divendres, 24 de novembre de 2017

La Facultat de Teologia parla del treball decent

I ho fa a la seva manera. Són unes jornades dimecres 29 i dijous 30 al vespre. Em sap greu perquè ni un dia ni l'altre no hi podré anar, i el tema m'interessa.
De tota manera, quan he llegit el programa, més aviat m'ha caigut l'ànima als peus. Per començar, ni una sola dona entre totes les intervencions anunciades.
El gruix dels qui intervenen té a veure amb la pròpia facultat, amb l'excepció d'un representant de l'OIT, d'una persona que parlarà d'aspectes psicològics en el treball, i d'algú de la facultat Abat Oliva. De treballadors, empresaris, sindicat. O senzillament de cristians compromesos en el món del treball, cap ni un.
El món de la Facultat de Teologia cada dia em sembla més indignament tancat. Fa ben bé la sensació que toquen el tema perquè a l'autoritat competent (àlias Francesc) li agrada, però que ho fan per pur tràmit. A banda de parlar de la doctrina social de l'Església, que està bé (de vegades) però que tampoc no és un dogma de fe, perquè no surten dels llibres i visiten el món? Per què no parlen de les dificultats que hi ha als centres de treball? Per què no tenen en compte, per exemple, el treball que l'HOAC fa des de fa molts anys en relació als accidents de treball? Per què no escolten les Kellys, els joves amb treballs temporals, les dones cuidadores de gent gran, els aturats de llarga durada? Consideren que són pura anècdota? que no poden aportar res? Per què no llegeixen, per exemple, l'excel·lent blog de l'Eduardo Rojo, catedràtic de dret laboral i infatigable pencaire en la línia del seu amic Joan N. García-Nieto? O per què no conviden Justícia i Pau, que també ha aportat molt sobre la qüestió del treball? O per què no parlen de l'economia submergida i del seu impacte, de les conseqüències de la llei d'estrangeria?
Contrastar el pensament i la teologia amb el món real estaria molt bé. És un servei que fa falta i que ajuda a pensar. Donar voltes al mateix un cop rere l'altre és mirar-se el melic. O m'ho sembla a mi.

dimecres, 22 de novembre de 2017

Silenci, hospitalitat, bellesa, compromís

L'espectacular decoració de la Teresa, a la icona pintada per en Lluís. Un luxe, de debò
Quatre paraules que, junt amb la natura, van configurar l’activitat organitzada per la Casa d’Espiritualitat del Miracle, els passats 10-12 de novembre, una activitat que girava a l’entorn de la icona de la Trinitat de Rublev. 
Vist així, tot plegat sembla una mica complicat. Però no ho va ser tant. La trentena de persones que hi vam assistir hi anàvem sobretot per gaudir del silenci, que es pot viure de moltes maneres: en companyia dels monjos i de les seves pregàries, caminant i contemplant l’espectacle hivernal i boirós de la natura al Miracle o bé fent meditació, immòbils, a l’ermita de Sant Gabriel. Pujar a Sant Gabriel no és pas fer un tres mil. Com el silenci, és un turó de fàcil accés, que, també com el silenci, eixampla la mirada i ofereix una sorprenent perspectiva pràcticament de tot Catalunya. 
El pretext de tot plegat va ser, d’una banda, oferir un espai en la línia del que havia estat la “pregària del cor”, una de les activitats més significatives del Miracle, i l’altre, aproximar-se a la icona de la Trinitat d’Andrej Rublev. 
La veritat és que la icona dóna per molt. En primer lloc, perquè aquesta representació de la Trinitat parteix de l’episodi bíblic de l’hospitalitat d’Abraham als tres hostes que són Déu mateix. L’hospitalitat és un dels noms de Déu, he llegit aquests dies. I de fet l’episodi d’Abraham (Gn 18-21), que nosaltres acostumem a compartimentar perdent-ne així part del sentit, és només una part d’un relat que inclou també l’episodi de Sodoma, condemnada per maltractar els hostes, i que es prolonga uns quants capítols. Una manera, gens occidental, de fer veure la complexitat de les coses: no judica ni analitza, enllaça històries diverses que tampoc poden llegir-se com una al·legoria. És un deixar-se portar per la narració.
Aproximar-se a la Trinitat per la via de l’hospitalitat és eloqüent i, per tant, hi ha tota una tradició pictòrica i escultòrica que de mica en mica va identificant els tres àngels amb les tres figures de la Trinitat: el Pare, el Fill i l’Esperit. L’aportació de Rublev, a més a més de la bellesa de la icona, és que despulla l’escena de tot element que no siguin els tres personatges. Desapareixen Abraham, Sara i els servents, i queden els tres hostes amb un espai buit... per al qui contempla. L’espectador passa a formar part de la icona. Hi té el seu espai a taula, la taula de l’Eucaristia amb un munt d’elements simbòlics. De veure Abraham acollint els hostes, passem a ser nosaltres mateixos acollits per la Trinitat. 
De les moltes coses que es van dir sobre la tradició de les icones, sobre el significat dels diversos elements simbòlics, sobre l’ús dels colors, el moviment, els atributs de cada figura, dues coses a destacar: 
  • les figures són iguals i diferents alhora, sense altra jerarquia que les mirades del Fill i de l’Esperit al Pare, una bona imatge de la igualtat en la diversitat; la Trinitat és un conjunt, no una compartimentació; 
  • el món hi és ben present, expressat en el llenguatge icònic per aquest rectangle que es pot veure sota el calze. El món que coneixem, el dels homes i dones d’avui, doncs, és al bell mig de la Trinitat i de l’Eucaristia.

Intentar escriure-ho és un exercici difícil. Prou que ho deveu veure, que no s’entén gaire. Fer l’exercici de contemplar-ho es paeix molt millor. Vam fer l’esforç, també, ajudats per la pel·lícula The visitor, d’intentar pensar què significa per a cadascun de nosaltres l’acollida al foraster.
Ho vam passar bé preparant-ho l’Àngels Canals, la Teresa Barzano, en Ramon Ribera.Mariné i jo mateixa. Tenim ganes de tornar-hi.
Publicat a l'Agulla, 105

Ningú no hauria de ser injustament a la presó


Bé, no puc dir que m’hagués agradat l’actuació del govern de Catalunya, que crec que amb la intervenció dels dies 6 i 7 de setembre al Parlament va vulnerar els drets dels qui no pensem com ells, i amb la DUI (aquesta cosa més innominable que el Voldemort del Harry Potter) va obrir el meló de l’aplicació de l’article 155, va regalar les institucions catalanes al PP, i va posar en risc frívolament un munt de coses, però això no justifica una pèssima aplicació de la llei, ni l’inexcusable brutalitat policial dels piolins, ni l’afany depredador del PP amb les institucions catalanes. Els càrrecs que s’imputen haurien d’ajustar-se als fets i òbviament la presó preventiva en aquest cas és un disbarat. Una prudència que també seria desitjable per a tots aquells a qui la Generalitat ha encausat amb la màxima duresa per encerclar el Parlament o per fer piquets a la vaga general.
Dit això, penso que tot aquest ensurt ha injectat una bona dosi de realisme sobre una convivència que va mostrant la seva fragilitat, sobre les poques ganes que té Europa de mullar-se en cap conflicte intern, sobre el revifament de l’extrema dreta i la laxitud amb què el “gobierno” la tolera, sobre la susceptibilitat de l’economia i potser algunes coses més. Però el realisme és un recurs molt millor per a la via política  i per a la vida en general, que no pas la projecció dels propis desitjos, perquè permet construir amb solidesa. I el realisme no està renyit ni amb l’esperança ni amb les ganes de transformar socialment el que convingui. 
Vaig veient que l’autocrítica independentista és molt lleu, que es continua parlant del “país”, sense reconèixer-ne la pluralitat, que es demonitza el PSC com si fos el mateix que el PP, sense recordar el desemparament legal de les minories que el govern va propugnar. Ningú no assumeix la seva part de responsabilitat en els fets i es continua considerant legítim un govern que al meu parer es va deslegitimar solet. 
És una llàstima, perquè  crec que ara aniria bé evitar sobreactuacions, intentar rebaixar l’èpica, buscar sortides a l’encaix de Catalunya molt més polítiques i menys viscerals. Continuo pensant que podria haver-hi un el denominador comú, que potser passaria pel referèndum pactat, pel retorn del control sobre les institucions catalanes, per la defensa de la llengua i per una aplicació de la llei ajustada als fets. A banda d’això hi ha moltes altres coses per a les quals cal treballar: l’obertura als refugiats, una integració millor dels immigrats, una Europa més social i menys neoliberal, prioritzar el tema ecològic, i enfortir vincles amb els nostres veïns fora del Principat, perquè tots aquests reptes són comuns. Probablement part del sobiranisme no les assumiria, però una bona part, segur que sí. Igual com molts espanyols probablement també assumirien uns quants canvis constitucionals i una millora del sistema autonòmic. Situar la línia indepe com l’única qüestió a tenir en compte és un empobriment.
Voler la independència de Catalunya és un objectiu polític legítim. Però en la seva defensa aniria bé que els indepes consideressin allò que proposava no fa gaire l’Antoni Puigverd: cal desinflamar per poder curar les ferides. Sembla que des de tot arreu s’insisteix a anar tirant cada cop més llenya al foc, barrejant-ho tot i omplint-ho de grans conceptes irrenunciables. A Catalunya, aquests dos darrers mesos, indepes i no indepes ho hem passat fatal. Però cal recordar que al món hi ha gent que encara ho està passant infinitament pitjor que nosaltres i que potser faríem bé de relativitzar els nostres problemes per contribuir a donar respostes als seus: la gent que pateix sequera, fam, explotació laboral, violació dels drets humans, mereix la nostra atenció i el nostre compromís.
A mi em va agradar Manuela Carmena quan, en el programa “El intermedio”, deia que el que estava en qüestió era l’encaix de Catalunya dins d’Espanya. Ho deia així de senzill i pragmàtic, sense citar grans paraules com ara nacions, llibertats, dignitats o drets de cuixa. Jo crec que en el concret i petit, delimitant tant com es pugui cada element del gran conflicte, serà més fàcil trobar sortides. Cal treballar sobre coses negociables, i la llibertat i la dignitat no ho són.
Mercè Solé
(Publicat a l'Agulla que acaba de sortir)

dimecres, 15 de novembre de 2017

A Montserrat

Fotografia d'Oscar Bardají.


Ahir vaig pujar a Montserrat, amb en Josep Urdeix i en Josep M. Romaguera. Fèiem un acte formal de lliurament dels arxius del III Congrés de Litúrgia, que estaven dipositats al CPL, perquè el Centre es va ocupar en el seu moment (1990) de l'organització administrativa d'un congrés que va tenir un abast molt més gran i molt més interessant que el IV (2015), que més que un Congrés va ser un acte acadèmic "kingsize" força desconnectat de la vida pastoral, des del meu punt de vista.
Em va semblar un acte entranyable. No tant pels papers i serpentines que hi pujàrem (no vam revisar les caixes, o sigui que més m'estimo no imaginar-me què podia haver-hi dintre), sinó perquè  en Josep Urdeix en va fruir enormement. Una persona que havia tingut un gran protagonisme amb el cardenal Jubany i que després es va veure una mica deixat de banda pel cardenal Carles (que sembla que tenia una molt peculiar visió de la litúrgia i dels diaques). Per la seva malaltia ha hagut de deixar altres responsabilitats i ara, amb les seves dificultats de mobilitat i amb el cap tan inquiet com sempre, voldria ser present a molts llocs on això ja no pot ser. I se sent memòria històrica d'un munt de batalletes que configurarien un "salvame de luxe" eclesiàstic.
Vaig veure el Montserrat més atent a les persones, disposats a fer un acte de protocol que acollia i reconeixa la feina de Mn. Urdeix, dedicant un temps que deu ser escàs tant per a l'abat, com per a Bernabé Dalmau o com per a l'arxiver, Josep Galobart. Escoltar i acollir amb senzillesa. Em va agradar molt. Confio que el contingut de les caixes no els porti més feina del compte.

dimarts, 14 de novembre de 2017

Eucaristia i correcció política


Més d’una vegada, quan n’he tingut ocasió, he reivindicat que litúrgia i vida estiguessin ben connectades. Perquè aquesta presència pasqual de Jesús entre nosaltres que celebrem a l’Eucaristia està arrelada a la vida i, per tant, a les persones que ens envolten i a allò que els passa. Dir que Déu és amor no és promoure un sentiment powerflower. És sentir-se compromès amb els nostres companys de camí: els que tenim a prop i els que tenim lluny. Una gent que, com nosaltres mateixos, són com són i és amb ells que hem de viure, en situacions pacífiques o no, que sovint no hem triat, tant a casa com a l’escola, la feina, el barri o la pròpia parròquia. Tant és així, que des de la Pastoral Obrera de vegades hem reclamat que les eucaristies no se celebressin d’esquena als conflictes laborals que es viuen en un poble o en un barri, per exemple. Els conflictes comporten patiment, angoixa i potser enfrontaments i crec que és bo que la comunitat reunida al voltant de la taula de Jesús en reculli com a mínim la constatació que hi són i demani que la llum de Déu ens il·lumini per trobar sortides pacífiques i per fer costat a la gent més vulnerable. La pregària dels fidels pot ser una manera senzilla de fer-ho, perquè no implica necessàriament prendre partit ni judicar ningú. Només fa memòria, també, de la realitat difícil que tenim al davant i ens fa més lúcids per fer-nos-en solidaris, amb l’ajut de l’Esperit.
Però ara, enmig de la situació conflictiva i angoixant que vivim a Catalunya, m’he descobert a mi mateixa desitjant sobretot que les eucaristies siguin un espai comú on ens sentim tots (sigui quina sigui la nostra opció política) valorats, estimats i formant part d’un únic cos de Crist, encara que es mantinguin abans i després de l’Eucaristia les naturals i ben legítimes discrepàncies polítiques. Un espai on, a més, no estem sols, sinó acompanyats explícitament per Jesús mateix. I no pas per mèrits propis, sinó com un gran regal, ben gratuït. Un regal que nosaltres hem de transmetre arreu. Dic això perquè en els ambients cristians de vegades també hi ha picabaralles que pugen de to. Tot parlant-ne l’altre dia amb els meus companys de feina, on, com a tot arreu, hi ha indepes i gent que no ho n’és, els d’una i altra opció manifestaven haver rebut algun moc en altres ambients cristians, amb arguments que passaven per evangèlics.
Potser aquí s’entén més això que l’Església no és ben bé una democràcia (en d’altres sentits, faria bé de ser-ho força més, tanmateix 😊!). És a dir, no és qüestió de prendre col·lectivament una determinada adscripció política pel fet que la majoria de fidels sigui d’una o altra corda. En aquest cas, jo crec que no valen majories ni minories. L’objecte de discussió és una mesura política que es pot defensar tant legítimament des del sí com des del no. Sí que és qüestió, en canvi,  de viure l’Eucaristia com un espai privilegiat on cadascú hi pot ser, tal i com és i com pensa, amb la seva motxilla de patiment i d’anhel, però un espai on la centralitat la té Jesucrist per a tothom, sigui quina sigui la seva opció política. Només això ja comporta un cert distanciament i relativització de la pròpia opció, que predisposa a escoltar o a posar-se en lloc de l’altre i per tant és un element pacificador.
Aquesta centralitat de Jesús, és també la centralitat de l’atenció als més vulnerables, de les Benaurances com a forma de vida, del respecte mutu, del perdó i la reconciliació, del bé comú, de la màxima fraternitat. De manera que ningú se senti exclòs i que tothom se senti estimat i qüestionat alhora. De vegades és temptador que l’assemblea (o el qui la presideix) se senti cridada a prendre partit, perquè no només estem vivint opcions racionals diferents, també els nostres sentiments, la nostra identitat, els nostres símbols estan en joc, i són emocions fortes i a flor de pell. Però cal extremar l’acollida i el respecte.  Una defensa barroera de la pròpia opció podria fer que una part, gran o petita, tant se val, de la comunitat (o de la gent del barri) se’n sentís exclosa o dolguda. Especialment sensible és l’actitud del qui presideix l’assemblea, que en el moment de presidir-la és revestit d’una autoritat  sagramental, si és que es pot dir així. Òbviament, això no exclou que, a la vida quotidiana, com qualsevol altre ciutadà pugui expressar lliurement les seves conviccions.

El mateix pot passar amb els símbols, que són molt atractius i eloqüents, però que poden provocar un rebuig seriós. Tots recordem tristament aquelles eucaristies en què l’himne nacional espanyol sonava en el moment de la consagració. Segurament aquest ha estat motiu, per a molts, del seu allunyament per sempre de l’Església. Banderes i Església no sempre fan bé d’anar de bracet. És bo tenir-ho en compte.
(publicat a Catalunya Cristiana un dia d'aquests)