dimarts, 6 de desembre de 2016

Brevíssims: festes i Merlins

1. M'encanta el desgavell de les festes, que cada any cauen de manera diferent. No crec que les empreses, en general, mereixin que ajustem el nostre calendari festiu a la productivitat. Està clar que els treballadors fa molt que hem deixat de ser una prioritat per a elles. Racionalitzar les festes substituint-les per dilluns no ajuda a veure que la vida desborda la nostra quadratura. Si no, proveu de comparar calendaris i us adonareu de com són d'arbitraris els intents de mesurar el temps.
2. Com més critiquen el Merlí, més m'agrada. ¿Què tal si el mirem amb ulls crítics? ¿Per què esperem d'una sèrie de ficció que sigui políticament correcta? Shakespeare s'hauria fet l'hara-kiri si els seus personatges haguessin hagut de ser perfectes. Si no, que li preguntin a Otello.
Bon dia.

dilluns, 5 de desembre de 2016

La lluita d'en Manel

Vaig conéixer l'ACO quan encara era a la JOBAC. Hi anava cada jornada general, el 12 d'octubre (aleshores les trobades es feien a la Verneda, a l'escola "Adela de Trenquelleon"), plena de bona fe, amb el sentiment i la intuïció que allò era molt important. 
De fet ho era. Perquè els moviments de joves són molt engrescadors i un bon impuls en aquest cas per al compromís i la militància socials, però els moviments d'adults són la prova del cotó on circulen els corredors i corredores de fons. Els qui lluiten a les verdes i a les madures, els qui aguanten malgrat els vaivens de la vida: la canalla, els pares, l'atur, els dubtes, les incerteses, les malalties, els èxits i les decepcions. Els qui fan de pal de paller perquè ningú més no vol fer tasques desagraïdes.
Aquest no va ser l'únic contacte: hi havia el barri, i també el Consell Pastoral Diocesà (en època del cardenal Jubany), on, a la comissió de pastoral obrera, els moviments treballàvem conjuntament. Una bona escola per a mi, sens dubte, perquè vaig tenir ocasió d'aprendre molt dels dos representants de l'ACO: en Josep Sánchez i en Manel Andreu.
El, per a mi, mític grup de l'ACO del Poblenou, en una fotografia una mica antiga
En Manel vivia al Poblenou, molt a prop de casa, i el seu grup de revisió de vida era -i continua sent, encara que avui hagin canviat alguns membres- un grup de referència, on hi tinc molt bons amics. Són referència per la seva militància llarga i sostinguda, encara que la paraula no estigui de moda: al sindicat i al comitè d'empresa, a l'associació de veïns, amb el suport als immigrants en general i als subsaharians en particular, a la cultura, al feminisme, a l'Església i a la mateixa ACO. Però són referència sobretot per la seva manera de ser persones, perquè el pas prolongat per aquestes lluites no els ha fet esquerps, prepotents, desencisats o arrogants. Ben al contrari. Conserven el bon humor, la senzillesa i la capacitat de fer història des de la base.
En Manel forma part d'aquesta història. El recordo explicant lluites a la Indo, on treballava, on de vegades la seva postura sindical -difícilment manipulable- li havia comportat esbroncades. O de president a l'associació de veïns del Poblenou, o de la Federació d'AAVV de Barcelona. És de les persones que sempre et trobes quan t'apropes a una realitat difícil, fent costat als més vulnerables. És tenaç i alhora conciliador,  sap escoltar,  no és gens dogmàtic i  es manté fidel als seus principis.
Fa unes quantes setmanes que és a la UCI, com a conseqüència d'un vessament cerebral i d'una vacuna de la grip. Continua ben conscient... i ben militant, tot i la delicada situació en què es troba. M'arriben les cròniques de la seva estada a l'hospital. Sempre atent al que passa, des del llit que ocupa, en lloc de plànyer-se es fa llegir manifestos contra les retallades, a banda d'escoltar música, d'estar per a la família, de gaudir dels missatges dels néts. Els "partes" que m'arriben per whatspp sempre acaben amb l'expressió: "Ell segueix lluitant i nosaltres, també".
Doncs aquest escrit és una manera d'afegir-me a aquesta lluita. I també pensar que continuem units, encara que sigui fent feines molt diferents, en la defensa de les mateixes causes.
Gràcies, Manel!

La Conxita, pal -invisible- de paller

L'altre dia la Tresa em deia que, a la Conxita, la vida -i la seva natural discreció- l'havia deixada sempre com en segon terme. Per això vull escriure sobre ella, encara que ja no serà a temps de llegir-ho, i encara que l'he tractada molt poc, i en sé molt poc, a banda del que he conegut a través de la meva llarga amistat amb la Tresa. Ja sé que ser protagonista d'un petit escrit del meu blog és no res, però és signe del que m'agradaria que tinguessin totes les Conxites del món, que han fet itineraris semblants: emigrar -de Galícia- i dedicar-se al servei domèstic i posar en la família de qui tenen cura el bo i millor de si mateixes, amb total generositat. És un tret que també moltes dones de l'actual immigració viuen.
I és que la Conxita deuria començar el seu servei a casa la Tresa tenint cura d'una parella amb dues criatures. Fins que un accident en va deixar només una, de criatura, i fins que una dura i paralitzant malaltia es va desenvolupar en la mare, fins al punt d'inhabilitar-la per fer el seu paper. Aquests anys la Conxita es va desdoblar: va fer la seva feina habitual, va fer de mare de la Tresa, i de cuidadora de la Montserrat durant vint anys.
I es va casar ja força gran, i es va jubilar, i va perdre el seu marit... I va emmalaltir. La major part dels seus germans i nebots han continuat vivint a Galícia. I ha estat la Tresa i la seva família qui ha estat més a prop seu durant la seva vellesa, la seva pròpia malaltia, i la seva mort, fa pocs dies.
La meva àvia, que va aprendre
de lletra amb el meu avi
Uns vincles, doncs, molt propers, però una mica incòmodes. Em fan pensar en la meva àvia, que, amb 18 anys, es va casar amb l'avi, un vidu amb tres fills, i després  va tenir un fill propi. Sempre va tenir cura de la meva mare com si fos la seva filla, i per a mi, que a més no en tenia d'altra, sempre va ser la meva àvia. Però en els darrers anys de la seva vida, el fet de no ser "de la seva sang" va obligar a cedir el pas en la seva atenció als seus néts de debó, que certament la van cuidar tan bé com van saber, però d'alguna manera et feien saber que amb tu no hi comptaven. Vull dir que ens estimàvem molt, però que els vincles biològics tenen un pes potser excessiu en les relacions.
La Conxita sempre va voler mantenir-se en un discret segon pla, quan de fet va ser un pal de paller fonamental. I també la Tresa, al final de tot, ha hagut de mantenir-se en el mateix segon pla, perquè el protagonisme a l'hora de decidir unes quantes coses ha tocat a la família.
Però això no significa que el lligam entre totes dues no hagi estat d'una qualitat excepcional, per damunt de qualsevol convencionalisme.
No es va fer cerimònia d'enterrament de la Conxita: el cos va ser dut per la família a Galícia. I el seu funeral va ser, com es fa a moltes parròquies, el dia de la setmana que toca, entre d'altres difunts. Ni aquí no va ser-ne la protagonista. Però hi va anar un munt de gent: veïns, alguns familiars que viuen a Barcelona, familiars i amics de la Tresa, les veïnes de l'escala, gent de la parròquia. Vol dir que la Conxita va donar molt i molt de fruit i que l'estimació no entén de protagonismes, i que el seu pòsit continua en la gent que l'estimava. Gràcies, Conxita!

dijous, 1 de desembre de 2016

Re-crear camins

Amb Xavier Morlans, Jaume Fontbona, Daniel Palau i Josep M. Domingo
Avui he tingut el privilegi de prendre part en la presentació del llibre "Re-crear camins d'experiència cristiana" i m'ho he passat d'allò més bé. És un llibre publicat pel CPL, per tant m'ha tocat intervenir-hi i, entre d'altres coses, fer-ne la coberta. Però a la presentació hi he estat convidada -a banda de la preceptiva quota femenina- perquè el 2013 ja vaig participar en una taula rodona organitzada pel Seminari de Teologia Pastoral. Aquesta taula rodona va donar de sí moltes reflexions posteriors col·lectives, que ha redactat Daniel Palau (ara, tot un doctor de l'Església catòlica) i ha editat el CPL. No hem estat gaires, però jo diria que la presentació ha tingut nervi i interès, perquè de fet el tema de fons del llibre penso que és el pinyol d'on ha de sortir la llavor d'una nova Església. 
He de reconèixer que a més a més m'ha encantat el "repartiment" de la nit: Jaume Fontbona, Josep M. Domingo, Daniel Palau i Xavier Morlans. Com si fos una trobada de la Jobac o de l'ACO, per més que avui representàvem entitats diferents. Ha estat una bona manera de celebrar que és el meu darrer dia amb 59 anys, perquè d'aquí mitja horeta en faig 60, com molt bé m'han recordat, armats de flors, en Josep i en Jordi quan he arribat a casa.
Us deixo amb la meva intervenció:

1.       El primer que m’ha vingut al cap a l’hora de preparar aquesta petita intervenció és l’agraïment. Agraïment pel que representa aquest diàleg entre el món universitari de la Facultat de Teologia  i el món a seques, en el qual m’incloc. Vull dir que agraeixo tot el que el Seminari ha estat treballant no només considerant-nos, als que no som intel·lectuals, objectes d’estudi sinó també subjectes de pensament (de pensament, i d’acció, de relació, d’estimació), encara que sigui a petita escala. Valoro molt aquest diàleg, d’una banda entre l’abstracció i la reflexió, que sempre tendeixen a l’estilització i a la puresa, i que permeten veure-hi amb netedat, i entre la vida, que tossudament sempre es presenta ambígua i carregada d’imperfeccions, però també prenyada de noves llavors i reptes. Aquesta confiança abocada sobre nosaltres és un estímul que ajuda a caminar.
2.       M’he estat llegint especialment les propostes de concreció pastoral. Potser perquè penso que som en un moment en què l’Església ens hem de reinventar: perquè després de tants anys de resar per ser una Església pobra, doncs resulta que ens ha estat donat el do de la pobresa, potser no exactament com la imaginàvem, entenent per pobresa la pèrdua de poder i de prestigi, l’envelliment, la reducció de mitjans. Pot ser ocasió de fer brillar amb més força l’Evangeli, sempre i quan sapiguem viure-ho amb alegria i confiança, simplificar la nostra organització, acollir la crida que sentim, especialment laics i laiques i que no acaba de trobar camins en l’actual institució. Preocupar-nos de la marxa de l’Església, però sobretot preocupar-nos perquè a través nostre es transmeti l’Evangeli.
3.      M’ha agradat molt que aquestes propostes de concreció pastoral remarquin precisament l’acompanyament, la relació i el diàleg, perquè estic convençuda que en la nostra transmissió de la fe és gairebe més important el “com” que el “què”. De fet sense una relació autèntica i gratuïta no hi ha persona, no hi ha estimació, no hi passa l’Evangeli. Massa sovint voldríem “evangelitzar” sense posar-nos a tret o sense deixar-nos tocar per l’altre. Penso que aquest viure a la frontera -a la perifèria en el llenguatge eclesial que ha instaurat el papa Francesc- és viure en la impuresa, en l’escala de grisos, gràcies a Déu. Vull dir que aquestes actituds essencials d’acompanyament, relació i diàleg recomanades en aquestes propostes,  si ho són de debò creen lligams sorprenents, que contenen síntesis i sinèrgies inesperades, buits notables, i segurament litúrgies que no deuen agradar gaire a la Congregació per al Culte Diví, precisament perquè estan amarades d’allò que és viu i té significat per a l’altre en el seu context: per compartir millor allò que és essencial.Viure a la frontera vol dir contaminar i deixar-se contaminar. Vol dir viure l’imprevisible. Perquè Déu no es deixa domesticar. Amb la confiança que l’Esperit hi és i l’Amor no hi falta.
4.      Jo encara hi afegiria un aspecte que em sembla fonamental, que és la gratuïtat. Interessar-se per la gent no vol dir interessar-se només per un aspecte de la seva vida, que és una temptació que tindríem. No els estimem perquè es converteixin, intentem estimar-los perquè són companys de camí. Amb la mateixa gratuïtat amb què ens sentim estimats per Déu. No se’ns demana un compte de resultats. Ara que se celebra el centenari de la mort de Charles de Foucauld, tan inspirador, val la pena recordar que al llarg de la seva vida en cert sentit va fracassar. No va tenir deixebles ni, aparentment, continuïtat i en canvi va donar molt de fruit.
5.      Acompanyar vol dir acostumar-se a no tenir respostes, a no saber-se explicar, davant dels dubtes o els retrets de l’altre. Nosaltres no tenim respostes -sembla que Déu tampoc no les té totes, les respostes, o que no li semblen rellevants, i perdoneu l’heretgia. Per això ens queixem sovint del seu silenci, però en canvi, tot i no tenir respostes clares, intuïm que hi és present. Acompanyar vol dir acostumar-se a ser-hi, senzillament, amb la gent. Quan pateix o quan camina, quan lluita o quan celebra, quan expressa el seu interès, o quan manté una actitud no només d’indiferència sinó gairebé de bel·ligerància anti eclesial. Una bel·ligerància que jo noto in crescendo sovint des del desconeixement de la religió i de l’Església, en un món en què, per rebutjar la religió institucional, s’ha tirat a la bassa també l’espiritualitat, font de connexió de la persona amb la trascendència. Vull dir que estem immersos en una successió de capes, com si fóssim una ceba i pacientment hem d’anar buscant capa rere capa la connexió amb el veí i després, senzillament, ser nosaltres mateixos. I aprofito aquesta referència a la ceba per recomanar-vos, en sintonia amb els múltiples poemes que conté el llibre, la lectura d’un poema de Wislawa Szymborska, que podeu trobar al youtube, amb traducció de Josep Maria de Sagarra,
6.      Aquest vespre potser m’he esforçar molt a dir que som uns treballadors maldestres en la construcció dels camins. Però crec en la veritat profunda i més evangèlica del que sembla d’aquella dita popular “Con estos bueyes hay que arar”. I ho porto aquí perquè malgrat els nostres defectes i limitacions que, si som assenyats, ens fan considera-nos indignes d’anunciar l’Evangeli, Déu, que deu ser força més arrauxat, per preparar els seus camins sempre ha comptat amb nosaltres.
En Josep, en Jordi i les flors, quan he arribat, feliçment, a casa :)

dimecres, 30 de novembre de 2016

Frec a frec



Avís per a navegants: qualsevol semblança d'aquesta dona amb servidora és pura casualitat, però ja m'agradaria :)
Va ser a la sobretaula d’un dinar, a finals d’estiu. Algú va comentar l’agressió sexual que fa uns mesos va denunciar la regidora de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona, Maria Rovira. En vam parlar molt superficialment, però em vaig adonar que a molts dels presents la qüestió els semblava o relativament irrellevant o molt distant de la seva experiència.
A mi em va fer connectar amb una enquesta telefònica que em van fer fa uns anys sobre si jo havia patit mai algun assetjament. Reconec que la primera reacció va ser dir que no... però el caràcter de les preguntes em va fer adonar que, de fet, hem viscut i acceptat amb normalitat situacions que avui resulten xocants. I la llista és llarga.
La primera experiència és la del cinema. A casa, des de molt petita, hi anàvem tot sovint, amb la meva mare, amb l’entrepà i disposades a empassar-nos una pel·li rere l’altra en sessió contínua. Aviat vaig aprendre que era assenyat posar-me al passadís fent servir la meva mare d’escut. Perquè era habitual que algú aprofités per posar mà. Ni una ni dues vegades: moltes. Preníem mesures però ni ens passava per la imaginació fer res més.
El segon bloc d’experiències va ser el camí de l’escola i de l’institut. Era com una desfilada. Vivíem al Poblenou, envoltats de fàbriques. Quan els treballadors esmorzaven s’asseien al sol, a la porta, i no deixaven perdre l’ocasió de fer tornar vermella tota femella que els passés per davant, de vegades amb prou gràcia i sentit de l’humor. Però si tenies corbes (i jo sempre n’he tingut moltes) passaves molta vergonya i podia resultar ben desagradable. Un pas més dins d’aquest camí escolar era la presència esporàdica d’exhibicionistes. El Poblenou i la Verneda, on hi havia l’institut, eren plens de descampats que afavorien els homes de la gavardina (i res més a sota). Aquí també t’hi acostumaves. Procuraves mirar en una altra direcció i mantenir distàncies. I prou.
També el metro quan anava ple era ocasió de tocaments i refregaments ben molestos i gens casuals. Més endavant, a la feina he viscut coses que s’acceptaven amb normalitat: que algun dels teus companys et piqués el cul afectuosament, s’adrecés a alguna dona fent al·lusió al seu pit (per massa o per massa poc) o, com li passava a una amiga, que li estirés sistemàticament la goma dels sostenidors (fins que va rebre una sonora i molt celebrada bufetada). Encara he vist, no fa pas gaires anys, algun cap que petonejava les dones del despatx cada dia sí o sí, o que s’oferia a fer-los massatges si es quedaven soles a treballar amb ell, cosa que provocava que alguna dona s’amagués al vàter per evitar-ho.
Algunes coses d’aquestes són declaradament de mala fe. D’altres, no, són fetes amb simpatia i pretesament afecte, però clarament ambígües o desagradables. He après també que desempallegar-se’n exigeix determinació i córrer el risc de ser titllada d’antipàtica o d’exagerada o de maniàtica, perquè no sempre l’assetjador té pinta d’esbudellador. De vegades la té de persona venerable. Explicar-ho genera una certa incomprensió. Costa fer entendre que m’agrada el contacte físic, els petons i les fortes abraçades, però no pas amb tothom ni de la mateixa manera.
Crec que la meva experiència en aquest camp no té res d’excepcional. Perquè està clar que el mirall sempre m’ha dit que no és que tingui un sex-appeal fora de mida. No dec ser, doncs, l’única. Els temps han canviat. Em sembla que l’efervescència de la transició va contribuir a canalitzar alguns escalfaments per vies més naturals i consentides (beneïda pornografia!). Les dones, per altra part, hem pres més consciència que no tenim per què consentir tocaments indesitjats i hem après a defensar-nos. Però entre peperos, Trumps i Berlusconis més aviat tinc la sensació que ni de bon tros hem deixat de ser vulnerables en aquesta nostra societat occidental.
(Sortirà publicat a Foc Nou un dia d'aquests :))

diumenge, 27 de novembre de 2016

Advent en temps apocalíptics

Temps de preparació per al Nadal, temps de fer-nos atents a la nostra interioritat per deixar espai a la vinguda del Senyor. Talment com si fos el moviment de la nostra respiració: el més profund de nosaltres mateixos escoltant els anhels i necessitats de les persones que ens envolten, i tractant de percebre i estendre els fils de l’estimació d’un Déu que es manifesta en espais, gestos i relacions senzills, a l’abast de tothom, però sovint invisibles per als ulls enlluernats per l’afany de poder o de riquesa o per un ego pujat de to.
Un temps que litúrgicament posem en relleu amb la presència del color morat a les nostres celebracions, amb l’austeritat en els ornaments de l’Església –no tant com per Quaresma-, amb una corona d’Advent que visualitza l’acompliment de les promeses en la seva progressiva encesa. Temps de reiniciar l’any litúrgic i d’estrenar leccionari, si més no d’escoltar les lectures bíbliques del nou cicle (A,  evangeli de Mateu) com si fos la primera vegada. Un temps on una dona embarassada, la Mare de Déu de l’Esperança, és protagonista per la seva capacitat d’escolta, d’acollida, de relació i d’alegria, més enllà de tots els convencionalismes. Enguany tindrem l’Advent més llarg possible, perquè el dia de Nadal cau en diumenge, i per tant disposarem de quatre setmanes senceres per gaudir-ne.
La veritat és que costa viure l’esperança de l’Advent enmig de la crisi econòmica, de l’atur, del desballestament de l’Estat de Benestar, dels exilis i migracions forçats per la guerra i la fam i tan menyspreats a Occident, dels populismes que han col·locat una persona aparentment irresponsable en un dels llocs amb més poder del món, com és la presidència dels Estats Units d’Amèrica, dels fanatismes i terrorismes, dels riscos per l’abandó del planeta. Però potser la nostra òptica ha estat viciada molts anys. D’una banda perquè hem viscut molt de temps en una zona comfortable i de l’altra perquè de tant en tant la realitat “Disney” es cola en la nostra vivència del Nadal. I acabem convertint-nos en diabètics emocionals, amb un excés d’edulcoració de la realitat i amb el deure de viure un Nadal feliç des de l’òptica més consumista i superficial. Com si l’Advent i el Nadal haguessin d’estar exempts de patiment, quan de fet el que celebrem és que el patiment queda transformat i relativitzat per l’acció de Déu, que ha vingut a compartir-lo sense por. Perquè misteriosament la petitesa que tan bé expressa Maria aconsegueix vèncer “la Bèstia” de l’Apocalipsi. Perquè és la nostra petita acció local la qui pot cagirar les coses a nivell global, així, sense tenir grans poders màgics. Perquè si ens deixem fecundar per l’Esperit trencarem els nostres propis motllos. Perquè la confiança mútua, encara que sapiguem que tots, poc o molt, som una mica desastre, ens eixampla la mirada, ens fa crèixer, ens des-centra i ens fa anar més enllà de nosaltres mateixos. Perquè de fet celebrem que Déu sigui tan a l’abast i n’estem agraïts.
(Publicat avui a Catalunya Cristiana)


diumenge, 20 de novembre de 2016

Rublev i La rosa púrpura del Caire

No ho havia pensat mai: Rublev, en la seva icona de la Trinitat, fa com Woody Allen a La rosa púrpura del Caire: prendre’ns per la mà i fer-nos entrar dins l’espai pictòric. De manera que d’espectadors passius ens convertim en acollidors d’un misteri que fecunda la realitat. Com va fecundar Abraham i Sara, contra tot pronòstic, i més enllà de les seves expectatives. Perquè la icona de la Trinitat parteix d’aquella escena entranyable d’Abraham i Sara acollint tres misteriosos estrangers en els quals troben l’empremta de Déu mateix. L’acollida, doncs, de l’alteritat, de la diferència, de l’estranger, és ocasió privilegiada de trobada amb Déu. Una acollida on, des de molt antic, la comunitat cristiana hi reconeix la Trinitat.
Aquest és només un dels aspectes que ens va fer notar el passat 12 de novembre, en la sessió de formació sobre la icona de la Trinitat de Rublev organitzada pels Amics del Desert de Barcelona María Dolores Martín, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat.
Andrej Rublev, fa 565 anys, despulla l’escena fins a deixar-hi l’essencial, disposat de manera que las perspectiva ens fa partícips del contingut. Ens posem en el lloc d’Abraham i de Sara i contemplem aquests tres personatges forts i delicats simultàniament, sense edat ni sexe definits, en una composició molt dinàmica, on el joc de mirades i la circularitat del gest envolten el calze (pròpiament, tres calzes, un dins de l’altre, com les nines russes). La taula parada de l’Eucaristia n’és el centre. 
El Pare, vestit amb robes d’un color indefinit, transparent –invisible–, el Fill vestit amb el blau de la divinitat i el vermell de la carn i la sang (amb el cap inclinat en un gest molt semblant al que trobem en tantes pintures del crucificat), l’Esperit amb el verd de la vida. Tots tres comparteixen el blau, però només el Fill vesteix la visibilitat del color de la carn. Al seu darrere tres símbols:  la casa de l’acollida (i de la cultura, i de la tradició), l’alzina de Mambré –o l’arbre de la creu–, la solidesa de la roca d’on Moisès fa brollar l’aigua. A sota el rectangle que fa referència al món sencer, al cosmos.
Un bon complement de tot plegat va ser la pel·lícula “Andrej Rublev”, de Tarkovski, de la qual només en vam veure un fragment (dura tres hores!). S’hi reflecteix el procés de destil·lació de la vida fins arribar a expressar el nucli de la fe. Vull dir que tota aquesta meditació i contemplació passen per la duresa de la realitat viscuda: de la guerra, de la violència, dels dubtes i de tantes coses. Diríem avui, no hi ha veritable icona sense deixar-nos ferir per la crisi, la guerra, l’atur, els refugiats... Com no hi ha veritable icona sense l’agraïment i l’amor, la lluita quotidiana. La Trinitat no eludeix el conflicte, el travessa.
Aquesta icona, com la icona copta de l’amistat, s’entesten –ens deia la María Dolores– a anar més enllà del seu eventual destí de peces de museu pel seu valor estètic, per interpel·lar-nos tossudament des de l’espiritualitat.
Francament, mai no havia pensar en la Trinitat d’aquesta manera. Em semblava un concepte sofisticat i sobrer. Després d’aquesta sessió entenc que la Trinitat, que és relació, és expressió de la nostra concepció del món i de la fe. I que la seva representació pictòrica, tan diferent en l’Església occidental, té connotacions antropològiques i socials. No és el mateix una visió, com és el cas, de tres figures semblants i relacionades de forma dinàmica que aquelles representacions de senyors amb barba, nens i coloms, estàtiques i jerarquitzades.
Vam acabar la trobada preguntant-nos quina icona estem pintant nosaltres amb la nostra vida. 
Mercè Solé
(Publicat a l'Agulla)

dilluns, 14 de novembre de 2016

Desprestigiar la sindicatura de greuges?

Fa uns quants anys vaig tenir ocasió de treballar en l’elaboració de la normativa que regiria el síndic (o síndica) de greuges de Viladecans. Vaig canviar de feina abans que s’arribés a un acord i, un cop nomenat Vicenç Mazón com a síndic (excel·lent síndic, al meu parer), no m’he preocupat gaire de la norma. Tres coses, però, m’han quedat clares de l’experiència:

  1. La necessitat que algú de fora el govern municipal pugui analitzar i objectivar aquelles qüestions que els ciutadans perceben com a greuges i que, en moltes ocasions ho són. No només per descurança o mala fe d’algun funcionari o polític malèvol, sinó també perquè les normes i els seus usos de vegades tenen efectes no desitjats o imprevistos, o perquè hi ha població desatesa o queden forats per cobrir. Això implica una certa incomoditat per a qui fa la feina a l’Ajuntament. A la pràctica significa l’obligació d’aportar la informació requerida al síndic en els termes en què ho demana. I la incomoditat d’escoltar l’informe pertinent que es presenta al ple, on consta el conjunt de coses a millorar. Els informes del síndic no són vinculants, però sí que posen en evidència allò que no funciona. La tasca del síndic és la prova del cotó del bon funcionament de les administracions públiques. 
  2. La persona que fa les funcions de síndic, que compta amb assessorament legal i administratiu, ha de ser persona capaç d’entendre els mecanismes legals d’un ajuntament, encara que no sigui un expert; persona amb una gran capacitat d’escoltar les parts i de preguntar-se per les causes dels problemes; persona amb caràcter que no es deixi intimidar fàcilment i, finalment, persona lliure i distant de qui té el poder en aquell moment, i jo diria que també de qui és a l’oposició. Allunyat de partidismes, vaja.
  3. La figura del síndic té un punt de mediació, encara que pròpiament no ho sigui i, per tant, ha de ser acceptada per totes les parts, com un “home o dona bo”. Si no hi ha reconeixement per les parts, la seva figura perd molt de pes i corre el risc de convertir-se en un projectil polític o bé en un engranatge més del poder.
No he aconseguit entendre com ha anat l’elecció de José Luis Nicolás com a síndic de Viladecans ni la normativa que ha regit aquesta elecció, on sembla que hi havia representants de partits i d’entitats veïnals (ell mateix ha format part d’algunes d’aquestes associacions segons informa el butlletí municipal, tot i que no és una bona targeta de presentació tenint en compte l’estreta relació entre el PSC i algunes associacions de veïns). Crec que és un error de gruix que els partits polítics hagin estat incapaços d’arribar a un consens tenint per triar alguna de les candidatures solvents com eren les de Montserrat Pastor, Joan Bonich i Joan Pidelaserra. És un signe dels temps que corren: l’enfrontament sistemàtic, encara que sigui a costelles de carregar-se la institució que en teoria es defensa.
Montserrat Pastor és una persona que ha demostrat la seva vàlua com a professora, com a voluntària de mil entitats. Joan Bonich, amén de ser militant de moltes causes, ha estat regidor d’ERC, però mai no ha estat al govern de la ciutat i a més fa temps que va acabar la seva etapa com a regidor. Joan Pidelaserra ha treballat molts anys com a regidor independent del PSC, amb càrrecs de molta responsabilitat, i, deixada la política, ha sabut reintegrar-se a la seva feina com a mestre, cosa que l’honora, tot i que, des del meu punt de vista fa falta encara més distància amb el govern. Tots tres són persones a qui ningú pot negar la seva implicació, la seva intel·ligència i la seva generositat ciutadana al marge de les seves opcions polítiques. José Luis Nicolás, en canvi, sense menystenir les seves qualitats, ha viscut 20 anys de la política i ha estat regidor conegut per la seva lleialtat al PSC, fins a les darreres eleccions. És molt legítim ser lleial al partit, però cal reconèixer que li serà molt difícil mantenir la distància adequada per exercir críticament la seva tasca respecte al govern i respecte al mateix partit. 
Crec que promoure’n la candidatura ha estat no entendre quina és la tasca del síndic, un greu error que pot desprestigiar la institució.
(Publicat a Viladecans Punt de Trobada, 104, novembre 2016)

dissabte, 22 d’octubre de 2016

Ideologies de gènere

Darrerament, en alguns ambients eclesials, fins i tot en algunes declaracions del papa Francesc, se sent parlar amb preocupació de l’anomenada “ideologia de gènere”, contraposada als valors de l’Evangeli. La veritat és que la primera vegada que ho vaig sentir, vaig interpretar que carregaven contra el feminisme en general i vaig pensar que l’Església havia de menjar encara moltes sopes per gosar criticar el feminisme sense revisar a fons les pròpies actituds. Sembla, però, que, si més no el Papa, fa referència a un grup –molt minoritari pel que conec- que reivindica la llibertat personal de triar el gènere sexual.  Tanmateix, una part de l’Església s’hi continua referint com si fos una ideologia general i unitària, de manera que s’agafa una part pel tot i es demonitza el conjunt de reivindicacions de gènere.  Em fa gràcia, perquè se’n parla de la mateixa manera que alguns nacionalistes espanyols parlen dels nacionalistes catalans: com si l’únic nacionalisme fos el de l’altre, sense reconèixer el propi. Malgrat l’actitud de Jesús amb les dones, que trenca molts motlles culturals, cal reconèixer que la institució eclesial és una de les que oposa més resistències al progressiu reconeixement de la capacitat, llibertat i majoria d’edat de les dones. Fins al punt que hi ha qui diu que així com en un cert moment l’Església va perdre els obrers, i després els joves, ara són les dones les que s’aniran sentint cada cop més allunyades de la institució.
Em direu que quina relació té aquesta qüestió amb la litúrgia d’aquest diumenge. Reconec que hi he pensat per associació d’idees. Aquest diumenge se celebra la Jornada Mundial de les Missions (el Domund). Crec sincerament que també el món occidental és terra de missió i em pregunto com podrem evitar la desconnexió massiva de les dones i com ens podrem apropar a les que ja se senten molt allunyades de l’Església. Serà difícil, si l’Església som incapaços de reconèixer els nostres propis tics, la nostra pròpia ideologia de gènere. Una ideologia que es manifesta especialment en la litúrgia i que contamina les reflexions teològiques i pastorals. No només pel que fa al necessari discerniment sobre l’accés de les dones al diaconat o al presbiterat, sinó senzillament per dur a terme el que ja ara es pot fer, com molt bé assenyalava Dionisio Borobio en un article a la revista Phase (“La mujer como agente de la celebración Litúrgica”, núm. 332 de març-abril 2016). Perquè tant el Codi de Dret Canònic com la constitució Sacrosanctum Concilium permeten que laics i laiques s’ocupin d’alguns serveis litúrgics. Una cosa que no sol formar part, si més no amb el reconeixement que mereix, de la vida quotidiana de les nostres comunitats i un camí per on, sens dubte, cal avançar, junt amb la delegació de determinades tasques pastorals.
En l’evangeli d’avui (Lc 18,9-14) veiem que, en la seva pregària autocomplaent, el fariseu viu la seva fe com si fos una mena de desplegament normatiu i contempla els altres amb les ulleres dels prejudicis. I és que la norma posa límits, “en-caixa”, permet controlar i verificar. Seguir la norma dóna seguretat, és una resposta objectiva, que ens eximeix d’un criteri intern.  El tema és que la vida, com diu la cançó, sol “desbordar tot esquema” i, en tota la seva complexitat, remet no pas a una norma exterior, sinó a la interioritat, a l’ésser. Un personatge mal vist, sospitós –abans i ara- com és un recaptador d’impostos es relaciona amb Déu no pas a partir de la norma, sinó del més pregon de l’ànima i de la consciència. Per això pot reconèixer el seu pecat, experimentar la misericòrdia de Déu i obrir la porta a ser ell mateix misericordiós.

Potser també en aquesta qüestió de les dones més que explorar la tradició i la norma, ens caldrà anar al fons de la interioritat, allà on podem trobar-nos, lliures de prejudicis, amb aquest Senyor que “no es fa sord al clam dels orfes ni al plany insistent de les viudes”, per esdevenir humils, lliures i lúcids al servei del Regne.
(Publicat aquest cap de setmana a Catalunya Cristiana)

divendres, 7 d’octubre de 2016

Nota dels Bisbes de Catalunya sobre el Treball Decent

En el dia de la Jornada Mundial pel Treball Decent, 7 d’octubre, impulsada per l’Organització Internacional del Treball (OIT), els bisbes de Catalunya donant suport a les delegacions diocesanes de pastoral obrera i altres entitats cristianes, volem recordar el compromís que tota la comunitat cristiana ha de tenir perquè tothom pugui aconseguir un treball decent en condicions de llibertat, equitat, seguretat i dignitat humana.
La situació actual
Darrere l’argument de la recuperació econòmica i de la disminució de l’atur, a Catalunya continuen havent-hi més de 650.000 persones aturades (més de 4.700.000 persones al conjunt de l’Estat Espanyol, segons dades del començament del 2016). En els darrers anys s’han aplicat algunes mesures en favor d’aquesta recuperació que han capgirat les condicions de treball de moltes persones treballadores pel que fa a la temporalitat, el tipus de jornada i el seu nivell salarial.
Avui, l’ocupació ja no garanteix sortir de la pobresa, com ho demostra el fet que el nombre de «treballadors pobres» vagi creixent de manera progressiva, ja que la taxa de risc de pobresa en el treball a Catalunya ja es troba a l’11,7% de les persones treballadores. Cada vegada ens trobem més persones excloses del mercat de treball, d’altres amb unes condicions laborals indignes, moltes treballant en l’economia submergida i molts joves que segueixen patint una falta de perspectives laborals que els angoixen.
La necessitat d’un treball decent per la persona i per la societat
A la nostra societat, el treball té un paper fonamental i decisiu en la vida personal, familiar i social de la ciutadania. Quan el treball i les seves condicions es veuen profundament deteriorats, tota la vida personal, familiar i social es veu afectada negativament. El treball és un bé i un dret fonamental de tota persona, vinculat a la dignitat humana. Es tracta d’una activitat amb la qual les persones desenvolupem la nostra creativitat i les nostres capacitats, majoritàriament adquirides amb esforç, així mateix ens relacionem amb els altres, ens sentim útils i compromesos amb la nostra societat, i potenciem la nostra autoestima, tot contribuint al bé comú. Alhora, el fet de treballar suposa un reconeixement social que ens dignifica com a persones i membres de la societat, i que actua com la principal via d’integració social. Per als cristians i tots els qui compartim la fe en Déu creador, el treball és un dret i un deure i constitueix una veritable col·laboració en el creixement i perfeccionament del món creat (Joan Pau II, Laborem exercens, 16).
L’Església pel treball decent
El Concili Vaticà II afirma que «el treball és un dret fonamental i un bé per a la persona humana» (Gaudium et Spes 26). Diferents entitats i associacions d’Església porten temps dedicant part dels seus esforços a la conscienciació sobre la situació laboral i el deteriorament en les condicions de treball. Per aquest motiu, manifestem la necessitat de posar com a objectiu de les nostres institucions i organitzacions la necessitat d’un treball decent per a tothom, promovent una economia que generi oportunitats, iniciativa empresarial, desenvolupament, llocs de treball i formes de vida més sostenibles per a tothom.
Benet XVI afirma «¿Què significa la paraula decència aplicada al treball? Significa un treball que, en qualsevol societat, sigui expressió de la dignitat essencial de tot home o dona: un treball lliurement elegit, que associï efectivament els treballadors, homes i dones, al desenvolupament de la seva comunitat; un treball que, d’aquesta manera, faci que els treballadors siguin respectats, evitant tota discriminació; un treball que permeti satisfer les necessitats de les famílies i escolaritzar els fills sense que es vegin obligats a treballar; un treball que consenti els treballadors d’organitzar-se lliurement i fer sentir la seva veu; un treball que deixi espai per a retrobar-se adequadament amb les pròpies arrels en l’àmbit personal, familiar i espiritual; un treball que asseguri una condició digna als treballadors que arriben a la jubilació» (Caritas in Veritate 63).
Demanem als governants que exerceixin la seva responsabilitat de defensar els drets humans i socials més bàsics com el treball, l’habitatge, la sanitat, l’ensenyament, i de controlar el desenvolupament de l’economia, perquè sigui un instrument al servei de les persones i no a l’inrevés. El camí cap al treball decent hauria de ser una prioritat en les polítiques i en els objectius dels agents socials i empresarials.
Com a seguidors de Jesús volem col·laborar a fer prendre consciència que l’economia no pot ser mai un absolut i que ha d’estar sempre al servei de les persones. La rendibilitat econòmica i, per tant, el preu que tingui en el mercat no pot ser mai, ni l’únic ni el darrer criteri de valoració del treball. Reclamem que es doni la importància merescuda al treball digne per a tothom i als drets de les persones més empobrides.
Si el sistema econòmic actual obliga a retallar els drets humans individuals i col·lectius, és que aquest sistema va en contra seu. Com diu el papa Francesc «Així com el manament de ’no matar’ posa un límit clar per assegurar el valor de la vida humana, avui hem de dir “no a una economia de l’exclusió i la desigualtat”. Aquesta economia mata» (Evangelii Gaudium 53).
Les generacions futures i la nostra casa comuna, que és tot el planeta, ens urgeixen a no ser passius ni insensibles davant de les qüestions que ens afecten a tots, entre les quals hi ha el dret al treball, i a un treball decent. Com posa en relleu el Papa Francesc: «El treball és una necessitat, sorgeix del sentit de la vida en aquesta terra, camí de maduració, de desenvolupament humà i de realització personal» (Laudato Si’ 128).

Els Bisbes de Catalunya
Barcelona, 6 d’octubre de 2016

dilluns, 3 d’octubre de 2016

Herois de la classe obrera



Ja s’ha convertit en un costum: els nois i noies del Centre Ocupacional Caviga participen al Teatre al Carrer, al mateix nivell que qualsevol companyia professional.
Muntar aquesta adaptació del Quixot els ha portat dos anys de feina molt participada: el guió, el vestuari, l’escenografia, els decorats, el video, la música... Tot pensat per transmetre ara i aquí el missatge del Quixot. Sens dubte, hi ha hagut una bona connexió directa amb Cervantes mantenint tota la ironia, el caràcter, la crítica social de l’original. Un Quixot atabalat amb les notícies de la tele, tip d’injustícies, de guerres i de patiment, que surt al carrer, en cadira de rodes, a defensar els desvalguts, els qui han perdut la casa o la feina... Un Quixot solidari, perdedor i esperançat, que ens recorda que “si ell, tot sol, pot fer això: tots plegats podríem aconseguir moltes més coses” per vèncer els molins del consum, la discriminació i la injustícia.
Així com Cervantes fa un ús magistral de la paraula, portant fins a les darreres conseqüències el llenguatge popular, el Quixot de Caviga és un mestre amb el video i amb la música (felicitats als músics de Caviga: progressen a marxes forçades). Impagable l’escena en què el Quixot és temptat pels porros... Les escenes filmades, d’una gran qualitat, són també una bona manera de donar protagonisme a persones a qui sortir dalt d'un escenari pot costar una miqueta més.
Una gran manera d’interioritzar una obra de referència de la literatura universal, de fer aflorar les millors aptituds de tots els guionistes, músics i actors. Això és fer teatre del bo, autèntic. Tan autèntic com la barba del Quixot, que, fidel al personatge i no sé si aplicant el mètode Stanislavski, s’ha deixat barba, crec que per molt de temps. De tota manera, potser no segueixen l'Stanislavski, sinó l'Angie Algaba, que és molt millor!!!
Em va fer pensar sobre la classe obrera i sobre el sentit del treball. M'han fet descobrir una cançó de John Lennon (The working class hero) que desconeixia (de fet, les desconeixia totes: jo, porto tota la vida amb Schubert i d'aquí en surto per poca estona!) i gaudir (cosa molt insòlita, certament) d'una d'en Raphael. Hauríeu de veure la coreografia que de totes dues feien els nois de Caviga!




dissabte, 20 d’agost de 2016

Espais inhòspits

Monument, al costat del Parlament londinenc, a les sufragistes
Amb en Josep hem passat els darrers dies de vacances a Londres. Ha anat molt bé, llevat de l'hotel que va ser un desastre; sembla que el brexit no impedeix que els londinencs tinguin els mateixos vicis que els europeus: hotels que en realitat són annexos d'altres hotels. Situats en edificis a part, sense recepció. Has de fer l'entrada (check in) i la sortida (check out) en d'altres llocs.  En aquest cas, quan vam arribar, tot i la reserva feta fa mesos, no hi havia cap habitació doble lliure i ens van col·locar la primera nit en dues habitacions individuals. A la meva el bany era tan petit que si tancava la porta jo ni hi cabia. A la d'en Josep només funcionava el llum de la tauleta de nit: la resta estaven fosos, bany inclòs. De fet, a la nova habitació (un segon pis sense ascensor) no hi havia cap interruptor que funcionés i el seu sistema era deixar els llums de les tauletes de nit (que s'endollaven darrere un dels capçals dels llits) permanentment oberts. Moqueta -bruta- sobre fusta. Dobles vidres: els de fora bruts i trencats. Bombetes trencades, roba esquinçada... Cutre, cutre. Un dia tindran un disgust perquè estic segura que no passaria una inspecció de cap asseguradora. No hi va haver manera que entenguessin que necessitàvem dues claus, perquè el fet de ser parella no vol dir que anem enganxats l'un a l'altre tot el dia. Van passar de nosaltres, amb un cert escàndol i impotència (ens va semblar) dels seus treballadors de parla espanyola, que eren legió. Per sort, el cutre-hotel (Eaton Square Hotel) estava molt ben situat, a prop de l'estació Victòria, i era un lloc tranquil. Però no és la primera vegada que ens trobem amb estranyes picaresques que el nostre complex mediterrani d'inferioritat atribuïa als països llatins. Vam decidir no deixar-nos amargar les vacances. Veurem com podem reclamar, un cop a casa.
Em va encantar tornar a Londres, i vaig reviure moments esplèndids de la meva visita fa 25 anys, quan hi vaig passar un mes intentant aprendre anglès.Enguany vaig poder assistir a un dels Proms, un concert de The Sexteen, amb música de Bach i d'Arvo Pärt: brutal. La sensació, però, no sé si pel temps passat o perquè jo m'he tornat més crítica, és que el consumisme intenta menjar-se la cultura, gairebé literalment. Tot són botigues de roba (qualsevol pensaria que és una primera necessitat) i de menjar de qualsevol mena i a totes hores (ehem, com a BCN). La distància ajuda a adonar-se'n. Un gran què, però, el fet que tots els grans museus siguin gratuïts. Això fa que no hi hagi cues, que hi puguis tornar fàcilment una vegada i una altra, Fins i tot els controls de seguretat el fan persones (que et fan obrir la bossa) i no màquines. Un goig. També el fet que la munió de treballadors espanyols, italians, brasilers, que hi ha arreu, ens ajudaven espontàniament a fer-nos entendre. Motiu d'enveja és la xarxa extraordinària de transport públic, que permet moure's amb rapidesa, facilitat i comoditat (si més no, als turistes, la prova del cotó són els veïns de la perifèria londinenca).
L'altre espai absolutament inhòspit és el de l'aeroport, per molts motius. Et recomanaven que hi anessis tres hores abans de la sortida del vol. No m'estranya, amb el control de passaports d'entrada al país vam estar una hora o més passant per aquelles cues interminables que t'obliguen a caminar a pas lent amunt i avall. Per a les persones que per edat o per mobilitat tenen problemes per desplaçar-se, un esforç considerable. Per no parlar de l'obligació de passar en mig de botigues sí o sí, amb música en un alt volum (els treballadors deuen acabar sorts o atabalats). Per no parlar de totes les restriccions sobre líquids, maletes i altres. Enquibir-se en un avió de Ryan Air vol dir quedar enxubat i pres de tota la propaganda inacabable, de la qual no pots escapar. 
En tot aquest procés d'aeroports i de vols està clar qui mana: no pas la seguretat, sinó els diners. I cada cop més t'has d'entendre amb màquines. Les persones van desapareixent. Cap sorpresa.
Malgrat els espais inhòspits de trànsit i d'estada, ha estat un privilegi passar-hi unes dies. M'han quedat moltes ganes de tornar-hi.

divendres, 12 d’agost de 2016

Viure en el conflicte

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles: «He vingut a calar foc a la terra. Com voldria ja veure-la cremar! He de passar la prova d’un baptisme. Com em sento el cor oprimit fins que no l’hauré passada! Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no. És la divisió, el que he vingut a portar. Des d’ara dins una mateixa casa n’hi haurà cinc de dividits: Tres contra dos, i dos contra tres. El pare renyirà amb el fill i el fill amb el pare; la mare renyirà amb la filla i la filla amb la mare; la sogra renyirà amb la nora i la nora amb la sogra.» Deia també a la gent: «Quan veieu sortir un núvol a ponent, dieu tot seguit: “Ja ve la pluja.” I efectivament, la pluja arriba. I qual el vent bufa del sud, dieu: “Farà calor.” I en fa. Hipòcrites! Vosaltres sabeu endevinar el temps per l’aspecte de la terra i el cel, i ara no endevineu quins moments esteu vivint? Per què no judiqueu vosaltres mateixos què heu de fer?»

A casa no érem creients i jo em vaig formar cristianament en la tradició de la Jobac, un moviment de joves en la línia de la Joventut Obrera Cristiana (JOC), i vaig ser jove durant la transició democràtica. Això vol dir que vaig encetar la meva fe en el convenciment que els joves no podrien sentir-se estimats per Jesús i, per tant evangelitzats, si no fèiem el possible perquè les seves condicions de vida i de treball els permetessin viure amb dignitat. Jo ho vaig viure a través del meu compromís sindical, un compromís socialment desagraït, perquè mai no ha tingut bona premsa i perquè sol desenvolupar-se en el conflicte. Un conflicte que de vegades crees tu, fent veure allò que roman invisible: per exemple que el personal de neteja no cobra els plusos que estableix el conveni, o que no es poden fer tantes hores extres mentre hi hagi gent sense feina, o senzillament que es posa en marxa una reforma laboral que discrimina els joves o mina els fonaments de la Seguretat Social.
Total, et crees fama de “follonera”, perquè de vegades trenques la pau laboral i obligues els companys a mullar-se sobre una qüestió que els incomoda, i tu mateixa t’hi mantens amb una certa dificultat, gràcies a la pregària i al grup de revisió de vida. Reconec que jo envejava i em mirava amb una certa condescendència els companys cristians que treballaven en tasques més simpàtiques i més explícitament pacificadores. Amb el temps he après que mantenir una actitud cristiana a qualsevol lloc et pot portar a viure en moltes menes de conflicte i que la gràcia està a viure’l amb el mínim d’agressivitat i el major respecte envers els teus companys o adversaris, cosa que jo encara no he assolit. A banda, és clar, d’assumir-ne les conseqüències.
Per això sempre em consola l’evangeli d’aquest diumenge, tan difícil de comprendre si partim d’un cristianisme entès com una mena de bonisme desarrelat de les benaurances i garantidor de la nostra forma de vida. La pau de Jesús sovint és la pau del qüestionament, de la contradicció, de la incomoditat i de l’imprevisible. Ho veiem en la figura de Maria que es refia de Déu acollint un embaràs que desafia tota lògica i que posa en risc la seva relació amb Josep i el seu futur com a dona. Ho veiem en Jesús, que per la seva trajectòria, acaba a la creu, no pas d’una forma ingènua o inesperada, sinó veient-ho venir i acceptant sense resistència el dolor, el patiment i la incertesa que aquesta “prova d’un baptisme” li provocarà. Sovint aquí també tendim a confondre la “mansuetud” de Jesús, aquesta acceptació de les conseqüències de viure i fer viure l’amor i la lògica de Déu al món, amb una mena de capteniment passiu d’obediència mal entesa.  Potser per aquesta confusió ens xoquen tant les paraules de Jesús.

(Publicat a Catalunya Cristiana)

diumenge, 7 d’agost de 2016

Amb Jalics, a Las Batuecas


 Han estat gairebé deu dies de silenci, a Las Batuecas, província de Salamanca, tocant a Cáceres i camí de Las Hurdes. Hi he anat amb els Amics del Desert, a fer meditació amb Pablo d'Ors seguint els exercicis de contemplació de Franz Jalics, un jesuïta hongarès, amb una vida ben dura i interessant. 

Les expectatives eren altes i l'esgotament, total. Com ja comença a ser costum arribo a final de curs molt cansada i amb la sensació que per remuntar necessito alguna cosa més que el repòs de les vacances. I això que no em puc pas queixar: faig una feina que m'agrada (tot i que tendeix a complicar-se més que no voldria i sovint em fa patir), em sento molt estimada per la família, compto amb bons amics i disposo de tot allò que em fa falta per viure. Faig coses que m'interessen i m'estimulen a pensar. Però la sensació que hi ha molt de soroll dins i fora meu no m'abandona i per tant el desig de silenci continua. Em sembla que dins d'aquest magma també hi ha la constatació que el meu esgotament és també l'esgotament del model de militància que fins ara m'ha donat vida. Cal continuar lluitant per un món millor, però potser cal trobar maneres més creatives i gosaria dir que assossegades. Maneres  més orientades a donar fruit que a tenir èxit, em sembla, però és més fàcil de dir que de fer. Visc la contradicció de pensar que la política és molt important i, alhora, de no sentir el menor interès per les batalletes de la política catalana i espanyola tal com es plantegen. I de sentir una gran inquietud per la deriva d'una Europa que cal reconduir, tot i que no es veuen camins clars. Igualment em passa en el món eclesial: penso que hem de fer un reset si no total, gairebé, però que hem de canviar de mentalitat i d'organització. A banda que, en qualsevol cas, queda clar que per moltes necessitats que vegi en el món, puc incidir en ben poques coses, una cura d'humilitat que em fa molta falta per no embolicar-me en retòriques inútils.
Pablo d'Ors preguntava, a Las Batuecas, si les coses que fa vint anys eren prioritàries per a nosaltres continuaven essent-ho. Penso que sí, però hi afegiria la necessitat de diàleg, de crear ponts i vinculacions col·lectives, i la necessitat de pensar, d'argumentar, de comunicar bé.
Bé, de fet totes aquestes cabòries són el que precisament als exercicis de meditació no es treballa. El centre de la nostra atenció s'ha situat aquests dies a viure el present, ajudant-nos de la respiració, el mantra i l'energia que brolla de les mans, com a forma de concentrar-nos en la plenitud del moment i de buidar-nos. Deixar de banda el teu ego, les teves coses, les teves activitats. Acceptar-les i contemplar-les quan et vénen el cap, deixar-te tocar per allò que et fa patir: febleses, sentiments, records feridors, sense que t'absorbeixin, perquè de fet tenen una importància relativa. Un dels objectius de la meditació és, en cert sentit, centrar-te, curar-te, de manera que quan et poses a pensar, a decidir o a fer, ho fas sobre una base més sana. El cor de tu mateix -no del teu ego- és també el lloc de Déu.
Mai en uns exercicis havia escrit tan poc. Llegíem cada dia un capítol de Jalics, amb una breu reflexió teològica, unes pautes per a les sessions de meditació del dia (fèiem meditació entre cinc i sis hores) i un petit qüestionari, aportació de Pablo d'Ors. La veritat és que Jalics m'ha semblat un home savi, bon coneixedor de les persones, i sense prejudicis, que a més a més distingeix bé entre la feina d'un terapeuta i la d'un acompanyant espiritual. 
A Las Batuecas tot plegat ha funcionat molt bé: el grup, una vintena de persones, tot i parlar ben poc, ens vam sentir ben units (quina qualitat que té el silenci, que sempre aconsegueix aquesta sensació d'unitat en la diversitat!). L'únic trencament del silenci es produïa cada dia a l'hora de l'Eucaristia, on, la veritat, rèiem bastant. Total que estem una mica enyorats i descol·locats. A mi m'està costant reprendre el ritme de la meditació i d'alguna manera resituar tot el que vaig treballar. 
Pablo d'Ors ha estat un excel·lent acompanyant, generós, atent i disposat a escoltar tots els meus dubtes i objeccions, que són multitud. Acostumada com a estic a l'ACO, on Déu apareix a la vida, entre la gent, en l'acció; o al CPL, sempre entre rituals i salms, la veritat és que la pregària in-mediata, o sigui sense mediació, directa al "jefe", se'm fa estranya. He de dir que m'agrada molt la seva visió dels evangelis des de la contemplació, tot i que penso que els evangelis són com una infinita nina russa, plena de lectures dinàmiques i canviants. 
Us recomano molt el lloc. De fet hi vaig passar fa uns quants anys amb en Josep. Una porta tancada enmig del no res, amb uns versos de sant Joan de la Creu, que ni fets a mida. El monestir de San José només es pot visitar si s'hi fa alguna estada, no és per a turistes. Queda allunyat de qualsevol camí (quatre hores en cotxe des de Madrid), i és en un entorn natural fantàstic: boscos, bèsties de tota mena, un riu claríssim.... El monestir  conté un conjunt d'ermites a disposició de qui vulgui passar una temporada en solitud. Hi ha un únic monjo, carmelita descalç, el pare Ramon, que, en la poquíssima relació que va tenir amb nosaltres, em va semblar ben suggerent. 
En fi, si mai en teniu ocasió, no us ho deixeu perdre: ni Jalics, ni las Batuecas, ni Pablo d'Ors, ni els Amics del Desert. Ni el silenci, off course.

dimarts, 19 de juliol de 2016

Capellans de curt recorregut

Una mirada superficial a alguns capellans que acaben de ser ordenats porta als vells (i velles) progres a comentar que són una colla de carques, senzillament perquè els veiem celebrar envoltats de randes  i anar pel món amb un collet que a la nostra joventut ens semblava (i a alguns ens continua semblant) un signe de clericalisme i de volguda i esporuguida distància amb la gent. Una mena de mira’m i no em toquis que no és traducció, en aquest cas, del Noli me tangere.
Fins aquí pur prejudici. Conec gent que va amb collet i és un molt bon capellà. No acabo d’entendre per què se’l posen, però entenc que la pressió dels bisbats i seminaris és forta. He vist com un capellà d’aquí que anava a fer un casament fora de Catalunya es posava un collet per no tenir problemes al poble on anava, mentre que el capellà d’allà feia exactament el mateix per no escandalitzar els qui venien de fora. Total dos collets que van desaparèixer així que es va establir la confiança.
El problema arriba quan escoltes el que et diuen els amics que són capellans. Alguns professors del seminari estan perplexos perquè els seus alumnes s’escandalitzen quan els expliquen com es van formar els evangelis, quina ha estat l’evolució de la litúrgia, quina és l’aportació que han anat fent els Pares de l’Església. Entenen els evangelis de forma literal, entenen la litúrgia com una successió de rúbriques que cal seguir de forma untuosament mecànica. L’arquebisbe Piero Marini, en una conferència en el IV Congrés de Litúrgia de Montserrat, comentava que hi havia qui confonia la litúrgia amb la màgia. Alguns seminaristes arriben a denunciar els seus professors perquè diuen que amb les seves expressions atempten contra la seva fe, una fe que sembla, doncs, ben feble. Que no resisteix el contrast (o l’aportació) de la història, de la raó, de la teologia i que, davant del dubte, es bloqueja.
També la seva devoció personal els fa arraconar la Litúrgia de les Hores en favor del rés del rosari. Resar el rosari no està pas malament, però la Litúrgia de les Hores és la pregària de tota l’Església, que, com diu un monjo amic, permet “rosegar” i “rumiar” els salms una i altra vegada. Uns salms que són expressió no pas d’una pietat bleda o ensucrada, sinó de totes les tensions, contradiccions, dolors, alegries i agraïments de la vida de tota persona, creient o no, i d’una presència de Déu a la vida.
D’altres capellans expliquen la dificultat d’alguns seminaristes d’entendre la dinàmica parroquial. Alguns provenen de comunitats tancades i no de parròquies “normals”. D’entrada arriben amb el convenciment que els capellans, tot i la retòrica de ser servidors, no estan obligats a donar explicacions ni a seguir les orientacions que es vagin donant en els consells parroquials o els diversos grups. Per tant, fan la pastoral que els sembla oportuna, al marge de recomanacions de la parròquia, del seu rector i fins i tot del bisbe. Si els joves de la seva parròquia no els agraden, es munten un grup fora, per tant els joves deixen de rebre una atenció pastoral. Això passa també amb els esplais. No van a les colònies i a alguns –com expressava una professora del seminari– els sembla un disbarat dir una missa sota un pi, per més que fins i tot els rituals del missal preveuen aquesta opció. La pastoral que es basa sobretot en la vida (la de l’acció catòlica, per exemple) els sembla descreguda i una pèrdua de temps. Només es dediquen al seu ramat (un ramat triadet). Per tant això de l’Església en sortida o de l’evangelització els queda ben lluny.
Una pastoral insana per tancada, i esporuguida, que potencia els privilegis clericals, no és una qüestió individual, sinó que respon a uns seminaris que convindria renovar. Algú em comentava –em costa de creure– que el Seminari de Barcelona havia refusat ser la seu de l’estrena del documental de Tv3 “Els santuaris de l’antifranquisme”. Deu ser perquè les monges i capellans que hi surten, que van defensar els drets humans i que es van arriscar contra la dictadura, no els semblen exemplars. Un seminari així fa més por que goig, tot i que alguns molt bons seminaristes hi van fent camí malgrat les circumstàncies i gairebé contracorrent.
(Publicat a L'Agulla núm. 97)

dissabte, 9 de juliol de 2016

La paràbola de l'apallissat

Dels molts comentaris que he escoltat la paràbola dita del "bon samarità", n’hi ha un que m’ha cridat especialment l’atenció: tendim a identificar-nos amb els qui fan el camí de Jerusalem a Jericó, i en qualsevol cas veiem clar que en el samarità actua Crist, fent realitat la misericòrdia de Déu. Però el rostre de l’apallissat també és el rostre de Crist. Eduard Sala, cap d’Acció Social de Càritas, ho feia notar arran de la icona de la Misecòrdia de Taizé, on el ferit vesteix amb els mateixos colors que el Crist, que també comparteix una altra tonalitat amb el samarità. L’apallissat adquireix així un gran protagonisme. De fet sospito que aquests mesos en què parlem tant de les obres de misericòrdia, tendim a fixar-nos més en la nostra pròpia acció i responsabilitat (o sigui en nosaltres, en definitiva), que no pas en els més vulnerables, els apallissats que ens envolten. I si no parem atenció a veure’ls, difícilment podrem actuar. No deixa de resultar curiós, perquè tots nosaltres, en un moment o altre de la vida, som igual de vulnerables.
Posar l’apallissat com a protagonista dins la celebració litúrgica em fa pensar en quina és la litúrgia dels pobres, o de les perifèries. No se’n parla gaire, però crec que donaria molt de si. En primer lloc, per preguntar-nos si els més pobres participen de les nostres celebracions. Com molt bé subratlla Oriol Xirinachs en un llibre que acaba de publicar el CPL (Tornem Jesús als pobres), als pobres i marginats els oferim de tot... menys compartir la nostra fe. Per tant si no hi són ens hauríem de qüestionar moltes coses. En segon lloc, perquè crec que estaria bé recollir sense obsessions puristes quines són les bones pràctiques litúrgiques més habituals i adequades perquè tothom, siguin quines siguin les seves circumstàncies, se senti acollit a les nostres comunitats, encara que contradiguin determinades rúbriques. Fa la sensació que hi ha dues litúrgies en paral·lel:  l’oficial, amb tendència a ser aplicada tenint més en compte l’abstracció del ritual que les circumstàncies de la comunitat, i la més habitual, flexible però gairebé clandestina, perquè sovint és vista més com una anomalia que cal corregir que com a una encarnació de l’esperit litúrgic en una comunitat viva i dinàmica.  A casa tenim una persona amb una discapacitat. Hi va haver una temporada que anava a missa amb la seva guitarra i prenia part del cor parroquial. M’imagino que hi afegia un munt de dissonàncies i que d’alguna forma “espatllava” la bona feina dels altres, que sonaven molt pitjor amb ell que sense ell. Però jo crec que eren unes dissonàncies molt evangèliques... De la mateixa manera que també a la parròquia, a l’hora de la pau, es produeix un guirigall notable, amb la visita de molta gent al racó on es posen les cadires de rodes. Un abús, diuen a Roma, però que et fa sentir molt estimat quan ets tu que hi vas, en cadira de rodes, com no fa gaire he tingut ocasió de comprovar.

El crucificat i ressuscitat és el centre de la nostra assemblea cristiana, i amb ell tots els ferits i apallissats del món, que s’hi haurien de trobar bé, encara que això comportés algunes distorsions litúrgiques. Si de debò som Església “en sortida”, si de debò anem a les perifèries existencials, si de debò anem convertint-nos, per diverses circumstàncies, en Església empobrida, tot plegat hauria de tenir repercussió en una litúrgia que al cap i a la fi és ressò de la Bona Notícia per als pobres.
(publicat a Catalunya Cristiana)

dimecres, 29 de juny de 2016

Rublev, Bach, el desert

Trobada, ahir, dels Amics del Desert amb Pablo d’Ors. La veritat és que no m’esperava pas que fes cap xerrada i no vaig preveure cap forma de prendre nota de res i ara em sap greu. L’escoltava amb la sensació de collir aigua amb un cistell de vímet. Em va impactar què va dir... però em costa recordar-ho. Només em vénen al cap fragments esfilagarsats. Deu ser perquè les emocions poden (cosa que mai no m’entusiasma), o perquè em va quedant memòria de peix.
La meditació com a camí d’acceptació de la fragilitat, més que no pas com a camí d’enfortiment o d’èxit. M’agrada el plantejament. El buit i la pobresa per obrir-se als altres i per escoltar-los. La compassió com a finalitat última. La Trinitat com a unitat en la diversitat (a diferència d’altres tradicions de meditació que dissolen el jo en la unitat), amb aquesta definició laica que trobo molt encertada: font, camí, energia. La tradició cristiana com a patrimoni universal molt devaluat a casa nostra, però enyorat, ni que sigui inconscientment, per molta gent. La religiositat, com a gratuïtat total, en contrast amb la màgia que persegueix un benefici. El cos i el gest com a expressió de l’intangible. L’Eucaristia com a centre de la tradició catòlica; la Paraula com a centre de la protestant. L’Evangeli en perpetu moviment, parlant a cadascú segons el moment que viu, per damunt del tecnicisme exegètic. Els innombrables calzes que es poden comptar, com una nina russa, a la Trinitat de Rublev.
De vegades tinc els meus dubtes que tot plegat encaixi amb l’ACO o amb la tasca social. Ahir em va semblar que harmonitzaven molt bé. Fins i tot enmig de les desfetes electorals. Som fràgils també col·lectivament.

Vaig pensar també en la Missa en si menor de Bach, que vaig escoltar fa molt pocs dies, i que fa dialogar el pare i el fill amb els oboès d’amore o que presenta la Trinitat amb tots els tresos possibles: ritme ternari, tresets, tercets... Perpètua dansa, impuls i moviment. L’oïda i el ritme al servei del que és inefable amb la majestuositat de Bach, que és matemàtica pura.
Costa d'explicar. Potser no cal.

diumenge, 19 de juny de 2016

Examen de consciència

Avui ens hem trobat el grup de revisió de vida, en una trobada llarga i relaxada. Hem estat treballant el tema del perdó, des de dos punts de vista complementaris: un mena d'examen de consciència, pensat a partir de la prioritat de l'ACO d'enguany (Passem de la indignació a l'acció alliberadora) i una estona de meditació-pregària pensant en aquelles persones amb qui ens costa conviure, bé perquè ens facin mal, bé perquè el fem nosaltres. Ens hi hem aproximat, doncs, a partir del treball més reflexiu, que és l'habitual en nosaltres, i a partir de l'emoció, o de la pregària, que és una bona manera d'apropar-se a allò que amb el pensament, l'acció o la voluntat no sabem o no podem canviar.
Donar voltes a tot plegat ens ha fet pensar en diverses qüestions:
- A mesura que ens fem grans tendim a reduir el nostre món; també ens costa més començar coses noves, en terrenys que no ens resulten còmodes, tot i que les coses de Déu solen fer-nos feliços.
- L'experiència de perdó (de perdonar i sobretot de ser perdonats) és experiència d'unitat, de comunió, d'integritat, d'alliberament.
- La consciència de pecat i de perdó és en el fons experiència de ser estimat, encara que no avancis gaire.
- A mi sempre em fereix que em vegin com sóc... però potser sí que perdre la reputació i acceptar-te i que t'acceptin com ets és un gran alliberament.
- Tractem Déu com tractem els altres.
- A mesura que ens fem grans, anem veient matisacions, complexitats... que cal passar pel cor i per la pregària. Com la nostra impotència o el sentiment que de vegades fem coses només per sentir-nos bé o per tapar aquest dolor del món que no sabem com assumir.
- Les celebracions comunitàries de la penitència són celebracions festives, on el que celebrem és que, malgrat els nostres desastres, Déu ens estima...
A l'Eucaristia hem llegit el Gènesi (Gn 4,1-6) i m'he adonat d'algunes coses interessants respecte a Caín: Malgrat el seu crim, Déu es nega a matar-lo (bon al·legat contra la pena de mort); és enviat a l'orient de l'Edén, o sigui de nou al lloc on tot comença, d'alguna manera torna a l'origen... I una altra reflexió un pèl més prosaïca: l'orient de l'Edén, és el lloc d'en James Dean (he, he).

Us deixo amb el nostre examen de consciència...

Som pecadors?

Som, bàsicament, relació amb les persones que ens envolten: la família, els amics, els veïns, els companys de feina, i la gran fraternitat del món. És en aquesta relació on es juga el nucli de la nostra persona i de la nostra fe: la confiança i l’estimació, sempre concretes, sempre amb rostre humà.
En el context de l’actual crisi econòmica, de la desigualtat social creixent, de la destrucció de l’Estat del Benestar, de l’auge de la guerra i de les crisis migratòries i de refugiats, com reaccionem?
-         ¿Em preocupo del bé i de la prosperitat de la comunitat humana, de la qual formo part, o bé porto una vida centrada en mi mateix? ¿Penso que el progrés en la justícia, en la igualtat, en la superació de les diferències econòmiques i socials, forma part del missatge cristià? ¿Com m’afecta a mi? ¿Quines respostes dono? ¿Afecta el meu temps, la meva atenció, la meva economia?
-         ¿He viscut alguna injustícia? ¿Com he reaccionat? ¿Defenso els oprimits del meu entorn?  ¿Ajudo els qui s’ho passen malament? ¿Com és la relació amb els pobres, els dèbils, els immigrats, els malalts, els vells? ¿Em qüestionen alguna cosa? ¿He de fer canvis?
-         ¿Comparteixo la meva fe amb la gent que no és creient? ¿Hem de canviar alguna cosa a la nostra petita comunitat de fe?
-         ¿Participo, segons les meves possibilitats, en la promoció d’una vida més digna per a tothom? ¿Conec les diverses iniciatives i activitats que es fan en aquest sentit, com ara la tasca de les entitats socials, veïnals, polítiques, de Càritas, dels grups d’ajuda fraterna, dels grups al servei del Tercer Món? ¿Hi participo d’alguna manera? ¿Per què?
-         ¿Pago els meus impostos? ¿Compleixo els meus deures cívics? ¿Procuro que es conservin i que no es facin malbé les coses que són d’ús públic? ¿Comparteixo els meus béns?
-         ¿Em preocupo per la protecció de la natura i del medi ambient?¿Sóc un consumidor compulsiu? ¿Malbarato l’aigua o l’energia? ¿Reciclo convenientment? ¿Utilitzo el transport públic?
-         ¿Com visc la impotència que tot plegat genera? ¿Com lliga aquesta impotència amb la meva fe? ¿En faig pregària? ¿Sóc esperançat?

Quina experiència tenim del perdó?
-         De gratuïtat?
-         De llum?
-         De veritat?
-         Regeneradora?
-         De comunió?
-         D’estupor?