dilluns, 25 de juny de 2012

Ohmmmmm, llegint la revista "Valors"

Ja us ho deia ahir, que m'empipava amb facilitat. I avui sant tornem-hi. Però he deixat passat una estoneta abans d'escriure i confio que els meus dimonis sortiran educadament.
És que m'he posat a llegir la revista Valors i m'he quedat de quadros. 
1. Hi ha una entrevista amb Violant Cervera, directora general d'Acció Cívica i Ciutadania de la Generalitat. Tota cofoia marca la diferència ("Cap altre govern s'havia atrevit a parlar de valors") i explica que estan analitzant els valors tradicions i si cal reforçar-los. Per això han fet un Pla Nacional de Valors.  M'agradaria saber quins són aquests valors tradicionals, però en qualsevol cas, més enllà del seu discurs, està clar que el govern els valors que promou en la pràctica en aquests moments són: el desballestament del suport als més vulnerables, l'exempció d'impostos dels més rics, el joc, el diner fàcil, i, com a efectes col·laterals, la droga, i la  promoció de la prostitució. O Eurovegas és una altra cosa? Exemplar. I per cert, els entrevistadors de la revista tampoc no li posen cap objecció. Voleu dir que té sentit treure diners a Educació, Serveis Socials i Sanitat per invertir-los en un pla d'aquesta mena?  Deu ser el nou valor de l'aparador.
2. I més endavant, encara una altra aportació digna de ser llegida. La de Jordi Sánchez, adjunt al Síndic de Greuges de Catalunya, tot parlant de responsabilitat, religió i benestar. L'autor arriba a la conclusió que la "cultura catòlica i l'Estat del Benestar juguen en contra del renaixement de la responsabilitat individual". I quan parla de cultura catòlica diu, us ho transcric: Un dels grans invents del catolicisme ha sigut la culpa, la confessió i la redempció de la culpa. Per tant, segons aquesta lògica, si de del que es tracta és acabar assumint que he tingut un comportament impropi, explicitar-lo i demanar perdó, al final d'aquest procés torno a estar net per tornar a tenir un comportament impropi.I aquest element, més enllà de la creença religiosa -no estic jutjant ni valorant la creença, sinó un sistema que ha impregnat la nostra societat i la nostra cultura- fa enormement difícil que assumim, restituïm i, sobretot, ens transformem personalment per tornar a evitar el mal en qüestió". Francament, estic segura que tot això del pecat i el perdó sovint s'ha desvirtuat i de vegades en mans de la mateixa Església, però potser aquest senyor faria bé de documentar-se una mica millor, perquè de debò que l'Església catòlica no diu això, sinó que ens hem de convertir, que és tota una altra cosa. Deu quedar molt carca, però jo crec que el sagrament de la penitència (o de la reconciliació, com alguns diuen amb bon criteri) desculpabilitza, allibera i, sobretot, predisposa a no continuar pel mateix camí. I que el perdó (perdonar i que et perdonin) és una bona font de salut mental i un estímul per al bé. No pas per tornar-hi.
En fi. No continuo llegint la revista, perquè vull fer salut. Ohmmmmmmm. 

diumenge, 24 de juny de 2012

Al fons, un punt de suport

Porto malament la crisi. Porto amb massa indignació moltes coses que no m'agraden. Hi ha una indignació positiva, que et mou a posar-te en marxa. Jo em sembla que em moc dins d'una indignació negativa, que em fa agafar ganes de trencar la cara a qui no està d'acord amb mi, i que, per tant, i en previsió de mals més grans, em fa refusar segons quins ambients, segons quins actes. Evito la confrontació perquè em sento impotent i molt agressiva i sé que això no és bo. No ajuda a pensar, no ajuda al diàleg, no fa avançar. És el mateix que jo critico al nacionalisme que sempre m'ha semblat cec, sord, confús. 
Ja vaig fer un espectacle durant la Fira de Mostres de Viladecans, en la qual vaig perdre els papers absolutament amb CDC. Vam tenir unes quantes enganxades, i si bé algun dels "provocadors" és molt bona gent i no costa gens de mantenir-hi l'amistat, amb d'altres em costarà recuperar-me. Sobretot perquè els arguments esgrimits continuen traient-me de polleguera: "estudis? de què serveix a la gent estudiar, si van a l'atur", em deien. I jo pensava mentre l'escoltava que a sobre de parats ens volen incultes i se m'encenia la sang. I ara, el nostre benvolgut, apreciat i mai prou estimat president diu que ICV hauria d'anar a la cua de l'INEM per saber què és l'atur, en un bany de cinisme insuperable. Altres coses no tindrem a ICV, però la veritat és que la defensa dels treballadors i dels seus drets hi ha estat sempre present. Parlen de valors, però els valors es demostren i es defensen quan realment són en perill. I aquí principis i valors se'n van a l'aigüera amb Eurovegas.
Servidora, des d'on sóc, he estat treballant, junt amb altra gent, perquè l'Església es definís sobre el tema. I finalment el bisbe ha decidit fer un escrit que a mi em sembla molt encertat. Perquè estic d'acord amb el contingut (només hi afegiria que també els drets socials de les persones que treballin en semblant projecte perillen) i perquè m'ha agradat el to, gens prepotent i el procés seguit (potser massa clerical, però pel que sembla realment participatiu). 
M'ha fet pensar: 1) que en alguns llocs l'Església encara funciona prou bé; 2) és un gest petit, poc espectacular, però autèntic, que crec que són els que fan falta; 3) no sé si serà útil o no, però és un pas necessari i coherent. I tot plegat m'ha animat força. Sobretot perquè no em sembla una resposta agressiva, i jo necessito mobilitzar-me des de la pau, la constància, la llibertat, ... i amb el cap clar.
De fet la utilitat de tots els gestos contra Eurovegas s'hauria de mesurar per la capacitat de canviar mentalitats. Ara com ara som davant d'Eurovegas. Si el projecte es realitza, haurem fracassat i ens haurem de mobilitzar molt perquè tot plegat es desenvolupi tan dignament com sigui possible. Però si el projecte no es realitza a Barcelona, no haurem guanyat. Haurem de continuar lluitant perquè no aprofitin l'efecte Eurovegas per col·locar-nos qualsevol altra cosa semblant. Perquè el problema d'Eurovegas és que s'han obert diversos melons: el de canvi d'ús del delta, el de la pèrdua de drets laborals dels treballadors i d'obligacions fiscals per a alguns grans empresaris, i el de qualsevol negoci és lícit. Eurovegas és molt escandalós i encara pot suscitar certs rebutjos. Eurovegas light costarà més.
Se'ns gira feina i jo he de trobar com fer-la sense desqualificar ningú. L'agressivitat, la impotència, porten a la violència. I jo voldria aprendre a lluitar des de l'acollida i el diàleg. Contradictòria, oi?



dissabte, 23 de juny de 2012

L'escolania, a Pineda

Ahir al vespre vaig escoltar l'Escolania de Montserrat, que feia un concert a Pineda, promogut per l'Agrupament Escolta Montpalau que celebrava 50 anys d'existència, i pel Centre Cultural i Recreatiu. Molt d'ambient de la ciutat. Unes quantes patums, entre elles el bisbe Francesc Pardo, que va estar molt bé en la seva intervenció tot i una petita relliscada (va confondre Pineda amb Blanes o m'ho va semblar) al més pur estil del "Viva Honduras" del Federico Trillo al Salvador.
Aquests nois estan en forma. Tenen uns solistes vocals i instrumentals (quina flauta!) excel·lents i van cantar acompanyats al piano per Vicenç Prunés, ex-escolà, pare d'escolans, organista i sobretot músic, així en general, que em sembla que és el millor adjectiu. I el programa va estar molt bé. Deuria resultar una mica difícil per al públic no gaire avesat a escoltar música d'aquesta mena, però jo vaig disfrutar de debò: Wessman, Pergolesi (Stabat Mater), Rossini, Fauré (Requiem), Franck, Schubert (dos motets), Pärt (una peça, un parenostre, que resultava gairebé màgica, tan ben cantada per un escolà amb una musicalitat a prova de bomba!), Rutter, Bernstein (Chichester Psalms) i Andrew Lloyd Webber. Bernat Vivancos va adaptar, a més, els Ave Maria de Schubert i de Bach. Dues peces que habitualment per repetides, conegudes i no sempre gaire ben interpretades, gairebé he avorrit. Vivancos hi va injectar la seva particular atmosfera harmònica, fent cantar els escolans distribuïts en cercle per l'església i la veritat, és que va ser simultàniament un redescobriment de les peces originals i un apropament a la música religiosa més actual. Van cantar com a bis una peça de Pau Casals (L'"Oració a la Verge de Montserrat"), que us poso més avall en una interpretació a la parròquia de Santa Maria del Taulat, del Poblenou de Barcelona, la sardana Marinada de Pérez Moya, i, com no podia ser d'altra manera el Virolai.
Era el comiat en concert també del grup més gran d'escolans. Va ser un moment emotiu per a tothom. Em va impressionar veure'ls cantar això del "no m'oblidis Moreneta" tan emocionats. Em va connectar amb tot allò que al meu grup de revisió de vida hem compartit sobre la mort. Hi ha molts moments en què has de deixar coses que t'estimes i que t'agraden i que t'aporten seguretat i formen part de tu. Sents la pèrdua però sovint no et pots imaginar ni intuir, i menys en l'edat d'aquests nois, la quantitat de coses que podràs viure al llarg dels anys i que et faran profundament feliç, encara que arribin acompanyades d'altres incerteses o de moments durs. Jo m'imagino la mort  ben bé així.
Molt contenta de col·laborar amb l'Escolania venent discs i revistes en una paradeta. Vaig fer poc calaix (confio que no m'acomiadaran!), però m'ho vaig passar d'allò més bé. De fet, potser bona part del públic de Pineda va anar a escoltar l'Escolania per tot el que representa dins la cultura catalana. I en canvi, els turistes que hi havia hi van anar per raons més estrictament musicals. Aquests van ser bàsicament els compradors de CD's.

diumenge, 17 de juny de 2012

Els premis Al Vent i el rave lleig

El grup de Caviga en el moment de recollir el primer premi
Amb sentit de culpabilitat, perquè hauria de ser a la mani d'Eurovegas i no davant de l'ordinador, em poso a escriure alguna de les múltiples coses que volia compartir amb vosaltres. La veritat és que això d'Eurovegas em sap greu, però ha pogut més el descans de fer la declaració de la renda, que sempre és un pal, de posar al dia els antivirus de tots els ordinadors de casa, i d'anar traient-me de sobre feines endarrerides, en l'única tarda que realment em quedava "lliure", si és que es pot dir així, del cap de setmana. He tingut activitat diverses (revisió de vida, sopar amb amics que feia temps que no veia, endreces d'armaris que ja no podien esperar més, i algun etcètera...).
Dissabte al matí el vaig dedicar a en Jordi. Vam anar a una iniciativa que està la mar de bé. L'Associació Al Vent promou un concurs literari de narrativa per a Discapacitats Intel·lectuals. Dissabte es proclamaren els guanyadors de l'edició d'enguany i es lliuraren els premis. Unes sis-centes persones, pel cap baix, al teatre Artèria Paral·lel (gentilesa de l'SGAE, que ben amagadet, també té cor). Rostres somrients, expectació... Sempre em sorprèn la capacitat de nois i noies, i de les seves famílies, per mantenir aquesta alegria permanent. 
L'espectacle el va presentar Xavier Graset, i hi va haver l'actuació d'un mag. Diu que es reben uns tres-cents treballs, que revisa un jurat format per Oriol Izquierdo (Director de la Institució de les Lletres Catalanes), Lali Ribera (Poeta i professora de Narrativa i Estil d'Escriptura de l'Ateneu, Ramon Muntaer, Director de la zona Mediterrània de la SGAE, i Vicent Sanchis, periodista i Vicepresident 1er. d'Omnium Cultural). No s'hi posen per poc!
En Jordi hi ha participat en diverses ocasions. Sempre carregat d'il·lusió i preparant-se per sortir a recollir el premi... que no ha guanyat mai. Però no es deixa desanimar. A mi em sap una mica de greu, perquè veig que el format de concurs d'una banda és un bon estímul, però de l'altra els fa entrar en una dinàmica competitiva una mica excessiva. Deu ser un reflex del futbol o de l'esport i, com sempre, un bon mirall de tots plegats. Sempre necessiten que algú els digui que són els millors. Però vaja, a la pràctica, la decepció inicial és molt petita al costat de la satisfacció de l'espectacle, el diploma i la bossa plena d'andròmines i llaminadures que s'enduen cap a casa.
Però aquest any Caviga es va endur el primer premi de treball en grup pel conte El rave lleig, una delícia,  i una "delicatessen" (on trobareu raves que ballin la lambada a les amanides si no és a Viladecans i abans d'Eurovegas?). En fi, bona vesprada!

dissabte, 9 de juny de 2012

Les monedes d'en Ramiro

Un acte de la Pastoral Obrera de Sant Feliu, dijous passat
La seguretat, la salut. Aquestes són les dues monedes de què, com la vídua de l'evangeli, en Ramiro es desprenia per continuar treballant a favor de la gent. Aquesta vegada des d'Honduras, on d'aquí a poc tornarà a començar de nou als seus 76 anys. La seguretat, perquè s'instal·larà a casa d'uns companys jesuïtes, a Tocoa, en una zona considerada de risc, amb misèria i delinqüència. I la salut, perquè per atendre aquesta arítmia emprenyadora no podrà recórrer a la proximitat del CAP. Hi va una mica espantat, disposat a treballar tant com pugui i disposat també a tornar si no s'hi acaba d'adaptar. Igual com va anar a Haití - us en vaig parlar en el seu dia- i va sobreviure al terratrèmol, jo crec que ens enterrarà a tots. 
Aquest home d'una intel·ligència extraordinària, i d'un humor fi, va optar pel món obrer. Va fer vida laboral i sindical fins a la jubilació i ara no para. I a mi m'anima i m'omple de confiança i m'ajuda a relativitzar les coses.
Això de les dues monedes ha estat la seva aportació a la pregària d'aquest matí (Mc 12,38-44) a la reunió de la Pastoral Obrera de Catalunya. Una reunió reeixida, amb gent que valoro molt, com la Carme Rodríguez o en Pepe Rodado, que deixa la seva tasca de delegat de pastoral obrera i de rector parroquial, per passar a l'anonimat del treball (per ser realistes, de l'atur) manual. Ha vingut també el bisbe Taltavull, amb ganes d'implicar-se en el tema, interpel·lant i deixant-se interpel·lar. I la qualitat de la gent de Lleida, i de Tarragona, i de la JOC, i de les religioses en barris. Som quatre gats i ens anem fent grans, i hi ha pocs consiliaris i la JOC és minoritària... Una goteta en el mar eclesial i social. Però em sembla que és una goteta fèrtil. Hi pensava l'altre dia, que vaig assistir a un acte de CCOO a la Comarca en què es parlava de Joan García Nieto, tot un personatge. La gent no el recorda tan afectuosament per grans èxits en la seva lluita obrera, sinó per l'esperança que transmetia, l'amistat, la coherència, el compromís tossut. 
Quan sigui gran m'agradaria ser com tots aquests personatges.

dijous, 7 de juny de 2012

Privilegis fiscals

Fa uns quants dies que la mala llet acumulada en relació a tota la situació política, econòmica, judicial, sembla que ha agafat un nou punt de mira: els privilegis fiscals de l'Església. Bé, si són privilegis, a mi ja m'està bé que es paguin. Servidora, com molta altra gent d'Església, tampoc no en volem de privilegis. La llei, igual per a tothom. Em sap greu el to irat i l'ús de la demagògia, però.
Perquè no acabo d'entendre que siguin precisament alguns partits els qui encapçalin aquesta mena de campanya. Sobretot perquè els partits, tots els partits, en tenen molts de privilegis fiscals i a més reben molts i molts diners de les arques públiques, sense que sovint ni tan sols es dignin a presentar al Tribunal de Comptes els seus números. No conec gaire el tema, però us en puc fer una llisteta:
- Els diners dels grups municipals, i els que es recuperen després de les eleccions en funció dels vots, cosa que no els ha impedit a la majoria d'empenyar-se fins a la bandera i de demanar condonacions a aquests bancs i caixes que després acabem subvencionant els treballadors.
- Els diners dels càrrecs públics i de confiança que van a parar als partits; ja he viscut i en primera persona com alguna d'aquestes nòmines estava sobrevalorada justament perquè ja es comptava que una part aniria al partit. En alguns casos també he vist que era més important tenir una "plaça" assegurada que no pas la feina que feia qui l'ocupava.
- Les exempcions fiscals de què frueixen les fundacions dels partits, fundacions que malgrat les seves finalitats tots sabem que serveixen per gestionar la vida econòmica del partit. A part de les subvencions públiques rebudes, com va ser el cas de Convergència, que en rebia del Palau de la Música, elles i els seus donants reben un tracte fiscal molt favorable, no sé si gaire o gens controlat.
- Les exempcions fiscals dels militants, que descompten la quota del partit de la declaració de la renda.
- Segons vaig llegir al Periódico, tampoc els locals dels partits no paguen IBI.
Bé, dic això des de la doble militància, eclesial i de partit, i des del convenciment que si cal pagar, paguem tots. I cal, però una mica més de coherència per part dels polítics no estaria gens malament.
Jo no veig que l'aportació a la societat dels partits sigui necessàriament molt superior a la d'altres organitzacions, i una mica més d'austeritat en les campanyes i en la seva activitat no els faria cap mal. Viure de les quotes i d'unes subvencions força més reduïdetes, pagar els seus deutes potser seria una bona forma de reformar la política.
I el mateix que dic dels partits dic del futbol. ¿Ja estan al dia d'Hisenda tots aquests grans equips? ¿Per què tenen descomptes en l'IBI? ¿O és que tenia raó l'Alvarez Cascos i el futbol és d'interès general? ¿Ja cotitza suficientment tota la pasta que mou el Barça i que ningú no sembla qüestionar?
I per cert, el Rouco em produeix urticària. Però crec que té part de raó quan diu que un increment de l'IBI el pagaria Càritas. Perquè si els edificis de culte no cotitzen i sí ho fa la resta, la resta, generalment, són edificis de tipus social. Càritas i la resta de l'Església gestionen els seus pressupostos a part. I l'Església hi destina un percentatge molt petit. Però és cert que Càritas es beneficia justament de la infrastructura (locals, bàsicament) eclesial. Si l'hagués de pagar li costaria molts diners.