dimecres, 7 de març de 2018

Demà faré vaga

Doncs, sí. No ha estat una resposta automàtica a la convocatòria. No n'estava gaire convençuda. Potser perquè estic una mica tipa d'aquestes jornades de "postureig" i de celebracions institucionals. També dels missatges via whatsapp  dient que les dones som fantàstiques (bé, reconec que jo també n'he enviat alguns).
M'hi han acabat de decidir alguns factors: la internacionalització del tema i, curiosament, el símbol del davantal, que és comú a totes les dones treballadores i que m'agrada. Sobretot m'hi han decidit dos fets eclesials recents. En un d'ells no hi era: m'ho va explicar una companya: seminaristes hooligans a la Facultat de Teologia defensant el paper de la dona com a mare en contraposició a l'accés als ministeris ordenats. Les persones que ni som verges (he, he, joiosament), ni mares ni homes sembla que no tinguem cap espai de dignitat dins l'Església. I en l'altre els comentaris entre arrogants i despectius que vaig sentir fa molt poc per part d'un il·lustre eclesiàstic en relació al famòs fet de la neteja de l'altar el dia de la dedicació de la Sagrada Família.
Ha estat motiu de controvèrsia a la feina el fet que segons diuen (jo no ho he comprovat) els homes no estan convocats a aquesta vaga. No ho sé. No m'agrada excloure ningú, i en qualsevol cas conec homes que en faran, sense pretextos. El toc de gràcia ha estat la discussió amb en Jordi aquesta tarda. En el taller ocupacional on va ens han avisat que demà hi haurà serveis mínims. En Jordi, que s'apunta a un bombardeig, de seguida ha dit que ell també voldria fer vaga perquè és un gran defensor de les dones. I m'he enfadat.
Pobre Jordi, no en té pas la culpa. Però m'ha fet adonar que, a ell com a d'altra gent, els és molt fàcil fer vaga o adoptar postures políticament correctes i indolores. A en Jordi si no va al taller, ningú no li descomptarà res. A mí, sí, com és normal si faig vaga. Però, noi, costa molt més fer-se responsable del dia a dia. I quan demano que llenci la brossa o que es faci el llit o que no deixi la cuina plena de molles, o que no es canviï més d'una vegada al dia de roba, de vegades m'he d'armar de paciència.
Sobtadament he sentit que una banalització del 8 de març era com si es riguessin d'allò que defensem i m'he sentit com si també de les nostres reivindicacions volguessin arrabassar-nos el protagonisme. 
Ja se'm passarà. Òbviament està molt bé que al taller ocupacional mentalitzin els nois i noies sobre el tema. Després, les contradiccions de tots plegats són les que són...
Per cert, aquest dibuix fantàstic és de la Montserrat Cabo.