dilluns, 17 de desembre de 2012

Genéricos


Voy a decir lo que sigue en voz baja y a escribirlo con lápiz y letra pequeña para que quede entre nosotros: me parece que Dios es un genérico. Voy a repetirlo de otra manera aún más discreta para evitar posibles represalias mafiosas de alguna  multinacional farmacéutica: Dios ha elegido estar entre nosotros en formato de genérico. En vez de incorporar el principio activo y la biodisponibilidad  de su presencia  a alguna corporación reconocida y poderosa (fariseos,  sacerdotes o escribas que  eran entonces las Bayer,  Merck o Roche de hoy), prescindió de la protección de sus patentes y, para  estar al alcance de todo el mundo, corrió el riesgo de comercializarse a precio ínfimo y con margen cero de beneficio. (Si a alguien le escandaliza esto de la comercialización, le recuerdo aquella antiquísima antífona de la liturgia navideña que llama a la encarnación  admirabile commercium entre Dios y nosotros).
Hoy resulta decisivo el lanzamiento promocional de lo que sea: un medicamento, un famoso, una película o un libro y de cómo se haga esa campaña dependerá la clave de su éxito y su prestigio futuro. Se supone que para promocionar el “evento Jesús” habría  que cuidar al máximo las estrategias: cuál iba a ser la población diana, qué  emociones despertar, qué sueños poner en marcha, cómo presentar sus rasgos más seductores y lo más impactante de su mensaje.
Al evangelista  Lucas le tocó hacer de cronista de la campaña y dada la rareza de las cosas que pasaron, va preparando poco a poco a los lectores para que no se le desquicien:  presenta primero al venerable Zacarías con todos los atributos y cachiperres  de la más rancia estirpe: de casta sacerdotal, residente en Jerusalén,  con su barba y su incensario y oficiando solemnemente en el templo. A continuación aparece María, genérica total,  diminuta e insignificante: joven, pueblerina y domiciliada en una aldea perdida de Galilea,  comarca cuajada de indignados y de rebeldes anti-sistema. Pero, mira por dónde, es ella y no el honorable Zacarías la inundada de gracia y la elegida para vivir a la sombra del Espíritu; es ella la primera en escuchar el nombre  de Jesús y la invitada a presenciar y participar en la primera mañana de la nueva creación. Ya empiezan a descolocarse las cosas para nuestros ordenados criterios.
Luego llegó la “operación lanzamiento” del Dios-con-nosotros. Qué desatinado y desconcertante resultó su diseño: por qué Belén, por qué un pesebre en una cuadra;  por qué en medio de la oscuridad y el anonimato de la noche. Por qué en la peor franja horaria en vez de en el cenit  resplandeciente del mediodía y la audiencia; por qué en el extrarradio y no en Eurovegas o en el World Trade Center de Jerusalén. Por qué recibieron su anuncio unos indocumentados y no la gente con glamour,  la clase docta, religiosa, pudiente y refinada, capaz de influir en el vulgo. Sin consultar al G8, ni a los lobbies de poder, al FMI  o al Banco Mundial.  Sin hacer un cálculo del daño irreparable que iba a sufrir la marca Emmanuel y de sus consecuencias en la reacción de los mercados.
Aquella noche fue un “especial genéricos”, destinado a los que nunca verán su foto en  el Huffington Post o en la revista Forbes; a los que nunca se sentirán aludidos al leer: “Marca la diferencia. Haz un master”, o “Acostúmbrate a sentirte único”, porque su destino no es ser ni diferentes ni únicos, sino rellenar estadísticas: el 25% en situación de riesgo, el tercio que no llega a fin de mes, los amenazados por desahucio o que ya han perdido la tarjeta sanitaria. 
Los signos de la gloria del Emmanuel serán también para ellos: apiñados en torno a Jesús le escucharán proclamarlos “dichosos”, probarán el mejor de los vinos en una boda de pueblo, se sentarán en la hierba y comerán sardinas y pan hasta saciarse.
Estaba con ellos el que no había retenido ávidamente su denominación divina de origen, el que se había despojado de todo prestigio, el que había elegido estar entre nosotros como uno de tantos, como el último del ranking. Y por eso recibió el Nombre sobre todo nombre y la Marca sobre toda marca.
(Dolores Aleixandre, ALANDAR,  Diciembre 2012)

diumenge, 16 de desembre de 2012

Un retallable per al pessebre



L'equip de Pastoral Obrera i Càritas del bisbat de Sant Feliu hem estat tractant de sensibilitzar el nostre entorn durant aquests dos darrers mesos sobre el tema de l'habitatge: des de les persones sobreendeutades per poder pagar el lloc on viuen, fins els que ja s'han convertit en "sense sostre". 
La nostra darrera acció ha estat la publicació d'un retallable, que podeu obtenir aquí.
És una acció modesteta però un bon instrument per sensibilitzar-nos tots plegats. Es tracta de posar una casa al pessebre (o a l'arbre, o a qualsevol tauleta) per als qui no en tenen. Un record per a cadascuna de les persones afectades i també un record que ens cal posar-nos en marxa des d'allà on siguem (com a ciutadans, com a membres d'entitats, sindicats i partits, mobilitzant els nostres recursos personals i la nostra butxaca).
El retallable va acompanyat d'una pregària: un parell de textos molt significatius (la veritat és que el de Mt 18, 23-35 sembla escrit pensant en l'actitud dels bancs "rescatats") i una colla de pregàries ampliables i modificables.
En fi. El Nadal no és només consum ni tradició. Per als cristians és animar i renovar les nostres consciències per posar-nos al servei de la gent. A l'estil de Jesús.

dimecres, 12 de desembre de 2012

El pessebre de Rivadeneyra





Al carrer Rivadeneyra, 6, hi ha la casa de l'Església. És un edifici que pertanyia a l'arquebisbat de Barcelona, molt ben situat, amb deu plantes, que acull molts serveis diocesans i d'àmbit català: el Tribunal Eclesiàstic, delegacions diverses, el Centre d'Estudis Pastorals, el Centre de Pastoral Litúrgica, OBA (Obra benèfico-assistencial), Justícia i Pau, moviments (de mestres cristians, Vida creixent, ACO, JOC, GOAC i un llarg etcètera). L'edifici necessita urgentment reformes, però té unes vistes fantàstiques i sobretot permet una col·laboració mútua ben interessant.
Com a conseqüència de la divisió del bisbat en tres diòcesis, la Casa de l'Església va ser també dividida entre els bisbats de Barcelona, Terrassa i Sant Feliu (no deu ser una decisió salomònica, precisament, perquè en aquest cas han optat per trinxar la criatura en tres trossos). Just abans de l'estiu el responsable d'economia del bisbat de Barcelona, assegurava als moviments d'Acció Catòlica que no calia que es preocupessin perquè cap dels tres bisbats no tenia previst fer canvis en els seus llogaters. I algú fins i tot s'ho va creure i va pintar els seus locals.
Passat l'estiu, sorpresa: cal buidar tot l'edifici abans del 31 de març perquè l'han cedit en règim de lloguer per 30 anys (no han dit a qui) i tots els estadants han de marxar. De fet, Barcelona ho va dir clarament als seus llogaters. Pel que fa als altres dos bisbats han hagut de ser els llogaters els qui s'han mogut perquè ningú no els deia res. De fet, els mesos van passant i no està gens clar cap on anirà bona part de la gent. Ni tan sols la portera, que no només veu incerta la seva feina, sinó també el seu habitatge.
Queden clares dues coses: el bisbat de Barcelona no té cap mena d'interès per agrupar serveis, més aviat al contrari (sospito que si en aquesta bugada es perd algun llençol ja li deu estar bé) i les formes amb que tot plegat es du a terme són molt poc respectuoses, ni amb els llogaters, ni amb la feina que fan, ni tan sols en relació als contractes que hi ha signats. Val a dir que alguns "alts càrrecs" del bisbat no han estat consultats ni tan sols informats del tema. Segurament tots podem entendre i acceptar que es facin determinades operacions, encara que no ens agradi gaire, però no costa gaire ser una mica amable.
Total, que vivim una mena de desnonament o diàspora involuntària, que no és res comparat amb el que viuen moltes famílies, i que està assolint formes curiosament cohesionadores: ens sentim part del mateix, de l'Església i igualment maltractats. D'aquí ha sortit la iniciativa de guarnir el pessebre amb un camió de mudances, amb els paquets de tots, i amb uns quants cartellets indicatius. Com a mínim és terapèutic!

dijous, 6 de desembre de 2012

CCOO i la desigualtat

L'altre dia vaig tenir ocasió de prendre part, convidada per la CONC a una mena de seminari-taula rodona sobre la desigualtat i la pobresa. Era un acte a porta tancada amb gent molt diversa (des de la Fundació la Caixa, a Càritas, als capellans obrers, als col·legis d'educadors i de treballadors socials, a entitats de tota mena del Tercer Sector), que s'inscrivia dins el procés congressual del sindicat, que es pregunta quina ha de ser la seva actuació per evitar l'exclusió social.
Agraeixo molt la reflexió i el to amb què va anar tot plegat, tot i que l'assistència va ser tant nombrosa que ens va deixar a tots amb les ganes de continuar. Dic que em va agradar el to, perquè va ser un acte on els convocants no es van menjar els convocats (bé, és que encara recordo una reunió del PSC, fa temps, en què van convidar empreses d'economia social i no ens van deixar obrir la boca en tota l'estona a còpia de donar-nos la benvinguda) i on es va poder criticar, també, el sindicat en el seus vicis propis d'una gran institució.
A mi em va fer pensar que el sindicat hauria de fer un esforç per estar al costat de la gent aturada. Ja sé que el gruix de la tasca sindical ja camina en aquesta direcció i sé també que si hi ha algun ase dels cops en la nostra democràcia són els sindicats. És una tasca complexa i esforçada ser delegat sindical, i es valora molt poc.
Però penso que mai com avui s'ha tractat tan malament els aturats: més facilitats per a l'acomiadament,  menys per a la contractació de col·lectius amb dificultats, menys indemnitzacions, menys prestacions, menys formació, menys informació i a sobre se'ls revesteix amb una mena de culpa per no trobar feina. Al costat d'això pren relleu la figura de l'emprenedor, que ja em sembla bé, però que tendeix a desplaçar la responsabilitat social de l'ocupació a les espatlles dels aturats i no dels empresaris.
Les persones en atur necessiten espais on poder pensar, comunicar-se, organitzar-se, formar-se. On es confiï en ells i on puguin sortir totes les seves habilitats, qualitats creatives, imaginatives, solidàries, tan menyspreades per aquesta mena de monstre anònim (no perquè no tingui nom, sinó perquè ens l'amaguen) que es diu "mercat". Perquè la persona té moltes més necessitats que no pas les econòmiques i perquè crec que la confiança en els socialment petits pot generar grans canvis socials, de valors, d'alternatives. Si els sindicats i els partits dels treballadors no s'arrelen aquí no anirem endavant. Més enllà de manifestacions i vagues, cal escoltar molt, cal afavorir la participació, cal ajudar a organitzar (no liderar, que odio la paraula, perquè li trobo ressons manipuladors!), cal donar un cop de mà.
I si els més pobres no se senten reconeguts ni valorats, ni necessaris per a la construcció de la nostra societat, s'obren dos camins: l'un els porta cap a la més absoluta marginació i l'altre ens porta a tots al feixisme. 
Dit això, tan solemne, em sento fatal perquè no acabo de trobar el meu lloc i em sembla que no faig res per contribuir a fer una societat millor. Em passo l'estona pensant què haurien de fer els altres i em costa pensar què hi puc aportar jo. En fi, tant de bo tots acabem trobant camins... 

dijous, 22 de novembre de 2012

Hem d'okupar la política


Aquesta és la intervenció de José Luis Atienza ahir, en presentar Gaspar Llamazares al míting d'ICV a Viladecans.
Ayer hizo treinta y siete  años que murió Franco. Aquel fue un gran día, pero a partir del día siguiente no lo tuvimos fácil.  Entonces, como ahora, estábamos en crisis económica. Pero nos empujaba la ilusión, el convencimiento de que tal como estaban las cosas, teníamos la mayoría y teníamos razón. Lo teníamos todo en contra, el ejército, la banca, la crisis inmobiliaria, el cierre de empresas, el paro, el déficit, la inflación, la recesión y la crisis mundial del petróleo.

 Pero nos empujaba la ilusión. La il·lusió i el picar pedra i el vot de la gent, que va arrencar primer barracons i després escoles, va acabar amb la iguala i va arrencar un ambulatori encara que fos en un pati interior. La il·lusió i el picar pedra i el vot va convertir un hospital privat de la Roca en l'hospital públic de Viladecans. Pero la ilusión, el picar piedra y el voto de la gente hizo el más difícil todavía, abrió un hospital que estaba cerrado.

La ilusión ya no es nuestra,  ha cambiado de bando. Hoy la ilusión juega en otro equipo. No heu vist a un senyor estendre les mans sobre un mar de senyeres amb una llegenda que diu la voluntat d'un poble? És un líder. Demana vots excepcionals per un moment excepcional. Té il·lusió per acabar la feina feta. Tiene ilusión para arrancarnos la propiedad del Ter Llobregat y venderla para que el mes que viene nos suba el agua de casa un veinte por ciento. Ayer mi suegra de ochenta años me dijo, me pasa lo que no me ha pasado nunca, debo dinero en la farmacia. El lider tiene ilusión en cobrarles 60 euros al año, lo que cuesta 80 barras de pan a los jubilados enfermos como mi suegra.  

Li fa il·lusió decidir. També nosaltres volem decidir el que de vegades sembla que ja estigui decidit. Volem el dret a decidir, a decidir que sí o a decidir que no sobre la independència.   Hi ha qüestions que han d'escollir-se lliure i individualment, sense intermediaris.  Pero ¿De qué sirve elegir sobre las grandes palabras, federalismo, independencia, estado propio o ajeno, si estamos condenados de antemano a un modelo social en el que cuando hay más necesidad. quita becas de comedor, cobra  tres euros, cuatro barras de pan al día,  a los niños que no pueden pagar el comedor y van con la fiambrera al cole?

No ens enganya el líder de les banderes. Diu que encara que Catalunya sigui independent i li quadrin tots els comptes, seguiran els peatges i  l'euro  per recepta. Probablemente no sabe cómo es vivir con una  pensión de quinientos euros al  mes, ni cómo se vive con cuatrocientos euros al mes,  ni cómo se vive sin ningún euro al mes. Pero tiene una ilusión: la  de quitar el pan de la boca a quien más los necesita. No és demagògia. És crueltat. El líder dels braços oberts recapta cent milions dels nostres malalts i perdona cinc-cents milions als hereus de les grans fortunes Té la il·lusió de  tancar-nos  l' hospital, treure'ns els llits i degradar-lo a ambulatori. El líder té  la il·lusió de trobar fraus en les prestacions  pels més ofegats i  oblidar-se del frau fiscal i el cas Palau. Sobre todo le alimenta  la ilusión  de deshacer lo que ha conseguido  la gente para la gente.

Dice que administra. Que como no hay dinero hay que recortar,  que no hay alternativa a los recortes. Está numéricamente demostrado que con la crisis los más ricos son más ricos y no solo hay más pobres, sino que además los pobres son  más pobres todavía. Si queremos una sociedad menos desigual, y menos castigada  solo hay una manera de hacerlo. Quitar a unos y dar a otros, vía impuestos y servicios. Y eso no le hace ninguna ilusión. Sin  embargo esa es la verdadera alternativa. Pero no solo por justicia social. La gente somos el principal mercado, somos nosotros quienes hacemos que las cosas funcionen, nosotros somos la prima de riesgo de cada día cuando vamos a comprar, cuando encendemos la luz, pero nos da miedo el presente y nos da más miedo aún el futuro. Y la prima de riesgo de la vida de cada día  sube, por el miedo  a que la política  siga tomado decisiones en las que siempre somos los mismos quienes ponemos los muertos y los heridos. Hay que atreverse a repartir cargas para crecer y gobernar para la mayoría.

Els interessos econòmics utilitzen la política per atacar els drets de la majoria, Per què la majoria no utilitzem la política per defensar-nos? Per què la política està tan mal valorada si la política som tots? Per què creiem que el vot és un arma sense futur, quan els mercats utilitzen els diaris i les televisions per guanyar les batalles dels vots i les polítiques?.

Los partidos políticos debemos cambiar, pero para eso la gente de la calle debe volver a ser okupas de la política, renovarla y transformarla. Pero para eso la gente debe recuperar la autoestima y creer en su fuerza. No luchamos solo contra Convergencia y compañía, luchamos contra la resignación, contra el no vale la pena porque todo va seguir igual. Si no hacemos nada, no va a seguir igual. No, puede ser peor, puede empeorar si no recuperamos la ilusión. Una ilusión combativa y militante para recuperar una alianza, la alianza de la calle y la política de izquierdas, la alianza de los movimientos sociales y la política de izquierdas.

La política  ha de ser una gran casa con las puertas abiertas, no un cuarto cerrado y tapiado con olor a corrupción y comisiones. Pero la gente debe volver a cruzar la puerta y quedarse dentro, y no limitarse a quejarse afuera. Os proponemos cambiar la cultura de la queja, por la cultura de la ilusión. Para eso os pedimos el voto. Pero sobre todo os pedimos vuestra ilusión, vuestra fuerza y vuestro empuje para cambiar las cosas.   

Morgen, per celebrar el dia de Santa Cecília


Una de les meves cançons preferides, de Ricard Strauss, amb un Dietrich Fischer-Dieskau fantàstic. Formen part de la meva educació sentimental, si es pot dir així...

dimecres, 21 de novembre de 2012

Càrregues

Membres de l'Associació per a la integració de Discapacitats de Viladecans , l'altre dia, a Cosmocaixa
Ahir vaig tenir sessió de formació sobre participació ciutadana. És un curset adreçat a les entitats i organitzat per l'Ajuntament de Viladecans. La veritat és que la majoria d'associacions ens queixem sempre de la manca de participació: costa que la gent s'impliqui activament en la marxa de les associacions, costa que vinguin a les assemblees o que formin part de la junta, o senzillament que participin de les activitats. Sovint som quatre gats que ens anem perpetuant en els càrrecs i el relleu generacional sembla que no hagi d'arribar mai.
Pensar-hi entre tots aporta algunes claus: funcionaments massa presidencialistes, poca confiança en la gent, rutines innecessàries, tendència a no delegar... Hem rebut un bon dossier amb tècniques dinamitzadores fàcils d'aplicar.
A les mediadores que ens fan el curset, pobres, gairebé no els deixem espai per parlar. Com sol passar, el curset ens funciona d'entrada com a teràpia entre els presents. I, quan fem teràpia, surten altres aspectes que presenten dificultats més difícils de resoldre: juntes desequilibrades (vull dir, on hi ha membres que s'han ofert però que no apareixen), petits conflictes, i, sobretot, sobrecàrrega.
En un exercici que ens proposaven, intentàvem pensar per què determinades associacions tenien tant d'èxit i nosaltres, sniff, no. Però és clar una cosa és apuntar-se a una associació de balls de saló i una altra en una entitat de discapacitats, on associar-se és una necessitat i on hi ha un desgast important dels familiars i en el fons poc espai per "rodar" en els càrrecs, sobretot si la formació i preparació dels familiars és desigual. Tothom se'n pot fer soci, sobre el paper, però com és natural l'àmbit d'associació és el de les persones que tenen familiars discapacitats, per tant té un creixement limitat. A això cal afegir que no tothom sap fer papers per a una subvenció, té correu electrònic, habilitat per acompanyar un grup de monitors o per dirigir una assemblea. I aleshores la feina recau sempre sobre les mateixes persones.
Ahir vaig poder comprovar l'angoixa amb què ho vivia la presidenta de l'esplai on va en Jordi. A part de la seva vida professional (és mestra) i de l'atenció a la seva filla amb discapacitat (una noia que necessita força més atenció que en Jordi), és la presidenta d'una entitat complexa, amb personal semi-assalariat, amb grups diversos. Una entitat que funciona molt bé, perquè que té un equip reduïdíssim a la sala de màquines. 
Per pensar. Perquè té difícil solució.

diumenge, 18 de novembre de 2012

Del discurs al gest; del gest al conflicte


Aquestes són les conclusions que em vénen al cap mentre torno a casa des d’Àvila, on aquest cap de setmana ha tingut lloc la jornada de la Pastoral Obrera d’Espanya.
La veritat és que tenia ganes d’anar-hi i de contactar amb la gent que sento propera dins l’Església i que està compromesa a favor dels qui pateixen, fent-los costat i abordant les causes socials i polítiques que els han portat allà. Sobretot perquè penso que ara ens trobem en un moment significatiu per a nosaltres. Tal i com repercuteix la crisi econòmica en el nostre món de treballadors, si la gent de la pastoral obrera no ens movem ara, és que no existim.
De fet deuríem ser una setantena de persones, la major part delegats de pastoral obrera i militants de la JOC, l’ACO i l’HOAC. Sort que hi havia els de la JOC, que ens rebaixaven la mitjana d’edat. La major part amb les mans buides, sabent que allò que podem fer resulta petit en mig del temporal, tant en relació a transformar les condicions de vida dels treballadors com en relació a fer arribar el missatge de Jesús. Aparentment poc lluït, però jo estic convençuda que és l’únic camí: treballar incansablement en les nostres petites accions, acollir la gent tant com puguem, estar al costat  de la gent que rep bastonades, treballar la nostra espiritualitat i el nostre sentit comunitari i esperar activament mentre anem construint una nova utopia.
Això de la utopia ho deia en Paco Pérez, un company de l’HOAC de Saragossa i en això coincidia amb en José Luis Atienza, el “jefe” d'ICV de Viladecans . No porta gaire enlloc intentar restaurar les condicions de vida que tots hem tingut aquests darrers anys. Més aviat cal esporgar unes quantes coses (banalitats, consum, manca de participació) i pensar quina mena de món volem en tots els terrenys. Donar-hi solidesa, dibuixar-lo com a objectiu. Pensar de quines coses s’han de despendre les institucions (església, partits, sindicats  i tantes altres) i pensar  com podem aportar solidesa (solidesa flexible, tot s’ha de dir) a les noves respostes.
I el ponent d'ahir (Rafael Díaz Salazar) ens deia que potser hauríem de parlar menys i de fer altra mena de gestos més significatius. I que en mig de la injustícia que corre, potser ens tocaria ficar-nos de ple en algun conflicte, perquè la legalitat no està pas al costat de la gent, més aviat al contrari.
No sé exactament tot això què pot significar. A mi em va bé escoltar-ho, perquè amb els anys m'he anat apalancant molt. No sé si és l'edat o la necessitat de consensuar més tot plegat amb la família o el fet que sempre cal estar buscant el propi lloc i després d'uns quants conflictes, tinc ganes de calma.
Us deixo amb el video que recull l'activitat de la Pastoral Obrera durant aquest darrer any.

divendres, 16 de novembre de 2012

Homosexual, mestre, pare, cristià, sindicalista


Una escola concertada religiosa podria haver acomiadat un mestre per homofòbia. De fet, M. té tots els números per desagradar la direcció de l'escola en qüestió: homosexual, pare, sindicalista.
El problema és que una diferència ideològica canvia molt quan coneixes la persona concreta. M. és un bon pare (pel que jo li conec), defensa legalment els drets dels treballadors. I deu ser un bon mestre. No em sembla pas que sigui una persona irresponsable en cap àmbit de la seva vida. És una pena.

dilluns, 12 de novembre de 2012

Pastanagues a Bescanó, escarxofes a Viladecans!

Genial, la idea de Bescanó, d'entrar a la sala del teatre, no pas amb una entrada (21 % d'IVA) sinó amb una pastanaga (4% d'IVA). Idea revolucionària, fàcil d'aplicar i extensible. A part de saludable i nutritiva. Jo proposo que ho facin a Viladecans, a l'Àtrium, però amb un producte emblemàtic del Baix Llobregat: les carxofes. Sobretot ara que, pobretes, han aconseguit sobreviure a l'afany depredador de l'Eurovegas de CiU. Visca la cultura, visca les pastanagues, visca les carxofes!

diumenge, 4 de novembre de 2012

Espiritualitat i política

Joan XXIII, davant de l'església de Sant Antoni de Pàdua, a Istambul
La senzilla tomba de Martini

Cap de semana de turisme eclesiàstic: visita a Sotto il Monte (el poble on va néixer Joan XXIII, prop de Bèrgam) amb incursió afegida a visitar la tomba del recentment traspasssat cardenal Martini, al Duomo de Milà. Dos homes d’Església que sento ben propers i que, aquests sí, he elevat al meu santoral personal, sense permís de la santa seu ¡, i gratis.
He tingut ocasió, doncs, de repassar la biografia de Joan XXIII, el qual va fer el soldat a la primera guerra mundial, en el cos sanitari, on deuria veure ben de prop el patiment de la gent, i va viure la segona guerra mundial a un lloc com Istambul (on, per cert, hi té un carrer dedicat). Un temps difícil (de persecució implacable de moltes minories), en un lloc també ben difícil (envoltat de feixismes) i que m’imagino que el va portar a entendre molt millor la significació de la diversitat, de la pluralitat, del diàleg i de la pau. Segur que aquesta experiència, (i moltes d’altres, perquè viure l’inici de la guerra freda a Bulgària, com a diplomàtic vaticà, també deuria aportar-li unes quantes coses), és al rerefons de la convocatòria del Concili i de l’encíclica Pacem in Terris.
El contacte amb tot això, sumat a l’entrevista de l’Albert Om, amb la teresiana Victòria Molins, i amb el sermó d’avui, a la missa d’Arles, em fan pensar que visc una espiritualitat ben escarransida. D’una banda, perquè en lloc de viure la crisi i l’actual convulsió social i política com un lloc de trobada amb Déu  i de transformació alliberadora, ho visc en una foscor notable. És un desert pobladíssim, però un desert on caminem una mica a les palpentes, amb un sentiment de pèrdua notable, i sense veure ni intuir la terra promesa que jo imagino com una mena d’Estat del Benestar a tot pulmó. He de dir que haver deixat Càritas, després de tants anys, em fa sentir com si hagués perdut el nord, els referents clars i propers. Ara sé que hi  ha molta gent que pateix la crisi, però si no vull, no la veig. La pobresa en la nostra societat pot continuar sent invisible per a molts.
Però em sembla que el que em molesta més, de mi mateixa, en aquest desert, es l’odi que em desvetllen determinades opcions polítiques, un odi una mica fora de lloc. Segurament per la sensació d’impotència, de limitació democràtica. Potser CiU és qui millor aconsegueix atraure tots els meus llamps i trons,  renecs i malhumors. Segur que la meva amiga AF em diria que l’origen de tanta agressivitat no és en ells sinó en mi mateixa i que per tant és un problema meu i no tant de CiU. I tindria raó.És com quan no pots veure algú proper. En el fons, en el fons, sempre hi acabes reconeixent alguna cosa mal païda de tu mateix.
Aquests dies, pel facebook, tot va ple de missatges polítics. S’acosten les eleccions i som en ple xerrampió independentista. Segurament hi ha qui pensa que utilitzar les noves tecnologies per repetir el propi missatge fa adeptes. Jo, no. A mi els missatges dels meus sovint em carreguen, i els dels adversaris de vegades em treuen de polleguera. Aquesta setmana passada he arribat a deixar de banda una molt efímera amistat de CiU al facebook, tipa de sentir-li els goigs de l’Artur Mas. No n’estic gens orgullosa. Em sembla que una de les coses a cultivar en aquesta travessa de la crisi-desert serà una mena de serenor. D’afirmació de les pròpies opcions, sense intentar ferir ningú, amb claredat, i d’una serena i amable paciència amb les de l’adversari, A mi això em costa i no me’n surto. M’encenc amb facilitat tant si es tracta del missatge de l’Anglada, de la Sánchez Camacho, o de l’Artur Mas, tot i ser conscient que són opcions de qualitat democràtica ben diferent. M’ho he de treballar. He de recordar que les idees són idees, però les persones van per davant.
En aquest sentit, em va agradar molt el programa de la Victòria Molins. No va triar qualsevol “pobre”, molt provocadorament va triar-ne una tipologia dels avui més políticament incorrectes: els delinqüents “de gènere” i va recordar que acompanyar un pres delinqüent és seguir el missatge de Jesús però que això no és cap garantia que el pres en qüestió s'allunyi de la reincidència. Aquí rau la gratuïtat del gest i la llibertat del pres. La Victòria Molins és lluny, doncs, de la idealització dels pobres. Aquí es mostra la qualitat d’un Déu que estima tothom, sigui qui sigui, faci el que faci. Rebutjar el delicte, estimar el delinqüent.
M’agradaria aprendre’n. També en la més pròxima activitat política. No puc reclamar la pau sense desfer-me d’una mica, ni que només sigui una mica, d’aquesta agressivitat meva.
                                          

diumenge, 28 d’octubre de 2012

Els fills dels meus amics


Fa dies que vaig preguntant a amics i amigues que fan els seus fills. Majoritàriament ja som en una edat en què els fills han deixat de ser nens. Allò que en un principi era una pregunta de cortesia que sempre m’havia permès seguir la seva evolució a distància s’ha convertit en una mena d’inquietant enquesta que poc o molt deu ser representativa de com viuen els joves.
La major part dels meus amics solen estar motivats per la qüestió dels estudis. Això significa que els seus fills han anat a la universitat o han intentat formar-se bé per exercir una professió. Alguns  tenen masters o estan preparant el doctorat. Però la qüestió laboral és sagnant:  la major part (amb 24, 26, 28 anys) tenen contractes laborals temporals i estan en precari. Sovint sota la disfressa de beca.Els contractes per un terç o un quart de jornada amb horaris suïcides i salaris impossibles són habituals. Alguns han marxat a l’estranger, d’altres reclamen el seu dret a viure al seu país, però això significa passar llargues temporades depenent dels pares. Hi ha parelles que viuen juntes mentre tenen feina, tornen cadascú a casa seva quan es queden en atur. D’altres viuen per torns a casa seva i a casa de la parella. De manera que algunes famílies tenen formes de convivència discontínues i apretades. Sembla que els pares ho viuen amb angoixa pels fills, però bé pel que fa a la convivència. Una mare em deia sobre la seva filla gran: “no et sabria dir si viu amb nosaltres o no. Fa mesos que no dorm a casa, però ve a sopar sovint i encara li rentem la roba.”
Molta dificultat per fer projectes de futur: projectes de feina, projectes de parella, de fills, d’habitatge. Dificultat per fer una cosa que a la meva època era ben habitual: estudiar i treballar o senzillament comprometre’s de forma estable en alguna entitat. Ja entenc que en aquest context casar-se és fora de lloc i que probablement quan vulguin o puguin tenir fills se’ls haurà passat l’hora biològica i potser caldrà medicalitzar el procés. Incertesa també de cara a la seva jubilació (si a nosaltres amb 40 anys de cotització ens posen pegues per jubilar-nos, què els passarà a ells?).
Certament la família està substituint l’Estat del Benestar. Em pregunto fins quan, perquè això és possible perquè una certa generació hem assolit un cert grau de benestar i d’estabilitat, però els fills dels fills ho tindran més magre. Preocupant. Una altra cosa que em sembla observar és que malgrat que els intel·lectuals de torn han anat enterrant les classes socials, i que quan parlaves de la classe obrera tothom et mirava malament, es va veient en els fills dels amics que els de les famílies benestants se’n surten molt millor que les altres perquè compten sens subte amb un millor coixí. Potser hem viscut en un miratge.
Són els joves els qui hauran de construir la seva pròpia utopia, perquè ja es veu que les nostres no han reeixit. Nois, noies, compteu amb el suport de molts encara que potser no sabem gaire com ajudar-vos més enllà de la lluita de sempre.

divendres, 26 d’octubre de 2012

En Josep Maria Fisa té més d'una idea, certament...

Però al programa "Tinc una idea" de TV2 han decidit fer un reportatge sobre la seva sempre sorprenent, interessant, creativa, compromesa, persona. És el primer dels següents reportatges:

divendres, 19 d’octubre de 2012

La política com a tasca educativa, creativa, impulsora d'utopia

Lluís Tejedor, José Luis Atienza, Lorena Vicioso
Ahir vaig a un acte d'ICV-EUiA a Viladecans, amb la participació de Lluís Tejedor i de Lorena Vicioso, d'Alternativa Jove (EUiA). Tenia ganes de sentir els ponents i sobretot de veure quins aires corrien de cara a les properes eleccions. Mentre escoltava les seves intervencions i el debat posterior, en què es posà molt l'accent en les retallades i en la qüestió nacional, se m'acudia que ens cal una renovació forta i a llarg termini. Que és important assegurar la presència al Parlament però que sobretot és important treballar amb objectius de llarg abast. De fet, en José Luis ho va expressar bé quan deia que ens hem quedat sense utopia i que la independència potser actua com això, com a utopia per a molta gent davant l'absència de projectes generals prou engrescadors. Va posar l'accent en la necessitat, amb independència o sense, d'actuar per tal que els treballadors avancem units. Totalment d'acord.
Jo penso, però, que faríem bé d'abandonar arguments ja una mica tronats i reiteratius, que potser són certs, però que ja han  perdut la frescor necessària com perquè senzillament entenguem què volen dir. Ahir semblava que tot quedava en el debat dreta/esquerra, retallades/qüestió nacional, i les manifestacions i vagues generals com a únic instrument de lluita. Jo crec que, sense renunciar a tot això, caldria posar l'accent a:
1. Aproximar-nos a la gent (a les persones concretes, no a les idees que en tinguem) que està patint més la crisi, escoltar-los, ser solidaris amb ells, pensar sortides amb ells, reprendre la política entesa com a tasca mobilitzadora i organitzadora per buscar respostes. Ja ho fan, per exemple, les Plataformes d'Afectats per la Hipoteca. Bàsicament ser-hi com un més entre els aturats, els sense llar, els joves, els estudiants, oblidant les sigles. No es tracta de fer proselitisme, sinó de donar un cop de mà.
2. Pensar, formar-nos, fer anar la imaginació i la creativitat. Explicar-nos i escoltar. Utilitzar els mitjans de comunicació al nostre abast. Ens trobem en una societat complexa, on costa identificar responsabilitats concretes i fer propostes noves, valentes i a l'abast. De vegades sembla que esperem lideratges i ideologies vinguts de l'estratosfera. Som gent senzilla, però això no significa que no puguem posar els ciments de noves utopies. És allò d'aplicar el "veure, jutjar i actuar", la recerca activa, vaja. Ja arribarà qui ho sàpiga formular de forma fantàstica. Però la feina de base és imprescindible.
3. Promoure -començant per dins del partit i continuant pel nostre entorn- la participació democràtica, l'interès per allò que és col·lectiu, la gratuïtat del bé comú. La vida associativa fa aigües. La gent d'una certa edat podem aportar solidesa, d'altres frescor. Però cal que les entitats es renovin, siguin creatives, tinguin voluntat d'arribar a d'altres, ens eduquin col·lectivament en el diàleg, en la responsabilitat, en la valoració de les persones, les mateixes persones que el mercat considera obsoletes i prescindibles.
4. Fer, com a partit, algun gest profètic. Els nostres regidors, els nostres parlamentaris, són gent generosa i treballadora. Però cal anar més enllà: renovar càrrecs, promoure primàries (no de maquillatge, sinó de debò), renunciar a part del finançament institucional. Ser molt transparents en l'economia, aprendre a funcionar amb menys.
No res. Ja es veu que és un sermó, però crec que estaria bé anar per aquí.

dimecres, 17 d’octubre de 2012

Evangelització "express"

Ara que en els ambients eclesials es parla tant de "Nova evangelització", fins al punt que em sembla que hi ha bisbats que ja tenen a punt un programa informàtic per poder comptar les masses que tornaran  a les Esglésies, vista la campanya que estan fent, jo tinc la sensació que aquest concepte se m'escola entre els dits.
Fa gairebé 35 anys que formo part de moviments que es diuen "evangelitzadors", és a dir, que tenen com a objectiu fer saber a la gent, a la gent propera, treballadors com jo, que Déu els estima i els vol lliure i feliços en un món de justícia on cada persona té un espai de dignitat. I això malgrat el patiment, les pors, la mort, que són vençudes des d'una altra dimensió. Una bona notícia, certament.
Jo al principi això ho vivia amb una certa ingenuïtat. Pensava que la gent, senzillament pel meu testimoni (un testimoni més aviat discret, d'altra banda), es faria preguntes i s'acabaria apuntant al mateix que jo, a un grup de revisió de vida. De fet, un parell de persones, en aquests 35 anys ho van fer i després han seguit camins diversos. 
Més endavant em vaig adonar que això del testimoni és molt subjectiu, que al marge que la teva acció sigui o no valuosa (la meva no ho és gaire), pot ser insignificant per als altres o pot tenir moltes interpretacions, fins i tot per a mi mateixa. Total, que tornem a un punt de partida de relativització, tot i que sense testimoni no hi ha res, en el sentit que cal coherència entre allò que es diu i allò que es fa. I que aquesta coherència és el que dóna credibilitat al missatge.
En un altre moment vaig veure clar que a més a més de "fer" hem d'explicar molt. En un principi, com que l'Església jo trobava que ja havia parlat massa, i massa durament i amb prepotència, pensava que més valia el silenci. Avui, però, ja no hi ha referents cristians per a molta gent i la imatge eclesial en el nostre món és molt negativa, per tant convé aprendre a expressar-se de forma que els teus companys et puguin entendre quan parles de la teva vida cristiana, cosa que no sempre és fàcil. Al cap i a la fi, nosaltres també som Església i cal fer-la visible, encara que estiguem lluny de la perfecció.
Però aquesta comunicació profunda es pot donar un dia "de gràcia" en una conversa, en un grup, en un gest potser de seguida o potser després de molt de temps de relació. Cal complicitat, gratuïtat, entesa i amistat. I llibertat per a l'altre. Jo no veig l'evangelització com a proselitisme, sinó com a acollida mútua. Un trio (l'altre, tu i el de Dalt), amb tot el que tenen els trios d'agosarat. 
Total, que a força d'anar "despullant" l'evangelització, em queden les mans buides. Veig que cal treballar molt perquè evangelització en definitiva també és crear les condicions perquè la gent visqui amb la dignitat de fills de Déu, veig que l'èxit en la pròpia acció no té massa a veure amb tot plegat. Això de l'evangeli no aplega precisament un grup de guanyadors, més aviat al contrari. Com més perds més hi trobes el sentit (potser som una colla de masoques!). De fet cada dia veig que la meva acció en cert sentit és esperança, és creure que les coses es poden canviar amb la voluntat i el treball i que cal intentar-ho. I simultàniament veig que l'eficàcia més aviat és escassa. Això em fa valorar més la vida contemplativa, en el sentit que sovint anem atrafegats amunt i avall i ens sembla que fem molt, però de fet ens movem d'una banda a l'altra i poc més. Perquè el més fonamental sempre és en un fons inabastable. I  potser Déu no ens demana tant que "fem" tal i com nosaltres ens exigim, sinó més aviat que "siguem" amb qualitat i allà on hem de ser. Potser aquí pren sentit allò de la "càrrega lleugera". La Dolores Aleixandre ens alertava un dia dels perills de sentir-nos "secretaris generals de l'evangelització". De fet, la feina la fa l'Esperit, nosaltres només som transmissors, intermediaris.
Crec que cal crear espais de relació entre les persones, espais de qualitat que permetin escoltar i comunicar. I crec que cal vetllar per la coherència, fins i tot en mig del desconcert. 
Tantes voltes que hi estic donant potser per dir que m'admira que hi hagi qui pensa que això d'evangelitzar és bufar i fer ampolles, que només cal adoctrinar el personal i fer-lo passar per la taquilla del confessionari. No ho sé, ja veurem. Perquè no es tracta pas que vingui molta gent a l'església ni que es torni a la religiositat de les formes, sinó que tots plegats en la nostra vida deixem passar la llum de Déu, visquem segons les benaurances, siguem capaços d'estimar la gent que ens envolta i la que és lluny. Que visquem amb llibertat i amb alegria sense falses seguretats.
M'agrada pensar en l'Evangeli amb els termes del lema de la universitat de Barcelona: "libertas perfundet omnia luce". Un lema escapçat, perquè durant el franquisme la paraula "libertas" va ser suprimida i només ens quedava el "perfundet omnia luce", que jo sempre havia interpretat com "ho il·lumina tot amb la seva llum". Ja m'agradaria poder aportar una mica de llum en aquest món! 

dilluns, 15 d’octubre de 2012

Segur que es va trencar el motllo...

No sé si la fotografia fa justícia al finíssim brodat d'aquesta peça per a batejar criatures. Tota una filigrana que jo no sabria ni com posar-me a fer. Obra de l'àvia? de la tieta? 
Doncs no, és obra d'un eclesiàstic, doctor en teologia que va preparant el segon doctorat alhora que, com si res, va fent la seva llicenciatura en químiques i fa classes de llengües diverses. A més a més de cosir bé, és un excel·lent cuiner que té documentadíssimes totes les seves receptes, entre les que n'hi ha de força complicades, que manté en format virtual i amb una detallada descripció de cadascuna de les variacions que hi ha fet. El noi, a més, fa la feina de casa, fa esport, fa classes a la universitat, escriu, té una responsabilitat eclesial d'una certa rellevància i fa de mainadera a hores lliures amb el nebodam. Bona presència i simpàtic. Està al dia de cinema i de lectures de vampirs. En fi, una joia. Segur, segur que després d'ell s'ha trencat el motllo. Una pena per a les futures generacions...


divendres, 28 de setembre de 2012

Militants, contra la pobresa

Alba Ribas, Pilar Malla, Jaume Fontbona i Josep Lligadas

La Conxi (la mare de l'Alba), la Manolita Olmo i en Jaume Ribas, fundadors, entre d'altres, de la JOC a Catalunya
Ple absolut ahir, a la presentació dels dos llibres que ha publicat recentment el CPL: Fer front a la pobresa (PIlar Malla) i La JOC, un missatge viu (Joseph Cardijn). Personal satisfacció per la qualitat de l'acte (la veritat és que les quatre intervencions van estar molt bé: Jaume Fontbona, Josep Lligadas (bé, aquí costa ser imparcial, he, he), Pilar Malla (brillant) i Alba Ribas (amb la seva vehemència de jove compromesa), i també per veure reunides en un sol acte persones que provenen de dos dels meus àmbits més preuats: la JOC i la seva tradició (Joc, Jobac, ACO, Goac, Pastoral Obrera...) i Càritas, entre els quals hi havia amics i persones que per a mi han estat i són referents. Des dels avis de l'Alba (en Jaume i la Manolita, incombustibles militants de l'ACO i fundadors de la JOC a Catalunya), a molta gent vinculada a Càritas. Em va alegrar, sobretot, retrobar algunes treballadores familiars, que fan una feina que mai no els és reconeguda com caldria. I que ara els nostres benvolguts, estimats i mai prou apreciats governs acaben de rematar tirant els serveis a domicili per la borda.
Em sembla que va ser en Josep, en la seva intervenció d'ahir, que comentava que de vegades vivim una Església compartimentada: la litúrgia d'una banda, l'acció social per una altra, la revisió de vida per una altra... Doncs bé, l'acte d'ahir anava en una altra direcció
De fet, en Jaume Fontbona va ressaltar les coincidències entre Vicenç de Paül (ahir l'Església commemorava aquest sant)  i Joseph Cardijn. La veritat, és que no se m'hagués acudit mai. Sant Vicenç de Paül, pobre, sempre l'he associat (molt injustament, per cert!) a la beneficència, quan de fet va ser una persona que va creure en la dignitat dels més pobres i que va vetllar molt, no només per promoure la "caritat" envers ells, sinó per millorar les seves condicions de vida. De fet, a la festa només hi faltava Frederic Ozanam, el del "Passem-nos als bàrbars", cristià amb vocació política i republicana, fundador, el 1833, de les Conferències de Sant Vicenç de Paül.
La Pilar va subratllar el valor de la revisió de vida com a reflexió sobre allò que vivim. Deia que "és més productiu reflexionar sobre el que vivim, les relacions i reaccions de les persones, que buscar sempre els coneixements en els llibres". Crec que això és font d'una saviesa diferent, accessible a tothom i, nois, tal com està el pati, gratuïta. La Pilar ens va exhortar també a no quedar-nos tranquils amb maratons i bancs d'aliments i a treballar per transformar la realitat, amb enginy i creativitat, perquè tothom hi pugui viure de forma lliure, participada, digna. Tothom hi ha de ser comptat. I va citar Ernest Lluch: "El socialisme és portar la màxima llibertat, la màxima igualtat i la màxima fraternitat possibles a les persones que viuen en societat. Per assolir-ho no n'hi ha prou amb polítiques públiques, sinó que també cal que la moral i l'ètica de les persones canviï paral·lelament. Hem de canviar les coses, però hem de canviar les persones. Penso que hem de fer nostres els valors del cristianisme primitiu i del cristianisme humanitari".
Doncs, això. A veure si ens hi posem!

dimarts, 18 de setembre de 2012

Deu anys a Viladecans

El Bloc Civit de la Diagonal

Un racó viladecanenc que m'agrada molt
Em penso que els fa avui. Deu anys del trasllat del barri de Poblenou, a Barcelona, a Viladecans. Vam venir per motius familiars, convençuts que era el que calia. Enrere em quedava tota la vida al Poblenou: el pis de la meva mare, els veïns, molts amics, un món associatiu potent (en el qual he de dir que jo no hi participava gaire, però que era un punt de referència). Amb tot, vaig venir a Viladecans en situació privilegiada: casa, feina, família, i il·lusió pel canvi. Hi ha opcions que obeeixen a necessitats, però que igualment són reptes estimulants.
De Viladecans, llevat de la família d'en Josep no en coneixia res. De fet, un amic nostre, historiador, ja m'havia anunciat: "ui, vas a viure al poble més lleig del Baix Llobregat". Però no. S'equivocava.
De fet el que va ser espantós va ser tot allò que va envoltar el canvi: pocs dies abans va morir una amiga (la Montserrat Casas), el dia en què estava previst el canvi va caure un llamp al pis de Barcelona i l'ascensor va quedar inutilitzat i vam haver d'ajornar el trasllat quan ja ho teníem tot desmuntat i a punt perquè el transportista no podia baixar tots els mobles els sis pisos; tot just arribar vaig començar a tenir problemes laborals (expedients, suspensions de sou i ocupació, amenaces d'acomiadament); al cap de quinze dies va ploure a bots i barrals i se'ns va inundar la casa per les goteres (la gotera més gran damunt els ordinadors!), vaig caure per les escales... En fi, no vaig tenir gaire temps per enyorar-me.
La decisió de venir a Viladecans va demostrar ser bona: en Jordi i nosaltres ens vam anar adaptant mútuament amb molt de temps,  vam poder participar plenament de l'atenció als pares d'en Josep fins que van morir... I la decisió va resultar gratificant també per altres coses.
Vaig canviar de feina i durant un parell d'anys vaig poder treballar a l'Ajuntament, a l'Àrea de Participació Ciutadana, cosa que em va facilitar conèixer molta gent i entitats, fer-me meu Viladecans, vaja! Potser el canvi més significatiu que vaig viure va ser adonar-me que en una ciutat de 65.000 habitants la política municipal és molt diferent, més viva, més propera, té més sentit. I també va ser un bon bany d'humilitat respecte a l'exercici polític.
D'aquests contactes en va sortir, ja fora de l'Ajuntament, la revista Viladecans Punt de Trobada, i més endavant la coordinadora d'entitats El mamut de Viladecans. Hi ha moments en què es produeixen bones sinèrgies i, sí, de la feina municipal (del Consell de la Convivència) en van sortir fruits inesperats.
Vaig sobreviure a aquell desastre de ministra (la "antes partía que doblá") que em va ajudar a conèixer millor el transport públic de la comarca, i de debò que Viladecans és una ciutat ben bonica, amb molt bons veïns. Potser el que trobo més fluix és el teixit associatiu, que m'agradaria que fos una mica més sòlid i menys clientelista, però em sembla que això respon a una tendència general.
Doncs res. Visca Viladecans, i visca el Poblenou!

dijous, 13 de setembre de 2012

Una bona veïna

Aquesta tarda m'ha vingut a veure una amiga, preocupada per la seva veïna: una dona jove, separada, amb dues criatures, sense feina, i un munt de deutes. Deutes "normals" (subministraments, hipoteca...) i deutes provinents del fet de demanar préstec sobre préstec cada vegada que aquests darrers anys s'ha trobat amb dificultats. Tot plegat acompanyat d'una certa mala administració (consum excessiu d'aigua i de llum, etc.). Amb tot, la noia i els fills han passat tot l'hivern sense calefacció de cap mena per no gastar. Malviu de petites feines i de contractes molt curts, en alguna empresa de neteja. Fins ara se n'ha anat sortint, amb angoixes, però comença a sentir-se molt desbordada.
La meva amiga, que és una excel·lent persona, viu sola i ja està jubilada, li encomana petites feines, l'ajuda de tant en tant amb menjar, li ha pagat algun cop algun rebut, i fins i tot ha anat a veure  l'assistent social (és un cas conegut dels Serveis Socials i, pel que m'ha explicat, d'aquells que es van arrossegant sense gaire entusiasme ni per part de l'assistent social ni per part de la interessada). 
Venia a preguntar què més hi podia fer, pensant que jo encara estava vinculada a Càritas, preocupada perquè no veia cap sortida a la situació. No l'he poguda pas ajudar gaire. No sé com estan en aquest moment ni els serveis socials ni Càritas. M'imagino que malament.
M'ha commogut: pel seu interès, per la seva solidaritat real i exempta de paternalismes. Li he fet alguna recomanació per no deixar-se pressionar gaire. Un treballador social té una institució al darrere que li permet justificar algunes decisions o algunes negatives d'ajut; una veïna això no ho pot fer. Però la meva amiga no s'amaga, intenta actuar i fer-ho intel·ligentment, sabent que no resoldrà la vida de ningú però que pot contribuir a donar suport a qui té al costant, escoltant, donant un cop de mà, actuant amb discreció, sempre de bon humor. M'ha alegrat el dia i m'ha recordat el sermó que ens va fer en Gaspar Mora dissabte passat a la Festa Major: en un món on sembla que no hi ha un pam de net, continua havent-hi qui il·lumina la foscor. Gràcies, Anna.
(hi poso aquesta fotografia que vaig fer en un moment especialment feliç, aquest estiu al Parc Gülhane d'Istambul, mirant com passaven els vaixells pel Bòsfor. La visita de l'Anna, ben diferent, me l'ha fet reviure)

dimecres, 12 de setembre de 2012

Estalviant en psicòlegs

Ahir no vaig anar a la manifestació perquè no vull necessàriament la independència de Catalunya. Avui descobreixo, per fi, la meva veritable personalitat: traïdora (Joel Joan, quan es giri la truita el qui no sigui independentista serà un traïdor), de parla castellana, de missa i resident a la Bonanova (Albert Om, La Catalunya que no va anar a la mani), anònima (?), castellanoparlant, fan de Telecinco, amb friccions amb la nova immigració (Antoni Puigverd, en un article que m'agrada molt: Catalunya, en la encrucijada. L'Antoni Puigverd, per cert, no es deu haver llegit alguns dels comentaris del diari Nació Digital) i senzillament invisible a TV3, si més no en el programa Divendres on es va fer una àmplia tertúlia sobre la mani de l'endemà sense cap veu discrepant, en un exercici de pluralitat democràtica i política.
Intento prendre-m'ho amb bon humor. La festa tot just acaba de començar.

dilluns, 3 de setembre de 2012

Uns veïns difícils? Més sobre nacionalismes

Com que sóc una mica friqui i sarsuelera, he estat buscant una versió d'aquell trosset de Doña Francisquita "Soy madrileña porque Dios ha querido que así lo sea", que m'encanta. Sobretot perquè és del mateix autor de l'emigrant: Amadeu Vives, en una mostra curiosa d'això que ara en diuen mestissatge. Però no n'he trobat cap que em fes el pes... perquè Déu n'hi do el percentatge d'horterada en la representació de la sarsuela. I per tant us he col·locat el Fandango de la mateixa obra, amb Lucero Tena tocant les castanyoles.
Per què? Perquè vull parlar avui de la complicada convivència amb els veïns espanyols. D'entrada perquè per qüestions de proximitat, de contacte amb gent procedent de molts llocs d'Espanya i de cultura acadèmica, a més a més de Catalunya m'estimo moltes coses d'Espanya. La veritat és que al principi de la democràcia jo interpretava que fer política des de l'Estat volia dir fer política per a tot l'Estat. És a dir, buscar el bé comú, de tothom: l'equilibri territorial, la solidaritat, l'arrelament, les millors condicions per als treballadors, en un context de classes socials i econòmiques enfrontades. De mica en mica això ha anat degenerant i molts partits polítics de tot arreu han optat per anar a Espanya només a defensar el propi xiringuito territorial. I així ens va. He de dir que, llevat de les qüestions lingüístiques, que són clarament diferencials, i d'algunes singularitats del dret o de la cultura, a mi ja m'està bé una mena de sistema federal molt semblant per a tothom dins d'un marc no tan encaixat dins l'estat espanyol sinó dins d'Europa. No veig per quin motiu Catalunya ha de tenir cap privilegi.
Al principi a mi em sembla que la defensa de la cultura catalana era transversal, però de mica en mica, per raons electorals, els partits nacionalistes sembla que han "acaparat" tota la defensa cultural i sovint qualsevol intent de federació amb els semblants de la resta d'Espanya és denominada "sucursalista" i mal vista. Doncs, francament, jo trobo a faltar molt un referent fort per a ICV a nivell espanyol. Crec que pot facilitar l'entesa en moltes coses i pot enfortir la defensa dels més vulnerables. Espais on els altres no siguin els adversaris i on es pugui parlar en igualtat de condicions. Perquè no sempre el que es diu més nacionalista és el que més ha fet per Catalunya i la seva cultura. A mi em va semblar, per exemple, que durant el dur i tristíssim procés de l'Estatut, els dos partits nacionalistes més grans, CiU i ERC, van estar lluny de posar l'interès de Catalunya per damunt de l'interès electoral a curt termini. Sortir a la foto i "marcar perfil" van ser clares prioritats, que em sembla que no ens van beneficiar per a res. Al marge, per descomptat, de la lamentable actuació de les institucions espanyoles, institucions que són un llast per a Catalunya, però bàsicament ho són també per a la resta d'Espanya.
Sovint aquesta recerca d'espai electoral amb usos molt demagògics es ben bé el mirall de l'estratègia del PP. Es tracta de veure Espanya només des del filtres dels més poca-soltes, anticatalans (o antiespanyols) i barroers. Aquí i allà. I ja es veu que dóna vots.
He de dir que potser de tot plegat això és el que em sembla més perillós: acabar veient el veïnat amb unes ulleres amb filtre. Parlar-ne de forma despectiva sistemàticament. Posar-ne en relleu només allò que interessa i oblidar-ne la resta. En aquest sentit resulta significatiu el llibre de Joaquim M. Puyal (seicnàlubmA), interessantíssim, però que quan posa exemples, els positius els situa a TV3 i els negatius a la resta de cadenes.
Per la meva activitat laboral, eclesial i sindical he tingut contacte amb molta gent d'arreu de l'Estat i la veritat és que sempre ho he viscut com una riquesa, m'he sentit valorada i acollida i seria un insult a la intel·ligència dels meus companys espanyols pensar que no entenen ni poden entendre què vol dir viure a Catalunya. Naturalment, de poca-soltes n'hi ha allà i aquí i el context no ajuda gens. No s'ha fet una bona pedagogia sobre el tema lingüístic i el nacionalisme espanyol no és pas menys lamentable que el català. Els mitjans de comunicació tenen un pes específic i nefast. Podrien intentar anar més enllà dels tòpics, però molt sovint es dediquen a fer d'altaveus enjogassats de la bestiesa més gran, i incloc TV3. 
D'altra banda, sovint es fa una mena de victimisme estrany. Un exemple: dins l'Església es reivindica el reconeixement per part del Vaticà d'una Conferència Episcopal Catalana. Ja m'agrada. Però de fet el problema de fons no és el reconeixement extern de la institució sinó la manca de voluntat dels bisbes de Catalunya, que fa molts anys que podrien actuar conjuntament i no ho fan i que ni tan sols s'han pres la molèstia d'intentar aplicar les resolucions del Concili Tarraconense.
Estic totalment d'acord que la història d'Espanya que ens han explicat està manipulada, però m'avergonyeix veure com sovint la que es pretén explicar des de Catalunya també ho sembla. No tindríem més credibilitat si en lloc de fer el mateix que va fer el franquisme ho féssim una mica millor? També estic d'acord que el dèficit fiscal és injust (bé, de fet faig una mena d'acte de fe i m'ho crec perquè fa temps que m'he perdut). Però penso que un territori més ric comporta sempre un balanç deficitari. La solidaritat va així i no a l'inrevés, cosa que no vol dir que estigui d'acord amb la situació actual. Veig que alguns nacionalismes emergents a Europa, com la Padània, estan farts de donar suport al sud. Bé, caldrà molt de consens i de sentit comú per establir criteris de distribució dels diners recaptats i estratègies de "reflotament" de determinats territoris i no de beneficència. Però de deficitari, en serà. 
I una altra reflexió que em ve al cap és que estic cansada que cada vegada que sorgeixen indicis de corrupció s'apel·li a les essències pàtries per no investigar-los. CiU hi té la mà trencada i ara sembla que ERC, que deu buscar alguna mena de contrapartida, s'hi afegeix. Aquesta manca de transparència a mi no m'anima gens. Si la independència no és per afavorir l'honestedat no m'interessa gens. I si, amb projectes com Eurovegas, ens hem de fer independents d'Espanya i depenents d'un capitalista americà tampoc no veig en què hi sortim guanyant.
La relació amb Espanya no és fàcil i es va enverinant. Però estic segura que és un reduccionisme demagògic identificar tots els espanyols amb l'Esperanza Aguirre. Per tant, crec que s'ha d'anar alerta amb les desqualificacions. Perquè amb independència o sense, amb els nostres veïns bé ens hi hem d'entendre.


Bé, jo estic a favor del dret a decidir. Només faltaria. Una altra cosa és que em sembli oportú exercir-lo en aquests moments.
El que més temo és la fractura social, que salti pels aires tota la fràgil cohesió social en què vivim en un moment d'especial vulnerabilitat. Perquè el nacionalisme és molt visceral, o jo almenys el visc així i les espurnes a mi em fan por i vivim en una situació fàcilment inflamable. També perquè, no ens enganyem, a la dreta sempre li va bé que estiguem entretinguts en qüestions que no amenacin la seva bossa.
Considero legítima la qüestió, doncs, encara que em faci patir. Però em vénen al cap unes quantes qüestions:
- no hi ha un model d'estat català unitari, ni sembla que s'hagi treballat a nivell comú. La independència es formula només en negatiu, com a separació d'Espanya, però no sembla que hi hagi un model de consens. Quan es vol la independència, què es vol exactament? Ens omplirem d'ambaixadors i d'exèrcits? Estarem per la pau i el desarmament? Qui pagarà impostos i de quina mena?
- serem independents dels mercats, també? què passarà amb els bancs i ex-caixes, que ara ja són d'àmbit estatal?
- sense un mínim bon rotllet serà difícil qualsevol negociació. Totes les expectatives que s'aixequen com es resoldran? Què passarà si s'arriba a un carreró sense sortida?
- les empreses, els comerciants, ho tindran més fàcil per continuar el negoci amb Espanya? O se'ls complicarà la vida com a mínim burocràticament a part del rebuig que puguin trobar?
- socialment, la creació d'un nou estat amb un nou estatut, en un context on la dreta és majoria  (CiU, PP, Ciutadans, els del Laporta... continuaran al poder) es podrà garantir?
- la gent que té família o possessions, a la resta d'Espanya, no haurà d'arrossegar més burocràcia?
- la vida serà més senzilla i més barata?
Són interrogants porucs. I és que reconec que la independència amb o sense maldecaps no em fa cap il·lusió.

diumenge, 2 de setembre de 2012

Sortint de l'armari: no m'agraden els nacionalismes


Fa dies que no escric. Mandra estiuenca, neteges generals a casa, preparació de la festa major i, sobretot, molta dificultat a escriure aquest post. Fa dies que hi rumio, i la veritat és que em costa dir una cosa amb la qual puc perdre unes quantes amistats.
Efectivament, tinc la sensació de viure en un bany maria nacionalista, en què es dóna per suposat: a)el teu amor a la nació,b) un sentiment que pot anar des de la simple desafecció fins al menyspreu absolut respecte Espanya i els espanyols, i c) un anhel independentista com a solució als principals problemes actuals de Catalunya. Normalment no goso dir ni piu, per no entrar en discussions que poden ser viscerals i perquè de vegades quan he tractat de fer-ho tímidament en certs ambients, he percebut un silenci que se m’ha fet molt incòmode. De tota manera, si heu anat llegint aquest blog, prou que hi deveu haver trobat força expressions poc amables amb els nacionalismes.
Doncs bé. Tractaré d’explicar-me en aquest post i en successius. Confio no ofendre ningú.
Començo parlant de la nació. He de reconèixer que el terme mai no m’ha resultat gens simpàtic. I és que ho associo a una experiència gairebé infantil. Des que vaig tenir nou o deu anys, vaig començar a aficionar-me amb passió a la música. Anava amb la mare a un munt de concerts, entre els quals la música coral tenia un lloc preferent. Era l’època de la Coral Sant Jordi, del Cor Madrigal, de la Coral Càrmina, entre d’altres. Anava a molts concerts de la Coral Sant Jordi, per raons familiars i m’encantava. A part de l’indiscutible carisma de l’Oriol Martorell, la coral cantava molt bé, introduïa constantment nou repertori a Catalunya, noves formes de cantar, connectava bé amb les inquietuds socials, fins i tot es vestia diferent (tot i que això a mi no m’ha emocionat mai gaire). Al costat d’això, l’Orfeó Català, des del meu punt de vista d’adolescent, cantava sempre el mateix i sempre igual de malament (perdó per l’Orfeó, que després s’ha renovat fins a assolir un nivell excel·lent!). Em semblava una formació encarcarada i no podia entendre de cap manera que la gent s’emocionés tant en escoltar-la. Gent que no anava mai als concerts, hi anava per Sant Esteve i aplaudia amb entusiasme. Segurament aplaudia el que havia estat l’Orfeó i el que no havia pogut mai ser durant el franquisme. La música esdevenia una mena d’efecte col·lateral. Però jo em preguntava per què, amb o sense càrrega històrica, l’Orfeó no intentava millorar la seva qualitat, fer senzillament la seva feina. D’aquella experiència m’ha quedat la intuïció que embolicar-se amb la bandera sense sentit crític ens fa sords. I això no ajuda gens a avançar. Ajuda només a alimentar una nostàlgia. No sé si una mica menys d’aplaudiments i una mica més d’exigència haguessin fet un bé a l’Orfeó, però crec sincerament que si vam avançar musicalment en aquells anys no va ser pas per la feina que feien ells, sinó per la que es feia des d’altres formacions amb menys càrrega simbòlica i més eficàcia.
Nou encontre amb el món nacionalista. Primers anys de facultat (1979-1984). Jo hi vaig fer filologia, la meitat de la carrera amb els de clàssiques i l’altra meitat amb els de germàniques. L’actitud d’una bona colla dels meus companys que feien filologia catalana a mi em semblava d’una estretor de mires lamentable. No cal dir que el sistema universitari de l’època tenien molts dèficits, però les seves propostes eren: a) suprimir la llengua i la literatura castellanes en qualsevol cas, b) si es feia literatura castellana, fer-la en català. Jo hagués entès més que un mínim de literatura catalana fos una quota indefugible per a qualsevol llicenciat en filologia de la nostra universitat, però suprimir el castellà em sembla un empobriment estúpid i un menyspreu incomprensible per algú que estima la literatura, qualsevol literatura. I no cal dir que el criteri que a filologia la literatura es fa en la llengua que li és pròpia, em sembla un bon criteri, que a mi em va costar molt d’esforç, per cert: literatura alemanya en alemany, francesa en francès, catalana en català, castellana en castellà....
Al principi de la transició vaig anar a algunes manifestacions nacionalistes, fins que va aparèixer el “xarnegos, fora” i encara no hi he tornat. També em vaig sentir molt avergonyida del meu país quan la gent va xiular l’Elvira Lindo, fa pocs anys, pregonera de les festes de la Mercè perquè no era catalana o quan es posa en qüestió que la gent catalana que escriu en castellà forma part de la cultura catalana. Potser volem una Catalunya tancada? Se sol dir una nació, una llengua. Però de debò es pot parlar avui d’una llengua? Quantes llengües es parlen a Catalunya? Només el català pot ser oficial? Jo crec que hi ha molts camins per potenciar el català sense eliminar res.
Vaig aprendre català, en ple franquisme, anant a classe de 9 a 10 del vespre en una parròquia tres dies a la setmana. Deuria tenir també deu o onze anys. Amb l’inestimable suport del Cavall Fort. Hi anava també amb la mare. Ella, amb el grup d’adults, treballava el Signes i jo, el Faristol. Després van venir les classes –voluntàries- a l’institut, algunes de ben divertides com les que fèiem amb en Carles Castellanos –personatge prou conegut i que ha entrat i sortit de la presó per raons nacionalistes unes quantes vegades- que a més ens ensenyava història de Catalunya d’amagat en llocs inversemblants, tractant que no ens enxampessin. En un institut on hi havia més de mil alumnes, a català n’hi anàvem quatre o cinc, però l’Angeleta Ferrer, directora de l’Infanta Isabel d’Aragó, continuava oferint-nos aquesta possibilitat. Això em va facilitar molt, durant la transició, poder fer els treballs del COU i la universitat en català, i poder començar a traduir tota la documentació de la mutualitat on treballava al català i contribuir a la formació bàsica lingüística dels meus companys. La preparació de tot plegat fora d’hores de feina i sense cobrar tot i que, importantíssim, amb el suport de la direcció. Ara bé, entre els meus companys, curiosament n’hi havia de molt i molt nacionalistes, que mai no van fer l’esforç d’aprendre a escriure la seva llengua.
Per què us explico aquest “rotllo”? Perquè jo entenc la defensa del català (i de la cultura en general) com una qüestió més pràctica que ideològica. És a dir, jo penso que cal aprendre bé la pròpia llengua, lluitar perquè no quedi arraconada. En aquest sentit, valoro molt la immersió lingüística, que permet que després escoles, comerços, institucions puguin atendre tothom en català i que tothom hi pugui accedir per treballar-hi, perquè hi està preparat. Després, que la gent a casa seva o al carrer parli una llengua o una altra, o faci literatura en una o en una altra és una altra qüestió. Crec que defensar la llengua materna obre el ventall...
En canvi, jo tinc la sensació que per a molts nacionalistes aquesta és una qüestió únicament ideològica. Quan vaig treballar a l’Ajuntament de Viladecans, per exemple, vaig descobrir que el Servei Local de Català comptava amb uns mitjans de pena. Es parlava molt que si els immigrants havien de conèixer obligatòriament el català, però els mitjans que s’hi dediquen són escandalosament minsos, però això no depèn de Madrid. Ara que CiU i el PP es reparteixen poders municipals, ¿quina és l’àrea que s’ha deixat en mans del PP a la Diputació de Barcelona? Doncs cultura. Ho sap tothom i és profecia que el PP té gran simpatia per la cultura catalana. I en altres nivells no anem gaire millor. Òmnium es decanta per la independència, però sol fer uns escrits inassumibles per als no independentistes que volem defensar el català. En lloc de sumar, s'estima més restar. I de vegades, amb unes quantes faltes d’ortografia. Estimar la llengua, vol dir tenir-ne cura i crec que una institució com Òmnium no es pot permetre anar de qualsevol manera.
Fins i tot la molt nostrada TV3 manifesta molt més interès a promoure l’esport (el Barça i la centrifugadora de la Fòrmula I, per exemple) que no pas la cultura en general i la catalana en particular. I tampoc aquí crec que sigui culpa de Madrid, precisament.
En fi, perdoneu que m’hagi desfogat. Però és que en l’àmbit cultural em fa la sensació que el que cal és un canvi de valors i de prioritats que no vindran per la independència, ni fins i tot pels diners, sinó per una altra mentalitat. Que no depèn de Madrid.

diumenge, 12 d’agost de 2012

Avortament i discapacitat

La Laia m'ha enviat la referència a un article que em sembla molt interessant d'Antonio Centeno sobre la proposta de reforma del ministre Gallardón de la llei que regula l'avortament. Ja fa dies que hi penso, i que voldria escriure, però em costa expressar-me. Ho faré amb pinzellades, o amb fets de vida diversos, a veure si me'n surto.
1. Quan feia primer curs de treball social (1984), al meu grupet de treball ens va tocar fer un petit estudi sobre la situació de les persones amb discapacitats físiques. Vam contactar, a través d'una associació, amb una noia que no podia desplaçar-se si no era en cadira de rodes. Una dona intel·ligent, que tenia dues (entre d'altres) grans aspiracions: acabar els seus estudis de filologia i viure sola. Amb ella vam aprendre com era de complicat desplaçar-se: la venien a buscar a una hora determinada i la tornaven a una altra hora, sempre en funció no pas dels seus interessos sinó de la coordinació del servei que l'atenia. Volia dir que es veia obligada a passar moltes hores mortes a la Uni, esperant que vinguessin a buscar-la o que comencessin les classes. No podia entrar a totes les aules, perquè l'edifici no estava adaptat. No ho estava ni tan sols l'edifici de l'associació de discapacitats a què pertanyia. El gest d'obrir o tancar un interruptor de vegades era impossible. Era una persona lluitadora, treballadora, que se sentia sola i que no podia fer moltes de les coses que li haguessin agradat... una persona que, segons vaig saber pocs anys després, va acabar amb la seva vida, cosa que em va impactar.
2. Aquests darrers anys, amb en Pepito i la Mercè, els pares d'en Josep, he après bé que moure's en cadira de rodes és ben difícil en les zones antigues de la ciutat, pendents encara d'adaptació, però que en els nous barris desplaçar-se no sol ser un problema, perquè l'accessibilitat és un criteri que ja s'ha assumit. Com ho és que el metro, el tren i el bus, encara que amb grans deficiències en alguns casos, són molt més accessibles avui que fa trenta anys. Un camí que cal continuar reivindicant, perquè encara hi ha molta feina a fer. Però és indiscutible que s'ha avançat.
3. En Jordi, home feliç i amb discapacitat amb el qual compartim sostre, va a un taller ocupacional i pren part en nombroses activitats de lleure especialitzades que a més el mantenen volgudament connectat amb moltes entitats de la ciutat. Una de les activitats que més li agraden són les classes de guitarra, que fa en una escola "normalitzada" de Viladecans. El vaig anar a escoltar en el concert de final de curs. Als seus 47 anys va tocar entre un grup de canalla i d'adolescents, entre els quals destacava, òbviament, ni que sigui per la seva alçada. Ell va sortir contentíssim, i a mi em va encantar: l'actitud dels seus mestres, la dels seus companys i la dels familiars dels companys. Tothom ho acceptava amb tota naturalitat. Cap gest, cap estranyesa. També aquí hem avançat.
4. Ahir, que vam anar a buscar en Jordi que arribava d'un torn de vacances, em va emocionar veure com aquests nois van a tot arreu, com en tenen cura els seus cuidadors, l'alegria que desprenien.
5. En els anys 80 vaig viure simultàniament la reivindicació dels drets dels minusvàlids que dèiem aleshores i la reivindicació de l'avortament. I la veritat és que pensava com es deurien sentir molts d'aquells minusvàlids en sentir que la seva vida era valorada com a perfectament prescindible, font de patiment. Francament, no em sembla que els ajudi en la seva autoestima.
Jo estic a favor de la despenalització de l'avortament, com a mal menor, perquè em sembla que si no sempre reben les dones i, encara, les dones amb menys recursos. I perquè crec que la maternitat s'ha de poder assumir amb llibertat. La mare d'un company d'en Jordi sempre em diu que ella probablement hagués tingut igualment el seu fill, discapacitat, perquè era molt desitjat, però que odia l'Església catòlica perquè en el seu país no li van donar cap altra opció i es va sentir molt manipulada.
Crec que hauríem de dir més i més fort que la vida amb discapacitat és una vida tan digna, tan feliç, tan possible i tan lliure i creativa com qualsevol altra. I aquesta part del discurs sempre ens la mengem, amb la qual cosa no ajudem gens la gent que es troba amb un fill o un familiar amb dificultats. Sobretot a l'hora d'argumentar sobre l'avortament, hi ha una tendència a presentar qualsevol discapacitat com una vida de patiment segur. Però el cert és que tenim més recursos socials que mai (creuem els dits, perquè això recula a gran velocitat) i en canvi ens costa més que mai assumir la vida amb discapacitats conegudes. Dic conegudes, perquè hi ha moltes menes de discapacitats, alguns d'invisibles, i perquè de fet tots, un dia o un altre, patim alguna mena de discapacitat. I ho dic, conscient que hi ha discapacitats terribles que a mi em costaria molt d'assumir i que entenc que hi hagi gent que valori que és millor que no tirin endavant. Però, alerta, que em sembla que posem el llistó molt, massa, avall.
La discapacitat s'ha d'afrontar col·lectivament, abocant-hi recursos, canviant hàbits de vida, esdevenint més solidaris i fraterns. Aleshores el grau de patiment, de solitud, de limitació baixa considerablement. 
Jo, que em sento cristiana, tendeixo a veure aquesta mena de fets amb confiança: ja ens en sortirem, ja ens ajudarem, ja n'aprendrem, amb l'ajut de Déu i de la gent. Fins ara m'ha funcionat. Potser he estat molt afortunada, no ho sé.
Francament, penso que ens cal evitar avortaments, però no pas per la via coercitiva, que genera més patiment, sinó per la via d'ajudar-nos a acollir els qui arriben, siguin com siguin ells, i siguin quines siguin les nostres circumstàncies. Perquè de vegades ens creiem molt que controlem i que hem de controlar la vida, però no sol ser pas així. Ben al contrari.
I em sap greu que els qui més volen posar les dones que avorten (només les dones i algun metge) a la presó siguin els mateixos que retallen -o que accepten sense dir ni piu- els drets de les persones amb discapacitat, en situació de pobresa, d'atur, de malaltia. És una gran hipocresia.
Però cal reconèixer que també és una gran demagògia defensar l'avortament eugenèsic. Jo subscric el títol de l'article de l'Antonio Centeno: aborto libre sí, aborto eugenésico, no i us en recomano la lectura. Entenent l'avortament com a últim recurs i treballant per crear un clima favorable a acollir els nadons, encara que no siguin perfectes -hi ha algú perfecte?- ni que arribin en moments poc oportuns. Tendim a valorar molt l'enamorament encara que sigui en moments i amb persones també poc oportunes i això és viscut culturalment com un fet inevitable i que no es pot deixar de banda, i en canvi ens costa molt assumir els embarassos imprevistos. Per què?


divendres, 27 de juliol de 2012

Elogi del treballador públic

Quan s'han de fer estalvis, se'ls retalla el sou, perquè és la solució més fàcil, encara que injusta. Se'ls posa tots dins del mateix sac, tant si són funcionaris de carrera, com si tenen contracte laboral, com si són "concertats", com si són subcontractats. La paraula "funcionari" dita amb menyspreu amaga mestres, infermers, metges, administratius, bombers, educadors, treballadors socials... No importa la feina que facin, la imatge evoca buròcrates i aprofitats i sospito que conté un punt d'enveja per una relació laboral que fins ara semblava molt més segura que la del comú dels mortals. Per això sembla que retallar-los el sou és gairebé un acte de justícia. Certament, n'hi ha uns quants de "buròcrates mandrosos abusadors sense ànima". De personatges d'aquesta mena també n'hi ha a les empreses privades, i a les ONG, i probablement a totes les famílies. Forma part de la condició humana, i segurament cal posar-hi remei en les situacions concretes i sense generalitzar.
Però jo avui vull agrair la seva feina a un munt de persones:
- a les noies que treballen al Centre Cívic que hi ha a prop de casa i que sempre estan disposades a fer-se càrrec de tots els paquets i encàrrecs que arriben per a les entitats. I amb un somriure. Cap de les dues coses no deu formar part ben bé de la seva feina. Però a nosaltres ens faciliten la vida.
- a les persones (desconegudes) que treballen a l'INSS i han tramitat amb agilitat i competència tots els canvis que han afectat en Jordi per la mort del seu pare.
- a les persones treballadores de la Delegació d'Hisenda que m'han rebut puntualment i han escoltat amb interès les consultes que els he fet a l'hora de fer la declaració de la renda.
- al sistema de renovació de carnet de conduir de la Campana, que quan veus la cua penses que t'hi moriràs i que sempre és agradablement àgil.
- a les persones que treballen a Correus de Viladecans: són amables i hi posen un punt d'humor. Han fet el possible perquè les esperes siguin més suportables i mantenen un horari que et permet anar-hi en sortir de la feina.
- a les recepcionistes del meu Ajuntament, disposades sempre a facilitar-te les coses
- a les persones que treballen a la Seguretat Social de l'Almeda i de Gavà, gràcies a la sol·licitud de les quals ens hem estalviat un munt de feina i de paperassa per haver previst amb temps la situació en què es trobaria en Jordi quan morís el seu pare.
- als treballadors del departament de Cultura del meu ajuntament que han facilitat al màxim que Caviga pogués prendre part amb èxit al Teatre al carrer.
- als metges i infermeres que van atendre en Pepito amb diligència quan s'estava morint, i que ens van aconsellar i orientar.
- als mestres i responsables de l'escola Martí i Pol, de l'IES Torre Roja, i del CO Caviga, disposats sempre a complicar-se la vida per fer teatre junts: escola infantil, secundària i persones amb discapacitat.