dissabte, 19 de juny de 2010

Deudas y burros, una magistral explicació sobre la crisi

Se solicitó a un prestigioso asesor financiero que explicara esta crisis de una forma sencilla, para que la gente de a pie entienda sus causas.
Este fue su relato:
Un señor se dirigió a una aldea donde nunca había estado antes y ofreció a sus habitantes 100 € por cada burro que le vendieran.
Buena parte de la población le vendió sus animales.
Al día siguiente volvió y ofreció mejor precio, 150 € por cada burrito, y otro tanto de la población vendió los suyos.
Y a continuación ofreció 300 € y el resto de la gente vendió los últimos burros.

Al ver que no había más animales, ofreció 500 € por cada burrito, dando a entender que los compraría a la semana siguiente, y se marchó.
Al día siguiente mandó a su ayudante con los burros que compró a la misma aldea para que ofreciera los burros a 400 € cada uno.
Ante la posible ganancia a la semana siguiente, todos los aldeanos compraron sus burros a 400 euros, y quien no tenía el dinero lo pidió prestado. De hecho, compraron todos los burros de la comarca.
Como era de esperar, este ayudante desapareció, igual que el señor, y nunca más aparecieron.

Resultado:

La aldea quedó llena de burros y endeudados.

Hasta aquí lo que contó el asesor. Veamos lo que pasó después:
Los que habían pedido prestado, al no vender los burros, no pudieron pagar el préstamo.
Quienes habían prestado dinero se quejaron al ayuntamiento diciendo que si no cobraban, se arruinarían ellos; entonces no podrían seguir prestando y se arruinaría todo el pueblo.
Para que los prestamistas no se arruinaran, el Alcalde, en vez de dar dinero a la gente del pueblo para pagar las deudas, se lo dio a los propios prestamistas. Pero estos, ya cobrada gran parte del dinero, sin embargo, no perdonaron las deudas a los del pueblo, que siguió igual de endeudado.

El Alcalde dilapidó el presupuesto del Ayuntamiento, el cual quedó también endeudado.

Entonces pide dinero a otros ayuntamientos; pero estos le dicen que no pueden ayudarle porque, como está en la ruina, no podrán cobrar después lo que le presten.
El resultado:
Los listos del principio, forrados.
Los prestamistas, con sus ganancias resueltas y un montón de gente a la que seguirán cobrando lo que les prestaron más los intereses, incluso adueñándose de los ya devaluados burros con los que nunca llegarán a cubrir toda la deuda.
Mucha gente arruinada y sin burro para toda la vida.
El Ayuntamiento igualmente arruinado.
¿Resultado final?:
Para solucionar todo esto y salvar a todo el pueblo, el Ayuntamiento bajó el sueldo a sus funcionarios.

dimecres, 16 de juny de 2010

Per una Espanya federal

El títol d’aquest post sona a proclama decimonònica, ja ho sé. Però mira, queda com per fer-se llegir…
Bé, el que jo volia dir és que ara que estem tan contundentment immersos en l’ofensiva independentista que bàsicament el que pretén és convèncer-nos que la cosa “normal” en el català “normal” és voler la independència de Catalunya (i que qui no la vol s’ho ha de fer mirar, perquè o és que és poc català o és que té por), i ara, sobretot, que veiem com TV3 ha decidit fer servir el diner públic per promoure aquesta causa, crec que no estaria gens malament que els que pensem que la tal independència ens aportaria segurament alguns beneficis col·lectius, però que el que segur que provocaria és un esquinçament tal que ens faria mal a tots (i sobretot als sectors més febles), i que, alhora, estem convençuts que el millor per a Catalunya és formar part d’una Espanya seriosament federal, hauríem de engegar una bona campanya explicant-ho i defensant-ho.
Potser ja fa massa temps que els que pensem així estem a la defensiva: a la defensiva davant el PP i el Tribunal Constitucional, i a la defensiva davant l’ofec de l’independentisme. Jo poca cosa puc aportar-hi, en aquesta campanya, però hi ha prou gent rellevant en la nostra societat civil i en el nostre món polític que podrien posar-s’hi i explicar, de cara i amb convenciment, el que això hauria de ser. Explicar-ho aquí, a Catalunya, i explicar-ho en el conjunt d’Espanya. Per molt que es digui que aquest plantejament no li interessa a gairebé ningú. I segurament és veritat, perquè un plantejament així no porta gaire èpica, i per tant enganxa poc, però no per això cal deduir que no és el millor. En democràcia, com menys èpica calgui, millor... I precisament perquè interessa poc seria una cosa nova, inesperada, i potser faria forat. Va, que els qui es poden animar s’animin, que hi ha molt a fer. Josep Lligadas

dimarts, 15 de juny de 2010

El finançament de l'Església catòlica

Llegeixo que tant el Joan Herrera com el Gaspar Llamazares diuen que la proposta de llei de llibertat religiosa està bastant bé, però que no aborda el tema clau, que és el del finançament i els privilegis de l’Església catòlica, plasmats en els acords amb el Vaticà firmats als inicis de la transició.I tenen raó en el sentit que aquests acords no funcionen, i no tenen sentit en aquest moment. Però tant el Joan Herrera com el Gaspar Llamazares saben prou que això no es pot resoldre amb una llei com aquesta, sinó amb un procés de revisió o denúncia dels acords. O sigui que jo proposo que ICV faci una anàlisi a fons d’aquests acords, explicant què no funciona i per què. Però que ho faci en el lloc correcte, i no aprofitant una llei que no serveix per a això, ni menys encara incloent-ho en mocions als ajuntaments sobre la crisi, com s’ha fet darrerament. Les coses, si volem que serveixin, han de ser serioses.Jo crec que seria una bona aportació, fer una bona anàlisi dels acords amb el Vaticà, anant a fons en els temes en joc (també, atenció, veient els serveis que presta l’Església), amb bona informació, consultant a qui calgui, etc., i fer-ne una bona campanya explicativa, per mirar de crear ambient per a canviar tot aquest tema. Josep Lligadas

dilluns, 14 de juny de 2010

La llei de llibertat religiosa

Sortia al País d’ahir un llarg article explicant com està prevista la llei de libertat religiosa que prepara el govern espanyol i que, pel que sembla, es començarà a tramitar després de l’estiu. A mi m’ha agradat, i en destacaria sobretot tres punts:
1. Els funerals d’estat. Recordo encara amb angúnia els funerals per les víctimes de l’11-M. Si un estat democràtic vol organitzar un acte de record i acompanyament d’uns ciutadans que han mort en unes circumstàncies especialment rellevants, són les autoritats d’aquest estat les que han de programar el que es digui i faci en aquest acte, i no el representant d’una confessió religiosa. I si es vol que aquest acte tingui referències religioses, han de ser referències que corresponguin al conjunt dels morts, i no només als d’una determinada confessió. O sigui que, segons la llei, ens estalviarem una escena com la que vam viure aquell dia, amb el cardenal Rouco monopolitzant un acte que havia de ser de tots.
2. La presència d’autoritats civils en festes religioses. La llei diu que les autoritats civils poden participar en festes religioses, però que aquesta presència no ha de ser discriminatòria: és a dir, que si participen a la missa de Festa Major, faran bé de participar també, si els conviden, a la festa conclusiva del Ramadà, per exemple. A mi em sembla un bon plantejament, molt millor que aquell que pretén que les autoritats civils no han de participar en cap acte religiós. Perquè aquest segon plantejament, propi del laïcisme fonamentalista (i al qual, lamentablement, veig que ICV s’ha apuntat), parteix del principi que cal negar tota rellevància pública al fet religiós, cosa que vol dir negar el nostre patrimoni històric i cultural, i negar també la nostra realitat actual, en què el fet religiós és un espai de cohesió i dinamització social prou important com perquè resulti molt poc intel•ligent voler fer com si no hi fos. A part que no està gens malament que les religions vulguin donar un espai en les seves festes a les autoritats democràtiques: és un acte de reconeixement no gens negligible, en els temps que corren... (Això sí: caldria, aleshores, que les corresponents autoritats religioses no aprofitessin l’ocasió per “cantar la canya” a les autoritats civils allà presents...).
3. La no presència dels crucifixos i altres símbols religiosos en els edificis i actes públics. Així com l’anterior punt provoca el desacord del laïcisme fonamentalista, aquest provoca el del catolicisme també fonamentalista. I a mi, en canvi, com a ciutadà i com a creient, també em sembla una molt bona mesura. Els catòlics que s‘oposen a aquesta mesura i volen argumentar-la raonablement, diuen que el crucifix no és cap símbol de poder d’una religió concreta, sinó que és un símbol universal, el record d’algú que reflecteix el rostre de tots els condemnats i maltractats de la terra, i que manifesta l’entrega absoluta d’algú que va donar la vida al servei dels altres. I és veritat que el crucifix significa tot això, naturalment. Però el que passa és que, al llarg dels segles, aquest sentit originari del crucifix ha quedat sepultat sota tones d’actuacions de poder: allò tan penós i tan incoherent de “la creu i l’espasa”, vaja... De manera que no ens anirà gens malament que els crucifixos desapareguin dels llocs oficials de la nostra societat plural, perquè puguin recuperar algun dia aquest valor de símbol de tots els oprimits i de tots els qui han donat la vida pels oprimits.
(Per acabar, deixeu-me dir que la Mercè ja tornarà a escriure. No patiu, es només cosa de cansament). Josep Lligadas