Em penso que aquesta és la principal conclusió a què van arribar els participants en una taula rodona organitzada per Cristianisme i Justícia dilluns passat sobre la crisi econòmica. Es va haver de fer a l’església dels jesuïtes de Casp, plena de gom a gom, perquè a la sala habitual no s’hi cabia.
Josep M. Loza, antic Director General de Caixa de Catalunya, va fer una interessant comparació entre la crisi que patim i l’apagada de l’estiu passat a Barcelona. Causes múltiples, sobretot deixadesa i manca de rigor, que acaben fent petar el sistema. Entre aquestes causes va assenyalar el preu barat del diner, amb uns tipus d’interès molt baixos. Això junt amb una inflació més o menys controlada i catorze anys seguits de creixement econòmic han portat a un optimisme general de què hem acabat sent víctimes. Ni famílies ni empreses no han tingut cap consciència d’estalvi i s’han endeutat desmesuradament, amb un consum probablement innecessari. Quan els bancs no han tingut liquidesa han recorregut als fons asiàtics, àrabs i alemanys. Hi ha hagut també una falsa sensació de riquesa motivada per la sobrevaloració dels immobles.
L’any 2004, a més, va haver-hi un canvi general de normes comptables, a favor del sistema anglosaxó, més liberal i menys controlador que l’europeu. El control sobre les operacions bancàries s’ha relaxat i s’han fet operacions molt poc ortodoxes sense cap control. De fet, a casa nostra, el Banc d’Espanya ha exercit un paper més controlador que a la majoria de països, el relaxament ha estat general.
Alfredo Pastor, professor de l’IESE i ex Secretari d’Estat d’Economia, va posar l’accent en el fet que la crisi es veia venir perquè globalment gastàvem més que no pas guanyàvem. Va afirmar que la crisi de liquiditat pot ser gravíssima, però que a diferència d’anteriors ocasions, es compta amb els mitjans i la voluntat política d’arreglar-ho. Va remarcar que a Espanya s’ha anat superant una forta reconversió industrial. Francament, mentre parlava vaig pensar que sí que hi ha voluntat política, però ¿a quin cost? I que les crisis de la mineria, de les drassanes, de la indústria es deuen haver superat, però moltíssima gent ho va patir en carn pròpia. Els indicadors econòmics pugen a la llarga, però la vida concreta de la gent es va empobrir i molt.
Pastor va criticar l’excessiva llibertat de moviments del capital i la desregulació del sector. També es va preguntar, com tothom, on són aquests diners que han estat guanys per a molts.
El director de Càritas de Barcelona, Jordi Roglà, va remarcar amb encert que per a moltíssima gent aquesta és una crisi addicional, és a dir, una crisi afegida a unes condicions de vida ja molt precàries. Un Estat del Benestar afeblit al nostre país i inexistent a molts d’altres. Una crisi alimentària forta al món sencer. Tanta riquesa durant tants anys no només no va acabar amb això, sinó que va incrementar la desigualtat. Durant aquests catorze anys de vaques grasses no s’ha incrementat a Espanya el percentatge de despesa social. I per reblar el clau, no han sortit els diners reclamats per la FAO per lluitar contra la fam, però sí que ràpidament s’han posat sobre la taula els diners per subvencionar l’activitat bancària.
Finalment, Luis de Sebastián va extreure unes quantes lliçons de les intervencions anteriors: aquesta és una crisi de cobdícia generalitzada, cobdícia de persones i d’institucions. Va fer referència a un discurs d’Ignacio Ellacuría, que va fer amb motiu de rebre el premi Alfonso Carlos Comín, poc abans de morir, en què parlava d’aquesta societat sense mesura.
Luis de Sebastián atribueix la crisi i les seves causes a la ideologia neoliberal que a l’hora dels guanys situa l’Estat com a problema, i el mercat com a solució, i que a l’hora de les pèrdues inverteix els termes. I crec que té tota la raó en la seva anàlisi.
Per això convindria cercar nous sistemes d’economia i no menysprear els intents que es fan des de l’Amèrica Llatina o des de la Xina, tot i que alguns fan més por que goig. La redistribució de la riquesa i la consolidació de l’Estat de Benestar és una fita irrenunciable que cal assolir amb la participació de totes les forces democràtiques.
Comentaris