diumenge, 22 de març de 2015

Amb en Ramon, a La Molina

Ahir el meu grup de revisió de vida vam anar a La Molina. La neu i la pluja hi van donar un toc especialment íntim. Al matí vam estar treballant els "deures" de l'ACO, una revisió de vida sobre el tema del curs: "La fe en Jesucrist, un motor per viure i compartir". Però de fet pujar a La Molina tenia com a objectiu trobar-nos amb en Ramon, company del grup molt estimat, que va morir al maig passat i les cendres del qual reposen al peu d'un gran arbre, en un lloc que li agradava especialment.
Ocasió per a la nostàlgia, i és cert que tot plegat ho va ser una mica, de nostàlgic, inevitablement.  De fet no està gens malament deixar-nos tocar per l'enyorança i trobar-lo a faltar. Però la trobada també va ser moltes més coses. 
En primer lloc, la constatació que en falta un... i n'arriba una altra. Un nou membre al grup, una nova experiència, una nova visió, un nou conjunt. Viure és moviment i és relació que es renova. I ens hem de resituar i tirar endavant.
En segon lloc, vam poder constatar una vegada més que cadascun de nosaltres viu la fe de manera ben diferent al veí: amb més o menys vinculació a la parròquia, amb accents jesuïtics, o mellonians o contemplatius; amb poca o molta pregària; amb dejuni (això em va venir de nou) o no; amb més o menys acció; amb la dificultat força comuna de transmetre als fills la nostra fe (molts dels nostres joves es manifesten agnòstics però es comporten molt cristianament, o sigui que ja veurem com evoluciona tot plegat, i en qualsevol cas millor així que a l'inrevés). Vam constatar una certa fam comuna d'espiritualitat i per tant serà un aspecte que reforçarem en el grup: fer un recés tots junts de tant en tant; un tastet de meditació; no córrer a la revisió de vida i aturar-nos més en l'evangeli... Ganes de viure l'ACO més en grup. I l'interrogant de si els nostres moviments (l'ACO, la JOC, la Pastoral Obrera, la GOAC) sabrem estar prou atents i compromesos en mig de la gent que pateix la crisi i si sabrem transmetre això que vivim a la resta de l'Església. Potser constatem alguns tics "auto referencials", que diria el papa i que ens caldria superar: dit d'una altra manera, l'ACO, la JOC, ens han d'ajudar a anar enfora, a trobar nous llenguatges, a fer-nos presents de noves maneres, i no a mantenir-nos en la calidesa dels nostres grups i rutines.
Vam acabar el matí amb l'Eucaristia, seguint la mateixa pauta que ens va deixar en Ramon per al seu funeral. Em va recordar la intensitat d'aquesta altra que fa un temps us vaig comentar. Tanta literatura teològica i la veritat és que ja coses que només es poden viure i resulten ben difícils d'explicar. Deuria ser una missa que no passaria la prova del cotó dels liturgistes, però que estic segura que té molt a veure amb l'experiència d'Emaús.
I a la tarda, sota la pluja, l'arbre i la fita d'en Ramon. Ha estat un dia feliç, per recordar i per empènyer-nos a tirar endavant.

divendres, 20 de març de 2015

El Miracle de Bach


Feia molt de temps que ho esperava: el cap de setmana passat vaig estar al santuari del Miracle, en una audició comentada, que va durar tres dies, de la Passió segons sant Mateu de Bach, amb un especialista de luxe: Jordi-Agustí Piqué, músic, teòleg, monjo i degà del Pontifici Institut Sant Anselm de Roma. Amb tots els respectes, una patum.
Bé, però la cosa tenia més atractius. Per dir-ho en termes musicals, el Miracle sempre fa ressonar harmònics de l'inconscient -o de l'ànima- que no sabies ni que existien, i ja tenia clar que hi trobaria bons amics i una natura exuberant. De fet, érem una cinquantena i hi cabíem justet justet.
Val a dir que amb la música barroca la gent de la meva edat hem fet l'itinerari de les interpretacions "romàntiques" (lentes, solemnes, amb instruments moderns, gran quantitat d'intèrprets, i estils vibrants) a les que intenten reproduir com sonava la passió a l'època de Bach. El tema és que en una sala de concerts es reprodueix amb fidelitat tot, tot, menys el que en aquest cas n'és l'ànima: la fe cristiana de Bach. De fet, en Jordi A. Piqué ens deia que pròpiament potser hauríem de dedicar un dia sencer a l'audició... asseguts en bancs de fusta, fent dejuni i amb uns quants sermons intercalats. Per la vostra tranquil·litat sapigueu que vam menjar molt bé, que vam estar còmodament asseguts i que els sermons ens els vam estalviar (bé, vam tenir un sermó amb què no comptàvem, però aquest és un altre tema :)).
És impossible resumir-vos aquí tot el que vam treballar. Vam començar amb aquell text tan bonic de les lamentacions: "O vos omnes qui transitis per viam attendite et videte si est dolor similis sicut dolor meus", el qual musicalment ha donat molt de si i ha estat tractat per grans compositors. Es tractava de posar atenció i de contemplar el dolor de Jesús, en el fons el dolor del món i el nostre propi. He de dir que en acabar el text d'aquesta obra de Bach, que consisteix en el relat evangèlic de Mateu amb intercal·lacions de poemes de Pikander d'estil pietista (que sempre em semblaven una mica excessius) i corals participatius, per mi va prendre tot un altre sentit molt més profund i emotiu. De fet, Piqué comentava que hi ha tres menes de personatges, a la passió: els individuals (Judes, Pere, Pilat, la seva dona, Caifàs, el soldat...), els col·lectius (els ancians, els deixebles, la turba...) i nosaltres mateixos, a qui Bach ens fa participar a través dels corals, però també a qui en definitiva la Passió s'adreça i interpel.la.
Aquest "passar" de Jesús davant nostre (no "passar de", sinó "caminar amb") aporta un ritme propi que sovint es nota en la música (Piqué parlava d'elements propis també de la música "màquina" dins la Passió) i acaba esdevenint una "Epifania", una manifestació de Déu. És el complement de l'altra Epifania, la de Reis. 
De fet, els personatges de la Passió, els individuals i els col·lectius, reaccionen davant Jesús de formes molt diferents. Un exemple: Pere i Judes es penedeixen dels seus actes, però mentre Judes es desespera i es penja, Pere plora i es penedeix (i és perdonat). És com si a tots ens fes la pregunta: "I tu qui creus que sóc jo?". 
En fi, de tota manera, crec que a banda de la intenció cristiana de l'obra, el tema del dolor, de la injustícia, és prou universal, i la música és d'una bellesa tan gran que no cal ser cristià per fruir-ne. 
Com a curiositat, vaig descobrir que la música inicial de la Passió (Kommt ihr Töchter) era un tema comú a l'època, també conegut per Cererols que va escriure "¡Ay, qué dolor!". I també es va parlar de dues aproximacions a la Passió que m'agradarà veure i escoltar: la versió mig representada de Simon Rattle (amb Peter Sellars, "enfant terrible" de l'òpera) i una pel·lícula que descriu la preparació d'una representació de la Passió que es diu Erbarme dich i que també compta amb Sellars. En fi, molt suggerent tot plegat...
Per cert, la sessió es va acabar amb un concert extraordinari d'en Jordi A. Piqué a l'orgue. Va ser breu, però intensíssim, sobretot la improvisació a partir del tema del coral "Oh Haupt voll Blut und Wunden" (Oh testa lacerada). 
L'any vinent toca la Missa en si menor de Bach. Us animeu?

Ciutadans de segona?

Aquest dimarts passat l’equip de pastoral obrera del bisbat de Sant Feliu vam organitzar una taula rodona sobre la immigració a Gavà. Hi vam convidar el bisbe Agustí (que ha pres part en les onze taules que fins ara hem muntat!), l’Agustí-Germán Agustí, diaca permanent i regidor del l’Ajuntament de Gavà i en Flaio, un immigrant de Mali que va arribar a Espanya en pastera i que actualment viu a Rubí i que ens va explicar el seu itinerari vital des de Mali fins avui.
L’equip ens ho havíem plantejat perquè ens semblava que en època d’eleccions i de temptacions d’utilitzar el tema de la immigració com a projectil i esquer per captar vots, és bo ajudar-nos a reflexionar a fons sobre el tema. De fet, potser ha estat la taula rodona més minoritària que hem muntat fins avui. És un tema que no mou gaires adhesions i ni tan sols la presència del bisbe aconsegueix mobilitzar els cristians. Ni la tossuderia del Papa amb el símbol de Lampedusa aconsegueix moure’ns, potser perquè el tema ens depassa i perquè no es veuen clars els fils entre la nostra petita i limitada acció i la resolució dels problemes que causen la immigració.
La veritat és que aquesta vegada, a diferència d’altres, vam fer una opció només eclesial. Sempre intentem, ja que el nostre tema de fons no és només la nostra condició de cristians sinó també els efectes de la crisi, connectar d’alguna manera amb el món civil: fer-ho en un local no religiós (aquesta vegada ho vam fer en una escola concertada, la de la Immaculada Concepció) o convidar-hi persones i grups que també treballen en el tema des del sindicalisme, la política o l’acció social. De fet en Germán Agustí, el diaca, és regidor i en aquest sentit connecta bé amb el món civil, però, amb el seu permís, diria que és un personatge singular, que viu amb passió i al marge de les institucions la seva molt generosa dedicació a drogaaddictes, gitanos i immigrants,  i que de fet és força crític tant amb el sistema polític com amb el sistema de  Serveis Socials. Tant és així que al llarg del debat el bisbe Agustí i en Josep, que era entre el públic, van rescatar la utilitat de la política.

Jo em vaig sentir una mica incòmoda. D’una banda perquè la pobresa sempre interpel·la i la duresa de la situació d’en Flaio impactava, tot i que si era allà és perquè d’una manera o altra rebia ajut. També perquè en el nostre cartell, l’immigrant no tenia ni nom –no sabíem bé qui vindria en el moment de fer-lo- però això és un indicador de la nostra escassa capacitat de connectar amb el col·lectiu i també de la nostra tendència a parlar d’ells sense comptar-hi. Flaio a més no entenia el català i parlava amb força dificultats el castellà. La comunicació aquí, doncs, també fa aigües. D’ell esperàvem el testimoni, i ho va fer molt bé. Però som lluny encara de comptar amb un discurs, un relat social i de futur que enllaci amb el nostre. Els immigrants són com són, i no com la imatge que ens en fem. És el mateix que ens passa al nostre grup de revisió de vida: en la teoria tots estem disposats a acollir una persona immigrada, però a la pràctica és una dificultat que no parli català i intentem gestionar-ho tot plegat com podem, però amb una certa resistència que requereix l’esforç de tots (però ens n'estem sortint :))
La intervenció del bisbe em va agradar molt. D’entrada perquè en aquest tema els bisbes sempre han respost adequadament, jo crec. En la teoria,  i també en la pràctica, perquè no solen haver-hi gaire problemes d’acollida dins l'Església. Una altra cosa és que els cristians passem de la primera acollida i de l’atenció a emergències, al canvi social i polític que ha de convertir els immigrants en ciutadans de primera, com nosaltres. Aquí la concurrència vam reconèixer que el tema ens depassava i molt. El bisbe va acabar apel·lant a la humilitat i a la creativitat i va glossar la figura de Teresa Losada, tot un referent al nostre bisbat.
La taula va acabar amb una imatge d’en Josep Maria Domingo, sempre optimista: heus  aquí una taula rodona-pastera on un bisbe, un diaca, un immigrant i una dona amb voluntat militant, naveguen esperançats en les difícils i remogudes aigües de la incertesa. La feblesa i la precarietat són marca de la casa, però l’important és sortir a navegar.

L’Església ha d’acollir les persones vinguin d’on vinguin. Tant de bo sapiguem actuar en conseqüència i transmetre-ho a la resta de la societat.