Quins bisbes, Déu meu!

És per espantar-se. Resulta que, tal com han explicat els diaris, aquest dissabte han estat promoguts a diòcesis importants dos bisbes: el d’Osca ha passat a arquebisbe d’Oviedo, i el de Palència a bisbe de Sant Sebastià. Eren dos nomenament que fa dies que circulaven, però almenys jo mantenia la secreta confiança que no es durien a terme, per no destrossar més l’Església. Però sí, s’han dut a terme. La institució eclesial opta per arrenglerar-se en posicions cada cop més tancades, de manera totalment decidida i convençuda.
Els diaris destaquen sobretot el nomenament de Munilla per a Sant Sebastià. Però em permetreu que aporti aquí una informació sobre el nou arquebisbe d’Oviedo, que em sembla que reflecteix molt bé de quin peu calça l’episcopat que s’està promovent actualment. És bo saber on som i què ens pot passar, encara que sàpiga molt de greu...
La informació que ofereixo és la carta que va escriure als seus diocesans d’Osca poc després de la manifestació que hi hagué a Madrid el març del 2007 en protesta per l’excarceració de l’etarra De Juana Chaos. Està datada just l’11 de març, aniversari de l’atemptat sobre el qual el bisbe reclama “tota la veritat”, com un Pedrojota qualsevol. I això de que “mayeará” és directa campanya electoral: aquell maig del 2007 hi havia eleccions municipals, i el bisbe demana que, ja que el març del 2004 van perdre, el proper maig guanyin “els bons”... Molt trist, tot plegat. (Josep Lligadas)


Los idus de marzo

Queridos hermanos y amigos: paz y bien.
“Los idus de marzo” es una célebre obra de Thornton Wilder que toma como título la fecha fatídica en la que asesinaron a Julio César. Se ambienta la novela en los últimos días de la república romana, y describe con escéptica ironía la capacidad de los hombres para el heroísmo, la generosidad y la virtud, así como para el egoísmo, la traición y la deslealtad. En este marzo nuestro, mes de memoria de tantos otros idus, hemos vuelto a ver a gente así: héroes hasta la virtud más generosa, y traidores hasta el egoísmo más desleal.
Entre los primeros están las víctimas de la serpiente terrorista y las gentes sencillas que espontáneamente han querido solidarizarse con los débiles ignorados, despreciados y hasta perseguidos. En lugar de tirarse al monte, volvieron a la calle. No para una consentida kale borroka, sino para pasear de nuevo con inmensa dignidad su indignación. Era la enésima concentración que en las principales ciudades se dieron cita, a plena luz aunque era de noche, sin encapuchados y sin mentiras. No eran vociferantes, sino ciudadanos de bien que no quieren asistir impávidos al espectáculo que algunos gobernantes nos brindan en el pim-pam-pum de la feria del disparate político.
Y entre los segundos están los que pretenden cambiar la historia sacándose de la chistera del resentimiento lo que dicen ellos que ocurrió. Como adolescentes montan y desmontan operaciones económicas jugando al a ver quién llega más, cuando se trata de costear favores inconfesables con el dinero más ajeno, lavando como pueden las deudas de su propia corrupción.
Son los que manchan el nombre de la paz y el de la piedad, convirtiéndolo en moneda de cambio con el que pagar -cueste lo que cueste- la particular guerra contra sus adversarios políticos, sociales y mediáticos, llegando a pervertir un sentimiento noble como es el perdón, a fin de camuflar el chantaje del que siendo rehenes ellos mismos, nos hacen víctimas a todos los demás. Como consigna de un nuevo pásalo, lo repiten sin parar, sin ninguna pausa y con mucha prisa: lo hemos hecho por piedad, hemos salvado la vida a un asesino que celebra sus veinticinco matanzas brindando con champán, le hemos salvado la vida porque defendemos la vida.
Yo he tomado nota de esta declaración insólita por parte de quien miente de manera habitual, y pasando por encima de su cinismo asustado ante la opinión pública, levanto acta de su advenediza declaración: defienden la vida. Estamos de enhorabuena.
Supongo que estarán al quite de quien se quite la vida en la eutanasia que viene... porque defienden la vida. Supongo que no pondrán más obstáculos para saber la verdad de la maraña confusa y confundida de otra matanza, el 11-M, cuya sospecha les mira... porque defienden la vida. Supongo que respetarán la libertad de quienes quieren una educación no ideologizada ni sectaria para sus hijos... porque defienden la vida. Supongo que ya no jugarán a romper la familia con sus leyes para amiguetes... porque defienden la vida. Supongo, en fin, que encabezarán la defensa del más amenazado de todos los seres humanos: el no nacido, luchando contra el aborto en primera línea... porque defienden la vida.
Si no lo hacen así, nos habrán vuelto a colar su mentira, que hasta pueden hacerla legal, pero que es y será siempre inmoral. Pero si en marzo mayea, quizá en mayo marceará, y allí daremos cuenta. Porque hay idus que no deberían haber pasado nunca, pero ya que han sucedido, sólo se desea que no duren mucho más una vez acontecidos.
A Dios nos encomendamos en esta apasionante encrucijada en la que debemos roturar sus campos para que broten espigas de paz serena y de bien colmado para los hermanos.
Recibid mi afecto y mi bendición.

+ Jesús Sanz Montes, ofm,
Obispo de Huesca y de Jaca
11.03.2007

El jardí dels cinc arbres

Esplèndid muntatge de Joan Ollé al Teatre Nacional sobre poemes de Salvador Espriu. Jo sóc més aviat negada per a la poesia i la conec poc. Ahir vaig disfrutar de principi a final amb un espectacle auster, amb un teatre de la paraula i de la pausa, de la sobrietat d'aquell Espriu de Sinera. S'hi recalcaven més els aspectes personals i familiars del poeta més que no pas les grans metàfores de signe polític. Una interpretació magnífica, amb el cant de Sïlvia Pérez, que hi aportava la creació de molts músics al voltant del poeta. No us ho perdeu!

A la vora del mar. Tenia
una casa, el meu somni,
a la vora del mar.
Alta proa. Per lliures
camins d’aigua, l’esvelta
barca que jo menava.
Els ulls sabien
tot el repòs i l’ordre
d’una petita pàtria.
Com necessito
contar-te la basarda
que fa la pluja als vidres!
Avui cau nit de fosca
damunt la meva casa.
Les roques negres
m’atrauen a naufragi.
Captiu del càntic,
el meu esforç inútil,
qui pot guiar-me a l’alba?
Ran de la mar tenia
una casa, un lent somni.

Mercè

No sé si algú se m’escandalitzarà, però la meva entrada al món de la poesia catalana va ser gràcies a un llibre de Formación del Espíritu Nacional, on hi havia un capítol titulat, crec, “Las lenguas regionales”, on es reproduïa una poesia de Joan Maragall en català i una altra de Rosalía de Castro en gallec. Em vaig aficionar a tots dos poetes, i em vaig comprat una antologia de Maragall publicada en aquells volumets minúsculs que editava l’editorial Selecta...
Després, però, em vaig trobar amb els dos poetes que van ser bàsics per a això que ara s’anomena l’“educació sentimental”: Salvador Espriu i Joan Salvat Papasseit. I que continuen essent bàsics. Després hi vaig incorporar, a un altre nivell, Verdaguer. En canvi, en Martí Pol no hi he arribat a entrar...

Doncs bé. Com explica la Mercè, ahir vam anar a veure l’espectacle sobre l’Espriu que fan al Nacional i que durarà fins dimecres. Si podeu, no us el perdeu. Esplèndids tots, sobretot, per mi, la Montserrat Carulla i la Sílvia Pérez, i també el que feia d’Espriu que no sé com es diu. I esplèndid, més encara, la selecció de textos i el muntatge. Hi havia barrejats, i ben barrejats, molts Esprius.

De tots ells, em quedo amb la baralla dels dos cecs captaires, la guerra civil, que a mi em fa ressonar un vers de la Primera història d’Ester:

Poble trist, amb record
de ciutats molt cremades.
No t’acull cap repòs
d’ombra bona, de casa.
Només somnis al fons
de la meva mirada.

I em quedo amb el poema final del muntatge, d’una finor absoluta:

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit al meu temps
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
a les fosques estances.

Sempre que em ve al cap aquest poema, penso que, si caigués en mans d’algun dels correctors que circulen actualment per aquest país, obligaria l’autor a canviar això de “la rara rosa blanca” per cacofònic...
La rara rosa blanca... Però he de dir que, per mi, el gran poema de l’Espriu, el que em va esdevenir formulació política que encara mantinc, és un que no surt a l’espectacle. Un dels poemes de “La pell de brau”, en què, dintre la mitologia típica de l’autor, s’utilitza el terme jueu Sepharad per parlar d’Espanya:

De vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.

(Josep Lligadas)

Amb intensitat

Aquests dies la mort d'algunes persones m'ha fet pensar en les experiències intenses de la vida. Aquells moments que jo interpreto com a trascendents en el sentit que és com si et transportessin a una altra realitat, vaja, uns moments que et depassen i que m'he anat trobant al llarg dels anys de moltes maneres i amb diferents intensitats. Com tastets d'una altra cosa.

Potser el camí més freqüent per a mi és la música, però també determinades lectures, la pregària, la contemplació d'alguns paisatges, l'enamorament, l'amistat. De vegades també m'ha passat allò del "és quan dormo que hi veig clar". I despertar-me amb una comprensió diferent d'alguna situació. Probablement és que em fa falta un psiquiatre. Però m'imagino que deuen ser experiències comunes a moltes persones, que cadascú interpreta segons la seva sensibilitat i la seva concepció del món, però no són pas extraordinàries. De vegades en diem Bellesa, de vegades en diem Déu o altres grans paraules que es fan petites per expressar allò que passa al fons del fons i que, com la mort, ningú no pot viure en lloc teu.
Trobo que són moments d'una certa gratuïtat, que no es presenten de forma mecànica, quan apretem un interruptor. Em fan pensar que avui s'hi vol arribar, com moderns Parsifals, per vies ràpides: aconseguir l'orgasme (amb una certa obsessió, vistos els consultoris sexològics dels diaris), fer el triplet, o tirar de substàncies que hi ajudin, com l'alcohol o les pastilles. A part d'això que en diuen èxit social o professional. Coses algunes que contenen elements més aviat destructius.
Em pregunto si tot el vernis cultural que s'aprèn a escola porta realment a fruir de la bellesa., que de fet és del que es tracta quan s'inclouen algunes assignatures en els currículums escolars. perquè per més llibres que llegeixis, el gust per la lectura es transmet per l'entusiasme, per contagi, d'una manera gairebé màgica, amb molts components afectius pel mig. O si no faríem bé de recordar que la mística no és només un gènere literari del Segle d'Or, sinó que hi ha gent que la viu intensament i feliçment ara i aquí (per exemple, en el món carmelità).
Però tot plegat requereix una dosi d'esforç i aprenentatge, una altra dosi d'obertura a la més absoluta gratuïtat. Per trobar el "punt G" a la vida.

Mercè

El Crit Solidari

Crit Solidari 3

View more documents from agulla.

Aquí teniu el tercer número del butlletí que publiquem la comissió de pastoral obrera del bisbat de Sant Feliu. Enguany, en els tres números que sortiran aquest curs, ens hem animat a fer tres entrevistes no gaire freqüents en mitjans eclesials: un sindicalista (Toni Mora, Secretari General del Baix Llobregat, en aquest número), una feminista i algú del món de la política. I intentem facilitar materials sobre la immigració i donar a conèixer experiències eclesials interessants dins del camp social en el bisbat. Per cert, que els materials sobre immigració que facilita el grup de capellans del PAI (Pastoral amb immigrants) de Barcelona, els trobo encertadíssims.

Mercè

Tres preguntes

De fet tota aquesta crisi de la corrupció política i de la vida dels partits no sembla que hagi de resoldre gran cosa, perquè es continua sense anar a fons de la qüestió. Els partits van fent pactes... que en general no compleixen. En aquest sentit m'agrada veure que ICV i EUiA almenys han complert amb el tema dels comptes (i valoro molt l'esforç d'en Pep Canal)

Però jo crec convindria fer a tots tres preguntes que encara no he sentit formular:
1. Les fundacions dels partits a què es dediquen si no és a promoure el partit, o millor dit, el candidat o candidata del partit? Perquè a part d'algunes publicacions i alguns actes, estar clar que el gruix dels diners es destina a una altra cosa.

2. Per què els partits polítics necessiten molts més diners per funcionar que el comú de les entitats? Em sembla desmesurat i contraproduent, sobretot en relació a les activitats que es fan (o que sovint no es fan). Per què un partit amb dos regidors i vuit militants (existeix) ha de tenir molts més ingressos provinents del seu ajuntament que una entitat amb molts més associats i més vida ciutadana?

3. Els donatius anònims són una deshonesta i pèssima pràctica dels partits "pesos pesants" sobretot de la dreta. Però quins efectes perversos té el sistema de finançament a partir de l'aportació dels càrrecs públics?

Si no s'intenta respondre com a mìnim a això, entre moltes d'altres qüestions, serà difícil cap regeneració de la política.

Mercè

Plenitud d'agenda, plenitud de vida?

View more documents from puntviladecans.

Cap de setmana intens, aquest, en què no he pogut pas fer ni de bon tros tot el que m'havia proposat.
S'està repetint massa aquesta situació d'acabar la setmana amb una llarga llista inassolible de "deures", però no tinc gens clar per on he de tallar. El problema és que cada dia estic més cansada que l'anterior i tot em va costant més. Però tot m'atrau, tot m'agrada, tot em sembla necessari. I em vaig embolicant més i més. D'altra banda, penso que ara la salut i la situació familiar ho permeten. És un moment més aviat estrany, una mica insòlit. Té un punt de "fàustic", com si em costés massa d'acceptar les limitacions, com si em volgués vendre l'ànima no exactament per viure més anys, sinó per poder fer més coses. No es diferencia gaire. I Faust sempre va a la seva. De fet no pot ser bo. Deu ser el punt en què la gent s'enganxa a la coca.
Per sort la vida trenca aquestes rutines. Dissabte, amb l'enterrament de l'A., multitudinari, ben preparat i molt emotiu. El valor de l'amistat es va remarcar molt. Em va fer pensar que molts de nosaltres segurament hem anat substituint el suport familiar pel suport dels amics. I això dels amics de vegades entra en conflicte amb l'activitis, perquè té més a veure amb ser-hi que no pas amb fer, encara que de vegades convingui activar-se.
Dissabte molts dels assistents a l'enterrament vam passar al cap d'un parell d'hores a una celebració d'aniversari. Va ser una bona cosa lligar tots dos actes. Com si tots fossim molt més conscients de la nostra fragilitat i simultàniament del nostre valor. Estàvem sensibles. I va ser una festa tranquil·la, de les que m'agraden i conviden a la conversa amb uns i altres.
En fi, us deixo amb el Punt de Trobada. Ja veieu que encara que gemegui acabo trobant una estoneta per al blog...

Mercè Solé

Dies de dol, dies d'amistat

Estic una mica commocionada perquè aquesta setmana han mort tres persones properes i estimades.

Una és el pare d'un bon amic. Tenia 85 anys i feia temps que estava malament. Havia estat una persona molt activa i acollidora, imaginativa, esperançada, una persona lliure. D'un tarannà que va compartir amb la seva dona i que va transmetre als seus fills. Jo no el coneixia pas gaire, però anys enrere recordo que la família em va convidar a passar uns dies a una casa que tenia fora. Aquell any per a mi era de vaques molt flaques i no estava gaire animada. El seu oferiment em va anar molt bé. El seu funeral va ser un acte serè i afectuós, que la Montserrat descriu molt bé aquí.
L'A. ha mort el dia que feia 47 anys. Des de l'estiu arrossegava un càncer molt avançat. M'ha impressionat aquesta tarda la seva dona quan em deia que no és cert que la mort sigui una cosa tan terrible. Que junts han plorat molt, que els ha costat temps i dolor d'acceptar-ho, però que ho han viscut amb pau, amb estimació, amb l'agraïment de tot el que han rebut i amb la confiança que ella i els fills se'n sortiran. I també que a l'A. li ha anat bé viure a fons l'espiritualitat i la seva fe, acomiadar-se de familiars i amics. Ha estat un procés intens i compartit que ha valgut la pena. La Maria, al seu blog, també en parlava.
I en J.LL., amb 63 anys, ha mort sobtadament. Era una persona discretíssima, de les que sempre són al peu del canó. Treballador manual, militant de l'ACO, d'ICV i de tota causa solidària que es posés per davant. Pertany a aquella generació de l'ACO que ens va acollir als que veníem de la JOBAC i que per a mi han esdevingut punt de referència. No només pel que fan, sinó pel que són.
La mort continua descol·locant. Ho penso amb por i amb esperança. Ni idea de què hi pot haver després, però la confiança en el Pare em fa pensar que no deu ser gaire dolent com no ho és, per a mi, la vida. Potser ho dic massa des d'una situació privilegiada. De fet ja he viscut, i amb intensitat, per damunt de la mitjana de molta gent d'arreu. En tinc 52, no us penseu, però aquesta idea, molt presumptuosament, ja em va venir al cap quan en tenia 17 ò 18, al Liceu, tot escoltant el final de l'Aida, amb la Caballé i el Domingo. Va ser la sensació que només per allò ja valia la pena haver viscut. Després, és clar, he trobat moltes més coses a la vida, que ni tan sols imaginava... I potser encara en trobaré moltes més. Però el sentit de la vida no sembla que hagi d'estar relacionat necessàriament amb la seva durada.
Penso en la pregària de completes: que el Senyor ens concedeixi una nit tranquil·la i una fi benaurada. La fotografia és feta des de la petita església de Sant Marcel de Bor, i des de l'angle en què m'hi he assegut unes quantes vegades a fer pregària.

Mercè

Santa Coloma

Transcric a continuació el manifest que ha elaborat el Consell Arxiprestal de Santa Coloma de Gramanet, que em sembla excel·lent. Únicament hi trobaria a faltar una crida als cristians a comprometre's més a fons en aquest món de la política que, si badem, quedarà en mans de molt poca gent. La participació, el sentit crític i una bona dosi de gratuïtat i de llibertat són imprescindibles en uns partits (tots) en què hi ha manca de debat intern, en què creix la preocupació per conservar el càrrec o l'aspiració a càrrec, i on augmenten exponencialment les actituds de quedar bé amb qui té el poder dins del partit, i en què s'està més pendent dels resultats electorals o dels greuges amb els veïns que del bé comú.

Mercè

Davant dels greus fets succeïts a la nostra ciutat, l’Església de Santa Coloma volem manifestar.
1. La nostra sorpresa, desconcert, indignació i sobretot tristesa davant dels fets delictius que s’imputen a la gestió del nostre ajuntament. Amb molts veïns sotmesos a dures condicions de vida per causa de la crisi econòmica, causa estupor el ball de xifres de diners que es van donant, i que sembla que no van ser correctament utilitzades.

2. Hem de confiar en la justícia i deixar-li fer el seu camí, amb els seus mètodes i la seva autonomia. No hem de caure en judicis paral•lels, que moltes vegades han estat desmesurats i no poques vegades injustos. No hem d’oblidar que alguns dels imputats son veïns nostres i les seves famílies viuen entre nosaltres; no hem de caure en la temptació de posar patiments afegits. La presumpció d’innocència és un dret que tots tenim, i és precisament en moments de dubte quan cal aplicar-lo.

3. Quedi com quedi la instrucció judicial, sembla clar que s’han d’aplicar nous mètodes de control a la gestió municipal, més comunicació amb la ciutadania i més rigor en l’aplicació de les lleis.

4. Els ajuntaments democràtics han estat uns del avenços més importants de la democràcia. Els sistema actual necessita dels partits i les associacions cíviques. Per això cal encoratjar totes les formacions polítiques i cíviques a continuar amb el seu servei a la societat, a superar el moment decebedor actual, a renovar el seu esperit social i a aprendre dels errors per renovar-nos. També els cristians hem viscut al llarg de la història pàgines doloroses que ens han ajudat a purificar-nos.

5. Santa Coloma ha estat sempre una ciutat dinàmica, lluitadora i amb un gran esperit social i solidari. Els moments actuals ha de servir-nos per renovar la nostra estima, el nostre esperit de superació i les ganes de fer de la nostra ciutat el que sempre ha estat: un lloc entranyable, un tros de nosaltres mateixos, una terra on plantar arrels.

Consell Arxiprestal de Santa Coloma de Gramenet 4 de novembre del 2009

A ballar!

Després de dinar (cap a les quatre de la tarda quan no treballo ni tinc Càritas) m'agrada escarxofar-me davant la tele. Em relaxo, sovint m'adormo, però sempre pago el peatge d'enganxar-me a algun programa. En els darrers anys he passat del Cor de la Ciutat a l'Amar en tiempos revueltos. Avorrida de tots dos, ara m'he passat a ¡Fama, a bailar! Sí, m'estic trastocant, efectivament. Però com si fos la Milà intento mirar-m'ho com a experiment sociològic.

I és que vivim en una societat molt compartimentada, on no tinc oportunitat de conviure amb gaire joves, si més no de tu a tu. Els més joves amb qui tracto volten ja la trentena. No compartim, doncs, ni feina ni lleure, ni gustos musicals, com a molt, la Renfe.
El primer que em va cridar l'atenció de Fama és que d'això en diguessin ballar. I no ho dic pas amb menyspreu, és que la forma de moure's d'aquests joves i la música que escolten trenquen absolutament els meus esquemes: el funky, el break, el commercial dance... En fi, ara ja entenc els rètols de les relativament nombroses acadèmies de ball que veig a Viladecans on, per cert, hi ha una sola llibreria que mereixi aquest nom.
Un altre aspecte que em resulta exòtic és l'estètica: la forma de vestir, els pentinats, l'atenció de nois i noies a tot el cos; i també la forma de relacionar-se: les emocions a flor de pell, les abraçades continuades, les formes amanerades dels nois, la manera d'expressar-se i de parlar.
Ja sé que això deu ser el retrat d'un sector de gent, passat a més pel guió televisiu, però segur que és el mirall de molts joves. Es tracta d'un concurs-aprenentatge, on segurament les qüestions econòmiques deuen pesar molt a l'hora de decidir qui marxa i qui es queda (a qui és més rendible "salvar" via SMS, en definitiva), i on la mútua competència deu ser més important que no pas el treball d'equip, per més que el discurs del concurs verbalitzi el contrari.
Amb tot, m'agrada. Em diverteix i m'ajuda a mirar-me els adolescents que veig passar al carrer d'una altra manera, tot i ser conscient del muntatge. Penso que els concursants són joves que s'esforcen i que es mostren actius en alguna cosa relacionada amb l'art, i això no és una mala cosa. Els veig més desinhibits que la meva generació, amb il·lusions i amb ganes. Això sí, no aconsegueixo saber si ballen bé o no, però com a mínim, començo a acostumar-me a la seva música.
Per cert, algun d'ells, com el Wiki de Santa Coloma, em temo que no va ser salvat a cops de telèfon, tot i merèixer-ho, perquè els seus veïns i veïnes estaven preocupats per altres coses.
En fi, en temps de crisi, ballar no està malament. I no pel so que toquen!

Mestissatges musicals d'altres èpoques

Debussy tocant una de les seves obres (o això afirma el youtube) una mica atropelladament: el "Golliwogg's Cakewalk", una de les peces que integren el Childre'ns Corner. M'han agafat ganes d'escoltar-lo perquè estic llegint un llibre d'Àlex Ross (El ruido eterno, escuchar al siglo XX a través de su música) que fa una interessant repassada de la música en relació a la resta de la cultura i a la vida quotidiana. Coneixia de fa temps aquest fragment, de l'any 1906, escrit per Debussy poc després que el jazz fes entrada a París. No m'havia fixat mai, però, que un dels temes que hi surten fos una paròdia d'un dels motius del Tristany i Isolda de Wagner (l'inicial). M'ha costat de reconèixer, però sí, sí, ja es veu que sí.
En fi, és que mitja Europa ja començava a estar enfarfegada de Wagner...

Mercè

Solidesa solidària

Ara que ve Nadal arriba un temps tradicionalment solidari, ben intencionadament solidari, encara que no sempre gaire eficaç...
Al llarg dels anys, he vist campanyes de recollida d'aliments frescos al mercat la vigília de Nadal, quan segur que no hi ha temps de distribuir-los "perquè els pobres passin un Nadal millor". He vist roba recollida per a Sarajevo, que no hi ha arribat perquè ningú no havia previst pagar-ne el transport ni triar-la i ordenar-la previament perquè tingués una fàcil distribució in situ; he vist joguines recollides pacientment durant setmanes sense que ningú no pensés prèviament ni on s'havien de distribuir ni com s'havia de fer, ni què feia falta; he vist haver de refusar lots de medicaments que s'havien recollit pacientment sense pensar que això s'ha de fer de forma molt tècnica i a través d'ONG especialitzades.
Així, doncs, amics i amigues, em permeto suggerir algunes coses a tenir en compte quan es munta una campanya de Nadal:
1. Valorar bé què fa falta a la gent a favor de la qual volem treballar, més que no pas valorar allò que a nosaltres ens serà més fàcil recollir o ens faria més il·lusió... L'ajut és per a la gent, no per a nosaltres. Dependrà de les seves necessitats i també de la feina que estiguin duent a terme les entitats que habitualment hi treballen.
2. Per Nadal hi ha més sensibilitat per a la solidaritat, però això no significa que els ajuts s'hagin de distribuir només per Nadal. Es pot fer una campanya nadalenca pensada per a tot un any per endavant. La planificació ajuda a una millor eficàcia. Els pobres no ho són només per Nadal.
2. Coordinar-se amb l'entitat o entitats que canalitzin els ajuts: què necessiten i en quines condicions? Tindran prou espai per emmagatzemar les coses en bones condicions? Caldrà distribuir-ho ara o durant l'any? Valorar també l'organització de recollida i el transport. A moltes ONG hi col·labora gent gran, que no està en disposició de moure grans pesos. Hi ha gent jove a qui podem demanar braços. Es pot fer a escoles i esplais... amb temps, cosa que pot servir als joves per anar coneixent el tema.
3. Explicar clarament a la gent què li demanem. Per exemple, si són aliments, quin tipus d'aliments fan falta i com i on els han de portar; si es demana roba, demanar-la neta i en bon ús i adequada a la finalitat que es busca (la solidaritat no ha de servir només per fer neteja dels armaris).
4. Explicar quin és el problema de fons, què hi ha al darrere de les situacions de pobresa. És un bon exercici per a nosaltres i per als altres. Cal superar el "pobrets" per posar de relleu les causes que porten a l'exclusió i a la pobresa, i suggerir propostes assumibles des de la política. La recollida del que sigui pot ser una bona manera de sensibilitzar la gent sobre els mecanismes socials que porten a l'exclusió social.
5. Recordar que els pobres mereixen tot el respecte i discreció, i que la seva dignitat és el que ens mou a treballar.
6. No només podem oferir coses, també podem oferir acollida, afecte, companyia. I no només per Nadal: d'això en fa falta tot l'any, especialment, per exemple, durant les vacances d'estiu...
Una bona preparació afavoreix la sinèrgia, ajuda a treballar en xarxa, predisposa a les tasques de voluntariat... sempre en benefici de la gent. Una mala campanya pot sobrecarregar o distorsionar la tasca de les entitats que habitualment treballen amb la pobresa.
I educar-nos per a la solidaritat no estaria gens malament, oi?

Mercè

Sense política no hi ha justícia social

Us transcric un fragment de l'article "Exigidos por la caridad ¡y sin acallar la justicia", de José Ignacio Calleja, publicat a la revista Sal Terrae n. 1136, que em sembla que situa molt bé la necessària participació en la política per acabar amb la pobresa.

Compartir hoy en sociedades como la nuestra es socializar bienes de consumo y dinero con los más necesitados; y es, no menos, socializar con ellos y desde ellos reivindicaciones laborales, económicas, sanitarias, educativas y de vivienda, etc., y desarrollar redes sociales de cohesión, de autoestima, de formación y de economía social; y es que, la verdad, nadie va a regalarles nada fácilmente. Por eso hay que pensar en la economía social que, de modo cooperativo, forma y crea itinerarios y salidas laborales, particulares o asociadas, hoy. Por el lado de la educación y del bienestar social, va a haber muchas oportunidades de empleo, y es la hora de exigirlas. Por eso, compartir hoy, como ayer -me repito-, requiere solidaridad en el uso de los bienes y requiere política, influir en el poder social y político para conseguir un pacto social más justo en los presupuestos generales del Estado, en la fiscalidad y en el gasto público, en los servicios sociales, en la renta básica, en las ayudas de emergencia social, etc. Cualquier medida política puede hacer más por la solidaridad que todos los empeños de una ONG (o Iglesia) despolitizada y sin visión social. Pero esto nos lleva a pensar en concienciación social, movilización y, ¿por qué no?, actuaciones de desobediencia civil ante necesidades sociales irrenunciables.

Mercè

Paseíllos

Doncs sí. Tampoc no em sembla oportú acarnsissar-se amb l'exposició pública dels poderosos amb manilles. Sobretot perquè encara estan pendents de judici. M'avergonyeix haver mirat amb tanta satisfacció algunes imatges. Això respon al morbo i no té res a veure amb la justícia.
Ara bé, també n'hi ha d'altres, de "paseíllos", que ens podríem estalviar tots plegats:

• els "paseíllos" dels poderosos fent ostentació de poder i de riquesa (siguin polítics o futbolistes o el que calgui); cal recordar que algunes d'aquestes persones avui assenyalades han fet mans i mànigues per entrar a casa nostra via tele quan hi ha hagut eleccions, ocupant molts espais públics;
• els "paseíllos" post-presó d'alguns exdelinqüents de la mateixa mena que ara tenen la barra de publicar les seves memòries de la garjola i continuen aconseguint tota l'atenció dels mitjans de comunicació;
  
• els "paseíllos" dels qui són detinguts i no tenen cap poder. Segurament no són reclam de càmeres, però no solen ser tractats amb gaire miraments;
• els "paseíllos" (més aviat aturades esporàdiques en mig del carrer, amb l'avergonyiment que això suposa) de les persones que tenen un color diferent de pell i que són vistes massa sovint com a presumptes "sense papers", amb raó o sense; sense tenir present que trobar-se sense papers és una cosa, haver comès suborn, prevaricació, etc., una altra molt diferent.
  
• els "paseíllos" denigrants de les llarguíssimes cues dels sense papers al voltant de la delegació del Govern, quan s'anuncia algun tràmit per a persones estrangeres.
  
• els "paseíllos", de vegades voluntaris, de persones amb evidents dificultats de salut mental pels programes escombraria explotats per la televisió;
• els "paseíllos" dels morts i ferits d'atemptats i linxaments diversos; recordo imatges d'un home a Sud-Àfrica, apallissat i cremat viu davant la càmara, que no semblava immutar-se.
  
• ... i tants d'altres.

Mercè Solé

Tots sants

De fet em repeteixo. És una constatació comprovada avui que he estat a punt d'escriure gairebé el mateix post que l'any passat.
I és que avui és un dia que em fa feliç, quan penso en tota la gentada de persones, properes o llunyanes, que m'alegren o m'han alegrat la vida. Va bé pensar-hi amb noms i cognoms. Alguns -els menys- canonitzats. Molts d'altres senzillament persones en qui veus compromís, alegria, estimació. De sants, n'hi ha de tots colors, ideològics, culturals i religiosos. Veure'ls de vegades depèn dels propis prejudicis, de la pròpia sensibilitat, dels propis anhels.
Per això avui també em sembla un bon dia per celebrar la Reforma (de fet ho celebren el 31 d'octubre, em penso), aquell avís monumental que ens va fer Luter, amb molta, molta raó. De fet ens han convidat a assistir a la celebració d'una comunitat de Sabadell, alguns membres de la qual pertanyen a aquest grup de cristianes i cristians d'ICV, i em sap molt de greu no poder participar-hi. Però no es pot ser a més d'un lloc alhora. Aquest post és la meva manera de ser-hi.
No sé perquè al final en la cultura popular acaben avui guanyant els morts sobre els vius. Deu ser perquè els morts són majoria. O potser perquè sabem celebrar millor el dol que la vida. Però avui és dia de Benaurances i de testimonis. No s'és sant perquè l'Església ho digui, deia avui el mossèn, se n'és a la feina, al barri, amb la família, a estudi... Sant reconegut o ignorat. Tant li fa, perquè tampoc no és una festa personalitzada. És la festa de reconèixer que en el col·lectiu ens enfortim i ens enriquim mútuament. A l'Església catòlica se'n diu comunió dels sants. A l'esquerra se'n pot dir la dignitat de la classe treballadora.

Mercè

El llibre de l'Antonyita: de gom a gom

Ahir, ple total a la presentació del llibre d'en Josep: Viladecans 1930-1980. La mirada d'Antònia Doñate, editat pel Grup Tres Torres. De fet, em penso que el mèrit no és pas de l'autor, sinó de la protagonista del llibre. Molta gent de la família (nombrosa!), molta gent de la parròquia (l'Antonyita hi continua fent de catequista als seus 83 anys), molta gent del PSUC, molts veïns, amics...

La presentació va tenir tres llargues intervencions. En primer lloc va parlar Maria Salmerón, primera tinenta d'alcalde i regidora de cultura. Es va notar que havia s'havia llegit el llibre a fons perquè en absolut no va fer un parlament rutinari o de compromís, cosa que sempre és d'agrair, i a més es va comportar amb tota senzillesa, lluny dels protocols que de vegades són de rigor però que més aviat marquen distàncies més que altra cosa. Va tenir la seva gràcia, també, perquè el Grup Tres Torres (al qual jo no pertanyo, que quedi clar, encara que hi pugui col·laborar si necessiten un cop de mà) es passa mitja vida fent de "Pepito Grillo" respecte a l'Ajuntament per recordar que cal garantir la conservació del patrimoni històric i cultural del municipi, cosa que de vegades ben segur que la deu incomodar, encara que de fet aquest diàleg entre un departament de patrimoni que té iniciatives molt interessants i una entitat ciutadana reivindicativa aporta fruits que estan molt bé. De fet penso que és com ha de ser, perquè ni l'ajuntament és omniscient ni omnipotent, cosa que de vegades corren el risc de creure's, ni les entitats poden actuar sense tenir en compte el conjunt de la ciutat. Una participació real deu ser la clau.
Després va parlar l'Andreu Comellas, fill de l'Antonyita, i regidor del PSUC en les primeres eleccions democràtiques, el qual va parlar sobretot de la seva mare i d'aquella època en què tants viladecanencs van patir detencions absolutament injustes per la seva lluita per les llibertats. L'Andreu, que havia estat company d'en Josep al seminari va fer referència a aquell fil de cristians compromesos amb la vida ciutadana que passa per Pere Tarrés i que, dins del PSUC, va trobar els seus exponents més significatius en Joan N. García Nieto i en Alfonso C. Comín. De fet la Federació de Joves Cristians a Viladecans, inspirada per Pere Tarrés, va tenir un importantíssim ressò en la vida de l'aleshores poble.
I de la intervenció d'en Josep no en parlo: us la poso tot seguit en un post a part.

La balanguera digital (Andreu Comellas dixit)

A la foto: Antònia Doñate dedicant el llibre als "dos homes de la seva vida", el seu marit i el seu germà, tots dos ja difunts, i, a la taula, Andreu Comellas, Maria Salmerón, Josep Lligadas i Victòria Herrero, vicepresidenta del grup Tres Torres.

La presentació d'en Josep

Amb tot això que han dit tant la Maria Salmerón com l’Andreu Comellas, la sensació és que ja està tot dit i que més valdria que jo no digués res més. Però com que tinc apuntades unes quantes coses que tenia ganes de dir, doncs les dic.

Primer de tot, el que haig de dir és agrair-los a ells dos, a la Maria i a l’Andreu, que hagin volgut ser aquí i presentar aquest llibre. Moltes gràcies per la seva amabilitat a l’hora de valorar-lo.

I, immediatament després de dir això, el que haig de fer és agrair sobretot a l’Antònia Doñate que m’hagi proporcionat el plaer de poder-lo fer, el llibre, amb tot el que ha comportat. El plaer de poder-la entrevistar, de poder fruir de la seva inesgotable memòria, de poder entrar en la seva vida plena de riqueses de tota mena, de poder sentir les seves valoracions dels esdeveniments i de les situacions... també li he d’agrair que, sense ella voler-ho, m’hagi empès a buscar i a preguntar i a remenar... per ampliar el que ella em deia, per comprovar coses, per mirar de saber-ne més. També de recollir fotos per il•lustrar-lo... I deixeu-me doncs, també, afegir aquí l’agraïment a la gent que ha col•laborat en tota aquesta recerca.

I el cas és que tot això ha servit per acabar, al final, amb la sensació que aquesta història, aquestes històries, són un pou sense fons. El senyor Josep Iturrioz, el fill del Manquet, que ens ha deixat algunes fotografies per al llibre i els records del qual no els hi he pogut incorporar perquè a ell vaig descobrir-lo massa tard, em deia: “Home, si entrevistessis a aquesta persona, o a aquesta altra... segur que et podrien explicar moltes coses”. I jo pensava: “Segur que té raó, segur que seria molt interessant, però per fer-ho jo hauria de poder viure de renda i dedicar-me només a això...”. Tant de bo hi hagi més gent que s’animi a anar recollint totes aquestes històries. Però en tot cas, el que jo he de dir és que he disfrutat molt fent tota aquesta feina que ara podeu tenir a les mans i llegir i mirar.

El cuc de fer una cosa així ja fa temps que el tenia, però el que m’hi va empènyer definitivament va ser quan el Manel Luengo i el Xavier Calderé em van oferir de moderar aquella taula rodona de fa dos anys als Capvespres de Ca n’Amat, amb la Maria Calbet, la Paquita Térmens, la Margarida Domènech i la Miquela Oriol. Allà vaig pensar que les històries de tants anys enrere podien donar molt de si, i que alguna cosa més podia fer jo en aquest camp. I en un cert moment, quan vaig trobar temps i ànims per posar-m’hi, vaig encetar aquesta operació de recollir història començant per l’Antònia. I aviat vaig veure que d’allà el que en sortiria no seria un capítol d’un llibre d’històries de gent diversa, sinó un llibre sencer d’una sola persona. Perquè l’Antònia podia parlar no només de com vivia la gent de Viladecans al llarg dels anys que anàvem resseguint, i com era el poble que anava creixent, i quines botigues hi havia, i l’escola, i com era la vida pagesa d’aquells anys. També podia parlar, i parlava, de la seva pròpia vida, d’una vida en la qual hi ha de tot.

Una nena filla de pares immigrants que de cop s’integra, i sense gaires dificultats, en un poble desconegut, gràcies a trobar-se amb un veïnat acollidor i gràcies a la capacitat cohesionadora que en aquells moments té la parròquia per a una part important dels viladecanencs, una parròquia que viu sobretot l’eclosió de la Federació de Joves Cristians. Això, d’altra banda, serà un coixí important per poder pair un fet tant decisiu com la mort del pare i les penúries de tot tipus que aquesta mort comporta. I després els desastres de la guerra, i després la mort de la mare i haver de buscar-se la vida com a minyona a la Torre Roja... Aquesta és una mirada sobre Viladecans no feta des de fora, de records de com era la vida de la gent, sinó des de dintre, des de la pròpia vida. I amb un fil conductor que per a l’Antònia serà sempre l’adhesió cristiana, viscuda amb tot el convenciment, tant aleshores com ara, però viscuda alhora amb la suficient capacitat crítica com per destriar aquesta adhesió de determinades concrecions que resulten certament de molt difícil justificació...

Després vindrà ja el casament, l’entrada a Cal Comellas, i una vida de família intensa i complexa que dóna com a resultat una part important de la gent que ocupa aquesta sala. I al final, és clar, tota la contribució, des de la rereguarda sobretot, a la lluita antifranquista, una contribució important per a Viladecans però no només per a Viladecans, sinó més enllà...

Hi ha, en tota aquesta història, un aspecte que segur que pot portar algunes controvèrsies i que no em semblarà gens malament que les porti. És el tema de la guerra. I és que aquest és un tema que tots plegats tenim pendent. A Viladecans, i a Catalunya, i a Espanya. No m’hi estendré, perquè ara no toca, però sí que tinc ganes de dir que no en traurem gran cosa, de cara al futur de tots plegats, d’aplicar esquemes que pretenguin ser gaire precisos i delimitats pel que fa a les bondats i les maldats, perquè les coses mai no són així, i en el cas de la guerra del 36 sens dubte que no van ser així. Evidentment, el juliol de 1936 existia una legalitat democràtica a Catalunya i a Espanya, encarnada per les institucions republicanes, i això no ofereix dubtes. I evidentment també que l’exèrcit que es va aixecar en armes contra la República no tenia cap legitimitat per fer una cosa així. I evidentment, encara, que després de la guerra el que vam tenir aquí va ser una repressió duríssima i una dictadura que va durar prop de quaranta anys. Tot això és evident.

Però també és evident, em sembla, que entremig, els tres anys de la guerra, aquí a Catalunya, aquesta legaltat republicana va resultar molt malmesa a molts nivells, i amb conseqüències sovint tràgiques, davant les quals les reaccions van ser de totes menes, però en tot cas moltes d’elles marcades per l’ofec que provoquen les situacions límit. En aquest tema encara ens queda molt per parlar i molt per escoltar, des de la bona voluntat de mirar d’entendre més el que va passar, i també d’entendre’ns més tots plegats. La mirada de l’Antònia és una de les mirades d’aquella realitat, i per això, per ajudar més a conèixer i a entendre, he volgut completar el llibre amb alguns apèndixs que convidin a mirar cap a alguns dels personatges republicans viladecanencs, i he d’agrair des d’aquí a la Monserrat i la Núria Puig, la Núria Buenaventura i el Francesc Ollé, que hagin fet possible la realització d’aquests apèndixs.

Encara referint-me a la guerra, sí que no vull deixar de destacar una cosa que és ben sabuda, però que fa de bon recordar. I és el fet que, enmig dels desastres d’aquells dies, a Viladecans les coses van anar força millor que en altres llocs, perquè aquí no hi va haver morts, gràcies a la decidida voluntat de les autoritats republicanes. L’únic mort, el Jaume Abril, va morir en tot unes altres circumstàncies.

El Jaume Abril, sens dubte, és un dels personatges que van marcar la vida viladecanenca durant aquells anys, i que, a mesura que un en va sabent més coses, més ganes tindria de continuar investigant sobre ell, per descobrir-lo més a fons. I amb ell, a mi m’han vingut ganes de conèixer també més a fons alguns altres dels personatges d’aquells temps. Un, certament, el Llorenç Puig, l’alcalde, que fa la sensació de portar a dintre una gran riquesa personal i una notable passió per millorar Viladecans. L’altre, el Josep Iturrioz, el Manquet, que tot porta a pensar que va ser l’home amb capacitat organitzativa que va contribuir decisivament a mantenir Viladecans en un mínim bon estat enmig dels desgavells del moment. Com ja es va dir aquest any als Capvespres de Ca n’Amat, jo crec que es mereixeria que la ciutat li dediqués un carrer. I l’últim personatge que m’agradaria conèixer més a fons és un que certament és menys rellevant, però que alguns dels presents segur que recorden amb especial afecte: mossèn Jaume Martí, el vicari que va ser fonamental per a la consolidació de la Federació de Joves Cristians, i que va ser mort a Sant Adrià el juliol del 36, als 28 anys.

Aquests quatre personatges, juntament amb el cinquè personatge del llibre, que és la mateixa Antònia Doñate, tenen una característica comuna: cap d’ells no va néixer a Viladecans. Deu ser que, efectivament, aquesta és terra d’al•luvió, terra oberta que permet fructificar tothom. Tant de bo que continuï així.

I bé. Acabo, i acabo amb un altre agraïment imprescindible. És, naturalment, al Grup Tres Torres, que ha editat aquest llibre, i que té previst de continuar-ne publicant com a contribució al millor coneixement i valoració de la nostra història i, juntament amb la història, a un millor coneixement i valoració de nosaltres mateixos, individualment i col•lectivament. És agradable, treballar en un grup com aquest. I em sembla que fem una feina raonable, que ajuda a tenir més present la importància del nostre patrimoni de cara a ser una ciutat més cohesionada, amb arrels, i no només un conjunt de persones situades en un lloc més o menys ben acondicionat i amb serveis dignes. En aquest camp, certament que hem avançat notablement, però certament també que caldria avançar molt més. Doncs això. El meu agraïment al Grup Tres Torres perquè fa de bon treballar-hi i, especialment, és clar, perquè ha assumit l’edició d’aquest llibre que espero que tots pugueu disfrutar.

Moltes gràcies a tots per ser aquí aquest vespre.

Josep Lligadas

Viladecans, Torre del Baró, 30 d’octubre de 2009

El pam net

He de dir que aquests dies he quedat bastant afectada per tot el tema de les corrupteles que van sortint a la llum i que he de dir que, a part d'indignar-me, em produeixen una tristesa i desànim notables, perquè francament costa molt de defensar la necessitat de la militància política en mig d'aquest desgavell. I a més les actituds dels partits no hi ajuden gens, perquè francament això està afectant tots els que realment tenen poder, i sembla que els afectats només es preocupen d'atacar el veí.

Sempre he pensat que a tot arreu el poder pot ser llaminer i que de corruptes en poden sortir en qualsevol lloc on hi hagi diners o poder. El que marca la diferència és l'actitud del partit. I no només les reaccions quan es fa públic el delicte, sinó el caldo de cultiu que afavoreix determinades accions i actituds. I això va des de confondre l'administració pública amb un servei de col·locació dels amics, o des del mirar a una altra banda quan algú posa la mà a la caixa ni que sigui en quantitats petites, o quan s'actua sistemàticament des de l'economia submergida... O bé quan es tenen actituds servils dins del partit o quan el poder s'acumula en molt poques mans, cosa que em sembla que es dóna en tots (també en el meu), o quan es pretén que el paraigua "nacionalista" o "d'esquerres" ho justifiqui tot.

Durant els meus dos anys d'assessora a l'ajuntament em vaig quedar parada de rebre peticions de gent per si els podia col·locar (pensant-se, a més que jo tenia un poder que no tenia, és clar). Així, tal qual. O quan algú interpreta que si en Jordi -el meu cunyat- ha trobar plaça en un taller ocupacional és perquè jo li he fet entrar aprofitant els meus contactes polítics. Com si en Jordi no tingués mèrits propis!

De fet seria injust carregar totes les tintes sobre els polítics, perquè com molt bé assenyala el meu amic blocaire xiruquero l'actitud d'espabilat o espabilada està molt estesa: des d'escaquejar-se de pagar el bitllet del tren, a no pagar a Hisenda, a escapolir-se de l'IVA, o, com passava en una empresa sense afany de lucre on jo havia treballat fa molts, molts anys, a estafar sistemàticament els clients (en aquesta empresa, per cert, van créixer molts fongs: un directiu va estafar l'empresa des del dia del seu nomenament, i, que jo recordi, almenys es van detectar quatre persones amb "actituds econòmicament irregulars").

Si no hi ha un pam de net, hauríem de mirar de fer neteja en el nostre, de pam. Però de debò que la credibilitat de la democràcia passa perquè els partits es posin menys a la defensiva i treballin molt més decididament per la transparència. És una qüestió d'intentar aplicar els valors que es prediquen, sobretot des de l'esquerra. O no?

En tot això m'ajuda pensar en la gent de base que hi dedica tants esforços...

Mercè

Un capitalisme daltònic, miop i sense visió lateral

El capitalisme pateix totes aquestes patologies oftalmològiques. Ho diu Pedro José Gómez Serrano, professor d'Economia Mundial a la Complutense en un article molt interessant sobre la crisi publicat a la revista Sal Terrae. Diu així:
"Suelo señalar a mis alumnos que el capitalismo está aquejado de tres graves patologías oftalmológicas: el daltonismo -porque es un sistema que sólo detecta el color del dinero y, en consecuencia, desatiende todas las necesidades humanas que no estén respaldadas con capacidad de pago-, la falta de visión lateral (como la que padecen los conductores que han consumido alcohol), ya que la obsesión por el crecimiento y la rentabilidad impide ver el enorme colectivo de víctimas que quedan a la vera del camino y que para el sistema sólo son daños colaterales (parados, pobres, poco productivos, subdesarrollados, excluidos, etc.) y, por último, la miopía, que impide distinguir con nitidez las consecuencias del modelo de desarrollo a largo plazo, debido a la obsesión por alcanzar resultados a corto plazo (las empresas tienen que alcanzar resultados ya), lo cual conduce a que la racionalidad económica resulte económicamente irracional."
Molt lúcid.

Mercè

El clima no està en venda: manifestació el 31

El Clima No Esta En Venda

View more documents from agulla.

Un bon amic m'ha fet arribar aquesta publicació, junt amb la convocatòria de la manifestació que tindrà lloc dissabte vinent, 31 d'octubre, a les 5 de la tarda, i que sortirà de la Plaça Universitat d eBarcelona, amb vista a la cimera de Copenhague del desembre (i de la minicimera de Barcelona de la setmana que ve). Us recomano la seva lectura i us animo a venir a la manifestació. Crec que s'ho val!

L'anunci que neix del goig compartit

Ahir vaig anar a la presentació de l'objectiu diocesà d'aquest curs del bisbat de Sant Feliu. La veritat és que m'ho vaig passar la mar de bé. Resulta un fet una mica insòlit, potser, avui dia, passar-s'ho bé en un acte diocesà. Però de fet, hi ha molts motius: el tema em resulta engrescador i oportú (com anunciar Jesucrist en aquest món tan diferent del que havíem viscut abans?); la xerrada que va fer en Xavier Morlans em va semblar molt encertada: en el llenguatge senzill que va utilitzar, en la seva anàlisi, i en les seves propostes. El fet d'haver participat d'alguna manera en la preparació del material, com és el cas, suposo que convida a sentir-t'ho teu. I sobretot em va agradar saludar molta gent i conèixer-ne d'altra. També em va fer il·lusió veure-hi gent de Viladecans i pensar que potser hi podem pensar conjuntament al llarg del curs... També perquè vaig connectar amb altres trobades d'aquest estil de fa molts anys, que sempre m'animaven.
Al Poblenou hi va haver un temps en què se solien fer assemblees parroquials. Es tractaven temes diversos i servien com a mínim per conèixer-se, saber què feien altres grups, i anar elaborant un projecte comú amb ganes de coherència, malgrat la diversitat de gent que hi érem. A la pràctica en resultava una formació conjunta de la qual se n'esperaven resultats concrets en la vida pastoral. Es deurien acabar perquè probablement van assolir el seu punt de rutina, i perquè a alguns això de les reunions ens va bé, però a d'altra gent, no tant. A mi m'agradaria que això es fes a Viladecans, però em sembla que no és gaire l'estil interparroquial.
I és que penso que convindria obrir molt les parròquies (en el sentit de fer les coses pensant en la gent que no és de l'olla), connectar-se bé amb la xarxa ciutadana (¿per què no els fulls de la parròquia al barri i les activitats de les entitats a la cartellera parroquial?), utilitzar millor els nous recursos socials, com internet; publicitar millor les activitats que s'hi fan; ser molt acollidors; donar més protagonisme als laics i laiques, i als joves... Ja es fan coses, ja, i ben fetes. Però ens cal avançar molt. Sempre donem per suposat que la gent vindrà i es trobarà bé entre nosaltres com per art de màgia. Però això em temo que cada cop passarà menys...

Mercè Solé

La mirada d'Antònia Doñate

Divendres vinent, a les 7 del vespre, es fa la presentació d'aquest llibre a la Torre del Baró de Viladecans. Un llibre que, puc ben dir-ho perquè l'he vist anar-se fent, s'ha fet amb gust i amb ganes. Escoltar l'Antònia és ben bé un privilegi. Una persona inquieta i activa, que malgrat les diverses "cotilles" dels diversos moments històrics que li ha tocat viure (dins l'església, a la guerra, durant el franquisme...) ha sabut sempre actuar amb llibertat i amb sentit comú, combinant sempre allò de bo i millor que anava trobant en els llocs, sabent destriar el gra de la palla, buscant sortides no sempre fàcils. Feminista en un context masclista, creient en una església sovint encararada tot i el concili, psuquera a les verdes i a les madures... Viure els canvis socials amb compromís, esperança i bon humor sense deixar de tocar de peus a terra no està gens malament. Ah, i amb vuit fills...
És obvi que no sóc gens neutral en la meva opinió: ni pel personatge ni, naturalment, per l'escriptor. Al contrari, estic ben enlluernada i n'estic orgullosa.
Per cert, el llibre ha esdevingut una mostra de com es poden fer publicacions a baix cost: només ha cobrat la imprenta. I el cost es podrà assumir amb la venda del llibre a dotze euros. L'Ajuntament, a posteriori, s'ha animat a aportar-hi una subvenció de 200 euros, que servirà per garantir que no hi hagi números vermells. Tinc ganes de dir-ho perquè després del cas Millet penso que és bo que fem visibles tantes iniciatives desinteressades com es duen a terme des de la societat civil, de les quals aquest llibre n'és una petitíssima mostra. No fos que ens desaniméssim.

Mercè

L'Agulla, butlletí de reflexió i diàleg

Agulla 66

View more documents from agulla.

Probablement moltes de les persones que llegiu aquest blog, ja en sou subscriptors, o potser la llegiu per internet (http://punxo.blogspot.com). Però, en fi, aquí en teniu el darrer número...

Mercè

Teresa Forcades, al Jueves

Això sí que és notícia, i que surti en positiu, en una revista que em llegeixo religiosament cada setmana i que és força rabiüda amb tots els temes eclesiàstics. Ja m'agrada. Denota que la Teresa Forcades és capaç de transmetre una imatge de l'Església força més positiva del que és habitual.

Mercè

Pas besonh de portar lo berret...

Aquest cap de setmana he estat a Tolosa de Llenguadoc, que és una ciutat que m’agrada molt i és molt relaxant. Tot i que a la nit és perillosa en alguns racons: un grup de joves, un dels quals duia una moto, em va acorralar i van fer veure que volien atropellarme: a França estan pitjor que aquí... sort que contemplar Saint-Sernin et fa oblidar tots els mals...
Una de les coses noves que aquest cop vaig descobrir va ser la “Maison d’Occitanie / Ostal d’Occitània”, un casal situat en un palau molt ben restaurat, que l’ajuntament ha cedit a les entitats que es dediquen a la promoció de la llengua occitana. Tenen obert cada dia, incloent-hi dissabtes i diumenges a la tarda, i fan cursos d’occità, publicacions, treballs filològics, sessions d’estudi, trobades diverses... El lloc té molt bona pinta, i si a més algú escombrés el carrer de tant en tant, encara estaria millor. Per si voleu anar-hi, és al carrer Malcousinat número 11, vora la plaça Esquirol.
Doncs bé. Entre altres coses, hi havia un cartell penjat a l’entrada, per anunciar les classes d’occità, que deia: “Pas besonh de portar lo berret per parlar occitan”. El “berret” és una mena de boina autòctona, com la nostra barretina o la txapela basca. I la frase vol dir, com és obvi, que per parlar occità no cal ser especialment patriota ni especialment defensor de les tradicions: simplement, cal considerar la llengua com un valor cívic, com una riquesa col•lectiva; un plantejament que aquí, per cert, a vegades em fa por que s’estigui oblidant. Jo no sé si se’n sortiran, perquè l’occità realment està molt perdut. Però vaig veure que tenen una xarxa d’entitats a tot el territori força àmplia. I han aconseguit unificar l’ortografia, cosa que fa que l’occità es pugui veure com una llengua endreçada i madura, no com un simple conjunt de dialectes. Tant de bo aconsegueixin recuperar aquesta llengua que antigament va tenir tanta força i tanta difusió.
I si en teniu ganes, sapigueu que aquest dissabte, dia 24, a les dues de la tarda (quins horaris!) a Carcassona hi ha una mani amb el simple lema “Per la lenga occitana”, organitzada per l’associació “Anem Òc”. (Josep Lligadas)

Fractures

Ahir va fer vint anys d'una ensopegada que vaig patir a la vida. De fet, una tonteria, un petit conflicte amb una persona molt amiga, que em va fer patir molt i molt desproporcionament, de fet. I a ella també, és clar, de rebot, sense tenir-ne cap culpa.
Vaig estar dos o tres anys força descol·locada i va ser un llarg aprenentatge de coses importants. De vegades et sembla que tot rutlla, perquè fas i desfàs molt i et mostres molt activa, però per dins hi ha esquerdes, hi ha "falles" que provoquen terratrèmols. Hi ha enveges o ganes de protagonisme o manca d'autoestima o què se jo... Vas construint sobre la sorra. T'adones que voldries lluir d'un comportament coherent i d'una estabilitat enormes, però a la pràctica ets molt feble i t'equivoques i t'agradaria fer una cosa i acabes fent la contrària. Veus que l'amor propi se't menja encara que prediquis uns altres valors... Costa de veure't tal com ets, i costa encara més d'acceptar-ho amb un cert bon humor. Amb el cap entens una cosa, però el cor va en direcció contrària. No pots controlar allò que sents.
Per sort, i amb l'ajut de tothom, me'n vaig sortir bé. Vaig rebaixar el nivell de feina -crec que en aquella època treballava massa-, vaig canviar una mica d'aires i d'activitats (vaig entrar a la coral, per exemple, que em va anar molt bé), recordo que combatia la tristesa amb inacabables partides de parxís amb algun amic..., i alguns i algunes em van aguantar estoïcament les penes. amb gran delicadesa. Vaig passar per una mena d'aridesa espiritual llargueta. Però finalment me'n vaig sortir, amb reconciliació amb la meva amiga inclosa.
Ahir em va venir al cap, gairebé amb agraïment. Em va fer pensar que de vegades patim molt per coses molt petites. Som fràgils. I em va fer pensar també que abusar del ritme et fa més vulnerable a aquest tipus de fractures.

Mercè

Cristians en el partit: busquem testimonis

Al grup de Cristianes i Cristians d'ICV ens agradaria poder recollir i fer visible el testimoni de tantes persones que han viscut simultàniament la seva fe cristiana amb el seu compromís militant amb la política d'esquerres en general i del PSUC (en sentit ampli, després de tantíssimes escisions) en concret.

Ha estat una llarga tradició, més que en altres partits. I en canvi sembla que la memòria d'aquestes persones i d'aquests fets (quantes reunions de partit i de sindicat no s'han fet en locals parroquials!) vagi caient a l'oblit. Dins del partit de vegades té més pes la imatge bel·ligerant de la Conferència Episcopal que no pas la memòria de la gent que ha lluitat defensant les llibertats polítiques, el socialisme i una església transformadora.

Quan surt el tema, fàcilment vénen al cap les figures de García Nieto i del Comín. Però aquestes dues reconegudes "patums", que van il·luminar el camí, no estaven pas soles. Hi ha, ben segur, molta altra gent que no és coneguda, i que des del seu barri o poble, va treballar per la causa. A nosaltres ens agradaria recollir la seva experiència i publicar-la.

Si hi esteu interessats, o si penseu en algunes persones que podrien estar-hi, poseu-vos si us plau en contacte amb nosaltres a: cristians@iniciativa.cat.

Mercè

Una bona reflexió cristiana sobre l'avortament

... la que fa l'Institut Borja de Bioètica. I molt valenta, vistos els temps que corren. Res a veure amb les molt grolleres i demagògiques consideracions del fulletó promogut per la Conferència Episcopal.
També podeu llegir la reflexió de Juan Masiá y la del grup de cristianes i cristians d'ICV

Institut Borja de Bioètica

View more documents from agulla.

Fer el cim amb un mamut a coll

... És la meritòria gesta, documentada gràficament, de Juan Carlos Vizcaíno, veí de Viladecans, que acaba de tornar del Shisha Pangma, on ha pujat amb gran èxit. Aquí podeu seguir fil per randa el seu recorregut. Als mamutaires de Viladecans ens ha pujat l'autoestima una cosa de no dir!

Mercè

Enterraments

Dimecres vaig anar a un enterrament. Es tractava d'una persona força jove, germana d'una antiga companya de treball, una persona que aprecio molt però que no conec gaire. No tenia idea, doncs, de com podria ser la cerimònia. Com era d'esperar hi havia tota una gentada, i la família havia preparat una celebració de l'Eucaristia presidida pel "pare Manel", en Manel Pousa.

Suposo que els liturgistes gaire estrictes hi haurien trobat moltes pegues, però a mi em va agradar molt. De fet família i companys van fer diverses intervencions, molt emotives, sobre la Mercè, que a la pràctica van servir com a primera lectura. No eren lectures des de la fe (em va semblar), però tampoc no eren simples panegírics. Eren un dol i unes esperances compartides, i el compromís de tots per continuar en la mateixa línia en què treballava la persona que havia mort: per tenir cura de la gent que estimava, dels projectes que tenia entre mans. Després es va llegir l'evangeli (Mt 25, 31-46). Un fragment ben triat i que permetia posar de relleu allò que en definitiva uneix totes les persones, vinguin d'on vinguin, creguin el que creguin: no és tan important allò que creus i que dius sinó com tens cura de la gent que pateix set, fam, que és a la presó, que no té mitjans per viure... En el cas del "pare Manel", molta gent dels assistents li coneixia la trajectòria i la seva coherència vital justament amb allò que vam llegir.

El celebrant va crear un clima respectuós amb tothom i va saber expressar bé el sentit cristià de tot plegat. Penso que segurament es van perdre molts elements litúrgics pel mig, però es va guanyar en comunicació i claredat. Als enterraments hi va molta gent que no és cristiana, perquè s'estima el difunt o la seva família i no pas perquè la fe li digui gran cosa. Crec que és bo desencarcarar les formes al servei d'explicar-nos millor i de posar de relleu allò que uneix les persones, els punts en comú que els cristians tenim amb tothom.

Tots hem fet l'experiència que els tanatoris estan plens de cerimònies que fan justament el contrari: complir rituals de forma rutinària sense gaire connexió ni amb la fe, ni amb el dol ni amb allò que viuen els assistents. Mercè

Estat de la qüestió

Els qui pacientment aneu seguint aquest blog, sabeu que de tant en tant faig balanç de com està el tema de la llei de la dependència a casa, no tant per gemegar sobre la nostra situació, perquè ens n'anem sortint, sinó per posar en evidència com va en general l'aplicació d'aquesta llei:

- Al juny del 2007 vam demanar la valoració de la mare d'en Josep. La van valorar al juliol. Ella va morir a l'agost. A l'octubre vam rebre la resolució pertinent, que li concedia el màxim de dependència. Al maig següent ens van cridar els Serveis Socials per fer el pla de treball. Aquest mes d'agost (2009!) hem rebut la resolució conforme el seu vidu cobraria els dies que li pertocaven. Dos anys i dos mesos després de la seva mort el seu marit encara no ha cobrat res.

- Al març del 2008 vem demanar la valoració del pare (el marit de l'anterior). Tot i que la llei estableix que s'ha de valorar en un període de tres mesos, la Generalitat va perdre l'expedient i la valoració no es va fer fins al cap de nou mesos. Quan feia l'any que ho havíem sol·licitat va rebre la corresponent valoració, segons la qual tindria dret a rebre ajut des del primer de gener d'enguany. A l'agost ens van cridar per fer el pla de treball (fet, per cert, refiant-se de nosaltres, perquè ningú no ha fet cap visita a domicili; em consta que els serveis estan saturats). Vam lliurar tota la documentació. Ens acaben de trucar que s'havia produït un error informàtic i cal tornar-la a presentar. Asseguren que potser a final d'any podrà cobrar el que se li deu...
- l'expedient d'en Jordi ha estat el més ràpid. Es va demanar valoració al juny del 2008 i l'hem obtinguda al març de l'any següent. Potser perquè de moment fins d'aquí a un parell d'anys no es podrà plantejar si li cal algun ajut a més a més del taller ocupacional on va.
En fi. Sobren comentaris. Però m'agradaria dir que l'aplicació correcta de la llei de la dependència sí que serviria per crear llocs de treball i per millorar la qualitat de vida de la gent més vulnerable del nostre món. I encara més si hi hagués voluntat de fer emergir l'economia submergida que l'atenció a la gent gran encobreix. Però deu ser poc lluït.

Mercè

El nostre consum és una arma de destrucció massiva

Així de clar ens ho deia en Josep M. Fisa, aquest matí, a la trobada de l'ACO, que ens aplegava per tractar allò que serà el tema de tot el curs: "Cridats a ser responsables i solidaris en un món consumista". En Josep Maria ha fet certament una xerrada esplèndida sobre el tema. L'únic problema ha estat que els responsables de l'ACO, portats per un entusiasme una mica excessiu, a més a més d'ell han convocat dues parelles que ens han parlat de quines mesures concretes procuraven adoptar en relació al consum. Molt interessant tot plegat, però ha calgut restringir els temps d'intervenció. I jo almenys encara necessitaré força estona per anar paint tot el que tots ells ens han arribat a aportar i a suggerir.
En Josep Maria, rector d'una parròquia de Sant Joan Despí, té una molt llarga experiència en l'economia solidària, que en els darrers anys es concreta a Solidança, una empresa d'inserció social i laboral que treballa a partir del material de rebuig d'una societat altament consumista. I és consiliari de Justícia i Pau. Tinc ganes de llegir-me amb calma la seva intervenció, que m'ha semblat esplèndida. Fa mal adonar-se que amb el que nosaltres ens gastem en cosmètica n'hi hauria prou i de sobres per portar aigua a tots els racons de la terra. O reflexionar sobre el grandíssim negoci alimentari, que deixa mig món en la fam i promou l'obesitat i la diabetis en la població que té més accés al menjar.
El consum, el nostre consum, el consum a través del qual ens diuen que sortirem de la crisi, posa en una crisi vital la majoria de població del planeta. d'aquí el títol d'aquest post... que no em sembla exagerat.
De moment us deixo amb algunes frases d'un dels testimonis, aquest matí: "jo ensenyo als meus fills que la bellesa no es pot posseir, només es pot admirar; que com menys coses posseïm, més lliures podem ser; que per relacionar-se amb la gent no fan falta coses".
Ens hem de posar en marxa (anava a dir de "posar-nos les piles", però millor que no).

Mercè

Cap de setmana de revistes

Pd T 26

View more documents from puntviladecans.

Cap de setmana intens de feina, aquest. Quan coïncideixen l'Agulla i el Punt de Trobada, a casa anem distrets: cal corregir, maquetar, tornar a corregir, penjar al blog...
L'Agulla -un dia d'aquests la penjaré en aquest mateix blog- la distribuïm per correu normal. La fem en paper, des de fa catorze anys, i arriba a unes 300 persones, que paguen 10 euros per cinc números l'any (també els membres de la redacció hi estem subscrits i paguem religiosament). Mai no hem demanat cap subvenció ni ens fa cap falta. Ho dic perquè de tant en tant, al blog de l'Agulla algú ens felicita les pasqües i ens retreu viure de subvencions. De fet, a l'Agulla només cobren correus i la imprenta. Prou que ho saben, pobrets, els col·laboradors a qui demanem articles o la Montserrat Cabo que ens fa uns magnífics i personalíssims dibuixos.
El Punt de Trobada és més modern i per això es distribueix només per correu electrònic. Bé, per aquest motiu i perquè "l'empresa" no dóna per administrar una segona revista amb la complicació que representa fer-la en paper. Aquí ningú no paga per rebre-la... a excepció de la redacció, que ens hem posat una quota modesteta, de sis euros al mes. Amb això cobrim les despeses dels cartells que fem quan muntem algun acte cultural. I aquí sí que hem demanat subvenció: 200 euros ens ha concedit l'Ajuntament de Viladecans, que encara no hem cobrat. Aquests diners, però, no són pròpiament per a la revista, sinó per als actes que fem a més a més.
Escric això amb el cap com un bombo, però satisfeta pel resultat de la feina. En aquest número hi ha pres part gent molt diversa, força nous col·laboradors, i amb una pluralitat política i ciutadana remarcable.
Feina, tot plegat, però ens agrada. Per sort.
Mercè

Més val que ens ho prenguem amb bon humor...

Genial la interpretació del "cant dels pájarus" ahir a Polònia, que peu veure aquí, que us recomano vivament (i que no he sabut "incrustar") en consonància amb aquest altre acudit publicat avui. Mercè

Berlusconi serà jutjat (potser)

M’estimo molt Itàlia, i tot el que hem anat veient que hi passava aquests darrers temps em produïa molta tristesa. Ara, però, arriba la bona notícia que declara la inconstitucionalitat de la llei que impedia jutjar en cap cas, i fes el que fes, el primer ministre. O sigui que felicitats als italians que han treballat per combatre aquest disbarat legal, propi, posem per cas, de l’emperador Cal·lígula. Felicitats, especialment, als diaris “La Repubblica” i “L’Unità”, que han mantingut encesa la flama de la dignitat. I ara, a esperar que aquest personatge, que seria ridícul si no fos nefast, no trobi cap altre subterfugi...Però un cop dit tot això i expressada la meva alegria, no puc deixar de preguntar-me un cop més com és possible que els italians el votin. I, sobretot, com és possible que els partits italians amb un mínim esperit democràtic, o sigui el centreesquerra i l’esquerra, no siguin capaços d’oferir cap alternativa que il·lusioni la gent i els faci obrir una mica els ulls... O sigui que alegria, sí, però no sé jo si el futur porta gaires esperances. (Josep Lligadas)

Disponibilitat i protocols

Dilluns vam tenir reunió de l'equip de pastoral obrera del nostre bisbat. La veritat és que sento una certa aversió a les reunions gaire institucionals, però aquesta sempre resulta interessant. Tenim uns quants projectes entre mans, però sobretot ens plantegem com promoure que les nostres comunitats i moviments acullin bé les persones immigrades. Perquè de fet, l'ACO, la JOC i potser l'HOAC, que jo no conec tant, comptem amb ben pocs immigrants estrangers als nostres grups. Ens cal obrir-nos més, possiblement canviar la manera de fer algunes coses i articular-nos amb les parròquies, que és el lloc on ells solen acudir. Moltes parròquies s'han obert a la gent que va arribant, però en d'altres costa més fer-se amb els nouvinguts. Val la pena pensar-hi una mica, intercanviar experiències, saber destriar què és important i què és accessori. Ja hi ha gent que treballa, i molt bé per cert, en aquesta línia, com el PAI (Pastoral amb immigrants).
A l'equip de Pastoral Obrera no sé si fem el que toca, però ens entenem molt bé, cosa que facilita i fa agradable la feina. Fins i tot hem rebut algun encàrrec.
Ha estat l'arxiprestat de Montserrat, que volen tractar el tema de la crisi, i ens han demanat que organitzem una taula rodona a l'estil de les que durant el curs passat es van fer a Viladecans i a Vilanova, encara que adreçada específicament a la gent amb responsabilitats a les parròquies i moviments de l'arxiprestat. El bisbe ja ha confirmat la seva participació, no només a la taula, sinó durant el dia. Avui n'he parlat amb en Toni Mora, secretari general de CCOO del Baix, i també ha acceptat amb ganes d'anar-hi. Té un cert mèrit, un diumenge al matí, arribar-se a Monistrol per fer una breu intervenció, de deu-quinze minuts més diàleg. En Toni és cristià i entèn perfectament què és un arxiprestat i què se li demana.
Valoro que dues persones enfeinades i amb responsabilitats vulguin prendre part en un acte de què es podrien escaquejar fàcilment i valoro del bisbe que s'hi quedi tot el dia. És massa habitual que els "jefes", polítics o eclesiàstics, tant és, vagin als llocs cinc minuts, "vomitin" el seu discurs i no escoltin gaire o gens, mentre que de vegades exigeixen un procotol penós i reclamen un protagonisme excessiu en relació a la seva participació real.
És clar que no sempre en són ells ben bé els responsables, sinó la cort celestial que els envolta. En qualsevol cas, m'alegro que a nivell eclesiàstic i sindical, tinguem gent senzilla al capdavant que posa en el centre l'atenció a la gent i no els seus càrrecs.

Mercè

Pregària per als qui avui han passat per Càritas

Acabo d'arribar de la meva sessió setmanal de Càritas. I la veritat és que avui, com aquests darrers dies, en surto "tocada" per les situacions que he vist i davant les quals no he pogut fer més que escoltar i, en alguns casos, pagar alguns subministraments... Com que ja no sé què més puc fer, doncs us els porto aquí. Perquè els qui sou creients els tingueu presents a la vostra pregària. I els qui no ho sou recordeu per què lluitem tots plegats:

• Per l'À. que s'acaba de separar i té dues filles. Fa mesos que no treballa. Acaben de concedir-li la famosa pròrroga de l'atur. Se sent deprimit i fa tractament psicològic i psiquiàtric. No sap què dir a les seves filles. No pot pagar la seva manutenció.
  
• Per la M.P., que també ha perdut la feina. Té un fill discapacitat (40 %) de 15 anys. Li encanta treballar amb gent gran, però no pot.
  
• La M.J. fa vint anys que no treballa, des que va néixer el seu fill, company d'en Jordi i mort aquest estiu sobtadament. No para de plorar. El seu marit acaba de perdre la feina.
• L'N. és romanès i té un munt de fills. La parella ha perdut la feina. Temen pel pis.
• L'M. viu sol. Fa un any que es troba a l'atur i ha exhaurit els ajuts. Comparteix pis amb dues persones més... que no li paguen. Li estan tramitant la Renda Mínima d'Inserció. És conscient que haurà de marxar de casa.
  
• La M. té el marit a Itàlia, buscant feina sense èxit. Ella és aquí i fa algunes neteges. Tenen dos fills i un munt de deutes. Ella no té papers.
• L'E. no ha fet res de bo des que va morir la seva filla, fa dotze anys. Està deprimida i es medica. No troba feina. Havia treballat en un geriàtric i no es veu gaire amb cor de tornar-hi.
• La J. ve contenta. Fa seu allò de "al mal tiempo, buena cara" segons em diu. Ha treballat per tot Europa. Parla anglès, alemanys i castellà. S'ha inscrit a català. Sap que si no troba feina perdrà el permís de treball i és això el que més l'angoixa.

Que els que som més afortunats sapiguem fer costat a la gent i canviar aquest món boig en què vivim. Amén.

Mercè

L’impost de successions, els eslògans i les injustícies més doloroses

Les injustícies són més doloroses quan les patrocina un partit amb el qual se suposa que hi estàs en sintonia. En el meu cas, ICV. I és que ICV ha agafat el tema de l’impost de successions com un d’aquests eslògans que serveixen per demostrar que som més radicals i d’esquerres que ningú, i es va repetint i repetint sense mirar res més, és a dir, sense voler saber com és la realitat: sense mirar, concretament en aquest cas, el que aquest impost significa per a molta gent.
La meva mare va morir fa dos anys. Ella era la propietària de la casa on vivia amb el meu pare, una casa força atrotinada, però amb una eixida gran i situada, lamentablement, al centre de Viladecans. I dic lamentablement perquè la seva ubicació ha comportat que, per tal que el meu pare pogués continuar vivint a casa seva, ell s’hagi hagut de polir tots els estalvis, que no eren gaires, i nosaltres, la Mercè i jo, hàgim hagut d’hipotecar-nos per poder-li pagar la resta de l’impost, que no us dic la xifra perquè em fa vergonya.
Els meus pares, ja ho veieu, no eren gent amb gaires possibilitats econòmiques. Eren pagesos petits, tan petits que el meu pare va haver d’acabar treballant a la Roca perquè els camps no donaven prou com per viure. Però tenien una casa gran, com era habitual en els pagesos. I això ha estat la seva ruïna, gràcies a aquest impost que ICV patrocina amb tant d’entusiasme per demostrar que està contra els poderosos. Els poderosos com el meu pare, per exemple.
Ja m’imagino que a hores d’ara algun lector deu pensar que els meus pares són tontos. Que si tenien una eixida gran al centre de Viladecans, el que havien d’haver fet és vendre-la per fer-hi pisos i així ara el meu pare viuria més bé. Però ells no volien tenir molts diners, volien viure tranquils. I es van equivocar: efectivament, el que havien d’haver fet era haver contribuït a densificar la població del centre de Viladecans, que és una cosa altament desitjable i lloable. De fet, això és el que promou ICV parlant amb tant d’entusiasme d’aquest impost i sense parlar, amb un entusiasme similar, dels greus problemes, no només socials sinó també ecològico-urbanístics, que comporta. (Josep Lligadas)

Tomás Castillo i les capacitats

Heu pensat mai com seria si quan us presenteu a una feina us valoressin per les tasques que no sou capaços de fer en lloc de valorar-vos per les vostres capacitats?
Aquesta pregunta ens la feia aquest matí Tomàs Castillo, a la jornada que hem fet la gent de Caviga (professionals, usuaris del taller ocupacional i pares (mares i cunyades)).
Ens cal un canvi en la nostra mirada: abandonar la valoració segons la discapacitat i substituir-la per una valoració que tingui present les capacitats de cadascú. Unes capacitats singulars, úniques... i força variades al llarg de la vida. Des que naixem fins que morim les nostres capacitats, les nostres idees, la nostra experiència, les nostres habilitats van sent molt diferents. Les persones som de tot menys estàtiques, en aquest sentit.
Ens cal substituir l'heteronomia en què fem viure els nostres familiars titllats de discapacitats quan prenem constantment decisions per ells, des de quins mitjons es posaran fins a quina activitat laboral faran, per l'autonomia que siguin capaços d'assolir, que habitualment és força més gran que no pas la que nosaltres inicialment els atribuïm.
Ens cal tractar-los en igualtat de condicions, o sigui com a nosaltres ens agrada que ens tractin: amb respecte a la nostra intimitat, amb dret a una vida sexual activa o a fer vida de parella.
Aquest discurs ha estat el central de la seva conferència. Un discurs que ha trobat la seva expressió pràctica en la visita que ens ha fet l'Eric Villalón, que ens ha explicat l'expedició que amb altres companys, discapacitats per a algunes coses, però capacitadíssims per a d'altres va fer al Pol Sud, i que ja us vaig explicar anteriorment.
La Jornada ha estat un èxit. Tenia com a objectiu motivar-nos tots plegats per fer una mena d'escola de pares, muntada més aviat com a grup de suport. Per fer-ho ens hem animat a substituir amb els actes d'avui una sortida purament cultural amb autocar i bon dinar i ens feia una mica de por que els pares ens ho tiressin pel cap. Hem fet bé d'arriscar-nos. L'ambient durant tot el dia ha estat positivíssim i engrescador. Han sortit un munt de temes a tractar amb els pares, centrats sobretot en quatre qüestions que són clàssiques: el futur dels nostres nois i noies, l'afectivitat i la vida sexual, el coneixement dels recursos legislatius, econòmics i institucionals, i la promoció de l'autonomia.
Només ens queda posar fil a l'agulla.

Mercè

Fundacions i partits: parelles de fet

Veig que el cas Millet va posant de manifest unes quantes coses, entre elles la subvenció a determinats partits polítics. Subvencions que deuen ser legals i ben documentades, com afirma Felip Puig. No ho nego pas, però la veritat és que totes aquestes fundacions que envolten els partits de fet el que fan és cultura de partit en tot el sentit: publicacions, suport, contractació de persones que treballen en cos i ànima per fer funcionar el partit si no directament, indirectament. i per preparar eleccions. A més sol haver-hi un traspassament de personal continu, de la fundació al partit i a l'inrevés. Tant serveixen per donar feina als qui l'han perduda després d'una ensopegada electoral, com per a l'aprenentatge dels qui s'hi van incorporant... Jo no hi entenc gens, però la meva sensació és que senzillament les fundacions vinculades al partit (tots en tenen una) són un subterfugi legal que obtè molts beneficis fiscals. Legal és, però legítim penso que no gaire, sobretot si aquests donatius provenen d'una altra fundació que rep fons públics suposadament per fer activitats que no siguin peixar un partit.
Al costat d'aquests ingressos i descomptes fiscals hi ha les aportacions "voluntàries" de la gent que cobra dels organismes públics en càrrecs de confiança. De fet conec molta gent amb responsabilitats polítiques que no ha cobrat mai ni un duro o que n'ha cobrat pocs, de duros, de la retribució que formalment rep per la seva tasca en els ajuntaments. Però al costat d'aquesta generositat, que puc dir que he vist, hi conviuen els efectes perversos d'un sistema que confon vida laboral amb finançament del partit i que provoca disfuncions greus a l'hora de valorar sous i necessitats. I les fundacions en són una peça clau.
El cas Millet també destapa altres coses: aquest costum dels peixos grossos (i dels polítics amb més responsabilitats) de ser a tot arreu i de controlar-ho tot. Dels peixos grossos que van cobrant dels consells d'administració d'empreses i fundacions diverses senzillament per assistir a reunions (si al personal de les entitats ens paguessin per reunió assistida, tindríem ja la nostra fortuna) i l'aportació dels quals es basa més en el prestigi i en l'aparença que en la seva capacitat d'anar a fons en tot allò que els passa per les mans. Només cal veure la llarguíssima llista "Millet". És impossible estar al cas de tot, per tant poca feina hi feia, als llocs. I quant als polítics, penso que aquest afany de controlar l'acció de govern i l'aparell del partit deu anar bé suposadament per evitar dissidències, però a la pràctica una de les dues coses deu anar coixa. Perquè per moltes qualitats que tinguin, superman o superwoman clarament no són. El poder o bé del partit o bé del govern (a tots els nivells) deu recaure en persones menys conegudes o, sobretot, menys elegides democràticament.
I encara una tercera cosa. No voldria quedar aclaparada per tot el que està aixecant el ventilador "Millet". I vull esmentar també que la nostra societat civil funciona bàsicament perquè hi ha molta gent que hi dedica esforços de manera gratuïta sense cobrar ni un duro. Sense medalles ni creus de sant Jordi: esplais, revistes, agrupaments, esbarts, clubs esportius, i excursionistes, ateneus, associacions de pares, corals, entitats solidaries i un llarguíssim etcètera funcionen per la voluntat i la generositat de la gent. I estan allunyats dels mecanismes del poder.

Mercè

Notes sobre la crisi econòmica

Avui teniu una primícia. És a punt de sortir un magnífic document de Josep M. Bricall, publicat per l'ACO, sobre la crisi econòmica.
La idea va sorgir a la comissió de formació del moviment, amb ganes de fer més intel·ligible la crisi econòmica i les seves causes a persones que no tenim per la mà tots aquests conceptes. La veritat és que jo sempre em perdo quan es tracta d'economia. Una cosa tinc clara, però: que l'economia funcioni no és sinònim que a la gent ens vagi bé. Perquè mentre ha funcionat s'ha incrementat notablement la desigualtat social i s'han precaritzat notablement dues coses tan importants com les condicions de treball i l'habitatge. Hem consumit més, de manera força irresponsable en general. No queda clar si això ens ha fet més cultes, més feliços, més persones. Però segurament sí que ens estem carregant part del planeta.
O sigui que faríem bé d'intentar sortir de l'atzucac amb objectius diferents dels que ens van portar a la crisi.
Us deixo amb una gravació de l'homenatge que es va fer a Josep Maria Bricall a la Universitat de Barcelona. La veritat és que és d'agrair que una "patum" com ell hagi volgut col·laborar desinteressadament amb nosaltres.

Mercè

Per cert: si algú estigués interessat en aquest llibret, pot adreçar-se a l'ACO: aco@treballadors.org.

Espais porosos

Resulta força curiosa la manera de plantejar les relacions entre entitats als diferents barris i ciutats. Quan vivíem al Poblenou, la coordinadora d'entitats en comprenia de tot tipus, si no recordo malament amb parròquies incloses o si més no amb entitats confessionals, però els partits polítics no tenien cabuda a les fires d'entitats i, si hi volíem participar com a ICV, ens havíem de situar discretament un parell de carrers més amunt. Al Clot, en canvi, els partits hi tenien el seu racó garantit.

A Viladecans, els partits, a les Fires, tenen un graaaaaan espai, i en canvi les entitats que depenen de l'Església Catòlica -Càritas inclosa- no en poden formar part, mentre que l'Església Evangèlica sí i l'oratori musulmà, també, segurament perquè no consten com a entitats religioses, sinó culturals. I també perquè a l'Ajuntament s'han pres a la valenta això que la religió ha de formar part dels espais privats i, a més, no tenen cap simpatia (jo tampoc) als privilegis de l'Església catòlica.

Però jo crec que és un greu error eliminar dels espais relacionals públics uns equipaments religiosos que convindria que fossin “porosos”, és a dir, que tinguessin contacte i intercanvi amb la resta de la societat civil i entre ells mateixos. Això afavoriria que fossin espais oberts a les inquietuds ciutadanes, introduiria i enfortiria hàbits de participació i reduiria el risc de sectarismes. De fet, molts establiments religiosos (oratoris, moviments, parròquies…) ja fan activitats socials, culturals, de lleure i educatives que és bo que formin part de la xarxa ciutadana.

Em penso que no vaig aconseguir convèncer un company de feina, a l'Ajuntament, un bon tècnic en matèria de convivència, per cert, que una parròquia sensible a les dificultats de la immigració fa una gran feina en matèria de cohesió social i de convivència. Ni que sigui només pel fet que resar cada diumenge pels treballadors immigrats i per les seves famílies no sé si "calarà" molt en la nostra manera de fer, però calarà més en qualsevol cas que no sentir mai cap missatge d'aquesta mena.
De la mateixa manera que a molts centres de culte de qualsevol confessió es promou la pregària pels problemes i inquietuds de la gent, és igualment recomanable que se’ls convidi a participar de la vida ciutadana a les plataformes ciutadanes que hi hagi a cada lloc: coordinadores, consells ciutadans, mostres… La pràctica religiosa incideix en els valors: evitar compartiments estancs afavoreix que aquesta pràctica tingui presents també els valors de la participació ciutadana, del sentit col·lectiu, del compromís social. Sentir-se rebutjats, ignorats o bandejats no ajuda gens. Això també és mestissatge.

Mercè Solé

Al·lucinacions o ingenuïtats polítiques

Algunes propostes urgents per millorar la política:

1. Repensar el finançament dels partits i abandonar les males pràctiques (finançaments indirectes a través d'assessors i d'estudis fantasmes que proclamen obvietats, pagaments en negre, i, naturalment, formes corruptes: cursets inexistents, favors particulars, auditors amb parentiu...). Crec sincerament que hi ha diversos nivells de corrupció, però que el més suau que es pot dir del finançament dels partits és que no és gens transparent.

2. Recordar que en una democràcia, el govern té un paper i l'oposició en té un altre, però que no està escrit que hagin de ser enemics irreconciliables. Seria fer un favor al bé comú reconèixer que hi ha mesures governamentals (de qualsevol govern) encertades i que de vegades l'oposició té raó. És fatal aquesta forma d'atac mutu permanent i la manca de sentit de poble, de país, d'estat. La política es converteix aleshores en una simple lluita pel poder i no en un instrument per viure en millors condicions.
3. Fer pedagogia de les coses. Abandonar el pèssim costum de "marcar perfil" i sortir als diaris sigui com sigui. Ni que sigui a base de tonteries.
4. Respectar els acords, també els que tenen a veure amb el transfuguisme, i encara que "els altres" se'ls saltin a la torera.
5. Abandonar la rigidesa dels argumentaris. Deixar un espai a l'autocrítica. Repartir protagonisme. Evitar identificar el líder amb el partit. Just el que no deuen recomanar els assessors de campanya. Evitar actuar com a robots que repeteixen consignes.
4. Reconèixer els límits. Reconèixer la complexitat de les coses. Respectar les formes. No perdre el sentit de l'humor.
"Accedir al govern és sotmetre's a un bany d'humilitat", em deia en Pere un dia, parlant del seu poble. Doncs això. Deixar d'exigir als polítics no sé quina perfecció, immediatesa i eficàcia. Valorar esforços i temptatives, ser conscients de les dificultats d'algunes coses. I ser-ne conscients a base també de la nostra participació real. Avui sembla que es complementin la manca de motivació per participar de la gent amb la manca de ganes d'escoltar d'alguns polítics.
En fi. No sé què m'ha agafat. Potser arran de l'interessantíssim llibre de Javier Cercas sobre el 23F que estic llegint. O potser perquè els debats parlamentaris d'aquests dies em posen de mal humor.
Tant de bo el cactus polític arribi a florir com aquest del terrat de casa!

Mercè Solé

Quatre anys de Consell de la Convivència

El Consell de la Convivència de Viladecans s'està renovant. És a dir, fa quatre anys que va néixer, i segons el reglament, toca renovar els seus membres, la majoria dels quals són representants de les entitats viladecanenques.

Suposo que no puc valorar gaire objectivament la seva tasca, perquè hi he estat molt lligada des dels inicis, ja que mentre vaig treballar a l'Ajuntament de Viladecans el gruix de la meva feina girava al seu voltant. Però penso que en conjunt ha estat força positiva.

En primer lloc, perquè ha estat realment participativa. És a dir, la feina s'ha anat fent i avaluant a partir de les propostes dels participants, que també han estat realitzadors d'algunes activitats. Amb la relativitat que suposa que en formin part només una vintena de les més de cent cinquanta entitats de la ciutat. Però almenys els qui n'han format part hi han treballat i no s'han limitat a ser informats de la feina que anava fent l'Ajuntament, que és el que sol passar en aquest tipus de Consell.

Algunes de les tasques que s'han dut a terme per iniciativa del Consell han estat:

• la creació de la xarxa Parlar per Conviure, una xarxa que inclou tant les entitats que acullen persones nouvingudes i que, amb voluntariat, promouen el coneixement del català o del castellà (Associacions de Veïns, Càritas, Creu Roja, Casals de gent gran...) com l'Escola d'Adults o el Servei Local de Català. S'ha treballat en conjunt, s'han fet campanyes de captació i formació de voluntaris, s'han compartir recursos pedagògics, s'han fet sortides i fins i tot s'ha publicat un llibre conjunt de cuina. Ha estat sens dubte una bona experiència.
• la formació en temes multiculturals (85 hores), que ha arribat a unes 85 persones, entre tècnics i membres de les entitats de la ciutat; ha estat la primera experiència d'aquest tipus a Viladecans;
• l'organització de tres edicions d'una festa multicultural (Entrellaça) pensada per anar creant lligams entre les entitats i no de cara a la galeria. Això ha significat relativament poc lluïment, però una tasca sòlida de cara al futur.
• La creació d'un GIM (Grup d'Acció Multicultural), en fase encara molt embrionària. Permetrà sens dubte traspassar la inquietud i la iniciativa per la igualtat dels ciutadans, de l'Ajuntament a les entitats, cosa desitjable i que fa la tasca menys depenent dels vaivens polítics. Penso que és bo que l'Ajuntament posi en marxa dinàmiques, que després han de créixer per si soles. I és el cas.
• S'han fet aportacions i propostes sobre Civisme, sobre Salut, etc.

El Consell s'ha anat celebrant en entitats diverses, rotativament, cosa que ha permès el mutu coneixement i certament s'ha evitat aplicar un reglament (que va fer ICV, per cert) que em sembla molt encarcarat i aplicable només en cas de conflicte greu. S'han defugit aspectes protocolaris i formals, a la recerca d'una certa calidesa i cohesió.

I els resultats han estat bons. També perquè les regidores que hi han passat, sobretot la Idoia Baixench, d'EUiA, s'ho han pres amb interès. De vegades participació vol dir anar al ritme de la gent, fer coses menys lluïdes però més interioritzades, sembrar llavors per al futur.

Mercè Solé

Teresa Forcades: una reflexió i una proposta en relació a la grip nova

NOTA: Avui, dilluns 28, la Teresa Forcades ha publicat aquest mateix article al seu blog (www.catalunyareligio.cat), amb alguna precisió. Si voleu consultar l'original, ja sabeu on trobar-lo.

La Marta Digón ens ha fet arribar aquest interessantíssim i oportuníssim article de la Teresa Forcades sobre la grip nova. No us el perdeu!

Teresa Forcades i Vila, metgessa, doctora en salut pública

1. DADES CIENTÍFIQUES

• els dos primers casos coneguts de grip nova (virus A/H1N1 soca S-OIV) es van diagnosticar a Califòrnia (als EEUU) el dia 17 d’abril de 2009 [1]
• la grip nova no és nova perquè sigui del tipus A ni tampoc perquè sigui del subtipus H1N1: l’epidèmia de grip de 1918 va ser del tipus A/H1N1 i des de 1977 els virus A/H1N1 formen part de la temporada de grip de cada any [2]; l’únic que és nou és la soca S-OIV [3] [4]
• un 33% de les persones més grans de 60 anys semblen tenir immunitat pel virus de la grip nova [5]
• des que va començar fins al 15 de setembre ‘09, han mort d’aquesta grip 137 persones a Europa i 3.559 persones a tot el món [6]; cal tenir en compte que cada any moren a Europa entre 40.000 i 220.000 persones a causa de la grip [7]
• tal com han manifestat públicament reconeguts professionals de la salut – entre ells el Dr. Bernard Debré (membre del comitè nacional d’ètica de França) i el Dr. Juan José Rodríguez Sendín (president de l’associació de col·legis de metges de l’Estat Espanyol) – , les dades obtingudes de la temporada de grip que ja han passat els països de l’hemisferi sud demostren que la taxa de mortalitat i de complicacions de la grip nova és inferior a la de la grip de cada any [8]

2. IRREGULARITATS QUE CAL EXPLICAR
A finals de gener de 2009, la filial austríaca de la farmacèutica nordamericana Baxter va distribuir a 16 laboratoris d’Àustria, Alemanya, la República Txeca i Eslovènia, 72 Kg de material per preparar milers de vacunes contra el virus de la grip estacional; les vacunes s’havien d’administrar a la població d’aquests països durant els mesos de febrer-març; abans que cap d’aquestes vacunes fossin administrades, un tècnic de laboratori de l’empresa BioTest de la República Txeca va decidir per compte propi provar les vacunes en fures, que són els animals que des de 1918 es fan servir per estudiar les vacunes de la grip; totes les fures vacunades van morir; es va investigar aleshores en què consistia exactament el material enviat per la casa Baxter i es va descobrir que contenia virus vius de la grip aviar (virus A/H5N1) combinats amb virus vius de la grip de cada any (virus A/H3N2); si aquesta contaminació no s’hagués descobert a temps, la pandèmia que sense base real estan anunciant les autoritats sanitàries globals (OMS) i nacionals ara seria una espantosa realitat; aquesta combinació de virus vius pot ser especialment letal perquè combina un virus que té un 60% de mortalitat però és poc contagiós (el virus de la grip aviar) amb un altre que té una mortalitat molt baixa però una gran capacitat de contagi (un virus dels de la grip de cada any) [9]

El 29 d’abril de 2009, quan feia només 12 dies que s’havien detectat els dos primers casos de la grip nova, la Dra. Margaret Chan, directora general de l’OMS, va declarar que el nivell d’alerta per perill de pandèmia es trobava a la fase 5 i va ordenar a tots els governs dels estats membres de l’OMS que activessin plans d’emergència i d’alerta sanitària màxima; un mes i mig més tard, l’11 de juny de 2009, la Dra. Chan va declarar que en el món ja teniem una pandèmia (fase 6) causada pel virus A/H1N1 S-OIV [10]; ¿com ho va poder declarar si d’acord amb les dades científiques exposades més amunt la grip nova és en realitat més benigna que la grip de cada any i a més no és un virus nou i ja hi ha una part de la població que té immunitat?; ho va poder declarar perquè al mes de maig, l’OMS havia canviat la definició de què és una pandèmia: abans de maig del 2009 per declarar una pandèmia calia que morís a causa d’un agent infecciós una proporció significativa de la població; aquest requeriment – que és l’únic que dóna sentit a la noció clínica de pandèmia i a les mesures polítiques que se li associen – va ser eliminat de la definició al maig de 2009 [11]; això és el que va permetre que el 26 d’abril els EEUU es declararessin en ‘estat d’emergència sanitària nacional’ quan en tot el país només hi havia hagut 20 persones infectades de la grip nova i cap d’elles no havia mort [12].

3. CONSEQÜÈNCIES POLÍTIQUES DE LA DECLARACIÓ DE ‘PANDÈMIA’

• en el context d’una pandèmia és possible declarar la vacuna obligatòria per a determinats grups de persones o fins i tot per al conjunt dels ciutadans [13]
• què li pot passar a una persona que decideix que no es vol vacunar? mentre no s’hagi decretat que la vacuna és obligatòria, no li pot passar res; ara bé, si s’arribés a decretar l’obligatorietat, aleshores l’estat té l’obligació de fer complir la llei imposant multa o presó (a l’estat de Massachussetts la multa proposada per a aquest cas podria arribar als 1.000 dòlars per cada dia que passa sense que et vacunis [14])
• davant d’això, hi ha qui pot pensar: si fan la vacuna obligatòria, doncs em vacuno i ja està, total, la vacuna és més o menys com la de cada any, tampoc no n’hi ha per tant
• cal saber que hi ha tres novetats que fan que la vacuna de la grip nova sigui diferent de la de cada any: la primera novetat és que la majoria dels laboratoris estan dissenyant la vacuna de manera que amb una sola injecció no sigui suficient i en calguin dues; l’OMS recomana també que no es deixi d’administrar la vacuna per la grip estacional; qui segueixi aquestes recomanacions de l’OMS s’exposa a ser injectat tres vegades; això és una novetat que teòricament multiplica per tres els possibles efectes secundaris, però que en realitat ningú no sap quins efectes pot tenir perquè no s’ha fet mai; la segona novetat és que alguns dels laboratoris responsables han decidit afegir a la vacuna coadjuvants més potents que els utilitzats fins ara en la vacuna anual; els coadjuvants són substàncies que s’afegeixen a la vacuna per tal d’estimular el sistema immunitari; la vacuna de la grip nova que està fabricant el laboratori Glaxo-Smith-Kline, per exemple, conté un coadjuvant anomenat AS03 (una combinació d’esqualè i polisorbat) que multiplica per deu la resposta immunitària; el problema amb això és que ningú no pot assegurar que aquest estímul artificial del sistema immunitari no provoqui malalties autoimmunitàries greus al cap d’un temps (com ara la paràlisi ascendent de Guillain-Barré) [15]; i la tercera novetat que distingeix la vacuna de la grip nova de la vacuna de cada any és que les companyies farmacèutiques que la fabriquen estan exigint als estats que signin acords que els confereixin impunitat en cas que les vacunes tinguin més efectes secundaris dels previstos (ex. està previst que la paràlisi de Guillain-Barré afecti unes 10 persones de cada milió que es vacunin); els EEUU ja ha signat un acord que allibera tant els polítics com les farmacèutiques de tota responsabilitat pels possibles efectes secundaris de la vacuna [16].

4. UNA REFLEXIÓ

Si l’enviament de material contaminat que va fer la casa Baxter al gener no hagués estat casualment descobert, s’hauria produït efectivament la pandèmia gravíssima amb el potencial de causar la mort de milions de persones que alguns estan anunciant. És inexplicable la manca de ressò polític i mediàtic del que va passar al febrer al laboratori txec. Encara és més inexplicable el grau d’irresponsabilitat demostrat per l’OMS, pels governs i per les agències de control i prevenció de malalties en declarar una pandèmia i promoure un nivell d’alerta sanitària màxima sense base real. És irresponsable i inexplicable fins a extrems inconcebibles la bilionària inversió d’euros obtinguts de l’erari públic destinats a fabricar milions i milions de dosis de vacuna contra una pandèmia inexistent, mentre no hi ha prou diners per ajudar els milions de persones (més de 5 milions solament als EEUU) que a causa de la crisi han perdut la feina i la casa.
Mentre no s’aclareixin aquests fets, el risc que es puguin distribuir vacunes contaminades aquest hivern i el risc que es puguin arribar a adoptar mesures legals coercitives per forçar la vacunació, són riscos reals que en cap cas no s’han d’infravalorar. En cas que la grip segueixi tan benigna com fins ara, no té cap sentit exposar-se al risc d’una vacuna contaminada ni córrer el risc de patir una paràlisi de Guillain-Barré. En cas que la grip s’agreugi de forma inesperada com ja fa mesos que anuncien sense tenir cap base científica un nombre sorprenent de persones amb alts càrrecs – entre ells la directora general de l’OMS –, i de cop comencin a morir a causa de la grip moltes més persones del que és habitual, encara tindrà menys sentit deixar-se pressionar per vacunar-se perquè una sorpresa així només podrà significar dues coses: 1. que el virus de la grip A que ara circula ha patit una mutació; 2. que està circulant un altre (o uns altres) virus. En ambdós casos la vacuna que s’està preparant ara no serviria de res i, tenint en compte el que va passar al febrer amb la casa Baxter, pot ser que fins i tot fos la via de transmissió de la malaltia.

5. UNA PROPOSTA

La meva proposta és clara:

• a més de mantenir la calma, prendre precaucions de sentit comú per evitar el contagi i no deixar-se vacunar, cosa que ja proposen moltes persones de seny al nostre país
• faig una crida a activar amb caràcter urgent els mecanismes legals i de participació ciutadana necessaris per assegurar de forma rotunda que no es podrà forçar ningú en el nostre país a ser vacunat en contra de la seva voluntat, i que els qui decideixin lliurement vacunar-se no seran privats del dret a demanar responsabilitats ni del dret a ser compensats econòmicament (ells o els seus familiars) en cas que la vacuna els causi una malaltia greu o la mort.

[1] Zimmer SM, Burke, DS. Historical Perspective: Emergence of Influenza A (H1N1) viruses. NEJM, juliol 16, 2009. p. 279 [2] ‘The reemergence was probably an accidental release from a laboratory source in the setting of waning population immunity to H1 and N1 antigens’, Zimmer, Burke, op. cit., p. 282 [3] Zimmer, Bunker, op. cit., p. 279 [4] Doshi, Peter. Calibrated response to emerging infections. BMJ 2009;339:b3471 [5] US Centers for Disease Control and Prevention. Serum cross-reactive antibody response to a novel influenza A (H1N1) virus after vaccination with seasonal influenza vaccine. MMWR 2009; 58: 521-4. [6] Dades oficials del centre europeu pel control i prevenció de les malalties (www.ecdc.europa.eu) [7] Dades oficials del centre europeu pel control i prevenció de les malalties (www.ecdc.europa.eu) [8] Cf. Le Journal du Dimanche (25 juliol ’09): Debré: ‘Cette grippe n’est pas dangereuse’; cf. La Razón (4 setembre ’09): Rodríguez Sendín: Cordura frente el alarmismo en la prevención de la gripe A [9] Cf. Virus mix-up by lab could have resulted in pandemic. The Times of India, secció de ciencia, 6 març 2009. Cf. tb. http://domenys.net/content/view/520/1/ http://www.horizons-et-debats.ch/index.php?id=1739 [10] http://www.who.int/mediacentre/news/statements/2009 [11] Cohen E. When a pandemic isn’t a pandemic. CNN, 4 de maig ’09. http://edition.cnn.com/2009/HEALTH/05/04/swine.flu.pandemic/index.html [12] Doshi, Peter. Calibrated response to emerging infections. BMJ 2009;339:b3471 [13] Falkiner, Keith. Get the rushed flu jab or be jailed. Irish Star Sunday, 13 setembre ’09. [14] Senate Bill n. 2028: An act relative to pandemic and disaster preparation and response in the commonwealth. 4 agost ’09. Cf. Moore, RT. Critics rage as state prepares for flu pandemic. 11 setembre ’09. WBUR Boston. [15] Cf. Vaccination H1N1: méfiance des infirmières. www.syndicat-infirmier.com/Vaccination-H1N1-mefiance-des.htlm [16] Stobbe, Mark. Legal immunity set for swine flu vaccine makers. Associated Press, 17 juliol ’09.

Oda a la cebolla

Cebolla
luminosa redoma,
pétalo a pétalo
se formó tu hermosura,
escamas de cristal te acrecentaron
y en el secreto de la tierra oscura
se redondeó tu vientre de rocío.

Bajo la tierra
fue el milagro
y cuando apareció
tu torpe tallo verde,
y nacieron
tus hojas como espadas en el huerto,
la tierra acumuló su poderío
mostrando tu desnuda transparencia,
y como en Afrodita el mar remoto
duplicó la magnolia
levantando sus senos,
la tierra
así te hizo,
cebolla,
clara como un planeta,
y destinada
a relucir,
constelación constante,
redonda rosa de agua,
sobre
la mesa
de las pobres gentes.

Generosa
deshaces
tu globo de frescura
en la consumación
ferviente de la olla,
y el jirón de cristal
al calor encendido del aceite
se transforma en rizada pluma de oro.

También recordaré cómo fecunda
tu influencia el amor de la ensalada
y parece que el cielo contribuye
dándote fina forma de granizo
a celebrar tu claridad picada
sobre los hemisferios de un tomate.

Pero al alcance
de las manos del pueblo,
regada con aceite,
espolvoreada
con un poco de sal,
matas el hambre
del jornalero en el duro camino.
Estrella de los pobres,
hada madrina
envuelta en delicado
papel, sales del suelo,
eterna, intacta, pura
como semilla de astro,
y al cortarte
el cuchillo en la cocina
sube la única lágrima
sin pena.
Nos hiciste llorar sin afligirnos.

Yo cuanto existe celebré, cebolla,
pero para mí eres
más hermosa que un ave
de plumas cegadoras,
eres para mis ojos
globo celeste, copa de platino,
baile inmóvil
de anémona nevada
y vive la fragancia de la tierra
en tu naturaleza cristalina.

Pablo Neruda

Avui fa catorze anys...

... a Barcelona plovia i a la Cerdanya feia sol. Els convidats a la festa menjaven pa amb tomàquet i xocolata, faves a la menta i llom a la taronja. Els nens, absents la majoria, van rebre un regalet en forma de baldufa. Els dos protagonistes es barallaven sense gaire èxit amb un vals del Gattopardo (Verdi, en realitat) i no els feia res no assemblar-se gota a en Burt Lancaster i la Claudia Cardinale.
Era el segon episodi d'una festa que es va iniciar el dia abans i que encara es va repetir un catorze d'abril, dia de la República i aquell any, diumenge segon de Pasqua.

Mercè

Barra

Tornem a estar desbordats a la Càritas parroquial. Avui era el primer dia d'atenció al públic després de vacances i de Festa Major, i ens hem trobat una gentada impressionant. Molta gent en situació d'atur de llarga durada. Alguns, força deprimits. Baralles a la cua, agressivitat... Ufff.
No sé pas a quina hora deu haver plegat la companya que s'ocupa de fer els vals per a la distribució d'aliments. De fet sempre he estat una mica escèptica sobre els beneficis de repartir menjar. Sovint em sembla més aviat un recurs que ens tranquil·litza més a nosaltres que no pas ajuda realment la gent. Una mena d'efecte "placebo" per a voluntaris, professionals i per als interessats. Però sospito que aquesta vegada ni nosaltres no ens quedarem tranquils. Potser ens anirà bé per buscar altres sortides més dignes.
Penso en el president de la Confederació de Caixes d'Estalvi, que amb tota la barra, reclama, a part d'eleccions generals, apujar els impostos a qui ja en paga el gruix: els assalariats. I ho reclamen aquells que, a part de tenir i conservar un bon sou, s'han permès jugar a cromos amb els diners i han fet dubtoses i irresponsables operacions especulatives que ens han portat on som. Quan veig les petites economies familiars embolicades amb semblants hipoteques penso que ens hem grillat tots plegats. Però sobretot penso que les entitats financeres no deuen saber comptar. Si més no, comptar altres coses que no siguin els propis beneficis. Resulta que ara els saben greu els ajuts socials, però no han dubtat a reclamar a l'Administració que els tragués del sot on ells mateixos s'havien posat.
Al costat d'això, les despeses futboleres (i no només les del Madrid, per cert) i les estafes "Milleteres". I mesures del govern que contribueixen encara més al desconcert i a la precarietat. De tant en tant em pregunto: si no s'apugen els impostos per als qui més tenen, d'on pensa la gent que sortiran els diners? Qui pagarà la factura?
Aquesta tarda els he tingut al davant, molts dels qui acaben pagant: amb la seva vivenda, el seu benestar, la seva família, el seu temps, el seu esforç...

Mercè Solé

Xocolata

Avui hem estat mirant els locals on es farà la trobada de Caviga, el dia quatre, de què us parlava l'altre dia: el centre Esplai del Prat, que compta amb unes molt bones instal·lacions. Està ben equipat, és gran, té bons serveis i és a prop de Viladecans.
Però té un gran inconvenient i és que s'ha de regir per les normatives diverses (de la Generalitat, crec, en aquest cas) que teòricament són per protegir el personal, però que a la pràctica més aviat l'enfarfeguen.
Als organitzadors d'aquest acte ens agradaria muntar una xocolatada de benvinguda. Pensem que una mica de dolçor predisposa al bon rotllo. La nostra gent està acostumada a fer sortides lúdiques amb esmorzar inclòs i prou que els col·loquem una trobada reflexiva. Almenys ,que l'esmorzar, el trobin. De fet, si ens coneguessim més, encara demanaríem a mestresses i mestressos que aportessin una coca senzilla feta a casa. És una cosa que sol anar bé: la cuina sempre motiva, és una forma fàcil de col·laborar i de sentir-se útil, fa aflorar la diversitat i predisposa a la conversa
Al taller, però, tenim l'oportunitat d'obtenir la xocolatada amb cost zero si l'encarreguem al càtering que habitualment fa el menjar dels nois i noies, amb tot els ets i uts de la Generalitat. I hem provat de demanar de portar aquest esmorzar -i només l'esmorzar- al Prat. Però la normativa no ho permet. Per homologat que estigui el nostre servei de càtering. Només queda l'alternativa que el personal del centre el prepari al mòdic preu de 3 € més IVA per persona (comptem ser entre cent cinquanta i dues-centes persones!).
Ja estem pensant altres plans. Però jo em pregunto per quin motiu les administracions són tan complicades. No pensem experimentar amb el menjar. I gosaria dir que la nostra salut ens preocupa tant o més que a les administracions públiques. Els 500-600 euros més IVA probablement també els hauria de pagar la pròpia Generalitat, que podria estalviar-los... Disposem d'una empresa a qui la Generalitat confia el dinar diari d'un centenar de persones disposada a fer-nos la feina de franc... i no la podem aprofitar.
Contrastem també aquesta rigidesa amb la flexibilitat d'una casa de colònies, a Torrelles, que vam estar mirant. L'equipament era molt més senzill, però certament, l'organització es feia molt més fàcil.
De vegades la societat rica i institucionalitzada, i sovint sobreprotectora, acaba ofegant la creativitat. Entenc la necessitat de posar normes en aquest tipus d'establiments, però francament crec que en fan un gra massa.

Mercè Solé

Placeta de Joan Soler i Soler

Festa grossa aquest matí a Molins de Rei. Mossèn Joan Soler celebra avui els seus primers cinquanta anys de capellà i ho ha fet envoltat de moltíssima gent de les parròquies on ha anat passant, gent que l'estima de debò i que hem crescut, alguns ni que sigui indirectament, influïts pel seu tarannà. Un tarannà que implica bonhomia (en Joan Enric Vives deia d'ell avui que sempre se l'ha vist com un home feliç), que implica compromís (al final del franquisme va estar detingut i empresonat, gairebé al mateix temps que el seu amic Huertas Clavería), que implica estimació per Catalunya i, sobretot, que implica proximitat i complicitat amb la gent més senzilla.
Només calia mirar el personal reunit avui: gent de l'Ordal (el seu poble), Poblenou (Barcelona), Terrassa, el Papiol i Molins. Gent que hi venia amb ganes, creient i no creient.
Em sembla que feia temps que no anava a una celebració d'Església tan reeixida. Un bon indicador del to que han tingut els comentaris dels diversos escrits d'aquest blog de la parròquia de la Sagrada Familia de Terrassa. Val la pena llegir-los amb atenció.
A part de l'alegria del moment, hi ha una altra cosa que m'ha encantat i és que han vingut l'Iván (alcalde, ICV) i el consistori, en una celebració no protocolària. Senzillament perquè aprecien el personatge. I encara més, la sorpresa ha estat que la petita placeta que queda gairebé dins dels locals parroquials... portarà a partir d'avui el seu nom. Ha estat un regal, també del poble, que s'ha ajuntat a la col·lecta que es dedicarà a Càritas i a uns projectes de capellans del bisbat al Camerun.
En fi. La celebració ha tingut el mateix to d'en Joan: bon humor, esperança, optimisme vital... i un record pel Barça i, fins i tot, per la victòria d'ahir de l'Espanyol.
Gràcies, Joan, per tot el que continues aportant-nos.

Mercè Solé

NOTA: En Xavier, nou rector -a partir de diumenge vinent- m'aclareix que la placa és obsequi de la parròquia i que, efectivament, la placeta queda dins del recinte parroquial...

Un dels nostres

Em poso de molt mala lluna quan veig tot el tema Fèlix Millet. Per molts motius. El principal perquè em sembla que és significatiu per dues qüestions:

• les administracions no només s'han mostrat negligents en el control d'uns comptes finançats amb diners públic, sinó que deuen trobar normal que algú s'atribueixi un sou anual d'un milió d'euros, a part de les martingales de sota mà. Les martingales se suposa que comportaven intent de camuflatge, però el sou, no!
  
• molta gent ara diu que s'ho veia venir, però no sembla pas que ningú hagués mogut un dit. I és que les famílies amb denominació d'origen catalanista sempre sembla que estiguin fora de sospita.

Durant uns quants anys la meva feina va consistir a gestionar les subvencions que Càritas rebia de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona. I recordo el rigor i el nivell d'explicació que havíem de donar a cadascuna d'aquestes institucions, les hores de treball i la documentació que tot plegat causava. Crec que ens va anar bé fer-ho, perquè en el fons ens va obligar a canviar tota l'organització administrativa per assolir la total transparència. Però veig que aquest rigor s'aplica quan es tracta dels pobres, però no quan es tracta dels rics. No fos cas.
Durant un parell d'anys he estat testimoni de com les subvencions que Generalitat i Diputació concedeixen als Ajuntaments es controlen amb molt menys rigor. De vegades perquè la mateixa subvenció està tan mal plantejada que no ho permet, de vegades perquè es fan els ulls grossos quan la destinació d'una subvenció no es correspon a la que estableix la llei.
Però aquesta mena de simpàtica complicitat l'he observada en d'altres llocs i en tots els colors polítics: quan algú proposa (i per sort no se li fa cas, tot s'ha de dir!) fer un curs "fantasma" al més pur estil d'UDC, o sigui falsificant firmes. O quan una organització tolera fer les despeses en negre per estalviar i quan, després de moltes discussions, comences a pagar IVA t'adones que les coses sospitosament, amb IVA i tot, són molt més barates que abans, i tothom mira cap a una altra banda..., perquè a "un dels nostres", anterior gestor econòmic, no se'l pot posar en evidència. O com quan una entitat com la Pere Tarrés et demana que signis fulls d'assistència a sessions a què no has assistit per poder cobrar una subvenció, i un llarg etcètera...
I el tema de les famílies continua funcionant. Recordo que algú em va comentar amb indignació que l'actual president de la Generalitat no provenia de cap família culta, catalana, de tota la vida. Ben segur que en Fèlix Millet els hagués semblat molt millor. Jo no he votat el Montilla i no tinc cap intenció de fer-ho, però francament m'alegro que una persona sense "pedigrí" pugui ser president de la Generalitat. Per sort aquesta vegada ens hem estalviat el sainet de confondre les crítiques al Sr. (Sr.?) Millet amb un atac a Catalunya.
En fi. Em sembla que hauríem de posar de moda que l'honestedat és una bona cosa. Però no ven.

Mercè Solé

Catarsi

Avui poso música. Una magnífica versió de les Vespres de Monteverdi, a Sant Marc de Venècia amb J.E. Gardiner.

Perquè avui he parlat massa.

Mercè

Polímnia

Llegeixo en el blog d'en Jaume Radigales que acaba de morir Pau de Nadal, un crític musical -i també de toros, si no recordo malament- que era un veritable erudit, sobretot en relació a l'òpera i al Liceu i a qui trobaves, sempre, en tot concert i representació de vàlua.
De fet dec a ell i a uns quants com ell la meva afició a l'òpera. A casa escoltàvem les retransmissions del Liceu que es feien a través del programa de ràdio "Gran Gala" (que acaben de tancar, per cert), però no gosàvem anar-hi perquè encara teníem el clixé que era una cosa molt elitista.
Greu error. Ens en vam adonar quan vam començar a moure'ns per "Polímnia", una mena de club d'aficionats a la música clàssica i, sobretot, a l'òpera. Ens trobàvem els dissabtes a la tarda: escoltàvem música en directe, o conferències, venien cantants del Liceu, en un plan molt casolà A la fotografia de dalt podeu veure Virginia Zeani, Plácido Domingo i Pau de Nadal. l'any 71 o 72, quan va debutar en Plácido amb Manon Lescaut, de Puccini.
En un món culturalment raquític, a Polímnia vaig aprendre molt i vaig veure que el món del galliner del Liceu era molt assequible i, a més, molt divertit. Fèiem hores i hores de cua per accedir a les escasíssimes butaques amb visibilitat del Liceu, però eren estones de tertúlia i debat, amb graffittis a les escales del teatre inclosos. Jo era una adolescent d'allò més freaki, encara que aleshores no se'n deia així. I m'ho empassava tot amb gran passió.
Els pals de paller de Polímnia eren Joan Lluch, locutor i retransmissor de les òperes, Marcel Cervelló, Pau de Nadal, el Dr. Colomer Pujol...
Quan vaig créixer una mica més vaig trobar altres interessos, altres inquietuds i també vaig necessitar "matar el pare", que diuen, o sigui que em vaig allunyar una mica d'aquest món. Però sempre els he recordat amb molt d'afecte.

Mercè Solé

Ens arrisquem a canviar els costums

Cada any, la Fundació Caviga (el taller on va en Jordi), junt amb l'associació de pares (mares i cunyades) muntem junts una sortideta conjunta: nois i noies, familiars i professionals. El format que sempre havíem fet servir era el de sortida amb agència de viatges: autocar, esmorzar, desembarcament en un lloc interessant (o menys interessant, perquè podia ser un monument o un "mercadillo"!), dinar, ball i tornada.
Enguany la junta de l'associació i la fundació ens animem a canviar el format. I la veritat és que passem de l'eufòria a la depressió i a l'inrevés, perquè ho fem amb ganes i amb il·lusió, però no sabem gaire si la resta de pares ho viuran igual.
En lloc d'anar lluny, optem per anar a prop (El Prat); en lloc d'un restaurant, un alberg de joves; en lloc d'una visita cultural, una xerrada; en lloc d'un ball, una taula rodona. La idea és motivar-nos mútuament per iniciar una experiència d'escola de pares. I per fer-ho hem de poder conèixer-nos una mica més (en les sortides anteriors convivíem molt poc, de fet) i pensar una miqueta tots plegats. El "cartell" serà de luxe. Fem venir en Tomás Castillo, un home de Cantàbria, que coneix bé l'àmbit dels disminuïts i que és un excel·lent comunicador, un home acollidor. I fem venir també el trio del Pol Sud, o sigui els expedicionaris que van fer un treball científic de relleu a l'Antàrtida, tot i les seves discapacitats físiques. Hi haurà xocolatada, les seves intervencions, treball de grups i, confiem, ganes de continuar. Procurem cuidar tots els detalls. En aquest sentit a mi em va bé l'experiència adquirida a l'ACO, on fem moltes trobades d'un estil semblant.
De fet, dins la junta mateixa, ja hem viscut l'evidència que un canvi d'enfocament de les coses ajuda a comunicar-se. I penso que en realitat el millor estímul no és el de les "patums" que ens vinguin, sinó el de la qualitat de les relacions que siguem capaços d'establir des del respecte i la senzillesa.
Conviure amb la discapacitat en absolut no té per què ser un drama, però pot ser-ho si es fa des de la solitud o la manca de recursos.
En fi. Desitgeu-nos sort. Si no ens arrisquem, mai no ens en sortirem. O sigui que, de cap a la piscina (virtual, perquè la de debò encara està malmesa després de la ventada del gener!).

Mercè Solé

Dones amb criatures

Aquest matí he anat a la inauguració d'un pis d'acollida per a mares i fills a Sant Climent. El segon pis d'una rectoria en desús s'ha habilitat per convertir-se en habitatge temporal de quatre famílies formades per dones i criatures que, per motius diversos, no tenen accés a cap habitatge.
La idea és que l'estada al pis els permeti preparar-se laboralment, econòmicament i personalment per poder viure amb autonomia. Comptaran amb suport de personal de l'àmbit social i amb un entorn certament agradable com és el d'un poble com Sant Climent. Un recurs encertat, tenint en compte la creixent feminització de la pobresa, la crisi econòmica, els efectes de la llei d'estrangeria sobre les persones que no poden regularitzar la seva situació i, sobretot, com està el pati de l'habitatge.
Està molt bé que l'Església cedeixi locals obsolets o desaprofitats per aquest tipus de projectes. Càritas ha assumit els més de 130.000 € que ha costat posar a punt la casa. Però certament, mirat en conjunt, tenir un equipament per aquest preu està molt bé.
M'ha agradat la senzillesa de l'equipament, del mobiliari, de les instal·lacions. Senzill però digne. La feina grossa és la feina a fer amb les persones: l'acollida, la recerca de feina, la tasca educativa... Però, vista la qualitat del personal que treballa a Càritas i que s'ocuparà d'aquest nou projecte, no dubto que se'n sortiran.

Mercè Solé

El Punt de Trobada

Pd T 25

View more documents from puntviladecans.

Potser ja n'hem parlat d'altres vegades, però no sé si mai us l'havia presentat tan explícitament. Aquesta és una revisteta que fem a Viladecans, una entitat que es diu Viladecans, Punt de Trobada. Com que a la ciutat, llevat del Delta, diari de distribució gratuïta, no hi ha cap mitjà de comunicació local, ens vam engrescar fa un parell d'anys a fer sortir aquesta modesta publicació. La fem només en format digital i la distribuïm per correu electrònic (a un miler d'adreces).
De fet no aspirem al Pulitzer. Com l'Agulla, en l'àmbit cristià, el Punt de Trobada, en un àmbit ciutadà, pretén que la gent senzilla pugui expressar-se, compartir experiències, informar amb esperit crític. Surt cada mes i també té un blog.
De fet representa un esforç considerable, però resulta gratificant comprovar com a poc a poc, la publicació va ser realment punt de trobada de persones inquietes per la vida a la seva ciutat, de partits diferents, d'edats diferents, de creences diferents. Ens agradaria ser contrapunt d'aquest estil de comunicació tan barroer i simplista que va guanyant adeptes en els grans mitjans, públics i privats. Voldríem fer visible la realitat que sovint queda amagada (la de la gent que pateix, però també la de tants esforços en l'àmbit associatiu, educatiu, ciutadà...) que no troben el ressò que convindria en els mitjans i que, per tant, per a molta gent és com si no existissin. I la veritat és que com que no ens costa ni un duro, ens estalviem tot el muntatge publicitari. Estaria bé poder fer-la en paper, però aquí sí que ja la màquina no dóna per més.
Treballem, a la nostra manera, per a la cohesió social viladecanenca.

Mercè

La complexitat dels símbols

Diuen els entesos que els dos pobles que han estat i continuen essent més maltractats per actituds racistes al nostre país són els gitanos i els jueus. Per tant me'n vaig alegrar molt, quan vaig veure que en els actes oficials de la Diada intervindrien tant en Peret com la Noa.
Ara m'he quedat perplexa amb l'actitud d'ICV. No sé si realment Noa mereix o no el paper que se li ha confiat, però m'estimo més creure que tota persona, amb símbol o sense, té encerts i desencerts. I em sembla que ella manté una voluntat de lluita per la pau.
Tot plegat em fa pensar en dues coses que he viscut no fa gaire. Vaig fer un curs de gestió multicultural, organitzat per la Confederació d'Associacions de Veïns de Catalunya. Va venir una professora jueva, per explicar-nos elements laics i religiosos de la seva cultura. Però tot i que portàvem mesos treballant això dels estereotips i havíem intentat distingir entre la cultura jueva, l'estat d'Israel, i els "israelites" de les nocions que ens van quedar del catecisme (els qui vam fer-ne in illo tempore) cada cop que algú intervenia a classe era per fer referència al conflicte palestí, barrejant-t'ho tot i donant per fet que la profe, pel fet de ser jueva, era corresponsable de les accions del govern de l'estat d'Israel. Ella va intentar que deixéssim el tema per a una sessió específica que estava prevista més endavant, amb d'altres professors, però va arribar un moment que es va bloquejar. Ens va explicar que la qüestió li feia mal, entre d'altres coses, perquè el seu fill, un nen, va resultar ferit en un atemptat a Jerusalem, en una visita ocasional que hi van fer. Però no va servir de res. En sessions posteriors aquesta mena d'assetjament va continuar...
I l'altra qüestió que m'ha fet pensar és que no fa gaire vaig visitar la ciutat de Lleida, amb una guia, que ens ho va explicar esplèndidament. El problema és que quan va explicar l'enderrocament de les cases que envoltaven la Seu durant la guerra de Successió, no va concretar qui havia tingut la brillant idea ni per quin motiu. I tothom va donar per fet que havia estat una salvatjada més de les tropes de Felip V. Però això sembla que no va anar així. Van ser les tropes de l'Arxiduc. Les estratègies defensives també comporten enderrocaments i és el cas.
De vegades ens entossudim a trobar respostes massa fàcils a realitats complexes.
Bona diada, per cert!

Mercè Solé

8 de setembre, la Mare de Déu de Sales

Avui, 8 de setembre, és la festa de la Mare de Déu de Sales, patrona de Viladecans. També és la festa de moltes altres marededéus, però la meva és aquesta. L’ermita de la Mare de Déu de Sales consta ja al segle X, si bé no se sap com era la imatge que s’hi venerava. La que aquí reproduïm és la que va ser cremada l’any 1936.
Em permetreu, per celebrar la diada, transcriure-us els goigs que s’hi canten, i que a mi m’agraden molt, tant literàriament com musicalment. La primera versió que hi ha d’aquests goigs és més o menys del 1700 i, tot i explicar els mateixos set goigs que en la versió actual, el text és força diferent. L’únic que es manté igual és la invocació que es va cantant com a tornada, però en el català de l’època: “Ajudau el suplicant, de Sales nostra advocada”. Tampoc no se sap amb quina música es cantaven. El text actual apareix publicat per primer cop l’any 1928, amb una música que va ser encarregada al capellà i músic mossèn Francesc Baldelló. (Josep Lligadas)

Vostres sants goigs remembrant, cantarem, Verge sagrada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

Fou el vostre goig primer quan l’àngel us anunciava
que Jesús, Déu verdader, en vostre si s’encarnava.
En nom de l’Esperit Sant ell us duia l’ambaixada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

El goig sentíreu segon quan la nit se us tornà dia
infantant el Rei del món de Betlem en l’establia;
per voler del cel restant de virginitat dotada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

El tercer és quan els Reis vingueren de llargues vies
cercant consols i remeis conforme les profecies.
Tenint Déu en vostres mans, a Betlem feren entrada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

El quart fou aquell sant dia que Jesús ressuscità,
i que a vós, Senyora mia, promptament us avisà.
I alegria gran mostrant, restàreu molt consolada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

El quint fou en l’Ascensió quan vegéreu, Verge pia,
vostre Fill triomfador de la mort, al cel fent via.
Per aquell consol tan gran, al món resteu alegrada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

El sisè goig l’heu sentit quan dels apòstols voltada
veient el Sant Esperit davallar en forma alada.
Fou aquella festa gran Pentecosta anomenada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

El setè fou l’Assumpció quan, deixant el món, volàveu
cap als braços del Senyor amb els àngels que us voltaven,
proclamant-vos triomfant i del cel Regina amada.
Ajudeu el suplicant, de Sales nostra advocada.

ZP, a mar

Fa un any aproximadament us parlava de l'aleshores recent inaugurat camí que enllaça el nucli urbà de Viladecans amb el mar. Un camí sense cap ni peus, deia, perquè per accedir-hi des de la ciutat t'hi havies de jugar la vida, i quan arribaves et trobaves amb una desagradable entrada a la platja. El camí, en si mateix, estava força bé.
Enguany he repetit la caminada, aquesta vegada prenent el nou tram, anunciat amb grans pancartes com una de les obres magnes de ZP per crear ocupació. Sentia curiositat, també, perquè aquest hivern vaig poder constatar l'abandó en què es trobaven les instal·lacions inaugurades l'any passat, com podeu veure a la foto. A l'hivern passejar, a peu o en bici, també ve de gust, i segur que hi ha gent que ho fa, però a l'ajuntament ho deuen trobar exòtic.
Doncs bé, el nou tram transcorre per la llera de la riera, canalitzada i s'inicia al nou Parc de la Marina. La veritat és que no sembla que hi hagin dedicat gaire esforços: la senyalització és un pèl cutre, no hi ha cap indicació que expliqui res sobre els llocs per on es passa, el camí asfaltat està clivellat i passa per la riera. Deu ser antic. Ni un banc, ni una ombra. Els cartells que avisen del risc de rierades no es corresponen amb sortides ràpides de l'indret. I si et passa alguna cosa allà al mig, no és precisament un lloc de pas. La sortida a Cal Simó on es troba amb el Camí de les Filipines està mal indicada i força a passar per un munt de terra, senzillament, que venç el desnivell. O acabes empolsegada o enfangada. I al final, quan arribes a la platja, l'aparcament de bicicletes està ple de motos.
Confio que la sortida de la crisi estigui millor programada que aquest arranjament per crear llocs de treball.

Mercè Solé

El comiat de l'Oriol

Santa Maria del Taulat ahir va ser plena de gom a gom. L'Oriol s'acomiadava de la comunitat. Com no podia ser d'altra manera, va ser una celebració emotiva. L'Oriol realment s'ha fet estimar per gent molt diversa, de totes les edats i de sensibilitats diferents. I no només la gent "de missa", també la gent del barri. I això que cinc dels seus catorze anys a Santa Maria els va compartir amb la dedicació a l'ACO, cosa que significava que no sempre podia ser a la parròquia en moments clau, com la Vetlla Pasqual. I això que greus problemes de salut, per sort superats, l'han limitat seriosament durant una bona temporada. En Romà Fortuny ha estat un bon suport per a tots plegats. Un suport amb un peu a Chiapas i amb una manera intensa de viure l'Església dels Pobres i la Teologia de l'Alliberament, amb punts de vista qüestionadors i profunds.
Ahir em mirava la gent del que havia estat la meva pròpia parròquia abans de venir a Viladecans. Vaig pensar en molts que ja no hi eren (en Josep Figueras, molt especialment, però també altres Joseps, i l'Emili, i l'Anna...) i que han deixat emprenta profundíssima. I em va emocionar contemplar els de la tota la vida, encara forts i lluitadors, com la Pilar, la Mercè, l'Elena, l'Andreu o la Rosa.... entre moltíssims d'altres. O el mateix Joan Bada, que també presidia.
Quan jo m'hi vaig atansar, a finals dels 70, la comunitat era potent en joves i en activitat, i ara s'ha anat envellint. Però crec que la gràcia de tot plegat és que els moments aparentment més forts han deixat pas a una obertura real a les noves situacions del barri: l'arribada de famílies immigrants, la lluita veïnal, la creació de nous espais d'acollida per a les famílies... S'ha anat avançant en realitats, vives i potser imperfectes justament perquè són això, reals. i perquè no parteixen de la gent més "guapa" del barri, la més intel·ligent, la que té més capacitat o més formació, sinó de la gent senzilla. El que per a mi fa forta la comunitat és que és comunitat d'estimació i de lluita, no "de disseny" o de bones intencions. No té solucions màgiques per arribar als joves, ni segurament són els "más mejor" de res. Però en canvi hi ha una autenticitat en la fe i en la manera de viure-la que em sembla que és molt evangèlica.
Per això no m'agrada gens que aquesta manera de fer església rebi un cop de roc jeràrquic en forma de trasllat forçós, mal presentat i explicat, del seu rector. Em sembla que és introduir un element distorsionador. La gent ho pateix, en part per preocupació pel seu rector, en part també perquè s'ha sentit molt menystinguda (això d'adreçar-se al bisbe i ni tan sol rebre contesta no és gaire educat, que diguem). Santa Maria del Taulat sempre ha tingut esperit crític, però el gruix d'energies s'han dedicat a tractar de transmetre l'Evangeli i de construir el Regne de Déu tan bé com s'ha pogut.
Va ser un moment emotiu, però dolorós perquè no s'entén per quin motiu l'han traslladat. És probable que en el joc d'escacs diocesà hagi convingut plantejar-ho. Però confio que tant l'Oriol com la comunitat de Santa Maria i Sant Bernat no deixaran que l'agror que els han abocat per damunt pugui més que aquest anar vivint i transmetent amb esperança i a través de la vida quotidiana, la fe en Jesucrist.

Mercè Solé

Finalment, ja tenim Mamut

Ni el plugim que va començar a mitja tarda va aconseguir baixar-nos la moral. La colla (o colles) del Mamut estàvem segurs que ens en sortiríem. I ho vam aconseguir. En trobareu una crònica aquí i ja podeu veure'n unes quantes fotografies.
Molta gent (a diferència del pregó d'anys anterior), molt d'ambient (com podeu veure per les fotografies), una certa diversitat (sevillanes i Patatuf), un excel·lent enllaç amb el correfoc infantil i algunes coses a millorar, però la primera impressió és molt bona. De fet no és fàcil muntar correctament un petit espectacle enmig del carrer i per tant vam cometre algunes errades. Però l'esforç ha valgut la pena!

Mercè Solé

Tot a punt per al Mamut

Ahir, assaig general del xou de l'arribada del Mamut a Viladecans. Va anar molt bé. Magnífica feina la de tothom. No sé com serà demà, però de moment val la pena fer unes quantes constatacions:

• Hem deixat de remugar per la grisor de la Festa Major i ens hem posat en marxa, amb més o menys encert, això ja es veurà, però crec que és una bona aportació passar de la queixa a la proposta creativa.
• Ha estat, i confiem que serà durant molt de temps, una molt bona experiència de treball en xarxa de setze entitats, algunes de les quals no ens coneixíem gens. No hem fet teoria del treball comunitari, ens hi hem posat. Dos caus escoltes, una associació de veïns, dues corals, una associació de pares, una colla d'entitats culturals d'àmbits molt diferents ...
• Una feina basada en la confiança mútua i en la convicció que l'aportació de tothom és valuosa; esforç de consens i poc afany de protagonisme. Ritmes diferents que han acabat fent bategar el mamut. Col·laboracions gratuïtes de molta gent a qui hem anat a perseguir per les seves habilitats en determinats camps.
• Un ajuntament que, de moment, hi ha donat suport, ha defugit el protagonisme i ha intentat resoldre amb agilitat -relativa, però agilitat- les dificultats tècniques i econòmiques amb què ens hem anat trobant. No ens ho acabem de creure...
• Revitalització del patrimoni històric i immaterial (ara en diuen així, es veu) de Viladecans, amb acolliment de les persones i cultures que s'han anat incorporant al teixit social. Cal treballar-ho més, però de moment ha començat...

Em sembla que hem aconseguit crear una certa expectativa entre els veïns i veïnes de la ciutat que es pregunten què és això del Mamut. Confiem que no els defraudarem.

Mercè Solé

Termes anacrònics

Fa uns anys, per la feina vaig haver de muntar una documentació a partir de la qual calia extreure dades socials de les famílies ateses en la institució on treballava. Un dels camps de batalla va ser el mot "cap de família", que vem acabar substituint per "persona de referència". Aquest mot tan estrany volia dir "de referència" per establir el parentiu respecte a la resta de membres de la unitat familiar i sense voluntat de valorar més o menys el seu rol dins de la família. No sé si el terme era gaire adequat, però detesto l'ús de "caps de família". De vegades quan al carrer m'han aturat per fer-me una enquesta i m'han preguntat si sóc el cap de família, els he preguntat què volien dir. La resposta ha estat "el qui cobra més de la unitat familiar". O sigui que en certs moments de la vida he estat "cap de família", vés per on! És ben bé un reflex del nostre món, a falta de res més, qui paga mana!
En d'altres llocs he observat que sistemàticament s'hi posa l'home i només si no n'hi ha, la dona. Alguns sociòlegs veig que han optat per posar "persona més important", en un intent de renovar el vocabulari. Cosa que pressuposa que dins d'una unitat familiar hi ha membres més importants que d'altres...
La cosa em venia al cap quan preparava la meva participació en una taula rodona aquest estiu a la Universitat Catalana d'Estiu. Hi pensava en relació a les "càrregues familiars", un terme d'ús habitual en l'àmbit laboral, jurídic i econòmic. La família, doncs, com a "càrrega". És una curiosa manera de parlar dels nostres parents més propers i sobretot d'aquells que sols ho tindrien més difícil per funcionar: perquè no poden treballar, perquè necessiten més suport, perquè són depenents d'altres...
Per contra, al costat d'aquesta denominació negativa de la família, hi ha una certa idealització del món laboral. Penso que la feina és allò que ens proporciona la tan desitjable autonomia econòmica, que promou la nostra autoestima, que permet realitzar-nos, etc. Però hi ha molta gent per a qui la feina és una penosa obligació. No tothom fa la feina que vol, en les condicions que caldria.
Em sembla que si no s'equilibren totes dues concepcions: la "càrrega" per a l'atenció a la família i la idealització del mercat laboral, serà difícil que tots plegats aconseguim, per exemple, que els homes assumeixin com a pròpia l'atenció a les persones de casa. Les dones hem entrat al mercat laboral per necessitat i també perquè n'hem subratllat molt els aspectes positius, que sens dubte hi són. Ara convindria fer el mateix amb les "càrregues": dotar-les de sentit positiu. Si no, no ens en sortirem.
I és que el llenguatge, bé que sovint inconscientment, reflecteix bé quins són els nostres valors reals.

Mercè Solé

Altres triplets culés

Finalment ja és públic (perquè fins a finals de juliol, la identitat del pregoner semblava un secret d'estat). El pregó de la Festa Major se li ha demanat a Julià Bonich, el president de la Penya Blaugrana de Viladecans.
Potser és per aprofitar les glòries del triplet, però més aviat, segons el programa de la Festa Major, és per glorificar altres coses, com l'ús dels terrenys viladecanencs, entre el Parc Agrari i la zona protegida del Remolar. Una zona que ha calgut rescatar manta vegades de les mans de qui volien convertir-la en un camp de golf. Una zona verda, verdíssima, (al marge de la seva consideració legal i urbanística, que ha sofert diversos retocs) en mans del Barça, que l'acaba de comprar per convertir-la en un parc que, misteriosament, serà ecològic, comercial i esportiu alhora. I aquest sí que és un triplet difícil d'aconseguir, on em temo que el negoci del Barça serà l'única copa que s'aspira realment a guanyar, perquè ja em direu si muntar, com està previst, grans esdeveniments esportius o musicals a tocar del Delta és de fiar des d'un punt de vista de preservació de la natura. I més tractant-se d'un Delta que ja ha de conviure amb l'aeroport i que és al bell mig de l'Àrea Metropolitana. La Plataforma Salvem Oliveretes ho explica molt bé aquí.
Confio que el pregó vagi bé. Immediatament després tenim previst el nostre xou del Mamut, que és un prodigi d'equilibri i consens entre un munt d'entitats que ens esforçarem a posar l'accent en allò de positiu que pot tenir una Festa Major participada per a la ciutat i no tant a posar sobre la taula els aspectes més controvertits del govern municipal. Per això no em fa cap gràcia que facin un pregó amb els gotjos d'un Barça els interessos viladecanencs del qual són molt més econòmics que no pas esportius. El Barça sí que és un mamut enorme davant del qual el sentit crític tendeix a encongir-se.

Mercè Solé

Benvinguda a Catalunya

Mentre m'esperava l'altre dia en una de les dependències municipals em vaig entretenir mirant els fulletons que hi havia damunt una taula, a disposició de tothom. Em va cridar l'atenció un fulletó de benvinguda a la dona estrangera, promogut per l'Institut Català de les Dones, que em va semblar un exemple clar de brindis al sol. O de bones intencions de cara a la galeria.
La portada del fulletó conté el text "Benvinguda a Catalunya" en deu llengües diferents i hi ha una imatge de dues mans de dona encaixant.
El contingut -tres planes de text- és totalment en català i de fet el que diu ja m'agrada, però hi ha uns quants peròs:
1. Si la dona és realment nouvinguda potser el text hauria d'estar disponible en totes les llengües de la portada, si no, difícilment l'entendrà. Fa més la sensació que el text està pensat per a l'autosatisfacció de les dones d'aquí que per a les que arriben.
2. El fulletó parla dels drets de les dones a Catalunya: el dret a la igualtat, a la pròpia documentació, a la salut i a decidir sobre el propi cos, a l'educació i a la formació, al dret de família, a viure en llibertat, a la participació social... Però s'obliden dels drets que moltes dones no tenen quan arriben a Catalunya: el dret a viure-hi legalment i el dret a treballar, que a la pràctica també és dret a viure en un habitatge digne, amb autonomia, i amb un plat a taula. O el dret a viure amb els propis familiars i a no tenir els fills a milers de quilòmetres de distància.
No és una matisació petita ni buscar els tres peus al gat. A Occident estem tan convençuts de l'excel·lència del nostre sistema democràtic que oblidem allò que preocupa més, i amb raó, a la gent nouvinguda: els papers, la família, el guanyar-se la vida. Tots els altres drets, que ho són i que les administracions públiques fan bé de recordar, no són res (amb matisacions, perquè de moment el dret a l'atenció sanitària sí que hi és, i a l'educació fins a una determinada edat, també) si no hi ha papers.
Les dones estrangeres que puguin entendre el fulletó deuen pensar que som molt i molt hipòcrites!

La bicicleta

En Jordi ha recuperat per al blog aquesta història, que va escriure ja fa uns anys, i que li va corregir en Manuel Tosca, un poeta viladecanenc mort no fa gaires mesos.
A en Jordi li encanta escriure, com a dos dels seus germans. S'hi passa hores, rumia bé les seves històries, es fa corregir el text per algú de nosaltres, i ara malda per anar a classes de català. No sé pas si trobarem un marc adequat perquè pugui treballar-hi, però farem el possible. El seu interès, la seva il·lusió, les seves ganes, trenquen molts clixés.

En Joel i la seva família estaven dinant un àpat de germans, pares i avis. Ell era molt petit, tenia menys de set anys i havent dinat va fer com la majoria dels nanos, va voler sortir al pati a jugar; ell no era com un adult que pensa racionalment, era un nen entremaliat que no sabia amb què es podia fer mal i amb què no. Quan va arribar al pati va trobar una bicicleta i tot xino-xano va acostar-s'hi; li agradaven molt les bicicletes i va començar a remenar i remenar fins que se li va quedar un dit enganxat a la cadena.
Pobre Joel! No sabia que es podia haver fet molt de mal. El petit vailet Joel plorava i plorava. El seu dit estava ferit, bramava i bramava i bramava cada cop més fort. Al començament, ningú no li feia cas, perquè era un nano que per no res cridava i semblava que s'hagués de morir. Però un germà va adonar-se que aquell bram era molt fort i no parava i va anar a veure què passava, es va tombar i es trobà el petit vailet enganxat a la cadena de la bicicleta.
Pares, avis i germans, tots espantats anaren a cridar un paleta que estava construint uns pisos al costat de casa seva. Aquell home va venir i va serrar la cadena de ferro. En Joel ja sabia que aquella cosa feia molt de mal i segurament no ho tornaria a fer mai més a la vida. He dit cosa perquè el nostre protagonista no sabia les parts d'una bicicleta i des d'ara se la miraria amb més respecte i por.
El petit vailet Joel és ara un adult i no li desitja a ningú la seva mala experiència.
Això és com el conte del pastor mentider que a la tercera vegada de cridar "que vel el llop!" els companys no el van ajudar i el llop, que va venir de debò, el va deixar sense ovelles.
Si en Joel No hagués estat tan escandalós i ploraner altres vegades, a l'hora que s'havia fet mal de debò, els seus germans haguessin vingut més de pressa i no hagués girat la cadena fins a fer necessari que la tallés el paleta.
I ve't aquí la història d'una desagradable experiència i el seu ensenyament.

Jordi Lligadas

Hostesses confessores a Lleó

Ens vam quedar parats de veure com ha avançat l'Església a Lleó. A la catedral podeu trobar-hi aquest cartellet: "Si desea confesarse y no hay confesor en ese momento avise a las azafatas del Museo". Tot és començar!

Mercè

Notícies d'estiu

Va haver-hi un temps en què des d'entitats diverses on col·laborava (veïnals, d'Església, sindicals...) ens preguntàvem què havíem de fer perquè els mitjans de comunicació es fessin ressò de la nostra activitat: de reivindicacions, de lluites o senzillament de projectes i treballs col·lectius. Els amics periodistes sempre ens feien la pedagogia adequada: què és notícia i què no n'és, com es fa una nota de premsa, com cal vetllar els contactes amb els mitjans... Una cosa d'aquelles que entens fàcilment, però que va costant d'assimilar a la pràctica. I de fet encara no ho hem assimilat. A les entitats i moviments, tenim tendència a expressar-nos en inacabables manifestos i resolucions, que no solen aportar cap novetat i que resulten més aviat indigestos per als mitjans. Sovint pensem fins i tot que pel fet de dir una cosa de forma radical, ja hem fet la feina. És a dir, som radicals perquè ens expressem d'una manera que ens sembla radical. Però, és clar, hi hauria dues objeccions a fer: de vegades ens expressem en un argot ininteligible per als no iniciats, o agressiu, cosa que redueix l'entusiasme als qui són de la mateixa corda. I, sobretot, és que no som pas radicals per allò que diem, sinó més aviat pel que fem. I canviar el nostre fer són figues d'un altre paner.

Tot això per dir que em preocupa i em desconcerta cada vegada mes l'actitud dels mitjans de comunicació. I en poso tres exemples d'aquest estiu:

1. S'ha de parlar de futbol cada dia, a totes hores. Tant si hi ha notícia com si no n'hi ha. Encara que no hi hagi ni un trist partit a mig termini. Aquest estiu hi ha hagut la mort de Dani Jarque. I els mitjans han fet una re-creació considerable d'un fet de per si tan dolorós. Només pel fet d'informar matxaconament des de l'estadi van aconseguir que hi anés molta gent. No és pas que em sembli malament, però crec que no s'ha de confondre amb una reacció espontània de la gent, sinó amb la recerca d'espectacle. Crec que la família va fer santament de preservar la seva intimitat. D'altra banda es va crear un clima de frenesí diplomàtic per avançar unes gestions de repatriació del cos que es preveien burocràtiques, però que són les normals per a tothom. I no em sembla que fora de l'excitació que creaven els mitjans, hi hagués més dolor o més pressa que en d'altres casos.
   
2. El PP continua fent mèrits en els jutjats i decideix acusar el govern d'espionatge (cosa que no deixa de tenir certa gràcia, perquè sembla que si hi ha alguna cosa demostrada és que el primer a "autoespiar-se" és el PP mateix). Clarament és una maniobra per centrar l'atenció en una altra cosa que no siguin els embolics de corrupció.I els mitjans de comunicació hi dediquen tot el temps i l'espai del món. Jo crec que unes declaracions fetes sense roda de premsa (si més no, algunes), sense contrastar i sense provar en un moment en què interessa despistar, és greu que obtinguin tant de ressò. Aconseguiran que a còpia de parlar-ne la gent s'ho cregui. El PP mou els fils i els mitjans responen. Doncs és un flac favor a la democràcia.
3. I aquesta tercera l'he vist esbiaixada, o sigui que potser no ho descric correctament. Un personatge de la tele-escombraria es vanta de no pagar la pensió d'aliments als fills. I amenaça al llarg de molts programes i de moltes declaracions de matar-se i/o de fugar-se. I finalment es lliura a la policia davant de les càmeres de televisió de la seva cadena. Això és una comèdia en què es frivolitza sobre una realitat que molta gent pateix cruelment. A mi em sembla de jutjat de guàrdia.
   

En parlava amb uns amics periodistes l'altre dia. I em deien que els mitjans "creen" bona part de la realitat que transmeten. I deuen tenir raó.
I sí, és veritat, que les entitats no sabem transmetre allò que vivim d'una forma periodísticament raonable. Però també ho és que no som res al costat de l'interès que desvetlla un personatge com la Belén Esteban. Anava dir, què tindrà ella que no tinguem nosaltres?

Mercè

Mandra vacacional

Doncs sí. En Josep i jo encara som vius. Més mandrosos per al blog que mai -bé, de fet que l'any passat, perquè abans no havíem tingut mai cap eina semblant i per tant no podem comparar- hem passat un bon estiu. Uns quants dies fora, a Lleó, la companyia de bons amics, molta feineta per anar fent de les coses que ens van quedant penjades durant el curs (una llista de dues planes que inclou des de rentar les cortines a preparar una taula rodona en què vaig prendre part o aprendre d'una vegada com funciona la TDT...).
Un estiu un pèl trist, perquè uns quants amics l'estan passant força malament per problemes greus de salut: L'Albert, la Mireia, en Raúl... Encara no fa vuit dies va morir en Ramon, un company d'en Jordi, amb tan sols dinou anys.
En fi, amb la feina recupero una part de la meva única neurona i les ganes de llegir i d'escriure. De moment us deixo amb un video molt curiós: una màquina musical construïda a mitges entre el Conservatori de Requena i una escola d'enginyeria de València.

Mercè

La "laïcitat" de la Missa de les Santes

Ahir, com pràcticament cada any, vam anar a Mataró a la Missa de les Santes i a la posterior Dormida dels Gegants. És una bona ocasió per retrobar amics, i per disfrutar d’una festa amb tots els ingredients per a ser disfrutable.

Per als qui no sàpiguen de què va, diré que la Missa de les Santes és una missa que dura unes tres hores, perquè les parts cantades, escrites cap a mitjan segle XIX, tenen una llargària totalment inusitada. I la gràcia és que els cantaries no són cap cor professional ni estable, sinó una colla de gent que s’ajunta cada any per assajar-les un parell de cops per setmana des de Setmana Santa. Jo me’n vaig enamorar el primer cop que hi vaig assistir, el 1981, en el meu primer any de vicari de Santa Maria de Mataró, i des de llavors molt pocs cops hi he faltat.

Doncs bé. A més de la gràcia de ser un cor popular el qui canta, hi ha una altra gràcia suplementària molt important: que aquest cor no és un cor de “gent de missa”, sinó un cor ciutadà, de tots els colors. Molts són més o menys creients, però d’altres no: són gent que valora aquest acte tan específicament mataroní, i li agrada participar-hi i col·laborar-hi, i s’ho passa bé fent-ho. I amb els assistents passa el mateix: la majoria són més o menys creients, però també hi va gent que no ho és, començant per bona part de les autoritats ciutadanes i altres autoritats convidades, que són allà perquè aquell acte, a més de ser un acte propi dels creients (és una missa!), és també un acte d’afirmació mataronina. Darrerament, a més, també hi acostuma a assistir algun representant de la comunitat musulmana...

Doncs bé. A mi em fa feliç aquesta missa, perquè és una mostra clara que un correcte plantejament de la laïcitat no té per què significar fer desaparèixer de la vida pública oficial tot vestigi cultural d’origen cristià, sinó tot al contrari: ha de significar que els no creients no tinguin por d’assumir com a propi aquest passat, i no el deixin només per als creients. Perquè la cultura que hem acumulat al llarg dels segles és de tots. Per això, no tindria sentit que els creients se la volguessin apropiar en exclusiva, ni en tindria tampoc que els no creients la volguessin marginar de l’espai col·lectiu.

Jo crec que això a Mataró ho han entès molt bé i ho fan molt bé. L’únic que m’hi falta és que des de l’Església això sigui reconegut explícitament. Implícitament evidentment que es reconeix, ni que sigui només pel fet que el rector de la parròquia surt a la porta a rebre les autoritats. Però falta el reconeixement explícit. Falta, per exemple, que en la benvinguda inicial es digui que aquell acte és, efectivament, un acte dels creients, però que alhora hi rebem amb tot el goig tots els altres ciutadans i ciutadanes que volen compartir aquest acte que és, també, de tota la ciutat. O falta també, per exemple, que a l’homilia es doni igualment aquesta benvinguda a tots, i, a més de parlar als creients, es parli també del goig compartit amb tanta gent que, encara que no comparteix la fe en Jesucrist, comparteix molts valors cívics i socials. Estaria bé mirar d’arreglar-ho, això... (Josep Lligadas)

Juan Masiá tanca el blog

S'ho pren amb bon humor, però jo em sento fatal. Juan Masiá Clavell, jesuïta resident al Japó, que ja van fer fora de la Universitat de Comillas, ara ha estat pressionat fins a tancar el seu blog. Podeu llegir-ho aquí.

Em sembla un dia tristíssim. A mi m'agrada el seu blog perquè em fa pensar, perquè em sembla respectuós i gens destraler, perquè entén la fe des de la llibertat de consciència, perquè va al fons de les coses, perquè traspua alegria i agraïment per la vida, perquè la seva mirada "des de la frontera", al Japó, ajuda a entendre més coses sobre nosaltres mateixos...
Em fastiguegen profundament aquests manaires eclesiàstics tan profundament hipòcrites, que tiren la pedra i amaguen la mà, que sempre semblen de mal humor, agres i masclistes, que a més s'autojustifiquen sempre elaborant teologies a la mida del poder que desitgen. I que riuen totes les gracietes dels blogs ultracatòlics que són a internet, els quals, per cert, no tanquen.
En fi, amic Masiá, moltes gràcies pel teu blog. L'Evangeli és el que és, per més que alguns poderosos el vulguin tergiversar. Continua sent Bona Notícia per als pobres del món. I l'Església som molt més que els qui hi manen, mal que els pesi. Però hi ha dies que tot plegat fa molt de mal.

Mercè Solé

Disciplina d'emergència

Aquests dies, com molta altra gent, suposo, m'he sentit molt colpida per la mort dels bombers. I em sembla que he trigat a escriure'n perquè realment em feia mal.

He de dir que en mig de l'atabalament de l'incendi, en un telenotícies, vaig sentir unes declaracions que em van frapar. Era abans que hi hagués l'accident: un veí, molt trasbalsat, es queixava de tot i de tothom. Sembla que els havien obligat a marxar i que no els permetien regar casa seva, parlava de la descoordinació dels bombers.
Em va recordar unes altres declaracions, ja fa temps, en mig d'una inundació: una persona es lamentava que havia perdut uns objectes importants sentimentalment (unes fotografies, crec) i li semblava que els bombers i la policia estaven per altres coses. Ho deia en un moment en què encara hi havia emergència i altres prioritats.
A mi aquest tipus de declaracions sempre em saben greu. Potser tenen raó. Crec que les actuacions de les forces de seguretat deuen tenir encerts i desencerts, però em sembla que en qualsevol cas, la crítica ha de venir amb el cap fred, després. I no crec que els mitjans de comunicació facin un bon servei estimulant aquest tipus de declaracions a cop calent, i mai millor dit. Al contrari, desvetllen una desconfiança profunda, i un individualisme ferotge. Per no parlar de les utilitzacions polítiques del tema.
Si mai em trobo en mig d'un incendi, segurament estaré molt espantada, no sabré què cal fer, és probable que hagi de deixar que se'm cremi la hisenda i possiblement em semblarà que els bombers estan fent coses que a mi em semblen estranyes o poc prioritàries. Però justament en aquestes situacions, en què el factor temps és clau, en què les emocions s'enfilen molt per damunt de la raó, en què cal fer coses que no sabem o a què no estem acostumats, i en què hi ha un elevat risc per a la vida de moltes persones, crec que és bo refiar-se de qui té experiència i preparació. I, després, demanar les explicacions que convingui. I fer les queixes oportunes. Però és temerari i a voltes insolidari, qüestionar-ho tot sobre la marxa, corrent el risc de convertir-se més en un destorb que en un ajut.
Quan cal actuar de pressa i amb precisió i evitar riscos innecessaris, no sempre tots els ajuts possibles es poden aprofitar i suposo que cal triar i tenir en compte variables que al comú dels mortals ni se'ns acudeixen...
La democràcia també deu ser disciplina, contenció i confiança. Els bombers no sé si van actuar bé o malament, però és indubtable que el primer que van arriscar va ser la pròpia vida. I no pas per salvar les seves propietats ni per grans sous ni per privilegis. Perquè és la seva feina i la van fer tan bé com van saber.

Mercè

Sense estudis i amb prunes

Els qui aneu llegint aquest blog ja haureu vist que de tant en tant parlo dels meus cunyats. Perquè en tinc uns quants. De fet m'he referit a en Joan, que va morir ara fa cinc anys, i que jo qualificava del "més ben plantat". A en Jordi, ja el coneixeu. N'he parlat molt i l'he deixat com a "el meu cunyat preferit". D'en Jaume, tanmateix, només n'he parlat indirectament en un escrit en què el deixava com a persona "sense gaires títols universitaris". Tot plegat ha motivat alguna queixa sobre la discriminació que alguns soferts familiars han de patir per part meva.
Doncs avui aquest post té voluntat de desgreuge. Avui és el sant del meu cunyat-sense-estudis, que és alhora un cunyat seriós, rigorós i més estudiós jo diria que algun dels seus germans amb doctorat. Capaç d'averiguar-ho tot sobre l'herència Modolell (tema que, per cert, mereixeria una trilogia d'algun autor de bestsellers), capaç de fer molts quilòmetres per confirmar una dada sobre el patrimoni històric de Viladecans i capaç de remenar arxius hores i hores. Cunyat manetes com pocs, sembla que hagi fet seu sense embuts el lema dels escoltes: "Sempre a punt".
Cunyat també traumatitzat perquè de ben petit havia de dedicar el dia del seu sant, que aleshores era festa, a collir prunes tant si com no, perquè això de la collita no espera. Cosa que aporta tema de conversa per a totes les trobades familiars.
Per molts anys, Jaume!
(per cert, no us penséssiu pas que amb això he acabat amb els cunyats. Encara en tinc més. Però no és qüestió d'avassallar amb la família...)

Mercè Solé

Ahir vaig anar al cinema

Ja sé que com a titular no és gaire original, però és que no hi vaig gaire i per tant, per a mi, sí que és notícia. Doblement perquè hi vaig anar amb una colla ben interessant, molt bons amics (Montse, Núria, Pere) encara que amb algun no ens veiem massa sovint. Sort, també, que no hi vam anar d'incògnit, perquè al Verdi ens vam trobar mig món. He de dir que cada vegada valoro més la trobada amb la gent: la conversa, però també poder compartir l'emoció de la música o d'una bona pel·lícula, com és el cas. Les relacions amb la gent estan teixides amb paraules, amb gestos, amb accions comunes i amb experiències, però també amb emocions compartides.

Vem anar a veure The visitor, una pel·lícula que em va semblar esplèndida per la seva intensitat i per la seva mirada intimista i pausada sobre les persones. Tocava, entre d'altres, tres temes que em sento propers: la música, l'absurditat de les lleis d'immigració, i la trobada entre persones aparentment diverses.
La música és el fil conductor de les emocions del protagonista: com a intent de donar continuïtat a la presència de la seva parella, com a obertura al món, com a forma d'expressió... Vistes les meves inhabilitats musicals per al piano, m'hauré de plantejar, com el protagonista, el trànsit cap a la percussió. Per què no?

¿Per què serveix el teatre?

Pregunta que intenta respondre en Jordi, d'aquesta manera:

El teatre serveix per vèncer la timidesa, aprendre a vocalitzar, posar límits al xerraire, donar seguretat a qui se senti insegur. Serveix per un munt de coses: per a tot el que he dit i per molt més.

També hi ha exercicis que serveixen per saber-se moure sobre un escenari, especialment als que estan despistats i distrets. No importa qui ho fa millor o pitjor. El més important és tenir sang, donar tot el que tens. Es poden fer gags de dues o tres persones: un pessebre vivent amb humor. O bé la teva pròpia obra de teatre. I si la pots representar, ni que sigui a l'escenari d'una escola, molt millor!
Com podeu veure, la teoria se la sap. I de pràctica ja en té força. Està il·lusionat amb els projectes del centre ocupacional. Dues de les monitores ja estan pensant a col·laborar amb alguna escola i també a actuar, d'aquí a un any al teatre al carrer. No quedarà per falta d'entusiasme dels protagonistes, si més no!

Jordi Lligadas i Mercè Solé

ICV i les bases de dades de l'Església Catòlica

El passat mes de febrer, vaig llegir al diari, amb sorpresa, que ICV, juntament amb ERC, havia presentat una proposició no de llei al Congrés dels Diputats en què es reclamava que s’esborressin dels llibres parroquials de baptisme les dades dels batejats que haguessin apostatat, alhora que es reclamava que es facilités el dret a l’apostasia i altres reivindicacions del mateix estil. Vaig llegir-ho amb sorpresa, perquè vaig tenir la sensació que els autors del projecte no de llei no sabien gaire de què estaven parlant. I, efectivament, quan vaig mirar de més a prop el que es demanava, em vaig convèncer que la proposició no de llei no tenia ni cap ni peus. Vaig intentar explicar-ho a qui vaig considerar oportú, però vaig veure que no hi havia gaires ganes d’escoltar-me, i per tant ho explico ara, perquè crec que disparar cartutxos d’aquesta mena sense saber on es dispara, fa molt de mal a la credibilitat del nostre partit i a la imatge de seriositat que hauríem de donar, tot i que potser ens aconsegueixi alguns vots de gent a qui li agrada qualsevol cosa que signifiqui fer la punyeta als capellans.
En aquella proposició no de llei hi havia sobretot dues coses que no s’aguantaven per enlloc. La primera era la pretensió que s’esborrin dels llibres de baptismes les dades personals dels qui hagin apostatat. Jo no sé si qui va escriure això sabia gaire en què consisteix un llibre de baptismes. Un llibre de baptismes és un llibre on s’escriuen a mà, un sota l’altre, els noms dels qui són batejats, amb els pares i padrins, dia de naixement i alguna cosa més. No és un fitxer organitzat i que pugui actualitzar-se. O sigui que l’única manera d’esborrar les dades és amb rotulador o amb típex. Els llibres aquests tenen uns marges on anotar altres actes que ha realitzat el batejat, com ara el casament, i també, si s’escau, l’apostasia. Però pretendre esborrar les dades, la veritat, em sembla absolutament inaplicable. I m’ho sembla encara que legalment la llei de protecció de dades hi pogués obligar: voldria dir que la tal llei no s’ha fet ben feta.
Però la cosa per mi més important i reveladora és que es demanava que aquest donar-se de baixa del llibre de baptismes es pugui fer “a tots els efectes legals i econòmics possibles”. Quan vaig llegir això em vaig adonar definitivament que qui ho havia escrit no sabia de què parlava. ¿Quins “efectes legals i econòmics” té la inscripció en un llibre de baptismes? Cap ni un! Un llibre de baptismes, ja ho he dit, no és un fitxer actualitzat. Per exemple, quan algú es mor, no es fa constar, al llibre de baptismes. No és un cens de catòlics ni cap cosa semblant. És simplement això, un llibre on s’apunten els baptismes. I llavors, algú podria preguntar: quan es diu que a Espanya hi ha tants catòlics, ¿com se sap? Doncs no en tinc ni idea: a ull, o per enquestes... però pel llibre de baptismes segur que no. A Alemanya, per exemple, tenen un fitxer actualitzat de catòlics, que paguen regularment una quota a l’església, però aquest fitxer no té res a veure amb el llibre de baptismes...
En fi. Jo, naturalment, crec que qualsevol batejat té dret a fer constar que no vol continuar com a membre de l’Església catòlica, i estaria bé forçar que els respectius bisbats facilitessin i anotessin aquesta voluntat. No sé si és possible obligar-ho legalment, però es podria fer almenys pressió moral. Però per molt que qualsevol batejat tingui aquest dret, no té gaire sentit fer propostes legals que no corresponen a la realitat. Hauríem de ser més seriosos. (Josep Lligadas)

ICV i l'avortament

Em permetreu, ara que les vacances fan que determinats temes de debat estiguin en moments més baixos, alguna reflexió sobre la posició d’ICV davant un parell qüestions, que em sembla que no és prou seriosa. Avui voldria parlar sobre l’avortament, i demà sobre l’apostasia.

En el tema de l’avortament, la posició d’ICV segueix el que diu el grup de Dones amb Iniciativa. I així, ICV proposa una llei d’avortament totalment lliure fins a les 24 setmanes, a partir de l’argument de Dones amb Iniciativa que afirma que la seva proposta es basa en dades “objectives”, ja que segons l’OMS, el fetus no és viable fora del claustre matern fins a aquestes 24 setmanes.

A mi, aquesta argumentació no em sembla seriosa. La dada de l’OMS, segons la qual el fetus no és viable fora del claustre matern fins a les 24 setmanes, deu ser una dada objectiva. Però el que no és en absolut objectiu és afirmar que d’aquí es dedueix que el fetus no mereix cap protecció per part de la societat fins a aquest moment, i que mentrestant la mare pot fer amb ell el que vulgui. Dir això és tan poc seriós com els que, des de l’altre extrem, afirmen que, com que l’embrió ja és vida humana, “objectivament” ha de ser protegit com si es tractés d’una persona totalment formada.

La vida humana és un procés, i a mesura que aquesta vida es va formant, ha de ser progressivament protegida per la societat. Quan el fetus té per exemple quatre mesos, té ja tants elements de persona humana que a mi em sembla molt dur arribar a dir que no mereix cap protecció... Segons com, si seguíssim aquesta lògica, podríem arribar a dir que, com que la criatura acabada de néixer no es pot valdre per si mateixa, doncs tampoc no mereix protecció... De fet, ben pensat, una criatura acabada de néixer tampoc no és viable tota sola...

Jo crec que el fetus mateix més protecció que la que proposa ICV. No, no pretenc de cap manera portar cap dona a la presó per un avortament. Però he de dir que, en aquest tema, em sembla molt més sensata la proposta socialista que la nostra. (Josep Lligadas)

Llegeixo a La Vanguardia que darrerament s’han tancat mitja dotzena de centres especials de treball, que donaven feina a persones amb discapacitat física o psíquica, afectats per la crisi. De fet a Caviga, que no és un centre especial de treball, sinó un taller ocupacional, ja fa molts mesos que la crisi es fa notar. Els educadors fan mans i mànigues per anar trobant feines a fer per als nois i noies del taller, perquè, tot i que només un petit grup podria desenvolupar una jornada laboral, és bo per a ells aproximar-se al món del treball per raons òbvies.
Les 7.500 persones que formen part d’aquestes empreses són, doncs, a la corda fluixa. Fa vint-i-cinc anys que no s’han actualitzat els ajuts de l’administració pública a aquest tipus d’empreses i ara tampoc no han rebut cap ajut especial. Corre un manifest, que no he vist, que té el suport de CiU en la seva reivindicació (jo em pregunto perquè els partits només s’interessen per determinats problemes quan són a l’oposició i no quan tenen majoria absoluta, en què podrien deixar lligades moltes coses per al futur…).
Jo encara hi afegiria que hi ha moltes persones amb disminució que podrien incorporar-se al mercat laboral si tinguessin feina. És el cas d’en Jordi i de molts dels seus companys, que en teoria es preparen per començar a treballar. És difícil que ho puguin fer si no hi ha feina per a ells. Per bons que siguin els insertors laborals, la seva feina està abocada al fracàs si no es creen llocs de treball!
I encara més. Intueixo que les places en els centres ocupacionals també són escasses. Recordo els dos anys que ens vam passar amb en Jordi rondant de centre en centre. Va tenir la sort que es va obrir un centre a Viladecans, si no, probablement, encara hi seríem.
Mentrestant paguem entre tots gran quantitat de motos i de cotxes que deuen ser un gran bé públic. Capitalismus dixit.

Mercè Solé

Mandra municipal a Viladecans

Ahir vam rebre una carta adreçada a totes les entitats des de l'Ajuntament. La signava el regidor de cooperació, solidaritat i agermanaments. I, com em temo que ja va sent costum, només en castellà. D'això se'n diu donar exemple i promoure la cohesió social i la integració dels nouvinguts. O potser se'n diu incompetència, mandra i deixadesa... Fa massa calor per trobar l'adjectiu més adequat.

Mercè

La carta del Consell Pastoral de Santa Maria i Sant Bernat

Més sobre el canvi de rector a Santa Maria del Taulat. (vegeu aquí i aquí). Aquesta és la carta que el Consell Pastoral va enviar al sr. arquebisbe de Barcelona:

Com a membres del Consell Pastoral de les parròquies de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calbó del Poblenou i com a representants dels diferents grups de la comunitat, davant la notícia de l’imminent trasllat dels seu rector, Oriol Garreta, ens dirigim a vostè per comunicar-li les conclusions de la reflexió que hem fet sobre aquest tema i que han estat les següents:

• No pretenem posar en dubte la seva autoritat al capdavant de l’Arquebisbat de Barcelona però si que ens permetem qüestionar que en l’ exercici d’aquesta autoritat, no es tinguin en compte aspectes que poden fer aconsellable o no el canvi de titular d’ una parròquia.
• Hi ha elements que haurien de diferenciar el funcionament d’ un bisbat del d’ una empresa multinacional, un d’ ells és el del tracte que reben les persones que en formen part, en aquest cas els capellans i les comunitats. Caldria que fossin escoltats i que les seves opinions es tinguessin en compte , cosa que en aquest cas no s’ ha produït. Quan una parròquia funciona (amb les limitacions que sempre hi ha) és el millor moment per fer un canvi?
• Aquesta comunitat va donar tot el seu suport al rector quan va patir, fa dos anys, la malaltia que vostè ja sap. En aquest moment degut a l’ edat no es veu amb prou força per començar una nova tasca pastoral que ha de durar poc temps.
• Ens consta la voluntat del rector de romandre en aquesta parròquia, als seus 70 anys, quedant-li només cinc de vida pastoral activa que seran profitosos ja que coneix la comunitat, les seves activitats i el seu tarannà, cosa que fa que estigui integrat a la comunitat i al barri en general.
• Creiem que en els criteris d’ organització de les parròquies s’ hauria de tenir present la vida de les comunitats que s’expressa en les celebracioms i en les realitats dels diferents grups: catequesi infantil, de confirmació i d’adults, grups d’ estudi d’ evangeli, de revisió de vida ( ACO- JOC), grup de litúrgia, pastoral dels malalts, tercer món, ajuda fraterna, l’ esplai, activitats d’ integració dels immigrants (classes de català i castellà), grup de pregària, acolliment de promesos i de pares que volen batejar els seus fills... activitats que fan realitat la presència del Regne de Déu enmig del barri, especialment els grups de tercer món i ajuda fraterna i l’ esplai.
• Tots ens sentim membres de la comunitat i procurem compartir les responsabilitats en la mesura que és possible. Per tot el que hem dit voldríem que en el moment que es produïssin canvis es tingués en compte els cristians de les comunitats amb les seves activitats i estil de viure la fe.
  Les experiències que coneixem ens han ensenyat que no tots els capellans que arriben de nou a una comunitat saben adaptar-se a tota la realitat existent i no sempre respecten el camí d’ aquesta sinó que més aviat imposen el seu criteri fet que provoca que algunes persones s’allunyin de la comunitat i de l’Església.
• També creiem que els canvis s’ haurien de preveure amb més temps i que en l’ últim Consell Pastoral del curs es pugués concretar el treball del curs vinent. Els laics tenim massa experiències dels canvis que es produeixen a les comunitats en funció del prevere que la presideix. Sabem, també, que ningú no és imprescindible i que un canvi pot ser en algunes ocasions ser motiu de renovació i millora. En aquesta ocasió i per els motius que li hem exposat creiem que no seria així.
• Per últim li fem saber la voluntat expressa del Consell Pastoral, en representació de tota la comunitat, que volem continuar caminant al costat del nostre rector, Oriol Garreta, (diem al costat, ni davant ni darrere), com hem fet fins ara i esperem poder continuar fent fins que es jubili com a capellà.

Li demanem una nova reflexió sobre aquest assumpte que tant ens preocupa pel que pot significar de trencament de la línia pastoral i que es pugui trobar una solució que defugi tota arbitrarietat i es fonamenti en els valors que tots esperem de l’ Arquebisbat de Barcelona.
Atentament.

Consell Pastoral de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calbó

Santa Maria del Taulat

Transcric la carta publicada avui al Periódico de Catalunya del Consell Pastoral de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calbó. Aquesta és la comunitat parroquial que vaig trobar quan buscava una resposta a la meva inquietud cristiana i on vaig trobar la JOBAC... i moltes més coses i, sobretot, grans persones. Me la sento molt meva, encara que hagi anat a viure uns quants quilòmetres al sud.

He anat veient aquests darrers dies com anava això del canvi de rector. Hi feia al·lusió indirectament en un escrit anterior dolguda per com s'estaven fent les coses. Subscric totalment la carta de la comunitat. Només matisaria que, servidora, no hi poso mai la creu a favor de l'Església, en la declaració de la renda. No mentre les dones estiguem considerades com ho estem dins l'Església i els laics i les comunitats siguin tractats d'aquesta manera. Cosa que no treu que a la pràctica no dediqui diners a necessitats concretes del meu moviment o de la meva parròquia.

Les tres parròquies de l'Hospitalet que ara tindran com a rector l'Oriol són molt afortunades. Trobaran una persona il·lusionada (malgrat com ha anat tot, per a l'Oriol les seves noves parròquies són un projecte ja motivador), treballadora, propera, amb qui es pot comptar a totes.

Mercè

El Consell Pastoral de Santa Maria del Taulat i Sant Bernat Calbó, de Barcelona, va dirigir el 22 de juny una carta al cardenal arquebisbe de Barcelona per comunicar-li les nostres reflexions arran de la notícia de l’imminent trasllat del seu rector. Li vam expressar que els preveres i les comunitats hem d’estar informats amb temps dels canvis. El funcionament d’un bisbat ha de ser diferent del d’una empresa multinacional. El rector tenia la voluntat de no canviar de parròquia quan, per edat, li queden cinc anys de vida pastoral activa. Cal, per part de qui realitza els canvis, conèixer la vida i l’estil de la comunitat.

La nostra carta no ha tingut cap contestació. Per contra, s’ha nomenat un nou rector després d’una setmana de rumors, que al final s’han confirmat. Estem molt decebuts per la nul·la consideració que ha tingut la nostra reflexió. Les respostes podien haver estat diferents, però el que no podem acceptar és que se’ns ignori. Tenim la sensació que per a l’única cosa que comptem els cristians a l’Església és per posar la creueta a la declaració de renda i per participar en les col·lectes.

Si el senyor bisbe creu oportú un canvi, és evident que té l’autoritat i la responsabilitat de fer-lo, però creiem que ha de ser després de parlar amb l’interessat i amb les comunitats. El sistema de nomenaments que segueix el bisbat de Barcelona és propi d’un sistema de govern dictatorial. Lamentem haver hagut de fer públic aquest escrit –creiem fermament en el missatge de Jesús i en el treball corresponsable de les comunitats–, però, pel bé de l’Església, fets com aquest no s’haurien de repetir.

L'hort de Caviga

Cols, enciams, pebrots, tomàquets, faves... De tot i més a l'hortet que cultiven els nois i noies del taller ocupacional Caviga. Ja els va bé, perquè en conec uns quants que semblen traumatitzats per una mossegada d'algun enciam agressiu a la més tendra infantesa i no volen veure el verd ni en pintura. A veure si a còpia de fer-les créixer es miren les verdures d'una altra manera.
L'encant de l'hort, però, és el seu assessor: en Miquel, un noi pagès, també amb discapacitat, que sempre ha treballat a casa, i que ara s'ha ofert a ajudar els companys a tenir cura d'un hortet que a ell li deu semblar minúscul. En Miquel va descobrint el plaer de l'amistat (no penseu pas que a Caviga hi fa els primers amics, però) i se sent útil i valorat, perquè de fet, de portar un hort a Caviga ningú -ni monitors, ni pares, ni cap "manaire"- no en sap. I ell coneix bé la terra, té paciència i bon humor que transmet a tothom. I a Caviga, encara que no sigui oficialment "usuari" (quina paraula, uff) també hi aprén molt. Ell espera el dia d'anar-hi i els altres esperen la seva vinguda.
D'això els tècnics moderns en deuen dir "sinèrgia". Potser.

Mercè Solé

Els valors d'ICV

Avui ha sortit un article al País de Juan Masià, aquest jesuïta especialista en bioètica que viu al Japó, que em sembla que formula perfectament tota aquesta tensió que molta gent vivim quan es parla de l’avortament. Podeu llegir-lo aquí. És un article que em sembla que m’ajudarà a explicar una cosa que fa dies que intento escriure i no me’n surto.
De fet voldria contestar un comentari que em va deixar un bon amic blocaire en un “post” meu anterior en què servidora rondinava bàsicament per la forma com la píndola del dia després s’estava gestionant. Es mostrava sorprès que algú d’ICV pensés com jo i li semblava contradictori militar en un partit que segons ell promou altres valors que els que jo defensava, el “dret a tot”, em deia. Venint de qui venia (una persona amb qui no ens coneixem, però amb qui habitualment hi ha molta sintonia, una relació cordial i alguna discrepància política) vaig pensar que valia la pena pensar-hi i tractar de respondre-hi anant una mica més a fons.
Però no m’ha resultat fàcil. Jo no crec pas que la gent d’ICV, ni la del PSUC anteriorment, d’on molts provenim culturalment (jo mai no hi vaig estar afiliada, però em movia en aquest ambient), portin al “dret a tot”. Més aviat a mi la gent amb qui he tingut la sort de contactar m’ha portat més aviat el “deure de” moltes coses que resulten ingrates: el deure de pagar impostos per redistribuir la riquesa, deure que ha de ser efectiu encara que jo no pertanyi precisament a les classes altes; el deure de comprometre’m sindicalment perquè a la feina tothom sigui tractat amb equitat; el deure de defensar els drets polítics, econòmics i socials de la gent més feble perquè tothom, vingui d’on vingui, pugui viure amb dignitat; el deure de treballar perquè la democràcia ho sigui de debò, i el deure de reduir la velocitat si això comporta mals majors... Moltes coses que tampoc no són patrimoni d’ICV. Ningú no es pot penjar la medalla de tenir l’exclusiva de la lluita per la justícia, entre d’altres coses perquè probablement l’entendrem de maneres diferents. La pluralitat democràtica també és un valor.
En el camp de les relacions personals, jo estic a favor de la llei del divorci encara que tinc la sana intenció de viure amb el meu marit a les verdes i les madures tota la vida. Crec que la sexualitat és una cosa sana que ens fa feliços de què es pot gaudir de moltes maneres, encara no em sembla que això pressuposi la infidelitat. Penso que l’homosexualitat s’ha de poder viure en pau i amb compromís i per això em sembla una bona cosa que els homosexuals puguin casar-se i visquin sense estigmes innecessaris. I crec que cal regular de manera raonable l’avortament, per evitar mals majors, encara que jo treballi tant com pugui perquè l’avortament no s’utilitzi de manera barroera o banal.
D’altra banda, també he constatat per la via personal que les declaracions de principis solen ser magnífiques però costa de ser-hi coherent. Que vull viure austerament, però visc de forma consumista. Que de tant en tant faig ús de l’economia submergida. Que de vegades em fa mandra militar en determinades coses tot i saber que són necessàries. I tantes altres coses…

Molta gent “comunista” ha anat a la presó –no són els únics- per defensar coherentment alguna o totes aquestes coses. I jo n’estic orgullosa. I al partit hi ha coses que m'agraden molt (per això hi sóc) i d'altres que no m'agraden gens, com passa a tots els col·lectius començant pel familiar. Segurament no trobaré un partit a mida, o sigui que intento pensar en tot allò que em resulta engrescador i en què m'hi sento en sintonia, i faig el que puc per conviure amb allò que no m'agrada i, si és possible, per transformar-ho una miqueta.

En el pla personal l’esquerra defensem aquestes coses que he comentat i els partits més conservadors se n’escandalitzen. Però aquí també n’he vist moltes, d’incoherències. Perquè “de teves a meves” hi ha molta distància. I molta gent no vol l’avortament mentre no sigui la seva filla la que quedi embarassada. I en té prou a actuar amb discreció i/o amb diners. Que pagant sempre es resolen els problemes d’aquest estil. Si no és aquí, a l’estranger.
I encara una altra cosa. Jo formo part, entre d’altres, d’aquests dos mons, el d’ICV i el dels cristians, cosa que potser no és gaire corrent. I el nostre blog forma part de les dues blogosferes, encara que potser és més llegit des de la cristiana. També és d’on provenen de vegades els comentaris més cruels i feridors, això sí, sempre des de l’anonimat. Mai ningú d’ICV dels qui subscriuen les crítiques al Papa ens ha insultat per ser cristians.
Si de cas, no només a ICV tenim contradiccions. O això semblaria,oi?

Per això els criteris que aporta Masià per al debat de l'avortament em semblen tan importants. Perquè intenta evitar estereotips i prepotències i anar al fons de les coses. Espero que aquest escrit no m'hagi sortit agressiu. No és la meva voluntat i menys com a resposta al meu amic blocaire. Mercè Sole

Discussió sobre Déu

Acabo de llegir un llibre interessantíssim: Disputa su Dio e dintorni, un debat entre el periodista Corrado Augias, que es manifesta com a no creient, i el teòleg cristià Vito Mancuso sobre Déu, publicat recentment a Itàlia per Mondadori.

Tot un debat on els protagonistes, tots dos col·laboradors habituals de La Reppublica, argumenten, s'escolten, s'expliquen partint no només de les idees sinó de la vida (la mort, el patiment, l'amor, la pluralitat de religions, el sentit de la vida, el compromís, el darwinisme, la història de l'Església...) i de l'actualitat sense banalitzar, sense agrors, i en un llenguatge força senzill, malgrat que la filosofia (aquest os que en el fons del fons em deu agradar perquè sempre hi vaig a parar, però que em costa...) omple unes quantes planes. És probable que Vito Mancuso, professor de Teologia en una universitat de Milà, no resulti gaire ortodox per a alguns, però m'és molt refrescant.

Corrado Augias ja va publicar una mena de llibre-entrevista amb Mauro Pesce, un altre teòleg, i professor d'història del cristianisme a la universitat de Bolonya, sobre Jesús (Inchiesta su Gesú). A tots dos, Corrado Augias aconseguir oferir una visió de Jesús i de Déu que resulten novedoses justament perquè es fan "des de fora" i perquè es fan des de d'una visió crítica. Això obliga a fer servir un llenguatge menys tòpic i a argumentar les coses sense dogmatismes. I s'agraeix.

Mercè Solé

El bes de Joan

Esplèndida la versió de Salomé, de Richard Strauss sobre una adaptació d'una obra d'Oscar Wilde, ahir al Liceu. Mai no havia escoltat una Salomé tan tendra, amb una veu tan bonica. Jo no hi entenc, però és una òpera que de vegades es canta amb veus wagnerianes molt pesants. De fet, la Caballé també la cantava, i molt bé (en el video teniu l'escena final), però Nina Stemme francament resultava fascinant. I un Herodes (Robert Brubaker) també magnífic que, a mi, em feia pensar en Berlusconi i les seves trobades d'amiguets i amiguetes. La veritat és que jo hi anava disposada a tancar els ulls, perquè el muntatge pintava fatal, però em sembla que ja m'hi he acostumat. No em va ajudar gens, però tampoc no va destorbar excessivament. Em pregunto què hi pintava aquella mena de paròdia del sant sopar de Leonardo, però en fi. Com que la música fluïa tan bé, el muntatge va resultar accessori.

Aquesta òpera m'agrada des de ben jove. Vaig trigar molt a adonar-me que aquell text que em semblava molt millor que els habituals era una traducció de Wilde. I m'encanta la sensualitat decadent que desprenen text i música. Més tard vaig veure per la tele una versió de l'obra de Wilde amb l'Enric Majó, la Núria Espert i en Felip Peña, que feia un Herodes interessantíssim. Una versió que a casa vam gravar a base de callar i mantenir el micro amorrat a la tele. Encara la dec tenir.

Dec ser una mica perversa, perquè el personatge de Joan sempre m'ha semblat intransigent i empipador, mentre que Salomé i Herodes resultaven molt més interessants.

Salomé és una noieta crescuda en mig del poder, en un ambient de lluites fratricides, d'amors interessats, d'incestos i pederàsties latents que se sent atreta per Joan i que intenta exercir de Lolita sense èxit. De Joan no l'atrau pas el seu discurs, ni la seva honestedat ni la seva llibertat. És una atracció sexual cent per cent. Potser és l'única forma de relacionar-se que coneix. El diàleg entre tots dos és una successió paral·lela de discursos que no s'arriben a trobar. Salomé es mostra sorda a Joan, i indiferent als altres (també hi ha gent que se l'estima, gent sense poder, que a Salomé no li interessen en absolut). Demanar el cap de Joan i besar la seva boca, ni que sigui plena de sang, és tot el que pot aconseguir, aprofitant-se del desig incontrolat d'Herodes i de l'impuls venjatiu d'Herodies. A mi tot plegat em sembla un pèl massa esquemàtic. M'agrada pensar que virtuts i perversions van més de bracet. De la mateixa manera que Salomé probablement mai no ha tastat la gratuïtat ni l'amor de debò., amb una mare manipuladora i un parastre incestuós. Potser d'aquí venen la seva crueltat i la seva indiferència. I una impotència que no aconsegueix que el seu desig del cap de Joan l'ompli de debò.
Dramàticament funciona. Ja ho crec.

Mercè

L'Homer que no és el Simpson

Com si s'haguessin posat d'acord. Diversos amics van aquest estiu a llocs de ressò grec: Atenes i les illes, la Magna Grècia, Rodes... A la feina, he de copiar alguns textos del grec. Ho faig amb el programa informàtic Euclides, de la universitat de Barcelona, que facilita molt les coses, però és com fer un viatge en el temps... que m'encanta, tot i que gairebé no me'n recordo ni de l'alfabet. M'han regalat el llibre sobre Homer i la Iliada, de Jaume Pòrtulas, que ha merescut el premi Nacional de Literatura. Em resulta evocador perquè havia estat alumna d'ell ja fa molts, molts anys. O sigui que aquest estiu feina, amics, converses i lectures em portaran a fer un viatge en una altra dimensió, no exactament en un altre país.

Ja m'agrada. El grec em porta bons records. A casa, la pel·lícula "La Odisea" amb en Kirk Douglas ens va portar a llegir Homer. Era el dia que vam anar a fer cua per matricular-me a l'institut. La mare va comprar tots dos llibres en edició de butxaca. Em va col·locar l'Odissea i ella es va animar amb la Ilíada. Anys més tard vaig disfrutar amb la Ilíada. Potser perquè m'agrada més l'èpica que la lírica.

Sentir-se atreta pel grec tenia l'alicient de les minories: a l'institut, menys gent de lletres que de ciències; a COU (nocturn) era l'única alumna; a la facultat, a la classe del Pòrtulas, érem tres i a la pràctica només dos. Un luxe... La profe de grec del COU em feia traduir Homer i Aristòtil (uff, no me'n sortia gaire), i recordo amb afecte que sempre treia una versió d'Homer manuscrita, en grec i en castellà. I em deia que sempre calia anar a l'original i que a veure quan començava jo a fer-me la meva pròpia versió. I que em va fer llegir Tucídides, que, deia ella mateixa, era com anar al cinema. Em sembla que no deuria tenir res a veure amb el programa del curs. Però va aconseguir interessar-me pel tema, que és el que compta.

Per cert, al google, els dos Homers, el grec i el Simpson, són un a costat de l'altre.

Mercè Solé

Objecció fiscal

Aquest matí estic irritable. Pot ser la menopausa, que porta aquestes coses. Però crec, sobretot, que es deu a la declaració de la renda. Avui, finalment, m'hi he posat, amb la consciència que una mica més i faig salat. Això comporta diverses operacions:

• fer memòria (buff) de les coses a tenir en compte;
• buscar i ordenar la paperassa (només ho faig un cop l'any, o sigui que he tingut feina per estona); es complementa amb allò de perdre els papers en el sentit literal (i de vegades figurat!) del terme; i es re-complementa amb les gestions necessàries per obtenir els recanvis oportuns;
• descobrir, com cada any, que hagués estat intel·ligent obtenir l'esborrany d'hisenda i que, mai no sé ben bé per quin motiu, no ho he fet i ja és massa tard;
• baixar el programa d'internet;
• capbussar-me en la terminologia d'Hisenda que, sempre, sempre, em costa Déu i ajut d'entendre (Déu no sé, però l'ajut del programa "padre" amb el windows vista no funciona);
• patir angoixadament el rau-rau de tenir la sensació de fer-ho tot malament, de no incloure-hi allò que hi podria incloure i al revés;
  
• patir una mena d'irritació general de veure que la contribució a l'economia familiar de les persones amb dependència, que és ben real, no compta gens, perquè el llistó de la dependència és més baix que els nostres criteris.

Quan arribo a aquest punt, ja m'és ben igual pagar el que sigui, només perquè s'acabi. De fet penso que els impostos cal pagar-los i en aquest sentit seria una incongruència l'escaqueig. El que em reventa és trobar-m'hi tan descol·locada, tot i la meva llarga experiència com a administrativa. I és que de vegades he anat a Hisenda (i aquest any hi tornaré). Les dues vegades que ho he fet m'han atès molt bé i m'ha servit per repassar els meus càlculs. Però la primera es van equivocar i si no ho hagués repassat hagués pagat 100.000 (cent mil) pessetes de més. I la segona no estaven prou al cas d'algunes novetats (com la deducció per les quotes a partits polítics).
A tot plegat, jo encara hi afegeixo, des de temps immemorial, l'objecció fiscal. Ho faig seguint les orientacions del Servei d'Informació per a l'Objecció Fiscal (SIOF,) vinculat a Justícia i Pau. Es tracta de descomptar de la quota líquida el percentatge corresponent a les despeses militars i de destinar aquests diners a una entitat solidària o per la pau. Potser fa vint-i-cinc anys que ho faig. No es fa pas d'amagat, al contrari. S'adjunta una instància i es diu ben clar. Però només he tingut problemes en dues ocasions: l'any que la declaració em va sortir positiva i l'any passat que me la van revisar. Totes les altres vegades m'han ingressat a mi els diners de l'entitat, i jo he fet d'intermediària. Ha estat una manera de subvencionar projectes solidaris. Us ho recomano vivament. Per més que ara disfressin l'exèrcit d'ONG solidària la seva finalitat sol estar més vinculada a la guerra que a la defensa i la despesa que s'hi dedica sol ser excessiva.
Per desmarcar-me del mal rotllo, he posat una foto d'un arbre viladecanenc que m'agrada especialment...

Mercè

Mercè Solé

La bella molinera

Concert dels memorables, ahir. Thomas Quasthoff al Liceu amb La Bella Molinera, de Schubert i Müller. Hi ha músiques que sembla que no tinguin fons... Sempre hi trobes coses noves, encara que les hagis escoltat mil vegades. Schubert i l'aigua, Schubert i el camí, Schubert i la mort. Cadascun d'aquests temes em penso que donarien per una tesi doctoral.

Thomas Quasthoff és un magnífic comunicador i un gran músic, realment. I el Liceu estava força ple... Davant de l'entusiasme del públic, Quasthoff va optar per no trencar l'encant del cicle de Schubert dient que després de la darrera cançó només podíem escoltar una cançó de les tristes. I va cantar La mort i la donzella i res més. Va fer bé. Tot i que quan vam sortir del Liceu els amics vam anar a fer una cervesa i no precisament per ofegar les penes, sinó pel gust de retrobar-nos.
Us deixo amb dos videos curiosos. Un, el de Quasthoff cantant jazz. Em penso que és un fragment de la pel·lícula (The Dreamer) que va fer explicant la seva determinació per dedicar-se professionalment a la música, amb un físic no gens fàcil. L'altre, un fragment de La Bella Molinera, amb Benjamin Britten i Peter Pears.

Mercè

Vells (o no tan vells) capellans

Em sembla que es deuria trencar el motllo, o gairebé. Penso en alguns capellans que han estat per a mi i encara són punts de referència no només per viure la fe, sinó per viure, a seques: que no han buscat mai els càrrecs, sinó de debò fer un servei a les persones; que no s'han posat mai al costat de qui és més brillant o qui té més poder, sinó de la gent que han trobat, amb preferència els més febles; que no han perdut el bon humor; que han sabut acompanyar, fer-se presents sense protagonismes; que han "perdut" molt de temps a escoltar la gent, fent que cadascú se sentís valorat al marge de si tenies grans o petits problemes, grans o petites responsabilitats. Que no han pretès tampoc arribar a no sé quina mena de perfecció, sinó que són conscients de les seves limitacions. Que de vegades han dubtat, o han rondinat, però gent amb qui saps que sempre hi pots comptar. Que confien en els laics i laiques a l'hora de treballar. Que han actuat en consciència, arriscant-se i fent-se responsables dels propis errors.

Pocs dels que jo conec han fet carrera, certament. Ni de fet no ho pretenien, tot i que hi he trobat persones molt cultes o molt intel·ligents que si s'ho haguessin proposat haguessin pogut arribar lluny.

De fet la institució eclesiàstica no sempre els ha tractat gaire bé. Potser no amb la voluntat de fer-los mal, però sí amb la indiferència i la distància més típica del funcionariat en el pitjor sentit de la paraula, potser amb poca cordialitat, potser amb la dificultat d'entomar les crítiques. He vist també gent malalta i "espremuda" fins al final, poc o mal atesa, o poc valorada o tractada sense consideració. O també l'exigència de tornar a començar de nou a edats en què el comú dels mortals ja fa anys que està jubilat.

La gent -cristiana o no- dels barris que els coneix, els valora prou per la seva capacitat d'acolliment.

A tots ells, moltes gràcies, perquè, almenys a mi, m'ajuden a tirar endavant, lluny de dogmatismes i adhesions superficials a qui remeni les cireres institucionalment.

Mercè

Taller de cuina jueva

Avui ha tingut lloc l'Entrellaça, la festa multicultural de Viladecans. Mil i una activitats sota un sol de justícia. Les que han tingut més èxit han estat les gastronòmiques: el dinar compartit i aquest taller de cuina jueva, amb una alta participació de persones de tots colors, realment.

Mercè

Santa Elena va a la perruqueria

Avui, vuit del matí. Santa Elena, la que és dalt de tot de la catedral de Barcelona, ha decidit fer-se un new look. L'han vingut a buscar amb una grua i ha aixecat el vol. Deu estar tipa d'entomar el sol, l'aigua i de mirar-se la ciutat des de les alçades. Segur que, com a tothom, li anirà bé tocar de peus a terra una temporadeta. Després ja tornarà a encimbellar-se. Però va bé alternar totes dues coses. Els recent elegits diputats europeus n'haurien de prendre nota.

Mercè Solé

Em diuen els erudits liturgistes que m'envolten que la figura de Santa Elena és qui presideix el pinacle de la catedral perquè la catedral està dedicada a la Santa Creu (i posteriorment a la Santa Creu i a Santa Eulàlia). Elena va ser la mare de l'emperador Constantí (fet històric) i la tradició diu que va trobar la creu de Jesús (fet força menys històric).

La memòria de Càritas

Càritas i la crisi

View more OpenOffice presentations from agulla.

Política: tan lluny i tan a prop

Interessant conversa amb en Jordi, aquest matí, sobre el sentit del vot. La seva discapacitat no li ha impedit mai d'interessar-se per la política, que va seguint a la seva manera, com tots nosaltres. Va estar uns anys afiliat a CiU (que sempre l'han tractat amb moltíssim respecte), després, com que va veure que dos dels seus germans i una de les seves cunyades militaven a ICV, va abandonar CiU per afiliar-se a ICV. Fa uns mesos va voler donar-se de baixa segurament perquè ha vist que nosaltres hem deixat de prendre part activament en l'agrupació local. En Jordi no enganya, viu allò que transmetem els altres: l'acollida (o no), el compromís (o no), la implicació personal (o no). Això val pel futbol, per la lectura, per la política. De fet no hem intentat mai condicionar-li la seva adscripció política, perquè no seria honest, però jo almenys penso que és bo fer-lo pensar a ell, bàsicament perquè ell també em fa pensar a mi.
Aquest matí em deia que no volia votar. Potser perquè un dels seus actuals amors opina que la política no serveix per res. I ha donat peu a parlar-ne. Jo intentava fer-li entendre que les decisions polítiques ni que siguin pretesament remotes tenen molt a veure amb el benestar de les persones que ens envolten. I parlar amb ell m'ha obligat a buscar exemples concrets i entenedors. Potser el més proper, la repercussió de certes mesures d'estrangeria en la vida dels immigrants sense papers, entre els quals hi ha la persona que té cura del seu pare i a qui en Jordi estima molt. No sé si en Jordi votarà, em temo que no. Però a mi m'ha anat molt bé recordar, en aquests temps de poc entusiasme polític, que la política és un instrument molt valuós. I que no és veritat que tots els polítics siguin uns desgraciats. I que els drets democràtics són per exercir-los. Mercè Solé

Aprendre

Avui he après unes quantes coses:

a) Que es pot sortir (i tornar a entrar) d'un cotxe pel maleter quan l'espai per aparcar és massa just. La Salo ens n'ha fet una gran demostració, aquest matí. Agilitat, elegància, flexibilitat... Fins i tot quan ets objecte de l'atenció de tres (3) càmeres. A part de la generositat de prestar el seu cotxe com a "autocar" col·lectiu per a l'excursió laboral d'aquest matí.
b) Que la indústria de les Arts Gràfiques deu ser de les que més canvis ha hagut d'entomar amb les noves tecnologies. L'excursió del matí ha estat a una empresa (JNP) que ha tingut l'amabilitat d'explicar-nos in situ tot el procés de producció (revisió dels originals, plotters, elaboració de planxes, impressió, tallat, plegat i enquadernat) de la feina que fem un cop surt de la nostra editorial fins que ens retorna convertida en llibres o publicitat o el que sigui. M'ha encantat. M'agraden molt aquestes coses i de fet m'ho passava molt bé, fa trenta anys, quan treballava a la Mútua i feia clixés, m'encarregava de la multicopista i de l'enquadernació dels impresos.
c) Que està molt bé trencar la rutina laboral i també entendre millor els mecanismes de la pròpia feina.
Que tinc uns grans companys de treball no ho he après. Ja ho sabia (i espero que després d'escriure això dilluns em convidin a esmorzar!)

Mercè Solé

Desvarieigs de final de curs

Quan arriba el final de curs revisc la sensació d'una inefable pujada improvisada al Puiggpedrós ja fa molts anys. Havíem pujat als llacs de Meranges en cotxe i, com que algú va dir que el cim del Puigpedrós era a prop, ens vam animar a pujar-hi: "no, si ja hi som, ja arribem" i veies sempre una mena de prat que semblava el cim... i que no ho era. I mal calçats i plens de bona fe continuarem pujant i esbufegant... fins a un cim que s'entossudia a amagar-se coquetament. Vam tornar cansats i morts de gana, satisfets de l'esforç i amb alguna aterrissada forçosa.
Doncs cada final de curs em passa el mateix: ja vaig tancant coses, ja acabo... ja està. I no, no està. Sembla una cursa d'obstacles i sempre surten complicacions de darrera hora... I obrim més coses que no pas tanquem: demà posarem fil i agulla a una nova entitat de Viladecans que pot ser una eina magnífica per treballar el tema multicultural, sempre i quan hi treballem, és clar. Cosa més aviat incerta per part meva, perquè em temo que l'agenda ja no es pot estirar més. També hi ha el tema del Mamut, que curiosament té gran èxit i arrencarà per la Festa Major i ens mantindrà joiosament ocupats tot el curs vinent. I les activitats "serioses": Càritas, Caviga, l'Agulla, el Punt de Trobada, l'ACO, la Pastoral Obrera, els cristians d'ICV, la feina i la família (i els amics). Em sembla que hauré d'aprendre de debò a posar límits, si no vull grillar-me ja del tot. Ah, i el blog. Gràcies a alguns comentaris que em fan pensar, vaig fent bullir el cervell encara que no ho escrigui, i de vegades em neguitejo perquè no trobo l'estona de posar-m'hi. En fi. No m'avorreixo, però necessito asserenar-me una mica. Tot plegat em dóna vida, m'omple, però no sé gaire si moure'm tant serveix de res per a ningú. És com si tingués alguna cosa a dintre que no es permet descansar i aquest any he dedicat certament molt poc espai a aturar-me i a la pregària. He viscut de renda, però això no pot durar, perquè l'activisme sense interioritat no és bo. Faré bondat a l'estiu. Em fa falta.

Mercè

Immigració i crisi

El grup del PAI (Pastoral amb Immigrants) organitza aquesta molt interessant taula rodona el proper divendres 5 de juny de 2009: Imma Mata, Josep Martí Gomez i Esmeralda Martín: Immigració i crisi: els efectes sobre la legislació i l'opinió pública. Llàstima que ho fan a unes hores en què la major part de personal estem treballant...
El PAI és un grup bàsicament de capellans obert a qui s'hi vulgui apuntar, que van treballant conjuntament l'acollida de les persones immigrades a parròquies i moviments. Segueixen una metodologia semblant a la revisió de vida. Tenen la gràcia que no fan pas teoria, sinó que van compartint experiències i elaborant materials a partir d'allò que viuen. Amb molta senzillesa i disposats a fer un bon servei.
Per cert, si algú vol contactar amb ells pot fer-ho a ambimmigrants@gmail.com.

Mercè Solé

El Real Madrid a missa

Un acudit sentit aquest matí a la platja: “A que no sabeu per què els del Madrid van ara tant a missa? Doncs perquè és l’única manera que tenen de veure algú vestit de blanc aixecar una copa”.

(Josep Lligadas)

L'Antònia

Ahir va passar per casa una estoneta i, com sempre, em va deixar bocabadada. L'Antònia té gairebé 83 anys. Una llarga vida amb molta dedicació a la parròquia (continua sent catequista d'infants amb una energia imparable, col·labora intensament amb la pastoral de la salut, organitza viatges a Lourdes, anima les celebracions que faci falta) i amb molt de compromís amb la política i amb el món cultural Jo crec que bona part del PSUC del Baix Llobregat va passar per casa seva durant la clandestinitat i ella mateixa va formar part de les llistes del primer Ajuntament democràtic. Una activa pagesa amb vuit fills que trenca tots els estereotips.
Ahir venia d'una sessió de catequesi de primera comunió. Davant l'estupor d'alguna altra catequista, l'Antònia va començar parlant del Barça i fent expressar als nanos per quin motiu pensaven que havia guanyat. En fi, la constància, l'esforç, l'obediència a l'entrenador van substituir el catecisme i es van fer entenedors per als nens.
L'habilitat de l'Antònia, la facilitat per connectar amb un públic tan aparentment distant i la seva inacabable activitat em meravellen. En mitja hora, em va explicar coses dels seus fills i néts, de la seva infantesa (era molt amiga de la meva sogra) i de com veu ella això de transmetre la fe als altres.
En fi, un bany d'optimisme no pas fundat en la ingenuïtat o en un idealisme inconsistent, sinó en l'experiència, l'estimació i la confiança.

La crisi i les eleccions

Vaig veient la propaganda electoral i he de dir que en general no m'agrada gens. La que he vist més, perquè es fa mirar, és la del PSC, que podria resultar divertida si no fos perquè em sembla realment molt demagògica i, francament, en línia amb les mesures de ZP per afrontar la crisi.
A mi m'agradaria que la propaganda fes pensar i no es limités a projectar idees planes, massa fàcils. No tinc cap mena de simpatia pels personatges que el PSC bescanta, però de debò són només ells els qui ens han "ficat" dins la crisi? No hi ha veig cap mena d'autocrítica pel sistema econòmic de què vivim, tots i totes, no només en Berlusconi i companyia, i que projecta de fa temps sobre altra gent moltíssimes crisis molt més serioses que la que vivim a casa nostra.
Són lectures que tiren pilotes fora. Se suposa que algú ens posa dins la crisi i que algun salvador també de fora (el PSC en aquest cas) ens n'ha de treure. Com si la nostra molt consumista forma de vida no hi tingués res a veure, com si nosaltres no ens haguéssim d'esforçar a buscar formes sensates i solidàries d'economia i de consum, com si la nostra imaginació, la nostra voluntat, la nostra capacitat no tingués cap mena d'importància.
De fet l'eslogan d'ICV no m'entusiasma (crisi de dretes, solucions d'esquerres), bàsicament perquè em sembla que se simplifica molt tot plegat. Només són les dretes les causants, per acció o per omissió, d'aquesta crisi galopant? Les solucions d'esquerres són de debò d'esquerres? En qualsevol cas, són solucions clares i fàcils? No s'hauria de fer més pedagogia sobre les mesures que calen i que segurament resulten poc simpàtiques al nostre molt còmode món?
El nostre govern que s'autoanomena nacionalista i d'esquerres acaba d'aprovar que amb diner públic subvencionem cotxes més contaminants que a la resta de l'estat (visca la capacitat de decisió que tenim, que, d'una manera suïcida, ens farà els més contaminants d'Espanya a aquest nivell). En aquest sentit penso que ICV encara hagués hagut de fer sentir més la seva veu.
Els altres no he tingut ocasió d'escoltar-los gaire. Em sona el discurs de defensar els drets de Catalunya, cosa que em sembla bé. Però no em sembla un bon plantejament prendre part d'un col·lectiu més gran només per defensar els propis interessos. Estaria bé mirar el bé comú. Jo vull una Europa cohesionada, una Europa social, una Europa no agressiva ni militarment ni econòmicament, no pas una Europa on cadascú miri el seu propi melic.
A mi m'han agradat més les propostes de Ricard Gomà per a Barcelona i que confio que tirin endavant. D'entrada perquè no són fruit de la precipitació i també perquè s'han consensuat amb entitats solvents i amb experiència, cosa que facilitarà sens dubte la seva aplicació. Finalment, perquè s'adreçaran realment a la població més vulnerable i per necessitats bàsiques, aquella que no dóna vots, no pas per canviar-se un super-cotxe. Ricard Gomà surt poc als mitjans de comunicació, però la sensació és que fa feina i la fa bé. Jo crec que en general els polítics darrere la necessitat comprensible de fer-se visibles dediquen més hores als mitjans de comunicació que, pròpiament, a governar. Nosaltres faríem bé d'exigir-los més. Però això significa comprometre'ns-hi.

Mercè Solé

Promoció del transport públic

ICV del Baix Llobregat ens ha fet arribar aquest escrit. No hi podem estar més d'acord:

• La rebaixa a les clàusules ambientals del pla 2000E de Zapatero per part de la Generalitat són un verí per a l’economia catalana i per a la qualitat de l’aire a la regió de Barcelona· Rebaixar les clàusules ambientals del pla 2000E de 129 a 169 grams de CO2 per quilòmetre és un ajut encobert a les multinacionals de l’automòbil que no deixen d’extorsionar les administracions públiques sota l’amenaça perpètua del trasllat

• La Unió Europea ha advertit per segona vegada que sancionarà l’estat espanyol i aquest a la Generalitat si no s’assoleix un mínim de qualitat ambiental a la regió deBarcelona
  

• MENYSPREU PER L’ECONOMIA EFICIENT. Ampliar l’ajut dels 2.000 Euros a tots els vehicles només servirà per empobrir les arques públiques, ja que se subvencionarà aquells compradors que ja s’havien decidit a renovar el vehicle per fer-ho amb models més cars i no tan ecològics. Elspromotors d’aquesta mesura semblen ignorar que el 38% de la població adulta catalana no té permís de conduir, que les famílies s’estan empobrint ràpidament i que el que necessiten són abonaments reduïts per viatjar en transport públic, especialment els aturats, perquè de llarg és el més econòmic. El sector del transport públic, tot i només participar d’un 14,3% de les etapesdels desplaçaments de Catalunya, genera més llocs de treball directes i estables que les factories catalanes de SEAT i Nissan juntes. Aquestes indústries aporten 17.000 llocs de treball directes; molta ocupació però menor a la generada per les empreses de transport públic del nostre país, amb prop de 19.000 llocs de treball sumant els Tra