dijous, 31 de juliol de 2008

Les Santes d'una barcelonina que viu a Viladecans

De fet no sé què més es pot dir de les Santes, després de llegir la sèrie de set escrits d'en Ramon Bassas. A casa les Santes, l'ofici i la dormida de gegants, són també una petita tradició i una bona ocasió de saludar els amics mataronins amb qui fa temps que no ens veiem.
De les santes, jo en destacaria diversos aspectes que m'agraden especialment. D'entrada em diverteix la tradició, el dia 27, de rebre els regidors, que es troben a l'Ajuntament abans d'anar a la missa, amb una banda de música. L'entrada de cadascun és acollida amb un fragment de marxa. És inútil que intentin passar desapercebuts: la banda els persegueix. I resulta curiós de veure com cadascun afronta els seus minuts de glòria musical, amb corredisses incloses.
M'agrada també el fet que el consistori en pes vagi a ofici, tot i saber que és una acció cada cop més controvertida. En valoro el fet que l'Església de Mataró aquell dia s'obri explícitament a la ciutat i rebi les persones que la representen. I m'encanta veure el rector, vestit amb trajo i corbata, mudat, rebent les autoritats. I des del punt de vista ciutadà m'agrada el reconeixement de l'origen cristià de les festes i, sobretot, el fet d'escoltar una de les poquíssimes misses "clàssiques" que encara són vives com a obra litúrgica i no com a concert. La música de mossèn Blanch sembla una òpera de Bellini o de Donizetti, i és encantadora. Enguany hi havia convidats representants de la comunitat musulmana, cosa que té mèrit, pobres, perquè l'ofici dura ben bé tres hores, però que hi afegeix un altíssim valor de convivència. He de dir que em sembla una llàstima que la passejada de les autoritats des de l'Ajuntament fins a Santa Maria vagi acompanyada de crits o de llançament d'objectes. Hi ha molts moments per expressar el descontentament o la discrepància. No cal fer malbé la festa a ningú.
M'agrada el fet que el cor no estigui format per una entitat concreta, sinó per totes les persones que hi volen cantar, senzillament. M'agrada trobar-hi la Maria Escalas tocant i un munt d'amics cantant. I m'agrada, finalment, veure l'elegant Rovafaves, el meu gegant preferit, i la canalla cridant el "No n'hi ha prou" de rigor, cada vegada que els gegants pretenen entrar al cau de l'Ajuntament per dormir-hi en pau.
(Mercè Solé)
Per cert, la il·lustració correspon al cartell de les meves primeres santes, l'any 1995. Aquestes Juliana i Semproniana fent una copa imprimeixen caràcter

dimecres, 30 de juliol de 2008

Feina fuig, mandra no em deixis!

Aquest és l’eslògan d’aquest temps de vacances. Fa uns quants dies que hem tornat d’Otsagavia, un poble encantador a tocar del bosc d’Irati, la “selva d’Irati”, que diuen els mapes navarresos. I no és una exageració per descriure aquell bosc que em recordaven els contes que llegia quan era petita.

Molt de temps per mandrejar, per caminar, per llegir. Per sentir parlar euskera i per contemplar els pelegrins del camí de Sant Jaume que, plens de bona fe, fan la seva ruta a través de Roncesvalles.

Cada vegada ens fan més falta unes vacances tranquil·les, sense el neguit d’haver de visitar res, simplement per respirar sense obligacions. I és una sort i un privilegi poder fruir-ne.

De fet he pensat sovint en el blog i en les coses que m’hagués agradat escriure-hi, però he estat incapaç de comentar res ni del que veia ni del que llegia, i això que tot plegat era ben suggerent. També ho vaig pensar diumenge, a les Santes de Mataró, que m’encanten. Però a l’hora de la veritat res de res. Encefalograma més pla del que ja és habitual.

Total, m’he estat debatent entre la mandra i l’obsessió blocaire. Veurem qui guanya. Però les obsessions no són una bona cosa... I les vacances també són temps de trobada amb les persones amb qui no tens gaire temps de comunicar-te habitualment, de posar ordre a la casa (buf) i a la vida... O el no res...

(Mercè Solé)

dijous, 24 de juliol de 2008

Les assignatures pendents de l'esquerra (i 3)


La tercera assignatura pendent és la forma d´afrontar el fet religiós. Molta part de l´esquerra està condicionada encara per la visió d´August Comte de la teoria dels tres estadis de la humanitat: primer estadi: teològic, segon: metafísic, i tercer: sociològic, en el qual despareix la visió religiosa i filosòfica de la vida i del món. Es una perspectiva europo-centrista i molt simplista, que decideix que la religió està present en una etapa infantil de la humanitat, i per tant si algú la segueix ho és un immadur, o és un malalt. La religió és percebuda com quelcom antiquat, reaccionari, conservador i malaltís o destructiu.

L´anàlisi marxista, tot i que aporta una visió crítica molt encertada, sobre les derivacions i dimensions alienants i ideològiques ("tapadora" de les autèntiques esclavituds i opressions de les persones: "la religió són les flors que tapen les cadenes", dirà K. Marx), depèn molt encara de tal concepció comtiana i cientista, que li impedeix reconèixer el fet religiós, com un fet constant, perdurable, inscrit en la condició humana i en la dels pobles. Per Marx la religió està destinada a desaparèixer, sinó no serem alliberats, no serem veritables persones.

Quim Cervera

dimarts, 22 de juliol de 2008

Les assignatures pendents de l'esquerra (2)

En la segona assignatura es tracta d´elaborar teoria i pràctica per fer notar les relacions entre la lluita per la justícia social, la transformació de les estructures econòmiques, polítiques i culturals a favor de les classes subalternes, amb la lluita per les sobiranies nacionals, pels processos d´autogovern legítims en especial de les nacions submises i de les petites nacions, que normalment tenen un nacionalisme de defensa , més que de conquesta.

Aquesta assignatura pendent demana imaginació, intel.ligència i lucidesa tant per posar raó amb un sentiment de caire emotiu com és el nacionalisme, com evitar la manipulació política i calculadora de tal sentiment.

També exigeix superar la inhibició, el menyspreu, la reducció o la supeditació al conflicte de classes, de les reivindicacions nacionals. Actituds que l´esquerra acostuma a tenir, amb les conseqüents incomprensions. A la vegada, cal des de l´esquerra, oferir un plantejament teòric i estratègic en el que ni el conflicte nacional amagui la lluita de classes (aquest perill més aviat el té la dreta), ni el conflicte de classes i el desigual repartiment dels bens i serveis tapi la dialèctica entre nacions. El "antes roja que rota" de la dreta espanyola, pot ben bé incloure la voluntat que no sigui "roja" perquè en alguns llocs si "se rompe" serà "roja", i si esdevé "roja", "se romperà".

Penso que és bo que l´esquerra es pregunti per què tendeix instintivament a afavorir el nacionalisme de gran nació, fins i tot inconscientment, o a no valorar el sentiment d´identitat nacional, el que pot amagar un "nacionalisme" de conquesta acceptat com a "normal"? quines pors amaga? Quines experiències històriques, quines tradicions la condueixen a pensar que el nacionalisme té components "sempre" o "quasi sempre" "intolerants", "fanàtiques", "viscerals, indomables", "bèl·liques", "racistes", "burgeses" ...? Cal dir que moltes tendències nacionalistes així, en algun moment s´han comportat. Però, no caldria fer tipologies de nacionalismes i distingir? No caldria veure quin ha de ser el grau d´estat de les petites nacions dins d´Europa? Finalment és convenient preguntar-se per la gestió dels sentiments des de l´anàlisis política, tenint com a punt de partida el reconeixement realista, seriós i respectuós , tot evitant la manipulació dels mateixos. Aquesta reflexió tant és pertinent envers el sentiment nacional, com envers el sentiment religiós. No serà que l´esquerra no ha incorporat encara una teoria antropològica que sàpiga combinar raó i sentiment, càlcul i anàlisi "freda" amb fets "càlids", plens d´afectivitat , adhesió i respecte al dret, a llei ...i a la tècnica amb l´experiència vital, humana de les persones... Possiblement per això el món de l´esquerra socio-política, també té dificultats per auto-comprendre´s en les seves pròpies reaccions emotives, i per entendre els forts i abundants mecanismes "primitius", impregnats d´emotivitat de molta part de les famílies i persones de la classe obrera, els interessos de la qual vol servir. Entre aquestes emotivitats hi ha l´instint de supervivència, el sentit de defensa de la família, els estereotips ètnics i nacionals, les religiositats, les supersticions, les enveges, els protagonismes, els caciquismes socials i populars, etc. que cal afrontar en qualsevol diagnòstic i programa polític que vulgui canviar les coses.

Quim Cervera

diumenge, 20 de juliol de 2008

Les assignatures pendents de l'esquerra (1)


L´esquerra sociopolítica té pendents algunes assignatures. Les que crec més importants són: la forma d´afrontar la relació entre l´Estat i la societat civil, el tractament del fet nacional i l´encaix del fet religiós. Les tres qüestions tenen relació entre elles.

En la primera es tracta d´assolir un nou pacte entre Estat i societat civil per evitar tant l´escull de la versió esquerrana tradicional en la gestió estatalista del benestar, dels serveis socials , de l´ensenyament, de la sanitat, ...com evitar la versió massa mercantilista de la privatització de tals serveis (la por a que així sigui, pot portar a l´esquerra a reforçar la "rutina" i retorn estatalista).

Caldria veure doncs què li pertoca a la societat civil, és a dir, a les entitats, a les associacions i d´entre elles, a les esglésies i què els hi pertoca a les administracions municipals, autonòmiques, estatals, i quins pactes i convenis cal fer en cada cas en vistes a l´estabilitat i a l´eficàcia, sobre tot per compensar les desigualtats, exclusions i pobreses que crea el neocapitalisme imperant.

Caldria preguntar se quin és el paper del voluntariat social, perquè ni caigui en les temptacions de fer gratuïtament el que cal que faci l´estat, ni de pensar que ho fa o ho pot fer millor que l´estat.Però també caldria deixar de pensar que l´estat és el que té el deure de fer-ho tot, i no reconèixer que sovint no arriba, sobre tot als més exclosos, i que té dificultats burocràtiques serioses, o corrupcionals. Com establir una complementarietat entre societat civil i estat, d´autèntic reconeixement humil dels límits i de les possibilitats de cada part, en una societat canviant, amb fortes crisis, globalitzada, però amb moltes problemàtiques locals?

Quim Cervera

divendres, 18 de juliol de 2008

Dreta-Esquerra política i eclesial


Així com la "dreta política" ha desenvolupat a Europa moviments d´adaptació a la nova realitat social, als canvis produïts en el context de la globalització econòmica, política i cultural, la "dreta eclesial" també ha ha desenvolupat una sèrie de moviments de caire carismàtic amb una envejable capacitat d´adaptació "dretana" a la realitat social actual, com són : Sant Egidi, els Neo-catecumnals, la Renovació carismàtica, Comunione e Liberazione, i altres més minoritaris i locals: Seminari del Poble de Déu, Schonstatt, i d´altres.

L´"esquerra política" té fortes dificultats per adaptar-se a les noves circumstàncies, tot i que els moviments com el pacifisme, ecologisme, feminisme, solidaritat amb el Tercer i Quart Món, per una globalització diferent es podrien interpretar com a tals. De totes maneres els partits tradicionals de l`esquerra segueixen tenint dificultats per relacionar-se amb aquests moviments, amb discreció, prudència, evitant manipulacions i respectant autonomies.

L´"esquerra eclesial" sembla que s´ha quedat força estancada, quasi anquilosada per crear o relacionar-se amb moviments eclesials que responguin a la situació i canvis actuals. Seran els grups i comunitats "sueltos" que hi ha arreu, més enllà del´Acció Catòlica especialitzada, aquests moviments esperats? Quina xarxa poden fer entre ells, quan sembla que ni la desitgen confeccionar=? Quina relació hauria de tenir l´acció catòlica amb ells? Quins canvis hauria de fer, com els partits tradicionals de l´esquerra per adaptar-se a les noves realitats, i per relacionar-se amb tals grups i comunitats ? o han d´aparèixer en el mateix si del´Acció catòlica, o a prop, entre els simpatitzants, una nova volada eclesial de caire alliberador? De fet molts catòlics i catòliques estan dins dels moviments pacifista, ecologista, feminista, voluntariat i solidaris amb tercer i quart món, encara no suficients. Fins a quin punt comportarà canvis, nous naixements dins de l´Església catòlica en la seva manera de comunicar l´evangeli (nous llenguatges i signes, testimonis d´amistat mes humana i propera, propostes d´espiritualitat senzilla i autèntica...) i en la seva organització interna (comunitat de serveis exercits per les persones que millor ho poden fer, es preparen i tenen qualitats, independentment del seu sexe, estat civil, edat, ..., superant les relacions d´amo-criat i de jerarquia i domini) ?

Quim Cervera.

19 Agost 2006.

dijous, 17 de juliol de 2008

Dentro de Auschwitz


¿Cómo hablar de Dios después de Auschwitz?,
os preguntáis vosotros, ahí,
al otro lado del mar,
en la abundancia.

¿Cómo hablar de Dios dentro de Auschwitz?,
se preguntan aquí los compañeros,
cargados de razón,
de llanto y sangre,
metidos en la muerte diaria de millones...
Pere Casaldàliga

dimarts, 15 de juliol de 2008

Paraules amb poder

Durant la recent vaga dels transportistes, em va cridar l'atenció el paper que van jugar els mitjans de comunicació: a força d'ensenyar una i altra vegada com algunes persones "assaltaven" els supermercats o les benzineres per por a un hipotètic desabastiment, van aconseguir crear la por suficient com perquè molta gent imités aquesta conducta. Fins al punt que em vaig sentir una mica fresca per no haver mogut un dit. Crec que és innegable que els mitjans van jugar un paper significatiu, en aquest cas reforçant la postura dels transportistes, que, d'altra banda em sembla que tenia raons justificades per mobilitzar-se. Però aquest tipus d'intervenció, que no em va semblar gens neutra em sembla que és a tocar de la manipulació i que si algú va contribuir decisivament a la manca d'alguns articles van ser justament els mitjans, a banda, naturalment, dels transportistes.
M'ho fa pensar la notícia que ahir vaig sentir mentre prenia un cafè. La Roca, arran de la crisi, acomiadarà 400 treballadors, molts d'ells ciutadans de Viladecans. Potser tenia raó (és un dir...) Zapatero quan disfressava la paraula crisi: a còpia de parlar-ne sembla que s'hagi avançat. I sembla, també, que algunes empreses s'avancen a la crisi de debò i aprofiten l'avinentesa per fer neteja dels seus stocks de treballadors, tant si ve a tomb com si no. Em pregunto si amb això no passa com en el transport. La crisi, que segurament és un fet ben real, no crec que es presenti necessàriament en la forma i moment anunciats pels mitjans de comunicació.
Ja ho hem vist, les paraules fan por: transvasament, vaga, crisi... I el mal ús que se'n fa, demagògic o manipulador, també.
Mercè Solé

diumenge, 13 de juliol de 2008

Fer país

Jo no sóc gaire nacionalista i per això de vegades em poso nerviosa quan els aires s’omplen d’essències (verbals) pàtries. De fet dic que no sóc gaire nacionalista i ni jo mateixa no sé ben bé què vull dir amb això. Potser que no sóc independentista, potser que em sento vinculada a molta gent més enllà de Catalunya i no m’agradaria que aquests vincles s’afeblissin, potser que “la nació” no és un eix que em faci vibrar gaire, si més no, no amb la mateixa intensitat que el terme “classe obrera”, o que el món de l’exclusió; o potser que hi ha països que em semblen molt més oprimits que el nostre. No crec que sigui una noció gaire racional. Senzillament els fils que m’han anat teixint m’han fet desconfiar sempre de les pàtries, de fet, de totes. Això no significa que no m’estimi el meu país. No sé quina nota treuria en un examen de catalanitat, com el que Ciu vol que passin els immigrants per poder votar. Però confio que no suspendria.

Em ronda tot això pel cap, arran de la feina que està fent una persona que conec i que estimo molt. Amb els seus vuitanta-tres anys, m’ensenyava l’altre dia que anava transcrivint els llibres parroquials del segle XVII d’un poble de Catalunya a un fitxer d’excel. És una feina vinculada a un projecte de l’Arxiu Nacional de Catalunya i de la Diputació, que es diu (em sembla) Monumenta Genealogica Cataloniae, que persegueix la informatització de tota aquesta informació dispersa a tot el territori i de què sortirà, si tot va bé, un immens arbre genealògic. És una tasca de formigueta, que porta hores i que ella fa amb gran entusiasme, de manera totalment voluntària. Igual com ha dedicat moltíssimes hores de la seva vida a molts altres voluntariats relacionats amb el món social i cultural. La seva exaltació nacionalista sempre ha anat acompanyada d’una feinada immensa.

Em sembla que aniríem millor si els nacionalismes s’omplissin de contingut seriós i crític i no d’atacs furibunds a les espanyes.

Mercè Solé

divendres, 11 de juliol de 2008

Aturar la MAT per avançar en una nova cultura de l'energia


Ens ha arribat aquest correu, que us transcrivim, per si us hi volem sumar:

A partir del 3 de juliol, dos cops al dia, a 3/4 de 8 del matí i del vespre, ens apleguem a fer mitja hora de silenci a la base de la torre 38 de la MAT (Molt Alta Tensió de 400.000 v), a menys de 100 mt de les ermites del Mas Blanc.

Red Eléctrica Española ha previst construir 4 torres de la MAT molt a prop del Mas Blanc. Ja han fet les bases de 3 torres, de 4 pilones, i aquesta setmana estan muntant una de les torres de 45 mt d'alçada (la 37).

Hem començat a habitar l'espai de la base de la torre: una planta amb flors al mig.. centre d'un mandala participatiu de flors, plantes.. uns troncs com a seients en cercle.. un parell de tendals damunt dues pilones.. amb unes cadires..

Ens convoquem i us convidem a anar-hi tenint una presència creixent el més permanent possible per mostrar la nostra voluntat d'aturar la MAT, com a mitjà per plantejar-nos la necessitat d'una nova cultura de l'energia sostenible, renovable, distribuïda.. i evitar que el Mas Blanc quedi malmès per fer-hi el que s'hi ha fet fins ara i el que s'hagi de fer en el futur.

La presència cerca ser una mesura dissuasòria per evitar que construeixin la torre i guanyar temps per eixamplar la presa de consciència ciutadana sobre que la MAT no és necessària en el marc de construir una nova cultura de l'energia que ha de contribuir a aturar el canvi climàtic i ha de donar resposta intel·ligent a l'exhauriment - encariment del petroli… i a la nuclearització!

Per tenir més informació sobre el sentit d'aquesta contemplacció o de com prendre-hi part adreceu-vos a:

93 8442467 info@masblanc.cat novaculturaenergia@gmail.com

Per conèixer millor que és la línia de la MAT www.nomat.org www.no-mat.org

Guia de la contemplacció noviolenta del Mas Blanc

per aturar la MAT i avançar en una nova cultura de l'energia

  1. La contemplacció és una acció sorgida de la contemplació de la unitat de la vida per protegir-la i estimar-la, i, per tant, per protegir i estimar totes les persones, les considerem amigues o enemigues.

  1. La noviolència, arrelada en vàries tradicions, entre elles la cristiana, ha anat convertint-se, des de fa 100 anys amb els experiments de Gandhi, en un savi camí de transformació personal i social que, davant qualsevol agressió a la vida, ens convida a anar més enllà de la passivitat resignada o de les accions de sensibilització i jurídiques.. sense haver de recórrer a la violència, que no és altra cosa que incrementar l'espiral d'agressions a la vida.

  1. La contemplacció noviolenta del Mas Blanc vol aturar la MAT, ni que sigui en una sola baula de l'enorme cadena d'interconnexió elèctrica, centralitzada i nuclear radioactiva, que els interessos dels poders polítics i econòmics ens volen imposar, tot impedint la imprescindible inversió massiva en la Generació Elèctrica Renovable i Distribuïda (GERD), que ens ha de permetre sobreviure a la crisi del canvi climàtic i a la de l'exhauriment del petroli i de l'urani.

Per una nova cultura de l'energia

Aturem la MAT: ni aquí ni enlloc

1. L'energia és un tema clau de les societats contemporànies que no es pot deixar en mans dels interessos lucratius d'empreses privades: cal una deliberació pública – ciutadania i administració - sobre com avançar cap a un model energètic sostenible.

2. La crisi que vivim, tant pel fet que l'era del petroli s'acaba -tot encarint-se-, com pel fet que el canvi climàtic provocat pels combustibles ens amenaça greument, ens urgeix a fer un tomb en els nostres hàbits i sistemes relacionats amb la producció, distribució i consum d'energia.

3. És el moment d'apostar per una nova cultura de l'energia que impliqui tothom en l'estalvi, l'ús eficient, la generació renovable i distribuïda d'energia, que no necessita grans línies de transport. Cal aturar tots els sistemes obsolets i insostenibles i cal invertir en tots els sistemes que garanteixin a la població una producció i un ús responsable de l'energia.

4. Tenim la certesa que els nostres representants polítics no estan a l'alçada d'aquest context de crisi i de canvi històric de model energètic i que, enlloc de liderar les transformacions necessàries a benefici de tothom, estan més aviat influïts pels interessos de les gran companyies privades que imposen models centralitzats de producció i transport d'energia, que donen, grans beneficis als seus accionistes, entre ells a la gran banca que, alhora, te endeutats la majoria de partits polítics.

5. Els afectats -entre ells, els alcaldes de quasi 200 municipis- per la construcció de la línia de Molt Alta Tensió (MAT) de Sentmenat – Bescanó – Santa Llogaia – Baixàs, no han rebut fins ara una argumentació clara per part dels governs respectius sobre la necessitat d'aquest línia doble de 400.000 volts que perjudica el territori i els seus habitants. I tampoc no han tingut una resposta clara dels impactes de la Molt Alta Tensió sobre la salud.

6. Per tot plegat, després d'estar anys demanant l'aturada de la MAT, després de denunciar il·legalitats i irregularitats en la seva tramitació i construcció, després d'oferir alternatives i d'esperar sentències judicials, considerem inacceptable la política de fets consumats de continuar construint la línia i les torres.

7. Havent exhaurit tots els mitjans polítics i jurídics per obtenir una resposta argumentada per part dels nostres representats polítics sobre la necessitat d'aquesta línia, en el marc d'una nova cultura de l'energia a la que es refereixen en les seves declaracions, però no en els fets.

8. Ens veiem obligats a expressar la nostra objecció de consciència a la construcció d'aquesta línia que representa un model insostenible i obsolet d'energia, imposat pels interessos de les transnacionals que necessiten interconnectar Europa amb les futures centrals nuclears que, al nord d'Àfrica, voldran que substitueixin les centrals nuclears europees que, en pocs anys, s'hauran de tancar per haver exhaurit la seva vida útil.

9. Aquesta objecció de consciència ens porta a assumir les conseqüències dels nostres actes noviolents d'aturar físicament la construcció de noves torres, tot esperant guanyar temps perquè el mal d'un fet consumat no sigui irreparable, temps perquè una deliberació social, jurídica i política ens porti a construir entre tots una nova cultura de l'energia sostenible, necessària i urgent, sense la qual el nostre món no serà viable per a nosaltres ni per a les generacions futures.

Ciutadania per una nova cultura de l'energia. novaculturaenergia@gmail.com

Osona, 30 de juny de 2008

Guia de la contemplacció noviolenta del Mas Blanc

per aturar la MAT i avançar en una nova cultura de l'energia

  1. La contemplacció és una acció sorgida de la contemplació de la unitat de la vida per protegir-la i estimar-la, i, per tant, per protegir i estimar totes les persones, les considerem amigues o enemigues.

  1. La noviolència, arrelada en vàries tradicions, entre elles la cristiana, ha anat convertint-se, des de fa 100 anys amb els experiments de Gandhi, en un savi camí de transformació personal i social que, davant qualsevol agressió a la vida, ens convida a anar més enllà de la passivitat resignada o de les accions de sensibilització i jurídiques.. sense haver de recórrer a la violència, que no és altra cosa que incrementar l'espiral d'agressions a la vida.

  1. La contemplacció noviolenta del Mas Blanc vol aturar la MAT, ni que sigui en una sola baula de l'enorme cadena d'interconnexió elèctrica, centralitzada i nuclear radioactiva, que els interessos dels poders polítics i econòmics ens volen imposar, tot impedint la imprescindible inversió massiva en la Generació Elèctrica Renovable i Distribuïda (GERD), que ens ha de permetre sobreviure a la crisi del canvi climàtic i a la de l'exhauriment del petroli i de l'urani.

  1. Els consells que proposem a tothom que vulgui participar en aquesta contemplacció noviolenta són:

    1. Considerem la base de la torre 38 com un espai especial, sagrat, que ha de ser respectat per tothom, com a símbol del respecte a la natura, de la qual en som part i no amos, com a símbol i realitat de que a l'aturar la MAT aturem un model de creixement insostenible que ens obligui a avançar cap a un model de decreixement sostenible.

    1. En aquest espai podem alternar-hi qualsevol activitat conscient: de silenci en grup (a ¾ de 8 del matí i del vespre), de cant i música, de diàleg, d'expressió corporal i dansa.. de creació artística, de cultiu de plantes i flors.. tot amb l'actitud de respecte propi de les celebracions del temple de la vida.

    1. Qualsevol persona que s'hi acosti l'hem d'acollir, convidar-la a participar, explicar la nostra posició, i, si cal, abans de discutir amb ningú, donar-li els textos que hem preparat sobre el sentit de la contemplacció.

    1. La nostra resposta a qualsevol persona que ens demani o ens forci a deixar l'espai serà la de, un cop donades les explicacions orals o escrites, continuar amb les nostres activitats. Si cal, seure en rotllana, i fer el silenci en grup, com el de cada matí o tarda.

    1. En cas que ens vulguin agafar físicament per desallotjar-nos, cal mantenir la calma, deixar-se caure, com morts, mirar-los als ulls: és una actitud que dificulta el trasllat forçat i que, en qualsevol cas no pot ser vista com agressiva. Si aconsegueixen desplaçar-nos -uns metres o uns kilòmetres, uns minuts o unes hores- un cop ens deixin anar, cal intentar tornar a seure al mateix lloc.

    1. En cas que vulguin colpejar-nos, o comencin a fer-ho: els qui ho desitgin, poden mantenir la mateixa actitud calmada, silenciosa, de deixar-se fer, sense ni córrer ni, òbviament, tornar-s'hi.

    1. Quan hi hagi indicis que poden venir a desallotjar-nos, cal fer córrer la veu (campana, sms, mails, telefons..) a les persones que s'han ofert a venir en cas d'emergència i als periodistes, líders socials, culturals, religiosos i polítics.


dimecres, 9 de juliol de 2008

La política dels cristians

Semblava impossible: però finalment ha sortit publicat el llibre d’en Josep, La política dels cristians, que va ser premiat a la passada Nit de Santa Llúcia. Va guanyar el premi d’assaig de cristianisme i cultura que concedeix la Fundació Joan Maragall i ha estat editat per Cruïlla.

En Josep n’ha publicat molts de llibres, però aquest em fa especial il·lusió. Premis a part, m’agrada perquè és com una extensa revisió de vida sobre la nostra –petita i compartida amb altres persones– experiència política des de la fe. És una mirada esperançada i alhora realista. Una mirada que no és des del poder, sinó des de l’anar fent dels militants de base.

També és un intent, en un moment en què tant la política com l’Església catòlica estan fortament desacreditades als ulls de molta gent, de continuar una reflexió que, en termes molt diferents, van dur a terme cristians i militants de l’esquerra com Comín i García-Nieto. Penso que aquesta reflexió és oportuna, un encert en temps de crispació i de visceralitat i després d’un ja llarg període de sequera ideològica per part de l’esquerra.

Òbviament no puc ser pas una persona objectiva o desinteressada (he, he) en valorar la qualitat del llibre. A mi m'ha agradat molt!

Mercè Solé

dimarts, 8 de juliol de 2008

La Bomba

Avui una mica de música: una "ensalada" de Mateu Fletxa el Vell, un compositor nascut a Prades i mort a Poblet, que va viure al segle XVI. Aquesta mena d'amanida, amb text en castellà i en llatí, és un aiguabarreig d'estils, d'estats d'ànims i de gèneres musicals, amb Mare de Déu de Montserrat -i de Guadalupe- incorporades.
El video correspon a un disc dels King's Singers, que, al marge del seu aspecte, que resulta una mica freakie, canten super bé des de la polifonia religiosa fins als Beatles. Són, també, una mena d'ensalada vivent.

dilluns, 7 de juliol de 2008

La militància no tanca per vacances


És el que diu la JOC, que acaba de publicar un fulletonet de dotze planes molt útil de cara a les vacances, amb quatre recomanacions bàsiques: pregària, quadern de vida, llibres per llegir, pel·lícules per veure i comentar, entitats on col·laborar a l'estiu, pautes de revisió de vida i per preparar els projectes personals per al curs vinent...
El podeu trobar aquí. No està gens malament, però he de reconèixer que, a la meva edat, ja m'estresso només de veure'n l'índex. Deu ser perquè els anys no passen en va...
(Mercè Solé)

diumenge, 6 de juliol de 2008

Descompressió



És la sensació d’aquests dies, després d’unes setmanes d’anar tancant coses, de sopars, de sortides, d’infinites reunions (no és, em sembla, que n’hi hagi més, però t’agafen amb cansament acumulat i una mandra infinita). Sensació més intensa perquè tinc una mà inutilitzada per una petita caiguda tot baixant del Canigó (no és res, però requereix immobilitzar un parell de dits durant unes setmanes) i vaig a càmara lenta, cosa que, per bé o per mal, m’ha obligat a desertar d’algunes coses.

El blog ha estat el primer a rebre. L’he abandonat i espero anar-lo reprenent amb una mica més constància. De fet he trobat el gust a escriure les coses que em passen pel cap, perquè es una manera de pair-les millor. Des de la sortida al Canigó (adjunto un parell de fotos, per fer-vos dentetes,) als congressos d’ERC i del PPC (em va reconfortar que els militants d’ERC haguessin “vetat” una persona tant d’aparell i que em resulta tan poc renovadora de res com el Xavier Vendrell. El tema del PPC em sembla un bon exemple de com les gasten els del PP en tot i amb tothom). També estic llegint un llibre que fa de bon comentar: Les benignes, de Jonathan Littell. En fi, confio a posar-me les piles ben aviat… (Mercè Solé)