dijous, 30 d’octubre de 2008

El precariat

És la terminologia que trobo en el document d'Estratègia Política d'ICV quan es fa referència al gruix de treballadors "amb unes condicions salarials i contractuals que els acosten als aturats, amb sous baixos i inestables i condicions de treball no sempre dignes". (...) "Un sector on es barregen joves, dones, immigrants, homes adults poc formats; un sector on hi ha pobres, molts d'ells antics treballadors que no poden viure dignament amb les seves pensions. I un sector amb problemes d'autoidentificació i per tant de solidaritat, tant interna com amb el gruix dels treballadors estables". "Sabem que és molt difícil treure aquests sectors de la seva invisibilitat, lluitar a favor seu i acostar-los a la participació política". I sindical, jo hi afegiria. I amb una esquerda difícil de salvar: la llei d'estrangeria, que deixa fora del mercat de treball i en situació de risc social i d'il·legalitat moltíssimes persones, al mateix temps que incrementa l'economia submergida i condiciona a la baixa les relacions laborals.

De fet no és una mala definició, aquesta de "precariat", però m'agradaria que s'articulés bé amb la massa de treballadors no tan precaris que mantenim una certa consciència de classe. Perquè la frontera amb el "precariat" és fàcil de traspassar. I perquè si algú té problemes d'"autoidentificació" no són ells, sinó la gent que té una feina en bones condicions i que es desmarca del conjunt de precaris, pensant-se que ha ascendit en l'escala social... fins que una situació de crisi o l'atur el torna a lloc.

D'altra banda, convé que tohom, precaris i menys precaris, treballem en la mateixa direcció i frec a frec. En primer lloc, perquè això cohesiona, fa conèixer en directe quines són les dificultats, aporta un horitzó ampli, transmet una cultura col·lectiva de classe, educa per a la lluita, ajuda a relativitzar determinats privilegis. En un moment en què vivim el risc del racisme, no hi ha res com relacionar-se amb els nouvinguts i per interessos comuns. Si considerem que els precaris sempre són "els altres" acabem buscant sortides diferents per a "ells" que per a nosaltres. Ja passa en l'escola, en la salut i en la feina... Mentre el que és públic no sigui el nostre, no anirem bé, jo crec.

En segon lloc perquè qui està en millors condicions per lluitar a favor dels qui estan pitjor són -som- els no tan precaris, que encara tenim drets sindicals i polítics i que faríem bé d'exercir-los i de fer-ho de manera no corporativa.

En la nostra història recent, van participar en les nostres lluites moltes persones "de casa bona", que van fer aportacions valuoses, una qüestió com el català es va convertir en reivindicació de tots, perquè tot i treballar amb la immigració molts documents fonamentals es feien en català. Això no hagués estat possible si els drets dels immigrants només l'haguessin reivindicat ells.

En tots aquests processos de lluita i de transformació, la identificació de classe no és una qüestió banal. M'agrada, però, que s'incloguin en els col·lectius que ens preocupen els petits pensionistes i els treballadors autònoms, que de vegades ho són ben bé a la força.
Mercè