dijous, 14 de desembre de 2017

Presons

L’única cosa bona, si es pot dir així, que té la molt injustificada presó preventiva que pateixen alguns activistes indepes i ex membres del govern de Catalunya és que ha aconseguit que paréssim atenció en les presons: en la gent que hi ingressa injustificadament, en el dia a dia d’una presó, en la humiliació gratuïta que molts pateixen, en l’angoixa que significa ingressar-hi, en l’esforç dels familiars que han de fer molts quilòmetres per desplaçar-se a llocs enmig del no res, i en com van de malament els sistemes judicials i penitenciaris. Tots ens dolem de l’experiència dels presos del llaç groc, però cal reconèixer que desvetllen atenció mediàtica, disposen de família i amics, així com de recursos econòmics. És injust, però se’n sortiran. Confio que quan ho facin no abandonin els seus companys d’infortuni. 
Perquè sospito que aquesta arbitrarietat d’acusar algú per un delicte inadequat o potser inexistent, de posar-los en presó preventiva o d’imposar-los fiances lluny del seu abast deu ser una pràctica que molta altra gent deu patir. Només cal recordar que la gent sense papers o que arriba en pastera, per una falta administrativa (no pas per un delicte) són tancats en centres com els CIE, que a la pràctica són una mena de presons amb molts menys drets que aquestes. És el cas dels prop de 500 immigrants algerians tancats en una presó, encara per estrenar, a Màlaga el passat novembre. El gran argument és que com que la presó no està inaugurada no és una presó (!!!!). Deien els mitjans de comunicació que per no tenir, no tenien ni aigua potable.
Una altra situació més propera físicament és la dels immigrants menors d’edat que arriben sols a Catalunya: el tracte que reben del sistema judicial i de la DGAIA està allunyat del que exigeixen simplement els drets humans. Només cal recordar que dormen a terra a la Ciutat de la Justícia (per cert, la Ciutat de la Justícia té un nom delirant). 
Encara podríem afegir-hi la situació d’Helena Maleno, activista en favor dels immigrants que travessen l’estret, que sovint avisa de naufragis i que denuncia una vegada i una altra l’actitud de la guàrdia civil i la penosa situació per la qual han de passar immigrants i refugiats: ha estat amenaçada repetidament i acusada de tràfic de persones pel govern marroquí, a instàncies, sembla, del govern espanyol.
No voldria dir que les presons siguin necessàriament un desastre: els presos grocs diuen que han estat ben tractats, en general. Però són presons on encara es mantenen classes socials, on hi ha violència i tràfic de drogues, on els més febles no reben l’atenció que caldria. Són presons volgudament allunyades dels entorns urbans, cosa que dificulta no només la visita dels familiars, sinó també la dels voluntaris o la dels advocats. Fa pensar.
Amb tot, els il·lustres personatges que darrerament passen per la presó es comporten com són: Jordi Pujol Ferrusola va ser castigat no fa gaire per fer negocis il·lícits amb les targetes de telèfon; Jordi Cuixart, en canvi s’ha posat al servei dels presos per ajudar-los a escriure cartes; Jordi Sánchez amb la seva militància independentista ha aconseguit posar el cap com un timbal al seu company de cel·la. D’altres es relacionen amb els presos, es deixen ajudar o juguen amb ells. Hagués hagut d’anar d’una altra manera, però aquest contacte amb els presos crec que pot ser bo per a tots en el futur. A veure si ens tornem més sensibles amb el tema. 
 (Publicat al Punt de Trobada)

La terra que fa créixer la brotada

Fotografia de Ramon Ribera-Mariné
“El Senyor Déu farà germinar el benestar i la glòria davant de tots els pobles com la terra fa créixer la brotada o el jardí fa néixer la sembra”. Un text ben bonic, el de la primera lectura d’aquest III diumenge d’Advent, que enllaça molt bé amb la segona lectura dels textos que es llegeixen al cicle A, aquesta vegada en paraules de Jaume (Jaume 5,7-10): “Mireu com el llaurador espera amb paciència els fruits preciosos de la terra fins que les pluges primerenques i tardanes l’hauran assaonada”. La litúrgia, doncs, en el cicle A i en el B, insisteix aquest diumenge en una imatge que per als urbanites com jo, que tendim a creure que els paquets de farina ben precintats apareixen espontàniament a les lleixes dels supermercats, requereix un cert esforç.
Em va ajudar a entendre-ho el cicle “Natura i Espiritualitat”, que organitza el Santuari del Miracle. Va ser una mirada tranquil·la a un hivern que es presenta després de despullar arbres i vegetacio de tot el que és superflu, que ens sotmet al vent i al fred, que ens replega a viure i treballar arreserats. Això és el que passa en la natura, però jo vaig sentir que també és el que de vegades ens passa a les persones: perdem els punts de referència, perquè nosaltres ens fem grans o perquè algunes coses en què havíem cregut han esdevingut obsoletes; vivim dols i fracassos, i potser una certa solitud; mirem al nostre voltant i la lluita diària ens sembla que serà estèril. Coneixem millor les nostres limitacions i ens sentim fràgils. No veiem clars els camins. Vivim en la foscor i la nit és llarga. Però és dins d’aquest hivern, en un lloc invisible de la terra, on la llavor mor per convertir-se en un brot nou. És probable que si mirem el camp, cobert per la neu o la gebrada, no sapiguem veure-hi cap signe de canvi (bé, sobretot els urbanites!). I aleshores ens sorprendrem amb la primera brotada. Una brotada que no hagués estat possible sense el treball amagat i incert que s’ha fet misteriosament durant l’hivern, sota terra, que ha necessitat foscor, temps i pluja, i en el qual nosaltres no hi hem tingut part. No pot haver-hi primavera sense hivern.
És bonic pensar que, en el nostre interior, aquest despullament i aquest xoc de la nostra fragilitat amb la tossuda realitat, que sovint vivim tan negativament, també conté elements invisibles i gratuïts (que no depenen de nosaltres), que fan brollar la vida i l’esperança. Aquesta és l’experiència de l’Advent: esperar la llum en la foscor i creure que hem de continuar treballant el camp perquè algú en farà sorgir una brotada. Motiu d’alegria, sens dubte.
I aquest és el nom del tercer diumenge d’Advent: el diumenge Gaudete, el diumenge que posa l’accent en l’alegria. Una alegria que es desprén de tots els textos que es van llegint a l’Advent i que s’expressa de forma ben explícita en la lectura de la carta de sant Pau als Tessalonicencs (“Germans, viviu sempre contents...”). En el cicle C, Pau escriu en els mateixos termes als cristians de Filips  (4,4-7: “Germans, viviu contents en el Senyor...”). Si hom pren l’Advent com un temps de conversió i de penitència, que s’expressa en els ornaments morats i en una certa sobrietat, el diumenge Gaudete és un punt d’inflexió, on l’alegria del Nadal que arriba guanya la partida. I el color morat, a molts llocs, es torna aquest diumenge color de rosa. Una pausa en el camí.

Certament, aquest itinerari de l’Advent costa una mica de viure, perquè de fet, el Déu-consum ja ha arribat a Reis molt abans que l’Església comenci l’Advent: fa setmanes que el comerç exulta, que els carrers estan engalanats. Però el camí de Déu, que la litúrgia ens mostra, passa necessàriament per fer-nos conscients de la foscor i de la fragilitat, i agraïts i esperançats pel do d’un Déu que acabarà transformant la foscor en llum i la mort en vida. 
(Publicat a Catalunya Cristiana)

divendres, 24 de novembre de 2017

La Facultat de Teologia parla del treball decent

I ho fa a la seva manera. Són unes jornades dimecres 29 i dijous 30 al vespre. Em sap greu perquè ni un dia ni l'altre no hi podré anar, i el tema m'interessa.
De tota manera, quan he llegit el programa, més aviat m'ha caigut l'ànima als peus. Per començar, ni una sola dona entre totes les intervencions anunciades.
El gruix dels qui intervenen té a veure amb la pròpia facultat, amb l'excepció d'un representant de l'OIT, d'una persona que parlarà d'aspectes psicològics en el treball, i d'algú de la facultat Abat Oliva. De treballadors, empresaris, sindicat. O senzillament de cristians compromesos en el món del treball, cap ni un.
El món de la Facultat de Teologia cada dia em sembla més indignament tancat. Fa ben bé la sensació que toquen el tema perquè a l'autoritat competent (àlias Francesc) li agrada, però que ho fan per pur tràmit. A banda de parlar de la doctrina social de l'Església, que està bé (de vegades) però que tampoc no és un dogma de fe, perquè no surten dels llibres i visiten el món? Per què no parlen de les dificultats que hi ha als centres de treball? Per què no tenen en compte, per exemple, el treball que l'HOAC fa des de fa molts anys en relació als accidents de treball? Per què no escolten les Kellys, els joves amb treballs temporals, les dones cuidadores de gent gran, els aturats de llarga durada? Consideren que són pura anècdota? que no poden aportar res? Per què no llegeixen, per exemple, l'excel·lent blog de l'Eduardo Rojo, catedràtic de dret laboral i infatigable pencaire en la línia del seu amic Joan N. García-Nieto? O per què no conviden Justícia i Pau, que també ha aportat molt sobre la qüestió del treball? O per què no parlen de l'economia submergida i del seu impacte, de les conseqüències de la llei d'estrangeria?
Contrastar el pensament i la teologia amb el món real estaria molt bé. És un servei que fa falta i que ajuda a pensar. Donar voltes al mateix un cop rere l'altre és mirar-se el melic. O m'ho sembla a mi.

dimecres, 22 de novembre de 2017

Silenci, hospitalitat, bellesa, compromís

L'espectacular decoració de la Teresa, a la icona pintada per en Lluís. Un luxe, de debò
Quatre paraules que, junt amb la natura, van configurar l’activitat organitzada per la Casa d’Espiritualitat del Miracle, els passats 10-12 de novembre, una activitat que girava a l’entorn de la icona de la Trinitat de Rublev. 
Vist així, tot plegat sembla una mica complicat. Però no ho va ser tant. La trentena de persones que hi vam assistir hi anàvem sobretot per gaudir del silenci, que es pot viure de moltes maneres: en companyia dels monjos i de les seves pregàries, caminant i contemplant l’espectacle hivernal i boirós de la natura al Miracle o bé fent meditació, immòbils, a l’ermita de Sant Gabriel. Pujar a Sant Gabriel no és pas fer un tres mil. Com el silenci, és un turó de fàcil accés, que, també com el silenci, eixampla la mirada i ofereix una sorprenent perspectiva pràcticament de tot Catalunya. 
El pretext de tot plegat va ser, d’una banda, oferir un espai en la línia del que havia estat la “pregària del cor”, una de les activitats més significatives del Miracle, i l’altre, aproximar-se a la icona de la Trinitat d’Andrej Rublev. 
La veritat és que la icona dóna per molt. En primer lloc, perquè aquesta representació de la Trinitat parteix de l’episodi bíblic de l’hospitalitat d’Abraham als tres hostes que són Déu mateix. L’hospitalitat és un dels noms de Déu, he llegit aquests dies. I de fet l’episodi d’Abraham (Gn 18-21), que nosaltres acostumem a compartimentar perdent-ne així part del sentit, és només una part d’un relat que inclou també l’episodi de Sodoma, condemnada per maltractar els hostes, i que es prolonga uns quants capítols. Una manera, gens occidental, de fer veure la complexitat de les coses: no judica ni analitza, enllaça històries diverses que tampoc poden llegir-se com una al·legoria. És un deixar-se portar per la narració.
Aproximar-se a la Trinitat per la via de l’hospitalitat és eloqüent i, per tant, hi ha tota una tradició pictòrica i escultòrica que de mica en mica va identificant els tres àngels amb les tres figures de la Trinitat: el Pare, el Fill i l’Esperit. L’aportació de Rublev, a més a més de la bellesa de la icona, és que despulla l’escena de tot element que no siguin els tres personatges. Desapareixen Abraham, Sara i els servents, i queden els tres hostes amb un espai buit... per al qui contempla. L’espectador passa a formar part de la icona. Hi té el seu espai a taula, la taula de l’Eucaristia amb un munt d’elements simbòlics. De veure Abraham acollint els hostes, passem a ser nosaltres mateixos acollits per la Trinitat. 
De les moltes coses que es van dir sobre la tradició de les icones, sobre el significat dels diversos elements simbòlics, sobre l’ús dels colors, el moviment, els atributs de cada figura, dues coses a destacar: 
  • les figures són iguals i diferents alhora, sense altra jerarquia que les mirades del Fill i de l’Esperit al Pare, una bona imatge de la igualtat en la diversitat; la Trinitat és un conjunt, no una compartimentació; 
  • el món hi és ben present, expressat en el llenguatge icònic per aquest rectangle que es pot veure sota el calze. El món que coneixem, el dels homes i dones d’avui, doncs, és al bell mig de la Trinitat i de l’Eucaristia.

Intentar escriure-ho és un exercici difícil. Prou que ho deveu veure, que no s’entén gaire. Fer l’exercici de contemplar-ho es paeix molt millor. Vam fer l’esforç, també, ajudats per la pel·lícula The visitor, d’intentar pensar què significa per a cadascun de nosaltres l’acollida al foraster.
Ho vam passar bé preparant-ho l’Àngels Canals, la Teresa Barzano, en Ramon Ribera.Mariné i jo mateixa. Tenim ganes de tornar-hi.
Publicat a l'Agulla, 105

Ningú no hauria de ser injustament a la presó


Bé, no puc dir que m’hagués agradat l’actuació del govern de Catalunya, que crec que amb la intervenció dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament va vulnerar els drets dels qui no pensem com ells, i amb la DUI (aquesta cosa més innominable que el Voldemort del Harry Potter) va obrir el meló de l’aplicació de l’article 155, va regalar les institucions catalanes al PP, i va posar en risc frívolament un munt de coses, però això no justifica una pèssima aplicació de la llei, ni l’inexcusable brutalitat policial dels piolins, ni l’afany depredador del PP amb les institucions catalanes. Els càrrecs que s’imputen haurien d’ajustar-se als fets i òbviament la presó preventiva en aquest cas és un disbarat. Una prudència que també seria desitjable per a tots aquells a qui la Generalitat ha encausat amb la màxima duresa per encerclar el Parlament o per fer piquets a la vaga general.
Dit això, penso que tot aquest ensurt ha injectat una bona dosi de realisme sobre una convivència que va mostrant la seva fragilitat, sobre les poques ganes que té Europa de mullar-se en cap conflicte intern, sobre el revifament de l’extrema dreta i la laxitud amb què el “gobierno” la tolera, sobre la susceptibilitat de l’economia i potser algunes coses més. Però el realisme és un recurs molt millor per a la via política  i per a la vida en general, que no pas la projecció dels propis desitjos, perquè permet construir amb solidesa. I el realisme no està renyit ni amb l’esperança ni amb les ganes de transformar socialment el que convingui. 
Vaig veient que l’autocrítica independentista és molt lleu, que es continua parlant del “país”, sense reconèixer-ne la pluralitat, que es demonitza el PSC com si fos el mateix que el PP, sense recordar el desemparament legal de les minories que el govern va propugnar. Ningú no assumeix la seva part de responsabilitat en els fets i es continua considerant legítim un govern que al meu parer es va deslegitimar solet. 
És una llàstima, perquè  crec que ara aniria bé evitar sobreactuacions, intentar rebaixar l’èpica, buscar sortides a l’encaix de Catalunya molt més polítiques i menys viscerals. Continuo pensant que podria haver-hi un el denominador comú, que potser passaria pel referèndum pactat, pel retorn del control sobre les institucions catalanes, per la defensa de la llengua i per una aplicació de la llei ajustada als fets. A banda d’això hi ha moltes altres coses per a les quals cal treballar: l’obertura als refugiats, una integració millor dels immigrats, una Europa més social i menys neoliberal, prioritzar el tema ecològic, i enfortir vincles amb els nostres veïns fora del Principat, perquè tots aquests reptes són comuns. Probablement part del sobiranisme no les assumiria, però una bona part, segur que sí. Igual com molts espanyols probablement també assumirien uns quants canvis constitucionals i una millora del sistema autonòmic. Situar la línia indepe com l’única qüestió a tenir en compte és un empobriment.
Voler la independència de Catalunya és un objectiu polític legítim. Però en la seva defensa aniria bé que els indepes consideressin allò que proposava no fa gaire l’Antoni Puigverd: cal desinflamar per poder curar les ferides. Sembla que des de tot arreu s’insisteix a anar tirant cada cop més llenya al foc, barrejant-ho tot i omplint-ho de grans conceptes irrenunciables. A Catalunya, aquests dos darrers mesos, indepes i no indepes ho hem passat fatal. Però cal recordar que al món hi ha gent que encara ho està passant infinitament pitjor que nosaltres i que potser faríem bé de relativitzar els nostres problemes per contribuir a donar respostes als seus: la gent que pateix sequera, fam, explotació laboral, violació dels drets humans, mereix la nostra atenció i el nostre compromís.
A mi em va agradar Manuela Carmena quan, en el programa “El intermedio”, deia que el que estava en qüestió era l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ho deia així de senzill i pragmàtic, sense citar grans paraules com ara nacions, llibertats, dignitats o drets de cuixa. Jo crec que en el concret i petit, delimitant tant com es pugui cada element del gran conflicte, serà més fàcil trobar sortides. Cal treballar sobre coses negociables, i la llibertat i la dignitat no ho són.
Mercè Solé
(Publicat a l'Agulla que acaba de sortir)

dimecres, 15 de novembre de 2017

A Montserrat

Fotografia d'Oscar Bardají.


Ahir vaig pujar a Montserrat, amb en Josep Urdeix i en Josep M. Romaguera. Fèiem un acte formal de lliurament dels arxius del III Congrés de Litúrgia, que estaven dipositats al CPL, perquè el Centre es va ocupar en el seu moment (1990) de l'organització administrativa d'un congrés que va tenir un abast molt més gran i molt més interessant que el IV (2015), que més que un Congrés va ser un acte acadèmic "kingsize" força desconnectat de la vida pastoral, des del meu punt de vista.
Em va semblar un acte entranyable. No tant pels papers i serpentines que hi pujàrem (no vam revisar les caixes, o sigui que més m'estimo no imaginar-me què podia haver-hi dintre), sinó perquè  en Josep Urdeix en va fruir enormement. Una persona que havia tingut un gran protagonisme amb el cardenal Jubany i que després es va veure una mica deixat de banda pel cardenal Carles (que sembla que tenia una molt peculiar visió de la litúrgia i dels diaques). Per la seva malaltia ha hagut de deixar altres responsabilitats i ara, amb les seves dificultats de mobilitat i amb el cap tan inquiet com sempre, voldria ser present a molts llocs on això ja no pot ser. I se sent memòria històrica d'un munt de batalletes que configurarien un "salvame de luxe" eclesiàstic.
Vaig veure el Montserrat més atent a les persones, disposats a fer un acte de protocol que acollia i reconeixa la feina de Mn. Urdeix, dedicant un temps que deu ser escàs tant per a l'abat, com per a Bernabé Dalmau o com per a l'arxiver, Josep Galobart. Escoltar i acollir amb senzillesa. Em va agradar molt. Confio que el contingut de les caixes no els porti més feina del compte.

dimarts, 14 de novembre de 2017

Eucaristia i correcció política


Més d’una vegada, quan n’he tingut ocasió, he reivindicat que litúrgia i vida estiguessin ben connectades. Perquè aquesta presència pasqual de Jesús entre nosaltres que celebrem a l’Eucaristia està arrelada a la vida i, per tant, a les persones que ens envolten i a allò que els passa. Dir que Déu és amor no és promoure un sentiment powerflower. És sentir-se compromès amb els nostres companys de camí: els que tenim a prop i els que tenim lluny. Una gent que, com nosaltres mateixos, són com són i és amb ells que hem de viure, en situacions pacífiques o no, que sovint no hem triat, tant a casa com a l’escola, la feina, el barri o la pròpia parròquia. Tant és així, que des de la Pastoral Obrera de vegades hem reclamat que les eucaristies no se celebressin d’esquena als conflictes laborals que es viuen en un poble o en un barri, per exemple. Els conflictes comporten patiment, angoixa i potser enfrontaments i crec que és bo que la comunitat reunida al voltant de la taula de Jesús en reculli com a mínim la constatació que hi són i demani que la llum de Déu ens il·lumini per trobar sortides pacífiques i per fer costat a la gent més vulnerable. La pregària dels fidels pot ser una manera senzilla de fer-ho, perquè no implica necessàriament prendre partit ni judicar ningú. Només fa memòria, també, de la realitat difícil que tenim al davant i ens fa més lúcids per fer-nos-en solidaris, amb l’ajut de l’Esperit.
Però ara, enmig de la situació conflictiva i angoixant que vivim a Catalunya, m’he descobert a mi mateixa desitjant sobretot que les eucaristies siguin un espai comú on ens sentim tots (sigui quina sigui la nostra opció política) valorats, estimats i formant part d’un únic cos de Crist, encara que es mantinguin abans i després de l’Eucaristia les naturals i ben legítimes discrepàncies polítiques. Un espai on, a més, no estem sols, sinó acompanyats explícitament per Jesús mateix. I no pas per mèrits propis, sinó com un gran regal, ben gratuït. Un regal que nosaltres hem de transmetre arreu. Dic això perquè en els ambients cristians de vegades també hi ha picabaralles que pugen de to. Tot parlant-ne l’altre dia amb els meus companys de feina, on, com a tot arreu, hi ha indepes i gent que no ho n’és, els d’una i altra opció manifestaven haver rebut algun moc en altres ambients cristians, amb arguments que passaven per evangèlics.
Potser aquí s’entén més això que l’Església no és ben bé una democràcia (en d’altres sentits, faria bé de ser-ho força més, tanmateix 😊!). És a dir, no és qüestió de prendre col·lectivament una determinada adscripció política pel fet que la majoria de fidels sigui d’una o altra corda. En aquest cas, jo crec que no valen majories ni minories. L’objecte de discussió és una mesura política que es pot defensar tant legítimament des del sí com des del no. Sí que és qüestió, en canvi,  de viure l’Eucaristia com un espai privilegiat on cadascú hi pot ser, tal i com és i com pensa, amb la seva motxilla de patiment i d’anhel, però un espai on la centralitat la té Jesucrist per a tothom, sigui quina sigui la seva opció política. Només això ja comporta un cert distanciament i relativització de la pròpia opció, que predisposa a escoltar o a posar-se en lloc de l’altre i per tant és un element pacificador.
Aquesta centralitat de Jesús, és també la centralitat de l’atenció als més vulnerables, de les Benaurances com a forma de vida, del respecte mutu, del perdó i la reconciliació, del bé comú, de la màxima fraternitat. De manera que ningú se senti exclòs i que tothom se senti estimat i qüestionat alhora. De vegades és temptador que l’assemblea (o el qui la presideix) se senti cridada a prendre partit, perquè no només estem vivint opcions racionals diferents, també els nostres sentiments, la nostra identitat, els nostres símbols estan en joc, i són emocions fortes i a flor de pell. Però cal extremar l’acollida i el respecte.  Una defensa barroera de la pròpia opció podria fer que una part, gran o petita, tant se val, de la comunitat (o de la gent del barri) se’n sentís exclosa o dolguda. Especialment sensible és l’actitud del qui presideix l’assemblea, que en el moment de presidir-la és revestit d’una autoritat  sagramental, si és que es pot dir així. Òbviament, això no exclou que, a la vida quotidiana, com qualsevol altre ciutadà pugui expressar lliurement les seves conviccions.

El mateix pot passar amb els símbols, que són molt atractius i eloqüents, però que poden provocar un rebuig seriós. Tots recordem tristament aquelles eucaristies en què l’himne nacional espanyol sonava en el moment de la consagració. Segurament aquest ha estat motiu, per a molts, del seu allunyament per sempre de l’Església. Banderes i Església no sempre fan bé d’anar de bracet. És bo tenir-ho en compte.
(publicat a Catalunya Cristiana un dia d'aquests)

diumenge, 29 d’octubre de 2017

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Saber perdre

De fet, mai no n'he sabut. Quan era petita m'enfadava cada cop que perdia al parxís... i no he aconseguit millorar, malgrat els meus esforços. De vegades és l'enveja, de vegades la ira... de vegades ni jo mateixa ho sé. L'excessiva susceptibilitat i l'amor propi fan un còctel que costa molt dominar. Vull dir que no m'és fàcil posar-hi bon humor, relativitzar i canalitzar les coses. El cap és més aviat pacificador, però el cor em demana guerra.
Reconec també que la majoria de situacions més o menys conflictives que he viscut s'han pogut reconduir, no tant, o no només, pels propis esforços sinó també i sobretot pels dels agreujats que s'han prestat gairebé sempre a la reconciliació.
Aquests dies he anat posant coses pacificadores al blog, a veure si aconseguia aplicar-me-les jo mateixa. Reconec el meu total fracàs. Suposo que a la llarga sí, però a la curta no gens. De fet, ja em perdonareu, però a més de la necessitat ineludible de buscar la pau, sento la necessitat igualment ineludible d'expressar la meva ira. Confio que sense fer gaire mal. Sempre em recordo d'una amiga que es va suïcidar, ja fa molts anys, perquè el seu marit havia marxat amb una altra dona. Després del funeral, algú va dir que tots, amics, coneguts i professionals, ens havíem mostrat tan absolutament comprensius amb l'adúlter, que no havíem deixat espai perquè ella expressés la seva ira. Només estàvem atents al dolor i per tant només li permetíem plorar. Això, junt al meu peculiar i desendreçat funcionament, sempre m'ha fet pensar. 
Fins ara em sentia fora de joc. Ara no puc entendre que tanta gent que jo considero ben bona i demòcrata se saltin les regles del joc i estripin el patrimoni comú, amb una lleugeresa considerable. O amb una mirada d'odi respecte als qui no pensem com ells, que es confon amb la meva, gens amable. 
En fi. Escriure-ho m'ha anat bé. Em sembla que hauré d'escriure molt aquests dies, encara que no tot es podrà publicar i vull conservar mínimament les amistats. M'hauré d'entrenar-me, en qualsevol cas, perquè això va per llarg.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Esperar de qui res no esperem

Us deixo amb aquest text que vaig escriure pensant en l'Advent, que no començarà fin al 3 de desembre, però com que tots plegats estem baixos de moral, us el col·loco ara. Per esperar contra tota esperança i per recordar que la "salvació" sempre arriba de qui no té el poder ni és arrogant.
Els pobres salvaran el món és el títol d’un llibre d’Oriol Xirinachs que acaba de publicar el CPL. Un títol que d’entrada resulta sorprenent, perquè dels pobres mai no n’esperem res i menys que ens salvin el món. Més aviat som nosaltres que ens sentim en situació de donar i, tot i haver meditat sobre les temptacions de Jesús mil vegades, continuem pensant que tot es resol a partir del poder.
L’Advent, però, ens situa en la perspectiva que remarca Xirinachs: l’insignificant sense fama, sense poder, sense diners, justament per això és capaç de retornar-nos a l’essencial: l’amor de Déu, que es gesta en la gratuïtat més absoluta. Etty Hillesum, reclosa en un camp de concentració pel fet de ser jueva, escrivia que «la grandesa de l’ésser humà és en el que li queda precisament quan tot el que li donava algun tipus de brillantor exterior s’apaga». 
L’Advent és espera i deseiximent. Certament, dues actituds contraculturals: esperar i desposseir-se. En primer lloc, perquè en el paradís de la immediatesa, de l’individualisme i de l’autosuficiència, esperar passa per reconèixer la nostra fragilitat, i evidencia que esperem amb altres l’arribada de l’Altre. I en segon lloc, perquè aquest Jesús que «s’abaixà i es feu obedient» (Fl 2,8) ens és guia per abaixar-nos nosaltres despullant-nos de tot el soroll i de tots els accessoris que cobreixen la nostra vida i ens impedeixen accedir al que és essencial. Estar atents als més pobres sens dubte ens ajuda en aquest camí.
(Publicat a Missa Dominical)

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Salus animarum suprema lex

Veient el caire que des del 6 de setembre ha agafat el procés, ja fa uns quants dies que dono voltes al sentit de la llei. El dret no m'ha agradat mai i a més més aviat me'l miro amb una certa desconfiança. En petit format, he viscut això de la llei, entesa com a acords de mínims entre persones, a l'hora de  participar en l'elaboració o renovació d'estatuts de diverses entitats de què he format part al llarg dels anys, i la veritat és que sempre m'ha semblat un rotllo. Un rotllo perquè a l'hora de fer uns estatuts es fa molt difícil saber quin rumb emprendrà l'entitat i quina mena de conflictes poden sorgir. I per tant més val limitar-se als mínims. Jo ho entenc com una crida a cenyir-se a la norma quan hi ha un conflicte i a ser una mica més creatius quan hi ha bon rotllo. Hi ha gent, però, que entén uns estatuts com a paraula de Déu i intenta aplicar-los, sense gaire sentit comú, al peu de la lletra sempre i en tota ocasió. En qualsevol cas, va bé quan es produeix un conflicte fixar-se en una normativa acceptada per totes les parts quan la sang no estava calenta i les emocions i els desencontres no dominaven.
Aquesta tensió entre la creativitat i la llei la vaig viure també quan treballava a l'ajuntament de Viladecans, en què el reglament de participació ciutadana establia uns protocols tan estrictes en previsió de no sé quins fraus, que dificultaven extraordinàriament allò que pretenien promoure: la participació. Per exemple, si formaves part d'un consell sectorial ciutadà i hi volies intervenir per expressar la teva opinió sobre l'ordre del dia previst, havies de demanar-ho amb 48 hores d'anticipació, cosa que a la pràctica ens hagués fet a tots muts. Per sort ningú no ho va aplicar mai.
També he viscut com de vegades el dret tendeix a voler menjar-se la vida. És el cas d'aquest caire que pren sovint l'Església catòlica que se sent dipositària del Concili de Trento, que tendeix a reduir la fe a una normativització de tot, de manera que al pobre Esperit, li prenen el lloc.
A un altre nivell, crec que les lleis estan fetes sobretot a mida dels qui tenen el poder. Però crec també que és sobretot en la llei (i en els pressupostos i en els projectes polítics, he, he) on se situen els avenços democràtics i la defensa dels més vulnerables, encara que sigui una defensa insuficient. De manera que tenir un dret reconegut no em sembla poca cosa. Guanyar la democràcia pas a pas ha volgut dir encabir-hi els drets dels qui no tenen poder. M'he passat uns quants anys fent sindicalisme. I la veritat és que la meva manera d'entendre'l ha consistit d'una banda a fer complir la llei (tantes empreses se la salten amb tota la barra i tants treballadors, per la mandra de posar-s'hi, ho permeten) i de l'altra a intentar modificar-la perquè corregeixi millor les disfuncions i abusos que es produeixen.  I de vegades l'intent de fer modificar la llei ha estat saltant-se-la públicament, com és el cas de l'objecció fiscal, és a dir de l'impagament sistemàtic dels impostos que corresponen a l'exèrcit, per dir-ho d'una manera massa simplificada. Però no pas com qui intenta enganyar Hisenda; ben al contrari, fent-ho públic i intentant crear atenció sobre aquell tema perquè la llei canviï. No es un frau ni un engany i et fa vulnerable.
La llei, però, és només un acord, no és sinònim de justícia. Però tanmateix són les regles del joc. Malgrat tots els seus defectes, per mi la democràcia és fer complir la llei i anar-la transformant en benefici de la majoria, intentant corregir totes les seves disfuncions, que són moltes i variades.
Per això m'ha anat sorprenent i entristint aquests dies com tothom s'ha anat omplint la boca de les paraules llei i democràcia, mentre l'anava incomplint sistemàticament en benefici propi o per tapar la pròpia corrupció. En mig de tota aquesta confusió, i abandonada la política per totes dues parts, no és estrany que hi hagi qui vulgui aplicar el famós article 155: formava part del guió, perquè s'inclou dins de la llei marc, cosa que si bé era previsible no té justificació si no és que es vol fer tant de mal a Catalunya com sigui possible. Perquè la Constitució està plena de coses que seria molt més interessant que aquesta fer complir: com el dret al treball o a l'habitatge per a tothom.
Em ve al cap l'episodi de Salomó, la criatura i les dues mares. La veritat és que amb el temps he arribat a la conclusió que la sàvia era la mare de la criatura, no pas Salomó, que semblava disposat a trinxar el nen invocant una justícia tan estèril com la que ens ocupa. Ara mateix sembla que totes dues parts estan molt disposades perquè sigui així: la Catalunya plural i real es pot matxacar per salvaguardar la testosterona d'uns i altres. A mi m'agradaria fer un front comú antifranquista, de defensa de les institucions catalanes, de reivindicació d'un referèndum legal, que crec que uniria una majoria molt més àmplia de voluntats.
Acabo amb dues qüestions. Una que té a veure amb la llei. El Codi de Dret Canònic després de 1751 articles acaba amb una frase que s'ha fet cèlebre: ...habita salute animarum, quae in Ecclesia suprema semper lex esse debet (tenint en compte la salvació de les ànimes, que ha de ser sempre la llei suprema de l'Església), que ha passat a la posteritat amb això de la Salus animarum suprema lex. Vull dir que per damunt de la llei hi ha les persones i el bé comú. Això no justifica qualsevol cosa, però s'hauria de tenir molt present si l'aplicació estricta (i partidista) de la llei pot causar una guerra civil.
I dos. El panorama és tenebrós. Però a l'eixida de casa, contra tot pronòstic, ha florit una rosa.

divendres, 20 d’octubre de 2017

Plena de punxes


Jo, que tinc un aspecte molt i molt arrodonit, però un interior molt i molt punxegut, em sento aquests dies molt poc portada a la pau. Corsecada per la ràbia i la indignació, contra tot i contra tothom (indepes i PP a parts iguals), dissimulo com puc. Em fa por veure la gent que sé que no pensa com jo, i, quan m'hi trobo,encara que constati que ens podem entendre força amb bona voluntat, no deixo de sentir la fragilitat de les relacions humanes. Per això em va bé aquest decàleg, que em sembla que ja havia publicat alguna vegada, i que en Josep Maria Fisa m'ha tornat a enviar, posat al dia. Perquè no em passi com als protes de la novel·la de l'Aramburu Pàtria.

1. Les persones, totes, són dignes de respecte i consideració, siguin com siguin, pensin com pensin, actuïn com actuïn. La seva dignitat mai pot ser menystinguda.

2. La protesta i la denúncia, personal i col.lectiva, és més forta, eficaç i terapèutica, si es fa pacíficament i respectant els drets dels altres.

3. La resposta a les agressions ha de ser defensiva i ferma, mentalment i físicament, evitant expressions agressives que alimenten emocions instintives incontrolables. 

4. Qui ens agredeix per les nostres idees, potser creu sincerament, -per nosaltres és una greu equivocació-, que és la millor manera de fer les coses per construir.  Especialment si són vigents lleis -per nosaltres injustes- que emparen determinades actuacions policials o polítiques. La nostra resistència pacífica és totalment legítima.

5. No tenim enemics. Tenim al davant persones, companys i institucions, que no comparteixen, o bé les nostres idees, o bé les nostres maneres de procedir. Escoltar i comprendre. I dialogar. Dir sí o no, des de l'empatia.

6. Parlem de tu a tu, de nosaltres amb nosaltres..."Ells" no són ells, en un sentit pejoratiu. "Nosaltres" no som nosaltres en sentit contrari. Jo penso, jo sento, jo escolto, jo desitjo...Jo necessito...

7. Posar etiquetes, ridiculitzar per ofendre, menysprear les opinions que no són com les que nosaltres defensem, no ajuda ni ajudarà el futur que esperem de convivència i respecte.

8. No ens podem deixar arrossegar cap a l'insult,  la desqualificació, el llenguatge feridor, la condemna de les persones.

9. Quant estem immersos en el conflicte, podem perdre la serenor, caure en la simplificació, o no valorar prou els riscos que assumim amb determinades actuacions. Hem d'estar formats en l'escola de la no violència (enpeudepau), la NV i la CNV.

10. La brúixola només té un nord. I el nord sempre serà l'anhel de felicitat per a tothom, local i global, des de la llibertat, des de la justícia, des de la veritat, des de la consciència, amb actituds pacífiques i amb compromisos de pacte i diàleg sense defallir. Que ens puguem sentir tots i totes com a casa.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

El diàleg

Article del bisbe Agustí Cortés, extret del Full Dominical de Sant Feliu de Llobregat
La situació política en la qual estem immersos reclama, segons l’opinió de molts, un diàleg profund i pacient. En general, la crida al diàleg té bona premsa, és ben acollida pel gran públic. Només les postures radicals i extremes la rebutgen, perquè consideren que és signe de feblesa o absència de conviccions. Defensar o rebutjar aquesta crida depèn en gran mesura del que s’entengui per «diàleg».
Per a nosaltres, que hem pogut aprendre a dialogar a l’escola del papa Pau VI, el diàleg és essencialment una recerca en comú d’una veritat, que generalment està més enllà de les posicions de l’un i de l’altre, mitjançant l’intercanvi de paraules i missatges. Això que es veu clar referit a la relació entre persones, també ha de valdre per al diàleg polític.
Però hem d’advertir que aquest diàleg, perquè arribi a poder ser eficaç, ha de complir determinades condicions.
La primera de totes és el que hem pogut llegir en l’editorial d’un diari: urgeix la «desinflamació». Hem patit una ferida i, segons consells dels sanitaris, la primera tasca per sanar-la és treure la inflamació: si no, no es pot intervenir. La tensió emocional «inflamant» és enemiga de les bones paraules, del seny a l’hora de llegir la realitat tal com és i discernir el que s’ha de fer.
La segona és posar-se d’acord sobre el que significa dialogar en política, és a dir, aclarir l’objecte, el sentit, del que s’està fent. Sobretot en l’àmbit de la política (que de per si és conquesta i exercici del poder), està estesa l’opinió que «dialogar» és sinònim de «negociar», arribar a un acord entre parts enfrontades, pel qual s’estableix un equilibri de pèrdues i guanys. Aquesta forma d’entendre el diàleg polític s’assembla molt a les transaccions comercials: en elles es tracta d’arribar a un equilibri d’interessos. Pot ser útil, però en realitat aquesta no és la solució, solament serveix com a sortida momentània al conflicte.
D’això depèn la tercera condició, és a dir, que es cregui realment en la capacitat del diàleg per avançar en la solució del problema i s’evitin pràctiques errònies i falses expec tatives (com aconseguir una victòria en el marc d’una lluita de poders que suara hem esmentat).

La quarta condició és que no es defugi la qüestió essencial, en aquest cas quina ha de ser la font de legitimitat. Aquesta és sempre necessària, sigui la que sigui, i tindrà igualment els seus mecanismes de defensa i de canvi. No podran entrar en aquest diàleg els qui no acceptin cap legalitat. Encara que la qüestió és realment seriosa, permeteu-me evocar una anècdota que sona a acudit. El 1936, en plena guerra civil, un personatge il·lustrat torna al seu poble i troba el seu amic, que portava una gran pistola a la cintura: «Escolta, tu tens llicència per portar aquesta pistola? Aquell li respon molt tranquil: De cap manera, tenint aquesta pistola, quina falta em fan les llicències?». Qui pensa així no pot dialogar. De fet els qui adopten aquesta postura «antisistema» sempre han acabat establint un règim molt més coercitiu i dictatorial. La cinquena condició és que el punt de partida sigui comú. Això és totalment necessari. Si en principi no es dóna, la primera tasca serà buscar-lo. Diguem que per dialogar cal «un prejudici compartit», una base comuna sobre la qual edificar la recerca. Aprofundim en més condicions del diàleg. Abans de res, no oblidem aquella condició bà- sica: voler sincerament dialogar, fins i tot reconeixent la seva dificultat i el risc de semblar un feble perdedor.

Bandera blanca

Avui ens ha agafat el rampell. Hem penjat una bandera blanca al balcó. A hores d'ara ja es fa difícil saber què significa què. I tots correm el risc que ens manipulin. Però la nostra voluntat és que signifiqui pau i diàleg, una cosa que pot ser compartida pels indepes, si ho volen, i pels partidaris de suspendre l'autonomia, si ho volen. També és una manera de dir que hi ha un grupet de gent que pensem que cal corregir moltes coses del món en què vivim, però que la independència de Catalunya en lloc d'ajudar-hi, complicarà encara més les coses. I que nosaltres no som millors ni pitjors que els nostres veïns.

Partir de la unitat, no de la divergència

Molts dels que no creiem ni en la deessa Catalunya ni en la deessa Espanya volem una societat laica també respecte al culte a aquesta mena de deïtats, unes deïtats rivals entre sí que inflamen i afecten la raó i la convivència i que més d’una vegada han reclamat sang.
Cap de les persones que viuen i treballen a Catalunya que conec s’ha mostrat insensible a aquest horrorós inici de curs que hem tingut. Mig Catalunya va quedar seriosament tocada quan l’independentisme va passar del molt legítim camp de les idees al menys legítim camp de l’abús parlamentari, amb la convocatòria del referèndum i amb la il·legal aprovació de la llei de transitorietat. La deessa Espanya no sé com ho va viure, servidora ho vaig viure com una bufetada a les institucions catalanes i a la població que formem una minoria d’escons i una majoria de vots, i que vam ser passats per la pedra amb una arrogància considerable. El fi de festa (o l’inici de les festes que seguiran) va ser un tastet de franquisme policial en estat pur. Que tots hem viscut amb dolor.
Alguns amics indepes m’han justificat tot aquest procés d’enfolliment: És que tenim pressa. És que tenim bones intencions. És que som pacífics.
Que a hores d’ara un referèndum és imprescindible. Totalment d’acord, però en condicions. Un referèndum no acceptat per totes les parts, amb un cens piratejat, que posava en risc funcionaris, que no podia garantir que tothom pogués votar, controlat per voluntaris, ja em perdonaran, però de democràtic poca cosa. Bo, i molt, com a mobilització, però res més. I aquest és un dels arguments esgrimits pels observadors internacionals convocats per la Generalitat.
Que hi ha pressa i que l’adversari és dur de pelar. Això també ho sabem els del molt humil moviment obrer, que no només no aconseguim avançar sinó que sovint reculem. Potser estem massa resignats i no sabem convèncer la gent. Segur. Però és que mai les teles públiques no han promogut eleccions sindicals, ni la participació en cap vaga general que afavoreixi els drets dels treballadors. 
Que l’independentisme és molt legítim. Prou. Justament per això no cal imposar-lo, sinó carregar-se de raons, a poder ser reals. L’exercici d’anar adaptant el promès “dia-després-en-què-lligaran-els-gossos-amb-llonganissses” a la crua realitat serà dur. I fer-se el càrrec que les conseqüències de les presses i les imposicions les paguem tots, no només els indepes. Els del moviment obrer prou sabem que fer vaga vol dir que et descompten el dia no treballat; fer objecció fiscal pot voler dir pagar el doble d’impostos; ser delegat sindical pot voler dir no fer carrera. Lluitar té un cost. Aquí no es regala res. Mantenir el contrari és enganyar la gent.
Que són pacífics ja ho sé. Però que estan donant llonguets a molts dracs menys pacífics, també.
Viure en una societat fraterna, en condicions de dignitat per a tothom, sense violència, sense castigar el planeta, és tan difícil amb independència com sense, perquè l’adversari (aquest capitalisme sense ànima) té un front molt ampli, que depassa de molt la geografia espanyola. La dreta (aquesta dreta que també és indepe i també volia Eurovegas, per exemple) té molt de poder. I el diàleg amb els veïns, ni que sigui per les infrastructures compartides, és imprescindible, amb independència o sense.
No em va sorprendre el molt lamentable discurs del rei (que li hauríem d’agrair com a primer pas inexcusable cap a la república), però tampoc el de Puigdemont, que va parlar tota l’estona com si Catalunya fos un país compacte, de pensament únic, on els qui no pensem com ell, senzillament no existim. A Catalunya hi ha de tot: el mal i el bé no s’arrengleren dins o fora de les fronteres, conviuen a tot el món. I és bo que sigui així. 
En fi. Ara mateix, des dels llimbs, demano si no seria possible unir forces en allò que és comú a una amplíssima majoria de catalans: un referèndum pactat, la retirada de la poli, el retorn a la legalitat. Per què no busquem allò que uneix i no allò que separa?
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada que acaba de sortir)

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Diaques i diaques

La veritat és que solem acceptar amb naturalitat que el diaconat sigui per a moltes persones un estat transitori per a convertir-se en preveres. Aquest pas previ al presbiterat deu tenir altres sentits més profunds, però la sensació generalitzada és que són una mena de “capellans en pràctiques”. La conseqüència de veure-ho així és que aleshores els diaques permanents podrien ser entesos com si fossin una mena de capellans frustrats, és a dir, que no arribarien a ser preveres, que seria el desitjable, perquè alguna cosa els ho impedeix. Aquesta cosa sol ser estar casats.
Una percepció tan pintoresca i errònia es reforça pel fet que, tot i que després del Concili Vaticà II aquesta figura de diaca permanent va ser reinstaurada i impulsada, no s’ha promogut realment fins que no s’ha fet notar la manca de capellans. I així, en els darrers anys s’han anat ordenant molts diaques que poden assumir bona part de la feina pastoral i sagramental dels capellans, la més visible de la qual davant la comunitat és el seu paper a les celebracions litúrgiques. L’encàrrec pastoral que tenen queda amagat.
Tampoc no il·lumina gaire el codi de dret canònic. El ritual litúrgic és el mateix per a tots els diaques, però qui accedeix al diaconat transitori pot fer-ho a partir dels 23 anys. Per al permanent cal tenir-ne 25 i comprometre’s al celibat. Si s’està casat, cal tenir 35 anys. ¿Els casats són més immadurs? ¿Estar casat i tenir (o no) fills impedeix fer la mateixa feina que fan els nois de 23 anys? Tot fa pensar que hi ha certa por que persones que se sentin vocacionades a ser capellans optin pel diaconat perquè això els evita l’obligació del celibat. D’altra banda, ¿per què els diaques transitoris no reben un encàrrec de diaconia? ¿Cal realment que siguin diaques abans de ser preveres?
Jo, que sóc una ignorant en aquests temes, creia que el més específic d’un diaconat era el servei sobretot orientat a la caritat. De fet, a les primeres ordenacions de diaques permanents a què vaig assistir, a més a més del ritual litúrgic s’encomanava una tasca concreta a una persona, i en el si d’una comunitat. L’accent, doncs, no es posava en les seves tasques pròpiament litúrgiques (que també) sinó en el servei comunitari. Un servei que, d’altra banda, solen realitzar moltes persones a la comunitat cristiana sense aquesta dimensió sacramental. Tants homes i dones fan serveis estables a la comunitat: des de portar la comunió als malalts, a fer de catequista o a ocupar-se de Càritas. I sovint el seu servei té una dimensió vocacional molt clara. ¿Per què aquestes tasques no són reconegudes com a diaconies? La cosa potser es complica amb el tema de l’accés de les dones al sagrament de l’orde. Però està clar que si la diaconia és un servei, moltes d’elles podrien ser considerades com a diaconesses. De fet, les tasques litúrgiques tenen un gran prestigi dins la comunitat, i per això a qui les fa se li confereixen especial autoritat i fomació, mentre que les tasques amb els pobres són més marginals. Aquest és un dels motius als quals alguns autors com Susan K. Wood (El sacramento del orden. Una visión teológica desde la liturgia, CPl 2008) atribueixen la desaparició d’aquest ministeri durant segles.
Avui crec que encara és tot més confús. A les darreres ordenacions de diaques permanents a què he assistit, l’ordenació ha estat absolutament desencarnada: s’ha fet a la catedral i no a la parròquia on el diaca farà el seu servei, no s’ha fet cap referència a la seva família, com si no hi tinguessin res a veure ni res a dir, ni s’ha al·ludit a cap concreció de servei. De manera que efectivament sembla que fer de diaca és presidir les celebracions que es poden presidir i fer les tasques litúrgiques que li són pròpies en la resta. I prou.

Crec que tot plegat és una gran distorsió del significat del diaconat, que té entitat i característiques pròpies respecte al presbiterat, que s’haurien de posar en relleu o que potser caldria revisar. El lligam entre diaconat en la caritat i servei a l’altar ajudaria sens dubte a posar la qüestió dels pobres, tan central en el seguiment de Jesucrist, enmig de l’Eucaristia. 
(Publicat aquesta setmana a Catalunya Cristiana)

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Sentiments i ressentiments

Sembla que vivim, com molt bé remarca el llibre de Michel Lacroix El culte a l’emoció, el moment de l’homo sentiens, una persona que es mou per emocions (la publicitat i els mitjans de comunicació hi apel·len constantment), i que s’inclina més aviat per les emocions fortes i explosives que per les delicades i contemplatives. Una societat que es “retribalitza” i on els moviments identitaris resorgeixen amb força. Només cal veure el paper absolutament hegemònic que juga el futbol en la vida quotidiana de moltíssima gent o la creixent adhesió als diversos nacionalismes occidentals. Algú deia, després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, que la reacció de la ciutadania i del món poc tenia a veure amb la reacció davant de l’atemptat a Hipercor, ara fa trenta anys. El dolor hi és igual però avui s’expressa sense contenció i jo diria que amb una certa sobreactuació. A mi em sap molt de greu el que va passar, però tant de plor no deixa de sorprendre’m. Em va sorprendre també un article de diari que anava analitzant el sentit de tots els objectes dipositats a les Rambles de Barcelona en homenatge a les víctimes. Sospito que d’aquí a pocs anys en els nostres cementiris en lloc de creus hi haurà ossets de peluix.
I totes aquestes emocions a flor de pell s’expressen a més amb gran immediatesa i contundència. El que estem vivint a Catalunya aquestes darreres setmanes troba dues menes d’espai públic: el del carrer i el virtual. I aquí la batalla no diu gaire del nostre senderi. Llegeixo en un compte de facebook, després de la intervenció de Joan Cosbubiela al parlament de Catalunya, un escrit absolutament desqualificador de tots els sindicalistes, que, tots ells es veu, són uns vividors i uns assidus de les portes giratòries. Després de la imputació dels més de 700 alcaldes, el mateix compte parlava de tots els alcaldes, que, també tots ells, només viuen per al seu poble i estan disposats a sacrificar-s’hi. Fa quatre dies aquests mateixos alcaldes, tots ells, només volien aprofitar-se dels privilegis del seu càrrec i eren, tots ells, uns corruptes. La generalització, la desqualificació, la manca d’anàlisi, l’esnobisme, la repetició constant de tòpics i consignes per part de tothom són un destorb objectiu al diàleg de debò, que reclama un esforç de distància respecte als propis sentiments i potser també a les pròpies idees. I requereix silencis llargs i temps per pensar i per argumentar intentant entendre el punt de vista dels qui no pensen com tu.
Dic tot això des de la constatació que jo mateixa sóc molt visceral, vehement i més sovint del que voldria agressiva. La gent que em coneix ja sap perfectament que no sóc pas un model de persona dialogant. Per això, preventivament, procuro desconnectar, en el facebook, dels altres que són com jo i que són molt impulsius, i mantinc aquells dels quals discrepo, però a qui estimo, perquè m’ajuden a assuaujar les meves expressions, tot pensant que potser ells les llegiran.

Em preocupa tot aquest allau de sentiments sense contenció, perquè veig com m’afecten a mi. Aquests dies de confrontacions nacionals, m’adono que el sentiment que em provoquen els qui no pensen com jo, és diferent segons la qualitat de relació que tinc amb cada persona i el nombre de prejudicis que vaig cultivant. Perquè a mesura que el desacord es va acumulant (i al voltant de l’1-O el missatge de fons no canviava, però el nombre de missatges emocionals sense altre contingut que la reafirmació del mateix creixia) es van revifant tots els conflictes anteriors que ja creies oblidats. De manera que la incomoditat inicial de no compartir el mateix punt de vista es pot convertir fàcilment en l’odi visceral perquè quan era petita vaig viure no sé quin greuge o fa vint anys l’altre em va incomodar amb no-sé-què. Em direu que vagi al psicòleg, que bona falta em fa, i potser tindreu raó. Però com que ja sé que no sóc gens original, em permeto suposar que això mateix li passa a d’altra gent. Ser-ne conscient com a mínim ajuda a contenir i no a amplificar. Potser sí que, com diuen els meditadors, ens hem d’unificar, prudentment, intentant ser pensament, estimació, sentiment, coratge i unes quantes coses més. A poc a poc i serenament.
Sortirà un dia d'aquests a la revista Foc Nou de setembre/octubre

Dit tot això, que vaig escriure fa dies, lluito perquè els meus sentiments no em dominin més del compte. La impotència i la tristesa davant de l'actuació de les forces policials de l'estat, i la ràbia respecte al nostre benvolgut, estimat i mai prou apreciat govern que, d'una manera poc democràtica, per més que se n'ompli la boca, i força frívola ha provocat aquesta situació, i pel que sembla, pensa continuar en la mateixa línia sense adonar-se que no només pega una puntada de peu a Espanya, sinó també a la meitat de catalans. Un amic em deia que malaguanyades actituds exemplars de la gent per defensar posicions que no ho són gens. Els mitjans, continuava, superen en moralitat i virtut als fins, que són els que són. És una paradoxa que comparteixo. Em pregunto quant de temps aguantarà la bona convivència entre nosaltres, perquè ara ja no és que pensem diferent, sinó que actuem diferent i amb conseqüències de gruix per als altres. Una part de catalans s'imposa sobre els altres, mentre el Mariano reparteix llenya a tots sense distincions.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Dia trist

Les deesses Catalunya i Espanya (recollint una expressió de Llorenç Gomis) avui s'esbatussen i reclamen els seus sacrificis humans. Portem molts dies donant llonguets al drac, que es manifesta violentament a cops de porra contra una mobilització espectacular i pacífica. Vergonya i consternació. M'agradaria trobar el punt de protesta contra l'abús del PP sense necessitat de reforçar l'independentisme. 
Crec que els no indepes no estem a l'alçada. És difícil. Aniria a votar, però entenc sincerament que aquest referèndum no mereix aquest nom des del seu inici i em fa ràbia. El terra sota els meus peus cada dia s'estreny més i la sensació d'ofec creix. Sensació que ens regalima a sobre el nacionalisme, sensació que el seu relat ha acabat amb el nostre, sensació que hem perdut les paraules. El que jo entenc per democràcia té poc a veure amb el que entenen aquests incansables lluitadors per votar avui.
Un amic (he tingut unes quantes converses interessants amb amics que no pensen com jo, aquests dies) em convidava a veure els signes dels temps en el procés. Crec que n'he trobat un: l'adagi dura lex sed lex ha perdut totalment el sentit. Ara, si no t'agrada la llei, te'n fas una prêt-à-porter, i te l'autolegitimes, que és el que ha passat amb l'1-O. Sóc molt conscient que les lleis no deixen de ser una convenció i que s'han de poder canviar quan convingui. Per descomptat. I per això crec que convé canviar la constitució, tot i creure que els drets socials segurament tiraran molt enrere.
Però la meva vida sindical i política més aviat ha consistit a tractar, amb moltes dificultats, que s'acomplís la llei, tantes vegades menystinguda en la vida laboral i en el tracte als més pobres. Tant de bo aquesta bescantadíssima constitució s'hagués acomplert en els seus drets socials. Avui la dura lex que donava sentit també a l'objecció de consciència es torna líquida. Zygmunt Bauman tenia raó: liqüefacció de drets i de lleis.

dilluns, 25 de setembre de 2017

Ballant amb la més lletja

L’Agulla em demana que faci un paper poc agraït: explicar-vos com veig l’1-O des d’una perspectiva gens independentista. A més a més, és possible que quan llegiu aquest article hagin canviat moltes coses, perquè en aquests moments som dins la centrifugadora.
1. Per bé o per mal, no sento els colors ni les banderes. Per mi estimar Catalunya sempre ha estat treballar-hi a favor de la gent més pobra, de la llengua, de la cultura, de forma participativa i descentralitzada. Em molesten els supremacismes i penso que, a banda i banda de l’Ebre, hi ha gent de tota mena, i que ens assemblem força. La gent com jo, que estima Catalunya i que no desitja un trencament amb Espanya, som invisibles potser perquè no tenim bandera. L’enfrontament entre indepes i peperos els ha reforçat mútuament i dificulta una millor comprensió de Catalunya dins el territori espanyol. Els estereotips creixen.
2. Els problemes del nostre món cal abordar-los comptant amb tothom. Fer front als grans reptes és urgent i requereix un treball conjunt de tota la gent de bona voluntat, visqui on visqui: des dels temes ecològics al comerç d’armes, al maltractament de les dones, a la fam i a l’explotació dels més pobres, o al racisme i l’obligat exili de tants refugiats. Cal promoure allò que ens uneix. Una patada als morros del veí no ajuda.
3. Cap frontera no pot substituir el diàleg. Sempre he pensat que les fronteres sobren, sobretot perquè incomoden els més senzills i els més pobres. No veig cap sentit a fer-ne de noves: més control, més paperassa, més inconvenients. Amb o sense independència, tocarà dialogar amb els veïns i compartir-hi infrastructures.
4. Trinxar políticament la llengua catalana no la beneficia. I cal imaginació i seducció perquè la gent que viu a Catalunya i té altres llengües maternes s’avingui a fer-se-la seva. Prou que ho sabem, que la sola obligació provoca rebuig.
5. Amb Espanya compartim tant problemes com oportunitats de canvi. Jo veig patiment, contradiccions i lluites a Espanya i a Catalunya. Tots patim una reforma laboral votada pel PP i per CiU, un dèficit democràtic, una reculada de l’estat del benestar, una desigualtat social creixent i un llarg etcètera. De corruptes n’hi ha a tot arreu, i no sembla pas que la gent deixi de votar-los, ni aquí ni allà. Hi ha molts greuges acumulats, de moltes menes, però no únicament en som víctimes els catalans. I independentistes i no independentistes estaven ben disposats fa quatre dies a vendre la sobirania del Baix Llobregat a un mafiós nord-americà amb la construcció d’Eurovegas. La sobirania és al mercat, es veu.
6. Vull un referèndum com cal, pensat, dialogat, pactat i legal. Un referèndum fet mig d’estranquis i controlat per voluntaris d’una de les parts no és transparent, ni democràtic ni pot ser vinculant. Per això no votaré.
7. La democràcia, a més del què, és el com. En Joan Coscubiela va expressar bé com em vaig sentir en les sessions parlamentàries. El driblatge parlamentari i el menyspreu per l’oposició no ha estat una bufetada a Espanya, ho ha estat sobretot a la meitat dels catalans. Si així serà la república catalana, no em sembla cap millora. I per l’altra banda, les bestieses anteriors i posteriors del PP poden ser infinites i desmesurades. ¿O potser algú esperava una altra cosa?
8. Vull cosir i no esquinçar. Estic farta d’etiquetes, d’insults, manipulacions, assetjaments i ofenses de totes bandes, que provenen dels polítics i dels mitjans de comunicació oficials i oficiosos i que troben altaveu a les xarxes socials. És material inflamable. Em nego a veure el meu veí com a enemic perquè començo a entendre els mecanismes de la guerra civil. Si no contenim el llenguatge, prendrem molt de mal.
Fins aquí el que vaig escriure abans del 20 de setembre. Tot el que ha fet el govern del PP a les institucions de Catalunya a mi no m’ha sorprès i m’imagino que als impulsors del procés, tampoc: d’assessors no els en falten. I per tant entenc que volien provocar la resposta que han obtingut: en el PP i en la gent. Em sento agredida per diverses bandes: sobretot per l’actuació parlamentària de l’independentisme, per la seva decisió de posar en risc unes institucions catalanes, patrimoni de tots, institucions que ja han utilitzat reiteradament en benefici propi, i, és clar, per la resposta autoritària i desproporcionada del PP. Estic disposada a defensar el que calgui les institucions de Catalunya, però no penso pas anar a votar l’1-O, que visc com una gran manipulació. Espero el dia que puguem fer-ho democràticament.
Dic tot això conscient de la meva petitesa, de la meva vehemència i de les meves contradiccions. Però ho veig així.
Publicat a la revista L'Agulla, 104

dissabte, 23 de setembre de 2017

Església: dins d'un ordre

En general, em sembla molt encertat el to dels manifestos que l'Església, en els seus diversos grups, va deixant anar aquests dies. S'invita a la pregària i no es pren partit per res més que no sigui la defensa del dret d'autodeterminació, de les institucions i la pau, esdevenint acollidors, per tant, de la meitat de catalans que estan per la independència i de la meitat que no hi estem. Agraeixo que bisbes i abats aguantin la pressió, perquè bona part de l'Església catalana, i d'ells mateixos, és indepe i deuen tenir ganes de dir la seva, però mantenen el respecte, mentre els acusen de tebis i indecisos.Crec que fan bé: a nivell personal votaran o no, o s'afegiran a les manis o no, com qualsevol altre ciutadà amb drets i deures, però quan tenen un paper institucional són conscients que prendre partit divideix una comunitat de creients que és plural.
Això sí, tothom ho fa dins d'un ordre: bisbes amb bisbes, abats amb abats, abadesses amb abadesses... i capellans amb capellans. Els laics ja ens busquem la vida. És un clar signe de l'estratificació eclesial, per més que ens omplim la boca de poble de Déu. Intentem canviar el concepte i l'organització de l'Església, però en moments de tensió acaba sortint el de tota la vida.
L'excepció en el to general és el sindicat de ministres ordenats a favor del referèndum. Ho dic així perquè m'ha fet gràcia que molts dels capellans que en el seu dia a dia manifesten que són un membre més de l'Església i que voldrien que l'organització fos menys jeràrquica, en moments de crisi treuen la seva autoritat de l'armari, i actuen amb un notable esperit de cos. Això sí, dins del manifest, ben separats capellans (primer) i diaques (després). Farien pedagogia si recordessin que els diaques hi van ser abans que els capellans. No deixa de ser curiós que tot i dient que segueixen l'esperit dels seus bisbes, fan tot el contrari, és a dir, prendre partit. Em sap greu perquè conec i estimo molts dels firmants, però el seu document el trobo excloent i clerical. Aquí si que em sembla que podrien manifestar-se com a cristians, o com a veïns, o com a ciutadans a favor de la independència, junt amb altres dones i homes, perquè en matèria política no tenen més autoritat que qualsevol altre ciutadà. Altrament, crec que afavoreixen una fractura també eclesial. La social a hores d'ara ja la tenim.
Val a dir que espero que es manifestin ben aviat a favor de la igualtat de les dones dins l'Església, perquè el proper manifest d'aquest sindicat almenys sigui compartit per tots dos gèneres.

dimarts, 12 de setembre de 2017

El nom de Déu... en va?

M'ha arribat la convocatòria d'una vetlla de pregària organitzada per Cristians per la independència. A mi ja em sembla bé que s'agrupin, tot i que reconec que em feia més peça allò de Cristians pel Socialisme. 
Em sembla més aviat xocant, però, que organitzin una vetlla de pregària pel referèndum. Bé, em corregeixo. Jo m'apuntaria a una vetlla de pregària unitària pel respecte mutu, per una democràcia de millor qualitat, perquè no hi hagi violència, perquè la convivència no es vegi afectada per aquesta maror que ens va envaint...
Però sembla que aquesta pregària és clarament perquè Déu tingui ben present l'opció del sí.
Deu ser perquè només és cristiana aquesta opció i els no independentistes, a més a més de totes les coses que ens arriben a penjar sobre el nostre escàs sentit democràtic, el nostre lamentable paper durant la transició, i la nostra adhesió a l'estat de dret, tampoc no podem ser cristians. 
Em fa pensar en els culés que esperen que la Mare de Déu de Montserrat els salvi la lliga, mentre que els "merengues" s'adrecen a la de l'Almudena. No sé com porten això del xoc de trens a la vida celestial.
A mi em sap greu. Crec que és molt legítim voler la independència de Catalunya. Com també ho és no voler-la. Crec que es pot opinar que aquest referèndum s'ha de fer com sigui o que cal respectar les formes parlamentàries (que és el que penso jo). Però em sembla que tal com ho plantegen és clarament prendre el nom de Déu en va.

dissabte, 2 de setembre de 2017

Redescobrir el llatí

Estic atabalada amb la quantitat de contrasenyes que em demanen totes les aplicacions i estris informàtics. Cada vegada més llargues i més complexes, que m'exigeixen o bé una memòria que no tinc o un fitxer de contrasenyes que m'he fet, a dues columnes i (de moment) cinc planes. Si mai me'l troben, em buidaran tots els comptes, els meus i el de les entitats on tinc responsabilitats, i coneixeran totes les meves intimitats. Res de nou.
Per consolar-me he decidit que a partir d'ara faré servir com a contrasenyes textos llatins. Remenant llibres per casa vaig trobar el Diccionari de locucions i frases llatines de l'Enciclopèdia Catalana. Una petita joia, molt útil per citar correctament i per mantenir un petit contacte, ni que sigui superficial, amb els clàssics. Almenys m'ho passaré bé triant-la i aprendré alguna cosa.
Ja hi he trobat algunes frases ben encertades i ben actuals. La primera: tantum religio potuit suadere malorum. (tan grans iniquitats pogué aconsellar la religió).És de Lucreci, sobre el sacrifici d'Ifigènia, filla d'Agamèmnon, immolada per tal d'obtenir dels déus vents favorables a l'estol que havia de salpar cap a la guerra de Troia. Frase que continua sent vigent, per desgràcia.
La segona: Sit humus cineri non onerosa (Que la terra no sigui feixuga a les teves cendres, d'Ovidi) o, en versió més popular i actual: sit tibi terra levis (que la terra et sigui lleu), molt utilitzada per estalviar-se el cristià "Al cel sigui" o el més neutre "Descansi en pau". No sabia que l'expressió tenia unes arrels tan profundes.
En fi, contenta de tenir un pretext per retornar al llatí.

dijous, 27 de juliol de 2017

No puc. No podem.

Aquesta tarda hem tingut assemblea d'Asdivi, l'entitat viladecanenca que treballa per a la integració de les persones amb discapacitat de Viladecans. Us n'he parlat diverses vegades en aquest blog. Sempre amb admiració. Per la tasca dels pares i familiars que en formem part i també per la dels nois i la dels monitors.
Avui, per primera vegada, he tornat desanimada. Costa trobar persones que treballin per a la junta (per diversos motius, actualment una sola persona fa el paper de presidenta, secretària i tresorera). Costa de gestionar l'entitat (no és fàcil:moltes activitats, personal contractat, personal voluntari...) i costa de respondre a tots els requisits administratius que demanen les administracions públiques. Per acabar-ho d'adobar, l'esplai que depèn de l'entitat i que funcionava amb personal voluntari corre el risc de desaparèixer, perquè els monitors (fantàstics!!!) que fins ara hi feien molta feina, ho deixaran després d'uns quants anys, com és natural.
Tot plegat m'ha fet pensar unes quantes coses:
  • La cultura associativa i participativa costa de transmetre. Semblaria natural reunir-se i treballar en equip, però això no és gaire fàcil si no se n'ha fet experiència. La gestió en soledat porta a cremar-se i dificulta avançar-se a les dificultats que es podrien preveure i abordar més col·lectivament. No és una crítica a la persona que en aquests darrers mesos ha estat fent tots els papers de l'auca. Ben al contrari: fa tot el que pot i més, i l'entitat va tirant endavant. També costa molt trobar persones preparades tècnicament per dur a terme feines complexes: des de la comunicació interna, fins a l'elaboració de projectes i pressupostos, que s'han de justificar oportunament, per no parlar de l'acompanyament i estímul de les persones col·laboradores.
  • La major part de pares, mares i cunyades tendim a utilitzar l'associació com si fos una empresa de serveis. Com costa, quan tens l'agenda plena, fer-te present a algunes activitats de l'esplai o dedicar-hi hores! Deixar-hi el teu familiar és saber que estarà ben atès i que s'ho passarà d'allò més bé... ell... i nosaltres, que ja anem sobrecarregats i ens pesa dedicar-hi més temps, cosa que potser és egoista per part nostra, però que almenys a en Jordi, permet que tingui el seu propi espai, activitats i amics diferenciats.
  • Quan veig l'estat de la qüestió em sortiria l'oferiment de donar un cop de mà, però en aquests moments no puc agafar ni una responsabilitat més, perquè em sento molt i molt desbordada. I aquesta mena de responsabilitats requereixen molta dedicació i entendre't molt bé amb el teu equip. Però si tots fem el mateix, clarament ens encallem. I ho visc malament, perquè em sento en contradicció.
  • Una de les sortides que es proposaven davant la manca de voluntaris per tirar endavant l'esplai, era contractar monitors. És una solució pràctica, que no sé si serà viable econòmicament. El que sí que és, també, és una renúncia al valor de la gratuïtat.
  • No sé com funciona en d'altres poblacions, però de vegades tinc la sensació que els ajuntaments deleguen excessivament en els familiars. L'atenció a una persona amb segons quines discapacitats ja és prou dura, i la gent treballem, i fem altres coses. Gestionar un casal d'estiu, per exemple, a final de curs, és una exigència considerable. L'ajuntament paga, però és l'associació qui ha de buscar el personal, fer-se'n responsable i dur a terme tota la paperassa, a banda d'estar disponibles per si cal resoldre alguna incidència. A mi això em sobrepassa.
  • La gestió i la recerca de recursos econòmics es mengen altres tasques no menys interessants i necessàries, com la presència pública de les persones amb discapacitat, o la reivindicació d'alguns drets i equipaments.
Francament, crec que el problema aquesta vegada va una mica més enllà del rotllet: "participa-hi més i comprometre-t'hi". Em sembla que tots plegats hauríem de pensar una mica més en quin és el nostre rol, quin el de l'Ajuntament i com implicar-hi altres agents socials col·laboradors.

dimecres, 19 de juliol de 2017

Així no votaré

Model casolà i familiar d'urna. Només falta fer-hi la ranura per introduir la papereta. És una idea
Evito tractar el tema del procés amb la gent que estimo i que sé que pensa d'una manera diferent., no pas perquè els altres siguin així o aixà, sinó perquè jo ho visc malament i sóc capaç de treure tot el meu mal geni en bateria. No vull fer trencadissa i agraeixo la delicadesa de tants amics que no insisteixen, llevat d'alguna militant excepció que sospito que té el mateix problema que jo: acceptar la diferència.
Certament em moc en un ambient clarament independentista i més aviat tant en Josep com jo mateixa som una cosa rara en el nostre entorn: estimem la cultura catalana i simultàniament ens sembla irrellevant la independència, que no desitgem. Per descomptat que avorrim el PP i sincerament crec que tots dos hem intentat de sempre viure  la democràcia des de la participació activa. Admeto que el referèndum ja és inevitable, tot i que tocar les essències em sembla que pot obrir ferides difícils de tancar. O sigui que el desitjo amb la boca petita, resignada al fet que els nacionalismes marcaran la nostra vida fins que ens morim, perquè tot això no es resoldrà en dos dies.
En els darrers anys, he anat desenvolupant una mena d'anticossos respecte a TV3 i mitjans afins pro independència i de fet m'adono que creix en mi no només la desafecció cap a Espanya sinó sobretot la desafecció cap a la Catalunya nacional. Hi ha uns quants periodistes, escriptors, polítics que expressen bé allò que sento, amb matisacions diverses: des de l'Antoni Puigverd a l'Ada Colau, passant per la Isabel Coixet el Xavier Sardà o el Javier Cercas. Començo a entendre molts mecanismes de la guerra civil.
Em sento més aviat invisible, en part per això d'evitar entrar en polèmiques quan l'ambient no porta al diàleg sinó a la presa de posició, però també crec que és bo de formular algunes coses en veu alta perquè tampoc em sembla que m'hagi d'amagar darrere de veus que òbviament s'expressen millor que la meva. Es queixava l'altre dia en Xavier Sardà que molta gent pensa com ell, però no ho diu. Per això ho vull dir.
  • Crec que la democràcia és millor com més s'apropa els ciutadans a la presa de decisions, per tant en principi com més autogovern, millor.... Amb dues matisacions importants: evitar el sentiment de supremacia nacional (no som ni millors ni pitjors, ni sospito que gaire diferents dels nostres veïns, ens agradi o no) i, importantíssim, tenir en compte que la major part de reptes seriosos amb què ens trobem no es poden abordar en solitari: des del canvi climàtic, al capitalisme salvatge, a la venda d'armament, al terrorisme, a la corrupció, a les migracions forçades per la fam i la guerra, a les relacions laborals o al turisme... Jo crec que el procés independentista més aviat posa pals a les rodes a l'entesa amb els nostres veïns sobre qüestions capitals. En canvi, no objecta res sobre vendre's el país als Sheldon Adelson de torn. L'última operació del Hard Rock a Tarragona n'és un exponent. Val a dir que el sobiranisme espanyol tampoc no es queixa en aquestes qüestions.
  • El desenvolupament de la cultura catalana no em sembla una excepció a això. Crec que no ajuda al català trinxar-lo encara més políticament. La unitat i potenciació de la llengua i a poder ser de la cultura catalana en sentit ampli no s'aconsegueix, crec jo, creant fronteres, sinó més aviat fent minvar les existents.
  • El menyspreu a Espanya em sembla indigne. Espanya no és el PP, per més que el mensypreu mutu banda i banda de l'Ebre reforci mútuament la posició independentista i la pepera, fent més difícil encara el diàleg. Alguns dels arguments que circulen per internet, com el de la Seguretat Social  (ens hem de desprendre d'Espanya perquè ens posa en números vermells, mentre que nosaltres solets ens en sortirem) m'avergonyeixen i posen el nacionalisme català a la mateixa alçada que tots els nords més o menys rics que busquen desprendre's dels suds "pobres, vagos i dependents".
  • Crec que ja no m'ofen que per pensar el que penso, em diguin franquista o feixista. Em sembla senzillament poca-solta. Però francament jo crec que el desitjat referèndum ho ha de ser amb garanties. La democràcia són les regles, deia algú, i jo crec que és veritat. Els mecanismes de control del procés d'una votació han de ser acceptats pels partidaris del sí, del no, i del pare carabasser, si no, mai no seran legitimats. El consens sobre el cens, els percentatges necessaris per fer el canvi, les urnes, els interventors, el paper de la policia, la campanya electoral... no són qüestions menors ni anecdòtiques. I el procés ha de ser transparent. Cal distingir entre una performance a favor d'un referèndum i un referèndum de debò. Algú es refiaria d'un referèndum sobre la migració, per exemple, promogut pel PP, amb tot l'aparell de l'estat, portat a terme i controlat pels seus voluntaris? 
  • Sobre el cost de tot plegat, val a dir que hem d'estar disposats a pagar la factura... i tots, no només els que amb la seva signatura s'exposin públicament. Suposant que es fes un referèndum com cal, que sortís una clara majoria pel sí i que s'iniciés el nostre brexit, cal tenir present que tot pot costar molt: hisenda, Seguretat Social, vida administrativa amb els nostres veïns. Si es vol tirar endavant caldrà assumir que costarà i que tots haurem de pagar la factura, els que volem la independència i els que no. I tot plegat encara més si la famosa desconnexió és unilateral. Em repeteixo, però voldria dir que han fet falta deu anys per arribar a un acord sobre com distribuir els bens de l'arquebisbat de Barcelona amb els bisbats sufraganis, això que, suposadament, tot era de bon rotllo. En aquest referèndum, com en el del brexit, passa que s'oposa la mesquina realitat -Espanya governada pel PP i una crisi brutal- a la ideal Arcàdia (una Catalunya independent rica, acceptada per tothom i resplendent), però els termes no haurien de ser ben bé aquests.
Resumint: vull un referèndum  on els termes a votar siguin una mica més concrets (no realitat versus ideal, sinó realitat a) versus realitat b) i legítim políticament, amb tots els controls que facin falta. I si pogués ser amb la clàusula que surti el que surti, no se'n torna a parlar fins al cap de vint anys...
En fi, m'adono que em repeteixo molt sobre el que ja he dit altres vegades.Que passeu un bon estiu!
(Per cert, ahir a la reunió de L'Agulla, on hi ha diversitat de posicions respecte al procés, algú va suggerir que es podrien fer servir com a urnes les caixetes per als donatius que hi ha a totes les esglésies: més barat i gens polèmic, a excepció de la CUP, és clar :))

dimarts, 23 de maig de 2017

Fent perifèria

Foto: Cathopic
“Tan cerca de nosotros no había estado el Señor acaso nunca, ya que nunca habíamos estado tan inseguros”. Ho va escriure Pedro Arrupe, la biografia del qual (Arrupe, Pedro Miguel Lamet) acabo de llegir, esperonada per tot el que envolta la pel·lícula Silence de Martin Scorsese, que m’ha fet interessar per la presència dels jesuïtes al Japó.
La frase em va connectar amb una conversa mantinguda no fa gaire amb una militant de la JOC, que m’explicava com alguns dels joves del moviment vivien en una precarietat absoluta. I no només per la manca d’una feina digna d’aquest nom, sinó per la seva situació familiar i econòmica. Em deia aquesta noia que se sentia sovint sense resposta, en una situació on l’únic que es podia fer era ser-hi, bo i sabent de la pròpia impotència per canviar res. Una cosa que fa grinyolar també el missatge que de vegades transmetem els moviments d’acció catòlica: que amb la nostra acció (sovint necessària, però) es resol tot, cosa que l’experiència ja s’ocupa de relativitzar oportunament. Em va fer pensar que si no tenim resposta, és que som on hem de ser: a la perifèria, perquè és el lloc on la realitat no està domesticada, on patim la incomoditat, els dubtes, el desconcert i la humilitat de no saber què fer. És el lloc també on es produeix l’autèntic diàleg,  on ens sentim qüestionats, on vivim la soledat, on ens obrim a la creativitat, a la imaginació, a iniciar nous camins. És un lloc de despullament, fins que només queda la confiança en l’Altre i en els altres. O sigui la fe.
La perifèria no és lloc per als purs, perquè vol dir que probablement quan hi som ens contaminem i canviem la nostra percepció de la realitat: de les idees, de les formes, de les necessitats..., si és que es prenen seriosament la realitat de l’altre. Em va fer somriure un capellà que es queixava que, amb afanys perifèrics, al CPL, on treballo, muntéssim un acte no pas al lloc de sempre, al centre de Barcelona, sinó en una parròquia de barri. “És que no és cèntric”, em deia aquest capellà. Doncs no. A la perifèria, fem prou si hi podem arribar en metro. És el lloc que queda lluny de la calidesa del nostre centre, físicament i sobretot existencialment.
Potser tot plegat és una forma de pobresa. De fet ens passem la vida demanant a Déu que ens faci pobres. Però quan ens arriba, en comptes de viure-la com un regal, la vivim com un problema, ens angoixem i suspirem per la seguretat econòmica, ideològica, social
Això que ens passa tantes vegades en el més personal, ens passa també amb l’Església. Segur, per exemple, que havíem imaginat una Església pobra de béns i de poder, i resplendent en la seva coherència i lluminositat. Però quan hi som, veiem que no és com l’havíem imaginada: vivim amb neguit no pas la pèrdua d’influència de l’Església, sinó el desprestigi de tot el que és religiós; veiem la invisibilitat de coses que considerem importants; constatem com costa transmetre la fe a les generacions que ens segueixen; constatem que la nostra  pròpia coherència és fràgil i incompleta.

Si anem al fons de la qüestió ens adonem que la resposta a aquesta pobresa no consisteix en absolut a recuperar allò que hem perdut. Més aviat el que hem perdut és sobrer: hem perdut el poder (i què!), hem perdut una imatge idealitzada i hem guanyat en realisme , i aquest és el poder transformador de l’empobriment: no arreglarem l’Església retornant-li el poder ni la multitud, sinó intentant viure l’Evangeli de forma tan autèntica com siguem capaços, encara que ens sentim vells i mediocres. Tampoc el que perdem intentant viure en la perifèria és rellevant: el prestigi, el poder i la seguretat, tres temptacions que ja van assetjar Jesús.
(Publicat a Foc Nou un dia d'aquests)