personas! Pero la vergüenza no la ostentan sólo los gobiernos y europarlamentarios, es sin duda la vergüenza de todos y todas, de quienes somos europeos/as, de las sociedades embriagadas de consumismo y miedo, es la vergüenza de nuestra incapacidad, de nuestra falta de compromiso. ¡Y qué decir de los cristianos que consentimos impasibles y no hacemos nuestras las palabras de Jesús “ Porque fui extranjero y no me acogisteis”(MT,25)!
Una imagen no me deja tranquila en el paso obligado que hago al entrar en Barcelona. De continuo anclados en el puerto siempre hay yates y transatlánticos de ocio y diversión que avanzan a la luz del día y pienso en pateras de miseria e infortunio en la oscuridad de la noche. ¡Qué mundo es éste! La directiva de la vergüenza llega en estos momentos para denotar aún más el estado autista e inhumano por parte de los países más ricos hacia los empobrecidos. Emigrar no es un crimen y sí lo es el sistema económico mundial (el 11% de la población mundial consume el 88% de los recursos) que fuerza a la gente a salir para sobrevivir. ¡Pensar que podrán ser encarcelados después de jugarse la vida y que esos hombres y mujeres están hechos de nuestra misma materia y sueños!.
Se nos llena la boca diciendo que no hay razas, que “todos pertenecemos a la misma raza humana” que es políticamente incorrecto llamar negros a los subsaharianos, que no está bien hablar de ilegales. Puede que aun no sea demasiado tarde para frenar esta locura que debe ser regulada en cada país y para que no suenen a hueco las afirmaciones anteriores.
Los que creemos y apostamos por el hombre hecho a imagen y semejanza de Dios afirmamos que la verdad es ponernos del lado de los desplazados, de los que se ven obligados a cruzar vallas y fronteras y de los que creen en un mundo para todos.
Teresa Losada
Publicat a
Crit Solidari, 1. Febrer 2009

diumenge, 22 de febrer de 2009

Schubert i Brahms


Aquests dies passats vaig ser enormement feliç de poder escoltar el baríton Matthias Göerne, primer al Liceu, amb el cicle "Die schöne Magelone", de Brahms, i després a l'Auditori de Girona, amb el Viatge d'Hivern de Schubert. Feliç per molts motius:
1. Matthias Göerne, deixeble de D. Fischer-Dieskau i d'Elisabeth Schwarzkopf, canta extraordinàriament bé i és un goig sentir-lo. No entenc gaire perquè no se'n fa més difusió fora dels àmbits estrictament de "música clàssica".
2. Schubert i el Viatge d'Hivern m'encanten i són al fons al fons de la meva passió per la música. Vaig començar amb 10 o 11 anys escoltant l'Anton Dermota amb La Bella Molinera i el Viatge d'Hivern a la capella de Santa Àgata i l'experiència realment em va colpir. Tant... que més endavant em vaig animar a estudiar alemany per poder entendre bé el text... I vaig acabar fent-ne l'especialitat a la facultat de Filologia. És una música que m'emociona, que quan estic molt feta pols em resulta gairebé terapèutica, és tornar a alguna cosa estimada i coneguda. Tot i que el Viatge d'Hivern és tan trist que de vegades em costa posar-m'hi.
3. No coneixia gaire (només algunes cançons "soltes") del cicle "La bella Magelone" de Brahms. Em va encantar. Són sobre un text de Ludwieg Tieck, que recitava en Jordi Dauder (en una traducció resumida i adaptada). La música de Brahms té un punt que m'agrada molt. D'una banda pot ser tan contingut i delicat com el romanticisme de Schubert i de l'altra recull la manera de fer de Schumann, que aquest sí que era un romàntic desbordat i encantador. És com si li fes vergonya mostrar-se tendre a primera vista. Em sembla que aquest comentari no deu ser gens ortodox des del punt de vista musical, perquè no hi entenc gens, però jo ho visc així.
4. M'estic posant en remull per anar a sentir en Thomas Quasthoff al Liceu, el 17 de juny, que canta La Bella Molinera. En Thomas Quasthoff també és un cantant de primera línia, afectat per la Talidomida en el seu físic, i per la via directa amb Schubert, per l'espiritual. Us el deixo en il·lustració cantant la primera cançó del Viatge d'Hivern, acompanyat per Daniel Baremboim.
Que vagi de gust.
Mercè

dissabte, 21 de febrer de 2009

La borsa de treball de Càritas de Viladecans

L’any 2007 van passar per la borsa de treball de Càritas 72 persones. L’any 2008, més del doble: 148, a les quals hem pogut atendre només amb 54 ofertes de treball. La major part d’aquestes ofertes són per a l’atenció de persones grans en domicilis particulars, sovint vivint en el mateix domicili on treballen, i he de dir també que sovint en condicions poc agradables.

D’aquestes demandes de feina, 139 provenen de dones i 9 d’homes; 13 de persones de nacionalitat espanyola i 135 d’estrangeres, sobretot de Bolívia (37), Marroc (27), i Equador (21). 70 d’aquestes persones tenen entre 20 i 40 anys. Moltes tenen els fills i filles al seu país d’origen. Una curiositat és que el percentatge de nacionalitats d’origen no lliga gaire amb les dades del padró. Suposo que deu ser perquè funciona molt el servei de “boca a orella”. El col·lectiu bolivià no és el més nombrós d’entre els llatinoamericans a Viladecans, però som especialment coneguts dins d’aquest grup.

La borsa de treball va néixer sobretot com un servei a les persones que busquen feina i que no poden adreçar-se als serveis públics d’ocupació ni fer cap formació perquè no tenen papers. Ha esdevingut també un servei a famílies, de vegades prou angoixades, que necessiten algú per tenir cura de la gent gran de casa. La veritat és que la demanda d’aquestes 33 persones amb permís de treball i 13 amb nacionalitat espanyola s’escapa de les nostres possibilitats i no sé si té gaire sentit, perquè a la pràctica és abocar gent contractable dins de l’economia submergida. De tota manera, nosaltres acollim tothom, recomanant a qui ho pugui fer que s’adreci als serveis públics.

He de dir que no conec ningú que hagi trobat feina anant a l’Oficina d’Ocupació. Però cal anar-hi i insistir: per ser-hi inscrit, per buscar feina, per fer formació.
Mercè Solé

dijous, 19 de febrer de 2009

Constatacions lingüístiques

Els que aneu llegint aquest blog ja sabeu que no som gaire nacionalistes, nosaltres. Però això no treu que no comencem a estar una mica tips de la política lingüística que se segueix a Viladecans:
1. Carta de la biblioteca: només en castellà.
2. Carta del Consell Comarcal: només en castellà.
3. Propaganda-goigs PSC en relació als miracles-Zapatero: portada bilingüe i contingut només en castellà.
Fins i tot sovint els cartells de l'agrupació local d'ICV de Viladecans apareixen només en castellà!
Jo he de dir que davant una possibilitat de comunicació prefereixo que m'entenguin i no em sap cap greu fer les coses bilingües, però aquest oblit continuat del català em sembla gravíssim per part dels partits polítics i de les administracions públiques. Per no parlar d'altres coses, que no he pogut encara contrastar per saber si les he entès bé: una entitat de la ciutat acaba de fer una web amb suport tècnic municipal... només en castellà. Em vaig oferir per traduir-la si els feia falta i poder fer així o la web totalment bilingüe o editar-ne una part en català i una altra en castellà. L'entitat em van dir que el criteri municipal era o en castellà o en català. En un context com el de Viladecans ja es veu que a la pràctica serà només en castellà.
Sospito que no es fa tant per qüestions ideològiques sinó per mandra i deixadesa pura i dura, que ja és trist.
Mercè Solé

dimecres, 18 de febrer de 2009

Crit solidari


És el nou butlletí de l'Equip de Pastoral Obrera del bisbat de Sant Feliu de Llobregat i que podeu trobar aquí. La veritat és que és un equip que hem començat amb ganes. Hi ha gent que pertany a la GOAC, a l'ACO, a la JOC... però també persones vinculades amb Càritas i amb parròquies, de manera que a la pràctica formem una mena de grup de pastoral social que fa un any que ens hem posat a caminar. Tots i totes amb una agenda que sobreïx, i la feina que tenim per trobar-nos, però estem ben avinguts.
Aquest butlletí és una de les accions que ens proposem. La idea és donar a conèixer la realitat social que vivim al bisbat, un bisbat molt divers en formes de vida i de treball, així com compartir "bones pràctiques" pastorals i facilitar eines per anar treballant l'acollida de les persones immigrades a les nostres parròquies i moviments. Res gaire original, res potser gaire brillant. Precisament ara que encetem una crisi que repercuteix en la vida quotidiana de moltíssima gent és important anar-nos interpel·lant sobre la nostra solidaritat, sobre com anar a les causes d'aquestes situacions i ajudar-nos a veure com Jesucrist és present en aquesta realitat obrera.
No tenim receptes ni solucions màgiques. Senzillament anem treballant, cadascú des del seu àmbit, en diverses realitats socials, polítiques i sindicals de base. I ens aprofitem de la feina ben feta que han fet d'altres, com el grup de capellans que van treballant això de la Pastoral Amb Immigrants.
En aquest sentit anem fent en la mateixa direcció que la Carta Pastoral sobre la crisi que el nostre bisbe va promoure. Ara tenim en l'horitzó un parell de taules rodones... Ja us informarem.
Mercè Solé

dimarts, 17 de febrer de 2009

Dies irae


1. Avui he tingut una tarda molt tensa a Càritas. Ha vingut una parella, amb tres criatures, exigint que els donguéssim aliments ja, perquè tots dos estaven en atur i ho necessitaven. Jo no m'encarrego dels aliments. Els he dit que primer havien de passar pels serveis socials. M'han respost que hi ha llista d'espera per tres mesos (cosa que demà penso comprovar, perquè si és així ja podem plegar). La parella era molt jove i molt agressiva. En d'altres circumstàncies se'ls dóna un ajut d'urgència fins que no contacten amb la treballadora social. Però avui no sé si jo tenia el dia creuat o el tenien ells, però com que venien tan agressius no m'ha semblat gaire prudent derivar-los al grup de dones que demà farà la distribució d'aliments. Estan molt desbordades, i sé que avui el camió d'aliments no ha arribat -en desconec el motiu- i demà pot ser un dia complicat.
L'home no cedia gens. Quan ha vist que jo tampoc no ho feia, ha anat pujant el to i ha acabat esbroncant-me a crits davant de tothom, esmentant tots els meus parents i desitjant-me que em morís ben aviat d'un càncer ben fort. La cua de gent que m'esperava, les mares i els nens de la catequesi s'han quedat d'una peça. La parella ha aprofitat per felicitar les pasqües també als immigrants, amb el discurs que a ells sempre els ajudem, i a la gent del país, no. Em temo que aquesta cançó la continuarem escoltant ara que venen les vaques flaques.
He de dir que m'he sentit fatal, perquè la seva ira era expressió de la por, del sentir-se mal atès i també, penso, d'una certa imprevisió. I perquè en el fons tenia raó. Potser la meva duresa venia pel prejudici del "és la família típica i crònica de Serveis Socials que es desperta a última hora". Penso que els serveis socials efectivament estan també molt desbordats, que l'ajut que els podem oferir des de Càritas és minso en relació a les seves dificultats. I no m'agrada adoptar el paper de dura ni entomar el xàfec. Jo no m'he sabut explicar ni donar alternatives i he actuat amb tics de funcionària perquè tampoc no tenia resposta i perquè m'he deixat tocar per la seva agressivitat. En comptes d'acollir intentava treure'm el mort de sobre...
2. Al vespre tocava Liceu, el rèquiem de Dvorak. Hi he arribat tard, perquè tota aquesta discussió m'ha impedit plegar a l'hora i perquè m'he trobat l'acostumat embús i un accident... Com que m'he perdut vint minuts de concert, he pogut anar a la "bombolla" (el lloc on ens tanquen els qui arribem tard mentre no ens deixen entrar a la sala, dotat d'altaveus i una gran pantalla on es veu amb detall l'escenari) i he vist la Sonsoles Espinosa cantant. M'han agafat ganes d'anar-la a veure a la sortida i de traspassar-li la mala llet que portava a sobre: que li expliqui al seu marit que això és la crisi i que no són els banquers precisament qui se n'emporta les bronques i qui topa directament amb el patiment de la gent. Mentre ells canten beneficis i van de xulos, la gent no sap amb quins recursos fer front a la pobresa.
3. Dies irae, dies illa... Avui n'he fet un tastet.
Mercè Solé

dilluns, 16 de febrer de 2009

Avui fa un any...

... començàvem aquest blog. De fet fa uns quants dies que no tinc un moment per escriure-hi. A més de viure mig enganxada a un ordinador, servidora ha de planxar de tant en tant, cuinar i treure la pols... I té compromisos diversos amb entitats i persones a atendre. I necessitat d'estar amb la gent... I unes quantes cartes personals pendents de contestar... I moltes ganes d'escriure perquè curiosament ara penso "en blog", encara que alguns dels "posts" mereixerien l'etiqueta de "tonteries". Però és una forma de comunicar-me (sovint no sé gaire concretament amb qui) i d'ajudar-me a pair la vida en la seva multiplicitat i a pensar. De fet va començar com a blog amb ganes de fer política i els companys d'ICV deuen al·lucinar perquè no en parlo gaire, i en canvi el tema cristià m'ocupa molt. La vida és així. També constato que m'és molt més fàcil trobar una estona per al blog que fer pregària (no sé si això forma part del llistat de pecats de l'Església Catòlica però, informalment, ho deu ser). De fet pensar què poso al blog de vegades es converteix en acció de gràcies.

Gràcies als qui teniu la paciència de llegir-nos. I gràcies als qui ens aneu comentant pacientment la jugada! (i gràcies al Ramon Bassas pel seu constant assessorament tècnic i de novetats blocaires, que s'agraeix).
I ara, sense temps ni de posar-hi una imatge, me'n vaig cap al dentista....

Mercè Solé

dimecres, 11 de febrer de 2009

Mala fe, molt mala fe


Preneu nota d'una immobiliària i d'una entitat bancària de qui val més no refiar-se per cap concepte: Expofinques i el Banc de Santander. És la història, per a no dormir, de la Núria i el Daniel, una parella molt jove que aquest estiu es van animar a comprar-se una caseta al barri del Carmel: una zona tranquil·la, una casa vella però en bones condicions, un preu relativament assequible (240.000 euros) i molta, molta pressa per part de les venedores i de la immobiliària, que els va facilitar també el contacte amb el Banc per la hipoteca. Una hipoteca que durarà 40 anys.
La parella, com la major part dels treballadors, no es compra un pis cada dia, i va voler prendre precaucions. Tampoc no és del barri. Va assessorar-se amb el registre de la propietat, per comprovar si hi havia càrregues i si les propietàries efectivament ho eren, i va trucar per telèfon l''Ajuntament per saber si la finca estava afectada per algun pla urbanístic. I no, no ho va estar... fins al cap de quinze dies d'haver signat l'escriptura.
La finca està afectada per un pla de millora del Carmel i haurà d'anar a terra si no prosperen les al·legacions que s'han presentat. De fet s'havia fet un intent d'aprovació del pla al febrer, intent que va fracassar per l'oposició del PP, ERC i CiU. Al juliol, després d'haver-hi introduït alguns canvis, negociats amb ERC, es va aprovar.
Les presses de les propietàries i de la immobiliària tenien, doncs, una finalitat clara: "col·locar" la casa abans que quedés afectada. I van amagar als compradors aquesta pública i reconeguda possibilitat d'afectació fins al final. De fet, a l'escriptura en l'apartat en què accepten fer-se càrrec de les despeses d'escripturació, es diu de passada que els compradors "manifiestan conocer y aceptar la calificación urbanística de la finca adquirida". Sí, és clar. La de la data en què se signa.
És probable que legalment sigui tot correctíssim, però l'ètica d'aquest personal brilla per la seva absència. És, certament una estafa. I no deixa de soprendre'm que un banc que probablement posa tres mil pegues per a qualsevol tonteria, accepti -perquè la parella té feina fixa i compta amb avals familiars- semblants tractes quan segur que coneixien la situació.
Si les al·legacions de la Núria i en Daniel -la seva casa és just a la frontera d'on comença l'afectació- no prosperan veuran enderrocar-se casa seva, rebran una indemnització per la meitat aproximadament del que els ha costat i, mentre continuen pagant la hipoteca, hauran de fer front primer al lloguer d'un pis i després a la compra d'un pis de protecció oficial.
L'actitud de les propietàries, d'Expofinques i del Banc no té nom. O sí que en té.
Mercè Solé

dimarts, 10 de febrer de 2009

Eluana Englaro ha pogut morir. Lloat sigui Déu!

El primer sentiment que vaig tenir quan vaig saber que Eluana Englaro havia mort va ser el d’un gran alleujament. I el segon, el de donar-ne gràcies a Déu. Déu, el Déu de la vida, el Déu ple d’amor que Jesús ens va fer conèixer, no pot ser que volgués aquesta prolongació artificial i irracional d’una vida que no tenia res de vida, encara que continués mantenint determinades funcions vitals.

No, no puc creure que això fos el que Déu vol de nosaltres, ni puc creure tampoc que aquesta sigui la mirada que Jesús ens convida a tenir davant les persones, sobretot davant les persones en situació de dolor. De manera que em quedo amb aquest sentiment: donar gràcies perquè, finalment, Eluana Englaro ha pogut entrar en la pau de Déu. (Josep Lligadas)

dilluns, 9 de febrer de 2009

Profesión: su sexo


És l'ofici de la C., una veïna de Viladecans, segons consta en la seva declaració com a testimoni de l'assassinat del seu marit durant la Guerra Civil en un document oficial que es pot consultar a la web del Ministeri de Cultura i que està datat l'any 1944.
Llegit avui fa mal a les orelles: la professió de les dones no té ni nom: "(la propia de) su sexo". Deu ser perquè a la pràctica resulta molt difícil de definir aquesta professió: pagesa -en aquest cas- i tenir cura de la casa (de l'economia, de la cuina, de la compra, de la roba, del manteniment...), dels grans i malalts, de la canalla... Quan no hi havia rentadores ni altres electrodomèstics.
I no sembla possible que la dona tingui cap altra professió que la que té i que segons sembla "no li és pròpia".
Per no parlar d'altres interpretacions... Que això de "profesión: su sexo" també té altres lectures...
Per sort, es nota el pas del temps. Tant de bo l'anacronisme ho fos per a tot el món.

dijous, 5 de febrer de 2009

Eluana Englaro


Costen d’entendre, els criteris amb què les jerarquies de l’Església exigeixen tan aferrissadament que s’utilitzin tots els recursos de la ciència moderna per mantenir en una vida clarament artificial a l’Eluana Englaro, i alhora es neguen amb la mateixa rotunditat a fer servir aquests mateixos recursos perquè una parella pugui tenir fills mitjançant la fecundació in vitro. Jo l’única diferència que aconsegueixo veure-hi és que en el primer cas la ciència serveix per prolongar una tragèdia, mentre que en el segon el que s’aconsegueix és promoure l’alegria. I no sóc capaç de creure que l’Església consideri digna la primera cosa i indigna la segona.

I costa igualment d’entendre que tot això es dugui a terme amb el suport incondicional d’un personatge tan sinistre i amoral com Silvio Berlusconi, que ha demostrat de totes les maneres possibles no sols el seu menyspreu als criteris evangèlics de l’honestedat i la preocupació pels febles, que algú podria considerar criteris esbiaixadament progres, sinó també el seu menyspreu a tots els criteris de la moral més clàssica pel que fa a la vida matrimonial...

De veritat que és incomprensible. Suposo que hi ha un afany d’impedir que les persones utilitzin la seva raó per enfrontar-se a les perplexitats i complicacions de la vida, per por de perdre un control que de fet ja fa molt de temps que està perdut... Sí, és clar que amb un ús de la llibertat personal sense cap autocontrol es poden fer bestieses. Però també amb aquest afany de control exterior se’n poden fer, i de ben grosses. Em sembla que qualsevol persona guiada per la raó i la sensibilitat humana s’adona que pretendre impedir que Eluana Englaro pugui morir tranquil.lament no té cap sentit ni cap justificació. I Jesús, em sembla, o almenys això és el que jo he après llegint l’evangeli, ens va ensenyar a moure’ns guiats per la raó i la sensibilitat humana. I gosaria dir que aquestes són les bases que fonamenten i fan real l’amor. (Josep Lligadas)

dimecres, 4 de febrer de 2009

Nerone i Poppea, eròtica i poder

Ahir vaig poder veure L'Incoronazione di Poppea (1647), de Claudio Monteverdi, al Liceu. El public va quedar estabornit, o endormiscat, perquè, tot i que l'òpera és ben bé una creació barroca, Monteverdi s'allunya molt dels gustos liceístes. Jo també vaig passar algun moment de crisi, però em va semblar un muntatge esplèndid d'una òpera preciosa i molt ben interpretada. La veritat és que la bellesa d'alguns duets treu la respiració.
Curiosament, al contrari del que sol passar a les òperes, on el text sovint és infumable, aquesta vegada tenia la seva gràcia. Partint dels historiadors clàssics, el llibretista proposa una àcida reflexió sobre les martingales de Poppea per arribar a ser emperadriu. I és que, com diu Eros només començar, allà on hi és ell, la "Virtut" no hi té res a fer (la pobre i poc agraciada Virtut sortia amb crosses!). I efectivament, Poppea aconsegueix que Sèneca sigui convidat al suïcidi, si és que se'n pot dir així, i que Neró repudiï la seva dona...
Un argument intel·ligent i molt actual. Jo vaig pensar en alguns poderosos dels nostres imperis que recentment han reforçat i renovat l'eròtica del seu poder amb l'eròtica de debò... Confio que els vagi a ells -i a nosaltres- millor que a Neró i Poppea.
Mercè Solé

dimarts, 3 de febrer de 2009

Riscos laborals


M'ho explicava en Pere. L'altre dia van tenir a la feina una inspecció de la mutualitat que s'ocupa dels riscos laborals. Una inspecció anunciada, per cert, amb la qual cosa es va fer neteja i maquillatge general del local on treballa abans de l'hora d'arribada de l'inspector. I una inspecció que va passar per alt aquella instal·lació elèctrica visiblement obsoleta o aquelles finestres que no tanquen bé i que si s'hi arrepengen poden baixar els sis pisos per la via directa.

No semblava, doncs, que l'inspector tingués ganes de complicar-se l'existència ni de complicar-la a ningú. "És que si hi posa massa pegues, sap que l'empresa pot canviar de mutualitat", em deia en Pere. La seva no és, doncs, una inspecció neutral. És una inspecció que no vol indisposar-se amb l'empresa que contracta la mútua.

No és estrany que ens mantinguem a la banda alta del "rànquing" d'accidents laborals.

Mercè Solé

dilluns, 2 de febrer de 2009

Reunions de veïns


Diuen que les reunions de les comunitats de veïns són de les més difícils. Suposo que perquè són reunions amb persones que coincideixen en el mateix bloc de pisos, però que no necessàriament tenen cap afinitat i, en canvi, pot ser que tinguin interessos enfrontats, economies i gustos diferents, o conflictes eterns. Sé que a Viladecans tenien previst de fer sessions formatives a les escales de veïns per treballar el tema, i desconec si amb la retallada de pressupost això es manté.
L'altre dia en vaig veure dues de seguides, quan tornava a casa: un munt de veïns amuntegats davant la porta i interromputs contínuament per les entrades i sortides d'altres veïns. Trobo curiós que justament unes reunions tan complicades com solen ser es facin en un marc tan poc acollidor.
Quan vivia al Poblenou, algun veí de la meva escala va fer una proposta suggerent en aquest sentit. Era una escala amb 24 veïns i porteria. Quan la portera es va jubilar, va deixar el seu habitatge. Mentre algunes escales van llogar-ne el pis o el van vendre, la nostra va optar per fer una cosa poc rendible econòmicament, però que amb el temps va ser molt útil. L'espai més gran de la porteria, el menjador, es va conservar com a sala de reunions. Es van comprar taules i cadires amuntegables i, per tant, les reunions de veïns van millorar considerablement en qualitat. No érem al mig del pas ni del corrent d'aire, podíem seure força còmodament, ens podíem sentir bé i veure'ns les cares. El to general, us puc assegurar que va canviar força. Les habitacions de la porteria es van distribuir entre els veïns per guardar-hi trastos, bicicletes, cotxets de criatura, etc. Més a l'abast del carrer.
De fet, en l'enormitat d'alguns blocs de pisos, tenir un espai comú i agradable no estaria gens malament... O fer servir altres locals facilitadors del diàleg. En fi, és una idea.
Mercè Solé



diumenge, 1 de febrer de 2009

Paradisos i calderes


Deu ser que em va impressionar la pel·lícula d'ahir... M'he despertat amb un record associat a la mort de la mare. El cap de setmana següent al dia del seu enterrament, ara fa deu anys, en Josep i jo vam marxar cap a Roma, que és un lloc que sempre ens resulta agradable i tranquil.
Passejàvem diumenge al matí, un dia molt clar i assolellat de gener, prop de la Piazza del Popolo, per un dels carrers del "tridente", i vam veure una llibreria oberta. Dins hi havia algú tocant el piano. La llibreria tenia bar, cafeteria i quiosc. Un ambient certament molt agradable per remenar llibres o per asseure's a llegir-los. I assegut en una taula, fent el cafè i llegint el diari Vittorio Gassmann en persona, com si res. Després de dos mesos durs i encara commocionada per tot el que havíem viscut, vaig pensar que això s'assemblava bastant al meu paradís particular.
I és que, com la nena de Camino, desconfio dels àngels custodis i controladors. Sempre m'ha semblat més agradable una bona caldera que l'ensopiment de la glòria eterna, i més si a la vida eterna hem de coincidir amb segons quins piadosos veïns (tota l'eternitat amb en san Josémaria, uf!). Ja m'ho deia el meu pare: al cel no se sap què hi ha, però l'infern segur que és més divertit. I si puc anar allà on hi hagi el Vittorio Gassmann -cel o infern-, molt millor.
Mercè Solé