divendres, 30 de març de 2012

Encallats en el desconcert

Fa molts dies que no escric. Per manca de temps, però sobretot per manca d'humor. No tant perquè m'entristeixi profundament la situació (potser més que no em penso), sinó perquè cada canvi suposa una mena de nus a l'estòmac que em bloqueja.
La situació d'en Pepito no avança. Ja he perdut el compte de les entrades i sortides de l'hospital.
I és que hem viscut de primera mà l'epidèmia de grip A i el que ha suposat: urgències col·lapsades, passadissos plens. Acompanyes el malalt i no pots seure ni tens un lloc un deixar-li l'ampolla de l'aigua. Jo no ho he vist, però un periodista del Delta (un periòdic local) parlava de malalts atesos a terra, en un matalàs i n'acompanyava fotografies. I El País deia que en alguns hospital havien habilitat la rotonda de l'hospital per deixar-hi ambulàncies on atendre la gent. No sé. Però feia angúnia. Entenc, però, que es tracta d'una situació excepcional.
En Pepito ha rebut bona atenció en el sentit estrictament mèdic. Ha estat aïllat quan la seva situació ho ha requerit i també ha compartit habitació (quatre llits, en un espai justíssim). Des de les retallades, l'atenció sanitària està sota sospita, perquè tendeixes a pensar que no hi ha prou personal (i no n'hi ha, és ben evident!), però ell ha estat ben atès perquè el personal hi posa ganes. El que no acaba de funcionar és l'atenció als malalts si no terminals, en situació pròxima: alguns metges ens han dit que no hi havia res a fer, que no el tornéssim a l'hospital i que no el forcéssim ni a menjar ni a prendre la medicació. Però no ens han donat gaire més orientacions. Vam preguntar pel Pades i ens van dir que demanéssim el servei a l'ambulatori. A l'ambulatori ens van dir que això depenia de l'hospital (?) i que com que no era una urgència i la seva metgessa estava malalta sense substitució, ens van donar hora per una setmana més tard. Després de diverses reclamacions i aventures que us estalvio va venir una amable infermera que ens va donar instruccions concretes, finalment. Però ja va advertir que en la nova organització de l'ambulatori, els malalts crònics no tenen una infermera assignada, sinó que el servei és rotatori, la qual cosa ens va fer pensar no gaire amistosament en el Sr. Boi Ruiz i tota la seva família.
En fi, però tornem a ser a l'hospital. Perquè quan va tornar, la metgessa de capçalera va decidir fer una consulta a l'hospital de dia. I, vés per on, el metge, ben al contrari que el seu company d'urgències, opina que el Pepito es pot recuperar. I vinga transfusions, medicació i el que convingui.
D'altra banda, faig una consulta sobre la necessitat de revisar el seu grau de dependència per si la cosa s'allarga. Ara, quan el Pepito és a casa, fem torns perquè estigui acompanyat les 24 hores, però si la situació s'estabilitza, haurem de buscar algú. La treballadora social em diu que m'ho pensi, si demanar revisió, perquè la Generalitat deixa de pagar quan detecta que s'ha demanat revisió i no reprèn el pagament fins que no s'ha pres una determinació. Ja m'han dit que pot passar, com a mínim, mig any sense cobrar, cosa que no es pot permetre. Ara el meu pensament va cap al Sr. Cleries i família. Llàstima de vudú!
I aquests darrers dies anem alternant: un dia diuen que es recupera, l'endemà tot al contrari. 
A part del mal de ventre que t'agafa quan penses que potser en lloc de cuidar el malalt, has contribuït a empitjorar-lo amb la mena d'atenció que li prestàvem, resulta duríssim que en lloc de dir-te un "no ho sé", et vagin fent passar d'un extrem a l'altre.
Tot plegat fa pensar. Ell sembla que decididament vol viure, i, per tant, no em sap tant de greu que el maregin. Però em pregunto si aquesta mena d'atenció no és allargar una situació que ja no té res de natural. A saber com ho veuré quan em toqui a mi, si és que hi arribo.
Però en qualsevol cas, jo trobo a faltar una millor coordinació entre hospital i ambulatori, i, sobretot, tenir un sol metge, una sola infermera, com a referents. Perquè he trobat professionals excel·lents, però no sembla que l'organització general ajudi gaire a fer més rendible la seva feina.

dimarts, 13 de març de 2012

Viure la mort

Llarga conversa avui amb en Jordi. En Pepito ha tornat a ingressar a l'hospital i la cosa no pinta gens bé. En Jordi ja ens ho va dir: "fa la mateixa cara que la mare quan es moria". I potser sí.
Em pregunto per què tantes entrades i sortides a l'hospital, intubacions, proves... Tants anys de vida i no n'hem parlat mai amb ell, de què volia que féssim en aquests casos. Quadrada com sóc, és una situació que m'incomoda. La veritat és que ell no ha donat gaire peu a parlar-ne. Sembla amb moltes ganes de tirar endavant, com sigui i a qualsevol preu. No li agrada anar a l'hospital, però quan es veu apurat s'hi resigna. Avui, però, ja no estava en condicions de decidir per ell mateix. És valent i voluntariós. Nosaltres ho vivim amb angúnia i amb una certa paràlisi.
Però tornant a la mort, parlàvem amb en Jordi de la intensitat de la vida i de la felicitat i de la plenitud.   Intentava explicar-li que néixer també és una aventura desconeguda que, si més no a nosaltres, ens ha aportat grans i bones sorpreses. I que, encara que no sapiguem gens què passa a l'altra banda, si creiem que Déu ens estima no podem pensar que serà una cosa negativa [i si Déu no existís, el no res tampoc no fa por]. Una cosa nova potser sí que ho serà. Mentre xerràvem pensava que realment morir presenta dues dificultats: la solitud, en el sentit que és una experiència que ningú no pot fer per tu i a la qual tu t'enfrontes amb el teu bagatge, i el desconeixement del més enllà. Potser la por al patiment, també. Però el patiment forma part de la vida i no de la mort.
La conversa aquesta s'ha escaigut després del dinar amb una amiga, a qui el seu marit l'acaba de deixar després d'uns quants anys d'ara-t'estimo-ara no t'estimo. També és com un alleujament, encara que ella hi pateix molt. Tirarà endavant. S'ho mereix i és una persona forta i alegra, de grans qualitats. Crec que és dels casos en què el divorci és un gran bé.
Tot plegat em fa pensar en les situacions de canvi. He tingut la sort de canviar a millor moltes vegades a la vida, però sempre hi ha hagut por i incertesa, per més que sabia que la nova feina, per exemple, era allò que desitjava. Aferrar-me a una situació només perquè és la que conec en general més aviat m'ha fet patir que no pas res més. És clar que certs canvis cal fer-los quan s'està preparat. Tant de bo sigui així en la nostra mort.

dissabte, 10 de març de 2012

Cuidadora maldestra

En Pepito acaba de sortir de l'hospital. Aquesta vegada ha estat molt seriós: grip A, que en una persona de 88 anys i salut precària ha fet estralls. Ha tornat molt prim, molt feble, una mica desanimat i absolutament esgotat, però amb el cap clar. Això vol dir que entre tots l'atenem com podem. Els dies de cada dia té una molt bona cuidadora, però quan ella no hi és, fills i joves ens posem les piles. Amb incertesa, sempre recomençant aquest difícil aprenentatge de tenir cura de l'altre. A mi em costa. Em sento insegura, no sé mai si ho faig prou bé (de fet sí que ho sé: no, no o faig prou bé). De vegades riem amb ell, com avui, que preteníem posar un bolquer a l'inrevés. Dies de pomades i pastilles, i nebulitzadors, i d'anar provant de quina manera menjarà millor. Dies d'aixecar-lo entre dos (o millor dit, de canviar-lo de seient) perquè és molt alt i li costa mantenir-se dret ni que sigui un moment, però convé que es llevi. Em sento maldestra i una mica inútil. I em penso que un dels problemes és aquesta maleïda pressa, que ens dificulta escoltar, anar al ritme de l'altre. I un altre problema és viure com si el cos no existís. La malaltia obliga a tocar, a comunicar, a fer-s'hi present d'una altra manera. A ser més afectuós. Però jo no en sé gaire d'això i m'impaciento i em sento impotent perquè veig que ell enyora la professionalitat de la cuidadora.
Però crec que és un bon exercici. Ja n'aprendrem. De fet, ja n'hem après en d'altres situacions. Tenir cura d'algú sempre ajuda a resituar les coses importants. Genera complicitats, amb el malalt i entre la generació cuidadora. És entrar en un altre ritme, en un altre món. Fa una mandra immensa, i una certa por, però et porta a l'autenticitat de les coses. 

dijous, 8 de març de 2012

L'himne de les dones



Els anys 70 van emetre per TV2, crec, una sèrie magnífica de la BBC sobre les sufragistes angleses i les dones Pankhurst. Una sèrie desapareguda, perquè que jo sàpiga no s'ha tornat a emetre a casa nostra. La música se'm va quedar fixada. I era aquest himne que podeu escoltar, que tampoc no he sentit en cap altre context.
Vaig escriure al programa "El violí vermell" de Catalunya Música i han tingut l'amabilitat d'enviar-me'n l'enllaç i de prometre que prepararan un programa sobre el tema de les sufragistes i el cinema.
L'himne és del 1910 i d'una dona que es deia Ethel Smith amb lletra de C. Hamilton.
Quant al cinema, la veritat és que les sufragistes, com l'exèrcit de salvació,  solen ser motiu de burla. Des de Mary Poppins (aquella mare que va a manifestacions i no s'ocupa dels seus fills) a La carrera del segle. Avui, una mica tard, les vull recordar i homenatjar.


dijous, 1 de març de 2012

El decàleg de Càritas en matèria d'habitatge


Desallotjaments, desnonaments i vulneració del dret a l'habitatge

29/02/2012


La confluència, a Espanya, de l’esclat d’una bombolla immobiliària embogida, amb la caiguda en una duríssima fase d’estancament i de recessió econòmica –cal dir, per cert, que una cosa guarda relació amb l’altra i amb una legislació que, essent poc previsora, no ha contemplat l’eventualitat del fenomen de sobreendeutament, ens ha conduit a l’aparició d’una realitat social de màxima gravetat que està associada a les dificultats del pagament de l’habitatge d’ús habitual. És a dir, aquesta situació ens ha portat a un problema de fractura social per un creixement de la marginació. La pèrdua de l’habitatge és l’esgraó que, unit a la pèrdua de la feina, condueix de forma inexorable cap a l’exclusió social.
És imprescindible posar sobre la taula tots els mecanismes que han d’ajudar a pal·liar les nefastes conseqüències d’un mal entès creixement econòmic. Aquests mecanismes han d’assentar les bases per evitar recaure en els mateixos errors, tot funcionant com una vacuna que actuï on el sistema sembla que no és propici per crear anticossos per sí mateix.
Així, de manera complementària als debats que avui són de rabiosa actualitat i que fan referència a la segona oportunitat o a la dació en pagament dels habitatges en casos de no poder continuar amb una hipoteca –aquestes darreres situacions s’estan concretant en proposicions de llei o en les que, ara com ara, només podem qualificar com a “recomanacions” del Ministeri d’Economia-, s’hauria de tenir present un decàleg d’aspectes essencials en la resolució de la problemàtica generada: Aquests aspectes són:
1.- Que els desnonaments no es produeixen només per deutes hipotecaris, si no també per deutes de lloguer. La dificultat de pagament de l’habitatge constitueix la base del problema i és, sens dubte, la causa principal en la qual cal incidir. No podem, per tant, ignorar aquesta realitat i dissenyar polítiques que suposin greuges comparatius.
2.- Que el problema no és tan sols fruit d’una situació conjuntural, sinó que també respon a una crisi econòmica que exigeix, en conseqüència, blindatges de fons.
3.- Que si l’economia d’un país es pot permetre un Fons de Rescat d’Ordenació Bancària (FROB) per amortir la càrrega de deute que suporten els bancs, també s’hauria d’articular un mini FROB per ajudar a les famílies sobreendeutades (per la compra o pel lloguer de llurs habitatges habituals). Aquesta demanda l’està fent, des de fa més de dos anys, Càritas Diocesana de Barcelona.
4.- Que les fórmules com la dació en pagament exprés han de ser considerades dins d’una perspectiva temporal que impedeixi situacions abusives per als casos en els quals la permanència en l’habitatge seria la solució lògica, justa i de més garantia de futur. Les decisions no poden ser fruit de les angoixes i emotivitats del moment. És a dir, s’haurien d’arbitrar mecanismes no especulatius –no basats en l’obtenció dels habitatges a preus ridículs, preveient-ne una revalorització de forma més o menys immediata-. Aquests mecanismes haurien de permetre a la família afectada una permanència en l’habitatge oferint-los la possibilitat de llogar-lo i/o recuperar-lo més endavant, quan la seva situació econòmica ho permeti.
5.- Que les mesures que s’adoptin han de ser forçosament de caràcter legislatiu per donar la seguretat jurídica als i a les ciutadanes i les entitats. Mesures que han de ser procedimentals, fiscals i de defensa dels drets bàsics.
6.- Que l’acumulació d’habitatges buits per part de les entitats financeres no és només un despropòsit en termes econòmics, si no un escàndol social tenint en compte que quan hi ha moltes persones mal allotjades o sense llar.
7.- Que es tracta de “rescatar” del sobreendeutament a famílies senzilles i inexpertes. La desigual relació entre deutor i creditor s’està reconeixent en jurisprudències d’altres països i, fins i tot, pel Consell Econòmic i Social Europeu. Aquest últim recorda: “La crisi financera actual ha posat de manifest les disfuncions degudes a les deficiències del mercat, a les normatives, al context econòmic, a les pràctiques seguides pels intermediaris del crèdit i els prestamistes, i a l’escàs nivell de cultura financera dels prestataris. Totes aquestes deficiències s’han d’evitar en el futur perquè poden conduir a una pèrdua considerable de confiança”.
8.- Que un paràmetre fonamental a tenir en compte en qualsevol solució és que, avui, les famílies afectades per problemes de pagament del seu habitatge, difícilment poden fer front a costos superiors als 150 euros mensuals, tenint en compte que aquestes estan en una situació d’atur i que han perdut poder adquisitiu degut al descens dels seus ingressos. I que, la manca d’aquest tipus d’oferta ens està conduint fatalment a un alarmant augment de persones rellogades i vivint en un infrahabitatge.
9.- Que en conseqüència, la situació que Espanya viu avui en dia no és només una qüestió de solvència de les famílies si no un veritable problema de política d’habitatge i d’oferta de lloguers a preus socials.
10.- I que, sigui quina sigui la fórmula de futur per a la reconducció o redempció de deutes vinculats a l’habitatge de residència habitual, els ciutadans endeutats necessitaran,  imprescindiblement, instàncies on adreçar-se per trobar assessorament i recolzament durant el procés de la negociació. Els mecanismes de mediació o d’intermediació per dirimir conflictes de deute excessiu de particulars, establerts legislativament en molts països, s’han d’introduir a Espanya i amb celeritat com a única via per a garantir la igualtat de tracte per a tots i totes i per aconseguir una implicació real i efectiva de totes les entitats financeres.
En aquest sentit, s’hauria de considerar –com ho ha fet el Síndic de Greuges – la bona pràctica del Servei de Mediació de l’Habitatge de Càritas Diocesana de Barcelona, el qual amb una mediació o intermediació experta, porta ateses més de tres-centes famílies. D’aquests casos, hem aconseguit resoldre’n un centenar, ja sigui reconduint-ne els deutes, havent aconseguit dacions en pagament, o bé amb la provisió de nous habitatges a un preu de lloguer social. Sempre amb l’objectiu d’ajudar a assegurar a tot ciutadà i ciutadana el dret a un habitatge digne.