divendres, 28 de febrer de 2020

Déu discapacitat


Que les persones amb una discapacitat intel·lectual important són també imatge de Déu no ho havia pensat mai fins que no vaig estar preparant un número de la revista Galilea.153 que edita el CPL, que tractava justament sobre la litúrgia i les persones amb discapacitat. Això que a casa en tenim una, de persona així. Si és que és políticament correcte parlar-ne en aquests termes.
Perquè la veritat és que crec que està relacionat un fet amb l’altre: d’una banda, no reconèixer també en la tan humana discapacitat un tret de Déu; i de l’altra, el canvi continuat de denominació de “la cosa”, que fa que cada vegada que en parles t’hagis de preguntar si encertes la paraula.
Sembla ser que ara es parla de persones “amb diversitat funcional”. “Discapacitat”, “minusvalidesa”, per descomptat “deficiència” són paraules que es consideren pejoratives. Segurament ho són, sobretot si en comptes de parlar de persones amb “discapacitat” els convertim en “discapacitats”, com si el subjecte fos incapaç de res en cap àmbit. De fet a mi la manera que més m’agrada és reconèixer que tots tenim capacitats i discapacitats. Això sí, hi ha unes discapacitats que segurament són importants però que podem dissimular millor i n’hi ha unes altres que ens fa mal constatar que resulten invalidants per poder viure de forma autònoma. Aquest embolic terminològic no em sembla menor, perquè posa en evidència la dificultat que tots tenim per acceptar no només la diferència, sinó una desigualtat no sempre fàcil de revertir. És una forma de mal, o de patiment si voleu, que no lliga amb el nostre tan civilitzat mite de controlar-ho tot. Fins al punt que molta gent considera que una vida així no val la pena de ser viscuda. De fet encara hi ha una altra manera d’enfrontar aquesta mena de misteri de dolor, que és parlar d’aquestes persones idealitzant-les de forma embafadora, una mica flower power, amb tots els respectes, com si fossin una mena d’àngels.
¿Però viure de forma autònoma sempre i a tot arreu no és també un mite? De fet la fragilitat, la dependència mútues no tenen bona premsa, encara que la infantesa, la malaltia, els accidents, la vellesa, tossudament ens recorden que necessitem dels altres per viure. Enmig d’un cert individualisme narcisista, l’acollida -deixar-nos acollir mostrant la nostra vulnerabilitat- sempre ens costa. Mola més veure’ns com a salvadors del món que no pas com a “salvats” pels nostres veïns, com si hi perdéssim la dignitat.
Doncs aquesta és la discapacitat que jo crec que Déu va voler compartir. Quan veig Déu en la discapacitat, no hi veig tant la cara amable i afectuosa de la síndrome de Down (que també), sinó que hi veig la disposició per deixar-se estimar, acompanyar, conduir, curar, pels altres. En el cas del Fill de Déu, per uns altres amb moltes, moltíssimes discapacitats de tota mena. Però Déu no tem la incertesa i fa confiança.
(Publicat a la revista Foc Nou)

dissabte, 15 de febrer de 2020

Escola pública, escola concertada. Més enllà de l’aparença

Em sembla que és molt imprudent per part meva ficar-me en el jardí de l’educació sense coneixement de causa. Però és que fa dies que sento grinyolar les frontisses de l’escola concertada en relació a la pública pels projectes d’inclusió universal de nois i noies amb algunes dificultats d’escolarització. 
Desconec el projecte i no sé si està ben o mal plantejat. Intueixo la voluntat que hi ha al darrere de distribuir els factors que poden comportar dificultats per a mestres i alumnes, entre totes les escoles i no només entre les públiques, i, en principi, em sembla raonable. Es fa difícil, però, de valorar correctament tot plegat perquè el tema escolar sembla permanentment inflamat i quan es toca surten visions al meu entendre molt ideologitzades i poc realistes, defensores de l’escola pública i laica d’una banda i de la llibertat d’elecció per l’altra.
Que l’escola pública ha de ser de màxima qualitat per a mi és un imperatiu. Sobretot perquè hi van a parar tots els nens i nenes que no poden triar, bé per motius econòmics, bé perquè els seus pares no ho valoren o no s’ho plantegen o no poden fer-ho per circumstàncies diverses. Per tant ha de ser una escola especialment motivadora i acollidora, una màquina d’equilibrar desigualtats de tota mena i una forma de prevenir l’exclusió social. I per tant no puc entendre de cap manera les retallades en matèria d’educació, una bomba en la línia de flotació de la futura cohesió social.
Ara bé, dit això, a mi l’escola concertada no em fa nosa. Perquè part de l’escola concertada té una clara voluntat d’escola pública i inclusiva (és el cas dels escolapis del barri del Raval de Barcelona o de tantes escoles vedrunes, per exemple) i perquè l’esperit fundacional de moltes escoles cristianes era precisament obrir l’escola a nens (i sobretot nenes) que per raons socials no hi tenien accés. Una altra cosa és que amb el temps s’hagin anat convertint en escoles més aviat de casa bona i han perdut els seus orígens. Però encara els salesians són en barris molt difícils o els jesuïtes mantenen escoles a Bellvitge. Són apreciades moltes d’aquestes escoles per la competència del seu ensenyament, encara que aquesta qualitat no té gran cosa a veure amb l’escola cristiana (Francesc Torralba dixit, i jo hi estic d’acord), que és l’etiqueta que moltes escoles es posen. Per a mi una escola cristiana és la que viu els valors de l’Evangeli. I això passa també en moltes escoles públiques, encara que potser els seus protagonistes no en siguin gaire conscients.
Jo crec que al darrere d’aquesta inflamació entre la pública i la concertada hi ha molts altres motius que no s’expliciten: com el fet de les diferències laborals enormes entre el personal d’unes i altres; el fet que sovint les autoritats col·loquen infants amb famílies vulnerables en escoles concertades però no es fan càrrec de les despeses que generen (a la Sagrada Família de Viladecans, les monges pagaven de la seva butxaca aquestes despeses!) i el fet que la diversitat escolar és també un valor, sempre i quan es respectin unes condicions bàsiques. Per no parlar que jo he observat de vegades voluntat elitista no pas entre profes o entre religiosos, sinó entre pares i mares, tant de la pública com de la concertada. Recordo una escola pública de Barcelona on els pares tractaven d’influir en la compra de llibres de text i material cars com a element dissuasiu respecte a la població gitana.
Perquè de fet l’escola concertada que es diu cristiana (entenent per cristiana la formació específica dels alumnes en aquest tema) no ho és tant com semblaria. Perquè llevat dels fonamentalistes (que també n’hi ha, és clar), l’escola cristiana s’esforça per acollir tothom i bona part del seu alumnat -i de les famílies- té un escàs interès en els temes pròpiament cristians. Molts alumnes surten sense conèixer coses bàsiques del cristianisme, malgrat l’ambigüitat entre catequesi i coneixement objectiu, pròpiament dit, del fet religiós.
En fi, que crec que aquest tema, com tants d’altres, podria ser font de mútua col·laboració i no d’ariet ideològic, però no sé pas si ens en sortirem.