dimarts, 29 de desembre de 2009

Escenes de perruqueria


Aquesta tarda hi he anat, disposada a passar-hi moooolta estona. I no m'he equivocat gaire: han estat tres horetes ben bones, acompanyada de cinc dones més, totes enclaustrades tota l'estona en un espai petit. Potser jo era la més jove.
La perruqueria sol fer-me mandra. No sé mai què he de demanar i per sort la meva perruquera, que en sap molt i em coneix de fa molt de temps, miraculosament fa i desfà de manera que sempre m'hi acabo trobant bé. De fet és l'únic servei, junt amb el dentista, que no he traspassat a Viladecans.
També és la meva estoneta de xafarderia a través de les revistes del cor, i de converses que de vegades m'he mirat des d'una certa distància. De fet la perruquera em té catalogada com a dona-casada-amb-un-capellà i per aquest motiu moltes vegades treu a la conversa temes relacionats amb el cristianisme. De vegades em sento damunt les espatlles tot el pes de l'Església Catòlica, de vegades em diverteix i en més d'una ocasió ha donat peu a una tertúlia interessant.
Avui la conversa ha girat a l'entorn de tres eixos:
1. la relació entre àpats, fills i néts. És a dir, la constatació de les meves contertulianes que havien malcriat els fills, que els havien acostumat a menjar malament i a ser desagraïts. S'ho han dit elles mateixes, penso que amb raó. I la seva dependència d'aquest tipus de relació que les feia a elles sentir-se útils, però que tenia un preu car: una feinada immensa per a elles i la manca d'autonomia dels fills. Situació que esdevenia greu quan elles tenien, com era el cas, problemes de salut que les feia passar de cuidadores a cuidades...
2. El càncer. Tres de les dones presents havien passat el mal tràngol de la químio, de la pèrdua de cabells, de la baixa autoestima, de la por davant de la mort i l'alegria del suport famillar i de l'anar trobant nous estímuls: des de l'arribada d'un nét a l'aprenentatge de la dansa del ventre, que tenia bones conseqüències rehabilitadores per al moviment del braç, curiosament. En parlaven amb unes ganes encomanadisses de viure i totes deien que el càncer els havia canviat els valors i que ara apreciaven tot allò de positiu que se'ls posava per davant.
3. El tarot, la màgia, el mal d'ull... Un pessic de fe en les cartes, però no tanta com per dipositar-hi les decisions importants. Han sortit a la conversa algunes "bruixes" poblenovines que segons sembla feien diners a base de la por i el patiment de la gent...
Converses de dones, converses de perruqueria, en les quals no he participat gaire. Però m'ha semblat intuir-hi càrregues de fons i una complicitat agradable. La comunicació m'ha semblat sincera. Quan és així, la perruqueria esdevé un espai privilegiat. O no?
Mercè

dilluns, 28 de desembre de 2009

El mestre us convida a un concert


El vaig trobar a la llibreria del Teatre Nacional: un llibre que recull les "lliçons magistrals" de Leonard Bernstein per a joves, editat per Siruela. Són algunes de les lliçons transmeses via televisió els anys 60 i principis dels 70 i pensades per aclarir qüestions bàsiques sobre música: el significat de la música, què és l'orquestració, què és un concerto? què és la forma sonata? què és un mode?, entre d'altres. Qüestions molt bàsiques, que, almenys quan jo estudiava al conservatori, mai no s'abordaven (també és cert que en aquells anys la pedagogia musical "oficial" feia pena). És també una bona guia per escoltar determinades obres, que ve acompanyada de notacions musicals i que pot trobar-se "a trossos" al youtube. Desconec si està editada en DVD. He passat una bona estona amb ell. Mercè

divendres, 18 de desembre de 2009

Competencia navideña


Em fa il·lusió compartir amb vosaltres la felicitació que hem rebut de la Dolores Aleixandre, que és una magnífica reflexió sobre el Nadal.

Mercè

Competencia es una palabra de moda y el último grito en el lenguaje educativo. La definen como: “la capacidad de responder a demandas complejas” y la traigo a colación porque cada vez me convenzo más de que nos lo jugamos todo en la “competencia básica” de irnos pareciendo algo a ese Dios de quien, si algo sabemos, es de su poderosa corriente de aproximación y cercanía. Esa que nos alcanza en Jesús y nos hace felicitarnos en Navidad porque Él nos contacta y nos roza, conecta con nosotros, se nos pega, se inscribe en nuestro censo como uno de tantos, se apellida “Hijo del hombre” en su DNI, se mezcla con nuestros sudores, olores y lágrimas, con nuestra saliva, barro, sangre y sueños. Se presentó en sociedad expuesto e indefenso sobre un pesebre, sin protección de tapias, alambradas o alarmas, y por eso pudieron acercársele aquellos pastores que apestaban cabra y a humo sin que se lo impidieran carteles como los que hoy los detendrían: “Propiedad privada”,” Recinto sagrado”, “Prohibido el paso”, “Perro peligroso”, “Avisamos grúa”.
Ser cristiano consistiría en tratar de coincidir con Dios en ese “instinto básico” de simpatía incondicional ante todo lo humano: “Ha aparecido la bondad de nuestro Dios y su filantropía…, no por méritos nuestros sino por sola su misericordia.” (Ti 3,4). La filantropía evoca una predisposición “por defecto” de estar a favor de cualquier persona, más allá de sus desvaríos, aciertos, descalabros, heroísmos o mezquindades, con esa mirada de infinito respeto y reverencia que comunican por ej. las fotos de Sebastiao Salgado o Gervasio Sánchez .
Doy vueltas a todo esto desde una parada de autobús, y me sobresalta de pronto darme cuenta de que estoy emparedada entre dos anuncios: CK a mi derecha y D&G a mi izquierda. Al mirarlos, se me frena en seco la “simpatía incondicional” y me invaden sentimientos de extrañeza, distancia y “ajenidad”, algo que los antiguos llamaban xenosía (de xenos, extranjero). Miro a sus modelos en posturas inverosímiles, poseíd@s de su belleza, adust@s y hermétic@s, haciendo visible la infelicidad y la estupidez del mundo que representan, ese que, encerrado en su burbuja, se cree el culmen de la civilización mientras impera en él la barbarie de la indiferencia ante lo ajeno. Y me encuentro de pronto presa de la xenosía en vez de la filantropía y escapando de las noticias que me lo recuerdan: huyo para no enterarme de los sueldos de futbolistas y banqueros, de las sobornías y corrupcionosis de los políticos, de la alta cosmética, de los vampiros y los góticos, de la “Trilogía de culto”, de los avatares afectivos de la duquesa de Alba, de las pantallas de plasma, la nouvelle cuisine y la pasarela Cibeles. Y de vivir todo eso bajo las guirnaldas de las calles que alumbran a miles de ciudadanos en paro que ya no pueden pagar la factura de la luz.
Intuyo que voy por mal camino y me agarro como a un salvavidas a la escena del nacimiento, a ver si descubro el secreto de reunir lo aparentemente inconciliable: luz y noche, gloria e intemperie, ángeles y pastores, cielo y tierra, himnos y silencio, Mesías y pañales. Miro a los curritos de siempre desplazándose a merced de un gobernante (¿con túnica a medida regalada como pago de algo?), y al posadero colgando el “Completo” en su puerta, lo mismo que nosotros en nuestras fronteras. Y en medio de todo eso, el anuncio asombroso de que Dios está de nuestra parte, le caemos divinamente, está encantado ser vecino nuestro y da por supuesta nuestra capacidad de cambiar.
Y pienso ahora que la verdadera “competencia navideña” es la que nos capacita para vivir a la vez la filantropía y la xenosía, el embeleso y la indignación, la canción y la crítica, el realismo y la esperanza.
Y como nos resulta tan difícil de adquirir, el Evangelio nos señala a la mujer que, en medio de la noche, daba vueltas en su corazón a lo que estaba pasando, reunía lo disperso y concertaba lo discordante (Lc 2,19).
Santa María, Experta en Competencia Navideña, ruega por nosotros.


Dolores Aleixandre RSCJ , ALANDAR Dic.2009

dimarts, 15 de desembre de 2009

Messies participatius


Acabem d'arribar del Palau de la Música, d'escoltar el Messies de Händel, versió participativa. Participativa a molts nivells: gràcies al poc espai entre les fileres del Palau, participes dels genolls de qui seu al darrere, participativa per la quantitat impressionant de gent que canta (i que canta molt bé, tot sigui dit) i participativa perquè els espectadors també s'hi afegeixen i els costa contenir-se. En aquest sentit, m'he recordat de les representacions de sarsuela a què em portaven els pares quan era petita, a la Formiga Martinenca: la gent cantava dalt de l'escenari i cantava a la butaca, amb gran afició.
Bromes a part, m'ha agradat que enguany hàgim pogut recuperar aquesta tradició d'anar a escoltar el Messies. La música és tan bonica i els textos estan tan ben trobats que esdevé una mena de catequesi sobre el que celebrem al Nadal. Si la centrifugadora pre-nadalenca ho permet l'escoltem al Palau, i si no, com a mínim, la vigília de Nadal abans d'anar a la Missa del Gall, sempre l'escolto.
La versió d'avui m'ha meravellat en relació als cantaires "solts". Més de quatre-centes persones fent pianíssims que sonaven com a tals i amb un so que m'ha semblat molt rodó. En canvi, l'Academy of Ancient Musica m'ha semblat una mica desgavellada i he trobat que el director de vegades forçava una mica els temps. Però vaja, tot plegat no ha reduït en absolut l'emoció de la música.
Em sentiré molt decebuda si, quan em moro (comptant que no m'enviïn a la meva caldera que suposo que ja dec tenir reservada) això de la glòria no està a nivell de Händel.
Mercè

dilluns, 14 de desembre de 2009

La música del segle XX


A mi sempre m'ha costat la música mal anomenada clàssica des d'Stravinsky cap endavant. Vaig fer uns quants esforços, de molt jove, per anar a concerts de música contemporània, però no hi acabava de connectar i de vegades em sabia greu com tractaven els instruments musicals. Val a dir que a casa vaig haver d'estalviar molt per accedir a un piano de lloguer (havies de fer un dipòsit de 3000 pessetes i per a nosaltres eren una petita fortuna) i em semblava que se'n reien quan en un concert veia colpejar un piano o posar uns platerets dins d'un gibrell o coses semblants.
Aquests dies, però m'he trobat comprant música del segle XX, després de llegir el llibre d'Alex Ross, El ruido eterno. Escuchar al siglo XX a través de su música. M'ho he passat molt bé llegint-lo. M'ha agradat perquè relaciona música i història (política, cultural...) i perquè esdevé una bona guia per aproximar-se millor a les grans obres, algunes ben dissonants, del segle passat. Té un bon índex, amb la qual cosa es pot convertir fàcilment en un llibre de consulta. I a més té una plana web pròpia on pots anar escoltant les vegades que calgui les cites que fa. És un goig escoltar Béla Bartok, Xostakovitx, Ives, Bernstein, Webern, Cage, Schönberg i veure'n també les vinculacions amb la música pop i el rock. Molt interessant, de debò.
Mercè

diumenge, 13 de desembre de 2009

Doncs ha anat molt bé


L'assemblea d'aquest matí, vull dir. Per si algun lector o lectora del post d'aquest matí patia... Una assemblea inicialment complicada en què totes les decisions s'han pres per unanimitat, en què hi ha hagut molt bon rotllo, en què s'ha acordat treballar en ferm per a la nostra formació com a familiars de persones amb discapacitat, en què la junta s'ha renovat amb la incorporació de tres dones, alguna d'elles molt jove. En fi, "dos orejas, rabo y vuelta al ruedo", en termes taurins. De fet crec que la clau ha estat assolir un to positiu i no abocar tots els greuges acumulats, que n'hi havia. I hem evitat renyar el personal perquè no ha vingut gaire gent. És aquella contradicció que, a sobre, els pocs que vénen només senten queixes. Hem sortit animats.
I està anant molt bé la consulta per la independència, que jo sàpiga. M'agrada l'exercici, perquè és democràtic, perquè és pacífic i perquè se surt del guió de la política habitual, deixant descol·locada molta gent. Encara que jo, si en tinc ocasió votaré que no, perquè encara sóc de l'època en què suspiràvem per abolir fronteres i no per crear-ne de noves i perquè m'agradaria un futur que ens vinculés més a Europa i desdibuixés altres fronteres. Intento defugir segons quins estereotips d'Espanya que em semblen injustos i m'hi sento vinculada de moltes maneres. Jo vull un bon govern que avanci cap a mesures redistributives de la riquesa , que es decanti a favor dels més febles, i que promogui la cultura catalana. I crec que cal tenir en compte en positiu la resta del món. Era allò de l'internacionalisme proletari que està tan passat de moda...
Per cert, l'altre dia em vaig assabentar que no és al mercat l'obra completa de l'Espriu, perquè d'Edicions 62 ha passat a Planeta i aquesta editorial considera que no és rendible i per això no la reedita. I jo em pregunto si el fet que la Generalitat tingui competències en cultura canvia alguna cosa. Perquè no només es tracta de tenir un marc competencial, i un pressupost i, si convé, la independència, sinó de defensar de debò la cultura catalana... Com, en el cas dels bisbes, no es tracta només de tenir una conferència episcopal catalana amb plens poders, sinó bàsicament que els bisbes vulguin treballar de debò en conjunt, cosa que no fan tot i que podrien, perquè legalment res no els impedeix de fer una pastoral conjunta i en equip.
Ja veieu que estic una mica caòtica... Deu ser Santa Llúcia...
Mercè

Conflictes i Advent


Aquest matí, d'aquí una estoneta, tinc l'assemblea anual dels pares (mares i cunyades) del taller on va en Jordi. De fet estic força contenta del que anem treballant i penso que es presenten bons temps per a tots: d'implicació de més gent, d'una mentalitat més positiva i creativa, de més col·laboració mútua... Però de tant en tant salten vells dimonis de la història d'aquesta associació i hi ha qui se sent agreujat i va creant mal rotllo. Es veu clarament que és perquè en algunes persones la mateixa dificultat per entendre les coses, la manca de contenció i la necessitat de sentir-se reconegut, creen una mena de desconfiança crònica que costa de remuntar i que de vegades es tradueix en allò tan humà d'anar "rajant" de l'un i de l'altre i desqualificant-ho tot. Amb sentit comú, valorant allò de positiu que tothom pot aportar i de tant en tant fent baixar el sant cristo gros, la cosa es va arreglant, i confio que avui l'assemblea anirà molt bé. Comporta un desplegament d'energies que jo preferiria dedicar a d'altres coses, molta transparència i un bon tros de pedagogia. Una mena de "caldo" que espero saber fer sense perdre els papers.
Observo que aquests dies això ho visc en aquest centre, però que també es produeix en d'altres llocs on em moc. Com una onada de mal rotllo, d'abús de poder en alguns casos... Però en el fons hi veig la mateixa insatisfacció, la mateixa por a perdre el control de tot, la mateixa baixa autoestima. A la nostra associació això passa en persones molt, molt senzilles, que han tingut una vida molt dura. En altres passa amb persones amb autoritat i reconeixement social i amb més capacitat d'entendre's a si mateixos i d'entendre les raons d'altres, cosa que em sap més greu.
Fa dies que hi penso i que voldria saber lligar-ho molt amb l'Advent. Celebrem que ve -que ha vingut i que continua essent-hi-, algú a qui no li importa confiar-se absolutament als altres, que no busca el poder i que porta una Bona Notícia: tothom té un espai al món, tothom és estimat per Déu, tothom és valuós, Déu hi confia. Algú que ens recorda que no val la pena deixar-se emportar per petiteses i que conserva el bon humor. I que ens diu ben clar que per damunt de tot hi ha l'atenció als més petits.
Espero pair-ho bé. I me'n vaig cap a la reunió...
Mercè

dilluns, 7 de desembre de 2009

Irritació econòmico-administrativa de Nadal


Aquests dies jo hauria de posar un cartellet a la porta de l'habitació on estic treballant que digués: compte, estic de mal humor! És que aprofito el pont per fer les gestions de tancament econòmic i justificació de subvencions d'algunes de les entitats on sóc ficada . I la veritat és que, és com quan t'ha de venir la regla: desenvolupes una irritabilitat considerable.
En primer lloc, perquè constato que de dues d'aquestes entitats encara no han rebut la subvenció de l'any 2009, cosa que em sembla lamentable, sobretot a Càritas, on ja estem una mica sota mínims i on els diners no són precisament per fer sopars de carrer. De fet, en el cas de Càritas no es tracta d'una subvenció, sinó d'un conveni. Si no recordo l'any passat van fer l'ingrés l'últim dia de l'any. Confio que arribi.
El Punt de Trobada avui he constata que encara no hem rebut ni rastre dels diners... Quant a Caviga, on van pagar quan tocava, tot s'ha de dir, constato algunes coses que em resulten curioses. L'Ajuntament tant quan demanes la subvenció com quan l'has de justificar et fan omplir diverses fitxes per cada projecte de cada entitat on cal fer constar tots els ets i uts econòmics, els objectius, avaluació, etc. El problema és que ells quan concedeixen la subvenció no et diuen a què els has de destinar, ni com valoren ells el que tu has escrit... Fan un paquet únic i ja t'apanyaràs. Segons com, millor, però no deixa de ser força contradictori. Això sí a hores d'ara, a part de les cinc fitxes per projecte a retornar, ja ens han demanat la memòria i els comptes del 2009. No sé per quin motiu a l'època de la informàtica hem d'anar omplint tanta fitxa. N'hi hauria prou que ens fessin fer la comptabilitat d'acord amb uns paràmetres determinats. També passa que si subvencionen fulletons que quan s'han de fer encara no saps si són o no subvencionats, s'enfaden si no hi fas constar el seu logo... Però aquest és certament un problema de la seva eficàcia. No pas de la nostra...
En fi.
Una altra cosa que aquests dies em sap una mica de greu és constatar aquesta mena de competència entre entitats a l'hora de buscar donatius. Es dóna dins l'Església. Als mossèns no els fa cap gràcia que promoguem que la gent es faci sòcia de Càritas interparroquial perquè diuen que els treu donatius a les parròquies, i si fem una campanya de donatius d'un diumenge d'Advent, entrem en conflicte amb la Càritas Diocesana. I es dóna també en relació a les campanyes escolars, cosa que ja estem intentant arreglar entre les entitats implicades.
Potser tot plegat és fruit que fem unes campanyes de solidaritat escanyolides: la solidaritat econòmica amb els més pobres hauria de ser al llarg de l'any. I, sobretot els cristians, que som qui prediquem més aquestes coses, faríem bé de discernir bé amb qui i per què volem compartir la nostra bossa i no actuar a cop de sentiment o de mala consciència, sinó d'acord amb les necessitat que veiem. Ben repartits segur que arribem a molta gent.
Ens costa molt als cristians, parlar dels nostres diners. En un grup de revisió de vida no és fàcil dir què guanyes i a què destines els diners. Som molt gelosos de la nostra intimitat, aquí. A l'ACO ja fa temps vem fer una pauta de revisió de vida sobre el tema. Però sempre cal tornar-hi. Deu ser que no ens acabem de creure això de l'Evangeli.
Mercè

divendres, 4 de desembre de 2009

La lògica (?) dels concursos

Cada vegada em resulten més difícils d'entendre les mesures que s'utilitzen a les administracions públiques per acabar, en teoria, amb corrupteles i privilegis. Potser són els sistemes menys dolents, com allò que diuen de la democràcia, però certament generen molts efectes perversos.
Ahir m'explicaven que al taller on va en Jordi canviarien de companyia de busos per fer un transport que ha de ser adaptat, perquè havia guanyat el concurs una empres diferent de la que ara ho està fent. Que canviarien de companyia, vol dir que presumiblement també canviarien de monitors de transport, que fins ara feien molt bé la seva feina. En aquest cas es donaven diverses circumstàncies:
  • les condicions del concurs d'entrada havien estat mal formulades, és a dir, el consell comarcal s'havia equivocat a l'hora de descriure el servei a fer, cosa que havia provocat que les empreses a l'hora de presentar els seus projectes ho fessin amb criteris diversos: uns segons la literalitat de les condicions, d'altres segons el sentit comú;
  • ha guanyat l'oferta més barata: el fet de la satisfacció dels usuaris respecte a l'anterior servei prestat no compta per res; tampoc el fet que s'està parlant de serveis que comporten relació entre persones i entre persones vulnerables: els canvis representen un trasbals que tots plegats es podrien estalviar;
  • no hi ha clàusules que tinguin en compte aspectes socials: ocupació de persones discapacitades, reinserció laboral, etc...
  • el sistema genera precarietat laboral, que recau sobre el més febles: l'empresa que feia el servei acomiadarà les quatre dones (dones, naturalment) que el feien; la nova empresa, amb bona voluntat, es plantejarà si les contracta, però en quines condicions? el canvi d'empresa i la inseguretat generada també és un cost a tenir en compte.

Total, hi ha estalvis que cremen les tovalles, diuen. Jo crec que és el cas. Ja ho havia vist en els serveis a domicili, fa temps. Uns canvis de concessió que solien implicar la precarització de la vida laboral de moltes persones (dones) treballadores familiars, que anaven passant d'empresa en empresa i, sobretot, canvis no desitjats en persones molt fràgils, com són els ancians. Posar una persona en el domicili per fer l'atenció més personal de la gent no és una tasca mecànica. Els canvis necessiten acceptació de l'usuari, temps per acostumar-s'hi i han de ser el menys traumàtic possible.

El mateix he vist en serveis com els de mediació, en què cal un bon coneixement de la ciutat i de les entitats que costa d'assumir. Si l'opció més barata representa un canvi sobtat, sol representar també una pèrdua d'efectivitat llarga i notable. La insensibilitat administrativa davant la qualitat dels serveis és força notable.

Però tots aquests trasbalsos no impedeixen que determinades empreses, algunes amb el mateix carnet polític que el govern de torn, vagin fent tots els papers de l'auca en algunes administracions públiques. Casualitat?

Mercè

dijous, 3 de desembre de 2009

Classe obrera

Aquest matí se m'ha escapat l'autobús que agafo habitualment. Quan em passa això n'agafo un que fa un recorregut per la zona agrícola de Viladecans. Pels camins dels camps, sempre hi pugen treballadors immigrants a parades inconcebibles, enmig del no res. No acabod e saber mai si van o vénen. Avui, quan hem passat per davant del Mercat de la Flor, s'ha omplert de paquistanesos, carregats de bosses amb roses, i també d'algun home gran que portava caixes amb vesc. La imatge, en un temps en què molts tenim cotxe i l'agafem per qualsevol tonteria, m'ha frapat i m'ha transportat a d'altres èpoques.
Durant tres o quatre anys vaig estar treballant durant les vacances en una botiga de roba. La jornada laboral era aleshores de 54 hores setmanals (nou hores diàries, 6 dies a la setmana). Quan la botiga feia grans comandes els majoristes enviaven el gènere. Però per comandes més petites em tocava a mi anar a comprar i portar-ho. Recordo les peces de llençol, que ocupaven poc espai però pesaven com un mort o aquesta sensació d'anar arrossegant enormes paquets pel bus o pel metro.
Avui deuria estar especialment nostàlgica, perquè he fet un cafè abans d'entrar a la feina, i m'he fixat més en els homes que feien la barreja que en els que es prenien el cafè. M'ha recordat el meu pare. Aquest era un dels rituals del matí. Un ritual que a mi em tombaria...
De vegades pensem que això de la classe obrera ja no existeix. Però potser és que no la sabem veure perquè vivim molt acomodats...
Mercè

diumenge, 29 de novembre de 2009

Discapacitat amb marxeta


Celebració a Viladecans, ahir, del Dia Mundial de les persones amb discapacitat, que em penso que "toca" el 6 de desembre, però que sempre acaba desplaçat. És com una metàfora de la discapacitat.
A Caviga han muntat una paradeta tots dos dies dins la Fira Medieval de Viladecans, una mena de Fira de Nadal-Parc temàtic, que crea un cert ambient. Els nois venien les seves manualitats amb gran convenciment: un material divers i elaborat amb gràcia. És d'agrair la presència i la implicació dels seus educadors, que els han acompanyat tot el cap de setmana. L'associació de pares hem fet un cert reforç per quadrar horaris, però de fet ho han muntat tot ells.
I a Asdivi (l'esplai) han preparat un magnífic treball a partir dels drets humans. El grup d'en Jordi va fer un video elaboradíssim i una representació ben pensada i executada. Els joves, a la foto de dalt, van ballar-nos el "rap del discapacitat", de creació pròpia. La festa, que també va comptar amb un espectacle de màgia, va acabar amb una discoteca animada pel genial DJ Jaume Junyent, conegut com a DJ Nanu, un igualadí universal, protagonista, amb la seva cadira de rodes, del reportatge 112 cms. Va ser una festassa, i amb contingut. I amb una molt bona introducció de l'actual presidenta d'Asdivi.
Per cert, no hi va anar cap polític municipal. Sempre hi ha cua per sortir a la foto, però ni govern ni oposició deurien considerar interessant ser-hi. Deu ser una altra metàfora?
De tota manera tinc la sensació que a Viladecans estem vivint un bon moment les associacions que tractem la discapacitat i que hi ha ganes i energies per treballar conjuntament en una línia que vagi més enllà del "pobrets, pobrets".
Mercè Solé

dissabte, 28 de novembre de 2009

No sortiran a la portada del Vanity Fair


Per raons de feina, aquests dies he visitat algunes comunitats de religioses, de les que viuen en pisos en barris de treballadors o en zones marginals. L'opció de la vida religiosa té avui molt pocs adeptes, vull dir, molt poques vocacions. A mi em semblava natural, perquè estic segura que molta gent s'hi havia apuntat, anys enrere, perquè la vida religiosa representava una oportunitat de formació per a persones que no podien accedir-hi d'altra manera i, per a les dones, una oportunitat de fer coses més interessants que casar-se o que dur la vida d'una dona soltera, que anys enrere comptava amb moltes limitacions socials i professionals. La vida monàstica, en canvi, sempre m'ha semblat que en el nostre món té una singularitat, una identitat, molt més fàcil de distingir que la vida religiosa.
Alliberada, doncs, d'altres interessos, la vida religiosa pot renéixer amb noves propostes i noves formes. I em mirava el tancament i reorganització de comunitats que m'estimo molt, com les Germanetes de l'Assumpció, amb una certa resignació.
La veritat és que la meva aproximació aquests dies, m'ha fet pensar que no sabem veure allò de bo que tenim al davant. M'he anat trobant amb dones, algunes ja jubiladíssimes, que continuen lluitant amb energia i senzillesa als barris on viuen. Dones que tenen cura de fer del seu entorn un lloc de pau, que estan disponibles les 24 hores, que acompanyen persones sense llar, amb VIH, disminuïts, malalts mentals... O que són presents a les organitzacions socials, veïnals, feministes i polítiques, amb un sentit crític i una capacitat militant que no és gens comuna. O que continuen iniciant joves a la JOC amb tot el que això comporta. I això ho fan des de pisos molt senzills (de vegades a alguna li toca dormir al menjador), i des de les seves pròpies xacres, que ja tenen una edat. Totes han viscut de la seva feina (algunes fent neteges, com qualsevol dona d'un barri senzill) i ara ho fan de la seva jubilació.
Viuen molt austerament, comparteixen el que tenen, se les veu contentes, tenen la casa oberta i estan obertes elles mateixes a les novetats, tenen criteri social, eclesial i polític. Jo hi veig un sagrament, un signe gratuït de la presència de Déu entre nosaltres. I penso que té molt de sentit. Són invisibles perquè són febles i probablement tenen poc glamour als ulls d'una societat que valora l'aparença, la joventut el diner i sobretot el conformisme. Son dones, solteres i grans. No sortiran a la portada del Vanity Fair. Però precisament per això, per la seva aparent feblesa i iper la gratuïtat del seu gest, poden ser signe per a tots nosaltres, perquè Déu no es manifesta en allò gran i poderós, sinó en els més petits.
Penso en elles avui, que tenen una trobada a què m'hagués agradat anar (i ha guanyat la celebració del dia dels discapacitats aquí a Viladecans). I els agraeixo profundament la seva forma de viure la fe.

divendres, 27 de novembre de 2009

Corregir les perversions d'una llei injusta


Estic d’acord que no se suprimeixi l’impost de successions. Però feta aquesta afirmació, em sembla que li convé una revisió a fons, perquè tal i com està formulat avui, l’impost és altament injust amb la gent que té menys mitjans econòmics i que hereta petites propietats “no productives” dels seus parents, parents no potentats per cert. Ja n’hem parlat aquí en d’altres ocasions. Ho hem viscut en carn pròpia. I no ens cansem d’explicar-ho: per què un home de 83 anys, amb una pensió mileurista i un fill discapacitat al seu càrrec que ni treballa ni pot treballar, malgrat totes les deduccions, per continuar vivint a casa seva ha de pagar més de 90.000 euros, un cop menjats ja tots els seus estalvis per la resta de gestions i impostos? Seria diferent si hi fes negoci o s’ho vengués. Senzillament viu en una casa atrotinada en un ampli espai cèntric que s’ha revaloritzat. A mi em sembla correcte que els fills paguin quan els hi toqui, si ja tenen un habitatge habitual. Nosaltres vam heretar la casa on vivim –ja hi vivíem, en règim de lloguer- i em sembla bé. No em queixo d’haver pagat els 36.000 euros de rigor. Sí que em queixo que en Jordi, que no té rendes pròpies, com a usufructuari (no pas propietari) d’aquesta casa n’hagi hagut de pagar 9.000 en concepte de plusvàlua. No els ha pagat ell, òbviament, sinó nosaltres. Que ens hem hagut d’hipotecar per fer front a l’impost de successions de l’avi. A mi em sembla que en tot això qui realment hi surt guanyant són les entitats bancàries, francament.
Crec que convindria estudiar aquestes situacions a fons i proposar modificacions que mostressin un coneixement real dels efectes perversos de la llei tal i com està muntada i no una colla d’afirmacions més aviat demagògiques i superficials. Els polítics professionals tenen l’obligació de plantejar-se a fons, en tota la seva complexitat, les qüestions sobre les que volen incidir. No n’hi ha prou amb principis generals.
Ahir en parlava amb una amiga, que tota la vida ha votat ICV i que em deia que aquest tema segurament serà causa de canviar l’orientació del vot. I és una persona perfectament conscienciada que cal pagar impostos, però ha viscut una situació semblant amb els seus pares i no entén que ICV no només no vulgui corregir aquest tipus de “perversions” de la llei, sinó que gairebé la titlli de “podrida burgesa”.
Com passa amb la renda, estic segura que la major part dels impostos de successions els paguen els petits propietaris i no els hisendats. Cal revisar els impostos per tal que siguin realment redistributius. I cal que la gent ens sentim escoltats.
Mercè Solé

dijous, 26 de novembre de 2009

Felicitats als diaris catalans!

A hores d’ara encara no he sentit ni llegit cap comentari de cap partit polític sobre l’editorial dels dotze diaris catalans sobre l’Estatut i el Tribunal Constitucional, o sigui que hi dic la meva sense condicionaments previs. I la meva és, simplement, felicitar-los per la iniciativa. De passada, aprofito per felicitar el Joan Saura per la seva petició de dimissió als membres d’aquest tribunal, i també al president Montilla perquè, tot i manifestar el seu desacord amb la petició del Joan Saura, en el fons s’ha expressat en el mateix to. I aquest és, també, el to que jo voldria en les accions que calgui fer després de la sentència si acaba sent com es diu que serà.
I de passada, demanar que no ens oblidem de dir, tantes vegades com sigui possible, que tot això passa, bàsicament, per obra i gràcia del PP. (Josep Lligadas)

dimecres, 25 de novembre de 2009

El germà gran del fill pròdig

Avui m'ha arribat algun material del bisbat sobre l'objectiu diocesà d'aquest any (L'anunci que neix del goig compartit), un material que pot donar molt de si i que em sembla suggerent, tot i que no sé pas si s'aprofitarà gaire. Hi ha uns reflexions sobre la paràbola del Fill Pròdig, que em semblen molt ben trobades. Generalment quan es parla d'aquesta paràbola, l'accent es posa sobre l'actitud del pare o sobre la del fill que retorna, però l'altre fill, que resulta tan antipàtic, em sembla molt que és un bon reflex de molts de nosaltres. No sé qui ho ha escrit, però ho reflecteix bé quan diu: El fill gran de la paràbola del fill pròdig difícilment podrà convèncer a ningú que viure a la casa del Pare com a fill és una benedicció (Lc 15,28-29). Perquè realment el que transmet és una mala llet i un ressentiment considerables. I encara el document del bisbat, més endavant, diu:
"... Perquè podem trobar-nos dins l'Església com es troba el germà gran dins la casa del Pare, intentant ser uns bons cristians, bons fills, esforçant-nos per complir tots els deures, però sense entendre massa què està passant: per què els nostres germans marxen, per què no tornen, per què l'aparent permissivitat de Déu, perquè estem tristos, perquè no vivim la festa...". I encara hi afegeixen: "I si els de fora no estiguessin tan equivocats com nosaltres pensem? I si no fossin tan egoistes com ens creiem en la seva recerca de la llibertat i de la pròpia realització? I si els que marxen, ens critiquen o no s'acosten fos perquè veuen en nosaltres, els que estem a l'Església, una manca de llibertat que ens converteix en uns estirats, uns crítics, uns que estan sempre queixant-se, uns germans grnas que es resisteixen a perdre les seves prerrogatives i el poder i el prestigi que fins llavors havien gaudit?"
No està gens malament per ser una publicació "oficial" d'un bisbat.
I encara una altra "perla": "el creient viu la fe com el qui ha trobat un tresor, encara que sigui l'únic a creure, mentre el fanàtic necessita que tothom cregui per a començar a creure ell."
Mercè Solé

dimarts, 24 de novembre de 2009

I am a poor wayfaring stranger

Extraordinària i una mica estranya versió d'aquell "kumba" espiritual Vell pelegrí. Canta Andreas Scholl, contratenor.

I am a poor wayfaring stranger,
While traveling through this world of woe.
Yet there’s no sickness, toil nor danger
In that bright world to which I go.
I’m going there to see my Father;
I’m going there no more to roam.

I’m only going over Jordan,
I’m only going over home.

I know dark clouds will gather round me;
I know my way is rough and steep.
But golden fields lie out before me
Where God’s redeemed shall ever sleep.
I’m going there to see my mother,
She said she’d meet me when I come.

I’ll soon be free from every trial,
My body sleep in the churchyard;
I’ll drop the cross of self denial
And enter on my great reward.
I’m going there to see my Savior,
To sing His praise forevermore.

Que nosaltres cantàvem amb aquesta lletra:

Vell pelegrí, jo vaig fent via,
com foraster arreu del món,
i estic segur que, a l'altra vida,
m'acollirà Déu pietós.
Me'n vaig allà a veure el Pare,
Iassat el cos de caminar;
al capdavall de la jornada,
lloc de repòs penso trobar.

El meu camí ja arriba a terme,
ja sento pròxim el Jordà;
però amb la mort res no puc perdre,
que hi deixaré el meu penar.
Allà veuré jo el meu Pare,
consol i amor em donarà;
al capdavall de la jornada,
prop d'Ell espero reposar.

Jo veig la fi sense temença,
com un descans per al meu cos,
i veig venir la recompensa,
per Déu promesa al meu esforç.
Me'n vaig allà, al sojorn deIs àngels,
on no rebré cap més refús;
per cantar amb ells goigs i lloances,
eternament, al bon Jesús.

dilluns, 23 de novembre de 2009

Quins bisbes, Déu meu!

És per espantar-se. Resulta que, tal com han explicat els diaris, aquest dissabte han estat promoguts a diòcesis importants dos bisbes: el d’Osca ha passat a arquebisbe d’Oviedo, i el de Palència a bisbe de Sant Sebastià. Eren dos nomenament que fa dies que circulaven, però almenys jo mantenia la secreta confiança que no es durien a terme, per no destrossar més l’Església. Però sí, s’han dut a terme. La institució eclesial opta per arrenglerar-se en posicions cada cop més tancades, de manera totalment decidida i convençuda.
Els diaris destaquen sobretot el nomenament de Munilla per a Sant Sebastià. Però em permetreu que aporti aquí una informació sobre el nou arquebisbe d’Oviedo, que em sembla que reflecteix molt bé de quin peu calça l’episcopat que s’està promovent actualment. És bo saber on som i què ens pot passar, encara que sàpiga molt de greu...
La informació que ofereixo és la carta que va escriure als seus diocesans d’Osca poc després de la manifestació que hi hagué a Madrid el març del 2007 en protesta per l’excarceració de l’etarra De Juana Chaos. Està datada just l’11 de març, aniversari de l’atemptat sobre el qual el bisbe reclama “tota la veritat”, com un Pedrojota qualsevol. I això de que “mayeará” és directa campanya electoral: aquell maig del 2007 hi havia eleccions municipals, i el bisbe demana que, ja que el març del 2004 van perdre, el proper maig guanyin “els bons”... Molt trist, tot plegat. (Josep Lligadas)


Los idus de marzo

Queridos hermanos y amigos: paz y bien.
“Los idus de marzo” es una célebre obra de Thornton Wilder que toma como título la fecha fatídica en la que asesinaron a Julio César. Se ambienta la novela en los últimos días de la república romana, y describe con escéptica ironía la capacidad de los hombres para el heroísmo, la generosidad y la virtud, así como para el egoísmo, la traición y la deslealtad. En este marzo nuestro, mes de memoria de tantos otros idus, hemos vuelto a ver a gente así: héroes hasta la virtud más generosa, y traidores hasta el egoísmo más desleal.
Entre los primeros están las víctimas de la serpiente terrorista y las gentes sencillas que espontáneamente han querido solidarizarse con los débiles ignorados, despreciados y hasta perseguidos. En lugar de tirarse al monte, volvieron a la calle. No para una consentida kale borroka, sino para pasear de nuevo con inmensa dignidad su indignación. Era la enésima concentración que en las principales ciudades se dieron cita, a plena luz aunque era de noche, sin encapuchados y sin mentiras. No eran vociferantes, sino ciudadanos de bien que no quieren asistir impávidos al espectáculo que algunos gobernantes nos brindan en el pim-pam-pum de la feria del disparate político.
Y entre los segundos están los que pretenden cambiar la historia sacándose de la chistera del resentimiento lo que dicen ellos que ocurrió. Como adolescentes montan y desmontan operaciones económicas jugando al a ver quién llega más, cuando se trata de costear favores inconfesables con el dinero más ajeno, lavando como pueden las deudas de su propia corrupción.
Son los que manchan el nombre de la paz y el de la piedad, convirtiéndolo en moneda de cambio con el que pagar -cueste lo que cueste- la particular guerra contra sus adversarios políticos, sociales y mediáticos, llegando a pervertir un sentimiento noble como es el perdón, a fin de camuflar el chantaje del que siendo rehenes ellos mismos, nos hacen víctimas a todos los demás. Como consigna de un nuevo pásalo, lo repiten sin parar, sin ninguna pausa y con mucha prisa: lo hemos hecho por piedad, hemos salvado la vida a un asesino que celebra sus veinticinco matanzas brindando con champán, le hemos salvado la vida porque defendemos la vida.
Yo he tomado nota de esta declaración insólita por parte de quien miente de manera habitual, y pasando por encima de su cinismo asustado ante la opinión pública, levanto acta de su advenediza declaración: defienden la vida. Estamos de enhorabuena.
Supongo que estarán al quite de quien se quite la vida en la eutanasia que viene... porque defienden la vida. Supongo que no pondrán más obstáculos para saber la verdad de la maraña confusa y confundida de otra matanza, el 11-M, cuya sospecha les mira... porque defienden la vida. Supongo que respetarán la libertad de quienes quieren una educación no ideologizada ni sectaria para sus hijos... porque defienden la vida. Supongo que ya no jugarán a romper la familia con sus leyes para amiguetes... porque defienden la vida. Supongo, en fin, que encabezarán la defensa del más amenazado de todos los seres humanos: el no nacido, luchando contra el aborto en primera línea... porque defienden la vida.
Si no lo hacen así, nos habrán vuelto a colar su mentira, que hasta pueden hacerla legal, pero que es y será siempre inmoral. Pero si en marzo mayea, quizá en mayo marceará, y allí daremos cuenta. Porque hay idus que no deberían haber pasado nunca, pero ya que han sucedido, sólo se desea que no duren mucho más una vez acontecidos.
A Dios nos encomendamos en esta apasionante encrucijada en la que debemos roturar sus campos para que broten espigas de paz serena y de bien colmado para los hermanos.
Recibid mi afecto y mi bendición.


+ Jesús Sanz Montes, ofm,
Obispo de Huesca y de Jaca
11.03.2007

diumenge, 22 de novembre de 2009

El jardí dels cinc arbres

Esplèndid muntatge de Joan Ollé al Teatre Nacional sobre poemes de Salvador Espriu. Jo sóc més aviat negada per a la poesia i la conec poc. Ahir vaig disfrutar de principi a final amb un espectacle auster, amb un teatre de la paraula i de la pausa, de la sobrietat d'aquell Espriu de Sinera. S'hi recalcaven més els aspectes personals i familiars del poeta més que no pas les grans metàfores de signe polític. Una interpretació magnífica, amb el cant de Sïlvia Pérez, que hi aportava la creació de molts músics al voltant del poeta. No us ho perdeu!

A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.
Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo menava.
Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.
Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.
Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?
Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.
Mercè

No sé si algú se m’escandalitzarà, però la meva entrada al món de la poesia catalana va ser gràcies a un llibre de Formación del Espíritu Nacional, on hi havia un capítol titulat, crec, “Las lenguas regionales”, on es reproduïa una poesia de Joan Maragall en català i una altra de Rosalía de Castro en gallec. Em vaig aficionar a tots dos poetes, i em vaig comprat una antologia de Maragall publicada en aquells volumets minúsculs que editava l’editorial Selecta...
Després, però, em vaig trobar amb els dos poetes que van ser bàsics per a això que ara s’anomena l’“educació sentimental”: Salvador Espriu i Joan Salvat Papasseit. I que continuen essent bàsics. Després hi vaig incorporar, a un altre nivell, Verdaguer. En canvi, en Martí Pol no hi he arribat a entrar...
Doncs bé. Com explica la Mercè, ahir vam anar a veure l’espectacle sobre l’Espriu que fan al Nacional i que durarà fins dimecres. Si podeu, no us el perdeu. Esplèndids tots, sobretot, per mi, la Montserrat Carulla i la Sílvia Pérez, i també el que feia d’Espriu que no sé com es diu. I esplèndid, més encara, la selecció de textos i el muntatge. Hi havia barrejats, i ben barrejats, molts Esprius.
De tots ells, em quedo amb la baralla dels dos cecs captaires, la guerra civil, que a mi em fa ressonar un vers de la Primera història d’Ester:

Poble trist, amb record
de ciutats molt cremades.
No t’acull cap repòs
d’ombra bona, de casa.
Només somnis al fons
de la meva mirada.
I em quedo amb el poema final del muntatge, d’una finor absoluta:
Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit al meu temps
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
a les fosques estances.

Sempre que em ve al cap aquest poema, penso que, si caigués en mans d’algun dels correctors que circulen actualment per aquest país, obligaria l’autor a canviar això de “la rara rosa blanca” per cacofònic...
La rara rosa blanca... Però he de dir que, per mi, el gran poema de l’Espriu, el que em va esdevenir formulació política que encara mantinc, és un que no surt a l’espectacle. Un dels poemes de “La pell de brau”, en què, dintre la mitologia típica de l’autor, s’utilitza el terme jueu Sepharad per parlar d’Espanya:

De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

(Josep Lligadas)

dissabte, 21 de novembre de 2009

Amb intensitat

Aquests dies la mort d'algunes persones m'ha fet pensar en les experiències intenses de la vida. Aquells moments que jo interpreto com a trascendents en el sentit que és com si et transportessin a una altra realitat, vaja, uns moments que et depassen i que m'he anat trobant al llarg dels anys de moltes maneres i amb diferents intensitats. Com tastets d'una altra cosa.
Potser el camí més freqüent per a mi és la música, però també determinades lectures, la pregària, la contemplació d'alguns paisatges, l'enamorament, l'amistat. De vegades també m'ha passat allò del "és quan dormo que hi veig clar". I despertar-me amb una comprensió diferent d'alguna situació. Probablement és que em fa falta un psiquiatre. Però m'imagino que deuen ser experiències comunes a moltes persones, que cadascú interpreta segons la seva sensibilitat i la seva concepció del món, però no són pas extraordinàries. De vegades en diem Bellesa, de vegades en diem Déu o altres grans paraules que es fan petites per expressar allò que passa al fons del fons i que, com la mort, ningú no pot viure en lloc teu.
Trobo que són moments d'una certa gratuïtat, que no es presenten de forma mecànica, quan apretem un interruptor. Em fan pensar que avui s'hi vol arribar, com moderns Parsifals, per vies ràpides: aconseguir l'orgasme (amb una certa obsessió, vistos els consultoris sexològics dels diaris), fer el triplet, o tirar de substàncies que hi ajudin, com l'alcohol o les pastilles. A part d'això que en diuen èxit social o professional. Coses algunes que contenen elements més aviat destructius.
Em pregunto si tot el vernis cultural que s'aprèn a escola porta realment a fruir de la bellesa., que de fet és del que es tracta quan s'inclouen algunes assignatures en els currículums escolars. perquè per més llibres que llegeixis, el gust per la lectura es transmet per l'entusiasme, per contagi, d'una manera gairebé màgica, amb molts components afectius pel mig. O si no faríem bé de recordar que la mística no és només un gènere literari del Segle d'Or, sinó que hi ha gent que la viu intensament i feliçment ara i aquí (per exemple, en el món carmelità).
Però tot plegat requereix una dosi d'esforç i aprenentatge, una altra dosi d'obertura a la més absoluta gratuïtat. Per trobar el "punt G" a la vida.
Mercè

divendres, 20 de novembre de 2009

El Crit Solidari

Aquí teniu el tercer número del butlletí que publiquem la comissió de pastoral obrera del bisbat de Sant Feliu. Enguany, en els tres números que sortiran aquest curs, ens hem animat a fer tres entrevistes no gaire freqüents en mitjans eclesials: un sindicalista (Toni Mora, Secretari General del Baix Llobregat, en aquest número), una feminista i algú del món de la política. I intentem facilitar materials sobre la immigració i donar a conèixer experiències eclesials interessants dins del camp social en el bisbat. Per cert, que els materials sobre immigració que facilita el grup de capellans del PAI (Pastoral amb immigrants) de Barcelona, els trobo encertadíssims.
Mercè

dijous, 19 de novembre de 2009

Tres preguntes


De fet tota aquesta crisi de la corrupció política i de la vida dels partits no sembla que hagi de resoldre gran cosa, perquè es continua sense anar a fons de la qüestió. Els partits van fent pactes... que en general no compleixen. En aquest sentit m'agrada veure que ICV i EUiA almenys han complert amb el tema dels comptes (i valoro molt l'esforç d'en Pep Canal)
Però jo crec convindria fer a tots tres preguntes que encara no he sentit formular:
1. Les fundacions dels partits a què es dediquen si no és a promoure el partit, o millor dit, el candidat o candidata del partit? Perquè a part d'algunes publicacions i alguns actes, estar clar que el gruix dels diners es destina a una altra cosa.
2. Per què els partits polítics necessiten molts més diners per funcionar que el comú de les entitats? Em sembla desmesurat i contraproduent, sobretot en relació a les activitats que es fan (o que sovint no es fan). Per què un partit amb dos regidors i vuit militants (existeix) ha de tenir molts més ingressos provinents del seu ajuntament que una entitat amb molts més associats i més vida ciutadana?
3. Els donatius anònims són una deshonesta i pèssima pràctica dels partits "pesos pesants" sobretot de la dreta. Però quins efectes perversos té el sistema de finançament a partir de l'aportació dels càrrecs públics?
Si no s'intenta respondre com a mìnim a això, entre moltes d'altres qüestions, serà difícil cap regeneració de la política.
Mercè

diumenge, 15 de novembre de 2009

Plenitud d'agenda, plenitud de vida?

View more documents from puntviladecans.

Cap de setmana intens, aquest, en què no he pogut pas fer ni de bon tros tot el que m'havia proposat.
S'està repetint massa aquesta situació d'acabar la setmana amb una llarga llista inassolible de "deures", però no tinc gens clar per on he de tallar. El problema és que cada dia estic més cansada que l'anterior i tot em va costant més. Però tot m'atrau, tot m'agrada, tot em sembla necessari. I em vaig embolicant més i més. D'altra banda, penso que ara la salut i la situació familiar ho permeten. És un moment més aviat estrany, una mica insòlit. Té un punt de "fàustic", com si em costés massa d'acceptar les limitacions, com si em volgués vendre l'ànima no exactament per viure més anys, sinó per poder fer més coses. No es diferencia gaire. I Faust sempre va a la seva. De fet no pot ser bo. Deu ser el punt en què la gent s'enganxa a la coca.
Per sort la vida trenca aquestes rutines. Dissabte, amb l'enterrament de l'A., multitudinari, ben preparat i molt emotiu. El valor de l'amistat es va remarcar molt. Em va fer pensar que molts de nosaltres segurament hem anat substituint el suport familiar pel suport dels amics. I això dels amics de vegades entra en conflicte amb l'activitis, perquè té més a veure amb ser-hi que no pas amb fer, encara que de vegades convingui activar-se.
Dissabte molts dels assistents a l'enterrament vam passar al cap d'un parell d'hores a una celebració d'aniversari. Va ser una bona cosa lligar tots dos actes. Com si tots fossim molt més conscients de la nostra fragilitat i simultàniament del nostre valor. Estàvem sensibles. I va ser una festa tranquil·la, de les que m'agraden i conviden a la conversa amb uns i altres.
En fi, us deixo amb el Punt de Trobada. Ja veieu que encara que gemegui acabo trobant una estoneta per al blog...
Mercè Solé

dimecres, 11 de novembre de 2009

Dies de dol, dies d'amistat


Estic una mica commocionada perquè aquesta setmana han mort tres persones properes i estimades.
Una és el pare d'un bon amic. Tenia 85 anys i feia temps que estava malament. Havia estat una persona molt activa i acollidora, imaginativa, esperançada, una persona lliure. D'un tarannà que va compartir amb la seva dona i que va transmetre als seus fills. Jo no el coneixia pas gaire, però anys enrere recordo que la família em va convidar a passar uns dies a una casa que tenia fora. Aquell any per a mi era de vaques molt flaques i no estava gaire animada. El seu oferiment em va anar molt bé. El seu funeral va ser un acte serè i afectuós, que la Montserrat descriu molt bé aquí.
L'A. ha mort el dia que feia 47 anys. Des de l'estiu arrossegava un càncer molt avançat. M'ha impressionat aquesta tarda la seva dona quan em deia que no és cert que la mort sigui una cosa tan terrible. Que junts han plorat molt, que els ha costat temps i dolor d'acceptar-ho, però que ho han viscut amb pau, amb estimació, amb l'agraïment de tot el que han rebut i amb la confiança que ella i els fills se'n sortiran. I també que a l'A. li ha anat bé viure a fons l'espiritualitat i la seva fe, acomiadar-se de familiars i amics. Ha estat un procés intens i compartit que ha valgut la pena. La Maria, al seu blog, també en parlava.
I en J.LL., amb 63 anys, ha mort sobtadament. Era una persona discretíssima, de les que sempre són al peu del canó. Treballador manual, militant de l'ACO, d'ICV i de tota causa solidària que es posés per davant. Pertany a aquella generació de l'ACO que ens va acollir als que veníem de la JOBAC i que per a mi han esdevingut punt de referència. No només pel que fan, sinó pel que són.
La mort continua descol·locant. Ho penso amb por i amb esperança. Ni idea de què hi pot haver després, però la confiança en el Pare em fa pensar que no deu ser gaire dolent com no ho és, per a mi, la vida. Potser ho dic massa des d'una situació privilegiada. De fet ja he viscut, i amb intensitat, per damunt de la mitjana de molta gent d'arreu. En tinc 52, no us penseu, però aquesta idea, molt presumptuosament, ja em va venir al cap quan en tenia 17 ò 18, al Liceu, tot escoltant el final de l'Aida, amb la Caballé i el Domingo. Va ser la sensació que només per allò ja valia la pena haver viscut. Després, és clar, he trobat moltes més coses a la vida, que ni tan sols imaginava... I potser encara en trobaré moltes més. Però el sentit de la vida no sembla que hagi d'estar relacionat necessàriament amb la seva durada.
Penso en la pregària de completes: que el Senyor ens concedeixi una nit tranquil·la i una fi benaurada. La fotografia és feta des de la petita església de Sant Marcel de Bor, i des de l'angle en què m'hi he assegut unes quantes vegades a fer pregària.
Mercè

dissabte, 7 de novembre de 2009

Santa Coloma

Transcric a continuació el manifest que ha elaborat el Consell Arxiprestal de Santa Coloma de Gramanet, que em sembla excel·lent. Únicament hi trobaria a faltar una crida als cristians a comprometre's més a fons en aquest món de la política que, si badem, quedarà en mans de molt poca gent. La participació, el sentit crític i una bona dosi de gratuïtat i de llibertat són imprescindibles en uns partits (tots) en què hi ha manca de debat intern, en què creix la preocupació per conservar el càrrec o l'aspiració a càrrec, i on augmenten exponencialment les actituds de quedar bé amb qui té el poder dins del partit, i en què s'està més pendent dels resultats electorals o dels greuges amb els veïns que del bé comú.
Mercè
Davant dels greus fets succeïts a la nostra ciutat, l’Església de Santa Coloma volem manifestar.
1. La nostra sorpresa, desconcert, indignació i sobretot tristesa davant dels fets delictius que s’imputen a la gestió del nostre ajuntament. Amb molts veïns sotmesos a dures condicions de vida per causa de la crisi econòmica, causa estupor el ball de xifres de diners que es van donant, i que sembla que no van ser correctament utilitzades.

2. Hem de confiar en la justícia i deixar-li fer el seu camí, amb els seus mètodes i la seva autonomia. No hem de caure en judicis paral•lels, que moltes vegades han estat desmesurats i no poques vegades injustos. No hem d’oblidar que alguns dels imputats son veïns nostres i les seves famílies viuen entre nosaltres; no hem de caure en la temptació de posar patiments afegits. La presumpció d’innocència és un dret que tots tenim, i és precisament en moments de dubte quan cal aplicar-lo.

3. Quedi com quedi la instrucció judicial, sembla clar que s’han d’aplicar nous mètodes de control a la gestió municipal, més comunicació amb la ciutadania i més rigor en l’aplicació de les lleis.

4. Els ajuntaments democràtics han estat uns del avenços més importants de la democràcia. Els sistema actual necessita dels partits i les associacions cíviques. Per això cal encoratjar totes les formacions polítiques i cíviques a continuar amb el seu servei a la societat, a superar el moment decebedor actual, a renovar el seu esperit social i a aprendre dels errors per renovar-nos. També els cristians hem viscut al llarg de la història pàgines doloroses que ens han ajudat a purificar-nos.

5. Santa Coloma ha estat sempre una ciutat dinàmica, lluitadora i amb un gran esperit social i solidari. Els moments actuals ha de servir-nos per renovar la nostra estima, el nostre esperit de superació i les ganes de fer de la nostra ciutat el que sempre ha estat: un lloc entranyable, un tros de nosaltres mateixos, una terra on plantar arrels.

Consell Arxiprestal de Santa Coloma de Gramenet 4 de novembre del 2009

divendres, 6 de novembre de 2009

A ballar!

Després de dinar (cap a les quatre de la tarda quan no treballo ni tinc Càritas) m'agrada escarxofar-me davant la tele. Em relaxo, sovint m'adormo, però sempre pago el peatge d'enganxar-me a algun programa. En els darrers anys he passat del Cor de la Ciutat a l'Amar en tiempos revueltos. Avorrida de tots dos, ara m'he passat a ¡Fama, a bailar! Sí, m'estic trastocant, efectivament. Però com si fos la Milà intento mirar-m'ho com a experiment sociològic.
I és que vivim en una societat molt compartimentada, on no tinc oportunitat de conviure amb gaire joves, si més no de tu a tu. Els més joves amb qui tracto volten ja la trentena. No compartim, doncs, ni feina ni lleure, ni gustos musicals, com a molt, la Renfe.
El primer que em va cridar l'atenció de Fama és que d'això en diguessin ballar. I no ho dic pas amb menyspreu, és que la forma de moure's d'aquests joves i la música que escolten trenquen absolutament els meus esquemes: el funky, el break, el commercial dance... En fi, ara ja entenc els rètols de les relativament nombroses acadèmies de ball que veig a Viladecans on, per cert, hi ha una sola llibreria que mereixi aquest nom.
Un altre aspecte que em resulta exòtic és l'estètica: la forma de vestir, els pentinats, l'atenció de nois i noies a tot el cos; i també la forma de relacionar-se: les emocions a flor de pell, les abraçades continuades, les formes amanerades dels nois, la manera d'expressar-se i de parlar.
Ja sé que això deu ser el retrat d'un sector de gent, passat a més pel guió televisiu, però segur que és el mirall de molts joves. Es tracta d'un concurs-aprenentatge, on segurament les qüestions econòmiques deuen pesar molt a l'hora de decidir qui marxa i qui es queda (a qui és més rendible "salvar" via SMS, en definitiva), i on la mútua competència deu ser més important que no pas el treball d'equip, per més que el discurs del concurs verbalitzi el contrari.
Amb tot, m'agrada. Em diverteix i m'ajuda a mirar-me els adolescents que veig passar al carrer d'una altra manera, tot i ser conscient del muntatge. Penso que els concursants són joves que s'esforcen i que es mostren actius en alguna cosa relacionada amb l'art, i això no és una mala cosa. Els veig més desinhibits que la meva generació, amb il·lusions i amb ganes. Això sí, no aconsegueixo saber si ballen bé o no, però com a mínim, començo a acostumar-me a la seva música.
Per cert, algun d'ells, com el Wiki de Santa Coloma, em temo que no va ser salvat a cops de telèfon, tot i merèixer-ho, perquè els seus veïns i veïnes estaven preocupats per altres coses.
En fi, en temps de crisi, ballar no està malament. I no pel so que toquen!

dijous, 5 de novembre de 2009

Mestissatges musicals d'altres èpoques


Debussy tocant una de les seves obres (o això afirma el youtube) una mica atropelladament: el "Golliwogg's Cakewalk", una de les peces que integren el Childre'ns Corner. M'han agafat ganes d'escoltar-lo perquè estic llegint un llibre d'Àlex Ross (El ruido eterno, escuchar al siglo XX a través de su música) que fa una interessant repassada de la música en relació a la resta de la cultura i a la vida quotidiana. Coneixia de fa temps aquest fragment, de l'any 1906, escrit per Debussy poc després que el jazz fes entrada a París. No m'havia fixat mai, però, que un dels temes que hi surten fos una paròdia d'un dels motius del Tristany i Isolda de Wagner (l'inicial). M'ha costat de reconèixer, però sí, sí, ja es veu que sí.
En fi, és que mitja Europa ja començava a estar enfarfegada de Wagner...
Mercè

dimarts, 3 de novembre de 2009

Solidesa solidària


Ara que ve Nadal arriba un temps tradicionalment solidari, ben intencionadament solidari, encara que no sempre gaire eficaç...
Al llarg dels anys, he vist campanyes de recollida d'aliments frescos al mercat la vigília de Nadal, quan segur que no hi ha temps de distribuir-los "perquè els pobres passin un Nadal millor". He vist roba recollida per a Sarajevo, que no hi ha arribat perquè ningú no havia previst pagar-ne el transport ni triar-la i ordenar-la previament perquè tingués una fàcil distribució in situ; he vist joguines recollides pacientment durant setmanes sense que ningú no pensés prèviament ni on s'havien de distribuir ni com s'havia de fer, ni què feia falta; he vist haver de refusar lots de medicaments que s'havien recollit pacientment sense pensar que això s'ha de fer de forma molt tècnica i a través d'ONG especialitzades.
Així, doncs, amics i amigues, em permeto suggerir algunes coses a tenir en compte quan es munta una campanya de Nadal:
1. Valorar bé què fa falta a la gent a favor de la qual volem treballar, més que no pas valorar allò que a nosaltres ens serà més fàcil recollir o ens faria més il·lusió... L'ajut és per a la gent, no per a nosaltres. Dependrà de les seves necessitats i també de la feina que estiguin duent a terme les entitats que habitualment hi treballen.
2. Per Nadal hi ha més sensibilitat per a la solidaritat, però això no significa que els ajuts s'hagin de distribuir només per Nadal. Es pot fer una campanya nadalenca pensada per a tot un any per endavant. La planificació ajuda a una millor eficàcia. Els pobres no ho són només per Nadal.
2. Coordinar-se amb l'entitat o entitats que canalitzin els ajuts: què necessiten i en quines condicions? Tindran prou espai per emmagatzemar les coses en bones condicions? Caldrà distribuir-ho ara o durant l'any? Valorar també l'organització de recollida i el transport. A moltes ONG hi col·labora gent gran, que no està en disposició de moure grans pesos. Hi ha gent jove a qui podem demanar braços. Es pot fer a escoles i esplais... amb temps, cosa que pot servir als joves per anar coneixent el tema.
3. Explicar clarament a la gent què li demanem. Per exemple, si són aliments, quin tipus d'aliments fan falta i com i on els han de portar; si es demana roba, demanar-la neta i en bon ús i adequada a la finalitat que es busca (la solidaritat no ha de servir només per fer neteja dels armaris).
4. Explicar quin és el problema de fons, què hi ha al darrere de les situacions de pobresa. És un bon exercici per a nosaltres i per als altres. Cal superar el "pobrets" per posar de relleu les causes que porten a l'exclusió i a la pobresa, i suggerir propostes assumibles des de la política. La recollida del que sigui pot ser una bona manera de sensibilitzar la gent sobre els mecanismes socials que porten a l'exclusió social.
5. Recordar que els pobres mereixen tot el respecte i discreció, i que la seva dignitat és el que ens mou a treballar.
6. No només podem oferir coses, també podem oferir acollida, afecte, companyia. I no només per Nadal: d'això en fa falta tot l'any, especialment, per exemple, durant les vacances d'estiu...
Una bona preparació afavoreix la sinèrgia, ajuda a treballar en xarxa, predisposa a les tasques de voluntariat... sempre en benefici de la gent. Una mala campanya pot sobrecarregar o distorsionar la tasca de les entitats que habitualment treballen amb la pobresa.
I educar-nos per a la solidaritat no estaria gens malament, oi?
Mercè

Sense política no hi ha justícia social


Us transcric un fragment de l'article "Exigidos por la caridad ¡y sin acallar la justicia", de José Ignacio Calleja, publicat a la revista Sal Terrae n. 1136, que em sembla que situa molt bé la necessària participació en la política per acabar amb la pobresa.

Compartir hoy en sociedades como la nuestra es socializar bienes de consumo y dinero con los más necesitados; y es, no menos, socializar con ellos y desde ellos reivindicaciones laborales, económicas, sanitarias, educativas y de vivienda, etc., y desarrollar redes sociales de cohesión, de autoestima, de formación y de economía social; y es que, la verdad, nadie va a regalarles nada fácilmente. Por eso hay que pensar en la economía social que, de modo cooperativo, forma y crea itinerarios y salidas laborales, particulares o asociadas, hoy. Por el lado de la educación y del bienestar social, va a haber muchas oportunidades de empleo, y es la hora de exigirlas. Por eso, compartir hoy, como ayer -me repito-, requiere solidaridad en el uso de los bienes y requiere política, influir en el poder social y político para conseguir un pacto social más justo en los presupuestos generales del Estado, en la fiscalidad y en el gasto público, en los servicios sociales, en la renta básica, en las ayudas de emergencia social, etc. Cualquier medida política puede hacer más por la solidaridad que todos los empeños de una ONG (o Iglesia) despolitizada y sin visión social. Pero esto nos lleva a pensar en concienciación social, movilización y, ¿por qué no?, actuaciones de desobediencia civil ante necesidades sociales irrenunciables.
Mercè

dilluns, 2 de novembre de 2009

Paseíllos


Doncs sí. Tampoc no em sembla oportú acarnsissar-se amb l'exposició pública dels poderosos amb manilles. Sobretot perquè encara estan pendents de judici. M'avergonyeix haver mirat amb tanta satisfacció algunes imatges. Això respon al morbo i no té res a veure amb la justícia.
Ara bé, també n'hi ha d'altres, de "paseíllos", que ens podríem estalviar tots plegats:
  • els "paseíllos" dels poderosos fent ostentació de poder i de riquesa (siguin polítics o futbolistes o el que calgui); cal recordar que algunes d'aquestes persones avui assenyalades han fet mans i mànigues per entrar a casa nostra via tele quan hi ha hagut eleccions, ocupant molts espais públics;
  • els "paseíllos" post-presó d'alguns exdelinqüents de la mateixa mena que ara tenen la barra de publicar les seves memòries de la garjola i continuen aconseguint tota l'atenció dels mitjans de comunicació;
  • els "paseíllos" dels qui són detinguts i no tenen cap poder. Segurament no són reclam de càmeres, però no solen ser tractats amb gaire miraments;
  • els "paseíllos" (més aviat aturades esporàdiques en mig del carrer, amb l'avergonyiment que això suposa) de les persones que tenen un color diferent de pell i que són vistes massa sovint com a presumptes "sense papers", amb raó o sense; sense tenir present que trobar-se sense papers és una cosa, haver comès suborn, prevaricació, etc., una altra molt diferent.
  • els "paseíllos" denigrants de les llarguíssimes cues dels sense papers al voltant de la delegació del Govern, quan s'anuncia algun tràmit per a persones estrangeres.
  • els "paseíllos", de vegades voluntaris, de persones amb evidents dificultats de salut mental pels programes escombraria explotats per la televisió;
  • els "paseíllos" dels morts i ferits d'atemptats i linxaments diversos; recordo imatges d'un home a Sud-Àfrica, apallissat i cremat viu davant la càmara, que no semblava immutar-se.
  • ... i tants d'altres.
Mercè Solé

diumenge, 1 de novembre de 2009

Tots sants

De fet em repeteixo. És una constatació comprovada avui que he estat a punt d'escriure gairebé el mateix post que l'any passat.
I és que avui és un dia que em fa feliç, quan penso en tota la gentada de persones, properes o llunyanes, que m'alegren o m'han alegrat la vida. Va bé pensar-hi amb noms i cognoms. Alguns -els menys- canonitzats. Molts d'altres senzillament persones en qui veus compromís, alegria, estimació. De sants, n'hi ha de tots colors, ideològics, culturals i religiosos. Veure'ls de vegades depèn dels propis prejudicis, de la pròpia sensibilitat, dels propis anhels.
Per això avui també em sembla un bon dia per celebrar la Reforma (de fet ho celebren el 31 d'octubre, em penso), aquell avís monumental que ens va fer Luter, amb molta, molta raó. De fet ens han convidat a assistir a la celebració d'una comunitat de Sabadell, alguns membres de la qual pertanyen a aquest grup de cristianes i cristians d'ICV, i em sap molt de greu no poder participar-hi. Però no es pot ser a més d'un lloc alhora. Aquest post és la meva manera de ser-hi.
No sé perquè al final en la cultura popular acaben avui guanyant els morts sobre els vius. Deu ser perquè els morts són majoria. O potser perquè sabem celebrar millor el dol que la vida. Però avui és dia de Benaurances i de testimonis. No s'és sant perquè l'Església ho digui, deia avui el mossèn, se n'és a la feina, al barri, amb la família, a estudi... Sant reconegut o ignorat. Tant li fa, perquè tampoc no és una festa personalitzada. És la festa de reconèixer que en el col·lectiu ens enfortim i ens enriquim mútuament. A l'Església catòlica se'n diu comunió dels sants. A l'esquerra se'n pot dir la dignitat de la classe treballadora.
Mercè

dissabte, 31 d’octubre de 2009

El llibre de l'Antonyita: de gom a gom


Ahir, ple total a la presentació del llibre d'en Josep: Viladecans 1930-1980. La mirada d'Antònia Doñate, editat pel Grup Tres Torres. De fet, em penso que el mèrit no és pas de l'autor, sinó de la protagonista del llibre. Molta gent de la família (nombrosa!), molta gent de la parròquia (l'Antonyita hi continua fent de catequista als seus 83 anys), molta gent del PSUC, molts veïns, amics...
La presentació va tenir tres llargues intervencions. En primer lloc va parlar Maria Salmerón, primera tinenta d'alcalde i regidora de cultura. Es va notar que havia s'havia llegit el llibre a fons perquè en absolut no va fer un parlament rutinari o de compromís, cosa que sempre és d'agrair, i a més es va comportar amb tota senzillesa, lluny dels protocols que de vegades són de rigor però que més aviat marquen distàncies més que altra cosa. Va tenir la seva gràcia, també, perquè el Grup Tres Torres (al qual jo no pertanyo, que quedi clar, encara que hi pugui col·laborar si necessiten un cop de mà) es passa mitja vida fent de "Pepito Grillo" respecte a l'Ajuntament per recordar que cal garantir la conservació del patrimoni històric i cultural del municipi, cosa que de vegades ben segur que la deu incomodar, encara que de fet aquest diàleg entre un departament de patrimoni que té iniciatives molt interessants i una entitat ciutadana reivindicativa aporta fruits que estan molt bé. De fet penso que és com ha de ser, perquè ni l'ajuntament és omniscient ni omnipotent, cosa que de vegades corren el risc de creure's, ni les entitats poden actuar sense tenir en compte el conjunt de la ciutat. Una participació real deu ser la clau.
Després va parlar l'Andreu Comellas, fill de l'Antonyita, i regidor del PSUC en les primeres eleccions democràtiques, el qual va parlar sobretot de la seva mare i d'aquella època en què tants viladecanencs van patir detencions absolutament injustes per la seva lluita per les llibertats. L'Andreu, que havia estat company d'en Josep al seminari va fer referència a aquell fil de cristians compromesos amb la vida ciutadana que passa per Pere Tarrés i que, dins del PSUC, va trobar els seus exponents més significatius en Joan N. García Nieto i en Alfonso C. Comín. De fet la Federació de Joves Cristians a Viladecans, inspirada per Pere Tarrés, va tenir un importantíssim ressò en la vida de l'aleshores poble.
I de la intervenció d'en Josep no en parlo: us la poso tot seguit en un post a part.
La balanguera digital (Andreu Comellas dixit)

A la foto: Antònia Doñate dedicant el llibre als "dos homes de la seva vida", el seu marit i el seu germà, tots dos ja difunts, i, a la taula, Andreu Comellas, Maria Salmerón, Josep Lligadas i Victòria Herrero, vicepresidenta del grup Tres Torres.

La presentació d'en Josep


Amb tot això que han dit tant la Maria Salmerón com l’Andreu Comellas, la sensació és que ja està tot dit i que més valdria que jo no digués res més. Però com que tinc apuntades unes quantes coses que tenia ganes de dir, doncs les dic.

Primer de tot, el que haig de dir és agrair-los a ells dos, a la Maria i a l’Andreu, que hagin volgut ser aquí i presentar aquest llibre. Moltes gràcies per la seva amabilitat a l’hora de valorar-lo.

I, immediatament després de dir això, el que haig de fer és agrair sobretot a l’Antònia Doñate que m’hagi proporcionat el plaer de poder-lo fer, el llibre, amb tot el que ha comportat. El plaer de poder-la entrevistar, de poder fruir de la seva inesgotable memòria, de poder entrar en la seva vida plena de riqueses de tota mena, de poder sentir les seves valoracions dels esdeveniments i de les situacions... també li he d’agrair que, sense ella voler-ho, m’hagi empès a buscar i a preguntar i a remenar... per ampliar el que ella em deia, per comprovar coses, per mirar de saber-ne més. També de recollir fotos per il•lustrar-lo... I deixeu-me doncs, també, afegir aquí l’agraïment a la gent que ha col•laborat en tota aquesta recerca.

I el cas és que tot això ha servit per acabar, al final, amb la sensació que aquesta història, aquestes històries, són un pou sense fons. El senyor Josep Iturrioz, el fill del Manquet, que ens ha deixat algunes fotografies per al llibre i els records del qual no els hi he pogut incorporar perquè a ell vaig descobrir-lo massa tard, em deia: “Home, si entrevistessis a aquesta persona, o a aquesta altra... segur que et podrien explicar moltes coses”. I jo pensava: “Segur que té raó, segur que seria molt interessant, però per fer-ho jo hauria de poder viure de renda i dedicar-me només a això...”. Tant de bo hi hagi més gent que s’animi a anar recollint totes aquestes històries. Però en tot cas, el que jo he de dir és que he disfrutat molt fent tota aquesta feina que ara podeu tenir a les mans i llegir i mirar.

El cuc de fer una cosa així ja fa temps que el tenia, però el que m’hi va empènyer definitivament va ser quan el Manel Luengo i el Xavier Calderé em van oferir de moderar aquella taula rodona de fa dos anys als Capvespres de Ca n’Amat, amb la Maria Calbet, la Paquita Térmens, la Margarida Domènech i la Miquela Oriol. Allà vaig pensar que les històries de tants anys enrere podien donar molt de si, i que alguna cosa més podia fer jo en aquest camp. I en un cert moment, quan vaig trobar temps i ànims per posar-m’hi, vaig encetar aquesta operació de recollir història començant per l’Antònia. I aviat vaig veure que d’allà el que en sortiria no seria un capítol d’un llibre d’històries de gent diversa, sinó un llibre sencer d’una sola persona. Perquè l’Antònia podia parlar no només de com vivia la gent de Viladecans al llarg dels anys que anàvem resseguint, i com era el poble que anava creixent, i quines botigues hi havia, i l’escola, i com era la vida pagesa d’aquells anys. També podia parlar, i parlava, de la seva pròpia vida, d’una vida en la qual hi ha de tot.

Una nena filla de pares immigrants que de cop s’integra, i sense gaires dificultats, en un poble desconegut, gràcies a trobar-se amb un veïnat acollidor i gràcies a la capacitat cohesionadora que en aquells moments té la parròquia per a una part important dels viladecanencs, una parròquia que viu sobretot l’eclosió de la Federació de Joves Cristians. Això, d’altra banda, serà un coixí important per poder pair un fet tant decisiu com la mort del pare i les penúries de tot tipus que aquesta mort comporta. I després els desastres de la guerra, i després la mort de la mare i haver de buscar-se la vida com a minyona a la Torre Roja... Aquesta és una mirada sobre Viladecans no feta des de fora, de records de com era la vida de la gent, sinó des de dintre, des de la pròpia vida. I amb un fil conductor que per a l’Antònia serà sempre l’adhesió cristiana, viscuda amb tot el convenciment, tant aleshores com ara, però viscuda alhora amb la suficient capacitat crítica com per destriar aquesta adhesió de determinades concrecions que resulten certament de molt difícil justificació...

Després vindrà ja el casament, l’entrada a Cal Comellas, i una vida de família intensa i complexa que dóna com a resultat una part important de la gent que ocupa aquesta sala. I al final, és clar, tota la contribució, des de la rereguarda sobretot, a la lluita antifranquista, una contribució important per a Viladecans però no només per a Viladecans, sinó més enllà...

Hi ha, en tota aquesta història, un aspecte que segur que pot portar algunes controvèrsies i que no em semblarà gens malament que les porti. És el tema de la guerra. I és que aquest és un tema que tots plegats tenim pendent. A Viladecans, i a Catalunya, i a Espanya. No m’hi estendré, perquè ara no toca, però sí que tinc ganes de dir que no en traurem gran cosa, de cara al futur de tots plegats, d’aplicar esquemes que pretenguin ser gaire precisos i delimitats pel que fa a les bondats i les maldats, perquè les coses mai no són així, i en el cas de la guerra del 36 sens dubte que no van ser així. Evidentment, el juliol de 1936 existia una legalitat democràtica a Catalunya i a Espanya, encarnada per les institucions republicanes, i això no ofereix dubtes. I evidentment també que l’exèrcit que es va aixecar en armes contra la República no tenia cap legitimitat per fer una cosa així. I evidentment, encara, que després de la guerra el que vam tenir aquí va ser una repressió duríssima i una dictadura que va durar prop de quaranta anys. Tot això és evident.

Però també és evident, em sembla, que entremig, els tres anys de la guerra, aquí a Catalunya, aquesta legaltat republicana va resultar molt malmesa a molts nivells, i amb conseqüències sovint tràgiques, davant les quals les reaccions van ser de totes menes, però en tot cas moltes d’elles marcades per l’ofec que provoquen les situacions límit. En aquest tema encara ens queda molt per parlar i molt per escoltar, des de la bona voluntat de mirar d’entendre més el que va passar, i també d’entendre’ns més tots plegats. La mirada de l’Antònia és una de les mirades d’aquella realitat, i per això, per ajudar més a conèixer i a entendre, he volgut completar el llibre amb alguns apèndixs que convidin a mirar cap a alguns dels personatges republicans viladecanencs, i he d’agrair des d’aquí a la Monserrat i la Núria Puig, la Núria Buenaventura i el Francesc Ollé, que hagin fet possible la realització d’aquests apèndixs.

Encara referint-me a la guerra, sí que no vull deixar de destacar una cosa que és ben sabuda, però que fa de bon recordar. I és el fet que, enmig dels desastres d’aquells dies, a Viladecans les coses van anar força millor que en altres llocs, perquè aquí no hi va haver morts, gràcies a la decidida voluntat de les autoritats republicanes. L’únic mort, el Jaume Abril, va morir en tot unes altres circumstàncies.

El Jaume Abril, sens dubte, és un dels personatges que van marcar la vida viladecanenca durant aquells anys, i que, a mesura que un en va sabent més coses, més ganes tindria de continuar investigant sobre ell, per descobrir-lo més a fons. I amb ell, a mi m’han vingut ganes de conèixer també més a fons alguns altres dels personatges d’aquells temps. Un, certament, el Llorenç Puig, l’alcalde, que fa la sensació de portar a dintre una gran riquesa personal i una notable passió per millorar Viladecans. L’altre, el Josep Iturrioz, el Manquet, que tot porta a pensar que va ser l’home amb capacitat organitzativa que va contribuir decisivament a mantenir Viladecans en un mínim bon estat enmig dels desgavells del moment. Com ja es va dir aquest any als Capvespres de Ca n’Amat, jo crec que es mereixeria que la ciutat li dediqués un carrer. I l’últim personatge que m’agradaria conèixer més a fons és un que certament és menys rellevant, però que alguns dels presents segur que recorden amb especial afecte: mossèn Jaume Martí, el vicari que va ser fonamental per a la consolidació de la Federació de Joves Cristians, i que va ser mort a Sant Adrià el juliol del 36, als 28 anys.

Aquests quatre personatges, juntament amb el cinquè personatge del llibre, que és la mateixa Antònia Doñate, tenen una característica comuna: cap d’ells no va néixer a Viladecans. Deu ser que, efectivament, aquesta és terra d’al•luvió, terra oberta que permet fructificar tothom. Tant de bo que continuï així.

I bé. Acabo, i acabo amb un altre agraïment imprescindible. És, naturalment, al Grup Tres Torres, que ha editat aquest llibre, i que té previst de continuar-ne publicant com a contribució al millor coneixement i valoració de la nostra història i, juntament amb la història, a un millor coneixement i valoració de nosaltres mateixos, individualment i col•lectivament. És agradable, treballar en un grup com aquest. I em sembla que fem una feina raonable, que ajuda a tenir més present la importància del nostre patrimoni de cara a ser una ciutat més cohesionada, amb arrels, i no només un conjunt de persones situades en un lloc més o menys ben acondicionat i amb serveis dignes. En aquest camp, certament que hem avançat notablement, però certament també que caldria avançar molt més. Doncs això. El meu agraïment al Grup Tres Torres perquè fa de bon treballar-hi i, especialment, és clar, perquè ha assumit l’edició d’aquest llibre que espero que tots pugueu disfrutar.

Moltes gràcies a tots per ser aquí aquest vespre.
Josep Lligadas
Viladecans, Torre del Baró, 30 d’octubre de 2009