dimecres, 30 de novembre de 2016

Frec a frec



Avís per a navegants: qualsevol semblança d'aquesta dona amb servidora és pura casualitat, però ja m'agradaria :)
Va ser a la sobretaula d’un dinar, a finals d’estiu. Algú va comentar l’agressió sexual que fa uns mesos va denunciar la regidora de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona, Maria Rovira. En vam parlar molt superficialment, però em vaig adonar que a molts dels presents la qüestió els semblava o relativament irrellevant o molt distant de la seva experiència.
A mi em va fer connectar amb una enquesta telefònica que em van fer fa uns anys sobre si jo havia patit mai algun assetjament. Reconec que la primera reacció va ser dir que no... però el caràcter de les preguntes em va fer adonar que, de fet, hem viscut i acceptat amb normalitat situacions que avui resulten xocants. I la llista és llarga.
La primera experiència és la del cinema. A casa, des de molt petita, hi anàvem tot sovint, amb la meva mare, amb l’entrepà i disposades a empassar-nos una pel·li rere l’altra en sessió contínua. Aviat vaig aprendre que era assenyat posar-me al passadís fent servir la meva mare d’escut. Perquè era habitual que algú aprofités per posar mà. Ni una ni dues vegades: moltes. Preníem mesures però ni ens passava per la imaginació fer res més.
El segon bloc d’experiències va ser el camí de l’escola i de l’institut. Era com una desfilada. Vivíem al Poblenou, envoltats de fàbriques. Quan els treballadors esmorzaven s’asseien al sol, a la porta, i no deixaven perdre l’ocasió de fer tornar vermella tota femella que els passés per davant, de vegades amb prou gràcia i sentit de l’humor. Però si tenies corbes (i jo sempre n’he tingut moltes) passaves molta vergonya i podia resultar ben desagradable. Un pas més dins d’aquest camí escolar era la presència esporàdica d’exhibicionistes. El Poblenou i la Verneda, on hi havia l’institut, eren plens de descampats que afavorien els homes de la gavardina (i res més a sota). Aquí també t’hi acostumaves. Procuraves mirar en una altra direcció i mantenir distàncies. I prou.
També el metro quan anava ple era ocasió de tocaments i refregaments ben molestos i gens casuals. Més endavant, a la feina he viscut coses que s’acceptaven amb normalitat: que algun dels teus companys et piqués el cul afectuosament, s’adrecés a alguna dona fent al·lusió al seu pit (per massa o per massa poc) o, com li passava a una amiga, que li estirés sistemàticament la goma dels sostenidors (fins que va rebre una sonora i molt celebrada bufetada). Encara he vist, no fa pas gaires anys, algun cap que petonejava les dones del despatx cada dia sí o sí, o que s’oferia a fer-los massatges si es quedaven soles a treballar amb ell, cosa que provocava que alguna dona s’amagués al vàter per evitar-ho.
Algunes coses d’aquestes són declaradament de mala fe. D’altres, no, són fetes amb simpatia i pretesament afecte, però clarament ambígües o desagradables. He après també que desempallegar-se’n exigeix determinació i córrer el risc de ser titllada d’antipàtica o d’exagerada o de maniàtica, perquè no sempre l’assetjador té pinta d’esbudellador. De vegades la té de persona venerable. Explicar-ho genera una certa incomprensió. Costa fer entendre que m’agrada el contacte físic, els petons i les fortes abraçades, però no pas amb tothom ni de la mateixa manera.
Crec que la meva experiència en aquest camp no té res d’excepcional. Perquè està clar que el mirall sempre m’ha dit que no és que tingui un sex-appeal fora de mida. No dec ser, doncs, l’única. Els temps han canviat. Em sembla que l’efervescència de la transició va contribuir a canalitzar alguns escalfaments per vies més naturals i consentides (beneïda pornografia!). Les dones, per altra part, hem pres més consciència que no tenim per què consentir tocaments indesitjats i hem après a defensar-nos. Però entre peperos, Trumps i Berlusconis més aviat tinc la sensació que ni de bon tros hem deixat de ser vulnerables en aquesta nostra societat occidental.
(Sortirà publicat a Foc Nou un dia d'aquests :))

diumenge, 27 de novembre de 2016

Advent en temps apocalíptics

Temps de preparació per al Nadal, temps de fer-nos atents a la nostra interioritat per deixar espai a la vinguda del Senyor. Talment com si fos el moviment de la nostra respiració: el més profund de nosaltres mateixos escoltant els anhels i necessitats de les persones que ens envolten, i tractant de percebre i estendre els fils de l’estimació d’un Déu que es manifesta en espais, gestos i relacions senzills, a l’abast de tothom, però sovint invisibles per als ulls enlluernats per l’afany de poder o de riquesa o per un ego pujat de to.
Un temps que litúrgicament posem en relleu amb la presència del color morat a les nostres celebracions, amb l’austeritat en els ornaments de l’Església –no tant com per Quaresma-, amb una corona d’Advent que visualitza l’acompliment de les promeses en la seva progressiva encesa. Temps de reiniciar l’any litúrgic i d’estrenar leccionari, si més no d’escoltar les lectures bíbliques del nou cicle (A,  evangeli de Mateu) com si fos la primera vegada. Un temps on una dona embarassada, la Mare de Déu de l’Esperança, és protagonista per la seva capacitat d’escolta, d’acollida, de relació i d’alegria, més enllà de tots els convencionalismes. Enguany tindrem l’Advent més llarg possible, perquè el dia de Nadal cau en diumenge, i per tant disposarem de quatre setmanes senceres per gaudir-ne.
La veritat és que costa viure l’esperança de l’Advent enmig de la crisi econòmica, de l’atur, del desballestament de l’Estat de Benestar, dels exilis i migracions forçats per la guerra i la fam i tan menyspreats a Occident, dels populismes que han col·locat una persona aparentment irresponsable en un dels llocs amb més poder del món, com és la presidència dels Estats Units d’Amèrica, dels fanatismes i terrorismes, dels riscos per l’abandó del planeta. Però potser la nostra òptica ha estat viciada molts anys. D’una banda perquè hem viscut molt de temps en una zona comfortable i de l’altra perquè de tant en tant la realitat “Disney” es cola en la nostra vivència del Nadal. I acabem convertint-nos en diabètics emocionals, amb un excés d’edulcoració de la realitat i amb el deure de viure un Nadal feliç des de l’òptica més consumista i superficial. Com si l’Advent i el Nadal haguessin d’estar exempts de patiment, quan de fet el que celebrem és que el patiment queda transformat i relativitzat per l’acció de Déu, que ha vingut a compartir-lo sense por. Perquè misteriosament la petitesa que tan bé expressa Maria aconsegueix vèncer “la Bèstia” de l’Apocalipsi. Perquè és la nostra petita acció local la qui pot cagirar les coses a nivell global, així, sense tenir grans poders màgics. Perquè si ens deixem fecundar per l’Esperit trencarem els nostres propis motllos. Perquè la confiança mútua, encara que sapiguem que tots, poc o molt, som una mica desastre, ens eixampla la mirada, ens fa crèixer, ens des-centra i ens fa anar més enllà de nosaltres mateixos. Perquè de fet celebrem que Déu sigui tan a l’abast i n’estem agraïts.
(Publicat avui a Catalunya Cristiana)


diumenge, 20 de novembre de 2016

Rublev i La rosa púrpura del Caire

No ho havia pensat mai: Rublev, en la seva icona de la Trinitat, fa com Woody Allen a La rosa púrpura del Caire: prendre’ns per la mà i fer-nos entrar dins l’espai pictòric. De manera que d’espectadors passius ens convertim en acollidors d’un misteri que fecunda la realitat. Com va fecundar Abraham i Sara, contra tot pronòstic, i més enllà de les seves expectatives. Perquè la icona de la Trinitat parteix d’aquella escena entranyable d’Abraham i Sara acollint tres misteriosos estrangers en els quals troben l’empremta de Déu mateix. L’acollida, doncs, de l’alteritat, de la diferència, de l’estranger, és ocasió privilegiada de trobada amb Déu. Una acollida on, des de molt antic, la comunitat cristiana hi reconeix la Trinitat.
Aquest és només un dels aspectes que ens va fer notar el passat 12 de novembre, en la sessió de formació sobre la icona de la Trinitat de Rublev organitzada pels Amics del Desert de Barcelona María Dolores Martín, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat.
Andrej Rublev, fa 565 anys, despulla l’escena fins a deixar-hi l’essencial, disposat de manera que las perspectiva ens fa partícips del contingut. Ens posem en el lloc d’Abraham i de Sara i contemplem aquests tres personatges forts i delicats simultàniament, sense edat ni sexe definits, en una composició molt dinàmica, on el joc de mirades i la circularitat del gest envolten el calze (pròpiament, tres calzes, un dins de l’altre, com les nines russes). La taula parada de l’Eucaristia n’és el centre. 
El Pare, vestit amb robes d’un color indefinit, transparent –invisible–, el Fill vestit amb el blau de la divinitat i el vermell de la carn i la sang (amb el cap inclinat en un gest molt semblant al que trobem en tantes pintures del crucificat), l’Esperit amb el verd de la vida. Tots tres comparteixen el blau, però només el Fill vesteix la visibilitat del color de la carn. Al seu darrere tres símbols:  la casa de l’acollida (i de la cultura, i de la tradició), l’alzina de Mambré –o l’arbre de la creu–, la solidesa de la roca d’on Moisès fa brollar l’aigua. A sota el rectangle que fa referència al món sencer, al cosmos.
Un bon complement de tot plegat va ser la pel·lícula “Andrej Rublev”, de Tarkovski, de la qual només en vam veure un fragment (dura tres hores!). S’hi reflecteix el procés de destil·lació de la vida fins arribar a expressar el nucli de la fe. Vull dir que tota aquesta meditació i contemplació passen per la duresa de la realitat viscuda: de la guerra, de la violència, dels dubtes i de tantes coses. Diríem avui, no hi ha veritable icona sense deixar-nos ferir per la crisi, la guerra, l’atur, els refugiats... Com no hi ha veritable icona sense l’agraïment i l’amor, la lluita quotidiana. La Trinitat no eludeix el conflicte, el travessa.
Aquesta icona, com la icona copta de l’amistat, s’entesten –ens deia la María Dolores– a anar més enllà del seu eventual destí de peces de museu pel seu valor estètic, per interpel·lar-nos tossudament des de l’espiritualitat.
Francament, mai no havia pensar en la Trinitat d’aquesta manera. Em semblava un concepte sofisticat i sobrer. Després d’aquesta sessió entenc que la Trinitat, que és relació, és expressió de la nostra concepció del món i de la fe. I que la seva representació pictòrica, tan diferent en l’Església occidental, té connotacions antropològiques i socials. No és el mateix una visió, com és el cas, de tres figures semblants i relacionades de forma dinàmica que aquelles representacions de senyors amb barba, nens i coloms, estàtiques i jerarquitzades.
Vam acabar la trobada preguntant-nos quina icona estem pintant nosaltres amb la nostra vida. 
Mercè Solé
(Publicat a l'Agulla)

dilluns, 14 de novembre de 2016

Desprestigiar la sindicatura de greuges?

Fa uns quants anys vaig tenir ocasió de treballar en l’elaboració de la normativa que regiria el síndic (o síndica) de greuges de Viladecans. Vaig canviar de feina abans que s’arribés a un acord i, un cop nomenat Vicenç Mazón com a síndic (excel·lent síndic, al meu parer), no m’he preocupat gaire de la norma. Tres coses, però, m’han quedat clares de l’experiència:

  1. La necessitat que algú de fora el govern municipal pugui analitzar i objectivar aquelles qüestions que els ciutadans perceben com a greuges i que, en moltes ocasions ho són. No només per descurança o mala fe d’algun funcionari o polític malèvol, sinó també perquè les normes i els seus usos de vegades tenen efectes no desitjats o imprevistos, o perquè hi ha població desatesa o queden forats per cobrir. Això implica una certa incomoditat per a qui fa la feina a l’Ajuntament. A la pràctica significa l’obligació d’aportar la informació requerida al síndic en els termes en què ho demana. I la incomoditat d’escoltar l’informe pertinent que es presenta al ple, on consta el conjunt de coses a millorar. Els informes del síndic no són vinculants, però sí que posen en evidència allò que no funciona. La tasca del síndic és la prova del cotó del bon funcionament de les administracions públiques. 
  2. La persona que fa les funcions de síndic, que compta amb assessorament legal i administratiu, ha de ser persona capaç d’entendre els mecanismes legals d’un ajuntament, encara que no sigui un expert; persona amb una gran capacitat d’escoltar les parts i de preguntar-se per les causes dels problemes; persona amb caràcter que no es deixi intimidar fàcilment i, finalment, persona lliure i distant de qui té el poder en aquell moment, i jo diria que també de qui és a l’oposició. Allunyat de partidismes, vaja.
  3. La figura del síndic té un punt de mediació, encara que pròpiament no ho sigui i, per tant, ha de ser acceptada per totes les parts, com un “home o dona bo”. Si no hi ha reconeixement per les parts, la seva figura perd molt de pes i corre el risc de convertir-se en un projectil polític o bé en un engranatge més del poder.
No he aconseguit entendre com ha anat l’elecció de José Luis Nicolás com a síndic de Viladecans ni la normativa que ha regit aquesta elecció, on sembla que hi havia representants de partits i d’entitats veïnals (ell mateix ha format part d’algunes d’aquestes associacions segons informa el butlletí municipal, tot i que no és una bona targeta de presentació tenint en compte l’estreta relació entre el PSC i algunes associacions de veïns). Crec que és un error de gruix que els partits polítics hagin estat incapaços d’arribar a un consens tenint per triar alguna de les candidatures solvents com eren les de Montserrat Pastor, Joan Bonich i Joan Pidelaserra. És un signe dels temps que corren: l’enfrontament sistemàtic, encara que sigui a costelles de carregar-se la institució que en teoria es defensa.
Montserrat Pastor és una persona que ha demostrat la seva vàlua com a professora, com a voluntària de mil entitats. Joan Bonich, amén de ser militant de moltes causes, ha estat regidor d’ERC, però mai no ha estat al govern de la ciutat i a més fa temps que va acabar la seva etapa com a regidor. Joan Pidelaserra ha treballat molts anys com a regidor independent del PSC, amb càrrecs de molta responsabilitat, i, deixada la política, ha sabut reintegrar-se a la seva feina com a mestre, cosa que l’honora, tot i que, des del meu punt de vista fa falta encara més distància amb el govern. Tots tres són persones a qui ningú pot negar la seva implicació, la seva intel·ligència i la seva generositat ciutadana al marge de les seves opcions polítiques. José Luis Nicolás, en canvi, sense menystenir les seves qualitats, ha viscut 20 anys de la política i ha estat regidor conegut per la seva lleialtat al PSC, fins a les darreres eleccions. És molt legítim ser lleial al partit, però cal reconèixer que li serà molt difícil mantenir la distància adequada per exercir críticament la seva tasca respecte al govern i respecte al mateix partit. 
Crec que promoure’n la candidatura ha estat no entendre quina és la tasca del síndic, un greu error que pot desprestigiar la institució.
(Publicat a Viladecans Punt de Trobada, 104, novembre 2016)