dimarts, 12 de juny de 2018

¿Campeones?

No fa gaire vaig llegir un duríssim i àcid article de Juan Manuel de Prada sobre la pel·lícula Campeones –que encara no he tingut ocasió de veure– que té com a protagonistes un esforçat grup de d’esportistes amb discapacitat que es guanyen els espectadors al 100 %. L’article contraposa el sentimentalisme entusiasta que sembla que desvetlla la pel·lícula amb l’escassa acollida que tenen en el nostre món les persones amb discapacitat. De Prada fa referència a l’avortament, amb uns termes que a mi no m’agraden gens, però la veritat és que penso que no li falta raó. Perquè el cert és que acollir la malaltia mental, la discapacitat física o psíquica és un repte que té a veure amb la fragilitat, i ni la fragilitat dels altres ni la nostra no ens agraden. I per això qualsevol mena de discapacitat justifica socialment l’avortament, encara que el ventall de discapacitats i del patiment que poden comportar per a la persona pot ser molt ampli.
En contrast amb aquesta por, qui més qui menys ha experimentat que tenir cura d’algú que pateix alguna mena de dependència més aviat ens fa més persones, ens apropa als altres, ens fa descobrir noves formes de comunicació i aspectes de nosaltres mateixos que desconeixíem, encara que sovint també ens fa sentir impotents o mancats de resposta. Com que ens agrada tenir-ho tot controlat això de vegades ens incomoda.
I és que la discapacitat incomoda. Ens és un mirall. Ens desvetlla preguntes i ens deixa sense respostes. Ens fa renunciar a coses i n’aporta d’altres. Ens recorda que tots tenim capacitats i discapacitats i que tots en un moment o altre de la vida deixem de ser autosuficients. Un dels signes d’aquesta incomoditat, em sembla, és la rapidesa amb què anem canviant els mots amb què anomenem “la cosa”: el pas d’imbècil a idiota, subnormal, retardat, deficient, disminuït, discapacitat, persona amb diversitat funcional intel·lectual, etc. sempre parteix d’una pretesa denominació tècnica per convertir-se ben aviat en un insult. Intentem ser políticament correctes, però ens guanya el mensypreu del feble. En el fons vol dir que som una mena de supremacistes de l’intel·lecte.
I el que ens passa en un pla individual, ens passa encara més en un pla col·lectiu. Certament ens emocionen els nens amb síndrome de Down, tan bufons al facebook, però permetem que la llei de la dependència els vagi abandonant. A ells, i a totes les persones amb dependència.
A casa tenim un beneficiari de la llei de dependència. I anem veient com se li van reduint els serveis, a ell i a moltes persones com ell. Acabem de viure com li han retirat un ajut, obligant-lo a triar entre mantenir la plaça en un taller ocupacional o continuar cobrant els 153 € mensuals que se suposava que li permetien tenir algú que tingués cura d’ell a casa. La Generalitat, que abans de l’existència de la llei comptava amb pocs ajuts per a aquestes persones, no només ha anat posant obstacles al desenvolupament dels recursos, sinó que ja fa temps que els va reduint. I ho fa sense cap seguiment que mereixi aquest nom, sense cap explicació convincent, amb uns criteris tècnics que creen greuges comparatius i seguint procediments administratius que resulten incomprensibles per a la gent normaleta. 
Per no dir que a Viladecans, per exemple, no comptem amb cap llar residencial per a persones amb discapacitat. ¿Potser no els considerem veïns?
Deixar espai per als nostres campions significa dotar-los de bons serveis. Perquè són persones amb drets i deures (sí, deures també en tenen en la mesura en què els puguin assumir). Són persones amb una alta capacitat de ser feliços, d’estimar i de ser estimats, de col·laborar al bé comú. Res de “pobrets”, no són pas diferents de nosaltres.
Altrament és col·locar sobre els pares i familiars més directes una càrrega pesant, que fa por i que aboca massa sovint a l’avortament, una mesura, per cert, mortal per als fills, cara per a les dones, i barata per a una societat que avantposa l’individualisme i el diner al dret de les persones.
La qualitat dels sistemes polítics, diuen, es mesura per com són tractades les persones més vulnerables. ¿Nosaltres aprovaríem?
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada, 122)

diumenge, 3 de juny de 2018

“Que el bé continuï difonent-se a través de la Casa d’Espiritualitat del Miracle”



“Que el bé continuï difonent-se!”. Amb aquestes paraules, Manel Gasch, monjo de Montserrat, tancava la seva intervenció en la presentació de la nova associació d’Amics de la Casa del Miracle el passat diumenge 27 de maig a la Casa Gran del municipi de Riner, a tocar del santuari. Una cinquantena d’estadants habituals de la Casa d’Espiritualitat del Miracle ompliren la sala i escoltaren els parlaments de Ramon Ribera-Mariné, monjo de Montserrat i president de la nova entitat, Assumpció Ros, secretària de l’associació, Xavier Poch, superior de la comunitat del Miracle, Immaculada Pujol, regidora i tinent d’alcalde de l’ajuntament de Riner i Manel Gasch, monjo de Montserrat. L’acte havia començat amb un muntatge d’imatges de la natura i de les activitats que s’han anat fent al Miracle durant aquests onze anys passats, i es va cloure amb la intervenció de Laura de Castellet, especialista en música medieval (especialment en Hildegarda de Bingen) i veïna de Sant Just d’Ardèvol, que, a cappella, i acompanyant-se amb una viola i un llaüt, interpretà diverses peces profanes i religioses del repertori medieval

Natura, silenci, interioritat, art

Aquests són els eixos, remarcà Ramon Ribera-Mariné, que han orientat les activitats de la Casa d’espiritualitat durant els darrers onze anys. Una casa nascuda com a Alberg de Sant Salvador, el 1935, que després d’una etapa com a hotel, es convertí, els anys 80 en una casa d’espiritualitat.
Respirar al ritme de les estacions de l’any, introduir-se en el silenci contemplatiu, posar l’art de foma senzilla a l’abast de tothom han anat creant un espai que aplega un bon nombre de persones que viuen la Casa d’Espiritualitat del Miracle com a pròpia. Les activitats, arrelades en la quotidianitat (les flors, la fotografia, la literatura, la música, la cuina…) , s’han multiplicat i algunes fins i tot s’han “emancipat”, com el cicle “Natura & Espiritualitat” que ha fet seu la Universitat de Girona. Per donar-hi continuïtat amb esperit i sensibilitat de monjo, els Amics de la Casa del Miracle treballen perque el Miracle pugui continuar sent un referent espiritual per a moltes persones.
Assumpció Ros posà l’accent en l’acollida benedictina dels monjos: tothom és benvingut incondicionalment a la Casa i molts dels estadants s’han deixat conduir pel silenci, han après a percebre i estimar la natura, han pogut experimentar la gratuïtat i l’alegria, fins al punt que la Casa és viscuda com a recer, com a un regal que cal estendre a d’altres persones.

Una Casa arrelada a la terra

Xavier Poch i Immaculada Pujol posaren l’accent en la simbiosi entre la vida de la Casa i la de la comarca, tant marcada pels incendis de fa vint anys i tant plena de vida, amb un patrimoni històric emmarcat sobretot en el Barroc que és un dels eixos identitaris i de promoció del Solsonès.

Experiència de fer, experiència de “fer fer”

Manel Gasch parlà de l’experiència espiritual, individual i col·lectiva, que porta a Déu, més enllà de les expressions tradicionals, litúrgiques i religioses. Aquesta experiència, viscuda a la Casa, és el que es vol transmetre perquè altres persones puguin avançar en aquest camí encetat. Passar del nostre “fer” a que els altres també puguin “fer” per transmetre als altres allò que hem pogut contemplar.