diumenge, 29 d’octubre de 2017

dissabte, 28 d’octubre de 2017

Saber perdre

De fet, mai no n'he sabut. Quan era petita m'enfadava cada cop que perdia al parxís... i no he aconseguit millorar, malgrat els meus esforços. De vegades és l'enveja, de vegades la ira... de vegades ni jo mateixa ho sé. L'excessiva susceptibilitat i l'amor propi fan un còctel que costa molt dominar. Vull dir que no m'és fàcil posar-hi bon humor, relativitzar i canalitzar les coses. El cap és més aviat pacificador, però el cor em demana guerra.
Reconec també que la majoria de situacions més o menys conflictives que he viscut s'han pogut reconduir, no tant, o no només, pels propis esforços sinó també i sobretot pels dels agreujats que s'han prestat gairebé sempre a la reconciliació.
Aquests dies he anat posant coses pacificadores al blog, a veure si aconseguia aplicar-me-les jo mateixa. Reconec el meu total fracàs. Suposo que a la llarga sí, però a la curta no gens. De fet, ja em perdonareu, però a més de la necessitat ineludible de buscar la pau, sento la necessitat igualment ineludible d'expressar la meva ira. Confio que sense fer gaire mal. Sempre em recordo d'una amiga que es va suïcidar, ja fa molts anys, perquè el seu marit havia marxat amb una altra dona. Després del funeral, algú va dir que tots, amics, coneguts i professionals, ens havíem mostrat tan absolutament comprensius amb l'adúlter, que no havíem deixat espai perquè ella expressés la seva ira. Només estàvem atents al dolor i per tant només li permetíem plorar. Això, junt al meu peculiar i desendreçat funcionament, sempre m'ha fet pensar. 
Fins ara em sentia fora de joc. Ara no puc entendre que tanta gent que jo considero ben bona i demòcrata se saltin les regles del joc i estripin el patrimoni comú, amb una lleugeresa considerable. O amb una mirada d'odi respecte als qui no pensem com ells, que es confon amb la meva, gens amable. 
En fi. Escriure-ho m'ha anat bé. Em sembla que hauré d'escriure molt aquests dies, encara que no tot es podrà publicar i vull conservar mínimament les amistats. M'hauré d'entrenar-me, en qualsevol cas, perquè això va per llarg.

dilluns, 23 d’octubre de 2017

Esperar de qui res no esperem

Us deixo amb aquest text que vaig escriure pensant en l'Advent, que no començarà fin al 3 de desembre, però com que tots plegats estem baixos de moral, us el col·loco ara. Per esperar contra tota esperança i per recordar que la "salvació" sempre arriba de qui no té el poder ni és arrogant.
Els pobres salvaran el món és el títol d’un llibre d’Oriol Xirinachs que acaba de publicar el CPL. Un títol que d’entrada resulta sorprenent, perquè dels pobres mai no n’esperem res i menys que ens salvin el món. Més aviat som nosaltres que ens sentim en situació de donar i, tot i haver meditat sobre les temptacions de Jesús mil vegades, continuem pensant que tot es resol a partir del poder.
L’Advent, però, ens situa en la perspectiva que remarca Xirinachs: l’insignificant sense fama, sense poder, sense diners, justament per això és capaç de retornar-nos a l’essencial: l’amor de Déu, que es gesta en la gratuïtat més absoluta. Etty Hillesum, reclosa en un camp de concentració pel fet de ser jueva, escrivia que «la grandesa de l’ésser humà és en el que li queda precisament quan tot el que li donava algun tipus de brillantor exterior s’apaga». 
L’Advent és espera i deseiximent. Certament, dues actituds contraculturals: esperar i desposseir-se. En primer lloc, perquè en el paradís de la immediatesa, de l’individualisme i de l’autosuficiència, esperar passa per reconèixer la nostra fragilitat, i evidencia que esperem amb altres l’arribada de l’Altre. I en segon lloc, perquè aquest Jesús que «s’abaixà i es feu obedient» (Fl 2,8) ens és guia per abaixar-nos nosaltres despullant-nos de tot el soroll i de tots els accessoris que cobreixen la nostra vida i ens impedeixen accedir al que és essencial. Estar atents als més pobres sens dubte ens ajuda en aquest camí.
(Publicat a Missa Dominical)

diumenge, 22 d’octubre de 2017

Salus animarum suprema lex

Veient el caire que des del 6 de setembre ha agafat el procés, ja fa uns quants dies que dono voltes al sentit de la llei. El dret no m'ha agradat mai i a més més aviat me'l miro amb una certa desconfiança. En petit format, he viscut això de la llei, entesa com a acords de mínims entre persones, a l'hora de  participar en l'elaboració o renovació d'estatuts de diverses entitats de què he format part al llarg dels anys, i la veritat és que sempre m'ha semblat un rotllo. Un rotllo perquè a l'hora de fer uns estatuts es fa molt difícil saber quin rumb emprendrà l'entitat i quina mena de conflictes poden sorgir. I per tant més val limitar-se als mínims. Jo ho entenc com una crida a cenyir-se a la norma quan hi ha un conflicte i a ser una mica més creatius quan hi ha bon rotllo. Hi ha gent, però, que entén uns estatuts com a paraula de Déu i intenta aplicar-los, sense gaire sentit comú, al peu de la lletra sempre i en tota ocasió. En qualsevol cas, va bé quan es produeix un conflicte fixar-se en una normativa acceptada per totes les parts quan la sang no estava calenta i les emocions i els desencontres no dominaven.
Aquesta tensió entre la creativitat i la llei la vaig viure també quan treballava a l'ajuntament de Viladecans, en què el reglament de participació ciutadana establia uns protocols tan estrictes en previsió de no sé quins fraus, que dificultaven extraordinàriament allò que pretenien promoure: la participació. Per exemple, si formaves part d'un consell sectorial ciutadà i hi volies intervenir per expressar la teva opinió sobre l'ordre del dia previst, havies de demanar-ho amb 48 hores d'anticipació, cosa que a la pràctica ens hagués fet a tots muts. Per sort ningú no ho va aplicar mai.
També he viscut com de vegades el dret tendeix a voler menjar-se la vida. És el cas d'aquest caire que pren sovint l'Església catòlica que se sent dipositària del Concili de Trento, que tendeix a reduir la fe a una normativització de tot, de manera que al pobre Esperit, li prenen el lloc.
A un altre nivell, crec que les lleis estan fetes sobretot a mida dels qui tenen el poder. Però crec també que és sobretot en la llei (i en els pressupostos i en els projectes polítics, he, he) on se situen els avenços democràtics i la defensa dels més vulnerables, encara que sigui una defensa insuficient. De manera que tenir un dret reconegut no em sembla poca cosa. Guanyar la democràcia pas a pas ha volgut dir encabir-hi els drets dels qui no tenen poder. M'he passat uns quants anys fent sindicalisme. I la veritat és que la meva manera d'entendre'l ha consistit d'una banda a fer complir la llei (tantes empreses se la salten amb tota la barra i tants treballadors, per la mandra de posar-s'hi, ho permeten) i de l'altra a intentar modificar-la perquè corregeixi millor les disfuncions i abusos que es produeixen.  I de vegades l'intent de fer modificar la llei ha estat saltant-se-la públicament, com és el cas de l'objecció fiscal, és a dir de l'impagament sistemàtic dels impostos que corresponen a l'exèrcit, per dir-ho d'una manera massa simplificada. Però no pas com qui intenta enganyar Hisenda; ben al contrari, fent-ho públic i intentant crear atenció sobre aquell tema perquè la llei canviï. No es un frau ni un engany i et fa vulnerable.
La llei, però, és només un acord, no és sinònim de justícia. Però tanmateix són les regles del joc. Malgrat tots els seus defectes, per mi la democràcia és fer complir la llei i anar-la transformant en benefici de la majoria, intentant corregir totes les seves disfuncions, que són moltes i variades.
Per això m'ha anat sorprenent i entristint aquests dies com tothom s'ha anat omplint la boca de les paraules llei i democràcia, mentre l'anava incomplint sistemàticament en benefici propi o per tapar la pròpia corrupció. En mig de tota aquesta confusió, i abandonada la política per totes dues parts, no és estrany que hi hagi qui vulgui aplicar el famós article 155: formava part del guió, perquè s'inclou dins de la llei marc, cosa que si bé era previsible no té justificació si no és que es vol fer tant de mal a Catalunya com sigui possible. Perquè la Constitució està plena de coses que seria molt més interessant que aquesta fer complir: com el dret al treball o a l'habitatge per a tothom.
Em ve al cap l'episodi de Salomó, la criatura i les dues mares. La veritat és que amb el temps he arribat a la conclusió que la sàvia era la mare de la criatura, no pas Salomó, que semblava disposat a trinxar el nen invocant una justícia tan estèril com la que ens ocupa. Ara mateix sembla que totes dues parts estan molt disposades perquè sigui així: la Catalunya plural i real es pot matxacar per salvaguardar la testosterona d'uns i altres. A mi m'agradaria fer un front comú antifranquista, de defensa de les institucions catalanes, de reivindicació d'un referèndum legal, que crec que uniria una majoria molt més àmplia de voluntats.
Acabo amb dues qüestions. Una que té a veure amb la llei. El Codi de Dret Canònic després de 1751 articles acaba amb una frase que s'ha fet cèlebre: ...habita salute animarum, quae in Ecclesia suprema semper lex esse debet (tenint en compte la salvació de les ànimes, que ha de ser sempre la llei suprema de l'Església), que ha passat a la posteritat amb això de la Salus animarum suprema lex. Vull dir que per damunt de la llei hi ha les persones i el bé comú. Això no justifica qualsevol cosa, però s'hauria de tenir molt present si l'aplicació estricta (i partidista) de la llei pot causar una guerra civil.
I dos. El panorama és tenebrós. Però a l'eixida de casa, contra tot pronòstic, ha florit una rosa.

divendres, 20 d’octubre de 2017

Plena de punxes


Jo, que tinc un aspecte molt i molt arrodonit, però un interior molt i molt punxegut, em sento aquests dies molt poc portada a la pau. Corsecada per la ràbia i la indignació, contra tot i contra tothom (indepes i PP a parts iguals), dissimulo com puc. Em fa por veure la gent que sé que no pensa com jo, i, quan m'hi trobo,encara que constati que ens podem entendre força amb bona voluntat, no deixo de sentir la fragilitat de les relacions humanes. Per això em va bé aquest decàleg, que em sembla que ja havia publicat alguna vegada, i que en Josep Maria Fisa m'ha tornat a enviar, posat al dia. Perquè no em passi com als protes de la novel·la de l'Aramburu Pàtria.

1. Les persones, totes, són dignes de respecte i consideració, siguin com siguin, pensin com pensin, actuïn com actuïn. La seva dignitat mai pot ser menystinguda.

2. La protesta i la denúncia, personal i col.lectiva, és més forta, eficaç i terapèutica, si es fa pacíficament i respectant els drets dels altres.

3. La resposta a les agressions ha de ser defensiva i ferma, mentalment i físicament, evitant expressions agressives que alimenten emocions instintives incontrolables. 

4. Qui ens agredeix per les nostres idees, potser creu sincerament, -per nosaltres és una greu equivocació-, que és la millor manera de fer les coses per construir.  Especialment si són vigents lleis -per nosaltres injustes- que emparen determinades actuacions policials o polítiques. La nostra resistència pacífica és totalment legítima.

5. No tenim enemics. Tenim al davant persones, companys i institucions, que no comparteixen, o bé les nostres idees, o bé les nostres maneres de procedir. Escoltar i comprendre. I dialogar. Dir sí o no, des de l'empatia.

6. Parlem de tu a tu, de nosaltres amb nosaltres..."Ells" no són ells, en un sentit pejoratiu. "Nosaltres" no som nosaltres en sentit contrari. Jo penso, jo sento, jo escolto, jo desitjo...Jo necessito...

7. Posar etiquetes, ridiculitzar per ofendre, menysprear les opinions que no són com les que nosaltres defensem, no ajuda ni ajudarà el futur que esperem de convivència i respecte.

8. No ens podem deixar arrossegar cap a l'insult,  la desqualificació, el llenguatge feridor, la condemna de les persones.

9. Quant estem immersos en el conflicte, podem perdre la serenor, caure en la simplificació, o no valorar prou els riscos que assumim amb determinades actuacions. Hem d'estar formats en l'escola de la no violència (enpeudepau), la NV i la CNV.

10. La brúixola només té un nord. I el nord sempre serà l'anhel de felicitat per a tothom, local i global, des de la llibertat, des de la justícia, des de la veritat, des de la consciència, amb actituds pacífiques i amb compromisos de pacte i diàleg sense defallir. Que ens puguem sentir tots i totes com a casa.

diumenge, 15 d’octubre de 2017

El diàleg

Article del bisbe Agustí Cortés, extret del Full Dominical de Sant Feliu de Llobregat
La situació política en la qual estem immersos reclama, segons l’opinió de molts, un diàleg profund i pacient. En general, la crida al diàleg té bona premsa, és ben acollida pel gran públic. Només les postures radicals i extremes la rebutgen, perquè consideren que és signe de feblesa o absència de conviccions. Defensar o rebutjar aquesta crida depèn en gran mesura del que s’entengui per «diàleg».
Per a nosaltres, que hem pogut aprendre a dialogar a l’escola del papa Pau VI, el diàleg és essencialment una recerca en comú d’una veritat, que generalment està més enllà de les posicions de l’un i de l’altre, mitjançant l’intercanvi de paraules i missatges. Això que es veu clar referit a la relació entre persones, també ha de valdre per al diàleg polític.
Però hem d’advertir que aquest diàleg, perquè arribi a poder ser eficaç, ha de complir determinades condicions.
La primera de totes és el que hem pogut llegir en l’editorial d’un diari: urgeix la «desinflamació». Hem patit una ferida i, segons consells dels sanitaris, la primera tasca per sanar-la és treure la inflamació: si no, no es pot intervenir. La tensió emocional «inflamant» és enemiga de les bones paraules, del seny a l’hora de llegir la realitat tal com és i discernir el que s’ha de fer.
La segona és posar-se d’acord sobre el que significa dialogar en política, és a dir, aclarir l’objecte, el sentit, del que s’està fent. Sobretot en l’àmbit de la política (que de per si és conquesta i exercici del poder), està estesa l’opinió que «dialogar» és sinònim de «negociar», arribar a un acord entre parts enfrontades, pel qual s’estableix un equilibri de pèrdues i guanys. Aquesta forma d’entendre el diàleg polític s’assembla molt a les transaccions comercials: en elles es tracta d’arribar a un equilibri d’interessos. Pot ser útil, però en realitat aquesta no és la solució, solament serveix com a sortida momentània al conflicte.
D’això depèn la tercera condició, és a dir, que es cregui realment en la capacitat del diàleg per avançar en la solució del problema i s’evitin pràctiques errònies i falses expec tatives (com aconseguir una victòria en el marc d’una lluita de poders que suara hem esmentat).

La quarta condició és que no es defugi la qüestió essencial, en aquest cas quina ha de ser la font de legitimitat. Aquesta és sempre necessària, sigui la que sigui, i tindrà igualment els seus mecanismes de defensa i de canvi. No podran entrar en aquest diàleg els qui no acceptin cap legalitat. Encara que la qüestió és realment seriosa, permeteu-me evocar una anècdota que sona a acudit. El 1936, en plena guerra civil, un personatge il·lustrat torna al seu poble i troba el seu amic, que portava una gran pistola a la cintura: «Escolta, tu tens llicència per portar aquesta pistola? Aquell li respon molt tranquil: De cap manera, tenint aquesta pistola, quina falta em fan les llicències?». Qui pensa així no pot dialogar. De fet els qui adopten aquesta postura «antisistema» sempre han acabat establint un règim molt més coercitiu i dictatorial. La cinquena condició és que el punt de partida sigui comú. Això és totalment necessari. Si en principi no es dóna, la primera tasca serà buscar-lo. Diguem que per dialogar cal «un prejudici compartit», una base comuna sobre la qual edificar la recerca. Aprofundim en més condicions del diàleg. Abans de res, no oblidem aquella condició bà- sica: voler sincerament dialogar, fins i tot reconeixent la seva dificultat i el risc de semblar un feble perdedor.

Bandera blanca

Avui ens ha agafat el rampell. Hem penjat una bandera blanca al balcó. A hores d'ara ja es fa difícil saber què significa què. I tots correm el risc que ens manipulin. Però la nostra voluntat és que signifiqui pau i diàleg, una cosa que pot ser compartida pels indepes, si ho volen, i pels partidaris de suspendre l'autonomia, si ho volen. També és una manera de dir que hi ha un grupet de gent que pensem que cal corregir moltes coses del món en què vivim, però que la independència de Catalunya en lloc d'ajudar-hi, complicarà encara més les coses. I que nosaltres no som millors ni pitjors que els nostres veïns.

Partir de la unitat, no de la divergència

Molts dels que no creiem ni en la deessa Catalunya ni en la deessa Espanya volem una societat laica també respecte al culte a aquesta mena de deïtats, unes deïtats rivals entre sí que inflamen i afecten la raó i la convivència i que més d’una vegada han reclamat sang.
Cap de les persones que viuen i treballen a Catalunya que conec s’ha mostrat insensible a aquest horrorós inici de curs que hem tingut. Mig Catalunya va quedar seriosament tocada quan l’independentisme va passar del molt legítim camp de les idees al menys legítim camp de l’abús parlamentari, amb la convocatòria del referèndum i amb la il·legal aprovació de la llei de transitorietat. La deessa Espanya no sé com ho va viure, servidora ho vaig viure com una bufetada a les institucions catalanes i a la població que formem una minoria d’escons i una majoria de vots, i que vam ser passats per la pedra amb una arrogància considerable. El fi de festa (o l’inici de les festes que seguiran) va ser un tastet de franquisme policial en estat pur. Que tots hem viscut amb dolor.
Alguns amics indepes m’han justificat tot aquest procés d’enfolliment: És que tenim pressa. És que tenim bones intencions. És que som pacífics.
Que a hores d’ara un referèndum és imprescindible. Totalment d’acord, però en condicions. Un referèndum no acceptat per totes les parts, amb un cens piratejat, que posava en risc funcionaris, que no podia garantir que tothom pogués votar, controlat per voluntaris, ja em perdonaran, però de democràtic poca cosa. Bo, i molt, com a mobilització, però res més. I aquest és un dels arguments esgrimits pels observadors internacionals convocats per la Generalitat.
Que hi ha pressa i que l’adversari és dur de pelar. Això també ho sabem els del molt humil moviment obrer, que no només no aconseguim avançar sinó que sovint reculem. Potser estem massa resignats i no sabem convèncer la gent. Segur. Però és que mai les teles públiques no han promogut eleccions sindicals, ni la participació en cap vaga general que afavoreixi els drets dels treballadors. 
Que l’independentisme és molt legítim. Prou. Justament per això no cal imposar-lo, sinó carregar-se de raons, a poder ser reals. L’exercici d’anar adaptant el promès “dia-després-en-què-lligaran-els-gossos-amb-llonganissses” a la crua realitat serà dur. I fer-se el càrrec que les conseqüències de les presses i les imposicions les paguem tots, no només els indepes. Els del moviment obrer prou sabem que fer vaga vol dir que et descompten el dia no treballat; fer objecció fiscal pot voler dir pagar el doble d’impostos; ser delegat sindical pot voler dir no fer carrera. Lluitar té un cost. Aquí no es regala res. Mantenir el contrari és enganyar la gent.
Que són pacífics ja ho sé. Però que estan donant llonguets a molts dracs menys pacífics, també.
Viure en una societat fraterna, en condicions de dignitat per a tothom, sense violència, sense castigar el planeta, és tan difícil amb independència com sense, perquè l’adversari (aquest capitalisme sense ànima) té un front molt ampli, que depassa de molt la geografia espanyola. La dreta (aquesta dreta que també és indepe i també volia Eurovegas, per exemple) té molt de poder. I el diàleg amb els veïns, ni que sigui per les infrastructures compartides, és imprescindible, amb independència o sense.
No em va sorprendre el molt lamentable discurs del rei (que li hauríem d’agrair com a primer pas inexcusable cap a la república), però tampoc el de Puigdemont, que va parlar tota l’estona com si Catalunya fos un país compacte, de pensament únic, on els qui no pensem com ell, senzillament no existim. A Catalunya hi ha de tot: el mal i el bé no s’arrengleren dins o fora de les fronteres, conviuen a tot el món. I és bo que sigui així. 
En fi. Ara mateix, des dels llimbs, demano si no seria possible unir forces en allò que és comú a una amplíssima majoria de catalans: un referèndum pactat, la retirada de la poli, el retorn a la legalitat. Per què no busquem allò que uneix i no allò que separa?
(Publicat al Viladecans Punt de Trobada que acaba de sortir)

diumenge, 8 d’octubre de 2017

Diaques i diaques

La veritat és que solem acceptar amb naturalitat que el diaconat sigui per a moltes persones un estat transitori per a convertir-se en preveres. Aquest pas previ al presbiterat deu tenir altres sentits més profunds, però la sensació generalitzada és que són una mena de “capellans en pràctiques”. La conseqüència de veure-ho així és que aleshores els diaques permanents podrien ser entesos com si fossin una mena de capellans frustrats, és a dir, que no arribarien a ser preveres, que seria el desitjable, perquè alguna cosa els ho impedeix. Aquesta cosa sol ser estar casats.
Una percepció tan pintoresca i errònia es reforça pel fet que, tot i que després del Concili Vaticà II aquesta figura de diaca permanent va ser reinstaurada i impulsada, no s’ha promogut realment fins que no s’ha fet notar la manca de capellans. I així, en els darrers anys s’han anat ordenant molts diaques que poden assumir bona part de la feina pastoral i sagramental dels capellans, la més visible de la qual davant la comunitat és el seu paper a les celebracions litúrgiques. L’encàrrec pastoral que tenen queda amagat.
Tampoc no il·lumina gaire el codi de dret canònic. El ritual litúrgic és el mateix per a tots els diaques, però qui accedeix al diaconat transitori pot fer-ho a partir dels 23 anys. Per al permanent cal tenir-ne 25 i comprometre’s al celibat. Si s’està casat, cal tenir 35 anys. ¿Els casats són més immadurs? ¿Estar casat i tenir (o no) fills impedeix fer la mateixa feina que fan els nois de 23 anys? Tot fa pensar que hi ha certa por que persones que se sentin vocacionades a ser capellans optin pel diaconat perquè això els evita l’obligació del celibat. D’altra banda, ¿per què els diaques transitoris no reben un encàrrec de diaconia? ¿Cal realment que siguin diaques abans de ser preveres?
Jo, que sóc una ignorant en aquests temes, creia que el més específic d’un diaconat era el servei sobretot orientat a la caritat. De fet, a les primeres ordenacions de diaques permanents a què vaig assistir, a més a més del ritual litúrgic s’encomanava una tasca concreta a una persona, i en el si d’una comunitat. L’accent, doncs, no es posava en les seves tasques pròpiament litúrgiques (que també) sinó en el servei comunitari. Un servei que, d’altra banda, solen realitzar moltes persones a la comunitat cristiana sense aquesta dimensió sacramental. Tants homes i dones fan serveis estables a la comunitat: des de portar la comunió als malalts, a fer de catequista o a ocupar-se de Càritas. I sovint el seu servei té una dimensió vocacional molt clara. ¿Per què aquestes tasques no són reconegudes com a diaconies? La cosa potser es complica amb el tema de l’accés de les dones al sagrament de l’orde. Però està clar que si la diaconia és un servei, moltes d’elles podrien ser considerades com a diaconesses. De fet, les tasques litúrgiques tenen un gran prestigi dins la comunitat, i per això a qui les fa se li confereixen especial autoritat i fomació, mentre que les tasques amb els pobres són més marginals. Aquest és un dels motius als quals alguns autors com Susan K. Wood (El sacramento del orden. Una visión teológica desde la liturgia, CPl 2008) atribueixen la desaparició d’aquest ministeri durant segles.
Avui crec que encara és tot més confús. A les darreres ordenacions de diaques permanents a què he assistit, l’ordenació ha estat absolutament desencarnada: s’ha fet a la catedral i no a la parròquia on el diaca farà el seu servei, no s’ha fet cap referència a la seva família, com si no hi tinguessin res a veure ni res a dir, ni s’ha al·ludit a cap concreció de servei. De manera que efectivament sembla que fer de diaca és presidir les celebracions que es poden presidir i fer les tasques litúrgiques que li són pròpies en la resta. I prou.

Crec que tot plegat és una gran distorsió del significat del diaconat, que té entitat i característiques pròpies respecte al presbiterat, que s’haurien de posar en relleu o que potser caldria revisar. El lligam entre diaconat en la caritat i servei a l’altar ajudaria sens dubte a posar la qüestió dels pobres, tan central en el seguiment de Jesucrist, enmig de l’Eucaristia. 
(Publicat aquesta setmana a Catalunya Cristiana)

dimarts, 3 d’octubre de 2017

Sentiments i ressentiments

Sembla que vivim, com molt bé remarca el llibre de Michel Lacroix El culte a l’emoció, el moment de l’homo sentiens, una persona que es mou per emocions (la publicitat i els mitjans de comunicació hi apel·len constantment), i que s’inclina més aviat per les emocions fortes i explosives que per les delicades i contemplatives. Una societat que es “retribalitza” i on els moviments identitaris resorgeixen amb força. Només cal veure el paper absolutament hegemònic que juga el futbol en la vida quotidiana de moltíssima gent o la creixent adhesió als diversos nacionalismes occidentals. Algú deia, després dels atemptats de Barcelona i Cambrils, que la reacció de la ciutadania i del món poc tenia a veure amb la reacció davant de l’atemptat a Hipercor, ara fa trenta anys. El dolor hi és igual però avui s’expressa sense contenció i jo diria que amb una certa sobreactuació. A mi em sap molt de greu el que va passar, però tant de plor no deixa de sorprendre’m. Em va sorprendre també un article de diari que anava analitzant el sentit de tots els objectes dipositats a les Rambles de Barcelona en homenatge a les víctimes. Sospito que d’aquí a pocs anys en els nostres cementiris en lloc de creus hi haurà ossets de peluix.
I totes aquestes emocions a flor de pell s’expressen a més amb gran immediatesa i contundència. El que estem vivint a Catalunya aquestes darreres setmanes troba dues menes d’espai públic: el del carrer i el virtual. I aquí la batalla no diu gaire del nostre senderi. Llegeixo en un compte de facebook, després de la intervenció de Joan Cosbubiela al parlament de Catalunya, un escrit absolutament desqualificador de tots els sindicalistes, que, tots ells es veu, són uns vividors i uns assidus de les portes giratòries. Després de la imputació dels més de 700 alcaldes, el mateix compte parlava de tots els alcaldes, que, també tots ells, només viuen per al seu poble i estan disposats a sacrificar-s’hi. Fa quatre dies aquests mateixos alcaldes, tots ells, només volien aprofitar-se dels privilegis del seu càrrec i eren, tots ells, uns corruptes. La generalització, la desqualificació, la manca d’anàlisi, l’esnobisme, la repetició constant de tòpics i consignes per part de tothom són un destorb objectiu al diàleg de debò, que reclama un esforç de distància respecte als propis sentiments i potser també a les pròpies idees. I requereix silencis llargs i temps per pensar i per argumentar intentant entendre el punt de vista dels qui no pensen com tu.
Dic tot això des de la constatació que jo mateixa sóc molt visceral, vehement i més sovint del que voldria agressiva. La gent que em coneix ja sap perfectament que no sóc pas un model de persona dialogant. Per això, preventivament, procuro desconnectar, en el facebook, dels altres que són com jo i que són molt impulsius, i mantinc aquells dels quals discrepo, però a qui estimo, perquè m’ajuden a assuaujar les meves expressions, tot pensant que potser ells les llegiran.

Em preocupa tot aquest allau de sentiments sense contenció, perquè veig com m’afecten a mi. Aquests dies de confrontacions nacionals, m’adono que el sentiment que em provoquen els qui no pensen com jo, és diferent segons la qualitat de relació que tinc amb cada persona i el nombre de prejudicis que vaig cultivant. Perquè a mesura que el desacord es va acumulant (i al voltant de l’1-O el missatge de fons no canviava, però el nombre de missatges emocionals sense altre contingut que la reafirmació del mateix creixia) es van revifant tots els conflictes anteriors que ja creies oblidats. De manera que la incomoditat inicial de no compartir el mateix punt de vista es pot convertir fàcilment en l’odi visceral perquè quan era petita vaig viure no sé quin greuge o fa vint anys l’altre em va incomodar amb no-sé-què. Em direu que vagi al psicòleg, que bona falta em fa, i potser tindreu raó. Però com que ja sé que no sóc gens original, em permeto suposar que això mateix li passa a d’altra gent. Ser-ne conscient com a mínim ajuda a contenir i no a amplificar. Potser sí que, com diuen els meditadors, ens hem d’unificar, prudentment, intentant ser pensament, estimació, sentiment, coratge i unes quantes coses més. A poc a poc i serenament.
Sortirà un dia d'aquests a la revista Foc Nou de setembre/octubre

Dit tot això, que vaig escriure fa dies, lluito perquè els meus sentiments no em dominin més del compte. La impotència i la tristesa davant de l'actuació de les forces policials de l'estat, i la ràbia respecte al nostre benvolgut, estimat i mai prou apreciat govern que, d'una manera poc democràtica, per més que se n'ompli la boca, i força frívola ha provocat aquesta situació, i pel que sembla, pensa continuar en la mateixa línia sense adonar-se que no només pega una puntada de peu a Espanya, sinó també a la meitat de catalans. Un amic em deia que malaguanyades actituds exemplars de la gent per defensar posicions que no ho són gens. Els mitjans, continuava, superen en moralitat i virtut als fins, que són els que són. És una paradoxa que comparteixo. Em pregunto quant de temps aguantarà la bona convivència entre nosaltres, perquè ara ja no és que pensem diferent, sinó que actuem diferent i amb conseqüències de gruix per als altres. Una part de catalans s'imposa sobre els altres, mentre el Mariano reparteix llenya a tots sense distincions.

diumenge, 1 d’octubre de 2017

Dia trist

Les deesses Catalunya i Espanya (recollint una expressió de Llorenç Gomis) avui s'esbatussen i reclamen els seus sacrificis humans. Portem molts dies donant llonguets al drac, que es manifesta violentament a cops de porra contra una mobilització espectacular i pacífica. Vergonya i consternació. M'agradaria trobar el punt de protesta contra l'abús del PP sense necessitat de reforçar l'independentisme. 
Crec que els no indepes no estem a l'alçada. És difícil. Aniria a votar, però entenc sincerament que aquest referèndum no mereix aquest nom des del seu inici i em fa ràbia. El terra sota els meus peus cada dia s'estreny més i la sensació d'ofec creix. Sensació que ens regalima a sobre el nacionalisme, sensació que el seu relat ha acabat amb el nostre, sensació que hem perdut les paraules. El que jo entenc per democràcia té poc a veure amb el que entenen aquests incansables lluitadors per votar avui.
Un amic (he tingut unes quantes converses interessants amb amics que no pensen com jo, aquests dies) em convidava a veure els signes dels temps en el procés. Crec que n'he trobat un: l'adagi dura lex sed lex ha perdut totalment el sentit. Ara, si no t'agrada la llei, te'n fas una prêt-à-porter, i te l'autolegitimes, que és el que ha passat amb l'1-O. Sóc molt conscient que les lleis no deixen de ser una convenció i que s'han de poder canviar quan convingui. Per descomptat. I per això crec que convé canviar la constitució, tot i creure que els drets socials segurament tiraran molt enrere.
Però la meva vida sindical i política més aviat ha consistit a tractar, amb moltes dificultats, que s'acomplís la llei, tantes vegades menystinguda en la vida laboral i en el tracte als més pobres. Tant de bo aquesta bescantadíssima constitució s'hagués acomplert en els seus drets socials. Avui la dura lex que donava sentit també a l'objecció de consciència es torna líquida. Zygmunt Bauman tenia raó: liqüefacció de drets i de lleis.