dimarts, 7 de maig de 2019

Ens falta un bull

Aquí, nosaltres :)

Aquesta vegada les eleccions municipals m’afecten més intensament que en ocasions anteriors: vaig la tercera de la llista de l’Encarnita (Viladecans en Comú, en comú guanyem). Crec que el nom és aquest i que no m’he equivocat! De fet, m’imagino que per als votants de la nostra llista la cara de l’Encarnita serà el reclam identificatiu. Perquè certament es necessita molta voluntat i capacitat de discerniment per distingir les quatre candidatures que a Viladecans es presenten a l’esquerra (pretesament) del PSC.
Doncs sí. És que en els atzarosos viatges de l’esquerra, anem canviant noms, aplegant companys, caient a mar, pujant a una altra barca… A Viladecans som quatre grups de nom impossible. A Sant Boi en son tres, que no es corresponen en absolut amb les divisions internes de Viladecans. Som creatius fins i tot en la divisió.
Quan ho comento a companys i amics, tothom em renya: l’esquerra hauria d’anar en una única candidatura, i més tenint en compte que a les passades generals vam quedar com a segona força en nombre de vots. I no els falta raó. Jo, però, he arribat a la conclusió que el que ens falta a tots plegats, no és pas la capacitat de formar una única candidatura, sinó un bull, i confio que ningú no s’enfadi, perquè ho dic en un sentit literal: ens falta coure’ns junts, temps, coneixement i confiança mutus.
M’explico. Si aconseguíssim sobreviure al sistema de valoració del pes de cadascú en la llista tenint en compte l’experiència i els mèrits (que n’hi ha) de govern, la implicació i compromís en la vida de la ciutat a través de les entitats, el joc mediàtic (perquè la gent continua votant més la marca que les persones), la formació, la diversitat i la capacitat de les persones de cada formació i formar una llista única, seria força probable que després del primer ple ja estiguéssim atomitzats: perquè no hi ha ara com ara prou cohesió.
Jo crec que, siguin quins siguin els resultats de les eleccions, des de l’esquerra, i a poder ser des d’una òptica no partidista, convindria treballar conjuntament amb tothom qui ho vulgués, uns quants aspectes: sobre el diagnòstic que fem de la ciutat i dels problemes de la gent que hi viu; sobre avantatges i inconvenients de determinats models de ciutat; sobre migració i acollida, salut pública, mobilitat, impacte de les noves tecnologies, opcions de participació ciutadana, noves energies… i un munt de coses més, entre les quals podrien haver-hi recorreguts per la ciutat i entrevistes amb professionals, empreses i entitats sense finalitats electoralistes. Crec que és imprescindible per evitar demagògies, per ser creatius, per no instal·lar-nos en la queixa sinó en la proposta en positiu. I que és molt interessant fer-ho també sense la pressió de la competència mútua, sense aquesta mena de concurs general que són les eleccions i que acaben comportant la necessitat del masclista “marcar paquet”, prenent com a punt de referència la testosterona pura i dura, i assenyalar sempre allò que separa i no allò que uneix. Al capitalisme, li convé molt l’individualisme i intenta configurar-nos així: cadascú a la seva, buscant el "¿qué hay de lo mío?" o pensant que som els únics capaços de fer feina. A l’esquerra, però, ens convé molt més el lent treball comunitari, que en la història del moviment obrer ha esdevingut la seva força.
A banda de les conclusions que cadascú pogués extreure d’aquestes trobades això permetria una cosa imprescindible: conèixer-nos i valorar-nos mútuament, posar allò que ens uneix per damunt del que ens separa, guanyar en confiança. I potser aleshores estaríem en condicions de treballar junts en una cosa tan dura i apassionant com és la política municipal. ¿Per què no ho fem?
(M'agradaria publicar-ho al Punt de Trobada)

dilluns, 29 d’abril de 2019

Divendres vinent, presentem la candidatura


Segurament no és el millor moment de la meva vida. Estic cansada i una mica massa atabalada. Ja tinc una edat, i un munt de michelins aconseguits amb gran perseverança. Fa anys que em dedico a treballar en qüestions eclesials i el famós procés m'ha fet patir, m'ha desmotivat i m'ha fet sentir molt aïllada de la vida política. Però, mira, quan l'Encarni em va convidar a anar a la llista m'ho vaig prendre com una bona oportunitat per tornar a connectar. Com si s'hagués reactivat alguna cosa del fons de mi mateixa. Per tant no m'ho vaig pensar gaire i vaig acceptar. Encara que si m'ho miro amb l'agenda a la mà, més aviat sembla un disbarat.
Vaig acceptar, no tant per sortir o no regidora, sinó per col·laborar en un projecte col·lectiu amb voluntat de servei públic, entomant-lo en tota la seva complexitat... A hores d'ara confesso que no crec gaire en els lideratges i encara menys en els lideratges mediàtics i individuals. Però sí que confio en el treball continuat i comunitari, fins al punt que és el que em resulta més fiable de tot plegat: per la seva creativitat, per la constància, per l'esforç de reflexió i de participació real. I en aquest sentit he trobat un equip excel·lent, honest, motivat i pencaire, encapçalat per una dona lluitadora i creativa com poques.
A hores d'ara ja m'he fet més conscient que la política reclama humilitat, capacitat de negociació (jo no en tinc gaire) i una certa cohesió -no sempre fàcil d'aconseguir- en el propi camp. Sé que les idees lluminoses solen ser compartides i venen de lluny. I que les tasques de govern no es fan com si tu tinguessis un poder absolut sobre el món, sinó amb la gent, els recursos i les circumstàncies del moment. 
Em fa il·lusió, vaja, tot i ser conscient de les dificultats. Perquè pugueu opinar per vosaltres mateixos, us convido a la presentació de la candidatura, divendres vinent, a les 20 h. al local d'ICV de Viladecans. Estaré molt contenta si veniu.

dilluns, 15 d’abril de 2019

El temps i la Pasqua


Acabo de llegir (reconec que sense ser capaç d’entendre-la, glups!) l’editorial del darrer número de la revista Phase (I que publica Catalunya Religió). És un article de José Antonio Goñi, liturgista i savi en moltes i diverses matèries, en què posa en qüestió si la Pasqua d’enguany s’ha datat correctament, ja que aquest any, segons els cicles lunars, potser hagués estat més adequat –diu ell- que Pasqua se celebrés el 24 de març en lloc del 21 d’abril. Recordem que la data de la Pasqua cristiana s’estableix el diumenge següent de la Pasqua jueva, és a dir el diumenge posterior a la primera lluna plena de la primavera.
De fet, a efectes litúrgics tant és una cosa com una altra: celebrem igual que Jesucrist ha ressuscitat. I amb la mateixa alegria. A mi m’agrada aquesta invasió del cicle lunar en la litúrgia, que fa reorganitzar cada any tot l’any litúrgic, perquè a partir de la Pasqua es fixa el temps de Quaresma i l’estructura del temps de durant l’any. I el moviment de la Pasqua produeix efectes col·laterals. Enguany, per exemple, com que Sant Jordi i la Mare de Déu de Montserrat cauen dins l’Octava de Pasqua, litúrgicament s’han de celebrar un altre dia, perquè l’octava té preferència. La solemnitat de la Mare de Déu de Montserrat, litúrgicament se celebrarà el 30 d’abril. I Sant Jordi enguany podrà lluitar contra el drac de la precarietat laboral, perquè se celebrarà el 1er. de maig, encara que sospito que poca gent deixarà de celebrar-ho, si més no internament, el 27 i el 23 d’abril respectivament.
En qualsevol cas, el que sí que és important és tenir present que quan celebrem la Resurrecció de Jesús, la celebrem plenament en les nostres circumstàncies: en el nostre temps de vida, en les relacions amb les persones concretes que ens envolten, en allò que passa en el món. En el goig i en la tristesa. En la foscor i en la incertesa. No és en va que el ciri pasqual porti inscrit amb un punxó l’any en curs. És així per recordar-nos que la llum ho és ara i aquí, no només en un sentit escatològic. Perquè el temps de Déu és temps de plenitud en la història i de presència entre nosaltres.
I aquesta idea encara es reforça amb la inscripció de l’Alfa i de l’Omega, la primera i la darrera de les lletres de l’alfabet grec, significant que Jesucrist és el principi i el final de la història. En qualsevol cas, molt bona Pasqua!
(Publicat a Catalunya Cristiana)

divendres, 12 d’abril de 2019

Campanyes electorals i noviolència

Segur que si pregunteu als meus companys i amics, i també als de casa, us diran que soc una persona massa vehement i a voltes agressiva. I tindran raó, en podeu estar segures. Estic lluny de ser un exemple d’amabilitat. Potser perquè a mi mateixa em costa controlar-me, em fan patir molt les actituds agressives i tòxiques que es manifesten en les campanyes electorals i que van a més: no sembla que n’hi hagi prou a defensar el propi projecte: cal desqualificar, calumniar, insultar i deixar clar que en l’altre (el projecte i les persones) no hi ha res de positiu ni cap punt de connexió. 
De fet això es desmenteix sovint quan veus que alguns polítics des del micròfon o des de les xarxes diuen una cosa i en privat mantenen una relació força més distesa del que semblaria amb els adversaris. Jo celebro que no es tirin els plats pel cap, però aquesta màscara agressiva sempre m’ha semblat un pèssim exemple de relacions humanes i una comèdia més aviat penosa. Aquests polítics “controlen”, però molta gent com jo, no. La cosa comença, més innocentment per dir: “tot el que s’ha fet de positiu ho he fet jo i només jo”. I “tot el que no funciona és culpa dels altres i només dels altres”. I des d’aquí es va enfilant. 
Ara som en un moment en què això creix depassant tots els límits ètics: mentides, espionatges no només il·legítims sinó utilitzant recursos públics, demagògies… Desvetllant emocions i els instints més primaris, projectant en els més indefensos les nostres inseguretats… Fent passar per reals les nostres fantasies més mesquines, perquè del que es tracta és de confirmar que qui no pensa com nosaltres és perillós, ens vol mal i s’aprofita de nosaltres. I així justifiquem arraconar l’adversari fins a la seva aniquilació. I de passada també serveix per amagar i emmascarar les causes reals de molts problemes.
L’altre dia, per raons de feina, vaig fer una entrevista a Joan Morera, un jesuïta jove que treballa la noviolència activa i que no ho fa des d’una acomodació ben intencionada sinó des d’haver viscut llargament en barris marginals de Tanzània. Vull dir que sap bé què és la violència i les seves conseqüències. Em va agradar molt la seva visió dels conflictes, que sovint en l’àmbit cristià s’intenten dissimular, com si amagar l’abús, la injustícia o senzillament la discrepància resolgués alguna cosa. Oblidem que la por al conflicte de vegades mata.
Ell deia que la solució no violenta passa, en primer lloc, per no desqualificar mai l’adversari, cosa que altrament desvetlla una resposta defensiva i potser tan agressiva com la nostra. I que es tractava d’integrar aquest adversari, que vol dir intentar entendre el seu punt de vista –no pas compartir-lo– i deixar-li iniciativa per al diàleg. Posava com a exemple Nelson Mandela, que a la presó va aprendre la llengua dels seus opressors, va llegir la seva literatura i va tractar els seus carcellers com a persones, no només com a torturadors. 
Deia Morera que en aquest procés convé fer dues coses. En primer lloc, posar una mica de distància respecte a les pròpies emocions fent que les decisions que prenguem no surtin només dels sentiments immediats sinó de la nostra llibertat per allò que volem aconseguir. En segon lloc, preguntar-nos per la gravetat del motiu de la nostra discrepància: ¿és una qüestió de vida o mort? (Pere Casaldàliga diu que només hi ha dos absoluts: Déu i la fam) ¿És una qüestió de principis i creences personals (de la mena que són imprescindibles per a tu però que no pots imposar a ningú ni et poden imposar)? ¿És una qüestió relativa? Fer aquest exercici ajuda a situar els nostres conflictes en el seu lloc i a preparar-nos per a la resposta adequada, sense exaltar-nos per tonteries ni espantar-nos davant les dificultats d’algunes lluites ben dures. 
Jo no sé si mai seré capaç d’això. Però m’agradaria. Especialment en campanya electoral, aquest any que em sento especialment implicada pel fet d’anar a les llistes de les municipals.
 (Publicat al Viladecans Punt de Trobada 131)

dijous, 21 de març de 2019

Un monsenyor al meu cotxe

Piero Marini, Josep M. Romaguera i Joan M. Canals. La foto és d'en Toni Canal.
Per raons de feina, he tingut ocasió de conèixer, i de passejar amunt i avall en el meu cotxe (un prodigi de bonys i ratllades), un autèntic i elegant monsenyor romà: Piero Marini, arquebisbe de Martirano, personatge clau en la renovació de la litúrgia. En primer lloc pel seu treball al costat dels grans liturgistes de l’època conciliar quan ell era un joveníssim capellà recent ordenat, i en segon lloc per la seva feina com a mestre de cerimònies en les celebracions litúrgiques presidides pel Papa. Des de 1987 a 2007. 
El Centre de Pastoral Litúrgica li ha concedit el V Memorial Pere Tena de Pastoral Litúrgica i per això el va convidar a Barcelona. He de reconèixer que a mi, que sóc més aviat desgavellada quant a protocols, m’ha fet patir el tema. No sé com “vestir”, com “estar”, com “parlar”, ni amb quin ordre cal seure en els actes oficials. No m’ha preocupat mai gaire, però soc conscient que pots estar ofenent algú sense adonar-te’n. Veig que va aguantar estoicament tota la seva estada entre nosaltres sense expressar cap problema. Més aviat al contrari, a les converses que hem anat tenint al CPL ha parlat sense embuts sobre algunes coses tabús (el sentit i l’oportunitat d’alguns sagraments, de les noves universitats catòliques, l’ús inadequat d’alguns vestits en la litúrgia, la diferència entre acumular títols universitars i entendre la litúrgia, el paper dels seminaris, la tendència de la litúrgia a abarrocar-se més del compte, les seves dificultats per mantenir un espai independent a la cúria, la defensa de l’ecumenisme, el valor de l’Església oriental i alguna xafarderia vaticana...). Hem rigut força. Valora l’autenticitat, la bellesa i la senzillesa i sospito que ha tingut enfrontaments molt bèsties amb aquell sector clerical tan vanitós, enamorat de les randes i, en el fons, de la cort pontifícia. S’ha fet un fart de viatjar amb Joan Pau II arreu del món i n’ha vist de tots colors. He pogut comprovar la seva agudesa i sentit crític només de fullejar determinats llibres i no es talla a l’hora de dir les seves opinions. En sap molt, certament.
Estic contenta de l’exercici. Ha estat un privilegi tenir-lo entre nosaltres. Estic contenta també que m’hagi fet adonar del que va significar la renovació litúrgica i del valor que va tenir sobretot Pau VI per acabar amb la parafernàlia cortesana, per vendre’s la tiara i donar-ne els diners als pobres, per recuperar el sentit de la litúrgia. En paraules de Marini, per passar de les “cerimònies” a les “celebracions”, que és ben diferent.
Em sap més greu, però, l’evidència que dins del Vaticà continuen guanyant els cops de colze del carrerisme eclesiàstic per damunt de la saviesa, la lleialtat als principis conciliars i l’experiència acumulades. Francament crec que ens aniria molt millor si Marini fos el “gran jefe” del dicasteri (=conselleria vaticana) que regula la litúrgia, en lloc del cardenal Sarah, el qual ja es veu que sospira per tirar enrere molts dels guanys del Concili Vaticà II. Pitjor li va anar, però, a Annibale Bugnini, el primer “aplicador” de les indicacions litúrgiques del Vaticà II: va acabar enviat, per no dir desterrat, a l’aleshores Pèrsia , després de trepitjar uns quants ulls de poll vaticans. Va ser ell qui va fitxar Marini. Amb bon ull. 

dilluns, 18 de març de 2019

Sant Josep i els bolquers


Fa quatre dies vaig tenir ocasió d’admirar, dins del Museu del Prado, el tríptic de l’Epifania d’El Bosco, una obra espectacular i enigmàtica, que es fa mirar. Al mig del quadre, entre personatges molt estranys, hi ha pròpiament l’escena de l’adoració de l’infant per part dels reis. Mare i fill romanen asseguts i dominen l’escena. Mentrestant, en un raconet, a la part esquerra del tríptic, sant Josep, assegut sobre un cabàs a l’exterior, estén els bolquers del nen davant d’un foc fet a terra. L’escena resulta xocant i si la vaig identificar va ser perquè així ho explicitaven els cartells del museu.
Això m’ha fet adonar d’un fet en què no havia pensat mai. Mentre que a l’evangeli de Lluc, la iniciativa en la infantesa de Jesús prové de Maria, en l’evangeli de Mateu és Josep qui té tot el protagonisme. En el text se’l reafirma com a descent de David, se’l descriu com a “home just”, pren la decisió d’acollir Maria, escolta i obeeix l’àngel en posar nom a Jesús, i torna a escoltar-lo i a obeir-lo a l’hora de fugir cap a Egipte. De Maria, en canvi, només se’ns diu que ha concebut un fill per obra de l’Esperit Sant. I no hi ha cap intervenció seva en tot el relat. En tots aquests fets, però, encara sorpren més constatar que en un moment cabdal com és l’adoració dels savis d’Orient, Josep senzillament no apareix en el text. En desconec el motiu.
La major part de les representacions pictòriques de l’Epifania inclouen Josep. El Bosco, òbviament, no. El representa a part, fent una feina quotidiana de les que no es valoren gaire i que rarament deurien fer els homes, a l’època de Jesús, a l’època del pintor i sospito que, encara en algunes llars, a la nostra. Una picada d’ullet a les dones de qualsevol moment.
En qualsevol cas m’agrada aquest tret que subratlla el pintor: Josep, com els escoltes, “sempre a punt” per sortir de la pròpia zona de confort. Manté aquesta capacitat d’escolta, de posar atenció als àngels i sobretot a les persones, d’actuar amb confiança i intuïció, i no dubta a afrontar la incomoditat d’uns reptes nous. Josep podria fer valer el seu status de descendent de David i d’educador del Fill de Déu, prendre’s com a punt de referència col·locar-se al centre –patriarcal- del seu entorn. Ben al contrari, tenir cura del fill de Déu vol dir des-centrar-se,  afrontar situacions noves i difícils, desafiar els costums socials i familiars, instal·lar-se i desinstal·lar-se una vegada i una altra i, potser, rentar bolquers mentre la glòria queda per a la seva dona i el seu Fill. Tot un model.
(Publicat a Catalunya Cristiana)

divendres, 22 de febrer de 2019

La litúrgia, un viatge cap a la plenitud

El primer dels volums, a la platja de Viladecans


Ahir no era un dia gaire apropiat per presentar un llibre. Molta gent feia vaga. I molta altra gent probablement no es va moure per la incertesa de si podria arribar a port.
Per això malauradament no hi havia multituds a la presentació de la “Trilogia del viatge”, de Núria Ferret, que es va fer a la sala “Abat Safont” de la parròquia de Sant Pau del Camp. Tres llibres (Viatge al cor de la fe. L’aterratge, El cor del viatge. L’exploració i Un viatge sempre nou. La missió), que són un de sol, que hem publicat al Centre de Pastoral Litúrgica.

Un canemàs de textos bíblics, patrístics i litúrgics encaixats en una novel·la

Tres llibres molt singulars, com tot el que porta la firma de la Núria. Singulars pel seu plantejament: pedagògic, imaginatiu, profund, original i autèntic. Prendre distància i mirar la nostra societat des de la galàxia, com fa la Núria, amb els ulls d’algú que no és humà, sens dubte ens permet distingir millor què som, què ens preocupa, què aporta sentit a les nostres vides, als homes i dones que compartim vida a la Terra. I de passada ens aporta un potent fil conductor de ficció que ens manté expectants fins al final. Una petita novel·la de ciència ficció en el canemàs de la qual hi ha inserides autèntiques perles de textos bíblics, patrístics i litúrgics.
Singulars per la seva elecció de la litúrgia com a motor entusiasta d’evangelització, una visió joiosament allunyada de rubricismes, obligacions i rutines, que situa la litúrgia com a espai privilegiat de trobar Déu en el present, en la celebració mateixa, i en la vida. M’ha recordat un altre llibre que s’acaba de publicar al CPL i que, des d’un àmbit molt diferent, coincideix plenament amb les inquietuds de la Núria: El evangelio celebrado, d’Enzo Bianchi i Goffredo Boselli, monjos de la comunitat de Bose.
Singulars per posar en relació i en context textos de la tradició cristiana molt ben triats que, tot i formar part del bagatge col·lectiu de l’Església, avui queden amagats. Ho subratllava Josep M. Romaguera, president del CPL, en la seva intervenció, quan deia que “molts dels que potser tenim familiaritat amb la Bíblia no la tenim amb els textos d’aquells bisbes i teòlegs dels primers segles que han acabat essent la continuació natural dels que havien escrit els apòstols. Doncs d’aquests escrits en trobem unes quantes mostres en aquesta trilogia. Igualment de la mateixa Litúrgia que “practiquem”. Llegir-los aquí ens pot ser una oportunitat per a valorar-los i assaborir-los de manera que, quan els retrobarem en la Pregària de l’Església, en podrem gaudir millor.”.
Aquesta és la finalitat de la Núria: ajudar a entendre en profunditat allò que celebrem. En la seva presentació va fer una anàlisi del llibre, però, en la seva línia pedagògica, va preparar també una aportació que tots els assistents segur que vam disfrutar: un parell de meditacions contemplatives a partir de textos dels llibres, de música i d’imatges. La millor manera de parlar sobre la pregària... és pregar.

Anunciar i acompanyar

Anna Almuni, delegada diocesana per a la formació i acompanyament del laïcat de Barcelona, va subratllar d’una banda la capacitat pedagògica de la Núria i la seva ben formada espiritualitat. I va insistir en aquest viatge, que ella definia més aviat com una peregrinació, un camí interior que requereix prendre unes certes actituds d’escolta i de canvi. La trilogia de fet és la història d’un primer anunci i d’un acompanyament que en lloc d’arribar a un punt i final, de fet ens deixa amb set i amb la necessitat de sortir a compartir el que hem viscut durant el viatge. Com el llibre de Michael Ende, La història interminable (i com la pel·lícula de Woody Allen La rosa púrpura del Caire, hi afegeixo jo), els llibres de la Núria ens abdueixen, ens fan protagonistes i ens empenyen a continuar la història i el viatge.
Anna Almuni va subratllar que veia molts brots d’una Església més madura, on els laics es formen, es preparen i actuen com a veritables responsables de transmetre el tresor que ens ha estat confiat. Des de la meva experiència al CPL, hi estic molt d’acord. La Núria mateixa fa un plantejament de la litúrgia que respon a nous temps, que pot descol·locar inicialment perquè s’escapa dels paràmetres establerts, però que és certament llavor de futur.
Fra Valentí Serra de Manresa va esperonar-nos a tenir cura d’aquesta encara petita llavor i ens va empènyer a fer-ne difusió. Jo, obedientment, he fet aquest article.









dissabte, 16 de febrer de 2019

Imagina...

Imagina que aquesta cosa formada pel PP, Ciutadans i Vox un bon dia planteja un referèndum per fer fora tots els immigrants estrangers d’Espanya o per restaurar la pena de mort o per sortir d'Europa, o per suprimir totes les autonomies o per acabar amb les llengües que no siguin el castellà o per extingir alguna minoria o per qualsevol altra cosa rellevant que ens afecta a tots i que requereix com a mínim un ample consens. Imagina que el seu argument és que posar les urnes és l'única sortida democràtica. Imagina que posen els mitjans de comunicació de la seva corda a fabular i a inventar arguments a favor del que propugnen. Imagina que tu penses que un referèndum així no és gaire desitjable, no només per si estàs d’acord o no amb el resultat, sinó també perquè intueixes per on pot anar tot el debat que l’acompanya i tems per la convivència.
Imagina que molta gent estaria d'acord amb un referèndum, però que abans de comprometre-s'hi vol saber en quines condicions. Imagina que la majoria d'escons (ni tan sols de vots), que obté grans èxits de mobilització en defensa dels seus arguments, el convoca sense cap acord previ amb la resta de partits que estableixi quines són les condicions mínimes per donar validesa al resultat. Imagina't que la presidenta del parlament els dona peixet i se salten alguns tràmits parlamentaris, contra l’opinió dels lletrats, vulnerant les lleis vigents. Imagina’t que el cens el posin ells, perquè l’han obtingut pel seu compte, i que el control del resultat es farà a través dels seus voluntaris, que segons ells  són molt imparcials. Imagina't que un  referèndum així el donen per vàlid.
Ho acceptaríem? Jo, no. Ni de la dreta "trifàl·lica", que diuen, ni de l'independentisme. Com tampoc no voldria pas que uns piolins de mala llet estossinessin els votants i m'agradaria que el judici que crec que cal fer-los s'ajustés a dret i a les circumstàncies reals, sense venjances ni exageracions. I m'hagués agradat que es mantingués una actitud més dialogant per part de tothom. I que només fossin acusats els autèntics responsables.
Les urnes no s'han de posar de qualsevol manera, perquè la democràcia són també les formes. Allò tan pesat de fer de president de mesa en una votació que no t'interessa gens és justament el que en dona garanties. I hi ha circumstàncies en que jo faria el possible per evitar referèndums, perquè malauradament, encara que la democràcia sigui el millor dels sistemes, no necessàriament sempre respon a la justícia i al respecte als drets humans. 

dimarts, 12 de febrer de 2019

¿A tu no t’han tocat mai el cul sense el teu consentiment?

Dibuix de Montserrat Cabo per a un número de L'Agulla
És el que em sortiria de dir quan sento algú que titlla d’exagerades les protestes de les dones per abusos. Fa uns anys em van fer una enquesta telefònica sobre si jo havia patit mai algun assetjament. Reconec que la primera reacció va ser dir que no... però el caràcter de les preguntes em va fer adonar que, de fet, hem viscut i acceptat amb normalitat situacions que avui resulten xocants. I la llista és llarga.
La primera experiència és la del cinema. A casa, des de molt petita, hi anàvem tot sovint, amb la meva mare, amb l’entrepà i disposades a empassar-nos una pel·li rere l’altra en sessió contínua. Aviat vaig aprendre que era assenyat posar-me al passadís fent servir la meva mare d’escut. Perquè era habitual que algú aprofités per posar mà. Ni una ni dues vegades: moltes. Preníem mesures però ni ens passava per la imaginació fer res més.
El segon bloc d’experiències va ser el camí de l’escola i de l’institut. Era com una desfilada. Vivíem al Poblenou, envoltats de fàbriques. Quan els treballadors esmorzaven s’asseien al sol, a la porta, i no deixaven perdre l’ocasió de fer tornar vermella tota femella que els passés per davant, de vegades amb prou gràcia i sentit de l’humor. Però si tenies corbes (i jo sempre n’he tingut moltes) passaves molta vergonya i podia resultar ben desagradable. Un pas més dins d’aquest camí escolar era la presència esporàdica d’exhibicionistes. El Poblenou i la Verneda, on hi havia l’institut, eren plens de descampats que afavorien els homes de la gavardina. Aquí també t’hi acostumaves. Procuraves mirar en una altra direcció i mantenir distàncies. I prou.
També el metro quan anava ple era ocasió de tocaments i refregaments ben molestos i gens casuals. Més endavant, a la feina he viscut coses que s’acceptaven amb normalitat: que algun dels teus companys et piqués el cul afectuosament, s’adrecés a alguna dona fent al·lusió al seu pit (per massa o per massa poc) o, com li passava a una amiga, que li estirés sistemàticament la goma dels sostenidors (fins que va rebre una sonora i molt celebrada bufetada). Encara he vist, no fa pas gaires anys, algun cap que petonejava les dones del despatx cada dia sí o sí, o que s’oferia a fer-los massatges si es quedaven soles a treballar amb ell.
Potser els moments més greus han estat un intent de violació (un diumenge, a les 3 de la tarda) del qual em vaig lliurar a força de córrer i de tocar tots els timbres dels veïns quan vaig arribar a casa i un assetjament per carretera, en què un home despullat es masturbava davant meu, tornava al cotxe i apareixia més endavant: sis quilòmetres així i no se’m va acudir ni prendre nota de la matrícula! Segur que qualsevol jutge m’hagués acabat condemnant a mi, si més no per pàmfila.
Algunes coses d’aquestes són declaradament de mala fe. D’altres, no, són fetes amb simpatia i pretesament afecte, però clarament ambígües o desagradables. He après també que desempallegar-se’n exigeix determinació i córrer el risc de ser titllada d’antipàtica o d’exagerada o de maniàtica, perquè no sempre l’assetjador té pinta d’esbudellador. De vegades la té de persona venerable. Explicar-ho genera una certa incomprensió. Costa fer entendre que m’agrada el contacte físic, els petons i les fortes abraçades, però no pas amb tothom ni de la mateixa manera.
Crec que la meva experiència en aquest camp no té res d’excepcional. Perquè està clar que el mirall sempre m’ha dit que no és que tingui un sex-appeal fora de mida. No dec ser, doncs, l’única. Els temps han canviat. Em sembla que l’efervescència de la transició va contribuir a canalitzar alguns escalfaments per vies més naturals i consentides. Les dones, per altra part, hem pres més consciència que no tenim per què consentir tocaments indesitjats i hem après a defensar-nos. Però entre peperos i voxeros, Trumps i Berlusconis més aviat tinc la sensació que ni de bon tros hem deixat de ser vulnerables en aquesta nostra societat occidental. 
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada que acaba de sortir; una mica piratejat d'un escrit antic al Foc Nou)

diumenge, 3 de febrer de 2019

La Boulangerie


Aquests dies de Nadal no em vaig poder estar de comprar-me un llibre que aplega un recull d’entrevistes amb Nadia Boulanger, pianista, organista, directora d’orquestra, compositora (i germana d’una altra compositora que va morir als 25 anys, Lili Boulanger). És un llibre una mica antic, perquè Nadia Boulanger (1887-1979) ja fa uns quants anys que va morir. N’havia sentit parlar sempre de forma indirecta, perquè resulta que ha estat “la” professora de música de diverses generacions de músics de tot el món: instrumentistes, directors d’orquestra, compositors. Amiga d’Igor Stravinski i de Gabriel Fauré (i de Paul Valéry), va tenir deixebles d’allò més variat: Aaron Copland, Daniel Baremboim, Leonard Bernstein, Kristoff Penderecki, John Eliot Gardiner, Philip Glass, Michel Legrand, Igor Markevitch, Yehudi i Jeremy Menuhin, Astor Piazzola, Narciso Yepes, i per dir-ne dos de casa, Ireneu Segarra i el recentment traspassat Narcís Bonet.
A banda de fer classes al conservatori, tenia el costum de convidar els seus alumnes (de totes les edats!) a casa seva per fer anàlisi musical d’obres de totes les èpoques, incloent-hi el segle XX. Alguna d’aquestes sessions, cap al final de la seva vida, va ser gravada i realment és tot un regal intentar seguir-la, encara que no sàpigues gaire música.
El llibre que us deia (Bruno Monsaingeon: “Mademoiselle”. Conversaciones con Nadia Boulanger. Acantilado, novembre 2018) és una joia per poc que us agradi la música. Una dona sàvia parlant de la vida i de la música, sobre la creació musical, la interpretació, l’art... A mi m’ha captivat. El mateix autor en va fer una pel·lícula, que us recomano (versió original en francès, subtitulada en anglès... però el “geni” de la Boulanger s’intueix). 
Per pensar, per escoltar, per conèixer una gran dona. Per cert, els seus alumnes, de casa la Boulanger en deien “la Boulangerie”, el forn. I, sí, s’hi feia pa del bo.

diumenge, 13 de gener de 2019

La mandra, motor del món


Aquests darrers temps en què la paraula “democràcia” corre amunt i avall com una mena de signe d’identitat que perd volada com més superficialment s’utilitza, he viscut un petit conflicte en una entitat de la qual formo part, que m’ha fet pensar que els fonaments de la democràcia rauen, no només en l’esfera pública i política, sinó també i sobretot en la vida laboral i la vida de les entitats ciutadanes. 
Durant uns quants anys he fet vida activa sindical, cosa gens ben vista per la gent d’ordre. Certament que en un entorn laboral normal, demanar explicacions de les coses, vetllar per l’aplicació correcta de la llei i perquè no hi hagi riscos de salut laboral, i procurar eixamplar les condicions laborals en favor dels treballadors: més contractació i en millors condicions, conciliació de feina i atenció a la família, és vist com una mena de conflicte irresoluble. Si no hi ha problemes coneguts i hi ha confiança en el “jefe”, ¿de què ens hem de preocupar? ¿volem crear problemes? ¿hem de fer prendre partit a la gent? Bé, és veritat que de vegades es creen conflictes innecessaris o que hi ha gent que fa mal ús, per exemple, de les hores sindicals. Però també ho és que el sindicalisme no s’ha creat només per donar sortida als grans conflictes sinó per incrementar la participació democràtica dels treballadors en la vida quotidiana i per evitar que n’hi hagi, de conflictes. 
Preocupar-se per un correcte desenvolupament de la vida laboral significa estar al cas de coses solemnement avorrides i complexes, i ens sentim desbordats: desxifrar els fulls de salari, conèixer el conveni col·lectiu que s’aplica, aprendre a llegir balanços, comprendre les dificultats per a la vida de les empreses enmig d’una crisi econòmica brutal…; i estar al cas també d’altres coses que no són avorrides però per a les quals no sembla haver-hi una solució fàcil: les dificultats per mantenir el nivell i la formació que demana el món laboral, el difícil accés dels joves a la feina, la continuada discriminació de les dones, l’atur crònic, a banda de les preceptives retallades allà on n’hi hagi. Tot plegat no implica necessàriament desconfiança en aquests llampants “jefes”, però no implicar-s’hi fa que totes aquestes qüestions complexes i avorrides quedin en mans exclusivament de les grans institucions sindicals i dels polítics, si poden i volen ocupar-se’n. I es perd la nostra capacitat d’anar al fons de les coses, de ser creatius, de fer-nos corresponsables dels èxits i dels fracassos. I d’exercir la nostra ciutadania. Però fa mandra, sobretot si totes ens ponen o si podem fer veure que ens ponen. Si a nosaltres ens va bé, ja n’hi ha prou… 
I amb les entitats passa una mica igual. Em deia el president d’una entitat que conec bé que li toca fer tota la feina. La pròpia i bona part de la dels altres. Hi juguen la formació i la disponibilitat de cadascú per assumir segons quines responsabilitats. Però aquí també hi ha indicis de mandra per part dels socis. Gestionar una entitat és fer política a petita escala: ¿Què volem aconseguir? ¿Amb quins mitjans? ¿Amb qui podem comptar? ¿Amb quins límits? ¿Com ens escoltem i dialoguem mútuament? Això demana imaginació, participació, constància… i dona pas a una certa vida col·lectiva i a canvis en les persones, que poden sentir-se més valorades i més creatives (aportant allò que justament el món laboral no sol aportar). Però solem delegar en les juntes i jutjar els resultats des de la barrera. Si ho féssim probablement millorarien la convivència i la qualitat de la gestió pública, perquè unes entitats actives repercuteixen en una vida política i municipal també més activa. Però sovint deixem perdre l’ocasió.
Abordar a petita escala la complexitat de les coses, encara que en un primer moment pensem que no en sabem, que no som creatius, que ja funcionen les coses per si soles, ens posa en el camí incert de l’aprenentatge, del dubte, de l’error. Però ens situa al bell mig de la vida col·lectiva i democràtica, amb encerts i errors. La democràcia no és per als ciutadans saberuts, sinó per a tots. Si la democràcia de baix de tot no funciona, la de dalt serà impossible.
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada, 128)

dimarts, 1 de gener de 2019

L'altra epifania


El magnífic relat de Mateu, que ens explica com uns mags d’Orient són capaços de posar-se en camí per trobar el Messies i de reconèixer en un ésser petit i vulnerable la grandesa de Déu vivent que ens estima a tots fins a les darreres conseqüències, il·lumina bé aquesta Bona Notícia que ho és per a tothom, en un temps en què les fronteres, les identitats, la distinció entre “nosaltres i ells” triomfen cada dia una mica més.
Se m’acut que avui també som testimonis d’una altra Epifania. L’Epifania que ens arriba a través dels estrangers. Els considerem estrangers pel que diuen els seus papers,  potser també pels seus costums -encara que el Barça o el Madrid tot ho agermanen i no som pas tan diferents-, pel color de la seva pell (encara!) o fins i tot perquè estimen Déu segons altres imatges. A més a més de ser estrangers, són pobres i arriben a les nostres platges i a les nostres fronteres després d’un llarguíssim camí, seguint un estel que també assenyala la Bona Notícia de Jesús: l’estel de la Vida, de la Pau, de la Justícia, valors ben evangèlics, que anhelen viure en algun territori o en alguna comunitat acollidora.
Però encara hi ha més. No deixen d’assenyalar-nos sense treva la imatge d’on és el Messies: enmig d’ells, sofrent, maltractat, menyspreat, esclavitzat, torturat, sense drets. Una imatge potent, davant la qual els països rics reaccionem cada cop més com Herodes: amb por que ens desplacin de les nostres petites o grans comoditats, matem els innocents (o ens tapem els ulls, les oïdes i la boca mentre els altres els maten). Fins ara ho fèiem d’una manera vergonyant, ara ja s’expressa l’odi a l’estranger sense cap mena de vergonya ni pretext.
Alça els ulls, Europa, i mira al teu entorn: tots aquests s’alegren per venir cap a tu; porten de lluny els teus fills, duen als braços les teves filles!  (ls 60). [El Messies] salvarà els pobres que reclamen, els desvalguts que no tenen defensor. S’apiadarà dels pobres i dels febles, els salvarà de la mort  (salm responsorial).
Crec que ens hem de re-orientar per descobrir on és el Messies, que certament no sé pas si volta gaire per les fires nadalenques o entre els grans magatzems. Més aviat espera, amagat, travessar en una pastera.
(Publicat a Catalunya Cristiana)

dimecres, 26 de desembre de 2018

Retorn a la política

Per a mi ha estat un Nadal estrany. Viscut amb dificultats en el meu interior (ai, el món de les emocions: el cap volta per un lloc i el cor per un altre de molt diferent!) per connectar amb el "missatge nadalenc", que tampoc no sé si és ben bé el missatge de l'Evangeli. Per tant, ni sintonia amb les llumetes consumistes, ni sintonia amb el Nadal Disney, i consciència que visc en el dia a dia més allunyada del missatge cristià del que jo voldria. Intueixo la llum en la fosca, però no aconsegueixo arribar-hi. Potser és que els treballadors del CPL ja fa dies que hem començat la Quaresma, perquè ja estem preparant les publicacions que envolten la Setmana Santa. A les tripes del CPL sempre fem Pasqua abans de Rams.
Enmig d'aquest desconcert, he pres una decisió. El dimarts abans de Nadal vam tenir reunió de L'Agulla i vam acordar posicionar-nos davant de l'increment de les postures d'extrema dreta que van sorgint en el món. D'anàlisis se n'han fet moltes i molt bones (aquesta és la d'en Santi Ramentol, per exemple). Nosaltres anirem una mica més enllà i farem propostes senzilles que ens ajudin en la batalla diària de tots plegats. Jo vaig pensar que la implicació política des de la base podria ser una bona cosa.
I l''endemà de la reunió vaig rebre la proposta de formar part d'una llista de les municipals, amb ICV, sols o acompanyats, amb aquest nom o amb un altre, i, és clar, amb l'aprovació pertinent de les autoritats i assemblees que calgui quan calgui. I, mira, tot de cop vaig veure-ho clar; m'hi apunto. Cap i cor ho han proclamat a l'uníson.
De fet, durant aquests anys he anat rebent bones propostes del partit per fer-hi diversos serveis. Sempre he dit que no, per diversos motius: perquè el procés, amb el qual no combrego en absolut, m'ha fet sentir molt al marge de molta gent; perquè la crítica irrupció de les noves polítiques m'ha descol·locat i ja no sé ben bé on soc; perquè el projecte del CPL (i altres projectes eclesials) m'il·lusiona i se'm menja moltes energies i moltes hores; per mandra, que també hi és.
Potser més despistada que mai, amb menys temps que mai. Gran, cansada, anquilosada (de quilo, no sé quina és l'antologia d'aquesta paraula), però ja que m'hi volen hi seré. Per entendre millor quines necessitats té la gent, perquè l'arribada de Vox ens agafi una mica més organitzats, per treballar a favor dels més pobres i menyspreats. Amb la forçada humilitat que et dona no haver triomfat mai en res, però viure contenta de ser-hi, segura que els fruits sovint no són evidents ni exitosos, però des d'un punt de vista cristià ens alimenten a tots.
Desitgeu-me encert i no gaire mala llet, que em conec!

diumenge, 23 de desembre de 2018

Fer comunitat enmig del conflicte


Mossèn Joan em deia l’altre dia que no li agradaria que, quan algú fes història a partir de la documentació de la parròquia, enlloc no sortís cap paraula sobre l’actual situació política a Catalunya. Com si a tots ens fos indiferent o com si ens fes por aixecar controvèrsia o identificar l’Església amb una determinada opinió política. Jo no sé si soc persona indicada per fer-ho, però si més no he intentat formular algunes coses que jo crec que tota la comunitat podem subscriure:
  1. Pensem diferent, i és una bona cosa. La nostra comunitat cristiana de Viladecans és plural en les seves opinions polítiques. I en formen part moltes persones que en un moment o altre de la seva existència s’han compromès en la vida política de la ciutat buscant el bé comú. Cosa que és positiva en si mateixa, i que evidencia que en la major part de les opcions polítiques trobem valors cristians i que no n’hi ha cap que pugui identificar-se completament amb l’Evangeli, com passa amb totes les realitats d’aquest món, començant per la mateixa Església. I encara hi ha un altre aspecte important: la comunitat cristiana forma infants i joves compromesos amb el seu entorn ciutadà, com una forma d’estimar el món a l’estil de Jesús.
  2. Valorem el joc net i el respecte a les persones. Tots segurament estaríem d’acord que aquest darrer any ha estat un any de patiment polític. Uns segurament per uns motius i uns altres pels motius contraris, amb un ampli ventall d’opinions. Però segur que tots condemnem la violència policial sense motiu, la intoxicació mediàtica vinguin d’on vingui, l’arrogància política quan s’ha donat i la pèrdua de drets i llibertats a Catalunya. Igual com tots volem per al nostre país el respecte a la plural identitat cultural dels qui hi vivim.
  3. El missatge de Jesús és per a tots i la seva comunitat ens acull a tots. La discrepància política a la comunitat cristiana és un fet, però ens congratulem que durant tot aquest temps hem mantingut el respecte mutu i allò que ens uneix, la fe en Jesús ressuscitat, ens ajuda a fer comunitat i a no dividir-nos.
  4. Els pobres són al centre del missatge cristià. Al darrere del conflicte polític que hem anat vivint hi trobem moltes altres causes que probablement estiguem d’acord a condemnar: la corrupció política, la creixent desigualtat social, l’individualisme, la progressiva desaparició de l’estat del benestar, les retallades, l’atur, el maltractament d’immigrants i de refugiats… Preguem perquè entre tots siguem capaços d’aportar respostes pacífiques i capaces de transformar aquesta realitat a favor dels més vulnerables.
  5. La llei s’ha d’aplicar amb objectivitat. Una de les qüestions que s’han posat més en evidència és l’escassa credibilitat del sistema judicial. N’és una mostra la desproporcionada mesura de presó preventiva per als dirigents d’Òmnium i de l’ANC i dels polítics responsables de la DUI, als quals s’acusa de delictes que no s’ajusten als fets. El que passa amb uns presoners tan notoris passa probablement amb moltes altres persones que ens són desconegudes. Crec que tots estaríem d’acord a reclamar que la llei, que en principi hauria de servir per protegir els febles, s’apliqui de forma objectiva i mesurada. I segur que tots hem descobert que els presos –tots els presos– necessiten de la nostra atenció i d’uns serveis dignes.

I segurament encara ens sortirien moltes més coses: el desig de pau, de justícia, d’equitat, de diàleg... Tantes coses que valorem i que sovint ens costa de viure en el dia a dia! Que el missatge de Nadal es faci present en la diversitat de les llars del nostre poble! 
(Distribuït, com a nadala, a totes les parròquies de Viladecans)

dimecres, 31 d’octubre de 2018

L’arbre de "Missa Dominical"

Una reunió del consell de redacció de "Missa Dominical"

Amb l’inici de l’Advent, la revista Missa Dominical, publicada pel Centre de Pastoral Litúrgica, complirà 50 anys. És una revista, adreçada sobretot a capellans, per preparar l’Eucaristia de diumenges i festes, i inclou des de petits articles sobre litúrgia, a orientacions generals per a la celebració, comentaris bíblics de les lectures del dia, esborranys d’homilies... i uns fulls per a la celebració que segurament molts coneixereu, perquè contenen algunes monicions i suggeriments per a les pregàries. Són en aquell full que llegeix tant el mossèn com el monitor i que sol encartar-se en unes tapes de plàstic de color verd o granat.
Missa Dominical mai no ha tingut pretensions de ser altra cosa que un “subsidi”, paraulota de l’argot eclesiàstic  que no m’agrada gens i que vol dir un ajut per a la celebració. Se suposa que és el capellà i l’equip de litúrgia corresponent qui preparen la missa dominical. I els llibres que es fan servir són el missal i el leccionari. Missa Dominical (MD per als amics i amigues) és, senzillament, un suport. Tot i que, amb els anys, hem anat comprovant com algunes persones es prenien els fulls de Missa Dominical com si fossin paraula de Déu. Però no, no ho són. Es vol promoure la creativitat i la participació, no pas suplir-les. Com no es volen suplir els llibres litúrgics.
Aquest aniversari, en el qual em sento molt implicada perquè MD forma part de la meva feina, m’ha fet pensar que MD ha donat fruits molt saborosos i s’ha convertit en un arbre frondós on molts cristians, conscientment o no, s’hi ajoquen:
·         Ha creat tot un estil propi de celebrar, just després del Concili Vaticà II, quan encara no hi havia materials en la nostra llengua i amb els criteris que establia la constitució “Sacrosanctum Concilium”. Un esforç creatiu impressionant, que ja tenim molt assumit, però que sense Missa Dominical segurament hagués estat diferent. Amb l’afegitó d’haver contribuït a la normalització lingüística en l’àmbit litúrgic.
·         Ha treballat, junt amb tot el CPL, per fer cants nous i per difondre un cantoral que ha tingut múltiples edicions i que continua sent de referència.
·         Ha creat pensament entorn de la celebració dominical, un pensament fet des de Catalunya, amb col·laboradors molt diversos,  que s’ha estès per múltiples parròquies de l’estat espanyol i de l’Amèrica Llatina.
·         Ha difòs materials senzills i molt pràctics per a la pastoral litúrgica. En diem “fulls verds” i tenen clara vocació martirològica de ser retallats, copiats, enganxats, refosos i tunejats en publicacions parroquials mil. Vol dir que són útils i gairebé capil·lars. Un exemple en són els fulls que es fan per Setmana Santa o per Nadal: una imatge bonica, un text que expliqui bé què celebrem a la litúrgia, una petita pregària i l’oportunitat de ser personalitzat. Això arriba a més de 100.000 persones cada vegada. És una eina potent i senzilla.
·         Ha donat peu a cartells i targetons, una forma moderna de les antigues estampes: per difondre les pregàries més comunes, amb una imatge bonica. Des de l’acollida als refugiats a una pregària per als difunts.
·         Ha produït llibres diversos (ara el CPL en publica cinc!) aplegant els seus articles.
·         Va veure néixer una iniciativa excel·lent per als grups de litúrgia: el Bloc MD, una petita publicació encartada a MD i adreçada als laics de l’equip de litúrgia. El Bloc ha mort aquest any per donar vida a una altra revista independent: Galilea.153.
50 anys plens de vida. Gràcies a persones com Joaquim Gomis (que en va ser el primer director), Pere Tena, Josep Lligadas, José Aldazábal, Xavier Aymerich i tants d’altres, com en Cecili Túnica, que durant molts anys el va compaginar. MD no està en els circuïts de guanyar premis o de tenir alguna mena de glamour, o de fer-se veure d’una altra manera que no sigui per fer feina al servei de la comunitat. Totes les energies van a l’elaboració de la revista. Però aquest és ja, per ell mateix, un valor evangèlic.
Em sento privilegiada per treballar-hi.
(Publicat a Foc Nou, novembre de 2018)

dimarts, 12 de juny de 2018

¿Campeones?

No fa gaire vaig llegir un duríssim i àcid article de Juan Manuel de Prada sobre la pel·lícula Campeones –que encara no he tingut ocasió de veure– que té com a protagonistes un esforçat grup de d’esportistes amb discapacitat que es guanyen els espectadors al 100 %. L’article contraposa el sentimentalisme entusiasta que sembla que desvetlla la pel·lícula amb l’escassa acollida que tenen en el nostre món les persones amb discapacitat. De Prada fa referència a l’avortament, amb uns termes que a mi no m’agraden gens, però la veritat és que penso que no li falta raó. Perquè el cert és que acollir la malaltia mental, la discapacitat física o psíquica és un repte que té a veure amb la fragilitat, i ni la fragilitat dels altres ni la nostra no ens agraden. I per això qualsevol mena de discapacitat justifica socialment l’avortament, encara que el ventall de discapacitats i del patiment que poden comportar per a la persona pot ser molt ampli.
En contrast amb aquesta por, qui més qui menys ha experimentat que tenir cura d’algú que pateix alguna mena de dependència més aviat ens fa més persones, ens apropa als altres, ens fa descobrir noves formes de comunicació i aspectes de nosaltres mateixos que desconeixíem, encara que sovint també ens fa sentir impotents o mancats de resposta. Com que ens agrada tenir-ho tot controlat això de vegades ens incomoda.
I és que la discapacitat incomoda. Ens és un mirall. Ens desvetlla preguntes i ens deixa sense respostes. Ens fa renunciar a coses i n’aporta d’altres. Ens recorda que tots tenim capacitats i discapacitats i que tots en un moment o altre de la vida deixem de ser autosuficients. Un dels signes d’aquesta incomoditat, em sembla, és la rapidesa amb què anem canviant els mots amb què anomenem “la cosa”: el pas d’imbècil a idiota, subnormal, retardat, deficient, disminuït, discapacitat, persona amb diversitat funcional intel·lectual, etc. sempre parteix d’una pretesa denominació tècnica per convertir-se ben aviat en un insult. Intentem ser políticament correctes, però ens guanya el mensypreu del feble. En el fons vol dir que som una mena de supremacistes de l’intel·lecte.
I el que ens passa en un pla individual, ens passa encara més en un pla col·lectiu. Certament ens emocionen els nens amb síndrome de Down, tan bufons al facebook, però permetem que la llei de la dependència els vagi abandonant. A ells, i a totes les persones amb dependència.
A casa tenim un beneficiari de la llei de dependència. I anem veient com se li van reduint els serveis, a ell i a moltes persones com ell. Acabem de viure com li han retirat un ajut, obligant-lo a triar entre mantenir la plaça en un taller ocupacional o continuar cobrant els 153 € mensuals que se suposava que li permetien tenir algú que tingués cura d’ell a casa. La Generalitat, que abans de l’existència de la llei comptava amb pocs ajuts per a aquestes persones, no només ha anat posant obstacles al desenvolupament dels recursos, sinó que ja fa temps que els va reduint. I ho fa sense cap seguiment que mereixi aquest nom, sense cap explicació convincent, amb uns criteris tècnics que creen greuges comparatius i seguint procediments administratius que resulten incomprensibles per a la gent normaleta. 
Per no dir que a Viladecans, per exemple, no comptem amb cap llar residencial per a persones amb discapacitat. ¿Potser no els considerem veïns?
Deixar espai per als nostres campions significa dotar-los de bons serveis. Perquè són persones amb drets i deures (sí, deures també en tenen en la mesura en què els puguin assumir). Són persones amb una alta capacitat de ser feliços, d’estimar i de ser estimats, de col·laborar al bé comú. Res de “pobrets”, no són pas diferents de nosaltres.
Altrament és col·locar sobre els pares i familiars més directes una càrrega pesant, que fa por i que aboca massa sovint a l’avortament, una mesura, per cert, mortal per als fills, cara per a les dones, i barata per a una societat que avantposa l’individualisme i el diner al dret de les persones.
La qualitat dels sistemes polítics, diuen, es mesura per com són tractades les persones més vulnerables. ¿Nosaltres aprovaríem?
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada, 122)

diumenge, 3 de juny de 2018

“Que el bé continuï difonent-se a través de la Casa d’Espiritualitat del Miracle”



“Que el bé continuï difonent-se!”. Amb aquestes paraules, Manel Gasch, monjo de Montserrat, tancava la seva intervenció en la presentació de la nova associació d’Amics de la Casa del Miracle el passat diumenge 27 de maig a la Casa Gran del municipi de Riner, a tocar del santuari. Una cinquantena d’estadants habituals de la Casa d’Espiritualitat del Miracle ompliren la sala i escoltaren els parlaments de Ramon Ribera-Mariné, monjo de Montserrat i president de la nova entitat, Assumpció Ros, secretària de l’associació, Xavier Poch, superior de la comunitat del Miracle, Immaculada Pujol, regidora i tinent d’alcalde de l’ajuntament de Riner i Manel Gasch, monjo de Montserrat. L’acte havia començat amb un muntatge d’imatges de la natura i de les activitats que s’han anat fent al Miracle durant aquests onze anys passats, i es va cloure amb la intervenció de Laura de Castellet, especialista en música medieval (especialment en Hildegarda de Bingen) i veïna de Sant Just d’Ardèvol, que, a cappella, i acompanyant-se amb una viola i un llaüt, interpretà diverses peces profanes i religioses del repertori medieval

Natura, silenci, interioritat, art

Aquests són els eixos, remarcà Ramon Ribera-Mariné, que han orientat les activitats de la Casa d’espiritualitat durant els darrers onze anys. Una casa nascuda com a Alberg de Sant Salvador, el 1935, que després d’una etapa com a hotel, es convertí, els anys 80 en una casa d’espiritualitat.
Respirar al ritme de les estacions de l’any, introduir-se en el silenci contemplatiu, posar l’art de foma senzilla a l’abast de tothom han anat creant un espai que aplega un bon nombre de persones que viuen la Casa d’Espiritualitat del Miracle com a pròpia. Les activitats, arrelades en la quotidianitat (les flors, la fotografia, la literatura, la música, la cuina…) , s’han multiplicat i algunes fins i tot s’han “emancipat”, com el cicle “Natura & Espiritualitat” que ha fet seu la Universitat de Girona. Per donar-hi continuïtat amb esperit i sensibilitat de monjo, els Amics de la Casa del Miracle treballen perque el Miracle pugui continuar sent un referent espiritual per a moltes persones.
Assumpció Ros posà l’accent en l’acollida benedictina dels monjos: tothom és benvingut incondicionalment a la Casa i molts dels estadants s’han deixat conduir pel silenci, han après a percebre i estimar la natura, han pogut experimentar la gratuïtat i l’alegria, fins al punt que la Casa és viscuda com a recer, com a un regal que cal estendre a d’altres persones.

Una Casa arrelada a la terra

Xavier Poch i Immaculada Pujol posaren l’accent en la simbiosi entre la vida de la Casa i la de la comarca, tant marcada pels incendis de fa vint anys i tant plena de vida, amb un patrimoni històric emmarcat sobretot en el Barroc que és un dels eixos identitaris i de promoció del Solsonès.

Experiència de fer, experiència de “fer fer”

Manel Gasch parlà de l’experiència espiritual, individual i col·lectiva, que porta a Déu, més enllà de les expressions tradicionals, litúrgiques i religioses. Aquesta experiència, viscuda a la Casa, és el que es vol transmetre perquè altres persones puguin avançar en aquest camí encetat. Passar del nostre “fer” a que els altres també puguin “fer” per transmetre als altres allò que hem pogut contemplar.


diumenge, 15 d’abril de 2018

Metges de família

A casa, com a molta gent a Viladecans, ens ha tocat canviar de metge i d’ambulatori com a conseqüència de la reorganització dels serveis de salut amb l’obertura del nou ambulatori de Montbaig. Una millora, sens dubte, per a la ciutat.
La manera com s’ha fet, però, m’ha resultat més aviat enutjosa, tot i entendre que deu ser ben difícil d’organitzar. A casa som tres, i ens han tocat tres metges diferents, en dos ambulatoris. Dos de nosaltres vam rebre avís, un, no. Els meus companys de pis (el meu marit i el meu cunyat) tenen força problemes de salut i són capaços d’alimentar diversos laboratoris només amb les pastilles que prenen. Vull dir que són persones que han mantingut una relació freqüent amb les seves respectives metgesses de capçalera, una relació a més de confiança i bon rotllo. Un metge se suposa que no és només un dispensador de receptes, ni un tècnic. Hi ha un plus d’escolta del pacient, d’atenció a les seves expectatives i a la seva manera de viure la malaltia, d’observació dels seus hàbits quotidians, que sens dubte té molt a veure amb la qualitat de vida, per no parlar de pactes i d’acords. I el mateix és aplicable al servei d’infermeria, que encara sol tenir una relació més estreta amb els pacients.
Per això la manera com ha anat tot plegat, m’ha desvetllat alguns interrogants:

  • Si el canvi de metge és inevitable, ¿no hagués estat bé fer un traspàs formal entre els dos metges i el pacient, quan aquest viu una situació sanitàriament complexa i necessita un seguiment continuat? Poder-se acomiadar va bé i poder recordar els acords i les coses rellevants pendents, també.
  • Jo tenia entès que el nom de “metge de família” responia a la voluntat d’atendre el conjunt familiar, una cosa pràctica des de molts punts de vista: per als pacients, perquè de vegades amb una sola visita pots enllestir coses de tota la família (sobretot quan la visita la fem gent que hem de combinar-la amb l’horari laboral), i per al personal sanitari perquè amb una mica de sort poden conèixer millor tot allò que té a veure amb la salut de les persones: des de les condicions de l’habitatge (les barreres arquitectòniques, les condicions higièniques i un llarg etcètera), els hàbits alimentaris, o les bones o males relacions mútues. 
  • Si l’espai d’atenció al pacient és de set minuts (penós!), raó de més per intentar coordinar esforços i reduir dispersions, dic jo. 
En fi, El meu agraïment a les metgesses que fins ara ens han atès al cap Maria Bernades. I la meva esperança que el serveis sanitaris deixin de ser objecte de privatitzacions i retallades i recuperin la seva qualitat. 
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada)

dimecres, 7 de març de 2018

Demà faré vaga

Doncs, sí. No ha estat una resposta automàtica a la convocatòria. No n'estava gaire convençuda. Potser perquè estic una mica tipa d'aquestes jornades de "postureig" i de celebracions institucionals. També dels missatges via whatsapp  dient que les dones som fantàstiques (bé, reconec que jo també n'he enviat alguns).
M'hi han acabat de decidir alguns factors: la internacionalització del tema i, curiosament, el símbol del davantal, que és comú a totes les dones treballadores i que m'agrada. Sobretot m'hi han decidit dos fets eclesials recents. En un d'ells no hi era: m'ho va explicar una companya: seminaristes hooligans a la Facultat de Teologia defensant el paper de la dona com a mare en contraposició a l'accés als ministeris ordenats. Les persones que ni som verges (he, he, joiosament), ni mares ni homes sembla que no tinguem cap espai de dignitat dins l'Església. I en l'altre els comentaris entre arrogants i despectius que vaig sentir fa molt poc per part d'un il·lustre eclesiàstic en relació al famòs fet de la neteja de l'altar el dia de la dedicació de la Sagrada Família.
Ha estat motiu de controvèrsia a la feina el fet que segons diuen (jo no ho he comprovat) els homes no estan convocats a aquesta vaga. No ho sé. No m'agrada excloure ningú, i en qualsevol cas conec homes que en faran, sense pretextos. El toc de gràcia ha estat la discussió amb en Jordi aquesta tarda. En el taller ocupacional on va ens han avisat que demà hi haurà serveis mínims. En Jordi, que s'apunta a un bombardeig, de seguida ha dit que ell també voldria fer vaga perquè és un gran defensor de les dones. I m'he enfadat.
Pobre Jordi, no en té pas la culpa. Però m'ha fet adonar que, a ell com a d'altra gent, els és molt fàcil fer vaga o adoptar postures políticament correctes i indolores. A en Jordi si no va al taller, ningú no li descomptarà res. A mí, sí, com és normal si faig vaga. Però, noi, costa molt més fer-se responsable del dia a dia. I quan demano que llenci la brossa o que es faci el llit o que no deixi la cuina plena de molles, o que no es canviï més d'una vegada al dia de roba, de vegades m'he d'armar de paciència.
Sobtadament he sentit que una banalització del 8 de març era com si es riguessin d'allò que defensem i m'he sentit com si també de les nostres reivindicacions volguessin arrabassar-nos el protagonisme. 
Ja se'm passarà. Òbviament està molt bé que al taller ocupacional mentalitzin els nois i noies sobre el tema. Després, les contradiccions de tots plegats són les que són...
Per cert, aquest dibuix fantàstic és de la Montserrat Cabo.

dimecres, 21 de febrer de 2018

Quaresma, com un exercici d’Ikebana


L’altre dia em vaig animar a participar en un taller d’ikebana organitzat pel Santuari del Miracle. Em va costar decidir-m’hi: l’ikebana és una tradició oriental d’arranjament floral i jo em sento molt occidental i, atrafegada com vaig tot el dia, no tinc gaire cura de les plantes que tinc a casa, que, pobretes, malviuen com poden. Però l’ikebana és sobretot un procés interior, una forma d’espiritualitat.
Estic molt contenta de l’experiència, que em ve al cap ara que volia parlar-vos de la Quaresma. Des de la meva superficial aproximació als exercicis d’ikebana, hi vaig descobrir alguns elements que em semblen comuns a la Quaresma:
  • La disciplina d’acceptar un esquema que et ve donat i de convertir-te en deixeble és, per si sola, un camí d’humilitat en una cultura com la nostra, que té l’autosuficiència com a objectiu i on costa d’acceptar un mestratge. Acceptació també de circumstàncies i de persones, de patiment i d’alegria.
  • El silenci i la concentració que acompanyen tot el procés. Sense música, sense conversa, sense mòbil. Res no et distreu de l’objectiu. És una forma de dejuni. De vegades se’ns ha presentat la Quaresma com una privació d’aquelles coses que ens alegren la vida, però més aviat és un retorn a les condicions que ens pemeten viure amb força el que és important. I per això cal silenci, interior i exterior.
  • La recerca de les línies essencials que han d’adoptar els elements que configuren l’ikebana: una forma, unes proporcions determinades, un angle, una disposició. Cal veure-les, entendre-les, interioritzar-les, per després buscar la branca, dins la natura, que pot ser més adequada. Com una pregària. Això mateix és el que de vegades ens costa tant quan volem configurar la nostra vida a l’Evangeli.  Nosaltres que estimem tant la llibertat no sempre sabem buscar l’eix de la nostra vida al voltant del qual ha de girar aquesta llibertat.
  • L’atenció a l’entorn natural és imprescindible per descobrir la nostra branca: saber mirar, saber contemplar, saber admirar-nos. Saber distingir entre una multitud allò que és singular. Una mirada extensible a les persones que ens envolten, i a les necessitats del món sencer. Un pas cap a l’almoina. Podem compartir temps, diners, esforç, si sabem veure i escoltar.
  • Un cop descoberta i tallada la branca, cal despullar-la de tot allò que n’entorpeix la linia que ens demana el nostre exercici. És l’hora de tallar, de desprendre’ns de derivacions i fulles... discernint quins elements reforcen la línia i quins l’entorpeixen. És molt obvi que això és el que hem de fer de tant en tant amb la nostra vida. No pas per castigar-nos, ben al contrari: per viure-la en plenitud!
  •  I arriba el moment de posar-hi la flor, o les flors, tan vistoses! Moment d’alegria, però també de mesura, d’equilibri, de proporció, de contenció. Per als aprenents de l’ikebana és una joia i un maldecap col·locar-hi la flor, perquè té un pes enorme en el conjunt. També l’esclat de la Pasqua ha d’anar més enllà de l’eufòria inicial. Ha d’encaixar en la nostra vida quotidiana perquè sigui significativa, perquè no es dissociï d’allò tan senzill que vivim, sinó que es faci u amb la realitat i la transformi.
Bé, disculpeu aquesta passejada que potser sigui un disbarat tant per als coneixedors de l’ikebana com per als liturgistes. Quaresma i ikebana són camins de conversió, perquè són camins que comparteixen un coneixement profund de la persona. A tot el que us he exposat, potser caldria afegir-hi que aquesta austeritat personal també és austeritat comunitària en les nostres celebracions: en els espais, en les ornamentacions, en les aclamacions, en els cants. I és també tria acurada de les lectures, que comencen amb les temptacions de Jesús i amb la transfiguració i, en el nostre cicle B, continuen amb textos centrats en la mort i la resurrecció de Jesús. La primera lectura d’aquest cicle quaresmal ens va mostrant les diverses formes que va prenent l’aliança del Senyor amb el seu poble en l’Antic Testament.
Potser algun any redescobriríem l’esperit de la Quaresma si féssim un ikebana parroquial.

En qualsevol cas, gaudiu de la Quaresma!
(publicat a Catalunya Cristiana)

dimarts, 26 de desembre de 2017

Nadal a Viladecans


Us felicito amb retard, perquè Nadal és una mena de cursa d'obstacles: menjar, nadales, amics, tradicions... I al final és impossible ser a tot arreu i ser-hi bé i estar per tothom com cal. Tot plegat és una mica excessiu.
El retard, però, em permet compartir amb vosaltres tres fets que han marcat una mica la meva vivència del Nadal enguany.

  • La visita a l'Església Evangèlica de Viladecans. M'hi van convidar per lliurar-me un document elaborat per l'Aliança Evangèlica Espanyola, en què s'actualitzen les 95 tesis de Luter, fent-les sortir també de l'àmbit estrictament eclesial. Em va fer il·lusió el gest, em va agradar conèixer el pastor, visitar l'Església i em va estimular a visitar l'exposició de Caixafòrum sobre la Reforma, que està molt bé, per cert. Em van donar també una publicació de Guillem Correa sobre els cinc-cents anys de cristianisme protestant que tinc ganes de llegir. 
  • La conversa amb la Teresa, una veïna, feligresa de la parròquia, la vigília de Nadal. Ens vam trobar al carrer. La veig passar sovint amb totes dues crosses, sempre com recent sortida de la capsa i contenta. M'explicava que té la columna molt feta malbé, molt de dolor i força problemes de mobilitat, i que a casa té el seu fill malalt, amb un càncer en estat avançat. Malgrat tot, viu el Nadal amb alegria i ben conscient del seu sentit. Em va emocionar.
  • A la parròquia aquest any hem fet una felicitació de Nadal. I m'ha tocat sortir a explicar-la durant la missa del Gall. M'ha fet adonar que enviar una nadala és gairebé un fet contracultural i un agent evangelitzador pel que té d'intent d'anunciar l'evangeli en un context molt distorsionador. Ens ajuda a: 
1. Tornar a posar Jesús en el centre: El cristianisme va desapareixent dels carrers. Avui, a molts llocs del món, tornem a celebrar el Nadal com a solstici d’hivern, ja no com a naixement de Jesús. Hem passat de parlar de Jesús, als desitjos de Pau, i dels desitjos de pau als galets i al consum. Potser és ben legítim que sigui així en un estat no confessional, però això mateix ens ajuda a trobar el sentit de l’aportació d’un infant fràgil i vulnerable que guanya la partida contra el Déu diner i poder.
2. Recordar que el consum és un fet molt secundari en el Nadal.  Jesús neix sense res i l’alegria dels àngels i dels pastors, i l’estupefacció de Josep no és perquè tinguin coses, necessàries o no, que abans no tenien, sinó perquè intueixen que la fragilitat i senzillesa de Jesús canviarà el món.
I 3, el missatge cristià no és el de Disney ni el de les pel·lícules: tothom ha de ser feliç per Nadal, i el Nadal tot ho arregla. Aquesta manera d’entendre el Nadal, potser sense voler-ho, deixa fora tota la gent que està trista: perquè està sola, perquè ha perdut les persones que més ha estimat, perquè no té feina, perquè ha de fugir, perquè passa gana. De fet, el Nadal cristià s’adreça sobretot a la gent que sembla que en aquest món ja no tingui motius per a l’esperança. I aquesta bona notícia no ve de la màgia del Nadal, sinó que està connectada amb la Pasqua: L’amor que ve de Déu transforma el patiment en vida.
Bon Nadal, bon any, a tothom!

dijous, 21 de desembre de 2017

Joan Bada, sempre compromès

No puc dir que ens haguéssim tractat molt, però per a mi era una persona de referència. Formava part d'aquell grup de capellans que es movia pel Poblenou quan jo vaig incorporar-me a la comunitat parroquial i a la Jobac. Quin luxe: Joan Ramon Cinca, Joan Bada, Joan Soler, Josep Serrano, Joan Enric Vives, Albert Domingo, Miquel Elhombre... i encara uns quants més. Aquests són els que a mi em van configurar, si és que es pot dir així, De vegades treballant junts, de vegades escoltant-los a una certa distància, de vegades barallant-m'hi, de vegades parlant-hi de tot allò que em passava pel cap. Tenien (i alguns continuen tenint, que són ben vius) temps i bon humor, disponibilitat per acompanyar els joves.
A en Bada vaig tenir ocasió de conèixer-lo primer pel costat tendre: una estada d'una setmana a Arròs, un poblet de la Vall d'Aran, amb un grup d'aleshores joves que m'havien convidat a participar en la seva trobada.. Ell ens despertava cada matí amb una amabilitat exquisida i ens va acompanyar en una setmana de reflexió i pregària. Era una persona compromesa amb els grups que portava: hi anava sempre, preparava sempre la reunió, estava sempre atent al que feia falta. 
Era una persona compromesa també amb l'ensenyament i de mentalitat molt oberta. Recordo els llibres de religió promoguts per ell, quan era delegat d'ensenyament del bisbat, amb Roser Solé i Pere Codina, massa oberts per a la mentalitat episcopal. Ells pretenien oferir més aviat una cultura per entendre les claus del cristianisme i de l'Església, per tant una cultura crítica, que no pas fer proselitisme. Si l'Església hagués tirat per aquí potser ara el currículum escolar en matèria religiosa tindria tot un altre caire. Pretendre fer catequesi a l'escola va comportar un enfrontament amb el món polític que encara dura.
Més endavant ens vam trobar al "Fòrum Home i Evangeli", rebatejat aviat gràcies a les dones del Col·lectiu de Dones en l'Església com a "Fòrum Vida i Evangeli". Durant vint anys -o potser més- aquesta trobada anual, convocada per un grup de gent que ni tan sols vam associar-nos mai,  va aplegar un grup nombrosíssim de cristians. Les reunions de preparació eren genials: no paràvem de riure. El grup Joaquim Gomis, Joan Bada, Carles Mascaró, Joan Llopis, entre molts altres, feia una crítica brillant de la situació eclesial, que tots celebràvem i que també era una font extraordinària de saviesa i aprenentatge per a algú jove i despistada com jo. Una altra imatge típica d'en Bada era el servei que feia al menjador del Fòrum: li encantava controlar el trànsit de comensals amb safata per tal que no quedessin llocs buits. La cosa del Fòrum es va complicar quan va ser nomenat el cardenal Carles, que va aconseguir amargar la vida de molta gent que treballava de valent a l'Església diocesana. No tant o no només perquè pensés diferent i fes marxa enrere de l'aplicació del Concili, sinó per una manera de fer poc transparent, i poc respectuosa.
Joan Bada es va sentir assetjat i rebutjat pel cardenal a la facultat de teologia (n'era professor, com també n'era de la facultat d'història de la Universitat de Barcelona), per haver signat un document crític. Li va faltar, potser, un punt d'humor per relativitzar-ho una mica. L'entenc, però, perquè jo tampoc no estic per donar gaires lliçons de posar distància dels problemes que em fereixen. 
Era un professor crític i amb una certa fama d'estricte. Va escriure'ns també, amb molt de rigor, la història dels primers 50 anys de l'ACO. Molta feina de la que és poc reconeguda. Un privilegi per a nosaltres.
Estava ara molt malalt, de temps. Joan, gràcies per tot el que ens has donat. Que visquis plenament en Déu!