divendres, 3 d’octubre de 2008

Mesures casolanes anti-crisi


A mi tot això de la crisi em sembla una mena de disbarat. Perquè es tracta d’una crisi anunciada, conseqüència del nostre hipercapitalista sistema de producció i de distribució de béns.
Un mercat que s’autorregula (sí?) i que troba totes les justificacions mentre els rics es fan més rics, encara que tot plegat porti a la pobresa a més de mig món. Un mercat on tothom viu endeutat, des dels grans bancs a les administracions públiques, i on la incitació al crèdit bancari a través de tots els mitjans és contínua, arriba un moment que fa fallida. Els guanys que aquest sistema ha generat, que són molts, queden en mans d’uns quants. Les pèrdues se socialitzen a càrrec dels contribuents. Ens renyen perquè no consumim prou, perquè sembla que l’única sortida sigui anar-nos dotant de més automòbils i enginys de tota mena. Encara que això porti a fer-nos més depenents energèticament, encara que aparentment s’estigui per donar prioritat al transport públic. Els bancs i caixes, que ens cobren per respirar i que tenen uns guanys enormes, que han estat incitant a l’endeutament i que s’han aprofitat i molt de l’alt cost dels habitatges, ara es tornen desmesuradament gasius. Aquest model no va.
D’altra banda, segur que la crisi ens toca a tots, encara que no de la mateixa manera. Molta gent perdrà la feina o l’habitatge, però molta altra confiem continuar mantenint totes dues coses. Per això, per a aquest personal, m’animo a fer algunes propostes:
1. Si heu de fer obres a casa, feu-les. Ara és el moment de renovar la cuina o el bany, de fer arranjar les persianes o de renovar aquelles portes que estan desballestades. O de pintar aquella habitació. Donareu vida a molta gent que viu d’això. Eviteu l’economia submergida.
2. Si necessiteu algú que us ajudi a fer la feina de casa, a tenir cura d’alguna persona que depengui de vosaltres, contracteu algú i pagueu dignament. Encara que us hagueu d’estrényer el cinturó. Molta gent podem crear ocupació. Val la pena fer-ho i val la pena evitar una excessiva precarització de les feines.
3. Manteniu i, si podeu, amplieu, les vostres quotes econòmiques de solidaritat amb les oenagés pertinents. Els més pobres, que no poden perdre la feina, perquè segurament no en tenen, són els que acaben pagant més la crisi. Quan exerciu aquesta solidaritat no penseu tant en allò que us sobra, sinó en allò que fa falta a la gent.
4. Invertiu en cultura. Sortiu, aneu al cinema, al teatre, compreu llibres i discs. El que molta gent considera superflu i suprimeix dóna vida en profunditat, ajuda a pensar, a animar-nos a transformar les coses, a tirar endavant. Un país culte està més ben preparat per afrontar la crisi.
5. Si teniu habitatges de la vostra propietat llogats, no escanyeu els llogaters. És possible que molts hagin fet més diners amb els lloguers en època de vaques grasses. Ara cal ser benèvols.
6. No us preocupeu gaire si amb tot això els vostres estalvis minven i si viviu molt més al dia. La solidaritat passa per aquí i ens fa més lliures.
7. Ara més que mai, no ens escaquegem de pagar impostos. És la millor manera de redistribuir la riquesa. Siguem exigents amb els polítics i amb les despeses públiques. Fem bon ús dels serveis públics.
8. Treballem per buscar alternatives a aquest tipus de societat capitalista nostra. Siguem crítics amb el consum.
I, bàsicament, no ens deixem aclaparar. Que la crisi no serveixi d’excusa ni per reduir la despesa en serveis públics ni per “fer neteja” de les empreses tant si ve a tomb com si no.
I la solidaritat, la imaginació, la creativitat no costen diners. Donen més com més s’exerceixen.
S’admeten més idees.

Mercè

3 comentaris:

Teresa ha dit...

M'agraden molt les propostes que ens fas. Em va escruixir saber com han minvat les aportacions a ONG's... precisament ara. Jo m'apunto a la proposta general de viure la crisi com a oportunitat: la necessitat ens apropa i ens invita a compartir. Teresa

Anònim ha dit...

M'hi apunto, Mercè.
Una abraçada

Mercè Solé ha dit...

Gràcies, Teresa i Maria Josep. Segurament són unes propostes una mica ingènues, però de la manera que es parla de la crisi,sembla que únicament podem posar-nos sota la taula, amb les mans al cap i esperar que ens caigui el sostre al damunt... quan de fet es deuen poder fer encara moltes coses...
Mercè