divendres, 20 de març de 2020

Pregant en grup des de casa


El meu grup de revisió de vida ens trobem cada vespre per videoconferència. Pel caliu de veure'ns i xerrar i per fer una estoneta de pregària. Un recurs relativament senzill, fàcil també per a la gent a qui li costen les noves tecnologies, perquè només es tracta de clicar sobre l'enllaç que ens ha enviat el responsable.
Us deixo amb un bocí de la pregària que hem fet avui, en la qual hem inclòs un munt de persones que ens envolten, amb el seu patiment i incerteses. L'ha preparat en Javier Cámara.

Señor, escucha los aplausos que suenan desde los balcones, son de agradecimiento.
Igual que esta plegaria.
Te queremos dar gracias Señor, por los signos de esperanza que descubrimos estos días.
Los aplausos empezaron por un colectivo, ahora son por todos los colectivos que luchan estén donde estén. Nos hemos acordado de los más humildes, de tus preferidos.
Supongo que, con ese pequeño avance, habrás esbozado una sonrisa.
Las ayudas a los vecinos, para hacer la compra,
los que se las ingenian para amenizar a los que se quedan en casa,
los que se preocupan de telefonear a los que están solos,
los que buscan refugio a los sin techo,
los que no dejan de cuidar a los ancianos de riesgo, con o sin protecciones,
… y tanta gente que se preocupa por otros.
Seguro que mantendrán tu sonrisa.
Te damos gracias Señor por todos ellos,
Te damos gracias por habernos enviado a tu hijo, modelo de Amor.
Pero, seguro, que te apena, nuestro lado oscuro.
Acaparamos en lugar de compartir,
Nos saltamos el confinamiento, sin pensar en los demás,
No damos respuesta a los que quieren volver a casa y permanecen aislados en otros países.
Nos olvidamos de los que no tienen móviles que los amenicen, ni de los niños que carecen de internet y no pueden seguir las ayudas de sus profesores,
de los que viven confinados en una habitación de alquiler sin espacio para moverse,
de los que no pueden recibir las becas comedor y no pueden hacer una comida caliente,
de los que se quedan sin trabajo y no les llegaran las ayudas sociales, porque su caso no está contemplado,
de los que lloran por no haber podido despedirse de los suyos y quedan solos en desconsuelo,
de las mujeres que tienen que convivir entre cuatro paredes con sus maltratadores,
de ….
No dejes de acompañarlos, Señor,
y ayudamos a saber encontrarlos y encontrar como estar a su lado.
Gracias por escucharnos Señor,
Y ayúdanos Señor a seguir avanzando, aunque sea un avance lento.

dissabte, 7 de març de 2020

Abandonar el recer per la incertesa del camí


De fet és una experiència ben humana des que naixem: deixem l’espai segur i protegit on hem anat creixent “en les entranyes de la mare” per abocar-nos a un desconegut i inimaginable món sorollós i acolorit ple d’estímuls i de persones. De fet quan naixem estem en condicions de fer tot just l’imprescindible per sobreviure, perquè encara no ens hem dotat dels sentits i la consciència per reconèixer on som ni qui ens envolta. I sospito que quan ens morim, potser encara no ho haurem acabat de descobrir. El que és segur és que qualsevol intent de romandre al si matern seria mortal per a mare i criatura. Per viure hem de deixar enrere la comoditat del món conegut.
Hi reconec aquesta tensió que expressen la primera lectura d’avui i l’evangeli. Una tensió entre la plenitud que anhelem, que assaborim de manera gairebé intuïtiva però que no podem retenir, i la incertesa del buit que s’estén davant nostre. És el cas d’Abraham, que ha de deixar la petita o gran seguretat del propi clan i del territori conegut, per, refiant-se de Déu, entrar en “terra incognita”, com aquells immensos buits que apareixien en els mapes incomplerts dels nostres avantpassats. I és el cas dels deixebles, que després del tastet místic i trinitari que els ha portat a reconèixer en Jesús  el Fill de Déu, deixen enrere la temptació de quedar-se en una contemplació estàtica per tornar a la vida quotidiana. “Escolteu Jesús” els diu la veu de Déu. I Jesús fa dues coses ben significatives: els toca (una acció, la de tocar, que en la nostra cultura racional no solem valorar gaire, però que apareix repetidament en els evangelis) i els diu “Aixequeu-vos i no tingueu por”.  Desvetllar afectuosament, moure’s, confiar. Amb aquest gest i aquestes paraules, Jesús eixampla l’espai sagrat que ha estat manifestació explícita de Déu, connectant-lo amb el món.
Tot plegat, un avenç encara d’un altre episodi (Mateu 28) analògic: Un àngel que “resplendia com un llamp, i el seu vestit era blanc com la neu” anuncia la resurrecció de Jesús a les dones. I acaba dient “No tingueu por. Aneu a anunciar als meus germans que vagin a Galilea. Allà em veuran”. A Galilea. Al món. En el cor de la Pasqua.
Fent cas d’aquest “no tingueu por”, un vuit de març, no puc estar-me de recordar que també l’anhel de les dones de ser respectades i de viure la plenitud dels seus drets forma part del missatge de l’Evangeli. Hi arribarem. Segur. Vencent tots els obstacles.
(Publicat aquest finde a Catalunya Cristiana)

diumenge, 1 de març de 2020

Dones i chipirones

Doncs, sí. Crec que ha estat un èxit la concentració aquest matí de dones d'Església ja una mica o molt tipes de la immobilitat institucional en temes de gènere... (i si només fos en temes de gènere, encara rai!). No només per la quantitat de persones que hi han assistit (més de 600 segons Catalunya Religió), sinó per la diversitat de procedències (realment n'hi havia de tots colors i de totes edats), i la presència d'un munt de religioses que viuen en barris, que han dedicat la seva vida a l'Evangeli i a qui l'aparell  eclesiàstic no té gaire en compte. To festiu i reivindicatiu. Més ganes de fer una Església que reflecteixi l'Evangeli (cosa que sense condicions d'igualtat no es pot fer) més que no pas d'enfrontar-se a uns bisbes que solen sorprendre's de la poca simpatia que desvetlla l'Església sense tenir en compte que la seva manera d'entomar la diversitat de gènere no s'aguanta per enlloc. O almenys aquesta és la sensació que m'ha fet en escoltar les declaracions de Neus Forcano a l'informatiu de TV3. Un acte ben organitzat, senzill i expressiu. Acompanyades d'uns quants homes que ens donen suport i del grup dels "Chipirones", batukaires com cal, que donaven un to desenfadat i alegre, allunyat del to greu i solemne dels Seminaris.
Davant del clericalisme pujadíssim i triomfant de les institucions eclesials, no puc estar-me de fer-me unes quantes preguntes:
  • Tanta literatura teològica sobre l'Eucaristia i resulta que els bisbes s'estimen més que les comunitats no la puguin celebrar abans que permetre que un home casat o una dona puguin consagrar?
  • Per què la companyia d'una dona o la responsabilitat d'una família és incompatible amb "dedicar-se del tot a Déu" i en canvi exercir una professió no ho és? I si no que preguntin al munt de capellans que dediquen moltes, moltes hores a exercir la seva professió (d'historiador, de professor, de metge, de psicòleg i de tantes altres coses) i no a la pastoral. Ja em sembla bé, però resulta sospitós. No serà misogínia pura i dura?
  • Per què consideren sempre que aquest "dedicar-se del tot a Déu" només té forma de ser capellà o de vida religiosa? Perquè dedicar-se del tot a Déu és estimar, i això és a l'abast de tothom, en tota circumstància personal i social. És un discurs que he escoltat una vegada i una altra aplicat als seminaristes, promovent una mena de sentit de ser els "elegits" que em sembla un magnífic foment del clericalisme. Una altra cosa és sentir-se cridat a fer pregària tot el dia, però pel que fa a l'estimar, és universal.
  • Per què no deixen de fer grans declaracions sobre el laïcat i no alliberen les comunitats parroquials del fet que el rector tingui poder sobre absolutament tot i permeten que les responsabilitat siguin compartides?
  • Com pensen que les dones hem d'escoltar els missatges sobre temes delicats com l'avortament si ens sentim menystingudes, gens enteses i maltractades per la institució eclesial?
  • Per què no reconeixen l'aportació del feminisme al Regne de Déu en lloc de parlar d'una  malèvola "ideologia de gènere" que em sembla que s'han inventat ells?
  • Per què no parlen mai de la responsabilitat dels homes en la cura de les persones?
  • No tenen cap familiar homosexual, separat o separada, divorciat, maltractat que els ajudi a posar-se en el lloc de l'altre?
Encara em sortirien unes quantes preguntes més. Però aquí ho deixo. Els qui tenen més poder a l'Església tenen por. No haviem quedat que el "no tingueu por" és la frase que es repeteix més a la Bíblia? 
Si voleu veure unes quantes fotografies de la concentració, aquí les podreu trobar. He deixat la pancarta com si fos un palmó, a la meva parròquia...

divendres, 28 de febrer de 2020

Déu discapacitat


Que les persones amb una discapacitat intel·lectual important són també imatge de Déu no ho havia pensat mai fins que no vaig estar preparant un número de la revista Galilea.153 que edita el CPL, que tractava justament sobre la litúrgia i les persones amb discapacitat. Això que a casa en tenim una, de persona així. Si és que és políticament correcte parlar-ne en aquests termes.
Perquè la veritat és que crec que està relacionat un fet amb l’altre: d’una banda, no reconèixer també en la tan humana discapacitat un tret de Déu; i de l’altra, el canvi continuat de denominació de “la cosa”, que fa que cada vegada que en parles t’hagis de preguntar si encertes la paraula.
Sembla ser que ara es parla de persones “amb diversitat funcional”. “Discapacitat”, “minusvalidesa”, per descomptat “deficiència” són paraules que es consideren pejoratives. Segurament ho són, sobretot si en comptes de parlar de persones amb “discapacitat” els convertim en “discapacitats”, com si el subjecte fos incapaç de res en cap àmbit. De fet a mi la manera que més m’agrada és reconèixer que tots tenim capacitats i discapacitats. Això sí, hi ha unes discapacitats que segurament són importants però que podem dissimular millor i n’hi ha unes altres que ens fa mal constatar que resulten invalidants per poder viure de forma autònoma. Aquest embolic terminològic no em sembla menor, perquè posa en evidència la dificultat que tots tenim per acceptar no només la diferència, sinó una desigualtat no sempre fàcil de revertir. És una forma de mal, o de patiment si voleu, que no lliga amb el nostre tan civilitzat mite de controlar-ho tot. Fins al punt que molta gent considera que una vida així no val la pena de ser viscuda. De fet encara hi ha una altra manera d’enfrontar aquesta mena de misteri de dolor, que és parlar d’aquestes persones idealitzant-les de forma embafadora, una mica flower power, amb tots els respectes, com si fossin una mena d’àngels.
¿Però viure de forma autònoma sempre i a tot arreu no és també un mite? De fet la fragilitat, la dependència mútues no tenen bona premsa, encara que la infantesa, la malaltia, els accidents, la vellesa, tossudament ens recorden que necessitem dels altres per viure. Enmig d’un cert individualisme narcisista, l’acollida -deixar-nos acollir mostrant la nostra vulnerabilitat- sempre ens costa. Mola més veure’ns com a salvadors del món que no pas com a “salvats” pels nostres veïns, com si hi perdéssim la dignitat.
Doncs aquesta és la discapacitat que jo crec que Déu va voler compartir. Quan veig Déu en la discapacitat, no hi veig tant la cara amable i afectuosa de la síndrome de Down (que també), sinó que hi veig la disposició per deixar-se estimar, acompanyar, conduir, curar, pels altres. En el cas del Fill de Déu, per uns altres amb moltes, moltíssimes discapacitats de tota mena. Però Déu no tem la incertesa i fa confiança.
(Publicat a la revista Foc Nou)

dissabte, 15 de febrer de 2020

Escola pública, escola concertada. Més enllà de l’aparença

Em sembla que és molt imprudent per part meva ficar-me en el jardí de l’educació sense coneixement de causa. Però és que fa dies que sento grinyolar les frontisses de l’escola concertada en relació a la pública pels projectes d’inclusió universal de nois i noies amb algunes dificultats d’escolarització. 
Desconec el projecte i no sé si està ben o mal plantejat. Intueixo la voluntat que hi ha al darrere de distribuir els factors que poden comportar dificultats per a mestres i alumnes, entre totes les escoles i no només entre les públiques, i, en principi, em sembla raonable. Es fa difícil, però, de valorar correctament tot plegat perquè el tema escolar sembla permanentment inflamat i quan es toca surten visions al meu entendre molt ideologitzades i poc realistes, defensores de l’escola pública i laica d’una banda i de la llibertat d’elecció per l’altra.
Que l’escola pública ha de ser de màxima qualitat per a mi és un imperatiu. Sobretot perquè hi van a parar tots els nens i nenes que no poden triar, bé per motius econòmics, bé perquè els seus pares no ho valoren o no s’ho plantegen o no poden fer-ho per circumstàncies diverses. Per tant ha de ser una escola especialment motivadora i acollidora, una màquina d’equilibrar desigualtats de tota mena i una forma de prevenir l’exclusió social. I per tant no puc entendre de cap manera les retallades en matèria d’educació, una bomba en la línia de flotació de la futura cohesió social.
Ara bé, dit això, a mi l’escola concertada no em fa nosa. Perquè part de l’escola concertada té una clara voluntat d’escola pública i inclusiva (és el cas dels escolapis del barri del Raval de Barcelona o de tantes escoles vedrunes, per exemple) i perquè l’esperit fundacional de moltes escoles cristianes era precisament obrir l’escola a nens (i sobretot nenes) que per raons socials no hi tenien accés. Una altra cosa és que amb el temps s’hagin anat convertint en escoles més aviat de casa bona i han perdut els seus orígens. Però encara els salesians són en barris molt difícils o els jesuïtes mantenen escoles a Bellvitge. Són apreciades moltes d’aquestes escoles per la competència del seu ensenyament, encara que aquesta qualitat no té gran cosa a veure amb l’escola cristiana (Francesc Torralba dixit, i jo hi estic d’acord), que és l’etiqueta que moltes escoles es posen. Per a mi una escola cristiana és la que viu els valors de l’Evangeli. I això passa també en moltes escoles públiques, encara que potser els seus protagonistes no en siguin gaire conscients.
Jo crec que al darrere d’aquesta inflamació entre la pública i la concertada hi ha molts altres motius que no s’expliciten: com el fet de les diferències laborals enormes entre el personal d’unes i altres; el fet que sovint les autoritats col·loquen infants amb famílies vulnerables en escoles concertades però no es fan càrrec de les despeses que generen (a la Sagrada Família de Viladecans, les monges pagaven de la seva butxaca aquestes despeses!) i el fet que la diversitat escolar és també un valor, sempre i quan es respectin unes condicions bàsiques. Per no parlar que jo he observat de vegades voluntat elitista no pas entre profes o entre religiosos, sinó entre pares i mares, tant de la pública com de la concertada. Recordo una escola pública de Barcelona on els pares tractaven d’influir en la compra de llibres de text i material cars com a element dissuasiu respecte a la població gitana.
Perquè de fet l’escola concertada que es diu cristiana (entenent per cristiana la formació específica dels alumnes en aquest tema) no ho és tant com semblaria. Perquè llevat dels fonamentalistes (que també n’hi ha, és clar), l’escola cristiana s’esforça per acollir tothom i bona part del seu alumnat -i de les famílies- té un escàs interès en els temes pròpiament cristians. Molts alumnes surten sense conèixer coses bàsiques del cristianisme, malgrat l’ambigüitat entre catequesi i coneixement objectiu, pròpiament dit, del fet religiós.
En fi, que crec que aquest tema, com tants d’altres, podria ser font de mútua col·laboració i no d’ariet ideològic, però no sé pas si ens en sortirem.

dilluns, 20 de gener de 2020

Parlant de "pastoral obrera" i en homenatge als pacients alumnes de batxillerat


Aquest matí he estat amb un centenar d'alumnes de batxillerat de l'escola "Verge de la Salut" de Sant Feliu de Llobregat. Es tractava d'explicar-los què era la pastoral obrera. M'han escoltat pacientmentt, però no estic gaire segura d'haver-me'n sortit gaire, tot i que les preguntes que m'han fet eren molt intel·ligents i venien molt al cas. Per això els he escrit la meva intervenció, que podeu trobar aquí.
Us deixo amb l'esquema general de tot plegat.

Algunes temptacions de l’Església

Quan ser cristià és “normal”

  • Tothom n’és, sense cap altra opció possible.
  • La religió impregna tota la cultura
  • L’Església va de bracet amb el poder
  • La plenitud humana es projecta cap a l’altra vida
  • La transmissió de la fe s’accepta com un fet natural
  • Ser cristià és seguir la norma moral, dogmàtica, de costums i d’organització.

“Eppur si muove”... fins i tot l’Església

  • Pels moviments de renovació interna
  • Pel desenvolupament d’un pensament crític i racional, i de la ciència.

La crisi de la industrialització

La realitat social

  • El pas de l’artesania a la indústria
  • L’explotació i la pobresa estructural
  • La resposta dels treballadors
  1. Mútues i sindicats
  2. Desenvolupament de les grans ideologies
  3. Consciència de classe i mobilització

La reacció de l’Església

  • La Doctrina Social
  • Joseph Cardijn i la JOC
  1. La gent que més pateix viu allunyada de la fe
  2. El llenguatge de l’Església és incomprensible des del món obrer
  3. L’Evangeli es transmet renunciant al poder, a partir de la gent senzilla tal i com és
  4. El Regne de Déu comença ja en aquest món
  5. La transmissió de la fe passa per viure-la amb coherència i per crear les condicions perquè tothom pugui viure amb dignitat i sentir-se estimat.
  6. La fe no és un conjunt de normes, és descobrir Déu a la vida

  • La JOC, un mètode, una comunitat que s’organitza: Un jove treballador val més que tot l'or del món

  1. La revisió de vida (veure, jutjar, actuar)
  2. Els moviments

I avui?

  • La classe obrera continua
  • Una Església que conegui i tingui present la situació de tota la gent que pateix per causes socials.
  • Un món en crisi que pugui experimentar que l’Església l’estima i acompanya amb voluntat de transformació.
  • Transmetre l’esperança enmig del fracàs.


dimecres, 8 de gener de 2020

Dos gegants a l'entrada

Setmana Santa ACO 2001. En Pep pujava sempre per a la celebració de Dijous Sant. Encara que hagués de tornar a casa la mateixa nit a les tantes!
Ahir, ple total a la parròquia de Sant Andreu del Palomar, a l'enterrament d'en Pep Soler. Moltíssima gent, de tota mena i d'arreu. Els gegants, plantats a l'entrada de l'església, esdevenien un bon símbol del que anàvem a celebrar: el vincle amb una persona que estimava entranyablement la gent i les entitats, i que sabia veure en el tracte amb els altres l'empremta de Déu, i també la festa que significa el pas a una vida que ens és desconeguda però que intuïm de plenitud. Gegants, trabucaires i membres de la unió esportiva del barri, disposats a dedicar a en Pep un minut de silenci i una jornada de portes obertes en el seu pròxim partit. Representants de l'Ajuntament, grups i grupets de l'ACO, de la JOC, de l'esplai, de l'arxiprestat, de la catequesi, del Tramat de Vida, de Càritas, de la casa-asil de Sant Andreu, capellans i diaques en grans quantitats. Amics i amigues a dojo, adquirits i conservats al llarg de tota la vida i un parell de bisbes. Al meu costat hi havia una parella que acabava de batejar-se i de casar-se amb una criatura molt petita. I també amics del seminari que no van arribar a ordenar-se.
Va ser una gran celebració: emotiva, participada i plena de sentit, ben preparada, ben cantada (tenen una coral esplèndida, a Sant Andreu!), esperançada i agraïda, malgrat l'evident tristesa de la pèrdua.
"Totes les pobreses trobaven eco en el seu cor" va dir en Joan-Enric a l'homilia. Certament.

diumenge, 5 de gener de 2020

En Pep Soler

En Pep, a la presentació del llibre de Montserrat Sintas sobre la JOBAC
A Espot, el 1979, també
Recordo molt bé el dia que vaig conèixer el Pep. Era una trobada de la Jobac de Setmana Santa, al Bagís, l'any 1979. La primera vegada que jo hi anava, sense saber gaire on em ficava. El mateix dia vaig conèixer en Pep, i en Quim, i en Fisa i en Morlans i en Mingo, i el Grané i el Jubany, persones totes elles que, junt a en Joan-Enric i més tard al Puxan, després m'han acompanyat de moltes maneres, amb més o menys presència, amb opcions comunes o no tant. Però sempre hi han estat, com pilars ferms. Signes d'una manera de viure la fe i d'entomar la vida.

En Pep era fuster i pertanyia a un curs del seminari que Déu n'hi do, d'on m'han sortit una bona colla d'amics de per vida. Amb una potència vital i intel·lectual poc comuna. Cohesionats, molt diversos, forts, creatius i lliures. N'hi ha d'actius i de contemplatius. N'hi ha que han estat capellans, n'hi ha que ho van deixar abans. D'una època en què a diferència d'ara els seminaristes eren empesos cap al món, cap a la gent, cap als reptes laborals, socials, polítics, culturals, sense pors, sense arrogància, amb confiança i senzillesa. En Pep durant molts anys va treballar com a torner, després es va dedicar totalment a les parròquies on va estar. Jo el recordo a La Sagrera, al Bon Pastor, a Can Vidalet, ara a Sant Andreu... Sempre disponible per a persones i grups, sempre fidel als seus principis, sempre picant pedra. Sempre content de viure, sempre amb ganes d'anar més enllà, d'estar al costat dels qui més pateixen, de donar a conèixer Jesús. No solia fer gaire escarafalls, ni sobre l'Església ni sobre els canvis que anàvem veient. Anava a fons i hi era. Sense més.
Em sap molt de greu la seva mort sobtada, el dia 4,  a punt de fer 70 anys. Que visquis en Déu!

dijous, 14 de novembre de 2019

Un esforç de contenció



És el que hauríem de fer tots plegats. A mi de vegades em surt, de vegades, no. Però crec que és el que tocaria en la situació que vivim a Catalunya. En tot l’espectre dels partidaris de la independència i dels que no en som, hi ha moltes matisacions, molta trencadissa, i molts motius, sovint contradictoris, per a la indignació. Però faríem bé de comptar fins a 10, de contrastar informacions i de contemplar-les amb prudència (les notícies falses o esbiaixades arrasen no només a les xarxes, també als mitjans més convencionals com diaris, ràdios i televisions).  Jo, que soc molt vehement, sé per experiència que quan has insultat algú, per molt que te’n penedeixis, alguna cosa s’ha trencat que costa molt de reconstruir.
Un punt de referència en tot això va ser la vinguda, per exemple, de Pedro Sánchez a Viladecans, en la precampanya electoral. Allà, una font tan fiable com la Laia Muns (que em mereix tota la confiança) ens oferia en una gravació de video, una molt tèrbola actuació policial que sembla que ha acabat al jutjat. Simultàniament una amiga que va anar al míting socialista m’explicava la mala estona que va passar quan l’escridassaven (els seus veïns!) en entrar al Cúbic. Em va agradar la imatge que vaig veure al Periódico, on un altre amic ensenyava una pancarta reivindicativa amb el missatge “Sit and Talk” sense violentar ningú.
Crec que les tres coses, segurament d’opcions polítiques molt diverses, estan bé: objectivar una mala actuació policial i tenir el valor de denunciar-la; fer ús de la pròpia llibertat i significar-se en un acte polític que a molta gent li pot ser summament antipàtic i malgrat les escridassades. Dir el que es vol dir sense agredir ni físicament ni verbalment ningú. Ara bé, això del “sit & talk”, del seure i parlar, també estaria bé que a més a més dels polítics de dalt de tot ho féssim la gent normal. Potser haurem d’aprendre tècniques de mediació que ens puguin ajudar. Però ho hauríem d’intentar. La indignació ja la tenim, ara, com que ja som grandets, toca l’entesa en allò en què ens puguem entendre.
La situació és dura: gent a la presó (i previsiblement la desproporció jurídica del procés s’aplicarà a d’altres persones), precarietat general que comporta una desigualtat brutal, extrema dreta, clima en combustió, immigrants i refugiats maltractats i en l’ull de l’huracà, professionals de la salut i de l’ensenyament esgotats, pensionistes en risc de deixar de ser-ho i polítics que no estan per la feina. La responsabilitat també és nostra. Sense un mínim de cohesió social, tot això serà difícil de manegar. No ens deixem dividir. Parlem. Proposem. Treballem en conjunt.
(em sembla que ho publicaré al Punt de Trobada)

dijous, 7 de novembre de 2019

Elogi de teràpies i terapeutes



Per raons que no venen al cas, m’he tornat a reconnectar amb la teràpia psicològica. De fet, l’any 82, amb 25 anys, quan vivia una notable sensació de descontrol del que passava per dins meu, un amic em va suggerir que consultés un psicòleg. I ho vaig fer. Després de l’estudi inicial la psicòloga em va proposar de visitar-la setmanalment. No és imprescindible, em va dir, però t’anirà bé. I jo, plena de bona fe, m’hi vaig posar durant cinc anys. Un esforç notable, tant econòmic, com de temps, com de disponibilitat per conèixer els dimonis interiors. Durant un temps vaig practicar l’austeritat econòmica i em vaig deixar ajudar d’amics per poder-ho pagar. També vaig preservar un espai permanent a l’agenda per damunt de classes i de reunions, i em vaig disposar a endinsar-me a la meva cova seguint el fil terapèutic d’Ariadna, que em guiava pel laberint dels quès i els perquès. Va ser una bona experiència, que potser costa de definir, però que clarament em va ajudar, en les relacions personals i, de passada, a l’hora de fer de treballadora social. Quan tu ets una eina per a d’altres que arrosseguen el seu propi patiment, va molt bé conèixer-se una mica.

Un fil que es va descabdellant

Permetre que emergeixen pensaments i sentiments, buscar paraules que puguin definir com et sents... Unes paraules que sembla que tenen el poder de canalitzar no només el pensament, sinó també l’emoció, i d’obrir-te a la comprensió i acceptació d’allò que et passa. Un bon exercici que et permet també sentir-te acompanyada i arrecerada mentre dura tot aquest procés terapèutic, encara que ni en aquell moment ni després no t’estalvia tormentes externes i internes. Crec que ajuda a desenvolupar la intuïció i la creativitat, a pouar de la font de l’inconscient, a viure més intensament el que brolla de dins, sigui com sigui, més per acollir que per jutjar. Una forma d’integrar  totes les múltiples, diverses i sovint contradictòries veus interiors. Una veritat –subjectiva, però veritat- que connecta també amb la transcendència.

Continuar navegant

Les tormentes, però, com us deia, han anat continuant, però jo he pogut aprofitar millor les meves eines per navegar. Un parell de vegades he hagut de tornar al port terapèutic, perquè el dolor o la incomprensió davant les meves pròpies reaccions (d’odi, d’enveja que em semblaven injustificades i allunyades d’aquella idíl·lica visió de mi mateixa que m’agrada tenir però que, ai, té molt de fantasia!) m’han fet adonar que havia perdut aquest fil. Quan ho he fet, he estat en dic sec poc temps i he tornat a mar. Hi ha, però, altres brúixoles, altres vents i altres ports que m’han anat orientant: amics i amigues, parella, grups cristians diversos (especialment el meu grup de revisió de vida), música, lectures, reflexió, natura, fins i tot aquest blog... Crec que el treball terapèutic senzillament m’ha ajudat a tenir en compte tots aquests ports, bruíxoles i recursos per enfilar la proa cap a l’horitzó desitjat. Els meus polifacètics dimonis m’han anat acompanyant en els viatges, però anem convivint millor, de vegades amb un cert humor i tot.

Tornar a port per endreçar la barca

Ara, vint-i-cinc anys més tard de la meva darrera visita he hagut de tornar perquè se m’havia obert una via d’aigua.
He tornat a la mateixa institució i al mateix terapeuta i ha estat com allò del “decíamos ayer”. La institució ha preservat intacta la meva història, i he comprovat que jo, en el meu interior, i encara que en fos molt poc conscient, també. Un regal. El que vius i  aprens, em deia el meu terapeuta, tant si ho recordes com si no, hi és. Algunes vegades he pensat si aquells cinc anys inicials m’havien servit d’alguna cosa. El psicòleg em diu que sens dubte. I jo, també.

Regals inesperats

Algú deia aquest estiu que de vegades esperes un regal i en reps un altre que potser obre un ventall de possibilitats inesperades. Una experiència típica del dia de Reis. Potser amb la teràpia passa igual. Les expectatives són grans, quan hi vas: no prendre més mal, perquè et sents molt en risc, deixar de patir el dolor i la confusió que t’acompanyen permanentment, reconciliar-te amb tu mateixa i amb els altres, conciliar allò que t’agradaria ser amb allò que ets de debò, recuperar la llibertat. I fer-ho tot de pressa, de pressa, i de forma neta i indolora. Al més pur estil de thermomix: tot ben cuit i sense esforç.
A la pràctica, però, el regal no és ben bé aquest. Hi ha millores que sí que resulten pràcticament immediates: trobar un espai acolllidor, contingut i on expressar-te sense autocensura; un espai per posar damunt la taula qüestions delicades i on veus que el terapeuta pot resistir estoicament  el meu contacte amb les meves emocions, ajuda a evitar més danys, a sentir-te cuidada i estimada. I, de passada, és una bona aportació econòmica als fabricants de mocadors de paper que faciliten dipositar tanta llàgrima (J).
Que algú, des d’una posició que aconsegueix ser prou pròxima (per entendre’t) i prou distant (per no embolicar-s’hi) simultàniament,  et faci veure que hi ha confusions que són evitables (discernir què depèn de tu i què no; veure quines coses t’has autoimposat innecessàriament) és una bona base per negociar amb la realitat. M’ho he d’anar recordant contínuament però el cert és que proporciona una bona millora en la mesura en què soc capaç d’incorporar-ho en el meu dia a dia. Intuir i desemmascarar aquesta fantasia tan meva d’omnipotència i de recerca de la valoració a través d’un treball esgotador resulta alliberador. Vaig fent amb una sabata i una espardenya, però és una qüestió de constància.
Un regal inesperat ha estat recuperar una dimensió lúdica i permetre’m mirar el futur amb més il·lusió. Ballari treballar, dèiem amb el meu terapeuta, de vegades són una mateixa cosa. Em sento en construcció, amb capacitat de gaudir de la no obligatorietat que em permetrà la meva molt propera jubilació: caminar, reprendre l’alemany i potser la música, sortir més amb en Josep, aprofundir en determinades activitats que ara ja faig encara que amb massa presses...  Possibilitats que s’obren i que m’agradarien, encara que potser no passaran d’aquí. Em caldrà ser assertiva perquè això es faci realitat. Sobretot perquè des que he anunciat que em jubilo em surt un nóvio a cada cantonada.

Tornar a mar obert

Hi ha obstacles, però, que continuen costant i de què que no sé si me’n sortiré, com a mínim a curt termini, i molt menys abans de jubilar-me: domesticar el ressentiment i l’agressivitat, que continuo sentint contra algunes persones o davant d’alguns fets;  acceptar que hi ha coses que no les pots canviar per més que t’hi esforcis, perquè no depenen de tu; acceptar que n’hi ha que sí que depenen de tu, però que potser encara trigaràs a poder canviar si és que mai les podràs transformar; ser conscient que una cosa i la contrària poden ser veritat simultàniament; posar-te les ulleres que et permetin distingir i gaudir de tota la gamma de grisos entre el blanc i el negre; anar aixecant les capes de la teva ceba interior fins a trobar (si la trobes i es pot arreglar) la capa danyada que et fa especialment intolerant o susceptible; recuperar relacions que han naufragat i no acabo de saber si s’han ofegat del tot en el meu interior o encara resisteixen surant per algun racó... Feina per a tota la vida dins la fragilitat. Paciència i bon humor per entomar les pròpies disfuncions. I saber que hi ha port acollidor si torna a fer falta.
S’apropa el moment de tornar-hi. Sabent que la nau és molt fràgil, però que està feta per navegar.
A M.C. i V.C. amb molt d’agraïment

diumenge, 27 d’octubre de 2019

La crisi política a Catalunya: dels estralls de la recessió econòmica global a la construcció de sortides polítiques



Aquest article reflexiona entorn dels motius i els contextos de la crisi política que viu Catalunya en consonància amb el canvi d’època que travessa el món. No es proposa expressament abundar en les singularitats de caire nacionalista que concorren al país sinó només descriure-les per entendre com vehiculen causes de profund malestar d’origen més estructural. Les forces tel·lúriques que les impulsen tenen a veure amb l’evolució del saber humà i la gestió d’aquest des dels metabolismes socials i polítics en el capitalisme.   

Finalitzada la segona guerra mundial, Europa i Amèrica van viure 30 anys de progrés social i econòmic amb un gran desenvolupament industrial. L’estat espanyol s’hi va afegir entrats els cinquanta amb limitacions per l’autarquia i la dictadura. L’esperit del New Deal del president Roosevelt  per aixecar l’ànim i l’economia americana després de la gran depressió de 1929, es globalitzava amb els Acords de Bretton Woods (1944), que va ser una mena de pacte entre el capital econòmic i  el capital social per rellançar l’economia. Però a començament dels 70  es va desencadenar una ofensiva neoliberal (Margaret Thatcher i Ronald Reagan) per posar fi al principi de protecció social, aquell que havia construït l’Estat de Benestar gràcies al qual les societats d’Occident van viure un llarg període de creixement econòmic i de pau, encara que l’anomenessin “guerra freda”. Llavors, mentre s’anava esgotant la darrera fase del vell paradigma industrial del s. XX, i coincidint amb una crisi arrel del sobtat augment del preu del barril de petroli (1973), amb l’invent del  microprocessador de Intel començava a instal·lar-se el que ara anomenem el cicle tecnològic digital en un combat (schumpeterià) entre les velles i obsoletes industries i les innovacions en marxa. Recordo, com a nota personal, que en aquella època d’estudiant vaig comprar un llibre titulat 20 lecciones de electrónica digital. Simultàniament, el govern del PSOE havia ordenat el desmantellament de la indústria pesada enmig d’importants conflictes laborals.

L’etapa d’instal·lació d’un nou paradigma tecnològic ve dominada, segons els manuals d’història de l’economia, per les tensions del capital financer. S’iniciava un procés que conduiria a la globalització dels mercats financers gràcies a la xarxa telemàtica global i a la descapitalització política creixent dels Estats en favor de poders econòmics i lobbys financers. Al frenesí d’aquell moment d’agitació financera es contraposava una devaluació creixent de salaris i de condicions laborals, és a dir, una creixent precarització amb desregulació del mercat laboral i deslocalització de manufactures. Corrien els anys 90 del passat segle, i l’economia financera (de paper) es desacoblava cada cop més de l’economia productiva (la real) mentre inflava bombolles especulatives preparant l’inevitable escenari de col·lapse financer que arribaria el 2008.

Aquell procés de neoliberalització va enviar a molta gent a l’atur, va afeblit l’estat de benestar, va reduir el poder adquisitiu de les classes mitjanes i treballadores, i va augmentar considerablement la desigualtat. Cap a la primavera de 2011 la indignació (el moviment dels indignats)ocupava la plaça de Catalunya de Barcelona  en resposta a l’insostenible degradació del clima social a la vista dels estralls que ocasionà la crisi i la recessió econòmica. Les empreses feien fora milers de treballadors mentre els directius cobraven salaris d’escàndol. Gerents de bancs s’apujaven descaradament els sous mentre ordenaven desnonar famílies que no podien fer front a hipoteques i crèdits concedits frívolament. I la corrupció galopant del Partit Popular, al govern, feia envermellir. El carrer bullia, i els Mossos d’Esquadra carregaven contra la gent acampada a la plaça de Catalunya per ordre del president Artur Mas, que havia fet les grans retallades socials amb una Generalitat pràcticament en fallida tècnica. La prima de risc de l’Estat estava pels núvols i el ministre d’economia, Guindos, va decidir rescatar els bancs en fallida. Molts d’ells eren Caixes, entre elles Catalunya Caixa que s’havia apuntat alegrement a l’economia de casino atiada pels vents neoliberals de darrer terç de segle, col·locant als seus clients, analfabets financers, hipoteques a dojo i altres productes financers tòxics com les anomenades “preferents”. 

Va ser llavors, en comprovar l’envergadura de les protestes socials per les retallades –explica Enric juliana- quan el nacionalisme català tradicional va veure en risc la seva reconquerida hegemonia a la transició. Els estralls causats per la crisi econòmica havien aixecat un moviment (el 15M) que tenia raons i una força potencial sobrada per desplaçar del poder a tota bèstia vivent. El setge que més de 2.000 indignats van muntar a la Ciutadella, entorn del Parlament, el juny de 2011 va fer entrar en pànic al Govern. Jordi Turull, llavors diputat de CiU, va qualificar aquells actes protagonitzats per joves indignats de cop d’estat encobert. El Govern de Mas, que aquell dia va entrar en helicòpter a la Ciutadella, va demanar dures penes de presó pels indignats assaltants. Un any més tard CiU va votar a favor al Congreso de los Diputados l’iniciativa del llavors ministre Fernandez Díaz per endurir el codi penal als que se saltessin la llei i provoquessin desordre públic. Poc imaginava que se li acabaria girant en contra. Amb els ànims caldejats a Catalunya per la sentencia del TC contra l’Estatut, la direcció de Convergència Democràtica es va llençar sense embuts a la croada independentista, creient que d’aquella forma passarien d’estar al focus de les crítiques per les retallades, els excessos neoliberals i la corrupció política a ser vistos com l’ofensiva d’una mena de moviment de salvació nacional enfrontat a l’autoritarisme i el tarannà antidemocràtic de l’Estat espanyol.

Per aquesta i no cap altra raó, els nacionalistes catalans, en hores baixes enmig de l’escàndol de la família Pujol, preparaven una estratègia per canviar la percepció popular que identificava a Mas amb el problema per formar part de la solució mitjançant la cuirassa independentista contra un tirà extern que no era altra que Rajoy i l’Estat. Creixia la desafecció dels catalans envers l’Estat, però la llavor d’un trencament social vaticinat per Aznar “Se romperá antes Catalunya que España” acabaria germinant, no en un enfrontament generalitzat però si en l’afebliment de la convivència, i amb una desafecció també creixent de molts catalans envers el catalanisme que tan bé havien integrat fins aquell moment. La distància entre Catalunya i Madrid s’eixamplava perquè ni els uns ni els altres, malgrat els retrets mutus, es van esmerçar ni poc ni molt perquè es produís el diàleg que tots demanaven. La via dels acords no figurava entre els moviments tàctics ni dels uns ni dels altres. Tots els partits polítics tenien prou problemes a casa seva per salvar els mobles, i l’estratègia passava per culpar al contrari. Els estralls de la crisi econòmica van provocar una crisi política. I el conflicte es va judicialitzar, no per accident sinó a plena consciència dels governants a Catalunya i a l’Estat, davant la mirada atònita del lehendakari Iñigo Urkullu que, conscient  d’on condueixen els processos de negació del diàleg, es va oferir infructuosament a intervenir. La sentència del Procés posa ara fi a la resposta judicial, aquella que ningú volia però tothom esperava per reafirmar-se tàcticament cada bàndol davant dels seus. La sentència, doncs, fos la que fos, no tancaria res sinó que previsiblement reobriria l’escenari polític, això si, amb una recrudescència emocional que complicaria encara més la solució.  

Deixats en darrera els anys de recessió econòmica, l’empremta de la crisi econòmica ha afeblit el teixit productiu i sobretot ha magnificat les diferencies socials. Les crisis econòmiques tenen la missió de sanejar un sistema que ha esdevingut corrupte després que un vendaval d’innovacions hagi remogut l’empresa industrial, els capitals financers s’hagin tornat bojos cercant refugis segurs i de rendibilitat curtplacista, i un canvi de valors comenci a quallar entre les noves generacions. La sortida de les recessions econòmiques venen acompanyades d’una inestabilitat política. És quan cal fer els canvis i relleus per sanejar el sistema, foragitar la corrupció, crear unes condicions de major justícia i equitat, i crear un marc de confiança i d’esperança. Històricament, en aquests períodes post-recessió han revifat els populismes! Catalunya i el conjunt de l’Estat es troben en aquest moment, amb consecutives convocatòries i repeticions electorals, com també està passant a altres països: Regne Unit o Itàlia, per exemple. L’aparició de nous actors polítics com C’s, Unidas Podemos, els Comuns, Vox. El revifament de nacionalismes. I també nous eixos polars com l’independentisme o l’antieuropeisme, mostren com l’agitació social provoca crisis polítiques.

La depauperació de la població junt amb l’esvaïment de la utopia com a lloc impossible provoca la sensació d’un progrés fracassat que fa emergir en la població adulta un sentiment de nostàlgia d’un passat que sovint s’idealitza per proporcionar un agafador on dipositar la poca esperança que els pogués quedar a aquells que es perceben a si mateixos com supervivents d’una altra època. La por a un futur incert, però també la manca de sentit d’un present sense altra utopia que el consum abocat a la negror del canvi climàtic, ha mobilitzat a Catalunya majoritàriament unes classes mitjanes i menestrals afeblides i temoroses que substitueixen el sentiment de classe per una altra “dignitat”. L’absència d’un lideratge polític que fixi els punts cardinals d’un projecte emancipador de societat és, potser, el motiu de l’orfandat política dels fills del catalanisme que, de tant sentir el relat de l’”Espanya ens roba”, s’han llençat als carrers sense por, apoderats amb la consigna de “els carrers seran sempre nostres” per vèncer el tedi i la frustració.  

Quan les innovacions tecnològiques extasien tant com espanten és quan es donen les condicions perquè esclati el conflicte i la violència si la societat no és capaç de redreçar el rumb de les decisions amb lideratge polític. I paradoxalment en aquests moments, on la transformació radical de la societat de la ma de les innovacions tecnològiques que al seu torn mobilitzen altres transformacions socials i culturals, és quan la política està més en la indigència.

Els joves van en patinet però la indústria continua oferint potents models tot terreny urbans que quasi ningú pot pagar. Les dones han empoderat la societat d’una cultura feminista per més que els productes femenins continuen embolcallats de color de rosa, que elles rebutgen. Els fabricants de màquines fotogràfiques ja saben que els joves només fan servir el mòbil. El mercat immobiliari ha canviat l’oferta perquè l’estereotip familiar ja no és el que era. La sostenibilitat nia en una població que està canviant hàbits de consum. La davallada de vendes d’automòbils amb motor dièsel ja tanca fàbriques. La pèrdua de llocs de treball, l’obsolescència dels coneixements que tant va costar d’adquirir, les plataformes de treball indecent que aprofiten la manca de regulació estatal, les grans tecnològiques que abusen d’una posició monopolística, els naufragis a la mediterrània i els refugiats que imploren asil, no només polític sinó també climàtic, religiós, econòmic...els vols low cost que escalfen el planeta i l’Airbnb que gentrifica la Barcelona dels barris, il·lustren com atropelladament un conjunt d’innovacions tecnològiques i socials es difonen per tot arreu provocant canvis, mareig i desori.

Aquests temps de transit, de canvi d’època, són els temps de la política. També dels populismes de fugida endavant amb oportunistes que prometen solucions màgiques o impossibles al crit de “sí, es pot”, regressives o introspectives (nacionalismes) que exalcen el petitisme o localisme intel·lectual que és el refugi en temps de por. En la política s’hi barreja tot, també la proposta responsable, aquella que ha entès que els reptes actuals són el canvi climàtic, la transformació del sistema econòmic i productiu, la sostenibilitat ambiental, la transició del model energètic, l’equitat i la justícia no dels teus sinó de tots. Que cal deixar el cotxe i agafar el transport públic; Que el turisme massiu és insostenible. Aquestes són les utopies i les apostes d’aquest segle. Utopies globals perquè no es tracta de desentendre’s de la resta de comunitats d’Espanya o de les regions menys prosperes d’Europa, o dels immigrants pobres sinó de transformar el Món (abans en dèiem internacionalisme).   

Per abordar aquest futur es necessiten pactes socials que englobin majories àmplies. Però Catalunya viu ara una crisi d’ordre públic que recorda la dels Gillettes jaunes a França que va durar mesos i va estar a punt de desbordar el propi estat francès. No sabem que pot passar després del Brexit que té a tot un poble amb l’ai al cor i una divisió tremenda. En alguns països del continent americà (Mèxic, Xile, Equador, Argentina) hi ha crisis insurreccionals amb un denominador comú: la desigualtat creixent i l’anunci de mesures econòmiques que penalitzen a les classes més pobres, amb el rerefons d’una crisi energètica i de recursos que ja despunta. Hom troba a faltar projecte i credibilitat del cantó de la política. La sentència de l’anomenat procés ha provocat indignació, com era d’esperar, i molta frustració que desborda amb la protesta pacífica i també amb la violenta. La ferida emocional que ha deixat no sanarà si no s’ofereix a la població un camí polític transitable, amb un diàleg possible. L’actual govern de la Generalitat, víctima de ell mateix, és incapaç d’oferir cap sortida, i per això està políticament enderrocat, a l’espera de les eleccions generals del 10 de novembre de 2019, si és que hi arriba.

Les eleccions a Corts generals del 10 de novembre és l’horitzó conegut més proper a dia d’avui per començar a reconstruir l’edifici en ruïnes de la societat espanyola i catalana en particular. Només amb un New Green Deal, o nou contracte social que comprometi a tothom per abordar la sortida d’una crisi global que és fonamentalment ecològica i de recursos, i que abordi també el diàleg d’entesa entre l’Estat i els seus territoris, podrem encarar una sortida i sumar-nos al  gran projecte de la Unió Europea pel segle XXI, que no és altra que esdevenir subjecte rellevant en un nou ordre mundial que es proposa reptes tan agosarats com aturar l’escalfament global i fer-ho amb justícia social. La polarització política que plana avui a Europa és entre els que estan disposats a sumar fent renúncies particulars, i els que busquen dividir per reivindicar-se. Tot està obert.   


Salva Clarós
Octubre de 2019

Catalunya i la qualitat performativa del llenguatge


Em va venir aquesta idea al cap quan vaig llegir un cartell d’un CDR del meu poble, amb tots els aldarulls d’aquests dies, que tant ens estan afectant a tots plegats. Vaig pensar que el llenguatge del CDR i el de molts dels joves que estan revoltant-se a Catalunya, cremant contenidors i tallant carreteres, no era tant el d’una opció política que lluita per obrir-se pas, sinó el d’una guerra que ja ha perdut cap altre camí per expressar-se que no sigui el de la violència. Bé, els joves solen viure-ho tot intensament, és el que els toca per edat i condició, amb o sense mares o tietes protectores.
Molta gent a Catalunya viu els fets d’avui des de la perspectiva i la situació del 1714, com una derrota humiliant . M’ha fet pensar que tant commemorar els fets del 1714, i tant parlar-ne com una cosa no superada ens ha configurat la percepció. Sempre havia sentit a parlar del llenguatge performatiu en relació a la litúrgia i no hi acabava d’entrar, però ara m’adono que efectivament el llenguatge té una altra dimensió que fa real allò que proclama.
Ho dic en el sentit que, és clar, fa de mal negociar políticament el tema de Catalunya si la percepció és de guerra i no de política. És diferent sentir-se humiliat que ciutadà amb drets i deures amb camins institucionals pel davant. I ho dic des de la percepció que aquests camins legals sempre són posats per minories amb poder i avalats per majories que els compren el relat. Això val tant per a qui vol la independència com per a qui vol que les fronteres s’obrin per a tots els refugiats, que els immigrants tinguin els drets i deures que té tothom, que els serveis públics siguin de qualitat o que l’administració del dret s’apropi més a la justícia. Perdre permanentment aquestes batalles a mi no em fa sentir derrotada, em fa sentir que he de treballar molt més per això que en diuen “eixamplar la base” o “modificar la correlació de forces” o “treballar per al bé comú, especialment el dels més vulnerables”. Sabent que els mitjans de comunicació lligats al poder hi aniran a la contra. 
A banda d’aquest sentiment de perdre totes les batalles socials, m’adono que la meva percepció d’Espanya és molt més positiva. Potser perquè jo no em remunto al segle XVIII, sinó al que han estat gairebé els meus 63 anys de vida, en els quals, francament, no m’he sentit especialment agreujada. M’he sentit unida a molta gent espanyola i no catalana banda i banda de l’Ebre: patidors del franquisme, lluitadors clandestins, fonts d’inspiració per a mi de moltes coses compartides. Potser m’ha unit a molts d’elles i ells el sentiment de classe (jo encara soc de l’internacionalisme proletari) i de vegades (poques) m’he sentit qüestionada en el tema lingüístic. Però estic ben segura que els grans problemes són problemes compartits i que la solució passa pel treball conjunt de tots plegats. Perquè de franquistes, de corruptes i de brètols n’hi ha i n’hi ha hagut banda i banda.
La lògica de les barricades i de les derrotes no ajuda a avançar, jo crec i jo no m'hi sento gens identificada.

dijous, 24 d’octubre de 2019

La meva comunitat de la piscina



Em faig gran, i en lloc d’envellir amablement ho faig amb una mena de sentiment d’inadaptacíó als temps que corren.
D’inadaptació tecnològica, tot i que la informàtica, per exemple, sempre m’ha agradat molt. Reconec que la innovació permanent, que havia estat un estímul per a mi, comença a esgotar-me, i que, tot i ser addicta al Candy Crush, la perpètua connexió cada dia em costa més, i em menja unes energies que potser seria millor dedicar al silenci o a coses més intel·ligents, per no parlar de la sospita que tota la vida queda exposada al “big data”, cosa que em provoca calfreds.
D’inadaptació ideològica, perquè em sento desubicada. Primer pel tema nacional: no ser indepe en el meu ambient et fa sentir com un pop en un garatge o, dit d’una altra manera, amb una solitud aguda o com si estiguessis a punt d’estripar-te per la meitat. I en segon lloc, perquè l’espai de la meva militància política, més aviat escarransida acaba de desapareìxer. ICV ja és història. Una història que ha fet aportacions molt positives i ha obert molt de camí, però història passada. A banda que això dels comuns no m’acaba de convèncer, també em trobo que la manera de treballar d’avui té poc a veure amb els meus inicis amb el sindicalisme i la política. Quan vaig començar, ja fa quaranta anys, l’organització dels treballadors i l’estructura que se’n derivava eren sòlides i pesants (massa i tot: no enyoro gens aquelles reunions tan feixugues). Però avui tot es resol via whatsapp, no tens gaire l’oportunitat de debatre cara a cara, la imatge pesa més que el contingut i la immediatesa més que la importància. Tot és gasós.
D’inadaptació eclesial. Aquí sí que sovint tinc la sensació que ens movem a dues velocitats. Una, ràpida, la dels fets: l’envelliment, la manca de capellans, la dificultat per connectar amb els joves, o amb els allunyats... i una altra no pas lenta, sinó absolutament immòbil, que és la forma d’organitzar-se de l’Església: rígida i clerical. Em sento com en els dibuixos animats, amb un peu a cada vora amb un esvoranc que es va fer gran a sota meu i sense l’elasticitat del Bugs Bunny. Un altre estrip en perspectiva.
I, per acabar-ho d’adobar, l’ull de Mordor va eixamplant la foscor i l’abast de la seva mirada: el feixisme creix, els pobres i els immigrants són rebutjats i maltractats, la crisi climàtica ja és aquí i la desigualtat social avança a marxes forçades. I no se m’acut com lluitar-hi de forma eficaç, a banda de les coses petites que ja vaig fent. Penso sovint en el títol d’una pel·lícula del Werner Herzog, L’enigma de Kaspar Hauser, que tenia com a subtítol la frase: “tothom a la seva i Déu contra tothom”. Perquè davant de tots aquests problemes, sembla que és impossible posar-se d’acord amb el veí per treballar. Només cal observar la trista vida política on la paraula “consens” ha desaparegut del mapa i que jo diria que és reflex de la nostra manera general de viure.
Si heu arribat fins aquí ja deveu saber que, efectivament, estic una mica deprimida, a banda del meu pessimisme natural. Per això per a mi és tan important la meva comunitat de la piscina. Fa quatre o cinc anys que un parell de matins a la setmana vaig a nedar. Faig un curset perquè sense l’estímul del grup em costa molt ser constant. I el grup ha esdevingut una petita comunitat de persones  atentes les unes per les altres, d’acceptació incondicional (jo nedo fatal!) de les habilitats i el tarannà de cadascú, de petits avenços sense competència mútua, de senzillesa en el tracte. La Conxita, la Lola, la Nieves, en Bengi, en Jordi, en Ramon i, naturalment, els “jefes” Toni i Guillem, han aconseguit dues coses ben difícils: alegrar-me la vida amb la seva companyia i que sigui capaç de nedar amb constància, encara que m’hagi de llevar a les 5 del matí. Ben senzill. Ben imprescindible. Ben transformador. Gràcies, piscineros.
(Publicat a Foc Nou, i a punt de sortir, espero)

dijous, 10 d’octubre de 2019

Sant Joan de la Creu, Rosalía i la imatgeria religiosa


En aquest mes d’octubre dedicat a la missió, se m’acut parlar-vos d’una situació que, si més no a la gent de la meva edat i condició, ens resulta ben difícil: la connexió amb el llenguatge i la cultura dels joves, acompanyada del prejudici sobre el seu desconeixement i rebuig de la cultura cristiana.
Contra els prejudicis no hi ha millor cura que el coneixement directe. En el cas dels joves, aquesta cura la tinc a la feina, amb una companya que encara no ha arribat a la trentena. És a través d’ella que he conegut alguns “youtubers” ben interessants.
Un d’ells és Dani Pajuelo, que va ser entrevistat per Catalunya Cristiana en un número anterior.  Capellà, enginyer informàtic i raper, té un to amable, i la capacitat d’establir ponts i de connectar amb persones molt diverses (té més de 600.000 seguidors) sense defugir cap tema per delicat que sigui. El seu llenguatge respectuós i pedagògic ha influït, jo crec, en la forma en què molts altres youtubers tracten el tema religiós. Un altre personatge youtuber de què avui us parlaré és Ter, una noia arquitecta, d’una àmplia cultura i que es presenta amb un llenguatge àcid i irreverent (“mola que te cagas” cada mig minut, aproximadament). No és creient, i té el do d’aprofundir en qüestions culturals importants des d’una falsa aparença banal. Té també 600.000 seguidors, no tants, però, com la seva parella, un youtuber especialment recomanable per als aficionats a la música, a qualsevol música, com és Jaime Altozano (1.760.000 subscriptors). Per què us en parlo?
Doncs perquè hi ha dos videos que he vist darrerament i que em semblen d’allò més interessant. Un d’ells és de TER, en què analitza la presència de la iconografia catòlica en la música trap (si no sabeu què és, no patiu: jo tampoc). Es diu: “¿Por qué se usan cruces en el trap?”. Probablement trobareu irreverents els comentaris de TER però a mi m’ha semblat eloqüent i encertada la seva anàlisi dels elements religiosos en una música molt popular entre els joves. Uns elements, a més, que connecten més amb el llenguatge preconciliar que amb el conciliar, cosa que, sens dubte, a la meva generació ens desconcerta. Icones catòliques utilitzades com a “emoticones”.
I l’altre video em sembla excel·lent. Es diu “Rosalía – Aunque es de noche”. És una anàlisi de Dani Pajuelo d’una versió musicada d’Enrique Morente sobre el text  “Qué bien sé yo la fonte” de sant Joan de la Creu, i cantada per la noia de Sant Esteve de Sesrovires. En primer lloc és fantàstic que Rosalía, la cantant amb més èxit musical del moment, es faci seu un text de Joan de la Creu. Amb la seva estètica, que a mi em costa, però que sens dubte està molt treballada i amb capacitat de connectar amb molta gent (dotze milions de visualitzacions!). I en segon lloc no és menys fantàstic que Dani Pajuelo en faci una explicació acurada des de l’espiritualitat i la teologia que ha trobat una àmplia difusió.
Unes aportacions molt allunyades del nostre llenguatge habitual que aporten esperança perquè plantegen el més difícil: les preguntes. El fet religiós continua interessant els joves, encara que des de perspectives insòlites per a nosaltres. El camí de Dani Pajuelo és molt bo però és singular. Nosaltres, però, també podem preguntar-nos com connectar amb aquests llenguatges. En la litúrgia, en la catequesi, en el compromís de l’amor.
PS vaig a escoltar el text de sant Joan de la Creu, versió Mompou amb Alicia de Larrocha i Victòria delsÀngels, que s’adiuen més amb els meus gustos musicals.
(Sortirà un dia d'aquests a Catalunya Cristiana, a la secció de litúrgia, tot i que està agafat pels pèls)

diumenge, 29 de setembre de 2019

I Déu es va secularitzar


Sona estrany, oi? Però crec que aquesta frase resumeix bé el contingut de la xerrada que el passat 14 de març oferí Francesc Romeu (periodista i capellà) a la parròquia de Sant Pere i Sant Pau del Prat, per a l’arxiprestat de Bruguers.
Efectivament quan parlem de secularització a l’Església sovint ho fem en negatiu, com una pèrdua de poder i d’influència social en el món. Hi ha qui potser enyora la situació d’anys enrere, sense tenir gaire en compte que aquell “nacionalcatolicisme” que ho omplia tot ha acabat causant anticossos no només contra l’Església, sinó contra la religió en general. I sovint els enyoradissos també tendeixen a idealitzar una “cristiandat” que potser no responia gaire als criteris de l’Evangeli o potser era més forçada per els circumstàncies que veritablement autèntica. 
En canvi, Francesc Romeu va posar l’accent, en positiu, en tres qüestions:

Es feu semblant als homes (i a les dones, si m’ho permeteu)

Tota la seva intervenció va partir d’aquell text de la carta de sant Pau als filipencs, que l’Església llegeix cada setmana a les vespres que inicien el diumenge: “Jesucrist, que era de condició divina, s’abaixà i es feu obedient” (Fl 2,6-11). ¿Hi ha més secularització que l’acció d’un Déu que es fa una persona com nosaltres, amb els nostres mateixos condicionants i limitacions? Un Jesús que no va actuar des del temple ni des de cap condició especialment sacerdotal, sinó sent ell mateix al costat de la gent que van ser els seus companys de camí. En Jesús, Déu passa de l’eternitat al temps concret; de l’espai sagrat al profà; de l’omnipotència (no en el sentit de tenir tot el poder, sinó en el sentit de ser el màxim que es pot ser) a les limitacions; de l’univers al llogaret insignificant. Déu sense glamour. Si seguim les seves passes, també nosaltres anem cap al món, tal i com és, per anunciar-hi la Bona Notícia de l’Amor de Déu.

El nostre món busca l’espiritualitat

Que la religió i el cristianisme en particular sigui rebutjat per molta gent potser té raons sociològiques o històriques, però en qualsevol cas cal la necessària separació del poder civil respecte a la religió, i en aquest sentit la laïcitat és benvinguda, tenint en compte també que avui al nostre país hi ha multitud de religions. El laïcisme, però, és una altra cosa. Mentre la laïcitat manté la neutralitat de les institucions públiques respecte a les diverses confessions, el laïcisme tendeix a considerar un mal tota manifestació pública d’una religió. Sigui com sigui, la recerca d’espiritualitat es manifesta de moltes maneres, de vegades associada a modes, a la construcció de cultes alternatius (com el futbol, la moda o determinat consum) o a d’altres tradicions culturals i religioses, però sens dubte hi és i cal tenir-la present i bastir ponts que ajudin a connectar-hi i a oferir l’Evangeli.

La poda, la comunicació i l’estimació

L’Església manté una estructura que potser es va fent insostenible i sobretot poc entenedora per al món. És imprescindible, deia Francesc Romeu, centrar-nos en allò que és essencial: l’anunci de Jesús fora de l’Església, a les perifèries existencials, com diu el papa Francesc. Si ho fem, potser podrem prescindir de coses que són un llast perquè o bé ja no arriben a la gent o bé ens impedeixen caminar amb lleugeresa. En aquest sentit val la pena aprofitar totes les oportunitats per establir complicitats entre la gent i l’Evangeli, esmolar el nostre llenguatge de manera que es faci entenedor per als contemporanis i recordar que més que de parlar de l’Evangeli, del que es tracta és de viure’l. Enmig d’un món tan imperfecte com nosaltres i al qual Déu estima.
(sortirà al full parroquial de Sant Joan de Viladecans)

divendres, 13 de setembre de 2019

¿On ens menen els “Menes”?

Els “Menors estrangers no acompanyats” ens estan posant a caldo. Per molts motius.
Són molt més autònoms que els nostres joves
En primer lloc, perquè en una societat tan hiperprotectora de la infància no deixa de sorprendre’ns que ens arribin tants menors impulsats no sabem si per les seves famílies o per les circumstàncies. Menors que arriben sense recursos, que fan llargues travesses per llocs molt perillosos, que deixen enrere la paraula seguretat. Segur que qualsevol d’ells ha passat per experiències que nosaltres ni tan sols podem imaginar. A casa nostra, per contra, hi ha joves que necessiten l’acompanyament de pares i mares fins i tot per matricular-se a la Universitat (jo ho he vist!) o per renovar-se el DNI.
Pel seu itinerari i circumstàncies requereixen una atenció de qualitat que no reben
En segon lloc perquè no sabem què fer-ne. Trenquen esquemes pel seu agosarat historial. Són menors i no els podem tirar a mar (que és el que alguns voldrien). Necessiten aixopluc i no hi ha prou places per acollir-los. Ni és fàcil fer-se’n càrrec. La Direcció General d’Atenció a la Infància, que mai no s’ha caracteritzat per atendre gaire bé els infants i joves vulnerables, actua una mica a la desesperada, col·locant els nois que acaben d’arribar on pot. On pot vol dir en circumstàncies difícils tenint en compte que hi ha pocs centres propis, que s’improvisa molt, que la ratio entre educadors i menors sol ser insuficient per atendre’ls i que, com sol passar, es confien uns menors que reclamen una sòlida experiència professional a gent que tot just acaba els estudis, i en condicions laborals molt precàries. Ideal per cremar educadors, nois i veïns (conec una escala de veïns on hi han col·locat 27 nois i dos educadors!).
Als 18 anys, sols i sense el suport d’una xarxa, ningú no és madur ni autosuficient
Tot i que anys enrere s’han fet experiències d’acompanyament familiar a nois estrangers quan compleixen els divuit anys (en conec alguna situació molt reeixida), avui la realitat ha desbordat tot esquema. Aquesta societat líquida en què vivim no posa fàcil cap feina estable, cap habitatge accessible, cap formació continuada. Quan jo vaig començar a treballar, la feina era un espai que et permetia relacionar-te de forma continuada amb  adults que no eren els de casa i anar coent-te a poc a poc: aprenentatge i experiència laboral, relacions més madures, independència econòmica… A les dificultats que també pateixen els joves que han crescut aquí per fer processos d’aquesta mena, els “menes” hi afegeixen les dificultats idiomàtiques, la soledat i el desarrelament familiar, la manca de formació, la nostra desconfiança respecte a cultures que desconeixem.
Si la Llei d’estrangeria no canvia, estem covant un espai de marginació molt difícil de superar
Les sovint absurdes restriccions de la Llei d’Estrangeria són un obstacle insalvable, una fàbrica de marginació, un impuls cap a la delinqüència, un camp abonat per a les màfies i una font de recels respecte als immigrants. Res del que fem amb els “menes” servirà de gran cosa si no poden formar-se, obtenir papers, optar a feines fora del circuït de l’economia submergida, cotitzar a la Seguretat Social i pagar els seus impostos. Altrament, el futur és una bomba de rellotgeria per a ells i per a nosaltres. 
Múltiples respostes a un problema complex
La qüestió dels “menes” té tots els ingredients per promoure el racisme a l’estil de Trump i de tants d’altres. No gosaria, però, parlar d’una única solució o d’una solució immediata. De fet els “menes” posen en evidència diversos fronts sobre els que convé actuar:

  • La immensa desigualtat social dins i fora de les nostres fronteres: per la guerra, per la sequera, per l’explotació, pel canvi climàtic…
  • Les falses expectatives i la banalitat de l’aparador del consum i de la vida occidental. Això sí que produeix un efecte “crida”!
  • La necessitat no satisfeta, a casa nostra, de treballadors joves que rebaixin la piràmide d’edat i cotitzin. 
  • L’economia submergida i una fiscalitat injusta, que afavoreix l’escaqueig constant de recursos que podrien finançar molts llocs de treball en el camp dels serveis.
  • Les barreres legals i les pors racistes que ens fan desconfiar dels estrangers.

Cinc temes no gens fàcils de treballar i que exigeixen plantejar-se les coses a llarg termini. Però si no s’aborden, senzillament estarem fent demagògia.
(Publicat al Punt de Trobada, núm. 135)

dimarts, 10 de setembre de 2019

Decisió i coratge

Més o menys tots ens mirem amb una pena infinita els naufragis del Mediterrani. Reaccionem amb ràbia davant els abusos de Trump amb els sense papers dels Estats Units. Denunciem el feixisme desimbolt i sense complexos de Salvini i els seus equivalents. Plorarem amb llàgrimes sinceres les pel·lícules que d’aquí a pocs anys Hollywood ens oferirà sobre el tema. El cinema ens aproximarà a històries de persones, reals o fictícies, tant se val, i aleshores amb la perspectiva de la història compararem el que està passant avui amb els migrants, amb l’holocaust.
Mentrestant, però, demanem només amb la boca petita que això s’acabi. Aquest dolor immens dels migrants, però, està íntimament lligat a quatre fets que no s’aborden ni amb coratge ni amb decisió des de la política: l’emergència climàtica, que torna inhabitables indrets on viu molta gent i que està íntimament relacionada amb l’ús de l’energia i amb els nostres banals hàbits de consum; l’opac comerç d’armament, que facilita armes d’un potencial immens al millor postor; la resistència a l’acollida de les persones que han de marxar del lloc d’origen, que es manifesta en por a donar-los entrada i igualtat en drets i deures; l’abandonament del poder polític en mans de l’econòmic, que crea una gran desigualtat.
En les nostres societats democràtiques descobrim cruament que la majoria no estem gaire disposats ni a decréixer en el consum, ni a exigir transparència, ni a acollir les persones, ni a implicar-nos en la recerca del bé comú a través de la política. Per això no ho exigim amb la determinació que caldria i per això els nostres partits majoritaris sovint juguen a la puta i la ramoneta en el tema. No es tracta de ser políticament correctes, sinó d’establir prioritats solidàries i justes amb els nostres coetanis i les generacions que ens seguiran. Mirar cap a una altra banda no ens en fa menys responsables.
(Editorial del Punt de Trobada que acaba de sortir. M'hi sento tan identificada que és com si l'hagués escrit, he, he)

divendres, 6 de setembre de 2019

Arqueologia laboral

Llorenç Reig, servidora, Pilar i Paquita. Treballadors de la Mútua
Algunes de les "nenes" de la Mútua: la Rosa, la Laura, la Teresa, la Trini, la Núria,
la Pilar, i la Paquita


Les “Novedades Rita” (1969-1972)
Soc a punt de jubilar-me laboralment. És un dir. Encara em falten tres mesos. Vaig començar a treballar amb 12 anys i quan la jornada laboral era de 54 hores setmanals. De fet quan dic això, faig una mica de trampa, perquè és cert que vaig iniciar-me en la vida laboral fent d’aprenenta en una botiga a les “Novedades Rita”, al barri del Clot, però també ho és que això va ser durant quatre anys, totes les vacances escolars d’estiu i de Nadal, perquè durant la resta de curs estudiava i aleshores la meva única feina remunerada eren les classes particulars. Va ser una gran oportunitat per espabilar-me una mica. Jo era bona estudiant, tímida i sense gaire relacions. El món del treball em va fer relacionar-me amb adults i desenvolupar moltes altres habilitats: posar ordre i escombrar formaven part de les meves tasques, però també atendre les persones, fer encàrrecs molt diversos, anar a comprar als majoristes (com pesaven les peces de llençol!), contribuir a portar els comptes de la botiga, organitzar la feina en moments d’atabalament, fer classes particulars a les filles petites de la mestressa... De fet, sempre i quan el treball no impedeixi la formació acadèmica en altres camps, ho recomanaria a tothom. Donar resposta als reptes que se’t van plantejant si la creativitat t’és permesa és fantàstic.

Joan Ferré Matheu, S.A. (1973-1974)
Fins als 16 anys, pròpiament, no vaig començar a treballar degudament assegurada i de forma permanent, perquè a casa em van dir que l’economia familiar reclamava una aportació més gran per part meva. La primera feina va ser com a telefonista, a Can Ferré Matheu, una empresa que venia maquinària per a forns i pastisseries. Atenia la centraleta (una centraleta que funcionava amb cables que havia d’annar connectant),  feia la feina mecànica de les nòmines (fulls de salari i TC1 i TC2 amb una calculadora d’aquelles anteriors a les electròniques, paper de carbó i paper de ceba!) i petites feines auxiliars. D’aquella època en recordo tres coses: la prohibició de posar-me pantalons (¡!), l’impacte de la mort de Salvador Puig Antich (la meva cap ens va donar a tots una fotocòpia de l’esquela dels diaris, que encara conservo) i la curiosa ordre del director de la casa que em feia connectar el seu telèfon a les converses d’alguns companys sense que aquests ho sabessin. Recordo la sensació de contradicció i de deslleialtat als companys, que no vaig saber com resoldre. Amb tot, va ser un lloc amable i vaig conservar l’amistat amb la meva cap fins a la mort d’aquesta, no fa gaire anys.

Mútua Previsora Barcelona (1974-1986)
Aquí sí que vaig fer arrels. A Can Ferré Matheu treballava fins a les 19 h. i això vol dir que no podia fer el COU, que m’obria les portes de la universitat. A falta de COU vaig començar a estudiar alemany i vaig continuar amb la música. Però em vaig posar a buscar una feina que em permetés compatibilitzar estudis i treball. Encara conservo l’anunci de La Vanguardia en què demanaven una “aspirant administrativa”.
La Mútua em va permetre plegar a les 3 de la tarda. Quan hi vaig entrar treballàvem de dilluns a dissabte, després la cosa es va anar relaxant una mica. I és que van ser els anys de la transició, una etapa ben interessant, de grans mobilitzacions que jo vaig viure intensament. De la Mútua em podria posar a parlar i no acabaria: dels meus companys, alguns retrobats a través del facebook, de la feina que hi feia, que era creativa i m’apassionava, de la meva etapa de delegada sindical des de CCOO, del molt que vaig aprendre del meu cap tot i que manteníem postures laborals a les antípodes, de l’esforç molt considerable de “traduir” tota la tasca de la Mútua al català i també de l’estimació per la meva primera parella, en Miguel Salgado, ja mort, font t’inspiració i, tot i ser sèrio com un plat d’arròs, d’alegria compartida.
Hi ha unes quantes coses curioses d’aquesta etapa:

  •           El primer discurs del meu jefe en què em va demanar que no marxés almenys fins al cap de dos anys, perquè si no, es passaria el dia ensenyant aprenents. Cosa indicativa que al mercat laboral hi havia més oferta que no pas demanda, cosa que avui resulta molt exòtica. Això es va acabar de cop a finals del 70 amb una crisi que va fer que no tornés a entrar ningú jove en molts i molts anys.
  •           La dura cultura paternalista de la mutualitat, que exigia coses que avui resulten inconcebibles: que quan feien el dinar d’empresa ens fessin asseure per l’ordre que designava la direcció (un ordre que va anar variant: des de l’arbitrarietat a l’antiguitat). Si et canviaves ho havies de justificar i tot plegat constava en un registre per escrit que em tocava fer a mi. O l’obligació d’assistir a la missa anual dels socis difunts.
  •       En un llarg període i en una plantilla que no  passava de les 35-40 persones més alguns col·laboradors externs, vam viure la mort d’alguns companys joves. Cada any moria un home. Vam tenir un ampli repertori: malalties, morts sobtades, accidents diversos (un va morir en un xoc dels Ferrocarrils Catalans) i fins i tot un assassinat.
  •        El meu contacte amb persones que havien viscut el front de la Guerra Civil. En Llorenç Reig havia estar aviador de la república i encara conservava els dibuixos que, per guanyar-se la vida, havia fet estant a la presó. I el Sr. Santiago, porter, que també va menjar molta presó i que explicava com si res escenes que et posaven els pèls de punta.
  •          El descobriment del sindicalisme, de la solidaritat i de l’organització. Van ser temps bonics, amb uns companys sindicals d’una qualitat extraordinària, com en Jordi Giménez.
  •           Les confidències d’alguns companys homes, força més grans que jo, que, en aquella època de “destape” t’explicaven amb naturalitat les seves infidelitats conjugals o la seva iniciació sexual en un burdell.
  • Quan vaig estudiar treball social, vaig estar a punt de fer un treball sobre els esmorzars del personal. Les dones solíem esmorzar o entrepà o crusants, però els homes portaven una àmplia gama de bocates que en moltes ocasions eren les sobres d'algun àpat. Podien incloure sardines, o bacallà, o carn, o escalivada... Recordo el Sr. Via (que tenia un fill capellà), amb la boina posada, i tallant l'entrepà amb un ganivet. A l'esmorzar, doncs, hi havia variables de gènere, d'edat i de procedència (rural o urbana).
  •           La barreja de creativitat i de rutina. La creativitat perquè el meu cap, el Sr. Amat, era dels que m’explicava què volia aconseguir i jo m’organitzava com em semblava amb tota llibertat, cosa que li agraeixo infinitament, perquè realment em mostrava la seva confiança. I la rutina, perquè dedicàvem moltes hores a feines mecàniques. Podíem arribar a enviar 100.000 cartes i les imprimíem, ensobràvem, tancàvem els sobres i hi posàvem el segell nosaltres. Això permetia llargues converses, ja ens ho muntàvem així, en cercle, per poder xerrar. Vaig treballar molt dissenyant impresos i imprimint-los, un preludi del que és avui per a mi la tasca editorial. Però aleshores ho feia amb una màquina d’escriure, clixés de cera (que havies de corregir amb una mena de laca), una multicopista, una màquina de fer foradets (els forats per arrencar un full d'un talonari, per exemple) i una guillotina.. Les fotocopiadora també era de museu: es revelava amb un líquid, com si fos una fotografia.
  •          L’atenció a la gent, que ens podia portar a rebre més de 800 persones en un sol dia. És que molts cobraven una pensió de la Mútua (molt esquàlida, cal dir-ho) i nosaltres els demanaven que vinguessin cada any a donar fe de vida.
  •     El primer contacte amb la informàtica. Quan vaig arribar em van presentar solemnement l’ordinador, que funcionava amb fitxes foradades. Ocupava una gran habitació sencera i era l’únic de la casa que tenia aire condicionat, cosa que propiciava que els informàtics (entre ells el meu Miguel) rebessin algunes visites interessades en ple estiu.
  •       El parlar de tot amb els companys, sobretot amb l’Amparo, l’aleshores secretària de direcció. Parlar de tot pot semblar una tonteria, però crec que em va ajudar molt a eixamplar horitzons, a veure contradiccions, a argumentar, a opinar...
  •          El descobriment dels sistemes corruptes. Ara que la Mútua ja no existeix ho puc dir. La Mútua, en part per sobreviure, tenia un sistema de ponderació de les prestacions de la gent que no era gaire transparent i fins i tot enganyós. Però tenir un sistema així, que protegeix la continuïtat de l’empresa, també comporta l’acostumar-se a tripijocs estranys. És el lloc on he treballat on més frau he pogut constatar perquè passar de la protecció del futur de l’empresa al guany particular és fàcil. Per tant vam tenir alguns xoriços.
La fotografia en color que hi he posat és de l'any 1978 (24 d'octubre). Va ser el primer dinar de treball on ens van deixar seure on volíem. El meu jefe, que avui fa 80 anys, em va dir que si la gent seia on volia, el conserge i les senyores de la neteja es quedarien sols. Va tenir un cert do profètic. Però la seva observació em va ajudar a vetllar que no ho estiguessin tant, de sols. Recordo el dia perquè en sortir vaig anar a la parròquia a parlar amb en Joan-Enric Vives, vicari jovenet que s'ocupava dels joves. Però aquesta és una altra història.
De la Mútua van sortir grans amistats que continuen, sobretot la Rosa i l'Amparo. Però jo, que mentre hi treballava, havia estudiat música i alemany, després el COU, filologia germànica i encara treball social, tenia inquietud per canviar de feina. I ho vaig fer.
I vaig entrar a Càritas Diocesana de Barcelona (1987-2003). Després d’aquests disset anys a Càritas en vaig passant un i escaig a mitja  jornada entre el CPL i  l’ACO (2003-2005). Després vaig fitxar un parell d’anys a l’Ajuntament de Viladecans (2005-2007) i a partir del 2007 m’he mantingut al CPL. Encara podria treballar un parell d’anys més, però he decidit que amb més de 45 anys cotitzats, ja en tinc prou. I si algú pogués incorporar-se al meu lloc seria fantàstic, però això ja no depèn de mi.
Avui us he explicat unes quantes batalletes d’un món laboral que ja és història. Un altre dia, potser quan ja estigui jubilada del tot, m’entretindré a recordar coses d’aquests últims trenta anys.