dissabte, 20 d’agost de 2016

Espais inhòspits

Monument, al costat del Parlament londinenc, a les sufragistes
Amb en Josep hem passat els darrers dies de vacances a Londres. Ha anat molt bé, llevat de l'hotel que va ser un desastre; sembla que el brexit no impedeix que els londinencs tinguin els mateixos vicis que els europeus: hotels que en realitat són annexos d'altres hotels. Situats en edificis a part, sense recepció. Has de fer l'entrada (check in) i la sortida (check out) en d'altres llocs.  En aquest cas, quan vam arribar, tot i la reserva feta fa mesos, no hi havia cap habitació doble lliure i ens van col·locar la primera nit en dues habitacions individuals. A la meva el bany era tan petit que si tancava la porta jo ni hi cabia. A la d'en Josep només funcionava el llum de la tauleta de nit: la resta estaven fosos, bany inclòs. De fet, a la nova habitació (un segon pis sense ascensor) no hi havia cap interruptor que funcionés i el seu sistema era deixar els llums de les tauletes de nit (que s'endollaven darrere un dels capçals dels llits) permanentment oberts. Moqueta -bruta- sobre fusta. Dobles vidres: els de fora bruts i trencats. Bombetes trencades, roba esquinçada... Cutre, cutre. Un dia tindran un disgust perquè estic segura que no passaria una inspecció de cap asseguradora. No hi va haver manera que entenguessin que necessitàvem dues claus, perquè el fet de ser parella no vol dir que anem enganxats l'un a l'altre tot el dia. Van passar de nosaltres, amb un cert escàndol i impotència (ens va semblar) dels seus treballadors de parla espanyola, que eren legió. Per sort, el cutre-hotel (Eaton Square Hotel) estava molt ben situat, a prop de l'estació Victòria, i era un lloc tranquil. Però no és la primera vegada que ens trobem amb estranyes picaresques que el nostre complex mediterrani d'inferioritat atribuïa als països llatins. Vam decidir no deixar-nos amargar les vacances. Veurem com podem reclamar, un cop a casa.
Em va encantar tornar a Londres, i vaig reviure moments esplèndids de la meva visita fa 25 anys, quan hi vaig passar un mes intentant aprendre anglès.Enguany vaig poder assistir a un dels Proms, un concert de The Sexteen, amb música de Bach i d'Arvo Pärt: brutal. La sensació, però, no sé si pel temps passat o perquè jo m'he tornat més crítica, és que el consumisme intenta menjar-se la cultura, gairebé literalment. Tot són botigues de roba (qualsevol pensaria que és una primera necessitat) i de menjar de qualsevol mena i a totes hores (ehem, com a BCN). La distància ajuda a adonar-se'n. Un gran què, però, el fet que tots els grans museus siguin gratuïts. Això fa que no hi hagi cues, que hi puguis tornar fàcilment una vegada i una altra, Fins i tot els controls de seguretat el fan persones (que et fan obrir la bossa) i no màquines. Un goig. També el fet que la munió de treballadors espanyols, italians, brasilers, que hi ha arreu, ens ajudaven espontàniament a fer-nos entendre. Motiu d'enveja és la xarxa extraordinària de transport públic, que permet moure's amb rapidesa, facilitat i comoditat (si més no, als turistes, la prova del cotó són els veïns de la perifèria londinenca).
L'altre espai absolutament inhòspit és el de l'aeroport, per molts motius. Et recomanaven que hi anessis tres hores abans de la sortida del vol. No m'estranya, amb el control de passaports d'entrada al país vam estar una hora o més passant per aquelles cues interminables que t'obliguen a caminar a pas lent amunt i avall. Per a les persones que per edat o per mobilitat tenen problemes per desplaçar-se, un esforç considerable. Per no parlar de l'obligació de passar en mig de botigues sí o sí, amb música en un alt volum (els treballadors deuen acabar sorts o atabalats). Per no parlar de totes les restriccions sobre líquids, maletes i altres. Enquibir-se en un avió de Ryan Air vol dir quedar enxubat i pres de tota la propaganda inacabable, de la qual no pots escapar. 
En tot aquest procés d'aeroports i de vols està clar qui mana: no pas la seguretat, sinó els diners. I cada cop més t'has d'entendre amb màquines. Les persones van desapareixent. Cap sorpresa.
Malgrat els espais inhòspits de trànsit i d'estada, ha estat un privilegi passar-hi unes dies. M'han quedat moltes ganes de tornar-hi.

divendres, 12 d’agost de 2016

Viure en el conflicte

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.» Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: “Ja ve la pluja.” I efectivament, la pluja arriba. I qual el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor.” I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»

A casa no érem creients i jo em vaig formar cristianament en la tradició de la Jobac, un moviment de joves en la línia de la Joventut Obrera Cristiana (JOC), i vaig ser jove durant la transició democràtica. Això vol dir que vaig encetar la meva fe en el convenciment que els joves no podrien sentir-se estimats per Jesús i, per tant evangelitzats, si no fèiem el possible perquè les seves condicions de vida i de treball els permetessin viure amb dignitat. Jo ho vaig viure a través del meu compromís sindical, un compromís socialment desagraït, perquè mai no ha tingut bona premsa i perquè sol desenvolupar-se en el conflicte. Un conflicte que de vegades crees tu, fent veure allò que roman invisible: per exemple que el personal de neteja no cobra els plusos que estableix el conveni, o que no es poden fer tantes hores extres mentre hi hagi gent sense feina, o senzillament que es posa en marxa una reforma laboral que discrimina els joves o mina els fonaments de la Seguretat Social.
Total, et crees fama de “follonera”, perquè de vegades trenques la pau laboral i obligues els companys a mullar-se sobre una qüestió que els incomoda, i tu mateixa t’hi mantens amb una certa dificultat, gràcies a la pregària i al grup de revisió de vida. Reconec que jo envejava i em mirava amb una certa condescendència els companys cristians que treballaven en tasques més simpàtiques i més explícitament pacificadores. Amb el temps he après que mantenir una actitud cristiana a qualsevol lloc et pot portar a viure en moltes menes de conflicte i que la gràcia està a viure’l amb el mínim d’agressivitat i el major respecte envers els teus companys o adversaris, cosa que jo encara no he assolit. A banda, és clar, d’assumir-ne les conseqüències.
Per això sempre em consola l’evangeli d’aquest diumenge, tan difícil de comprendre si partim d’un cristianisme entès com una mena de bonisme desarrelat de les benaurances i garantidor de la nostra forma de vida. La pau de Jesús sovint és la pau del qüestionament, de la contradicció, de la incomoditat i de l’imprevisible. Ho veiem en la figura de Maria que es refia de Déu acollint un embaràs que desafia tota lògica i que posa en risc la seva relació amb Josep i el seu futur com a dona. Ho veiem en Jesús, que per la seva trajectòria, acaba a la creu, no pas d’una forma ingènua o inesperada, sinó veient-ho venir i acceptant sense resistència el dolor, el patiment i la incertesa que aquesta “prova d’un baptisme” li provocarà. Sovint aquí també tendim a confondre la “mansuetud” de Jesús, aquesta acceptació de les conseqüències de viure i fer viure l’amor i la lògica de Déu al món, amb una mena de capteniment passiu d’obediència mal entesa.  Potser per aquesta confusió ens xoquen tant les paraules de Jesús.

(Publicat a Catalunya Cristiana)

diumenge, 7 d’agost de 2016

Amb Jalics, a Las Batuecas


 Han estat gairebé deu dies de silenci, a Las Batuecas, província de Salamanca, tocant a Cáceres i camí de Las Hurdes. Hi he anat amb els Amics del Desert, a fer meditació amb Pablo d'Ors seguint els exercicis de contemplació de Franz Jalics, un jesuïta hongarès, amb una vida ben dura i interessant. 

Les expectatives eren altes i l'esgotament, total. Com ja comença a ser costum arribo a final de curs molt cansada i amb la sensació que per remuntar necessito alguna cosa més que el repòs de les vacances. I això que no em puc pas queixar: faig una feina que m'agrada (tot i que tendeix a complicar-se més que no voldria i sovint em fa patir), em sento molt estimada per la família, compto amb bons amics i disposo de tot allò que em fa falta per viure. Faig coses que m'interessen i m'estimulen a pensar. Però la sensació que hi ha molt de soroll dins i fora meu no m'abandona i per tant el desig de silenci continua. Em sembla que dins d'aquest magma també hi ha la constatació que el meu esgotament és també l'esgotament del model de militància que fins ara m'ha donat vida. Cal continuar lluitant per un món millor, però potser cal trobar maneres més creatives i gosaria dir que assossegades. Maneres  més orientades a donar fruit que a tenir èxit, em sembla, però és més fàcil de dir que de fer. Visc la contradicció de pensar que la política és molt important i, alhora, de no sentir el menor interès per les batalletes de la política catalana i espanyola tal com es plantegen. I de sentir una gran inquietud per la deriva d'una Europa que cal reconduir, tot i que no es veuen camins clars. Igualment em passa en el món eclesial: penso que hem de fer un reset si no total, gairebé, però que hem de canviar de mentalitat i d'organització. A banda que, en qualsevol cas, queda clar que per moltes necessitats que vegi en el món, puc incidir en ben poques coses, una cura d'humilitat que em fa molta falta per no embolicar-me en retòriques inútils.
Pablo d'Ors preguntava, a Las Batuecas, si les coses que fa vint anys eren prioritàries per a nosaltres continuaven essent-ho. Penso que sí, però hi afegiria la necessitat de diàleg, de crear ponts i vinculacions col·lectives, i la necessitat de pensar, d'argumentar, de comunicar bé.
Bé, de fet totes aquestes cabòries són el que precisament als exercicis de meditació no es treballa. El centre de la nostra atenció s'ha situat aquests dies a viure el present, ajudant-nos de la respiració, el mantra i l'energia que brolla de les mans, com a forma de concentrar-nos en la plenitud del moment i de buidar-nos. Deixar de banda el teu ego, les teves coses, les teves activitats. Acceptar-les i contemplar-les quan et vénen el cap, deixar-te tocar per allò que et fa patir: febleses, sentiments, records feridors, sense que t'absorbeixin, perquè de fet tenen una importància relativa. Un dels objectius de la meditació és, en cert sentit, centrar-te, curar-te, de manera que quan et poses a pensar, a decidir o a fer, ho fas sobre una base més sana. El cor de tu mateix -no del teu ego- és també el lloc de Déu.
Mai en uns exercicis havia escrit tan poc. Llegíem cada dia un capítol de Jalics, amb una breu reflexió teològica, unes pautes per a les sessions de meditació del dia (fèiem meditació entre cinc i sis hores) i un petit qüestionari, aportació de Pablo d'Ors. La veritat és que Jalics m'ha semblat un home savi, bon coneixedor de les persones, i sense prejudicis, que a més a més distingeix bé entre la feina d'un terapeuta i la d'un acompanyant espiritual. 
A Las Batuecas tot plegat ha funcionat molt bé: el grup, una vintena de persones, tot i parlar ben poc, ens vam sentir ben units (quina qualitat que té el silenci, que sempre aconsegueix aquesta sensació d'unitat en la diversitat!). L'únic trencament del silenci es produïa cada dia a l'hora de l'Eucaristia, on, la veritat, rèiem bastant. Total que estem una mica enyorats i descol·locats. A mi m'està costant reprendre el ritme de la meditació i d'alguna manera resituar tot el que vaig treballar. 
Pablo d'Ors ha estat un excel·lent acompanyant, generós, atent i disposat a escoltar tots els meus dubtes i objeccions, que són multitud. Acostumada com a estic a l'ACO, on Déu apareix a la vida, entre la gent, en l'acció; o al CPL, sempre entre rituals i salms, la veritat és que la pregària in-mediata, o sigui sense mediació, directa al "jefe", se'm fa estranya. He de dir que m'agrada molt la seva visió dels evangelis des de la contemplació, tot i que penso que els evangelis són com una infinita nina russa, plena de lectures dinàmiques i canviants. 
Us recomano molt el lloc. De fet hi vaig passar fa uns quants anys amb en Josep. Una porta tancada enmig del no res, amb uns versos de sant Joan de la Creu, que ni fets a mida. El monestir de San José només es pot visitar si s'hi fa alguna estada, no és per a turistes. Queda allunyat de qualsevol camí (quatre hores en cotxe des de Madrid), i és en un entorn natural fantàstic: boscos, bèsties de tota mena, un riu claríssim.... El monestir  conté un conjunt d'ermites a disposició de qui vulgui passar una temporada en solitud. Hi ha un únic monjo, carmelita descalç, el pare Ramon, que, en la poquíssima relació que va tenir amb nosaltres, em va semblar ben suggerent. 
En fi, si mai en teniu ocasió, no us ho deixeu perdre: ni Jalics, ni las Batuecas, ni Pablo d'Ors, ni els Amics del Desert. Ni el silenci, off course.