dissabte, 20 d’agost de 2016

Espais inhòspits

Monument, al costat del Parlament londinenc, a les sufragistes
Amb en Josep hem passat els darrers dies de vacances a Londres. Ha anat molt bé, llevat de l'hotel que va ser un desastre; sembla que el brexit no impedeix que els londinencs tinguin els mateixos vicis que els europeus: hotels que en realitat són annexos d'altres hotels. Situats en edificis a part, sense recepció. Has de fer l'entrada (check in) i la sortida (check out) en d'altres llocs.  En aquest cas, quan vam arribar, tot i la reserva feta fa mesos, no hi havia cap habitació doble lliure i ens van col·locar la primera nit en dues habitacions individuals. A la meva el bany era tan petit que si tancava la porta jo ni hi cabia. A la d'en Josep només funcionava el llum de la tauleta de nit: la resta estaven fosos, bany inclòs. De fet, a la nova habitació (un segon pis sense ascensor) no hi havia cap interruptor que funcionés i el seu sistema era deixar els llums de les tauletes de nit (que s'endollaven darrere un dels capçals dels llits) permanentment oberts. Moqueta -bruta- sobre fusta. Dobles vidres: els de fora bruts i trencats. Bombetes trencades, roba esquinçada... Cutre, cutre. Un dia tindran un disgust perquè estic segura que no passaria una inspecció de cap asseguradora. No hi va haver manera que entenguessin que necessitàvem dues claus, perquè el fet de ser parella no vol dir que anem enganxats l'un a l'altre tot el dia. Van passar de nosaltres, amb un cert escàndol i impotència (ens va semblar) dels seus treballadors de parla espanyola, que eren legió. Per sort, el cutre-hotel (Eaton Square Hotel) estava molt ben situat, a prop de l'estació Victòria, i era un lloc tranquil. Però no és la primera vegada que ens trobem amb estranyes picaresques que el nostre complex mediterrani d'inferioritat atribuïa als països llatins. Vam decidir no deixar-nos amargar les vacances. Veurem com podem reclamar, un cop a casa.
Em va encantar tornar a Londres, i vaig reviure moments esplèndids de la meva visita fa 25 anys, quan hi vaig passar un mes intentant aprendre anglès.Enguany vaig poder assistir a un dels Proms, un concert de The Sexteen, amb música de Bach i d'Arvo Pärt: brutal. La sensació, però, no sé si pel temps passat o perquè jo m'he tornat més crítica, és que el consumisme intenta menjar-se la cultura, gairebé literalment. Tot són botigues de roba (qualsevol pensaria que és una primera necessitat) i de menjar de qualsevol mena i a totes hores (ehem, com a BCN). La distància ajuda a adonar-se'n. Un gran què, però, el fet que tots els grans museus siguin gratuïts. Això fa que no hi hagi cues, que hi puguis tornar fàcilment una vegada i una altra, Fins i tot els controls de seguretat el fan persones (que et fan obrir la bossa) i no màquines. Un goig. També el fet que la munió de treballadors espanyols, italians, brasilers, que hi ha arreu, ens ajudaven espontàniament a fer-nos entendre. Motiu d'enveja és la xarxa extraordinària de transport públic, que permet moure's amb rapidesa, facilitat i comoditat (si més no, als turistes, la prova del cotó són els veïns de la perifèria londinenca).
L'altre espai absolutament inhòspit és el de l'aeroport, per molts motius. Et recomanaven que hi anessis tres hores abans de la sortida del vol. No m'estranya, amb el control de passaports d'entrada al país vam estar una hora o més passant per aquelles cues interminables que t'obliguen a caminar a pas lent amunt i avall. Per a les persones que per edat o per mobilitat tenen problemes per desplaçar-se, un esforç considerable. Per no parlar de l'obligació de passar en mig de botigues sí o sí, amb música en un alt volum (els treballadors deuen acabar sorts o atabalats). Per no parlar de totes les restriccions sobre líquids, maletes i altres. Enquibir-se en un avió de Ryan Air vol dir quedar enxubat i pres de tota la propaganda inacabable, de la qual no pots escapar. 
En tot aquest procés d'aeroports i de vols està clar qui mana: no pas la seguretat, sinó els diners. I cada cop més t'has d'entendre amb màquines. Les persones van desapareixent. Cap sorpresa.
Malgrat els espais inhòspits de trànsit i d'estada, ha estat un privilegi passar-hi unes dies. M'han quedat moltes ganes de tornar-hi.

divendres, 12 d’agost de 2016

Viure en el conflicte

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.» Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: “Ja ve la pluja.” I efectivament, la pluja arriba. I qual el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor.” I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»

A casa no érem creients i jo em vaig formar cristianament en la tradició de la Jobac, un moviment de joves en la línia de la Joventut Obrera Cristiana (JOC), i vaig ser jove durant la transició democràtica. Això vol dir que vaig encetar la meva fe en el convenciment que els joves no podrien sentir-se estimats per Jesús i, per tant evangelitzats, si no fèiem el possible perquè les seves condicions de vida i de treball els permetessin viure amb dignitat. Jo ho vaig viure a través del meu compromís sindical, un compromís socialment desagraït, perquè mai no ha tingut bona premsa i perquè sol desenvolupar-se en el conflicte. Un conflicte que de vegades crees tu, fent veure allò que roman invisible: per exemple que el personal de neteja no cobra els plusos que estableix el conveni, o que no es poden fer tantes hores extres mentre hi hagi gent sense feina, o senzillament que es posa en marxa una reforma laboral que discrimina els joves o mina els fonaments de la Seguretat Social.
Total, et crees fama de “follonera”, perquè de vegades trenques la pau laboral i obligues els companys a mullar-se sobre una qüestió que els incomoda, i tu mateixa t’hi mantens amb una certa dificultat, gràcies a la pregària i al grup de revisió de vida. Reconec que jo envejava i em mirava amb una certa condescendència els companys cristians que treballaven en tasques més simpàtiques i més explícitament pacificadores. Amb el temps he après que mantenir una actitud cristiana a qualsevol lloc et pot portar a viure en moltes menes de conflicte i que la gràcia està a viure’l amb el mínim d’agressivitat i el major respecte envers els teus companys o adversaris, cosa que jo encara no he assolit. A banda, és clar, d’assumir-ne les conseqüències.
Per això sempre em consola l’evangeli d’aquest diumenge, tan difícil de comprendre si partim d’un cristianisme entès com una mena de bonisme desarrelat de les benaurances i garantidor de la nostra forma de vida. La pau de Jesús sovint és la pau del qüestionament, de la contradicció, de la incomoditat i de l’imprevisible. Ho veiem en la figura de Maria que es refia de Déu acollint un embaràs que desafia tota lògica i que posa en risc la seva relació amb Josep i el seu futur com a dona. Ho veiem en Jesús, que per la seva trajectòria, acaba a la creu, no pas d’una forma ingènua o inesperada, sinó veient-ho venir i acceptant sense resistència el dolor, el patiment i la incertesa que aquesta “prova d’un baptisme” li provocarà. Sovint aquí també tendim a confondre la “mansuetud” de Jesús, aquesta acceptació de les conseqüències de viure i fer viure l’amor i la lògica de Déu al món, amb una mena de capteniment passiu d’obediència mal entesa.  Potser per aquesta confusió ens xoquen tant les paraules de Jesús.

(Publicat a Catalunya Cristiana)

diumenge, 7 d’agost de 2016

Amb Jalics, a Las Batuecas


 Han estat gairebé deu dies de silenci, a Las Batuecas, província de Salamanca, tocant a Cáceres i camí de Las Hurdes. Hi he anat amb els Amics del Desert, a fer meditació amb Pablo d'Ors seguint els exercicis de contemplació de Franz Jalics, un jesuïta hongarès, amb una vida ben dura i interessant. 

Les expectatives eren altes i l'esgotament, total. Com ja comença a ser costum arribo a final de curs molt cansada i amb la sensació que per remuntar necessito alguna cosa més que el repòs de les vacances. I això que no em puc pas queixar: faig una feina que m'agrada (tot i que tendeix a complicar-se més que no voldria i sovint em fa patir), em sento molt estimada per la família, compto amb bons amics i disposo de tot allò que em fa falta per viure. Faig coses que m'interessen i m'estimulen a pensar. Però la sensació que hi ha molt de soroll dins i fora meu no m'abandona i per tant el desig de silenci continua. Em sembla que dins d'aquest magma també hi ha la constatació que el meu esgotament és també l'esgotament del model de militància que fins ara m'ha donat vida. Cal continuar lluitant per un món millor, però potser cal trobar maneres més creatives i gosaria dir que assossegades. Maneres  més orientades a donar fruit que a tenir èxit, em sembla, però és més fàcil de dir que de fer. Visc la contradicció de pensar que la política és molt important i, alhora, de no sentir el menor interès per les batalletes de la política catalana i espanyola tal com es plantegen. I de sentir una gran inquietud per la deriva d'una Europa que cal reconduir, tot i que no es veuen camins clars. Igualment em passa en el món eclesial: penso que hem de fer un reset si no total, gairebé, però que hem de canviar de mentalitat i d'organització. A banda que, en qualsevol cas, queda clar que per moltes necessitats que vegi en el món, puc incidir en ben poques coses, una cura d'humilitat que em fa molta falta per no embolicar-me en retòriques inútils.
Pablo d'Ors preguntava, a Las Batuecas, si les coses que fa vint anys eren prioritàries per a nosaltres continuaven essent-ho. Penso que sí, però hi afegiria la necessitat de diàleg, de crear ponts i vinculacions col·lectives, i la necessitat de pensar, d'argumentar, de comunicar bé.
Bé, de fet totes aquestes cabòries són el que precisament als exercicis de meditació no es treballa. El centre de la nostra atenció s'ha situat aquests dies a viure el present, ajudant-nos de la respiració, el mantra i l'energia que brolla de les mans, com a forma de concentrar-nos en la plenitud del moment i de buidar-nos. Deixar de banda el teu ego, les teves coses, les teves activitats. Acceptar-les i contemplar-les quan et vénen el cap, deixar-te tocar per allò que et fa patir: febleses, sentiments, records feridors, sense que t'absorbeixin, perquè de fet tenen una importància relativa. Un dels objectius de la meditació és, en cert sentit, centrar-te, curar-te, de manera que quan et poses a pensar, a decidir o a fer, ho fas sobre una base més sana. El cor de tu mateix -no del teu ego- és també el lloc de Déu.
Mai en uns exercicis havia escrit tan poc. Llegíem cada dia un capítol de Jalics, amb una breu reflexió teològica, unes pautes per a les sessions de meditació del dia (fèiem meditació entre cinc i sis hores) i un petit qüestionari, aportació de Pablo d'Ors. La veritat és que Jalics m'ha semblat un home savi, bon coneixedor de les persones, i sense prejudicis, que a més a més distingeix bé entre la feina d'un terapeuta i la d'un acompanyant espiritual. 
A Las Batuecas tot plegat ha funcionat molt bé: el grup, una vintena de persones, tot i parlar ben poc, ens vam sentir ben units (quina qualitat que té el silenci, que sempre aconsegueix aquesta sensació d'unitat en la diversitat!). L'únic trencament del silenci es produïa cada dia a l'hora de l'Eucaristia, on, la veritat, rèiem bastant. Total que estem una mica enyorats i descol·locats. A mi m'està costant reprendre el ritme de la meditació i d'alguna manera resituar tot el que vaig treballar. 
Pablo d'Ors ha estat un excel·lent acompanyant, generós, atent i disposat a escoltar tots els meus dubtes i objeccions, que són multitud. Acostumada com a estic a l'ACO, on Déu apareix a la vida, entre la gent, en l'acció; o al CPL, sempre entre rituals i salms, la veritat és que la pregària in-mediata, o sigui sense mediació, directa al "jefe", se'm fa estranya. He de dir que m'agrada molt la seva visió dels evangelis des de la contemplació, tot i que penso que els evangelis són com una infinita nina russa, plena de lectures dinàmiques i canviants. 
Us recomano molt el lloc. De fet hi vaig passar fa uns quants anys amb en Josep. Una porta tancada enmig del no res, amb uns versos de sant Joan de la Creu, que ni fets a mida. El monestir de San José només es pot visitar si s'hi fa alguna estada, no és per a turistes. Queda allunyat de qualsevol camí (quatre hores en cotxe des de Madrid), i és en un entorn natural fantàstic: boscos, bèsties de tota mena, un riu claríssim.... El monestir  conté un conjunt d'ermites a disposició de qui vulgui passar una temporada en solitud. Hi ha un únic monjo, carmelita descalç, el pare Ramon, que, en la poquíssima relació que va tenir amb nosaltres, em va semblar ben suggerent. 
En fi, si mai en teniu ocasió, no us ho deixeu perdre: ni Jalics, ni las Batuecas, ni Pablo d'Ors, ni els Amics del Desert. Ni el silenci, off course.

dimarts, 19 de juliol de 2016

Capellans de curt recorregut

Una mirada superficial a alguns capellans que acaben de ser ordenats porta als vells (i velles) progres a comentar que són una colla de carques, senzillament perquè els veiem celebrar envoltats de randes  i anar pel món amb un collet que a la nostra joventut ens semblava (i a alguns ens continua semblant) un signe de clericalisme i de volguda i esporuguida distància amb la gent. Una mena de mira’m i no em toquis que no és traducció, en aquest cas, del Noli me tangere.
Fins aquí pur prejudici. Conec gent que va amb collet i és un molt bon capellà. No acabo d’entendre per què se’l posen, però entenc que la pressió dels bisbats i seminaris és forta. He vist com un capellà d’aquí que anava a fer un casament fora de Catalunya es posava un collet per no tenir problemes al poble on anava, mentre que el capellà d’allà feia exactament el mateix per no escandalitzar els qui venien de fora. Total dos collets que van desaparèixer així que es va establir la confiança.
El problema arriba quan escoltes el que et diuen els amics que són capellans. Alguns professors del seminari estan perplexos perquè els seus alumnes s’escandalitzen quan els expliquen com es van formar els evangelis, quina ha estat l’evolució de la litúrgia, quina és l’aportació que han anat fent els Pares de l’Església. Entenen els evangelis de forma literal, entenen la litúrgia com una successió de rúbriques que cal seguir de forma untuosament mecànica. L’arquebisbe Piero Marini, en una conferència en el IV Congrés de Litúrgia de Montserrat, comentava que hi havia qui confonia la litúrgia amb la màgia. Alguns seminaristes arriben a denunciar els seus professors perquè diuen que amb les seves expressions atempten contra la seva fe, una fe que sembla, doncs, ben feble. Que no resisteix el contrast (o l’aportació) de la història, de la raó, de la teologia i que, davant del dubte, es bloqueja.
També la seva devoció personal els fa arraconar la Litúrgia de les Hores en favor del rés del rosari. Resar el rosari no està pas malament, però la Litúrgia de les Hores és la pregària de tota l’Església, que, com diu un monjo amic, permet “rosegar” i “rumiar” els salms una i altra vegada. Uns salms que són expressió no pas d’una pietat bleda o ensucrada, sinó de totes les tensions, contradiccions, dolors, alegries i agraïments de la vida de tota persona, creient o no, i d’una presència de Déu a la vida.
D’altres capellans expliquen la dificultat d’alguns seminaristes d’entendre la dinàmica parroquial. Alguns provenen de comunitats tancades i no de parròquies “normals”. D’entrada arriben amb el convenciment que els capellans, tot i la retòrica de ser servidors, no estan obligats a donar explicacions ni a seguir les orientacions que es vagin donant en els consells parroquials o els diversos grups. Per tant, fan la pastoral que els sembla oportuna, al marge de recomanacions de la parròquia, del seu rector i fins i tot del bisbe. Si els joves de la seva parròquia no els agraden, es munten un grup fora, per tant els joves deixen de rebre una atenció pastoral. Això passa també amb els esplais. No van a les colònies i a alguns –com expressava una professora del seminari– els sembla un disbarat dir una missa sota un pi, per més que fins i tot els rituals del missal preveuen aquesta opció. La pastoral que es basa sobretot en la vida (la de l’acció catòlica, per exemple) els sembla descreguda i una pèrdua de temps. Només es dediquen al seu ramat (un ramat triadet). Per tant això de l’Església en sortida o de l’evangelització els queda ben lluny.
Una pastoral insana per tancada, i esporuguida, que potencia els privilegis clericals, no és una qüestió individual, sinó que respon a uns seminaris que convindria renovar. Algú em comentava –em costa de creure– que el Seminari de Barcelona havia refusat ser la seu de l’estrena del documental de Tv3 “Els santuaris de l’antifranquisme”. Deu ser perquè les monges i capellans que hi surten, que van defensar els drets humans i que es van arriscar contra la dictadura, no els semblen exemplars. Un seminari així fa més por que goig, tot i que alguns molt bons seminaristes hi van fent camí malgrat les circumstàncies i gairebé contracorrent.
(Publicat a L'Agulla núm. 97)

dissabte, 9 de juliol de 2016

La paràbola de l'apallissat

Dels molts comentaris que he escoltat la paràbola dita del "bon samarità", n’hi ha un que m’ha cridat especialment l’atenció: tendim a identificar-nos amb els qui fan el camí de Jerusalem a Jericó, i en qualsevol cas veiem clar que en el samarità actua Crist, fent realitat la misericòrdia de Déu. Però el rostre de l’apallissat també és el rostre de Crist. Eduard Sala, cap d’Acció Social de Càritas, ho feia notar arran de la icona de la Misecòrdia de Taizé, on el ferit vesteix amb els mateixos colors que el Crist, que també comparteix una altra tonalitat amb el samarità. L’apallissat adquireix així un gran protagonisme. De fet sospito que aquests mesos en què parlem tant de les obres de misericòrdia, tendim a fixar-nos més en la nostra pròpia acció i responsabilitat (o sigui en nosaltres, en definitiva), que no pas en els més vulnerables, els apallissats que ens envolten. I si no parem atenció a veure’ls, difícilment podrem actuar. No deixa de resultar curiós, perquè tots nosaltres, en un moment o altre de la vida, som igual de vulnerables.
Posar l’apallissat com a protagonista dins la celebració litúrgica em fa pensar en quina és la litúrgia dels pobres, o de les perifèries. No se’n parla gaire, però crec que donaria molt de si. En primer lloc, per preguntar-nos si els més pobres participen de les nostres celebracions. Com molt bé subratlla Oriol Xirinachs en un llibre que acaba de publicar el CPL (Tornem Jesús als pobres), als pobres i marginats els oferim de tot... menys compartir la nostra fe. Per tant si no hi són ens hauríem de qüestionar moltes coses. En segon lloc, perquè crec que estaria bé recollir sense obsessions puristes quines són les bones pràctiques litúrgiques més habituals i adequades perquè tothom, siguin quines siguin les seves circumstàncies, se senti acollit a les nostres comunitats, encara que contradiguin determinades rúbriques. Fa la sensació que hi ha dues litúrgies en paral·lel:  l’oficial, amb tendència a ser aplicada tenint més en compte l’abstracció del ritual que les circumstàncies de la comunitat, i la més habitual, flexible però gairebé clandestina, perquè sovint és vista més com una anomalia que cal corregir que com a una encarnació de l’esperit litúrgic en una comunitat viva i dinàmica.  A casa tenim una persona amb una discapacitat. Hi va haver una temporada que anava a missa amb la seva guitarra i prenia part del cor parroquial. M’imagino que hi afegia un munt de dissonàncies i que d’alguna forma “espatllava” la bona feina dels altres, que sonaven molt pitjor amb ell que sense ell. Però jo crec que eren unes dissonàncies molt evangèliques... De la mateixa manera que també a la parròquia, a l’hora de la pau, es produeix un guirigall notable, amb la visita de molta gent al racó on es posen les cadires de rodes. Un abús, diuen a Roma, però que et fa sentir molt estimat quan ets tu que hi vas, en cadira de rodes, com no fa gaire he tingut ocasió de comprovar.

El crucificat i ressuscitat és el centre de la nostra assemblea cristiana, i amb ell tots els ferits i apallissats del món, que s’hi haurien de trobar bé, encara que això comportés algunes distorsions litúrgiques. Si de debò som Església “en sortida”, si de debò anem a les perifèries existencials, si de debò anem convertint-nos, per diverses circumstàncies, en Església empobrida, tot plegat hauria de tenir repercussió en una litúrgia que al cap i a la fi és ressò de la Bona Notícia per als pobres.
(publicat a Catalunya Cristiana)

dimecres, 29 de juny de 2016

Rublev, Bach, el desert

Trobada, ahir, dels Amics del Desert amb Pablo d’Ors. La veritat és que no m’esperava pas que fes cap xerrada i no vaig preveure cap forma de prendre nota de res i ara em sap greu. L’escoltava amb la sensació de collir aigua amb un cistell de vímet. Em va impactar què va dir... però em costa recordar-ho. Només em vénen al cap fragments esfilagarsats. Deu ser perquè les emocions poden (cosa que mai no m’entusiasma), o perquè em va quedant memòria de peix.
La meditació com a camí d’acceptació de la fragilitat, més que no pas com a camí d’enfortiment o d’èxit. M’agrada el plantejament. El buit i la pobresa per obrir-se als altres i per escoltar-los. La compassió com a finalitat última. La Trinitat com a unitat en la diversitat (a diferència d’altres tradicions de meditació que dissolen el jo en la unitat), amb aquesta definició laica que trobo molt encertada: font, camí, energia. La tradició cristiana com a patrimoni universal molt devaluat a casa nostra, però enyorat, ni que sigui inconscientment, per molta gent. La religiositat, com a gratuïtat total, en contrast amb la màgia que persegueix un benefici. El cos i el gest com a expressió de l’intangible. L’Eucaristia com a centre de la tradició catòlica; la Paraula com a centre de la protestant. L’Evangeli en perpetu moviment, parlant a cadascú segons el moment que viu, per damunt del tecnicisme exegètic. Els innombrables calzes que es poden comptar, com una nina russa, a la Trinitat de Rublev.
De vegades tinc els meus dubtes que tot plegat encaixi amb l’ACO o amb la tasca social. Ahir em va semblar que harmonitzaven molt bé. Fins i tot enmig de les desfetes electorals. Som fràgils també col·lectivament.

Vaig pensar també en la Missa en si menor de Bach, que vaig escoltar fa molt pocs dies, i que fa dialogar el pare i el fill amb els oboès d’amore o que presenta la Trinitat amb tots els tresos possibles: ritme ternari, tresets, tercets... Perpètua dansa, impuls i moviment. L’oïda i el ritme al servei del que és inefable amb la majestuositat de Bach, que és matemàtica pura.
Costa d'explicar. Potser no cal.

diumenge, 19 de juny de 2016

Examen de consciència

Avui ens hem trobat el grup de revisió de vida, en una trobada llarga i relaxada. Hem estat treballant el tema del perdó, des de dos punts de vista complementaris: un mena d'examen de consciència, pensat a partir de la prioritat de l'ACO d'enguany (Passem de la indignació a l'acció alliberadora) i una estona de meditació-pregària pensant en aquelles persones amb qui ens costa conviure, bé perquè ens facin mal, bé perquè el fem nosaltres. Ens hi hem aproximat, doncs, a partir del treball més reflexiu, que és l'habitual en nosaltres, i a partir de l'emoció, o de la pregària, que és una bona manera d'apropar-se a allò que amb el pensament, l'acció o la voluntat no sabem o no podem canviar.
Donar voltes a tot plegat ens ha fet pensar en diverses qüestions:
- A mesura que ens fem grans tendim a reduir el nostre món; també ens costa més començar coses noves, en terrenys que no ens resulten còmodes, tot i que les coses de Déu solen fer-nos feliços.
- L'experiència de perdó (de perdonar i sobretot de ser perdonats) és experiència d'unitat, de comunió, d'integritat, d'alliberament.
- La consciència de pecat i de perdó és en el fons experiència de ser estimat, encara que no avancis gaire.
- A mi sempre em fereix que em vegin com sóc... però potser sí que perdre la reputació i acceptar-te i que t'acceptin com ets és un gran alliberament.
- Tractem Déu com tractem els altres.
- A mesura que ens fem grans, anem veient matisacions, complexitats... que cal passar pel cor i per la pregària. Com la nostra impotència o el sentiment que de vegades fem coses només per sentir-nos bé o per tapar aquest dolor del món que no sabem com assumir.
- Les celebracions comunitàries de la penitència són celebracions festives, on el que celebrem és que, malgrat els nostres desastres, Déu ens estima...
A l'Eucaristia hem llegit el Gènesi (Gn 4,1-6) i m'he adonat d'algunes coses interessants respecte a Caín: Malgrat el seu crim, Déu es nega a matar-lo (bon al·legat contra la pena de mort); és enviat a l'orient de l'Edén, o sigui de nou al lloc on tot comença, d'alguna manera torna a l'origen... I una altra reflexió un pèl més prosaïca: l'orient de l'Edén, és el lloc d'en James Dean (he, he).

Us deixo amb el nostre examen de consciència...

Som pecadors?

Som, bàsicament, relació amb les persones que ens envolten: la família, els amics, els veïns, els companys de feina, i la gran fraternitat del món. És en aquesta relació on es juga el nucli de la nostra persona i de la nostra fe: la confiança i l’estimació, sempre concretes, sempre amb rostre humà.
En el context de l’actual crisi econòmica, de la desigualtat social creixent, de la destrucció de l’Estat del Benestar, de l’auge de la guerra i de les crisis migratòries i de refugiats, com reaccionem?
-         ¿Em preocupo del bé i de la prosperitat de la comunitat humana, de la qual formo part, o bé porto una vida centrada en mi mateix? ¿Penso que el progrés en la justícia, en la igualtat, en la superació de les diferències econòmiques i socials, forma part del missatge cristià? ¿Com m’afecta a mi? ¿Quines respostes dono? ¿Afecta el meu temps, la meva atenció, la meva economia?
-         ¿He viscut alguna injustícia? ¿Com he reaccionat? ¿Defenso els oprimits del meu entorn?  ¿Ajudo els qui s’ho passen malament? ¿Com és la relació amb els pobres, els dèbils, els immigrats, els malalts, els vells? ¿Em qüestionen alguna cosa? ¿He de fer canvis?
-         ¿Comparteixo la meva fe amb la gent que no és creient? ¿Hem de canviar alguna cosa a la nostra petita comunitat de fe?
-         ¿Participo, segons les meves possibilitats, en la promoció d’una vida més digna per a tothom? ¿Conec les diverses iniciatives i activitats que es fan en aquest sentit, com ara la tasca de les entitats socials, veïnals, polítiques, de Càritas, dels grups d’ajuda fraterna, dels grups al servei del Tercer Món? ¿Hi participo d’alguna manera? ¿Per què?
-         ¿Pago els meus impostos? ¿Compleixo els meus deures cívics? ¿Procuro que es conservin i que no es facin malbé les coses que són d’ús públic? ¿Comparteixo els meus béns?
-         ¿Em preocupo per la protecció de la natura i del medi ambient?¿Sóc un consumidor compulsiu? ¿Malbarato l’aigua o l’energia? ¿Reciclo convenientment? ¿Utilitzo el transport públic?
-         ¿Com visc la impotència que tot plegat genera? ¿Com lliga aquesta impotència amb la meva fe? ¿En faig pregària? ¿Sóc esperançat?

Quina experiència tenim del perdó?
-         De gratuïtat?
-         De llum?
-         De veritat?
-         Regeneradora?
-         De comunió?
-         D’estupor?

dimarts, 14 de juny de 2016

Família i protecció social

Acabo de fer la declaració de la renda i de comprovar, amb estupor, que el fet que a casa tinguem una persona amb discapacitat només afecta la renda del meu marit, perquè ell n’és l’únic tutor. La veritat és que m’ha cabrejat. No tant pels diners: l’interessat cobra una pensió i amb això ja es manté. De fet, a mi em satisfaria més que en lloc de fer descomptes a cada família, garantissin tots els serveis que les persones discapacitades necessiten: llars, centres de dia, tallers ocupacionals, feines subvencionades, acompanyaments i un  llarg etcètera. O una bona pensió quan faci falta. 
El que em molesta és que tanta retòrica sobre el matrimoni, i resulta que les institucions públiques es comporten amb un individualisme ferotge! Em va sobtar, quan el meu marit va assumir oficialment la tutela del seu germà, comprovar que jo tampoc no comptava per res. Les preguntes de la fiscal i del jutge només es van referir a ell i el seu germà, passant de llarg del fet que jo també visc en aquella casa i també em faig responsable de l’atenció al meu cunyat, com si la convivència  quotidiana no fos un element a tenir en compte. Comprovar que tots els afectats estàvem disposats a conviure mútuament em sembla com a mínim prudent, si no imprescindible. De la mateixa manera que ni jutge ni fiscal no es van molestar a comprovar si el noi estava ben atès a nivell social, educatiu, mèdic, psicològic, psiquiàtric... o afectiu. Només es van interessar per la qüestió econòmica.
Igualment ara Hisenda deu trobar que el fet que convisquem tots tres a mi no m’afecta en res, com si el meu cunyat fos un objecte de què té cura exclusivament el seu germà, que no afecta ni el meu temps, ni la meva economia, ni la meva dedicació, ni el meu esforç, ni el meu afecte, ni la meva vida. Per sort meva, no és així, i n’estic ben contenta.
Jo no vull que em tornin diners a Hisenda, vull que es reconegui com a mínim que convivim i, per dir-ho d’alguna manera, que interactuem mútuament, que la família és això, no una suma de persones. Després els mateixos que fan aquestes lleis surten amb la bandera de la família i es queixen que la gent no es casa. Jo entenc el matrimoni civil com un contracte d’ajuda mútua amb unes garanties legals i de protecció social, a banda, és clar, de l’estimació (que és el més important) o del sentit religiós que alguns hi puguin trobar. El control social ja queda lluny. 
Tinc la sensació, però, que les prestacions socials es van allunyant cada cop més de la realitat de les famílies. És un contrasentit que aquest noi quan vivia amb els seus pares cobrés una misèria, quan els seus pares necessitaven tot el suport perquè es feien grans i, com deia la meva sogra :”entre tots tres no en fem un”, ni econòmicament ni per a la seva autonomia vital. Fins a la llei de la dependència, no se’ls van reconèixer els seus drets. I fins que els pares del meu cunyat no van morir, ell no va tenir una pensió pròpia: l’orfenesa.  
També passa amb la possibilitat de treballar. El meu cunyat està valorat per la Generalitat com a susceptible de trobar feina. No ha treballat mai. Seria bo que ho pogués fer, però si mai troba feina, haurà de renunciar a la pensió i a la seva plaça en un taller ocupacional. Normal. El problema és que no hi ha mecanismes previstos perquè quan quedi sense feina (en un context on la feina fixa ha passat a la història) pugui recuperar pensió i plaça: una bona manera de desincentivar qualsevol projecte d’integració laboral.
Avui, que la família és cada cop més líquida i inestable, convindria repensar com s’articula la protecció dels més febles: infants, gent gran, persones amb discapacitat o dependència, vidus i vídues... Però per això caldria consens sobre dues coses ben difícils: quins col·lectius cal protegir i com fer-ho, i com establir legalment què és una família, cosa més complicada del que sembla a primera vista.

divendres, 10 de juny de 2016

Dones grans

Em va impactar, quan estudiava treball social, la lectura del llibre de Marvin Harris Vacas, cerdos, guerras y brujas. El punt de vista de l’antropologia, que posa distància entre els fets i la interpretació o justificació que els protagonistes en fem, em va fer prendre consciència que els centenars de bruixes castigades al llarg de la història, més que per no sé quina mena de qualitats esotèriques, ho eren sobretot per ser dones grans i vulnerables. Dit d’una altra manera, podien exercir de cap de turc o de boc expiatori perquè sortia barat fer-los fer aquest paper. I mentre elles rebien un càstig, com a presumptes responsables de tots els mals del seu entorn, el poder que les cremava i que sí que causava mals no era qüestionat.
Tot això m’ha vingut al cap quan m’he adonat, no sense una certa sorpresa, que jo mateixa vaig formant part d’aquest grup de dones “grans” (aviat en faré seixanta) i que en cert sentit aquest fet m’incomoda. No fa gaire prenc part, per exemple, de la xarxa de meditació “Amics del Desert”, on la majoria som dones si fa no fa de la meva edat. Com que moltes ens hi hem posat després de llegir el llibre de Pablo d’Ors Biografia del silenci, hi ha una certa veneració pel personatge i reconec que això encara m’incomoda més. Intento fer-ne broma i desmarcar-me’n. Bé, en part, perquè crec que mantenir el sentit crític és una bona cosa, en qualsevol cas, però en part com si jo m’avergonyís de fer el que faig.
Llegeixo una plana web on titllen Pablo d’Ors d’heretge per gosar posar en qüestió alguns signes litúrgics, i entre els molts comentaris hi ha perles com el fet que compta amb un grup de dones que el segueixen, de casa bona, desocupades, poc compromeses i carregades de botox. És massa anecdòtic per fer mal, però de fet en aquest prejudici no deixo de reconèixer-m’hi. Lamento dir que estic segura que aquesta imatge de grup de dones és la que jo tenia, per exemple, de les “seguidores” de Xavier Melloni i que potser és al darrere de la meva escassa simpatia inicial per la meditació.  Pur prejudici.
Em fa pensar en Jesús i les dones que el seguien, en un acte de llibertat per part d’elles força més difícil de mantenir que fer-ho avui, i en com aquest fet tendeix a invisibilitat-se en la tradició eclesial, o a mirar-se amb un cert menyspreu. Com Joana, la dona de l’administrador d’Herodes, citada a l'evangeli de LLuc, que fàcilment titllem de “dona rica, avorrida, que passa el seu temps seguint un tal Jesús sense gaire convenciment”. Em fa pensar també en el paper que sens dubte van tenir les dones, sobretot les dones romanes amb diners i prou llibertat per usar-los, en les primeres comunitats cristianes. Ben segur que van ser un suport bàsic als inicis del cristianisme.
Dones. Riques (classe mitja-alta) o treballadores. Lliures. Amb o sense bótox o equivalent. Diverses. Però sempre poc prestigiades com a grup. Començant, glups, per mi mateixa.
En parlem a la feina. Una companya, jove, em diu que totes hi arribarem. Una altra companya, de la meva edat, em diu que nosaltres, “avorrides” no parem, mentre que els homes de la nostra edat no semblen motivats per gran cosa. Doncs això.



divendres, 20 de maig de 2016

Tornem Jesús als pobres

Ahir vaig prendre part, junt amb Pepe Rodado, Oriol Xirinachs i Sebastià Taltavull, en la presentació del llibre d'Oriol Xirinachs, Tornem Jesús als pobres, un llibre excel·lent -una eina pastoral de qualitat- per plantejar-nos si els cristians no ho donem tot als pobres... menys la nostra fe en Jesús. Tenim clar que tots, totes, som servidors dels pobres, però sembla que aquí s'acabi la nostra tasca, quan a l'Evangeli queda clar que els pobres són els primers destinataris de la Bona Notícia de Jesús, i no només per resoldre'ls les malalties o els problemes (Jesús ho fa limitadament, això, mentre que s'adreça a tothom incensantment per parlar-los de l'alegria de l'amor de Déu). Difícil, dèiem ahir, transmetre això sense una relació de qualitat o sense una Església realment pobra. Reconec que em mirava els assistents, tothom gent compromesa de per vida amb la causa dels pobres, i veient la mitjana d'edat pensava que a l'Església pobra hi estàvem arribant a marxes forçades per envelliment massiu i manca de renovació. En fi, us deixo amb la meva intervenció.

La lectura del llibre m’ha transportat a dos moments significatius de la meva vida, un dels quals m’havia quedat totalment oblidat.
Déu i el fuet
Jo he tingut relació amb Càritas durant molts anys: com a professional i després com a voluntària. Però abans, molt escadusserament, en època de vaques molt flaques, a casa  hi havíem tingut relació com a usuaris. I venia de lluny. Recordo que el meu pare m’havia explicat que, abans de casar-se, anava no sé on a recollir menjar. Anava a missa i després recollia el paquet. I em dia: “potser sí que es creien que a mi m’interessava gens la missa. Jo hi anava pel fuet i si calia anar a missa, passàvem pel tub. Volen ser enganyats, doncs els enganyem”.
Aquesta anècdota, que ja no recordava i que aquest llibre m’ha fet venir a la memòria, va marcar profundament la meva tasca com a treballadora social: la treballadora social és percebuda sovint per les persones a qui atén com a persona amb poder i això genera que de vegades la gent et digui el que sap que t’agradaria sentir: el poder genera més por que confiança. La relació amb Déu, en canvi, es dóna des de la gratuïtat. Millor no ajuntar les dues coses. Dels molts pactes que de vegades es fan amb els usuaris dels serveis socials, m’estimo més que Déu no en formi part.
Paràlisi emocional i pastoral
El segon moment té lloc quan treballava a Càritas. Atenia una dona que havia patit molt: feia el carrer, tenia la SIDA, les seves successives parelles l’havien abandonada; era mare de tres fills: un complia condemna a la presó per qüestions de drogues; l’altra estava enganxada i també feia la prostitució i la filla petita, de 17 anys, encara no havia entrat en aquest circuït. Vaig fer-li una visita quan ja estava morint i vaig ser testimoni de la tendresa amb què la seva filla en tenia cura. Els meus paràmetres de “distància professional” i la meva incapacitat per gestionar bé les emocions em van privar de fer-li una abraçada o de dir-li que Déu l’estimava tal i com era, que no tingués por (potser era jo qui si en tenia). Només vaig dir-li que m’ocuparia tant com pogués de la seva filla menor perquè pogués tirar endavant a la vida. Però aquesta mena de paràlisi pastoral i emocional encara em pesa avui i és un bon interrogant. Aquesta dona va aconseguir qüestionar-me i molt.
Les coses, les relacions, Déu. Per aquest ordre
Amb la contradicció entre aquests dos fets que us he explicat i la trajectòria com a treballadora social i com a voluntària m’he anat fent conscient que molt sovint als pobres els omplim de coses (i encara no sempre les que els fan falta, sinó les que a nosaltres ens sobren) i en canvi ens costa molt de fer-los lloc a la nostra vida relacional i de veïnatge i a la nostra comunitat cristiana, i parlo per mi.  Els ho donem tot menys el que és més valuós: l’experiència i l’alegria del Crist ressuscitat, per dir-ho d’una forma solemne.
Les coses
Passa amb el banc d’aliments, sobretot, que tendim a utilitzar com a “efecte placebo” per a ells, per als professionals i per als voluntaris. Sovint donar aliments té una alta càrrega simbòlica, una mica ambigua: ens fa la sensació que fem molt perquè parlem d’una necessitat bàsica a la qual donem resposta. És una forma d’expressar que ens fem càrrec i acollim la necessitat de l’altre. Ara bé, ens enganyem si pensem que això els resol la vida (amb això no n’hi ha prou), tot i que fem un bon servei a persones sense recursos i ens sentim útils. I ens enganyem si pensem que amb això sol ja els hem acollit.
Les relacions
Hi ha activitats que promouen la mútua relació però ens costa eixamplar aquesta relació fora del marc de l’activitat. Quantes vegades les celebracions de Càritas (voluntaris, professionals, autoritats...) inclouen tothom menys els usuaris? Com si la comunitat de Càritas fóssim tots menys els qui en són el centre.
També he pogut comprovar que en alguns llocs l’atenció als pobres genera una crosta defensiva perquè entomar el dolor dels altres costa i ens relaciona directament amb les nostres pròpies febleses, perquè hi ha desconfiança respecte al qui demana i una certa tendència al judici de la gent que ens arriba, perquè fa por d’allò que et podrien qüestionar, perquè la gent vulnerable no és necessàriament amable, sovint expressa indignació i exigència, quan nosaltres els voldríem agraïts i mesells, o senzillament perquè descobrim que ens agrada manar... En aquest sentit, a mi em va anar molt bé la lectura d’un llibre d’Oriol Xirinachs dels que et canvia la mirada: “I tan pobres com som”. 
L’altre extrem és quan pensem en els pobres com a rostre del Crist, cosa que és veritat. Però això portat a l’extrem fa oblidar que el pobre té rostre, història, desitjos, identitat pròpies. És persona, digne fill de Déu, no un instrument per a la nostra devoció personal.
La comunitat cristiana i els pobres
Em consta que en alguns llocs ho fan, però jo trobo a faltar que al costat de la vida de les càritas de cada comunitat cristiana, hi hagi una activitat de reflexió sobre la pròpia tasca amb l’evangeli a la mà. El contacte amb els pobres crema, perquè la pobresa –no confondre amb l’austeritat- genera misèria i no és bona.  Trobo a faltar que preguem per les persones que atenem, per les seves necessitats concretes (sovint tampoc resem públicament per les nostres necessitats o les nostres misèries: no solem mostrar-nos pobres o vulnerables dins la nostra comunitat cristiana). Trobo a faltar que els escoltem. Trobo a faltar que ens preguntem per les causes de la pobresa. I trobo a faltar que els oferim espais de relació, d’acollida, sense donar res a canvi. De vegades els objectes enterboleixen la relació. I les necessitats de la gent van molt més enllà de la materialitat del menjar, la casa i els subministraments: cal reconeixement, acollida, valoració, aprenentatge, aportació als altres (viure en situació de pobresa no significa no poder aportar res als altres). I aquí tenim molt d’espai per caminar.
I crec, ara que treballo al Centre de Pastoral Litúrgica, que aquesta reflexió des de l’Evangeli és molt necessària per al conjunt de la comunitat cristiana. És a dir, que hauríem de trobar camins perquè el conjunt de la comunitat cristiana pogués viure també totes aquestes dificultats, neguits, alegries i solidaritats concretes que es desprenen de l’atenció als pobres. Un d’aquests camins és, sens dubte, l’Eucaristia, però n’hi deuen haver d’altres. Però certament s’hauria de notar a les nostres assemblees que els pobres i els malalts, en presència o en absència, hi tenen un lloc central i hi són benvinguts. Cosa que d’entrada tindria repercussions litúrgiques.
El nostre entorn ciutadà, polític i social i els pobres
Jo encara hi afegiria que no només podem influir en la vida eclesial, també podem fer-ho en la vida social si fóssim capaços d’expressar i de transmetre’ls allò que vivim. Des de la dignitat de les persones empobrides, a la seva imprescindible presència ciutadana en els actes públics del lloc on vivim,  a la formulació de les mesures polítiques senzilles que en el nostre barri i poble seria molt important desenvolupar. Potser una de les nostres tasques d’”evangelització” del món seria fer-los un lloc als pobres. Com fan, per exemple, amb molta senzillesa els monitors de l’esplai de discapacitats. Avui no escandalitza ningú trobar algú amb paràlisi cerebral fent una cerveseta al bar, però això no ha estat espontani. S’ha anat treballant i molt.
Com ho és que el contacte de les nostres entitats amb els pobres facin més visible allò que els passa, les seves necessitats i expressions per tal que ajudin les nostres comunitats ciutadanes, socials i polítiques a prendre mesures que evitin la desigualtat i l’exclusió.
Si estiguéssim disposats a compartir la vida, seria més fàcil compartir explícitament la fe. Si fóssim capaços de contemplar i celebrar aquesta pobresa a la llum de l’evangeli, potser les nostres comunitats serien més cristianes. Si sabéssim transmetre com la pobresa afecta les persones, i formular propostes potser la nostra societat seria millor. Amb tot, la qüestió del respecte a la persona (la persona atesa en primer lloc, però també la persona voluntària o la professional que no es reconeix cristiana), i el respecte a les seves creences és un tema delicat i important. Prou que tots plegats hem viscut abusos en aquesta qüestió en èpoques de nacionalcatolicisme. Però no per això hem de deixar de plantejar-nos-ho.
Tornant al tema que ens ocupa. Agraeixo infinitament a l’Oriol Xirinachs i a la Delegació de Pastoral Social que hagi gosat, desafiant progres i carques, posar aquest tema damunt la taula i que, no contents amb això, hi hagi afegit eines per pensar i per fer-nos avançar en aquest camí. El llibre és un bon instrument per reflexionar, per treballar plegats, a partir de l’evangeli i de la realitat que anem tastant dia a dia.

divendres, 29 d’abril de 2016

Pasqua i Primer de Maig

Trobada de la Pastoral Obrera, avui, a Cornellà
Pot resultar sorprenent aquest exercici de relacionar dues dates que no solen associar-se. D’una banda perquè hi ha poca gent que visqui simultàniament amb interès totes dues coses, la cristiana Pasqua i l’esquerranós Primer de Maig; i de l’altra, perquè sempre costa relacionar Pasqua i vida quotidiana. Així com l’exercici quaresmal viscut ran de terra, del dolor i de l’adonar-nos de les nostres mancances i limitacions és gairebé una evidència per poc sentit crític que es tingui, l’exercici pasqual de trobar el ressuscitat i de viure com a ressuscitats exigeix un plus que descansa en la fe i no en l’evidència.
Encara hi ha, però, una tercera discordància en la relació Pasqua-Primer de Maig, que és que any rere any veiem créixer l’atur i disminuir la qualitat del treball disponible, en un context de fragilitat sindical, de corrupció generalitzada i de desregulació de les condicions de treball. Una situació greu que d’entrada genera un pessimisme descoratjador difícil de superar, que no casa amb les caramelles.
Res menys pasqual, però, que aquest pessimisme. Els cristians creiem que la llum travessa i destrueix les tenebres, creiem que la mort és vençuda per l’amor. Ho creiem en un sentit escatològic, com llegim en la segona lectura d’avui, que ens parla d’aquella Jerusalem celestial, però també ho creiem perquè l’Esperit ens acompanya, ens encoratja i ens ajuda a entendre i a afrontar la realitat que vivim, per dura o descoratjadora que pugui semblar.
Un dels sentits de la comunitat cristiana és que ens ajudem mútuament a trobar els signes de l’Esperit, com fem, entre molts altres cristians, els membres dels moviments de treballadors cristians: de la JOC, de la GOAC, de l’ACO, de moltes comunitats de base, i parròquies dels barris treballadors. On hi ha atur, hi ha esforços per no perdre el lloc de treball, solidaritat amb qui no té ingressos, suport en la recerca de feina. On hi ha injustícia hi ha petites o grans accions sindicals, de barri, de col·lectius que defensen els drets de les persones. On hi ha desigualtat, hi ha l’esperança que prové de treballar per garantir una vida digna per a tothom. On hi ha manca de formació hi ha persones disposades a dedicar temps i esforç perquè els seus veïns aprenguin a expressar-se o aprenguin un ofici. On hi ha injusta desregulació, hi ha partits i sindicats que tossudament  emprenen accions legals. Per no parlar del suport intergeneracional dins de les famílies. On hi ha conflictes, hi ha qui fa els possibles perquè es resolguin en pau.
Són accions petites, fetes des de l’ajuda mútua i no des del poder. Però són ben reals i pacífiques. I tenen d’entrada un sentit d’empara i de dignitat imprescindibles per a qui pateix el llast de l’atur o la injustícia, que se sent acompanyat i escoltat. I més sovint del que diuen els mitjans, a més a més tenen èxit. Prou que ho saben les càritas parroquials, les associacions de veïns, les associacions d’afectats per la hipoteca o els sindicats.

Saber reconèixer i potenciar aquests tasts del Regne també és viure la Pasqua. Tant de bo sapiguéssim, “l’Esperit Sant i nosaltres”, com es diu a la primera lectura d’aquest diumenge, trobar maneres perquè el treball decent fos una realitat en el món.
(Publicat a Catalunya Cristiana aquest cap de setmana)

diumenge, 27 de març de 2016

Pasqua!


La primera festa celebrada entre els cristians i la més solemne. La que dóna sentit a la nostra fe. La que esberla la mort i omple de llum la tenebra del nostre món. La més extensa, amb els seus 50 dies, de l’Any Litúrgic. La que té uns signes més clars i potents: la llum que il·lumina la fosca, l’aigua que ens purifica i ens fa passar de mort a vida, el color blanc, el ciri pasqual, el retorn d’un al·leluia que la Quaresma havia emmudit; la que aplega molt explícitament i de forma comunitària els sagraments que inicien a la vida cristiana: el baptisme, la confirmació, l’Eucaristia.

I, tanmateix, té una estranya tendència a passar desapercebuda. Entre les festes populars han quallat més el Nadal d’una banda i tot el patiment de Quaresma i Setmana Santa de l’altra. De manera que de vegades és sorprenent com en alguns llocs, Crist mor reiteradament amb gran expectació als carrers i a les places, mentre que ressuscita discretament amb un escarransit foc pasqual a les esglésies entre un públic molt més reduït. Deu ser que el sofriment el tenim sempre present i que no ens costa gens identificar-nos-hi, i que malgrat la superficialitat del nostre món, la consciència que ens hem de convertir hi és. Sembla més difícil en canvi reconèixer el Ressuscitat entre nosaltres o refiar-nos d’un Esperit que ens acompanya, ens ajuda a llegir la vida i ens encoratja a seguir Jesús amb força. Sense fe no es pot viure la Pasqua. Potser també hi influeix la vida urbanita, desconnectada dels cicles naturals on l’evidència que, si Déu vol, després de la mort del gra de blat arriba la collita, forma part de la vida mateixa.

De fet, la Pasqua té els seus inicis remots en una festa de pastors nòmades que oferien un anyell com a sacrifici; amb la sedentarització es va convertir en una festa agrícola. I amb l’alliberament del poble d’Israel esclavitzat a Egipte i el seu èxode adquirí una nova significació que la convertí en la festa central del poble jueu. Arribà al seu punt culminant amb la mort i resurrecció de Jesucrist, nucli de la fe dels cristians.

La Pasqua s’inicia amb la Vetlla que celebra la Resurrecció del Senyor i finalitza amb la festa de la Pentecosta, que celebra la vida en l’Esperit, passant per l’Ascensió, una manera d’expressar com Déu assumeix i enlaira junt amb Jesús tota la nostra petita i quotidiana vida, dotant-la de valor i convertint-la en un espai estimat i compartit. En aquest context té la seva lògica viure la Pasqua com el pas de l’Antic al Nou Testament, cosa que es manifesta en la tria de les lectures de la missa, que a partir de la Vetlla Pasqual són, a banda dels salms, totes del Nou Testament, especialment del llibre dels Fets dels Apòstols.

Les lectures ens van mostrant: 1)  el reconeixement per part dels deixebles del Jesús ressuscitat, no sempre evident; 2) com la consciència que Jesús ha traspassat i vençut la mort per amor i que nosaltres estem convidats a seguir-lo en aquest pas, crea una nova forma de viure, un tastet del Regne de Déu; i 3) com l’Eucaristia, la vida en l’Esperit, la presència de Jesús en la comunitat cristiana són aliment per al camí de la vida cap a la plenitud. Bona Pasqua!
(publicat a Catalunya Cristiana)

divendres, 19 de febrer de 2016

Dos quilos quatre-cents grams d'història

No exagero gens. El llibre que han escrit Isabel Fargues i  Roser Tey, Sis segles d'assistència hospitalària a Barcelona: de Santa Creu a Sant Pau s'acaba de publicar i pesa això: 2,400 Kg. Té 650 planes i una mida de din-a-4. Certament no és un llibre per llegir al metro, que és el meu saló habitual de lectura.
Dos quilos quatre-cents... i més de 20 anys de recerca en la documentació arxivada a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Jo no he llegit gaire història, però sí que he observat, quan un tema m'ha interessat especialment, que hi ha qui fa història a partir de consultar les fonts de tota mena, i hi ha qui fa història a partir d'interpretar la recerca que han fet els altres (àlias refregits, de vegades!). Una recerca que a més s'ha presentat redactada de forma àgil i entenedora per als no iniciats, i degudament contextualitzada en la política i la societat de cada etapa.
Va sorgir amb ganes de conèixer la història de la infermeria, que totes dues autores viuen amb passió, però que ha esdevingut també història de Barcelona, de les seves institucions civils i eclesiàstiques i un bon aparador de les dificultats administratives, polítiques i econòmiques per dur a terme un projecte d'alta volada al llarg dels segles. Llegint-lo t'adones que molts dels tics de les nostres institucions vénen de molt lluny i que això dels vaivens polítics no és nou. El segle XIX n'és una bona mostra. L'altre gran tema de fons és la valoració i atenció de les persones pobres i malaltes, o discapacitades, o amb malalties mentals, o senzillament òrfenes o velles.
He quedat sorpresa de veure el patrimoni de l'Hospital al llarg de la història: des del teatre de la Santa Creu a les entitats "afillades", connectades amb l'Hospital, distribuïdes per la ciutat, i que ara tenen altres destinacions.
En fi, una molt bona feina.
Ara bé, em sap una mica de greu que un llibre d'aquesta qualitat, un veritable llegat per a les professions sanitàries, no hagi merescut una presentació i una difusió com cal. Va ser semipresentat en una conferència -esplèndida- que van fer les autores a l'antiga seu modernista de l'hospital. Em pregunto en quin país vivim quan veig que en aquesta mena de treballs els autors no cobren (ni tan sols les despeses que la recerca els ha causat) i que després l'obra queda mig arraconada. Una tasca d'aquesta mena seria digne de millor fortuna. Perquè això també és memòria històrica, memòria de l'atenció sanitària que els pobres de Barcelona han merescut al llarg de sis-cents anys i història de les persones -mooooltes dones- que n'han tingut cura.
Us el recomano!
PS (Per cert, orgullosa de la meva tieta, he, he)

diumenge, 14 de febrer de 2016

La copa i el vi

Cap de setmana d'iniciacio al desert, amb Els Amics del Desert de Barcelona i Pablo d'Ors, autor de la Biografia del silenci. Un regal immens que no sé si us sabré ni tan sols evocar.
Fa temps que, per la confluència de les activitats fetes al santuari del Miracle, la lectura de la Biografia del silenci (regal pòstum d'en Ramon C.), i el meu propi col·lapse personal (social i eclesial), vaig veient que em convé buidar-me, callar, escoltar i en cert sentit, recomençar.
A la trobada érem una trentena de persones, majoria dones, de procedències ben diverses i el mestre D'Ors. Dic el mestre amb una certa reverència, perquè la veritat és que he quedat impressionada de la seva capacitat pedagògica, de la seva acollida i atenció a les persones i, és clar, del contingut d'allò que ens ha anat exposant, preparat de forma meticulosa. I no ha estat només ell el bon acollidor: l'organització de tot el recés ha estat modèlica, tenint en compte les necessitats de cadascú. Aquella mena d'organització que, perquè funciona, no es nota: tot encaixa, senzillament.
Ha estat una trobada d'un cert impacte emocional.
En primer lloc, perquè fer silenci amb d'altres persones, per desconegudes que siguin, acaba creant uns vincles de comunió importantíssims, per damunt d'idees, sentiments, formes de ser. I sembla que tot plegat inspira: hauríeu d'haver vist la posta en comú final. La capacitat d'expressar coses ben difícils de dir habitualment -parlem no pas de l'abstracció sinó de l'inefable- superava tota expectativa.
Per a mi la cosa tenia alguns components de dificultat: no callo ni sota l'aigua (literal: a la piscina ens fan parlar sota l'aigua :)), estic enganxada al mòbil, no sé viure sense un llibre a la mà, practico la dispersió activa i em perdo dins l'activisme. En cert sentit, el rendiment i l'eficàcia han estat sempre el meu motor contra la mandra fins a l'esgotament. Al desert de Cornellà, aquest cap de setmana he aconseguit desconnectar-me, he aconseguit estar-me quieta, recitar el mantra aconsellat, posar les mans en la posició recomanada, mantenir l'esquena dreta, i encara he après el valor dels gestos (això em costa molt, sempre).
Ahir vam compartir una nova experiència: la benedicció mútua. Beneir tothom, persona a persona,  amb la imposició de les mans, el senyal de la creu i de la llum (no té sentit venerar la creu si no pensem que porta a la llum, D'Ors dixit) i la fòrmula "En nom del pare, del fill i de l'esperit sant". Els no cristians expressaven el desig d'energia per recórrer el camí que porta a la font, que, de fet, ve a ser el mateix. Es tracta de desitjar el millor per al veí/veïna, aportant-hi tot el que som i el que tenim, utilitzant unes mans que fem servir tantes vegades per a expressar l'amistat, l'acollida, l'afecte. Un gest universal, el de la imposició de les mans, del qual els capellans no en tenen el copyright i que va resultar impactant. Alguns i algunes (em temo que jo, per exemple), agafaven el cap del veí com si fos un meló al mercat, però la veritat és que va estar bé. Una benedicció que es pot expressar de moltes altres maneres a la vida quotidiana, senzillament desitjant el bé i no malparlant de ningú.
Una altra qüestió especial ha estat aquest idea (en el meu cas, encara idea i no experiència) que el patiment s'ha de travessar, s'ha de poder mirar una i altra vegada. Fa mal, però és l'única manera de curar segons quines ferides i d'alliberar-se dels desitjos de venjança.  Intueixo que és veritat.
Hem descobert també una nova manera de llegir l'evangeli, molt personalitzada, que et feia sentir que allò anava per tu, realment. La paràbola del Fill Pròdig ha ressonat com mai.Una lectura mística de l'Evangeli que m'ha resultat novedosa i que no substitueix, sinó que aprofundeix.
Ha sortit la necessitat d'occident d'arrelar-se de nou a la seva pròpia tradició, una tradició, la del cristianisme, que s'adreça a tothom, que té una clara vocació inclusiva (encara que molts l'apliquen de forma excloent). Francament, la majoria d'activitat d'Església que conec s'adreça a si mateixa, en canvi en aquesta els assistents teníem en comú que no hi havia un rebuig al cristianisme, però el grau d'adhesió expressada a l'Evangeli era molt divers: des de religioses a persones que es declaraven agnòstiques. De fet, vam començar parlant de copes i de vi: la copa és la religió; el vi, l'espiritualitat. Tant és la copa si porta a beure el vi. Doncs això.
En fi, un camí engrescador que voldria encetar. El meu grup de revisió de vida, que em coneixen prou bé, em diuen que no m'hi acaben de veure. Jo no ho sé, però m'agradaria, tot i que la meditació sempre m'ha desvetllat molts prejudicis. Em semblava una forma de fugida, allunyada dels pobres.  Pablo d'Ors diu que la prova del cotó de la meditació és la compassió i que el desert és autèntic si genera caritat. Tant de bo. Desitgeu-me encert i constància. Em faran falta. I deixar de mirar-me el melic.

divendres, 12 de febrer de 2016

Liturgia, en femenino singular

Para muestra, un botón
Jueves Santo en una catedral española. Eucaristía de la Cena del Señor presidida por el obispo, acompañado de un sacerdote, un diácono y cuatro acólitos. Liturgia bien cuidada y solemne. Monición sobre el lavatorio de pies: se insiste en el valor del servicio a los hermanos. En el presbiterio están sentados doce ancianos de edad considerablemente avanzada. El obispo comienza el lavado, que tiene un carácter obviamente simbólico. Toda la comitiva (en total, siete hombres) va deteniéndose ante cada uno de los ancianos. Tras ellos, a una distancia prudente, dos mujeres ayudan a cada anciano a ponerse el calcetín, a calzarse y a abrocharse los zapatos. Más tarde son ellas quienes los acompañan de vuelta a sus asientos en la iglesia. Tantos hombres –pensé- para que al final el servicio real y eficaz lo desempeñen las mujeres.
 
Debo reconocer que la escena me resultó chocante y que, en lugar de contribuir a centrarme en lo que estaba celebrando, consiguió todo lo contrario. Una experiencia sin embargo nada anómala: una expresión litúrgica ortodoxa, en absoluto improvisada, diría que mimada, acorde con todas las rúbricas, que, sin embargo, no solamente no consigue conectar con buena parte de los fieles, sino que se da de bruces con la cultura en la que se desarrolla.
Una celebración en cuya concepción no han intervenido mujeres
 
No cabe duda de la riqueza de nuestra tradición litúrgica. Creo que no sería deseable ni oportuno adentrarse en la liturgia ficción tratando de imaginar qué habría sucedido si las mujeres hubieran tenido ocasión de aportar a los tratados litúrgicos su experiencia, su sabiduría, su modo de vivir la fe. En cualquier caso, no se ha contado con ellas, como ha ocurrido en tantos otros ámbitos, y además se ha considerado “natural” esta ausencia. En realidad, la ausencia no ha sido percibida como tal, aún hoy, por muchos. Una primera cuestión, pues, tiene que ver con la participación de las mujeres no solamente en la práctica de la liturgia en parroquias y comunidades, sino en su concepción, revisión y elaboración. Para lo cual es necesario, obviamente, que las mujeres tengan mejor acceso a la formación teológica y que las decisiones que afectan a la liturgia se tomen de forma paritaria.
Diecinueve hombres en el presbiterio, y ninguna mujer
 
Dejando aparte la oportunidad o no de que solamente los varones puedan presidir la celebración Eucarística, cabe preguntarse por qué las mujeres no pueden ser diaconesas, ni acólitas instituidas (aunque he visto mujeres revestidas efectuando servicios al altar en lugares como la catedral de Mainz o la de Nôtre Dame de Paris), o no hayan sido consideradas dignas, hasta la reciente modificación del papa Francisco,  de que el celebrante, en la Cena del Señor, les lave los pies.
 
He vivido la humillación de algunas mujeres –de probada bondad y experimentado y discreto servicio eclesial- acostumbradas a repartir la comunión y enviadas con malos modos a sentarse cuando el celebrante pasó de ser el párroco habitual a ser otro sacerdote. Un hecho que además levantó ampollas en la comunidad cristiana en cuestión, que lo vivió con irritación, pero la norma es la norma: donde hay sacerdote, no hay laico. Ni laica, claro. Tal vez exista algún argumento teológico –lo desconozco- que impide que las mujeres colaboren en estas tareas, pero, al margen de quien presida una celebración, me parece sano y equilibrado que en el presbiterio, y en función de las tareas asignadas, se visualice la aportación de hombres y mujeres.
 
Hemos avanzado, en cambio, con la colaboración de las mujeres que se ocupan de dirigir la celebración de la Palabra en los lugares donde una Eucaristía es inviable por la carencia de presbíteros.
La excesiva timidez del símbolo
 
Otro aspecto que me llamó la atención es la distancia entre la realización del símbolo (ese verter agua en un pie, secarlo rápidamente y pasar al vecino) y su significado. Sin duda, lavar doce pares de pies en una Eucaristía requeriría mucho tiempo. Pero sin embargo, este es un símbolo potente que yo creo que se desaprovecha. La mayoría de mujeres (y por suerte cada vez más hombres) hemos experimentado que el acto físico de lavar a otro (un rol que probablemente hemos desempeñado infinidad de veces en el cuidado de las personas) comporta proximidad, contacto físico, mojarse –nunca mejor dicho-, y es expresión de afecto y de amparo. Por otra parte, llama la atención que en el lavatorio arriba descrito los elementos que son propiamente no simbólicos, sino de servicio real son los que quedan al margen, los que no son valorados... y los que realizan las mujeres. ¿Se hubiera producido un caos litúrgico si un acólito hubiera calzado a un anciano?
 
Creo que la utilización de los símbolos en nuestras celebraciones a fuerza de estilización, resulta tan abstracta, que dificulta encontrar su sentido. Ocurre con la administración de los óleos y del agua, ocurre con un pan que no se asemeja al que comemos diariamente, ocurre con un vino que la mayoría de veces los participantes en la Eucaristía no probamos, o con un fuego pascual que a veces roza el ridículo. Es como si se considerara que cuando un símbolo se hace concreto, sus aspectos prácticos (tan cercanos a la cultura tradicional de la mujer) hay que desestimarlos, cuando son un buen punto de conexión con la vida real y cotidiana.
Solemnidad litúrgica versus contaminaciones periféricas
 
La celebración perfecta a veces viene acompañada de una cierta frialdad. Ya sé que se espera de los fieles la “actuosa participatio”, pero no siempre la comunidad consigue expresarse a sí misma en la celebración litúrgica. Dicho de otro modo, debería notarse la vida de la comunidad, lo que preocupa en su entorno, sus afanes, las relaciones entre sus miembros y sus vecinos, y muy especialmente su relación con los más pobres. La Eucaristía debería reflejar el carácter y los anhelos de quienes participan en ella. Y en estos anhelos deberían estar incluidos los que viven en la “periferia existencial”, como dice el papa Francisco. Parte de esta periferia suele estar atendida por la pastoral de la salud y por las Cáritas parroquiales, servicios realizados muy mayoritariamente por mujeres. Deberíamos preguntarnos cómo hacer para descompartimentar nuestras comunidades de modo que lo que se vive en Cáritas se transmita a la Eucaristía y llegue así al conjunto de la comunidad, no como una anécdota excepcional, sino como una parte substancial de nuestra fe, lo cual, de por sí, favorecería una mayor participación activa de las mujeres. En realidad, la responsabilidad de Cáritas es claramente un servicio propio de un diaconado, que podría estar vinculado al altar, y ser realizado por una mujer (no obstante, las muy femeninas Cáritas muy a menudo son dirigidas por hombres!).
 
Y otra cuestión es cómo las personas que sienten inquietud espiritual, pero no han descubierto la fe en Jesús, las personas que padecen por cualquier causa, las que están enfermas física o psíquicamente, las que están en paro o se sienten marginadas de alguna manera, pueden sentirse bien acogidas en cualquiera de nuestras celebraciones. Esto tal vez signifique saltarse alguna rúbrica, repensar los espacios, adecuar el lenguaje... Es probable que la consecuencia sea una liturgia un poco contaminada. Pero es lo que tienen las periferias, ya en el tiempo de Jesús.
Un lenguaje litúrgico que debe conectar con el código cultural
 
Aunque la liturgia se manifiesta a través de las palabras, su fuerza radica precisamente en que es también una expresión no verbal, que conecta con facilidad con el arte y con la interioridad sin mediar necesariamente una explicación racional. El símbolo, el gesto, la acción nos acercan al corazón del Misterio. Sin duda, nuestras celebraciones conectan con expresiones universales comunes a todas las culturas, pero sin duda también se ponen en diálogo para bien o para mal con el código cultural que las acoge. Y ahí es donde se produce una gran fisura. El mero hecho de que en las celebraciones las mujeres tengan un rol pasivo o invisible, rechina en una sociedad en la que la presencia femenina se ha hecho imprescindible en todas las instituciones. Si esto, a muchos cristianos de a pie, nos incomoda, creo que se convierte en una barrera importante para la evangelización, porque, por activa o por pasiva, la liturgia no deja de expresar cómo son las relaciones entre los miembros de la Iglesia. Y estas relaciones están marcadas por una histórica desigualdad.
 
Mientras las mujeres no nos sintamos valoradas por la Iglesia, el mensaje de Cristo permanece velado. ¿Son prejuicios? Probablemente, pero bien alimentados por algunas voces eclesiásticas cualificadas que consideran que ningún discurso de género debe tener cabida en la Iglesia. Como si Jesucristo mismo no hubiera desafiado tantos prejuicios en relación a la mujer. Mientras la aportación de las mujeres al culto, a la pastoral, a la organización, no sea valorada suficientemente, nuestras comunidades sin duda se empobrecen y entorpecemos la transmisión del Evangelio.
Algunas cuestiones, a modo de conclusión
  • ¿Por qué la liturgia, a pesar de su carácter central en la vida cristiana, ocupa un lugar tan discreto en la formación teológica básica que se ofrece tanto en parroquias y movimientos como en las facultades de teología?
  • ¿No debería promoverse el estudio de la teología y la liturgia entre las mujeres? ¿Por qué los activos de formación teológica y pastoral de la Iglesia se dirigen preferentemente a quienes van a ser ministros ordenados? ¿Qué proporción de mujeres (y de laicos en general) obtiene becas y se doctora en las grandes universidades católicas? Creo que sería justa y necesaria una política eclesial que contribuyera a equilibrar la paridad entre sabios (y sabias).
  • En el pensamiento litúrgico, ¿cabrían otras aportaciones interdisciplinares aparte de las que proceden del ámbito estrictamente teológico y técnico de la liturgia? Al fin y al cabo, la liturgia comprende la vida entera. Y ahí las mujeres pueden hacer aportaciones valiosas desde las ciencias humanas y sociales. Porque sin duda las disciplinas donde se tiene en cuenta la relación con las personas (educación, enfermería, trabajo social, antropología, psicología...) suelen ser campo “de mujeres” (que va abriéndose lentamente a los hombres) y aportación imprescindible para comprender el lenguaje de nuestro mundo.
  • A veces, algunos liturgistas da la impresión de que se plantean la liturgia como un desarrollo normativo. Por lo tanto, la bondad o no de una determinada celebración no se mide por su impacto en la comunidad (difícil de valorar, ciertamente), sino por su ajuste a la norma. ¿Qué tal si se tuviera en cuenta a los equipos litúrgicos laicos parroquiales o de las comunidades? Seguro que sus observaciones sobre qué funciona y qué no funciona y cómo se percibe la liturgia en su entorno son también valiosas.
  • ¿Por qué no se se reconocen más explícita y visualmente (una forma de hacerlo sería vestir el alba) los servicios al altar que los laicos y laicas realizan? Disponer lo necesario para la celebración, ejercer como acólita, leer, preparar moniciones y plegarias, dirigir los cantos, repartir la comunión, recoger la comunión para los enfermos…
 (Article a punt de publicar-se a la revista Phase)

dimarts, 9 de febrer de 2016

Competir o col·laborar

Dibuix: Montserrat Cabo
Fa dies que mantenim un interessant debat amb en Jordi. Al seu taller fan eleccions per triar representants dels nois i noies en no sé quin consell. M'imagino que d'acord amb els estatuts de la Fundació Caviga, que preveu sistemes de participació dels nois en el seu consell. Ho plantegen com unes eleccions en tota regla: presentació de candidatures, publicitat, debat electoral i eleccions.
En Jordi, que no se'n deixa perdre cap, ha estat delegat i vol continuar sent-ho, per tant es presenta. Em va venir a trobar perquè l'ajudés a buscar eslògans. Es deleix perquè li facin entrevistes, el fotografiïn i es pugui lluir. Així se sent estimat i reconegut.
Reconec que m'incomoda molt tot plegat, perquè ho veig com un trist mirall de la nostra manera de fer, sobretot en la política, i quan en parlo amb en Jordi, em sento tirant-li galledes d'aigua freda, i em sap greu. Però tampoc no semblaria gaire bé animar-lo. De tota manera per sort no em fa gaire cas.
D'una banda em pregunto per què no fan rodar les responsabilitats. La meva experiència és que perquè una associació avanci és molt millor que els serveis (àlias càrrecs) s'exerceixin de manera rotatòria, que no pas que els responsables es perpetuïn. És una bona manera que tothom valori la feina, que se'n senti responsable i que estimi més allò que té entre mans. També ajuda a treballar pel bé comú, més que no pas pel desig individual. De vegades això és difícil, perquè la gent no se sent gaire portada a participar en res que porti feina, però és una bona cosa. També perquè hi ha gent tímida o insegura i que algú els faci confiança els fa avançar.
L'altra qüestió és que basen el debat en les qualitats dels qui es presenten. Per la qual cosa han de fer el possible per "vendre's" perquè la gent els voti, cosa que més aviat estimula la vanitat que una altra cosa. A mi, tot i que sóc ben cregudeta, em costaria força fer-me propaganda així.
Jo li recomanava a en Jordi que pensés quines coses els faria falta al taller, que parlés amb els seus companys, que intentés saber què volien i què esperaven. De seguida em va fer una llista de qüestions que a ell li agradarien, qüestions de diferent pes, però algunes molt importants. En valoro l'esforç de posar-se a pensar, que sempre costa, però no sé si aconsegueixo que entengui què vull dir.
Han sortit cinc candidats per a dues places. Faran un debat i demanaran el vot. I és possible que surti en Jordi: la gent l'estima i el valora. Jo em pregunto: si tenen cinc persones disposades a treballar per al conjunt d'usuaris, ¿no seria millor que totes cinc treballessin permanentment per al taller encara que només dues en fossin portaveus? Em temo, però, que això del guanyar i del perdre pot més i que el treball en equip passa a segon terme.
De fet el taller d'en Jordi funciona en la majoria de coses de forma exemplar. L'únic defecte que els trobo és aquest sentiment permanent de competència mútua. És molt habitual que moltes activitats ben interessants es plantegin en relació a concursos, per exemple. Guanyar sembla molt més important que, senzillament, aprendre, treballar, gaudir. Sospito que això a més té conseqüències una mica perverses: en Jordi s'ha passat moltes hores a la vida escrivint -força bé- pel plaer d'escriure. Des que es presenta a un concurs per a persones discapacitades, n'ha perdut el gust perquè no guanya. Jo li dic que això dels concursos no és gaire important i que sovint els premis tenen molt d'atzar. Que l'important és aprendre a expressar el que un porta a dins cada cop millor. Però l'argument no ven.
Reconec que potser no hauria de fer en Jordi víctima de les meves frustracions. Però, caram, si tendim a treure ferro a la seva discapacitat, també deu estar bé no donar-los peixet en tot. Em sento esgarriacries.