dijous, 29 de desembre de 2016

El Poema de Nadal, amb Justícia i Pau

Fantàstica la interpretació aquest vespre del Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra, amb Pere Raich i Montse Toran; un acte organitzat per Justícia i Pau, a l'església de Sant Pau del Camp, a Barcelona, que comença a convertir-se en tradició.
Com que m'havien demanat que en fes la presentació porto uns quants dies llegint i escoltant aquest poema, que per si sol és una magnífica contemplació actualitzada del Nadal, encara que falti poc perquè se'n compleixi el centenari. Però cap de les versions que he escoltat iguala la d'aquesta nit. En Pere aconsegueix una sonoritat i una dicció úniques i et fa descobrir les innombrables capes del poema. Boníssim, també, per senzill i perfectament cantat (una joia!), l'acompanyament musical a cappella de la Montse. Crec que tots els presents hem contingut l'alè.
Això m'ha donat ocasió de conèixer altres textos del Segarra. En té algun de sorprenent, com aquesta balada de Fra Rupert, que recita admirablement Montserrat Carulla.
Us deixo amb la meva presentació, que també serà el nucli de l'article d'aquesta setmana a Catalunya Cristiana (és que no dono per pensar tantes coses diferents).

Fotografia de Jordi-Xavier Romero
La crisi econòmica, l’empobriment que porta a una desigualtat crònica, el terrorisme, l’allau d’expulsats de casa seva per la fam o per la guerra, la violència de les armes, ens han aportat una dosi considerable de realisme a l’hora de viure el Nadal. No podem pas fer veure, com el Càndid de Voltaire, que Déu es fa un de nosaltres en el millor dels mons possibles: vivim en un món en què la foscor, la por, la violència fan estralls. En un món on la fragilitat –com molt bé ens recorda enguany Càritas- ens fa vulnerables.
Però aquesta mateixa vulnerabilitat, que potser en els darrers anys no percebíem tan cruament, és la que ens fa veure com un tresor l’arribada de Jesús, que es fa un refugiat més, un sense llar, un aturat, un treballador sense drets, un nadó a la intempèrie, arribat en una família senzilla, on l’acollida passa per damunt dels convencionalismes, fruit d’una genealogia, que no és la dels millors, sinó que està plena de personatges com nosaltres, d’aspirants a Rabadà del Poema de Nadal. Jesús neix sense pors i neix sense privilegis. Neix perquè una noia senzilla, sense estudis ni títols ni reconeixements ni lideratges, confia en l’Esperit i arrisca el rol que li era reservat a la vida: el d’esposa de Josep; neix perquè el tal Josep és capaç de fer-se seva una família que no ha buscat. Una situació que se sosté únicament per la confiança.
Aquí hi ha la mirada de Déu i d’aquí surt la pau. Aquest és el nom de Jesús: Déu salva. I ho fa des de la fragilitat i del silenci. I ho fa amb infinita confiança en Déu, que vol dir sobretot confiança en les persones. Aquesta mateixa pau, la pau de l’alegria, del coratge, de la llibertat i de la tenacitat, és la que nosaltres tenim a l’abast i la que celebrem els cristians el primer dia de l’any, des del 1968 per desig de Pau VI. No és una pau impossible. Ahir mateix vam enterrar en Manel Andreu, home de pau i veí del Poblenou, militant de totes les lluites, que amb la seva manera de fer ens ha il·luminat i ens continua il·luminant.
Aquesta pau ens hauria de portar a relativitzar els conflictes amb els nostres veïns, a aprendre a perdonar i a dialogar, a respectar els nostres adversaris i enemics, a confiar en qui tenim al nostre voltant, a viure amb esperança, a compartir allò que som i que tenim, a mobilitzar-nos per una vida digna per a tothom i pels drets de les persones, a donar valor i qualitat a la vida política, a qüestionar el circuït de les armes. Jesús portarà la pau vencent les temptacions del poder, del diner i del prestigi i posant-se a tret. Nosaltres senzillament podem posar-nos en camí, sense por d’anar amb les mans buides. Josep M. de Sagarra, al Poema de Nadal, diu que hi ha molts camins que porten a Roma, però només un camí que porta a Betlem. Buscar la pau des de la nostra petitesa ens posa en aquest camí, encara que els nostres passos puguin semblar-nos insignificants i els nostres avenços, irrellevants. El camí de Betlem no està fet per als motors de gran cilindrada, sinó per als qui han de caminar amb crosses. No és una cursa de velocitat, sinó un espai de trobada, on ens ajudem mútuament a caminar. No és espai de xerrameca, sinó silenci atent i expectant.  Perquè és més important ser en el camí que arribar al final. Que passeu un molt bon 2017! 

dimarts, 6 de desembre de 2016

Brevíssims: festes i Merlins

1. M'encanta el desgavell de les festes, que cada any cauen de manera diferent. No crec que les empreses, en general, mereixin que ajustem el nostre calendari festiu a la productivitat. Està clar que els treballadors fa molt que hem deixat de ser una prioritat per a elles. Racionalitzar les festes substituint-les per dilluns no ajuda a veure que la vida desborda la nostra quadratura. Si no, proveu de comparar calendaris i us adonareu de com són d'arbitraris els intents de mesurar el temps.
2. Com més critiquen el Merlí, més m'agrada. ¿Què tal si el mirem amb ulls crítics? ¿Per què esperem d'una sèrie de ficció que sigui políticament correcta? Shakespeare s'hauria fet l'hara-kiri si els seus personatges haguessin hagut de ser perfectes. Si no, que li preguntin a Otello.
Bon dia.

dilluns, 5 de desembre de 2016

La lluita d'en Manel

Vaig conéixer l'ACO quan encara era a la JOBAC. Hi anava cada jornada general, el 12 d'octubre (aleshores les trobades es feien a la Verneda, a l'escola "Adela de Trenquelleon"), plena de bona fe, amb el sentiment i la intuïció que allò era molt important. 
De fet ho era. Perquè els moviments de joves són molt engrescadors i un bon impuls en aquest cas per al compromís i la militància socials, però els moviments d'adults són la prova del cotó on circulen els corredors i corredores de fons. Els qui lluiten a les verdes i a les madures, els qui aguanten malgrat els vaivens de la vida: la canalla, els pares, l'atur, els dubtes, les incerteses, les malalties, els èxits i les decepcions. Els qui fan de pal de paller perquè ningú més no vol fer tasques desagraïdes.
Aquest no va ser l'únic contacte: hi havia el barri, i també el Consell Pastoral Diocesà (en època del cardenal Jubany), on, a la comissió de pastoral obrera, els moviments treballàvem conjuntament. Una bona escola per a mi, sens dubte, perquè vaig tenir ocasió d'aprendre molt dels dos representants de l'ACO: en Josep Sánchez i en Manel Andreu.
El, per a mi, mític grup de l'ACO del Poblenou, en una fotografia una mica antiga
En Manel vivia al Poblenou, molt a prop de casa, i el seu grup de revisió de vida era -i continua sent, encara que avui hagin canviat alguns membres- un grup de referència, on hi tinc molt bons amics. Són referència per la seva militància llarga i sostinguda, encara que la paraula no estigui de moda: al sindicat i al comitè d'empresa, a l'associació de veïns, amb el suport als immigrants en general i als subsaharians en particular, a la cultura, al feminisme, a l'Església i a la mateixa ACO. Però són referència sobretot per la seva manera de ser persones, perquè el pas prolongat per aquestes lluites no els ha fet esquerps, prepotents, desencisats o arrogants. Ben al contrari. Conserven el bon humor, la senzillesa i la capacitat de fer història des de la base.
En Manel forma part d'aquesta història. El recordo explicant lluites a la Indo, on treballava, on de vegades la seva postura sindical -difícilment manipulable- li havia comportat esbroncades. O de president a l'associació de veïns del Poblenou, o de la Federació d'AAVV de Barcelona. És de les persones que sempre et trobes quan t'apropes a una realitat difícil, fent costat als més vulnerables. És tenaç i alhora conciliador,  sap escoltar,  no és gens dogmàtic i  es manté fidel als seus principis.
Fa unes quantes setmanes que és a la UCI, com a conseqüència d'un vessament cerebral i d'una vacuna de la grip. Continua ben conscient... i ben militant, tot i la delicada situació en què es troba. M'arriben les cròniques de la seva estada a l'hospital. Sempre atent al que passa, des del llit que ocupa, en lloc de plànyer-se es fa llegir manifestos contra les retallades, a banda d'escoltar música, d'estar per a la família, de gaudir dels missatges dels néts. Els "partes" que m'arriben per whatspp sempre acaben amb l'expressió: "Ell segueix lluitant i nosaltres, també".
Doncs aquest escrit és una manera d'afegir-me a aquesta lluita. I també pensar que continuem units, encara que sigui fent feines molt diferents, en la defensa de les mateixes causes.
Gràcies, Manel!

La Conxita, pal -invisible- de paller

L'altre dia la Tresa em deia que, a la Conxita, la vida -i la seva natural discreció- l'havia deixada sempre com en segon terme. Per això vull escriure sobre ella, encara que ja no serà a temps de llegir-ho, i encara que l'he tractada molt poc, i en sé molt poc, a banda del que he conegut a través de la meva llarga amistat amb la Tresa. Ja sé que ser protagonista d'un petit escrit del meu blog és no res, però és signe del que m'agradaria que tinguessin totes les Conxites del món, que han fet itineraris semblants: emigrar -de Galícia- i dedicar-se al servei domèstic i posar en la família de qui tenen cura el bo i millor de si mateixes, amb total generositat. És un tret que també moltes dones de l'actual immigració viuen.
I és que la Conxita deuria començar el seu servei a casa la Tresa tenint cura d'una parella amb dues criatures. Fins que un accident en va deixar només una, de criatura, i fins que una dura i paralitzant malaltia es va desenvolupar en la mare, fins al punt d'inhabilitar-la per fer el seu paper. Aquests anys la Conxita es va desdoblar: va fer la seva feina habitual, va fer de mare de la Tresa, i de cuidadora de la Montserrat durant vint anys.
I es va casar ja força gran, i es va jubilar, i va perdre el seu marit... I va emmalaltir. La major part dels seus germans i nebots han continuat vivint a Galícia. I ha estat la Tresa i la seva família qui ha estat més a prop seu durant la seva vellesa, la seva pròpia malaltia, i la seva mort, fa pocs dies.
La meva àvia, que va aprendre
de lletra amb el meu avi
Uns vincles, doncs, molt propers, però una mica incòmodes. Em fan pensar en la meva àvia, que, amb 18 anys, es va casar amb l'avi, un vidu amb tres fills, i després  va tenir un fill propi. Sempre va tenir cura de la meva mare com si fos la seva filla, i per a mi, que a més no en tenia d'altra, sempre va ser la meva àvia. Però en els darrers anys de la seva vida, el fet de no ser "de la seva sang" va obligar a cedir el pas en la seva atenció als seus néts de debó, que certament la van cuidar tan bé com van saber, però d'alguna manera et feien saber que amb tu no hi comptaven. Vull dir que ens estimàvem molt, però que els vincles biològics tenen un pes potser excessiu en les relacions.
La Conxita sempre va voler mantenir-se en un discret segon pla, quan de fet va ser un pal de paller fonamental. I també la Tresa, al final de tot, ha hagut de mantenir-se en el mateix segon pla, perquè el protagonisme a l'hora de decidir unes quantes coses ha tocat a la família.
Però això no significa que el lligam entre totes dues no hagi estat d'una qualitat excepcional, per damunt de qualsevol convencionalisme.
No es va fer cerimònia d'enterrament de la Conxita: el cos va ser dut per la família a Galícia. I el seu funeral va ser, com es fa a moltes parròquies, el dia de la setmana que toca, entre d'altres difunts. Ni aquí no va ser-ne la protagonista. Però hi va anar un munt de gent: veïns, alguns familiars que viuen a Barcelona, familiars i amics de la Tresa, les veïnes de l'escala, gent de la parròquia. Vol dir que la Conxita va donar molt i molt de fruit i que l'estimació no entén de protagonismes, i que el seu pòsit continua en la gent que l'estimava. Gràcies, Conxita!

dijous, 1 de desembre de 2016

Re-crear camins

Amb Xavier Morlans, Jaume Fontbona, Daniel Palau i Josep M. Domingo
Avui he tingut el privilegi de prendre part en la presentació del llibre "Re-crear camins d'experiència cristiana" i m'ho he passat d'allò més bé. És un llibre publicat pel CPL, per tant m'ha tocat intervenir-hi i, entre d'altres coses, fer-ne la coberta. Però a la presentació hi he estat convidada -a banda de la preceptiva quota femenina- perquè el 2013 ja vaig participar en una taula rodona organitzada pel Seminari de Teologia Pastoral. Aquesta taula rodona va donar de sí moltes reflexions posteriors col·lectives, que ha redactat Daniel Palau (ara, tot un doctor de l'Església catòlica) i ha editat el CPL. No hem estat gaires, però jo diria que la presentació ha tingut nervi i interès, perquè de fet el tema de fons del llibre penso que és el pinyol d'on ha de sortir la llavor d'una nova Església. 
He de reconèixer que a més a més m'ha encantat el "repartiment" de la nit: Jaume Fontbona, Josep M. Domingo, Daniel Palau i Xavier Morlans. Com si fos una trobada de la Jobac o de l'ACO, per més que avui representàvem entitats diferents. Ha estat una bona manera de celebrar que és el meu darrer dia amb 59 anys, perquè d'aquí mitja horeta en faig 60, com molt bé m'han recordat, armats de flors, en Josep i en Jordi quan he arribat a casa.
Us deixo amb la meva intervenció:

1.       El primer que m’ha vingut al cap a l’hora de preparar aquesta petita intervenció és l’agraïment. Agraïment pel que representa aquest diàleg entre el món universitari de la Facultat de Teologia  i el món a seques, en el qual m’incloc. Vull dir que agraeixo tot el que el Seminari ha estat treballant no només considerant-nos, als que no som intel·lectuals, objectes d’estudi sinó també subjectes de pensament (de pensament, i d’acció, de relació, d’estimació), encara que sigui a petita escala. Valoro molt aquest diàleg, d’una banda entre l’abstracció i la reflexió, que sempre tendeixen a l’estilització i a la puresa, i que permeten veure-hi amb netedat, i entre la vida, que tossudament sempre es presenta ambígua i carregada d’imperfeccions, però també prenyada de noves llavors i reptes. Aquesta confiança abocada sobre nosaltres és un estímul que ajuda a caminar.
2.       M’he estat llegint especialment les propostes de concreció pastoral. Potser perquè penso que som en un moment en què l’Església ens hem de reinventar: perquè després de tants anys de resar per ser una Església pobra, doncs resulta que ens ha estat donat el do de la pobresa, potser no exactament com la imaginàvem, entenent per pobresa la pèrdua de poder i de prestigi, l’envelliment, la reducció de mitjans. Pot ser ocasió de fer brillar amb més força l’Evangeli, sempre i quan sapiguem viure-ho amb alegria i confiança, simplificar la nostra organització, acollir la crida que sentim, especialment laics i laiques i que no acaba de trobar camins en l’actual institució. Preocupar-nos de la marxa de l’Església, però sobretot preocupar-nos perquè a través nostre es transmeti l’Evangeli.
3.      M’ha agradat molt que aquestes propostes de concreció pastoral remarquin precisament l’acompanyament, la relació i el diàleg, perquè estic convençuda que en la nostra transmissió de la fe és gairebe més important el “com” que el “què”. De fet sense una relació autèntica i gratuïta no hi ha persona, no hi ha estimació, no hi passa l’Evangeli. Massa sovint voldríem “evangelitzar” sense posar-nos a tret o sense deixar-nos tocar per l’altre. Penso que aquest viure a la frontera -a la perifèria en el llenguatge eclesial que ha instaurat el papa Francesc- és viure en la impuresa, en l’escala de grisos, gràcies a Déu. Vull dir que aquestes actituds essencials d’acompanyament, relació i diàleg recomanades en aquestes propostes,  si ho són de debò creen lligams sorprenents, que contenen síntesis i sinèrgies inesperades, buits notables, i segurament litúrgies que no deuen agradar gaire a la Congregació per al Culte Diví, precisament perquè estan amarades d’allò que és viu i té significat per a l’altre en el seu context: per compartir millor allò que és essencial.Viure a la frontera vol dir contaminar i deixar-se contaminar. Vol dir viure l’imprevisible. Perquè Déu no es deixa domesticar. Amb la confiança que l’Esperit hi és i l’Amor no hi falta.
4.      Jo encara hi afegiria un aspecte que em sembla fonamental, que és la gratuïtat. Interessar-se per la gent no vol dir interessar-se només per un aspecte de la seva vida, que és una temptació que tindríem. No els estimem perquè es converteixin, intentem estimar-los perquè són companys de camí. Amb la mateixa gratuïtat amb què ens sentim estimats per Déu. No se’ns demana un compte de resultats. Ara que se celebra el centenari de la mort de Charles de Foucauld, tan inspirador, val la pena recordar que al llarg de la seva vida en cert sentit va fracassar. No va tenir deixebles ni, aparentment, continuïtat i en canvi va donar molt de fruit.
5.      Acompanyar vol dir acostumar-se a no tenir respostes, a no saber-se explicar, davant dels dubtes o els retrets de l’altre. Nosaltres no tenim respostes -sembla que Déu tampoc no les té totes, les respostes, o que no li semblen rellevants, i perdoneu l’heretgia. Per això ens queixem sovint del seu silenci, però en canvi, tot i no tenir respostes clares, intuïm que hi és present. Acompanyar vol dir acostumar-se a ser-hi, senzillament, amb la gent. Quan pateix o quan camina, quan lluita o quan celebra, quan expressa el seu interès, o quan manté una actitud no només d’indiferència sinó gairebé de bel·ligerància anti eclesial. Una bel·ligerància que jo noto in crescendo sovint des del desconeixement de la religió i de l’Església, en un món en què, per rebutjar la religió institucional, s’ha tirat a la bassa també l’espiritualitat, font de connexió de la persona amb la trascendència. Vull dir que estem immersos en una successió de capes, com si fóssim una ceba i pacientment hem d’anar buscant capa rere capa la connexió amb el veí i després, senzillament, ser nosaltres mateixos. I aprofito aquesta referència a la ceba per recomanar-vos, en sintonia amb els múltiples poemes que conté el llibre, la lectura d’un poema de Wislawa Szymborska, que podeu trobar al youtube, amb traducció de Josep Maria de Sagarra,
6.      Aquest vespre potser m’he esforçar molt a dir que som uns treballadors maldestres en la construcció dels camins. Però crec en la veritat profunda i més evangèlica del que sembla d’aquella dita popular “Con estos bueyes hay que arar”. I ho porto aquí perquè malgrat els nostres defectes i limitacions que, si som assenyats, ens fan considera-nos indignes d’anunciar l’Evangeli, Déu, que deu ser força més arrauxat, per preparar els seus camins sempre ha comptat amb nosaltres.
En Josep, en Jordi i les flors, quan he arribat, feliçment, a casa :)