dimarts, 26 de desembre de 2017

Nadal a Viladecans


Us felicito amb retard, perquè Nadal és una mena de cursa d'obstacles: menjar, nadales, amics, tradicions... I al final és impossible ser a tot arreu i ser-hi bé i estar per tothom com cal. Tot plegat és una mica excessiu.
El retard, però, em permet compartir amb vosaltres tres fets que han marcat una mica la meva vivència del Nadal enguany.

  • La visita a l'Església Evangèlica de Viladecans. M'hi van convidar per lliurar-me un document elaborat per l'Aliança Evangèlica Espanyola, en què s'actualitzen les 95 tesis de Luter, fent-les sortir també de l'àmbit estrictament eclesial. Em va fer il·lusió el gest, em va agradar conèixer el pastor, visitar l'Església i em va estimular a visitar l'exposició de Caixafòrum sobre la Reforma, que està molt bé, per cert. Em van donar també una publicació de Guillem Correa sobre els cinc-cents anys de cristianisme protestant que tinc ganes de llegir. 
  • La conversa amb la Teresa, una veïna, feligresa de la parròquia, la vigília de Nadal. Ens vam trobar al carrer. La veig passar sovint amb totes dues crosses, sempre com recent sortida de la capsa i contenta. M'explicava que té la columna molt feta malbé, molt de dolor i força problemes de mobilitat, i que a casa té el seu fill malalt, amb un càncer en estat avançat. Malgrat tot, viu el Nadal amb alegria i ben conscient del seu sentit. Em va emocionar.
  • A la parròquia aquest any hem fet una felicitació de Nadal. I m'ha tocat sortir a explicar-la durant la missa del Gall. M'ha fet adonar que enviar una nadala és gairebé un fet contracultural i un agent evangelitzador pel que té d'intent d'anunciar l'evangeli en un context molt distorsionador. Ens ajuda a: 
1. Tornar a posar Jesús en el centre: El cristianisme va desapareixent dels carrers. Avui, a molts llocs del món, tornem a celebrar el Nadal com a solstici d’hivern, ja no com a naixement de Jesús. Hem passat de parlar de Jesús, als desitjos de Pau, i dels desitjos de pau als galets i al consum. Potser és ben legítim que sigui així en un estat no confessional, però això mateix ens ajuda a trobar el sentit de l’aportació d’un infant fràgil i vulnerable que guanya la partida contra el Déu diner i poder.
2. Recordar que el consum és un fet molt secundari en el Nadal.  Jesús neix sense res i l’alegria dels àngels i dels pastors, i l’estupefacció de Josep no és perquè tinguin coses, necessàries o no, que abans no tenien, sinó perquè intueixen que la fragilitat i senzillesa de Jesús canviarà el món.
I 3, el missatge cristià no és el de Disney ni el de les pel·lícules: tothom ha de ser feliç per Nadal, i el Nadal tot ho arregla. Aquesta manera d’entendre el Nadal, potser sense voler-ho, deixa fora tota la gent que està trista: perquè està sola, perquè ha perdut les persones que més ha estimat, perquè no té feina, perquè ha de fugir, perquè passa gana. De fet, el Nadal cristià s’adreça sobretot a la gent que sembla que en aquest món ja no tingui motius per a l’esperança. I aquesta bona notícia no ve de la màgia del Nadal, sinó que està connectada amb la Pasqua: L’amor que ve de Déu transforma el patiment en vida.
Bon Nadal, bon any, a tothom!

dijous, 21 de desembre de 2017

Joan Bada, sempre compromès

No puc dir que ens haguéssim tractat molt, però per a mi era una persona de referència. Formava part d'aquell grup de capellans que es movia pel Poblenou quan jo vaig incorporar-me a la comunitat parroquial i a la Jobac. Quin luxe: Joan Ramon Cinca, Joan Bada, Joan Soler, Josep Serrano, Joan Enric Vives, Albert Domingo, Miquel Elhombre... i encara uns quants més. Aquests són els que a mi em van configurar, si és que es pot dir així, De vegades treballant junts, de vegades escoltant-los a una certa distància, de vegades barallant-m'hi, de vegades parlant-hi de tot allò que em passava pel cap. Tenien (i alguns continuen tenint, que són ben vius) temps i bon humor, disponibilitat per acompanyar els joves.
A en Bada vaig tenir ocasió de conèixer-lo primer pel costat tendre: una estada d'una setmana a Arròs, un poblet de la Vall d'Aran, amb un grup d'aleshores joves que m'havien convidat a participar en la seva trobada.. Ell ens despertava cada matí amb una amabilitat exquisida i ens va acompanyar en una setmana de reflexió i pregària. Era una persona compromesa amb els grups que portava: hi anava sempre, preparava sempre la reunió, estava sempre atent al que feia falta. 
Era una persona compromesa també amb l'ensenyament i de mentalitat molt oberta. Recordo els llibres de religió promoguts per ell, quan era delegat d'ensenyament del bisbat, amb Roser Solé i Pere Codina, massa oberts per a la mentalitat episcopal. Ells pretenien oferir més aviat una cultura per entendre les claus del cristianisme i de l'Església, per tant una cultura crítica, que no pas fer proselitisme. Si l'Església hagués tirat per aquí potser ara el currículum escolar en matèria religiosa tindria tot un altre caire. Pretendre fer catequesi a l'escola va comportar un enfrontament amb el món polític que encara dura.
Més endavant ens vam trobar al "Fòrum Home i Evangeli", rebatejat aviat gràcies a les dones del Col·lectiu de Dones en l'Església com a "Fòrum Vida i Evangeli". Durant vint anys -o potser més- aquesta trobada anual, convocada per un grup de gent que ni tan sols vam associar-nos mai,  va aplegar un grup nombrosíssim de cristians. Les reunions de preparació eren genials: no paràvem de riure. El grup Joaquim Gomis, Joan Bada, Carles Mascaró, Joan Llopis, entre molts altres, feia una crítica brillant de la situació eclesial, que tots celebràvem i que també era una font extraordinària de saviesa i aprenentatge per a algú jove i despistada com jo. Una altra imatge típica d'en Bada era el servei que feia al menjador del Fòrum: li encantava controlar el trànsit de comensals amb safata per tal que no quedessin llocs buits. La cosa del Fòrum es va complicar quan va ser nomenat el cardenal Carles, que va aconseguir amargar la vida de molta gent que treballava de valent a l'Església diocesana. No tant o no només perquè pensés diferent i fes marxa enrere de l'aplicació del Concili, sinó per una manera de fer poc transparent, i poc respectuosa.
Joan Bada es va sentir assetjat i rebutjat pel cardenal a la facultat de teologia (n'era professor, com també n'era de la facultat d'història de la Universitat de Barcelona), per haver signat un document crític. Li va faltar, potser, un punt d'humor per relativitzar-ho una mica. L'entenc, però, perquè jo tampoc no estic per donar gaires lliçons de posar distància dels problemes que em fereixen. 
Era un professor crític i amb una certa fama d'estricte. Va escriure'ns també, amb molt de rigor, la història dels primers 50 anys de l'ACO. Molta feina de la que és poc reconeguda. Un privilegi per a nosaltres.
Estava ara molt malalt, de temps. Joan, gràcies per tot el que ens has donat. Que visquis plenament en Déu!

dijous, 14 de desembre de 2017

Presons

L’única cosa bona, si es pot dir així, que té la molt injustificada presó preventiva que pateixen alguns activistes indepes i ex membres del govern de Catalunya és que ha aconseguit que paréssim atenció en les presons: en la gent que hi ingressa injustificadament, en el dia a dia d’una presó, en la humiliació gratuïta que molts pateixen, en l’angoixa que significa ingressar-hi, en l’esforç dels familiars que han de fer molts quilòmetres per desplaçar-se a llocs enmig del no res, i en com van de malament els sistemes judicials i penitenciaris. Tots ens dolem de l’experiència dels presos del llaç groc, però cal reconèixer que desvetllen atenció mediàtica, disposen de família i amics, així com de recursos econòmics. És injust, però se’n sortiran. Confio que quan ho facin no abandonin els seus companys d’infortuni. 
Perquè sospito que aquesta arbitrarietat d’acusar algú per un delicte inadequat o potser inexistent, de posar-los en presó preventiva o d’imposar-los fiances lluny del seu abast deu ser una pràctica que molta altra gent deu patir. Només cal recordar que la gent sense papers o que arriba en pastera, per una falta administrativa (no pas per un delicte) són tancats en centres com els CIE, que a la pràctica són una mena de presons amb molts menys drets que aquestes. És el cas dels prop de 500 immigrants algerians tancats en una presó, encara per estrenar, a Màlaga el passat novembre. El gran argument és que com que la presó no està inaugurada no és una presó (!!!!). Deien els mitjans de comunicació que per no tenir, no tenien ni aigua potable.
Una altra situació més propera físicament és la dels immigrants menors d’edat que arriben sols a Catalunya: el tracte que reben del sistema judicial i de la DGAIA està allunyat del que exigeixen simplement els drets humans. Només cal recordar que dormen a terra a la Ciutat de la Justícia (per cert, la Ciutat de la Justícia té un nom delirant). 
Encara podríem afegir-hi la situació d’Helena Maleno, activista en favor dels immigrants que travessen l’estret, que sovint avisa de naufragis i que denuncia una vegada i una altra l’actitud de la guàrdia civil i la penosa situació per la qual han de passar immigrants i refugiats: ha estat amenaçada repetidament i acusada de tràfic de persones pel govern marroquí, a instàncies, sembla, del govern espanyol.
No voldria dir que les presons siguin necessàriament un desastre: els presos grocs diuen que han estat ben tractats, en general. Però són presons on encara es mantenen classes socials, on hi ha violència i tràfic de drogues, on els més febles no reben l’atenció que caldria. Són presons volgudament allunyades dels entorns urbans, cosa que dificulta no només la visita dels familiars, sinó també la dels voluntaris o la dels advocats. Fa pensar.
Amb tot, els il·lustres personatges que darrerament passen per la presó es comporten com són: Jordi Pujol Ferrusola va ser castigat no fa gaire per fer negocis il·lícits amb les targetes de telèfon; Jordi Cuixart, en canvi s’ha posat al servei dels presos per ajudar-los a escriure cartes; Jordi Sánchez amb la seva militància independentista ha aconseguit posar el cap com un timbal al seu company de cel·la. D’altres es relacionen amb els presos, es deixen ajudar o juguen amb ells. Hagués hagut d’anar d’una altra manera, però aquest contacte amb els presos crec que pot ser bo per a tots en el futur. A veure si ens tornem més sensibles amb el tema. 
 (Publicat al Punt de Trobada)

La terra que fa créixer la brotada

Fotografia de Ramon Ribera-Mariné
“El Senyor Déu farà germinar el benestar i la glòria davant de tots els pobles com la terra fa créixer la brotada o el jardí fa néixer la sembra”. Un text ben bonic, el de la primera lectura d’aquest III diumenge d’Advent, que enllaça molt bé amb la segona lectura dels textos que es llegeixen al cicle A, aquesta vegada en paraules de Jaume (Jaume 5,7-10): “Mireu com el llaurador espera amb paciència els fruits preciosos de la terra fins que les pluges primerenques i tardanes l’hauran assaonada”. La litúrgia, doncs, en el cicle A i en el B, insisteix aquest diumenge en una imatge que per als urbanites com jo, que tendim a creure que els paquets de farina ben precintats apareixen espontàniament a les lleixes dels supermercats, requereix un cert esforç.
Em va ajudar a entendre-ho el cicle “Natura i Espiritualitat”, que organitza el Santuari del Miracle. Va ser una mirada tranquil·la a un hivern que es presenta després de despullar arbres i vegetacio de tot el que és superflu, que ens sotmet al vent i al fred, que ens replega a viure i treballar arreserats. Això és el que passa en la natura, però jo vaig sentir que també és el que de vegades ens passa a les persones: perdem els punts de referència, perquè nosaltres ens fem grans o perquè algunes coses en què havíem cregut han esdevingut obsoletes; vivim dols i fracassos, i potser una certa solitud; mirem al nostre voltant i la lluita diària ens sembla que serà estèril. Coneixem millor les nostres limitacions i ens sentim fràgils. No veiem clars els camins. Vivim en la foscor i la nit és llarga. Però és dins d’aquest hivern, en un lloc invisible de la terra, on la llavor mor per convertir-se en un brot nou. És probable que si mirem el camp, cobert per la neu o la gebrada, no sapiguem veure-hi cap signe de canvi (bé, sobretot els urbanites!). I aleshores ens sorprendrem amb la primera brotada. Una brotada que no hagués estat possible sense el treball amagat i incert que s’ha fet misteriosament durant l’hivern, sota terra, que ha necessitat foscor, temps i pluja, i en el qual nosaltres no hi hem tingut part. No pot haver-hi primavera sense hivern.
És bonic pensar que, en el nostre interior, aquest despullament i aquest xoc de la nostra fragilitat amb la tossuda realitat, que sovint vivim tan negativament, també conté elements invisibles i gratuïts (que no depenen de nosaltres), que fan brollar la vida i l’esperança. Aquesta és l’experiència de l’Advent: esperar la llum en la foscor i creure que hem de continuar treballant el camp perquè algú en farà sorgir una brotada. Motiu d’alegria, sens dubte.
I aquest és el nom del tercer diumenge d’Advent: el diumenge Gaudete, el diumenge que posa l’accent en l’alegria. Una alegria que es desprén de tots els textos que es van llegint a l’Advent i que s’expressa de forma ben explícita en la lectura de la carta de sant Pau als Tessalonicencs (“Germans, viviu sempre contents...”). En el cicle C, Pau escriu en els mateixos termes als cristians de Filips  (4,4-7: “Germans, viviu contents en el Senyor...”). Si hom pren l’Advent com un temps de conversió i de penitència, que s’expressa en els ornaments morats i en una certa sobrietat, el diumenge Gaudete és un punt d’inflexió, on l’alegria del Nadal que arriba guanya la partida. I el color morat, a molts llocs, es torna aquest diumenge color de rosa. Una pausa en el camí.

Certament, aquest itinerari de l’Advent costa una mica de viure, perquè de fet, el Déu-consum ja ha arribat a Reis molt abans que l’Església comenci l’Advent: fa setmanes que el comerç exulta, que els carrers estan engalanats. Però el camí de Déu, que la litúrgia ens mostra, passa necessàriament per fer-nos conscients de la foscor i de la fragilitat, i agraïts i esperançats pel do d’un Déu que acabarà transformant la foscor en llum i la mort en vida. 
(Publicat a Catalunya Cristiana)