diumenge, 25 d’octubre de 2015

Embafats d'acció?

Ahir vaig anar a una reunió dels "retrobats", una colla de militants i ex-militants de la JOC i l'ACO, d'aquells que porten molts i molts anys en la vida associativa, sindical i política, des de la base, sense pretendre liderar res. Alguns han deixat el moviment, d'altres potser han viscut moments en què això de la fe es feia més emboirat, però no defalleixen. Des de fa un temps es van convocant i convidant amics (gràcies, Salva Martínez!) per reflexionar i compartir allò que viuen. 
El tema d'aquesta sessió era "Què aporta la participació al món a la nostra fe?", una pregunta que més aviat estem acostumats a formular-nos al revés. En Quim Cervera exercia més que de ponent, de catalitzador, de moderador i de fil conductor. L'estona que hi vaig ser em va resultar d'allò més estimulant: per l'experiència de la gent, molt fidel a la militància social; pel to tranquil, senzill, participatiu i gratuït de la trobada, i per la profunditat de les aportacions.
Em va fer pensar que per a mi aquesta participació en l'acció col·lectiva és la meva manera de viure la fe, de fer confiança a les persones i de relacionar-m'hi, una forma d'estimació, en definitiva. De tots aquests anys valoràvem més que els èxits obtinguts -pocs en cert sentit- allò que havíem après: a valorar l'aportació d'aquells que no són ben bé de la nostra corda, a ser crítics (també amb els nostres), a viure la humilitat de les errades, a conèixer-te més, a ser més lliures, a esmolar el sentit de la justícia i de la dignitat, a relativitzar les ideologies, a respectar els altres, a entendre millor l'Evangeli... Jo diria que l'experiència comuna era d'un cert despullament: l'essencial era la relació humana i l'estimació, i tots, més o menys, coincidíem en la necessitat de la contemplació i del silenci com a motor últim de transformació.
"Embafats d'acció, hauríem d'invertir en pau", deia la Imma, i crec que tenia raó. De fet, vam parlar molt del fracàs com a font de vida, com a humus que fa créixer. I és que és molt diferent parlar de la creu de Jesús que interioritzar què significa a les nostres vides... un camí llarg com la vida, i incert, cosa que potser està bé. Malament quan volem controlar de principi a fi tot allò que fem, que vivim, i que vindrà! Deixar-se anar amb confiança en mig de la boira és una bona cosa.
Algú, potser en Quim, ens advertia que la nostra espiritualitat no havia de ser alienadora, sinó amorosa (no centrada en el nostre benestar, sinó en l'estimació als altres), raonable i sensible als més desfavorits. Ja hi firmo.
No penséssiu pas que amb tot això la conclusió era que no cal continuar comprometent-nos en les entitats, partits i sindicats. Ben al contrari. Senzillament som en un altre moment vital, prenem una certa distància, assaborim allò que la vida ens porta i ho vivim no pas com una fita, sinó com un camí vital.



diumenge, 18 d’octubre de 2015

Acollir la llum

Això de la llum, ja es veu que és una experiència molt manresana... i molt ignasiana. Acabo d'arribar de la Cova de Manresa. No hi havia estat mai. Hi he anat en recerca de pau i d'una certa orientació vital: inquietuds, com les sembrades al Miracle (connexió amb la natura, silenci...), que de moment no acaben de trobar resposta; canvis familiars, amb la jubilació d'en Josep, que demanen que tots, a casa, ens resituem; i canvis a la feina pel mateix motiu (això em passa per treballar amb el marit!), amb una responsabilitat afegida que m'és un repte gran. A banda de tota una situació política i social que trobo difícil com mai, i on no sé quin paper fer-hi. I de la comprovació, dia a dia, que em faig gran i tot se'm fa més feixuc. Em costa treure'm la feina dels dits, m'he tornat més lenta. Amb tot, els canvis de salut en el meu cas, de moment, són irrellevants (quilos, colesterol, tiroides gandula). I malgrat el cansament que arrossego, em sento feliç.
No sé gaire què busco. Sé que faci el que faci de moment poques coses externes puc canviar. Si de cas, he de canviar les internes. I la primera que he canviat és la forma de pregar, l'anar a la font. Menys paraules i més silenci. 
M'hi he posat no gaire convençuda. Sempre em fa la sensació que hauria de rosegar uns salms que encara desconec, que hauria d'estar més pendent de les persones que m'envolten, de posar-hi atenció. Per, en terminologia ignasiana, "en tot estimar i servir". El silenci m'incomoda: sensació de perdre el temps, navegació mental per indrets exòtics, no arribar a cap conclusió sobre res, consciència de tot el que hauria de llegir i no m'he molestat a aprendre... Ha estat ben bé deixar-se anar, posar-se a tret, acollir la llum, esperar sense res a canvi, renunciar a conduir res... i trobar també el silenci com a resposta. 
Jo tinc tendència a funcionar amb agenda. Em passa amb la família i els amics. El problema és que gairebé també em passa amb Déu. Quedem a determinades hores i jo espero que es presenti i parli. Però és clar, això no sol anar així. De fet, sembla que ell ja hi és. Sóc jo la que he d'aprendre a reconèixer-lo. 
He pensat molt en la Biografia del Silenci, del Pablo d'Ors, i m'hi he posat. No hi ha camí sense les primeres passes. M'ha anat especialment bé quan he descobert la sala Arrupe, pensada especialment per a la meditació. La llum zenital recau sobre un bol immens que l'acull. Al costat una espelma-lotus crema. Un símbol estèticament perfecte i universalment acollidor. Buidar el bol perquè s'ompli de llum. A l'entrada, una fotografia del pare Arrupe meditant vestit a l'estil oriental. M'he recordat de la Hiroshima que va viure. Allà sí que van sobrar les paraules.


diumenge, 11 d’octubre de 2015

Sense gasosa



La campanya electoral per la qual acabem de passar m’ha semblat la més detestable des que tinc vida de vot, perquè crec que no és bo remenar els nacionalismes i perquè de nou s’ha vist que tant els indicis de corrupció com la corrupció demostrada no passen factura.
A banda d’això, no ens hem avorrit gens. No vull dir que ens hàgim divertit. Vull dir que hi ha hagut alguns canvis significatius.
Jo vaig votar Catalunya sí que es pot. Per fidelitat política (cotitzo disciplinadament a ICV tot i ser una mena de militant friqui) i perquè prometien treballar per dos objectius raonables: fer un referèndum amb garanties i frenar el desgavell de l’estat del benestar. Reconec que a mi, sobre el paper, el dret a decidir em sembla fantàstic. A la pràctica, tota la preparació d’un referèndum sobre la independència em fa patir, perquè no només es discuteix una proposta política més o menys asèptica, sinó que entren en joc totes les emocions patriòtiques. Amb el tastet d’aquests dies ja n’he tingut ben bé prou.
Des del punt de vista electoral, doncs, he fracassat.  Han guanyat els independentistes, s’han reforçat mútuament els patriotismes de perfil mesquí (alerta: no tots els independentistes ni els que no ho són tenen aquest perfil mesquí) i hem perdut, tots, el consens sobre la llengua. La meva opció política no s’ha menjat els roscos que somiàvem. 
Viure en minoria és un sentiment al qual m’he acostumat, i el meu currículum polític, sindical i eclesial comporta més fracassos que èxits. Però he de dir que no em sap pas greu, aquesta vegada. Després de sentir crítiques a tota la classe política i a la “casta”, es va optar per un dirigent veïnal amb experiència i no per la gent amb trajectòria pròpiament política. Segur que li faltava molt de rodatge i que això ha jugat molt en contra, però m’hi vaig sentir representada: va ser valorar la feina que no es veu de molta gent que és a les entitats, que treballa generosament i que sol ser invisible per als mitjans de comunicació. En aquest sentit representava ben bé el contrapunt a la llista dels guanyadors.
Les campanyes electorals són un despropòsit. Es busquen candidats “de disseny”, que siguin enginyosos, que tinguin èxit, de verb fàcil, guapos, agressius, capaços d’abandonar família i amics i d’indigestar-se àpat rere àpat durant una ingrata campanya. Jo no poso el llistó tan amunt. Per sort, he pogut constatar que no sempre “els millors” són els qui fan bona feina.
Vam anar en conjunt amb Podemos. Jo crec que va ser més un destorb que un ajut, però en valoro l’intent: és evident que hi ha punts de contacte i moltes coses en comú. Va estar bé provar-ho, tot i que jo no repetiria. Vaig sentir no fa gaire un politòleg que deia que hi ha partits “bottom up”, és a dir, de baix a dalt, i partits “top down”, de dalt a baix. ICV-EUiA som dels de base. Vull dir que persegueixen més aviat la vocació participativa, la valoració de la feina de formigueta a cada barri i a cada entitat, que no pas una bona imatge des dels mitjans de comunicació. Ja m’està bé. Podemos diu estar en aquesta línia, però de fet molts dels seus votants no ho són des del treball a la base, sinó des de la imatge televisiva, i en aquest sentit és una certa contradicció que acaba comportant problemes de coherència: el discurs és radical i l’experiència participativa sovint inexistent. 
A mi el dia a dia en el meu entorn és el que m’ajuda a viure, també des de la convivència amable amb gent que no pensen com jo. El radicalisme verbal està bé, assenyala rutes, però incidir en la realitat és tota una altra cosa. No ho pots fer sol. Mai no ho faràs sol. No hi ha política sense consens. I quan t’hi poses, t’adones dels teus límits i dels de la teva organització, i valores la feina dels companys de rem, encara que siguin adversaris polítics. És un necessari bany d’humilitat.
Cal provar coses noves. Encara que fracassin. Forma part del camí. Jo no crec que els experiments s’hagin de fer amb gasosa, poden fer-se amb els millors vins. Si no ens arrisquem, no construïm. Les novetats d’aquesta campanya són l’únic que penso que ha valgut la pena.
(A punt de ser publicat al Punt de Trobada)

diumenge, 4 d’octubre de 2015

Amb LaïcatXXI a Poblet

Un moment de la pregària inicial, divendres al vespre

Les inscripcions

La sala dels Cups, plena a vessar

Viure la fe al món laboral

Un tastet de dansa contemplativa
Ahir vaig anar a Poblet, a la trobada organitzada pel LaïcatXXI. Una trobada de laics i laiques de tot Catalunya, per tractar de temes socials i eclesials des de la nostra òptica, on vaig retrobar molts amics a qui feia anys que no veia. Una trobada amb el vist-i-plau dels bisbes -quatre hi van assistir (Vives, Taltavull, Pardo i Pujol)- i amb el suport dels delegats d'Apostolat Seglar, però muntada pels organitzadors, al seu aire.
Jo hi vaig anar perquè tenia una feina encomanada (un taller sobre litúrgia), però posats a fer hi vaig voler ser de principi a final. I francament em va agradar.
D'una banda, perquè els objectius eren anar per feina, animar-nos mútuament a tirar endavant, compartir experiències i projectes. No era una trobada de queixa ni de reivindicació, tot i que en els tallers en sortiren unes quantes, de reivindicacions. Però el to general era de continuar treballant, tant com puguem, bufi per on bufi el vent. Em va agradar aquest to positiu i de senzillesa, la bona organització (aquella organització que no es nota: simplement tot va a l'hora), la barreja de personal, l'esforç creatiu per agilitzar una jornada que hagués pogut ser tan buida com ho són de vegades alguns actes acadèmics tan protocol·laris. És que la temptació, per part dels laics, d'etzibar unes quantes cosses a les jerarquies,  hi és, perquè de motius sempre en podem trobar. Però a mi m'esgota i no estic segura que sigui un exercici que doni gaire fruit. El papa Francesc, amb el seu to, ha aconseguit no exactament apaivagar les queixes, sinó més aviat dirigir les energies cap a una Església més autèntica, cosa que segur que més endavant podrà permetre abordar certs canvis imprescindibles amb una mica més de serenor. Cal dir, a més, que els bisbes que van venir van saber ser-hi sense cap protagonisme, simplement acompanyant. 
A banda de la meva feina, vaig participar en un taller sobre el món laboral, muntat pel Consell d'Acció Catòlica. Anava sobre segur, perquè em constava que havent-hi l'Albert Dresaire com a ponent, funcionaria. Per primer cop a la vida, vaig parlar del món laboral amb persones eclesialment i ideològicament potser distants de la meva opció..., i em va agradar. Hi havia persones de l'Opus, de grups eclesials diversos, un grup de dones d'origen filipí, personal de neteja, directius... Va ser ben interessant. Això sí, vaig haver de descalçar-me dels prejudicis.
Al meu taller van venir una cinquantena de persones. M'ho havia preparat molt, moltíssim i em va costar força. He estat mesos treballant per fer una xerrada de 45 minuts. Ha estat tot un exercici per situar-me davant la litúrgia i per pensar què n'esperava jo. És un exercici que em resulta imprescindible per la feina que faig. No em serveixen els caminadors dels liturgistes més acadèmics, perquè jo no tinc els fonaments bàsics i per molt que m'hi esforci no tindré mai ni la seva experiència (ni me la deixaran tenir, he, he) ni els seus coneixements. Però en canvi penso que els laics tenim molt de camp per córrer, si ens deixen. Perquè la litúrgia és i ha de ser un reflex de la comunitat que la celebra, i tots volem comunitats compromeses, acollidores i profètiques, i esperem de la litúrgia que ens animi a ser-ho. El repte és com es transmet això a les nostres celebracions. De fet calen molts canvis eclesials, però fins i tot així, crec que l'actual estructura podria donar molt més de sí.
A la tarda, per pair el dinar i per desintoxicar el cap, vaig participar del taller de dansa contemplativa. Vaig gaudir molt. Reconec que fa molt de temps que penso que hauria de fer alguna cosa per desinhibir-me amb el cos. Mai no he ballat i sempre em moro de vergonya quan he de fer res que impliqui moviment. He pensat de vegades a apuntar-me a algun curset de ball de saló, però el meu parellu s'hi nega en rodó i jo també vaig amb massa coses i no tinc temps. La dansa contemplativa és molt i molt senzilla, fàcil de fer, no està pensada per al lluïment de ningú i a poc a poc et va portant al silenci, que és el que a mi em fa falta.
La trobada es va acabar amb una Eucaristia, ben preparada i molt viscuda. Llàstima que la magnífica església de Poblet no permet gaire una visió del conjunt de l'assemblea i el presbiteri, des de la distància, ni s'intuïa. Algunes iniciatives per animar la missa no van lluir el que podrien haver lluït en un altre entorn. Però vaja, va estar molt bé.
En fi, confio que la iniciativa tindrà continuïtat. Ens fa molta falta. Gràcies a tots i totes els que hi han treballat.