Mamullant...

Avui aquest bloc fa quatre anys. Els que l'heu anat seguint, heu pogut constatar com la preocupació per la Festa Major de Viladecans s'ha anat convertint en el treball de diverses entitats per assolir un signe identitari de la ciutat que sigui compartit per tothom i que promogui la convivència i la participació ciutadana. Tot just fa tres anys ens hi posàvem. Doncs aquí teniu una mostra de com va anar tot plegat a la darrera Festa Major. Traspua alegria i ganes. A mi, això de la festa cada cop em sembla més important, sobretot en temps de crisi. Doncs, apa. Confio que us agradarà.

Laïcitat i carnaval

Al taller d'en Jordi aquest any per Carnaval es disfressen de monges i capellans, la qual cosa ha donat peu avui a una interessant conversa familiar sobre els atributs (externs, no penseu malament) dels capellans, perquè se'ls pogués reconèixer amb facilitat. Jo li deia a en Jordi si recordava en què es diferenciava externament son germà quan feia de capellà. I em deia, tot sorprès, que en res, però que ara parlàvem de temps antics.

Una conversa sense més, però que m'ha fet pensar. És que en general veig que els centres públics es resisteixen a fer pessebres per allò de no entrar en el tema religiós (la veritat és que no sé si això s'ha arribat a plantejar mai en el taller d'en Jordi), però no els costa gens d'entrar-hi quan es tracta d'escarnir, ni que sigui sense gens de malícia com és el cas, el clero. En el context  d'en Jordi, a mi de fet m'agradaria que si es planteja una disfressa d'aquesta mena, la tria anés acompanyada d'algunes explicacions sobre el tema: què és una monja, què és un capellà. De fet, jo penso que explicar el fet religiós, ni que sigui amb una certa distància, és parar atenció a una dimensió important de la persona. I la persona inclou també la persona amb discapacitat.
Per fer un pessebre cal una aproximació al fet cristià, que implica un cert reconeixement o valoració positiva, per disfressar-se de monja només fa falta la distància, i per això és més fàcil. Però em sembla una falsa objectivitat.

No sé, la parròquia sempre ha acollit bé en Jordi, el qual té una relació amb l'Església tipus Guadiana, apareix i desapareix, però quan hi va, s'hi troba bé. Em sembla que vitalment té interioritzat el fet religiós en positiu. Aquesta percepció, que probablement ell no sap formular, no m'agradaria que es veiés enterbolida per una colla de tòpics exercits des de la superficialitat.

De tota manera, he de dir que la mateixa Església sovint provoca aquesta mena d'afany per disfressar-se de cosa rara. Fa un parell d'anys, a Roma, per Setmana Santa, vam poder contemplar tota mena d'hàbits estrafalaris, i un cert exhibicionisme de capellans amb sotana i capa que resultaven, com a mínim, pintorescos. No sé si és la nova o la vella evangelització, però la reacció que a mi em causaven (i em penso que no dec ser l'única) era la d'arrencar a córrer. Tenim carnaval per anys, perquè com diuen en castellà, s'ajunten "el hambre y las ganas de comer", és a dir, l'anticlericalisme més tòpic, i el clericalisme més tronat.

El Baix Llobregat, Abocador Nacional de Catalunya?

Sort que el nostre govern és nacionalista (se suposa que s’estima Catalunya, si més no sobre el paper) i majoritàriament de missa (almenys de valors conservadors). Altrament, no sé amb què més ens tocaria carregar al Baix Llobregat. La perspectiva que tres de les poblacions (Abrera, Gavà, El Prat –Viladecans queda just al mig de totes dues poblacions-) d’aquesta comarca estiguin “nominades” per al macroprojecte de l’Eurovegas senzillament m’indigna. No puc estar més d’acord amb l’expressió que surt avui al Periódico, de l’alcalde del Prat: “El nostre model de ciutat no té res a veure amb un projecte vinculat al joc, les drogues i la prostitució”. Ja ha costat prou impedir que el Barça col·loqués a tocar de la zona protegida del Delta una mena de parc temàtic, que no va ser aprovat per la Generalitat. I també ha costat, i molt, tancar els “Afters” de Viladecans, que es van fer famosos el dia que els va arribar una partida de droga en mal estat i que va disparar l’atenció hospitalària a la zona. Perquè els dies en què les partides de droga estaven en bones condicions, n’hi havia prou a veure la gent vomitant o absolutament zombie els dissabtes i diumenges al matí. Però, ai, la llibertat individual i el guany econòmic són valors sagrats en la nostra societat. En aquest país, invoquem Sant Jordi i donem llonguets al drac.
El delta del Llobregat té molts atractius turístics, tot i el seu desordre urbanístic i el deterioriament d'algunes zones rurals que malden per sobreviure: és a prop de Barcelona, a tocar de l'aeroport, i té platges. A més, des de fa alguns anys les zones del delta s'han intentat preservar dels depredadors econòmics que sempre l'han festejat.

Em pregunto si les poblacions afectades i el seu entorn (la comarca) hi tenen res a dir davant d’un projecte que pot capgirar i molt la qualitat de vida de la zona, o si el nostre benvolgut, estimat i mai prou apreciat govern, ens pren per una mena d’abocador, on no n’hi ha prou a ser una comarca amb greus problemes econòmics que ara ens hem de convertir en una mena de prostíbul a l’engròs (de cotització alta, això sí). Ja va impedir en el seu moment CiU que els vots polítics de la zona metropolitana tinguessin una mica més de valor, evitant que tirés endavant una modificació de la llei electoral. No li devem caure bé. Ni ganes. Mercè Solé

Ens separem

Els fins ara autors del Mosquit i el Camell el dia del seu casament, notablement més joves...

Sí, el mosquit i el camell se separen (virtualment). I és que, en vista que jo he anat acaparant cada cop més aquest blog, en Josep s'ha animat a començar-ne un de nou. No som independentistes, però creiem en la independència matrimonial, si més no literàriament parlant. Hem pensat en diverses possibilitats: fer el blog del mosquit i fer el del camell. Però teníem un problema d'identitat. Qui és el mosquit? qui el camell? I és que parelles com aquesta, tan ben avingudes, fan de mal separar. Per tant, aquest blog perd la meitat de la seva autoria, però es queda amb totes dues bèsties.

El blog d'en Josep, que tot just fa cinc minuts que ha començat a caminar, passa a dir-se "El diari de Josep Lligadas". És, sens dubte, més ensopit. Però té el to seriós que convé al seu autor. 

En fi, tots dos blogs queden enllaçats. Ens llegirem mútuament. I ens posarem comentaris l'un a l'altra i a l'inrevés. I ens els comentarem mentre estenem la roba o rentem els plats. Tot un privilegi. Vosaltres, però, tindreu el doble de feina!

Quis talia fando temperet a lacrimis?

Plaute

Plorar mentre s'expliquen històries d'herois és una cosa que m'encanta. Sempre m'ha atret molt més l'èpica que no pas la lírica. I en aquest sentit, Homer, Virgili o, fins i tot Vargas Llosa (La guerra del fin del mundo) m'han fet passar bones estones. Les guerres de més a prop en el temps o en l'espai em fan menys goig, potser perquè hi veig més clarament la violència gratuïta, el dolor, el patiment. O l'engany de les motivacions que porten a enfrontar-se, o els motius sovint inconfessables que hi ha al darrere. Però tot i això em continua agradant aquesta sensació d'enfrontar-se a l'adversitat cara a cara i fins a les darreres conseqüències. Sempre m'admira el valor que cal tenir per enfilar-se a una muralla sabent que el més probable és, o que caiguis o que t'escaldin de viu en viu. Potser té a veure amb la meva pròpia forma d'encarar els conflictes, no pas per l'heroisme de l'acció -que no en gasto- sinó per aquesta mena de tossuderia frontal i apassionada.

M'hi ha fet pensar el llibre que estic llegint i que m'encanta. És un trilogia de Santiago Posteguillo sobre Aníbal i Publi Corneli Escipió, que enganxa i que em fa recuperar les connexions amb el món grec i romà. Em sembla que està prou ben documentat i, prescindint de les errades o inexactituds que hi pugui haver i que jo no sé detectar, em fa reprendre l'interès per un món que ha deixat una forta empremta en la nostra cultura. Posteguillo té la gràcia de fer reviure el senat de Roma com si fos el Congrés dels Diputats. I d'aproximar-te al món de Plaute, de l'hel·lenisme i de la república romana. De fer-te veure l'ús actiu d'aquelles armes que sempre surten a totes les traduccions dels clàssics llatins i que et costa d'imaginar en acció. I de moure't per Roma -una Roma ben diferent, sembla, a la que s'ha conservat- en el moment en què tot just s'iniciava la seva gran expansió. M'ha fet agafar ganes de tornar a llegir Livi (Ab urbe condita) i Plaute. Ho intentaré. Mercè Solé

Incest episcopal

A mi el bisbe de Tarragona em cau bé. Tot i ser de l'Opus sembla assenyat i els feligresos que li conec se senten ben atesos. Però tot té un límit.

L'entrevista que li fan a TV3 m'ha deixat feta caldo. Parla de temes diversos, arran del seu llibre autobiogràfic, i també li pregunten per la violència de gènere. I deixa anar unes quantes declaracions de les que fan mal. Com que els marits són com els fills petits de les dones i així els hem de tractar ("ja m'enteneu, oi?"). Doncs miri, jo no l'entenc. I m'estimo més estar casada amb un adult. I estic farta que els bisbes i molts capellans ens tractin com a idiotes. Treballem moltíssim, a casa i a fora, i majoritàriament el farcell que carreguem és força més feixuc que el dels nostres companys. En el millor dels casos fem el possible, homes i dones, perquè això no sigui així. Però aquesta és una feina que encara avui és contracorrent, perquè la cultura en què hem crescut i aquests estimadíssims valors "familiars" que el bisbe reclama no són gens equitatius. Detesto a més aquest to condescendent.

Per no parlar de la impossibilitat d'ordenar dones. Ell no pot parir, diu, nosaltres no podem ser sacerdots, com si fossin coses semblants o paral·leles. Cap ganes d'apuntar-me al sacerdoci com és ara. Per això no ha de patir. No m'agrada aquesta barreja de sagrament amb poder personal. Però tanta literatura eucarística que gasta un cert pietisme eclesiàstic, per arribar a la conclusió que més val que la gent no tingui missa que no pas que la celebri algú casat o alguna dona! No sé si hi ha vocacions. El que veig és que l'Església amb poder es tapa les orelles. No hi vol veure, no hi vol sentir.

I acaba carregant amb els homosexuals, per arrodonir la jornada.

Amb tot, he de dir que l'arquebisbe em continua caient bé. I és que en el context episcopal continua sent dels assenyats, cosa que diu poc a favor del conjunt. Espero molt poc dels bisbes, però m'agradaria que algun dia algun digués que és bo per a les famílies que els homes s'ocupin de tenir cura de les persones, que comparteixin absolutament les responsabilitats de la llar, que no ens han de cuidar "com a tresors", que diu el bisbe a l'entrevista. Que n'hi ha prou que ens respectin com a persones. I és que confondre el marit amb un fill petit és una mena d'incest. Per episcopal que sigui. Mercè Solé

Discernir des d'una ètica coherent

No fa gaire va morir el Dr. Francesc Abel, jesuïta, ginecòleg, tota una autoritat en matèria de bioètica. Em sento afortunada d'haver tingut ocasió de tractar-lo breument en un parell d'ocasions de la meva vida professional. És de les persones que deixen emprenta.

Una temporada va fer-nos supervisió a la institució on treballàvem. Supervisió de situacions difícils, de casos socials molt cronificats, de decisions gens fàcils que afectaven la vida de persones molt vulnerables. M'agradava com ho feia: ens ajudava a acceptar amb naturalitat que hi ha situacions que no es poden modificar o, millor dit, que nosaltres, amb la nostra intervenció, ja no podem modificar. Ajudava a discernir el mal menor, contribuïa a "desenganxar-nos" dels casos socials (a tothom li ha passat algun dia que s'ha acabat identificant massa amb la persona a qui vol ajudar, aleshores pateixes i no fas avançar, al contrari, però costa d'adonar-se'n i de sortir-ne). Jo em sentia una treballadora social molt petita al seu costat, però era un home senzill i molt respectuós, que hi posava també un punt d'humor.

Un dia, tot dinant, una companya li va preguntar per l'eutanàsia. Va respondre que, si el que ens feia por era el patiment, avui, amb els mitjans actuals, ja no hi ha motius per patir innecessàriament. Al cap de poc temps una amiga amb la mare amb una greu malaltia degenerativa explicava com patia perquè la forçaven a menjar amb sonda. El patiment era físic i era psíquic. El Dr. Abel ho va saber, i va fer una visita a domicili, i va oferir alternatives que, em consta, van funcionar. Ens va impactar que una patum com ell s'avingués, no a fer una recomanació genèrica per telèfon, sinó a acostar-se a qui patia.

I finalment, vaig demanar-li assessorament per crear un comitè d'ètica a la institució on treballava. Va ser acollidor i eficaç. La llàstima és que finalment la direcció de la institució es va negar en rodó a fer aquest comitè. Immediatament després vaig començar a tenir inacabables problemes laborals que em van fer aparcar la importància de l'ètica per la urgència d'un possible acomiadament. I amb tot plegat no sé si vaig arribar a expressar mai al Dr. Abel el meu agraïment. Però ara ho faig. Moltes gràcies, a ell i al seu equip... Mercè

Nit de Reis

Ahir, sortida a la cavalcada de Viladecans amb el Mamut. Petita polèmica prèvia per decidir si sortia o no. Algú hi veia un acte religiós (ja són ganes de veure-l'hi, la veritat!). D'altres no creuen que calgui barrejar la cavalcada amb la cultura popular. Però a mi m'agrada molt i també em sembla cultura popular, i a més enguany el rei Melcior tenia una forta retirada al cap de colla del mamut. És una bona manera d'exhibir la nostra bèstia, que enguany anava ben carregada de paquets. I la veritat és que la cavalcada, ni que sigui modesta com és la de Viladecans, és una passada només per veure les cares dels petits.

Enguany a més vam convidar especialment els nois i noies de Caviga i d'Asdivi, amb discapacitat psíquica, a venir amb la colla i vam comptar amb tres disfresses de patge. Hauríeu d'haver vist en Jordi, el Canillas i el Fede com anaven de satisfets! Si el mamut serveix per això, per fer que uns nois alguns dels quals manifesten externament una considerable discapacitat,siguin protagonistes, s'exhibeixin com a missatgers dels reis al costat d'allò que la canalla valora més i facin perfectament una feina que poden fer, doncs ja ha valgut la pena l'esforç de coordinar, entre tots, l'invent.

També vaig constar que la cavalcada potser continua sent l'acte popular més participatiu i que hi van nens i nenes de tots els colors, de totes les confessions, de totes les tradicions, acompanyats dels seus pares. I que el somriure de felicitat i les ganes d'endur-se uns quants caramels són comunes. Bona diada de Reis!

Vels, collets...i tolerància

Com és costum, el darrer dissabte abans de Nadal, l'ACO de Mataró es troba a Vespres a les Tereses, o sigui al monestir de les carmelites de Mataró. És una tradició que es remunta a l'època de la JOBAC, fa uns  vint-i-cinc anys. De vegades és senzillament una trobada informal i els qui ens apleguem ens saludem afectuosament i potser anem a prendre alguna cosa en acabar. Sovint és una trobada amb un afegitó d'algun tema "seriós" i una mica de cava i torrons. Enguany l'Albert Dresaire, bon pessebrista, va demanar a la germana Carmel que ens expliqués el seu pessebre, artesanal, que és digne de veure's i de què ja us he parlat alguna vegada.

Però jo us volia comentar una cosa que va sortir a l'hora del cava. Les carmelites van amb hàbit i vel. Una cosa discreta... però sempre xocant per a la gent "normal". Vist des de fora, he de dir que a mi els uniformes i els hàbits no m'agraden gaire (i els collets "espantaputes", i perdoneu el masclisme de l'expressió, els detesto). Sobre els collets hi he pensat sovint, però sobre els hàbits, la veritat, no gaire. El porten moltes dones cabals, suposo que per a elles té sentit. I per a elles, al contrari que per a molts capellans, no és pas fer mèrits o carrera portar-los. Doncs bé, les monges ens van explicar que cada dia més és un perill posar-se'l pel carrer. Reben tota mena d'insults i obscenitats i alguna vegada l'agressivitat s'ha mostrat més perillosa, com algun intent d'acorralament i assetjament amb cotxes.

Els estereotips sobre monges són cruels. Sovint provocats per un sector eclesial i les seves obsessions "virginals" i masclistes, que són lluny del sentit de la vida monàstica, i mantinguts per la ignorància general sobre el tema. Però avui dia -de fet, mai- no té cap justificació que s'escarneixi ningú per la forma com va vestit. Hi ha molta superficialitat, i molta agressivitat. Paguen les dones -sempre les dones- amb vel, tant si són de cultura magribina com si són monges. Però queda clar que ficar-se amb elles sempre és barat. No ho és tant ficar-se amb els monsenyors, però aquests quan van vestits de randes solen anar ben acompanyats.

De tota manera, estic disposada a defensar fins i tot els del collet i les randes, que ja és dir. Com a cristiana, em sembla que el seu missatge és poc evangèlic, però com a ciutadana em sembla que poden anar com els doni la gana. O és que la tolerància només funciona amb els sectors fashion?

L'anticlericalisme tronat i decadent continua vigent i a algú li deu fer gràcia. A mi em sembla una forma de feixisme. I si no, llegiu la pintada que hi ha a la façana de la basílica de Santa Maria de Mataró: l'única església que il·lumina és la que crema! Mercè

Nadal, amb Foix

És un desig que enguany costa de pronunciar, perquè sembla que anem enrere com els crancs i perquè veiem trontollar coses que fins ara semblaven inamovibles, coses greus que faran patir els més vulnerables. Però el Nadal és justament això: celebrar que des de la petitesa es poden transformar absolutament les coses. Més que mai, doncs, que passeu bones festes i que aconseguim viure d'acord amb allò que proclamem. Aquesta és la nostra felicitació d'enguany, i si cliqueu aquí, podreu sentir el poema recitat pel mateix  J.V. Foix. En Josep M., un bon amic que jo crec que ho sap tot de tot, ens l'ha fet arribar.

Graneros y pesebres

Ja ha arribat: la felicitació nadalenca de la Dolores Aleixandre, que m'agrada compartir amb tots vosaltres.

Vivimos atemorizados por los mercados, esa especie de ogro corporativo y siniestro al que hay que tener contento aunque nos esté asfixiando y triturando. Giramos en torno a sus estados de ánimo y al punto de la mañana ya estamos pensando: ¿cómo se habrá despertado? ¿estará irritado y nos pegará un zarpazo? ¿qué podemos hacer para que no frunza el ceño?  Bramamos contra él y lo colmamos de vituperios sin darnos cuenta de que, en el fondo, nos está prestando el servicio impagable de que como “el malo” es él con su codicia insaciable y su carencia absoluta de ética, no necesitamos mirarnos al espejo y preguntarnos: “Espejito, espejito ¿no me estará contaminado  a mí el estilo mercado, aunque sea en talla junior?”

En una de sus parábolas, cargada de cierto humor negro,  Jesús cuenta la historia de un hombre que tuvo una gran cosecha (o se apañó un retiro millonario) y se puso a echar cálculos: “¿Qué puedo hacer? Ya sé lo que voy a hacer: derribaré mis graneros y construiré otros mayores para meter mi trigo y mis posesiones (o conseguiré un ERE)  y después me diré: Querido, tienes bienes acumulados para muchos años; descansa, come, bebe y disfruta ( y búscate un paraíso fiscal…). Pero Dios le dijo: ¡Necio!, esta noche te reclamarán la vida (estás al borde del infarto…). Lo que has guardado ¿para quién será? (se lo va a llevar Hacienda…)” (Lc 12,16-21). Es curioso que el reproche merecido no sea de índole moral sino intelectual: más que como un sinvergüenza aparece sencillamente como un imbécil.

Aquellos graneros son el símbolo de ese modo de vivir que tan bien conocemos: hay que defender “el grano” de lo que poseemos de cualquier tipo que sea  y, para eso,  hay que levantar muros protectores que lo pongan a salvo. Si no estamos con cien ojos, nos comportaremos como clones del personaje de la parábola y su modelo granero: “Ya sé lo que hacer” , repetimos como él,  “blindaré los accesos a “mi grano”, que ya está bien de tanta solidaridad;  protegeré mi sensibilidad y cambiaré de canal en cuanto empiecen esos documentales espantosos de niños famélicos;  buscaré los informativos que refuercen mis convicciones: “a los que piden en las calles los ponía yo a asfaltar carreteras”, “los parados que espabilen”, “los inmigrantes, que se vuelvan”…

Pero, aunque  estamos para pocos villancicos y bombillitas de colores, llega la Navidad con su modelo pesebre: sin puertas,  sin alarmas, sin defensas, abierto a  cualquiera que quiera acercarse y llevarse  ese “grano” que descansa sobre él.  Es la otra manera de vivir inaugurada por Jesús que intenta seducirnos con su estilo alternativo. Hay que reconocer que él llevaba ventaja porque  nacer en un establo en vez de en una casa como Dios manda, lo marcó para siempre y con poco remedio. Y es que como te descuides en la elección de relaciones y se te arrimen peones agropecuarios no cualificados, ya no te vas a quitar nunca de encima a esa gente: te rodearán, te empujarán y te incordiarán a todas horas: “Tengo a mi hijo endemoniado con el paro”. “No tienen vino ni papeles tampoco”. “No soy digno de que entres en mi casa, que tengo alquiladas todas las habitaciones para pagar la hipoteca”. “Señor, que vea cómo llegar a fin de mes”;  “Aumenta mi fe que todos mis amigos son de los “indignados” y no entienden que yo sea creyente”…  Y detrás de todo eso, un deseo desvalido y acuciante: si rozaras mi vida, si me hablaras, si te sintiera cerca, si me dijeras por qué vale la pena vivir…

Y él ahí, entonces y ahora, tan a la intemperie como en Belén, tan expuesto como un pan que se parte. Acogiendo todos los gritos y todas las lágrimas de un gentío abatido y derrotado: “Ánimo, no tengas miedo, yo no te condeno, vente conmigo,  tus pecados te son perdonados, levántate, sal fuera, vete en paz.  Mi vida es para vosotros: tomad, comed…”

No sabemos ser como él, pero si su existencia nos sigue deslumbrando, podemos dejarnos caer esa noche por las afueras de Belén, contemplar un rato el pesebre y repetirnos de nuevo la pregunta: “¿Qué puedo hacer?”

Quizá la respuesta no nos resulte cómoda ni placentera, pero es de las que llegan al corazón y lo desbordan con esa alegría que nadie puede arrebatarnos.

(Dolores Aleixandre ALANDAR Diciembre 2011)

El PSUC i sant Joan Crisòstom

Va ser un cartell i un eslògan dels que queden gravats. Diu la recordada frase: “Mis manos: mi capital. Mi partido: PSUC”. Doncs mireu ara aquest altre text: “El que per als rics són les seves cases, els seus camps i les altres fonts d’ingressos, ho és per als pobres el seu propi cos. Totes les seves fonts d’ingressos són les seves mans; no en tenen cap més”. Que de qui és? De sant Joan Crisòstom, bisbe de Constantinoble, mort l’any 407. Ves per on. (Josep Lligadas)

Rossets i blanquets

No fa gaire va ser el meu aniversari i, arran de les recents gestions administratives que hem fet a casa vaig rebre un regalet amb una certa conya: un exemplar de la revista "Ser padres". Com que jo sóc una persona seriosa i formal, que vol estar al dia de les seves obligacions, encara que la nostra criatura ja tingui 46 anys, m'he llegit la revista. 

I m'he quedat parada. En primer lloc, pel nom. Es diu "Ser padres" però potser hauria de dir "Ser madres", perquè tota la funció de tenir cura dels infants la revista la col·loca gairebé exclusivament a les dones. Els pares reforcen: "Después de un día cuidando al bebé, mamá está agotada. Es el momento de que papá tome en brazos al niño y le calme". Només faltaria. Però jo conec pares que, per sort, s'ocupen molt més dels seus fills, encara que siguin nadons, que no pas aquests de paper couché.

I en segon lloc, he descobert que gairebé tots els nens que surten a la revista, tots preciosos, són "rossets i blanquets", ulls blaus per golejada, encara que en permeten algun amb fulls foscos, però de pell ben blanca. És una forma subtil de discriminació, aquesta. Avui, els nostres nadons són multicolors. I tots són bufons (o no ho són, també hi ha nens lletgets, que en això no són diferents de la resta des mortals). Passa el mateix si poseu la paraula "bebé" al google.
És una pena que es desaprofiti una forma de desvetllar tendresa cap a les noves realitats i és una pena que no es reforci una mica més la coresponsabilitat masculina en la paternitat.

Per cert, he descobert que una de les col·laboradores és sor Lucia Caram. Òstres! Mercè Solé

Una deessa que exigeix sacrificis humans

En D. és el marit d'una amiga. Viu a Barcelona i treballa en una fàbrica d'un poble del Baix Llobregat. No té cotxe. Per arribar a l'hora -comença a les 6 del matí- es lleva a les tres. Agafa metro, tren i bus. Les gairebé tres hores de trajecte les necessita també a la tornada si no és que algú l'acompanya un tros en cotxe. Per aconseguir aquesta feina ha fet tots els tests de rigor inclòs el curset on line de prevenció de riscos laborals. i va ser escollit entre diversos candidats per una empresa de selecció de personal. La seva pell és molt fosca i per aquest motiu ha costat que alguns companys -no pas tots encara- li dirigeixin la paraula. Com si hagués robat la feina a algú. Fa les feines que no vol ningú i no sembla que l'encarregat estigui disposat  a facilitar-li un aprenentatge que podria afavorir la seva promoció o, senzillament, la seva permanència en el lloc.

En aquest context em sap greu que polítics, editors i analistes es dediquin a recordar-nos com en som de mandrosos, poc motivats i poc esforçats els treballadors en comparació a Alemanya. La deessa economia exigeix reorganitzar calendaris, endurir condicions de treball, reduir el transport públic, limitar l'accés dels immigrants als permisos de treball, enviar molta gent a l'atur. Ser bons ciutadans no consisteix a ser generosos, solidaris i participatius. Consisteix a comprar sempre i a tot arreu, a votar qui li convé, a no qüestionar els preceptes econòmico-consumistes. I la deessa economia decideix que avui ens necessita per treballar a totes hores i en pitjors condicions, i que ja veurem quan i com ens jubilarem, i que demà s'instal·larà en un altre lloc més barat o amb menys exigències mediambientals. Els treballadors som com els kleenex: d'usar i llençar.

Jo crec que potser sí que s'haurien de revisar algunes festes. La Immaculada Concepció m'hi sobra, i el 12 d'octubre. Però no em sembla que els criteris de productivitat siguin els únics a tenir en compte. Sobretot perquè quan l'economia és més especulativa que productiva, no sembla pas que cap poderós hi hagi posat pegues, i així ens va. Potser em ve de la mediterranitat, però a mi m'agrada que les festes arribin desendreçades i cada any d'una manera diferent. M'alegra poder fer pont i no em sento obligada ni a consumir més ni a sortir forçosament. Després de 43 anys de treball (vaig començar als 12) tinc clar que no vull viure per treballar en una empresa, i això que la meva feina m'agrada molt. Potser convindria revisar moltes altres coses en relació a la productivitat: l'organització de les empreses, la competència professional dels qui remenen les cireres, la formació i l'actitud d'alguns treballadors. Però penso oposar resistència a canvis motivats exclusivament per la productivitat, que no tinguin en compte el rerefons cultural, tot i ser conscient que avui deu ser molt difícil posar-nos d'acord sobre celebracions d'origen religiós o patriòtic. Amb tot, em nego a quadricular la meva vida segons la racionalitat econòmica. Mercè Solé

Reset

Fa setmanes per no dir mesos que m'escaquejo dels temes polítics. Amago el cap sota l'ala: no llegeixo diaris ni miro els telenotícies (els serials, sí). Em fa mal de debò la política de retallades, em fa ràbia i tot plegat em desvetlla molta agressivitat. No puc evitar de sentir-me molt menyspreada pels nous governs i estafada per un sistema que ara ens culpabilitza a tots per l'ambició desmesurada i el poc seny d'uns quants que han abusat i molt de la seva situació de privilegi. M'empipa que totes les respostes passin per la tisora i no per combatre el frau fiscal o l'economia submergida. M'irrita que les banderes (catalana o espanyola, tant se val) serveixin per despistar dels temes socials. Començo a estar farta de sentir-me dir "bonista" i "perroflauta". I no acabo de trobar quina és la manera més eficaç de lluitar en contra de la pèrdua de drets de la gent més vulnerable. No participo en les manifestacions, entre d'altres coses perquè l'agenda i la salut no m'ho permeten gaire. O potser perquè per primera vegada a la vida no em semblen gaire útils. El meu sentiment és d'impotència. I m'adono que ho visc amb moltes contradiccions.

Encara d'algunes retallades penso que en pot sortir per exemple una forma més sensata de valorar i d'utilitzar la sanitat pública (malgrat aquests anuncis perversos d'Assistència Sanitària Col·legial, que em semblen un insult a la intel·ligència), però en d'altres casos tinc la sensació que anem enrere com els crancs. Per exemple, quan es redueix el transport públic. Ja costa prou mentalitzar-nos que anar en cotxe privat és pitjor per l'economia del país, per la contaminació, per la capa d'ozò, per la seguretat... com perquè el seu ús quedi justificat perquè desapareix l'alternativa pública. Tot plegat em sembla que en lloc d'anar a les causes dels problemes i intentar construir una societat des d'uns paràmetres diferents als que ens han conduït on som, continuem tossudament reblant els mateixos valors d'individualisme i malbaratament a costelles dels més pobres. Ja tremolo quan toquin la llei de la dependència. I amb tot,  malgrat la duresa de la crisi que vivim aquí, a la major part del món hi ha qui fa molts anys que la viu, i molt pitjor.

En fi, paro de gemegar. En aquest context m'ha tocat preparar tot un treball sobre espiritualitat en la crisi. I aquí he pogut constatar que realment la fe m'ajuda a percebre-ho tot plegat d'una altra manera i francament m'aporta una certa pau. Encara que no me'n surto gaire. Avui sentia a missa allò de "Consoleu, consoleu el meu poble", i m'ha semblat molt adient. Perquè això sí que és qüestió de fe, i perquè en el fons és el que celebrem per Nadal: que malgrat la crisi continua manifestant-se el Regne de Déu. O, dit d'una altra manera, que potser l'opulència no deixa espai a Déu ni a la generositat ni a la solidaritat. Qualitats totes que no ens poden arrabassar i que ens fan més humans.

La clau de tot plegat jo la trobo en la revisió de vida i en fòrmules semblants: intentar contemplar la realitat: a) en la seva complexitat de causes i conseqüències; b) des de la perspectiva dels més febles, que és la perspectiva de l’opció preferencial pels pobres; c) buscant-hi la contemplació del Déu que ens estima, i que segur que hi és; d) sentint-nos implicats en l’acció transformadora que se’n derivi.
Insistint, doncs, en allò que no es veu, que només s'intueix. A mi aquesta manca d'evidència de Déu em recorda allò de l'esbarzer: "Jo sóc el que sóc", que és una presència sense explicació, que no es deixa categoritzar ni tancar en un nom. Doncs bon Advent. Intentaré fer un reset per mirar-me la realitat des de la fe. Per ser més lúcida i més lliure. Mercè Solé

El "incapaz"

Tot llegint aquest article, que us recomano, m'he adonat que ha arribat el dia de les persones amb discapacitat i jo estava despistada. Vol dir que no el celebrem prou o prou intensament. Si més no, les persones que vivim amb altres persones etiquetades oficialment com a discapacitades.

I m'ha vingut al cap un episodi que vaig viure la setmana passada i que si no he comentat abans ha estat per manca de temps.

Doncs resulta que el dia 24 vam anar al jutjat, ben endiumenjats, la família al complet: en Pepito, als seus 88 anys i dues crosses, en Josep, en Jordi i servidora, de comparsa. Anàvem a formalitzar el traspàs de la tutela d'en Jordi, que fins ara tenia el seu pare i que demanàvem que passés a en Josep per la comoditat de no haver d'estar empipant en Pepito cada dos per tres amb qüestions diverses. Comú acord total per part de tots, en Pepito el primer, que opina que a la seva edat bé mereix un cert descans. I comú acord també amb la resta dels germans. Un bon amic, en Josep Maria, ens va fer els tràmits i deu mesos després ens van cridar.

De fet, és tot un espectacle litúrgic, això dels jutjats. Primer la disfressa que s'han de posar els advocats, després el llenguatge i les formes. Jo ja entenc que cal mantenir el ministeri fiscal en aquests casos, justament per protegir els més febles. Però resultava una mica grotesc tot plegat. Van ser amables però distants. Van fer algunes preguntes de pur tràmit, i la fiscal semblava que s'ho prenia amb molt d'interès, però jo penso que si de debò volia protegir en Jordi, no feia pas les preguntes adequades: sobre què opinava la resta de la família en prevenció de possibles conflictes, si en Jordi estava ben atès (sobre això el taller hi podria dir moltes coses), si rebia l'atenció familiar, social, mèdica que necessitava, si tenia o no béns, quins ingressos tenia ell i quins teníem nosaltres... Van preguntar-li, això sí, si se sentia bé vivint amb nosaltres. I, per sort, va dir que sí. Encarcarat, i em va semblar que amb un punt d'ansietat anava dient: "estic molt content". Això sí, la jutgessa i el ministeri fiscal es van entestar a parlar d'en Jordi com si no hi fos present i a dir-li "el incapaz", cosa que a mi em feia mal a les orelles.

En Jordi, però, no es va deixar intimidar gaire. Va agafar el procurador pel seu compte i li va preguntar -i fer repetir- quina era la seva funció. Cosa que jo també em preguntava i no gosava expressar. Aquell dia vam aprendre un parell de cosetes. 

En fi, tots plegats vam viure un dia memorable. A la sortida, en Pepito, amb  un somriure d'orella a orella ens va dir: "Felicitats, ja sou pares". Doncs això. Un nen refetet, però encantador.

El llibre de Nadal

Aquest és un post d'autobombo. De propaganda pura i dura... que m'encanta fer. És que el CPL acaba de publicar un llibre de la sèrie Festa sobre el Nadal. i és made in Josep i servidora. Ell el text, jo el disseny. Bé, de fet la gràcia de les il·lustracions són sobretot els "Giottos" de l'extraordinària capella dels Scrovegni, a Pàdua.

El llibre té la seva història. Fa mesos que en Josep n'havia preparat el text. I jo em vaig encallar amb el disseny. No em sortia res que m'agradés, ni a mi ni a ningú. Però en qualsevol cas és difícil fer un llibre així si no t'agrada el que va sortint. El bloqueig va arribar al punt de decidir ajornar-ne la publicació fins a l'any vinent. Però la pausa de l'estiu va anar bé. Per desbloquejar, però també per fer turisme per Ferrara i Pàdua i deixar-se "tocar" per la quantitat ingent d'art amb què un ensopega gairebé inconscientment a Itàlia. I un dia d'octubre, quan ja estava enllestida la producció de tots els altres llibres del CPL que sortien aquest trimestre, un dia en què jo estava mig desvagada, m'hi vaig tornar a posar i va sortir en dos dies. Aleshores, corredisses per publicar-lo abans de Nadal. Al Giotto hi vaig afegir unes quantes fotografies que per a mi són significatives, encara que probablement no diguin res a la major part de gent, perquè com a fotografies no són especialment rellevants: el pessebre de casa, el pessebre d'en Ramon i la Paqui, els ciris de la professió de la M. Àngels, un ram de núvia amb flors de presseguer, Puiggraciós, Praga, la catedral de Gènova, Ravenna, la Fageda d'en Jordà...

Ha sortit en català i en castellà. Comprén una explicació de què és el Nadal des d'un punt de vista cristià i un petit recull de poemes i cançons nadalenques. De fet, el significat del Nadal cristià jo crec que  convé explicar-ho bé. Les paraules fetes i gastades, el consum massiu, la banalització d'algunes pel·lícules, han acabat convertint el Nadal en una cosa irreconoscible. A còpia de tendresa, el Nadal s'ha anat edulcorant i infantilitzant i convertint en una mena de món Disney on toca ser feliç per decret i on tot es torna enganxifós. Però el Nadal té molt més a veure amb el dolor del món i en la resposta de Déu. Per això m'agrada especialment aquest poema de Salvador Espriu (El caminant i el mur), inclòs en la versió catalana del llibre, i al qual Matilde Salvador va posar música, en una versió que ha trobat bona acollida entre les corals:

Mira com vinc per la nit 

del meu poble, del món, sense cants

ni ja somnis, ben buides les mans:

et porto sols el meu gran crit.

Infant que dorms, no l'has sentit?

Desperta amb mi, guia'm la por

de caminant, aquest dolor

d'un ulls de cec dintre la nit.

En fi, us el recomano. És baratet (8 euros). I a més el gerent ens va prometre que si en veníem un  milió pagava un viatge a Roma a tots els meus companys. El president del CPL, amb més bon cor, ens va abaixar el llistó fins als 10.000. Dades impossibles per a nosaltres. Però potser ho aconseguim... Per això faig aquest post.... Feu el favor de comportar-vos, que per a qualsevol tió, amic invisible, regalet de Nadal o Reis quedareu com uns senyors (o senyores). Bon Advent i bon Nadal, en qualsevol cas!

Mahler, militància musical

Fa dies que no escric. I és que no dono a l'abast... per "bolos" (ja he acabat tot el que tenia pendent: quatre taules rodones, una intervenció breu i una xerrada més intensa), per sopars amb amics (un empatx prenadalenc considerable) i per tasques diverses, algunes força agradables, com recollir el premi que el Centre d'Estudis Comarcals del Baix Llobregat ha concedit al Mamut de Viladecans.

Però ahir a la tarda vaig anar a un concert a l'Àtrium de Viladecans que em va encantar. I que té la seva història.

Un bon dia vaig rebre la trucada del regidor de cultura: d'aquest concert s'havien venut poques entrades. Em deia: "a mi m'agradaria promoure més la música clàssica, però això és difícil si no puc justificar que a la gent li interessa". Total, que a través del Punt de Trobada vam fer una oferta: "Mahler 2x1" (dues persones, quinze euros) i jo vaig dedicar-me a enviar-la també a unes quantes amistats, així, a "boleo". A veure si picaven. I alguns, ho han fet i ha estat encantadora la barreja d'amics que hi hem assistit (Viladecans, El Prat, Castelldefels, Barcelona)

El concert estava anunciat com la Quarta simfonia de Mahler, en una versió per a orquestra de cambra que, si no ho he entès malament, és una adaptació de Schoenberg. Es feia estrany sentir Mahler en aquest format, però la proximitat que permet la sala, et feia sentir com si fossis en una mena de Schubertiada. Tocava el Conjunt XXI!, una formació de músics joveníssims que sonaven molt i molt bé i cantava una mezzosoprano que a mi m'ha semblat excepcional: Anna Alàs, que tenia una veu preciosa i una forma de cantar digna dels millors festivals de música.

Això sí, en el programa no constava la primera part del concert, un veritable regal: els Lieder eines fahrenden Gesellen. Ni tampoc el text ni del darrer moviment de la simfonia ni de les cançons. Una pena. Però de debò que el concert ha estat excel·lent. Em sembla que miraré d'anar més sovint a l'Àtrium. Cal aprofitar els recursos culturals al màxim. Són un bé escàs i en perill d'extinció. Mercè

Advent

Primer diumenge d’Advent. Aquest any, tal com està tot plegat, sembla que aquest temps que comença avui tingui un especial sentit. La primera lectura d’aquest diumenge sembla posada expressament (“ens marcim com una fulla caiguda… oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu!”). O sigui que em permetreu transcriure la primera estrofa de l’himne d’Advent d’Hildebrand Miret amb música d’Ireneu Segarra, que m’agrada molt i em ressona molt endins:

Veniu, veniu, Emmanuel!

Sou l’esperança d’Israel,

que en trist exili ací tothora

redempció de vós implora.

Exulta! Exulta, Israel!

A tu vindrà l’Emmanuel.

(Josep Lligadas)

El conde Sisebuto, en homenatge a Berlusconi

Jo escric molt poc en aquest bloc, que és bàsicament de la Mercè, però de tant en tant me’n vénen ganes. I aquest cop me n’han vingut amb una cosa més aviat exòtica.

Ja sé que no estem en temps de gaires conyes, i que el que se’ns ve a sobre a Espanya i a Catalunya fa por, i que la caiguda del Berlusconi no ha estat gràcies a un vot del Parlament, ni a l’acció de la justícia, ni a unes eleccions democràtiques. Ha sigut gràcies a la pura execució dels interessos dels amos del món. Però tot i així, a mi m’alegra profundament la caiguda del Berlusconi. Itàlia té uns sectors progressistes d’una gran cultura i altura, però no aconsegueixen impregnar el conjunt de la societat ni redreçar una lamentable classe política. I ho han hagut d’arreglar la Merkel i companyia. Però en tot cas, sense el Berlusconi, jo em sento més feliç. O sigui que, per celebrar-ho, aquí us passo una llarga poesia, que us recomano de llegir sencera. La cantàvem de petits, crec que a colònies. Les quatre primeres estrofes, més descriptives, amb música de la primera estrofa de L’home de Cromanyó (i quedava pintoresc això d’haver de fer les paraules planes finals de cada estrofa com a agudes, per culpa de la música: Pintó, Marmolejó, viejó…). I, a partir de la cinquena, amb clima de misteri, passàvem a la música del Torna a Sorrento. Apa, llegiu-la i imagineu-vos-la cantada. És divertit.

Cal dir que el text l’he recuperat sencer gràcies a internet, que per aquesta mena de coses és una joia. (Josep Lligadas)

El romance del Conde de Sisebuto

Joaquín Abatí y Díaz (Madrid 1865-1936)

A cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo,
existe un castillo viejo
que edificó Chindasvinto.

Lo habitaba un gran señor,
algo feudal y algo bruto;
se llamaba Sisebuto
y su esposa, Leonor,

y Cunegunda, su hermana,
y su madre, Berenguela,
y una prima de su abuela
que atendía por Mariana,

y su cuñado, Vitelio,
y Cleopatra, su tía,
y su nieta, Rosalía,
y su hijo mayor, Rogelio.

Era una noche de invierno,
noche cruda y tenebrosa,
noche sombría, espantosa,
noche atroz, noche de infierno,

noche fría, noche helada,
noche triste, noche oscura,
noche llena de amargura,
noche infausta, noche airada.

En un gótico salón
dormitaba Sisebuto,
y un lebrel seco y enjuto
roncaba en el portalón.

Con quejido lastimero
el viento fuera silbaba,
e imponente se escuchaba
el ruido del aguacero.

Cabalgando en un corcel
de color verde botella,
raudo como una centella
llega al castillo un doncel.

Empapada trae la ropa
por efecto de las aguas,
¡como no lleva paraguas
viene el pobre hecho una sopa!

Salta el foso, llega al muro,
la poterna está cerrada.
-¡Me ha dado mico mi amada!
-exclama-, ¡vaya un apuro!

De pronto algo que resbala
siente sobre su cabeza;
extiende el brazo y tropieza
con la cuerda de una escala.

-¡Ah!... -dice con fiero acento.
-¡Ah!.. -vuelve a decir gozoso.
-¡Ah!.. -repite venturoso.
-¡Ah!.. -otra vez, y así, hasta ciento.

Trepa que trepa que trepa,
sube que sube que sube,
en brazos cae de un querube,
la hija del conde... ¡la Pepa!

En lujoso camarín
introduce a su adorado,
y al notar que está mojado
lo seca bien con serrín.

-Lisardo... mi bien, mi anhelo,
único ser al que adoro,
el de los cabellos de oro,
el de la nariz de cielo,

¿qué sientes, di, dueño mío?,
¿no sientes nada a mi lado?,
¿qué sientes, Lisardo amado?
Y él responde: - Siento frío.

-¿Frío has dicho? Eso me espanta.
¿Frío has dicho? eso me inquieta.
No llevarás camiseta
¿verdad?... pues toma esta manta.

-Y ahora hablemos del cariño
que nuestras almas disloca.
Yo te amo como una loca.
-Yo te adoro como un niño.

-Mi pasión raya en locura,
-La mía es un arrebato.
-Si no me quieres, me mato.
-Si me olvidas, me hago cura.

-¿Cura tú?, ¡Por Dios bendito!
No repitas esas frases,
¡en jamás de los jamases!
¡Pues estaría bonito!

Hija soy de Sisebuto
desde mi más tierna infancia,
y aunque es mucha mi arrogancia,
y aunque es mi padre muy bruto,

y aunque temo sus furores,
y aunque sé a lo que me expongo,
huyamos... vamos al Congo
a ocultar nuestros amores.

-Bien dicho, bien has hablado,
huyamos aunque se enojen,
y si algún día nos cogen,
¡que nos quiten lo bailado!

En esto, un ronco ladrido
retumba potente y fiero.
-¿Oyes? -dice el caballero-,
es el perro que me ha olido.

Se abre una puerta excusada
y, cual terrible huracán,
entra un hombre..., luego un can...,
luego nadie..., luego nada...

-¡Hija infame! -ruge el conde.
¿Qué haces con este señor?
¿Dónde has dejado mi honor?
¿Dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?, ¿dónde?

Y tú, cobarde villano,
antipático, repara
cómo señalo tu cara
con los dedos de mi mano.

Después, sacando un puñal,
de un solo golpe certero
le enterró el cortante acero
junto a la espina dorsal.

El joven, naturalmente,
se murió como un conejo.
Ella frunció el entrecejo
y enloqueció de repente.

También quedó el conde loco
de resultas del espanto.
El perro... no llegó a tanto,
pero le faltó muy poco.

Desde aquel día de horror
nada se volvió a saber
del conde, de su mujer,
la llamada Leonor,

de Cunegunda su hermana,
de su madre Berenguela,
de la prima de su abuela
que atendía por Mariana,

de su cuñado Vitelio,
de Cleopatra su tía,
de su nieta Rosalía
ni de su chico Rogelio.

Y aquí acaba la leyenda
verídica, interesante,
romántica, fulminante,
estremecedora, horrenda,

que de aquel castillo viejo
entenebrece el recinto,
a cuatro leguas de Pinto
y a treinta de Marmolejo.

Protocols que encarcaren

Ahir ja us vaig comentar que avui parlaria dels polítics i el protocol en la visita que ens van fer a l’Associació de Familiars de Caviga.

Resulta que vam decidir convidar-hi unes quantes persones. Algunes eren d’entitats i d’altres eren persones amb responsabilitat política, entre elles el president de la Fundació Caviga, que també ho és del Consell Comarcal i a més és l’Alcalde de Gavà. Joaquim Balsera té aquesta responsabilitat amb Caviga des de les darreres municipals i per tant encara no havia tingut ocasió de conèixer l’associació de pares. També vam convidar la regidora de Serveis Socials de Viladecans, perquè el taller és a Viladecans, i perquè hi ha prou confiança per dir-li que vingui a participar-hi i no a fer discursos. No vam convidar les de Castelldefels ni Gavà, perquè ens semblava una mica desproporcionat.

Doncs bé, mitja hora abans de començar teníem la cap de protocol del Sr. Balsera donant-nos instruccions. Ell venia només per obrir l’acte. O sigui que només va saludar i no es va quedar ni per escoltar la presentació de la jornada. Però sembla ser que segons el protocol li tocava presidir formalment l’acte. Jo em pregunto per què, si era un convidat; no és pas membre de l’associació, i a més a més no va tenir temps d’escoltar res del que hi vam parlar. O sigui que va seure amb nosaltres escassos cinc minuts. I a més a més és la gent de protocol qui diu qui i en quin lloc seu a la mesa. Aquí sí que vam fer el que a nosaltres ens va semblar.

Jo considero que si convides algú més val ser acollidor, i, si té el desig de seure en un determinat lloc, que ho faci si així és més feliç, però francament jo pensava que el protocol servia justament per afavorir una correcta i pròxima comunicació i en canvi el protocol converteix els polítics en arrogants i maleducats, sospito que sovint al marge de la seva pròpia actitud personal. També va venir la regidora de Serveis Socials de Gavà, i benvinguda sigui, vam estar molt contents del seu interès, però hagués estat bé que hagués avisat.

Jo no sé si els polítics s’adonen de com tot plegat els distancia de la gent. S’agraeix l’esforç de venir, però francament a mi m’agradaria que potser vinguessin menys sovint però que quan ho fessin poguessin escoltar i conèixer. Segurament, en el cas de Balsera, tindria més disponibilitat si tingués menys responsabilitats. Per què aquesta acumulació (i segurament en deu tenir molts més de càrrecs)? Això li permet fer una bona feina?

Per cert, això no li passa només als polítics. També als bisbes. N’he vist algun dient on han de seure la gent en una celebració privada en la qual ell, i el seu seguici, s’havien convidat. El protocol hauria de recordar que polítics i bisbes són servidors dels altres com els agrada dir-se, no presidents de tot i més. Mercè

Què tenim? què ens fa falta?

Treballant per grups

Més o menys aquest va ser el tema de fons de la trobada que diumenge passat vam celebrar a l'associació de familiars de Caviga, el taller on va en Jordi. Mentre a fora plovia a bots i barrals, unes 140 persones, entre usuaris del centre, familiars, professionals i convidats, ens posàvem a treballar.

La idea va sortir d'una assemblea de l'associació, en la qual alguns pares proposaven que féssim una mica més de "Pepito Grillo" amb les administracions públiques, perquè alguns recursos eren inexistents a Gavà, Viladecans i Castelldefels. Però la concreció de tot plegat va ser una mica tirar pilotes fora: que la direcció del centre, que coneix bé els nois i noies, en prengui nota i demani.

A la junta ens va semblar que tot plegat havia de madurar més, que no podíem delegar en el centre una necessitat que era nostra i que per bo que sigui qui faci negociacions, si les coses no són molt assumides i treballades per tothom i convenientment argumentades no s'aconsegueixen. Això era a principi d'any. Després hem quedat en aquesta mena de bany maria de retallades, que ens ha fet pensar que cal prioritzar bé què fa falta.

Els nois i noies també fan la seva assemblea

I per pensar-hi i parlar-ne vam convocar la jornada de diumenge. De fet ens va sorprendre l'èxit: convocar la gent a una reunió llarga durant tot el diumenge no sembla que hagi d'atreure gaires masses, però els professionals de Caviga ens van ajudar molt a motivar els pares. Van venir un 60 % de les famílies, i amb bona disposició.

Per part nostra vam procurar que la dinàmica de la reunió fos eficaç i divertida. Ens hi van ajudar, amb gran generositat, dos molt bons professionals: en Quico Manyós i l'Anna Ramis, que van aconseguir crear un clima participatiu, relaxat i reflexiu. I van treballar de manera que ens van fer adonar que en aquestes preguntes: Què tenim?, què ens falta?, pesa gairebé més el que tenim que el que ens falta.

En Quico i l'Anna preparant les conclusions

D’entre les conclusions cal destacar l’alta valoració que mereix el centre Caviga entre els seus usuaris i familiars, la  constatació de la riquesa de la convivència entre persones amb diferents capacitats, la necessitat de sensibilitzar la població sobre aquesta riquesa ‒ja que la gent que no hi conviu sol percebre la discapacitat de forma negativa i sovint amb rebuig‒­ la preocupació dels pares pel futur dels seus fills amb discapacitat i la manca d’habitatges tutelats per a aquest col·lectiu.

Els nois de Psico-Art ensenyant els nostres a fer una coreografia

A la jornada, també hi va haver espai per a la presentació de dues entitats de lleure i suport a la integració: Asdivi, de Viladecans, i Adisga, de Gavà, a càrrec de Mercè Ginés i Pilar Pérez, les presidentes. I vam comptar amb un espectacle de dansa per part de la Fundació Psico-Art, de Barcelona, especialitzada en dansa per a persones amb discapacitat. La veritat és que era un goig veure com els nois de Psico-Art ensenyaven a fer algunes passes de dansa als de Caviga.

Una aranya peluda sobre la taula!

La taula parada

A mi de fet el que més em va agradar va ser el clima que es va crear, i la dedicació dels professionals que van venir i dels meus companys de junta: a l'hora de moure mobles, de parar taula (vam procurar crear un ambient agradable amb la decoració feta pels nois -bé, agradable amb aranyes, com podeu veure-), de servir el dinar, de fer neteja, de disponibilitat i ganes de fer un bon servei. Van venir també alguns polítics, però això mereix un post a part, que demà us penjaré! En fi, hi ha esforços molt i molt rendibles, i que ens fan millor persones. Mercè

Compromís polític: ni babaus ni trepes

Eleccions amb un aire entre revoltat (amb els polítics) i resignat (amb els resultats). Un sentiment més aviat contradictori. Hi ha molt a corregir dels partits polítics, alguns dels quals no semblen haver après res del desencís que es palpa a tot arreu. Però és perillosíssim tot rebuig a la política que no vingui acompanyat d'un compromís seriós i avui imprescindible per  la renovació de la vida pública. 

No se'n treu res de fer crítiques estripades i contundents del sistema si no es treballa seriosament per canviar les coses, tant en el camp dels partits com de la vida associativa en general. I em temo que ara hi ha molta gent que fa crítiques "de cafè" sense anar més enllà, com fan molts tertulians. 

Els partits polítics no són cap meravella, però funcionarien força millor si comptessin entre les seves files amb molta més gent amb sentit crític disposada a enfrontar-se a la complexitat de les qüestions, a la dificultat de les decisions, i decidida a defensar l'honestedat i la democràcia interna. I en aquest sentit, tant és si això passa dins dels actuals partits com si se'n fan de nous. És l'única manera de contrarestar militants "babaus" (amb perdó) que només repeteixen consignes o militants "trepes" que només volen fer carrera. Això costa, com tot a la vida, però jo crec que s'hi ha de ser.

L'esquàlida vida democràtica que s'intueix en els partits no és més que un reflex de l'esquàlida i individualista vida social de tots plegats. Però jo voldria ressaltar algunes coses positives de la política de partit:

• conec gent que ha treballat i continua treballant sense cobrar ni un cèntim de la seva etapa de regidor, perquè els ingressos han anat de dret al partit (jo crec que aquest sistema ja és obsolet, però és innegable la generositat de molts militants).
• a ICV i EUiA (i parlo d'aquests perquè són els que conec més) hi ha molta gent que mai no n'ha extret a nivell personal cap satisfacció que no fos lluitar per allò que considerava important, i que hi dedica i hi ha dedicat moltes hores i sovint maldecaps, i que hi són tant a les verdes com a les madures.
• la vida política vol dir negociació i això significa triar unes coses per deixar-ne unes altres; qui pretengui que dins de la política només es pot guanyar i encara de forma immediata és molt poc madur; les millores que s'aconsegueixen no són només per l'habilitat dels polítics, cal que tinguin un suport important al darrere, que en el cas dels treballadors no és altre que els vots i la mobilització pacífica; molts èxits polítics depenen en realitat de la capacitat de canviar rutines, actituds, comportaments de tots, la política genera més transformació a cop d'educació que a cop de decret.
• governar significa adquirir un bany d'humilitat que a les campanyes, imprudentment els polítics no exterioritzen, però fer política costa, perquè s'ha de fer amb els companys de govern, els funcionaris, les entitats, les crisis externes i fins i tot els fenomens meteorològics que et toquen, no pas allò que triaries.
• en els partits, com a tot arreu, hi ha gent de tota mena; la gràcia és no excloure ningú sinó extreure el millor de tothom, però els partits no són els grups dels "millors", encara que s'entestin a anar-s'ho dient a veure si se'n convencen; sí que són els grups de gent que té projectes per al col·lectiu, que no és cap tonteria.
• algunes decisions polítiques de l'època Zapatero a mi em semblen un guany notabilíssim: com la llei de la dependència (molt mal programada i aplicada, certament, però un canvi substancial en les polítiques socials) o el matrimoni homosexual. I encara m'emociono quan penso en la retirada de tropes de l'Irak o la retirada del projecte de transvassament de l'Ebre. Jo no l'he votat pas ni m'agraden moltes de les seves decisions (no les dic perquè ja són en boca de tothom), però no es pot tirar tot a la bassa tan alegrement.

En fi, cal votar i fer-ho en consciència. I continuar treballant un dia rere l'altre sense descans. 

I jo continuaré votant ICV-EUiA i treballant perquè sigui més transparent, més democràtica, més creativa. Mercè

Violència

Molt bona notícia això d'ETA. No tan bona la mort de Gaddafi, no pas perquè ell no fos un assassí, sinó perquè la violència només genera violència. 

Aquests dies he estat llegint un llibre que també he deixat inacabat, aquest cop per K.O., perquè em sembla que ja m'estava començant a deprimir: Después del Reich. Crimen y castigo en la posguerra alemana, de Giles Macdonogh. Descriu moltes coses que no ens han explicat gaire: el comportament dels aliats a l'Alemanya de després de la guerra, les deportacions massives d'alemanys a través d'Europa, les brutals revenges a Txèquia i a Polònia... El desordre, l'arbitrarietat i el buit legal a Europa. 

De fet, hi ha coses que ja les podem suposar després d'una guerra. I certament, l'Alemanya nazi deuria desvetllar moltes ànsies de venjança, però tolerar certes actituds no ajuda a construir la pau.

Però el que més em fa pensar és que, en general, la memòria de la guerra que es va transmetent de forma popular a través de la literatura i del cinema és molt poc crítica amb la violència. Tot el mal queda dipositat en els alemanys (o en els japonesos), i tot el bé en l'exèrcit. No es parla gaire de la incompetència d'alguns militars, de la crueltat de bombardejos com el de Dresde, dels abusos dels vencedors.

Recordo una sèrie de televisió, ja fa anys, sobre la resistència a Bèlgica que almenys es plantejava els dilemes ètics que sorgeixen en una lluita armada, encara que sigui contra els nazis: les víctimes innocents, la necessitat de "fer callar" les persones que poden posar en perill una organització clandestina, etc. D'aquesta sèrie, que no recordo com es deia, curiosament n'ha quedat una altra sèrie que n'és una divertida paròdia: Allo, allo. De l'original ja no n'hem sentit a parlar més, però aquesta, que està molt bé, l'han repetida sovint a les televisions.

L'eternitat de la JOBAC

I ara, la intervenció de Josep Hortet.

Agraeixo a la comissió la invitació a dir unes paraules i desitjo que visquem una trobada esplèndida  tots plegats, d’una manera especial ho desitjo a les persones fundadores de la JOBAC, militants, consiliaris, amics i amigues dels inicis. La JOBAC va ser  per definició una obra col·lectiva, com ho continua sent la JOC, on finalment va poder confluir la JOBAC, i l’ACO on una part hem anat arribant.

Amb cinc minuts vull presentar tres punts.

Primer punt: La intuïció jocista

A la meva agenda de l’any 1973, al diumenge segon d’Advent, dia 9 de desembre, tinc escrit: “a les sis de la tarda, JOC a la residència de la Sagrera”. Al magnífic llibre de Montserrat Sintes sobre la JOBAC  es parla d’aquesta reunió prehistòrica, i de les següents, a la pàgina 39. Què intentàvem, què preteníem?

Jo ho vaig viure d’aquesta manera: al costat de diversos impulsos psicològics, socials, epocals, juvenils, eclesials, que hi eren, crec que tot  quedava penetrat i enriquit per un focus lluminós, que en podem dir la inspiració jocista. Aquesta inspiració va portar a  trobar-nos en aquella reunió, a militants d’ACO, amb consiliaris i consiliàries, capellans i religioses, que cercaven donar a la seva presència i acció als barris i pobles un sentit col·lectiu de xarxa voluntària, fent equip i amb moltes ganes de treball i esforç al costat de la joventut.

Per a mi, el nucli fort d’aquesta inspiració jocista era i continua sent el seguiment afectiu i efectiu de la persona de Jesús, com el més bell dels fills dels homes, amb paraules del salm 45. El seguiment de Jesús a qui val la pena escoltar, estimar, deixar-se omplir del  seu Esperit per viure i actuar a la seva manera fent comunitat, fent Església convocada i animada pel mateix Esperit.

Deficiències i mediocritats n’hi van haver, dificultats i obstacles de fora i de dintre també, no tot van ser flors i violes, però totes i tots sabem que va valdre la pena i per això estem ara aquí. I en donem gràcies a Déu i mútuament a la jobaqueria reunida, i ho volem celebrar.

Segon punt: La barreja

Crec que no exagero quan considero que un dels aspectes més admirables de la nostra aventura va ser la barreja entre barris diferents i pobles, entre diverses sensibilitats del món juvenil, entre diversos accents i ideologies de compromís social i de vivència eclesial, la barreja entre moviment i parròquies i diòcesi, la barreja entre iniciativa personal i grupal i l’adhesió al moviment amb el seu mètode i disciplina, entre saber aportar i saber aprendre a la vegada.

Com sol passar en les agrupacions socials, hi havia persones i grups que se sentien més majoritaris en les seves idees o formulacions, o intentaven ser-ho, i persones i grups que se sentien més minoritaris en les seves. Però a la JOBAC es va anar mantenint un equilibri savi i respectuós per a tothom, sense manipular l’Evangeli en  aquestes contingències.

Les barreges i equilibris aconseguits exigien  molt bona voluntat, respecte i comunió de part de tothom,  exigien a voltes morir per a ressuscitar.  Sabem que no és fàcil però és fantàstic quan de veritat se sap fer. Crec que  hi vam trobar goig i enriquiment. La JOBAC, obra de totes i tots, va ser un gran tresor del qual vam gaudir. 

Amigues i amics, apliquem també aquest llegat tan positiu a les realitats que vivim avui en el camp social, familiar i eclesial.

Tercer punt: L’eternitat de la JOBAC

Els anys de la JOBAC,  entre 1974 i 1992,  queden ja endarrere, han passat bastants anys,  formen part del nostre passat, de les batalletes de joventut per explicar. Però,  oi que hi ha quelcom dintre nostre que ens fa sentir encara de la  JOBAC?.

Ho podem ventilar del nostre imaginari com una sensació ridícula o nostàlgica o ens podem preguntar si això de la JOBAC és d’aquelles coses que imprimeixen  caràcter a la vida, com es diu d’alguns sagraments, en llenguatge eclesial.

Certament l’experiència d’aquells anys, en una etapa eminentment formativa de les vostres vides, està donant fruits abundants i diversos en l’actual fase adulta.

Però em sembla que d’una manera, encara més rotunda, podem dir també que la JOBAC  és quelcom etern per a tots nosaltres. I que tenim aquesta sort!

Sabem que una cosa és el temps matemàtic, el temps del rellotge i altra cosa és el temps viscut per cada persona, família  o comunitat. Una hora plena d’un sentiment intens no ens resulta igual que una hora buida. La plena ens passa molt ràpidament, i l’hora avorrida sembla que no s’hagi d’acabar mai més, però, després d’un temps, en el nostre record l’hora avorrida és com un no res i l’hora plena en canvi ens deixa una sensació de plenitud, que continua present encara ara a la nostra existència. És allò que expressa Joan Maragall al cant espiritual:  “voldria aturar tants moments de cada dia, per fer-los eterns dintre el meu cor”.

Això és el que ens passa amb la JOBAC, i no només perquè érem joves, sinó per alguna cosa més profunda, perquè l’experiència de la JOBAC va ser de temps ple, de temps viscut vivament, de fruits d’amistat i de dedicació de la nostra vida cap a l’amor i el compromís social i eclesial.

La JOBAC va ajudar a enfocar l’adolescència i joventut com un èxode que ens feia sortir de nosaltres mateixos i trobar la salvació de les nostres vides en l’amor, que és el camí de salvació proclamat per l’Evangeli.

Tan de bo que també amb Joan Maragall experimentem: “Ja ho sé que sou, Senyor, però on sou qui ho sap? Tot el que veig se vos assembla en mi. Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí”.

Des d’aquesta perspectiva afirmem, doncs, modestament però amb convicció, l’eternitat jobaquera, el pòsit meravellós d’esforç personal i comunitari, de gràcia de Déu i de testimoni, d’amistat i de comunió que continua dintre nostre.

La densitat existencial que vam viure a la JOBAC, no la pot ferir ja el pas del temps. Com creiem que no l’ha ferit en els companys i companyes que han passat pel trànsit de la mort, entre els quals vull fer memòria de l’entranyable company consiliari Josep Maria Puxan.

Per tot plegat, permeteu-me expressar el sentiment més personal i íntim d’aquests moments, amb una forma ritual, plena de sentit i de vida ara i aquí: “Glòria al Pare i al Fill i a l’Esperit Sant, com era al principi, ara i sempre i pels segles dels segles. Amén”.

 Josep Hortet