diumenge, 24 de febrer de 2013

Teatre per un forat


Petit reportatge de l'actuació del taller d'en Jordi, aquesta tarda. Una molt bona representació, fruit del treball de dos anys, que ja van estrenar aquest estiu, al Teatre al Carrer. Fer-ho en una sala on la concentració d'actors i d'espectadors és més alta és una bona millora. S'observen molt millor els detalls, la preparació, tot plegat. Mereixerien una gira. M'ha agradat molt, certament.

dissabte, 23 de febrer de 2013

En defensa dels cansats

Hi dono voltes aquests dies mentre em vaig preparant la meva intervenció en una taula rodona que es farà a la Facultat de Teologia, organitzada pel Departament de Teologia Pastoral, a la qual m'han convidat. És que m'han col·locat en el grup dels que intenten obrir camí entre els cansats, els desesperançats i els desencisats. La veritat és que al principi em va xocar i em va fer certa gràcia. Deu ser que deuen considerar que el meu entorn es manifesta cansat i desesperançat o que jo mateixa transmeto alguna cosa d'això. ¿A qui no li agradaria avui tenir grans èxits en la seva lluita o en els seus plantejaments? Però ens envolta el patiment i els camins de sortida no es veuen. Sembla que el regne de Mordor ens envaeix i els sarumancorruptes no paren.
Però la veritat és que continua acomplint-se allò que els cansats fan la feina. I que, justament perquè estem cansats, és que estem vius, no som insensibles a allò que ens envolta i intentem desbrossar el camí. Ens equivoquem, o s'equivoquen els nostres, i hi tornem. Per aquesta via està clar que mai no descansarem i no està clar que els resultats es comptin a la taula dels èxits, encara que la taula dels èxits no és exactament la dels bons fruits. 
Amb tot, he de dir que potser em preocupa més el fet que molta gent es mostra indignada, però no està gaire cansada. I el camí de la queixa sense compromís sí que a més a més de no donar èxits, no dóna fruits. Vull dir que, segadors, és l'hora del cansament.


dijous, 21 de febrer de 2013

El millor de nosaltres mateixos


És el que, sens dubte, la crisi ens demana. A Viladecans molta gent està sense feina. Molta gent pateix perquè no pot pagar el lloguer o la hipoteca. Molta gent malviu sense calefacció i amb una alimentació al límit. Una pobresa severa l’extensió de la qual resultava inimaginable fa pocs anys.
Davant d’això i malgrat les retallades generals, els Serveis Socials van incrementant el seu pressupost, i Càritas aconsegueix multiplicar-se: més ingressos, més persones voluntàries. Tot plegat ha portat a una millor coordinació i  va agafant un volum que requereix una bona organització per servir amb dignitat les persones que ho necessiten. També sorgeixen altres iniciatives a la nostra ciutat, com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). En conjunt, anem trobant respostes modestes, que sovint ens semblen insuficients o deficitàries en relació al gruix de problemes que veiem. Ens sentim petits i desbordats.
Però mentre al nostre voltant  s’estenen la desesperança, la mentida, el dubte, i la corrupció, tots aquests  petits o grans esforços de persones, voluntàries i professionals, d’entitats de tota mena, són llum en la fosca. Són actuacions que no arriben ni del poder, ni del prestigi ni del diner –les temptacions de Jesús al desert– però que van esdevenint el solatge sobre el qual es construeix un altre món molt més solidari. Probablement els mitjans de comunicació no en parlin mai, ni la gent que hi posa esforç deu tenir la sensació d’arreglar gran cosa, si de cas de posar-hi un pedaç. No hi ha varetes màgiques que resolguin els problemes d’un dia per l’altre. Hi ha la tossuderia de molta gent de lluitar, cadascú des del seu àmbit, contra la pobresa. Hi ha la confiança mútua entre les persones i l’instint del bé comú. Hi ha la l’esperança que si tots hi posem el coll, un altre món més just serà possible. Hi ha la constatació que quan ens ho prenem seriosament els pans i els peixos es multipliquen, com ha passat a Lleida amb la iniciativa del bisbe Piris, de convertir en habitatges socials un seminari en desús.
Aquest any, l’any de la Fe proposat per un Papa que ha tingut el coratge de fer un gest profètic que ningú no havia imaginat, anem descobrint que amb el millor de nosaltres mateixos –cristians o no– podem fer visible el Regne de Déu. En mig del temporal, doncs, no ens cal, com deia Joan XXIII, ser profetes de calamitats, sinó aprendre a trobar els signes de Déu entre nosaltres.
Escrit per al proper número del full parroquial de Sant Joan de Viladecans

dimarts, 19 de febrer de 2013

Ens voldrien congelats

Em va venir al cap dilluns, que teníem reunió del Punt de Trobada, quan pensàvem en el tema per a la propera editorial: cada dia ens deixen una mica més al marge.
1. Quan, amb el pretext d'abaratir costos, pretenen que els ajuntaments tinguin menys competències en benefici d'altres administracions públiques molt més centralitzades. Jo no dic que no hi hagi millores a fer, potser sí. Però el cert és que l'àmbit municipal és l'àmbit més proper a la gent, un bon lloc per fer pedagogia de què és la política i històricament ha estat una bona escola de dirigents i de gestors polítics. És el lloc on la política és més humana i corresponsable i on l'àrea d'influència és més directa.
2. Quan les grans empreses substitueixen les persones d'atenció als clients per línies automàtiques o per "contestadors humans" des de l'altra banda de món. És el cas de Movistar i de tantes altres. Un sistema inhumà i marginador, amb un llenguatge sovint incomprensible per al comú dels mortals i que obre la porta a abusos de tota mena. De persona passes a ser un client adotzenat. 
3. Quan ha desaparegut pràcticament -si més no a Viladecans- la xarxa de ràdio i televisió locals. Ara molt rarament es parla de la teva ciutat, del teu barri, pels mitjans generalistes. Et fan sentir insignificant. De fet, bona part dels programes i dels informatius podrien tenir molt més present la xarxa local, però qualsevol partit de futbol o xafarderia és més noticiable, sembla.
La sensació és que cada cop comptem menys. Bé, davant d'això més valdrà treballar als llocs on som perquè cada persona sigui tinguda en compte, en tot allò que pot aportar. Ens ho haurem de guanyar. Ens voldrien congelats, i cada dia malden per deixar-nos una mica més glaçats, però tenim escalf per estona. Espero.

divendres, 15 de febrer de 2013

Qui (no) s'ha beneficiat de la corrupció?

No sé si coneixeu un poema de Bertolt Brecht que m'agrada molt: Fragen eines lesenden Arbeiters. N'he trobat una traducció de Feliu Formosa (si més no això és el que posava el blog d'on l'he copiat) i us el poso més avall.
Malauradament m'hi ha fet pensar tot aquest tema de la corrupció i el mal rotllo que ens envolta, des dels suborns polítics, el finançament dels partits, la ineficàcia judicial, els espionatges i les trames ocultes, les irregularitats de les empreses, les estafes monàrquiques, els embolics vaticans... Sembla que tot plegat es va canalitzant sobretot en contra de les institucions i molt en particular de les polítiques. Sospito que, a més, no és casual: penso que un partit com el PP juga fort en l'administració de tota aquesta merda. Se sap el que el PP vol, quan vol i com vol. Al cap i a la fi una democràcia absolutament desprestigiada sempre va bé al totalitarisme. Potser tinc deliris paranoics, però jo hi veig un Aznar delerós de tornar al poder, amb el camí desbrossat per aprofundir encara més en la desigualtat social i en un sistema polític que fa tuf de franquisme. Potser deixa que altres facin la feina bruta per poder presentar-se després com una mena de salvador de la pàtria.
Dit això, l'altre dia, que vaig anar a veure l'exposició sobre els 50 anys de la publicació de Nosaltres els valencians, vaig sentir una frase de Joan Fuster que em va semblar clavada: en una dictadura tots som víctimes, en una democràcia tots som culpables.
Perquè la veritat és que em pregunto si només són els polítics i els banquers els responsables de tot plegat. Perquè mentre molta, moltíssima gent, posava la mà a la caixa..., potser a molts tot plegat ja ens estava bé. Això es desprenia de la conversa entre dues dones, l'altre dia a la pelu. L'una era convergent, l'altra socialista. Després de retreure's mútuament totes les corrupteles, totes dues trobaven normal que, si un té diners, els tregui fora del país i que, si un té poder, procuri que el seu entorn familiar se'n beneficiï. En aquesta mena de converses sol sortir en clau laudatòria també la gent espavilada que, per exemple, obté un pis de promoció social i en fa negoci mentre viu en un altre lloc.
I encara més. Aquests dies, alguns diaris s'esquincen les vestidures sobre la corrupció i fent-se moltes fotos editen i proposen decàlegs i pactes per la transparència... mentre continuen informant molt tendenciosament al servei de qui els paga. ¿No seria un bé més gran per al país que, senzillament, fessin bé la seva feina com a periodistes? 
Durant molts anys, el sindicalisme, per exemple, ha estat molt bescantat. Probablement hi ha hagut actuacions poc glorioses, però el cert és que si en comptes de criticar des de la barrera, la normalitat de les empreses hagués contemplat un comitè d'empresa o un delegat actius, no haurien colat les  coses que ara surten els diaris: la gent que cobra en negre, la manca de cotitzacions a la Seguretat Social, l'increment de l'economia submergida... Hem alimentat una cultura anti-sindical sense adonar-nos que en fer-ho destrossàvem les relacions laborals.
També he vist com el tema de la participació de vegades s'afrontava molt superficialment. Els grups municipals solen tenir participació en les reunions dels consells de les empreses públiques del seu Ajuntament, per exemple. I cobren per fer-ho (és una altra d'aquestes formes que em semblen horroroses de finançament amagat dels partits). Però s'hi va per cobrar, i no sembla que es  vagi gaire a fons en allò que aquestes empreses municipals fan. Em pregunto quina cara se'ls deu quedar quan es van destapant veritables barbaritats.
Jo crec que la merda que sura -i perdoneu l'expressió- es correspon a l'escàs paper que les consideracions ètiques tenen a la pràctica en la nostra vida quotidiana. No hi haurà regeneració política si no aconseguim convèncer-nos mútuament de la necessitat d'actuar amb honestedat, i si no ens traiem la mandra del damunt. Polítics, jutges, empresaris  i un llarg etcètera són responsables de molts dels nostres mals, però manipulant el poema de Brecht, crec que han pogut actuar amb impunitat per la nostra pròpia deixadesa. Així com les grans batalles no s'han guanyat pel mèrit exclusiu del qui surt als llibres d'història, potser les grans desfetes tampoc no ho han estat únicament per la seva culpa
Els treballadors continuem fent-nos preguntes. Però podem també anar més enllà en la nostra exigència, amb nosaltres mateixos i amb els altres. I tant si podem!
Preguntes d'un treballador que llegeix
Qui va construir Tebes, la ciutat de set portes?
Als llibres hi ha noms de reis.
Van arrossegar els reis els blocs de pedra?
I Babilònia, tantes vegades destruïda…
Qui la va reconstruir tantes vegades? En quines cases
de la daurada Lima vivien els constructors?
On anaven el vespre, allí on quedava llesta la muralla xinesa,
els paletes? La gran Roma
és plena d’arcs de triomf. Qui els va alçar? Sobre qui
van triomfar els Cèsars? Tenia la tan cantada Bizanci
només palaus per als qui l’habitaven? Fins i tot a la lle-
gendària Atlàntida,
la nit en què el mar la va engolir, aquells que s’ofegaven
cridaven els seus esclaus.
El jove Alexandre va conquerir l’Índia.
Ell tot sol?
Cèsar va colpir els gals.
No tenia almenys un cuiner al costat seu?
Felip d’Espanya va plorar quan es va perdre
la seva flota. No va plorar ningú més?
Frederic II va vèncer la Guerra dels Set Anys.
Qui més la va vèncer?
Cada pàgina, una victòria.
Qui en va coure el festí?
Cada deu anys, un gran home.
Qui va pagar les despeses?
Tantes històries.
Tantes preguntes.

dimarts, 12 de febrer de 2013

Les hores extres de l'Esperit Sant


És una bona noticia la decisió de Benet XVI, una noticia inesperada i positiva. En primer lloc, perquè diu molt de la intel·ligència i la sensibilitat del papa (un home que em resulta molt distant) el fet de reconèixer les pròpies limitacions en relació a la tasca ingent del pontificat. En segon lloc, perquè crec que fa una distinció cabdal entre el servei a l’Església (que al cap i a la fi és la seva tasca com a Papa i per a la qual, com molt bé diu, cal estar en forma) i el seu itinerari personal. Acceptar les limitacions, preparar-se per morir, l’humanitzen extraordinàriament, i l’apropen a la resta dels mortals. No comparteixo en absolut les declaracions de l’antic secretari de Joan Pau II, que considera que això del papat és una mena de procés de santificació personal i que pensa que “no es pot baixar de la creu”. Efectivament, no es pot i no em sembla que Benet XVI vulgui escaquejar-se de res. Però el tema és que, amb un papa tan malalt, la creu no la porta ell, o si més no, ell sol, sinó que ens la fa recaure sobre nosaltres, sobre tota l’Església, perquè impedeix que es faci un munt de feina que ell no està en condicions de fer. Aquesta mena d’afany de “camí a la santificació” em sembla erroni i en el fons posa en primer terme el “jo” i en segon la tasca encomanada. Està molt bé, a més "dessacralitzar" la figura del Papa, que voreja clarament la idolatria en molts mitjans eclesiàstics.
També penso que la decisió hauria de fer pensar a l’Església sobre l’accés als llocs de responsabilitat i sobre la temporalitat dels serveis (o dels càrrecs, en una altra terminologia). En aquest sentit em sembla que les congregacions religioses ofereixen un bon model: els “jefes” i “jefas” són elegits i desenvolupen les responsabilitats per un temps limitat. Això sempre és oxigen i aire fresc, rebaixa enveges i vanitats, a més a més de la mitjana d’edat dels qui tenen el poder, i fa que molta més gent adquireixi un sentit global de la institució.
Finalment, només voldria comentar que sempre em sorprèn veure i escoltar la quantitat de tonteries que molts periodistes diuen sobre el tema, sobre un desconeixement notori de la institució eclesial. No parlo pas d’opinions, que naturalment poden ser molt diverses, sinó de la confusió que transmeten. Em fa pensar que en la societat dita de la informació, anem malament si sobre tots els temes es parla amb la mateixa falta de rigor que en els eclesiàstics.
Decididament, l’Esperit haurà de fer hores extres (que no li caldrà cobrar en negre perquè, per sort, no treballa per a la patronal espanyola).
(Per cert, no té pèrdua l'escena del papa plegant en llatí, mentre els qui l'envolten posen cara de pòquer segurament sense acabar d'entendre'l, si no, no s'entén!)

diumenge, 10 de febrer de 2013

La Marta i l'Hilario es casen

Demà. O sigui el dia de la Mare de Déu de Lourdes. No sé si és obra del jutjat, casualitat, voluntat pròpia o una jugada de l'inconscient. En qualsevol cas: moltes felicitats a tots dos!
Amb la Marta fa molts i molts anys que ens coneixem, tant que ja no recordo el moment, però la veig, a l'ACO, com una noia provinent de la JOC, sempre inquieta, sempre punxant-nos per anar més a fons, per ser una mica més radicals i més coherents. Després han arribat altres afinitats, altres complicitats. Com el grup de cristians d'ICV, del qual ha fet la tasca de secretària amb l'entusiasme que li és propi, o com l'afecte per les germanetes de l'Assumpció, o mil i un amics comuns.
I des d'aquest entusiasme va arribar l'Hilario. No hi ha com anar a una trobada de l'ACO a les Espanyes i acabar enduent-se'n el ponent cap a casa (ep, els que sempre us queixeu que les trobades són avorrides o rutinàries, sapigueu que de vegades et canvien la vida, :)). Amb l'Hilario, la sintonia va ser immediata: un bon partit, sens dubte. Persona culta, intel·ligent, compromesa, afectuosa i amb la qualitat d'instal·lar-se a Barcelona en un moment delicat venint de Castella, desmuntant tots els prejudicis i tots els tòpics.
I tots dos vivint en aquella mena de comunitat estranya de Sant Andreu. Comunitat perquè són sis veïns de deu pisos, que posen moltes coses en comú sense deixar de viure cadascú a casa seva. Que cuinen junts, resen junts, s'ajuden i s'estimulen mútuament cap a la solidaritat.  Que converteixen el celobert en un intranet (a crits) que deu fer al·lucinar els veïns que no són "del rotllo". Creatius com pocs, en aquella casa es pinta, es llegeix, s'inventen noves formes de lluita, es paga el lloguer de qui no se'l pot pagar i es viu bàsicament amb alegria. I estranya perquè no és gens habitual que la gent sigui tan lliure a l'hora de buscar-se la vida.
Marta, Hilario: us desitjo tota la merescuda felicitat del món. Que per molts anys continueu transmetent als qui us envoltem la vostra amistat, la vostra esperança, la vostra creativitat, la vostra confiança en les persones i en-el-de-Dalt. Una abraçada!