dimarts, 12 de juny de 2018

¿Campeones?

No fa gaire vaig llegir un duríssim i àcid article de Juan Manuel de Prada sobre la pel·lícula Campeones –que encara no he tingut ocasió de veure– que té com a protagonistes un esforçat grup de d’esportistes amb discapacitat que es guanyen els espectadors al 100 %. L’article contraposa el sentimentalisme entusiasta que sembla que desvetlla la pel·lícula amb l’escassa acollida que tenen en el nostre món les persones amb discapacitat. De Prada fa referència a l’avortament, amb uns termes que a mi no m’agraden gens, però la veritat és que penso que no li falta raó. Perquè el cert és que acollir la malaltia mental, la discapacitat física o psíquica és un repte que té a veure amb la fragilitat, i ni la fragilitat dels altres ni la nostra no ens agraden. I per això qualsevol mena de discapacitat justifica socialment l’avortament, encara que el ventall de discapacitats i del patiment que poden comportar per a la persona pot ser molt ampli.
En contrast amb aquesta por, qui més qui menys ha experimentat que tenir cura d’algú que pateix alguna mena de dependència més aviat ens fa més persones, ens apropa als altres, ens fa descobrir noves formes de comunicació i aspectes de nosaltres mateixos que desconeixíem, encara que sovint també ens fa sentir impotents o mancats de resposta. Com que ens agrada tenir-ho tot controlat això de vegades ens incomoda.
I és que la discapacitat incomoda. Ens és un mirall. Ens desvetlla preguntes i ens deixa sense respostes. Ens fa renunciar a coses i n’aporta d’altres. Ens recorda que tots tenim capacitats i discapacitats i que tots en un moment o altre de la vida deixem de ser autosuficients. Un dels signes d’aquesta incomoditat, em sembla, és la rapidesa amb què anem canviant els mots amb què anomenem “la cosa”: el pas d’imbècil a idiota, subnormal, retardat, deficient, disminuït, discapacitat, persona amb diversitat funcional intel·lectual, etc. sempre parteix d’una pretesa denominació tècnica per convertir-se ben aviat en un insult. Intentem ser políticament correctes, però ens guanya el mensypreu del feble. En el fons vol dir que som una mena de supremacistes de l’intel·lecte.
I el que ens passa en un pla individual, ens passa encara més en un pla col·lectiu. Certament ens emocionen els nens amb síndrome de Down, tan bufons al facebook, però permetem que la llei de la dependència els vagi abandonant. A ells, i a totes les persones amb dependència.
A casa tenim un beneficiari de la llei de dependència. I anem veient com se li van reduint els serveis, a ell i a moltes persones com ell. Acabem de viure com li han retirat un ajut, obligant-lo a triar entre mantenir la plaça en un taller ocupacional o continuar cobrant els 153 € mensuals que se suposava que li permetien tenir algú que tingués cura d’ell a casa. La Generalitat, que abans de l’existència de la llei comptava amb pocs ajuts per a aquestes persones, no només ha anat posant obstacles al desenvolupament dels recursos, sinó que ja fa temps que els va reduint. I ho fa sense cap seguiment que mereixi aquest nom, sense cap explicació convincent, amb uns criteris tècnics que creen greuges comparatius i seguint procediments administratius que resulten incomprensibles per a la gent normaleta. 
Per no dir que a Viladecans, per exemple, no comptem amb cap llar residencial per a persones amb discapacitat. ¿Potser no els considerem veïns?
Deixar espai per als nostres campions significa dotar-los de bons serveis. Perquè són persones amb drets i deures (sí, deures també en tenen en la mesura en què els puguin assumir). Són persones amb una alta capacitat de ser feliços, d’estimar i de ser estimats, de col·laborar al bé comú. Res de “pobrets”, no són pas diferents de nosaltres.
Altrament és col·locar sobre els pares i familiars més directes una càrrega pesant, que fa por i que aboca massa sovint a l’avortament, una mesura, per cert, mortal per als fills, cara per a les dones, i barata per a una societat que avantposa l’individualisme i el diner al dret de les persones.
La qualitat dels sistemes polítics, diuen, es mesura per com són tractades les persones més vulnerables. ¿Nosaltres aprovaríem?
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada, 122)

diumenge, 3 de juny de 2018

“Que el bé continuï difonent-se a través de la Casa d’Espiritualitat del Miracle”



“Que el bé continuï difonent-se!”. Amb aquestes paraules, Manel Gasch, monjo de Montserrat, tancava la seva intervenció en la presentació de la nova associació d’Amics de la Casa del Miracle el passat diumenge 27 de maig a la Casa Gran del municipi de Riner, a tocar del santuari. Una cinquantena d’estadants habituals de la Casa d’Espiritualitat del Miracle ompliren la sala i escoltaren els parlaments de Ramon Ribera-Mariné, monjo de Montserrat i president de la nova entitat, Assumpció Ros, secretària de l’associació, Xavier Poch, superior de la comunitat del Miracle, Immaculada Pujol, regidora i tinent d’alcalde de l’ajuntament de Riner i Manel Gasch, monjo de Montserrat. L’acte havia començat amb un muntatge d’imatges de la natura i de les activitats que s’han anat fent al Miracle durant aquests onze anys passats, i es va cloure amb la intervenció de Laura de Castellet, especialista en música medieval (especialment en Hildegarda de Bingen) i veïna de Sant Just d’Ardèvol, que, a cappella, i acompanyant-se amb una viola i un llaüt, interpretà diverses peces profanes i religioses del repertori medieval

Natura, silenci, interioritat, art

Aquests són els eixos, remarcà Ramon Ribera-Mariné, que han orientat les activitats de la Casa d’espiritualitat durant els darrers onze anys. Una casa nascuda com a Alberg de Sant Salvador, el 1935, que després d’una etapa com a hotel, es convertí, els anys 80 en una casa d’espiritualitat.
Respirar al ritme de les estacions de l’any, introduir-se en el silenci contemplatiu, posar l’art de foma senzilla a l’abast de tothom han anat creant un espai que aplega un bon nombre de persones que viuen la Casa d’Espiritualitat del Miracle com a pròpia. Les activitats, arrelades en la quotidianitat (les flors, la fotografia, la literatura, la música, la cuina…) , s’han multiplicat i algunes fins i tot s’han “emancipat”, com el cicle “Natura & Espiritualitat” que ha fet seu la Universitat de Girona. Per donar-hi continuïtat amb esperit i sensibilitat de monjo, els Amics de la Casa del Miracle treballen perque el Miracle pugui continuar sent un referent espiritual per a moltes persones.
Assumpció Ros posà l’accent en l’acollida benedictina dels monjos: tothom és benvingut incondicionalment a la Casa i molts dels estadants s’han deixat conduir pel silenci, han après a percebre i estimar la natura, han pogut experimentar la gratuïtat i l’alegria, fins al punt que la Casa és viscuda com a recer, com a un regal que cal estendre a d’altres persones.

Una Casa arrelada a la terra

Xavier Poch i Immaculada Pujol posaren l’accent en la simbiosi entre la vida de la Casa i la de la comarca, tant marcada pels incendis de fa vint anys i tant plena de vida, amb un patrimoni històric emmarcat sobretot en el Barroc que és un dels eixos identitaris i de promoció del Solsonès.

Experiència de fer, experiència de “fer fer”

Manel Gasch parlà de l’experiència espiritual, individual i col·lectiva, que porta a Déu, més enllà de les expressions tradicionals, litúrgiques i religioses. Aquesta experiència, viscuda a la Casa, és el que es vol transmetre perquè altres persones puguin avançar en aquest camí encetat. Passar del nostre “fer” a que els altres també puguin “fer” per transmetre als altres allò que hem pogut contemplar.


diumenge, 15 d’abril de 2018

Metges de família

A casa, com a molta gent a Viladecans, ens ha tocat canviar de metge i d’ambulatori com a conseqüència de la reorganització dels serveis de salut amb l’obertura del nou ambulatori de Montbaig. Una millora, sens dubte, per a la ciutat.
La manera com s’ha fet, però, m’ha resultat més aviat enutjosa, tot i entendre que deu ser ben difícil d’organitzar. A casa som tres, i ens han tocat tres metges diferents, en dos ambulatoris. Dos de nosaltres vam rebre avís, un, no. Els meus companys de pis (el meu marit i el meu cunyat) tenen força problemes de salut i són capaços d’alimentar diversos laboratoris només amb les pastilles que prenen. Vull dir que són persones que han mantingut una relació freqüent amb les seves respectives metgesses de capçalera, una relació a més de confiança i bon rotllo. Un metge se suposa que no és només un dispensador de receptes, ni un tècnic. Hi ha un plus d’escolta del pacient, d’atenció a les seves expectatives i a la seva manera de viure la malaltia, d’observació dels seus hàbits quotidians, que sens dubte té molt a veure amb la qualitat de vida, per no parlar de pactes i d’acords. I el mateix és aplicable al servei d’infermeria, que encara sol tenir una relació més estreta amb els pacients.
Per això la manera com ha anat tot plegat, m’ha desvetllat alguns interrogants:

  • Si el canvi de metge és inevitable, ¿no hagués estat bé fer un traspàs formal entre els dos metges i el pacient, quan aquest viu una situació sanitàriament complexa i necessita un seguiment continuat? Poder-se acomiadar va bé i poder recordar els acords i les coses rellevants pendents, també.
  • Jo tenia entès que el nom de “metge de família” responia a la voluntat d’atendre el conjunt familiar, una cosa pràctica des de molts punts de vista: per als pacients, perquè de vegades amb una sola visita pots enllestir coses de tota la família (sobretot quan la visita la fem gent que hem de combinar-la amb l’horari laboral), i per al personal sanitari perquè amb una mica de sort poden conèixer millor tot allò que té a veure amb la salut de les persones: des de les condicions de l’habitatge (les barreres arquitectòniques, les condicions higièniques i un llarg etcètera), els hàbits alimentaris, o les bones o males relacions mútues. 
  • Si l’espai d’atenció al pacient és de set minuts (penós!), raó de més per intentar coordinar esforços i reduir dispersions, dic jo. 
En fi, El meu agraïment a les metgesses que fins ara ens han atès al cap Maria Bernades. I la meva esperança que el serveis sanitaris deixin de ser objecte de privatitzacions i retallades i recuperin la seva qualitat. 
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada)

dimecres, 7 de març de 2018

Demà faré vaga

Doncs, sí. No ha estat una resposta automàtica a la convocatòria. No n'estava gaire convençuda. Potser perquè estic una mica tipa d'aquestes jornades de "postureig" i de celebracions institucionals. També dels missatges via whatsapp  dient que les dones som fantàstiques (bé, reconec que jo també n'he enviat alguns).
M'hi han acabat de decidir alguns factors: la internacionalització del tema i, curiosament, el símbol del davantal, que és comú a totes les dones treballadores i que m'agrada. Sobretot m'hi han decidit dos fets eclesials recents. En un d'ells no hi era: m'ho va explicar una companya: seminaristes hooligans a la Facultat de Teologia defensant el paper de la dona com a mare en contraposició a l'accés als ministeris ordenats. Les persones que ni som verges (he, he, joiosament), ni mares ni homes sembla que no tinguem cap espai de dignitat dins l'Església. I en l'altre els comentaris entre arrogants i despectius que vaig sentir fa molt poc per part d'un il·lustre eclesiàstic en relació al famòs fet de la neteja de l'altar el dia de la dedicació de la Sagrada Família.
Ha estat motiu de controvèrsia a la feina el fet que segons diuen (jo no ho he comprovat) els homes no estan convocats a aquesta vaga. No ho sé. No m'agrada excloure ningú, i en qualsevol cas conec homes que en faran, sense pretextos. El toc de gràcia ha estat la discussió amb en Jordi aquesta tarda. En el taller ocupacional on va ens han avisat que demà hi haurà serveis mínims. En Jordi, que s'apunta a un bombardeig, de seguida ha dit que ell també voldria fer vaga perquè és un gran defensor de les dones. I m'he enfadat.
Pobre Jordi, no en té pas la culpa. Però m'ha fet adonar que, a ell com a d'altra gent, els és molt fàcil fer vaga o adoptar postures políticament correctes i indolores. A en Jordi si no va al taller, ningú no li descomptarà res. A mí, sí, com és normal si faig vaga. Però, noi, costa molt més fer-se responsable del dia a dia. I quan demano que llenci la brossa o que es faci el llit o que no deixi la cuina plena de molles, o que no es canviï més d'una vegada al dia de roba, de vegades m'he d'armar de paciència.
Sobtadament he sentit que una banalització del 8 de març era com si es riguessin d'allò que defensem i m'he sentit com si també de les nostres reivindicacions volguessin arrabassar-nos el protagonisme. 
Ja se'm passarà. Òbviament està molt bé que al taller ocupacional mentalitzin els nois i noies sobre el tema. Després, les contradiccions de tots plegats són les que són...
Per cert, aquest dibuix fantàstic és de la Montserrat Cabo.

dimecres, 21 de febrer de 2018

Quaresma, com un exercici d’Ikebana


L’altre dia em vaig animar a participar en un taller d’ikebana organitzat pel Santuari del Miracle. Em va costar decidir-m’hi: l’ikebana és una tradició oriental d’arranjament floral i jo em sento molt occidental i, atrafegada com vaig tot el dia, no tinc gaire cura de les plantes que tinc a casa, que, pobretes, malviuen com poden. Però l’ikebana és sobretot un procés interior, una forma d’espiritualitat.
Estic molt contenta de l’experiència, que em ve al cap ara que volia parlar-vos de la Quaresma. Des de la meva superficial aproximació als exercicis d’ikebana, hi vaig descobrir alguns elements que em semblen comuns a la Quaresma:
  • La disciplina d’acceptar un esquema que et ve donat i de convertir-te en deixeble és, per si sola, un camí d’humilitat en una cultura com la nostra, que té l’autosuficiència com a objectiu i on costa d’acceptar un mestratge. Acceptació també de circumstàncies i de persones, de patiment i d’alegria.
  • El silenci i la concentració que acompanyen tot el procés. Sense música, sense conversa, sense mòbil. Res no et distreu de l’objectiu. És una forma de dejuni. De vegades se’ns ha presentat la Quaresma com una privació d’aquelles coses que ens alegren la vida, però més aviat és un retorn a les condicions que ens pemeten viure amb força el que és important. I per això cal silenci, interior i exterior.
  • La recerca de les línies essencials que han d’adoptar els elements que configuren l’ikebana: una forma, unes proporcions determinades, un angle, una disposició. Cal veure-les, entendre-les, interioritzar-les, per després buscar la branca, dins la natura, que pot ser més adequada. Com una pregària. Això mateix és el que de vegades ens costa tant quan volem configurar la nostra vida a l’Evangeli.  Nosaltres que estimem tant la llibertat no sempre sabem buscar l’eix de la nostra vida al voltant del qual ha de girar aquesta llibertat.
  • L’atenció a l’entorn natural és imprescindible per descobrir la nostra branca: saber mirar, saber contemplar, saber admirar-nos. Saber distingir entre una multitud allò que és singular. Una mirada extensible a les persones que ens envolten, i a les necessitats del món sencer. Un pas cap a l’almoina. Podem compartir temps, diners, esforç, si sabem veure i escoltar.
  • Un cop descoberta i tallada la branca, cal despullar-la de tot allò que n’entorpeix la linia que ens demana el nostre exercici. És l’hora de tallar, de desprendre’ns de derivacions i fulles... discernint quins elements reforcen la línia i quins l’entorpeixen. És molt obvi que això és el que hem de fer de tant en tant amb la nostra vida. No pas per castigar-nos, ben al contrari: per viure-la en plenitud!
  •  I arriba el moment de posar-hi la flor, o les flors, tan vistoses! Moment d’alegria, però també de mesura, d’equilibri, de proporció, de contenció. Per als aprenents de l’ikebana és una joia i un maldecap col·locar-hi la flor, perquè té un pes enorme en el conjunt. També l’esclat de la Pasqua ha d’anar més enllà de l’eufòria inicial. Ha d’encaixar en la nostra vida quotidiana perquè sigui significativa, perquè no es dissociï d’allò tan senzill que vivim, sinó que es faci u amb la realitat i la transformi.
Bé, disculpeu aquesta passejada que potser sigui un disbarat tant per als coneixedors de l’ikebana com per als liturgistes. Quaresma i ikebana són camins de conversió, perquè són camins que comparteixen un coneixement profund de la persona. A tot el que us he exposat, potser caldria afegir-hi que aquesta austeritat personal també és austeritat comunitària en les nostres celebracions: en els espais, en les ornamentacions, en les aclamacions, en els cants. I és també tria acurada de les lectures, que comencen amb les temptacions de Jesús i amb la transfiguració i, en el nostre cicle B, continuen amb textos centrats en la mort i la resurrecció de Jesús. La primera lectura d’aquest cicle quaresmal ens va mostrant les diverses formes que va prenent l’aliança del Senyor amb el seu poble en l’Antic Testament.
Potser algun any redescobriríem l’esperit de la Quaresma si féssim un ikebana parroquial.

En qualsevol cas, gaudiu de la Quaresma!
(publicat a Catalunya Cristiana)

dimarts, 26 de desembre de 2017

Nadal a Viladecans


Us felicito amb retard, perquè Nadal és una mena de cursa d'obstacles: menjar, nadales, amics, tradicions... I al final és impossible ser a tot arreu i ser-hi bé i estar per tothom com cal. Tot plegat és una mica excessiu.
El retard, però, em permet compartir amb vosaltres tres fets que han marcat una mica la meva vivència del Nadal enguany.

  • La visita a l'Església Evangèlica de Viladecans. M'hi van convidar per lliurar-me un document elaborat per l'Aliança Evangèlica Espanyola, en què s'actualitzen les 95 tesis de Luter, fent-les sortir també de l'àmbit estrictament eclesial. Em va fer il·lusió el gest, em va agradar conèixer el pastor, visitar l'Església i em va estimular a visitar l'exposició de Caixafòrum sobre la Reforma, que està molt bé, per cert. Em van donar també una publicació de Guillem Correa sobre els cinc-cents anys de cristianisme protestant que tinc ganes de llegir. 
  • La conversa amb la Teresa, una veïna, feligresa de la parròquia, la vigília de Nadal. Ens vam trobar al carrer. La veig passar sovint amb totes dues crosses, sempre com recent sortida de la capsa i contenta. M'explicava que té la columna molt feta malbé, molt de dolor i força problemes de mobilitat, i que a casa té el seu fill malalt, amb un càncer en estat avançat. Malgrat tot, viu el Nadal amb alegria i ben conscient del seu sentit. Em va emocionar.
  • A la parròquia aquest any hem fet una felicitació de Nadal. I m'ha tocat sortir a explicar-la durant la missa del Gall. M'ha fet adonar que enviar una nadala és gairebé un fet contracultural i un agent evangelitzador pel que té d'intent d'anunciar l'evangeli en un context molt distorsionador. Ens ajuda a: 
1. Tornar a posar Jesús en el centre: El cristianisme va desapareixent dels carrers. Avui, a molts llocs del món, tornem a celebrar el Nadal com a solstici d’hivern, ja no com a naixement de Jesús. Hem passat de parlar de Jesús, als desitjos de Pau, i dels desitjos de pau als galets i al consum. Potser és ben legítim que sigui així en un estat no confessional, però això mateix ens ajuda a trobar el sentit de l’aportació d’un infant fràgil i vulnerable que guanya la partida contra el Déu diner i poder.
2. Recordar que el consum és un fet molt secundari en el Nadal.  Jesús neix sense res i l’alegria dels àngels i dels pastors, i l’estupefacció de Josep no és perquè tinguin coses, necessàries o no, que abans no tenien, sinó perquè intueixen que la fragilitat i senzillesa de Jesús canviarà el món.
I 3, el missatge cristià no és el de Disney ni el de les pel·lícules: tothom ha de ser feliç per Nadal, i el Nadal tot ho arregla. Aquesta manera d’entendre el Nadal, potser sense voler-ho, deixa fora tota la gent que està trista: perquè està sola, perquè ha perdut les persones que més ha estimat, perquè no té feina, perquè ha de fugir, perquè passa gana. De fet, el Nadal cristià s’adreça sobretot a la gent que sembla que en aquest món ja no tingui motius per a l’esperança. I aquesta bona notícia no ve de la màgia del Nadal, sinó que està connectada amb la Pasqua: L’amor que ve de Déu transforma el patiment en vida.
Bon Nadal, bon any, a tothom!

dijous, 21 de desembre de 2017

Joan Bada, sempre compromès

No puc dir que ens haguéssim tractat molt, però per a mi era una persona de referència. Formava part d'aquell grup de capellans que es movia pel Poblenou quan jo vaig incorporar-me a la comunitat parroquial i a la Jobac. Quin luxe: Joan Ramon Cinca, Joan Bada, Joan Soler, Josep Serrano, Joan Enric Vives, Albert Domingo, Miquel Elhombre... i encara uns quants més. Aquests són els que a mi em van configurar, si és que es pot dir així, De vegades treballant junts, de vegades escoltant-los a una certa distància, de vegades barallant-m'hi, de vegades parlant-hi de tot allò que em passava pel cap. Tenien (i alguns continuen tenint, que són ben vius) temps i bon humor, disponibilitat per acompanyar els joves.
A en Bada vaig tenir ocasió de conèixer-lo primer pel costat tendre: una estada d'una setmana a Arròs, un poblet de la Vall d'Aran, amb un grup d'aleshores joves que m'havien convidat a participar en la seva trobada.. Ell ens despertava cada matí amb una amabilitat exquisida i ens va acompanyar en una setmana de reflexió i pregària. Era una persona compromesa amb els grups que portava: hi anava sempre, preparava sempre la reunió, estava sempre atent al que feia falta. 
Era una persona compromesa també amb l'ensenyament i de mentalitat molt oberta. Recordo els llibres de religió promoguts per ell, quan era delegat d'ensenyament del bisbat, amb Roser Solé i Pere Codina, massa oberts per a la mentalitat episcopal. Ells pretenien oferir més aviat una cultura per entendre les claus del cristianisme i de l'Església, per tant una cultura crítica, que no pas fer proselitisme. Si l'Església hagués tirat per aquí potser ara el currículum escolar en matèria religiosa tindria tot un altre caire. Pretendre fer catequesi a l'escola va comportar un enfrontament amb el món polític que encara dura.
Més endavant ens vam trobar al "Fòrum Home i Evangeli", rebatejat aviat gràcies a les dones del Col·lectiu de Dones en l'Església com a "Fòrum Vida i Evangeli". Durant vint anys -o potser més- aquesta trobada anual, convocada per un grup de gent que ni tan sols vam associar-nos mai,  va aplegar un grup nombrosíssim de cristians. Les reunions de preparació eren genials: no paràvem de riure. El grup Joaquim Gomis, Joan Bada, Carles Mascaró, Joan Llopis, entre molts altres, feia una crítica brillant de la situació eclesial, que tots celebràvem i que també era una font extraordinària de saviesa i aprenentatge per a algú jove i despistada com jo. Una altra imatge típica d'en Bada era el servei que feia al menjador del Fòrum: li encantava controlar el trànsit de comensals amb safata per tal que no quedessin llocs buits. La cosa del Fòrum es va complicar quan va ser nomenat el cardenal Carles, que va aconseguir amargar la vida de molta gent que treballava de valent a l'Església diocesana. No tant o no només perquè pensés diferent i fes marxa enrere de l'aplicació del Concili, sinó per una manera de fer poc transparent, i poc respectuosa.
Joan Bada es va sentir assetjat i rebutjat pel cardenal a la facultat de teologia (n'era professor, com també n'era de la facultat d'història de la Universitat de Barcelona), per haver signat un document crític. Li va faltar, potser, un punt d'humor per relativitzar-ho una mica. L'entenc, però, perquè jo tampoc no estic per donar gaires lliçons de posar distància dels problemes que em fereixen. 
Era un professor crític i amb una certa fama d'estricte. Va escriure'ns també, amb molt de rigor, la història dels primers 50 anys de l'ACO. Molta feina de la que és poc reconeguda. Un privilegi per a nosaltres.
Estava ara molt malalt, de temps. Joan, gràcies per tot el que ens has donat. Que visquis plenament en Déu!

dijous, 14 de desembre de 2017

Presons

L’única cosa bona, si es pot dir així, que té la molt injustificada presó preventiva que pateixen alguns activistes indepes i ex membres del govern de Catalunya és que ha aconseguit que paréssim atenció en les presons: en la gent que hi ingressa injustificadament, en el dia a dia d’una presó, en la humiliació gratuïta que molts pateixen, en l’angoixa que significa ingressar-hi, en l’esforç dels familiars que han de fer molts quilòmetres per desplaçar-se a llocs enmig del no res, i en com van de malament els sistemes judicials i penitenciaris. Tots ens dolem de l’experiència dels presos del llaç groc, però cal reconèixer que desvetllen atenció mediàtica, disposen de família i amics, així com de recursos econòmics. És injust, però se’n sortiran. Confio que quan ho facin no abandonin els seus companys d’infortuni. 
Perquè sospito que aquesta arbitrarietat d’acusar algú per un delicte inadequat o potser inexistent, de posar-los en presó preventiva o d’imposar-los fiances lluny del seu abast deu ser una pràctica que molta altra gent deu patir. Només cal recordar que la gent sense papers o que arriba en pastera, per una falta administrativa (no pas per un delicte) són tancats en centres com els CIE, que a la pràctica són una mena de presons amb molts menys drets que aquestes. És el cas dels prop de 500 immigrants algerians tancats en una presó, encara per estrenar, a Màlaga el passat novembre. El gran argument és que com que la presó no està inaugurada no és una presó (!!!!). Deien els mitjans de comunicació que per no tenir, no tenien ni aigua potable.
Una altra situació més propera físicament és la dels immigrants menors d’edat que arriben sols a Catalunya: el tracte que reben del sistema judicial i de la DGAIA està allunyat del que exigeixen simplement els drets humans. Només cal recordar que dormen a terra a la Ciutat de la Justícia (per cert, la Ciutat de la Justícia té un nom delirant). 
Encara podríem afegir-hi la situació d’Helena Maleno, activista en favor dels immigrants que travessen l’estret, que sovint avisa de naufragis i que denuncia una vegada i una altra l’actitud de la guàrdia civil i la penosa situació per la qual han de passar immigrants i refugiats: ha estat amenaçada repetidament i acusada de tràfic de persones pel govern marroquí, a instàncies, sembla, del govern espanyol.
No voldria dir que les presons siguin necessàriament un desastre: els presos grocs diuen que han estat ben tractats, en general. Però són presons on encara es mantenen classes socials, on hi ha violència i tràfic de drogues, on els més febles no reben l’atenció que caldria. Són presons volgudament allunyades dels entorns urbans, cosa que dificulta no només la visita dels familiars, sinó també la dels voluntaris o la dels advocats. Fa pensar.
Amb tot, els il·lustres personatges que darrerament passen per la presó es comporten com són: Jordi Pujol Ferrusola va ser castigat no fa gaire per fer negocis il·lícits amb les targetes de telèfon; Jordi Cuixart, en canvi s’ha posat al servei dels presos per ajudar-los a escriure cartes; Jordi Sánchez amb la seva militància independentista ha aconseguit posar el cap com un timbal al seu company de cel·la. D’altres es relacionen amb els presos, es deixen ajudar o juguen amb ells. Hagués hagut d’anar d’una altra manera, però aquest contacte amb els presos crec que pot ser bo per a tots en el futur. A veure si ens tornem més sensibles amb el tema. 
 (Publicat al Punt de Trobada)

La terra que fa créixer la brotada

Fotografia de Ramon Ribera-Mariné
“El Senyor Déu farà germinar el benestar i la glòria davant de tots els pobles com la terra fa créixer la brotada o el jardí fa néixer la sembra”. Un text ben bonic, el de la primera lectura d’aquest III diumenge d’Advent, que enllaça molt bé amb la segona lectura dels textos que es llegeixen al cicle A, aquesta vegada en paraules de Jaume (Jaume 5,7-10): “Mireu com el llaurador espera amb paciència els fruits preciosos de la terra fins que les pluges primerenques i tardanes l’hauran assaonada”. La litúrgia, doncs, en el cicle A i en el B, insisteix aquest diumenge en una imatge que per als urbanites com jo, que tendim a creure que els paquets de farina ben precintats apareixen espontàniament a les lleixes dels supermercats, requereix un cert esforç.
Em va ajudar a entendre-ho el cicle “Natura i Espiritualitat”, que organitza el Santuari del Miracle. Va ser una mirada tranquil·la a un hivern que es presenta després de despullar arbres i vegetacio de tot el que és superflu, que ens sotmet al vent i al fred, que ens replega a viure i treballar arreserats. Això és el que passa en la natura, però jo vaig sentir que també és el que de vegades ens passa a les persones: perdem els punts de referència, perquè nosaltres ens fem grans o perquè algunes coses en què havíem cregut han esdevingut obsoletes; vivim dols i fracassos, i potser una certa solitud; mirem al nostre voltant i la lluita diària ens sembla que serà estèril. Coneixem millor les nostres limitacions i ens sentim fràgils. No veiem clars els camins. Vivim en la foscor i la nit és llarga. Però és dins d’aquest hivern, en un lloc invisible de la terra, on la llavor mor per convertir-se en un brot nou. És probable que si mirem el camp, cobert per la neu o la gebrada, no sapiguem veure-hi cap signe de canvi (bé, sobretot els urbanites!). I aleshores ens sorprendrem amb la primera brotada. Una brotada que no hagués estat possible sense el treball amagat i incert que s’ha fet misteriosament durant l’hivern, sota terra, que ha necessitat foscor, temps i pluja, i en el qual nosaltres no hi hem tingut part. No pot haver-hi primavera sense hivern.
És bonic pensar que, en el nostre interior, aquest despullament i aquest xoc de la nostra fragilitat amb la tossuda realitat, que sovint vivim tan negativament, també conté elements invisibles i gratuïts (que no depenen de nosaltres), que fan brollar la vida i l’esperança. Aquesta és l’experiència de l’Advent: esperar la llum en la foscor i creure que hem de continuar treballant el camp perquè algú en farà sorgir una brotada. Motiu d’alegria, sens dubte.
I aquest és el nom del tercer diumenge d’Advent: el diumenge Gaudete, el diumenge que posa l’accent en l’alegria. Una alegria que es desprén de tots els textos que es van llegint a l’Advent i que s’expressa de forma ben explícita en la lectura de la carta de sant Pau als Tessalonicencs (“Germans, viviu sempre contents...”). En el cicle C, Pau escriu en els mateixos termes als cristians de Filips  (4,4-7: “Germans, viviu contents en el Senyor...”). Si hom pren l’Advent com un temps de conversió i de penitència, que s’expressa en els ornaments morats i en una certa sobrietat, el diumenge Gaudete és un punt d’inflexió, on l’alegria del Nadal que arriba guanya la partida. I el color morat, a molts llocs, es torna aquest diumenge color de rosa. Una pausa en el camí.

Certament, aquest itinerari de l’Advent costa una mica de viure, perquè de fet, el Déu-consum ja ha arribat a Reis molt abans que l’Església comenci l’Advent: fa setmanes que el comerç exulta, que els carrers estan engalanats. Però el camí de Déu, que la litúrgia ens mostra, passa necessàriament per fer-nos conscients de la foscor i de la fragilitat, i agraïts i esperançats pel do d’un Déu que acabarà transformant la foscor en llum i la mort en vida. 
(Publicat a Catalunya Cristiana)

divendres, 24 de novembre de 2017

La Facultat de Teologia parla del treball decent

I ho fa a la seva manera. Són unes jornades dimecres 29 i dijous 30 al vespre. Em sap greu perquè ni un dia ni l'altre no hi podré anar, i el tema m'interessa.
De tota manera, quan he llegit el programa, més aviat m'ha caigut l'ànima als peus. Per començar, ni una sola dona entre totes les intervencions anunciades.
El gruix dels qui intervenen té a veure amb la pròpia facultat, amb l'excepció d'un representant de l'OIT, d'una persona que parlarà d'aspectes psicològics en el treball, i d'algú de la facultat Abat Oliva. De treballadors, empresaris, sindicat. O senzillament de cristians compromesos en el món del treball, cap ni un.
El món de la Facultat de Teologia cada dia em sembla més indignament tancat. Fa ben bé la sensació que toquen el tema perquè a l'autoritat competent (àlias Francesc) li agrada, però que ho fan per pur tràmit. A banda de parlar de la doctrina social de l'Església, que està bé (de vegades) però que tampoc no és un dogma de fe, perquè no surten dels llibres i visiten el món? Per què no parlen de les dificultats que hi ha als centres de treball? Per què no tenen en compte, per exemple, el treball que l'HOAC fa des de fa molts anys en relació als accidents de treball? Per què no escolten les Kellys, els joves amb treballs temporals, les dones cuidadores de gent gran, els aturats de llarga durada? Consideren que són pura anècdota? que no poden aportar res? Per què no llegeixen, per exemple, l'excel·lent blog de l'Eduardo Rojo, catedràtic de dret laboral i infatigable pencaire en la línia del seu amic Joan N. García-Nieto? O per què no conviden Justícia i Pau, que també ha aportat molt sobre la qüestió del treball? O per què no parlen de l'economia submergida i del seu impacte, de les conseqüències de la llei d'estrangeria?
Contrastar el pensament i la teologia amb el món real estaria molt bé. És un servei que fa falta i que ajuda a pensar. Donar voltes al mateix un cop rere l'altre és mirar-se el melic. O m'ho sembla a mi.

dimecres, 22 de novembre de 2017

Silenci, hospitalitat, bellesa, compromís

L'espectacular decoració de la Teresa, a la icona pintada per en Lluís. Un luxe, de debò
Quatre paraules que, junt amb la natura, van configurar l’activitat organitzada per la Casa d’Espiritualitat del Miracle, els passats 10-12 de novembre, una activitat que girava a l’entorn de la icona de la Trinitat de Rublev. 
Vist així, tot plegat sembla una mica complicat. Però no ho va ser tant. La trentena de persones que hi vam assistir hi anàvem sobretot per gaudir del silenci, que es pot viure de moltes maneres: en companyia dels monjos i de les seves pregàries, caminant i contemplant l’espectacle hivernal i boirós de la natura al Miracle o bé fent meditació, immòbils, a l’ermita de Sant Gabriel. Pujar a Sant Gabriel no és pas fer un tres mil. Com el silenci, és un turó de fàcil accés, que, també com el silenci, eixampla la mirada i ofereix una sorprenent perspectiva pràcticament de tot Catalunya. 
El pretext de tot plegat va ser, d’una banda, oferir un espai en la línia del que havia estat la “pregària del cor”, una de les activitats més significatives del Miracle, i l’altre, aproximar-se a la icona de la Trinitat d’Andrej Rublev. 
La veritat és que la icona dóna per molt. En primer lloc, perquè aquesta representació de la Trinitat parteix de l’episodi bíblic de l’hospitalitat d’Abraham als tres hostes que són Déu mateix. L’hospitalitat és un dels noms de Déu, he llegit aquests dies. I de fet l’episodi d’Abraham (Gn 18-21), que nosaltres acostumem a compartimentar perdent-ne així part del sentit, és només una part d’un relat que inclou també l’episodi de Sodoma, condemnada per maltractar els hostes, i que es prolonga uns quants capítols. Una manera, gens occidental, de fer veure la complexitat de les coses: no judica ni analitza, enllaça històries diverses que tampoc poden llegir-se com una al·legoria. És un deixar-se portar per la narració.
Aproximar-se a la Trinitat per la via de l’hospitalitat és eloqüent i, per tant, hi ha tota una tradició pictòrica i escultòrica que de mica en mica va identificant els tres àngels amb les tres figures de la Trinitat: el Pare, el Fill i l’Esperit. L’aportació de Rublev, a més a més de la bellesa de la icona, és que despulla l’escena de tot element que no siguin els tres personatges. Desapareixen Abraham, Sara i els servents, i queden els tres hostes amb un espai buit... per al qui contempla. L’espectador passa a formar part de la icona. Hi té el seu espai a taula, la taula de l’Eucaristia amb un munt d’elements simbòlics. De veure Abraham acollint els hostes, passem a ser nosaltres mateixos acollits per la Trinitat. 
De les moltes coses que es van dir sobre la tradició de les icones, sobre el significat dels diversos elements simbòlics, sobre l’ús dels colors, el moviment, els atributs de cada figura, dues coses a destacar: 
  • les figures són iguals i diferents alhora, sense altra jerarquia que les mirades del Fill i de l’Esperit al Pare, una bona imatge de la igualtat en la diversitat; la Trinitat és un conjunt, no una compartimentació; 
  • el món hi és ben present, expressat en el llenguatge icònic per aquest rectangle que es pot veure sota el calze. El món que coneixem, el dels homes i dones d’avui, doncs, és al bell mig de la Trinitat i de l’Eucaristia.

Intentar escriure-ho és un exercici difícil. Prou que ho deveu veure, que no s’entén gaire. Fer l’exercici de contemplar-ho es paeix molt millor. Vam fer l’esforç, també, ajudats per la pel·lícula The visitor, d’intentar pensar què significa per a cadascun de nosaltres l’acollida al foraster.
Ho vam passar bé preparant-ho l’Àngels Canals, la Teresa Barzano, en Ramon Ribera.Mariné i jo mateixa. Tenim ganes de tornar-hi.
Publicat a l'Agulla, 105

Ningú no hauria de ser injustament a la presó


Bé, no puc dir que m’hagués agradat l’actuació del govern de Catalunya, que crec que amb la intervenció dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament va vulnerar els drets dels qui no pensem com ells, i amb la DUI (aquesta cosa més innominable que el Voldemort del Harry Potter) va obrir el meló de l’aplicació de l’article 155, va regalar les institucions catalanes al PP, i va posar en risc frívolament un munt de coses, però això no justifica una pèssima aplicació de la llei, ni l’inexcusable brutalitat policial dels piolins, ni l’afany depredador del PP amb les institucions catalanes. Els càrrecs que s’imputen haurien d’ajustar-se als fets i òbviament la presó preventiva en aquest cas és un disbarat. Una prudència que també seria desitjable per a tots aquells a qui la Generalitat ha encausat amb la màxima duresa per encerclar el Parlament o per fer piquets a la vaga general.
Dit això, penso que tot aquest ensurt ha injectat una bona dosi de realisme sobre una convivència que va mostrant la seva fragilitat, sobre les poques ganes que té Europa de mullar-se en cap conflicte intern, sobre el revifament de l’extrema dreta i la laxitud amb què el “gobierno” la tolera, sobre la susceptibilitat de l’economia i potser algunes coses més. Però el realisme és un recurs molt millor per a la via política  i per a la vida en general, que no pas la projecció dels propis desitjos, perquè permet construir amb solidesa. I el realisme no està renyit ni amb l’esperança ni amb les ganes de transformar socialment el que convingui. 
Vaig veient que l’autocrítica independentista és molt lleu, que es continua parlant del “país”, sense reconèixer-ne la pluralitat, que es demonitza el PSC com si fos el mateix que el PP, sense recordar el desemparament legal de les minories que el govern va propugnar. Ningú no assumeix la seva part de responsabilitat en els fets i es continua considerant legítim un govern que al meu parer es va deslegitimar solet. 
És una llàstima, perquè  crec que ara aniria bé evitar sobreactuacions, intentar rebaixar l’èpica, buscar sortides a l’encaix de Catalunya molt més polítiques i menys viscerals. Continuo pensant que podria haver-hi un el denominador comú, que potser passaria pel referèndum pactat, pel retorn del control sobre les institucions catalanes, per la defensa de la llengua i per una aplicació de la llei ajustada als fets. A banda d’això hi ha moltes altres coses per a les quals cal treballar: l’obertura als refugiats, una integració millor dels immigrats, una Europa més social i menys neoliberal, prioritzar el tema ecològic, i enfortir vincles amb els nostres veïns fora del Principat, perquè tots aquests reptes són comuns. Probablement part del sobiranisme no les assumiria, però una bona part, segur que sí. Igual com molts espanyols probablement també assumirien uns quants canvis constitucionals i una millora del sistema autonòmic. Situar la línia indepe com l’única qüestió a tenir en compte és un empobriment.
Voler la independència de Catalunya és un objectiu polític legítim. Però en la seva defensa aniria bé que els indepes consideressin allò que proposava no fa gaire l’Antoni Puigverd: cal desinflamar per poder curar les ferides. Sembla que des de tot arreu s’insisteix a anar tirant cada cop més llenya al foc, barrejant-ho tot i omplint-ho de grans conceptes irrenunciables. A Catalunya, aquests dos darrers mesos, indepes i no indepes ho hem passat fatal. Però cal recordar que al món hi ha gent que encara ho està passant infinitament pitjor que nosaltres i que potser faríem bé de relativitzar els nostres problemes per contribuir a donar respostes als seus: la gent que pateix sequera, fam, explotació laboral, violació dels drets humans, mereix la nostra atenció i el nostre compromís.
A mi em va agradar Manuela Carmena quan, en el programa “El intermedio”, deia que el que estava en qüestió era l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ho deia així de senzill i pragmàtic, sense citar grans paraules com ara nacions, llibertats, dignitats o drets de cuixa. Jo crec que en el concret i petit, delimitant tant com es pugui cada element del gran conflicte, serà més fàcil trobar sortides. Cal treballar sobre coses negociables, i la llibertat i la dignitat no ho són.
Mercè Solé
(Publicat a l'Agulla que acaba de sortir)

dimecres, 15 de novembre de 2017

A Montserrat

Fotografia d'Oscar Bardají.


Ahir vaig pujar a Montserrat, amb en Josep Urdeix i en Josep M. Romaguera. Fèiem un acte formal de lliurament dels arxius del III Congrés de Litúrgia, que estaven dipositats al CPL, perquè el Centre es va ocupar en el seu moment (1990) de l'organització administrativa d'un congrés que va tenir un abast molt més gran i molt més interessant que el IV (2015), que més que un Congrés va ser un acte acadèmic "kingsize" força desconnectat de la vida pastoral, des del meu punt de vista.
Em va semblar un acte entranyable. No tant pels papers i serpentines que hi pujàrem (no vam revisar les caixes, o sigui que més m'estimo no imaginar-me què podia haver-hi dintre), sinó perquè  en Josep Urdeix en va fruir enormement. Una persona que havia tingut un gran protagonisme amb el cardenal Jubany i que després es va veure una mica deixat de banda pel cardenal Carles (que sembla que tenia una molt peculiar visió de la litúrgia i dels diaques). Per la seva malaltia ha hagut de deixar altres responsabilitats i ara, amb les seves dificultats de mobilitat i amb el cap tan inquiet com sempre, voldria ser present a molts llocs on això ja no pot ser. I se sent memòria històrica d'un munt de batalletes que configurarien un "salvame de luxe" eclesiàstic.
Vaig veure el Montserrat més atent a les persones, disposats a fer un acte de protocol que acollia i reconeixa la feina de Mn. Urdeix, dedicant un temps que deu ser escàs tant per a l'abat, com per a Bernabé Dalmau o com per a l'arxiver, Josep Galobart. Escoltar i acollir amb senzillesa. Em va agradar molt. Confio que el contingut de les caixes no els porti més feina del compte.

dimarts, 14 de novembre de 2017

Eucaristia i correcció política


Més d’una vegada, quan n’he tingut ocasió, he reivindicat que litúrgia i vida estiguessin ben connectades. Perquè aquesta presència pasqual de Jesús entre nosaltres que celebrem a l’Eucaristia està arrelada a la vida i, per tant, a les persones que ens envolten i a allò que els passa. Dir que Déu és amor no és promoure un sentiment powerflower. És sentir-se compromès amb els nostres companys de camí: els que tenim a prop i els que tenim lluny. Una gent que, com nosaltres mateixos, són com són i és amb ells que hem de viure, en situacions pacífiques o no, que sovint no hem triat, tant a casa com a l’escola, la feina, el barri o la pròpia parròquia. Tant és així, que des de la Pastoral Obrera de vegades hem reclamat que les eucaristies no se celebressin d’esquena als conflictes laborals que es viuen en un poble o en un barri, per exemple. Els conflictes comporten patiment, angoixa i potser enfrontaments i crec que és bo que la comunitat reunida al voltant de la taula de Jesús en reculli com a mínim la constatació que hi són i demani que la llum de Déu ens il·lumini per trobar sortides pacífiques i per fer costat a la gent més vulnerable. La pregària dels fidels pot ser una manera senzilla de fer-ho, perquè no implica necessàriament prendre partit ni judicar ningú. Només fa memòria, també, de la realitat difícil que tenim al davant i ens fa més lúcids per fer-nos-en solidaris, amb l’ajut de l’Esperit.
Però ara, enmig de la situació conflictiva i angoixant que vivim a Catalunya, m’he descobert a mi mateixa desitjant sobretot que les eucaristies siguin un espai comú on ens sentim tots (sigui quina sigui la nostra opció política) valorats, estimats i formant part d’un únic cos de Crist, encara que es mantinguin abans i després de l’Eucaristia les naturals i ben legítimes discrepàncies polítiques. Un espai on, a més, no estem sols, sinó acompanyats explícitament per Jesús mateix. I no pas per mèrits propis, sinó com un gran regal, ben gratuït. Un regal que nosaltres hem de transmetre arreu. Dic això perquè en els ambients cristians de vegades també hi ha picabaralles que pugen de to. Tot parlant-ne l’altre dia amb els meus companys de feina, on, com a tot arreu, hi ha indepes i gent que no ho n’és, els d’una i altra opció manifestaven haver rebut algun moc en altres ambients cristians, amb arguments que passaven per evangèlics.
Potser aquí s’entén més això que l’Església no és ben bé una democràcia (en d’altres sentits, faria bé de ser-ho força més, tanmateix 😊!). És a dir, no és qüestió de prendre col·lectivament una determinada adscripció política pel fet que la majoria de fidels sigui d’una o altra corda. En aquest cas, jo crec que no valen majories ni minories. L’objecte de discussió és una mesura política que es pot defensar tant legítimament des del sí com des del no. Sí que és qüestió, en canvi,  de viure l’Eucaristia com un espai privilegiat on cadascú hi pot ser, tal i com és i com pensa, amb la seva motxilla de patiment i d’anhel, però un espai on la centralitat la té Jesucrist per a tothom, sigui quina sigui la seva opció política. Només això ja comporta un cert distanciament i relativització de la pròpia opció, que predisposa a escoltar o a posar-se en lloc de l’altre i per tant és un element pacificador.
Aquesta centralitat de Jesús, és també la centralitat de l’atenció als més vulnerables, de les Benaurances com a forma de vida, del respecte mutu, del perdó i la reconciliació, del bé comú, de la màxima fraternitat. De manera que ningú se senti exclòs i que tothom se senti estimat i qüestionat alhora. De vegades és temptador que l’assemblea (o el qui la presideix) se senti cridada a prendre partit, perquè no només estem vivint opcions racionals diferents, també els nostres sentiments, la nostra identitat, els nostres símbols estan en joc, i són emocions fortes i a flor de pell. Però cal extremar l’acollida i el respecte.  Una defensa barroera de la pròpia opció podria fer que una part, gran o petita, tant se val, de la comunitat (o de la gent del barri) se’n sentís exclosa o dolguda. Especialment sensible és l’actitud del qui presideix l’assemblea, que en el moment de presidir-la és revestit d’una autoritat  sagramental, si és que es pot dir així. Òbviament, això no exclou que, a la vida quotidiana, com qualsevol altre ciutadà pugui expressar lliurement les seves conviccions.

El mateix pot passar amb els símbols, que són molt atractius i eloqüents, però que poden provocar un rebuig seriós. Tots recordem tristament aquelles eucaristies en què l’himne nacional espanyol sonava en el moment de la consagració. Segurament aquest ha estat motiu, per a molts, del seu allunyament per sempre de l’Església. Banderes i Església no sempre fan bé d’anar de bracet. És bo tenir-ho en compte.
(publicat a Catalunya Cristiana un dia d'aquests)

diumenge, 29 d’octubre de 2017

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Saber perdre

De fet, mai no n'he sabut. Quan era petita m'enfadava cada cop que perdia al parxís... i no he aconseguit millorar, malgrat els meus esforços. De vegades és l'enveja, de vegades la ira... de vegades ni jo mateixa ho sé. L'excessiva susceptibilitat i l'amor propi fan un còctel que costa molt dominar. Vull dir que no m'és fàcil posar-hi bon humor, relativitzar i canalitzar les coses. El cap és més aviat pacificador, però el cor em demana guerra.
Reconec també que la majoria de situacions més o menys conflictives que he viscut s'han pogut reconduir, no tant, o no només, pels propis esforços sinó també i sobretot pels dels agreujats que s'han prestat gairebé sempre a la reconciliació.
Aquests dies he anat posant coses pacificadores al blog, a veure si aconseguia aplicar-me-les jo mateixa. Reconec el meu total fracàs. Suposo que a la llarga sí, però a la curta no gens. De fet, ja em perdonareu, però a més de la necessitat ineludible de buscar la pau, sento la necessitat igualment ineludible d'expressar la meva ira. Confio que sense fer gaire mal. Sempre em recordo d'una amiga que es va suïcidar, ja fa molts anys, perquè el seu marit havia marxat amb una altra dona. Després del funeral, algú va dir que tots, amics, coneguts i professionals, ens havíem mostrat tan absolutament comprensius amb l'adúlter, que no havíem deixat espai perquè ella expressés la seva ira. Només estàvem atents al dolor i per tant només li permetíem plorar. Això, junt al meu peculiar i desendreçat funcionament, sempre m'ha fet pensar. 
Fins ara em sentia fora de joc. Ara no puc entendre que tanta gent que jo considero ben bona i demòcrata se saltin les regles del joc i estripin el patrimoni comú, amb una lleugeresa considerable. O amb una mirada d'odi respecte als qui no pensem com ells, que es confon amb la meva, gens amable. 
En fi. Escriure-ho m'ha anat bé. Em sembla que hauré d'escriure molt aquests dies, encara que no tot es podrà publicar i vull conservar mínimament les amistats. M'hauré d'entrenar-me, en qualsevol cas, perquè això va per llarg.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Esperar de qui res no esperem

Us deixo amb aquest text que vaig escriure pensant en l'Advent, que no començarà fin al 3 de desembre, però com que tots plegats estem baixos de moral, us el col·loco ara. Per esperar contra tota esperança i per recordar que la "salvació" sempre arriba de qui no té el poder ni és arrogant.
Els pobres salvaran el món és el títol d’un llibre d’Oriol Xirinachs que acaba de publicar el CPL. Un títol que d’entrada resulta sorprenent, perquè dels pobres mai no n’esperem res i menys que ens salvin el món. Més aviat som nosaltres que ens sentim en situació de donar i, tot i haver meditat sobre les temptacions de Jesús mil vegades, continuem pensant que tot es resol a partir del poder.
L’Advent, però, ens situa en la perspectiva que remarca Xirinachs: l’insignificant sense fama, sense poder, sense diners, justament per això és capaç de retornar-nos a l’essencial: l’amor de Déu, que es gesta en la gratuïtat més absoluta. Etty Hillesum, reclosa en un camp de concentració pel fet de ser jueva, escrivia que «la grandesa de l’ésser humà és en el que li queda precisament quan tot el que li donava algun tipus de brillantor exterior s’apaga». 
L’Advent és espera i deseiximent. Certament, dues actituds contraculturals: esperar i desposseir-se. En primer lloc, perquè en el paradís de la immediatesa, de l’individualisme i de l’autosuficiència, esperar passa per reconèixer la nostra fragilitat, i evidencia que esperem amb altres l’arribada de l’Altre. I en segon lloc, perquè aquest Jesús que «s’abaixà i es feu obedient» (Fl 2,8) ens és guia per abaixar-nos nosaltres despullant-nos de tot el soroll i de tots els accessoris que cobreixen la nostra vida i ens impedeixen accedir al que és essencial. Estar atents als més pobres sens dubte ens ajuda en aquest camí.
(Publicat a Missa Dominical)

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Salus animarum suprema lex

Veient el caire que des del 6 de setembre ha agafat el procés, ja fa uns quants dies que dono voltes al sentit de la llei. El dret no m'ha agradat mai i a més més aviat me'l miro amb una certa desconfiança. En petit format, he viscut això de la llei, entesa com a acords de mínims entre persones, a l'hora de  participar en l'elaboració o renovació d'estatuts de diverses entitats de què he format part al llarg dels anys, i la veritat és que sempre m'ha semblat un rotllo. Un rotllo perquè a l'hora de fer uns estatuts es fa molt difícil saber quin rumb emprendrà l'entitat i quina mena de conflictes poden sorgir. I per tant més val limitar-se als mínims. Jo ho entenc com una crida a cenyir-se a la norma quan hi ha un conflicte i a ser una mica més creatius quan hi ha bon rotllo. Hi ha gent, però, que entén uns estatuts com a paraula de Déu i intenta aplicar-los, sense gaire sentit comú, al peu de la lletra sempre i en tota ocasió. En qualsevol cas, va bé quan es produeix un conflicte fixar-se en una normativa acceptada per totes les parts quan la sang no estava calenta i les emocions i els desencontres no dominaven.
Aquesta tensió entre la creativitat i la llei la vaig viure també quan treballava a l'ajuntament de Viladecans, en què el reglament de participació ciutadana establia uns protocols tan estrictes en previsió de no sé quins fraus, que dificultaven extraordinàriament allò que pretenien promoure: la participació. Per exemple, si formaves part d'un consell sectorial ciutadà i hi volies intervenir per expressar la teva opinió sobre l'ordre del dia previst, havies de demanar-ho amb 48 hores d'anticipació, cosa que a la pràctica ens hagués fet a tots muts. Per sort ningú no ho va aplicar mai.
També he viscut com de vegades el dret tendeix a voler menjar-se la vida. És el cas d'aquest caire que pren sovint l'Església catòlica que se sent dipositària del Concili de Trento, que tendeix a reduir la fe a una normativització de tot, de manera que al pobre Esperit, li prenen el lloc.
A un altre nivell, crec que les lleis estan fetes sobretot a mida dels qui tenen el poder. Però crec també que és sobretot en la llei (i en els pressupostos i en els projectes polítics, he, he) on se situen els avenços democràtics i la defensa dels més vulnerables, encara que sigui una defensa insuficient. De manera que tenir un dret reconegut no em sembla poca cosa. Guanyar la democràcia pas a pas ha volgut dir encabir-hi els drets dels qui no tenen poder. M'he passat uns quants anys fent sindicalisme. I la veritat és que la meva manera d'entendre'l ha consistit d'una banda a fer complir la llei (tantes empreses se la salten amb tota la barra i tants treballadors, per la mandra de posar-s'hi, ho permeten) i de l'altra a intentar modificar-la perquè corregeixi millor les disfuncions i abusos que es produeixen.  I de vegades l'intent de fer modificar la llei ha estat saltant-se-la públicament, com és el cas de l'objecció fiscal, és a dir de l'impagament sistemàtic dels impostos que corresponen a l'exèrcit, per dir-ho d'una manera massa simplificada. Però no pas com qui intenta enganyar Hisenda; ben al contrari, fent-ho públic i intentant crear atenció sobre aquell tema perquè la llei canviï. No es un frau ni un engany i et fa vulnerable.
La llei, però, és només un acord, no és sinònim de justícia. Però tanmateix són les regles del joc. Malgrat tots els seus defectes, per mi la democràcia és fer complir la llei i anar-la transformant en benefici de la majoria, intentant corregir totes les seves disfuncions, que són moltes i variades.
Per això m'ha anat sorprenent i entristint aquests dies com tothom s'ha anat omplint la boca de les paraules llei i democràcia, mentre l'anava incomplint sistemàticament en benefici propi o per tapar la pròpia corrupció. En mig de tota aquesta confusió, i abandonada la política per totes dues parts, no és estrany que hi hagi qui vulgui aplicar el famós article 155: formava part del guió, perquè s'inclou dins de la llei marc, cosa que si bé era previsible no té justificació si no és que es vol fer tant de mal a Catalunya com sigui possible. Perquè la Constitució està plena de coses que seria molt més interessant que aquesta fer complir: com el dret al treball o a l'habitatge per a tothom.
Em ve al cap l'episodi de Salomó, la criatura i les dues mares. La veritat és que amb el temps he arribat a la conclusió que la sàvia era la mare de la criatura, no pas Salomó, que semblava disposat a trinxar el nen invocant una justícia tan estèril com la que ens ocupa. Ara mateix sembla que totes dues parts estan molt disposades perquè sigui així: la Catalunya plural i real es pot matxacar per salvaguardar la testosterona d'uns i altres. A mi m'agradaria fer un front comú antifranquista, de defensa de les institucions catalanes, de reivindicació d'un referèndum legal, que crec que uniria una majoria molt més àmplia de voluntats.
Acabo amb dues qüestions. Una que té a veure amb la llei. El Codi de Dret Canònic després de 1751 articles acaba amb una frase que s'ha fet cèlebre: ...habita salute animarum, quae in Ecclesia suprema semper lex esse debet (tenint en compte la salvació de les ànimes, que ha de ser sempre la llei suprema de l'Església), que ha passat a la posteritat amb això de la Salus animarum suprema lex. Vull dir que per damunt de la llei hi ha les persones i el bé comú. Això no justifica qualsevol cosa, però s'hauria de tenir molt present si l'aplicació estricta (i partidista) de la llei pot causar una guerra civil.
I dos. El panorama és tenebrós. Però a l'eixida de casa, contra tot pronòstic, ha florit una rosa.

divendres, 20 d’octubre de 2017

Plena de punxes


Jo, que tinc un aspecte molt i molt arrodonit, però un interior molt i molt punxegut, em sento aquests dies molt poc portada a la pau. Corsecada per la ràbia i la indignació, contra tot i contra tothom (indepes i PP a parts iguals), dissimulo com puc. Em fa por veure la gent que sé que no pensa com jo, i, quan m'hi trobo,encara que constati que ens podem entendre força amb bona voluntat, no deixo de sentir la fragilitat de les relacions humanes. Per això em va bé aquest decàleg, que em sembla que ja havia publicat alguna vegada, i que en Josep Maria Fisa m'ha tornat a enviar, posat al dia. Perquè no em passi com als protes de la novel·la de l'Aramburu Pàtria.

1. Les persones, totes, són dignes de respecte i consideració, siguin com siguin, pensin com pensin, actuïn com actuïn. La seva dignitat mai pot ser menystinguda.

2. La protesta i la denúncia, personal i col.lectiva, és més forta, eficaç i terapèutica, si es fa pacíficament i respectant els drets dels altres.

3. La resposta a les agressions ha de ser defensiva i ferma, mentalment i físicament, evitant expressions agressives que alimenten emocions instintives incontrolables. 

4. Qui ens agredeix per les nostres idees, potser creu sincerament, -per nosaltres és una greu equivocació-, que és la millor manera de fer les coses per construir.  Especialment si són vigents lleis -per nosaltres injustes- que emparen determinades actuacions policials o polítiques. La nostra resistència pacífica és totalment legítima.

5. No tenim enemics. Tenim al davant persones, companys i institucions, que no comparteixen, o bé les nostres idees, o bé les nostres maneres de procedir. Escoltar i comprendre. I dialogar. Dir sí o no, des de l'empatia.

6. Parlem de tu a tu, de nosaltres amb nosaltres..."Ells" no són ells, en un sentit pejoratiu. "Nosaltres" no som nosaltres en sentit contrari. Jo penso, jo sento, jo escolto, jo desitjo...Jo necessito...

7. Posar etiquetes, ridiculitzar per ofendre, menysprear les opinions que no són com les que nosaltres defensem, no ajuda ni ajudarà el futur que esperem de convivència i respecte.

8. No ens podem deixar arrossegar cap a l'insult,  la desqualificació, el llenguatge feridor, la condemna de les persones.

9. Quant estem immersos en el conflicte, podem perdre la serenor, caure en la simplificació, o no valorar prou els riscos que assumim amb determinades actuacions. Hem d'estar formats en l'escola de la no violència (enpeudepau), la NV i la CNV.

10. La brúixola només té un nord. I el nord sempre serà l'anhel de felicitat per a tothom, local i global, des de la llibertat, des de la justícia, des de la veritat, des de la consciència, amb actituds pacífiques i amb compromisos de pacte i diàleg sense defallir. Que ens puguem sentir tots i totes com a casa.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

El diàleg

Article del bisbe Agustí Cortés, extret del Full Dominical de Sant Feliu de Llobregat
La situació política en la qual estem immersos reclama, segons l’opinió de molts, un diàleg profund i pacient. En general, la crida al diàleg té bona premsa, és ben acollida pel gran públic. Només les postures radicals i extremes la rebutgen, perquè consideren que és signe de feblesa o absència de conviccions. Defensar o rebutjar aquesta crida depèn en gran mesura del que s’entengui per «diàleg».
Per a nosaltres, que hem pogut aprendre a dialogar a l’escola del papa Pau VI, el diàleg és essencialment una recerca en comú d’una veritat, que generalment està més enllà de les posicions de l’un i de l’altre, mitjançant l’intercanvi de paraules i missatges. Això que es veu clar referit a la relació entre persones, també ha de valdre per al diàleg polític.
Però hem d’advertir que aquest diàleg, perquè arribi a poder ser eficaç, ha de complir determinades condicions.
La primera de totes és el que hem pogut llegir en l’editorial d’un diari: urgeix la «desinflamació». Hem patit una ferida i, segons consells dels sanitaris, la primera tasca per sanar-la és treure la inflamació: si no, no es pot intervenir. La tensió emocional «inflamant» és enemiga de les bones paraules, del seny a l’hora de llegir la realitat tal com és i discernir el que s’ha de fer.
La segona és posar-se d’acord sobre el que significa dialogar en política, és a dir, aclarir l’objecte, el sentit, del que s’està fent. Sobretot en l’àmbit de la política (que de per si és conquesta i exercici del poder), està estesa l’opinió que «dialogar» és sinònim de «negociar», arribar a un acord entre parts enfrontades, pel qual s’estableix un equilibri de pèrdues i guanys. Aquesta forma d’entendre el diàleg polític s’assembla molt a les transaccions comercials: en elles es tracta d’arribar a un equilibri d’interessos. Pot ser útil, però en realitat aquesta no és la solució, solament serveix com a sortida momentània al conflicte.
D’això depèn la tercera condició, és a dir, que es cregui realment en la capacitat del diàleg per avançar en la solució del problema i s’evitin pràctiques errònies i falses expec tatives (com aconseguir una victòria en el marc d’una lluita de poders que suara hem esmentat).

La quarta condició és que no es defugi la qüestió essencial, en aquest cas quina ha de ser la font de legitimitat. Aquesta és sempre necessària, sigui la que sigui, i tindrà igualment els seus mecanismes de defensa i de canvi. No podran entrar en aquest diàleg els qui no acceptin cap legalitat. Encara que la qüestió és realment seriosa, permeteu-me evocar una anècdota que sona a acudit. El 1936, en plena guerra civil, un personatge il·lustrat torna al seu poble i troba el seu amic, que portava una gran pistola a la cintura: «Escolta, tu tens llicència per portar aquesta pistola? Aquell li respon molt tranquil: De cap manera, tenint aquesta pistola, quina falta em fan les llicències?». Qui pensa així no pot dialogar. De fet els qui adopten aquesta postura «antisistema» sempre han acabat establint un règim molt més coercitiu i dictatorial. La cinquena condició és que el punt de partida sigui comú. Això és totalment necessari. Si en principi no es dóna, la primera tasca serà buscar-lo. Diguem que per dialogar cal «un prejudici compartit», una base comuna sobre la qual edificar la recerca. Aprofundim en més condicions del diàleg. Abans de res, no oblidem aquella condició bà- sica: voler sincerament dialogar, fins i tot reconeixent la seva dificultat i el risc de semblar un feble perdedor.

Bandera blanca

Avui ens ha agafat el rampell. Hem penjat una bandera blanca al balcó. A hores d'ara ja es fa difícil saber què significa què. I tots correm el risc que ens manipulin. Però la nostra voluntat és que signifiqui pau i diàleg, una cosa que pot ser compartida pels indepes, si ho volen, i pels partidaris de suspendre l'autonomia, si ho volen. També és una manera de dir que hi ha un grupet de gent que pensem que cal corregir moltes coses del món en què vivim, però que la independència de Catalunya en lloc d'ajudar-hi, complicarà encara més les coses. I que nosaltres no som millors ni pitjors que els nostres veïns.

Partir de la unitat, no de la divergència

Molts dels que no creiem ni en la deessa Catalunya ni en la deessa Espanya volem una societat laica també respecte al culte a aquesta mena de deïtats, unes deïtats rivals entre sí que inflamen i afecten la raó i la convivència i que més d’una vegada han reclamat sang.
Cap de les persones que viuen i treballen a Catalunya que conec s’ha mostrat insensible a aquest horrorós inici de curs que hem tingut. Mig Catalunya va quedar seriosament tocada quan l’independentisme va passar del molt legítim camp de les idees al menys legítim camp de l’abús parlamentari, amb la convocatòria del referèndum i amb la il·legal aprovació de la llei de transitorietat. La deessa Espanya no sé com ho va viure, servidora ho vaig viure com una bufetada a les institucions catalanes i a la població que formem una minoria d’escons i una majoria de vots, i que vam ser passats per la pedra amb una arrogància considerable. El fi de festa (o l’inici de les festes que seguiran) va ser un tastet de franquisme policial en estat pur. Que tots hem viscut amb dolor.
Alguns amics indepes m’han justificat tot aquest procés d’enfolliment: És que tenim pressa. És que tenim bones intencions. És que som pacífics.
Que a hores d’ara un referèndum és imprescindible. Totalment d’acord, però en condicions. Un referèndum no acceptat per totes les parts, amb un cens piratejat, que posava en risc funcionaris, que no podia garantir que tothom pogués votar, controlat per voluntaris, ja em perdonaran, però de democràtic poca cosa. Bo, i molt, com a mobilització, però res més. I aquest és un dels arguments esgrimits pels observadors internacionals convocats per la Generalitat.
Que hi ha pressa i que l’adversari és dur de pelar. Això també ho sabem els del molt humil moviment obrer, que no només no aconseguim avançar sinó que sovint reculem. Potser estem massa resignats i no sabem convèncer la gent. Segur. Però és que mai les teles públiques no han promogut eleccions sindicals, ni la participació en cap vaga general que afavoreixi els drets dels treballadors. 
Que l’independentisme és molt legítim. Prou. Justament per això no cal imposar-lo, sinó carregar-se de raons, a poder ser reals. L’exercici d’anar adaptant el promès “dia-després-en-què-lligaran-els-gossos-amb-llonganissses” a la crua realitat serà dur. I fer-se el càrrec que les conseqüències de les presses i les imposicions les paguem tots, no només els indepes. Els del moviment obrer prou sabem que fer vaga vol dir que et descompten el dia no treballat; fer objecció fiscal pot voler dir pagar el doble d’impostos; ser delegat sindical pot voler dir no fer carrera. Lluitar té un cost. Aquí no es regala res. Mantenir el contrari és enganyar la gent.
Que són pacífics ja ho sé. Però que estan donant llonguets a molts dracs menys pacífics, també.
Viure en una societat fraterna, en condicions de dignitat per a tothom, sense violència, sense castigar el planeta, és tan difícil amb independència com sense, perquè l’adversari (aquest capitalisme sense ànima) té un front molt ampli, que depassa de molt la geografia espanyola. La dreta (aquesta dreta que també és indepe i també volia Eurovegas, per exemple) té molt de poder. I el diàleg amb els veïns, ni que sigui per les infrastructures compartides, és imprescindible, amb independència o sense.
No em va sorprendre el molt lamentable discurs del rei (que li hauríem d’agrair com a primer pas inexcusable cap a la república), però tampoc el de Puigdemont, que va parlar tota l’estona com si Catalunya fos un país compacte, de pensament únic, on els qui no pensem com ell, senzillament no existim. A Catalunya hi ha de tot: el mal i el bé no s’arrengleren dins o fora de les fronteres, conviuen a tot el món. I és bo que sigui així. 
En fi. Ara mateix, des dels llimbs, demano si no seria possible unir forces en allò que és comú a una amplíssima majoria de catalans: un referèndum pactat, la retirada de la poli, el retorn a la legalitat. Per què no busquem allò que uneix i no allò que separa?
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada que acaba de sortir)

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Diaques i diaques

La veritat és que solem acceptar amb naturalitat que el diaconat sigui per a moltes persones un estat transitori per a convertir-se en preveres. Aquest pas previ al presbiterat deu tenir altres sentits més profunds, però la sensació generalitzada és que són una mena de “capellans en pràctiques”. La conseqüència de veure-ho així és que aleshores els diaques permanents podrien ser entesos com si fossin una mena de capellans frustrats, és a dir, que no arribarien a ser preveres, que seria el desitjable, perquè alguna cosa els ho impedeix. Aquesta cosa sol ser estar casats.
Una percepció tan pintoresca i errònia es reforça pel fet que, tot i que després del Concili Vaticà II aquesta figura de diaca permanent va ser reinstaurada i impulsada, no s’ha promogut realment fins que no s’ha fet notar la manca de capellans. I així, en els darrers anys s’han anat ordenant molts diaques que poden assumir bona part de la feina pastoral i sagramental dels capellans, la més visible de la qual davant la comunitat és el seu paper a les celebracions litúrgiques. L’encàrrec pastoral que tenen queda amagat.
Tampoc no il·lumina gaire el codi de dret canònic. El ritual litúrgic és el mateix per a tots els diaques, però qui accedeix al diaconat transitori pot fer-ho a partir dels 23 anys. Per al permanent cal tenir-ne 25 i comprometre’s al celibat. Si s’està casat, cal tenir 35 anys. ¿Els casats són més immadurs? ¿Estar casat i tenir (o no) fills impedeix fer la mateixa feina que fan els nois de 23 anys? Tot fa pensar que hi ha certa por que persones que se sentin vocacionades a ser capellans optin pel diaconat perquè això els evita l’obligació del celibat. D’altra banda, ¿per què els diaques transitoris no reben un encàrrec de diaconia? ¿Cal realment que siguin diaques abans de ser preveres?
Jo, que sóc una ignorant en aquests temes, creia que el més específic d’un diaconat era el servei sobretot orientat a la caritat. De fet, a les primeres ordenacions de diaques permanents a què vaig assistir, a més a més del ritual litúrgic s’encomanava una tasca concreta a una persona, i en el si d’una comunitat. L’accent, doncs, no es posava en les seves tasques pròpiament litúrgiques (que també) sinó en el servei comunitari. Un servei que, d’altra banda, solen realitzar moltes persones a la comunitat cristiana sense aquesta dimensió sacramental. Tants homes i dones fan serveis estables a la comunitat: des de portar la comunió als malalts, a fer de catequista o a ocupar-se de Càritas. I sovint el seu servei té una dimensió vocacional molt clara. ¿Per què aquestes tasques no són reconegudes com a diaconies? La cosa potser es complica amb el tema de l’accés de les dones al sagrament de l’orde. Però està clar que si la diaconia és un servei, moltes d’elles podrien ser considerades com a diaconesses. De fet, les tasques litúrgiques tenen un gran prestigi dins la comunitat, i per això a qui les fa se li confereixen especial autoritat i fomació, mentre que les tasques amb els pobres són més marginals. Aquest és un dels motius als quals alguns autors com Susan K. Wood (El sacramento del orden. Una visión teológica desde la liturgia, CPl 2008) atribueixen la desaparició d’aquest ministeri durant segles.
Avui crec que encara és tot més confús. A les darreres ordenacions de diaques permanents a què he assistit, l’ordenació ha estat absolutament desencarnada: s’ha fet a la catedral i no a la parròquia on el diaca farà el seu servei, no s’ha fet cap referència a la seva família, com si no hi tinguessin res a veure ni res a dir, ni s’ha al·ludit a cap concreció de servei. De manera que efectivament sembla que fer de diaca és presidir les celebracions que es poden presidir i fer les tasques litúrgiques que li són pròpies en la resta. I prou.

Crec que tot plegat és una gran distorsió del significat del diaconat, que té entitat i característiques pròpies respecte al presbiterat, que s’haurien de posar en relleu o que potser caldria revisar. El lligam entre diaconat en la caritat i servei a l’altar ajudaria sens dubte a posar la qüestió dels pobres, tan central en el seguiment de Jesucrist, enmig de l’Eucaristia. 
(Publicat aquesta setmana a Catalunya Cristiana)

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Sentiments i ressentiments

Sembla que vivim, com molt bé remarca el llibre de Michel Lacroix El culte a l’emoció, el moment de l’homo sentiens, una persona que es mou per emocions (la publicitat i els mitjans de comunicació hi apel·len constantment), i que s’inclina més aviat per les emocions fortes i explosives que per les delicades i contemplatives. Una societat que es “retribalitza” i on els moviments identitaris resorgeixen amb força. Només cal veure el paper absolutament hegemònic que juga el futbol en la vida quotidiana de moltíssima gent o la creixent adhesió als diversos nacionalismes occidentals. Algú deia, després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, que la reacció de la ciutadania i del món poc tenia a veure amb la reacció davant de l’atemptat a Hipercor, ara fa trenta anys. El dolor hi és igual però avui s’expressa sense contenció i jo diria que amb una certa sobreactuació. A mi em sap molt de greu el que va passar, però tant de plor no deixa de sorprendre’m. Em va sorprendre també un article de diari que anava analitzant el sentit de tots els objectes dipositats a les Rambles de Barcelona en homenatge a les víctimes. Sospito que d’aquí a pocs anys en els nostres cementiris en lloc de creus hi haurà ossets de peluix.
I totes aquestes emocions a flor de pell s’expressen a més amb gran immediatesa i contundència. El que estem vivint a Catalunya aquestes darreres setmanes troba dues menes d’espai públic: el del carrer i el virtual. I aquí la batalla no diu gaire del nostre senderi. Llegeixo en un compte de facebook, després de la intervenció de Joan Cosbubiela al parlament de Catalunya, un escrit absolutament desqualificador de tots els sindicalistes, que, tots ells es veu, són uns vividors i uns assidus de les portes giratòries. Després de la imputació dels més de 700 alcaldes, el mateix compte parlava de tots els alcaldes, que, també tots ells, només viuen per al seu poble i estan disposats a sacrificar-s’hi. Fa quatre dies aquests mateixos alcaldes, tots ells, només volien aprofitar-se dels privilegis del seu càrrec i eren, tots ells, uns corruptes. La generalització, la desqualificació, la manca d’anàlisi, l’esnobisme, la repetició constant de tòpics i consignes per part de tothom són un destorb objectiu al diàleg de debò, que reclama un esforç de distància respecte als propis sentiments i potser també a les pròpies idees. I requereix silencis llargs i temps per pensar i per argumentar intentant entendre el punt de vista dels qui no pensen com tu.
Dic tot això des de la constatació que jo mateixa sóc molt visceral, vehement i més sovint del que voldria agressiva. La gent que em coneix ja sap perfectament que no sóc pas un model de persona dialogant. Per això, preventivament, procuro desconnectar, en el facebook, dels altres que són com jo i que són molt impulsius, i mantinc aquells dels quals discrepo, però a qui estimo, perquè m’ajuden a assuaujar les meves expressions, tot pensant que potser ells les llegiran.

Em preocupa tot aquest allau de sentiments sense contenció, perquè veig com m’afecten a mi. Aquests dies de confrontacions nacionals, m’adono que el sentiment que em provoquen els qui no pensen com jo, és diferent segons la qualitat de relació que tinc amb cada persona i el nombre de prejudicis que vaig cultivant. Perquè a mesura que el desacord es va acumulant (i al voltant de l’1-O el missatge de fons no canviava, però el nombre de missatges emocionals sense altre contingut que la reafirmació del mateix creixia) es van revifant tots els conflictes anteriors que ja creies oblidats. De manera que la incomoditat inicial de no compartir el mateix punt de vista es pot convertir fàcilment en l’odi visceral perquè quan era petita vaig viure no sé quin greuge o fa vint anys l’altre em va incomodar amb no-sé-què. Em direu que vagi al psicòleg, que bona falta em fa, i potser tindreu raó. Però com que ja sé que no sóc gens original, em permeto suposar que això mateix li passa a d’altra gent. Ser-ne conscient com a mínim ajuda a contenir i no a amplificar. Potser sí que, com diuen els meditadors, ens hem d’unificar, prudentment, intentant ser pensament, estimació, sentiment, coratge i unes quantes coses més. A poc a poc i serenament.
Sortirà un dia d'aquests a la revista Foc Nou de setembre/octubre

Dit tot això, que vaig escriure fa dies, lluito perquè els meus sentiments no em dominin més del compte. La impotència i la tristesa davant de l'actuació de les forces policials de l'estat, i la ràbia respecte al nostre benvolgut, estimat i mai prou apreciat govern que, d'una manera poc democràtica, per més que se n'ompli la boca, i força frívola ha provocat aquesta situació, i pel que sembla, pensa continuar en la mateixa línia sense adonar-se que no només pega una puntada de peu a Espanya, sinó també a la meitat de catalans. Un amic em deia que malaguanyades actituds exemplars de la gent per defensar posicions que no ho són gens. Els mitjans, continuava, superen en moralitat i virtut als fins, que són els que són. És una paradoxa que comparteixo. Em pregunto quant de temps aguantarà la bona convivència entre nosaltres, perquè ara ja no és que pensem diferent, sinó que actuem diferent i amb conseqüències de gruix per als altres. Una part de catalans s'imposa sobre els altres, mentre el Mariano reparteix llenya a tots sense distincions.