diumenge, 29 d’agost de 2010

Els gitanos volen dansar...


És el títol d'una cançó de Zoltan Kodály, em sembla, el qual va recollir en la seva tasca de recerca musical molts elements de la música popular hongaresa, incloent-hi la gitana, elements que després va integrar en la seva pròpia creació.
Em ve al cap aquesta cançó cada cop que m'arriben les notícies de la nefasta política de Sarkozy, que aprofita que els gitanos deuen ser de les minories culturals que històricament més racisme acumulen, pobres, per reflotar la seva baixa popularitat. En època de crisi, sempre és políticament rendible carregar les causes de tots els mals a un grup estigmatitzat per un motiu o altre. I si a més de gitanos són estrangers, encara és més barat, encara que, com els romanesos, siguin tan ciutadans europeus com la mismíssima Àngela Merkel.
Una vegada vaig sentir-li dir a l'Ignasi Riera que l'estil de vida dels gitanos nòmades acabava sent il·legal per definició, perquè el nomadisme trenca absolutament els nostres esquemes. Si s'instal·len en algun lloc, sempre és a casa d'altri i en condicions precàries, si es mouen amunt i avall els infants no acaben mai d'estar escolaritzats o d'aprendre bé la llengua, o d'entusiasmar-se amb les feines que els proposem. Amb el moviment amunt i avall, acumulen tràmits i paperassa ben dispersa arreu i per tant cada nou tràmit que han de fer és força més complicat que l'anterior. Sempre els veiem com una cosa estranya i que no s'ajusta a les nostres regles. D'aquí a considerar-los delinqüents la distància és molt curta i per tant cal vetllar per treure'ns uns quants estereotips de sobre (i, si no, sempre podeu llegir "Les joies de la Castafiore", que ajuda...). I en aquest sentit les expulsions de Sarkózy no fan més que reforçar els prejudicis. A banda que negar-los els seus drets de ciutadans europeus és senzillament prevaricació.
No penseu que tingui una visió gaire romàntica ni gaire idealitzada dels gitanos. Constato que fàcilment em descol·loquen i que sovint no sé gaire com es pot ajudar als qui viuen a la misèria. I per tant sóc conscient de les dificultats de convivència i de treball de futur amb els infants que presenten els grans campaments. Però amb mesures "sarkózy" no es resolen les coses (a part que són mesures de cara a l'aparador, perquè estic segura que deuen sortir amb la seva minsa indemnització per una porta i es deuen tornar a posar a la cua: en saben, segur, molt més que l'administració francesa). Mercè

Aclariments agraïts


Això dels blogs és sens dubte una bona cosa per comunicar-se. I de vegades serveix als amics per saber què fem... Com que anem rebent trucades interessant-se per la salut d'en Josep després d'haver llegit algun "post" sobre hospitals, vull aclarir que el "Pepito", del qual he anat parlant de tant en tant i que està delicat de salut, no és en Josep, sinó el seu pare. Pare i fill comparteixen nom i dos cognoms. Però el pare toda la vida ha estat el "Pepito" i així el coneixen els seus veïns d'una certa edat. I a mi em va bé remarcar-ho perquè no em confongueu el sogre amb el marit... Mercè

dijous, 26 d’agost de 2010

Solidaritats discretes

No hi entenc gens, o sigui que potser faria bé de callar. Però arran de les declaracions sobre el futur de la Caravana Solidària se m’ha refermat una impressió que potser no és justa.
Dins del Quart Món hi ha una sèrie d’actuacions que són vistes com a pura beneficència i com a generadores d’una dependència que acaba jugant en contra de la gent que es pretén ajudar. Els anys passats a Càritas em vam permetre conèixer voluntaris o entitats que es feien “propietaris” dels “seus” pobres i que s’irritaven si algú intentava buscar camins que fessin més autònoma la gent. Recordo un grup que deia: ”si no vénen a buscar menjar, nosaltres què farem?” Com si el més important fossin els “nosaltres” i no la gent. O recordo una anècdota, explicada per una companya, d’unes monges que juntament amb la bossa del menjar regalaven uns sostenidors per a mares que donaven el pit, perquè “una empresa els n'havia regalat molts i bé els havien de repartir”, encara que el repartissin a un home que vivia sol. A desemmascar aquestes actituds, doncs, més o menys tothom hi està d’acord, si més no sobre el paper. De fet, a Càritas, ha costat molt (i en alguns ambients encara continua costant) de treure’s l’etiqueta de beneficència.
Sempre em sorprèn, però, que això que s’aplica als pobres d’aquí, sovint no s’aplica al Tercer Món, on sembla que sigui perfectament just i útil omplir-los d’objectes diversos (sovint andròmines: ordinadors obsolets, roba usada que ofega el mercat tèxtil del lloc d’origen, medicaments que no tenen a veure amb les necessitats de la gent a qui van dirigits), sense tenir gaire en compte els canals de distribució, l’arrelament en el territori, l’ús que se’n pugui fer i la seva rendibilitat per a la gent que se n’ha de beneficiar. Recordo munts de roba recollits per a Bòsnia, per entitats de bona fe, que després no van poder fer-les arribar a lloc. El transport és car i a més la roba cal triar-la i enviar només allò que realment faci falta i ben embalat i classificat. I per poder fer això cal una bona estructura: espai, persones que hi treballin, gent que hi entengui. Amb bona fe, no n'hi ha prou.
Tot plegat deu ser extremadament difícil perquè caldria conèixer molt bé el territori (persones, entitats, costums, llengües…) i perquè els països on es va solen tenir governs impresentables i corruptes. Per alguna cosa, en una setmana, he vist per la televisió tres pel·lícules de ficció ("El jardinero fiel", un episodi del comissari Brunetti, i una altra de què no recordo el nom) que es basaven en els pretesos ajuts de les indústries farmacèutiques al Tercer Món.
En fi, a mi m’agraden iniciatives com la de l’ONG “Banc de Recursos”, molt discreta i eficaç que té molt present què fa falta i on i que vetlla per una distribució adequada d'allò que fa arribar a qualsevol altre país. De fet les caravanes solidàries de format cridaner, no sé si són eficaces, però discretes no gaire, no. Però en qualsevol cas, m'alegro que els segrestats siguin a casa i m'alegro del debat que ha sorgit i de la inquietud per ajudar els països africans que denota. Mercè

dimecres, 25 d’agost de 2010

Els psicòlegs, com els directors espirituals d’abans. O com els voltors?

Arribo a casa a l’hora del telenotícies, i engego la tele. I em surt una psicòloga debatent amb la presentadora sobre les seqüeles que deixarà en els segrestats de Barcelona Acció Solidària els nou mesos de captiveri. Concretament, en aquell moment debatien si això d’haver dit que els havien tractat bé era senyal de patir el síndrome d’Estocolm. La psicòloga deia que no necessàriament.
Em vaig posar nerviós i vaig tancar la tele. Vaig pensar que si els segrestats veien aquest telenotícies, la gràcia que els faria veure’s disseccionats així, públicament, a la vista de tothom. Vaig pensar que no hi havia dret.
I avui, al diari, tornem-hi un altre cop. Si les seqüeles seran de per vida, si s’aniran alleujant, si una patacada així costa molt de superar, si tot el que ens passa queda arxivat dins nostre i el que cal és saber-ho arxivar adequadament... També sortia això de si patien la síndrome d’Estocolm, i un dels psicòlegs deia que en tot cas tenien una percepció incorrecta de la realitat, perquè no era cert que els haguessin tractat bé, ja que els havien segrestat, i això de segrestar no és tractar bé ningú.
Tot plegat em sembla horrible, d’una falta d’ètica espantosa, tant per part d’aquests psicòlegs com per part dels mitjans de comunicació que els contracten. Els psicòlegs (o almenys aquesta mena de psicòlegs) són com determinats directors espirituals d’abans, que et deien el que havies de fer i et corregien si no feies el que ells creien que havies de fer. Els psicòlegs són els que estan capacitats per guiar-nos la vida, perquè tots plegats som uns pobres imbècils que no sabem moure’ns i afrontar els problemes tots sols i a la nostra manera.
Però no, no són només com determinats directors espirituals d’abans. Són pitjor: són com voltors, que a canvi d’un minut de glòria (o d’una compensació econòmica, no ho sé) no els fa res posar a la vista de tothom les seves opinions sobre persones que pateixen, i així fer créixer els dubtes i les inquietuds en aquestes persones. Els directors espirituals d’abans no sortien a la tele ni als diaris pontificant sobre la situació dels seus dirigits. (Josep Lligadas)

dissabte, 21 d’agost de 2010

Targetes solidàries o l'abús de les caixes d'estalvi

El passat 28 de maig vaig anar a un extraordinari concert de l'Escolania de Montserrat en benefici de l'ACIDH (una associació per a la integració i el desenvolupament de les persones amb intel·ligència límit). Es tracta d'una fundació i d'una associació privades (amb vocació pública), que viuen sobretot de donatius i de subvencions i que, tot i la seva esplèndida feina, en mig de la crisi es troben amb força dificultats per arribar a fi de mes. N'era ben conscient perquè acabava de fer un parell d'entrevistes a responsables de l'ACIDH per a la revista Foc Nou i per tant vaig ser sensible a la proposta que em feia una persona de la Caixa de Catalunya a la sortida: demanar una targeta de les que s'usen per comprar a comerços. La comissió que habitualment cobren les caixes als comerços per qualsevol compra es destinarien a l'ACIDH i no tindrien cap cost per mi. De fet com que no tenia cap compte en aquesta entitat bancària i sí a la caixa, em van dir que no calia que obrís cap compte a la de Catalunya i que m'associarien la targeta al de la Caixa.
La idea ja és bona, ja, però la veritat és que aquesta targeta sembla una cursa d'obstacles: en primer lloc la tarja demanada el 28 de maig m'ha arribat a finals de juliol després d'haver fet un parell de reclamacions. Per activar-la vaig haver de fer gestions diverses a les dues caixes, perquè cap de les dues se la sentia seva. També vaig poder comprovar (sense que ningú no m'ho hagués comunicat abans) que si vull treure diners d'un caixer de la meva caixa a través d'aquesta tarja, la Caixa de Catalunya em cobra comissió. I per acabar-ho d'adobar només m'ha funcionat en una sola compra. A la resta no hi ha hagut manera que funcionés.
De fet ja tenia els meus dubtes sobre aquest tipus d'iniciatives perquè les caixes cada dia deixen veure més la seva inequívoca vocació de "Pirates sense fronteres", però l'experiència confirma que potser la targeta funciona, però que les caixes -totes dues- fan tot el possible per dissuadir l'usuari d'utilitzar-la. I és un engany, no tant per a mi, sinó per a una entitat que ja ha de lluitar prou per fer un bon servei a les persones que atén. Ni els usuaris d'ACIDH ni els seus treballadors mereixen això.
Continuaré incordiant les caixes, però. Em sembla que és el mínim que puc fer. Mercè


dimecres, 11 d’agost de 2010

Estones d'hospital


Tenim el Pepito ingressat. Per desgràcia no és pas cap novetat, però tot i això mai no m'hi acabo d'acostumar. No tinc queixa de la qualitat de la sanitat, ni de la preparació i amabilitat del personal, però hi ha alguns "serrells" que fan la vida més fàcil i que estaria bé millorar. Per exemple:
1. Que quan parlis amb el metge puguis fer-ho en un espai adequat i sense aquesta sensació de pressa, i no al bell mig del passadís, amb altres familiars fent cua i d'alguna manera pressionant perquè acabis d'una vegada. Les qüestions delicades, les decisions complicades requereixen dues coses ben difícils a l'Hospital de Viladecans: temps i espai. Perquè no es tracta solament de transmetre informació. Hi ha molta matèria emocional pel mig, i, sobretot, el respecte al malalt. I em pregunto si els metges tenen ocasió i temps de comunicar-se realment amb les persones que atenen.
2. Costa molt entendre's amb un malalt força sord en una habitació amb quatre llits tots ocupats. Hi ha intimitats que no es resolen amb una cortina.
3. La veritat és que jo no sé mai quin paper he de fer-hi: hi ha professionals que s'empipen si prens la iniciativa i no et deixen ni ajudar el malalt a incorporar-se; a d'altres ja els està bé si un acompanyant s'ocupa de la higiene personal. Pots rebre tant si intervens per donar un cop de mà al malalt del costat com si passes d'ell. Sempre em sento insegura i incòmoda. Em faria falta un llibre d'instruccions.
4. Tinc molt poca traça per baixar baranes i moure safates. Sort que el malalt en qüestió hi posa bon humor... però jo em sento fatal, perquè a més em sento observada i em poso nerviosa.
Ja veieu. Algunes d'aquestes coses depenen de la sanitat pública, d'altres del tarannà de cadascú. Però no em donarien un premi a la millor cuidadora, certament, de cap manera... Això sí, és una sort tenir l'hospital a dues passes de casa. Mercè

dimarts, 10 d’agost de 2010

Daines


I ¿què era això de les daines?, em pregunta una amiga arran d'unes fotografies que he trobat. Deuria ser l'any 1966. La mare treballava a casa d'una companya d'escola, on tots quatre fills eren escoltes. En aquella casa vam fer unes descobertes importants: una, la revista Cavall Fort. La mare m'hi va subscriure (a partir del número 17). La meva primera revista, en català on, molt abans de les sèries televisives, vaig descobrir els barrufets.
I dues, les daines. Jo m'hi vaig incorporar amb nou anys sense saber gaire on em ficava. Era l'agrupament escolta Mn. Pere Ginebra i Gna. Maria Teresa. He de reconèixer que mai no he sabut qui eren els qui hi donaven nom. Les daines em van impressionar per diversos motius: el català era això que ara en diuen la "llengua vehicular", cosa que xocava perquè a escola, que era el lloc oficial, mestres i alumnes parlàvem en català al pati, però a classe ni pensaments; la gent ens dèiem pel nom i no pel cognom, cosa que creava una proximitat que m'agradava; teníem una certa disciplina que tot i ser molt suau sobta amb els ulls d'ara, però mai no era una disciplina arbitrària. Hi havia sempre un perquè. Això sí, nens i nenes ben separats. I hi havia també la figura del consiliari (Mn. Jaume Bogunyà, veí avui de Gavà) ben ensotanat, que a mi no em feia gaire gràcia perquè a casa això de missa no ens feia el pes. També hi vaig viure l'experiència solidària de saber que em finançaven les sortides que a casa no podíem pagar. I els diners no arribaven pas de subvencions, perquè això no existia. Aprendre jocs, cantar (encara canten els nens als esplais i als agrupaments?), caminar, conèixer millor la natura, llegir, entomar petites responsabilitats... Sempre amb el "tant com puc".
Hi vaig ser tres anys. Després, quan vaig passar a les noies guies, ho vaig deixar. És que era força bleda i em sentia com desprotegida enmig de les noies "grans" (dotze, tretze anys!). A part d'això la música i els concerts m'eren molt més atractius. A casa em van fer anar a explicar perquè ho deixava i em va costar molt això de donar la cara... Però sens dubte va ser un bon exercici.
Després he anat trobant militants polítics i sindicals (tots homes) del mateix agrupament, gent compromesa. I penso que probablement l'agrupament hi va tenir molt a veure.
Tot això m'ha vingut al cap perquè remenant pel facebook, he trobat una plana d'ex-membres de l'agrupament a qui no conec, però que m'han desvetllat molts records. Mercè

La foto correspon a un moment solemne en què una companya fa la seva promesa com a daina. Jo em moria de mal d'estòmac. Encar me'n recordo...

dilluns, 9 d’agost de 2010

Canvis (ja som tres)


Doncs, sí, ja som tres. En aquestes alçades de la vida, no és que en Josep i jo hàgim decidit, per exemple, ser pares. No. Però en canvi hem augmentat la família, perquè en Jordi ja viu amb nosaltres. Des d'ahir. Nova etapa empresa amb il·lusió per part de tots, que comportarà una vida una mica més reposada, potser. Perquè el desgavell d'ara entro-ara surto-ara sóc en una reunió-ara em dedico a fer no sé quina cosa s'haurà de corregir una miqueta. Al cap i a la fi, conviure deu voler dir coincidir en algun moment del dia, oi? De fet fins ara ha estat una sort que en Josep i jo siguem companys de feina, perquè almenys estem asseguts unes hores l'un davant de l'altra per motius laborals. Però d'ara endavant farem bé de canviar d'hàbits.
És un dels motius pels quals no sé si em podré dedicar gaire a aquest blog, però de fet m'agradaria. He fet vacances una llarga temporada: moltíssima (massa) feina, els canvis que ja coneixeu, i he de confessar que un cert desencís polític general (per la crisi, per la corrupció, per les mesures anti-crisi (¿?) que s'han pres, per la poca "talla" dels partits en general, per la reforma laboral ...) que diguem que no afavoria gaire el pensament positiu. Em costava escriure sense dir penjaments de tot.
Em consola la lectura de "Guerra i Pau". Veig que la realitat que Tolstoi descriu tan bé s'assembla molt a allò que anem vivint. Em consolen els múltiples amics, la música, i els tastets d'esperança que vaig veient al meu voltant, que no sortiran mai al diari i que no tenen cap interès per als poderosos. Continuar treballant pensant que val la pena, encara que els resultats no es vegin gaire o no siguin immediats. Procurar mantenir un esperit crític. A mi m'ajuda el sentit cristià de tot plegat, la fe entesa com a confiança, en Déu i en els altres.
Enguany perdré un punt de referència tan important com és Càritas. Calia deixar coses i aquesta realment m'agafava moltes hores. Després de -més o menys- uns vint anys de Càritas em costa i em sento una mica òrfena. Però tot no es pot fer. En fi, ens anirem escrivint i llegint. Mercè