dimecres, 26 de desembre de 2018

Retorn a la política

Per a mi ha estat un Nadal estrany. Viscut amb dificultats en el meu interior (ai, el món de les emocions: el cap volta per un lloc i el cor per un altre de molt diferent!) per connectar amb el "missatge nadalenc", que tampoc no sé si és ben bé el missatge de l'Evangeli. Per tant, ni sintonia amb les llumetes consumistes, ni sintonia amb el Nadal Disney, i consciència que visc en el dia a dia més allunyada del missatge cristià del que jo voldria. Intueixo la llum en la fosca, però no aconsegueixo arribar-hi. Potser és que els treballadors del CPL ja fa dies que hem començat la Quaresma, perquè ja estem preparant les publicacions que envolten la Setmana Santa. A les tripes del CPL sempre fem Pasqua abans de Rams.
Enmig d'aquest desconcert, he pres una decisió. El dimarts abans de Nadal vam tenir reunió de L'Agulla i vam acordar posicionar-nos davant de l'increment de les postures d'extrema dreta que van sorgint en el món. D'anàlisis se n'han fet moltes i molt bones (aquesta és la d'en Santi Ramentol, per exemple). Nosaltres anirem una mica més enllà i farem propostes senzilles que ens ajudin en la batalla diària de tots plegats. Jo vaig pensar que la implicació política des de la base podria ser una bona cosa.
I l''endemà de la reunió vaig rebre la proposta de formar part d'una llista de les municipals, amb ICV, sols o acompanyats, amb aquest nom o amb un altre, i, és clar, amb l'aprovació pertinent de les autoritats i assemblees que calgui quan calgui. I, mira, tot de cop vaig veure-ho clar; m'hi apunto. Cap i cor ho han proclamat a l'uníson.
De fet, durant aquests anys he anat rebent bones propostes del partit per fer-hi diversos serveis. Sempre he dit que no, per diversos motius: perquè el procés, amb el qual no combrego en absolut, m'ha fet sentir molt al marge de molta gent; perquè la crítica irrupció de les noves polítiques m'ha descol·locat i ja no sé ben bé on soc; perquè el projecte del CPL (i altres projectes eclesials) m'il·lusiona i se'm menja moltes energies i moltes hores; per mandra, que també hi és.
Potser més despistada que mai, amb menys temps que mai. Gran, cansada, anquilosada (de quilo, no sé quina és l'antologia d'aquesta paraula), però ja que m'hi volen hi seré. Per entendre millor quines necessitats té la gent, perquè l'arribada de Vox ens agafi una mica més organitzats, per treballar a favor dels més pobres i menyspreats. Amb la forçada humilitat que et dona no haver triomfat mai en res, però viure contenta de ser-hi, segura que els fruits sovint no són evidents ni exitosos, però des d'un punt de vista cristià ens alimenten a tots.
Desitgeu-me encert i no gaire mala llet, que em conec!

diumenge, 23 de desembre de 2018

Fer comunitat enmig del conflicte


Mossèn Joan em deia l’altre dia que no li agradaria que, quan algú fes història a partir de la documentació de la parròquia, enlloc no sortís cap paraula sobre l’actual situació política a Catalunya. Com si a tots ens fos indiferent o com si ens fes por aixecar controvèrsia o identificar l’Església amb una determinada opinió política. Jo no sé si soc persona indicada per fer-ho, però si més no he intentat formular algunes coses que jo crec que tota la comunitat podem subscriure:
  1. Pensem diferent, i és una bona cosa. La nostra comunitat cristiana de Viladecans és plural en les seves opinions polítiques. I en formen part moltes persones que en un moment o altre de la seva existència s’han compromès en la vida política de la ciutat buscant el bé comú. Cosa que és positiva en si mateixa, i que evidencia que en la major part de les opcions polítiques trobem valors cristians i que no n’hi ha cap que pugui identificar-se completament amb l’Evangeli, com passa amb totes les realitats d’aquest món, començant per la mateixa Església. I encara hi ha un altre aspecte important: la comunitat cristiana forma infants i joves compromesos amb el seu entorn ciutadà, com una forma d’estimar el món a l’estil de Jesús.
  2. Valorem el joc net i el respecte a les persones. Tots segurament estaríem d’acord que aquest darrer any ha estat un any de patiment polític. Uns segurament per uns motius i uns altres pels motius contraris, amb un ampli ventall d’opinions. Però segur que tots condemnem la violència policial sense motiu, la intoxicació mediàtica vinguin d’on vingui, l’arrogància política quan s’ha donat i la pèrdua de drets i llibertats a Catalunya. Igual com tots volem per al nostre país el respecte a la plural identitat cultural dels qui hi vivim.
  3. El missatge de Jesús és per a tots i la seva comunitat ens acull a tots. La discrepància política a la comunitat cristiana és un fet, però ens congratulem que durant tot aquest temps hem mantingut el respecte mutu i allò que ens uneix, la fe en Jesús ressuscitat, ens ajuda a fer comunitat i a no dividir-nos.
  4. Els pobres són al centre del missatge cristià. Al darrere del conflicte polític que hem anat vivint hi trobem moltes altres causes que probablement estiguem d’acord a condemnar: la corrupció política, la creixent desigualtat social, l’individualisme, la progressiva desaparició de l’estat del benestar, les retallades, l’atur, el maltractament d’immigrants i de refugiats… Preguem perquè entre tots siguem capaços d’aportar respostes pacífiques i capaces de transformar aquesta realitat a favor dels més vulnerables.
  5. La llei s’ha d’aplicar amb objectivitat. Una de les qüestions que s’han posat més en evidència és l’escassa credibilitat del sistema judicial. N’és una mostra la desproporcionada mesura de presó preventiva per als dirigents d’Òmnium i de l’ANC i dels polítics responsables de la DUI, als quals s’acusa de delictes que no s’ajusten als fets. El que passa amb uns presoners tan notoris passa probablement amb moltes altres persones que ens són desconegudes. Crec que tots estaríem d’acord a reclamar que la llei, que en principi hauria de servir per protegir els febles, s’apliqui de forma objectiva i mesurada. I segur que tots hem descobert que els presos –tots els presos– necessiten de la nostra atenció i d’uns serveis dignes.

I segurament encara ens sortirien moltes més coses: el desig de pau, de justícia, d’equitat, de diàleg... Tantes coses que valorem i que sovint ens costa de viure en el dia a dia! Que el missatge de Nadal es faci present en la diversitat de les llars del nostre poble! 
(Distribuït, com a nadala, a totes les parròquies de Viladecans)

dimecres, 31 d’octubre de 2018

L’arbre de "Missa Dominical"

Una reunió del consell de redacció de "Missa Dominical"

Amb l’inici de l’Advent, la revista Missa Dominical, publicada pel Centre de Pastoral Litúrgica, complirà 50 anys. És una revista, adreçada sobretot a capellans, per preparar l’Eucaristia de diumenges i festes, i inclou des de petits articles sobre litúrgia, a orientacions generals per a la celebració, comentaris bíblics de les lectures del dia, esborranys d’homilies... i uns fulls per a la celebració que segurament molts coneixereu, perquè contenen algunes monicions i suggeriments per a les pregàries. Són en aquell full que llegeix tant el mossèn com el monitor i que sol encartar-se en unes tapes de plàstic de color verd o granat.
Missa Dominical mai no ha tingut pretensions de ser altra cosa que un “subsidi”, paraulota de l’argot eclesiàstic  que no m’agrada gens i que vol dir un ajut per a la celebració. Se suposa que és el capellà i l’equip de litúrgia corresponent qui preparen la missa dominical. I els llibres que es fan servir són el missal i el leccionari. Missa Dominical (MD per als amics i amigues) és, senzillament, un suport. Tot i que, amb els anys, hem anat comprovant com algunes persones es prenien els fulls de Missa Dominical com si fossin paraula de Déu. Però no, no ho són. Es vol promoure la creativitat i la participació, no pas suplir-les. Com no es volen suplir els llibres litúrgics.
Aquest aniversari, en el qual em sento molt implicada perquè MD forma part de la meva feina, m’ha fet pensar que MD ha donat fruits molt saborosos i s’ha convertit en un arbre frondós on molts cristians, conscientment o no, s’hi ajoquen:
·         Ha creat tot un estil propi de celebrar, just després del Concili Vaticà II, quan encara no hi havia materials en la nostra llengua i amb els criteris que establia la constitució “Sacrosanctum Concilium”. Un esforç creatiu impressionant, que ja tenim molt assumit, però que sense Missa Dominical segurament hagués estat diferent. Amb l’afegitó d’haver contribuït a la normalització lingüística en l’àmbit litúrgic.
·         Ha treballat, junt amb tot el CPL, per fer cants nous i per difondre un cantoral que ha tingut múltiples edicions i que continua sent de referència.
·         Ha creat pensament entorn de la celebració dominical, un pensament fet des de Catalunya, amb col·laboradors molt diversos,  que s’ha estès per múltiples parròquies de l’estat espanyol i de l’Amèrica Llatina.
·         Ha difòs materials senzills i molt pràctics per a la pastoral litúrgica. En diem “fulls verds” i tenen clara vocació martirològica de ser retallats, copiats, enganxats, refosos i tunejats en publicacions parroquials mil. Vol dir que són útils i gairebé capil·lars. Un exemple en són els fulls que es fan per Setmana Santa o per Nadal: una imatge bonica, un text que expliqui bé què celebrem a la litúrgia, una petita pregària i l’oportunitat de ser personalitzat. Això arriba a més de 100.000 persones cada vegada. És una eina potent i senzilla.
·         Ha donat peu a cartells i targetons, una forma moderna de les antigues estampes: per difondre les pregàries més comunes, amb una imatge bonica. Des de l’acollida als refugiats a una pregària per als difunts.
·         Ha produït llibres diversos (ara el CPL en publica cinc!) aplegant els seus articles.
·         Va veure néixer una iniciativa excel·lent per als grups de litúrgia: el Bloc MD, una petita publicació encartada a MD i adreçada als laics de l’equip de litúrgia. El Bloc ha mort aquest any per donar vida a una altra revista independent: Galilea.153.
50 anys plens de vida. Gràcies a persones com Joaquim Gomis (que en va ser el primer director), Pere Tena, Josep Lligadas, José Aldazábal, Xavier Aymerich i tants d’altres, com en Cecili Túnica, que durant molts anys el va compaginar. MD no està en els circuïts de guanyar premis o de tenir alguna mena de glamour, o de fer-se veure d’una altra manera que no sigui per fer feina al servei de la comunitat. Totes les energies van a l’elaboració de la revista. Però aquest és ja, per ell mateix, un valor evangèlic.
Em sento privilegiada per treballar-hi.
(Publicat a Foc Nou, novembre de 2018)

dimarts, 12 de juny de 2018

¿Campeones?

No fa gaire vaig llegir un duríssim i àcid article de Juan Manuel de Prada sobre la pel·lícula Campeones –que encara no he tingut ocasió de veure– que té com a protagonistes un esforçat grup de d’esportistes amb discapacitat que es guanyen els espectadors al 100 %. L’article contraposa el sentimentalisme entusiasta que sembla que desvetlla la pel·lícula amb l’escassa acollida que tenen en el nostre món les persones amb discapacitat. De Prada fa referència a l’avortament, amb uns termes que a mi no m’agraden gens, però la veritat és que penso que no li falta raó. Perquè el cert és que acollir la malaltia mental, la discapacitat física o psíquica és un repte que té a veure amb la fragilitat, i ni la fragilitat dels altres ni la nostra no ens agraden. I per això qualsevol mena de discapacitat justifica socialment l’avortament, encara que el ventall de discapacitats i del patiment que poden comportar per a la persona pot ser molt ampli.
En contrast amb aquesta por, qui més qui menys ha experimentat que tenir cura d’algú que pateix alguna mena de dependència més aviat ens fa més persones, ens apropa als altres, ens fa descobrir noves formes de comunicació i aspectes de nosaltres mateixos que desconeixíem, encara que sovint també ens fa sentir impotents o mancats de resposta. Com que ens agrada tenir-ho tot controlat això de vegades ens incomoda.
I és que la discapacitat incomoda. Ens és un mirall. Ens desvetlla preguntes i ens deixa sense respostes. Ens fa renunciar a coses i n’aporta d’altres. Ens recorda que tots tenim capacitats i discapacitats i que tots en un moment o altre de la vida deixem de ser autosuficients. Un dels signes d’aquesta incomoditat, em sembla, és la rapidesa amb què anem canviant els mots amb què anomenem “la cosa”: el pas d’imbècil a idiota, subnormal, retardat, deficient, disminuït, discapacitat, persona amb diversitat funcional intel·lectual, etc. sempre parteix d’una pretesa denominació tècnica per convertir-se ben aviat en un insult. Intentem ser políticament correctes, però ens guanya el mensypreu del feble. En el fons vol dir que som una mena de supremacistes de l’intel·lecte.
I el que ens passa en un pla individual, ens passa encara més en un pla col·lectiu. Certament ens emocionen els nens amb síndrome de Down, tan bufons al facebook, però permetem que la llei de la dependència els vagi abandonant. A ells, i a totes les persones amb dependència.
A casa tenim un beneficiari de la llei de dependència. I anem veient com se li van reduint els serveis, a ell i a moltes persones com ell. Acabem de viure com li han retirat un ajut, obligant-lo a triar entre mantenir la plaça en un taller ocupacional o continuar cobrant els 153 € mensuals que se suposava que li permetien tenir algú que tingués cura d’ell a casa. La Generalitat, que abans de l’existència de la llei comptava amb pocs ajuts per a aquestes persones, no només ha anat posant obstacles al desenvolupament dels recursos, sinó que ja fa temps que els va reduint. I ho fa sense cap seguiment que mereixi aquest nom, sense cap explicació convincent, amb uns criteris tècnics que creen greuges comparatius i seguint procediments administratius que resulten incomprensibles per a la gent normaleta. 
Per no dir que a Viladecans, per exemple, no comptem amb cap llar residencial per a persones amb discapacitat. ¿Potser no els considerem veïns?
Deixar espai per als nostres campions significa dotar-los de bons serveis. Perquè són persones amb drets i deures (sí, deures també en tenen en la mesura en què els puguin assumir). Són persones amb una alta capacitat de ser feliços, d’estimar i de ser estimats, de col·laborar al bé comú. Res de “pobrets”, no són pas diferents de nosaltres.
Altrament és col·locar sobre els pares i familiars més directes una càrrega pesant, que fa por i que aboca massa sovint a l’avortament, una mesura, per cert, mortal per als fills, cara per a les dones, i barata per a una societat que avantposa l’individualisme i el diner al dret de les persones.
La qualitat dels sistemes polítics, diuen, es mesura per com són tractades les persones més vulnerables. ¿Nosaltres aprovaríem?
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada, 122)

diumenge, 3 de juny de 2018

“Que el bé continuï difonent-se a través de la Casa d’Espiritualitat del Miracle”



“Que el bé continuï difonent-se!”. Amb aquestes paraules, Manel Gasch, monjo de Montserrat, tancava la seva intervenció en la presentació de la nova associació d’Amics de la Casa del Miracle el passat diumenge 27 de maig a la Casa Gran del municipi de Riner, a tocar del santuari. Una cinquantena d’estadants habituals de la Casa d’Espiritualitat del Miracle ompliren la sala i escoltaren els parlaments de Ramon Ribera-Mariné, monjo de Montserrat i president de la nova entitat, Assumpció Ros, secretària de l’associació, Xavier Poch, superior de la comunitat del Miracle, Immaculada Pujol, regidora i tinent d’alcalde de l’ajuntament de Riner i Manel Gasch, monjo de Montserrat. L’acte havia començat amb un muntatge d’imatges de la natura i de les activitats que s’han anat fent al Miracle durant aquests onze anys passats, i es va cloure amb la intervenció de Laura de Castellet, especialista en música medieval (especialment en Hildegarda de Bingen) i veïna de Sant Just d’Ardèvol, que, a cappella, i acompanyant-se amb una viola i un llaüt, interpretà diverses peces profanes i religioses del repertori medieval

Natura, silenci, interioritat, art

Aquests són els eixos, remarcà Ramon Ribera-Mariné, que han orientat les activitats de la Casa d’espiritualitat durant els darrers onze anys. Una casa nascuda com a Alberg de Sant Salvador, el 1935, que després d’una etapa com a hotel, es convertí, els anys 80 en una casa d’espiritualitat.
Respirar al ritme de les estacions de l’any, introduir-se en el silenci contemplatiu, posar l’art de foma senzilla a l’abast de tothom han anat creant un espai que aplega un bon nombre de persones que viuen la Casa d’Espiritualitat del Miracle com a pròpia. Les activitats, arrelades en la quotidianitat (les flors, la fotografia, la literatura, la música, la cuina…) , s’han multiplicat i algunes fins i tot s’han “emancipat”, com el cicle “Natura & Espiritualitat” que ha fet seu la Universitat de Girona. Per donar-hi continuïtat amb esperit i sensibilitat de monjo, els Amics de la Casa del Miracle treballen perque el Miracle pugui continuar sent un referent espiritual per a moltes persones.
Assumpció Ros posà l’accent en l’acollida benedictina dels monjos: tothom és benvingut incondicionalment a la Casa i molts dels estadants s’han deixat conduir pel silenci, han après a percebre i estimar la natura, han pogut experimentar la gratuïtat i l’alegria, fins al punt que la Casa és viscuda com a recer, com a un regal que cal estendre a d’altres persones.

Una Casa arrelada a la terra

Xavier Poch i Immaculada Pujol posaren l’accent en la simbiosi entre la vida de la Casa i la de la comarca, tant marcada pels incendis de fa vint anys i tant plena de vida, amb un patrimoni històric emmarcat sobretot en el Barroc que és un dels eixos identitaris i de promoció del Solsonès.

Experiència de fer, experiència de “fer fer”

Manel Gasch parlà de l’experiència espiritual, individual i col·lectiva, que porta a Déu, més enllà de les expressions tradicionals, litúrgiques i religioses. Aquesta experiència, viscuda a la Casa, és el que es vol transmetre perquè altres persones puguin avançar en aquest camí encetat. Passar del nostre “fer” a que els altres també puguin “fer” per transmetre als altres allò que hem pogut contemplar.


diumenge, 15 d’abril de 2018

Metges de família

A casa, com a molta gent a Viladecans, ens ha tocat canviar de metge i d’ambulatori com a conseqüència de la reorganització dels serveis de salut amb l’obertura del nou ambulatori de Montbaig. Una millora, sens dubte, per a la ciutat.
La manera com s’ha fet, però, m’ha resultat més aviat enutjosa, tot i entendre que deu ser ben difícil d’organitzar. A casa som tres, i ens han tocat tres metges diferents, en dos ambulatoris. Dos de nosaltres vam rebre avís, un, no. Els meus companys de pis (el meu marit i el meu cunyat) tenen força problemes de salut i són capaços d’alimentar diversos laboratoris només amb les pastilles que prenen. Vull dir que són persones que han mantingut una relació freqüent amb les seves respectives metgesses de capçalera, una relació a més de confiança i bon rotllo. Un metge se suposa que no és només un dispensador de receptes, ni un tècnic. Hi ha un plus d’escolta del pacient, d’atenció a les seves expectatives i a la seva manera de viure la malaltia, d’observació dels seus hàbits quotidians, que sens dubte té molt a veure amb la qualitat de vida, per no parlar de pactes i d’acords. I el mateix és aplicable al servei d’infermeria, que encara sol tenir una relació més estreta amb els pacients.
Per això la manera com ha anat tot plegat, m’ha desvetllat alguns interrogants:

  • Si el canvi de metge és inevitable, ¿no hagués estat bé fer un traspàs formal entre els dos metges i el pacient, quan aquest viu una situació sanitàriament complexa i necessita un seguiment continuat? Poder-se acomiadar va bé i poder recordar els acords i les coses rellevants pendents, també.
  • Jo tenia entès que el nom de “metge de família” responia a la voluntat d’atendre el conjunt familiar, una cosa pràctica des de molts punts de vista: per als pacients, perquè de vegades amb una sola visita pots enllestir coses de tota la família (sobretot quan la visita la fem gent que hem de combinar-la amb l’horari laboral), i per al personal sanitari perquè amb una mica de sort poden conèixer millor tot allò que té a veure amb la salut de les persones: des de les condicions de l’habitatge (les barreres arquitectòniques, les condicions higièniques i un llarg etcètera), els hàbits alimentaris, o les bones o males relacions mútues. 
  • Si l’espai d’atenció al pacient és de set minuts (penós!), raó de més per intentar coordinar esforços i reduir dispersions, dic jo. 
En fi, El meu agraïment a les metgesses que fins ara ens han atès al cap Maria Bernades. I la meva esperança que el serveis sanitaris deixin de ser objecte de privatitzacions i retallades i recuperin la seva qualitat. 
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada)

dimecres, 7 de març de 2018

Demà faré vaga

Doncs, sí. No ha estat una resposta automàtica a la convocatòria. No n'estava gaire convençuda. Potser perquè estic una mica tipa d'aquestes jornades de "postureig" i de celebracions institucionals. També dels missatges via whatsapp  dient que les dones som fantàstiques (bé, reconec que jo també n'he enviat alguns).
M'hi han acabat de decidir alguns factors: la internacionalització del tema i, curiosament, el símbol del davantal, que és comú a totes les dones treballadores i que m'agrada. Sobretot m'hi han decidit dos fets eclesials recents. En un d'ells no hi era: m'ho va explicar una companya: seminaristes hooligans a la Facultat de Teologia defensant el paper de la dona com a mare en contraposició a l'accés als ministeris ordenats. Les persones que ni som verges (he, he, joiosament), ni mares ni homes sembla que no tinguem cap espai de dignitat dins l'Església. I en l'altre els comentaris entre arrogants i despectius que vaig sentir fa molt poc per part d'un il·lustre eclesiàstic en relació al famòs fet de la neteja de l'altar el dia de la dedicació de la Sagrada Família.
Ha estat motiu de controvèrsia a la feina el fet que segons diuen (jo no ho he comprovat) els homes no estan convocats a aquesta vaga. No ho sé. No m'agrada excloure ningú, i en qualsevol cas conec homes que en faran, sense pretextos. El toc de gràcia ha estat la discussió amb en Jordi aquesta tarda. En el taller ocupacional on va ens han avisat que demà hi haurà serveis mínims. En Jordi, que s'apunta a un bombardeig, de seguida ha dit que ell també voldria fer vaga perquè és un gran defensor de les dones. I m'he enfadat.
Pobre Jordi, no en té pas la culpa. Però m'ha fet adonar que, a ell com a d'altra gent, els és molt fàcil fer vaga o adoptar postures políticament correctes i indolores. A en Jordi si no va al taller, ningú no li descomptarà res. A mí, sí, com és normal si faig vaga. Però, noi, costa molt més fer-se responsable del dia a dia. I quan demano que llenci la brossa o que es faci el llit o que no deixi la cuina plena de molles, o que no es canviï més d'una vegada al dia de roba, de vegades m'he d'armar de paciència.
Sobtadament he sentit que una banalització del 8 de març era com si es riguessin d'allò que defensem i m'he sentit com si també de les nostres reivindicacions volguessin arrabassar-nos el protagonisme. 
Ja se'm passarà. Òbviament està molt bé que al taller ocupacional mentalitzin els nois i noies sobre el tema. Després, les contradiccions de tots plegats són les que són...
Per cert, aquest dibuix fantàstic és de la Montserrat Cabo.

dimecres, 21 de febrer de 2018

Quaresma, com un exercici d’Ikebana


L’altre dia em vaig animar a participar en un taller d’ikebana organitzat pel Santuari del Miracle. Em va costar decidir-m’hi: l’ikebana és una tradició oriental d’arranjament floral i jo em sento molt occidental i, atrafegada com vaig tot el dia, no tinc gaire cura de les plantes que tinc a casa, que, pobretes, malviuen com poden. Però l’ikebana és sobretot un procés interior, una forma d’espiritualitat.
Estic molt contenta de l’experiència, que em ve al cap ara que volia parlar-vos de la Quaresma. Des de la meva superficial aproximació als exercicis d’ikebana, hi vaig descobrir alguns elements que em semblen comuns a la Quaresma:
  • La disciplina d’acceptar un esquema que et ve donat i de convertir-te en deixeble és, per si sola, un camí d’humilitat en una cultura com la nostra, que té l’autosuficiència com a objectiu i on costa d’acceptar un mestratge. Acceptació també de circumstàncies i de persones, de patiment i d’alegria.
  • El silenci i la concentració que acompanyen tot el procés. Sense música, sense conversa, sense mòbil. Res no et distreu de l’objectiu. És una forma de dejuni. De vegades se’ns ha presentat la Quaresma com una privació d’aquelles coses que ens alegren la vida, però més aviat és un retorn a les condicions que ens pemeten viure amb força el que és important. I per això cal silenci, interior i exterior.
  • La recerca de les línies essencials que han d’adoptar els elements que configuren l’ikebana: una forma, unes proporcions determinades, un angle, una disposició. Cal veure-les, entendre-les, interioritzar-les, per després buscar la branca, dins la natura, que pot ser més adequada. Com una pregària. Això mateix és el que de vegades ens costa tant quan volem configurar la nostra vida a l’Evangeli.  Nosaltres que estimem tant la llibertat no sempre sabem buscar l’eix de la nostra vida al voltant del qual ha de girar aquesta llibertat.
  • L’atenció a l’entorn natural és imprescindible per descobrir la nostra branca: saber mirar, saber contemplar, saber admirar-nos. Saber distingir entre una multitud allò que és singular. Una mirada extensible a les persones que ens envolten, i a les necessitats del món sencer. Un pas cap a l’almoina. Podem compartir temps, diners, esforç, si sabem veure i escoltar.
  • Un cop descoberta i tallada la branca, cal despullar-la de tot allò que n’entorpeix la linia que ens demana el nostre exercici. És l’hora de tallar, de desprendre’ns de derivacions i fulles... discernint quins elements reforcen la línia i quins l’entorpeixen. És molt obvi que això és el que hem de fer de tant en tant amb la nostra vida. No pas per castigar-nos, ben al contrari: per viure-la en plenitud!
  •  I arriba el moment de posar-hi la flor, o les flors, tan vistoses! Moment d’alegria, però també de mesura, d’equilibri, de proporció, de contenció. Per als aprenents de l’ikebana és una joia i un maldecap col·locar-hi la flor, perquè té un pes enorme en el conjunt. També l’esclat de la Pasqua ha d’anar més enllà de l’eufòria inicial. Ha d’encaixar en la nostra vida quotidiana perquè sigui significativa, perquè no es dissociï d’allò tan senzill que vivim, sinó que es faci u amb la realitat i la transformi.
Bé, disculpeu aquesta passejada que potser sigui un disbarat tant per als coneixedors de l’ikebana com per als liturgistes. Quaresma i ikebana són camins de conversió, perquè són camins que comparteixen un coneixement profund de la persona. A tot el que us he exposat, potser caldria afegir-hi que aquesta austeritat personal també és austeritat comunitària en les nostres celebracions: en els espais, en les ornamentacions, en les aclamacions, en els cants. I és també tria acurada de les lectures, que comencen amb les temptacions de Jesús i amb la transfiguració i, en el nostre cicle B, continuen amb textos centrats en la mort i la resurrecció de Jesús. La primera lectura d’aquest cicle quaresmal ens va mostrant les diverses formes que va prenent l’aliança del Senyor amb el seu poble en l’Antic Testament.
Potser algun any redescobriríem l’esperit de la Quaresma si féssim un ikebana parroquial.

En qualsevol cas, gaudiu de la Quaresma!
(publicat a Catalunya Cristiana)