dijous, 18 de febrer de 2010

Això és propaganda

I més val dir-ho sense embuts. Dies enrere us comentava que per raons de feina estava en contacte amb religioses que viuen en barris. Doncs aquí teniu el resultat de la feina: un llibret de la col·lecció Emaús, senzill de llegir, amb una vintena de testimonis de dones que viuen en comunitat, fan vida de pregària... I porten una vida associativa i eclesial que no decau, al contrari, a mesura que passen els anys. Us el recomano. Confio que els royalties em permetran unes bones vacances al Carib!
Mercè

dimarts, 16 de febrer de 2010

Pobresa energètica

Acabo de sentir aquesta expressió al telenotícies del vespre: són pobres energètics els que no poden pagar els rebuts dels subministraments. Doncs en conec uns quants. Cada setmana vénen al despatx de Càritas amb una carta dels Serveis Socials perquè els ajudem en el pagament dels rebuts.
La veritat és que costa d'entendre que avui no hi hagi uns serveis mínims garantits per a tothom: d'aigua i de llum. Que et tallin l'aigua quan hi ha nadons o malalts ho trobo fort. Que una persona gran amb una pensió mínima no pugui mantenir un mínim d'escalfor a casa ho trobo d'escàndol.
L'altra cosa és crear la cultura de l'estalvi i el consum assenyat, que tampoc no estaria gens malament, i no només per als pobres energètics, sinó per a tothom. La gent gran, com la que sortia avui al reportatge de la tele, conserva l'hàbit de controlar molt la despesa, també la d'una despesa que no és immediata, però la gent més jove ja pertany a una generació en què ens hem acostumat a tirar la casa per la finestra energèticament parlant. Perquè la cultura televisiva i consumista, per dir-ho d'alguna manera, s'adreça i fa efecte a tothom, també a qui no se la pot permetre. És com quan anuncien la xocolata: de petits, amb una presa ja fèiem; avui, si et fixes en els anuncis de la tele, sembla que els nens se n'hagin de menjar mitja rajola per berenar. Doncs això.
L'altre tema que no han tocat a Tv3 és l'actitud de les companyies. He de dir que amb la de l'Aigua no solen haver-hi gaire problemes, però que Endesa maltracta amb premeditació i alevosia els seus clients. El seu telèfon d'atenció al client és de pagament; et fan esperar molt i sovint hi has de trucar més d'una vegada. Tenen un sistema informàtic que es passa mitja vida (o tres quarts de vida) "caigut", o sigui que quan aconsegueixes connectar-hi no et serveix de res. I posen moltes pegues per facilitar les coses a l'hora de pagar per telèfon. Queden complementats dignament per aquelles entitats bancàries en les quals només pots passar a pagar a determinades hores i dies. I quan has aconseguit pagar, sovint no és pas automàticament que et restableixen el subministrament. I si ha passat gaire temps obliguen la família a tornar a fer el contracte de nou, cosa que els genera unes despeses que no es poden permetre. A mi em sembla que és un tracte prepotent. Per no parlar de la indesxifrabilitat de les factures. Però aquest és un altre tema. Mercè


dilluns, 15 de febrer de 2010

Signatures

Avui hem tingut consell de redacció (que solemne!) del Punt de Trobada i ha tornat a sortir un debat que es va repetint de tant en tant. I és que a la nostra petita revista viladecanenca, on té veu tothom qui ho vulgui (i no insulti ningú, de passada) tenim per costum no posar a què es dedica la gent. Posem el nom i prou. De fet hem pogut constatar com bona part de les persones que hi escriuen habitualment tenen una filiació política diversa, i alguns són regidors o són caps de llista, o sigui polítics en actiu. De vegades escriuen sobre política general o municipal, però no necessàriament. De vegades ho fan en funció del càrrec i parlen del grup municipal o del partit a què pertanyen. De vegades ho fan per defensar aferrissadament el seu projecte o per atacar els seus adversaris d'acord amb els clixés més convencionals, però cal reconèixer que, per sort, també hi escriuen senzillament perquè sol ser gent amb una inquietud general per la ciutat i per la vida de la gent.
Hi ha qui opina que no advertir el lector que potser està llegint un article d'un regidor és enganyar-lo, perquè potser el regidor només tracta de vendre't la moto. Però a mi em fa pensar en una qüestió més de fons: per què ens hem de definir en la signatura? Sembla que té el seu interès conèixer la gent pel seu lloc d'origen, o per la seva professió, o per la seva filiació política... Però de fet a mi cada cop em costa més definir-me amb un sol adjectiu. Signo sovint com a treballadora social, per posar alguna cosa. Però la meva principal professió (que per cert ara no exerceixo) diu ben poc de mi, perquè estic convençuda que sóc la barreja de moltes coses: hauria de signar, potser, com a militant poc conveçuda d'ICV, com a cristiana poc ortodoxa, com a dona de 53 anys, com a barcelonina que viu a Viladecans, com a amiga de gent molt diversa, com a sindicalista que ara tampoc no exerceix... O com a persona que no hi entén gens, però a qui li agrada molt la música?
Per això m'estimo més llegir els articles del Punt de Trobada a partir, no pas de l'etiqueta, sinó de l'argumentació que fa servir la gent. I extreure'n les meves pròpies conclusions. Què en penseu? Mercè

diumenge, 14 de febrer de 2010

Xifrà i Puà, la resistència davant el faraó

Estic preparant un llibre que és previst que surti a l’octubre i que es dirà “Vint dones de l’Antic Testament”. I acabo d’escriure’n un capitolet, que sens dubtre serà el més breu del llibre, però que crec que té força gràcia. I aquí us el transcric.
Som cap als anys 1300-1250 aC. A Egipte governa Ramsès II. Segons els historiadors, des de molts anys enrere en aquell país hi consta l’existència de tribus semítiques entre les quals s’hi compten nuclis de tribus hebrees. Si mirem als capítols 37-50 del llibre del Gènesi, aquesta presència seria la continuació d’una migració que havia tingut lloc cap al 1700 aC., quan Josep, el fill de Jacob, va tenir un important paper a la cort faraònica.
Però ara aquesta història queda lluny: “Un nou rei, que no havia conegut Josep, va pujar al tron d’Egipte...”, llegim al començament del llibre de l’Èxode. O dit d’una altra manera: ara els hebreus són simplement un grup nombrós d’immigrants en terra estranya, i no en queda res de la suposada bona posició que vagin tenir, potser, segles enrere. Un grup d’immigrants, a més, cada cop més nombrós, que ofereix mà d’obra barata però que alhora fa nosa i fa por.
El faraó decideix collar-los, els dóna feines cada cop més difícils i els amarga la vida tant com pot. Però tot i així els hebreus continuen multiplicant-se. I el faraó pren una decisió dràstica: que les llevadores facin morir els nens en néixer i deixin viure només les nenes.
I aquí apareixen aquestes dues dones, Xifrà i Puà, que només surten esmentades en una breu escena en aquest inici del llibre però que, pel que significa la seva actuació, sens dubte mereixen ser recordades. Diu el text:
Hi havia dues llevadores hebrees que es deien Xifrà i Puà. El rei d’Egipte els digué: “Quan ajudeu les dones hebrees en el part, si veieu que neix un nen, mateu-lo; si és una nena, deixeu-la viure”. Però les llevadores eren respectuoses de Déu i no complien les ordres del rei d’Egipte, sinó que deixaven viure els nens. Llavors el rei va cridar les llevadores i els digué: “¿Per què feu això de deixar viure els nens?” Elles respongueren al faraó: “És que les dones hebrees no són com les egípcies; són més valentes i, quan hi arriba la llevadora, ja han tingut el fill”. Déu va afavorir les llevadores, i el poble va créixer i arribà a ser molt nombrós. I a les llevadores, que havien estat respectuoses de Déu, ell els va donar una descendència.
Aquestes dues dones són tot un símbol de la resistència popular enfront de les mesures genocides del faraó. I una resistència, a més, que gosa riure’s subtilment de l’opressor: “És que les dones hebrees no són com les egípcies; són més valentes...”. La història acabarà malament, perquè el faraó, després d’això, decidirà fer matar directament tots els nens, i caldrà esperar que arribi un líder com Moisès per alliberar el poble de l’esclavatge. Però de moment, Xifrà i Puà queden per a la història com un doble signe: de la voluntat de plantar cara a l’opressió, i de la capacitat d’entendre que el que Déu vol és precisament aquest esperit de rebel•lió enfront dels opressors. Josep Lligadas

Pausa i indecisió


Feia uns quants dies que no escrivíem al blog. Millor dit, que jo no hi escrivia, perquè aquest blog és una mica asimètric, com sabeu. He rebut alguna trucada i algun missatge de persones de bona fe que em preguntàveu si ens passava alguna cosa.
De fet no. I us agraeixo moltíssim l'interès. O potser sí que em passa. Que tinc una llista inacabable de coses per fer que m'he anat col·locant jo mateixa... Sóc molt conscient que n'he de deixar alguna, però no tinc clar quina. I mentrestant la feina que es va acumulant soleta en un racó es va fent gran i va reclamant atenció. No sé si mai us ha passat. I com més feina a fer, menys agilitat i més bloqueig, amb algun lleu problema de salut propi de qui va fent anys. Quan arribo a aquest punt sempre em pregunto què he de fer. I la resposta sempre és la mateixa: anar fent sense posar-me nerviosa, començant pel que em vingui més de gust, encara que sigui el que corre menys pressa, i una cosa rere l'altra. Fins al punt que m'he imposat jo mateixa una priorització dels "deures" a fer i una dieta severa que em fa aparcar temporalment coses que m'agraden molt però que resulten més inofensives si les deixo de banda. I per això he passat uns quants dies (i potser encara en passi uns quants més) sense ni mirar el blog, no fos cas que algun dels blogs amics exercís de fetiller... i em llancés un encanteri.
Però vaja, tot això no ha impedit que continués vivint feliça i contenta. I he anat al Liceu (Tristany meravellós), a Puiggraciós (beneït silenci) i trobant vells amics... I jugant amb la joguina que em van dur els Reis. I encara alguna coseta més, que ja us aniré fent saber. Mercè

dissabte, 13 de febrer de 2010

Haití, un problema manifiestamente político

Article de Ramiro Pàmpols, jesuïta, capellà obrer, director adjunt de les escoles rurals Foie ei Joie d'Haití.

En alguno de mis correos que he enviado a diversos amigos de España he acentuado la preocupación que me embarga, no tanto respecto al trágico momento presente sino a nuestro próximo futuro.
Como he leído en un periodista español, el terremoto en Haití no es algo nuevo, ya existía anteriormente al interior de la vida el país. El terremoto ha manifestado de una forma contundente las heridas mortales que ocultaba Haití a lo largo de casi toda su existencia como país independiente.
¿Qué va a ser del país cuando se retiren las brigadas internacionales, los grupos de apoyo, las ayudas millonarias de estos días? Sin unas mínimas infraestructuras, algunas de las cuales son bien simbólicas, el Palacio Nacional, la DGI (Dirección General de Impuestos) y la Catedral, se enfrentará de nuevo no tanto con un futuro incierto sino con un pasado que nunca ha sido capaz de consolidar.
Por esta razón, el problema fundamental de Haití no es de ayuda económica (que hasta el presente y en diversas épocas ha sido enorme) sino las cuestiones de fondo que permanecen intactas. Enumerarlas ha sido el trabajo de los propios analistas haitianos que no tienen pelos en la lengua y han sido, tal vez, más lúcidos y crueles consigo mismos que yo pueda parecerlo ahora. Estoy incluso sorprendido de leerlo constantemente en un periódico nacional como “Le Nouvelliste”.

La primera grave carencia que está en la base estructural de todas las demás, es la excesiva dependencia económica del exterior. Incluso para la adquisición de los alimentos básicos como es el arroz, el aceite para cocinar, el azúcar y por supuesto al petróleo, que ahora generosamente surte Venezuela con precios políticos. Estos capítulos rozan el 60% de dependencia.
Mientras esta realidad no hiera la dignidad de Haití frente a su propia imagen de “mendigo permanente” de las instancias internacionales y las “remesas” familiares, será imposible que se dé una reacción saludable de la que brote una nueva y radical forma de hacer política.
Esta dependencia puede levarse hasta el límite si se considera en toda su amplitud, pues la mayoría de la población está sometida hasta cuatro dependencias:
- dependencia del estado, ya apuntada
- dependencia de las remeses que llegan regularmente de la emigración , también
indicada y que después del terremoto se muestra dramáticamente en las largas colas de
centenares de personas en los centros de recepción: Western Union, CAM, etc.
- dependencia de los esposos, compañeros o amantes (en casos no infrecuentes que
desde R. Dominicana o los EE.UU, alimentan a mujeres (a veces hasta tres), en sus
gastos diarios, matrículas escolares o universitarias…
- si contar la multitud de niñas o niños de corta edad y hasta su adolescencia, que
dependen por completo, en una forma de semiesclavitud, de sus familias de acogida.

Otra grave carencia se manifiesta, por ejemplo, en el éxodo masivo de profesionales haitianos hacia Canadá o EE.UU. Se habla de listas de espera en la Embajada canadiense, o de los USA (en estos momentos no dispongo de la documentación para precisarlo), de más de 30.000 de ellos. La fuga de cerebros ha sido constante y sigue imparable. Peor aún, la fuga de brazos, tal vez los más fuertes y decididos, es también una sangría permanente: República Dominicana tiene más de 800.000, ha alcanzar prácticamente los tres millones de migrantes en el mundo entero.
¿Cómo puede subsistir un país del que emigran los hombres y mujeres más dotados?
De los grupos sociales que permanecen en el país, el más significativo por su poder económico, tal vez no alcanza el 10% de la población y que percibe un índice importante del PIB, se desentiende de su estado de postración. Sin duda han puesto en marcha algunos negocios muy rentables, pues apenas tiene que pagar impuestos y contratan a los trabajadores por salarios casi miserables. No hay más que ver la lucha feroz de estos últimos meses por subir un salario mínimo que había permanecido inalterable los últimos siete años en 70 goudes (menos de dos dólares diarios). Finalmente se llegó al acuerdo de que algunas empresa pagaría los 20 goudes, aunque habrá que ver con que rigor se les va a controlar y el resto 125.
¿Cómo puede crearse en el país una incipiente clase media con estos salarios de miseria?
El resto de la población intenta sobrevivir a base del trabajo informal, casi en un 80%, vendiendo frutas, legumbres y chucherías, aparte de algunos pequeños componentes como teléfonos móviles y complementos del automóvil o pequeñas herramientas,…
Para mí, Haití es uno de los países del mundo con menos productividad y valor añadido.
Millones de personas malviven al paso de los días con estas ínfimas ganancias.
¿Qué clase de cultura puede generar esta forma de vida? ¿Qué calidad puede tener la enseñanza universitaria, casi sin los medios más precisos?
La huelga de los estudiante de Medicina y Farmacia esta a punto de cumplir un año, mientras siguen reclamando que ciertos cursos no se conviertan en simples seminarios.
Sin biblioteca, sin medios para el transporte, sin facilidades para el comedor y pocas becas, los más decididos optan por ir a Cuba a estudiar medicina.
Los Partidos políticos mantienen este nombre pero apenas si puede decirse que lo son. Más bien son grupos de presión, con ciertos intereses políticos muy particulares, por no decir personales, sin casi un programa que ofrecer a la ciudadanía y en ocasiones con candidatos que están bajo sospecha de haber cometido algún delito.
De nuevo, con esta “cultura política” ¿qué futuro nuevo puede ofrecerse al país que tiende a ignorarlos casi por completo?
Después de este terremoto, no sé si habrá la capacidad de celebrar las elecciones al Parlamento y a un tercio del Senado para el próximo mes de febrero. Nadie ha dicho nada aún acerca de alguna alternativa razonable que evite el vacío de poder legislativo.
Parece que los Diputados ya han solicitado prolongar su mandato dos años más.
Sin una o varias nuevas generaciones de políticos, con nueva visión, tal vez al estilo del primer tiempo de Aristide (y por esto algunos gobiernos foráneos se preocuparon por desplazarle), y de fuertes organizaciones cívicas, urbanas y rurales, y tal vez unos municipios con mayor autonomía de acción, va a ser difícil dar un vuelco a una situación tan precaria y casi caótica, como corre el riesgo de convertirse la etapa que nos espera. Creo, sin embargo, que existe una verdadera capacidad organizativa desde las bases populares demostrada en un pasado no demasiado lejano, en los años 60 hasta los 80 que luego, desaparecieron…
Los actuales movimientos populares espontáneos ( a causa de la hambruna), si se logran canalizar, podrían ser una fuente de energía y de control político y social, desde las base misma de la sociedad. Y si no se consigue, cabe el riesgo de un explosión popular de consecuencias imprevisibles.
Esta falta de liderazgo pleno y honesto marca hoy por hoy en profundidad un Gobierno que en las 24 primeras horas después del terremoto no había dado aún señales de vida y sin haber creado un gabinete o algo parecido, para gestionar la crisis que se había venido encima.
Finalmente quiero destacar (dejando a un lado porque desconozco cómo se mueve en el país el narcotráfico), la fuerte corrupción que permea las diferentes instituciones, especialmente la Justicia. Sin duda se había hecho últimamente un esfuerzo por reducirla. ¿En qué quedará ahora en un país destrozado?
Pero no se trata tan sólo de corrupción institucional. El pueblo participa, incluso sin darse cuenta y esto es lo peor, de este juego peligroso que no permite ser transparente en la misma vida diaria. La pobreza misma, tan evidente en todas sus manifestaciones, llega incluso a impedir, a decir de algún pensador, la propia libertad individual y lleva a reaccionar en la vida diaria a base de compulsiones, de actitudes de autodefensa por todos los medios, para salir precisamente de la pobreza que ahoga una mínima seguridad en la vida personal, familiar y del propio clan o grupo humano al que se pertenece.
No quiero acabar esta reflexión en voz alta sin referirme al papel que están ejerciendo las numerosas ONGs que pululan en el país, sin duda con buenas intenciones pero sin atender al fondo del problema. Mi convicción es la siguiente: Sin unas ONGs lúcidamente politizadas, es decir, conscientes de las consecuencias políticas de sus actividades, más bien retrasan e impiden que Haití sea capaz de valerse por sí mismo. Esta afirmación puede parecer dura e incluso injusta. Acepto que se den algunas excepciones. Pero permítaseme evocar un ejemplo bastante reciente del fracaso total de muchas ONGs. Me refiero a Nicaragua. En los años 80 y 90 fue el país que más ayuda solidaria recibió del mundo entero, especialmente de los países más sensibles a la nueva forma de sociedad que estaba intentando construir. En estos momentos que estoy escribiendo estas líneas, es el segundo país más pobre de América Latina, después de Haití.
Me pregunto de qué sirvieron tantos millones de dólares, de los que por otra parte nunca rindió cuentas públicamente.
Concluyo: el esfuerzo de imaginación, creatividad y coraje político que Haití ha de desarrollar a partir de ahora es tan grande, que temo corra el peligro de caer una vez más en los brazos de ciertas “solidaridades” que éstas sí tiene muy claro cuál es su objetivo “ayudando” a la “reconstrucción” de un pueblo que merece otro destino.

Tres o cuatro pinceladas de esperanza: cada mañana, multitud de niños y jóvenes se dirigen a la escuela con sus variopintos uniformes, a pesar de que todavía existe un 40% sin escolarizar.
En las dos Universidades más importantes de la República Dominicana estudian más de 6.000 jóvenes haitianos.
El mundo artístico haitiano, historia, literatura, poesía, pintura, novela, música, es de una riqueza extraordinaria. Falta, a mi entender, una inquietud política de fondo, una denuncia y una pasión implacables de lo que observan a su alrededor. Faltan Jaques Roumain apasionados por su país. Pero presiento que sus cimientos van a temblar al servicio de su pueblo.
Como observador atento a la vida diaria, contemplo en las horas “punta”, cómo circulan numerosos vehículos que aun medio destartalados, llenan las calles y avenidas principales de la capital y la zona metropolitana. Sin duda son una señal de una emergente clase media.
Mientras escribo, en estos días en plena labor de rescate de víctimas y entrega de alimentos indispensables, se están celebrando reuniones en nombre de la sociedad civil, para reflexionar cómo enfocar la vida del país en el futuro.
Me queda, sin lugar a dudas, la hermana pequeña, la esperanza, como solía decir Charles Peguy. Ella seguirá acompañando a quienes amamos este pueblo, a pesar de acontecimientos tan devastadores como el terremoto que acabamos de padecer.
Port-au-Prince, gener 2010