divendres, 29 de juliol de 2011

CiU contra les Santes

Jo vaig ser per primer cop a la Missa de les Santes l’any 1981, ara fa just trenta anys, i vaig quedar-ne fascinat. I des de llavors hi he anat pràcticament cada any, i continuo igual de fascinat. Però mai no havia vist el que aquest any he vist.
De com han anat les coses aquest any, subscric totalment el que va escriure ahir la Mercè, i també el que diu el Ramon Bassas al seu bloc. Però vull ressaltar això que cap any no havia vist, i expressar el meu sentiment de tristesa i d’indignació per com el nou alcalde de Convergència (el primer alcalde que ha tingut Convergència a Mataró) ha destrossat el que ha estat sempre per a mi un dels grans moments agradables del dia: la sortida de missa. És un moment de mirar la plaça amb totes les figures allà plantades, saludar l’un i l’altre (la majoria, gent que només veig un cop l’any, en aquesta ocasió), saludar també els capellans que surten a acompanyar les relíquies i que aquí comencen a “trencar files”… compartir, en definitiva, amb tothom, aquest espai de trobada ciutadana, d’expressió cívica col·lectiva, de proximitat gairebé familiar.
L’alcalde ha decidit carregar-se tot això, i convertir aquest moment en una exhibició del seu poder i del poder del seu partit. La manera: portar de convidat el conseller més sinistre i provocador que podien portar, el Felip Puig, i “protegir-lo” amb dues fileres de mossos d’esquadra vestits de la manera més intimidatòria i exagerada possible, els quals tenien com a missió bàsica impedir circular per enlloc. Va ser impossible veure i saludar la gent, i l’espai del davant de Santa Maria es va convertir en un espai desagradable i incòmode, un espai per fugir-ne. Quina vergonya. I em sap greu dir-ho, però trobar-me aquells individus allà al davant obligant-me a anar cap on ells volien, em va recordar el franquisme.
Tot plegat deu ser que CiU considera que carregar-se així les festes per exaltar el seu poder és la manera més adequada de fer gran Catalunya. Ho repeteixo: quina vergonya. (Josep Lligadas)

dijous, 28 de juliol de 2011

Juliana i Semproniana, anxanetes

O això sembla. Ahir, després de l'ofici, les relíquies de les Santes Juliana i Semproniana, de Mataró, van anar a fer un tomb damunt les espatlles... dels castellers de la colla dels Capgrossos. Encert total. Dues joves com Juliana i Semproniana, encara que haguessin viscut fa 1700 anys, segur que haguessin preferit sortir amb aquest personal que amb els molt respectables senyors, ben vestits i arreglats, de l'Administració de les Santes. Que no s'ho prenguin malament els administradors, que han fet molt per al culte a les patrones de Mataró. Però les Santes, que potser, si haguessin pogut, s'haurien enfilat a algun castell, se senten bé amb els joves.
Com possiblement també s'haurien afegit als joves indignats, que enguany van assolir un bon protagonisme. I és que el nou govern municipal de CiU, sempre amb ganes de bon rotllo i pel que es veu segurs de sí mateixos, va decidir portar com a convidat el "primo de Zumosol",  l'inefable Felip Puig, el qual, acompanyat d'un bon nombre de mossos amb la cara tapada, va aconseguir convocar un bon nombre de joves que no el van deixar de petja, amb cartells, pancartes, xiulets i escridassades, compartides sovint per molts dels assistents. En Robafaves, la geganta i la resta de les figures van aguantar estoicament fins i tot la presència de Plataforma per Catalunya, estupefactes i educats.Van ballar i es van adormir, com sempre, envoltats de criatures.I és que a Mataró, els gegants, que es guarden a l'ajuntament i no passen drets per la porta, "s'adormen" per poder-hi entrar, mentre la canalla crida allò de "no n'hi ha prou" per veure si es tornen a posar drets.
En Josep em va parlar de "la Missa de les cuineres", la missa que es fa el dia de Festa Major a primera hora del matí, on van totes les cuineres que mentre es fa l'Ofici de les Santes, es dediquen pacientment a preparar el dinar. Una missa milimetrada i conjuntada amb els joves de les "Matinades", que arriben fent soroll i amb cara de son.
En fi, la festa és la festa, per damunt de la política. I la de Mataró és una festa esplèndida. Però a mi em feia mal veure segons quins polítics al balcó de l'Ajuntament. Reconec que sóc partidista, però ningú no és perfecte. Mercè

dilluns, 25 de juliol de 2011

Bonaventura Ubach i el plàstic

Acabo de llegir un llibre magnífic: el Dietari d'un viatge de les regions de l'Iraq (1922-1923), del pare Bonaventura Ubach, publicat per Montserrat el 2009. M'ha encantat tot: el personatge, l'aventura -Déu n'hi do!-, les fotografies que ell mateix va fer, el seu to, la seva lletra. Només hi he trobat a faltar algunes notes a peu de pàgina i un bon mapa, perquè les meves nocions de geografia i d'història decididament fan aigües. 
Potser per això em vaig animar a agafar de la biblioteca la novel·la L'arqueòleg, de Martí Gironell, que pren com a punt de partida la figura del pare Ubach, en el seu viatge al Sinaí (1910) i en aquest altre a l'Irak. De fet, de Gironell ja havia llegit El pont dels jueus, i la veritat és que em va semblar molt fluixa. És un judici superficial i potser injust, però certament no em va entusiasmar.
Ara, d'aquesta segona novel·la, he de dir que el més sòlid és justament el que reescriu del pare Ubach, que és un personatge a qui no li cal gaire salsa, perquè ell sol és novel·lesc. Jo esperava que aprofundís una mica en el context social i polític i que m'ajudés a situar-me millor. Però el llibre m'ha decebut. Es llegeix bé i és distret, però la trama no és precisament original, i a sobre té algun lapsus (m'ha semblat, potser estic equivocada). Com quan, enmig d'una tormenta al desert, el narrador diu que "no tenien un trist plàstic per improvisar una tenda" (pl. 94). Suposo que si el 1910 l'haguessin tingut, haurien fet història. O no, perquè googlejant he descobert que efectivament ja s'havia inventat el plàstic, però dubto que tingués aquesta aplicació. Suposo que d'altres productes impermeables hi deuria haver. El problema és que jo no em refio gaire de l'autor.
Hi fa sortir, i això em fa gràcia, Lawrence d'Aràbia, Però fa transcórrer el viatge del 1922-1923 l'any 1910. No sé si ha tingut gaire en compte que hi ha hagut una guerra mundial pel mig que va canviar moltes coses. En fi, jo crec que els drets d'autor d'aquesta novel·la haurien d'anar a Montserrat, vaja. Però el llibre original del pare Ubach us el recomano molt. Mercè

dimecres, 20 de juliol de 2011

Sensibilitat química múltiple, una malaltia de futur

Acabo de tornar del meu paradís particular, que es diu Puiggraciós. He compartit hostatgeria amb la Rosa i l'Elena, dues dones afectades de Sensibilitat Química Múltiple i Electromagnètica, una malaltia de què havia sentit a parlar però que no havia tingut ocasió de conèixer de prop.
La veritat és que m'ha impactat veure-les amb guants i màscara. No poden conviure amb la majoria de sabons, desodorants, colònies, perfums, productes de neteja que habitualment fem servir. I conviure vol dir senzillament respirar en l'espai on aquests productes s'han utilitzat. Tampoc no poden tocar segons quins metalls o matèries. Ni compartir ambient  amb segons quins aparells electrònics. Són malalties, a més, associades a la fibromiàlgia o la fatiga crònica, i, com aquestes, amb escàs reconeixement fins i tot per part dels professionals.
Són malalties de futur, perquè provenen de la contaminació i això no només no es resol, sinó que més aviat continua empitjorant. I són malalties que aïllen. Per descomptat, ni petons ni abraçades, cosa que no és cap banalitat. Ni calefaccions. Vol dir que si et venen a veure, les finestres han d'estar obertes, estiu i hivern... Vol dir que segons quines olors literalment les poden tombar. A la pràctica significa anar-se justificant perpètuament, donar explicacions i sempre hi ha qui pensa que són unes exagerades. Una llauna.
A més a més de fer-nos tots plegats més sensibles a aquest tipus de malaltia, em sembla que tenim molta feina a fer contra la contaminació. Ànims, Rosa i Elena. Avui he après molt de vosaltres! Mercè
Per cert. Han constituït una associació (Asquimiem) i tenen un blog propi.

diumenge, 17 de juliol de 2011

Shalom, Salam



L'Angie (educadora) li va dir a en Jordi: "coneixes el Grec? T'agradaria. per què no dius a casa que t'hi portin un dia?". En Jordi li va dir a la Mercè: "M'ha dit l'Angie que el Teatre Grec és molt maco. M'agradaria anar-hi." La Mercè li va dir a en Josep: "M'ha dit en Jordi que l'Angie li ha recomanat anar al Teatre Grec. Què et sembla, hi anem?". I en Josep va dir que sí, que li venia de gust seguir la proposta de l'Angie, d'en Jordi i de la Mercè.
I la Mercè es va posar a mirar el programa: qüestió de dates i de consens, perquè aquesta és una família de gustos diversos. El consens es va dir Noa. I ahir vam fruit d'un concert d'aquells que és un plaer rememorar: quina veu, quins músics, quina musicalitat... quina bellesa, quin entusiasme! I vam tenir regalet sorpresa en forma de Joan Manuel Serrat. Ai, aquell "Mediterráneo"!. O aquesta que us poso, que també van cantar. I em quedo amb aquest desitjat Shalom-Salam en dues llengües.  Mercè (perquè vegeu que estic viva, i en bon estat, encara que no escrigui gaire: el final de curs i la calor es noten).
En Jordi, que és un geni, ha trobat una reproducció del final del concert d'ahir.

dimecres, 13 de juliol de 2011

Igualtat de drets i oportunitats: el Poblenou es mobilitza a favor dels immigrants

En Josep Pascual em fa arribar aquesta crida a una manifestació, per tal de mobilitzar els veïns i veïnes del Poblenou contra el desallotjament previst d'un grup de veïns sense papers. A mi em sembla, que és fonamental recordar que tots, totes, som persones amb drets i deures, encara que es vulgui marginar per raons administratives determinades persones.


Dilluns 25 de juliol hi ha prevista una manifestació pels carrers del Poblenou de suport als immigrants africans amenaçats pel desallotjament d’una nau del carrer Badajoz. La manifestació, que començarà a les 8 del vespre, sortirà de la plaça Tísner i acabarà a la rambla del Poblenou cantonada Ramon Turró.


Els drets de les persones són vulnerats en moltes ocasions. Drets, que són administrats arbitràriament i de forma discriminada pels poders establerts, tant polítics com financers. El corrent racista i xenòfob que ens envaeix, alimentat per la crisi que ells mateixos han provocat, fa que els més febles siguin considerats culpables de la situació. El que cal és que totes i tots fem pinya contra els veritables culpables.

Al barri hi ha un col·lectiu de prop de 200 persones, la majoria procedents del Senegal, que viuen en diferents assentaments, pisos sobreocupats o naus industrials abandonades. Malgrat que fa més de tres anys que viuen aquí, la majoria no tenen papers i per a les administracions és com si no existissin. La seva subsistència depèn de la recollida i venda de ferralla, però cada vegada se’ls fa més difícil per la crisi de la construcció i per l’augment de les persones que viuen d’aquesta feina. La seva quotidianitat és realment dura, fruit del racisme institucional i social. Algunes d’aquestes persones són perseguides pel fet de no tenir papers i a vegades detingudes i internades al Centre d’Internament per a Estrangers de la Zona Franca. Malgrat aquesta realitat, la seva predisposició a integrar-se és molt alta. Moltes d’aquestes persones han assistit a classes de llengua i han participat en diferents activitats culturals que es fan al Poblenou. Reben ajut del veïnat i d’entitats del barri a través de la Xarxa de Suport als Assentaments, però resulta insuficient per cobrir les seves necessitats. Dos fets agreugen aquesta situació: l’un, que el dimecres 11 de maig una de les naus, la del carrer Consell de Cent, va patir un incendi, que podria haver estar intencionat, i les 60 persones que hi vivien s’han hagut de distribuir per altres llocs o estan vivint al carrer; l’altre, que el propietari de la nau industrial del carrer Badajoz, on viuen prop de 70 persones i hi treballen unes quantes més, ha interposat una denúncia al jutjat per la via civil, perquè abandonin la nau. El judici se celebrarà el dilluns 25 de juliol, amb la previsió, més que probable, d’una ordre de desallotjament. La situació es fa insostenible, ja que si es procedeix a l’execució de l’ordre, molts es quedaran sense sostre. Tota la feina que s’està fent, totalment voluntària, tant per part de les entitats com de col·lectius sanitaris, pot quedar truncada i dispersada. Això se sumaria als recursos insuficients dels serveis socials i de la xarxa d’albergs de Barcelona, amb la dificultat d’accedir a un habitatge de lloguer. Contradictòriament, altres espais habitables estan inutilitzats i no tenen cap ús.

Per això demanem a les administracions que facilitin unes condicions de vida millors, habilitant espais en condicions i amb serveis mínims mentre no trobin habitatge estable, i que estudiïn alhora el seu procés d’arrelament.

Organitzen la manifestació:
Xarxa de Solidaritat amb els Assentaments (Manel Andreu 639258006)
Assemblea Social del Poblenou (Pati Casanova 622879061)
Associació Catalana de Residents Senegalesos (Omar Diatta 608482915)
CEPAIM – ACISI (Raúl Martínez 607266325)
Amb el suport de:
LOKUM TAKA
O.E.U.A.
Federación Panafricana de España