dimarts, 24 de gener de 2012

Incest episcopal


A mi el bisbe de Tarragona em cau bé. Tot i ser de l'Opus sembla assenyat i els feligresos que li conec se senten ben atesos. Però tot té un límit.
L'entrevista que li fan a TV3 m'ha deixat feta caldo. Parla de temes diversos, arran del seu llibre autobiogràfic, i també li pregunten per la violència de gènere. I deixa anar unes quantes declaracions de les que fan mal. Com que els marits són com els fills petits de les dones i així els hem de tractar ("ja m'enteneu, oi?"). Doncs miri, jo no l'entenc. I m'estimo més estar casada amb un adult. I estic farta que els bisbes i molts capellans ens tractin com a idiotes. Treballem moltíssim, a casa i a fora, i majoritàriament el farcell que carreguem és força més feixuc que el dels nostres companys. En el millor dels casos fem el possible, homes i dones, perquè això no sigui així. Però aquesta és una feina que encara avui és contracorrent, perquè la cultura en què hem crescut i aquests estimadíssims valors "familiars" que el bisbe reclama no són gens equitatius. Detesto a més aquest to condescendent.
Per no parlar de la impossibilitat d'ordenar dones. Ell no pot parir, diu, nosaltres no podem ser sacerdots, com si fossin coses semblants o paral·leles. Cap ganes d'apuntar-me al sacerdoci com és ara. Per això no ha de patir. No m'agrada aquesta barreja de sagrament amb poder personal. Però tanta literatura eucarística que gasta un cert pietisme eclesiàstic, per arribar a la conclusió que més val que la gent no tingui missa que no pas que la celebri algú casat o alguna dona! No sé si hi ha vocacions. El que veig és que l'Església amb poder es tapa les orelles. No hi vol veure, no hi vol sentir.
I acaba carregant amb els homosexuals, per arrodonir la jornada.
Amb tot, he de dir que l'arquebisbe em continua caient bé. I és que en el context episcopal continua sent dels assenyats, cosa que diu poc a favor del conjunt. Espero molt poc dels bisbes, però m'agradaria que algun dia algun digués que és bo per a les famílies que els homes s'ocupin de tenir cura de les persones, que comparteixin absolutament les responsabilitats de la llar, que no ens han de cuidar "com a tresors", que diu el bisbe a l'entrevista. Que n'hi ha prou que ens respectin com a persones. I és que confondre el marit amb un fill petit és una mena d'incest. Per episcopal que sigui. Mercè Solé

diumenge, 8 de gener de 2012

Discernir des d'una ètica coherent

No fa gaire va morir el Dr. Francesc Abel, jesuïta, ginecòleg, tota una autoritat en matèria de bioètica. Em sento afortunada d'haver tingut ocasió de tractar-lo breument en un parell d'ocasions de la meva vida professional. És de les persones que deixen emprenta.
Una temporada va fer-nos supervisió a la institució on treballàvem. Supervisió de situacions difícils, de casos socials molt cronificats, de decisions gens fàcils que afectaven la vida de persones molt vulnerables. M'agradava com ho feia: ens ajudava a acceptar amb naturalitat que hi ha situacions que no es poden modificar o, millor dit, que nosaltres, amb la nostra intervenció, ja no podem modificar. Ajudava a discernir el mal menor, contribuïa a "desenganxar-nos" dels casos socials (a tothom li ha passat algun dia que s'ha acabat identificant massa amb la persona a qui vol ajudar, aleshores pateixes i no fas avançar, al contrari, però costa d'adonar-se'n i de sortir-ne). Jo em sentia una treballadora social molt petita al seu costat, però era un home senzill i molt respectuós, que hi posava també un punt d'humor.
Un dia, tot dinant, una companya li va preguntar per l'eutanàsia. Va respondre que, si el que ens feia por era el patiment, avui, amb els mitjans actuals, ja no hi ha motius per patir innecessàriament. Al cap de poc temps una amiga amb la mare amb una greu malaltia degenerativa explicava com patia perquè la forçaven a menjar amb sonda. El patiment era físic i era psíquic. El Dr. Abel ho va saber, i va fer una visita a domicili, i va oferir alternatives que, em consta, van funcionar. Ens va impactar que una patum com ell s'avingués, no a fer una recomanació genèrica per telèfon, sinó a acostar-se a qui patia.
I finalment, vaig demanar-li assessorament per crear un comitè d'ètica a la institució on treballava. Va ser acollidor i eficaç. La llàstima és que finalment la direcció de la institució es va negar en rodó a fer aquest comitè. Immediatament després vaig començar a tenir inacabables problemes laborals que em van fer aparcar la importància de l'ètica per la urgència d'un possible acomiadament. I amb tot plegat no sé si vaig arribar a expressar mai al Dr. Abel el meu agraïment. Però ara ho faig. Moltes gràcies, a ell i al seu equip... Mercè

divendres, 6 de gener de 2012

Nit de Reis


Ahir, sortida a la cavalcada de Viladecans amb el Mamut. Petita polèmica prèvia per decidir si sortia o no. Algú hi veia un acte religiós (ja són ganes de veure-l'hi, la veritat!). D'altres no creuen que calgui barrejar la cavalcada amb la cultura popular. Però a mi m'agrada molt i també em sembla cultura popular, i a més enguany el rei Melcior tenia una forta retirada al cap de colla del mamut. És una bona manera d'exhibir la nostra bèstia, que enguany anava ben carregada de paquets. I la veritat és que la cavalcada, ni que sigui modesta com és la de Viladecans, és una passada només per veure les cares dels petits.
Enguany a més vam convidar especialment els nois i noies de Caviga i d'Asdivi, amb discapacitat psíquica, a venir amb la colla i vam comptar amb tres disfresses de patge. Hauríeu d'haver vist en Jordi, el Canillas i el Fede com anaven de satisfets! Si el mamut serveix per això, per fer que uns nois alguns dels quals manifesten externament una considerable discapacitat,siguin protagonistes, s'exhibeixin com a missatgers dels reis al costat d'allò que la canalla valora més i facin perfectament una feina que poden fer, doncs ja ha valgut la pena l'esforç de coordinar, entre tots, l'invent.
També vaig constar que la cavalcada potser continua sent l'acte popular més participatiu i que hi van nens i nenes de tots els colors, de totes les confessions, de totes les tradicions, acompanyats dels seus pares. I que el somriure de felicitat i les ganes d'endur-se uns quants caramels són comunes. Bona diada de Reis!